Blog Vicenç Marquès i Sanmiquel

JOVENT SENSE FEINA... ESMOLA L'EINA!!!

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Sun, 02 Jun 2013 09:25:00 +0200

Evidentment, no sóc periodista ni polític. Tot i així, entre el meu cercle d'amistats i familiars, fa molts dies que ho vinc dient: "se n'està coent una ...." No sabria dir si serà una revolució social o un aixecament de tota la població juvenil i no tan juvenil. Però que s'està anant cap a un profund i obscur precipici amb escasses possibilitats de retorn i salvament, és obvi. Tant la joventut en edat de treballar, com els adults que s'han quedat sense feina, són un potencial humà disposat a tot. I aquest "tot" pot acabar molt malament si ningú hi posa remei. Remei n’hi ha; cal que qui pot aplicar-lo vulgui aplicar-lo. Perquè també fa temps que vaticino, que sembla que a alguns jerarques que es mouen per les altes esferes de la política i l’economia, i amb negocis de vegades inconfessables, sembla que no els interessa que tothom tingui un treball digne, un habitatge en condicions, i uns petits estalvis en el banc o caixa d'estalvis per a unes possibles despeses extres. Vaja, el que se’n diu viure amb dignitat, dins del que es va anomenar "l'estat del benestar". amb el qual hem viscut molts anys, i bé que ens ha anat. El Govern, o a qui correspongui, hauria de prendre cartes en l'assumpte i evitar per tots els mitjans (favorables a la població sempre), que s'arribi a una situació que des d'un principi se'ls pot escapar de les mans, i que si volen reprimir llançant contra el poble els anti disturbis o fins i tot les FF.AA, la cosa pot acabar pitjor que el que va acabar a Alemanya en els anys trenta amb l’assenció al poder d'Adolf Hitler, o amb el que va passar a Espanya i Catalunya a partir del 18 de juliol de 1936.

PREGUNTES SENSE RESPOSTA, O SÍ?

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Mon, 20 May 2013 10:31:00 +0200

Hi ha moltes preguntes que es queden sense resposta. És el cas, per exemple, de les que vénen a continuació després d’una petita explicació o comentari.
El senyor Miguel Blesa (expresident de Caja Madrid) ha sortit de la presó,(només s’hi ha estat 24 hores!) després d’haver pagat, en efectiu diuen, dos milions i mig d’euros (415.965.000 de les antigues pessetes!). Primera pregunta: d’on han sortit aquests dos milions i mig d’euros i amb tanta rapidesa (18 hores només per reunir-los)? Segona pregunta: qui els hi ha facilitat?
Bé. El jutge ja té els diners de la fiança. Tercera pregunta: què en fa el jutge d’aquests diners?, Quarta pregunta: per a què serveixen? Cinquena pregunta: on es guarden aquests diners? Sisena pregunta: aquests diners els podrà recuperar el senyor Miguel Blesa un dia o altre, o no? Setena pregunta: si no els recupera, podria saber-se’n el perquè?
I vuitena i última pregunta: per què una persona afamada que fa dies que no menja, s’ha de podrir en un calabós, eternaliter, després que ha estat detinguda per robar una barra de pa i una llonganissa en un supermercat?

ESTRANY COMIS A LA FRONTERA CATALANO-ANDORRANA

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Wed, 10 Apr 2013 08:44:00 +0200

ESTRANY COMÍS A LA FRONTERA CATALANO-ANDORRANA

Fa molt de temps que no m’hi acosto, i potser les coses han canviat.
Em refereixo al tema de viatjar a Andorra amb autocar de servei discrecional o, deixant el propi vehicle a la Seu d’Urgell, entrar i sortir d’Andorra amb l’autobús de línia que fa la llançadora La Seu d’Urgell-Andorra i viceversa.
En les tres o quatre vegades que havia fet aquest viatge, de tornada cap a Catalunya i en arribant a la duana de La Farga de Moles, un membre de la Guàrdia Civil pujava dins l’autocar o autobús i preguntava si algú duia quelcom per declarar. La resposta ja se la deuen imaginar vostès: NO! Ningú portava res per declarar. No?
El Guàrdia Civil demanava al xofer que obris les portelles dels baixos laterals de l’autocar o autobús; li donava una somera ullada i bon viatge tinguin!
I en sortir de l’àrea duanera, qui més qui menys respirava tranquil perquè no li havien comissat aquella o altra compra que havia, havíem, fet a Andorra.
A caram! Ahir la cosa no va pas anar de la manera que he explicat.
Resulta que a un matrimoni gran, de més de 70 anys, que viatjava cap a Catalunya precisament amb autocar, i que és de suposar que no feien cara de sospitosos, els hi obren una petita maleta per escorcollar-la i resulta que a dins la Guàrdia Civil els hi troba 750.000€! (124.789.500 de les antigues pessetes). Caram quina casualitat!
Les noticies diuen que ja feia temps que el servei duaner de La Farga de Moles anava al darrera d’aquest matrimoni. És possible.
Però tants diners deurien sortir d’alguna entitat de crèdit d’Andorra; d’un banc o una caixa. I l’entitat creditícia de la qual van sortir, ja deuria fer dies que estaven avisats que tal dia els senyors tal, retirarien una gran quantitat de diners en efectiu. Podria molt ben ser, que “algú més” també fos avisat d’aquesta operació monetària tan quantiosa. D’altra manera, no s’entén, diuen, com van anar tan decidits els membres de la Guàrdia Civil de la duana a escorcollar la maleta del matrimoni que transportava els 750.000€. És mol estrany.
Diuen també algunes noticies referents a aquest fet, que la policia de duanes va lliurar al matrimoni 2.000€ per poder continuar el viatge. I aquí ve la pregunta del milió (que en aquest cas eren més de 124.000.000 de les antigues pessetes): Què en farà la polia de duanes d’aquests diners?
Encara que la llei digui que no es poden transportar més de 100.000€ entre fronteres, si es demostra que aquests diners legalment eren d’aquell matrimoni, els hi tornaran?
I si eren legalment seus, què els importa a la policia de duanes el que qui vulgui faci el que li dóna la gana amb els seus diners? Tants diners, i tenint en compte l’edat del matrimoni, bé podria ser que aquesta respectable quantitat fossin tots els estalvis de la seva vida i que ara els volguessin recuperar per acabar de passar una vellesa sense neguits econòmics.
Fora bo de saber-ne la història completa i saber també com acabarà. Perquè de tothom és sabut, que aquí moltes vegades les històries s’expliquen a mitges o només es diu el que interessa a algú, però no a tothom.

La cova d'Alí-Babà del Vaticà

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Mon, 18 Mar 2013 22:04:00 +0100

Una molt bona amistat que tinc, junt amb la seva senyora amb la qual també m'hi lliga una bona amistat i ens coneixem de fa molts anys i em mereixen tota la meva confiança i credibilitat, van viatjar un dia a Ciutat del Vaticà, crec que formant part d'un grup que feien un viatge per alguns punts d'Itàlia i també per altres de centre-Europa, com per exemple Àustria.

Bé. Quan estaven visitant tot el que és visitable al Vaticà, la meva amistat, l'home, es va separar del grup que seguia les explicacions del guia. I, volent o sense voler, va ficar-se en una gran sala (la porta estava mig oberta, o mig tancada, ves a saber. Entreoberta, vaja) que a ell li va semblar com si s'hagués ficat dins la mateixa cova d'Alí-Babà i els quaranta lladres! Davant els seus esbatanats i sorpresos ulls i cara de babau, tenia un gran nombre de taules i prestatgeries plenes que no hi cabia una agulla, del que hem podríem dir un gran tresor. Compost aquest, per tots els inversemblants objectes litúrgics que solen formar part de les mil i una cerimònies del ritus religiós catòlic. Tots els objectes metàl·lics, havien estat fabricats en or, argent i tota la gamma de pedres precioses que al món hi pugui haver.

El van enxampar a dins! I amb unes maneres que res s'assemblaven a la pau, silenci i concòrdia de la religiositat del lloc, el van empènyer de males maneres fora d'aquella sala, de la qual en va sortir més blanc que la llet, fotent-li un ensurt a la seva esposa que un pèl més i cau desmaiada!

I mentre entre paraules balbucejants, tremolant i els nervis a flor de pell li estava explicant a la seva senyora tot el que havia vist, ajuntant-hi un cofre d'unes dimensions respectables ple d'anells de tota mena i petites i mitjanes creus d'or i argent amb els seus respectius collars dels mateixos materials, va passar pel seu costat un seminarista català que, al sentir a parlar en la llengua de Catalunya, es va aturar per a saludar-los, havent escoltat part de la conversa que el matrimoni mantenia de forma molt exaltada. I sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, el seminarista va i els hi diu: “amb tota aquesta riquesa que vostè ha vist dins aquesta sala, es podria apaivagar tota la gana i la pobresa del món durant molts segles”.

Ara, ajuntem-hi, als tresors que aquell senyor va veure en aquella sala vaticana ( i pensem amb els que no va veure), tots els tresors guardats en els museus catedralicis de totes les catedrals del món i els tresors que guarden molts temples catòlics de tota mena escampats pel planeta terra, i dins els palaus episcopals d'arreu.

Doncs per aquí hauria de començar el nou Papa Francesc I, quan ha dit que vol una església pobre i per als pobres. Que es desprengui de totes aquestes riqueses, que vagi a peu o a dalt d'un ruc com feia Jesús de Natzaret i es dediqui a repartir els diners obtinguts de la venda dels tresors de l'Església Catòlica, per tots els necessitats del món. Com mva dir el seminarista nomenat més amunt, hi ha diners pels pobres pels segles dels segles. Amén.

ESCOLES D’APRENENTS

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Fri, 02 Nov 2012 11:01:00 +0100

Molts anys enrere, quan un adolescent de 14 anys volia entrar a treballar en una empresa, normalment aquesta, si era de les grans, disposava d’escola d’aprenents. I l’aprenentatge es dividia en dues parts: a saber; una era la par tècnica que es desenvolupava al taller o fàbrica. La segona era, normalment, a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell o de Terrassa, per a la majoria de joves de tota la Comarca del Vallès Occidental. O en un lloc equivalent per aprendre les dues coses: teoria i pràctica. Com per exemple, les Escoles Professionals Salesianes, (les de Sarrià eren molt competents) on se’n sortia amb el títol a la butxaca (carnet de conduir inclòs) i amb feina assegurada.
Però tot i ser aprenents, aquests cobraven un sou cada setmana, el que se’n deia la setmanada, que era més simbòlic que altre cosa. De tota manera, suficient per incentivar els aprenents a aprendre bé l’ofici per el dia de demà i arribar, un cop oficials del què havien après, a cobrar el que per llei els hi pertocava que, en alguns casos, era un molt bon sou, també setmanal.
D’aquesta manera, molt pocs eren els qui es posaven a treballar sense saber res de l’ofici a dur a terme. No com passa actualment, que molts es pensen saber-ho fer tot i no saben fer res. Alguns tenen pocs estudis i cap mena d’especialització en un ofici determinat. I alguns tenen molts i bons estudis, però tampoc troben feina.
Enutja, però i també, el fet que a molts joves de catorze o quinze anys que van a demanar feina per primera vegada a una empresa avui en dia, se’ls hi exigeixi una certa experiència en allò en que es volen especialitzar. Com poden tenir experiència si encara no han treballat mai?
S’haurien d’implantar altra vegada les escoles d’aprenents. I per a tots els oficis, ja siguin empreses grans o no tan grans.
Incentivant d’aquesta manera als joves amb ganes de treballar, potser en pocs anys es reduiria sensiblement la taxa d’atur que s’arrossega des de fa temps, o fins i tot, l’atur podria quedar en simple anècdota. Perquè fent-ho d’aquesta manera, a més, –que tots els joves amb ganes de treballar ho poguessin assolir–, els majors de entre 55 i 60 anys que es volguessin acollir a la jubilació ho podrien emprar perquè els joves treballadors emergents, al ser molts, podrien entre tots aconseguir que la paga de jubilació fos molt més digne que en l’actualitat.
Treballant tothom, tothom viuria bé; tothom hi sortiria guanyant.

RECONEIXEMENT!

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Sun, 14 Oct 2012 12:09:00 +0200

Caram! Per fi apareix una persona, en aquest cas en la figura del “Ministro de Justícia” de l’Estat espanyol el Sr. Alberto Ruíz-Gallardón Jiménez, que canta la veritat! Que reconeix que Espanya sense Catalunya s'enfonsarà sense remei. Vet a qui perquè temen tant la independència de Catalunya! Aquest senyor reconeix obertament que Catalunya ha estat sempre el motor econòmic per alimentar i fer prosperar altres regions de la península Ibèrica, i sempre en detriment de la pròpia Catalunya.
Si qui es volgués independitzar d'Espanya fos qualsevol altra regió o territori dels que hi ha a l'Estat espanyol, segur que ja faria dies que l'aital territori s'hauria independitzat i ningú li ho hagués privat o prohibit. Però, és clar, com que dels altres territoris o regions de l'Estat, la mal anomenada Espanya no en treu cap suc ni profit, tant els fotria que s'independitzessin com no.
És bo, o no, que de tant en tant, surti un polític de pes i digui les coses tal com són. Ara que, amb aquestes declaracions, igual el Sr. Ministro de Justícia s'ha guanyat que el despatxin de manera fulminant. Perquè el que ha dit, o al menys o sembla, és anar molt a favor de Catalunya. I això, l'oligarquia PePera no ho pot suportar. Igual no l’acomiaden, perquè se n’hauran adonat, per fi, que Catalunya és una nació de molt pes en l’àmbit, no sols per a l’Estat espanyol, si no internacionalment.

S'ALBIRA UNA MASSIVA VENDA DE TESTOS!!

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Sat, 15 Sep 2012 12:02:00 +0200

Franco era baixet i gallejava molt. Soraya Sáenz de Santamaría, també. A ella, però, li manca el bigotet! Però d’ovaris en té, i grossos i ben posats! Deu ser marca de dictadors.
I en Rajoy què hi pinta en tot això? Ja es veu; mut i a la gàbia, i ja us ho fareu! Qui maneja els fils de tot l’arc de titelles PePers, queda clar que és la Soraya; la titellaire principal.
Només per pura xafarderia, seria bo saber per quins set sous la Soraya Sáenz de Santamaría y Antón, no és ella la presidenta del Govern de l’Estat espanyol. Perquè salta a la vista, que qui remena les cireres és ella. En Rajoy fa i diu el que ella li mana. Ja se li veu amb la cara de perdonavides que posa, quan surt a l’estrada a pixar fora de test. El gremi de terrissaires d'arreu de Catalunya li hauria de fer un monument: sí, perquè cada vegada pixa més fora de test! I n'ha omplert molts i els que omplirà, de testos! El mateix serveix per aquella pàmfila que es fa dir Mª Dolores (de) Cospedal: el “de” no li correspon. Però com que tots els del PP foten el que els dóna la real gana, aquesta impresentable li posa i es queda tan ample.
El cas és que tota la cúpula PePera està que treu foc pels queixals al adonar-se que, per molt que amenacin amb el que diu la Constitució, la independència de Catalunya no la poden aturar. Només, i seguint el costum espanyol, podrien aturar la secessió envaint militarment Catalunya. I això també els fot perquè saben que ni Europa ni la resta del món democràtic i civilitzat els hi ho permetria. Però tot i així, no l’erraríem al pensar que potser els comandaments militars de la “Brunete” (el contingent emblemàtic de carros de combat més important i potent de l’Estat), podrien estar traient la pols i les teranyines, als seus diabòlics i mortífers canons, per tenir-los a punt per a una hipotètica intervenció militar a Catalunya. Alguns militars, esperonats per les declaracions colpistes del coronel de l’exèrcit de terra Francisco Alamán Castro, tornen a tenir ganes de jugar a batalletes i n’esperen la ocasió amb candeletes.
Aquesta vegada, però, sembla que el tema d’enviar Espanya a fer punyetes comença a consolidar-se. El President Mas, aparentment, (toquem ferro), està disposat a aconseguir una Catalunya independent el més aviat possible. Serà llarg i difícil, perquè els entrebancs que hi posarà el PP seran múltiples i terrorífics. I tot i així, no crec que ho puguin impedir. La CE farà passar per l’adreçador als del PP, per tal que deixin de intervenir en el procés de que Catalunya aconsegueixi la seva independència amb tota normalitat, perquè el Dret Internacional o la Carta dels Drets Humans crec que així ho especifica.

NEFASTA DECLARACIÓ D'UN NOSTÀLGIC MILITAR FRANQUISTA

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Sat, 01 Sep 2012 00:43:00 +0200

Aquest militar nostàlgic, Francisco Alamán Castro, –que ha dit que la independència de Catalunya primer ha de passar pel damunt del seu cadàver–, ho està entenent al revés: si els militars d'un estat hi són per garantir la pau i l'ordre intern (¡?!) i evitar que aquesta pau i aquest ordre puguin ser alterats per elements exteriors, el que ha de fer aquest militar és posar-se a les ordres del President de la Generalitat de Catalunya, per tal que el procés d'iniciació cap a la independència de la nació catalana no sigui entorpit per ningú. Això és el que ha de fer, erigir-se en garant del procés d'independència i no de ser un bel·ligerant per evitar que aquesta arribi a bon port. Així com deixar-se de voler jugar a la guerra contra un poble valent i decidit, que l'únic que pretén és ser lliure i auto-governar-se en pau i tranquil·litat.

MALBARATAMENT DE TOMÀQUETS... I GENT PASSANT GANA!

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Wed, 29 Aug 2012 09:19:00 +0200

72.000€ o el que és el mateix: 120.000 quilos de tomàquets madurs, és el que es malbaratarà avui al poble valencià de Bunyol.
Per molt tradicional que sigui aquesta reconeguda mundialment festa de “La Tomatina”, s’hauria de tenir en compte que, estant els temps com estant, amb tanta crisi i amb tanta gent passant gana, malbaratar o dilapidar 72.000€ en tomàquets és un crim de lesa humanitat.
Els promotors d’aquesta festa s’han aturat a pensar quantes amanides sortirien de 120.000 quilos de tomàquets? O quan pa amb tomàquet es podria amanir per fer-ne després entrepans i repartir-los a la pobre gent que no té què dur-se a la boca? O s’han aturat a pensar a quanta gent es podria alimentar amb els 72.000€ que avui es dilapidaran?
I no solament s’ha de comptar el cost dels tomàquets: s’ha de comptar el cost de la seva collita; del seu transport, donat que són d’un altre poble (Moncofa [Castelló]) que dista 81 quilòmetres de Bunyol. I si no vaig errat, el transport es fa amb tres camions de gran tonatge que, a més, deuen entorpir el trànsit dels 81 quilòmetres que hi ha entre Moncofa i Bunyol.
En aquest cost, s’hi ha d’afegir, un cop acabada la batalla de tomàquets, la neteja immediata dels carrers on ha tingut lloc l’enfrontament a tomacades de les colles de jovent i no tan jovent, arribats al poble dels confins del món, que s’ha ajuntat amb la gent de Bunyol.
Qui assumeix tots aquets costos amb la crisi que estant patint tots els municipis?
I la desmesurada aigua que s’haurà de gastar a cents de cases per rentar la roba impregnada de suc de tomàquet, també s’hauria de tenir en compte, donat que fa molts dies que no plou i no es pot anar pel món malbaratant d’aquesta manera l’aigua que, a més, s’hi ha de sumar la que es dilapidarà per netejar els carrers del municipi.
Es pot ser molt amant de les tradicions: les tradicions no es poden perdre. Però quan està en joc l’economia d’un poble, d’una ciutat o d’una nació, o de milers de persones que passen veritable gana, les tradicions haurien de quedar aparcades fins a poder assolir nous horitzons econòmics i de bonança en tots a els aspectes.

PROU, SENYOR PRESIDENT! PROU D'ENGANYAR-NOS!

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Tue, 28 Aug 2012 20:21:00 +0200

Aquest matí ja ho he comentat: he dit que s'albirava una solemne baixada de pantalons, i aquesta ja s'ha consumat! Mecagum-tot! Amb un President de la Generalitat que es fa enrere perquè Madrid li promet la xocolata del lloro no es pot pensar mai en aconseguir la independència de Catalunya!!!
Vostè, Sr. President estima Catalunya? Doncs sembla ser que no, almenys fins a dia d'avui.
Sr. President rectifiqui, o les conseqüències poden ser nefastes.
N'estem fins els collons de tot i se'ns ha acabat la paciència. PROU, SENYOR PRESIDENT!!! Espavilis a posar fil a l'agulla per encetar el camí cap a la independència o el poble de Catalunya s'alçarà!
Què pretén, Sr. President, una revolta? Què pretén, Sr. President que ens revoltem per així poder-nos massacrar a tots els qui no hi estem d'acord amb vostè?
Per què té tanta por a plantar cara al Govern del PP? Que potser no és por, sinó anuència amb tot el que digui, faci i ordeni el PP? Malament si ho té enfocat així, Sr. President. Si uns quants dels de dins que no estimen Catalunya ajuden a molts de fora a massacrar Catalunya per fer-la fonedissa, molts dels de dins que sí que estimem Catalunya, intentarem per tots els mitjans evitar-ho.
Què pretén Sr. President, que corri la sang? Doncs segueixi amb aquesta covarda actitud i correrà la sang a grans riuades. Potser fins i tot molta més que el fatídic 11 de setembre del 1714 i jornades sagnants anteriors a aquesta data!
PROU, SENYOR PRESIDENT!!! PROU D’ENGANYAR-NOS!!!

Que els nostres impostos es quedin aquí!

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Tue, 21 Aug 2012 11:00:00 +0200

Si hi ha al món un poble solidari, aquest és el poble català.
Però la solidaritat que el poble català vol tenir amb altres pobles del món, desfavorits en molts conceptes, la vol desenvolupar per iniciativa pròpia: no que un forà li vingui a dir al poble català què ha de fer i amb qui ha de ser solidari.
El poble català, mai s’ha negat a ser solidari amb qui veritablement ha hagut de menester del seu ajut.
De la mateixa manera, el poble català, mai s’ha negat a pagar impostos. Però els impostos que vol pagar el poble català, els vol pagar a la nació catalana; no a una altre nació que els administra malament, sent Catalunya la primera en no rebre la part fonamental de diners que li pertoquen per al seu llur desenvolupament econòmic.
Si Catalunya pogués recaptar tots els tributs dins una Hisenda Catalana pròpia, la mateixa Catalunya es cuidaria de fer arribar als diners percentuals necessaris a aquelles persones que necessitessin del seu ajut.
Però també, de tots els diners recaptats, i un cop pagat a l’Estat, –mentre Catalunya no sigui independent–, els diners corresponents als serveis que l’Estat presta a Catalunya, quedarien molts diners per repartir a tots els estaments oficials i públics de Catalunya, garants del benestar del poble català i de les seves institucions; des del més senzill i llunyà dispensari d’un petit poble llunyà perdut entre muntanyes; a una escola de tres o quatre alumnes, i una llar per a la gent gran de poc més de deu persones, fins a poder mantenir folgadament, tots els grans i petits serveis públics, com el transport col·lectiu d’autobusos, trens, avions i vaixells de tots els pobles i ciutats d’arreu de Catalunya.
El poble català ha d’insistir en la seva independència. Però mentre aquesta no sigui un fet, s’hauria d’aconseguir un Concert Econòmic idèntic al que gaudeixen al País Basc i Navarra (això del pacte fiscal no deixa de ser un dels molts i nombrosos eufemismes que es fan servir per no dir les coses pel seu nom...).
El proper 11 de setembre, tot el poble català té una cita ineludible a la capital de la nació catalana: Barcelona.
Si el 10 de juliol del 2010 es va sobrepassar de llarg el milió de persones, aquest any, en la Diada, s’haurien de sobrepassar els tres o quatre milions.
La nostra veu s’ha de fer sentir amb contundència, perquè les nostres justes reivindicacions arribin a orelles dels qui poden i han de solucionar els crítics problemes socials, morals i econòmics que ens envolten.

QUAN EL POBLE TÉ GANA, ÉS CAPAÇ DE TOT, I MÉS.

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Thu, 09 Aug 2012 10:47:00 +0200

Al ministre de l’interior espanyol, se li pot girar molta feina amb tot el que està passant amb l'assumpte de les retallades, l'atur, i que la gent que vol i no pot treballar estigui cada dia més angoixada.
L'assalt a supermercats, com el que ha tingut lloc a un supermercat Mercadona a Écija (Sevilla), es pot reproduir en un tres i no res a molts altres llocs de l'Estat espanyol.
Si nou milions de persones comença a passar gana i unes cinc-centes mil no reben cap tipus d’ingrés, la revolta i assalt a supermercats, mercats i tot lloc on s'hi vengui menjar i beure pot ser catastròfica i històrica. Els bancs d'aliments ja no donen l'abast; Càritas Diocesana fa més del que pot, la situació comença a ser desesperant i caòtica!
Ens acostem perillosament als paràmetres d'Alemanya just abans de la pujada al poder d'Adolf Hitler, que després va desencadenar la Segona Guerra Mundial i als aldarulls de poc abans d'esclatar la Guerra Civil del 36 a l’Estat espanyol.
Ara que, deu ser això el que cerca el PP: poder reprimir als qui, amb tot el dret o no, prenen d’on sigui l’aliment bàsic que el Govern de Madrid els nega, i estomacar virulentament als revoltosos amb totes les forces policials i, si la cosa s'embolica molt, fins i tot servir-se de l'exèrcit, tot i sabent que si se’n valen de l’exèrcit, la CEE se’ls pot tirar al damunt. És molt trist, veure que un Govern central canvia la gana del poble per repressió, en comptes de canviar la gana per una bona solució.
El Govern central, està desitjant massacrar-nos a tots, començant pels catalans i catalanes, bascos i basques. S’ho estan carregant tot. No fan política social a favor del ciutadà; fan política de partit. Només es preocupen d’anar bé ells i els seus amics i familiars i la resta de la població els fa nosa. I aquesta nosa es pot traduir en matar a molta gent de gana, ja que no els poden matar a trets sortits de les armes automàtiques de l’exèrcit, o en càmeres de gas a l’estil nazi.
Però si tanta nosa els fem, per què, en el cas de Catalunya, no ens deixen en pau? Molt senzill: com que són una colla de ganduls i no han conegut mai què és i què significa treballar de valent i guanyar-se els diners honradament, de què viurien si no poguessin disposar del gran espoli practicat a Catalunya? Els hi causa pànic i urticària, el sol fet de pensar que prompte es trobaran sense la gran mamella catalana que per a ells tan raja i a la qual hi estan tan ben amorrats. Tan de bo aquesta “llet” catalana se’ls hi tornés agra un cop digerida i rebentessin tots a una!

Enderrocament immediat de tot el conjunt escultòric

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Tue, 07 Aug 2012 08:56:00 +0200

Els difunts republicans que Franco va fer enterrar per decret al Valle de los Caídos perquè no tenia prou morts del seu bàndol per omplir totes les fosses i nínxols, haurien de ser tornats als seus familiars o, si a algun difunt no se li troben familiars, tornar-lo a la terra on va néixer.
I un cop les despulles del dictador Franco i del fundador de la Falange haguessin estat escampades per la muntanya que envolta el conjunt escultòric, unes quantes i potents càrregues del millor explosiu haurien d’enderrocar i fer volar pels aires tot aquell vergonyós conjunt escultòric, i deixar el lloc més pla que una coca de vidre.
És que potser al «Gobierno del Estado» se li ha girat el cervell per arribar a pensar en fer-hi obres de remodelació i restauració en aquell ignominiós lloc?
Per restaurar i remodelar aquest tètric monument sí que hi ha diners, i en canvi les retallades estan a l’ordre del dia retallant en coses que són molt més importants que la restauració del Valle de los Caídos. No s’hi hauria de destinar ni un sol euro en aquell paratge. És molt vergonyós que passin aquestes coses, tot perquè el PP té majoria absoluta i d’aquest fet se’n val.

QUI DETENTA REALMENT EL PODER AL GOVERN DE L'ESTAT ESPANYOL?

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Sun, 10 Jun 2012 12:25:00 +0200

Qui mana veritablement en el Govern de l'Estat espanyol? Tot fa pensar, que qui porta la veu cantant i qui pren totes les decisions, és ni més ni menys que la que porta el títol de vicepresidenta primera del Govern i ministra portaveu, Soraya Sáenz de Santamaría. Ara en Rajoy donarà avui la cara, però perquè la Soraya li deu haver manat que ho faci. Aquesta senyora és la que dóna les ordres, la que li diu als membres del Govern què s'ha de fer i dir; qui alliçona el president Rajoy com s'ha de comportar i què és el que ha de fer i dir en tot moment. Ella, Soraya, és la veritable presidenta del Govern a l'ombra i la que mou tots els fils del poder a l'Estat espanyol. La resta del Govern, no són més que uns titelles a les hàbils mans de Soraya Sáenz de Santamaría. Ella fa i desfà al seu gust i cura amb portar la contrària perquè sempre fa gala d'una mala llet que, juntament amb la seva cara de prepotent i astuta, ningú és capaç de parar-li els peus. I no deixa de sorprendre, que sent els del PP tan masclistes i fatxendes, li permetin a aquesta senyora detenir el màxim poder estatal. Suportar-la com a mínim una legislatura, suposant que alguna cosa greu no la faci dimitir, o que es vegi obligada en una ineludible convocatòria de noves eleccions, malament ho passarem tots.

El sí o el no de la solidaritat catalana

Vicenç Marquès i Sanmiquel — Sun, 03 Jun 2012 10:09:00 +0200

Al sud de la província de Valladolid, a 65 km de la Capital, es troba emplaçada la Vila de Ataquines i localitzada prop de dos importants nuclis econòmics i industrials com són Olmedo i Medina del Campo. Sobre l'Autovia A-VI de Madrid a La Corunya.
Hi ha aproximadament uns 770 quilòmetres entre Barcelona i aquest petit poble castellà, que l'any 1900 tenia 1331 habitants, deu a munt deu avall, i en l'actualitat estan als voltants dels 680/685.
Aquest petit poble de la gran planúria castellana, va sofrir la gran desgràcia d'un paorós incendi. Varen quedar destruïdes 320 cases del poble: més de 90 persones en van sortir molt mal parades, però amb la santa sort que ningú del poble va morir.
Doncs bé: cap capital de les 9 províncies castellanes ni cap poble, les distàncies de les quals fins a Ataquines van de des dels 70 quilòmetres d'Àvila fins els 370 de Sòria, van ser capaços de enviar ajuda immediata per pal·liar tot el mal que el gran incendi va causar. I això que Valladolid, Àvila i Salamanca estaven a gairebé només 70 quilòmetres d'Ataquines.
Una nació: Catalunya; amb la seva capital; Barcelona, distants uns 770 quilòmetres de Ataquines, van ser els qui primer i amb caràcter d'urgència, van enviar tot el necessari a Ataquines per ajudar a aquella dissortada gent que pràcticament ho havien perdut gairebé tot en el esfereïdor i monumental incendi de pràcticament tot el poble. I en l'any 1900, les carreteres no estaven com les d'avui, ni els trens corrien tant com els d'ara. Quants dies deuria trigar l'ajuda catalana? No ho sé. Però pel cap baix, més de tres dies segur. Tres dies d'horror que van haver de sofrir els desesperats habitants d'Ataquines, quan els pobles i ciutats de l'entorn haguessin pogut acudir-hi d'immediat.
Qui té, encara, el desvergonyiment de dir que Catalunya és insolidària? Qui és l'insolidari? Catalunya no s'ha negat mai a ser solidària amb qui veritablement ha necessitat ser ajudat. El que Catalunya mai ha volgut, és que la solidaritat li sigui imposada.
Quan Catalunya assoleixi la total independència, com que els diners recollits es quedaran a casa nostra, que no pateixi ningú que si s'ha d'ajudar a algú, sigui d'Espanya o de qualsevol part del Món, Catalunya, molt gustosament, respondrà com sempre ha fet, encara que algunes vegades, potser massa, ho ha hagut de fer per força, lliurant una ajuda, ja sigui amb diners o amb productes varis, que han estat enviats pel Govern de l'Estat espanyol a regions que no era pas tan urgent que ho necessitessin.
Estant passant uns dies de vacances a un tranquil poble de la província de Segovia anomenat Carbonero el Mayor on fa 10 anys que em suporten, em vaig arribar un dia fins a Ataquines per la simple curiositat de veure on era i com era el poble (total, anar i tornar de Carbonero el Mayor: 128 quilòmetres). En l'època en que hi vaig anar, el meu cotxe encara duia les plaques antigues de la matrícula: ho sigui que en el meu cas duia la "B" de Barcelona. D'això fa mes de deu anys i, a hores d'ara, encara se m'esborrona la pell i l'emoció omple tot el meu cos, al recordar la manera com vaig ser rebut per les senzilles gents d'Ataquines que, tot sigui dit. no em coneixien de res. Van tenir-ne prou, en veure que el cotxe era de Barcelona. Molta gent del poble em va voler saludar i tots encara en donaven les gràcies per l'ajuda que Catalunya i Barcelona els hi havia enviat uns tres dies després del gran incendi que va sumir el poble en una gran desgràcia, el dia 21 de febrer de l'any 1900.