En el momento de empezar a escribir esta carta no puedo más que mostrar mi admiración por los servicios prestados al estado por la família a la que usted tiene el honor de representar desde que en 1974 el Rey Juan Carlos asumiera temporalmente las funciones de manera interina como jefe del estado.

Este próximo año hará, de todas maneras, 40 años desde qué se inició el camino hacia la democracia culminado de manera muy exitosa en las elecciones democráticas y libres del 15 de Junio de 1977.

Nada parecía presagiar, en aquel momento, que al año siguiente se podría aprobar una constitución que décadas después se podría considerar caducada. No en el sentido de validez como ley democrática, que la sigue teniendo, mas en el sentido de que ciertas de sus partes no son habituales de un estado democrático del siglo XXI.

Como garantes que usted y el rey Felipe VI son de la constitución y de todo lo que ello implica, no les puedo pedir que se posicionen a favor de cosas que, aunque desde mi punto de vista y desde el de muchas personas es legítimo, ustedes tienen que hacer guardar.

Yo nací en 1993, me siento español, nací en una democrácia asentada y en pleno desarrollo, y recuerdo, mi reina, que desde los 21 años que han pasado desde entonces, muchas cosas.

Me dicen que tengo mucha memoria y la mas antigua de todas ellas que yo recuerdo es del año 1994, con ocho meses, muy difusa, pero firme.

Me acuerdo de ciertos acontecimientos desde 1995, y recuerdo, señora, un país pacífico, un país del que, aunque a muchos les costaba reconocerlo en ciertos sectores de la política, a nivel de sus habitantes, estaba orgulloso de su diversidad, de su democracia.

Me acuerdo, Doña Letizia, de que estaba orgulloso de ser Español, me acuerdo de que toda mi clase, en un colegio de Barcelona que seguía a rajatabla la immersión linguística (sin que esto perjudicara emocionalmente a los alumnos) veía los partidos de la selección en las colonias y de que animávamos a España en catalán.

Me acuerdo de su cara, de su personalidad seria, y de su labor al frente de los telediarios de TVE que nos tenía a todos pendientes del televisor, de su excelente pronunciación de todos los nombres extranjeros.

Me acuerdo de, en 2002, tararear el himno nacional en los mundiales de Korea y Japón de 2002 y sentir un immenso enfado en el momento en que la selección nacional fue eliminada por Korea del Sur.

Y de su enlace con el Rey Felipe.

Pero también me acuerdo de los insultos a Jordi Pujol en la sede del PP en las elecciones de 1996, de los insultos, boycots, acciones anticatalanas, y más, que se fueron sucediendo. No por estar todo eso en el programa del partido ganador sino por la gente que hubiera hizo que ganara.

Me acuerdo también, allá por el 2001, como la relación entre el estado y Cataluña,alcanzó un punto de no retorno con una subida del independentismo hasta el 36%.

A partir de ahí, se alcanzó un punto de no retorno en el qual los Catalanes nos empezamos plantear si todo lo que nos creímos y hicimos en la transición fue o no verdad.

Y entonces fue quando comprendi que, en el mejor de los casos, excepto desde la família real, todo lo concedido a nosotros fue para que hubiera una mínima estabilidad política en España, sobretodo desde el momento en que al tener los Catalanes autonomía, todas las demás por entonces regiones, pusieron el grito en el cielo y se acabaron creando 17 autonomías en vez de seis, las previstas en base a la lengua y Andalucía.

Es por tanto, el motivo de mi carta, simplemente pedirle que la Casa Real, en concreto su persona,  y digo particularmente usted, que dispone de ciertas dotes que no se encuentran en todas las personas debido a su pasado periodístico, se concentre, sabiendo lo que representa y que esto es un asunto de una democrácia de la qual la institución a la que representan es garante, que se pusieran, y usted, sobretodo, de su parte, para que dejara de existir ese clima de crispación política, esos insultos y declaraciones que se oyen habitualmente en la prensa, ese desprecio existente hacia ciertas nacionalidades y ciertas aspiraciones y en definitiva, a toda una manera de ser.

Si usted puede hacer eso, los políticos desarrollarán su trabajo con más calma y todos se lo agradeceremos.

Atentamente, y ilusionado por su respuesta, privada o pública, y deseándole una feliz navidad y suerte en el reinado;

Carlos Manrique Pérez

Comunidad Autónoma de Catalunya

08904 L’Hospitalet de Llobregat

93 333 28 38

Una data molt repetida en la política d’aquest estat artificial anomenat Espanya, es, senyors i senyores, el temps que el general Franco va estar al capdavant de l’estat espanyol que, irònicament,va ser amb aquest nom tan utilitzat per tots els que ens oposem a aquest error històric i nacional que es Espanya com a subjecte polític, va ser el nom oficial d’aquest país fins a l’any 1947, any en que es va declarar un regne.

El règim va ser una dictadura, per suposat, i no vull declarar-me ni defensor ni detractor d’aquest temps, prefereixo remarcar les seves coses dolentes, com que el seu creador va morir matant, i les coses bones, que, encara que no sigui agradable dir-ho, les hi ha , com per exemple l’enorme canvi pel qual va passar l’estat en passant d’un país totalment endarrerit fins a un país desenvolupat al nivell de la resta d’Europa i a arribar a tenir la seva moneda, la pesseta, substituïda l’1 de gener de 2002 per aquest invent econòmic anomenat Euro i que ens ha portat més maldecaps que alegries, a un nivell de valor més alt que el dòlar americà.

Espanya venia d'un ambient anàrquic després de 5 anys de república que pocs dels objectius que es proposava havia aconseguit. Una república on un malparit de la CNT li posava una pistola al cap al president de la generalitat, Senyor Companys i li deia que “aquí no hi ha govern”, i provoqués que el president, pressionat, permetés la presència de les patrulles polítiques anarquistes a la ciutat, matant patrons i obrers, rics i pobres, homes i dones, nens i nenes, classe baixa, mitjana, i alta, i imposés un règim de terror fins que la Guarda d’Assalt va intervenir i va dir els anarquistes que, si volien ajudar a la república, anessin a combatre , cosa que van fer.

Espanya havia tingut, contant la de 1936-1939 QUATRE guerres civils en poc més d’un segle, i un país així no pot progressar ni establir un estat del benestar. Ni garantir l’educació, sanitat, etc. Per molt bones intencions que tingui.

En acabar sa guerra ens trobem amb un país destrossat, amb les infrastructures destruïdes, les collites destrossades per la guerra, materials bàsics no disponibles. Un país on no hi havia epidèmies de fam però si que es passava gana.

Un país ple d’odi entre germans.

I si, un país on els vencedors, deixant a part el fet de proveir els habitants amb productes bàsics per sobreviure (encara que el tema del tabac no era gens necessari!), estaven més preocupats de resoldre comptes que de governar. Tot i això el país s’anava reconstruint molt lentament.

A l’any 1945, tot i que es tardarien prop de 15 anys en assolir el nivell de vida d’un país desenvolupat, les coses van començar a anar una mica millor, no hi havia varietat, però els materials ja no hi faltaven, el menjar es començava a poder distribuir fora de les famoses cartilles de racionament, es començaven a construir infraestructures bàsiques en transport, es començava a obrir el país a l’exterior. Es començava a permetre una certa llibertat política amb el Fur dels Espanyols, es a dir , una constitució que tot i mantenir la dictadura limitava el poder del cap d’estat, dels ministres, i repartia els diferents poders, es creava una estructura d’estat i les corts tornaven a funcionar, i, tot i no ser escollides ni democràtiques, van arribar a representar a totes les classes socials ( treballadors, famílies,empreses, església, funcionariat, etcètera)

Deixant a part el tema polític, passem ara al tema nacional, si bé es cert que es van reprimir les diferents nacions de l’estat, no es van reprimir les seves cultures, si bé es cert que es va tractar d’anorrear les seves llengües no va ser així amb les seves cultures i tradicions. I qualsevol càrrec administratiu o de govern a nivell regional i provincial tenia de ser ocupat per naturals del lloc.

Ara, perquè el català, el basc, i el gallec no van morir i no estan en perill d’extinció ni son llengües minoritàries (sinó intentades minoritzar sense aconseguir-ho)?

A partir de l’any 45 es va portar a terme la política anomenada del “entrisme” en aspectes del funcionariat.consistent a que només hi havia a Espanya una organització  política legal, que ja sabem tots quina era, però que un podia tenir les idees que volgués i defendre-les sempre que fos a través del partit únic, el Moviment Nacional. I es llavors quan a Catalunya, la major part d’alcaldes i autoritats provincials i les poques regionals que hi havia van començar a ser ocupades per catalanistes de dretes, ex membres moderats d’Esquerra Republicana de Catalunya, i fins i tot ex membres d’estat català, que van ser els que es van ocupar de que tota l’activitat al nostre país es continués fent en el nostre idioma, que els mestres parlessin en català als nens si els mateixos mestres eren d’aquí quan es dirigien a ells i que expliquessin les lliçons en català, tot i que es posessin tots els noms i s’escrigués  tots en castellà. El mateix, amb les seves distàncies nacionals, va passar al país basc, i així es va arribar a l’any 1969, any en que es va anomenar a Joan Carles com a successor de l’ancià general “ a títol de rei”. Ja es sabia que Joan Carles era demòcrata, tot i que discrepava amb el seu pare en quant a que es tenia d’actuar mentre el moment de regnar no arribés,sent el rei legítim partidari de la més ferma oposició a l'auto-anomenat “Generalíssim”  i la lluita per la democràcia per treure’l del poder ( cosa que a l’any 1945 li va costar que Franco es saltés la línia dinàstica successòria per haver cridat a un enderrocament pacífic del règim de l’estat del 18 de juliol” mitjançant els càrrecs del govern franquista que a la guerra civil només havien donat suport a Franco per la radicalitat i l’extremisme de l’esquerra i no per estar d’acord amb el que després es veiés que volia fer ( com el duc d’alba, que va ser el primer en donar el seu recolzament a aquest, sense que finalment triomfés).

A partir d’aquell moment, la lluita democràtica va parar quasi totalment fins a principis dels anys 70, cosa que va coincidir amb els primers símbols de la recuperació d’Espanya. Quan dic recuperació no vull dir riquesa, sinó que vull dir que va ser el moment en que els mercats, els grans magatzems, van deixar de patir escassetat i la gana que es passava ( tot i no arribar, en la meva opinió, a la epidèmies de fam, per les experiències que m’han sigut explicades) va començar a deixar d’existir i a convertir-se en uns gegants problemes d’abastiment i de distribució. A l’any 1959, per primera vegada en molts, molts anys, que dic! Dècades, o encara millor, segles, Espanya es va convertir en un país desenvolupat d’acord amb els estàndards mundials.

I ara vostès es preguntaran, a que bé tot això?

Doncs molt fàcil: Algú qui visqués en aquella època recorda lluita per la democràcia? Preocupació per la política? Grans manifestacions estil Tiannanmen per la democràcia? No fins a principis dels 70. A alemanya hi va haver-hi 6 intents d’atemptar contra la vida de Hitler en 12 anys de dictadura.  Espanya? Cap.

Franco era un dictador centralista, cruel, amb set de poder, vengatiu i no ocupat en assumptes de govern, repressiu, genocida de llengües, si, pero no recordo cap insult d’una part a l’altre d’Espanya a l’altre excepte l’áfer Galinsoga el qual va acabar com va acabar.

I a l’any 77 va arribar una democràcia que sobtadament tothom semblava voler i en la qual tothom era demòcrata de tota la vida.

En la qual el cos electoral no català, basc, o gallec, munta en còlera perquè els bascos, gallecs, i catalans tenen autonomia.

En la qual es creuen partits etnicistes amb el simple objectiu d’ésser una cinquena columna contra els drets que aquests tres pobles han aconseguit després de tants esforços.

On aquesta famosa  Espanya plural no se la creuen ni els que la proposen.

On es creen televisions que fan apologia del règim pre-constitucional.

On es permeten símbols franquistes a qualsevol lloc.

On no es controlen les xarxes plenes d’insults a Catalunya que cada vegada que aconseguim alguna cosa van plenes d’insults contra nosaltres.

On la caspa no es un problema del cabell com en el meu cas sinó que es un símbol nacional.

On es fan homenatges per part del govern estatal a la Divisió Blava, que va combatre amb els nazis a la segona guerra mundial formada totalment per  voluntaris i als catalans se'ns acusa de nazis per l’educació únicament  en català/occità aranès a les escoles.

On un pot viure a Catalunya des de fa 60 anys, no parlar una paraula de català, i odiant tot el que sigui català.

On l’exèrcit i no el poble es el garant de la unitat d’Espanya (!) segons la constitució ( en ple segle vint-i-un!)

Senyors i senyores, creuen que Espanya era major d’edat quan va arribar la democràcia? Perquè jo no.

Si un estat necessita d’exèrcit  per a sostenir sa unitat, es que aquest estat està fet a la força.

voelvrykatalonië1993