Blog Vicenç Julià

La transparència

Vicenç Julià — Thu, 09 Jul 2015 21:02:00 +0200

Ara que està sobre la taula el model d’estat, el desenvolupament, l’organització i el funcionament del mateix que els catalans voldríem per Catalunya, i ara que molts de nosaltres fem la nostra particular “carta als reis, o al tió de Nadal” (he fet l’afegitó del tió de Nadal expressament, per a que ningú em mal interpreti), crec modestament que tots nosaltres hauríem d’explicitar de forma fefaent, i en primer lloc, el tema de la transparència i el de la radicalitat democràtica.

No es tractaria de crear multiplicitat d’organismes ni donar més feina al Síndic de Greuges (que ja va prou saturat), però si una espècie d’ens o Direcció General, depenent del Departament de Justícia (això si, molt més àgil que els d’ara, i amb capacitat d’intervenció), que rebés les reclamacions i denúncies canalitzades a través d’aquest ens, i formalitzades degudament contrastades, amb base a fets i normes estatutàries que justificarien la reclamació.

Dia rere dia, any rere any, veiem amb una certa impotència, no exempta d’un cert menfotisme, com tota mena d’entitats, associacions, col·legis professionals, sindicats, partits polítics es salten “olímpicament”, els seus propis estatuts, les seves normes i reglaments aprovats en el seu dia, amb l’únic fi de perpetuar-se en càrrecs més o menys lucratius, de poder o de prestigi, amb un egocentrisme personal sense límits.

Les excuses per a seguir per temps indefinit en aquestes situacions anòmales sempre es tenen molt a mà, des de que la feina del dia a dia no deixa tenir temps per a endegar processos electius de renovació, al no tenir alternativa, al no deixar l’entitat en mans desconegudes, etc.

El més greu de tot és que sense gairebé adonar-nos-en, ens mostrem indiferents, o pitjor encara, arribem a acceptar com a normals aquests fets i situacions, quan són, sense cap pal·liatiu, fenòmens totalment anormals, quan no indiscutiblement il·legals. I ja no parlem de la manipulació d’assemblees, la confecció de candidatures, etc, perquè això donaria per a uns quants articles monogràfics.

Tot i que resulti inversemblant de creure, vivim encara a hores d’ara sota la influencia d’un cert “franquisme sociològic”. La democràcia (amb minúscules), sobrevinguda a l’anomenada transició, no va acabar de resoldre molts d’aquests tics dictatorials, que esperem definitivament superats amb l’assoliment d’un Estat per a Catalunya, però també i especialment amb una Democràcia (amb majúscules). I com que sempre diuen que els Mags de l’Orient, el Pare Noel i el Tió ja van sempre massa carregats, per la meva banda tants sols els hi demano aquest únic desig (que no és poc).

Vicenç Julià
Associat a Reagrupament

Menjar gripaus, i no morir d’indigestió

Vicenç Julià — Fri, 22 May 2015 00:26:00 +0200

Una de les coses que aprens quan comences en el món de la política és a menjar gripau. I has de procurar que les molèsties gàstriques, i els efectes secundaris de la transgressió alimentària que suposa aquest fet per l’aparell digestiu, no suposin una greu afectació pel propi sistema d’equilibri psico-físic i metabòlic.
De vegades, aquests gripaus tenen origen exogen (provenen de fora). En aquests cas, pots trampejar-los millor, segons el moment, rebutjar-los, o simplement llençar-los a les deixalles.

Però què passa quan aquests gripaus tenen origen endogen? Què passa quan et posen el plat al davant, gairebé d’amagat, perquè te’l mengis, sense adonar-te’n? Per què, en aquell moment, en comptes d’estar amatent al plat, estàs confiat en què “els teus”, com a molt, et poden servir “alguna patata calenta”, que cremi la boca, perquè encara “sortia fum”, però que mai donaries crèdit a què els teus et fessin menjar gripaus dels grossos, i a més, crus i llefiscosos?

Potser arribes a la conclusió, que per aquesta “primera vegada”, te’ls menjaràs sense fer gaires escarafalls, com en Charles Chaplin a “La quimera de l’or”, a l’escena on fins i tot escura amb fruïció els claus de la bóta bullida que té sobre el plat per menjar. Procuraràs fer-ho, amb elegància (si es que es poden menjar gripaus amb elegància), però també i al mateix temps, et juraràs a tu mateix que la propera vegada, si es dóna el cas, que t’intentin fer empassar gripaus, sigui qui sigui, però, especialment si son de piscifactoria pròpia, t’aixecaràs bruscament del seient, donaràs una puntada de peu a la taula, i si pots, estamparàs el plat al rostre del que ha gosat servir-te el plat, per molt allioli, ketchup o romesco que l’acompanyi per a dissimular el llefiscós i pestilent regust de gripau polític.

Malgrat tot, encara pots passar per una situació pitjor que aquesta. I és la d’haver de fer empassar gripaus “per imperatiu legal”, a la bona gent que prèviament ha confiat amb tu.

Des que el món es món, si ets un bon noi i no dius mai res, doncs això, “és un noi dòcil, i no protesta mai”. A més, possiblement fins i tot pot ser que t’emportis algun “copet a l’esquena”. Quan et “plantes”, ja no ets ben vist, i el millor que pots fer, és fer mutis. Ho he dit des de sempre, si algun dia em decebia me’n tornaria cap a casa. I qui avisa no es traïdor.

Vicenç Julià
Associat a Reagrupament.

“Quan em diuen que ja sóc vell per a fer alguna cosa, procuro fer-la de seguida”. (Pablo Picasso)

Vicenç Julià — Thu, 05 Mar 2015 21:40:00 +0100

Quantes persones vàlides per desenvolupar determinades tasques encara a la vida, adopten la postura, potser un tant d’autojustificació, per no implicar-se i no fer res, per mandra, o pel que sigui, i es refugien amb una excusa que vol ser a la vegada per a un mateix i pel seu interlocutor, quan diu allò de que “a mi, ja se m’ha passat l’arròs”?

Tot i que se sempre m’havia interessat i havia seguit la política a través dels mitjans i havia fet polítiques a la universitat, associacions, en l’esport, en la professió, en les AMPES, i d’altres, ben bé amb el que anomenaríem política de partit, o política de país, no m’hi havia dedicat mai fins a l’edat de 61 anys. Va ser de casualitat. Vaig apuntar-me a un moviment que encaixava 100% amb les meves conviccions polítiques i de país. Només per pagar la quota, i donar-li suport econòmic.

Al cap de pocs dies, una noia que coneixia ambiguament (i que al cap de poc causà baixa), va telefonar per dir-me que era la primera persona que s’havia apuntat al poble. Jo li vaig contestar amb certa fredor barrejada amb un aire de “tant se me’n dóna”, “ho havia fet per col·laborar i res més”... Va obviar la meva contesta, i va respondre, “T’enviaré les altes a partir d’ara, per contactar”. Vaig dubtar uns segons entre dir-li, “ja tinc prou feina, amb mi no hi comptis, i si convé, esborra’m”, o... “seguir-li el corrent” com als “bojos”, pensant, que la primera opció podria emprar-la en el moment que jo volgués. “D’acord, ja m’ho enviaràs”. I vet aquí, que sense imaginar-ho vaig quedar “enganxat” a l’altra política, “a la de veritat”, com qui pren per provar substància addictiva i ja no se’n surt.

Han passat sis anys d’això. Aquesta experiència personal, a la tardor del meu cicle vital, és com una pintura impressionista, clars-obscurs, diferents lluminositats, ombres indesxifrables, moltes esborronades, retrat del millor i del pitjor de la condició humana. Des dels més nobles comportaments fins a traïdories sense més justificació que l’egoisme de certs individus, que anteposen els interessos personals, amb mesquineses a d’altres conceptes d’ideals molt més elevats. De vegades tinc dubtes de seguir endavant, però segueixo tant sols per un anhel : l’Objectiu, malauradament, encara no s’ha complert.

Vicenç Julià, associat a Reagrupament