https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/ Blog Vicenç Plans Wed, 04 Dec 2019 10:55:00 +0100 ca <![CDATA[La culpabilitat assumida i la presumpció d’innocència (4/12/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19994/la-culpabilitat-assumida-i-la-presumpcio-dinnocencia-4122019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19994/la-culpabilitat-assumida-i-la-presumpcio-dinnocencia-4122019 Wed, 04 Dec 2019 10:55:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19994/la-culpabilitat-assumida-i-la-presumpcio-dinnocencia-4122019 “No passaria res però millor traiem l’estelada”, “Ja va bé si no esmentem que som catalans i que ens toca exigir la independència”, “Parlem de tot sense esmentar res polític que molestarà” són frases recurrents en el dia a dia dels catalans, sobretot des de l’empresonament dels presos polítics, quan es va dir que el debat no era la independència sinó la manca de drets fonamentals.
Aquesta situació fa que, en general, els catalans se sentin culpables just quan encara ni han plantat la canya. Però el pitjor, és que aquesta culpabilitat originària es viu amb angoixa i en el silenci interior de cada consciència. És una vergonya i un mal incalculable el que estan provocant els presos polítics quan, a través dels seus partits, permeten aquesta situació.
Aquesta culpabilitat, sense cap base ni lògica, impedeix als catalans gaudir de la seva manera d’ésser, assumir reptes, prendre decisions o, en definitiva, avançar. Queda per tant, oberta una pregunta cabdal: com superar aquesta dificultat? Un tema que ha omplert milers de planes en la lluita permanent del catalanisme.
Tot ve, segurament, d’una associació d’idees o d’un prejudici ancestral, segons el qual fer i dir segons el que som genera emocions desagradables, com si féssim una cosa dolenta. I això, ens paralitza i ens crea tristesa, frustració, impotència,... Els catalans durant molts anys han estat socialitzats o educats, sota una dura repressió, per no destacar, no ferir sentiments, demostrar comprensió i ésser bondadosos. Hem après a esquivar els problemes i els compromisos, negant de partida qualsevol punt de fricció. I si actua al marge d’aquests postulats, ens sentim culpables o maldestres respecte al que s’esperaria de nosaltres. De fet, tot plegat, que alimentem contínuament un judici condemnatori contra nosaltres mateixos. Un exemple molt clar d’això, és la campanya d’Omnium Cultural amb les autoinculpacions, ja que redunda en aquesta censura permanent de les nostres potencialitats.
Es curiós, com en Jordi Cuixart, tot i el seu valor, no ho veu així, i dona suport a una visió negativa de la lluita per la llengua, la cultura i el país que agrupa 180.000 socis, amb les autoinculpacions. Els missatges negatius, en un context de culpabilitat, retroalimenten els pensaments automàtics o les distorsions de la realitat que provoquen més i més paràlisis i decadència. En aquest sentit, emocionalment, és una greu amenaça a l’ànima catalana.
Per això, ens calen lideratges que identifiquin aquestes actituds de culpabilitat i generen patiment, tot aïllant les idees catastrofistes (com que les forces policials espanyoles segueixen els catalans contínuament com fa Anonymus Catalonia) o les grans generalitzacions (que no hi ha presumpció d’innocència perquè nosaltres diem que els tribunals espanyols són parcials). Ara mateix, ningú ho fa, i ben al contrari, s’alimenten, sense parar i sense excepció, les dinàmiques autoinculpatòries.
Els psicòlegs parlen del complex de “falsa culpa”, el qual en el cas dels catalans es manifesta quan es renuncia a expressar i viure la catalanitat fins i tot quan aquesta ni s’ha expressat o exterioritzat.  I certament, que succeeix: hi ha una preocupació permanent per no molestar als espanyols, s’analitza contínuament si es podrien haver fet les coses millor, ens responsabilitzem de la governabilitat de l’estat espanyol quan hem decidit fer la independència,...
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 
 
 
 ]]> <![CDATA[La culpabilitat assumida i la presumpció d’innocència (4/12/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19995/la-culpabilitat-assumida-i-la-presumpcio-dinnocencia-4122019-1 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19995/la-culpabilitat-assumida-i-la-presumpcio-dinnocencia-4122019-1 Wed, 04 Dec 2019 10:55:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19995/la-culpabilitat-assumida-i-la-presumpcio-dinnocencia-4122019-1 “No passaria res però millor traiem l’estelada”, “Ja va bé si no esmentem que som catalans i que ens toca exigir la independència”, “Parlem de tot sense esmentar res polític que molestarà” són frases recurrents en el dia a dia dels catalans, sobretot des de l’empresonament dels presos polítics, quan es va dir que el debat no era la independència sinó la manca de drets fonamentals.
Aquesta situació fa que, en general, els catalans se sentin culpables just quan encara ni han plantat la canya. Però el pitjor, és que aquesta culpabilitat originària es viu amb angoixa i en el silenci interior de cada consciència. És una vergonya i un mal incalculable el que estan provocant els presos polítics quan, a través dels seus partits, permeten aquesta situació.
Aquesta culpabilitat, sense cap base ni lògica, impedeix als catalans gaudir de la seva manera d’ésser, assumir reptes, prendre decisions o, en definitiva, avançar. Queda per tant, oberta una pregunta cabdal: com superar aquesta dificultat? Un tema que ha omplert milers de planes en la lluita permanent del catalanisme.
Tot ve, segurament, d’una associació d’idees o d’un prejudici ancestral, segons el qual fer i dir segons el que som genera emocions desagradables, com si féssim una cosa dolenta. I això, ens paralitza i ens crea tristesa, frustració, impotència,... Els catalans durant molts anys han estat socialitzats o educats, sota una dura repressió, per no destacar, no ferir sentiments, demostrar comprensió i ésser bondadosos. Hem après a esquivar els problemes i els compromisos, negant de partida qualsevol punt de fricció. I si actua al marge d’aquests postulats, ens sentim culpables o maldestres respecte al que s’esperaria de nosaltres. De fet, tot plegat, que alimentem contínuament un judici condemnatori contra nosaltres mateixos. Un exemple molt clar d’això, és la campanya d’Omnium Cultural amb les autoinculpacions, ja que redunda en aquesta censura permanent de les nostres potencialitats.
Es curiós, com en Jordi Cuixart, tot i el seu valor, no ho veu així, i dona suport a una visió negativa de la lluita per la llengua, la cultura i el país que agrupa 180.000 socis, amb les autoinculpacions. Els missatges negatius, en un context de culpabilitat, retroalimenten els pensaments automàtics o les distorsions de la realitat que provoquen més i més paràlisis i decadència. En aquest sentit, emocionalment, és una greu amenaça a l’ànima catalana.
Per això, ens calen lideratges que identifiquin aquestes actituds de culpabilitat i generen patiment, tot aïllant les idees catastrofistes (com que les forces policials espanyoles segueixen els catalans contínuament com fa Anonymus Catalonia) o les grans generalitzacions (que no hi ha presumpció d’innocència perquè nosaltres diem que els tribunals espanyols són parcials). Ara mateix, ningú ho fa, i ben al contrari, s’alimenten, sense parar i sense excepció, les dinàmiques autoinculpatòries.
Els psicòlegs parlen del complex de “falsa culpa”, el qual en el cas dels catalans es manifesta quan es renuncia a expressar i viure la catalanitat fins i tot quan aquesta ni s’ha expressat o exterioritzat.  I certament, que succeeix: hi ha una preocupació permanent per no molestar als espanyols, s’analitza contínuament si es podrien haver fet les coses millor, ens responsabilitzem de la governabilitat de l’estat espanyol quan hem decidit fer la independència,...
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 
 
 
 ]]> <![CDATA[La contaminació processista: ni un pam de net! (29/10/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19973/la-contaminacio-processista-ni-un-pam-de-net-29102019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19973/la-contaminacio-processista-ni-un-pam-de-net-29102019 Wed, 30 Oct 2019 09:44:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19973/la-contaminacio-processista-ni-un-pam-de-net-29102019 Diguin el que diguin, Puigdemont s’ha aplanat a la lògica processista, consistent en ajornar la independència, o dit d’una altra manera, no assumir l’enfrontament amb Espanya. I per fer-ho, necessita justificar-se, o bé dient que no som prou forts castigant als catalans que es mouen (ordre al conseller Buch de reprimir els moviments de resposta) o bé organitzant succedanis dilatoris sense cap ni peus com el Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes.
Efectivament, ni els presos polítics que van organitzar el referèndum d’autodeterminació ni els residents a l’exili volen escalar l’enfrontament amb els espanyols, colons actius del nostre pais o bé simplement ciutadans expectants. Sense aquest enfrontament de base que permetria unir la societat catalana no hi haurà cap progrés. Un enfrontament, tot sigui dit, que no ha d’ésser ni violent ni agressiu. Simplement, lògic i determinat.
La lògica electoral i la repressió espanyola juguen juntes a l’hora de diluir, calculadament, el pas definitiu del referèndum d’autodeterminació: la independència.  Tot sembla complicat i res viable, quan de fet, la independència són fets consumats, com ho va ésser el referèndum d’autodeterminació. És com actua qualsevol estat: primer agafar la posició i després vestir-la d’alguna manera, més o menys encertada. Espanya fa això amb Catalunya, des de fa segles, tot modelant el relat històric o laminant les lluites compartides (barrejant temes territorials amb temes socials i culturals).
Doncs bé, en aquesta dinàmica on el trencament democràtic no hi és, el processisme usa les eines de les confusió i la contradicció. I d’això, amb tota seguretat, no en sortirà res de bo.
Mirant des de lluny, aquests properes eleccions espanyoles, cal que la independència (del tot suposada, vista així des de fora) torni a guanyar, raó per la qual només queda votar a CUP, ERC o JXCAT, per aquest ordre. Però votar. Sí VOTEM! I amb aquest vot el seu desgavell de contradiccions, amb una mica de sort, els farà caure i així sigui possible l’aparició de nous polítics que vulguin plantar cara.
Un desgavell del que tampoc s’escapen formacions satèl·lits d’aquestes com Solidaritat Catalana, Reagrupament o bé Demòcrates, les quals s’han convertit, tot donant suport al Consell per la República, en apèndixs acrítics del processime imperant que lidera Puigdemont, per necessitat personal i conveniència de partit (JXCAT pacte amb el 155 a institucions estratègiques com la Diputació de Barcelona).
En poden quedar al marge, ja es veurà, el Front Nacional de Catalunya i Primàries Catalunya, com àmbits polítics, ara minoritaris però de gran solvència, que quedarien fora del control processista, si resisteixen les ofertes permanents de feina fàcil i paguetes diverses (les eines mesquines que usa el processisme per fer-se fort).
La nova dinàmica nacional després de les detencions del 23 de setembre, en canvi, indica una bona evolució. Són els nous presos polítics els que poden donar profunditat al que els anteriors volen ignorar. Les injustícies són el llenguatge del poble, i des de sempre, els que ho volen menystenir són els responsables dels grans problemes que s’acaben generant.
El processisme nega el conflicte quan no es capaç de plantejar una posició de força o de fermesa on aplegar-se. I quan passa això la gent de seny (que és la gran majoria) cerca igualment aquestes posicions sovint per vies més recargolades i que acaben complicant-ho tot més. Vet aquí la responsabilitat dels polítics que votarem per força!
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 ]]> <![CDATA[Un greu error estratègic farà desaparèixer el Consell per la República (21/10/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19956/un-greu-error-estrategic-fara-desapareixer-el-consell-per-la-republica-21102019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19956/un-greu-error-estrategic-fara-desapareixer-el-consell-per-la-republica-21102019 Tue, 22 Oct 2019 10:26:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19956/un-greu-error-estrategic-fara-desapareixer-el-consell-per-la-republica-21102019 El pla que el poble català ha triat per tirar endavant és el mandat del Primer d’Octubre, la independència. Aquest projecte nacional, sòlid i senzill, inspira a centenars de milers de catalans que empenyen amb fermesa i determinació per culminar l’emancipació nacional catalana.
Aquest punt de partida és el que no té en compte el Consell per la República, amb Carles Puigdemont. El president, tot i reconèixer l’error d’haver suspès l’efectivitat de la declaració d’independència, no està disposat a esmenar-ho.
Denunciar l’estat espanyol o exigir-li canvis és una manera més de perpetuar la seva autoritat o presència entre els catalans. El CxR suplica a l’estat espanyol pau, llibertat i autodeterminació, quan l’emergent república catalana és la que té la responsabilitat de donar pau, alliberar-se del tot i aixecar la suspensió de la declaració formal d’independència.
La pau és el resultat d’una evolució política franca i honesta. Fet que no es produeix. La pau que reclama a Espanya el CxR és la pau autonòmica de sempre, de competències formals sense cap transcendència pràctica.
La llibertat que demanden des de Waterloo és l’amnistia inútil que no té cap recorregut ni cap sentit. Els presos polítics són innocents de qualsevol càrrec i l’amnistia seria reconèixer la seva culpabilitat.
I l’autodeterminació, per definició, és unilateral, tal com es va haver de fer el Primer d’Octubre. L’estat espanyol només s’aplanarà davant fets consumats i realitat fermes. I potser ni així, i encara tot plegat serà més llarg per a ells.
La resposta a la sentència del tribunal suprem l’ha entomat perfectament la ciutadania catalana en xarxa i de forma responsable. El que hem vist del CxR, pel seu talant feble reclamant negociació, més aviat  s’assimila a retirada o rendició.
Només hi ha una cosa a negociar, a parer de la gent del carrer, una independència prou forta com per afrontar els mil i un reptes socials i de tot tipus que tenim davant ara mateix i que en el futur seran majúsculs.
Per tant, l’error és partir de “tres demandes”. Una revolta democràtica no demana res. Una revolta democràtica és un trencament per fer del conflicte una eina de progrés, de la mobilització una manera de viure i de la independència nacional una prioritat completa.
La resposta a la sentència no s’ha acabat, com tampoc a la presó preventiva o als pactes ocults de tot tipus que estan fent a esquenes de la gent. La resposta catalana és imparable, per exigència moral i per compromís ciutadà. Sempre serà així, fins i tot amb la independència.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[La independència tracta d’economia (9/10/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19928/la-independencia-tracta-deconomia-9102019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19928/la-independencia-tracta-deconomia-9102019 Wed, 09 Oct 2019 14:49:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19928/la-independencia-tracta-deconomia-9102019 La gent treballa i obeeix perquè té un sou. I el que paga el sou és el que mana. Quan la gent busca feina, aparta les seves conviccions, i es postra davant l’empleador, a canvi d’una nòmina. Per això, aquest argument també es pot traslladar a la vida política, entre grups socials o entre territoris. Quan es necessiten diners molt pocs saben mantenir la posició, sense doblegar-se. A la nostra societat de consum, encara més.
Quan hom diu que té dret a cobrar pel seu treball, ho diu amb convicció però no s’adona que de fet no és un dret. Només és una concessió del qui l’utilitza com a bon treballador, fruit d’una demanda de feina sorgida de l’ofec per tenir diners.
Per un país això encara és més dur. Els qui s’ajupen per demanar diners en inversions per infrastructures bàsiques o obtenir transferències, són persones concretes que han d’assumir aquesta funció sabent que d’alguna manera s’han de mantenir íntegres. En la relació entre Catalunya i Espanya, bona part de tot el que vivim s’entén des d’aquesta clau personal.
No és veritat que les coses funcionin automàticament, ni que una forta lleialtat institucional faci que les coses vagin rodades. No. Hi ha una trobada permanent, feta d’aproximacions i trucades el que permet obtenir el reguitzell de partides pressupostàries que fan possible les inversions o els pagaments.
Per això, quan tot això era ja un fet, té la seva rellevància que ERC no volgués definitivament donar suport als pressupostos espanyols, i deixar en evidència les incompliments socialistes per començar a aplicar els resultats del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017. El primer i principal: la interlocució amb Catalunya com a subjecte de dret, la nacionalitat catalana.
A la pràctica, no obstant, en termes econòmics, sembla que res hagi canviat, i que s’esperarà als resultats de les eleccions del 28 d’abril per tornar-ho a concretar. Les converses permanents romanen intactes, els diners arriben sempre i els ciutadans confien en el sistema.
Els catalans saben, tanmateix, que això no és així, i que els quartos no cauen per art de màgia. Hi ha acords i compromisos. Garanties i concessions. No hi ha drets, hi ha acords. Un acord que garanteix la calma i la feina, dins uns determinats límits, a canvi de, més o menys, el que va venint cada mes. Hi hagi o no pressupostos o vinguin o no les eleccions.
Tots els polítics coneixen com les màximes de la sociologia general, la de la massa popular,  passen per la feina i la seguretat, sobretot dins de les democràcies liberals. El que surt d’aquest guió no té recorregut, i si el té és efímer. Per això, el conflicte real entre Catalunya i Espanya tracta d’aquest dos temes, com les entitats cíviques CCN, ANC o Omnium, han recalcat, quasi a l’uníson:  “qui paga mana i qui pega també”.
Com i qui exerceixi aquestes funcions ho dirigeix tot, encara que sigui des de l’anonimat com normalment passa. I s’ha demostrat amb el cas Pujol Ferrusola i Rossell, ambdós com genuïns precursos fàctics de la independència, van ésser durament amonestats. Els qui van de farciment, en canvi, els presos polítics catalans, tenen les de rebre. Però ja s’ho trobaran.
Les reformes pendents són de gran profunditat liberal. En un context de depressió econòmica, com la que s’avisa que vindrà, per l’encariment del petroli, el tancament de mercats i les pressions tecnològiques, els polítics espanyols s’hauran de posar a treballar i ells no hi estant disposats. Els catalans en canvi, ara, només ho faran si a canvi hi ha la independència. És lògic, ha d’ésser la contrapartida. I per fer-ho, s’ha de desfer Ciutadans i el seu sistema d’intoxicació, i deixar la representació de la minoria espanyola a Catalunya totalment garantida, per medi de forts sistemes polítics.
Qui pot garantir en aquest moments una eficàcia de gestió que permeti tirar pel dret i fer possible una resposta als nous reptes? En una Catalunya independent, aquesta pregunta ressona igualment en força. En part, la paràlisi del procés també ve d’aquesta constació. Si ningú està disposat a fer aquesta feina, millor que la facin els altres, els espanyols, i a sobre seran els opressors de sempre, i podrem viure tranquils, segurament pensen els gestors de l’autonomia catalana, amb tota seguretat.
Hom parla reduir o suprimir determinada fiscalitat (societat, successions, iva, lloguers d’habitatges,...) per fer possible una resistència suficient a les dificultats de competitivitat i al control dels preus. Però aquest simple gest, ja és una reforma estructural quan tothom parla de més ajudes, més subvencions, més intervenció pública,... que, està clar, passa per l’augment d’impostos. Un contrasentit, que si hi afegim l’engruiximent de les administracions i la manca de productivitat d’aquestes, el panorama de futur és negre, molt negre.
La sortida racional a aquesta situació és la independència de Catalunya. Per dos motius. El primer, la capacitat d’innovació i emprenedoria dels catalans. I en segon lloc, per què és necessari que cada agent generador de riquesa, com és el cas de la nació catalana, assumeixi les seves responsabilitats de gestió i control.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[L’estrebada que pot fer el president Torra per fer efectiu el Primer d’Octubre (3/9/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19861/lestrebada-que-pot-fer-el-president-torra-per-fer-efectiu-el-primer-doctubre-392019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19861/lestrebada-que-pot-fer-el-president-torra-per-fer-efectiu-el-primer-doctubre-392019 Tue, 03 Sep 2019 08:39:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19861/lestrebada-que-pot-fer-el-president-torra-per-fer-efectiu-el-primer-doctubre-392019 Després de dos anys inútils, tot confiant en la perspicàcia dels presos polítics i les eventuals decisions dels exiliats republicans catalans, ja es veu clar que no hi ha progrés nacional que satisfaci les ànsies de llibertat expressades pels catalans en el referèndum d’autodeterminació del passat Primer d’Octubre.
Més aviat, i això és prou greu, s’intenta fer com si calgués oblidar el referèndum d’autodeterminació exitosament celebrat i el seu resultat majoritari a la constitució d’un estat en forma de república. Hom parla, de forma enganyosa, d’un nou referèndum, pactat o no, tampoc quedar clar, el qual com a molt sembla que no passaria d’ésser una mera consulta.
Un referèndum d’autodeterminació, per definició, ha d’ésser com el del Primer d’Octubre. De forma unilateral, en l’exercici d’una voluntat nacional resolta i persistent. Només així és possible conquerir i mantenir la llibertat col·lectiva que anhelen els catalans i les seves institucions.
Per tant, no hi ha espai per un nou referèndum, sigui com sigui. El referèndum d’autodeterminació ja es va fer i ara només és pertinent fer efectiu el seu resultat.
De forma lògica, i mirant el que van ésser les eleccions “autonòmiques” del 21 de desembre de 2017, segons les quals el retorn del president exiliat, Carles Puigdemont era imperatiu en cas de victòria, pertoca al president Torra, substitut circumstancial d’aquesta renovada expressió democràtica, de dimitir per deixar pas al doble mandat sorgit de les urnes catalanes: fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre i restituir el president legítim.
Aquest pas, òbviament, només és possible dins el nou marc legal republicà català. És un pas que requereix determinació i convicció.
Hom al·legarà, segurament amb raó, que Carles Puigdemont no cerca aquesta sortida democràtica que un dia va defensar de forma insistent. I que Quim Torra, igualment, no té cap legitimitat, com a simple substitut, per convocar noves eleccions, i normalitzar així la renovada autonomia decadent catalana.
Dos anys després no hi ha res perdut, si com sembla, aquest home senzill i sense lideratge que es diu Quim Torra se li creuen els cables i decideix dimitir per fer possible la tornada de Carles Puigdemont.
Unes noves eleccions autonòmiques espanyoles només tenen sentit, una vegada més, si són per implementar, de forma plebiscitària, el mandat del Primer d’Octubre. El cost de la repressió i les febleses conceptuals d’alguns polítics catalans, tanmateix, ho poden impedir.
El mandat democràtic del Primer d’Octubre, validat igualment en les eleccions del 21 de desembre de 2017, de forma irrefutable, enmig d’un clima d’intervenció duríssim, és inajornable i és insubstituïble. Això ho saben la gent de Junts per Catalunya (PDECAT o CRIDA), però busquen una excusa de mal pagador per no complir-lo de forma estricte. I en aquest sentit, la posició d’ERC sembla que ho permeti, a la qual només li queda guanyar les eleccions autonòmiques definitivament, per tenir les mans lliures.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[La independència s’ha de fer a partir de l’autonomia (23/7/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19778/la-independencia-sha-de-fer-a-partir-de-lautonomia-2372019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19778/la-independencia-sha-de-fer-a-partir-de-lautonomia-2372019 Tue, 23 Jul 2019 08:34:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19778/la-independencia-sha-de-fer-a-partir-de-lautonomia-2372019 El mecanisme “de la llei a la llei” per assolir la independència de Catalunya era òptim, to i que finalment no es va completar correctament, ja que va faltar coratge i decisió per, un cop declarada la independència, mantenir-la a qualsevol cost.
A hores d’ara, el mecanisme continua essent el mateix. La Generalitat, parlament i governs autonòmics, és la successora directa de la legitimitat nacional històrica. Des d’ella, és des d’on s’ha de fer qualsevol pas de reconstrucció nacional i de secessió unilateral.
Per això, qualsevol gest o passa només pot ésser política, en el format democràtic i pacífic que volem mantenir. Una solidesa política amb un partit o partits, que amb la majoria absoluta del Parlament activin els mecanismes, de fet i de moral, que ens portin, conjuntament, a la constitució del nou estat en forma de república.
Aquest és el camí per fer efectiu el mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017. Així de senzill i així de valent, per qui sap si fer-ho, gràcies a un nou impacte colonial com el 155, el qual a hores d’ara encara es manté validat per uns i altres, a tots els efectes.
L’independentisme no està en crisis. Una massa de prop de 3.000.000 de persones es mantenen com a catalans genuïns, encara que de molts diferents orígens i itineraris. Aquesta grup humà és la nació o ètnia que malda per fer visible un ideal d’autogovern i llibertat amb plenitud. Sense les servituds espanyoles ni les confusions permanents. En forma de repressió virulenta i de partits grocs o populistes.
Tot i els mil i un intents per negociar possibles sistemes de reconeixment nacional per a Catalunya des d’Espanya, això no ha estat possible. S’ha fet tot. Sobretot entre el 3 i el 27 d’octubre de 2017 quan tot es podia aclarir de forma senzilla amb una simple oferta de diàleg. I ni això va succeir. Espanya mai reconeixerà el poble català. Sempre l’ignorarà o el minorarà fins fer-lo invisible i sense cap veu. El silenci i la ignorància és la divisa de menyspreu que usarà de forma sistemàtica. La repressió, diran, s’aplicarà a delinqüents i gent que no compleix amb la llei, però mai, mantindran, pel fet d’existir un mòbil polític o una consciència nacional.
La victòria col·lectiva del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017 ho canvia tot. Tot. S’han vist moltes coses, moltes, més clares. S’entén millor la gran separació que hi ha entre catalans i espanyols, i quines són les seves prioritats i il·lusions respectives: llibertat contra dominació.
A partir d’aquí, només queda matenir el full de ruta per la via unilateral, per de forma lenta però inexorable erosionar, en un treball inacabable de formiga, les màximes d’espanyolitat que imperen en territori català (IBEX, Guàrdia Civil,...), i amb diligència poder recuperar totes les institucions possibles i guanyar els espais públics de forma permanent.
Amb els partits d’ara, sols, sembla que això no serà possible. Estan collats, i més que ho estaran per causes judicials espanyoles i paràlisis de moviments per misèries internes. Ens calen nous polítics, frescos i dignes, que només tinguin al cap una dèria: la independència de Catalunya. Fer una baluard segur pels catalans, on tothom hi pugui trobar un refugi segur, sigui d’on sigui.
En aquest sentit, un soci de Primàries Catalunya, Demòcrates de Catalunya, ja s’ha postulat per una línia de fer política amb aquest objectiu. La visió de l’ANC també té aquesta orientació, encara que de moment no és aliena als partits actuals, tot i l’èxit de la campanya #STOP155. El cert és que més de 50.000 vots avalen una visió de blocs en base a una defensa de determinades eleccions: elegir llibertat i progrés, una Catalunya sobirana i permetre viure als catalans en pau i seguretat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[El que no han après els catalans, ni a cops de pal! (16/7/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19766/el-que-no-han-apres-els-catalans-ni-a-cops-de-pal-1672019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19766/el-que-no-han-apres-els-catalans-ni-a-cops-de-pal-1672019 Tue, 16 Jul 2019 09:24:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19766/el-que-no-han-apres-els-catalans-ni-a-cops-de-pal-1672019 A hores d’ara, després de mesos de cursos intensius en judicis orals i ciència política, els catalans encara no han entès que en temes de poder, o mentalitat d’estat, preval el resultat per damunt de tot. No valen qüestions estètiques ni conglomerats jurídics. La via de fet, de forma natural, esdevé irrefutable. Tal com fan els espanyols, i tots els altres del món que han fer valer la seva presència dins el concert de nacions lliures.
El primer d’octubre de 2017 és un cas ben curiós, en aquests sentit. Per a molts, la majoria, era l’estrebada (jugada mestra) per assolir la independència. Com si fos un rampell, declarar la independència formalment (el 3 d’octubre) i tot d’una trobar-se que s’havia de completar, per a que no quedés a mig fer. I era possible que fos així. De fet, és i serà l’única manera.
En la mentalitat catalana, cal trobar-se en el carreró sense sortida d’una cosa ja feta per assolir el nivell de compromís nacional que la faci del tot viable. Una estrebada! És com ho fa Espanya. Va decapitar la cúpula dels moviments social i dels govern autonòmic i ara s’ha de trencar la closa per justificar-ho. I ho farà, per això hi ha l’estat de dret, valgui la ironia.
Arreu del món, també ha estat així. També en el món dels negocis. És impossible preveure tots els imponderables. Si hi ha voluntat política, si hi ha ambició, si hi ha determinació,... tota la resta ja va venint sol. Però cal començar.
Què frena realment la independència de Catalunya doncs? Bàsicament, un càlcul. Hi ha un càlcul de fons sobre l’esforç per mantenir-la, ja que la mera declaració no porta enlloc. De fet, segons com, amb uns mínims, resulta més còmode que els espanyols facin la difícil feina de mantenir l’estat (que sempre s’ha de mantenir en contra de la gent) i els catalans es puguin dedicar als seus interessos comercials i empresarials, tot pressionant a discreció els espanyols perquè facin bé la seva feina.
Per això, l’ocupació espanyola a Catalunya s’ha mantingut durant 300 anys, de forma continuada. Hi ha una conveniència manifesta de les oligarquies catalanes amb els poders espanyols. Una petita expressió d’aquesta manifestació és l’acord entre JXCAT i PSOE a la Diputació de Barcelona. No ho poden dissimular!
Les oligarquies catalanes, de les quals tothom en sap els noms i cognoms, prefereixen endreçar el seu pati recorrent als espanyols. Ho fan més bé i més ràpid. Així tot continua igual, i l’Espanya poderosa, sovint, només obrint la boca ja fa que el poble català reculi en estampida.
El mite de l’Espanya imperial ha caigut, per a la generació actual, d’ençà del primer d’octubre de 2017. Com en altres episodis va caure per anteriors generacions. Al cost que sigui, la dinàmica es repeteix sense parar.
Segons aquest cicle, ara venen les apostes antisistema (anarquisme) o les revoltes d’estralls (radicalitat). Ambdós esquemes són útils per a que tot, absolutament tot, continuï igual. La sortida bona, més lenta però eficaç, històricament, és articular bé una dinàmica política. Fer partits polítics amb prou majoria, i com el primer d’octubre, com per decantament, fer una estrebada, i imposar la independència, de totes totes.
O és així o no hi haurà manera. Ja és una seqüència que està molt vista, i sempre acaba igual, amb totes les molèsties que provoca. I pels espanyols a Catalunya, una  independència ben feta i neta, no els hi suposarà cap problema si té clara voluntat de permanència i d’afirmació.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[Som 3 milions, un país ocupat i colonitzat. (10/7/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19754/som-3-milions-un-pais-ocupat-i-colonitzat-1072019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19754/som-3-milions-un-pais-ocupat-i-colonitzat-1072019 Wed, 10 Jul 2019 08:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19754/som-3-milions-un-pais-ocupat-i-colonitzat-1072019 No tots els ciutadans que viuen a Catalunya són catalans. Una part prou important són espanyols i darrerament, fins a 1 milió, d’altres nacionalitats. La nacionalitat catalana viu, per tant, enmig d’una forta tensió. La pertinença dels catalans a l’estat espanyol lluny d’ésser una garantia per a ells, darrerament s’ha convertit en un inconvenient. L’estat espanyol té l’obligació de promoure i protegir les diferents nacionalitats existents al seu territori però no ho fa, i més aviat les persegueix, com si busqués la seva extinció.
Un col·lectiu nacional de prop de 3.000.000 de persones té moltes possibilitats d’èxit si s’estructura bé. La nacionalitat catalana ha sobreviscut per la seva contínua capacitat d’adaptació però també és veritat que des de fa un temps té l’opció de garantir i fer possibles moltes de les seves aspiracions. Sobretot després del referèndum d’autodeterminació.
La comunitat espanyola a Catalunya, majoritàriament, respecte, tolera i comprèn la realitat nacional catalana. Tanmateix, és igualment verificable, que pot ésser fàcilment agitada per determinades forces espanyoles que els usen com ariet contra els treballs de reconstrucció nacional catalana. Aquesta ha estat l’experiència dels darrers anys, i de forma especial, quan la catalanitat s’ha expressat lliurament com a nacionalitat.
Els conflictes nacionals, entre països, no sempre han d’ésser conflictius. Poden trobar solucions de compromís, perquè en una evolució lenta i gradual, les posicions es vagin consolidant. Això requereix bona voluntat. Una condició que per la part espanyola, de moment, no es manifesta amb prou claredat. Un fet que també té les seves dificultats en la part catalana.
Quan el poble català faci el camí unilateral cap a la independència efectiva moltes zones del país quedaran en discussió. Però això no pot ajornar més aquesta decisió democràtica, adoptada en el referèndum d’autodeterminació del passat primer d’octubre de 2019. Aquestes zones viuran directament el conflicte i d’elles s’espera prou seny, sobretot entre els espanyols, els quals han d’admetre que la causa dels catalans és imprescindible.
La democràcia espanyola ha disfressat els drets polítics dels espanyols i els catalans a Catalunya de forma poc honesta. Els interessos nacionals dels catalans, per definició, no són els mateixos que els dels espanyols. I tot i així, no es diferencia prou en els processos electorals. Sigui en el cens o sigui en el tipus de missatges que s’envien a la població.
L’”a por ellos” per sort va deixar ben clar quin tipus de conflicte, de fons, és el que vivim a Catalunya, on les forces de la metròpoli espanyola no dubten a usar tots els instruments als seu abast per desdibuixar i malmetre la realitat nacional catalana.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[La subversió espanyola a Catalunya és catalana.(2/7/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19741/la-subversio-espanyola-a-catalunya-es-catalana-272019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19741/la-subversio-espanyola-a-catalunya-es-catalana-272019 Tue, 02 Jul 2019 11:06:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19741/la-subversio-espanyola-a-catalunya-es-catalana-272019 Els catalans són l’estat i no ho saben. La independència té una lògica senzilla si es parteix d’aquesta premissa. L’ordre establert és el que prové de Catalunya: estabilitat financera i creixement econòmic. Tota la resta no té cap influència. La subversió espanyola busca provocar un canvi en aquesta posició, i d’aquí tantes provocacions. I en aquest sentit, la contrasubversió catalana aïlla qualsevol intent d’alterar aquest ordre i els seus principis de funcionament. Aquest principis són: amb les coses de menjar no es juga i la pela és la pela.
D’aquesta manera l’ordre establert no s’altera, i es contenen les forces subversives espanyoles que voldrien un escenari de caos i perdició en el nostre país. Però el fenomen de subversió / contrasubversió és dinàmic. En el moment en que hom es situa en la posició de l’ordre establert abandora la subversió. La tensió ambiental permet aquesta evolució en funció d’objectius polítics o col·lectius. És la forma que té una societat d’evolucionar.
Malgrat tot el que diuen els espanyols sobre “el procés” i tot el que s’ha parlat entre els catalans sobre la independència, a la pràctica no s’ha mogut res. O molt poc. Va ésser el govern espanyol que subversivament va usar eines d’estat per “obligar” les empreses a abandonar Catalunya. Un afer que per la seva singularitat encara cal analitzar amb més detall. I també va ésser l’estat espanyol el que va propiciar partits subversius com Ciutadans per alterar la pau social i la normal convivència entre els catalans, uns fets que igualment són curiosos d’analitzar.
La contrasubversió catalana ha fet possible, amb una desmobilització calculada, fer que tot continuï igual. Els funcionaris cobrin, les empreses creixin i tothom vagi de vancances. La singularitat dels presos i exiliats polítics no altera en res aquesta seqüència tenint en compte que és la que ells mateixos defensaven i encara defensen (de fet volen perpetuar el PSOE en el govern espanyol, com feien abans).
La custodia de l’ordre establert està garantida si depèn dels catalans. Els qui viuen en la fragilitat d’un projecte sense futur, carregats de rancúnies i enmig d’una confusió total són els espanyols. La contrasubversió catalana, per garantir l’ordre general, s’haurà de multiplicar. Espanya, desbocada, és capaç de qualsevol cosa, i dels errors més greus. No cal dir, que és una contrasubversió que treballa finament, escapçant tot el que es mou. És l’eix de Convergència i dels socialistes, amb la recent intromissió d’ERC. Els altres no compten, ja que ho volien canviar tot. Els del PP, fins i tot, van gosar tombar l’Estatut del 2006 (amb la sentència del TC del 2010). Quasi se’n surten de trastocar-ho tot. I no podien fer-ho, eren i són marginals.
Catalunya té una tradició molt curiosa des d’aquesta perspectiva.  Els espanyols (castellans) van trastocar l’ordre vigent fins al 1714, i els catalans van defensar les seves creences i valors contra un règim que venia a quedar-se. El sistema subversiu català s’ha fet contra això, però la “guerra d’independència”, en les seves diverses formes de carlinada, antifeixista o europeista, pel segle XIX, el XX i l’actual, respectivament, havien d’ésser contrasubversives dels principis esmentats. I tot plegat, com es veu, permet deixar-ho tot al mateix lloc, com realment es vol.
Aquesta situació, no obstant això, no es pot mantenir gaire més. La subversió del sistema establert català és imprescindible per fer la independència efectiva. Els catalans han d’abandonar la contrasubversió permanent del que suposo l’ordre actual: d’empreses, negocis i institucions. És dir, consells d’administració i càrrecs públics. Llevat que els espanyols ho acabin fent millor, fet que tampoc diria massa dels catalans, com a succeït en els darrers 300 anys. Ja toca obrir-se a nous horitzons! Ho diu un des de dins de l’ordre. Un contrasubversiu.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[La subversió espanyola a Catalunya és catalana.(2/7/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19742/la-subversio-espanyola-a-catalunya-es-catalana-272019-1 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19742/la-subversio-espanyola-a-catalunya-es-catalana-272019-1 Tue, 02 Jul 2019 11:06:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19742/la-subversio-espanyola-a-catalunya-es-catalana-272019-1 Els catalans són l’estat i no ho saben. La independència té una lògica senzilla si es parteix d’aquesta premissa. L’ordre establert és el que prové de Catalunya: estabilitat financera i creixement econòmic. Tota la resta no té cap influència. La subversió espanyola busca provocar un canvi en aquesta posició, i d’aquí tantes provocacions. I en aquest sentit, la contrasubversió catalana aïlla qualsevol intent d’alterar aquest ordre i els seus principis de funcionament. Aquest principis són: amb les coses de menjar no es juga i la pela és la pela.
D’aquesta manera l’ordre establert no s’altera, i es contenen les forces subversives espanyoles que voldrien un escenari de caos i perdició en el nostre país. Però el fenomen de subversió / contrasubversió és dinàmic. En el moment en que hom es situa en la posició de l’ordre establert abandora la subversió. La tensió ambiental permet aquesta evolució en funció d’objectius polítics o col·lectius. És la forma que té una societat d’evolucionar.
Malgrat tot el que diuen els espanyols sobre “el procés” i tot el que s’ha parlat entre els catalans sobre la independència, a la pràctica no s’ha mogut res. O molt poc. Va ésser el govern espanyol que subversivament va usar eines d’estat per “obligar” les empreses a abandonar Catalunya. Un afer que per la seva singularitat encara cal analitzar amb més detall. I també va ésser l’estat espanyol el que va propiciar partits subversius com Ciutadans per alterar la pau social i la normal convivència entre els catalans, uns fets que igualment són curiosos d’analitzar.
La contrasubversió catalana ha fet possible, amb una desmobilització calculada, fer que tot continuï igual. Els funcionaris cobrin, les empreses creixin i tothom vagi de vancances. La singularitat dels presos i exiliats polítics no altera en res aquesta seqüència tenint en compte que és la que ells mateixos defensaven i encara defensen (de fet volen perpetuar el PSOE en el govern espanyol, com feien abans).
La custodia de l’ordre establert està garantida si depèn dels catalans. Els qui viuen en la fragilitat d’un projecte sense futur, carregats de rancúnies i enmig d’una confusió total són els espanyols. La contrasubversió catalana, per garantir l’ordre general, s’haurà de multiplicar. Espanya, desbocada, és capaç de qualsevol cosa, i dels errors més greus. No cal dir, que és una contrasubversió que treballa finament, escapçant tot el que es mou. És l’eix de Convergència i dels socialistes, amb la recent intromissió d’ERC. Els altres no compten, ja que ho volien canviar tot. Els del PP, fins i tot, van gosar tombar l’Estatut del 2006 (amb la sentència del TC del 2010). Quasi se’n surten de trastocar-ho tot. I no podien fer-ho, eren i són marginals.
Catalunya té una tradició molt curiosa des d’aquesta perspectiva.  Els espanyols (castellans) van trastocar l’ordre vigent fins al 1714, i els catalans van defensar les seves creences i valors contra un règim que venia a quedar-se. El sistema subversiu català s’ha fet contra això, però la “guerra d’independència”, en les seves diverses formes de carlinada, antifeixista o europeista, pel segle XIX, el XX i l’actual, respectivament, havien d’ésser contrasubversives dels principis esmentats. I tot plegat, com es veu, permet deixar-ho tot al mateix lloc, com realment es vol.
Aquesta situació, no obstant això, no es pot mantenir gaire més. La subversió del sistema establert català és imprescindible per fer la independència efectiva. Els catalans han d’abandonar la contrasubversió permanent del que suposo l’ordre actual: d’empreses, negocis i institucions. És dir, consells d’administració i càrrecs públics. Llevat que els espanyols ho acabin fent millor, fet que tampoc diria massa dels catalans, com a succeït en els darrers 300 anys. Ja toca obrir-se a nous horitzons! Ho diu un des de dins de l’ordre. Un contrasubversiu.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[Per fi, el nacionalisme català agafa embranzida, amb Primàries i a Ripoll (1) (19/6/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19710/per-fi-el-nacionalisme-catala-agafa-embranzida-amb-primaries-i-a-ripoll-1-1962019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19710/per-fi-el-nacionalisme-catala-agafa-embranzida-amb-primaries-i-a-ripoll-1-1962019 Wed, 19 Jun 2019 14:37:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19710/per-fi-el-nacionalisme-catala-agafa-embranzida-amb-primaries-i-a-ripoll-1-1962019 La política partidista catalana tradicional pot patir un greu atzucat. Molta gent n’està cansada de la poca claredat d’objectius i de la més dissimulada prudència. Els catalans esperen molt més dels seus polítics. En aquest sentit, ha estat una bona novetat els bons resultats obtinguts per Primàries Catalunya (5 alcaldies, més de 50.000 vots i prop de 60 regidors) i també la determinació d’alguns regidors com és el cas de la Sílvia Orriols, del Front Nacional, a Ripoll.
El discurs d’aquesta regidora mereix, per la seva novetat i valentia, una especial atenció. Molt sovint, el catalanisme, de manera covarda, s’ha disfressat dins les idees més comercials del progressisme revolucionari (lluites compartides, pacifisme, socialisme,...) i així ha quedat oculta l’expressió nacional que anhelen expressar tots els catalans.
Els catalans se senten enganyats. I ara també manipulats amb tot el que hem viscut des del primer d’octubre de 2017, sobretot amb els presos polítics. I per buscar un canvi, cal pressionar els grans partits moderats i pactistes, a fi que desenvolupin el mandat popular, i com no ho faran fer el possible per exercir-lo. El cost pels que gosin fer res, tanmateix, serà alt.
En primer lloc, els mateixos catalans endormiscats els titllaran de racistes, ja que defensar la catalanitat l’entenen excloent i sectària, ja que mai ha estat un tema genètic, tot i l’ús abusiu, desproporcionat i malintencionat del terme racista, el qual s’usa amb una lleugeresa extrema.
La catalanitat necessita afirmar-se i prodigar-se ja que existeix, ha existit i té voluntat de permanència encara que ara s’expressi de formes certament indirectes o amagades. La catalanitat, tal com fan els espanyols amb la hispanitat, és una expressió nacional més. El nacionalisme té, per tant, com a prioritat, com es fa arreu del món, i sense excepció, preservar un nucli social que valora la seva aportació al món de forma genuïna i original. I una cosa tan senzilla com aquesta, a Catalunya, s’equipara a persecució racista, ideologia feixista o també a radicalitat anticatalana.
L’activitat catalana ja no es pot veure en clau ideològica o d’oportunitat, ni molt menys vulnerable a les influències de desgast i de divisió que s’alimenten des d’Espanya, principalment però no únicament. Des del referèndum d’autodeterminació, l’activitat catalana pot entrar en la normalitat de la seva afirmació sincera i oberta, de tipus nacional, sense atributs afegits d’espanyolitat, de progressisme, de liberalisme o d’europeisme.
Afirmar la catalanitat té dues premisses indiscutibles, com passa també en qualsevol racó del món: defensar i protegir la comunitat nacional i pensar i actuar per progressar com a país. Per això, tots els països tenen lleis d’estrangeria i d’asil, amb un seguit de requisits i condicionants, per exemple. I Catalunya també ha de poder dir-ho. Estem assumint una càrrega demogràfica que va en detriment de les capacitats culturals, cíviques i econòmiques que com a poble tenim. Aquesta càrrega, cal dir-ho, ha estat i encara és un mecanisme de colonització que usa despietadament el sistema de dominació espanyol sobre Catalunya.
Però la realitat, indica que no hi ha maduresa catalana, i na Sílvia Orriols va haver de dir, aixecant la consciència de milers de catalans, que ella ha patit atacs i menyspreu de molts altres catalans simplement per la voluntat i la necessitat de ser-ne. El seu discurs íntegre, penjant pel Front Nacional a les xarxes social és, lluny de qualsevol sospita, una proclamació de valors i de compromís amb Catalunya. Sense escarafalls ni mentides de mal pagador. Simplement afirmant la determinació catalana, simple i forta, sincera i íntegre.
Ripoll sorgeix de les seves cendres, i centenars de persones entenen que no hi ha dreceres per defensar i protegir el nostre país. Com deia, la nova regidora, recordant Martin Luther King, líder pels drets civils, “al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”, tot dirigint-se als regidors de la CUP, ERC i JXCAT, com a teòrics amics en la lluita per una Catalunya rica i plena.
És un discurs que no deixa indiferent a cap català, sobretot per la vehemència d’un discurs sorgit d’una campanya dura i gens amable. El Front Nacional va haver d’ensopegar amb el sarcasme i el cinisme d’una esquerra revolucionària i acomodada, respectivament, que els va menystenir, i fins i tot, difamar i apartar, en un entorn on tothom es coneix i ningú és aliè al que passa.
No obstant això, hi són i indiquen un camí per fer prevaldre el sentit comú de les veritats permanents. Els pobles si no lluiten per a ells són assimilats i liquidats sense pietat. I curiosament, per fer-ho, a Catalunya els que hi posen més pegues són determinats grups que només tenen al cap una visió condicionada per l’espanyolitat i les lògiques ideològiques, tot oblidant les prioritats més bàsiques mencionades.
És cert que a Catalunya hi ha un discurs dominant, “festeta totalitària”, que impedeix parlar amb llibertat o mostrar amb naturalitat, espontàniament, el que cada un és. Es viu com evitant, de forma continuada, un conflicte que s’entén tan greu que millor que no es manifesti. Es viu tot dissimulant contínuament entre el que un sommia i voldria i el que es pot fer o dir públicament. I així, com ja va passant, els temes no s’aclareixen i el cor dels catalans es va assecant, per no dir, podrint.
Però és molt millor mirar i escoltar bé la declamació de dignitat d’aquesta regidora, sorgida del poble català, i a la qual ja devem molt: https://www.youtube.com/watch?v=fZRjdV4hBcM&feature=youtu.be
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.]]> <![CDATA[Resposta al Pla de Som Alternativa: a qui volia fer un Front Republicà (14/06/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19703/resposta-al-pla-de-som-alternativa-a-qui-volia-fer-un-front-republica-14062019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19703/resposta-al-pla-de-som-alternativa-a-qui-volia-fer-un-front-republica-14062019 Fri, 14 Jun 2019 13:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19703/resposta-al-pla-de-som-alternativa-a-qui-volia-fer-un-front-republica-14062019 La posició política actual ja mereix més consideració. El posicionament nacional dels residents a Catalunya és imprescindible, sense això no hi ha compromís ni abnegació. Siguem pocs o molts pels que pensin d’una determinada manera, els objectius han de quedar ben definits.
  1. La societat s’ha d’organitzar entre els qui volen defensar aquest país, Catalunya, i els que no ho volen. Els indiferents tant fa el que diguin si no s’hi posen en contra o al final canvien de parer. El referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017 es va fer en condicions normals. Cap referèndum d’autodeterminació és fàcil si és decisiu. I aquest ho era. La independència de Catalunya aplega voluntats i és convincent quan dona seguretat, protecció i ofereix un futur cert.
  2. La ideologia sobre unitat territorial espanyola és fanàtica i irracional. Es basa en idees antiquades, violentes i viscerals. Cal vigilar molt sobre això, ja que els que subscriuen aquesta ideologia són gent contrària a la democràcia i a la normal convivència. Per això ha sorgit un partit feixista d’extrema dreta que entre els espanyols es combatut amb indecisió i prudència. Davant d’això, i per evitar una escalada, la lluita no violenta és fonamental. General i organitzada, concertada i permanent, sempre resistència passiva, amb la desobediència i la no violència activa.
  3. La dinàmica del partits sobiranistes dins el marc autonòmic i espanyol desconcerta i afebleix si s’acomoda a una negociació que els fa igualment repressors i unionistes. Per això, cal denunciar-ho, i activar mètodes de substitució política dels partits per mètodes de democràcia representativa de l’estil de Primàries Catalunya: elecció per medi de votació dels candidats a formar les candidatures.
  4. L’autoorganització popular no pot ésser caòtica ni improvisatzad. Calen més Omniums i més ANC, amb estructures fortes i sistemes de comandament ben estructurats. El model difós i assembleari dels CDR no és prou útil per progressar políticament. Això no suposa necessàriament que aquestes noves entitats siguin formalment constituïdes però si han de tenir un règim orgànic potent de funcionament.
  5. Cal pressionar perquè el Consell per la República passi d’ésser un grup de pressió més a ésser el govern oficial legítim a l’exili. Per aconseguir-ho, cal que crei un impost (finançament) i una estructura interna (també a Catalunya) de fidelitat nacional. Això, dins de la més estricte activitat cívica i pacífica.
  6. Les lluites socials o compartides són un element dinamitzador de l’activitat cívica per arribar a constituir un nou poder republicà. Aquest nou poder només pot néixer de les cendres de l’existent, i per tant, el no a tot i quan millor pitjor són divises acceptables, dins d’un sistema opressiu que nega sempre la major: l’existència del poble català.
  7. Aprofundir en l’autodeterminació no és suficient. La independència catalana és la clau per afrontar els nous reptes, reconstruir la societat i normalitzar el país. La diversitat i la pluralitat s’han de poder viure dins la quotidianitat catalana des del respecte i l’exigència. Els catalans sempre ho han demostrat.
  
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
 ]]> <![CDATA[600 dies després encara restem aturats. (10/6/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19697/600-dies-despres-encara-restem-aturats-1062019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19697/600-dies-despres-encara-restem-aturats-1062019 Mon, 10 Jun 2019 08:57:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19697/600-dies-despres-encara-restem-aturats-1062019 600 dies després encara restem aturats. (10/6/2019)
 
Els Jordis el 17 d'octubre de 2017 van decidir anar a declarar a Madrid, la capital d'Espanya, malgrat tota la força moral, legal i democràtica  del resultat del referèndum d'autodeterminació. El resultat afirmatiu per a la constitució d'un nou estat en forma de república ja s'havia fet públic el 6 d'octubre, en una carta del Govern adreçada al Parlament. Espanya esperava esparverada l'aplicació del mandat electoral i l'inici d'un procés de secessió, democràticament validat. Catalunya havia guanyat les posicions de partida, havia fet possible una consulta general a tot el territori nacional i també havia resistit perfectament les primeres topades. 
 
El referèndum no es va poder aturar. Els polítics catalans ho van intentar. Ho van demanar directament a molts RA, responsable de l'administració per a la jornada del referèndum d'autodeterminació. Això sí, ho havien de fer sota una aparença de resistència, o escenari d'hostilitat. Una part molt important del PDECAT es va prestar a aquest joc, tot emulant el que havia estat el 9N2014. Malgrat aquests i altres RA, en molts llocs, la iniciativa ciutadana, el poble català en peus, es va determinar a completar la jornada referendaria, sota l'esguard d'un nucli de polítics (Junqueras, Puigdemont,...) que mantenien poder justificar igualment un fracàs de la jornada, i així ajornar la independència com havien convingut amb els espanyols moderats. Havia d'ésser un dia sense recomptes, de caos general o d'ensulsiada. Però els recomptes es van fer bé, malgrat les dificultats, i la dignitat catalana es va fer plenament efectiva, sumant gents i voluntats àmpliament. Va ésser molt més que una mobilització o reivindicació, va ésser l'exercici de l'autodeterminació que com a grup nacional tenim tot el dret i el deure d'exercir.
 
L'operació política catalana per vendre un referèndum d'autodeterminació sense valor feia aigues, com la social també havia fracassat clamorosament el 20 de setembre de 2017. Cert. Els Jordis havien de controlar i sufocar la resposta catalana a la intromissió espanyola, en forma de provocació que van liderar quatre eixelebrats espanyols d'esquenes del seu govern espanyol (el Jutjat 13 conjuntament amb alguns comandaments de la Guàrdia Civil) i no ho van aconseguir. El dia 20 de setembre només van aconseguir despenjar una pancarta que deia «Catalonia a new state of Europe» i la gent catalana va romandre tossuda en el bloqueig de la Conselleria d'Economia. Els Jordis no feien bé la seva feina, la situació es descontrolava greument. Van haver de pujar als vehicles policials, insistir molt, demanar càrregues policials i donar explicacions múltiples de la seva manca d'ascendència sobre el poble que deien representar majoritàriament. Després de moltes hores, la situació es va normalitzar però ja res seria el mateix. Espanya va descobrir que no podia comptar més amb ells: no podien manar-los perquè no lideraven a quasi ningú. Aquest seria, en darrer terme, el motiu del seu empresonament. Eren traïdors espanyols en la mesura que a l'hora de la veritat no podien bloquejar el neguit popular i nacional dels catalans.
 
Quan van anar a declarar el 17 d'octubre no es van plantejar ni remotament que no tenien cap obligació d'anar-hi. El poble s'havia autodeterminat i podien activar-se lògicament les estructures del nou estat. La resistència, la primera i més lògica. Com es fa arreu del món i en tota la història de la humanitat. Era el que sempre havien dit: sobirania i independència. I sempre, ara es veu prou clar, havia estat un discurs enganyós. Un frau orquestrat amb els espanyols, als qui deien tenir la situació sota control. Una part de la Guàrdia Civil no se'n va refiar d'ells, i per això va reaccionar. Ni controlaven la realitat catalana ni en sabien el més important. Eren només una pantalla. Catalunya és molt gran. Hi ha molta gent, i gent molt bona. Hi ha gent extraordinària.
 
El referèndum d'autodeterminació havia de fracassar, havia d'ésser un caos sense cap credibilitat, una espècie de barreja de coses sense sentit. I en canvi, va ésser net, eficaç i pràcticament homologable a qualsevol altre referèndum. Va ésser legal i també vinculant. I malgrat les lleis de desconnexió (la del referèndum i la de transitorietat i fundacional de la república catalana) vàlidament aprovades, igualment tampoc s'esperava que reeixís. Però va reeixir contra tot pronòstic, i sobre la marxa, en un exercici nacional sense precedents.
 
Per Espanya el 17 d'octubre els Jordis havien de prestar el darrer servei: ésser penyores humanes per impedir l'efectivitat del referèndum d'autodeterminació de Catalunya. I ells ho van fer, ben a gust i amb plena convicció, això d'ésser penyores. Van organitzar la seva anada a Madrid per quedar empresonats. Ho van fer a consciència. Però el poder, qualsevol poder de debò, maltracta la feblesa i la traïció, i encara romanen a la presó. Aquells catalans que ara homenatgem no van voler defensar el resultat democràticament escollit pel poble català. Encara no ho entenem. Mai ho entendrem.
 
Però la tessitura no ha canviat. El qui destaca, per poc que sigui, sempre ensopega amb el poder espanyol, en alguna de les seves formes. Els partits sobiranistes hi conviuen contínuament, JXCAT en especial, i també ERC. I ara diran, com ja apunten, que cal oblidar-se del resultat del referèndum d'autodeterminació. La sentència del judici en serà l'excusa perfecte, la raó principal per activar la mateixa seqüència per impedir la independència. La sentència establirà la criminalització de l'apologia de la rebel.lió o sedició que pels espanyols és l'exercici i la defensa del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
 
Per tant, per aquesta deriva catalana no quedarà més opció que buscar en la «unitat estratègica» una resposta per fer un nou referèndum pactat amb l'estat, i fruit d'aquest impossible projecte mai en sortiria un igual en llibertat al del primer d'octubre de 2017. Mai. Per això, tots aquells polítics que neguin, menystinguin o apartin la vigència del resultat del referèndum d'autodeterminació no mereixen cap respecte. Són contraris als nostres legítims interessos nacionals. Els candidats que així ho denunciïn, allà on siguin, seran els que haurem d'escoltar i votar en tot moment.
 
 
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
]]> <![CDATA[La independència tracta d’economia (25/4/2019)]]> https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19600/la-independencia-tracta-deconomia-2542019 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19600/la-independencia-tracta-deconomia-2542019 Thu, 25 Apr 2019 09:49:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/vicenc-plans/blog/19600/la-independencia-tracta-deconomia-2542019 La independència tracta d’economia (25/4/2019)
La gent treballa i obeeix perquè té un sou. I el que paga el sou és el que mana. Quan la gent busca feina, aparta les seves conviccions, i es postra davant l’empleador, a canvi d’una nòmina. Per això, aquest argument també es pot traslladar a la vida política, entre grups socials o entre territoris. Quan es necessiten diners molt pocs saben mantenir les bones formes, sense doblegar-se. A la nostra societat de consum, encara més.
Quan hom diu que té dret a cobrar pel seu treball, ho diu amb convicció però no s’adona que de fet no és un dret. Només és una concessió del qui l’utilitza com a bon treballador, fruit d’una demanda de feina sorgida de l’ofec per tenir diners.
Per un país això encara és més dur. Els qui s’ajupen per demanar diners en inversions per infraestructures bàsiques o obtenir transferències, són persones concretes que han d’assumir aquesta funció sabent que d’alguna manera s’han de mantenir íntegres. En la relació entre Catalunya i Espanya, bona part de tot el que vivim s’entén des d’aquesta clau personal.
No és veritat que les coses funcionin automàticament, ni que una forta lleialtat institucional faci que les coses vagin rodades. No. Hi ha una trobada permanent, feta d’aproximacions i trucades el que permet obtenir el reguitzell de partides pressupostàries que fan possible les inversions o els pagaments.
Per això, quan tot això era ja un fet, té la seva rellevància que ERC no volgués definitivament donar suport als pressupostos espanyols, i deixar en evidència les incompliments socialistes per començar a aplicar els resultats del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017. El primer i principal: la interlocució amb Catalunya com a subjecte de dret, la nacionalitat catalana.
A la pràctica, no obstant, en termes econòmics, sembla que res hagi canviat, i que s’esperarà als resultats de les eleccions del 28 d’abril per tornar-ho a concretar. Les converses permanents romanen intactes, els diners arriben sempre i els ciutadans confien en el sistema.
Els catalans saben, tanmateix, que això no és així, i que els quartos no cauen per art de màgia. Hi ha acords i compromisos. Garanties i concessions. No hi ha drets, hi ha acords. Un acord que garanteix la calma i la feina, dins uns determinats límits, a canvi de, més o menys, el que va venint cada mes. Hi hagi o no pressupostos o vinguin o no les eleccions.
Tots els polítics coneixen com les màximes de la sociologia general, la de la massa popular,  passen per la feina i la seguretat, sobretot dins de les democràcies liberals. El que surt d’aquest guió no té recorregut, i si el té és efímer. Per això, el conflicte real entre Catalunya i Espanya tracta d’aquest dos temes, com les entitats cíviques CCN, ANC o Omnium, han recalcat, quasi a l’uníson:  “qui paga mana i qui pega també”.
Com i qui exerceixi aquestes funcions ho dirigeix tot, encara que sigui des de l’anonimat com normalment passa. I s’ha demostrat amb el cas Pujol Ferrusola i Rossell, ambdós com genuïns precursors fàctics de la independència, van ésser durament amonestats. Els qui van de farciment, en canvi, els presos polítics catalans, tenen les de rebre. Però ja s’ho trobaran.
Les reformes pendents són de gran profunditat liberal. En un context de depressió econòmica, com la que s’avisa que vindrà, per l’encariment del petroli, el tancament de mercats i les pressions tecnològiques, els polítics espanyols s’hauran de posar a treballar i ells no hi estant disposats. Els catalans en canvi, ara, només ho faran si obtenen la contraprestació de la independència. És lògic, ha d’ésser la contrapartida. I per fer-ho, s’ha de desfer Ciutadans i el seu sistema d’intoxicació, i deixar la representació de la minoria espanyola a Catalunya totalment garantida, per medi de forts lligams polítics.
Qui pot garantir en aquest moments una eficàcia de gestió que permeti tirar pel dret i fer possible una resposta als nous reptes? En una Catalunya independent, aquesta pregunta ressona igualment en força. En part, la paràlisi del procés també ve d’aquesta constatació. Si ningú està disposat a fer aquesta feina, millor que la facin els altres, els espanyols, i a sobre seran els opressors de sempre, i podrem viure tranquils, segurament pensen els gestors de l’autonomia catalana, amb tota seguretat.
Hom parla de reduir o suprimir determinada fiscalitat (societat, successions, iva, lloguers d’habitatges,...) per fer possible una resistència suficient a les dificultats de competitivitat i al control dels preus. Però aquest simple gest, ja és una reforma estructural quan tothom parla de més ajudes, més subvencions, més intervenció pública,... que, està clar, passa per l’augment d’impostos. Un contrasentit, que si hi afegim l’engruiximent de les administracions i la manca de productivitat d’aquestes, el panorama de futur és negre, molt negre.
La sortida racional a aquesta situació és la independència de Catalunya. Per dos motius. El primer, la capacitat d’innovació i emprenedoria dels catalans. I en segon lloc, per què és necessari que cada agent generador de riquesa, com és el cas de la nació catalana, assumeixi les seves responsabilitats de gestió i control.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 ]]>