Shenouda III, anterior Papa copte (1971-2012)

La història comença com una novel·la de Dan Brown, amb un assassinat ple d'interrogants i amb implicacions simbòliques i religioses. L'abat-bisbe copte del Monestir de Sant Macari Anba Epifani fou trobat mort el 29 de juliol en un "mar de sang" al monestir situat al desert occidental egipci, a Wadi al Natrum, prop de Líbia. La detenció, el 20 d'agost, de dos monjos acusats del crim Wael Saad (Isaiah al-Makary, els monjos adopten un nou nom en entrar a la comunitat monàstica) i Remon Rasmi Mansour (Faltaous al-Makary), després de descartar 400 investigats ha estat un terratrèmol per l'església copta. El primer ha confessat el crim que ha sacsejat la comunitat monàstica més gran de l'Orient. El segon s'ha intentat suïcidar. El motiu del crim haurien estat "diferències" entre els dos monjos i el seu abat.

El Papa copte Tawadros II, Patriarca Ortodox d'Alexandria, ha decidit aquest agost acabar amb la permissivitat i manca de disciplina amb els monjos del desert. El crim ha estat la gota que ha fet vessar el got. Tawadros II dirigeix la part més gran dels coptes ortodoxos, un 90 % de la comunitat cristiana egípcia, mentre la minoria, un 10 %, són encapçalats per Ibrahim Isaac Sadrik, en comunió amb Roma des de 1442. Mentre Sadrik encapçala una comunitat de 160.000 fidels Tawadros Ii ho fa amb una de 18 milions. L'Església Copta Ortodoxa d'Alexandria, va reconèixer els baptismes de la de Roma l'any passat (i Roma ho va fer amb la copta) ha renunciat de forma recent al monofisisme (que Jesucrist només va tenir una natura divina) i té un ascendent més que notable a les esglésies etíop, separada el 1959, i eritrea, el 1998, que sumen prop de 50 milions de fidels. La llengua litúrgica és el copte, llengua derivada de l'antic egipci faraònic. De fet Champollion va servir-se de la llengua copta per a desxifrar els jeroglífics i la llengua demòtica usada a l'Antic Egipte de Djoser, Kefren, Hatsehpsut, Tutmosis i Akhenaton.

Fou a Egipte on van néixer els monestirs cristians.  La gran persecució patida en el segle III va generar que per una part augmentessin els apòstates però també va provocar l'aparició dels anacoretes com Pau l'Ermità (228-342), Antoni Abat (251-356), Hilarió (291-371) o Panoni (287-346). El primer fou un ric egipci de Tebes considerat el primer ermità. L'any 250 fugir al desert escapant de la persecució i va viure-hi, segons la tradició, fins als 113 anys. Hauria mort l'any 342 sense ser assassinat. En la cova on va viure s'alça, actualment, el Monestir copte de Pau l'Anacoreta aixecat al segle V. L'any 270 Antoni Abat, també egipci, va abandonar també els seus béns i es va retirar al desert on es considera que va fundar el moviment eremita. Fou el més conegut dels ermitans egipcis i, segons la llegenda, va reunir-se una vegada amb Pau l'Ermità i fou ell qui, en un segon viatge, va trobar-lo mort. Amb vint anys hauria vengut els seus bens, els hauria repartit entre els pobre i s'hauria retirat a una cova sepulcral. Només va sortir del desert l'any 311 Antoni va sortir del desert per combatre la dissidència ariana (Jesuscrist només tindria natura humana) a Alexandria. A mesura que arribaven més anacoretes va fugir desert en dins per viure en una rigorosa solitud i patint llegendàries temptacions. Van seguir-lo d'altres eremites i els va acabar organitzant en comunitats simples però ell mai s'hi va afegir. El monestir de Sant Antoni, el més antic del món, va ser fundat per ell mateix al Mar Roig cap a l'any 300. És un centre copte de primer ordre i diversos dels seus monjos han acabat essent Papes coptes. De la vintena de monjos que hi havia l'any 1960 avui en són prop de 120.

Hilarió de Gaza va començar la seva vida d'ermità al desert egipci, cap a l'any 310, per a marxar després a Gaza i més tard a Xipre. Renunciant a les seves riqueses i en una extrema pobresa feia cestos per a sobreviure i se li van atribuir nombrosos miracles. El quart dels grans ermitans fou Pacomi, considerat el fundador del monacat. Pacomi (287-346) era un soldat romà, de l'antiga capital egípcia Tebes, que l'any 317 es va amagar a un temple en ruïnes de Serapis (déu sincrètic greco-egipci), a Egipte. A la zona existien els “lavra”, precedents dels monestirs. Es tractava de cel·les per anacoretes que vivien en una solitud relativa i es trobaven ocasionalment sinó en comunitats creades per l'asceta Macari. Quan Pacomi va veure que se li afegien més anacoretes va proposar una norma comuna amb una estructura jeràrquica, amb un abat, i la missió de treballar a part de pregar. Entre 318 i 323 va establir el primer monestir i en poc temps un centenar de monjos se li van unir. La fórmula va tenir èxit i, al morir, ja existien 11 monestirs, dels quals dos de femenins, als deserts egipcis. La seva norma fou recollida pel grec Basili de Cesàrea (330-379), qui visità a Pacomi, a 'Ascetica', encara avui guia el monasticisme a les esglésies ortodoxes. 

Entre les moltes dones que es van afegir a la vida anacoreta va destacar l'egípcia Sinclètica d'Alexandria. També de família benestant va donar els seus béns als pobres i va marxar al desert per viure amb la seva germana a una cripta. Va atraure nombroses dones que són anomenades les “Mares del Desert” i va morir cap a l'any 350. En aquella època “el desert semblava una ciutat” doncs milers de cristians s'havien establert per viure com anacoretes o en els primers monestirs. 

 L'assassinat Bisbe Epifani i el Papa Tawadros II

Precisament el  Monestir de Sant Macari ha estat epicentre de les tensions internes de l'església copta. El predecessor de Tawadros II, Shenouda III, encara té partidaris de l'ala conservadora que s'oposen a les reformes de l'actual Papa. Shenouda III ja va enfrontar-se a Matta El Meskeen, precisament abat de Sant Macari, qui va recuperar el citat monestir el 1969 i va advocar per obrir l'església amb ecumenisme, no fer política i centrar-se en el penediment. Shenouda, escollit el 1971, el va confinar al desert i va prohibir els seus textos. Anba Epifani era un deixeble d'El Meskeen pel que el seu assassinat pot tenir molt a veure en l'enfrontament entre les ales conservadora i oberturista de l'Església. De fet el Monestir era independent de la jerarquia eclesial fins el 2009 quan Shenouda III va agregar-lo i hi va desplaçar setanta monjos conservadors entre ells els dos assassins d'Epifani qui fou escollit el 2013 just un any després de morir Shenouda III. Malgrat això el crim podria ser per motius personals car la víctima va denunciar, el febrer, a un dels assassins, Isaiah al-Makary, per saltar-se les regles monàstiques i, per exemple, rebre d'altres religiosos a la seva cel·la i crear una facció interna a Sant Macari.

Dinos Christianopoulos

Avui fa 82 anys que fou afusellat el president del Barça, Josep Sunyol i Garriga. Ha estat l’únic president d’un club de futbol del món afusellat. La seva sola mort descriu, de forma crua, perquè el Barça és més que un club. És la representació d’una nació sotmesa. “Més que un club” així ho va deixar escrit a l’estadi, just davant de tribuna, el president Joan Laporta. Així no oblidaran altres presidents futurs com el present.

Sunyol va ser membre fundador del Partit Catalanista Republicà el 22 de març de 1931 on es van dissoldre Acció Catalana i Acció Republicana Catalana en una de nova liberal centrista, per l'autodeterminació i un pacte federatiu espanyol sota la direcció de Carrasco (també afusellat pels espanyolistes), Olwer i Rovira. Davant dels mals resultats a les eleccions locals va formar part del sector que va confluir amb ERC.En especial quan Macià feia, el setembre de 1932 la 'Crida de Lleida', per tal de fer d'ERC un pal de paller, a la que s'afegiren figures com Rovira i Virgili, Jaume Serra, Carles Pi i Sunyer, Francesc X. Casals, Lluís Aymamí, Vicenç Bernades. El partit hauria passat a 45.000 militants amb 600 entitats adherides en el moment del seu primer congrés (febrer de 1932), 640 en el primer congrés extraordinari (octubre 1932) on es van anunciar 100.000 militants. En aquell moment Catalunya tenia tres milions d'habitants. Fou escollit diputat estatal tres vegades consecutives i, per aquest motiu era a Madrid, quan fou segrestat i executat pels espanyolistes.

A Sunyol l'odiaven per ser un home brillant, d'èxit, sense renunciar, ans al contrari, a la seva catalanitat. Per l'òptica espanyolista només pot triomfar el català mesell, genuflex, colonitzat. Sunyol era tot el contrari. Es va fer soci del Barça quan Espanya va clausurar el camp arran d'una xiulada a l'himne espanyol, el 1925. Aquells fets durien a la persecució personal de Joan Gamper fins al seu suïcidi davant l'agressivitat de l'estat contra la seva persona fins i tot a l'exili. Com a President del Barça fou el primer en incorporar una dona a la junta
Fou president del RACC, fundador de 'La Rambla', un dels primers diaris esportius catalans en un moment en que la premsa esportiva era bàsicament en la nostra llengua, no en la del colonitzador. De fet l'òptica nacionalment catalana del diari va fer que el govern espanyol, no el feixista sinó primer el monàrquic i després el republicà, el prohibís dues vegades. En qüestions catalanes un espanyol republicà és idèntic a un de monàrquic, genocida.

A Sunyol el van matar espanyolistes i, com és habitual, quan ells maten, els assassins queden impunes. Sunyol era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Malauradament la nota oficial del Futbol Club Barcelona anualment ignora, de forma deliberada, el compromís nacional català del president Sunyol i la seva acció política. No s’entén per quin motiu el van matar. I això després dels anys que duem amb la suposada “recuperació de la memòria històrica” per part dels governs espanyol i autonòmic i que han passat de puntetes sobre la figura, enorme, de Sunyol. Una figura que ens recorda, cada dia, que el Barça barreja esport i política. I qui no ho entengui, no entén el Barça.

El grup Suidlanders ha organitzat defenses civils i gires internacionals per denunciar la situació i refusa la proposat de deportació cap a altres estats (Austràlia, Rússia) que s'han oferit per acollir els perseguits. El grup, situat a la dreta, afirma preparar-se per un enfrontament civil que ja va profetitzar el líder boer Siener van Rensburg (1864-1926). Però fins a 15.000 boers han decidit ja marxar cap a Rússia. Entre 1995 i 2005 un milió d'afrikaners van marxar de Sud Àfrica per la persecució. Segons el darrer cens, el 2011, un 5 % de la població de sud àfrica és afrikaner i usa aquesta peculiar llengua de base neerlandesa. En total els boers a Sudàfrica són 2.700.000 però hi ha minories a d'altres estats com Namíbia on superen el 9 %.  Pro-Afrikaanse Aksiegroep (PRAAG), creat l'any 2000, des de Sudàfrica, Països Baixos i Austràlia gestiona una xarxa solidària amb la nació afrikaner.

Alguns grups de dreta defensen la independència en el que anomenen Volkstaat* (Herstigte Nasionale Party, Afrikaanse Werstaands Beweging,  Front Nasionaal SA) el més important partit independentista, però, és el Vryheidsfront Plus (FF+, Front de la Llibertat Plus) amb 4 dels 400 escons sudafricans. Una part dels afrikaners són membres del governant CNA o, sobretot, l'Aliança Democràtica que és multiracial i liberal mi que col·labora des de 2016 amb el FF+.

Vryheidsfront va néixer l'any 1994 d'una escissió de l'Afrikaner VolksFront que, desde 1993, defensava la independència del territori boer. El Partit de l'Estat Boer (Boerestat Party), fundat el 1986, el citat HNP, de 1969 i Vereniging van Oranjewerkers, de 1980, formaven part del front. Constant Viljoen va ser criticat per negociar amb el CNA i va fundar el Vryheidsfront  mentre l'ala dura de l'AVF s'acabaria dissolent el 1996.

L'any 2003 Vryheidsfront es va fusionar amb el Partit Conservador de Sudàfrica, Federale Alliansie i Afrikaner Eenheidsbeweging (Moviment d'Unitat Afrikaner) refundant-se com a Front de la Llibertat Plus o FF+. Des de llavors, amb un programa de dreta liberal-conservadora  ha mantingut un 1 % dels vots a les eleccions estatals i 4 escons al parlament amb 165.000 vots a les darreres eleccions i arribant a tenir un ministre al govern.

Boers a Rússia amb la bandera de l'Oranje-Vrystaat (Estat Lliure d'Orange) que el 1854 s'independitzà dels britànics i el 1902 fou derrotat a la segona guerra boer.

*Estaria composat per àrees d'estats històrics boers :

- Transvaal / Zuid Afrikaanse Republiek

- Republica de Natal o Natalia

- Estat lliure d'Orange no confondre amb Orania, ciutat reducte dels afrikaners creada el 1963 i amb 900 habitants

- Stellaland

- Vrijheid

Bandera del Transvaal, creada el 1857

Bandera de Natal, creada el 1839

Bandera de l'Estat Lliure d'Orange, creada el 1854

República de Stellaland, creada el 1883

No és tracta de l'única afectada. Diversos grups maputxe han llençat una ofensiva contra les oligarquies que exploten els recursos naturals del Wallmapu. Es tracta de Weichan Auka Mapu o dels Òrgans de Resistència Territorial de la Coordinadora Arauco Malleco, apareguda el 1997 i que ha vist alguns dels seus membres assassinats pels carabiners xilens i d'altres empresonats com el machi cap espiritual maputxe) Celestino Córdova en vaga de fam des del 31 de maig d'enguany. Córdova va protagonitzar una protesta similar de més de 102 dies on demanava anar al seu altar durant 48 hores per motius espirituals però el govern xilè va ignorar totalment la demanda i això ha provocat un clima cada vegada més violent al Wallmapu. Amb Córdova hi ha d'altres cinc presos política maputxe actualment en vaga de fam.

El desplegament de l'exèrcit (Comando Jungla) a la zona maputxe ha et l'efecte contrari. Els atacs clandestins han crescut. La resistència maputxze està perfectament organitzada, coneix el territori, i amb pocs recursos provoca greus pèrdues a l'estat xilè. Els activistes esborren les petjades, duen guants i s'enduen les bales dels seus atacs convertint-se en un un exèrcit d'ombres segons 'El Mercurio'. Els sabotatges, bàsicament cremar instal·lacions i maquinària, han provocat que empreses com La Forestal, amb 600 treballadors, anuncien que es retiren. Només les darreres 48 hores la Coordinadora Mapuche Arauco Malleco (CAM) ha assumit l'atac contra l'explotació de piscifactoria de Pitrufquen del 22 de juliol. Diversa maquinària ha quedat calcinada. Aquesta matinada, a l'alba, una altra explotació agrícola a territori maputxe ha estat cremada a Freire, Araucania. Els activistes han deixat una pancarta en solidaritat amb el pres Celestino Córdova en vaga de fam. Simultàniament un altre grup ha disparat contra la patronal agrària a Contulmo i cremat un dels seus edificis. Una capella cristiana ha estat tambécremada a Ranco el dilluns a la matinada.

Setnsov, que acaba de rebre el suport de desenes d'intel·lectuals, ha dit que la seva vida és la darrera arma que li queda, en tant que pres polític, d'opinió, ignorat per una comunitat internacional comprada o amb por d'un règim capaç de matar dissidents al bell mig de Londres amb tota impunitat. Com diu Libération: "Si res no canvia, el cineasta Oleg Sentsov morirà". I el pitjor, ho farà en silenci, un silenci eixordador, el dels còmplices per omissió.

- Associació per la Salvaguarda del Patrimoni historico-cultural de l’Alguer,

- Òmnium Cultural de l’Alguer,

- Ateneu Alguerès,

- Associació Cultural Cabirol,

- Coral Alguer Terra Mia,

- Obra Cultural de l’Alguer,

- Escola de Alguerès Pasqual Scanu,

- Associació Cultural Edicions de l’Alguer,

- Centre Excursionista de l’Alguer,

- Plataforma per la Llengua

- Saber i Sabor Ass. Cult. e Gastronòmica.

Tenen el suport del govern local amb l'Sportello Linguistico comunale, el sard amb l'Sportello Linguistico regionale e l’Institut d’Estudis Catalans. “Un gran pas endavant cap al desenvolupament i la promoció de la política lingüístcia de L'Alguer" segons  Gabriella Esposito, responsable de Cultura de l'Ajuntament de L'Alguer.

La ciutat va perdre el nexe amb la resta dels Països Catalans arran de l'ocupació espanyola durant la guerra de Successió el 1714. Malgrat això la llengua va mantenir notable vitalitat sobretot a nivell de literatura i específicament de la poesia amb  Joan Andreu Màssala, Lluís Soffí, Bartomeu i Mateu Lluís Simon (pare o fill), Antoni Miquel Urgias. El naixement de l'Agrupació Catalanista de Sardenya «La Palmavera», el 1902-1910, la Grammatica del dialetto moderno d’Alghero (1899-1903) de Joan Pais i la Grammatica del dialetto algherese odierno (1906) de Joan Palomba van mantenir viva la llengua. Posteriorment Gavino Ballero va impulsar el teatre en català amb l'

Associazione Libera Goliardica Algherese (ALGA) els anys quaranta i cinquanta del segle XX i van néixer el Centre d'Estudis Algueresos (1952)*, actualment succeït per l'Obra Cultural de L'Alguer (1985) i l'Agrupació Catalana d'Itàlia, centrada en la recuperació del cant coral. La primera entitat va començar a fer classes de català el 1973 a les que s'han afegit les de l'Escola d'Alguerès Pasqual Scannu a partir de 1982. Scannu fou un pedagog local qua va fer una tasca enorme per la pervivència de la llengua entre 1935 i 1978. Josep Sanna, autor del 'Diccionari Català de L'Alguer' (1988) i fundador de l'EAPS, i Antoni Nughes (mort el 4 de maig d'enguany en un ignominiós silenci) han continuat i ampliat la seva sobra.

Esporàdicament hi hagué contactes entre intel·lectuals o erudits. En concret la presentació de l'arxiver de Casteddu, la capital sarda, als jocs florals de 1864. Havia après català llegint textos legislatius i cívics. O la tasca fonamental com a cònsol d'Eduard Toda, impulsat per Víctor Balaguer, el 1887 qui va escriure Un poble català d'Itàlia: l'Alguer, l'any següent ; Records catalans de Sardenya, 1903; La premsa catalana a Sardenya, el mateix any.  La col·laboració de Ramon Clavellet, com a corresponsal del Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover, a principi de segle i la delegació algueresa al I Congrés de Llengua Catalana (1906). Tot plegat es va trencar arran de les dictadures de Rivera, Berenguer i Franco a la part espanyola dels Països Catalans i de Mussolini a l'italiana.

Va ser Pere Català Roca el qui va aixecar un nou pont de mar blava entre L'Alguer i la resta dels Països Catalans. Ho va fer de forma especialment emotiva amb el 'Viatge del Retrobament' el 25 i 26 d'agost de 1960 quan 140 intel·lectuals i civils catalans van visitar la ciutat en el vaixell Virginia de Churruca. La rebuda, amb el port ple a vessar i l'alcalde al capdavant va ser, efectivament, un retrobament emotiu que va ser seguit per la celebració dels jocs florals i la represa dels contactes.

Entre 1992 i 1996 el Grup per a la Normativització de l’Alguerès (GNA) va treballar en una proposta normativa que va acceptar l'IEC. El 1999 la Plataforma algueresa de cultura catalana, hereva del GNA i fundada el 28 de gener de 1999, va aprovar un model per a la parla local amb suport de l'ajuntament. L'IEC va signat un protocol de col·laboració amb l'ajuntament el 1998 i dos anys més tard les Jornades de la Secció Filològica a l’Alguer

* Presidit per l'independentista sard Antonio Simon Mossa entre 1961 i 1971. 

Una llei de terres comunitàries

El debat es va centrar, els dies 20 i 21 d'abril, en un projecte de llei sobre terres comunitàries indígenes que es presentarà l'estiu al parlament argentí. L'himne argentí en llengua qom va obrir la primera jornada, plena de danses i pregàries. Félix Díaz, va plantejar el treball de revisió del projecte de llei sobre Propietat Comunitària Indígena que es va realitzar al llarg de tot el dia següent. Treball grupal perquè no tots els indígenes parlen la mateixa llengua, ni tots parlen castellà, i molts ancians no saben llegir. D'aquí la importància d'aquestes reunions. En els 34 articles d'aquest projecte de llei es defineix clarament la Propietat Comunitària Indígena com un dret humà fonamental que "respecta i inclou la noció de Territori Ancestral, considerant al mateix com l'espai físic i espiritual dins el qual s'ha desenvolupat històricament la vida i la cultura de cada poble indígena ".

Dues generacions

Argamassa, el també wichí Jorge Palomo, o Díaz representen la lluita històrica a la que es van incorporant nous actors com Alcides Ojeda, el cacic més jove del poble Mbya Guaraní, electe fa vuit mesos a la seva comunitat Yryapú, de Port Iguazú. Amb només 29 anys està al capdavant de 100 famílies, 560 persones en total. Els avis han pres la decisió de donar pas a la força dels més joves, apuntalant amb saviesa ancestral.

Qo.Pi.Wi.Ni., l'inici

Els ogoni i els ijaw reclamen drets sobre els recursos naturals del Delta del riu Níger que són explotats per oligopolis estrangers a canvi d'ajudes al govern nigerià. Les protestes ogoni van iniciar-se el 1992 i el 10 de novembre de 1995 els dirigents de les mateixes foren executats per Nigèria. Entre ells el poeta ecologista Ken Saro-Wiwa.

Entre 1998 o 1999 els ijaw van iniciar la seva revolta l'Ijaw Youth Council (IYC). El 20 de novembre de 1999 els militars nigerians van provocar una matança de la minoria ijaw coneguda com a "massacre d'Odi". Encara avui no se'n saben exactament les xifres de persones assassinades però podrien ser centenars.

Davant l'esclafament, manu militari, de les protestes, el moviment del Delta del Níger va optar per la via de les protestes pacífiques. Al capdavall la regió forma part de Biafra i va ser escenari de la guerra de Biafra, entre 1967 i 1970. Hi van morir més de dos milions de persones. Però Nigèria va respondre amb la mateixa duresa a les protestes pacífiques. Això va acabar provocant el rebrot de grups armats al Delta. Des de 2003 han anat sorgint nombroses faccions armades. Les primeres Niger Delta People's Volunteer Force, fundada per l' ex líder de l'IJC Mujahid Dokubo-Asari que va fugir als boscos, i Niger Delta Vigilantes dels ijaw. El primer va declarar una "guerra total" a l'economia nigeriana l'any 2004. Ben aviat l'economia nigeriana, desena exportadora de petroli, va caure en picat. Els oleoductes van ser volats i els treballadors a les instal·lacions van patir els atacs de la població local ben organitzada. El Movement for the Emancipation of the Niger Delta va emergir el mateix 2004 per actuar pels rius i la costa de forma similar a la dels antics pirates. Nigèria va respondre amb una enorme operació militar (2008-2009) combinada amb una amnistia que va derivar en un acord. Fins a 30.000 rebels es van entregar essent amnistiats però curiosament no es van recuperar ni 3.000 armes. Fou llavors quan es va implementar el Programa d'Amnistia Presidencial (PAP). Però al capdavall aquest va fracassar. Certament es va aturar la violència i els rebels no foren castigats però les ajudes que havien d'arribar no ho van fer: es va tornar al punt de partida.

El març de 2016 va aparèixer el nou grup Niger Delta Avengers i va reprendre, amb sorprenent força, la revolta armada. Grups similars van sorgir i van atacar oleoductes i refineries. El Moviment per l'Estat Sobirà de Biafra (MASSOB) va donar el seu suport al grup rebel que ràpidament fou replicat per faccions similars (Niger Delta Searchlight, Egbesu Mightier Fraternity, Niger Delta Greenland Justice Mandate, Niger Delta Revolutionary Crusaders...). El mateix 2016 la majoria de grups van acordar un alto el foc i Paul Boroh, nomenat l'any anterior per aplicar el PAP, va comprometre's directament en trobar feina i ajudes per a la població local. El seu cessament, el 13 de març d'enguany, ha marcat un punt d'inflexió i la més que probable represa de les hostilitats entre la població de Biafra i el govern nigerià. A això s'afegeixen les amenaces, el mes de gener, d'altres grups* menors al membres de l'ètnia fulani que ocupen les terres locals amb suport del govern i a les instal·lacions petrolieres.

Finalment les autoritats locals, alineades en el PANDEF (Pan Niger Delta Elders Forum), formada pels ijaw, han reclamat avui al govern que eviti la violència "reestructurant la regió" i aportant ajuda immediata en una zona rica en recursos naturals però molt empobrida.

* Niger Delta Volunteers, Niger Delta Watchdogsand Convener, Coalition of Niger Delta Agitators, Niger Delta Warriors, Bakassi Strike Force.

- L'Union Valdôtaine de la Vall d'Aosta presenta la coalició Vallée d’Aoste amb la seva escissió Union Valdôtaine Progressiste (UVP), el principal partit de l'esquerra italiana, Partito Democratico i la formació democristiana EVAP (Edelweiss Popolare Autonomista Valdostano). Aquesta darrera formació va escindir-se el març de 2017 de la veterana Stella Alpina. La primera va donar suport al govern d'Augusto Rollandin (UV) mentre la segona va optar per fer-ho a l'actual president Pierluigi Marquis (Stella Alpina) qui va rebre els vots de l'UVP, l'aliança d'esquerra nacionalista aostana Autonomie, Liberté, Participation, Écologie (ALPE) i Pour Notre Vallée, precisament escindida de l'UV a la darreria de 2016 i qui va ser detonant de la crisi. La feblesa de l'UV, després de ser hegemònica a la vall francòfona, queda mostrada que la majoria d'aquestes formacions són escissions de la primera (UVP, les cinc que van conformar ALPE o PNV).

- ALPE presenta una llista alternativa a la de l'UV tot i que a les darreres eleccions ho va fer en coalició amb el PD. Aquesta vegada ha arribat a un acord amb Stella Alpina. Com a curiositat la llista és trilingüe i utilitza l'arpità, llengua pròpia de la vall: Per Tutti - Pour Touts - Pe Tcheut.

-  Nuova Valle d’Aosta va fundar-se l'u de desembre de 2017 amb una vocació de centre dreta local. Ha arribat a un acord de coalició amb Forza Italia i Fratelli d'Italia. En aquest no hi ha entrat la Lega Nord que es presenta sola a Aosta. 

- La Lega Nord de Matteo Salvini, a part d'un programa oposat a la immigració massiva, defensa una proposta federal per a Itàlia, sectors llombards, vènets (els independentistes vènets no han demanat el vot tot i animar a participar-hi com Indipendenza Veneta o bé ni s'han pronunciat com Siamo Veneto o Noi Veneto Independente) i piemontesos conformen el gruix dels votants de la Lega que, a més ha segellat una aliança amb el més veterà dels partits sards, el PSd'Az.

- Confederazione Grande Nord és una llista alterativa a l'anterior. Està impulsada per Roberto Bernardelli i acusa a Salvini de "traïdor" per abandonar les reivindicacions del Nord (d'Itàlia) en favor d'una llistat estatalista. És un moviment bàsicament lombard amb Milà com a proposta de capital. Bernardelli va abandonar la Lega el 2001 quan aquesta va aliar-se amb Forza Italia tot fundant Lega Padana Lombardia (LPL). Set anys més tard LPL confluiria amb Progetto Lombardia i el Fronte Indipendentista della Lombardia en Lombardia Autonoma. Aquesta posteriorment es transformaria en Unione Padana i finalment en Indipendenza Lombarda. Bernardelli fou detingut el 2014 per col·laboració amb alçament armat conjuntament a independentistes vènets. Grande Nord fou fundat el maig de 2017 unificant Indipendenza Lombarda, una facció de la Lega oposada al gir estatalista i un sector de Indipendenza Noi Veneto - Noi Veneto Indipendente.


- Sudtiroler VolksPartei (SVP) presenta Philipp Achammer, secretari polític de la formació que governa el Tirol. La formació hegemònica al Tirol sota administració italiana va realitzar primàries per a escollir els i les candidats/es però només hi va participar una cinquena part de la militància donada la manca d'alternatives. Les primàries simplement van servir per a ratificar. Segons Achammer, secretari de la formació: "L'objectiu de l'SVP és reforçar l'autonomia. Serem representants i defensors de l'autonomia a Roma". L'SVP es presenta en solitari però forma part del bloc d'esquerra amb el Partit Democràtic, la llista d'Emma Bonino.
 

- Movimento Politico Patto per l'Autonomia és una llista nova impulsada pels batlles del Friül amb suport de la societat civil. Markus Maurmair, batlle de Valvasone, impulsa aquesta iniciativa que defensa les autonomies locals front Roma o Milà. Centrat a Friül Venècia Júlia  front "els partits lligats de mans i peus a Roma", es defineix com un "partit territorial que vol renegociar els pactes amb l'estat que estan ofegant, financerament, la nostra autonomia". El Patto va néixer el 29 de desembre de 2017 aliant a Patto, associació de vint batlles de la regió creada el 2015 davant la deixadesa del govern central, el partit polític autonomista Patrie Furlane i Manovali per l'Autonomia, entitat de societat civil creada el 2017 per la manca de proximitat entre la població i els polítics.  Entre els qui han donat suport a la llista hi ha el director de 'La Patrie dal Friûl', la principal publicació en llengua friülana, Andrea Valcic o l'ex batlle d'Udin, Sergio Cecotti. El batlle Massimo Moretuzzo encapçala la candidatura.

- El Fronte Friulano - Front Furlan, encapçalat per Claudio Antonio Boaro, aplega els independentistes friülans. Tot i que no van ser admesos a les eleccions per la junta electoral van presentar un recurs i en principi hi seran presents doncs asseguren que han aconseguit les signatures necessàries.

- Progetto AutodetermiNatzione aplega vuit formacions polítiques i socials sardes de tendència independentista: RossoMori, Sardos, Gentes, Comunidades, Libe.r.u., iRs (Independència República de Sardenya) i Sardigna Natzione. A més han aconseguit el suport extern d'una novena força, el partit ProgReS de manera que suposa una de les majors aliances entre forces nacionals sardes tradicionalment molt fraccionades.