https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/ Blog Xavier Ginesta Tue, 31 Jul 2018 16:40:00 +0200 ca <![CDATA[Barcelona potes enlaire]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/18949/barcelona-potes-enlaire https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/18949/barcelona-potes-enlaire Tue, 31 Jul 2018 16:40:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/18949/barcelona-potes-enlaire selfies davant dels edificis de Gaudí. A alguns se’ls veu fatigats, amb maletes magrejades pel tragí dels avions amunt i avall. Malgrat la vaga dels taxistes, el metro tampoc no va més ple que un altre dia a l’hora de dinar, però certament a sobre del paviment el centre de la ciutat no presenta una sensació d’absoluta normalitat. La Gran Via tallada i el Passeig de Gràcia, també.
 
Tens la sensació que des de fora, qui més qui menys, viu el conflicte del taxi amb resignació: amb la contradicció evident de voler empatitzar amb les demandes d’un col·lectiu que se sent amenaçat per la liberalització del seu mercat (la compatibilització del taxi amb cotxes amb llicències VTC), però a la vegada sentint animadversió per qui s’ha extralimitat a l’hora de fer sonar la seva veu (els enfrontaments amb cotxes d’Uber o Cabify) o, sobretot, pel col·lectiu que ha posat potes enlaire la ciutat el moment que molta gent vol gaudir de la merescuda tranquil·litat de les vacances d’estiu. Tòpic, però real: les vacances, no es toquen! De fet, podríem qüestionar-nos fins a quin punt aquesta vaga tindrà conseqüències contraproduents pel mateix sector que l’ha convocada. Per molts, la vaga pot ser legítima, però la narrativa no l’han sabut controlar.
 
La digitalització ha transformat l’economia. I, tots els sector han hagut d’adaptar-se en un entorn empresarial canviant a ritme frenètic, capaç de construir i destruir en poc temps, volàtil. De consumidors que esdevenen cocreadors, de prosumers enganxats a dispositius mòbils que esdevenen vertaders comandaments a distància de la nostra quotidianitat: l’aplicació d’Amazon ha fomentat la compra impulsiva, Twitter ens ha transportat a una societat radiografiada a través de titulars, Instagram ens fa viure permanentment en un aparador, podem convertir-nos en uns experts enòlegs a través de Vivino, reservar taula i descobrir noves propostes gastronòmiques remenant pel Tenedor o, com no, amb un clic sabem quan costarà un trajecte de punta a punta de la ciutat a través d’Uber o Cabify.
 
O amb MyTaxi! Perquè, aquí arriba la primera aparent incoherència: a Barcelona, amb un parell d’empreses de car sharing que no s’han implantat seguint el seu model de negoci d’origen (són franquiciats), els taxis que treballen a partir de l’aplicació MyTaxi estan oferint uns preus tant o més competitius que la resta d’empreses; amb més rapidesa perquè hi ha més flota, a més a més. És a dir, el sector del taxi també s’ha adaptat a la societat mòbil i, a nivell de preus (que és el què l’usuari pot comprovar), està funcionant prou bé. Tenint en compte aquesta premissa tant senzilla, doncs, què hi ha més darrera la vaga del taxi que vivim? Fins a quin punt el proteccionisme que es reclama també és una manera de garantir privilegis per determinats grups d’interès?
 
A Espanya, ni Uber ni Cabify tampoc responen a l’essència del negoci, que tan bé funciona als Estats Units, en ciutats com San Francisco (la Meca) o Nova York. Aquí, ni l’una ni l’altra són plataformes de car sharing. L’obligació de penetrar en aquest mercat, com també en d’altres com l’Índia, a través d’un sistema franquiciat tampoc representa la millor manera per impulsar un sistema de mobilitat (el car shearing) que respectant-ne els orígens és beneficiós tant per conductors com per usuaris: uns aconsegueixen ingressos extres posant a disposició els seus viatges a d’altres usuaris, que poden gestionar-se conjuntament la ruta que han de fer per estalviar-se quatre duros. A Barcelona, parlin amb algun dels conductors d’Uber o Cabify i, off the record, ja els asseguro que no dubtaran a considerar que les condicions amb què treballen tampoc són res de l’altre món, per macos i nets que siguin els cotxes. Sota l’aparença hispter hi ha, com no, interessos dels poderosos a costa de la classe treballadora.
 
Però, la Barcelona d’avui també és una ciutat innovadora. Mentre uns s’enroquen per protegir models clàssics de mobilitat sobre quatre rodes, d’altres intenten descongestionar carrers a través de plataformes com eCooltra o Scoot, empreses de scooter sharing o e-bikes que no només ofereixen una manera eficient de desplaçar-se, sinó que a més a més és neta i adaptada als nous cànons de la societat verda i de l’economia circular. La Barcelona innovadora sempre anirà dos passos endavant a l’ancorada al segle passat.]]> <![CDATA[Carnassa per l’euroescepticisme]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/18887/carnassa-per-leuroescepticisme https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/18887/carnassa-per-leuroescepticisme Thu, 12 Jul 2018 17:20:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/18887/carnassa-per-leuroescepticisme Sàpiens hi ha un fantàstic reportatge sobre la Pau de Westfalia (1648), i els més de 10.000 delegats diplomàtics que es van concentrar en les ciutats de Münster i Osnabrück per fixar els paràmetres de l’acord que posava fi a la Guerra dels trenta anys i establia les bases de l’Estat modern.

De fet, la coneguda com a Europa westfaliana ha estat la base per entendre la geopolítica fins a l’actualitat, fins que la mundialització regionalitzada va evidenciar que el progrés econòmic implicava que determinats Estats havien de començar a cedir sobirania a ens supranacionals, com la mateixa Unió Europea. Però, aquestes mateixes renúncies també ens van ajudar a configurar la utopia que, en determinats espais geogràfics, els Estats estarien disposats a buscar una major integració política. Aquella famosa “Europa dels ciutadans” avui queda lluny, per exemple. O, l’Acadèmia ja fa temps que ha abandonat la cerca de la pedra filosofal que ens ajudi a entendre l’anteriorment teoritzada “esfera pública europea”.

Els Estats cedeixen sobirania en benefici propi, ja que la classe política actual encara és recelosa de perdre el control sobre les seves fronteres si no en poden treure quelcom de profit. En les darreres hores, dos esdeveniments han posat de manifest que l’Europa política camina amb peus de fang. Per una banda, Donald Trump a la cimera de l’OTAN ha estat capaç d’aprofundir en les desavinences amb els socis per a poder marcar paquet i demanar més inversions en armament, a fi efecte de donar negoci al poderós lobby militar dels Estats Units. Avui, l'OTAN serveix als interessos del govern dels Estats Units que, com ja és sabut, ha agafat la bandera del proteccionisme per cobrar-se favors electorals. El projecte de defensa de la Unió mai ha tingut capacitat per parlar de tu a tu a les grans potències mundials.

Per altra banda, el tribunal d’Schleswig-Holstein ha acceptat extradir el president Carles Puigdemont per un suposat delicte de malversació de fons públics en relació a l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Però, en cap cas accepta que hi hagi delicte de rebel·lió. La causa que comanda el jutge Llarena a Espanya queda desautoritzada per un tribunal alemany i, en consequència, la principal resposta dels líders polítics de la capital ha estat carregar contra el desconeixement de la justícia alemanya, el mal funcionament de les euro-ordres o la invasió de sobirania d’un Estat respecte d’un altre. De fet, alarmants les paraules de l’eurodiputat González-Pons (PPE), que demana suspendre el Tractat de Schenguen a Espanya fins que no es revisi el funcionament de les extradicions entre estats membres. És a dir, ni voluntat de fer autocrítica ni d’entendre que l’europeisme també passa per assumir el repte que des de fora et qüestionin el teu ordre intern.

Europa no podrà assolir la integració política necessària que la faria forta davant dels gegants de la geopolítica mundial (els Estats Units, la Xina...) sense un relleu generacional a la seva classe política que deixi de mirar-se el melic i comenci a entendre Europa com una unitat política única, amb matisos i diversa, però necessitada de parlar amb una sola veu a la comunitat internacional. Entre les imatges de desgovern a la cimera de l’OTAN o la carrincloneria de les reaccions espanyoles al comunitat de la justícia alemanya, és ben segur que els euroescèptics convençuts i declarats deuen tenir carnassa per criticar durant un temps més els fonaments del projecte europeu. ]]> <![CDATA[Forats negres a la llibertat d’expressió]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15730/forats-negres-a-la-llibertat-dexpressio https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15730/forats-negres-a-la-llibertat-dexpressio Wed, 13 Apr 2016 19:35:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15730/forats-negres-a-la-llibertat-dexpressio Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya vol esdevenir líder en aquest àmbit, sabent que el digitalisme ha deixat de ser un àmbit d’expertesa específic per esdevenir transversal a totes les professions.
 
Enguany, l’e-week ha comptat amb el consultor internacional en llibertat d’expressió i ex assessor de la representant a la OSCE en aquesta matèria, Joan Barata. El professor Barata és un tipus extravertit, destil·la intel·lectualitat sota unes ulleres de pasta modernes i engalanat amb corbata groga llampant usa paraules senzilles per explicar fenòmens força heterodoxos i complexos. Aquí rau part de la grandesa acadèmica del personatge, que va començar una dilatada trajectòria en aquest sector amb el seu pas pel CAC i la primera redacció de la llei de l’audiovisual al Principat, de l’any 2005. Hi ha persones que saben desxifrar les entranyes del poder amb poques paraules, que llegeixen de forma magistral l’entramat del soft power en la geopolítica global.
 
Malgrat la Declaració Universal dels Drets Humans, la llibertat d’expressió és, segurament, un dels aspectes més eclèctics del dret, que més interpretacions poden haver-hi; sobretot, si el fonament de tot plegat es troba en la defensa de la comunitat o la defensa de les persones. Tot depèn de la mirada del legislador. Aquest va ser l’objecte d’anàlisi del professor Barata a la Universitat, aprofitant la seva dilatada trajectòria furgant en les múltiples interpretacions i lleis que s’han fet en aquest àmbit. La “renacionalització i la crisi de la universalització de la llibertat d’expressió” són des de fa temps les seves dues grans preocupacions. De fet, i partint de l’entronitzada esmena Madison de 1791 a la Constitució dels Estats Units, la manera com els governs han garantit i fomentat aquesta llibertat és un dels senyals inequívocs de la qualitat democràtica de la seva societat.
 
L’exercici del periodisme està en crisi; no només per les rutines dels mitjans de comunicació, subjectes a spin-doctors, lobbys econòmics i necessitats empresarials, sinó també per un marc regulador que moltes vegades no en garanteix una eficient i eficaç praxis. La pròpia amalgama de legislacions en aquesta matèria que hi ha a Europa ho posa de manifest: fa relativament poc Manel Alies, enviat especial de TVC a Grozni (Txetxènia), qüestionava fins a quin punt la població alabava el seu líder regional Ramzán Kadyrov per por a represàlies o per voluntat pròpia. Rússia, l’imperi de Putin, és un dels grans forats negres per la premsa. Igualment com l’Azerbaiyán d’Aliyev, que els 200 diaris que té no deixen de ser plataformes d’expressió del poder polític. Paral·lelisme polític o ingerència, tant se val.
 
Fa més d’una dècada, els professors Hallin i Mancini van posar de manifest que, si més no a l’Europa Occidental, aquells sistemes polítics que no abraçaven culturalment una autoritat racional-legal queien a les urpes del clientelisme, també mediàtic. En la complexitat de l’Europa actual, que ha de deixar-se d’analitzar amb mirada pro-occidental, el clientelisme en la relació entre mitjans i poder és més estès del què ens pensem. Per això, anar-hi reflexionant (sobretot des de les aules davant dels futurs professionals) és un exercici higiènic.   ]]> <![CDATA[Un record per la Muriel]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15387/un-record-per-la-muriel https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15387/un-record-per-la-muriel Sun, 14 Feb 2016 12:31:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15387/un-record-per-la-muriel La Muriel ens ha deixat, i amb ella se n’ha anat una de les figures més representatives d’aquesta societat civil que encarnava el desig d’independència. La Muriel se n’ha anat, no sense abans haver aixecat un bon rebombori a les xarxes quan es va filtrar prematurament el seu traspàs i molts mitjans van donar per fet el què encara no havia passat; el què passaria de matinada, desgraciadament. La Sexta Noche, tant poc amiga del sobiranisme, va rectificar en ple programa abans que periodistes partisans, propers al PSOE o l’unionisme més encarcarat, es comencessis a tirar els plats pel cap arran de la crisi dels titellaires madrilenys (Eduardo Inda, aquell que incentivava les agressions físiques a Messi violant els valors de l’esport, era dels més abrandats contra ells).
 
Muriel Casals ha estat professora, economista, presidenta d’Omnium, membre del consell consultiu de la Fundació Universitària Balmes i la UVic-UCC, i una dona de País. Sí, amb majúscules. L’he coneguda arran de la meva trajectòria d’analista polític al costat d’un mestre, com ha estat l’Eugeni Giral, director del Centre Documental de la Comunicació de la UAB. D’ell en vaig aprendre la tolerància com a base de l’anàlisi, i gràcies a ell em vaig poder aproximar a una dona que no deixa indiferent. Sobretot, en recordo una xerrada organitzada pel Diplocat que, al restaurant Barceloneta, ella, l’Eduard Segarra i un servidor ens van fer conversar amb una delegació de corresponsals estrangers sobre el procés: La Nación, The Independent i d’altres. La Muriel encarnava la reflexió pausada sobre un país que ha de caminar sense el jou de l’Espanya visigòtica; permetia evidenciar un independentisme raonat, pausat i pacífic. La Muriel era l’antítesi d’aquells tertulians de La Sexta Noche que ahir en directe es tiraven els plats pel cap.
 
Vam coincidir també en un acte a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer, d’homenatge al pacte dels vigatans. Ella va llegir el manifest, ple d’emoció i recuperant l’èpica d’anys pretèrits on la diplomàcia acabava sempre al camp de batalla. Ja se sap que els episodis bèl·lics sempre acabava pesant en el relat col·lectiu, però avui Catalunya encara un procés de desconnexió que vol ser modèlic per pacífic, holístic i bottom-up. I la Muriel n’era una abanderada: la representació dels grassroots, en terminologia anglosaxona, que participen de la construcció de l’agenda política fins que el sistema la va absorbir. Encertadament, penso jo, perquè aquesta investigadora podia aportar a la sempre arrauxada política el punt d’anàlisi racional que avui el país necessita; podia ajudar a teixir ponts entre grups polítics divergents, sempre en busca de la cordialitat i entonant aquella voluntat conciliadora que, l’actualment president d’Omnium Jordi Cuixart, en destacava de la seva figura mentre la recordava per televisió. ]]> <![CDATA[Referèndums i reformes]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15061/referendums-i-reformes https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15061/referendums-i-reformes Sun, 13 Dec 2015 11:59:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/15061/referendums-i-reformes  
Desgraciadament, els partits de dependència espanyola també acaben deixant de banda la lluita per l’eix social –que genera molts menys titulars– per entrar de ple en el debat català. De fet, el debat a quatre a Atresmedia va deixar clar que els partits que, suposadament, es repartiran la majoria d’escons del Congrés no tenen una posició comuna respecte a com afrontar l’encaix de Catalunya amb Espanya (o la possible desconnexió catalana, si aquí ens acabem entenent). Sí, però, que hi ha mantres que des de les posicions constitucionalistes tornen a sonar amb força, una mica en forma de deja vú: referèndums pactats o reformes de la Constitució esdevenen ja tòpics a l’agenda. De totes maneres, cal puntualitzar:
 
Primer. La idea d’un referèndum acordat amb l’Estat, la famosa via escocesa, és una utopia només digne de ser considerada per aquells que saben que no tindran el poder. Podemos ha navegat entre posicions intransigents amb la carpeta catalana i d’altres mirades més sensibles, però Pablo Iglésias sap perfectament que no serà president. Per tant, promeses que cauen pel seu propi pes; si més no, el de les enquestes.
 
Segon. Suposant, molt suposant, que Podemos tingués alguna cosa a dir en la configuració del nou govern, la intransigència envers Catalunya fa guanyar múscul a Espanya. De fet, els va i ve del partit en relació a aquest tema han estat, en part, per poder caure bé a tothom. A Madrid, desgraciadament, la via escocesa no agrada als grans poders fàctics de l’Estat i si Podemos vol acabar tenint influència haurà de cedir a certes permissivitats amb Catalunya.
 
Tercer. Els altres defensors de la reforma constitucional tampoc es posen d’acord en com hauria de ser. Des de la utopia federal del PSOE –el Senat a Barcelona?, no fotem!–, al replegament competencial de Ciutadans i la reforma de poca volada que voldria el PP. Obrir el meló de la reforma competencial és tant complex com no volgut pels dos grans partits, que saben que s’enfrontarien a un guirigall –intern i extern al seu grup parlamentari– on tothom hi podria acabar perdent. De fet, i tot sigui dit, només veig decidits a un partit com Ciutadans, que tenen clar que si la gent els vota és perquè estan cansats d’un establishment que sempre ha promès molt, però ha fet poc. No combrego gens amb les seves idees, però el replegament competencial que proposen, des del seu punt de vista jacobí, no només és lògic sinó necessari per configurar el model d’Estat que voldrien (que no és el mateix que defenso jo per una Catalunya independent).
 
Quart. Feina hi haurà pels partits independentistes al Congrés. S’hi va a negociar la desconnexió, però la tensió que s’ha generat entre forces independentistes a Catalunya aquests últims temps no és gens positiva perquè el relat de l’independentisme guanyi adeptes. Ans al contrari, demostrar poca capacitat d’arribar a acords és la millor manera de permetre que l’adversari construeixi, des del desconeixement de la complexa realitat catalana, un storytelling pervers contra el procés.
 
 Aquest article va ser publicat fa dos dies a El Periódico de Catalunya.]]> <![CDATA[Eleccions excepcionals]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/14342/eleccions-excepcionals https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/14342/eleccions-excepcionals Thu, 06 Aug 2015 16:37:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/14342/eleccions-excepcionals
Més que mai, per tant, el ciutadà de peu sabrà què vota. Uns, està clar que votaran per la independència (amb més o menys accent social), els altres per castigar el dimoni amb banyes i cua que els del Sí que es Pot dibuixen a la cara d’Artur Mas i, finalment, uns quants optaran per defensar un model autonòmic, per mi esgotat (amb més o menys matisos, en termes nacionals i en política social). Però, no ens enganyem: aquí no es donen xecs en blanc, com alguns tertulians sento que diuen, sinó que tot votant sap que la seva papereta defensa una determinada manera de construir la Catalunya del futur. Fins i tot, la que anirà a parar al Partit Popular i C’s, que veuen el 27S com el seu Gettysburg particular en contra dels secessionistes, aquest cop catalans. Caràcter plebiscitari del 27S que, el mateix Rajoy des de Huelva va accentuar en roda de premsa, paral·lela a la que Artur Mas feia des de Palau.

Per això, l’argumentari de campanya serà més important que mai. Possiblement, més que en cap altre moment de la història recent, les campanyes dels partits s’estructuraran sobre la famosa Unique Selling Preposition (USP), que Rosser Reeves va teoritzar durant els anys 40, quan treballava per a la Ted Bates & Company. Posem alguns exemples, que ja estem veient durant aquesta precampanya. Quan el cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, presenta la candidatura com a “instrumental”, precisament, fa un exercici de síntesi fantàstic del missatge que vol transmetre; quan els estrategos d’ICV-EUiA o Podemos associen permanentment Junts pel Sí amb CiU, també. I, no fa falta esmentar la reiterada i redundant “revolució del seny” que no es cansa de repetir Ramon Espadaler, candidat d’Unió.

Per tant, segurament ens allunyarem de la campanya del matís –“en un plebiscit no hi ha matisos”, exposa Mas en roda de premsa després de la reunió de Govern–, de l’escala de grisos, de grans programes electorals que ningú es llegiria –com generalment passa– per avançar cap a missatges concrets, possiblement “instrumentals” per fixar molt clarament el posicionament del grup en un moment excepcional.

Atenció, però, que això no significa reduir la campanya a eslògans buits de contingut. Ni Madrid “roba” permanentment a Catalunya, ni la renovació de cares a les llistes electorals entronitza la “nova política” –o “política nova”, en va dir el President aquest dimarts– i s’aparta d’un llegat marcat per casos de corrupció que afecten a la majoria de partits, començant pel del President. Per tant, atenció en els frames dominants de la campanya, que poden tenir punts dèbils com va demostrar tenir el relat convergent durant les eleccions del 2012; que no va saber reaccionar a un canvi de discurs enmig de la campanya, quan el drama dels desnonaments va fer-se present i va passar a dominar l’agenda mediàtica. També, debilitat imperant a una proposta federal permanent d’un socialisme català que es mira el melic i no llegeix la voluntat de canvi que, des de fa temps, vol la societat catalana –ni l’immobilisme dels poders fàctics de Madrid– o, finalment, d’un UDC que encara continua tirant del tòpic català del “seny” per defensar un model que, ja s’ha vist, no té recorregut i ha construït sobre un oxímoron força evident: revolució i seny, difícilment, van agafats de la mà. Per sort o per desgràcia, les eleccions del setembre tindran molta més rauxa que la que voldria Espadaler. 

Aquest article va ser publicat dimarts a l'edició digital d'El Periódico de Catalunya.]]> <![CDATA[Empresa, comunicació, 'glocalització']]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/14019/empresa-comunicacio-glocalitzacio https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/14019/empresa-comunicacio-glocalitzacio Tue, 09 Jun 2015 11:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/14019/empresa-comunicacio-glocalitzacio  
L’empresa ha de comunicar eficientment i eficaç, sabent que la comunicació és clau per un lideratge efectiu d’aquesta. Per això, el professor James E. Grünig ens parlava de relacions de bridging o buffering en la seva teoria excel·lent de les relacions públiques; possiblement per alguns encara massa normativa, però es tracta d’un posicionament intel·lectual totalment adaptat als temps que corren. Entendre la comunicació de l’empresa d’una forma global, però també conceptualitzar la comunicació en un àmbit més multidisciplinar de gestió i lideratge de les organitzacions, és l’objectiu del Màster Universitari en Gestió Estratègica de la Comunicació i de l’Empresa (DECE).
 
La Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) és un entorn ideal per a poder desenvolupar aquesta oferta formativa. De fet, és la única facultat a Catalunya que integra, en la seva oferta, els estudis de Comunicació, d’Economia i d’Empresa per a poder buscar una interrelació total entre aquests. Per això, un màster oficial d’aquestes característiques, de caràcter professionalitzador, però que a la vegada ha de ser la porta d’entrada als programes de doctorat de les dues disciplines.
 
Les empreses treballen en un entorn tensionat i competitiu. Per això, per fer efectiva una correcte compatibilitat entre vida laboral i formativa, la Facultat ofereix aquest màster de forma semipresencial i a Barcelona. En formació contínua, bàsicament, creiem que la Universitat no reeixirà en la seva voluntat d’obrir-se a tots els col·lectius possibles si no és capaç d’adaptar la seva oferta a les necessitats d’aquests. I, clarament, directius o caps de comunicació són perfils en tensió constant, que sabem que no poden destinar una gran quantitat d’hores a programes presencials. Però, a la vegada, també sabem que són perfils professionals amb altes inquietuds intel·lectuals, i que tenen necessitat de formació constant de la mà dels millors especialistes i, fins i tot, alguns d’ells tenen ganes de fer el doctorat. Un programa com aquest, per tant, també esdevé un complement ideal per aquells perfils executius, MBA, que ara decideixen aventurar-se en l’interessant món de la recerca i l’acadèmia.
 
Tot això en una Universitat que ha apostat per la internacionalització com a base del seu projecte acadèmic i de recerca, perquè entendre els fenòmens econòmics i comunicatius contemporanis no seria possible sense situar-los en la globalitat –per alguns– o la modernitat líquida –per altres–. Sigui com sigui, empresa i comunicació són dos grans àrees de la teoritzada “glocalització”.]]> <![CDATA[Estats d'ànim]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13558/estats-danim https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13558/estats-danim Sun, 22 Mar 2015 11:44:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13558/estats-danim Barça arribaria al clàssic del Camp Nou com a líder, havent recuperat Leo Messi com a emblema i estendard de l’equip –recital contra el City inclòs– i amb Luís Enrique poc qüestionat assegut a la banqueta. Si quan el Madrid estava intractable algú hagués explicat a l’aficionat culé que les tornes canviarien a la segona volta, segurament tothom hagués dit –apel·lant a la racionalitat, que suposadament volem atribuir-nos sempre– que el nostre interlocutor estava boig.
 
Però, la realitat supera la ficció i ara el Barça desplega bon futbol, mentre que el Madrid ha demostrat les seves flaqueses en més d’una ocasió. Messi és un heroi, mentre a Ronaldo la festa per haver aconseguit la bota d’or no se li ha posat massa bé. Leo Messi va sortir d’Ipurua havent superat a Cristiano en el rànquing per aconseguir el pichichi (32 a 30). La irracionalitat amb què l’aficionat consumeix aquest esport és tant forta que, difícilment, es podrà llegir el resultat del clàssic sense apel·lar a les emocions: si el Barça guanya, per què no pensar en com celebrar ja el títol de lliga? Però, i si perd? Ai..., ai..., ai...
 
Tot i que més d’un analista tècnic farà lectures profundes de com s’han desplegat els dos equips, de perquè uns i altres han sortit amb tal disposició tàctica, els aficionats buscaran lectures eufòriques o tremendistes per omplir hores i hores de conversa de bar, màquina de cafè o cerveseta after-work. Aquesta és la grandesa (i la tristesa) d’aquest esport: la impossibilitat de racionalitzar el què passa a sobre del terreny de joc, més enllà d’un entorn híper-professionalitzat.
 
Quan el Barça de Laporta va desplegar tot el seu posicionament internacional, Marc Ingla ja va explicar que calia vendre “híper-emoció”. Precisament, la capacitat de l’esport de tenir un públic captiu emocionalment –un és del Barça, o el Madrid, per tota la vida– permet entendre aquesta visió. El futbol és emoció, per sobre de tot. Per molts de nosaltres, és una manera de cultivar l’estat d’ànim i aprofundir en la nostra socialització del dia a dia.
 ]]> <![CDATA[Podemos i el torpede]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13144/podemos-i-el-torpede https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13144/podemos-i-el-torpede Wed, 31 Dec 2014 14:09:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13144/podemos-i-el-torpede Podemos (Podem, en català) va passar com el cavall d’Atila per Barcelona. Masses que l’adoraven, dins i fora del pavelló de la Vall d’Hebron, per posar en evidència que el bipartidisme espanyol s’ha trencat. Allò a què aspirava perpètuament Izquierda Unida (IU) ara ho aconsegueix, sorgint des dels despatxos de la universitat i gràcies a l’embranzida mediàtica, aquest nou Bolívar espanyol.
 
Possiblement, la majoria de pobles de la Catalunya interior viuen aliens a l’èxit que Podemos té a les grans conurbacions urbanes, on l’accentuació de les desigualtats socials ha estat evident des de la crisi del 2008 i les classes més desafavorides –moltes d’elles, hereves de la immigració dels seixanta i setanta– necessitaven un argumentari entenedor que els expliqués perquè s’ha arribat en aquest atzucac i, a la vegada, els proposés una solució. No puc amagar que el diagnòstic de partida amb què la formació es presenta i, per tant, estructura el seu argumentari és encertat: a l’Espanya del segle XXI s’ha trencat el pacte social i el pacte territorial, a la vegada que la mateixa classe dirigent que va fer la transició continua manegant els fils de les institucions, polítiques i econòmiques, de forma impune; el sistema de partits espanyol està caducat.
 
Ara bé, les formes d’Iglesias no disten gaire de les que ha consolidat el sistema que ell critica. En essència, Podemos es un partit antisistema estructurat seguint el sistema. I, un politòleg com ell, sap de les bondats del centralisme democràtic a l’hora de controlar una organització. Res a veure amb l’associacionisme de base de la CUP. El míting de la Vall d’Hebron no distava gaire d’aquells que el PSOE d’inicis dels vuitanta, amb un Felipe González en ple auge i esplendor, atacava l’entrada d’Espanya a la OTAN. A Barcelona, Pablo Iglésias va tenir masses entregades –acrítiques, li podríem dir–, taloners de luxe que li van fer la laudatio i moments de personalisme populista en estat pur. Líder messiànic que es deixava aplaudir i controlava el tempo del discurs de forma magistral, tirava dels tòpics –la mateixa paraula “casta”, per referir-se als partits tradicionals, ho és més del què ell es pensa– i donava una resposta al debat territorial que viu Catalunya que no es distancia gaire de com ho veuen els altres partits espanyols: entre legitimitat i legalitat, es queda amb la segona.
 
Un neolerruxisme empeltat de bones intensions, que no tinc cap mena de dubte que ha fet forat en el sistema de partits i que, això sí, des de la distància ideològica cal ser elegants i felicitar els seus impulsors per l’èxit de la iniciativa. Podemos, a Catalunya, no només ha estat intel·ligent perquè ofereix una alternativa fàcil al desgastat equilibri PP-PSOE dins del marc referencial espanyol; si no perquè ofereix un argumentari creïble per afrontar aquesta crisi a aquells qui no comparteixen la cosmovisió dels independentistes: a Catalunya no tothom mira els canals de la Corpo, ni escolta Catalunya Ràdio o RAC1 permanentment. Catalunya, mestissa com no n’hi ha d’altra, continua tenint a molts veïns que s’identifiquen amb la realitat espanyola vista, analitzada i interpretada des de les redaccions madrilenyes. Podemos entra de ple a captar aquest públic, a la vegada que torpedina, a la línia de flotació, el moviment independentista: mentre l’èxit de l’anomenat procés sobiranista s’havia aguantat ideològicament sobre l’eix nacional, l’ascens de Podemos –combinat amb la fugida endavant d’ICV-EUiA després de la cimera de Pedralbes– ha tornat a situar l’agenda política sobre el tradicional doble eix, el nacional però també el social. I, aquest fet, pot fer canviar radicalment el panorama que vindrà a partir del 2015. 

Aquest article ha estat publicat, el 30 de desembre, al setmanari El Vigatà.]]> <![CDATA[Transparència i qualitat democràtica]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13133/transparencia-i-qualitat-democratica https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13133/transparencia-i-qualitat-democratica Mon, 29 Dec 2014 10:55:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/13133/transparencia-i-qualitat-democratica  
Per si no fos poc, l’Oficina Antifrau de Catalunya presenta aquest final d’any el seu baròmetre 2014 i es posa de manifest la poca confiança que els ciutadans tenen amb el partits polítics i l’administració d’aquest país: més d’un 88% de ciutadans creuen que els seus representants fan menys del què caldria per aturar la corrupció i un 85% creu que els partits polítics són les organitzacions socials on hi ha més corrupció. El 65,5% creu que les administracions públiques són poc o gens transparents i un 48% assumeix que quan una administració –per exemple, un Ajuntament– no atén una sol·licitud d’informació és perquè “té alguna cosa a amagar”. Percepció que possiblement la majoria de nosaltres hem tingut.Les xifres són preocupants perquè evidencien que el sistema té un problema de base, està malalt. El ciutadà no creu en la seva democràcia i, per tant, això és el què explica la desafecció, les altes xifres d’abstenció en segons quins comissis i, també, el vot de castic cap als partits de l’establishment que han fet bones les propostes de formacions dites antisistema. Tot i que l’administració local encara gaudeix d’una certa reputació, sobretot en municipis petits, aquesta tampoc escapa de les queixes.
 
En la voluntat d’afavorir la transferència de coneixement, la universitat ha liderat iniciatives que poden esdevenir interessants per analitzar en quin punt es troba la nostra qualitat democràtica. N’és un exemple el projecte Infopartip@, un producte liderat i iniciat pel Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB el 2012, que un any després va incorporar a l’equip investigador altres vuit universitats (catalanes i de la resta de l’Estat), entre elles la UVic-UCC. D’aquest projecte se’n deriva el Segell Infoparticip@, que enguany arriba a la seva segona edició. Un guardó de bones pràctiques en transparència de les webs municipals de Catalunya, en funció de 41 indicadors que s’han validat com a necessaris per assegurar que els ciutadans poden obtenir digitalment la informació que necessiten de la seva administració local, a la vegada que tenen eines digitals per poder entrar en contacte amb els seus representants polítics.
 
Per a la comarca d’Osona, la bona notícia és que en aquesta onada hi ha una nodria representació de municipis que obtenen el guardó (12). De fet, dos d’ells (les Masies i Sant Hipòlit de Voltregà) obtenen el 100% de puntuació. I, per primer cop, l’Ajuntament de Vic –després d’un esforç molt important i tenaç d’ençà de la última onada– aconsegueix tenir aquesta certificació amb un 98% de compliment. Per a la ciutat de Vic, immersa de ple en un procés de rebranding també liderat per la UVic-UCC, aquest guardó és un esglaó més en el seu posicionament dins del mapa polític català. Possiblement, l’anàlisi de la transparència digital de les webs municipals no ajudarà a combatre la corrupció de forma directe, però si que és una bona manera de contribuir a la sensibilització (de polítics i ciutadans) que per evitar mala praxis en la gestió pública el primer que hi ha d’haver és claredat en la informació.
 
Claredat i transparència, no només perquè els ciutadans puguin configurar-se, cada quatre anys, la seva opció de vot; sinó perquè també els mitjans de comunicació puguin exercir el paper que els toca a qualsevol democràcia: la fiscalització del poder polític i la configuració de la opinió pública. Recordo el professor Jordi Berrio que, el primer dia de classe a la facultat, sempre deia el mateix: “Qualsevol democràcia avançada necessita de l’opinió pública”. I, al final, d’això tractaInfoparticip@: d’ajudar-nos a tots plegats a conèixer millor els nostres Ajuntaments i fer entendre als nostres polítics que del com informin de la seva feina en depèn el respecte que acabarem tenint pel seu càrrec.

Aquest article ha estat publicat, avui, en l'edició en paper del bisetmanari El 9 Nou.]]> <![CDATA[Monterrey. Indústria, futbol i violència]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12959/monterrey-industria-futbol-i-violencia https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12959/monterrey-industria-futbol-i-violencia Sun, 23 Nov 2014 23:07:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12959/monterrey-industria-futbol-i-violencia Tigres contra el Guadalajara. Tot i que la majoria de mexicans segueixen lligues europees, el futbol nacional també té molts seguidors. Sobretot a Monterrey, on Tigres i Rayados es juguen l’hegemonia permanent de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Morelos, i tota la Macroplaza –que s’estén entre les avingudes Ignacio Zaragoza i Juan Zuarzua, des del palau de Govern fins a la Catedral–, està tenyit de vianants que llueixen el groc-i-blau de Tigres o el blanc-i-blau marí de Rayados, equip que per cert estrenarà aviat un estadi nou de trinca.

Tot sembla tranquil, sobretot perquè no es percep violència visual entre aquells qui vesteixen colors oposats. Fins i tot, es mesclen amistosament entre els grups d’espectador que a peu de plaça aplaudeixen els clowns, qui no dubten mai a posar alguna broma futbolera en el seu repertori. De totes maneres, no tot són flors i violes. Mèxic és un país que fa anys que lluita contra la violència organitzada i que, en línies generals, el ciutadà està acostumat a conviure amb la por. Monterrey està farcit, de fet, de furgonetes de la Fuerza Civil, amb agents amb la metralladora calada i armilles antibales. Els recepcionistes d’hotels no aconsellen agafar els taxis verds i blancs que corren pels carrers, “ja que hi ha molts assassinats que s’han comés disparant des dels taxis”, em deien a l’hotel Camino Real, ubicat al municipi perifèric de San Pedro. Monterrey, juntament amb tota la seva perifèria, arriba fins als 10 milions d’habitants.

Vaig conèixer l’Alfonso Martínez de camí a l’aeroport. Era un dels xofers oficials de l’hotel. Viu en una família a cavall de Monterrey i la ciutat fronterera de McAllen, a Texas. “Jo prefereixo viure a Mèxic, els meus familiars als Estats Units estan en una gàbia, tot i que sigui d’or”, em deia. Però, afegia que “aquí la corrupció és a tot arreu, també n’hi ha en el futbol”. Resulta, segons ell, que “quan a Monterrey juguen Tigres contra Rayados les autoritats el declaren partit de màxim risc i, per evitar morts, moltes vegades parlen amb els clubs perquè pactin un empat”. “Pensa –afegia– que abans del partit el negoci ja el tenen fet, n’han venut els drets audiovisuals i les entrades, i no els surt a compte que al final hi hagi violència”. Corrupció enquistada, també a l’esport.  

Des del mirador que hi ha al costat del Teatre de la Ciutat, en un dels extrems de la Macroplaza, es divisa una vista del Cerro de la Silla encantadora. Bucòlica, en cert punt: un parell de joves enamorats s’entortolliga en el vèrtex de l’espai. El Sol de mitja tarda, aprofitant el cel ben serè, permet dibuixar els dos pics de la muntanya, en forma de sella de muntar, perfectament resseguida a l’horitzó. “És el símbol natural de la ciutat”, m’explicava David Ribera, el primer taxista que vaig agafar en aterrar a Monterrey en motiu del TCI Conference 2014, el congrés internacional més importat de clústers. La ciutat és “la capital industrial de Mèxic i, per evitar que les empreses marxessin a causa del crim organitzat, fa un parell d’anys l’exercit i la marina van haver d’intervenir perquè la policia no era de fiar”, comentava. “Ara els oficials de la policia tenen carrera militar, i cada tres mesos els policies tenen inspeccions als comptes corrents per si han rebut cap suborn”, concloïa.

La vitalitat industrial de la ciutat es pot entendre amb xifres: Nuevo León, estat d’on és la capital Monterrey, té 11 clústers empresarials de primer nivell (agroalimentari, high-tech, nanotecologia, medicina...), que el govern dota anualment amb 150.000 dòlars com a mínim per a la seva gestió i s’aprofiten dels recursos intel·lectuals de les quatre grans universitats de l’estat, sobretot el Tecnológico de Monterrey i la Autónoma de Nuevo León. L’estat aporta el 7,5% del PIB federal de Mèxic, gràcies a una economia que també viu volgudament integrada amb la del sud dels Estats Units. “No obstant, el Mèxic innovador i el Mèxic tradicional col·lisionen avui; aquest és el gran repte del país”, es queixava Rolando Zubirán, secretari de Desenvolupament Econòmic de Nuevo León, en una de les intervencions del TCI Conference.

El llegat industrial té un permanent homenatge al Parc de la Fundidora, inaugurat el 2001. Aquest pulmó verd de la ciutat, espai d’oci i relaxació des de primera hora del matí, està dedicat a l’empresa Fierro y Acero de Monterrey SA, l’empresa emblema del desenvolupament industrial de la ciutat des de la seva creació al 1900 pels inversors Antonio Basagoiti, Eugenio Kelly, Vicente Ferrara i Leon Signorete, considerats “els visionaris” segons la placa que s’alça en el bell mig del parc. L’empresa va tancar el 1986 a causa de la mala administració que portava, la devaluació del peso i la nacionalització de l’acer, però avui s’han recuperat part dels seus edificis per a usos públics. L’Horno 3, l’actual museu de l’acer (2007), s’ha convertit en una de les ofertes culturals més importants, juntament amb els altres dos museus d’història que hi ha a la Macroplaza: el Museo de Historia Mexicana i el Museo del Noreste.

“Un espacio para todos”, resa un anunci a l’inici del parc. Aquest deu ser un dels pocs llocs clarament segurs de Monterrey. Els camins urbans serpentegen entre arbredes que tenen incorporades un fil musical: l’arpejat d’una guitarra espanyola ajuda a tots aquells qui cerquen moments de pau interior assentats als bancs, a l’ombra, en un dia assolellat que s’havia llevat amb 25 graus de temperatura. Al centre del parc hi ha una cursa benèfica des de primera hora, i més enllà, darrera de l’Horno 3, un grup de joves tonifiquen la musculatura a base de moviments sensuals a ritme de batchata; una jove de no més de vint anys s’estira a l’herba i deixa voleiar la cabellera mentre li fan fotografies pseudoprofessionals. Per uns moments, tothom s’oblida que fora del parc al barri de Garza Nieto, també conegut com “la Coyotera”, o a la Colonia Independencia –un a cada banda del riu Santa Caterina– encara es fa molt difícil la quotidianitat.

Fins i tot, el barri antic de Monterrey pateix. Darrera la Catedral –homenatge permanent a Joan Pau II, per quan va visitar la ciutat–, esguardat pel riu, conserva l’estètica colonial, construït a base d’edificis baixos de no més de dos pisos pintats amb tonalitats càlides, terroses, combinades amb els blaus i el blanc. Façanes, però, apagades i esquerdades, que traspuen poca vitalitat en el seu interior. Els cotxes circulen per uns carrers mal empedrats i les olors dures de la cuina tradicional mexicana impregnen l’ambient. Algunes taquerias s’ubiquen al costat dels pocs locals que s’han modernitzat constituint-se com a centres artístics alternatius: al carrer José Mariano Abasolo, la Madriguera es un dels més representatius, des de l’any 2010. Janeth Cuéllar i Memo Malo són artistes, i han volgut aportar el seu granet de sorra “generant valor pel disseny i l’art a través del comerç just, en un ambient de recreació, aprenentatge i convivència a l’abast de tots els veïns”. Així es defineixen, esperant que el seu projecte ajudi a reposicionar un barri avui vingut a menys. En els dos carrers paral·lels al que hi ha la Madriguera, els de Raymundo Jardón y Guillermo Prieto, el bullici senyala que s’hi ha instal·lat el mercat d’antiguitats: mobles noucentistes, ferralla reutilitzable, bijuteria barata o roba acolorida d’estètica índia estan disposats al llarg de les voreres, irregularment, entre parades humils i portals de les botigues. Tragí, curiosos turistes que no saben ubicar-se i escrutadors venedors que necessiten col·locar peces oxidades avui inútils per la majoria de ciutadans. Dia corrent, on tothom evita pensar més del compte però tothom para l’orella per si algun soroll estrany trenca la tensa quotidianitat.

Aquest article és una ampliació, en forma de crònica, del què ja s'exposa a L'Esportiu de Catalunya.]]> <![CDATA[Regenerar la democràcia?]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12273/regenerar-la-democracia https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12273/regenerar-la-democracia Thu, 03 Jul 2014 19:50:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12273/regenerar-la-democracia Quan les enquestes estan posant en evidència el final del bipartidisme espanyol; quan Podemos ja s’ha convertit en tota una sensació a l’actual ecosistema polític i, fins i tot, el seu líder Pablo Iglésias ja ha debutat –no sense deixar-se veure– a l’hemicicle d’Estrasburg; ara que els partits han oblidat la campanya europea i ja pensen en les futures municipals del 2015, és quan el Partit Popular se’ns presenta amb una proposta de regeneració democràtica per l’encarcarat Estat de les autonomies.

Per molt que Carlos Floriano, vicesecretari general d’organització del Partit Popular, s’entesti a dir que no hi ha electoralisme en tot això, es fa difícil de creure quan l’ADN dels grans catch-all parties –i els conservadors espanyols en són un bon exemple– està programat per actuar segons bufi el vent. Són partits que fan bo allò d’estar en campanya permanent. De totes maneres, la regeneració democràtica que planteja el Partit Popular dista molt de poder ser un projecte clarament crític amb allò que l’ha marcat més últimament: la corrupció. Parlar d’elecció directa dels alcaldes, de reducció del nombre de diputats autonòmics i regidors o, simplement “clarificar el concepte d’aforat” perquè la majoria d’aquests són fiscals i jutges no acaba de ser allò que el ciutadà de peu vol escoltar.

La regeneració democràtica d’aquest país no només passa per reduir el nombre d’aforats, sinó també per aprofundir en conceptes com la transparència i la meritocràcia, a la vegada que desterrar pràctiques com el nepotisme o el familiarisme amoral, moltes vegades vertaders manuals de funcionament orgànic dels partits. Queda clar que l’èxit de Podemos, la CUP o Ciutadans es pot explicar per diversos motius –entre ells, per la necessitat de reposicionar els emblemes de l’esquerra tradicionals o clarificar el debat sobiranista–, però també perquè els ciutadans estan cansats d’una política que funciona amb paràmetres del segle XX i molt allunyada de la modernitat líquida descrita per Zygmunt Bauman, que no ha deixat regenerar les seves estructures i ha permès que determinats perfils i personalismes tinguin fotografia a les portades dels diaris durant una eternitat.

L’evolució que està prenent el cas Nóos i les maniobres perquè la infanta Cristina no s’assenti al banc dels acusats són una mostra més de la permissivitat d’una justícia espanyola que, si no trenca el seu lligam amb el poder polític, mai podrà assumir el què una regeneració democràtica requereix. A Espanya, no tothom és igual davant la llei i les crítiques per l’aforament exprés del rei Joan Carles van ser prou rotundes i contundents. Socialistes i populars van protegir una monarquia que ha passat de ser l’emblema de l’Estat de les autonomies –gràcies a l’aureola del 23F– a ser la cara més amarga de la seva degradació.  

Aquest article ha estat publicat a El Periódico, versió digital. 

]]> <![CDATA[La coherència de les marques de ciutat]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12244/la-coherencia-de-les-marques-de-ciutat https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12244/la-coherencia-de-les-marques-de-ciutat Thu, 26 Jun 2014 00:11:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12244/la-coherencia-de-les-marques-de-ciutat postgrau en Branding Territorial i Marketing de Ciutats de la UVic-UCC, va pronunciar-se en relació a com enfocar un procés de conceptualització i concreció d’una marca de país o una marca de ciutat.
 
De fet, avui en dia el branding territorial està de moda. Només cal veure com Barcelona ens ensenya els racons més amagats de la ciutat amb un nou spot a ritme de “Barcelona style” combinant tres idees essencials. Explicava fa poc la directora del Pla Global de Comunicació de la ciutat, Rosa Romà: “Innovació, felicitat i capital de la cultura catalana són els vectors bàsics de l’actual posicionament de marca”. Però, mentre fa poc només era la ciutat comtal la que decidia fer un pas ferm per posicionar-se comunicativament en el mercat internacional de turistes, inversors i estudiants Erasmus –les universitats, sempre presents per dinamitzar un territori o una ciutat–, avui ja són la majoria de ciutats i viles de Catalunya que aspiren a tenir una marca que els embolcalli tot el seu projecte de posicionament, intern i extern. “Una marca ha de tenir una visió ètica i una manifestació estètica”, explica l’analista Neus Arqués, també codirectora del programa de la universitat vigatana i una de les primeres responsables de la concessió de la marca Barcelona.
 
Girona, Sant Cugat o Vic són alguns exemples de ciutats que estan treballant un nou posicionament. L’herència dels molts anys de govern socialista a Girona és essencial per entendre el perquè “avui només es poden fer retocs a una marca molt potent” –exposava el consultor figuerenc Pau Canaleta–, mentre que Sant Cugat o Vic estan plenament immersos en un procés de participació ciutadana per poder redefinir què és la ciutat pels seus vilatans, “els principals ambaixadors” –els definia Rosa Romà–. La participació ciutadana esdevé, en aquests moments, un punt clau per a la construcció de marques de territori (o de ciutat). “Com més aprenc és escoltant els ciutadans d’un territori”, afirmava San Eugenio, qui lidera els projectes de concreció de les marques de Vic i, també, de la marca Empordà. Treballar els actius del territori de la mà dels seus ciutadans permet als gestors i consultors entendre la complexitat territorial, a la vegada que buscar la coherència entre la manifestació gràfica i la l’èpica del territori. Èpica, benvinguda èpica, que és vital per poder generar un relat que faci de la marca de territori un element perdurable al llarg del temps. És a dir, que no s’acabi quan els mandats municipals s’exhaureixin i acabem tenint un “cementiri de marques” empaquetades i endreçades als despatxos dels nostre ajuntaments. Avui, invertir en comunicació no és una despesa, sinó una gran inversió si es sap fer coherentment. Només cal ser honest i buscar la participació de tots els agents. Col·laboració i solidaritat, en definitiva.]]> <![CDATA[Per una marca de ciutat a Vic]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12091/per-una-marca-de-ciutat-a-vic https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12091/per-una-marca-de-ciutat-a-vic Fri, 30 May 2014 09:17:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/12091/per-una-marca-de-ciutat-a-vic UVic-UCC i el grup de recerca TRACTE–, de totes les entitats de la ciutat per cercar aquells valors, tangibles i intangibles, que podran sostenir en última instància la conceptualització, disseny i posada en marxa de la marca Vic. De fet, en el context actual, les ciutats no poden passar per alt que competeixen en un mercat global de turistes i inversors, i les més ben posicionades a l’imaginari col·lectiu dels ciutadans seran aquelles que tindran més avantatge competitiva. Disposar d’una marca sòlida, ajustada a la societat líquida actual, contribueix decididament a millorar la competitivitat de la ciutat en aquesta època de globalitat.
 
Ara bé, històricament el procés de creació de les marques de ciutat s’havia fet, exclusivament, dins dels laboratoris dels estudis de disseny gràfic, passant per alt reflexions de la quotidianitat que només es troben escoltant a la gent, parant l’orella, fent geografia de l’espardenya. L’èxit de la marca Barcelona (sense apèndix innecessaris) ens deixa veure que, possiblement, només es poden consolidar marques de ciutat si els valors que engloben són compartits per una multitud de públics diferents, si cadascú pot fer-se seu un bocí de la marca per identificar-se, per trobar-hi aspectes significatius de la seva identitat individual i de la dels seus col·lectius de referència. Barcelona és això: tothom la lloa, la canta, la sent, l’estima... però tothom la concep d’una forma diferent. La mestissa, cosmopolita, innovadora, esbojarrada, universitària... ciutat de Barcelona, en l’últim rànquing de marques de ciutat publicat pel The Guardian, era la primera ciutat espanyola ocupant la sisena posició. Madrid s’havia de conformar essent dotzena.
 
De la capital a la comarca. Al llarg de la història recent, Vic ha viscut més d’un intent de crear marca: “Vic i tu”, “Vic, ciutat de...”, “Vic mou”... Molts d’ells, des del meu punt de vista, poc reeixits per una manca de connexió entre els qui l’han encarregada i/o fabricada en un laboratori d’idees i el què el ciutadà buscava. L’actual projecte de Marca Vic, que preveu presentar el resultat final pel proper Mercat del Ram, parteix d’una premissa totalment diferent: escoltar la ciutat per després crear-ne la seva imatge gràfica. Escoltar la ciutat vol dir treballar colze a colze amb les entitats, totes, des dels centres educatius, la restauració, els hotelers, els cossos de seguretat, les associacions de veïns i comerciants o els gabinets d’arquitectura. “Les pedres parlen”, em recordava l’arquitecta Anna Rovira durant una sessió del treball de camp que s’està elaborant per radiografiar l’essència de la ciutat. I, efectivament, la cerca d’una ànima que pugui esdevenir referent per la majoria de vigatans i vigatanes podria resumir-se com un dels principals objectius de la nova marca. Sense ànima, no podem començar.
 
Al marge d’aquest procés participatiu, un altre dels elements que poden fer-nos tenir esperança que el resultat del projecte perdurarà, és el lideratge d’un equip de govern municipal que, a l’inici, va buscar el consens entre totes les forces polítiques al voltant d’aquest assumpte. Només amb la seguretat que tots els grups municipals entenen la necessitat d’avançar cap a una marca global per aquesta capital, que perduri amb el temps, pot evitar que aquestes marques siguin fruit d’un mandat. Sense consensos polítics, la temptació de construir una marca segons bufi el vent (segons el color de la camisa de l’alcalde), és a l’ordre del dia. L’actual projecte Marca Vic, de fet, va superar el primer round quan els diversos grups municipals el van beneir en un parell de comissions informatives.
 
Com diu algú, els miracles a Lourdes. Però, des de la Universitat hem de poder garantir que el procés metodològic que ens portarà a conceptualitzar la nova marca de la capital osonenca sigui rigorós i justifiqui que el treball que s’ha portat a terme ha estat el més sòlid per aconseguir l’objectiu bàsic de l’empresa: dotar la nostra ciutat d’una marca perdurable, sòlida i que li faci incrementar la seva competitivitat.Treballar per una marca de ciutat creïble, permanent i sentida. D’aquesta manera es podria entendre el compromís que ha pres l’Ajuntament de Vic quan projecte un treball transversal –amb el suport de la UVic-UCC i el grup de recerca TRACTE–, de totes les entitats de la ciutat per cercar aquells valors, tangibles i intangibles, que podran sostenir en última instància la conceptualització, disseny i posada en marxa de la marca Vic. De fet, en el context actual, les ciutats no poden passar per alt que competeixen en un mercat global de turistes i inversors, i les més ben posicionades a l’imaginari col·lectiu dels ciutadans seran aquelles que tindran més avantatge competitiva. Disposar d’una marca sòlida, ajustada a la societat líquida actual, contribueix decididament a millorar la competitivitat de la ciutat en aquesta època de globalitat.
 
Ara bé, històricament el procés de creació de les marques de ciutat s’havia fet, exclusivament, dins dels laboratoris dels estudis de disseny gràfic, passant per alt reflexions de la quotidianitat que només es troben escoltant a la gent, parant l’orella, fent geografia de l’espardenya. L’èxit de la marca Barcelona (sense apèndix innecessaris) ens deixa veure que, possiblement, només es poden consolidar marques de ciutat si els valors que engloben són compartits per una multitud de públics diferents, si cadascú pot fer-se seu un bocí de la marca per identificar-se, per trobar-hi aspectes significatius de la seva identitat individual i de la dels seus col·lectius de referència. Barcelona és això: tothom la lloa, la canta, la sent, l’estima... però tothom la concep d’una forma diferent. La mestissa, cosmopolita, innovadora, esbojarrada, universitària... ciutat de Barcelona, en l’últim rànquing de marques de ciutat publicat pel The Guardian, era la primera ciutat espanyola ocupant la sisena posició. Madrid s’havia de conformar essent dotzena.
 
De la capital a la comarca. Al llarg de la història recent, Vic ha viscut més d’un intent de crear marca: “Vic i tu”, “Vic, ciutat de...”, “Vic mou”... Molts d’ells, des del meu punt de vista, poc reeixits per una manca de connexió entre els qui l’han encarregada i/o fabricada en un laboratori d’idees i el què el ciutadà buscava. L’actual projecte de Marca Vic, que preveu presentar el resultat final pel proper Mercat del Ram, parteix d’una premissa totalment diferent: escoltar la ciutat per després crear-ne la seva imatge gràfica. Escoltar la ciutat vol dir treballar colze a colze amb les entitats, totes, des dels centres educatius, la restauració, els hotelers, els cossos de seguretat, les associacions de veïns i comerciants o els gabinets d’arquitectura. “Les pedres parlen”, em recordava l’arquitecta Anna Rovira durant una sessió del treball de camp que s’està elaborant per radiografiar l’essència de la ciutat. I, efectivament, la cerca d’una ànima que pugui esdevenir referent per la majoria de vigatans i vigatanes podria resumir-se com un dels principals objectius de la nova marca. Sense ànima, no podem començar.
 
Al marge d’aquest procés participatiu, un altre dels elements que poden fer-nos tenir esperança que el resultat del projecte perdurarà, és el lideratge d’un equip de govern municipal que, a l’inici, va buscar el consens entre totes les forces polítiques al voltant d’aquest assumpte. Només amb la seguretat que tots els grups municipals entenen la necessitat d’avançar cap a una marca global per aquesta capital, que perduri amb el temps, pot evitar que aquestes marques siguin fruit d’un mandat. Sense consensos polítics, la temptació de construir una marca segons bufi el vent (segons el color de la camisa de l’alcalde), és a l’ordre del dia. L’actual projecte Marca Vic, de fet, va superar el primer round quan els diversos grups municipals el van beneir en un parell de comissions informatives.
 
Com diu algú, els miracles a Lourdes. Però, des de la Universitat hem de poder garantir que el procés metodològic que ens portarà a conceptualitzar la nova marca de la capital osonenca sigui rigorós i justifiqui que el treball que s’ha portat a terme ha estat el més sòlid per aconseguir l’objectiu bàsic de l’empresa: dotar la nostra ciutat d’una marca perdurable, sòlida i que li faci incrementar la seva competitivitat.

Aquest article ha estat publicat a l'edició en paper del diari El 9 Nou, de 30 de maig d'enguany.]]> <![CDATA[Elògi a la diplomàcia cultural]]> https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/11867/elogi-a-la-diplomacia-cultural https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/11867/elogi-a-la-diplomacia-cultural Thu, 01 May 2014 12:59:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/xavier-ginesta/blog/11867/elogi-a-la-diplomacia-cultural Ecos de Rosarito.
 
Hugo Torres va arribar a l’alcaldia d’aquesta ciutat el 2007, i s’hi va estar fins al 2010. Home de negocis, hoteler i empresari de la comunicació, es va haver d’enfrontar a aquest context tant delicat des del començament del seu mandat. Calia fer neteja o no tornarien a arribar les inversions, ni a través del turisme ni amb empreses que s’establissin a la zona. L’any 2007, Rosarito patia una doble crisi: l’econòmica, que ja traspuntava entre els mexicans –“un any abans corrien rius de dòlars”, m’explicava el pintor David Silvah–, i la de la corrupció.
 
“Quan vaig arribar a l’alcaldia, la policia no podia fer front a la tecnologia que usaven els narcos, ni les nostres armes eren prou bones”, es lamentava Torres en el seu despatx del l’hotel Rosarito Beach. I afegia: “Vam usar l’exercit per netejar la ciutat i, quan l’any 2008 vam acabar aquesta primera fase, vam iniciar el procés de promoció de la zona”. El més interessant d’aquest procés, però, ha estat la manera com Rosarito va tornar-se a fer atractiva pels forasters –sobretot, nord-americans que baixen a Puerto Nuevo per llepar-se els dits amb la llagosta, a preu de saldo, i es bronzegen a la platja–. Les campanyes de publicitat que es van dissenyar just després de la intervenció de l’exercit no van tenir massa efecte, “perquè a Califòrnia s’havia instaurat el frame que Rosarito era insegur”, explicava l’exalcalde. Però, va ser gràcies a un professor de l’Emerson College de Boston, Gregory Payne –assessor, entre d’altres, de Hillary Clinton–, que el concepte de diplomàcia cultural a través dels grassroots [les bases socials] va prendre cos, com a base de la nova estratègia de rebranding de la ciutat.
 
Amb el seu assessorament, comentava Torres, “el 2011 es va crear el Comitè Ciutadà d’Imatge de la Baixa Califòrnia, que des de llavors assessora la Secretaria de Turisme de l’estat de la Baixa Califòrnia en temes de posicionament territorial de la zona”. De fet, la revalorització de l’oferta cultural d’aquesta àrea –a través de l’organització de macrofestivals o la promoció de pintors locals– “ha permès, de mica en mica, canviar el frame dominant entre la premsa de l’altra banda de la frontera”, explicava el professor Payne abans d’inaugurar una mostra d’intercanvi de pintura catalana i californiana a la Baja Gallery d’aquesta ciutat del nord de Mèxic. Aquest abril, la pintora figurativista vigatana Rosa Bayot té una part de la seva obra dedicada als castellers –titulada per a la ocasió Barcelona, hands on!– exposada a Rosarito, com a contrapart de la visita que els artistes mexicans David Silvah, Núria Benítez i Antonio Proa van fer el novembre passat a ACVic Centre d’Arts Contemporànies, aprofitant que Payne viatjava a Catalunya en motiu del congrés europeu de Relacions Públiques, l’Euprera. Barcelona, hands on!, és una mostra que pretén transmetre, a través del simbolisme dels castellers, la unió, la integració i l’esforç col·lectiu necessari per aconseguir qualsevol objectiu.
 
El procés de rebranding de Rosarito posa en valor el rol dels intercanvis culturals com a motor del posicionament de ciutats en el mercat mundial de destinacions turístiques i d’inversions. A la vegada, evidencia la necessitat d’una acadèmia que baixi de la seva torre de marfil i s’embruti les mans col·laborant amb les comunitats locals a millorar el seu desenvolupament. “Vam fer una gran campanya de crisis management. Vaig ser un autodidacta, però amb l’ajuda del professor Payne vam tornar a inculcar que la ciutat era segura”, es felicitava l’exalcalde Torres, sota l’atenta mirada del seu fill i el nou gerent (català) del grup Rosarito.   

Aquest article va ser publicat a El Periódico online.]]>