Fa uns  dies vaig acabat de llegir el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017), la darrera publicació de Manel Alonso i Català. Un llibre on l’escriptor de Puçol ha anat escrivint al llarg de vint-i-quatre mesos les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions....Per poder-lo publicar, Alonso ha hagut de recórrer a un micromecenatge: “he passat hores i hores enviant mitjançant el correu electrònic a amics, coneguts i saludats un resum del projecte, demanant-los que se’n feren mecenes a canvi d’una recompensa”.
Quan hom acaba de llegir aquest dietari, s’adona del mèrit que té el treball d’Alonso. I té mèrit, repetisc,  perquè no és el prototip d’escriptor que la majoria de la gent coneixem, és a dir el d’aquella persona que, a més del seu treball de professor, mestre, metge, advocat, etcètera, es dedica a escriure i publicar llibres. Doncs no,  Manel Alonso és un home autodidacta i, com diu ell, s’ha fet a si mateix: “m’he passat la vida amb llibres en les mans, però tinc pocs títols acadèmics. He aprés a escriure la meua llengua pel meu compte. No sóc filòleg, ni mestre, ni professor, i mai no he tingut la pretensió de ser-ho, el meu objectiu en la vida és ser escriptor”. Efectivament, és un ofici meritori perquè voler viure dignament al País Valencià, del treball únic d’escriptor, és molt i molt difícil. Ell mateix ens ho diu clarament: “m’agrada treballar. Tinc un treball senzill, mal pagat, que alguns ni tan sols consideren treball. De fet, les oficines de l’atur no el tenen reconegut en el seu catàleg d’oficis i professions. Però jo m’alce cada dia i em pose mans a la faena content, feliç”. Alonso és feliç escrivint cada dia, però malauradament “la literatura no dóna beneficis [...], és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per tal de treballar”. I per això no té més remei que buscar, “amb un punt d’esperança, faenes, faenetes i faeniues que apareixen només de tant en tant, i que em donen per anar tirant, tirant poc”.
Aquesta precària condició laborar de l’escriptor de La maledicció del silenci (1992), m’ha fet recordar uns versos de Vicent Andrés Estelles on diu: “No tinc altre remei, no hi ha solució./He d'escriure i a més he de recórrer /diaris i revistes per tal que m'ho publiquen,/per tal que em paguen bé,/ per tal que m'asseguren/nou dies de menjar, exactament nou dies (Obra Completa 1. Recomane tenebres). Però és que aquella situació laboral que tenia el poeta de Burjassot era, si fa no fa, la mateixa que patia Joan Fuster que, dedicat en cos i ànima a llegir i escriure des de la seua Sueca, havia de produir un fum d’articles diaris, com Estellés, per poder sobreviure com a escriptor. Si tenim en compte la situació de precarietat de la nostra llengua, producte de la secular persecució que ha patit (i continua patint) pels governs d’Espanya de tots els colors, i governats per reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i tutti quantti,  és comprensible que Estellés, Fuster i tants altres escriptors, tingueren problemes per viure dignament d’escriure en català, en uns moments on la nostra llengua estava proscrita de l’ensenyament i de quasi tot. Ara bé, és increïble i lamentable que després de quatre dècades, ai las!, els escriptors actuals continuen tenint els mateixos problemes. I tenen els mateixos problemes perquè els índex de lectura d’aquest país són una vergonya. Les dades aportades pel secretari de l’Associació d’Editors del País Valencià són molt decebedores. Tant dolentes que el percentatge de valencians que lligen en valencià és inferior al de navarresos que ho fan en basc, no supera el tres per cent. Però, i la gent que assisteix als actes culturals? Alonso ens diu que “la immensa majoria dels ciutadans són aliens a tot aquest moviment, el qual és cosa d’agitadors i activistes culturals, editors, llibreters, professors i mestres. Hi ha una part minsa de la ciutadania que atén la crida de fires, firetes i firiues dels llibres, altres ni saben que se celebren. Bona part d’aquestes activitats acaba sent endèmica. Activitats al voltant de la poesia o de la narrativa on només trobes poetes, narradors i els seues sacrificats acompanyants”. I aquesta situació que clama al cel, és la que, entre altres, denuncia aquest escriptor.
I és que la pregunta obligada hauria de ser: com és possible que a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) l’any 1983 la situació no ha canviat gaire, i els nostres escriptors continuen igual o pitjor? La contestació a aquesta decebedora realitat és complexa i perplexa, com ho és el mateix país (Josep Vicent Marqués dixit). Manel Alonso, i tants i tants valencians que estimem la nostra llengua i cultura, ha reflexionat al respecte: “passe hores donant-li voltes a coses tan complicades com ara el comportament d’una societat davant del fet cultural en la seua llengua i en la del veí. No sabeu les hores que he invertit en soledat pegant-li voltes al tema!. I en aquestes reflexions Alonso arriba al moll de l’os: “tants anys de Direcció General del llibre, de gabinets de promoció del valencià, tants anys d’ensenyament en valencià i amb un resultat tant calamitós[...]tots aquells que han tingut l’oportunitat d’aprendre a l’escola en valencià no lligen llibres en valencià. Això és molt greu, perquè ens parla del terrible fracàs de tota una societat. Fracàs de més de trenta anys de polítiques educatives que no han servit per a res. Bo, sí, per a donar un bon sou a directors generals que s’han estat gratant el baix ventre. Diners llançats al poal del fem que han pagat campanyes fallides[...] Es publiquen a l’any uns quants títols en tots els gèneres literaris d’un gran nivell. En aquest sentit, els creadors sí que han fet els deures durant aquests trenta anys i a mesura que han anat madurant ens han oferit obres més ambicioses i de més alta qualitat literària [...] però els escriptors valencians han de balafiar una gran energia i imaginació per tal de visualitzar la seu obra en una societat que viu d’esquenes al fet creatiu en la seua pròpia llengua[...].Tinc la sensació que algú, des d’alguna obscura fundació ha dissenyat el fracàs de les polítiques de promoció lectora i lingüística al País Valencià. No em crec que siguem un poble diferent a l’israelià, el flamenc, els basc, el gallec. I encara que haja estat dissenyat per ments malaltes, el fracàs és de tots”.
Efectivament, el fracàs és de tots, tot i que, com deixa caure Alonso, jo si que estic convençut que hi ha una intenció malèvola, pensada, dissenyada i portada a cap, per fer descarrilar la normalització a casa nostra. Però, tot i així, s’editen més llibres en català que mai, tenim més escriptors i editorials que mai, s’organitzen més actes culturals que mai, les Trobades d’Escoles Valencianes mobilitzen a més alumnes, pares i mares que mai... però malauradament la lectura i compra de llibres en valencià és ínfima. Què ha passat doncs? O millor dit, què està passant? Ha passat que en vint anys de governs del PP no ha hagut cap projecte per avançar en la normalització del català, es van eliminar les ajudes i subvencions a les entitats cíviques i culturals, es va frenar l’ensenyament en valencià, es va utilitzar la RTVV per banalitzar la nostra llengua, no es va demanar el requisit lingüístic als funcionaris, no es va potenciar la creació de cap periòdic, etcètera, etcètera. I aquesta política de desvalencianització, en benefici d’una clara espanyolització, ens ha portat on som. I som en un país on la seua llengua pròpia és, tret del sistema educatiu, invisible. Invisible en la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació, la policia, l’administració, les empreses, el comerç, el cinema...La conclusió és que un alumne, encara que haja tingut tot l’ensenyament en valencià, quan deixa enrere l’etapa educativa s’adona que una de les llengües oficial és invisible, i quan intenta viure plenament en valencià no ho pot fer, o tot són problemes. El resultat final, a no ser que hom ho tinga molt clar i siga un militant lingüístic, és que la majoria de la gent abandona una llengua per passar-se molt còmodament a aquella altre on ho té tot, absolutament tot i sense cap problema.
Manel Alonso, que és un gat vell, que n’ha vist de tots els colors i per tan desconfia dels polític, es pregunta si aquest nou Govern del Botànic, “aquests suposadament valencianistes faran possible la vertadera normalització del valencià, n’incrementaran l’ús social, sostindran una indústria cultural i informativa en valencià i a la fi gaudirem de la pau lingüística que tant i tant anhelem i necessitem. Però no és més que un miratge social, ja que un percentatge alt, altíssim, dels qui han optat electoralment per l’esquerra valencianista li és indiferent la normalització del valencià, o com a mínim no el veu com un tema prioritari”. [...] Mentrestant, en cada legislatura anem perdent un llençol, una oportunitat per a fer les coses ben fetes: vertebrar socialment, culturalment, informativament i econòmicament el nostre país, traure’ns de damunt les estructures polítiques heretades d’etapes polítiques anteriors i dignificar una llengua i la cultura que n’emana. Sàpiguen que la llengua i la cultura també creen llocs de treball i riquesa”. Davant d’aquesta nova situació política, que vivim els valencians i valencianes, Alonso és “un observador de la realitat” i, com en tantes altres coses, més aïnes és pessimista,  “perquè no em deixe seduir pel miratge”. Però tot i així, no es d’aquells que es dóna per vençut i com un escriptor de pedra picada continua treballant cada dia per “construir eixa obra en la qual estic invertint tanta energia, esperant que un dia les estadístiques siguen tan generoses com ho som els escriptors valencians que oferim el millor de nosaltres mateixos a una societat que ens menysprea”.
Fet i fet, no deixeu de llegir Les petjades de l’home invisible, en aquest dietari de Manel Alonso copsareu, com he dit adés, les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions... Tot plegat, un grapat de sensacions que no solament són d’ell com a escriptor i valencià compromés amb la seua terra, sinó que ensems també són les d’aquest nostre país, com diria Estellés, “sacsejat d’una banda a l’altra [...] excitat periòdicament per forces que tot i recorrent a sofismes sembren confusió i sal”(Consideracions del Mural).Un escriptor que clama al cel, a la societat valenciana, poder viure dignament conreant la nostra llengua. D’un escriptor que, com un nàufrag d’una illa, llança al mar una botella a vessar de missatges, que “mai no ha tingut un no a ningú, que s’ha jugat els diners quan els ha tingut apostant per la literatura d’aquest país (la qual cosa ha deixat en la meua economia una ferida sagnant que mai no aconseguiré tancar). I que els hi diu als actuals governants: “aneu amb compte que l’excés de prudència no vos faça penedir-vos d’haver desaprofitat una oportunitat històrica.”
Llegiu i rellegiu aquestes petjades que ha anat deixant-nos Manel Alonso. Petjades que ens ajuden a reflexionar sobre el país dels valencians. Ell espera “amb ànsia un bon lector que siga capaç de fer la lectura que em privat desitge i que en gausdisca, aquest ha estat un dels grans objectius que he tingut mentre he passat mesos treballant”. I quan acabeu de resseguir totes i cadascuna de les petjades feu com jo, escriviu-li, li farà molta il·lusió doncs com diu ell, “no escric per al silenci, escric per a ser llegit” i per això li prega al lector que “des d’allà on estiga, m’envie quatre ratlles on em faça cinc cèntims de la seua lectura. Per davant vaja el meu agraïment”.
Doncs amic Manel, espere que aquest humil lector haja fet la lectura que “en privat desitges”, per descomptat que n’he gaudit, i molt, de la lectura d’aquestes petjades. Que sàpigues que, malgrat “aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, no ets un escriptor invisible i en necessitem molts com tu per bastir el futur d’aquest país que ja és una mica més nostre. Espere que, quan la tristor et mene a “traure-li pols a la pena”, aquestes quatre ratlles, i la d’altres lector, et doner força i coratge per seguir endavant treballant amb llibertat, construint, com a tu t’agrada dir, “a favor de”.
 

Alcoi, 05/07/2017
 

El dijous passat el Teatre Calderón d’Alcoi s’omplí a vessar de públic per assistir al concert de Raimon. El cantautor de Xàtiva està fent una gira, una vintena de concerts, recorrent de nord a sud el País Valencià. Ha estat la mateixa Generalitat Valenciana la que ha promogut aquest “Any Raimon”, per vindicar la figura i obra del cantant del Carrer Blanc, tot un símbol per a moltes generacions de valencians i valencianes que tinguérem com a referent moltes de les seus cançons en aquella llarga nit del franquisme. Ara Raimon torna a estar entre nosaltres, ha tornat a casa i ho ha fet amb una força i vitalitat envejable.
A Alcoi, i només començar el concert, les seues primeres paraules van voler que foren per recordar la figura d’Ovidi Montllor en aquell concert/homenatge que el món de la Cançó li va fer el 30 de novembre del 1994. Un Raimon emocionat, fins i tot gosaria dir una mica nerviós, ens féu un concert íntim, on havia escollint trenta cançons del seu ample repertori per encabir-les en, al meu parer, cinc grans moments de la seua trajectòria artística: els seus principis i orígens, les cançons del passat, les del present, els poetes i el que li pot oferir el futur.
 
Així, com si volgués que quedés ben clar i com a carta de presentació, va començar el concert cantant A l’estiu quan són les nou, un tema de l’àlbum Rellotge d’emocions (2011) que, entre altres coses, diu: “A voltes pense que sense tu no hagués fet res, mai de la vida”. Del mateix àlbum ens cantà també Si miraves l’aigua, Mentre s’acosta la nit, Punxa de temps i, d’una manera molt emotiva, He passejant per València sol. La bella València, el cap i casal que li evoca tants i tants records, com a estudiant de la universitat, com a lluitador de la transició i d’aquella malaurada “Batalla”, patint després l’ostracisme i el menyspreu d’uns botiflers que ens han venut el país per un plat de llenties. La València “On hi ha gent que m'estima molt. On hi ha gent que m'estima poc. On hi ha gent que no m'estima gens”.
 
Tot seguit féu un salt en el temps i ens cantà tres temes d’Entre la nota i el so (1984), com Lluny de la pedra i de l’aigua, Hauràs de fer com sí i una cançó, Al meu país la pluja, que ha esdevingut tot un clàssic. I és que en un país tant complex a nivell meteorològic com el nostre, ai mare, si només fos en aquest tema!, frases com “Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera,si plou massa és la catàstrofe,”han acabat formant part de l’imaginari popular valencià.
 
Entre pluja i sequera, i quan ens tenia a tots emocionats, Raimon tornà als orígens, a l’àlbum Raimon a l’Olympia (1966). Ens cantà Molt lluny, per recordar els moments de la seua infantesa a Xàtiva: “en les butxaques d’uns pantalons vells [...]he trobat les nits que ens passàvem caminant, amics, pels carrers de Xàtiva”, i tambéParlant-me de tu i Com un puny, enyorant moments de tendresa: “Vindrà el teu cos que suaument em poses en el meu cos quan ens sentim ben junts, i floriran millor que mai les roses: a poc a poc ens clourem com un puny”. Però també la mítica Jo vinc d’un silenci, per no oblidar mai d’on ve: “Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure”. Iperquè les futures generacions coneguen que vam patir la foscor d’aquell franquisme, no podia oblidar-se d’una altra de les seues cançons més conegudes, La nit i és que aquella nit durà quaranta anys: “La nit, La nit, que llarga que és la nostra nit, la nit”. Però afortunadament a totes les nits les succeeix la claror del dia i amb D’un temps, d’un país  ens convida a tots plegats a superar els estralls d’aquella dictadura i construir un nou país que vol ser lliure: “D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe. I Raimon, com tants d’altres com nosaltres, dubta.  Amb L’única seguretat dubta, i ho fa per que  al llarg de la seua vida n’ha vist de tots els colors, però sap que el dubte ens ajuda a avançar: “L'única seguretat, l'arrelament dels meus dubtes, ve potent quan tu te'n vas, tant si t'ho creus com si dubtes”. Tanmateix la vida també li ha ensenyat que dubtar no vol dir callar, en la cançó Soliloqui solipsista arriba a una clara conclusió: “Parlant amb mi mateix he arribat a un acord, provisional, i m'he dit: més val no ser entès que romandre callat”.
 
I és possible que alguns no l’hagen entès, però ell ha preferit no callar i a gosades que no ha callat, ha estat la pedra en la sabata per a molts polítics i botiflers de tots els colors, però ha tingut més amics que enemics. I en aquest concert va voler recordar-ne alguns d’ells, oferint-nos alguns temes dels  àlbums Quan l’aigua es queixa (1979), Totes les cançons (1981) i Monestir de Montserrat (1969). En Andreu amic recordà a l’escultor Alfaro: “Andreu, amic, torsimany de metalls d'on ha vingut la força i la vida  que retrobem en la teua escultura” i A Joan Miró, que l’any 1966 li va fer la portada de l’àlbum Cançons de la roda del temps, un poema senzill i curt, però que és tot un testament ideològic:   “D'un roig encès/ aquest racó tan perillós;/ la gent d'ací i la de fora/ que fossen tots/ d'un roig encès”. I d’un roig encés fou aquell pres a qui dedicà la cançó No el coneixia de res:  “Companys em digueren que havia fet cinc anys de presó arran d'una vaga en mil nou-cents seixanta-tres”. Com tampoc va conèixer milers i milers de republicans que van morir en aquella injusta guerra i que molts d’ells, ai quina vergonya!, encara jauen en la cuneta de camins i fosses comunes, sense poder ser enterrats dignament pels familiars. Amb Quan jo vaig nàixer Raimon fa un homenatge a tots aquells rojos que van perdre la vida o varen ser exiliat lluitant per la llibertat: “Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen./ Molts es varen quedar, havien perdut, diuen./ D'altres conegueren l'exili i els seus camins./A l'any 40, quan jo vaig nàixer, /jo crec que tots, tots, havíem perdut...”
 
Un dels moments més emotius de la nit fou quan recordà alguns dels nostres poetes. Poetes que la majoria del públic vam descobrir gràcies a ell, que els hi posà música. Poemes dels àlbums Nou Integral (2000) i Clàssics i no (2003). Qui no recorda aquell Elogi dels diners d’Anselm Turmeda: “Diners alegren los infants/ e fan cantar los capellans/ e los frares carmelitans /a les grans festes”, o aquella esgarrifosa història de L’Espill de Jaume Roig on servien carn humana en un restaurant de París:“[...]Carn de vedella/créiem menjàssem/ans que hi trobàssem/ l'ungla i el dit/tros mig partit”. I què em dieu quan descobrírem el nostra gran Ausiàs March? Aquell català antic que ens costà una mica entendre, però que musicat per Raimon ens obrí els ulls i ens feu gaudir. Aquell poema, Si com lo taur, aquell taur que “se'n va fuit pel desert/ quan és sobrat per son semblant qui el força,/ ne torna mai fins ha cobrada força/ per destruir aquell qui l'ha desert”. Però si hi ha un poema d’Ausiàs March, que també ha quedat en la memòria col·lectiva i  que tots recitem de memòria és sens dubte Veles e vents: “Veles e vents han mos desigs complir,/ faent camins dubtosos per la mar./ Mestre i ponent contra d'ells veig armar; /xaloc, llevant, los deuen subvenir /ab llurs amics lo grec e lo migjorn,/fent humils precs al vent tramuntanal/ que en son bufar los sia parcial/ e que tots cinc complesquen mon retorn” . I per tancar aquest bloc de poetes, no podia oblidar-se del seu amic i estimat Salvador Espriu. Aquell Indesinenter on: “Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos” i, al meu parer, un dels millors poemes escrit mai en la nostra llengua i que musicat per Raimon és una autèntica obra d’art. Un poema, He mirat aquesta terra, d’una tendresa exquisida, que sempre m’esborrona i em fa vessar alguna llàgrima galta avall: “Quan la llum pujada des del fons del mar/a llevant comença just a tremolar,/he mirat aquesta terra,/he mirat aquesta terra.”
 
I en aquesta gira Raimon, poble a poble, està mirant de fit a fit la seua terra, com en el poema de Salvador Espriu, i és feliç. Feliç malgrat aquests anys d’absència i ostracisme, atiats pels governants del PP, d’aquest partit podrit que tant de mal ha fet a la nostra cultura, ai, com un nou “mal d’Almansa”. Un partit que va fer tot el possible perquè no pogués cantar a les terres valencianes. Però la història és tossuda i tard o d’hora acaba posant a cadascú al seu lloc. I Raimon està comprovant com en aquests concerts la gent el recorda, el canta, l’estima i s’emociona amb les seues cançons. I està comprovant que efectivament aquet país està avançant, i que aquells versos de Vicent Andrés Estellés, “Un poble alegre, unit i combatiu” comencen a ser una realitat. Un poble que tossudament es nega a perdre la seua identitat i que continua lluitant per, algun dia, decidir el seu futur. I també ens parlà del seu futur regalant-nos una cançó inèdita, I nosaltres amb ells, uns versos prenyats de nostàlgia, de la maduresa que ens regala el temps, però també del compromís de no restar mai callat, de continuar amb tots nosaltres lluitant per la desitjada llibertat.
 
Però, i com no podia ser d’una altra manera, restava una cançó per cantar. Una de les primeres cançons que va escriure, innocentment, sense pensar que es convertiria en la seua icona, en la seua cançó més coneguda, i segurament més cantada. Amb “Al vent,/la cara al vent,/el cor al vent,/les mans al vent,/els ulls al vent,” Raimon va cloure el concert. Un concert on el xativí es retrobà amb el seu públic. Un públic entregat, emocionat i cofoi d’haver tocat el cel en una nit màgica, per recordar. Un petit homenatge que tots li devíem, com aquest que ara jo vull fer-liu amb aquests versos: “Quan La nit era llarga, ai aquella nit!/caminàvem tots plegats, Perduts, sols,/per a fer-nos llum, oh poble oprimit,/tu cantant vingueres amb un cresol./Xativí, maulet de cançons guarnit,/llavors vares ser el nostre consol,/despertant-nos en plena mitja nit/per estar alerta com el mussol./De nord a sud vas dir Un sol consell:/la nostra identitat mai no hem de perdre/i sempre la cara Al Vent, allà i ací./Mai més serem esclaus, tampoc mesells/d’aquella fosca por que ens va detindre,/D’un temps, de tot un país en silenci".
 

Alcoi, 14 de maig del 2016

 
Ahir, un any més, però enguany d’una manera molt especial, milers i milers de valencians i valencianes vàrem ocupar els carrers de València per recordar-li al cap i casal, i a la resta del país, que som els hereus d’aquells malaguanyats maulets. Per cridar d’una manera festiva, però també reivindicativa, que  continuem patint les conseqüències d’aquell “mal d’Almansa”. I és que aquella desfeta fou una gran sotragada. Al llarg d’aquests tres segles aquells que ens varen derrotar han procurat que els valencians no alçàrem el cap, asfixiant-nos amb tota mena de lleis, ordres, sentències i decrets , i en governs de tots els colors, de dreta i d’esquerra. La darrera desfeta, el darrer “mal d’Almansa”, ha durant 20 anys. Dues llargues dècades de governs del PP, el partit que millor representa a aquells que van voler anorrear-nos i fer-nos desaparèixer com a poble. Vint anys d’insolència i d’ignomínia, malbaratant i saquejant el territori, venent-se per un plat de llenties als foscos interessos de l’estat. Però afortunadament el temps i la història acaba posant a cadascú en el seu lloc i, com digué anit l’escriptora Núria Cadenes en el seu parlament, “la foscor s’ha acabat, el nou dia despunta, cada nit pot sortir el sol”.
I ahir a la nit no isqué el sol, no, però aquests núvols que ens acompanyaren al llarg de tota la tarda, i en arribar a la plaça de bous, deixaren caure un refrescant ruixat donant-nos la benvinguda. Després de dènou anys hi poguérem entrar per homenatjar els nostres músics, cantants, poetes, escriptors.... en definitiva la nostra maltractada cultura. I perquè en quedés testimoni d’aquesta històrica nit, una lluna ben rodona i orgullosa, que ens mirava de reüll, ens hi acompanyà tota la nit. Els organitzadors dels actes, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), enllestiren la llarga vetllada tenint en compte el temps, la gran diversitat i quantitat de grups a participar i el moment històric de cadascun d’ells. Així que començaren pels orígens, per les danses i folklore més antic, fins a arribar als grups més actuals.
Orígens com el “Cant de l’Aurora de la Vall d’Uixó, les “Danses de les Useres”,  el “Ball d’Espases i pals de Torroella” o els “Dolçainers i tabaleters del Corpus de Castelló”. Tot seguit el rapsoda Joan Femenia, acompanyat a la guitarra per Joan Maravilla,  ens recità Vicent Andrés Estellés. El poeta valencià més popular i més llegit, un far, una lluerna en la llarga i fosca nit del franquisme. Estellés amb els seues poemes ens obrí molts camins. Tot seguit Rafa Xambó ens parlà d’aquestes dreceres cantant-nos “Caminant”. Camins que ens esperen, que segurament seran pesats però que cal fer, doncs trobarem complicitats. I les hi trobarem en la gent de la terra, com ho feu el poeta de Burjassot o com el cantautor alzinenc Joan Amèric que en la seua cançó ens digué que “sempre caminarà amb el meu poble”. Tomàs de los Santos arrancà l’aplaudiment generós i còmplice del públic en cantar-nos “Tornarem”, perquè “tornarem i en serem milions i obrirem els camps de joia i de brots”.
I per si encara hi havia algun dubte que com a poble tenim un projecte comú i que paga la pena caminar tots plegats, l’illenc Cris Jaunico ens cantà “Com un infant” recordant-nos que“fa temps que no record cap des somnis de nit, però cada instant el visc somiant. Efectivament somniar, somniar que un altre país és possible. Ahir la Plaça de Bous de València era plena de somnis, a vessar, i com la cançó de Clara  Andrés, “Som riu”, tots aquests somnis, il·lusions i anhels, com un riu pels carrers de València, van  desembocar i encabir-se en aquesta plaça que hem recuperat dènou anys després. Abans dels primers parlaments encara hi actuà el torrentí Pau Alabajos que dedicà una de les seues cançons més emblemàtiques a la lluita dels estudiants, així  com el cantautor socarrat Andreu Valor que posà música al poema d’Estellés “ací em pariren i ací estic”.
L’escriptor i president d’ACPV, Joan Francesc Mira, acompanyat de la Junta Directiva d’ACPV, ens dirigí unes paraules de benvinguda i d’agraïment. Donà les gràcies a tots aquells valencians i valencianes que al llarg d’aquests anys difícils han estat treballant sense descans, així com a les Universitats i a les institucions de govern actuals que ens han portat un aire nou “on s’hi pot respirar”. Cridà ben clar que no volem “polítics podrits” i que fa anys que tenim un millor projecte per a aquest País Valencià. Que els fonaments del nostre poble són la seua llengua i cultura, per això reclamà al Govern valencià una ràpida RTVV i un acord per sintonitzar la ràdio i televisió de Catalunya. Mira insistí en la necessitat d’aprofundir en la Llei de Normalització Lingüística i en la reivindicació urgent i inajornable d’un nou model de Finançament que no ens discrimine com fins ara passa. I per tot això, reclamà dels nostres governants que posen fil a l’agulla que hi ha molta feina, i a tots els presents a seguir treballant per fer país.
Després del parlament pujà a l’escenari l’històric grup de folk Carraixet que ens cantà “Som un poble que camina”. Aquest grup que fundà Lleonard Giner i Mur demanà un record especial per a Paco Muñoz i Lluís Miquel, dos històrics de la cançó que fa uns anys que es van retirar dels escenaris. Un dels moments més emotius de la nit fou en pujar a l’escenari  Al Tall. I es que aquest grup marcà més d’una generació. En cantar “Tio Canya” o “ El cant dels maulets” la plaça de bous esclatà en aplaudiments i crits de “País Valencià” i d’”Independència”, entre altres. El record a Miquel Grau i Guillem Agulló, dos joves valencians que van ser assassinats per defensar la llibertat i el país, marcà el moment més emotiu de la nit. El músic castellonenc Carles Santos dirigí un grup de dolçainers que interpretaren la Muixeranga, al temps que tres colles de castellers alçaven unes espectaculars torres al centre de la plaça.
Però la vetllada ens tenia guardades més sorpreses i emocions. A dalt l’escenari hi pujaren David Fernàndez, Borja Penalba i David Cano per fer-nos un tast del seu “Ovidi3”. Aquest espectacle ha viatjat arreu dels Països Catalans i al llarg de l’Any Ovidi. Milers de persones han pogut tornar a escoltar cançons del cantautor alcoià interpretades o recitades per aquest trio. Ens cantaren “M’aclame a tu” i “Tot explota pel cap o per la pota”. I el públic explotà d’aplaudiments quan  Xavi Sarrià d’Obrint Pas agafà el micròfon i ens cantà “Al País de l’Olivera” i “Som”. Aquesta darrera convertida en un clàssic entre la nostra joventut. Frases com: “som l'espurna que encén la flama, som la lluita que em compartit, som la pedra en la barricada, som el poble per construir” . El cantant de Catarroja Miquel Gil amb la seua característica veu trencada ens cantà “Primavera”, una cançó molt oportuna per a la nit primaveral que feia. I llavors per a molta gent arribà el moment més esperat. Dalt l’escenari pujaren Feliu Ventura i el mític Lluís Llach. El xativí ens interpretà en solitari “Soledat” i fent un duet amb el músic català “Que no s’apague la llum”, una de les cançons més reeixides de Ventura on ens diu  “que no s'apague la llum, que no vacil·le mai més, construïm un país de llums enceses”. I efectivament, s’ensengueren les llums quan Llach comença a cantar “Abril del 74”. Les llums dels cors de molts dels qui l’escoltàvem, recordant aquells Aplecs dels setanta i vuitanta. Un munt d’emocions, sentiments, frustracions i lluita. Les seues cançons  i música són part inesborrable de tots nosaltres. Un músic que per fer realitat molts dels seues anhels i somnis i ser conseqüent a sí mateix , ara ha donat un pas endavant comprometent-se políticament amb el procés sobiranista del seu país. Llach, i com no podia ser d’una altra manera, acabà la seu intervenció cantant-nos “Que tinguem sort”. I aquesta sort és la que malauradament no va tindre la lluitadora Muriel Casals que fa unes setmanes que ens va deixar. Tota una vida de lluita i un atzarós accident no li ha permés veure realitzat el seu somni, i quan ho tenia més a tocar. Per retre-li un homenatge pujaren a l’escenari els presidents d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart, de l’Obra Cultural Balear Jaume Mateu i Eliseu Climent d’ACPV. En non dels tres Climent dirigí unes paraules de record a Casals, però també per al General Basset, tot un símbol de la resistència austriacista contra Felip V, defensor de la ciutat de Barcelona i que morí miserablement. Dirigint-se a tots ens digué que  “la humiliació té data de caducitat”, que “el record de la derrota ens anima a la victòria” i que “els valencians, catalans i balears no som iguals, som els mateixos”. A partir de llavors començaren els grups més actuals com La gossa sorda, Aspencat, Svaters....
Anit milers de valencians i valencianes vam complir un somni: tornar a ocupar aquesta plaça de bous i compartir que un nou projecte de país és possible i inajornable. I és possible perquè té gent amb talent i enginy i, el més important, comença a espolsar-se de sobre les pors, els complexos d’inferioritat i el meninfotisme. Les noves generacions de valencians i valencianes estan canviat aquest país. I per construir un país, com deia l’Ovidi, no podem conformar-nos amb les engrunes, perquè “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”. Ja n’estem més que farts de tants “mals d’Almansa” i volem exercir el nostre dret a decidir, per refer els destins d’aquest poble. Anit a la Pla de Bous de València, tot i que sabem que la lluita continua, molts començàrem a copsar que la foscor s’ha acabat i un nou dia despunta, i tot a la lluna de València.
 
 

Recorde com si fos ara aquell plujós i ventós diumenge, un 12 de març de 1995. A les portes del cementeri tots l’esperàvem.  Ovidi Montllor i Mengual, un dels alcoians més reeixits, més conegut i més estimat arreu dels nostres països, vingué, des la seua estimada Barcelona, aquella que l’acollí amb els braços oberts, per dir-nos  a tots, al seu Alcoi de l’ànima, a la terreta, que feia vacances.
Aquest polifacètic alcoià, “l’artista, el cantant, el pallasso”, al llarg de la seua vida es va fer estimar. El seu caràcter humil, honest, sincer i acollidor no deixà ningú indiferent. La seua vida, tot el seu treball, des de la cançó, passant pel teatre, el cinema i la poesia, va tindre tot plegat un mateix denominador comú: el compromís.
Poques persones com ell han tingut una vida tant íntegra i conseqüent, i aquest compromís és precisament el record més preuat que tenim tots aquells que el vam conèixer. Un “obrer de la paraula”, com diria Jordi Tormo, que bé cantant, actuant o escrivint ens llançà, com les pedres d’una fona estellesiana, un munt de missatges: de denúncia, solidaritat, tendresa, de justícia, esperança, honestedat, d’arrelament, dignitat, lluita...
Vint anys després, centeners de pobles i d’institucions culturals i cíviques de tot tipus han volgut ser fidels a l’Ovidi, a aquella cançó seua que ens deia que “qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes”. I per això s’han multiplicat els actes, els homenatges, recitals i presentacions de llibres, els sopar i recitals poètics, les adaptacions de les seues cançons, etcètera. Ovidi ha tornat de les seues vacances per què és més necessari que mai, per què els seues missatges continuen sent actuals, missatges com de pedra seca, per bastir el mural d’aquest poble que a poc a poc anem construint.
Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i créixer, i  com no podia ser d’una altra manera, també ha volgut sumar-se a l’Any Ovidi. Des de l’Ajuntament, i sobretot  al llarg de tot l’any 2015,  es van portat endavant diverses iniciatives, com ara dedicar-li el nom d’una avinguda, inaugurar un monument realitzat per l’artista Antoni Miró, col·locar una placa en la casa natal, concerts, recitals, etcètera. També a la resta de la comarca s’hi han realitat homenatges, com el que portà aterme el Centre Cultural Castellut a Castalla, el de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM) a Beneixama, o el que organitzaren conjuntament el Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM) i  l’Ajuntament a Biar.
Ara, aquest dijous 10 de març, i com a cloenda d’aquest Any Ovidi, el CCOM ha organitzat el seu homenatge. Per una banda es clourà l’exposició “l’Ovidi popular”. Una mostra de quadres sobre el cantant que el seu amic Antoni Miró, que fou més que un amic, com un germà, li ha fet al llarg d’aquests anys. Una exposició que el pintor alcoià ha exposat, al llarg de l’esmentat any, en 52 pobles d’arreu dels Països Catalans. En Ciutats com Barcelona, Palma de Mallorca, València, Sabadell, Castelló, Sueca, Alacant, Reus, Xàtiva..., i també de la nostra comarca com Castalla, Biar o Beneixama. Una exposició que no ens hem de perdre, uns quadres on de segur que ens faran recordar moments estimats, inoblidables. Mirades i gestos on identificarem l’Ovidi rebel de “La Fera Ferotge”, el lluitador de “La Revolució”, el tendre de “L’Homenatge a Teresa”, el reivindicatiu de “Va com va”, el conseqüent de “La Samarreta”, l’irònic d’”Una nit a l’òpera”, el compromés de “La cançó del cansat” i de tantes i tantes més qualitats que va tindre.
 Tot seguit l’escriptor Jordi Tormo ens parlarà del seu darrer llibre “Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula”. Una biografia que ha tingut molt bona acollida i que no para de presentar-se arreu de les nostres comarques. El poeta alcoià Miquel Cruz ens recitarà alguns dels poemes que ha dedicat al seu paisà. I la cirereta de la nit la posaran els cantautors Jordi Gil i Feliu Ventura. Dos grans músics que ens interpretaran algunes de les cançons de l’Ovidi, i d’altres que han compost per homenatjar-lo. Els actes es clouran a l’endemà divendres, on el productor Carles Miralles ens presentarà la projecció “L’Ovidi. El making of de la pel·lícula que mai no es va fer”. Un documental on han col·laborat més de 700 mecenes, una prova més que l’Ovidi és estimat arreu i que la gent el recordem i enyorem.
I és que l’Ovidi ha estat i estarà sempre entre nosaltres. Deia ell, “no me’n vaig, sóc qui torna”. I efectivament, l’Ovidi popular torna de tant en tant de les seues vacances per encomanar-nos el seu compromís, aquesta lluita diària tant necessària per refer els nostres malaguanyats països, per apropar-nos al “dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans”.
 
Vicent Luna i Sirera
(Membre de la Junta Directiva del CCOM)