Blog Veu Pròpia

Condemna a la reforma del ministre Wert

Veu Pròpia — Thu, 20 Dec 2012 11:34:00 +0100

Des de Veu Pròpia ens sumem a la condemna generalitzadarealitzada per la societat catalana a la nova Llei d'Educació proposada pel Ministre José Ignacio Wert. Aquesta llei és un atac frontal al sistema d'immersió lingüística, que sense ser perfecte, ha facilitat el coneixement de la llengua catalana a moltes generacions de persones que no la tenien com a primera llengua, alhora que es garantia un coneixement correcte de la llengua castellana.

Denunciem que aquesta Llei respon a una voluntat política recentralitzadora per part de l'Estat espanyol, un estat que considera que hi ha llengües de primera (el castellà, d'obligatori coneixement per tothom) i de segona (el català, el basc, el gallec, l'aranès, l'aragonès, l'asturià). Un Estat espanyol que reafirma la voluntat de mantenir la discriminació existent sobre els ciutadans no castellanoparlants, ja que només es reconeix el dret de fer servir el castellà en tot l'estat car tothom està obligat al seu coneixement. Un Estat que amb aquesta legislació reafirma la voluntat de continuar imposant el castellà sota la mentida de que és la “llengua comuna de tots”.

Nosaltres, com a persones que no hem tingut el català com a primera llengua, que parlem castellà, portuguès, amazhig, àrab, anglès, francés, urdú, fang i tantes altres llengües però que hem fet nostre el català en tant creiem que ha de ser el punt de trobada i nexe d'una societat cada cop més diversa, volem fer un posicionament clar en defensa d'una escola pública, catalana i que faci servir el català com a llengua vehicular sense que això sigui cap impediment per l'aprenentatge de moltes altres llengües. Per això fem una crida a no acatar aquesta llei que ataca l'us social del català, però que també és una nova agressió a un sistema educatiu públic, equitatiu i de qualitat.

Per què és tan difícil tenir una plaça en un curs de català?

Veu Pròpia — Thu, 26 May 2011 18:06:00 +0200

Fa nou mesos vaig decidir que per millorar el meu català, hauria d’anar a classes. Portava un any vivint a Sabadell i ja era hora de profunditzar en els meus coneixements d’aquesta llengua. No ho feia simplement per raons laborals, si no que notava que amb el català arribaria a més gent.

En el moment en que vaig començar a informar-me sobre els cursos, notava una falta d’informació concreta i clara.
Primer, vaig anar a l’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell i allà em van explicar que aquest curs s’aplicava el marc comú europeu de les llengües. D’aquesta manera els cursos de català passaven de 5 a 6 anys. A més a més, només s’impartirien classes a Manresa, Sabadell, Vall d'Hebron, Lleida, Tarragona i Girona. Una de les conseqüències al Vallès Occidental va ser el tancament de cursos de català a l’escola de Terrassa, ja que passaven a ser competència de l’escola de Sabadell.
En principi jo creia que no em veuria afectada per aquesta retallada, però després em van explicar que a Sabadell solament es faria tercer, quart, cinquè i sisè de català. Si volia fer primer, hauria d’anar a l’escola oficial més propera a Sabadell, que és la de Barcelona.

Bé, doncs vaig inscriure’m a l’Escola Oficial de Barcelona, i mentre esperava una resposta per part seva, vaig anar al Consorci per la Normalització Lingüística de Sabadell. Si la meva experiència a l’escola d’idiomes va ser bastant negativa, al Consorci va ser esperpèntica.

L'atenció i la informació que em donaren fou més que deficient. Em van dir que vingués al cap de tres dies i que la matriculació començaria a les deu del matí. Així que el dia de la matricula vaig anar-hi poc abans de les onze, i vaig veure una multitud de gent al casal Pere Quart cridant i amb cara d'emprenyades. Em van informar que solament quedaven tres places per a tots els nivells. En menys d'una hora s’havien esgotat les places i moltíssima gent que estava al Casal Pere Quart , es quedaven sense plaça per aquest any.
Ja se m’havien acabat totes les possibilitats que coneixia: no a l’escola d’idiomes, no al consorci... que podia fer? Vaig parlar amb molta gent que era al Casal Pere Quart i em van informar de les parelles lingüístiques i de les escoles d’adults. Una de les coses que em va cridar més l’atenció va ser la història d’una dona que portava deu anys venint el dia de la matriculació al consorci i encara no l’havien admès.
Vaig sortir del Consorci amb una visió molt negativa. No entenia aquesta situació. Nosaltres volem aprendre català, vosaltres ens en voleu ensenyar. Qui està interessat a retallar el nostre accés a la cultura i societat catalana?
Finalment, em van acceptar a l’Escola d’Idiomes de Barcelona. Malgrat que diàriament em suposa dues hores de trajecte, crec em puc considerar afortunada. Tinc una plaça per aprendre català! I això per a mi és molt!
La integració lingüística és bàsica en termes socials i personals. Les retallades d’infraestructures i professorat de català per a no catalanoparlants és una retallada a la nostra integració, a la nostra participació a la societat catalana. Encara falta millorar moltes coses...

Amaia Cobos.

Extra català per a extracomunitaris

Veu Pròpia — Sat, 02 Apr 2011 11:40:00 +0200

Tots hem sentit parlar de la nova “mesura lingüística” que exigirà als immigrantsdemostrar coneixements de català per poder fer certs tràmits. Aquí no negarem pas la importància de conèixer la llengua i la cultura del país, per tant aquesta idea sembla positiva. La qüestió és la forma en què s’aplicarà i la igualtat dels nouvinguts davant d’aquesta.
Si em permeteu, anem a l’aeroport del Prat. És l’entrada principal dels immigrants. Acostem-nos per observar-la més de prop. Arriben avions, la gent baixa, entren a l’edifici... Allà, hi ha dos passadissos. Un diu “No-comunitaris”. Qui hi passa? Entre d’altres, un cambrer marroquí, una estudiant russa, un jove director de teatre de Mèxic, un paleta senegalès, una família xinesa, una actriu colombiana, un arquitecte argentí, un botiguer pakistaní (podeu continuar la llista, afegint i canviant noms, nacionalitats i professions). Aquestes persones tenen cadascú una història diferent, un perfil professional particular, un motiu diferent que els ha portat cap aquest país i un grau ben divers de coneixement de les realitats del país. Alguns ja saben dir “Bon dia”, “Adéu” i “Moltes gràcies”. Alguns fins i tot han anat al curs que es feia al Casal Català. Alguns han sentit que es parla una altra llengua en aquella part de l’Estat Espanyol. I d’altres només se n’han adonat quan han vist algun rètol escrit diferent d’allò que esperaven. Tots hauran de fer un esforç per aprendre català. Sembla just: un esforç a canvi d’una oportunitat - no és molt demanar.
Ara, mentre que ens entreteníem mirant tota aquella gent que passava per la porta a poc a poc, esperant el segell al passaport, per l’altra porta que posa “Unió Europea” també han passat un professor alemany, una florista anglesa, un escriptor francès, un cuiner hongarès, una doctora holandesa, una estudiant italiana, un enginyer madrileny, una ballarina polonesa, una família belga i molta més gent (perquè passen més ràpidament: no necessiten cap segell al passaport). Ells també tenen històries diferents, nivells d’estudis ben variats, els seus propis motius per venir a Catalunya i, ben curiós, igual que en el grup anterior, hi ha gent que sap parlar català, n’hi ha que en sap una miqueta o n’ha sentit parlar i n’hi ha que no en sap gens. N’hi ha que volen aprendre la llengua del país i n’hi ha que ni els passa pel cap, això. Per la diversitat el grup s’assembla a l’anterior. Però hi ha un detall: no estan obligats a passar dies a l’Estrangeria fent tràmits i, consegüentment, ningú no els exigirà (legalment) demostrar coneixements de català. Així, el professor alemany estarà ben content fent classes de la seva llengua i comprant pa en espanyol, la família belga portarà els nens al col·legi privat francès, l’estudiant italiana demanarà al professor si puede hablar castellano, por favor... Ara, la florista s’adonarà que les violetes tenen molt més èxit entre les senyores del barri quan s’hi adreça en català, i s’apuntarà al curs del Consorci. Però serà una entre molts que han entrat per la porta.
Deveu haver endevinat la pregunta: tanta diferència marca un segell al passaport i una de les dues portes a l’aeroport com per poder exigir un esforç important a uns i no exigir res als altres? O és que hi ha dues “races”: els que han nascut amb estrella (de l’escut de la Unió Europea) i els que no han tingut la sort? Resulta que el requisit lingüístic, l’hauran de complir els que han de complir mil requisits més per confirmar el seu estatus legal al país. Els que no tenen aquests maldecaps poden seguir parlant espanyol, i tan tranquils. Ja no mencionem els immigrants del mateix Estat, als quals no se’ls pot exigir res, ni tan sols es consideraran immigrants.
Plantejant aquestes preguntes només volíem apuntar que, tot i les bones intencions de la mesura, s’ha de mirar que no portin a l’infern, és a dir, potser s’ha de filar més prim per aconseguir allò que es vol, l’acceptació de les realitats culturals i lingüístiques del país, d’una manera justa i igualitària.

Lídia Bogatyreva

Guerra contra el català

Veu Pròpia — Sat, 12 Mar 2011 11:23:00 +0100

El títol d'aquest escrit pot semblar exagerat, però si analitzem els fets amb cura veurem que, en efecte, des de els sectors més espanyolistes i des de els ressorts de poder de l'Estat espanyol s'ha declarat la guerra al català, o com a mínim a qualsevol pretensió de que el català esdevingui la llengua d'integració, de cohesió social i de comunicació hegemònica als Països Catalans ja que aquesta funció està reservada a la llengua común, és a dir, la castellana o com molts diuen de manera poc innocent “espanyola”.

Els atacs contra la normalització del català no són nous, però ara estan agafant una inusitada virulència pròpia d'èpoques que molta gent pensava -erròniament- superades. La novetat, és que la sentència del Tribunal Suprem ha atorgat “carta blanca” i s'ha aixecat la veda. Ara tot val: atacar la immersió a les escoles (i desobeir la llei obertament com sembla ser que ja fa alguna escola si he de fer cas al que ja m'ha dit alguna persona), atacar a qualsevol demanda de requisit del català per treballar als diferents territoris de parla catalana, qüestionar qualsevol norma que reguli la utilització de la nostra llengua en àmbits com l'oci, el treball, el comerç, la justícia i tants altres.

Ningú en canvi gosa dir que l'escola a la majoria dels territoris de l'Estat espanyol es practica la immersió en castellà, que per treballar a Madrid, a Cuenca o a Almeria (per dir alguns llocs, i també a la majoria dels Països Catalans) és un requisit saber parlar el castellà i a ningú se li acut dir que això sigui discriminatori per a qualsevol treballador o treballadora que no sàpiga aquesta llengua. Per no parlar ja de tota la legislació que obliga a conèixer el castellà i a fer-lo servir.

L'esperpèntic de l'assumpte arriba quan sentim al cap del PP andalús Javier Arenas dir que serà bel·ligerant contra la immersió si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva. Hem d'entendre doncs, que per aquest senyor el que determina la noció de nacionalitat és la sang i no el lloc de naixement? Ara resultarà que un nen o nena nascut a qualsevol territori dels Països Catalans és andalús si els seus pares són andalusos? O que els catalans d'origen andalús i que porten molts anys vivint i treballant a Catalunya no són ni seran mai catalans...? Feia temps que no escoltava teories tan retrògades respecte la nacionalitat, la ciutadania i la immigració... Àngela Merkel també es queixava de que els immigrants (quan es deixa de ser immigrant per cert? mai?) no s'havien integrat a Alemanya... com si aquest estat hagués donar moltes facilitats per a la integració fent servir el dret de sang per concedir ciutadania i nacionalitat.

Per Acebes els nens nascuts a Andalusia fills de la immigració procedent de l'altra riba de l'estret de Gibraltar no deuen ser andalusos, per que si ho fossin, també hauria d'impedir la seva educació en castellà la que se'ls estaria educant en una llengua diferent de la seva, oi? O ara resultarà que si es pot parlar de llengua pròpia dels territoris i no de les persones si aquesta és la castellana? Curiosament en aquests casos no es parla mai d'educar en la llengua materna dels i les infants. Això només és aplicable als nens i nenes de família castellanoparlant en territoris que tenen altres llengües. Més cinisme impossible...

Però molta culpa també la té l'autoodi que existeix respecte la nostra llengua. El darrer exemple el vam tenir amb el Premi Llull d'aquest any. Núria Amat (atenció al cognom, que no és Rodríguez ni Gutiérrez...) el va guanyar amb la primera obra que escrivia -segur?- en català després d'una àmplia carrera d'escriptora en castellà. Indiferentment de la qualitat de l'obra i de les martingales existents als premis literaris promoguts per les grans editorials com Planeta, aquesta persona és una defensora del bilingüismo, és a dir, de les tesis supremacistes del castellà que defensen PP, Ciudadanos i la resta de la caverna mediàtica. Fins i tot havia comparat la política lingüística de la Generalitat catalana amb el nazisme. Però ja se sap... la pela és la pela, fins i tot pels defensors de la lengua del imperio, perdó, de la lengua común, encara que siguin “de casa”.

Normalització lingüística

Veu Pròpia — Thu, 10 Feb 2011 21:26:00 +0100

La història de la humanitat demostra que la convivència de dues llengües al mateix territori acaba sempre amb la desaparició d'una d'elles. Quan conviuen dues llengües, no estan mai en condicions d'igualtat i es fan servir en àmbits diferents, és el que es coneix com a diglòssia. La convivència acaba, més o menys tard, amb la normalització de la llengua pròpia del territori o amb la substitució per una altra llengua, normalment, amb més poder (polític, social, cultural o econòmic).

Si nosaltres volem la normalització lingüística del país, no n'hi ha prou que el català sigui la llengua de l'escola, cal fer que sigui majoritària a tots els àmbits. Una televisió en català amb una quota de pantalla del 20% pot servir perquè uns quants ciutadans visquin plenament en català, pot ser una bona eina per als qui volen aprendre català, però no n'hi ha prou per a la plena normalització lingüística del país. I quan dic televisió, vull dir també supermercats, advocats, gestors, electricistes, paletes, manuals d'instruccions, revistes del cor...

A Catalunya fa segles que el castellà intenta substituir el català amb mètodes ben diversos i no se n'ha sortit. La situació actual, però, és la més perillosa que ha viscut mai el català, primer, perquè hi ha una part de la població que té el castellà com a llengua materna i no troba malament que també sigui la llengua d'ús social més estesa; segon, perquè l'economia actual tendeix a beneficiar els més poderosos i per això sempre hi haurà més oferta de productes en castellà que en català i tercer, perquè ens volen fer creure que hi ha “llibertat lingüística”, tot i que a l'hora de la veritat és impossible viure totalment en català a Catalunya i sí que és possible viure totalment en castellà

Si volem que augmenti l'ús social del català, ha de disminuir l'ús social del castellà, és una qüestió matemàtica. Perquè un avanci, l'altre ha de recular. I no podem ser tan ingenus de creure que no cal fer-hi res, que la situació es resoldrà de manera natural, perquè el castellà té i tindrà tot el suport imaginable per part del govern espanyol.

Tampoc podem caure en la trampa del discurs que “el bilingüisme és molt enriquidor”, que és cert que n'es d'enriquidor per als individus i el poliglotisme encara més, perquè és igual d'enriquidor per als individus com de destructiu per a una de les llengües d'un territori bilingüe.

Pensem, per tant, en els individus, però no perdem de vista el futur del país.

Dolors Requena

La immersió lingüística

Veu Pròpia — Sun, 30 Jan 2011 10:59:00 +0100

La sentència del Tribunal Suprem Espanyol contra la immersió lingüística a l'ensenyament, ha provocat un debat sobre el sistema d'immersió: Ha servit o serveix per res?
Quan es va implantar el model d'immersió lingüística a l'escola, fa més de vint anys, es va creure, d'una forma molt ingènua potser, que si tothom que passava per l'escola aprenia català i en català, la llengua del país tornaria a ocupar el lloc que li pertoca a la societat. Però no ha estat així. Què ha passat?

Primer, que es va sobrevalorar el paper de l'escola. És cert que el castellà va aprofitar l'escolarització per obligar tothom a aprendre castellà, però també és cert que la llengua d'un país no es limita només a l'escola. Fa uns anys tothom estudiava llatí i ningú no en parla! L'escola n'és la base, però actualment hi ha uns altres mitjans de difusió de les llengües que tenen molt d'impacte a la societat (la televisió, els jocs, la música, els supermercats...).

Segon, aprendre no vol dir adoptar. Tots els habitants de Catalunya que han passat per l'escola els últims 25 anys, han rebut l'ensenyament en català i són capaços de fer-ne un ús social, si volen. Però, fora de l'escola no s'ha potenciat prou l'ús del català, fins i tot, molt sovint, pot semblar un entrebanc.

El model d'immersió lingüística és el millor model possible per al nostre país. I tot i que l'escola no sigui tan i tan important com ens pensàvem, imagineu com seria la situació lingüística del català amb un altre sistema educatiu que no hagués considerat preferent i única la llengua catalana.

L'escola catalana ha estat i és una eina imprescindible perquè els fills dels nouvinguts puguin esdevenir catalanoparlants. Jo en sóc un exemple: Vaig començar l'escola en castellà, vaig viure el canvi de l'escola al català i, tot i això, vaig acabar els estudis primaris (EGB) com a monolingüe castellà, més endavant però, no hauria estat capaç de parlar en català sense la base que me'n van donar a l'escola. Per a mi i per a centenars de milers de persones més, l'ensenyament en català va ser essencial, per això hi ha gent que vol acabar amb la immersió lingüística a l'escola, per facilitar la desaparició del català.

Toni Fernández

Posicionament de Veu Pròpia davant la sentència del tribunal suprem

Veu Pròpia — Wed, 22 Dec 2010 22:10:00 +0100

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el col•lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d'immersió lingüística en l'escola catalana en tant que:

És una eina indispensable per garantir l'aprenentatge de la llengua catalana d'aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.

És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d'uns esdeveniments polítics molt concrets.

És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda. denunciem:

Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col•lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

Que sota l'excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l'ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir ”la llengua materna en l'ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d'altres grups afins) ja que només defensen el dret d'escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l'ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l'Estat espanyol on només el castellà és l'única llengua oficial.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d'aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l'etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.

Que als territoris on s'ha aplicat aquest model on el castellà o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total ((País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçada.

Per tot això, des del col•lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

Catalans d’adopció

Veu Pròpia — Sat, 29 May 2010 08:06:00 +0200

No em vull fer pesat parlant d’immigració i la veritat és que tinc molts d’altres temes referents a la llengua i al país dels quals vull parlar, però certs comentaris rebuts als meus darrers articles m’han sabut tan de greu que tornaré a tocar el tema i espero que, ara sí, sigui l’últim cop durant una bona temporada.
El primer que m’agradaria que entengués tothom és que els nous catalans ho som sense renúncia, sense renegar del que érem abans, perquè allò que érem abans, ho som encara, només que ara hem adoptat una nova llengua, una nova cultura, un nou país, uns nous costums. Mai no hem renegat de res, perquè els nous catalans simplement sumem, que és el mateix que ha fet aquest poble durant segles, sumar, sumar i sumar: Aquesta és una de les principals diferències amb algunes cultures veïnes que l’única cosa que han sabut fer a la seva història és imposar, imposar i imposar.
Ara digueu-me, una dona d’origen magrebí que parla català, porta vel, vesteix amb la forma tradicional del seu poble natal, és de religió musulmana i menja cuscús, pot ser catalana? No sé què en penseu, però jo vull recordar-vos un fet no gaire llunyà en el temps: Jo, tot i ser catalanoparlant d’adopció, he nascut aquí i els meus ulls recorden haver vist als pobles més perduts de la nostra geografia com algunes de les dones més grans encara duien mocador al cap, una àvia en concret (que ja és morta) em va explicar que ella a la seva joventut duia mocador al cap, faldilla fins als peus i sota la faldilla uns pantalons lligats amb una veta per sota dels turmells. Així que aquells que no sabeu veure una catalana sota d’un vel, penseu en les rebesàvies del país....Qui no pugui veure un català sota una túnica recordar-li que la vestimenta que portem en l’actualitat tampoc es precisament catalana... Els catalans i les catalanes no som com els del segle passat, de la mateixa manera que no som el que érem ahir, ni som el que serem demà, i ves a saber què serem d'aquí cent anys (potser tots som negres!)
Us posaré un segon exemple per a mi més colpidor, us vull parlar d’un antic company de feina i ara bon amic. Parla i entén poc el català i el castellà (feina tenim per entendre’ns). Procedent d’un poble perdut a les muntanyes del Marroc, sempre se li ha fet gran això d’Europa i Catalunya. La seva resposta a la meva insistència sempre és la mateixa, “però els meus fills sí que parlen català” (i ho diu amb molt d’orgull). Imagineu-vos fins a quin punt és cert, que els germans parlen català entre ells i us asseguro que no és un fet casual, és per imposició paterna. Els fills parlen àrab amb els pares, però entre ells els diu que han de parlar català, que ells són d’aquí.
Tinc uns altres amics, ells són catalans, parlen català, el seu fill l’eduquen en català, però el noi, fora de l’àmbit familiar, sempre el sento parlar castellà. Què? En quina de les dues famílies veieu més catalanitat? Jo, personalment, hi veig la mateixa, només veig diferents circumstàncies del passat o del present, i sobretot veig un poble a la deriva que no sap trobar el seu rumb.
Ho vaig dir al darrer article i ho continuo dient ara: A qui adopta el català no se’l pot considerar immigrant. No importa els anys o mesos que porti aquí, els seus costums, el color de la pell, la religió o la vestimenta, som els nous catalans, no renunciem ni reneguem de res i ens hem guanyat la nostra catalanitat a pols. Potser hi ha gent que no ho vol acceptar... Doncs mira, que s’hi posin fulles, perquè no necessitem de la seva acceptació, nosaltres també som i serem catalans. També som d'altres coses i vés a saber què més serem en el futur, però ara ja som catalans.
I com a bon català que sóc, me'n vaig a ca la meva mare a menjar unes delicioses “migas” mentre practico una mica l’andalús, que de tant de parlar català, quan vaig a Andalusia ningú no es creu que per les meves venes corri sang andalusa. Igual que aquí, quan algú em sent parlar amb els pares, també pot dubtar de la meva catalanitat...

Immigrants, fins quan?

Veu Pròpia — Sat, 01 May 2010 18:07:00 +0200

Fa poc una sòcia de Veu Pròpia em comentava que darrerament diversos mitjans de comunicació estan contactant amb ella amb una necessitat comuna: “Necessitem entrevistar un immigrant que parli català”. A ella li agrada aportar les seves vivències i punts de vista sobre immigració, llengua, integració, país... Però em comentava que ja està una mica tipa que després de viure 13 anys a Catalunya, d’expressar-se en català i, en definitiva, de sentir-se com una catalana més, encara la tractin d'immigrant.
Jo vull fer ressò de la seva queixa perquè em sembla que té tota la raó i que a més a més es tracta d’un tic força generalitzat a la nostra societat, i és que després de 5, 10, 15 anys, encara els anomenem immigrants i de vegades, lluny de fer-ho amb una actitud despectiva, ho fem amb admiració perquè molts d’ells tenen una actitud cap a la llengua i cultura del país que ja ens agradaria que tinguessin molts d’altres. Però encara que sigui sense intenció discriminatòria, no em direu que no és contradictori que una societat que presumeix de ser terra d'acollida tracti com a immigrants els homes i dones que ja fa tant de temps que viuen entre nosaltres.
Molta gent fa servir una nova paraula “nouvinguts” però em disculpareu, potser sona més “políticament correcte” però no deixa de caure en la mateixa contradicció, perquè ja em direu com es justifica que després d’anys de viure entre nosaltres els anomenem “nous”.
El fet migratori i la condició d'immigrant és un factor de curta durada, tant curt com podria ser el temps que transcorre entre la compra del bitllet d’avió i l’empadronament al lloc d’arribada, a tot estirar fins tenir una feina o entrar a l’escola, potser per a alguns una mica més... de fet és un tema molt subjectiu, però no és admissible que després d’anys de viure entre nosaltres els continuem tractant d'“immigrants”
Crec que una definició com ara: “Catalans d’adopció” és molt més realista i molt més integradora, potser algú dirà que si no han après català no se’ls pot tractar com a tals, però aquí entrem en un camp molt perillós, perquè llavors com és que anomenem catalans aquells que porten 50 anys aquí o hi han nascut i no parlen català? I aquells que nascuts catalanoparlants fan una renúncia diària de la seva llengua?
També potser hi ha immigrants que no es volen considerar catalans, fins i tot aquests, d'alguna manera, ja han arrelat aquí, tant si ho volem com si no, tant si ho volen com si no, després d’uns anys es creen relacions amb el lloc de residència que fan que deixin de ser immigrants. Potser els haurem d’anomenar estrangers residents a Catalunya?
Sense fer una anàlisi tan detallada, sí que tinc molt clar que a una persona que porta anys vivint amb nosaltres, que parla, pensa i viu com un català més, no la podem continuar tractant d'“immigrant”
Així que ja és hora que canviem el xip: els “nous immigrants” ja fa temps que són aquí, i ja és hora que els considerem el que són: catalans nascuts a fora, o simplement, catalans d’adopció, i això només quan les circumstàncies ens obliguin a fer esment del seu lloc d’origen, perquè si no cal, els hem d'anomenar simplement “catalans i catalanes”
Perquè una de les coses que més m’agrada d'autoafirmar-me com a català ès que això no m’obliga a renunciar a cap altre sentiment de pertinença col•lectiva o nacional.

Toni Fernández.

Manifest de Veu Pròpia a favor del dret a decidir

Veu Pròpia — Thu, 11 Mar 2010 19:41:00 +0100

Nosaltres, nouvinguts, nouvingudes, i descendents d’aquells que van decidir buscar un futur millor marxant dels seus llocs d’origen per venir a viure als Països Catalans, creiem que no podem restar impassibles davant els darrers esdeveniments que s'estan donant al Principat. Des de sempre hem manifestat la voluntat d'integrar-nos a la nostra nova llar i poder fer les nostres aportacions a la societat catalana per tal d'aconseguir una millor convivència entre totes i tots els ciutadans, per aconseguir una realitat més justa i igualitària. Per això manifestem que:

1- Qualsevol poble i país del món té el dret de decidir el seu futur. No existeix una democràcia real sense el reconeixement dels pobles a decidir el seu model d'organització política i social. Aquest dret, conegut popularment com a Dret a l'Autodeterminació i reconegut fins i tot per les mateixes Nacions Unides, és un dret inalienable al poble català en tant que nació i creiem que no pot ser qüestionat per qualsevol poder polític aliè.

2- Nosaltres, sense perdre les nostres arrels, hem decidit formar part d'aquest poble i país que ens ha acollit. Els seus problemes ara són els nostres problemes i el seu futur és el nostre. Per tant, no podem estar al marge d'un moviment com el que s'està donant a favor del Dret a Decidir en el conjunt del Principat. Nosaltres, com a membres del poble català hem de dir la nostra.

3- Els darrers esdeveniments polítics han demostrat com la sobirania del poble català és menyspreada pel poder central de l'Estat espanyol, que no atén a les reivindicacions legítimes del poble català de poder decidir sobre el seu destí i model d'organització socio-política. Molt sovint les decisions que es prenen des de el govern central de l'Estat espanyol es fan sense tenir en compte la realitat catalana o intencionadament en contra dels nostres interessos. Un exemple popularment conegut d’això és l’elevat dèficit fiscal que pateixen els territoris de parla catalana, agreujat per la manca d’inversió de l’Estat en infraestructures.

4- Denunciem els intents de manipulació dels col•lectius immigrants residents a Catalunya que es fan des de el mateix govern central de l'Estat espanyol per intentar crear estats d'opinió contraris a l'exercici Dret a Decidir i a l'ús de la llengua catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Nosaltres, com a catalans i catalanes de ple dret no ens deixarem manipular per aquests sectors contraris als drets democràtics més elementals que no dubten a aplicar contra nosaltres una legalitat arbitrària si no ens pleguem als seus interessos. Valorem negativament que algunes “cases regionals” s'hagin posicionat en contra de l'exercici d'aquest dret, i que en molts casos no són representatives dels col•lectius que pretenen representar. Fem una crida a totes i tots els immigrants per que no es deixin manipular ni facin el joc als sectors contraris a la democràcia.

5- Creiem que totes les persones, sigui quin sigui el seu origen o procedència, han de poder exercir el Dret a Decidir participant activament a les consultes que s'estan promovent des de la societat civil al Principat de Catalunya. Celebrem que un dels criteris d'aquestes hagi sigut obrir-les a la participació de totes les persones residents a Catalunya, indiferentment del seu lloc de procedència o de la seva situació administrativa respecte les autoritats. Encoratgem a totes i tots els immigrants a participar en les nombroses consultes que s'estan fent arreu del Principat exercint així el dret a manifestar la seva opinió com a membres de ple dret del poble català.

6- Per tots aquests motius des de Veu Pròpia fem una crida a participar en les consultes així com en les diferents entitats que les impulsen. Creiem que és importantíssim difondre entre els col•lectius d'immigrants la necessitat de l'exercici del Dret a l'Autodeterminació com a dret democràtic bàsic del poble català i com a forma de participar activament en la construcció del model de societat de la nostra nova llar. Tenim una immillorable oportunitat per demostrar a totes i a tots que som tant catalans com el què més i que la ciutadania es un dret que hem adquirit per mèrits propis.

Qui es immigrant?

Veu Pròpia — Wed, 06 Jan 2010 16:10:40 +0100

Es parla molt dels immigrants, es parla molt de la necessitat de que s’integrin, però qui son els immigrants? Perquè la veritat jo que encara no arribo als 40 he vist com canviava tant aquest concepte que ja no entenc res.
Quan era petit si que ho entenia, la meva família sempre deia “nosotros los inmigrantes” tenia perfectament clar el que jo era, un immigrant. Més tard però a l’escola m’ensenyaren que els immigrants eren els que abandonaven la seva terra per anar a viure a un altre lloc, ja m’havien ben fotut, ara jo ja no era immigrant, ara resulta que era diferent als meus pares tot i que la meva percepció era un altre, jo era igual als meus pares i diferent a la societat del país. Però la cosa encara s’havia de complicar més, perquè anys desprès començaren a arribar nous immigrants, ara però d’altres països, i de cop i volta els meus pares (sense canviar en res) passaren a ser d’aquí i els nou vinguts passaren a ser els immigrants, vaig observar però, que encara que de forma reduïda continuava arribant gent d’Espanya i ningú els considerava ja immigrants, ostres així que els meus pares i llurs descendents fórem immigrants i ara els que venien del mateix lloc ja no ho eren. Per acabar-ho d’adobar quan et trobes un anglès o alemany que ha vingut a viure aquí resulta que tampoc son immigrants son només anglesos o alemanys que viuen aquí, en canvi una persona que ha vingut de Romania si que es immigrant, el mateix passa amb la gent vinguda de forà d’Europa, un canadenc resident a Catalunya sempre es dirà que es canadenc, en canvi un equatorià o un colombià resulta que es un immigrant, i no nomes passa amb els països també amb les persones, perquè un negre que ha vingut des del Camerun a jugar a futbol sempre serà “el camerunès” i un igual de negre vingut en pastera des del Senegal sempre serà un immigrant
Al final ja vaig entenent el que per a molts vol dir la paraula immigrant, immigrant es aquell resident a Catalunya, amb una mala situació econòmica, sense posició social ni un entorn que l’avali o el protegeixi, potser també si es una mica fosc... En canvi aquells que tenen diners o posició social (ni es digui si es blanquet i ros) aleshores se’ls considera catalans, espanyols, anglesos…
Així que si el que volem es que s’integrin els immigrants potser el que hauríem de fer es netejar la nostra societat de prejudicis. I crec sincerament que convindria resituar al seu lloc la paraula immigrant, cal treure-li el seu sentit pejoratiu i tenir clar que es igual d’immigrant un xinès que un anglès, un magrebí que un andalús, perquè no importa país d’origen o classe social, immigrant es aquell que pel motiu que sigui abandona la seva comunitat cultural i passa a viure en una altre, quan tots els catalans veiem igual d’immigrant un anglès i un marroquí haurem fet un pas de gegant per la integració.
I vull recordar que integració no vol dir que unes persones han de renunciar a allò que son i acceptar cegament allò que se’ls imposa, perquè hi hagi una veritable integració calen com a mínim tres premisses: Que el nouvingut aprengui llengua i cultura del país, que la societat d’acollida s’obri a les aportacions del nouvingut i que a aquest se li doni un lloc i un espai a la societat que l’acull.
Un altre tema a debat seria els immigrants que mai s’integren, però aquí caldrà veure quina part de culpa te l’immigrant, quina la societat d’acollida i quina les circumstàncies històrico-socials. A partir d’aquest anàlisis podrem treballar per solucionar aquesta situació tan poc desitjable per a uns, per a altres i per a tots plegats.

Toni Fernández.

A favor del bilingüisme

Veu Pròpia — Mon, 19 Oct 2009 22:50:25 +0200

En els darrers anys, primer amb ciutadans desprès amb l’aparició del partit de la Rosa Diez, no es para de parlar als mitjans de comunicació (perquè fora de televisió, ràdio o premsa no en sento a parlar enlloc més) de la necessitat de defensar el bilingüisme als territoris on la llengua pròpia no és el castellà, això sí, estranyament no el defensen allà on es pròpia la llengua castellana… I jo com segurament la resta de companyes i companys de Veu Pròpia em vull manifestar també a favor del bilingüisme.
Nosaltres nouvinguts o fills dels mateixos i a causa del nostre origen vivim immersos en un món monolingüe (castellanoparlant) o bilingüe (àrab, xinès, polonès, etc. a casa i castellà al carrer) i ens encantaria poder ser bilingües o trilingües, és a dir, ens agradaria poder viure també en català.
Per això quan posem la televisió ens agradaria poder prémer el boto “dual” i escoltar qualsevol canal en català, perquè si el català i el castellà són llengües espanyoles la televisió espanyola no hauria d’emetre en les dues? Ens agradaria poder anar a un quiosc i comprar la versió catalana de qualsevol diari, també els diaris esportius, les revistes especialitzades en salut, cuina, motos, premsa del cor… Ens agradaria remoure el dial de la ràdio i escoltar la gran diversitat de música que es fa en català i que nosaltres (i molta gent nascuda aquí) desconeixem. Ens agradaria entrar en qualsevol supermercat i al veure una “berenjena” trobar un rètol que ens recordi que aquí es diu albergínia. Ens agradaria comprar qualsevol joguina en català, anar al cinema i trobar pel•lícules traduïdes a la llengua pròpia del país... Ens agradaria que la gent del país no estigués acomplexada de parlar una llengua de segona i que deixessin de parlar-nos en castellà. Ens agradaria sentir el català a tot arreu i no com ara, que segons on arribi un nouvingut pot trigar mesos o anys a saber que la llengua pròpia d’aquí és el català. En definitiva, ens agradaria poder ser bilingües i poder viure també en la llengua del nostre nou país.
Però com que veiem que això és gairebé demanar l’impossible el que sí que ens agradaria és com a mínim mantenir (al Principat) o aplicar (a la resta de territoris de parla catalana-valenciana) el model d’immersió lingüística a les escoles. Perquè ja que nosaltres no tenim gaires opcions de ser bilingües com a mínim sí que volem que els nostres fills tinguin un espai catalanoparlant i així l’oportunitat d’esdevenir bilingües.
Si mai instauren un premi internacional a la demagògia, la hipocresia i la falsedat de ben segur que la tal Rosa Diez i companyia s’enduran tots els premis, però si una cosa em treu de polleguera és que ens vulguin fer servir als immigrants i llurs descendents com a excusa per a les seves mentides, tot segons ells és per defensar els nostres drets com a castellanoparlants (sobretot de xinesos i àrabs...Quin tip de riure) quan l’única cosa que busquen és imposar la seva ideologia que no és altra que la d’imposar el castellà a costa del nostre dret d’esdevenir un català més, un català com qualsevol altre.
Senyoreta Rosa Diez si tant li agrada el bilingüisme aprengui català i així podrà gaudir del bilingüisme, i a la resta ens deixa tranquils que prou feina tenim a ser bilingües com perquè a sobre algú ens vulgui alliberar de la persecució a la què suposadament estem sotmesos com a castellanoparlants. El català té una paraula per a definir aquesta gent: pocavergonyes!

Toni Fernández
Veu Pròpia

La vergonya del primer cop

Veu Pròpia — Tue, 08 Sep 2009 18:07:09 +0200

És natural i comprensible la vergonya o inseguretat (normalment totes dues) que sentim quan ens expressem per primer cop en una altra llengua. Ara bé, si per exemple es tracta d'un català que va a viure a Alemanya sabem que no li quedarà més remei que superar-ho, però resulta molt diferent quan es tracta d'un castellanoparlant que s'enfronta al petit gran repte de parlar català. I és diferent perquè sabem que l'altra persona sap castellà i a més és molt probable que aquella persona es passi al castellà, sabem que no és necessari fer el pas, sabem que ens podem entendre en castellà i estalviar-nos el mal tràngol de passar vergonya, i és clar, en aquestes circumstàncies és força més difícil fer el pas.

Ja fa algun temps llegint “Nosaltres els catalans” descobria com en Txiqui Beguiristain s'ho va fer per superar el tràngol de començar a parlar català. Cada dia després d'entrenar, m’entres tornava en cotxe cap a casa, posava una emissora de ràdio en català i anava repetint totes les frases... Em vaig sentir plenament identificat i és que la majoria de catalanoparlants d'adopció ho vam passar malament quan vam començar a parlar la llengua i com el Txiqui, vàrem buscar un àmbit segur on començar: amb la nostra parella, amb els nostres fills, parlant en solitari… Ara, per sort tenim noves eines com el voluntariat lingüístic o d’altres més recents com els grups xerrem, però cal recordar que tot això es limita a unes hores a la setmana, i la setmana té moltes hores.

Aquets dies, a Manresa, Veu Pròpia ha començat un grup de conversa en català anomenat “XERREM” (un programa impulsat per la CAL). Com és natural els participants són no catalanoparlants, però sorprèn que els “xerpes” (que és com s'anomenen els dinamitzadors dels grups) siguin també nou vinguts, els quals ja han assolit el Nivell “C” de català. Déu n’hi do! gent nascuda fora del país ensenyant català als que ara arriben... Però el que vull destacar és el nivell de seguretat que experimenta aquest grup pel fet de saber que tots ells són nascuts en països diferents, i penso que tots els catalanoparlants ens hauríem d'esforçar per donar-los aquesta seguretat i així ajudar-los a superar la vergonya de fer els primers passos a parlar català. Per això, i com a catalanoparlant d'adopció que sóc, partint des de la meva pròpia experiència, voldria donar alguns petits consells de com actuar quan ens trobem davant una persona que comença a parlar català:
- No us passeu mai al castellà, és molt frustrant quan una persona no catalanoparlant intenta parlar la llengua i l'aborigen se la nega.
- No corregiu tot el que diem malament, una llengua no s'aprèn d'un dia per l'altre i tranquils, que escoltant-vos a vosaltres aprendrem quins són els nostres errors.
- No us desfeu en elogis, arribar a un lloc nou i aprendre la llengua és un fet normal i heu de comportar-vos de forma normal, que és contestar en català i no fer cap mena de comentari de si ho fem bé o malament, o de si ens haurien de penjar una medalla.
- No doneu les gràcies per que parlem en català, no som un messies que ha vingut de l'altra punta del món a salvar la llengua, aprenem el català pel nostre propi interès, som prou intel•ligents i amb prou cultura com per aprendre i gaudir de la llengua i cultura del país que hem triat per viure-hi.
- No cal que mentiu o us disculpeu quan no enteneu el que diem, sabem que comencem i que segurament no ho fem bé. Si us plau actueu amb naturalitat “no t'he entès del tot, m'ho pots repetir?” potser el primer cop no ens en sortirem i ens haurem de recolzar en el castellà o fer gestos... però sobretot, el que necessitem es una actitud racional per part del nostre interlocutor, actueu amb naturalitat que és el que ens donarà seguretat per continuar endavant amb el nostre petit gran repte de començar a parlar català.
- I sobretot, ESTIMEU-VOS LA VOSTRA LLENGUA, ESTIMEU-VOS EL CATALÀ.

Enia Luna
Veu Própia

Aprendre o adoptar el català?

Veu Pròpia — Sat, 25 Apr 2009 12:52:27 +0200

Soc del parer que sovint no es para gaire atenció entre la diferència d'aprendre una llengua i el fet de adoptar-la com a pròpia, pot semblar un diferència poc important, però per a mi es transcendental si el que volem es que el català ocupi el lloc que li pertoca com a llengua pròpia del país.

Desprès de la fi del regim es varen fer molts esforços per a que aquells que no tenien el català com a llengua pròpia l'aprenguéssim, eines com l'escolarització en català o TV3 van ser claus. Avui dia sobretot els descendents d'aquella immigració tenen prou coneixement de català com per expressar-se en aquesta llengua, tot això pocs son els que la fan servir habitualment, molts son els que malgrat saber català normalment s'expressen en castellà i això es degut a que l'han après però no l'han adoptat com a pròpia

Ara amb la nova immigració torna a passar quelcom semblant, son molts els que van a cursos de català, uns es donen per satisfets si l'entenen, molts altres l'aprenen fins expressar-se correctament, el català queda com a una eina útil però no la fan pròpia, cosa normal si partim de la base que majoritari ament tothom se'ls dirigeix en castellà donant a entendre que el català es una cosa que no va amb ells, que no es seva, que no els pertany.

També som molts que hem aprés i alhora hem adoptat el català. En àmbits com pot ser el familiar fem servir un altra llengua, però en d'altres contextos fem servir el català amb normalitat, fins a tal punt que sovint se'ns pren per catalanoparlants d'origen, això per a Veu Pròpia hauria de ser la normalitat, i tot i que els catalanoparlants d'adopció som un col·lectiu molt gran, encara no som l'opció majoriataria entre tots aquells que han aprés la llengua.

Per tot això des de Veu Pròpia entenem que no ens podem quedar en l'aprenentatge de la llengua, s'ha d'anar molt més enllà, cal adoptar la llengua com a pròpia, no cal renunciar a la llengua materna, però si es necessari sentir el català com a un element propi que ens defineixi com a col·lectivitat. Es per aquest motiu que des de Veu Pròpia una de les coses que fem es organitzar sortides per a viure i conviure en català, activitats que de pas també serveixen per conèixer la nostra historia, la nostra societat, la nostra terra... perquè a més de aprendre el català s'ha d'aprendre a viure en català, a sentir en català.

Però Veu Pròpia som nomes una gota a l'oceà i cal que tothom s'impliqui per l'adopció, començant pel govern, passant per les administracions i el teixit cultural i associatiu, però sobretot els ciutadans. Mai hem de canviar de llengua, així els nostres interlocutors veuran que el català es també seu, que es una cosa que va amb ells, perquè l'aprenentatge del català no es pot fer com el de qualsevol altre llengua, ha d'anar lliga't a la realitat de la llengua, la cultura, del país...

Cal que fem que tothom senti el català com a llengua pròpia, no d'una manera exclusiva però si com a una part irrenunciable de la nostra identitat col·lectiva.

Toni Fernández i Domene soci de Veu Pròpia.