L’asfixia econòmica i premeditada de Catalunya

Xavier Codina i Vicente — Wed, 10 Jul 2013 23:55:00 +0200

La situació financera de la Generalitat sempre ha sigut precària malgrat les successives reformes en el seu sistema de finançament. En paral·lel, les inversions de l’Estat a Catalunya sempre han estat molt per sota tant de les necessitats reals del país com de la seva aportació a la “caixa comuna”. Aquesta situació ha empitjorat en els últims anys i es fa evident que això es deu a una política deliberada per a doblegar la voluntat dels catalans sota la premissa d’una suposada relació causa-efecte entre el sobiranisme i l’empitjorament de la situació financera de la Generalitat. És el que podríem definir com l’ofec econòmic de la Generalitat: coincidint amb el començament de la crisi econòmica i els canvis de govern a la Generalitat primer i a la Moncloa després, les actuacions de l’Estat per a reduir els recursos financers de la Generalitat s’han multiplicat. En una primera etapa es va materialitzar en l’impagament del Fons de Competitivitat però amb el temps s’han aprofitat situacions derivades de la crisi financera internacional i els seus efectes en els mercats del deute per tal de collar encara més les finances catalanes.

El sostre de dèficit.

Les “polítiques d’austeritat” receptades per la troica com a solució als problemes financers dels governs dels països més afectats per la crisi tenen el seu paradigma en la fixació d’un sostre de dèficit, és a dir, la fixació del màxim que les administracions públiques d’un estat poden gastar per sobre del que ingressen. El repartiment d’aquest topall entre l’Estat i la Generalitat està sent una eina perfecta per tal de limitar la despesa pública que aquesta pot fer, i per tant forçar-la primer a retallar els serveis que aquesta presta a tots els catalans, i acusar-la després d’una falsa mala gestió. Això s’aconsegueix amb un repartiment del sostre de dèficit autoritzat per al total de l’Estat que parteix d’una doble injustícia.

En primer lloc, l’administració central, que és responsable del 51% del total de despesa pública, s’atorga un 81% del dèficit permès des de la UE, mentre que només concedeix un 19% del dèficit a unes comunitats autònomes que gestionen el 36% de la despesa. Aquesta desproporció implica que mentre que les comunitats autònomes es veuen forçades a retallar per sobre del que caldria en serveis bàsics com educació, sanitat i serveis socials (que representen el 75% del pressupost de la Generalitat*), l’Estat no fa l’esforç que li pertocaria en les seves àrees de despesa (des de defensa, fins a ministeris pràcticament buits de competències com els de cultura, sanitat i educació).

En segon lloc, el repartiment entre les diferents comunitats autònomes no té en compte ni les competències (i per tant despeses) assumides per cadascuna d’elles, ni la seva naturalesa d’aportadores o receptores netes a la caixa comuna. D’aquesta manera arribem a la paradoxa que un Monago es vanti de governar la comunitat autònoma amb menor dèficit sense tenir en compte que Extremadura no ha de pagar de la seva butxaca la policia i presons (7% del pressupost de la Generalitat*), que a Extremadura els assalariats del sector públic representen un 33% respecte al total mentre que a Catalunya només representen un 15,5% tot i tenir més competències transferides, o que si totes les comunitats presentessin unes balances fiscals amb saldo neutre, Extremadura passaria a ser la comunitat autònoma amb més dèficit d’Espanya (per sobre del 18%), mentre que Catalunya tindria un superàvit pressupostari de més del 6% i per tant no hauria de fer cap mena de retallades.

L’estafa del FLA.

Per altra banda, en aquesta situació d’ofec econòmic, i un cop la crisi del deute li barra l’accés als mercats de capitals, la Generalitat es veu forçada a pidolar diners a l’Estat mitjançant el Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) per tal de fer front a les seves necessitats de tresoreria. Però quan en coneixem el funcionament i l’origen del diners que presta a les comunitats autònomes, ens adonem que aquesta suposada “solidaritat de l’Estat” o “rescat de la Generalitat” des de Madrid no és tal.

El FLA no és més que una línia de crèdit que el govern central posa a disposició de les comunitats autònomes que ho requereixin. Els diners es presten a 10 anys amb un interès del 5,5% sota compromís de la comunitat autònoma sol·licitant de complir el sostre de dèficit imposat, i deixant la porta oberta a una intervenció des de Madrid si no ho fa. Com que l’administració central gasta bastant més del que ingressa, aquests diners no procedeixen de la “caixa central” sinó que s’obtenen a través de l’emissió de deute públic espanyol. I aquí trobem el primer indici que tot plegat no és més que una estafa, perquè si bé els interessos que ha de pagar l’Estat pel seu deute públic són variables, aquests estan consistentment per sota del 5,5% que després cobra a les comunitats autònomes. És a dir, l’Estat no es limita a facilitar liquiditat a les comunitats autònomes, sinó que hi fa negoci.

Però l’estafa es descobreix en tota la seva dimensió quan pensem que el deute públic espanyol s’acabarà tornant amb els impostos que tots paguem. Perquè si tenim en compte que l’import total sol·licitat al FLA des de la Generalitat és bastant menor que els 16.543 milions d’euros de dèficit fiscal que va patir Catalunya el 2010 (darreres dades publicades), ens adonarem que al final l’Estat no només està fent negoci amb el FLA, sinó que a més el fa deixant-nos diners que realment són nostres.

El dèficit fiscal.

I això ens remet finalment al dèficit fiscal, que acaba sent la mare dels ous de tot plegat, i sense el qual no caldria parlar d’ofec econòmic, ni de dèficit pressupostari de la Generalitat, ni de necessitat de recórrer al FLA. Donada la complexitat del tema, deixaré per a un altre article l’explicació de les diferents metodologies de càlcul i la justificació de per què el mètode del flux monetari neutralitzat (el que resulta en els 16.543 milions citats anteriorment) és el més adient a l’hora de valorar la transferència de riquesa entre comunitats provocada pel sistema de repartiment. Ara em limitaré a posar aquesta xifra en context per tal de poder valorar la magnitud de la tragèdia.

En primer lloc cal dir que aquesta xifra se situa al voltant del 8% del PIB català, percentatge que s’ha mantingut pràcticament constant en els darrers 25 anys. Ens enredaven doncs els successius governs quan rere cada nova negociació sobre el sistema de finançament ens anunciaven cofois que era “el millor de la història”? La resposta és que no. Cada nou sistema de finançament realment ha assegurat nous recursos per a la Generalitat, el problema és que aquesta major assignació de recursos era sistemàticament compensada per una menor inversió des de l’administració central, de manera que el resultat final acabava per no variar. Això es va voler eliminar amb la famosa disposició addicional tercera del darrer Estatut, que obligava el govern central a invertir a Catalunya de forma proporcional al que hi recapta, però, ves per on, aquesta disposició no s’ha acomplert mai...

Una segona pregunta que ens podem fer és si aquesta “solidaritat” del 8% del PIB és “normal”. Una comparativa amb estats federals com els EUA, el Canadà, Bèlgica o Alemanya ens demostra que no, ja que pràcticament dobla la de Flandes que al seu torn ja és més alta que la mitjana. Però la comparativa és encara més impactant quan la fem amb les aportacions d’Alemanya a la UE: en el període 2007-2011 Alemanya va fer una aportació neta anual mitjana a la UE de 10.397M€ (126€/habitant). Per la seva part, el saldo mitjà del dèficit fiscal català en el període 2005-2009 va ser de 15.640M€ (2.235€/habitant). És a dir, Catalunya aporta a Espanya un 50% més del que Alemanya aporta a la UE, i cada català aporta a Espanya 18 vegades el que cada alemany aporta a la UE! Amb aquestes aportacions Alemanya controla de facto la UE, mentre que Catalunya no només no té el suport del govern que suposadament l’ha de defensar per a infraestructures tan bàsiques com l’eix mediterrani, sinó que encara s’ha de sentir reiterades acusacions d’insolidària. D’això aquí en diem cornuts i pagar el beure...

En resum, podem constatar que la Generalitat de Catalunya viu immersa en una situació d’ofec financer que afecta els interessos de tots el Catalans. Aquesta situació està provocada en part per causes conjunturals, alguna fora del control del govern central (crisi econòmica), però d’altres conseqüència directa de les seves decisions polítiques (repartiment del sostre de dèficit o accés al FLA). Però més enllà de la conjuntura, Catalunya pateix un problema estructural anomenat dèficit fiscal l’impacte del qual supera de llarg el de tots els factors conjunturals. Sense dèficit fiscal, no només no caldrien retallades sinó que a més es podria invertir en polítiques destinades a fomentar el creixement econòmic. Donat que no hi ha cap mena de voluntat política des d’Espanya per posar remei a aquesta situació, la independència de Catalunya no només viable, sinó que a més és necessària i urgent.

Xavier Codina i Vicente
Economistes per la Independència

*Dades basades en els pressupostos de la Generalitat del 2012, excloent les partides destinades al retorn de deute públic

Blog Xavier Codina i Vicente

L’asfixia econòmica i premeditada de Catalunya