Blog Andreu Majó

PACTES

Andreu Majó — Fri, 05 Aug 2016 08:00:00 +0200

Fa dies que contemplem les dificultats per aconseguir pactes que aconsegueixin un govern a Madrid.
Arenys de Munt 2000 vam governar amb un pacte que posava 11 dels 13 regidors de l'ajuntament al govern.
El mandat 2003-2007 amb majoria absoluta d'AM2000 també vam anar a buscar socis i vam governar amb 9 dels 13 regidors després de rebre la negativa dels altres 4 a entrar al govern.

El pacte no és un accident de la política que apareix en moments postelectorals quan no hi ha una majoria. El pacte és una eina essencial de la bona política.

Com plantejàvem els pactes des d'AM2000:

1) Durant la campanya electoral. Mostràvem el màxim respecte pels nostres rivals polítics. Els consideràvem rivals i no enemics. Vèiem que s'havien mobilitzat a treballar pel poble com havíem fet nosaltres i que per tant eren com nosaltres "ciutadans mobilitzats pel seu poble". Veiem més enemic al desmobilitzat al qui es quedava a casa a ocupar-se dels seus afers i es desentenia dels afers de la comunitat.
2) Generositat: Amb 6 regidors vam tenir la 4a tinença d'alcaldia i vam reservar les tres primeres pels socis. 1a tinença (soci amb 2 regidors); 2a tinença (soci amb 2 regidors); 3a tinença (soci amb 1 regidor). Aquesta generositat també la vam tenir a l'hora d'adjudicar les regidories buscant satisfer les peticions i buscant per als socis aquelles en les quals podien aportar més independentment de si eren regidories considerades importants o no.
2) Després de les eleccions: un cop analitzats els programes electorals (habitualment molt ambiciosos) buscàvem les coincidències que es podien executar en els 4 anys de mandat i oferíem a tots els qui havien obtingut representació l'entrada a govern en base a aquest programa de coincidències programàtiques. Si rebíem la negativa repetíem per escrit la invitació a entrar al govern, cada setembre, amb motiu de la redacció dels pressupostos.
Volíem que cap vot de cap arenyenc quedés fora del govern.
3) Per als grups que optaven per a l'oposició vam elaborar l'estatut de l'oposició per dotar-los d'informació i recursos i repartíem els espais a la ràdio de manera que tenia el mateix espai un grup a l'oposició amb un regidor que un grup al govern amb 7 regidors. Vam establir reunions periòdiques de l'alcalde amb els grups de l'oposició per a tenir-los informats dels projectes a mesura que s'anaven coent. Tot més enllà de les preceptives comissions informatives.
4) Pels grups que s'havien quedat sense representació i per a les entitats i els particulars interessats en política vam crear els Consells Municipals de cada regidoria. Ens vam comprometre a què no serien només consultius sinó que les seves decisions serien vinculants pel govern. (Un exemple és el projecte de piscina que es va haver de refer i es va retardar un any perquè el consell d'urbanisme va rebutjar un primer projecte).
5) Vam crear la figura dels comissionats que eren delegats pels regidors per a tasques concretes. Alguns dels comissionats pertanyien a grups polítics que eren a l'oposició. A tall d'exemple, la regidoria d'esports tenia: comissionat de relació amb les federacions esportives; comissionat d'instal·lacions; comissionat d'horaris d'entrenaments i competicions; comissionat d'activitat física no competitiva.

Resumint, els pactes, per a nosaltres, buscaven la inclusió (no l'exclusió que proposa en Rivera dels partits que ell considera no constitucionalistes) , partien del respecte i drets de les minories i oferien la implicació de tothom més enllà del seu èxit o fracàs en els resultats electorals.

Vivíem en el pacte permanentment perquè teníem la convicció que en un poble no es pot despreciar ni arreconar cap voluntat de treballar, només cal buscar-li el camí.

Diuen que en Rajoy a la primera reunió amb Sánchez hi va anar amb un document que resumia el programa del PP en 150 propostes. Jo hi hagués anat amb el programa del PSOE subratllat en groc i en taronja. Li hagués dit d'entrada que tot el que hi ha al vostre programa que he marcat en groc estic disposat a incloure-ho en un pacte de govern amb vosaltres i el que està en taronja estic disposat a negociar-ho.
Qui se'n va a l'oposició si sap que des del govern pot executar una part dels seu programa?

El desengany de Plató

Andreu Majó — Sat, 02 Jul 2016 12:26:00 +0200

Diuen que la condemna a mort a Sòcrates, el seu mestre, decidida democràticament al tribunal, va portar Plató a considerar que no podia ser un bon sistema aquell que fa morir els savis.
L'exercici de la democràcia i la seva grandesa, aquella d'una persona és un vot, porta sovint problemes:
-No ajuda a resoldre divergències si abans no hi ha una gran treball de diàleg i consens. Només cal recordar els problemes de la CUP per a resoldre empats tècnics amb la seva democràcia assembleària.
-La tensió representativa-real. En democràcia representativa s'accepta prestar la pròpia opinió i vot a aquells que hem escollit a les urnes per tal que ens governin. Prenent el mateix exemple anterior de la CUP hem vist com han establert uns vots ponderats diferents als diversos grups que la formen per tal que tothom tingui la representació que pel seu pes en el conjunt de l'organització mereix.
-La qüestió a decidir: sembla evident que l'assemblea de manobres no pot decidir variacions en els plànols de l'enginyer sense que l'obra corri risc. Aquí ens apareix la qüestió de l responsabilitat: qui té la responsabilitat única i última (que un pont s'aguanti) té dret a exigir capacitat de decidir sol.
-El respecte a les minories: La democràcia té sentit quan avui governen uns que demà podran ser substituïts per uns altres. Aquest és el sentit de l'existència de l'oposició. Governar amb la prudència de saber que tens una majoria que potser demà serà minoria fa posar molt de seny en l'acció de govern. Governar pensant que tens tota la raó i desqualificar les minories com els que van errats és una forma de totalitarisme disfressat de democràcia (alguns en diuen la dictadura de la majoria). Quan era a la residència d'estudiants recordo que un dia miràvem una obra de teatre clàssica a l'espai Estudio 1. De cop van pujar un grup de residents que s'havien citat prèviament i que érem més que nosaltres i ens van canviar, democràticament, el canal per a veure un capítol d'una sèrie.

A Arenys de Munt ho hem viscut. L'aparició de plataformes que no han usat de manera continuada els molts mecanismes de participació que el propi ajuntament estableix i que apareixen en un moment avançat d'un projecte per a demanar-ne la seva paralització.
Salvem la Riera, Salvem Can Globus i darrerament Salvem el Pont. En el primer cas va ser un projecte portat dues vegades a referèndum en el qual podia votar tothom. El segon cas ve de l'execució d'un Pla General que havia anat 5 vegades a Ple i del que s'havia fet una exposició amb panells informatius i al qual s'havia dedicat una publicació monogràfica repartida a totes les cases. El darrer cas apareix en el darrer tram de l'arranjament superficial de la Riera quan ja hi ha trams executats i amb contribucions especials aprovades.

El Brèxit ha portat també aquesta reflexió a Europa. Quines coses han de decidir els ciutadans?

Ja hem viscut el despotisme il·lustrat i el govern dels millors (penso en els numeraris de l'Opus en el temps de la dictadura). Ara sembla que són temps dels demagogs.
A alguns els agradaria limitar encara més la capacitat de decisió de la gent com si els premi-càstig de fer pujar-baixar les borses o les primes de risc no ens mostressin prou on és la capacitat real de decisió. Com si el control dels mitjans de comunicació-intoxicació i la seva concentració en poques mans fos casual.

Em declaro partidari de la democràcia i de què la gent decideixi cada vegada més coses, però caldrà l'esforç de tothom de desintoxicar-se, d'informar-se i de votar responsablement. La democràcia sempre ha estat una conquesta i quan ens sembla que la tenim irreversiblement és quan ens apareix més fràgil.

Sumes que resten

Andreu Majó — Thu, 30 Jun 2016 09:50:00 +0200

En política les sumes sobre el paper de vegades són restes a les urnes. Sembla que això és el que ha passat amb la coalició Izquierda Unida i Podemos. Després de malbaratar una oportunitat de desplaçar el govern de Rajoy (el més votat i el més vetat) van creure que aquesta coalició els permetria ser els més votats de l'esquerra. Algun dia s'haurà d'analitzar la responsabilitat del PSOE en aquesta incapacitat de desplaçar Rajoy.

Als pobles les llistes independents que treuen bons resultats són cobejades per molts partits polítics. A Arenys de Munt 2000 també ens va passar. La primera poposta ens va arribar d'IC-V que reconeixien haver-se equivocat presentant una llista postissa a Arenys de Munt només per a arreplegar vots de cara al Consell Comarcal. Vista l'escandalosa forma com es repartien les subvencions des de la Generalitat i des de la Diputació ens va semblar que tenir una paraigües i accedir a la informació puntual de les subvencions podia beneficiar a Arenys de Munt. Vist, també, que aquesta vinculació no perjudicava ningú (a Arenys de Munt no hi havia cap grup local d'IC-V) i ens permetien mantenir el nom i l'absoluta independència a més de representació al Consell Comarcal, vam acceptar el tracte. (La màxima representació que ha tingut Arenys de Munt al Consell Comarcal és la vicepresidència de Xavier Oller, fruit d'aquest pacte amb IC-V.
Posteriorment ERC es va apropar a nosaltres i ens oferia que fóssim la seva representació a Arenys de Munt. Per fer-ho estaven disposats a carregar-se el seu grup local cosa que no vam acceptar de cap manera.
A finals del mandat 1999-2003 va ser Convergència que ens va fer la proposta de donar-nos el mateix tracte que ens donava IC-V i ens oferia la seva gent per a fer una llista única que decidíem nosaltres pel que fa a l'ordre. La frustració del primer mandat veient com érem discriminats amb les subvencions ens ho va fer valorar. CiU estava al govern de la Generalitat.
Vam convocar una assemblea d'afiliats i simpatitzants i es va fer una votació secreta en paper i va sortir que no. A les municipals vam obtenir 7 regidors (majoria absoluta) i CiU 2. Algú pot pensar que junts haguéssim obtingut 9 regidors del 13 que composaven el Ple?
L'assemblea va deixar oberta la col·laboració amb CiU però no va acceptar fer una llista única.
Aquella mateixa tardor a les eleccions al Parlament es va formar el primer tripartit cosa que ens va posar en bona posició per a rebre subvencions... i les vam rebre. Així van les coses i tot pot anar de la decisió d'una assemblea.

No és una prioritat

Andreu Majó — Mon, 27 Jun 2016 21:55:00 +0200

Em sembla clar que per als partits catalans la independència no és una prioritat. I ho dic per a tots, inclosos els que es proclamen independentistes de tota la vida.
Presentar-se a unes eleccions generals és anar a perdre i fer-ho per separat és anar a perdre per més.
Ningú no surt indemne d'una contesa electoral. La necessitat de marcar perfil propi, d'atraure els votants i de diferenciar-se provoca, sovint, desqualificacions dels adversaris i fan créixer ferides que separen a partits que comparteixen els seu desig de la independència.
Les eleccions proporcionen als partits una mena de joc al qual són addictes. És el joc de saber com vaig, com estic situat, com milloro la meva posició respecte a la resta. Quan no tenen eleccions tiren d'enquestes i de valoracions perquè necessiten saber a cada moment si guanyen o perden el favor de l'electorat.
Deu ser per això que és tan difícil fer una llista única.
Crec que a unes eleccions generals els partits catalans haurien d'anar-hi junts i això sí que seria un pas cap a la independència i un missatge clar a Madrid, a Europa i al món.
Quan el poble català va aprovar en referèndum el nou estatut que després seria tan vergonyosament retallat ja es va perdre la primera ocasió de fer-ho. Recordo haver-li proposat personalment a l'honorable conseller Joan Saura. Ell em va explicar les dificultats que hi hauria per a confegir una llista única. Li vaig comentar que partits molt diversos poden fer un tros de camí junts i la defensa de l'estatut era un camí consensuat pel Parlament i referendat pel poble de Catalunya. Li vaig donar més detalls com el de fer les llistes omplint l'ordre dels llocs de manera proporcional al resultat obtingut per cada formació a les darreres eleccions generals. No vaig tenir èxit.
Quantes eleccions no hem tingut des d'aquelles? Això em fa pensar que pels partits la independencia no és una prioritat i és només un ingredient de la samfaina de propostes que presenten.

Eslògans

Andreu Majó — Fri, 17 Jun 2016 10:52:00 +0200

Els partits petits, en temps d'eleccions, tenen més feina que els grans. Han de dissenyar pancartes eslògans, cartells, tríptics, actes de campanya...

Arenys de Munt 2000 només ens hem presentat a les municipals i vèiem com els partits de primera divisió ja rebien de les seves seus centrals les pancartes, els cartells amb els eslògans.

Des que Felipe González va protagonitzar la primera alternança de poder de la nova democràcia, la paraula «canvi» ha esdevingut molt protagonista. El mot «nou/nova» que porta també implícit el concepte de canvi també el trobem sovint.

A la darrera campanya es va donar una circumstància curiosa PSC-PSOE («Som la solució») i UDC («solucions») usaven un eslògan semblant. No sé si això era buscat o trobat però està clar que a Duran Lleida no el va ajudar gaire aquesta coincidència.

De la campanya actual em crida l'atenció l'eslògan d'ERC: «L'únic canvi possible». No m'agrada i no crec que transmeti correctament la imatge de partit d'esquerra. Allò que caracteritza la democràcia és la pluralitat d'opcions. Quan associem «únic» a partit únic tothom sap que no estem parlant de democràcia. Dic que no crec que transmeti correctament la política d'ERC perquè penso que és un partit que busca transversalitat, que incorpora molts independents a les seves llistes i això només vol dir que donen per fet que es necessita sumar de moltes essències i que no n'hi ha una d'única ni definitiva. L'únic canvi possible entronca amb aquesta moda del vocabulari polític de «no podria ser d'altra manera». Molts canvis són possibles i tot pot ser d'altres maneres.

La presó del compromís o la temptació de les mans netes

Andreu Majó — Fri, 03 Jun 2016 23:35:00 +0200

«A la pràctica, l'acord d'estabilitat ha esdevingut una presó que encotilla el projecte rupturista
i anticapitalista de la CUP»

La llibertat com a capacitat total de prendre decisions ens aboca al compromís. És incompatible amb la passivitat. Cada vegada que triem un camí n'abandonem d'altres. No prendre cap camí no és exercir la llibertat i la llibertat que no s'exerceix no es té. Sembla, doncs, que ser lliure és encadenar-se a una opció de les moltes possibles. Això no vol dir que no hi hagi cruïlles al camí per a reorientar-se, redreçar-se o retornar pels propis passos.

Quan descobrim que hi ha camins que no podem fer sols és quan hem de negociar itineraris i això vol dir descobrir que no volem anar al mateix lloc o que no volem fer les mateixes dreceres o que només podem fer junts una part del camí. I aquí comença el compromís. Perquè no anem sols hem de fer pactes o acords amb els companys de camí i cada acord ens lliga de mans però ens possibilita avençar en el nostre camí. Interpretar cada acord o pacte com una traïció perquè suposa una part de renúncia al nostre projecte individual per a sumar-se a un de col·lectiu és negar-se la possibilitat d'avançar utilitzant un pretext purista. D'això Mounier en deia la temptació de les mans netes.

Sense ser activistes irreflexius no podem triar la inacció de les mans netes front el compromís que construeix encara que trepitgi algun ull de poll.

No va ser aquesta la discrepància entre comunistes i socialistes utòpics?

Entre tots

Andreu Majó — Fri, 03 Jun 2016 23:07:00 +0200

Aquest mandat del Parlament de Catalunya està resultant estrany.

Esperàvem un mandat anormal perquè d’entrada es presentaven llistes que no eren estrictament partits. Es plantejava una durada de 18 mesos que no és la normal d’un mandat i els guanyadors tenien clar que era una manera de realitzar una consulta sobre la independència que no havia aconseguit cap altra forma legal per a fer-se.

Però ara veiem com la gestió del dia, la necessitat que hi hagi un govern i que prengui decisions està interferint en el propòsit inicial i estem en un Parlament amb les lluites normals d’una situació parlamentària corrent.

L’ambient electoral no ha ajudat a aquest consens que aquest Parlament estava obligat a aconseguir si volia complir amb l’objectiu de fer pronunciar el poble català i conduir-lo cap a la desconnexió amb l’estat.

Confiem i esperem dels polítics l’habilitat per a arribar a consensos. És necessària la pressió que posa la CUP, la serenitat de JxSi i necessitaríem també la complicitat, en el camí, amb algun altre grup.

Només una majoria àmplia al Parlament donarà autoritat a les determinacions que es prenguin. Encara que els grups polítics vulguin anar a llocs diferents és hora d’explorar quina part del camí poden fer junts. És la missió de la política: conduir una societat plural i fer-la avençar cap a objectius comuns i ajornar els que no són comuns.

Deia en Xirinacs que per a conduir un vehicle i moure el volant calien dues forces actuant en direcció contrària. Del sistema de forces s'obtenia la rotació del volant. Tots som necessaris, però, fem avençar el procés.

Que ni la prudència ni la intransigència no ens facin traïdors.

Com no podria ser d'altra manera

Andreu Majó — Tue, 24 May 2016 14:27:00 +0200

Els discursos polítics són, sovint, tan buits com plens de mimetismes i paraules gastades. Algun polític innova amb alguna expressió i la comencem a veure en tots els discursos.
Fa un temps era impossible llegir un article o sentir algun polític sense trobar-se amb l'expressió "línies vermelles". S'utilitzava per a mostrar fermesa en les posicions pròpies (no travessaré aquesta línia) i per desqualificar els rivals (han travessat una línia que ningú, mai no hauria de travessar). Les "línies vermelles" són una mostra d'intransigència, una actitud que hauria d'estar fora dels comportaments polítics.
Si els qui es dediquen a la política aspiren a representar els ciutadans han d'entendre que a la ciutadania hi ha un ventall immens, complet i contradictori d'opinions i criteris. Precisament la seva feina és trobar les àrees en les quals aquestes voluntats diverses poden conviure sense tensions. Això que anomenem consens és el contrari de la intransigència. Atrinxerar-se en les pròpies conviccions darrera línies vermelles porta al fracàs de la política. Ara que Espanya ha de repetir unes eleccions generals convindria reflexionar-hi.
Una nova paraula s'ha fet recurrent en els discursos no només polítics sinó en moltes manifestacions orals de qualsevol mena (esportives, econòmiques, socials...) És l'expressió "com no pot ser d'altra manera". Les coses sempre poden ser d'altra manera. Utilitzar aquesta expressió és una confesió de manca de creativitat i una afirmació que només hi ha un camí, que és el meu. Ja tornem ser a la intransigència.
Mentre s'hagi d'utilitzar el llenguatge per a comunicar-se caldrà dedicar-se a analitzar-lo i a fer-lo servir a favor d'una democràcia oberta i tolerant en la qual les coses puguin ser de moltes maneres i s'esborrin les línies vermelles.

Qui parla per qui?

Andreu Majó — Tue, 26 Apr 2016 04:05:00 +0200

Quan érem a l’ajuntament hi havia un polític que per a donar autoritat a les seves intervencions sempre utilitzava el subjecte “la gent”: “La gent ens diu...”, “el que la gent vol...”.

Nosaltres li contestàvem que també parlàvem amb la gent i que també aspiràvem a representar i canalitzar les seves inquietuds.

Passa, però, que quan ets a l’oposició (els d’Arenys de Munt 2000 vam ser-hi del 1995 al 1999) és freqüent que la gent et presenti queixes i t’aboqui tota mena de negativitat contra el que mana. Moltes vegades aquesta gent no té raó i si des de l’oposició li dones peixet i l’avales potser guanyes un votant però fas un mal servei al poble. Nosaltres ens hi vam trobar quan vam començar amb la recollida d’escombraries selectiva porta a porta. D’acord que canviar hàbits i obligar a la gent a triar i separar els diferents ingredients de les escombraries no és fàcil però esperàvem de l’oposició molt més suport del que vam rebre. A Arenys de Munt vam ser dels primers municipis del Maresme a implantar-la a la tardor del 2002.

En Lluís Ma Xirinacs quan venia a les tertúlies a la fresca que fèiem els dijous de juliol sempre ens deia: “no perdeu contacte amb els ciutadans” i ens deia : “molts polítics, després de ser elegits, es pengen de la làmpada i perden contacte amb el que la gent vol”.

En aquests dies de dificultat per pactar un govern a l’estat se sent molt l’argument de la voluntat de la gent. Tothom es fa portaveu de la gent però des dels seus interessos partidistes de manera que tothom pretén ser portaveu de tothom.

Ens ho deia en Xirinacs la gent parla per si sola. Quan vam governar vam crear consells municipals de totes les regidories i a aquests consells hi assistien entitats interessades i particulars. Va ser la nostra voluntat que aquests consells fossin decisoris i no només consultius i informatius. No portàvem res important a Ple que el consell corresponent no n’hagués estat informat. L’experiència va anar bé i hi ha casos que mostren com el consell podia tombar les propostes del govern. En una ocasió vam presentar al consell de medi ambient la proposta de posar un pal de publicitat a l’autopista. El pal s’havia de situar a la C-32 en direcció Barcelona venint de Canet i en territori d’Arenys de Munt. No produïa cap impacte a Arenys de Munt i generava un ingrés de 6000 € (llavors un milió de pessetes) que seria un ingrés atípic que administraria el propi consell per als seus projectes. El consell va considerar que el pal produiria un impacte ambiental inacceptable i va denegar la instal·lació. Vaig aprendre la lliçó pràctica de la finalitat i els mitjans: no es pot anar contra el medi ambient per aconseguir diners a favor del medi ambient. Un altre cas destacable va ser el de la piscina municipal. Després de molts anys d’esperar-la i de superar el procés d’aconseguir el terreny, licitar la redacció del projecte i aconseguir un primer esborrany resulta que el consell d’urbanisme no para de trobar-hi pegues: la forma estreta i allargada, el poc espai de platja al voltant per a prendre el sol. Fem un recull de tots els inconvenients que els membres del consell hi troben, aturem el projecte i el reformem. Aquesta aturada va portar a retardar-ne la inauguració un any més. Havia dit des del balcó de l’ajuntament als reis de l’orient que l’any vinent quan vinguessin veurien la piscina nova i amb aquest retard vaig incomplir la promesa i vaig sentir alguns retrets en el discurs del rei blanc.

Tornant a la situació actual de negociacions per a un nou govern trobem que els partits nous arrosseguen moltes dinàmiques dels vells: estan molt pendents de les enquestes, parlen més amb els mitjans que amb els altres grups polítics, treballen més els eslògans que els programes i les consultes a la militància són tan simples que evidencien que les cúpules fan el que volen. Si hi sumem les lluites internes en els partits l’espectacle és deplorable. On queda la gent? On queda l’alta missió de la política?. Als d’Arenys de Munt 2000 ens deien que pel fet de ser un partit independent no teníem ideologia. I la nostra ideologia estava centrada justament en una nova manera de fer política, en unes noves formes i en una coherència amb el programa. El despatx de l’alcalde va començar a ser presidit pel quadre de l’artista local Sr. Josep Borrell amb el poema d’Espriu:

Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l’or,

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i els honors.

Imposaràs

la veritat

fins a la mort,

sense l’ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el qui sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu,

que t’ha posat

dessota els peus

de tots.

Tot un manual per a una nova política que no deixa de ser ben vigent.

Maleït verb ser

Andreu Majó — Mon, 18 Apr 2016 21:56:00 +0200

Recordo, a les primeres entrevistes que em feien com a alcalde d'Arenys de Munt, com feia rectificar als periodistes quan deien "vostè és l'alcalde d'Arenys de Munt". Jo els deia: "perdoni, faig d'alcalde".
La representació d'un poble en la funció d'alcalde és una tasca amb començament i final i de la mateixa manera que s'hi arriba se'n surt. Però els humans tenim tendència a voler fixar i fer perdurar moments, sobretot si considerem que són bons.
Heràclit deia: "tot flueix", les coses no són, esdevenen en un canvi constant. Substituir el verb ser pel verb esdevenir ja ens acosta més a una realitat que més que estàtica és en canvi permanent.
No entraré en la qüestió de la identitat personal i de com nosaltres mateixos al llarg del que en diem vida experimenten canvis constants.
De fet identificar-se amb allò que es fa és un reduccionisme que empobreix la persona. No ens podem identificar amb allò que sabem, allò que tenim, el lloc que ocupem... perquè som alguna cosa més del que sabem, fem o tenim. Què som? No esperareu que contesti a la pregunta, que tothom s'espavili.
La nova economia col·laborativa ens ensenya a substituir la propietat per l'ús. No és important acumular i posseir moltes coses (societat de consum) sinó poder disposar de coses i compartir-les. Ser propietari o esdevenir usuari? Compartim un planeta que és de tots els qui hi som i també hauria de ser de les generacions futures. Però aquesta parcel·lació del planeta i el dret de propietat fa que el domini que s'hi exerceix el degradi i l'empastifi sense miraments perquè el sentiment que tenen les grans empreses propietàries és que allò els pertany incondicionalment. I en un món canviant res no és per sempre i incondicionalment. Si conjuguéssim més sovint el verb esdevenir en seríem més conscients.
No demano un paradís comunista ni la desaparició de la propietat sinó una actitud sobre allò que posseïm que inclogui la provisionalitat d'aquesta possessió i la responsabilitat de gestionar-la pel bé de tothom (dels qui hi som i dels qui vindran).

Quan vam ser a la Fundació Vicenç Ferrer a l'Índia i vam inaugurar cases pels dàlits, ens deia en Lancy, davant la família a la qual la casa anava destinada:"li presento a la propietària". I és que la fundació inscriu les cases a nom de les dones perquè saben per experiència que això protegirà millor a la família. Les dones tenen un nivell de compromís respecte als fills i la família més alt que els homes i això porta a un ús més responsable de la propietat.

Diumenge cantàvem a missa d'onze: "la bondat i l'amor del Senyor duren per sempre..." Si busquem un absolut, algú que pugui fer servir el verb ser amb propietat i que estigui alliberat del canvi constant i del relativisme, el trobem en el que és defineix com "sóc el qui sóc". Els altres només tenim el ser prestat per una temporada.
Dèia la meva àvia quan topàvem amb algun cregut i entonat: "aquest és pensa a ser molt".
Som participants de l'ésser, usuaris temporals, membres d'una realitat superior i això ens defineix. Pensar diferent seria cometre l'error d'aquell globus blanc que corre per les meves venes pensant que va on vol i fa el que vol i que no forma part d'un organisme superior.

La bona política

Andreu Majó — Sun, 10 Apr 2016 19:49:00 +0200

Parlàvem aquest matí, tot esmorzant, amb en Carles Móra, l'alcalde de la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt i comentàvem que l'expressió: "la política fa fàstic" no és certa per a tota la política. La política és magnífica, apassionant, necessària i plena de possibilitats. Només hi ha una política que fa fàstic i és una determinada política però, per sort, no inclou a tota la política que es fa.
Arreu i des de diferents colors polítics podem trobar persones compromeses, ètiques, generoses i constructives que es dediquen a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans i a canalitzar els seus anhels.
Llegeixo al diari ARA d'avui una entrevista a l'alcaldessa de Sta Coloma de Gramenent, Núria Parlon i hi trobo alguns elements d'aquesta bona política:

-Idees clares i objectius definits: No sé quants punts té el pla d'acció municipal però els té condensats en tres eixos. Molts ajuntaments tenen el PAM (Pla d'acció municipal) com a un llistat d'objectius diversos i a vegades contradictoris però no articulats amb uns pocs eixos prioritaris. Diu que el grau de compliment del pla d'acció municipal és de més del 90%.

-Oberta a la participació: Té majoria absoluta i celebra les juntes de govern obertes a l'oposició. La convocatòria dels ciutadans a la participació és la clau de la trasparència i la garantia que el govern no perd contacte amb la voluntat de la població que representa. L'oposició és formada per ciutadans que han pres un compromís polític i s'han presentat en unes llistes per a servir la població. Que qui té el pode,r amb majoria absoluta, els obri les portes de les juntes de govern vol dir que té molts clar el seu compromís amb la participació.

-Treball en equip: A l'entrevista l'alcadessa s'autodefineix com a pacífica i que treballa en equip. Molts ajuntament es constitueixen en petits departaments estancs on cada regidoria va al seu aire i administra la seva part del pressupost. No hi ha participació política si no hi ha capacitat de treballar en equip.

-Compromís, coherència i militància: Quan s'està al poder és quan es pot veure fins a quin punt les proclames del programa electoral són pura propaganda o són fermes conviccions. Molts detalls de l'entrevista permeten veure que en l'alcaldessa hi ha compromís i coherència: compra pública ètica, militància activa a l'associació Sufragistas (alguns polítics utilitzen les entitats per a projectar-se i després, quan són al poder, abandonen la militància), vegetarianisme compromès....

-No acumulació de càrrecs: Diu, a l'entrevista, que no va voler repetir de diputada per centrar-se en l'alcaldia. Una mostra de tenir clares les prioritats i les possibilitats (No es pot servir bé a dos senyors).

Resumint, fan més soroll les corrupteles i les males pràctiques però, si mirem bé, trobarem molt bona política a tots els colors de l'arc polític.

Per abraçar-se amb Rajoy

Andreu Majó — Sun, 25 Jan 2015 21:50:00 +0100

En la convenció del PP d'aquest cap de setmana hem vist abraçats el Sr Jesús Quiroga, alcalde d'Almatret, i el Sr. Mariano Rajoy, president del govern espanyol.
Però l'honor d'abraçar-se al president i de sortir a la foto té un preu: el Sr. Quiroga ha hagut de dir que el seu poble està dividit i que la tensió que li provoca el procés el farà plegar de la política.
Molt dividit el seu poble no ho sembla. El 9 N un 93% dels veïns d'Almatret van votar per la independència. Però per abraçar-se calia dir que el procés causa divisió. Si marxes del guió no surts a la foto.

Fa uns mesos, el 2 de novembre passat, el diari ABC de Madrid va visitar-nos a Arenys de Munt. Amb la col·laboració del regidor del PP al nostre ajuntament, Ramon Planas, va oferir aquest reportatge ple d'imprecisions, burles i mentides. De fet l'haguessin pogut escriure sense necessitat de venir.
Imprecisions: no governava ERC sinó AM2000 a Arenys de Munt quan es va fer la consulta del 2009. No es diu Josep Ramón sinó Josep Manel, l'alcalde Ximenis ....
És el cas que vaig tenir ocasió de parlar amb el regidor Ramon Planas i li vaig fer notar que era lleig que un regidor facilités que un diari de Madrid es rigués de nosaltres d'una manera tan barroera. No em consta que hagi fet cap carta de protesta o d'aclariment al diari. No ha publicat cap nota de premsa desmarcant-se del reportatge que jo conegui. Resumidament: ha hagut de pagar el mateix preu que ara paga el Sr. Quiroga per tenir un moment de glòria al diari.

Convindria que tan alcalde (d'Almatret) com regidor (d'Arenys de Munt) reflexionessin que el lloc que ocupen és per servir als vilatans que els varen votar no per servir-se d'ells per tenir moments de glòria mediàtica.

La millor manera de no entendre's

Andreu Majó — Tue, 25 Nov 2014 17:47:00 +0100

Avui ha comparegut al Senat el president del govern central per a contestar a les preguntes dels grups parlamentaris. A una pregunta del portaveu del grup català, Sr Cleries, sobre si el govern espanyol pensava fer alguna cosa sobre allò que ja tots anomenem procés català ha contestat, el Sr. Rajoy, que cinc coses.
Només em fixaré en quina ha deixat pel final. Ha dit que la cinquena seria escoltar (sempre he pensat que aquesta és la primera tasca d'un polític). I immediatament ha matisat que escoltaria totes les propostes que no afectessin a la sobirania dels espanyols o anessin contra l'ordenament legal. És a dir, només escoltaré fins on em convingui. Em ve a la memòria aquella expressió que es va posar de moda i deien tots els polítics (el mimetisme en el llenguatge és espectacular i no se n'escapa ningú) "les línies vermelles". Enlloc de dir : "fins aquí t'escolto" es posa a l'interlocutor contra la paret: "has travessat una línia vermella".
Al Senat es parla però es fa evident allò de què la millor manera de no entendre's és parlar. Hi ha una perversió de les paraules (es buiden de sentit i s'embruten), hi ha la claca aplaudint a cada moment i donant ales a l'orador que en té més. Hi ha el "muchas gracias" i el cop de micròfon plegat per indicar a la claca que és el moment d'aplaudir. Si un alumne meu plegués un micro així li faria desplegar i tornar a plegar bé, com fem amb els qui tanquen la porta massa fort. Hi ha ironia, cinisme, efectisme, eslògans fàcils, exemples mal posats... tot menys empatia.
Semblen aficionats que van al futbol, no a veure futbol, sinó a veure guanyar al seu equip.
No queda espai per al raonament, per a l'escolta atenta del rival polític, per a la creativitat...La ceguesa i la remor omplen la sala. Es contesta per obligació però amb cap afany d'utilitzar la pregunta i la resposta per avançar a territoris nous del pensament. L'objectiu no és el consens sinó marcar diferència i desqualificar qualsevol cosa que digui l'altre sense ni considerar-la.
Avui mateix la diputada Rosa Díez contestava a la proposta del PSC de portar el Senat a Barcelona dient que el Senat és una cambra obsoleta que cal tancar. Si aquest és el nivell del diàleg no només sobra el Senat.
El bombardeig de monòlegs, les paraules llançades com a pedres s'han apoderat de les cambres on s'hauria de coure , des de la pluralitat, un únic bé comú per als ciutadans.

Balances fiscals

Andreu Majó — Tue, 28 Jan 2014 20:37:00 +0100

Del desembarcament del PP a Barcelona esperàvem saber coses: quin era el famós pla de Rajoy per a Catalunya? (Sincerament penso que no existeix i que encara l'està pensant). I ens hem quedat sabent menys coses: ara no es publicaran les balances fiscals. Quan li pregunten al ministre per quina raó no les publicarà diu que els sobiranistes en fan un mal ús.
La portada de La Razón del passat dissabte, 25 ho aplaudeix amb el titular : Fin del "España nos roba".
La lògica del diari és fal·laciosa:un problema amagat és un problema acabat?.
Amagar els problemes sota l'estora no és resoldre'ls. S'espera d'un govern, en democràcia, la màxima transperència. És evident que quan parlem de xifres hi poden haver moltes interpretacions i es poden presentar de moltes maneres. S'espera d'un polític que presenti les dades, que les comenti, que les argumenti i que convenci als ciutadans de la bondat de la seva gestió. Amagar informació a l'oposició i als ciutadans és el recurs més fàcil dels polítics insegurs i de poca volada. Restringir la informació és negar als representants del poble que no són al govern la possibilitat de fer bé la seva tasca d'oposició.
El paternalisme de l'expressió "els sobiranistes en fa un mal ús" és inacceptable. Tothom és responsable de l'ús que fa de la informació. Si en fan un mal ús entra al debat, explica't i digues perquè n'estan fent un mal ús. Estalviar-se le debat és més fàcil però menys democràtic.
Espanya ens roba?. No m'agrada el subjecte d'aquesta frase. Els termes tan generals sempre porten problemes. Prefereixo dir: Els darrers governs espanyols tracten injustament Catalunya pel que fa al finançament i a les inversions.
Aquesta maniobra matusera del PP necessitaria una resposta audaç dels partits catalans.
Una resposta del tipus: Estimem als nostres veïns. Hi ha molta gent a Catalunya vinguda d'altres territoris. Els apreciem i ens hi sentim units. Sentim que ens ajuden i volem ajudar-los, també econòmicament. Però volem fer-ho nosaltres, voluntàriament. No cal que ens amageu els números i us quedeu el que us sembli. Si som independents establirem relacions de col·laboració i cooperació de bon grat.
Què tal aquesta resposta? No els posaria encara més en evidència davant del poble?

Junts o separats?

Andreu Majó — Sat, 25 Jan 2014 20:13:00 +0100

Avui hem sabut que a les properes eleccions europees els partits catalans no aniran junts.
Els primers a dir que anirien sols van ser els d'ICV-EU. Ho va dir el seu cap de llista. Just l'acabàven d'escollir en les primàries que va disputar amb Salvador Milà i li va faltar temps per dir que farien llista sols.
Avui hem conegut que ERC també renuncia a l'intent.
Els partits que van pactar la data i la pregunta aniran cadascun pel seu compte.
No anem bé. Però si mirem les desavinences que es produeixen en política local, en entitats i associacions resoldrem que no tenim cap dret a demanar que els partits siguin diferents.
Les empreses, quan surt un projecte d'envergadura, són capaces d'unir-se a la competència per a poder adjudicar-se'l i es formen allò que anomenen UTE (unió temporal d'empreses). Veig que la fórmula no funciona en els partits polítics. Que els catalans puguin votar no deu ser un projecte de prou envergadura per a ells o no és la primera prioritat.
Imagineu el cop d'efecte que hagués estat una llista única del territori defensant a Europa poder votar?
Ens podrem consolar buscant les coincidències en els programes dels partits. Imagino que si van acordar la pregunta i el dia alguna cosa posaran als programes.
Per sort, de fora de la política, ens arriben notícies que ens fan ser ben optimistes. L'abat de Montserrat es referma en un suport a la consulta que ja va expressar fa molts mesos. El col·legi d'advocats de Barcelona fa més d'un any que s'ha posicionat i ha donat arguments legals a favor de la consulta. L'ANC va amb pas ferm i amb molt de seny.
La mobilització és forta i continua. Hem col·leccionat massa decepcions. Haurem de continuar confiant en la força de la gent, la que anomenen societat civil.