Blog Xevi López i Cadena

Estàs detingut!

Xevi López i Cadena — Fri, 20 Oct 2017 10:00:00 +0200

Les darreres setmanes i els darrers mesos, en motiu del procés d'autodeterminació que impulsa el Govern de la Generalitat conjuntament amb la societat civil, la celebració del referèndum el proppassat 1 d'octubre, les càrregues policials de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat el dia de la convocatòria i, en gran mesura, els dies previs a la cita, han suscitat multitud d'inquietuds jurídiques que gràcies als professional del món del dret, l'associació Drets.cat així com una infinitat d'operadors jurídics especialitzats, han anat posant llum a multitud d'ombres que, òbviament, existeixen en la majoria de ciutadans i ciutadanes que no disposen de coneixements jurídics.

En algunes de les píndoles jurídiques (deixeu-m'ho dir així) que he anat llegint els darrers dies i en algun escrit que he tingut oportunitat de participar, es parlava de la figura de la detenció, una actuació normalment exercida per les autoritats policials però que, en realitat, està habilitada a qualsevol "particular", ciutadà i ciutadana en general, en casos taxats, molt concrets i de caràcter estrictament potestatiu per part de qui ha de practicar la detenció.

Aquesta actuació està prevista a la Llei d'Enjudiciament Criminal (L.E.Crim) concretament en el seu article 490, que preveu el literal següent:

" Qualsevol persona pot detenir:
1r. El qui intenti cometre un delicte en el moment d'anar a cometre'l.
2n. El delinqüent in franganti.
3r. El qui fugint d'un establiment penal en el qual es trobi extingint condemna.
4t. El qui fugi de la presó en la qual estigui esperant la translació a l'establiment penal o al lloc on hagi de complir la condemna que se li hagi imposat per mitjà d'una sentència ferma.
5è. El qui fugi en ser conduït a l'establiment o el lloc esmentats en el número anterior.
6è. El qui fugi estant detingut o pres per una causa pendent.
7è. El processat o el condemnat que estigui en rebel·lia."

Seguidament, l'article 491, imposa una obligació que cal tenir en compte pels particulars que practiquin una detenció en un dels supòsits anteriors, i preveu:

"El particular que en detingui un altre ha de justificar, si aquest ho exigeix, haver obrat en virtut de motius racionalment suficients per creure que el detingut es trobava comprès en algun dels casos de l'article anterior"

Aquests dos articles, per tant, habiliten a qualsevol particular a practicar una detenció sempre que el context sigui emmarcat en algun dels 7 supòsits previstos per la norma i que es procedeixi a la justificació preceptiva de l'actuació davant la persona detinguda. Un cop practicada la detenció amb seguretat pròpia i de terceres persones, caldrà avisar els cossos de seguretat per què procedeixin al seu trasllat a comissaria, si es considerés oportú en aquell moment i circumstàncies.

També cal deixar clar, que la Llei habilita la possibilitat de detenció, en cap cas és una obligació pels ciutadans (a diferència de la policia que sí que té aquesta obligació). Així mateix, abans de practicar una detenció cal valorar si aquesta es pot practicar amb facilitat, amb possibilitats d'èxits i valorar els béns jurídics en joc, és a dir, la pròpia seguretat, la de tercers així com la d'altres béns jurídics que puguin resultar lesionats, amb un judici de proporcionalitat imprescindible. En el cas de mínim dubte, atès que la detenció és potestativa per part del particular, el més sensat i segur serà comunicar la circumstància a l'autoritat policial per què siguin ells qui la practiquin amb condicions de seguretat.

Per a definir les diferència principals, només ens cal seguir l'articulat de la Llei, per veure que el que configura com una possibilitat de detenció per part dels ciutadans, es configura com una obligació per part de l'autoritat o agents de la policia judicial. Per això, l'article 492 L.E.Crim preveu:

"L'autoritat o agent de la policia judicial té la obligació de detenir:
1r. Qualsevol que es trobi en algun dels casos de l'article 490.
2n. El qui estigui processat per un delicte que tingui assenyalada en el Codi Penal una pena superior a la de presó correccional.
3r. El processat per un delicte que tingui assenyalada una pena inferior, si els seus antecedents o les circumstàncies del fet fan presumir que no compareixerà quan el cridi l'autoritat judicial.
Del que disposa el paràgraf anterior se n’exceptua el processat que presti a l’acte una fiança suficient, segons el parer de l’autoritat o l’agent que intenti detenir-lo, per presumir racionalment que compareixerà quan el cridi el jutge o el tribunal competent.
4t. El qui estigui en el cas del número anterior, tot i que encara no es trobi processat, a condició que concorrin les dues circumstàncies següents:
1a. Que l’autoritat o l’agent tingui motius racionalment suficients per creure en l’existència d’un fet que presenti els caràcters de delicte.
2a. Que en tingui també de suficients per creure que la persona que intenti detenir va participar-hi.

Per últim cal aclarir que el concepte de retenció no existeix com a figura jurídica reconeixible, atès que la Llei d'Enjudiciament Criminal només empra aquest terme per la retenció de de documentació, efectes, permisos, peces de convicció... no es preveu en cap moment com a terme jurídic útil i vàlid, la retenció de persones, per molt que a nivell lingüístic pugui suposar més escaient.

És més, no només la "retenció" és una figura no prevista a la normativa sinó que el Tribunal Constitucional, no ha admès la figura de la retenció policial ni ciutadana. Segons sentència publicada en motiu d'un recurs d'empara, el Tribunal estableix que no es poden trobar zones intermitges entre la detenció i la llibertat, amb això desestima que les autoritats (ni els ciutadans en els termes comentats) puguin practicar retencions.

La detenció simplement és una situació de fet, sense matisos, que es produeix quan una persona "es veu impedida per autodeterminar per obra de la seva voluntat una conducta lícita" i no quan l'agent policial li comunica al individu en qüestió la seva detenció, així es desprèn de la pròpia sentència.
És més, el Tribunal qualifica la "retenció" com una indeguda restricció de la llibertat recollida a la Constitució, és a dir, els ciutadans només poden estar detinguts o en llibertat.

La Sentència de referència, per qui la volgués confrontar, és de 10 de juliol de 1986, així que l'exclusió jurídica del concepte de retenció no és de fa quatre dies. (Sentència 98/2016, de 10 de juliol de 1986 (Publicada al BOE número 175, de 22 de juliol de 1986)
Enllaç a la sentència: http://hj.tribunalconstitucional.es/docs/BOE/BOE-T-1986-19906.pdf

Revés judicial a la Plusvàlua Municipal

Xevi López i Cadena — Wed, 17 May 2017 17:50:00 +0200

Tal i com estava previst, avui el Tribunal Constitucional ha acordat per unanimitat dels seus membres la inconstitucionalitat de l'article 107.1, 107.2.a) i 110.4 del text refós de la llei reguladora de les hisendes locals, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.

Segons la sentència, l'Impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana vulnera el principi constitucional de capacitat econòmica de l'obligat tributari en la mesura que no es vincula necessàriament a l'existència d'un increment real del valor del bé, "sinó a la simple titularitat del terreny duran un període de temps".

Aquesta nova sentència es limita a reiterar la doctrina establerta pel Tribunal a les sentències 26/2017 i 37/2017, referides, respectivament, a l'establiment d'aquest impost als territoris històrics de Guipúscoa i Àlava. En aquestes sentències, el Tribunal arriba a la conclusió que l'establiment d'impostos que gravin l'increment del valor dels terrenys urbans és constitucionalment admissible sempre que es respecti el principi de capacitat econòmica (article 31.1 CE). Tanmateix, senyala que per a protegir aquest principi l'impost no pot gravar actes o fets que "no siguin exponents d'una riquesa real o potencial".

L'objecte de l'impost regulat per la norma estatal, segons el Tribunal, és l'increment que hagin pogut experimentar els terrenys durant un interval de temps; no obstant, el gravamen no es vincula necessàriament a l'existència d'aquest increment, sinó a la "simple titularitat del terreny durant un període de temps computable entre un (mínim) i vint anys (màxim).

El simple fet de ser titular d'un terreny de naturalesa urbana durant un període de temps implica necessàriament el pagament de l'impost, també quan l'increment del terreny realment no es produeixi o, inclús, quan el que es dona és un decrement (algunes vegades realment significatiu). Aquesta circumstància impedeix al ciutadà complir amb la seva obligació de contribuir "d'acord amb la seva capacitat econòmica".

Per tots aquests motius, el Tribunal declara la inconstitucionalitat i nul·litat dels articles 107,1, 107.2.a) i 110.4 de la llei qüestionada però només en la mesura que el legislador no ha previst excloure del tribut (no subjecció) les situacions inexpressives de capacitat econòmica per inexistència d'increment de valor.

La problemàtica de la Plusvàlua Municipal (II)

Xevi López i Cadena — Wed, 08 Mar 2017 19:51:00 +0100

Seguint amb l'anàlisi de la primera entrega de la problemàtica de la Plusvàlua Municipal, val la pena que parem atenció a l'afectació que aquesta situació d'inseguretat jurídica està afectant al més vulnerable de tots, el contribuent i, per extensió però en menor intensitat, a l'Administració.

La pròpia regulació que el legislador va preveure, en el seu moment, de l'IIVTNU ha estat criticada, curiosament, els darrers últims anys, uns anys de forta i intensa crisi econòmica que repercutit de manera notable en el valor dels immobles situació que no ha tingut la deguda correspondència amb la obligació tributària subsegüent.

Aquesta situació es deu al fet que les regles de determinació de la base imposable quantifiquen l'increment del valor del terreny en un 3% anual del valor cadastral del sòl, en qualsevol cas, amb independència que, durant aquest temps, s'hagi profuït un increment o un decrement d'aquest valor.

Resulta evident, per altra banda, que aquesta regulació conculca directament el principi constitucional de capacitat econòmica del contribuent i, en conseqüència, el Tribunal Constitucional ja ha admès a tràmit la qüestió d'inconstitucionalitat presentada per Jutjats d'allò contenciós-administratiu del territori denominat "comú" en matèria tributària.

Mentrestant, el contribuent resta sotmès a la loteria dels recursos contenciosos-administratius i resta sotmès al criteri interpretatiu de l'òrgan judicial. Tanmateix, cal reconèixer que a Catalunya existeixen exemples d'èxit que confirmen la resolució de l'Alt Tribunal.

La inseguretat jurídica però no és només del contribuent sinó també per les Administracions Locals i en diferents sentits:

1) Pressupostari. És molt raonable que, a dia d'avui, els Ajuntaments dubtin sobre si han de modificar la previsió d'ingressos continguda en el Pressupost aprovat el passat desembre, per què no tenen la certesa de poder exigir el IIVTNU durant els dotze mesos de l'any (Hi ha casos punyents, com l'Ajuntament de Madrid el qual té previst ingressar 644 milions d'euros al 2017, només per aquest impost).

A més, els Ajuntaments s'haurien de qüestionar si han de dotar un nou crèdit o no, per atendre les eventuals responsabilitats que es podrien derivar d'una nova sentència que declarés la inconstitucionalitat de la norma d'aplicació sense limitació d'efectes. Aquesta situació comportaria la obligació de retornar una part de l'impost ingressat (aproximadament un 29%) en els últims quatre anys (ja que la gestió habitual de l'impost és per autoliquidació) i seguint l'exemple de Madrid es tractaria d'una quantitat aproximada superior als 2.000 milions d'euros.

2) Gestió. Els Ajuntaments han de seguir liquidant conforme la normativa vigent, simplement per què hi estan obligats. No obstant, han de ser conscients que els contribuents els hi retrauran la seva conducta y recorreran la liquidació legítimament, el que comportarà soportar elevadíssims costos de gestió per aquest motiu, excepte aquells que la tinguin delegada a algun ens supramunicipal, que se'n lliuraran.

Tanmateix, això tindria una fàcil solució: habilitar una fase de prova pel contribuent en el procediment de gestió a efectes d'acreditar l'eventual decrement de valor, actuació dels Consistoris que resulta inviable pel principi de reserva de llei que impedeix als ens locals modificar allò previst a la LRHL, el qual només pren en consideració el valor cadastral del sòl.

3) Revisió. Els recursos potestatius de reposició plantejats en seu administrativa s'haurien de resoldre conforme a Dret, aplicant la LRHL, però seria raonable el fet de suposar que aquestes resolucions seran posteriorment anulades pels òrgans jurisdiccionals. Per tant, sería desitjable que en fase de revisió poguessin anticipar la solució jurídica que previsiblement prendran els òrgans judicials, però resultaria il·legal per què la LRHL només preveu la possibilitat de quantificar l'impost mitjançant l'aplicació d'un percentatge al valor cadastral del sòl en el moment de la transmissió.

L'única alternativa raonable és retrassar al màxim la resolució del recurs de reposició amb la confiança que, en aquest lapsus de temps, es pronunciï el Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de la LRHL.

La problemàtica de la Plusvàlua Municipal (I)

Xevi López i Cadena — Wed, 08 Mar 2017 17:13:00 +0100

Darrerament, hem tingut coneixement de la Sentència del Tribunal Constitucional (STC 16 de febrer de 2017), la qual declara anticonstitucionals i, per tant, nuls, els articles 1, 4 i 7.4 de la Norma Foral 16/1989, de 5 de juliol, de l'impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana del Territori Històric de Guipúscoa.

Tanmateix, en alguns mitjans de comunicació es propugnava y es posava de manifesta la fi de la inseguretat jurídica que els darrers mesos i anys planejava sobre diferents aspectes d'aplicació d'aquest impost local tan important. Tanmateix, a partir d'un estudi minuciós de la sentència de l'Alt Tribunal ens podem adonar que la inseguretat jurídica no podria ser més gran. Aquesta afirmació es pot sustentar per diferents motius:

1.- La sentència només resol la qüestió d'inconstitucionalitat proomguda pel Jutjat d'allò contenciós-administratiu nº 3 de Donostia i exclusivament sobre els tres articles referenciants anteriorment. En conseqüencia, el seu abast només té efectes en aquest Territori Històric d'Espanya, res fa pensar que això desplegui efectes en el territori denominat "comú".

2.- La interlocutòria que va plantejar la qüestió de inconstitucionalitat va pretendre, encertadament, que l'enjudiciament s'estengués al Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (articles 107 i 110, d'ara endavant LRHL) i que impera en el territori denominat "comú", però el tribunal va inadmetre aquesta pretensió per no ser d'aplicació directa al procediment seguit pel JCA nº 3 de Donostia.

3.- El fet que es reinterpreti la norma foral ens aboca inevitablement a entendre que la LRHL, també hauria de ser suspesa, donada la identitat entre ambdues normes, element que ens aboca, humilment, a pensar que el Tribunal Constitucional resoldrà de la mateixa manera en el cas que es planteji una qüestió d'inconstitucionalitat sobre els articles 107 i 110 de la LRHL.

4.- La sentència destaca un element que no és menor, en cap cas. La normativa actual de la Plusvàlua Municipal (IIVTNU), no recull el procediment idoni ni la possibilitat que el subjecte obligat pugui provar en el procediment d'autoliquidació de l'impost que no ha existit l'increment de valor que conforma el propi fet imposable del tribut. Aquesta resulta ser una gran incertesa, malgrat la sentència.

5.- No es coneixen la limitació dels efectes, per tant, es permet aplicar el Fallo a totes les situacions que han esdevingut fermes. En conseqüència, tots aquells municipis que gestionin l'impost amb autoliquidació, els contribuents tindrien dret a instar l'eventual rectificació d'autoliquidacions dels últims quatre anys, mitjançant un procediment de devolució d'ingressos indeguts.

La sentència marca un exquisit precedent però no resol la situació jurídica dels contribuents que mereixen una solució per part de l'Estat, una modificació normativa a la llum de la sentència, que erradiqui les injustícies viscudes per haver de pagar un impost que grava un increment de valor clarament inexistent, sobretot en el període 2007-2016 on l'explosió de la bombolla inmobiliària evidenciada no només la falta d'increment sinó la important devaluació de valors.

L'esperada transposició

Xevi López i Cadena — Fri, 12 Aug 2016 19:41:00 +0200

La falta de transposició per part de l'Estat Espanyol de les directives de contractació administrativa, ja comença a fer estralls.

El Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha denunciat a l'Estat espanyol davant la Unió Europea pel retràs injustificat de la transposició a l'ordenament jurídic espanyol de les diferents Directives comunitàries, les quals han exhaurit el seu termini des del mes d'abril d'enguany (i el que queda!).

No podem donar l'esquena a l'avenç i el progrés que suposen aquestes Directives per l'ordenament jurídic espanyol en matèria de contractes públics. Per això, són molts els perjudicis que està causant la passivitat del legislatiu, si bé és cert que la situació i la incertesa política és abrumadora.
El legislador ha tingut molt temps per incorporar aquesta normativa europea, desprestigiant i menystenint una regulació que aporta millores socials, mediambientals i d'accessibilitat en la contractació de les Administracions Públiques de tot l'Estat, una aportació de primer ordre també per la millora de la inclusió i els drets dels sectors socials més vulnerables.

Res fa pensar que siguin pocs els sectors socials i empresarials que recorreran a les instàncies comunitàries per a reclamar allò que és seu. La contractació adminsitrativa és un dels fronts més importants i urgents de l'Estat Espanyol, una llei fonamental que ha de regular les relacions público-privades, un estadi que no podem abandonar. Qualsevol iniciativa encaminada a accelerar aquest deure inalienable del legislatiu serà vist amb bons ulls, sense perdre de vista la imatge d'incertesa, inseguretat jurídica i inestabilitat que genera l'Estat Espanyol davant la comunitat internacional.

Més val que es conformi el poder legislatiu ben aviat sinó volem respondre, tots plegats, per aquest Estat incomplidor.

Espanya no és un país laic

Xevi López i Cadena — Mon, 20 Jun 2016 11:52:00 +0200

En motiu de les eleccions al Congrés dels Diputats, he sentit a parlar molt sobre religió i política, sobre l'encaix dels posicionaments polítics al fet religiós.

Penso que cal definir alguns extrems i parlar amb la terminologia apropiada, penso que això ens farà un xic més lliures a l'hora d'opinar. El fet religiós penso que és una qüestió important, una esfera de les persones que afecta de manera ingent en la configuració de la societat i els seus valors. Per això, penso que, entre tots, hem de definir com s'aborda aquest fet religiós, com es regula i com se li dóna un encaix eficient a la legislació i al debat polític.

Penso que la resposta apropiada és molt senzilla, el fet religiós no necessita ni debat, ni encaix polític ni necessita una Estat que vetlli per ell, ni tan sols que el reguli.
Modestament, crec que el fet religiós només necessita de l'Estat allò que necessiten els sindicats, els organitzacions, els moviments i totes aquelles agrupacions civils que vetllen per quelcom (interessos, lluites, objectius, reivindicacions i creences), una legislació general, ja existent, que garanteixi i protegeixi l'exercici de la llibertat religiosa en els respectius llocs de culte, res més.

Actualment, segons preveu la Constitució Espanyola de 1978, l'Estat espanyol és un estat aconfessional, és a dir, l'executiu té la potestat de relacionar-se amb les religions majoritàries a Espanya i pot establir pactes i oferir-los finançament (l'antítesi de l'Estat Laic) i no se n'està de fer-ho. Per això, estableix un Concordat amb l'Església Catòlica i ofereix la possibilitat al contribuents de finançar-la a través de la declaració de renta anual.

També l'Estat ha signat diferents acords de cooperació, el primer d'ells a través de la Llei 26/1992, de 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de Cooepració de l'Estat amb la Comissió Islàmica d'Espanya. Amb la comunitat jueva a partir de la Llei 25/1992, de 10 de novembre, per la qual s’aprova l’Acord de cooperació de l’Estat amb la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya i, finalment amb la comunitat dels evangelistes, a través de la Llei 24/1992, de 10 de novembre, per la qual s’aprova l’Acord de cooperació de l’Estat amb la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya.

El Concordat de l'Estat Espanyol i el Vaticà actualment està regulat a través d'un text reformat el 1979. El 3 de gener de 1979, l'Estat Espanyol signa amb l'Església Catòlica quatre acords on s'estableixen diferents prerrogatives a favor d'aquesta confessió religiosa (financers, fiscals, morals..) i es fixa la influència de l'església en els centres docents públics. Aquests acords entren en contradicció amb els principis generals d'un estat neure i laic però són legals per què l'Estat és aconfessional.

Honestament, aquest marc legal suposa una intromissió de l'Estat en el fet religiós alhora que el regula, aquest context no és el propi d'un estat laic així que no veig inconvenient en una transició cap a l'Estat laic i, en conseqüència, la derogació expressa d'aquesta legislació i que l'Estat s'ocupi d'allò que li és propi sempre que mantingui i protegeixi la llibertat necessària pel desenvolupament del fet religiós, com no pot ser d'altra manera.

En qualsevol cas, és un debat obert i la resposta no és mai senzilla, en qualsevol cas, no el perdem de vista i parlem-ne obertament, sense tabús ni prejudicis, segur que en sortirem guanyant.

Recuperem la comunitat?

Xevi López i Cadena — Mon, 23 Nov 2015 13:12:00 +0100

Quan parlem de millorar la nostra democràcia, què volem dir exactament? Que se'ns proposa?

Personalment, crec que la millora de la democràcia no es basa (o no s'ha de basar) simplement en una millora del sistema polític de caire més institucional (que també), sinó que la societat serà més democràtica si som capaços que sigui menys desigual des del punt de vista econòmic i social. La construcció de la democràcia no és un encàrrec del govern de torn sinó que la ciutadania hi té un paper fonamental que no podem desmerèixer.

Les polítiques de proximitat són aquelles que es basen en la proximitat relacional entre administració i ciutadania, les que mostren una atenció concreta i eficaç a la diversitat i les que aconsegueixen, d'alguna manera, la participació comunitària.
A mi m'agradaria centrar-me, essencialment, en la participació comunitària.

El concepte de participació comunitària m'aboca al paper actiu de la societat, hem de superar (de fet ja ho estem fent, mica en mica) el paper passiu de receptors de recursos i solucions per part dels nostres governants. Cal participar activament en la construcció del nostre propi benestar, això lliga amb la idea de "no ens alimenten les molles, volem el pa sencer" que propugnava Ovidi Montllor, la organització a través d'entitats jurídiques col·lectives, projectes socials del poble per al poble. La participació comunitària ens parla, doncs, d'un enfortiment polític de la ciutadania, promoció de l'autonomia, projectes col·lectius....

Tota aquesta teoria ha estat assumida per la quasi totalitat d'administracions públiques, prova d'això és l'aposta i el manteniment d'objectes, projectes i causes que persegueixen l'assoliment d'aquests ideals (casals de jubilats, centres cívics...) però ara cal saltar pantalla, canviar d'estació.
No hem de conformar-nos amb allò dels "serveis a la carta" sinó que hem d'identificar els problemes, les necessitats i capacitats de la societat en la seva diversitat; només així serem capaços d'articular recursos i mecanismes per a donar respostes col·lectives i comunitàries a aquestes necessitats.

Per acabar, m'agradaria posar en evidència que de tota aquesta teoria n'estem trobant una plasmació pràctica concreta, projectes concrets i il·lusions col·lectives. És sabut que la nostra societat demana a les seves administracions i polítics més transparència i més comunicació. En el món del qual pertany, l'apassionant món del Community Management, treballem incansablement per a construir comunitats, per a recuperar aquestes comunitats que vivien anhels i joies compartides.

Aquesta tasca està provocant resultats d'èxits tant en l'àmbit de l'Administració Pública com en l'àmbit empresarial, la comunitat és el punt de partida, el punt de fuga de tota democràcia i els fonaments de la col·lectivitat en un sentit estricte. A dia d'avui és impesanble concebre una Administració Pública sense presència a les xarxes socials... des de la societat hem aconseguit exigir als nostres representants més i millor comunicació i màxima transparència en la gestió.

Procurem entre totes i tots recuperar aquesta comunitat, un punt de trobada on tots -d'igual a igual- debatim, concretem i proposem com volem que sigui el nostre municipi i, per què no, el nostre país.

Ens veiem a la xarxa.

Xevi López Cadena
Community Manager
Online Reputation Manager

Il·lusioneu-vos!

Xevi López i Cadena — Mon, 26 Oct 2015 09:53:00 +0100

Estic segur que coneixes molta gent que pensa que ha fracassat a la seva vida només per què no tenen un títol universitari sota el braç. La veritat és que no sé si el propietari de Zara, Amancio Ortega, va estudiar massa però sí que tinc clar que s'il·lusionava per tot allò que feia i que estimava el seu treball. Tanmateix, hi ha molts nens, estudiants i treballadors que perden temps i incomptables energies pensant aspirtat a tot allò que no tenen, pensant créixer professionalment.

Per què els nens no estudien i els joves no estimen de veritat, encara que sàpiguen fer-se petons? Hem fracassat com a societat? És quelcom generacional?. Els adults només ens preocupa que volen ser els nostres fills i familiars quan siguin grans. Jo si fos d'aquests menuts els contestaria: Què vols ser tu avui? Ets feliç? Gaudeix-ne.

Jo no crec que el que falli avui sigui l'escola ni el treball, falla la il·lusió. No crec que sigui important fer coses grans, sinó convertir en gran tot allò que fem. És millor que augmenti la nostra profunditat en cada moment, la intensitat d'uns minuts o hores d'estudi... millor créixer endins que amunt. Si estudies " per ser algú" diferent d'allò que ets avui, únicament per això, perds el temps. La única finalitat d'aquesta terra és ser feliç, donar-nos als altres. Ningú estima més que qui dóna.

Només la voluntat, la constància i la perseverança mantenen la il·lusió. Si no ens refiem dels nostres fills, no faran res digne de confiança o creuran que no poden fer-ho; perdran la il·lusió d'il·lusionar els seus pares.

Hi ha moltes persones equivocades que no saben veure les oportunitats que tenen al voltant de fer el bé, de viure intensament. Cada matí, quan comences la jornada, s'ha de procurar buscar la manera de ser feliç amb la resta amb tot allò que facis. Arreglant telèfons, pintant parets, escoltant problemes dels altres...

Per què hi ha fracassos als pobles? Ens falten mestres que il·lusionin els nens i nenes. No cal voler fer el bé a tothom, sinó intentar que tothom que se t'acosti s'aporti quelcom de bé només per estar amb nosaltres. Si algú manté una il·lusió - pintar quadres, per exemple- encara que estigui a la presó, no li pots treure els pincells, ensenya-li a esperar la llibertat, a seguir les normes del centre penitenciari, però pintant. El seu èxit professional només rau en ser un bon pres i un bon pintor.

Si estàs en una empresa que no t'agrada, millora-la, fes com si fos teva, aporta lo millor de tu als teus companys/es. Si vols, creix, estudia més, però viu il·lusionat cada dia. L'èxit professional no està en el càrrec, sinó en el mode, en la teva manera de treballar. L'objectiu del treballador és portar diners a casa, per això treballem. Per aportar quelcom allà on tenim la vida. El treball no ens fa lliures, com posava als camps de concentració del nazifeixisme. Si la teva vida és el treball, et falta família. Si treballar et roba temps pels teus, frena, prén-t'ho d'una altra manera.

Els estudis formen, encara que no sigui per a treballar de "lo teu". Prepara la teva disciplina, capacitat de treball. No s'ha de créixer professionalment per a ser feliç, potser cal ser feliç per a créixer. Cal aprofundir amb allò que es té, que no se'ns passi la vida volguent arribar on no podem, sense adonar-nos que ja ets allò que sempre volies ser, gaudint cada instant, per cada cosa que tens. Sigues feliç! Amb tot, amb cada cosa, cada moment, i faràs feliç a molts, encara que no t'agradi estudiar. Encara que la teva feina sigui només netejar. Per què val més fer feliç als altres, que res més.

La llei de forests i el canvi d'ús forestal

Xevi López i Cadena — Wed, 22 Jul 2015 12:55:00 +0200

Ahir, 21 de juliol de 2015, el Govern espanyol va publicar la Llei 21/2015, de 20 de juliol, per la qual es modifica la Llei 43/2003, de 21 de novembre, de forests.

Sense entrar a valorar políticament la reforma, crec que és important fer notar algunes consideracions de caràcter jurídic que cal tenir clar abans de dur a terme alguns posicionaments que poden ser controvertits o bé que no responen a la realitat de la reforma.
No sóc ferm defensor de la política legislativa del govern espanyol, ans al contrari, considero que la tècnica legislativa del govern és significativament millorable alhora que crec fermament que, a grans trets i en conjunt, no respon a les necessitats de la ciutadania i es situa lluny de les necessitats ordinàries i urgents de la societat.

Feta aquesta prèvia, hi ha un element de la modificació legislativa de la llei de forests que crec que cal fer-hi alguna pinzellada i esvair algun dubte que, des del punt de vista jurídic, poc o molt, ha passat per alt.

En diferents fòrums públics i xarxes socials s'afirma que el govern central, a través d'aquesta modificació legislativa, obre la porta a la reqüalificació del sòl incendiat entenent-la com una potestat discrecional d'ordenació -o reordenació- del territori. Crec fermament que es tracta d'una caricatura i que, entrant en un detall estrictament jurídic i objectiu, podem concloure que això no és ben bé així.

La reforma sobre aquesta matèria opera a través de la modificació de l'apartat primer de l'article 50 de la Llei del 2003, on s'estableix, efectivament, la possibilitat de restauració del sòl forestal incendiat, amb les següents particularitats que cal observar:

1) La obligació de restauració es transmet a la Comunitats Autonòmes que són les administracions que tenen un coneixement més profund del territori afectat i que hauran de garantir, a través d'un instrument legal, aquestes condicions de retauració

2) La reforma estableix dues prohibicions:

2.1 - El canvi d'ús forestal en un termini de 30 anys

2.2 - Qualsevol activitat incompatible amb la regeneració de la coberta vegetal, durant el termini que consideri el legislador, en el nostre cas, el Parlament de Catalunya.

3) El canvi d'ús és possible a través de la reforma, sempre que el mateix estigués previst en un instrument de planejament aprovat prèviamnt a la declaració de l'incendi en qüestió, en un instrument de planejament pendent d'aprovació sempre que hagués superat l'evaluació ambiental o que existeixi una directiva agrària i forestal que en prevegi l'ús agrícola o ramader

4) La reforma, no obstant, estableix un procediment extraordinari per a salvar els esculls de la regulació general però ho atribueix al legislador autonòmic, el qual podrà canviar l'ús del terreny forestal cremat:

4.1 - Quan existeixin raons imperioses d'interès públic que caldrà apreciar per llei (amb el control parlamentari que això suposa i evitant la potestat governamental sobre la matèria).

4.2 - Adoptant mesures compensatòries que permetin recuperar una superfície forestal equivalent a la cremada

4.3 - Només tindrà opció a legislar el govern estatal quan existeixin raons d'interès públic d'àmbit estatal, és a dir, que afectin al conjunt de ciutadans de l'Estat Espanyol i també a través de Llei.

4.4 - No es pot seguir aquest procediment excepcional respecte als forests catalogats.

En conclusió, és cert que les Corts Generals han proporcionat un escenari de canvi d'ús de les zones forestals cremades. No obstant, el procediment queda en mans del legislador autonòmic o estatal segons el cas, element que condueix a afirmar que els canvis d'ús que s'aprovin en el futur en base aquesta modificació legislativa, seran fruits de la voluntat popular a través del procediment legislatiu parlamentari i no pas per manies o tic autoritaris de cap executiu.

El Secretari/ària al Ple Municipal

Xevi López i Cadena — Mon, 20 Jul 2015 19:56:00 +0200

Molts ajuntaments plantegen el dubte, per desconeixement, sobre quines són les funcions pròpies del Secretari/ària de l'Ajuntament en el Ple Municipal del Consistori.
Per la seva rellevància, és important que ens hi aturem i en fem una radiografia sencera.
Al començament del Ple, el Secretari/ària pot adoptar dues maneres d'actuar (hauran de ser necessàriament consensuades amb l'equip de govern):

1) El Secretari/ària dóna lectura de cadascun dels punts de l'ordre del dia, propostes o dictamens de la Comissió Informativa, si s'escau. Posteriorment, l'Acalde/essa President/a dirigeix la deliberació i posterior votació en relació a la proposta llegida per la Secretaria del Consistori

2) L'Alcalde/essa o regidor delegat de l'àrea en qüestió llegeix i defensa la proposta davant el Plenari i el Secretari/ària es limita a prendre notes sobre les diferents intervencions al voltant de la proposta

- A banda de la funció de fedetari públic, el Secretari/ària podrà intervenir en el Plenari per assessorar a la Corporació quan detecti que proposen acordar quelcom que no s'ajusta a la legalitat vigent i aplicable. Tanmateix, assessorarà al Plenari quan així ho requereixi la Presidència.

Així ho recull l'article 3 del Reial Decret 1174/1987, de 18 de setembre, que estableix:
«d) Informar, a les sessions dels òrgans col·legiats als quals assisteixi i quan sigui requerit expressament per la Presidència, sobre els aspectes legals de l'assumpte que es discuteixi, amb la finalitat de col·laborar en la correcció jurídica de la decisió que s'hagi d'adoptar. Si en el debat s'ha plantejat alguna qüestió la legalitat de la qual sigui dubtosa podrà sol·licitar a la Presidència l'ús de la paraula per assessorar a la Corporació"

- Pel que fa a la moderació del debat Plenari, s'entén que aquesta funció recau sobre qui ostenti la Presidència de la Corporació. No obstant, si el Secretari/ària considerés necessari auxiliar l'Alcalde/essa en aquesta funció sempre podrà demanar la paraula per invocar el contingut dels articles 91 a 97 del Reial Decret 2568/1986, de 28 de novembre, pel qual s'aprova el Reglament d'Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals, tots ells en referència al funcionament del Ple als efectes d'orientar el debat i la votació, si s'escau.

Les ordenances legals i la legalitat de les ordenances municipals

Xevi López i Cadena — Tue, 14 Jul 2015 17:15:00 +0200

No deixa de ser un assumpte controvertit la relació que guarden les ordenances municipals i el principi de legalitat. Actualment, resultaria necessari crear una mena de cànon, un cànon que parteixi d'una constatació que, poc o molt, és important ressaltar: les Ordenances municipals que s'aproven pels ajuntaments que afecten a drets fonamentals poden ser aprovades sense necessitat d'una llei (Estatal o Autonòmica) que l'autoritzi expressament, sens perjudici de l'empara que se'n pugui derivar posteriorment en seu administrativa i/o judicial.

Hom pot estar d'acord que les Ordenances municipals no són un simple desenvolupament reglamentari en tant que no es produeix la dialèctica pròpia entre la Llei i el Reglament en sentit estricte. Per tant, les Ordenances estan habilitades per regular aspectes (espais) que la llei no ha ocupat, de moment.

Aquestes afirmacions, poden trobar les seves primeres modulacions i matisos en el procediment sancionador, és a dir, quan l'Administració exerceix la seva potestat sancionadora, és necessari que l'instrument legal habiliti i autoritzi l'Adminitració Local per incloure un catàleg d'infraccions i sancions encotillant d'alguna manera el camp material d'actuació de la Corporació Local i establint límits a la mateixa.

La pregunta de fons que ens hem de formular és: Per què i com es justifica aquesta posició singular - i privilegiada- de la Ordenança municipal a l'hora d'inserir-se a l'Ordenament Jurídic?

Modestament, crec que la resposta hem de ser capaços de trobar-la en l'autonomia local i el principi d'integració democràtica dels municipis. Ambues idees són les que permeten a l'Administració Local a poder intervenir en aquells assumptes que l'afecten de tal manera que disposin d'un espai i instruments polítics suficient per a poder oferir als ciutadans unes mostres d'identitat i incidència suficients que permetin als electors reconèixer el contingut de la oferta que els va moure a optar per una proposta política amb exclusió de totes les altres. La competència atribuïda a un ens local és la identificació, per part del legislador, d'un "interès local".

En conclusió, els Ajuntaments catalans haurien de perdre la por i el respecte a "legislar", és a dir, els ciutadans entenen l'Administració Local com aquella més propera a les seves necessitats, estan perfectament detallades les diferents competències locals i no s'ha de tenir por a posar "negre sobre blanc" els projectes que han captivat els sufragis dels electors i que, en conseqüència, han establert unes majories en detriment d'unes altres.

Actituds per gestionar comunitats 2.0

Xevi López i Cadena — Mon, 29 Jun 2015 12:59:00 +0200

Des de l’Administració Pública s’han adonat –i els que no ho han fet, ho estan fent o ho faran en breu- que les xarxes socials permeten una relació molt més directe, horitzontal, transparent i fluida amb uns ciutadans –administrats- que, a més, demanen confiança, credibilitat, integritat, transparència, coneixement, qualitat i equitat en el servei.

Aquest escenari és d’altíssima exigència pel professional que ha de fer convergir la demanda de la ciutadania en el seu conjunt i el capteniment de l’Administració Pública d’oferir més transparència i coneixement.

Generalment, qui està involucrat en la gestió d’aquestes comunitats ha d’actuar amb honestedat, estar orientat a l’ajuda i l’assessorament, atent a l’escolta activa i l’empatia. Igualment, ha d’analitzar els desitjos i expectatives del ciutadà, investigar possibilitats i orientar al ciutadà amb solucions com més concretes, millor.

Els encarregats de la gestió de les xarxes socials d’un ajuntament, en moltes ocasions, han de fer de mitjancers en la relació entre la mateixa i els ciutadans, per tant, han de comptar amb una naturalesa essencialment comunicativa que faciliti una relació horitzontal, bidireccional, oberta, transparent i efectiva. El desig d’intercanviar idees, sentiments o conceptes amb la resta i relacionar-se amb ells és molt important. Per això, els gestors de comunitat (Community Managers) que més funcionen són els que tenen les competències emocionals relacionades amb la comunicació, però també amb la orientació al ciutadà.

A més de tot això, se m’acudeixen 7 pilars que poden orientar a una Administració per saber quin professional contractar per la seva comunicació política i institucionals:

1) Curiositat. Un bon gestor ha de passar gran part del seu temps investigant: persones, eines, serveis, comentaris de la gent, etc.

2) Empatia. Ha de ser capaç de posar-se al lloc d’aquelles persones que estan a la xarxa, per conèixer millor el que els interessa, els continguts que tindran més èxit, a efectes de traslladar tota la informació a la organització per la qual treballa (l’ajuntament que es tracti)

3) Confiança. Capacitat per generar confiança, ser coherent o generar la sensació de controlar i dominar el lloc web, les xarxes socials i els continguts aportats.

4) Intencionalitat. Cal mostrar un desig nítid d’aconseguir quelcom, així com la capacitat d’actuar en conseqüència. És necessari definir quin és l’objectiu, la intenció definida en el moment de posar en marxa una xarxa social i cercar la manera de fer totes aquestes eines rentables per la organització.

5) Autocontrol. Comptar amb la capacitat per modular i controlar el missatge que estem fent arribar, i la capacitat fonamental per la gestió del conflicte en la gestió diària de la xarxa o de la comunitat.

6) Relació. Haurà de ser capaç d’establir i gestionar relacions amb els usuaris, comprendre’ls i ser compresos per ells, posar-se a la seva pell (empatia) i, finalment, aconseguir que et diguin què és el que desitgen o necessiten.

7) Cooperació. Comptar amb la capacitat emocional per harmonitzar els interessos de la organització i els dels ciutadans.

Per això, cal tenir molt en compte i hem de recordar: Atendre, Entendre i Comprendre les necessitats dels ciutadans requereix, no només un coneixement tècnic sobre el servei que es consulta, sinó també saber interpretar, comprendre i donar resposta a tot el component emocional subjacent darrera tota aquesta relació.

Xevi López i Cadena
@xevilopez

Els EEUU marquen el camí

Xevi López i Cadena — Mon, 29 Jun 2015 12:53:00 +0200

Twitter va néixer a Estats Units i és allà on va començar a utilitzar-se de manera ferma i decidida per polítics i Administracions Públiques. Va ser als inicis de 2009 quan, Obama, acabat d’arribar a la Casa Blanca, va llançar un programa de govern obert. Aquest programa incloïa la situació en l’univers 2.0 de les principals institucions del país, començant, com no podia ser d’altra manera, per la seva Administració presidencial.

D’aquesta manera és com neix el canal oficial a Twitter de la Casa Blanca (@WhiteHouse), que és el perfil institucional amb més seguidors de tot el món (6.321.621 seguidors/es). Es tracta d’un perfil que es va posar en marxa per donar suport digital a l’activitat de comunicació institucional al més alt nivell i relacionat amb els treballs desenvolupats per la presidència dels Estats Units.

L’èxit d’aquest perfil s’assoleix en base d'indubtables factors inherents a la pròpia institució que representa (la més poderosa del món), el prestigi i imatge de Barack Obama amb més de 60 milions de seguidors (en qüestions 2.0, imatge impecable) i una utilització intel·ligent de l’eina que ha aconseguit enganxar a millons de persones al voltant del món.

En aquest últim aspecte, són dos els elements que utilitzen els gestors del canal. Per una banda, una utilització brillant dels mitjans audiovisuals com a mitjà idoni per a fer arribar missatges institucionals. Conscients d’allò que “una imatge val més que 1.000 paraules” – en xarxes socials encara més – els tuits majoritàriament inclouen fotografies i videos de màxima qualitat que potencien i enriqueixen en gran mesura el contingut que es pretén comunicar.

Per altra banda, la creativitat i eloqüència dels seus tuits, que combinen la necessària serietat institucional amb altres que, en un to més informal i jovial, ens condueixen a aspectes més íntims i personals dels membres de l’equip presidencial.

Dos exemples que haurien d’evidenciar el que exposo és el tuit on es mostra la mascota del president Obama a la Oficina Oval jugant amb una pilota (va obtenir 44.438 retuits i 33.350 preferits) o bé quan fou aprovada la polémica “ObamaCare” (Reforma del Sistema Sanitari Nord-americà), el tuit que mostrava la signatura de la llei amb un missatge absolutament imperatiu i reptador “It’s. The. Law. #ObamaCareInWords (va obtenir 6.727 retuits i 3.350 preferits)

Amb aquest exemple d’èxit penso que és important que els professionals del Social Media sapiguem fer la pedagogia necessària per poder explicar amb solvència què és Twitter i quins són els elements més importants que envolten el microblogging en el seu conjunt.

Per començar, i per no perdre aquesta oportunitat d’or, jo utilitzaria la metàfora simple de comparar el Twitter amb una cafeteria, una gran cafeteria. Un local on hi ha desenes de persones conversant en petits cercles o grups: uns parlen de futbol, altres de cinema i altre planificant el viatge que pretenen d’aquí a dues setmanes. No obstant, aquesta cafeteria té una particularitat especial: no és de mala educació apropar-se a escoltar de què parlen els grups, ni intervenir en les seves converses. De fet, totes (o quasi totes) les persones que estan a Twitter estaran encantades que les escoltis i que intercanviïs les teves impressions amb les seves; al cap i a la fi, estem en comunitat, estem en família.

Xevi López i Cadena
@xevilopez

Aturar els aturadors

Xevi López i Cadena — Wed, 18 Mar 2015 19:39:00 +0100

El Tribunal Suprem ha parlat, i no ho ha fet al gust de tothom com passa sempre amb la justícia.
Les lleis, per sort, emanen d'un parlament democràtic que és l'encarregat de confegir la legislació necessària per garantir, d'alguna manera, aquella mínima convivència de la societat i la protecció integral dels béns jurídics que, estimem, requereixen una protecció especial.

No puc deixar de dir-hi la meva amb tot aquest assumpte del setge al Parlament de Catalunya. Sincerament, per més voltes que hi dono, arribo a la conclusió que es tracta d'una bretolada, una bretolada en tots els sentits.
Sóc un ferm defensor de la participació política i de la llibertat d'expressió, considero que ambdós drets són conseqüència, poc o molt, l'un de l'altre o almenys es retroalimenten d'alguna manera que és difícil de concretar i que, moltes vegades, requereix conèixer del cas concret.

Em resulta difícil imaginar la protecció de la llibertat d'expressió sense un reforçament paral·lel i igualment intens del dret de participació política. Afegit a aquests dos béns jurídics tan preuats, s'ha ponderat a la sentència i a tot el debat polític, el dret de manifestació, element fonamental per a qualsevol societat democràtica. No obstant, no podem confondre el dret de manifestació amb el dret a manifestació violenta i intransigent, no hi puc combregar de cap manera amb aquesta última.

Si compartim la màxima que els drets i la legislació que els recull és el fonament de la nostra convivència i la seguretat que l'Estat ofereix als ciutadans com a mètode de protecció democràtic dels béns jurídics col·lectius, és obligat recórrer-hi per conèixer el contingut de l'article 498 del Codi Penal, que estableix el literal següent:
"Els qui utilitzin força, violència, intimidació o amenaça greu per impedir a un membre del Congrés dels Diputats, del Senat o d’una assemblea legislativa d’una comunitat autònoma assistir a les seves reunions, o, pels mateixos mitjans, coartin la manifestació lliure de les seves opinions o l’emissió del seu vot, han de ser castigats amb la pena de presó de tres a cinc anys"

A mi em sembla que el literal del text no pot suscitar cap tipus de dubte. El problema - o la crítica - s'ha enfocat cap a la proporcionalitat de la pena administrada per la justícia, però tampoc hi puc combregar de cap manera. La proporcionalitat en l'atribució d'una pena privativa de llibertat com la que recull la sentència, és cert que gira entorn de la proporcionalitat i amb la missió dels tribunals de ponderar la gravetat dels fets comesos així com l'estudi dels agreujants i atenuants que en el seu cas puguin concórrer, per això el Tribunal Suprem opta per aplicar la pena mínima, no està actuant proporcionalment el Tribunal?

Quan parlem de proporcionalitat en la Justícia parlem justament d'això exposat, de la ponderació necessària entre els fets i la pena imposada. Nogensmenys, també hem de dirigir una mirada atenta als fets; no em resulta proporcionat tampoc que una colla de manifestants decideixin obstruir l'entrada de representants legítimament escollits pel poble de Catalunya, només per què una iniciativa legislativa - en aquests cas els pressupostos autonòmics- no els agrada, això també ho trobo desproporcionat i sembla que no hi dediquem prou atenció.

El dret de participació política està íntimament lligat amb el dret de manifestació i, al seu torn, amb el dret a la llibertat d'expressió. Sóc un ferm partidari del seu exercici però els que decideixin fer-ne ús també els demano que ho facin amb proporcionalitat i amb un sentit democràtic i de convivència, no és de rebut veure al President de la Generalitat i la Presidència del Parlament accedint a la màxima institució del país amb helicòpter només per què un grup de manifestants han decidit que, aquell dia concret, el Parlament no pot treballar, no ho puc compartir.

Crec que és molt sa i democràtic el debat que es genera entorn de la resolució judicial, no perdem de vista que també el poder judicial emana de la sobirania popular, ells tenen el dret i la obligació d'impartir justícia a través de les sentències i nosaltres tenim el dret de dir-hi la nostra, així que no vull perdre la ocasió.

En conclusió, crec que hem d'aturar els aturadors, hem de posar fre a aquells que prenen la bandera de la intransigència i la imposició per donar pas a la societat civil organitzada que, a través de les institucions, aturen totes aquelles iniciatives, dinàmiques i models de país que no els agraden, aquí rau en essència el dret de participació política, la llibertat d'expressió i la convivència entre totes i tots.

Xevi López i Cadena

La gestió de la crisi 2.0

Xevi López i Cadena — Mon, 26 Jan 2015 14:26:00 +0100

En aquesta ocasió, miraré d'abordar la gestió de la crisi 2.0 partint del canvi de paradigma existent en termes de relació i comunicació sempre associat a la irrupció de la web 2.0 i les xarxes socials.

Sobre aquesta temàtica, voldria analitzar la gestió en escenaris límit per un community manager al servei de l'Administració Pública, aquests escenaris límits podrien ser, per exemple, accidents importants, fenòmens meterològics extrems, atemptats terroristes...

El primer fet que, per mi, és molt rellevant és el canvi en el COM es produeix la gestió de la informació. Abans de la irrupció de les xarxes socials i la web 2.0, la informació es podia gestionar fàcilment fent-la fluir per canals controlats a través dels mitjans de comunicació més tradicionals (premsa escrita, ràdio i televisió). Avui, això ja és del tot impossible. Només amb un clic, qualsevol ciutadà esdevé periodista i reporter ja que disposa d'una àmplia gamma de xarxes socials que li permet emetre qualsevol tipus d'informació incorporant fotografia i tantes altres evidències d'immediació absoluta que, amb escassos segons, arriben a amplíssimes audiències (el fenòmen dels video virals representa un exemple paradigmàtic d'aquesta situació)

Aquest anàlisi general, si l'extrapolem a l'àmbit institucional, la institució pública és un element més dins la xarxa que observaran milers de ciutadans però que, en cap cas, té l'exclusiva de conèixer exactament el que està passant.
Per tot això, en l'àmbit institucional, per evitar la mala gestió de la crisi i, sobretot, per evitar els rumors 2.0 erronis (interessadament o no, cal tenir en compte que els institucions públiques tenen objectors i que no tots segueixen principis ètics i morals estrictament) recomanaria seguir un decàleg orientatiu:

1) En un context de crisi cal aportar informació ràpida, puntual, objectiva, amb solvència, credibilitat i transparència.

2) Cal descriure fets, NO emetre mai opinions.

3) Utilitzar comptes, etiquetes i enllaços SEMPRE oficials. Els blogs poden ser útils, però només per ampliar la informació oficial prèvia.

4) És interessant geoposicionar dades (per exemple, les fotografies) i incloure la hora exacte de la informació donada.

5) Cal tenir en compte que la gestió de crisi 2.0 és important però no és suficient. Serà idoni combinar la informació online amb la informació offline (per exemple, una roda de premsa del cap de la institució o del responsable de l'àrea en crisi)

6) Combinar totes les accions sobre diferents canals de manera que el missatge sigui transmès amb uniformitat i coherència.

7) No es pot baixar la guàrdia en cap cas. El dispositiu que es crea s'ha de mantenir actiu fins a una o dues setmanes després de la crisi

8) És una mostra d'habilitat, que la informació oficial sigui personalment comunicada als principals influencers de la institució en la qual treballem

9) Ningú neix ensenyat, cal aprendre dels errors per a futures situacions similars si considerem que hem comès errors. Moltes vegades coneixem la teoria però la realitat ens passa pel damunt i ens desvia de l'estratègia correcte, les crisis són importants pel desenvolupament professional del Community Manager, no tinguem por als errors, s'aprèn molt d'ells.

10) Hem d'aconseguir erigir-nos com el punt de referència en situacions excepcionals. SI aconseguim que les converses online es dirigeixin directament o es redirigeixin a la nostra font, serà un simptoma d'èxit en la gestió de la crisi online

Espero que us hagi servit d'ajuda! La setmana que ve us parlaré de participació ciutadana a l'entorn 2.0

Atentament,

Xevi López (@xevilopez)
Community Manager
Online Reputation Manager