Malgrat tots els ja sé, vull enviar-vos, compatriotes, un missatge tranquil·litzador, perquè ja sé que d'ací uns mesos tot tornarà a la normalitat i el PP valencià serà de nou la força més votada en unes noves eleccions (com ja va passar el 20D).

La setmana passada vaig acudir per primera volta a la consulta del ginecòleg. Anar per primera volta a cal ginecòleg no és fàcil per a una xicona jove. Una cosa és que el teu nóvio et toque la figa amb gràcia i harmonia, però una altra és que te la toque un desconegut. És guapo, Mireia, em va dir ma mare. Així és que hi anava amb una barreja de vergonya i morbo entre les cames. A més, és el que em va tractar a mi quan estava prenyada de tu, va reblar ma mare. I jo vaig pensar, mama no ajudes, el que em faltava, és com de la família: em coneix des que era un cigronet fecundat. Toca't la figa.

Anava amb una mica de neguit i respecte, deia, perquè, com que sempre he sigut una saltamarges i m'he ventilat tot el que se m'abellia, patia perquè aquell senyor no em trobara un camp de batalla per allà dins. I clar, ma mare amb l'orella parada tota l'estona tampoc ajudava gaire. Però, malgrat la incertesa primerenca, va anar molt bé. I el ginecòleg, el Doctor Mateu, tot i ser una mica major, era guapo, tal com havia apuntat la mare. Els cabells canosos, tenyits de blanc per l'experiència, li donaven un toc força interessant. A més a més, parlava valencià. Ma mare tenia raó, no havia sigut una estratègia tranquil·litzadora de la meua progenitora.

"El nom fa la cosa", "qüestió de noms"... són algunes de les expressions que hem sentit per remarcar el pes nominal de les coses. Ahir, una companya mestra, mentre matàvem el temps entre un examinand i un altre, em va recordar la importància del nom. Assegurava que havia llegit en una guia mèdica d'una companyia privada de sanitat el nom d'una ginecòloga, "Deborah Labios", de la Clínica Vistahermosa d'Alacant.

El primer que vaig fer, tot just arribat a casa i amb la curiositat devorant-me el cervell com un corcó, va ser buscar evidències reals d'aquesta vida a la Clínica Gúguel, on es troben tots els mals, i hi era:

Miquel té vuit anys, porta ulleres de vista, una motxilla de Bob Esponja i té autisme. Ha deixat d'anar, però, al centre de teràpia on rebia un tractament específic. Allí havia aprés a comunicar-se, va conéixer altres xiquets com ell, hi jugava i això el feia feliç. Els darrers mesos abans d'abandonar forçosament el centre feia servir, més que cap altre, un pictograma d'una cara trista quan la psicòloga li preguntava com estava. Miquel ha hagut d'abandonar el centre perquè la Generalitat Valenciana fa temps que va deixar de pagar. En total, el govern valencià deu 1 milió d'euros a 10 entitats que tracten 400 xiquets amb autisme.

Un pictograma és, sovint, l'única forma de comunicació entre un xiquet amb autisme i el món. Beure, pixar, menjar, pare, mare, trist, animal, feliç... són alguns dels dibuixos en velcro que agafen i enganxen allà on toca. És un llenguatge dibuixat que els rescata d'un món aïllat i els fa expressar emocions, accions, etc., essencial per al desenvolupament cognitiu de xiquets que, com Miquel, presenten altres problemes físics i psicològics associats.

El pare de Miquel, a més, és aturat de llarga durada. Ha treballat tota la vida, mai abans havia estat a l'atur, però ara no troba faena enlloc. La mare és mestressa de casa. Per la nit ploren d'amagat perquè no volen que el fill els hi veja. Miquel, el pare, amaga a Empar, la muller, que plora; i aquesta fa el mateix amb el marit. Per si fóra poc, tots tres han de menjar a ca l'àvia per poder anar tirant. Miquel notava tot aquest malestar a casa, motiu pel qual triava sobretot el picto de la tristesa.

La Generalitat, entre moltes altres coses, va avançar 24 milions d'euros d'aval a Ecclestone perquè enguany també pretén passejar cotxes de carreres pel pont de l'assut de l'or; a més haurà de fer-se càrrec de 250 milions en pèrdues de la Ciutat de les Arts i de les Ciències; els deutes milionaris del València CF també els assumirem amb l'erari públic, tot i la manca manifesta de liquiditat; i etcètera.

Un cotxe pot deixar de fer passades en un circuit, un edifici de luxe pot tancar per deficitari, un equip de futbol pot baixar a segona o desaparéixer temporalment; contràriament, la teràpia i el tractament d'un xiquet amb autisme no pot aturar-se, el seu desenvolupament no es pot deixar en standby, ja que abocaria els infants al no res, els arraconaria a un estat vegetatiu des d'un punt de vista cognitiu. La Generalitat Valenciana no assegura el pagament del deute, ni amb el rescat del Fons Autonòmic de Liquiditat ni de cap de les maneres. Qui sap si no ha programat ja el tancament d'aquest servei imprescindible!?

Heu rebut alguna vegada una abraçada, un somriure o un bes d'un xiquet amb autisme feliç? Jo sí, i són com els de la resta de xiquets, impagables, però amb un valor afegit: la felicitat d'aquells xiquets és espill i fruit d'una societat justa i digna, que vetlla pels drets dels qui més ho necessiten i hi esmerça tots els esforços. La societat valenciana no mereix el càstig d'uns polítics que deixen sense pictos de felicitat els nostres xiquets. I com que estic convençut que seran les persones les que salven les persones, perquè cap banc ni cap polític corrupte ni cap president de la patronal no ho farà, ja he col·laborat econòmicament amb una fundació que lluita perquè els xiquets amb autisme puguen retornar-nos amb somriures feliços la nostra solidaritat.

Com poden comprovar, el MHP, tot i que ens discrimina descaradament, als valencianoparlants, mostra una certa deferència en les dates especials, les marcades en el calendari: Any nou i la Diada del País Valencià (el 9 d’octubre) sobretot. Se’n recorda de nosaltres! Imagine els del gabinet de comunicació, de NNGG, abillats amb polo de Tommy, una polsereta amb la bandera espanyola en la monyica dreta, menjant-se les ungles, entre rialletes i dient: –!Uy, qué rebeldes somos, Santiago, hemos tuiteado diez veces en valenciano en el día grande de la Comunidad! ¿No se notará mucho? –Álvaro, nano, tranquilo, todo está bajo control (i posaran els llavis en forma de cara de peix, com fidelment reprodueix Xavi Castillo en els seus bolos).
 
Aquesta visió asimètrica, passiva, vergonyant del bilingüisme (i del plurilingüisme) del nostre MHP es veu de forma totalment normal en el seu món espanyol. Ell i els seus coreligionaris, assimilats hispànicament, ho perceben del tot normal. L’asimetria lingüística del MHP és tan normal com la caiguda asimètrica dels testicles dels mascles humans. Si el MHP s’observa cara a l’espill del gimnàs, nuet, i veu que l’ou esquerre li penja de forma natural més que no pas l’altre, per què no ha d’ésser totalment natural tuitejar més en una llengua que no en altra? O és que els collons pengen al 50%? Doncs no, el castellà, com l’ou dret, té una posició més elevada que l’ou esquerre i que la llengua catalana. (El que em suposa un esforç cognitiu superior és imaginar Rita Barberà observant-se l’asimetria anatòmica dels seus pits davant l’espill de la calaixera.)
 
Amb tot, la llengua catalana és la dinovena més utilitzada a Twitter, segons un estudi de la Universitat de Cornell a Nova York. La dihuitena és el xinés. De sis mil llengües que hi ha al món, i de la seixantena que s’han estudiat, la nostra és la dinovena que menys penja, que més cap amunt es troba, la qual cosa no està gens malament, veritat? A més, els catalanoparlants no hem anat tallant escrots indígenes i fent apujar a una posició més elevada el nostre testicle dret, cosa que sí que han fet i continuen fent els castellans. En aquest sentit, tenim la consciència –i l’anatomia asimètrica dels collons– ben tranquil·la.
 
Per acabar, adjunte unes fotografies ben descriptives, que mostren aquesta actitud d’autoodi, diglòssica, asimètrica i contradictòria del que promet el nostre MHP. S’han de tenir els testicles ben grossos i elevats per tuitejar coses així.