Blog Víctor Terradellas

APROXIMACIÓ A UNA GEOPOLÍTICA PER A CATALUNYA

Víctor Terradellas — Sat, 24 Sep 2016 22:32:00 +0200

Conferència de Victor Terradellas a l'Universitat de Barcelona (22-9-2016)

En primer lloc, em pertoca donar les gràcies al M.H. Sr. Artur Mas, expresident del Govern de Catalunya, per l’amabilitat de voler-me presentar avui. Li agraeixo perquè sé que no era fàcil per la seva agenda. De fet, no ens podrà acompanyar fins al final de l’acte per complir un compromís que havia contret anteriorment, però li agraeixo encara més aquest esforç per ser aquí, avui. No és un agraïment retòric, per mi el president Mas representa moltes qualitats, especialment en el camp polític.

La democràcia a casa nostra ha estat segrestada -durant molts anys i encara ara, massa sovint- per la partitocràcia. Els partits són eines útils, imprescindibles, per al joc democràtic. Però són eines. I ens calen líders i polítics que els entenguin amb aquesta funció; tanmateix, situar el partit per sobre del conjunt de la societat i l’interès nacional és un error greu, gravíssim. Doncs bé, SI avui estic orgullós que el president Mas sigui aquí és, més enllà de la bona sintonia que crec hem tingut tantes vegades sobretot en l’àmbit internacional, perquè ha demostrat que el partit polític i els propis polítics, són eines al servei d’aquesta societat i de l’interès nacional. Així que una vegada més -i aquesta en públic-, gràcies per tot el que heu fet, gràcies per tot el que fareu i, circumstancialment, gràcies per fer-me costat, avui.

Tot seguit, us he d’explicar que aquesta conferència d’avui té dos culpables. Un de diví i un altre de magnífic.

El diví és Janus, el Déu romà de dues cares. La llegenda explica que les seves dues cares simbolitzen el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir sàviament sobre el present. Les dues cares de Janus s'associen al Sol i la Lluna, una tenia barba i l’altra no. Janus, de fet, simbolitza el trànsit. Al seu honor es va dedicar el primer mes de l'any, el mes de Janus, el mes de gener. Janus és, doncs, el guardià de les portes, dels canvis, de les transicions.

I Janus és culpable d’aquesta trobada d’avui perquè hi ha un culpable original, un culpable magnífic. Sabeu que el tractament protocol·lari que reben els rectors és de magnífic. En alguns casos pot semblar excessiu, en d’altres barroc, en el cas d’en Dídac Ramírez és precisament just. És un rector magnífic, és un pensador magnífic, és un conversador magnífic i, em penso que ho puc dir, és un amic magnífic.

Va ser ell qui em va parlar de Janus i qui em va fer l’honor de proposar aquesta conferència en una de les nostres llargues trobades plenes de la boira de cigar del seu germà, l’amic Jani. Va ser ell qui em va parlar de Janus, va ser ell qui va defensar la necessitat d’analitzar el passat, de fer un esforç de prospectiva sobre el futur, per poder, aspirant a un cert punt de saviesa col·lectiva, decidir el present.

És una proposta que li agraeixo molt perquè m’ha permès intentar, i ja em direu si ho he assolit, sistematitzar i posar en ordre idees i pensaments que fa temps que tinc i que encaixen amb la realitat canviant del nostre país i del nostre continent. Del nostre món, al capdavall.

No és un exercici retòric parlar d’una nova geopolítica per a la Catalunya del segle XXI. És més, tenim la necessitat d’interpretar i entendre aquest nou món en que vivim per construir el nostre present -el nostre moment de transició, en el llenguatge diví de Janus- amb sentit i amb responsabilitat nacional i internacional.

Veureu, però, que parlem d’aproximació. La complexitat del que parlem, l’estructura d’aquest acte i l’evident limitació temporal farà que en massa casos apuntem només en forma de pinzellada. Espero que tinguem ocasions per profunditzar en temes que avui semblaran col·laterals i no ho són gens. I també deixeu-m’ho dir de bon començament: parlarem de Catalunya, parlarem de la nostra Europa, de l’Europa que volem, de l’Europa que necessitem, de la Europa que ens cal i parlarem del món. I, per sorpresa nostra -o no-, rodarem el món i tornarem al Born. El nostre món, és el món, com deia el President Pujol. De la mateixa manera que no hi ha projecte europeu sense Catalunya, i no hi ha Catalunya sense Europa.

Comencem amb una breu pinzellada històrica que m’ajuda a entendre el moment actual. Avui, ara, i més després de la Diada, percebem que s’acosten moments de canvis profunds per a Catalunya. Però aquesta percepció de canvi i de transformació, tot i que d’infaust record, també es vivia a l’Europa de 1714: s’albiraven nous poders, es forjaven noves potències, s’establien noves fronteres... La que anomenem guerra de successió definiria un nou ordre i Catalunya en quedaria completament afectada. També ara albirem grans canvis, canvis profunds, i tenim l’oportunitat que Catalunya en surti, aquest cop sí, guanyadora i amb veu pròpia al món.

Però, de quin món parlem?

Aquest moment de canvi es forja a escala local i dóna una dimensió global. Hi ha en joc l’hegemonia mundial i aquesta partida entre el món Occidental i l’Àsia es concreta en una partida entre la Xina versus els Estats Units.

Faríem malament d’entendre que es tracta només de l’hegemonia econòmica o comercial, perquè el que ens estem jugant, el que s’està dirimint, és el model de societat que esdevindrà hegemònica al món. La de caire liberal essencialment democràtica, o la de dependència autoritària. És per això, com veurem després, que ens sembla imprescindible bastir, una tercera opció d’arrel europea i amb vocació global.

A la banda americana, l’Administració Obama ha fet un esforç enorme en incorporar una agenda social a la seva agenda política, no sempre ben entesa per l’opinió pública del seu país. Al mateix temps, ha mirat de fer endreça en la seva acció exterior. Podem considerar, en certa manera, que ha fracassat en el seu intent d’establir aliances menys interessades amb el món àrab -tal i com es proposava en la rellevant conferència que va pronunciar a El Caire el juny de 2009-, però sí ha fet avenços magnífics en les relacions amb la majoria dels seus veïns continentals del sud.

Encara és aviat, però, per saber el resultat final del mandat d’Obama i el seu impacte a l’escena internacional; per saber si ha estat encertada l’estratègia que s’ha imposat a la política exterior dels Estats Units, aquesta és la teoria de Brzezinski:   -teoria de l’estratègia de tensió-, per sobre de la que dibuixava Kissinger en el seu darrer llibre -World Order- d’equilibri de poders; confrontació versus negociació.

Podem veure aquesta confrontació al mar del sud de la Xina i a l’est d’Europa.

Brzezinski, i abans Mackinder ens parla de la gran illa mundial, o heartland; qui controla aquesta gran illa controla el món; Amèrica, Àfrica i Oceania són una perifèria geogràfica.

Tanmateix la política actual reflecteix el contrari i són els EEUU i l’Europa Occidental els qui representen el centre. I la Xina, aliada amb Rússia, vol deixar definitivament de ser perifèria i ocupar la centralitat que els hi ha atorgat la geografia. Trobarem molts exemples del perquè es pretén aquesta integració Euroasiàtica, d’aliança russo-xinesa: control de les rutes comercials, abastiments de petroli i gas... Però un exemple que il·lustra ben clarament el risc d’un canvi de centralitat és: q la compra de petroli arreu del món s’ha fet sempre en dòlars. Aquesta aposta russo-xinesa per canviar el centre del món i esdevenir hegemònica pren cos en l’aposta del Petro-Iuan, accelerada des de les sancions europees a Rússia. I va en la direcció de variar aquest centre mundial, dibuixar una arquitectura financera alternativa a l’Occidental i és, per ella mateixa en cas que funcioni, un torpede a la línia de flotació nord-americana i m’atreviria a dir, Occidental.

En tot cas, els auguris no són bons a les ribes mediterrànies, àmbit fonamental per la geopolítica catalana, després hi aprofundirem, i que una vegada més torna a ser centre d’atenció i de decisions que marcaran el futur de la societat global.

No són bons, deia, per a les ribes mediterrànies, i menys després de les primaveres àrabs o, millor dit, hiverns. Ni a l’Orient Mitjà ni a l’Àsia.

Els interessos i les aliances multilaterals dibuixen un Iran enfortit i un Iraq afeblit i potencialment divisible que podria arribar a desaparèixer tal i com el coneixem.

Una Turquia d’Erdogan, decidida a enterrar el legat laic d’Atatürk i a jugar totes les cartes bèl·liques i diplomàtiques per esdevenir un pol de poder no subjugat però amb relacions cada cop més consolidades i preferencials amb Rússia, alhora que no perdona a Europa ni als Estats Units els silencis dubitatius en el decurs d’un cop d’Estat del qual encara ens falta temps i perspectiva per entendre’n les implicacions, motivacions més amagades i els vertaders protagonistes. Una Turquia que fa massa temps que flirteja per activa i per passiva amb Estat Islàmic.

I un nou actor regional, el Kurdistan -a cavall entre Turquia, Síria, Iran i Iraq- que avança cap al reconeixement internacional i que a partir de fórmules autonòmiques, federals o directament com a Estat independent -en alguns dels seus territoris-, redibuixarà i definirà la política exterior americana i per extensió Occidental, a la regió.

A l’Orient Mitjà, igual que a l’Amèrica del Sud, les potències que s’han enriquit gràcies als recursos naturals fòssils travessen greus problemes degut, sobretot, al baix preu dels carburants.

En definitiva es dibuixa una fragmentació de l’Orient Mitjà i una tercera oportunitat d’emancipació de les identitats de la regió. De fet, l’arabista Bernard Lewis va dibuixar un mapa de la regió amb diferents noves entitats i més recentment Ralph Peters, exCap Adjunt de l'Estat Major d'Intel·ligència dels EEUU i expert en Orient Mitjà, en va fer un mapa que ja va incloure el Kurdistan.

Els Estats Units veuen bé, els agrada aquests processos d’emancipació perquè veuen més fàcil tractar amb petits Estats/Nació que no amb vells imperis multinacionals. I aquesta, percepció,és útil en el nostre espai polític pel que pot ser propici al reconeixement del nou Estat català.

Però no només des dels Estats Units s’albiren canvis (i maldecaps). El Pacífic que veiem llunyà reprèn amb força tensions soterrades que creiem cronificades i, en certa manera, controlades. El Japó té, per primer cop, majories polítiques i socials per abandonar el pacifisme amb què es va dotar després de la Segona Guerra Mundial. Corea del Nord augmenta la dimensió i l’amenaça del seu programa nuclear tot i que la seva població amb prou feina té per menjar. I la Xina, malgrat ser la gran potència política, econòmica i militar de la regió, veu com aquests països desafien el seu poder militar, alhora que creix el descontentament polític organitzat a territoris sensibles com és el cas de Hong Kong.

La Xina ha entès que aquesta és una partida global i, tal com compartia fa tot just una setmana amb analistes internacionals del Regne Unit, Alemanya i Perú, en una trobada internacional, la Xina ha convertit Rússia en el seu braç armat. Una Rússia que juga el rol que pot, no el que vol, per la feblesa d’una economia en caiguda lliure i d’un lideratge polític, el de Putin, que viu el seu pitjor moment pel que fa a suport interior: sí, ha aconseguit majoria inèdita de Rússia Unida aquesta mateixa setmana, però amb el percentatge més baix de votants que mai s’hagi mobilitzat, anorreant l’oposició i amb un sistema de mitjans emmordassat i acrític amb el govern.

I en el camp comercial, ho sabem, Xina juga amb les cartes marcades. Un concepte de capitalisme deshumanitzat en què la força de treball té un pes limitat en el cost de producció per unes condicions laborals a anys llum dels estàndards occidentals però que, paradoxalment, Occident beneeix si analitzem el volum i el sentit de les balances comercials. Aquesta pitjor versió del capitalisme, el model polític, social i econòmic que incorpora, han de ser frontalment rebutjats com a negació del model de progrés i benestar social que hem defensat i defensem des d’Europa.

Aquesta projecció de Xina al món -que s’il·lustra prou bé amb l’aterratge d’aquest país al continent africà-, donaria per tota una altra conferència i, si us sembla, no m’hi estendré.

El món ja no és un tauler d’escacs en què dos colors miren d’exercir l’hegemonia a partir de la destrucció de l’altre. És més un gran tauler de Risk en què l’objectiu és, des d’una visió regional, conquerir i influenciar en el màxim nombre de territoris possibles. I en aquesta partida global, es fa difícil destriar els moviments polítics i econòmics, dels moviments militars. Mai com ara l’OTAN ha tingut una presència més extensa i determinada: hi ha tropes des d’Hèlsinki, fins a Jerusalem, passant per Talli, Riga, Vilnius, Varsòvia, Bratislava, Budapest, Bucarest, Ankara, Damasc, Bagdad o Riyadh. Un nou taló d’acer que en aquest cas, i també, és un mur de contenció per a la Xina.

Com veieu, presenciem una guerra soterrada entre l’ordre sorgit de la   Segona Guerra Mundial i l’ordre emergent de les noves potències. Una lluita geoeconòmica, geoenergètica i, és clar, geopolítica.

El moment actual també és un moment de repensar les organitzacions de governança global. El paper excessivament retòric i simbòlic de Nacions Unides, l’opacitat del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional... Institucions consolidades d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial i que avui són percebudes com a poc útils, poc transparents o poc democràtiques per la ciutadania. També des d’aquesta perspectiva la participació en el diàleg d’Europa és imprescindible. Una participació que voldrem des de l’autocrítica: pensant com democratitzar i dotar de parets de vidre institucions de referència com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu.

També en aquests reptes globals, hem de saber explicar i explicar-nos, que potències de referència com Alemanya o els Estats Units ens trobaran d’aliats perquè si alguna bandera ha fet seva i ha crescut a l’ombra del procés d’independència de Catalunya és la de la democràcia i la de la transparència. I perquè la nostra pròpia ubicació geogràfica, i també política, ens situa al centre mateix d’aquest bloc europeu, occidental si voleu. I és en aquest marc que Europa és oportuna per Catalunya, com sempre, i Catalunya oportuna per Europa, com mai.

De la mateixa manera, i sense cap mena d’angúnia ni de complex d’inferioritat, hem de tenir clar que som, també, oportuns i útils per als Estats Units i la governança global. La nostra ubicació a la riba nord-oest de la Mediterrània ens atorga una situació logística privilegiada en relació a Europa, Àfrica i Àsia. Una porta d’entrada que haurem de gestionar d’acord amb Europa, entenent els interessos asiàtics però, també, assumint la nostra posició aliada amb els nord-americans: parlem de comerç marítim i aeri; parlem de trànsit i estada de forces militars, sí. Parlem de desenvolupar i consolidar un model d’investigació, recerca i coneixement que a Estats Units i Israel és embrió de tants altres desenvolupaments i progressos. I serem aliats, convençuts, perquè som conscients que Catalunya és un dels punts europeus calents de trànsit i organització del jihadisme i els volem fer saber que comptaran, des del minut zero, amb la plena col·laboració catalana.

He esmentat Israel i no ho vull fer de passada. Catalunya és un país de grisos i matisos però sempre dins d’un vestit de democràcia, i parlant d’Israel encara ho hem de ser més. Defenso sense reserves una aliança estratègica amb Israel: una democràcia perfectible, com totes, però una democràcia. L’única democràcia estandaritzable en el seu entorn i amb un paper regional extremadament complex i que no permet cap anàlisi superficial. Israel és un exemple de comunitat nacional petita, coneguda i reconeguda per la seva capacitat d’innovació, recerca i coneixement, i amb una evident vocació de jugar un paper rellevant a l’escena internacional. En això, no en tinc cap mena de dubte, és un referent i un exemple per a Catalunya.

No tinc cap dubte, doncs, que ens aboquem a un nou món, a un nou sistema de relacions internacionals que s’interpreten fàcilment si fem un cop d’ulI a l’escena internacional, europeu i estatal; a saber:

-          Les eleccions nord-americanes i la guerra de Síria -que, com hem dit, és un conflicte regional amb ramificacions mundials-, ens acosten a situacions i escenaris que reviuen un món dividit que ens recorda, dolorosament, els anys de la Guerra Freda.

-          L’augment del populisme arreu d’Europa i l’escenari post Brexit ens ha evidenciat com de nua va la reina Europa i ha evidenciat, sobretot, la fragilitat democràtica d’un projecte polític que s’hauria de fonamentar en la presa de decisions del Parlament Europeu, en la construcció d’una Europa realment federal però que, per contra, es regeix des de la Comissió Europea i des del Banc Central Europeu. Dues institucions que més enllà de comptar amb evidents mecanismes de control, són percebudes, com dèiem per la ciutadania, com a allunyades i poc democràtiques. Una Europa que ha de passar episodis vergonyosos com desposseir tot un expresident de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso, de les seves prerrogatives per haver estat fitxat per Goldman Sachs.

-          I més a prop nostra, vivim la vergonya d’un Estat incapaç de gestionar la pròpia diversitat política alhora que emmascara una situació de fallida evident a partir de dades objectives que són curiosament negligides: el deute espanyol ja supera el 100% del PIB i les xifres de l’atur -les globals i, sobretot, pel que auguren, les de l’atur juvenil-.

No em sembla casualitat que arreu del món -de Filipines als Estats Units, o de Polònia a Dinamarca-, apareguin nous subjectes polítics que entenen el populisme en la seva pitjor accepció i que tinguin clares opcions de govern, si no és que ja hi governen.

No em sembla casualitat perquè entenc que respon a una certa incapacitat dels principals corrents ideològics que han regit el món occidental des de la fi de la Segona Guerra Mundial (liberalisme, democràcia cristiana, socialdemocràcia, socialisme...) que no han sabut actualitzar el seu missatge, que l’han fusionat entre si -sobretot en l’àmbit econòmic- fins a extrems gairebé mimètics. Després de la profunda crisi que hem patit des del 2008, una part dels electorats busquen noves opcions polítiques més per desencant de les antigues que per l’atractiu de les noves. Noves opcions polítiques, que massa sovint, de la demagògia en fan art.

Per cert, deixeu-me fer un incís. (En aquesta dinàmica de populisme mal entès arreu del món occidental, Catalunya és una rara i magnífica excepció. Els partits i els corrents ideològics que han sabut connectar amb l’evolució social i política de bona part de la societat catalana, continuen sent partits de Govern. Això ha estat possible, i s’entén, perquè hem comptat amb lideratges que han sabut escoltar i llegir la societat catalana. No hem caigut en el populisme sinó que protagonitzem un projecte polític il·lusionant, de construcció d’un nou Estat, de forma transversal, cívica, pacífica i democràtica. Popular en el millor sentit del terme).

Miro de fer una crítica constructiva a aquesta generalitzada desconnexió entre la política i els electorats i ho faig NO des de l’anàlisi de la teoria política sinó des de l’anàlisi d’allò més canviat del nostre món. Perquè és només interpretant el món de forma correcte que hi incidirem de forma efectiva.

Fins ara hem fet una anàlisi de com està el món, d’una part dels nostres aliats i del que hi podem aportar; ara mirarem portes endins d’una Europa que, com hem dit, pot aportar una certa tradició democràtica, una certa saviesa -per què no?- a aquest nou món que albirem.

Aquest és un espai, magnífic per assentar càtedra, però em permetreu que mantingui una necessària humilitat i us expressi, en tot cas, idees i propostes que, al meu entendre, ajuden a fer aquesta interpretació pròpia del segle XXI sense els apriorismes ni els llasts del segle XX.

Deixeu-me dir que sóc un europeista convençut. Per això em sembla convenient començar aquesta anàlisi d’Europa, com a europeu. Ni com a ciutadà del món, que sempre m’ha semblat una enginy postmodern i carrincló per no assumir de cara el repte de la identitat, ni com a català.

Ser català és, efectivament, ser europeu, però l’europeisme va molt més enllà de les identitats nacionals i planteja uns reptes polítics d’acord i de convivència que em semblen enormement interessants.

El principal repte de la identitat europea és que ens parla en plural, és una suma d’identitats. Sí, suma d’identitats: de llengües, cultures, tradicions...

I això no és una afirmació del Víctor Terradellas, que també, sinó que és exactament allò que ja reclamava i proposava, George Steiner, l’any 2005, en el seu llibre: “La idea d’Europa”: ‘Europa sens dubte morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’.

Per això, com a català -ara sí- fa riure quan es vol atacar un projecte polític dient que ens allunya d’Europa quan, precisament, el que fa és recuperar el bo i millor del projecte europeu. Però anem a pams.

Quan us parlava de la desconnexió que existeix a massa escenaris europeus entre política, polítics i societat també estic afirmant que el nostre ideal polític hauria de ser que allò que diem i defensem a escala local i nacional, estigués en consonància amb allò que diem i defensem a escala continental.

Fem d’advocat del diable; quin és el projecte europeu? Pot un projecte polític amb vocació continental no tenir una política exterior comuna? Pot no tenir una real harmonització fiscal de tots els seus membres? Pot no haver resolt, de forma concloent, els mecanismes democràtics de totes les seves institucions i organismes troncals? Pot no tenir una intel·ligència que mereixi aquest nom i que respongui amb certes garanties als reptes del terrorisme jihadista i no es perdi en espectacles noucentistes de maniobres militars conjuntes i inútils?

Europa, el projecte polític europeu, ha de ser un espai polític amb les eines necessàries i amb les garanties democràtiques que requereix afrontar des del Brexit fins a la intervenció a Síria des d’una perspectiva europea de resolució de conflictes. I no ho és.

Hauria de ser, si m’ho permeteu vosaltres i el mateix George Steiner, el que jo anomeno La (nova) idea d’Europa: l’Europa glocal.

Quan l’any 1961 el filòsof canadenc Marshall McLuhan es referia per primera vegada a la vila global (global village) difícilment podia imaginar com anticipava un concepte, la globalització, que havia de canviar el conjunt del planeta.

McLuhan parlava d’aquesta vila global i la vinculava al naixement dels mitjans de comunicació electrònics. Però la realitat ha anat molt més enllà dels mitjans. L’ésser telemàtic, i les xarxes digitals de dimensió global, han superat fa temps l’àmbit concret dels media i dibuixa sense pudor un nou món amb noves estructures socials, econòmiques i, és clar, polítiques.

L’estructura política dels Estats havia restat gairebé immutable des de la Revolució Francesa. El model d’Estat-nació ha fet fortuna durant prop de dos segles al món occidental (i va ser imposada amb poca angúnia arreu del planeta en l’etapa postcolonial). Fins ara.

És evident que els Estats continuaran sent elements principals indispensables i indiscutibles a l’escena internacional. Però alguns hauran de mutar poc, d’altres molt i, finalment, alguns hauran de desaparèixer per a deixar pas a nous subjectes polítics de mida i capacitats idònies per encarar els reptes d’aquest món definitivament globalitzat.

Simplificant, observem com la globalització ens ha demostrat i ensenyat dos models que encaren el futur amb cert optimisme: el dels grans Estats (Canadà, EUA, Brasil, Sudàfrica, Índia, Xina o Rússia) i la dels petits estats (Holanda, Dinamarca, Àustria, Noruega, Israel, Irlanda o Suècia... i aviat Catalunya). Els primers són viables perquè s’autoabasteixen, tenen gran quantitat de recursos humans i disposen de recursos naturals; en gran mesura, per tant, depenen d’ells mateixos.

I els segons, els petits, també ho són per la seva proximitat a la ciutadania i l’agilitat amb què poden emmotllar, a cada moment, les polítiques econòmiques, socials, culturals, medi ambientals... Uns i altres apunten prou bé el futur d’Europa tal i com han demostrat en aquesta darrera gran crisi global.

Si el nostre continent vol ser actor en aquest món global li és necessari encarar, sense dilacions, la via federal. Evolucionar de l’actual Europa intergovernamental a l’Europa federal. Una via que només serà possible a partir d’Estats determinats i convençuts a cedir poder a un ens supranacional. Avui, observem una Europa intergovernamental depenent d’Estats que podríem definir, a dia d’avui, com a mitjans: jacobins -com Espanya i França- o centralistes -com Itàlia-. Excloem Alemanya perquè no té res a veure ni amb els Estats jacobins ni amb els centralistes. La seva estructura econòmica i administrativa ja està preparada per al nou món que arriba. Però els tres primers que hem mencionat -França, Espanya i Itàlia- no tenen capacitat ni mitjans per lluitar per ells mateixos amb els grans actors globals -recursos humans limitats i recursos naturals pràcticament inexistents- ni amb els petits, pel fet de comptar amb models administratius i funcionarials que els allunyen de la ciutadania i els fan excessivament rígids a l’hora d’emprendre els canvis constants que demanda el món del segle XXI. Una mida, doncs, que limita la seva pròpia supervivència. En dues paraules: excessivament burocratitzats.

Uns fets que confirmen els rànquings de països que periòdicament publiquen organitzacions tan diverses com l’FMI, el Banc Mundial o la CIA amb el World Factbook.

Dos exemples clars d’això que exposem. El primer, segons l’IDH, observem que dels 10 països de l’OCDE amb millor benestar econòmic segons criteris de prosperitat -PIB per càpita tenint en compte les diferències de preus als diferents països a l’hora de calcular el poder adquisitiu- i igualtat, nou són europeus i vuit dels que anomenem petits més l’excepció Alemanya. En aquest sentit, Crédit Suisse recordava l’agost de 2014 que els països petits ocupen més de la meitat dels primers trenta països segons l’IDH. El segon exemple: la flexibilitat i agilitat d’Irlanda (país petit) contraposades a la burocratització i a la llunyania de la realitat d’Espanya. Irlanda ja s’ha superat del pitjor d’aquesta crisi mentre Espanya s’hi troba cada cop més enredada.

La finestra d’oportunitat per a Europa per ressorgir com a actor en el món global passa, com dèiem, per abandonar el sistema intergovernamental i fer una aposta decidida per un ordenament federal del continent. Si Europa vol ser un actor fort i mantenir el seu model com a interlocució inevitable i alternativa a allò que projecten i ofereixen gegants com els Estats Units o la Xina, haurà d’apuntar la via federal.

Per fer-ho, Alemanya, els seus landers, han d’abandonar definitivament els complexes i el sentit de culpa que arrosseguen des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Amb més raó, ara, que els populismes i l’extrema dreta volen revifar a diferents punts d’Europa i fan de l’antieuropeisme un signe d’identitat. L’Europa d’arrel local i vocació global necessita aquesta Alemanya que lideri, però no posseeixi, aquesta Europa glocal.

I això implica, per Alemanya, reconèixer i anticipar els nous actors que vindran. Repeteixo, sovint, que “Si Europa ha estat oportuna per Catalunya, Catalunya ara és oportuna per Europa... “I necessària”, com reblava el delegat del Govern català a París, l’amic Martí Anglada. Alemanya no ho pot perdre de vista.

Com expressava George Steiner a “La idea d’Europa”: ‘Europa sens dubta morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions i les seves autonomies socials’. El lema europeu d’unitat en la diversitat ha de ser promogut i per això Catalunya serà oportuna i necessària com ho seran Escòcia, Euskal Herria o Flandes; i, posteriorment, totes les nacions que configuren, realment, el conglomerat europeu.

Tenint en compte al mapa global canviant que us he dibuixat, des de Catalunya estant la pregunta que ens hem de fer és: Què pot oferir una Catalunya independent que reforça l’opció europeista com opció guanyadora entre el front asiàtic i alada del front nord-americà? Catalunya se situa al bell mig del món occidental i patirà i es beneficiarà de la seva rellevància en termes geopolítics, econòmics, energètics i, també, socials. La creació de l’Estat català, doncs, ha d’evidenciar i ha d’augurar un reforçament de l’aposta europea que lidera Alemanya, i ha de ser percebut com una opció aliada per els Estats Units.

Catalunya, no us explico res de nou, és un país modern, dinàmic, emprenedor i econòmicament fort. I la independència de Catalunya ha de ser observada, també, com un acte d’europeisme. La nació catalana pot ser un mirall al sud del nord, trencant dinàmiques i models d’altres països de la Mediterrània. Catalunya ha expressat sovint que en cas d’independència pactada, assumiria la corresponent part del deute espanyol -un deute irrecuperable si es manté l’estatus polític actual- i, evidentment, seguiria sent aportadora neta a la UE com ho ha estat des de el primer dia.

En paral·lel, des de Catalunya es podrien generar projectes d’enorme perspectiva europea, com un Fons Sobirà de Cooperació, dedicat en exclusiva a projectes concrets d’economia productiva i infraestructures a l’Estat espanyol limitats en import i temps. Un projecte europeu, sí, però també un projecte polític d’enorme simbolisme per com reflectiria el manteniment dels llaços entre la població espanyola i la catalana. Llaços que cal conservar i protegir, i que van des dels familiars fins els econòmics.

L’Europa glocal farà que ens retrobem i configurem com un ens polític amb capacitat per interlocutar amb tot el planeta i, alhora, atent i respectuós amb allò que som i hem esdevingut sempre.

Paradoxalment, aquest projecte aparentment modern recupera aquella idea d’Europa que van imaginar Schuman i Monnet, que la van definir com ‘la unió voluntària de totes les ànimes europees’, la dels ciutadans, la de les nacions. I bandeja definitivament l’engendre de De Gaulle: l’Europa dels Estats.

Ara que coneixem la pitjor versió de la globalització, la que ho uniformitza tot, les societats europees reclamem l’arrelament a les realitats concretes de cada llengua i cada cultura. La quadratura del cercle, la pròpia complexitat europea, passa per esdevenir un actor global sense renunciar a cap de les dimensions locals de tots i cadascun dels europeus.

McLuhan va imaginar la vila global i ara tenim el repte de descobrir que no hi ha res més global que ser, exactament, allò que som i no pas allò que ens van imposar ser.

Vaig acabant: I quan parlem del dret a decidir i parlem del futur, i parlem dels socis europeus, i parlem d’aquest mar que tenim a tocar i volem que deixi de ser cementiri dels nostres veïns, parlem exactament d’això: de decidir, també, de quina Europa volem ser ciutadans.

El repte polític que plantegem des de Catalunya en relació al procés d’independència, és una gran oportunitat de ser, no per ser, que ntambé, sinó perquè les generacions futures gaudeixin d’una millor qualitat de vida, d’un millor estat del benestar, i perquè conservin, sense tuteles, una llengua, una cultura i una tradició que volem nostres i patrimoni del món. Mai més minoritzades.

I aquesta és una opció profundament oberta: a la resta de la península, a Europa i al món.

Si tornem a casa i examinem la nostra història contemporània, descobrirem que aquesta lluita nostra no és una lluita nova. Joan Crexells, a principis segle XX, oferia tres argumentacions. Em quedaré amb la tercera, feia referència a les balances fiscals, i deia: UN 11% SERVEIX EL 23%. Es centrava en les balances fiscals interiors de l'Estat espanyol i explicava que Catalunya, amb un 11% de tota la població de l’estat, subministrava el 23% dels ingressos. Els Països Catalans, amb el 20% de la població, el 31%. I ens deia, «significa que, si un dia la Catalunya estricta fos independent, l'Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l'Estat espanyol. (i reblava)I si no fos la Catalunya estricta, sinó la Catalunya gran, els podria atendre amb un 50% més».

Una vegada més, doncs, no parlem de cap nova situació sinó de redefinir els projectes polítics perquè entenguin, realment, quina és la realitat espanyola i com ha de respondre la realitat política catalana, per transformar-se i construir una nova legalitat al servei de la societat i al servei del projecte europeu.

Europa continua essent, malgrat tots els malgrats, una oportunitat i un espai per créixer en la nostra voluntat de regeneració política. Quan diem que volem evolucionar de l’Europa intergovernamental a l’Europa federal estem parlant de transformar, regenerar, Europa. Però també ens cal fer-ho a casa nostra.

Ens cal imbuir-nos amb una major voluntat de transparència, acostament a les persones que han de confiar en les nostres institucions. També des d’aquesta perspectiva una Catalunya sobirana i independent és també una part d’una Europa millor, d’una Europa en construcció amb veu -i vot!- per a totes les persones, totes les persones que hi viuen i hi treballen.

L’Europa glocal és aquella que no pot destriar les grans infraestructures europees de les necessitats concretes de cada país que en forma part. És aquella que no es desentén del conflicte sirià ni de les seves ramificacions per les relacions amb Rússia, Bielorússia o els països del Golf. És aquella que entén la identitat com un element central que cal promoure i garantir-ne el futur i, alhora, té capacitat d’entendre-les com a evolutives i transformadores.

És l’Europa que rebutjarà el TTIP. Una aliança que probablement serà necessària però no en els termes en què s’ha plantejat ara, amb preponderància dels interessos, les formes i les inèrcies americanes, i que es percep com a perill cap a una determinada forma europea d’entendre el comerç i, sobretot, les condicions de producció comercial i industrial.

Aquesta Europa federal, essencialment democràtica i compromesa amb el progrés humà, amb el manteniment de l’estat del benestar i amb la promoció, coneixement i reconeixement dels drets humans, és el tercer actor que no esperen, ni volen, ni els Estats Units, ni la Xina, entestats en una guerra sense quarter per l’hegemonia. És, paradoxalment, la millor recepta de democràcia, economia i drets socials que podem oferir el món.

I no, no en tingueu cap dubte, quan parlem de la República Catalana ho fem, ho faig, amb el convenciment que podem transmetre, participar i enfortir aquesta idea de progrés arreu d’Europa i arreu del món.

Moltíssimes gràcies

De Milosevic a Erdogan

Víctor Terradellas — Tue, 19 Jul 2016 23:59:00 +0200

El mes de novembre de l’any 2006, una vintena de catalans van participar en una brigada espanyola per actuar com a escuts humans en cas de bombardejos aliats contra Bagdad. Una capital, com tot el país, que en aquells moments era sota el règim dictatorial de Saddam Hussein.

Ja llavors vam ser moltes les veus que ens vam indignar contra una actuació que disfressada de pacifisme donava suport explícit a un sàtrapa sanguinari com Hussein. Una de les reflexions que fèiem en aquell moment era que si l’any 1945 les forces aliades no haguessin oblidat el nostre país per continuar l’alliberament europeu contra el feixisme, no ens hauria agradat que cap estranger fes d’escut humà a Barcelona perquè els hauria convertit en còmplices de l’alçament militar de Franco.

M’ha vingut al cap la paradoxa dels catalans a l’Iraq de l’any 2006 veient la reacció de l’opinió publicada després del cop d’estat fallit contra Erdogan a Turquia, o de les declaracions dels màxims responsables polítics de les diferents nacions del món. Perquè un cop més hem perdut tots els matisos i massa principis pel camí.

Estic convençut que l’intent de cop d’estat és una mala operació orquestrada des de l’exterior però, si us sembla, d’això en parlarem més endavant i amb major perspectiva i informació. En tot cas, el que està fora de dubte és qui és Erdogan i què significa la seva deriva antidemocràtica i proislamista.

La seva evolució política ha estat prou nefasta com per ser acusat públicament, el proppassat mes de febrer, pel vicepresident dels Estats Units, Joe Biden, de permetre ‘una continuadadisminució de les llibertats civils’ de la població turca. Sí, sí, turca, no pas kurda. Amb aquests ja ha reprès una guerra oberta que arrasa, literalment, el territori kurd al si de les fronteres turques i aniquila pobles sencers. Una guerra oberta que massacra la societat civil i per la qual no ha tingut cap angúnia de comptar, ell i la seva família segons fons russes, amb el comerç i la complicitat d’Estat Islàmic: tancant les fronteres amb Síria quan li ha calgut, o obrint-les per permetre ràtzies contra les milícies kurdes dins mateix de Turquia.

La persistent deriva autoritària d’Erdogan no es visualitza ara amb les milers de detencions i purgues al si de l’exèrcit, la judicatura o l’oposició política, sinó que tot just culmina ara. Erdogan perverteix sense angúnia els principis laics imposats per Atatürk, el fundador de la Turquia moderna, laica i pro-occidental, i ho fa amb una barreja de populisme, censura als mitjans públics i privats, coacció a la dissidència política i, perquè no dir-ho, jugant amb la indecisió i la por d’una Europa, i d’un món occidental, sense una estratègia clara a la regió.En el cas d’Europa, el darrer preu d'aquesta inacció és la rodona quantitat de 6.000 milions d’euros per acollir, és un dir, refugiats, sirians. Les ovelles a cura del llop.

El que està passant a Turquia de fa anys, el que està passant ara mateix després del cop d’estat fallit, evidencia una clara miopia de la comunitat internacional a l’hora d’interpretar quins actors són part del problema i quins parts de la solució a la regió.

Fins quan aquesta comunitat internacional farà ulls clucs a la retallada de llibertats democràtiques a Turquia? com justificarà l’onada de repressió anunciada a la que estem assistint? Perquè es permet que un membre del Consell d’Europa, i Turquia ho és, plantegi la qüestió de la pena capital quan cap Estat integrant d’aquest organisme la pot contemplar? Què més ha de fer el govern Erdogan en contra dels drets humans, tant individuals com col·lectius, perquè sigui sancionat i condemnat per les institucions internacionals?

Com passava en el cas de Saddam Hussein, el rebuig a una acció no acordada ni justificada per la comunitat internacional, ens ha de fer còmplices d’un opressor? Com va passar amb Milosevic haurem d’esperar a què les imatges i la constatació de les grans massacres posin en evidència el perfil autoritari d’Erdogan? Fins quan aquesta islamització, còmplice de la que està atacant el cor d’Europa?

La idea de repulsa a un cop d’estat executat per l’exèrcit situa automàticament el president turc en el bàndol dels demòcrates?

Europa, la nostra idea d’Europa, no només passa per oferir propostes polítiques convincents en lloc de filats de ferro, sinó que passa també per entendre, interpretar i actuar quan en el nostre propi continent creix la llavor del rebuig als principis democràtics essencials. Fa anys que arribem tard a Turquia i fa mal de veure com ara beneïm i aplaudim un polític i un règim impossibles d’estandaritzar com a democràcia.

Víctor Terradellas i Maré

Caviar per drets humans

Víctor Terradellas — Wed, 10 Feb 2016 11:46:00 +0100

La primavera de 2012 el festival d’Eurovisió va tenir lloc a Bakú, la capital de l’Azerbaidjan. Les televisions públiques europees van retransmetre de forma acrítica aquest festival estrambòtic que sobreviu com un dinosaure de l’entreteniment.

Tots i els esforços de Human Rights Watch, van passar desapercebudes les notícies sobre l’empresonament i la repressió dels activistes que protestaven pel desnonament sense garanties de centenars de famílies per enderrocar els seus pisos i construir-hi el recinte faraònic que va acollir el festival.

Perquè van callar els països europeus? Perquè gairebé no escoltem denúncies sobre la falta de llibertats polítiques, de llibertat de premsa i de llibertat d’associació i expressió que pateix aquest país? Què passa amb la impunitat i la brutalitat continuada dels cossos policials? La resposta, en aquest cas, la tenen els ous d’esturió.

Des del 2012 fins ara, el Consell d’Europa ha emès informes que demostren una clara indolència amb el règim de Bakú. La Iniciativa Europea per l’Estabilitat (IEE) -un reconegut organisme independent sense ànim de lucre dedicat a l’anàlisi política, especialment de l’esfera exsoviètica- va publicar aquell mateix 2012 un informe en què acusava l’Azerbaidjan de suborns continuats a membres del Consell d’Europa. La investigació apuntava directament al senador del PP valencià Pedro Agramunt Font de Mora. (Elegit recentment president del Consell d'Europa) L’IEE defensava que Bakú utilitza la diplomàcia del caviar per guanyar i mantenir el segell de legitimitat que dóna ser membre del Consell d’Europa -una institució nascuda fa cinquanta anys a Estrasburg per defensar els drets humans i la democràcia parlamentària-, i Agramunt Font de Mora s’hauria prestat a aquest suborn.

Però el cas d’Agramunt no és un cas aïllat. Difícilment ho pot ser. Malgrat un panorama polític marcat per la repressió i la falta de garanties democràtiques, les missions d’observadors electorals del Consell han declarat, en tots els comicis, que les autoritats de l’Azerbaidjan han seguit estàndards democràtics.

En els successius informes de l’IEE s’afirma que “l’Azerbaidjan ha obtingut la indulgència del Consell d’Europa”. L’IEE apunta que, sota la supervisió d’aquesta institució, l’actual president, Ilham Aliyev, va ser reelegit sense entrebancs el 2008 i que l’any següent es va assegurar un canvi constitucional que li permet ser president de per vida.

Més encara, els únics dos relators del Consell d’Europa que havien realitzat un informe que posava en dubte la qualitat política i democràcia del règim àzeri van ser destituïts el 2010 pel fet de “ser excessivament crítics amb Bakú”.

El beneplàcit del Consell d’Europa amb l’Azerbaidjan contrasta amb les denúncies continuades de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), institució amb una dilatada i reconeguda experiència en l’observació d’eleccions. Segons l’informe d’aquesta organització, el costum de subornar els membres del Consell d’Europa es remunta al 2001 però va ser el 2003, amb l’arribada d’Aliyev al poder, que aquesta pràctica va arribar als nivells més alts. “Cadascun dels nostres amics al Consell d’Europa rep en cada sessió, quatre vegades a l’any, mig quilo de caviar”, va dir l’any passat una font àzeri a l’IEE. El caviar àzeri es cotitza per sobre dels 2.000 euros el quilo.

Forma curiosa d’exercir la diplomàcia que, de moment, no els ajuda amb el contenciós que tenen amb Armènia i el referèndum d’autodeterminació que es demana per Naborno Karavaj i que ja compte, en contra dels interessos àzeris amb el suport dels Estats Units, França i Rússia.

Finalment, cal tenir en compte que l’Azerbaidjan deu el seu potencial econòmic a les enormes bosses de combustibles naturals fòssils. Bàsicament petroli i gas natural. Com en tots els estats dependents d’aquests recursos del subsòl, queda per veure com els afectarà aquesta perllongada davallada del preu de petroli. L’exportació del cru és, en aquest cas, la principal garantia per garantir un sistema clientelar de relacions internacionals. Però amb el baix cost del petroli trontolla el poder mantenir la diplomàcia del caviar que tant els a ajudat fins ara.

Publicat al bloc de Victor Terradellas

La por de vèncer

Víctor Terradellas — Thu, 24 Dec 2015 00:00:00 +0100

Commemorem una derrota i des d’aquell precís moment no només no ens hem tancat en nosaltres com a poble ni com a societat sinó que hem travessat el món de nord a sud i d’est a oest fent costat a tota causa, per perduda que fos, que tingués entre els seus principis la justícia, la llibertat i els drets humans.

Som un poble avesat a lluitar. A la clandestinitat, contra un Estat, contra els Tribunals adulterats, contra les lleis injustes, contra la pobresa, contra les dictadures que patim i les que pateixen arreu, contra una diplomàcia casposa que hem combatut i no hem reconegut allà on hem anat... Som perquè volem ser en un món encara per inventar i per això ens és impossible destriar aquesta lluita de les lluites germanes del planeta.

I amb tot aquest bagatge i amb tota aquesta ànsia de llibertat ara potser ens ha tocat descobrir que hi ha una part de nosaltres que té una por que acabem de descobrir: la por de vèncer.

Mai com ara hem tingut tant a tocar el moment de la dignitat, de dir qui som i què volem ser, de generar les condicions definitives per alçar-nos i no dependre de ningú més que de nosaltres. I ho disfressaran de purisme, d’essència ideològica o d’incompatibilitats inventades per girar-hi l’esquena, però és la por: la por de vèncer.

Optimista de mena com sóc, penso, desitjo i anhelo un acord que refermarà la majoria independentista del Parlament del 27S. L’únic Parlament que em representa, l’únic que assenyala el meu futur i l’únic pel qual hem lluitat sempre per arribar a recompondre, finalment, aquest mirall esquarterat que són avui, els Països Catalans.

Però sé de l’ombra del fracàs, clar. La veig i m’omple el cansament imaginar que hem de refer un camí conegut i esgotat. Puc entrellucar unes eleccions al març en què haurem aplanat una immensa pista d’aterratge per a Colau i els seus correligionaris en forma de El País, l’ABC i La Razón; el Coscubiela, la Forcades, la Soraya o la Chacón. Quan veig en tots aquests personatges que exigeixen coherència a les CUP amb un mig somriure a la boca em revolto perquè sé de les seves intencions, dels seus enganys i dels seus interessos. Veig que el somni del dret a decidir serà prostituït, com en el seu dia ho va ser el federalisme o la promesa de l’Estatut, amb un referèndum amb regust de pastanaga enganyosa. I perdrem molts llençols en aquesta bogada.

Però ja us ho deia. Sóc optimista i el país ja no té el pas enrere com a opció. En el pitjor dels casos ens tocarà veure un Govern coix amb Colau i els seus. Ens tocarà veure com naufraguen mirant de gestionar una autonomia intervinguda al límit de la fallida. I faran el camí sabut: tornar derrotats, vençuts i convençuts que no hi ha tercera via, que parlem d’independència o submissió. Però que ens hauran fet perdre uns anys que no tenim.

Al voltant del President Mas i de Convergència s’hi reagruparan, com ja va passar després dels tripartits, les persones que reclamaran posar fi a una comèdia que dura massa, que els escanya, els empobreix i els menysté.

Cal fer aquest tomb? Cal esperar tots aquests anys si precisament ara som a tocar del gest definitiu? Segur que no. Desempallegueu-vos de totes les pors però sobretot de la que cap poble es pot permetre: la por de vèncer.

Víctor Terradellas i Maré

UNITS O VENÇUTS

Víctor Terradellas — Mon, 08 Sep 2014 00:00:00 +0200

Per saber qui diu què a vegades va bé fer una mica de memòria. En el meu cas recordo haver fet pública la necessitat d'establir un acord amb entre CDC i ERC quan Convergència finalment va optar per fer el pacte del Majestic amb Aznar l'any 1996. Quan es forjava el primer tripartit, any 2003, em vaig cansar de raonar als principals responsables de la formació republicana d'aquell moment sobre la necessitat d'establir un pacte majoritari amb Convergència obert a la resta de formacions polítiques que fessin una clara aposta sobiranista. També ho vaig fer amb el segon tripartit, l'any 2006.

Alguna cosa hi tenia a veure que l'any 2007 em decidís a organitzar la Plataforma per la Sobirania al sí de CDC -una plataforma que va arribar a comptar amb més de 1000 associats- on entre d'altres objectius importants hi havia una moció de censura amb l'oferiment a ERC d'un pacte garantir durant deu anys amb la creació d'una mesa de treball d'experts que establís les bases per a la creació d'un nou estat català. Una proposta que no es va materialitzar però que va assolir l'objectiu de que en el seu 15è congrés, Convergència agafés el compromís d’assumir "...Catalunya esdevingui una nació lliure i sobirana en l'Europa del segle XXI i en un món interrelacionat".

Per això valoro l'encert polític de l'entesa entre Mas i Junqueras, perquè la considero l'embrió de l'acord polític més transcendent que ha viscut aquest país en la seva història contemporània: l'acord del 12 de desembre de 2013 entre una majoria de forces polítiques al Parlament de Catalunya que va materialitzar la pregunta i la data de 9N.

Em sembla pertinent aquesta perspectiva temporal per entendre el valor d'aquesta entesa que ha costat tan d'entendre als quadres polítics dels respectius partits polítics i que, paradoxalment, està perfectament interioritzada i valorada per una majoria de l'electorat i de la societat civil del Principat. Una entesa que ara té més sentit que mai perquè arribem al moment crucial d'aquest procés.

Cal deixar clar que la unitat d'acció és un valor en si mateix i en cap cas és una excusa per amagar res ni aprofitar-se'n. És, però, un element imprescindible per fer arribar a bon port el projecte polític de la nostra independència.

Els poders polítics -i fàctics- de l'Estat ho tenen tant clar que han posat en marxa tota la maquinària per dinamitar aquesta unió. Em preocupa molt que des d'Esquerra i des de l'esquerra, per activa o per passiva, s'atorgui cap mena d'oportunitat a aquesta estratègia de l'espanyolisme.

Totes les peces encaixen per construir un nou estatus polític per a Catalunya, i només no tenim cap intenció d'amagar res sota la catifa sinó que entenem l'oportunitat de bastir una nova etapa de regeneració política. Però tinguem clar que aquesta és una oportunitat única i històrica que passa cada 300 anys com recorda el professor Sala i Martin i com no em canso de repetir: només tenim una oportunitat, una bala a recàmera i aquesta és la que hem d'aprofitar. No donem cap espai a la divisió interna, tinguem alçada de mires, sentit d’Estat, no fem política de curta volada o de vol gallinaci com deia Pla, i observem l'objectiu superior que encarem.

Ni des de la societat civil organitzada ni des del bloc sobiranista que configura l'acord del 9N ens podem permetre cap dubte, inquietud o divisió. Tenim el futur a tocar, només depèn de nosaltres i no tindrem cap excusa si no ho fem bé: o guanyem units o perdem dividits.

Víctor Terradellas

Abstenció reial

Víctor Terradellas — Wed, 04 Jun 2014 18:50:00 +0200

Durant els anys vuitanta i noranta va fer fortuna entre els cercles independentistes d’aquest país el lema ‘Els catalans no tenim rei’. La Crida a la Solidaritat en va fer el motor d’algunes de les seves reivindicacions mentre a Espanya mirava de consolidar una falsa transició fent ús de la figura del Borbó.

És una afirmació encertada perquè, efectivament, amb la mort de Martí l’Humà -l’últim rei del casal de Barcelona- i el Compromís de Casp els catalans no hem tingut rei per bé que ens ha tocat patir la dinastia borbònica.

Immersos com ens trobem en un procés de transició nacional, fruit de l’exercici del dret a decidir, ens toca mostrar i demostrar que l’exercici d’aquest dret no és interessat ni oportunista sinó que amara el conjunt de la nostra praxi política.

Podem tenir la nostra opinió sobre quin podria ser el millor sistema polític per Espanya i, com tothom, podem tenir una o altra predilecció, però el tema central és que es tracta d’un debat que afecta la societat espanyola i que són els seus representants parlamentaris legítims els qui han de decidir el sentit del seu vot i decidir el seu futur.
Entenem que la nostra presència a les Corts espanyoles és temporal i entenem que en un debat com aquest no hem d’expressar la nostra opinió perquè es tracta de decidir el futur d’Espanya i això només pertoca fer-ho als espanyols.

Així, per demostrar aquesta respecte i aquesta confiança en els valors democràtics essencials, el sentit del vot de les forces polítiques amb presència a les Cort espanyoles no hauria de ser cap altre que l’abstenció. L’abstenció ens inhibeix a l’hora d’opinar sobre aquesta qüestió, referma que no és una decisió política en la que volem influir i confia en el parer polític dels qui representen aquella societat que sí s’hi veu implicada

Dit, i fet, això, deixar clar que no som prou il·lusos per creure que aquesta abdicació no té a veure amb el repte democràtic que plantegem des de Catalunya. En som conscients i el primer pas per demostrar que no ens afecta i que no tenim intenció de variar gens ni mica el nostre full de ruta és aquesta abstenció al parlament espanyol.

Menció final, a banda, per al lideratge decidit i determinat del president Mas. A cada qüestió espanyola ofereix la resposta indicada i en aquest cas va ser clara i meridiana: ‘Hi haurà un canvi de rei a Espanya però no hi haurà cap canvi en el procés polític que vivim a Catalunya.’

Víctor Terradellas

Comicis europeus? Que no us enganyin

Víctor Terradellas — Mon, 12 May 2014 00:00:00 +0200

En el món global ja passen aquestes coses: visita Catalunya un diplomàtic europeu que treballa als Estats Units i a l’hora del cafè et fa l’anàlisi més lúcida sobre què ens juguem en els propers comicis europeus.

D’entrada ja és conscient que a la primera bugada hem perdut un llençol perquè té clar que una llista cívica i transversal avalada per les forces polítiques partidàries de la consulta obtenia com a resultat cinc eurodiputats. Poca broma. Cinc. No ho entén gaire, diu, i encara menys que els qui ho van dificultar més ara es presentin, precisament, com “la llista més cívica i transversal” (sic!).

En segon lloc em diu que estaria bé no perdre gaire el temps ni marejar gaire la perdiu discutint el sexe dels àngels: Catalunya és una qüestió de primer ordre a l’agenda internacional i la lectura que es farà d’aquests comicis europeus és la mateixa que es faria en qualsevol altre cita electoral, fos municipal, nacional o estatal. Es sumaran els vots dels partits partidaris de la consulta -dels que van acordar la data i la pregunta el proppassat 12 de desembre- i es contraposaran al nombre de vot obtinguts pels partits polítics que no la volen permetre.

I rebla el clau amb una afirmació: “-I tingues clar que miraran amb lupa els resultats obtinguts pel president Mas per molt que no sigui candidat.” Té clar que es farà en els cenacles internacionals i que servirà d’argument per calibrar el lideratge del president de Catalunya i té molt clar que es farà des d’Espanya. Fins i tot insinua que la premsa afí ja té els editorials esmolats per poder afirmar a quatre columnes que el projecte de Mas s’esberla.

“-Us hi jugueu això, cap altra cosa.” I no és poc. La credibilitat internacional, el lideratge del president i una nova cirereta per a l’argumentari unionista.

Li responc que el lideratge del president està per sobre d’aquests comicis, miro de recordar-li que el procés de transició nacional té sentit, sobretot, perquè és un projecte col·lectiu amb una base social sòlida i en expansió. I em torna a respondre amb un somriure murri: “-Això és veritat però només ho sabeu vosaltres i aquells que ho volem saber. La gràcia és transmetre missatges a l’exterior que siguin contundents i coincidents amb aquesta realitat. No us la jugueu a les europees, no cal.”

I tornant cap a casa penso que escriuré aquest article. Sobretot per a les persones amb qui comparteixo els anhels d’independència i amb qui comparteixo, també, diferències polítiques menors, perquè no em pugui dir mai que no els vaig avisar.

Així que ja ho sabeu, cada cop que escolteu que aquestes eleccions no tenen res a veure amb el nostre procés desconfieu; cada vegada que us diguin que no votem el president Mas, desconfieu; cada vegada que us expliquin que el tema a Europa no és Catalunya, rebel·leu-vos.

Rebel·leu-vos i voteu allà on els farà més mal; allà on es veuran obligats a esborrar i reescriure les seves cròniques delirants. Que el 25 de maig no els quedi més remei que admetre la solidesa d’un projecte i la fortalesa del lideratge del president de Catalunya.

Si fins ara, els catalans, hem omplert els carrers, ara toca omplir les urnes amb els nostres vots.

Víctor Terradellas i Maré

En absència de violència...

Víctor Terradellas — Thu, 10 Apr 2014 00:00:00 +0200

Entre les moltes i les gravíssimes distorsions que va causar la violència d’ETA n’hi ha una que sovint tenim poc en compte: va emmascarar els dèficits democràtics de l’arquitectura i la cultura jurídico-política sorgida de l’anomenada transició espanyola.

Efectivament, els que ja lluïm alguna cana recordem perfectament dirigents polítics espanyols -socialistes i populars, amb pocs matisos i diferències- anunciant que si bé en absència de violència és possible qualsevol diàleg polític, amb la presència d’aquesta tot diàleg polític quedava bloquejat.

Molts anys després, Catalunya protagonitza un procés inèdit protagonitzat per la societat civil, cívic i democràtic, en perfecta simbiosi amb una immensa majoria de les formacions polítiques del país i amb suport majoritari al si del Parlament de Catalunya. És, per definició i per evidència de totes les mobilitzacions socials de què hem estat testimonis durant aquests darrers anys, un moviment absolutament pacífic, a voltes festiu, caracteritzat per la seva voluntat de realitzar propostes polítiques inclusives i en positiu.

Malgrat aquestes característiques, i contradient aquells que parlaven de la possibilitat d’establir qualsevol diàleg en absència de violència, qualsevol mena de diàleg polític continua bloquejat des de les majories de les Corts espanyoles tal com va evidenciar i confirmar la compareixença dels tres representants del Parlament de Catalunya per defensar una proposta pactada per a la realització de la consulta.

Tinc la sensació que ja s’han fet pràcticament totes les anàlisi possible d’aquell debat (sic!) i per això em sembla que és important plantejar la paradoxa de com a través d’eines democràtiques cabdals -les Corts espanyoles- es pot boicotejar de forma tan crua i tan evident l’exercici de drets democràtics essencials.

Ens queda el consol del ridícul dels raonaments expressats, de la inconstitucionalitat d’alguns arguments expressats dels què ara es diuen defensors d’aquella Constitució, però seria entrar en un diàleg que em sembla perniciós. El fet polític essencial és que no creuen en la democràcia i, per tant, no hi ha espai ni condicions per establir un diàleg polític franc, honest i sincer. El resultat d’aquesta confirmació és el retorn de la pilota al nostre camp i la necessitat de consolidar i refermar un projecte polític que té com a objecte el futur de Catalunya i que cal actuar i decidir des de Catalunya i al si de les institucions polítiques catalanes.

Si algú va pensar que després del fracàs de l’encaix podríem aspirar a transitar per terceres vies, la majoria política de l’Estat espanyol ja ha deixat clar que no. Ens queda, per tant, una sola via. La que no falla mai: la via catalana.

Víctor Terradellas i Maré

El silenci per la independència

Víctor Terradellas — Sat, 05 Apr 2014 00:00:00 +0200

Ens agrada xerrar. Som un país xerraire. Dins de cadascú de nosaltres hi ha un entrenador del Barça, un president del Govern, un expert en obres públiques i un visionari a pilota passada.

És una característica del conjunt de la nostra societat i tradicionalment ha estat una característica que ha amarat els cercles independentistes. De forma paral·lela a una feina decidida, imprescindible -i en segons quins moments molt minoritària- durant anys hem escoltat les proclames més abrandades i les propostes més descabellades. Ens agrada xerrar.

Però eren temps de lligues menors i d’estadis amb terra de sorra i ara juguem a primera divisió, ens observen des de les tribunes de mig món, ens escolten els qui no volen que guanyem i ens hi juguem molt. I per molt que ens agradi xerrar potser toca començar a gestionar amb intel·ligència els nostres silencis.
Des de la persona que fa de voluntària a l’ANC fins al màxims responsable d’una institució pública o privada cal tenir en compte que ens observen, ens escolten i ens llegeixen. Ara, com mai, el millor servei és el que fem i no pas el que expliquem.

És lícit i legítim -i és propi de la condició humana- aspirar al reconeixement per la feina que fem i realitzem. Però ara, com deia aquell, no toca. Toca treballar, toca ser tossuts i toca ser prou silents i prou intel·ligents com per no oferir una dada més ni una informació més de la que sigui estrictament necessària a cada trobada, conversa, correu o missatge de text.

No fa gaire, en el decurs d’una trobada confidencial en un país amic, un dels assistents va demanar a tots els participants d’apagar el mòbil. I precisament va ser l’altre participant català qui va fer un comentari burleta. La resposta del nostre hoste va ser demolidora: ‘Vosaltres hauríeu de ser els primers interessats a vetllar per la seguretat de les vostres trobades.’

No es tracta d’exagerar res ni de jugar a agents secrets però davant l’evidència que ens observen val la pena ser mínimament cauts. I sí, clar, esperarem que arribi el dia en què explicarem el ‘jo vaig fer’ i el ‘jo hi era’ amb la tranquil·litat de poder fer-ho amb regust de victòria.

Víctor Terradellas i Maré

Sobre les culpes i les responsabilitats ara que hi som a tocar

Víctor Terradellas — Tue, 23 Jul 2013 23:59:00 +0200

Fa pocs dies vaig llegir una piulada d’en Miquel Calçada que em va semblar interessant perquè oferia una nova perspectiva sobre el paper que ens toca jugar a cadascú precisament ara que el país es troba en un moment polític límit.

El tuit en qüestio deia: ‘Anys a venir, a alguns esportistes no serà el país qui us interpel·larà sinó els vostres propis fills i néts. Què els direu?’I dic que em va semblar interessant aquesta nova perspectiva perquè tenia una visió de mig i llarg termini que em sembla absolutament necessària.

Es dirigeix als esportistes, tot i que podíem aplicar-lo a qualsevol grup social, i ho fa en una clau que va molt més enllà del necessari compromís nacional. Parla de com justificar davant dels fills i néts la no implicació, la inacció o la falta de valentia a l’hora de participar en el procés de transició nacional que estem vivim.

Hi ha qui diu que la piulada de Miquel Calçada dóna per fet un futur d’independència i la interpel·lació de les generacions futures en el sentit de ‘Per què no hi vas participar?’. Jo no ho tinc tant clar. Tinc, en tot cas, la sensació que la pregunta serà encara més dura i més punyent si no hem estat capaços d’assolir el futur de llibertat, sobirania i independència que anhelem.

Sí, dic si no hem estat capaços. Perquè nosaltres, i només nosaltres, som i serem els únics responsables de la configuració política que acabi tenint el nostre país.

Sabem que la partida ha canviat i que la carta de ‘torni a la casella de sortida’ ja no existeix. No hi podem tornar perquè la puta i la Ramoneta fa temps que crien malves. Ara el futur és sobirania o submissió.

Per això el futur és a les nostres mans i per això en som responsables. Tots i cadascú, clar. I amb nom propi, tots i cadascun dels representants polítics que lideren qualsevol institució i, sobretot, el Parlament de Catalunya i el Govern del país.

Les aritmètiques interessades, els calendaris porucs i la declaració de curta volada tindrà el retret de les generacions futures, segur, però sobretot decebrà una majoria social d’aquest país que malgrat el patiment personal a què ens aboca la crisi de valors, econòmica i política que patim, segueix cridant amb força i amb trempera per culminar el procés d’autodeterminació de Catalunya.

Espanya i els seus governants ens han omplert de raons per si no en teníem prou amb la legitimitat democràtica del procés que vivim, però les culpes no les podrem enviar cap allà. Les culpes, si n’acabem tenint, seran totes nostres.

M’agrada imaginar, però, que els fills i els néts ens miraran amb enveja i ens diran: ‘Sí? Hi eres tu? Vas fer tot això?’. I nosaltres respondrem amb l’orgull de la feina feta.

Víctor Terradellas i Maré