Blog Toni Postius

Frases per a la Història

Toni Postius — Thu, 01 Jun 2017 00:00:00 +0200

Hi ha frases cridades a tenir un lloc reservat a la Història. El dia que siguem independents, algú haurà de fer l’esforç de recopilar algunes de les coses que s’han dit en aquests anys, i segur que aconseguirà publicar el primer best-seller de la naixent República Catalana. Des d’allò de “vagar por el espacio” de l’ex ministre Margallo, fins al “si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”, de l’ínclita Rosa Díaz. Però aquesta setmana n’hem rebut noves aportacions, i alguna de gran profunditat filosòfica. Perquè, siguem sincers, la frase “Puigdemont quiere hacer un referèndum en lugar de escuchar a los catalanes” ha de tenir un missatge ocult que se’ns escapa. No pot ser que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, sigui capaç de pronunciar una frase tan poca-solta com seria haver dit que “Puigdemont vol fer ous ferrats en lloc de fregir-los”. Encara que, pensant-ho bé, no sé si l’exemple que he posat és el més adequat, veient que les metàfores amb els ous no les acaben d’entendre del tot.

Sigui com sigui, i al marge de la incongruència del seu significat literal, la frase eliminada del compte de twitter del PP quan algú els devia fer veure fins a quin punt havien fet el ridícul, incorpora un missatge que ens ha de posar en alerta, més enllà d’haver rigut una estona. Ens estan dient que fer un referèndum no és escoltar la gent. O, millor dit, que no ho consideren una eina útil per conèixer l’opinió del poble. S’ha d’escoltar en lloc de fer un referèndum. I com s’escolta políticament a set milions i mig de ciutadans si no és posant-los les urnes?

El més greu de tot plegat és que des de fa uns dies l’aparell de propaganda del Partit Popular ha decidit elevar el to i ara fan acusacions tan greus com la de dir-nos que el que estem fent és promoure un cop d’estat. Votar és fer un cop d’estat? No recordo que Tejero hagués entrat al Congrés amb una papereta a la mà i que hagués cridat “¡Que vote todo el mundo!”. Ens diuen que no volem escoltar, que som uns colpistes, que volem trencar-ho tot... I potser aquest és un discurs que té una certa acceptació a Espanya. Ja hem vist que el renascut Pedro Sánchez s’hi ha apuntat de seguida a això de fer costat a Rajoy en el tema del no al referèndum. Però em costa molt de creure que aquests missatges siguin comprensibles a les cancelleries europees.

I l’altre missatge d’aquests dies encara deu inquietar més a les democràcies del nostre entorn: farem el que faci falta per impedir el referèndum. A què es refereixen? Què vol dir “fer el que faci falta”? Intervenir l’Autonomia? Empresonar els líders polítics? Reprimir la població que vol exercir el dret a vot? De moment no ho volen explicar, potser perquè fins i tot a ells els fa vergonya verbalitzar-ho.

En el fons és la vella tàctica de fer por. No dubto que estiguin planejant alguna resposta contundent a la convocatòria del referèndum però, en essència, el que esperen és que a última hora ens agafi un atac de pànic i ens fem enrere. Que les seves fatxenderies d’imperi colonial esquerdin la nostra voluntat. I això, senzillament, no passarà. El president Puigdemont ja va reunir les forces sobiranistes el dilluns per abordar el panorama a curt termini: data i pregunta per al referèndum en quinze dies com a màxim. Mentrestant, el Pacte Nacional pel Referèndum, que ja dóna per acabats els seus treballs després de la negativa rotunda de Mariano Rajoy a negociar un referèndum pactat, també preveu reunir-se per certificar-ho. Serà aleshores quan arribarà l’hora de la definició -o hauria d’arribar- del món dels comuns, perquè abandonin el seu espai d’ambigüitats i se sumin definitivament al que el seu propi electorat els reclama: fer el referèndum encara que sigui per poder votar ‘no’. El temps s’esgota. Anem arribant al moment crucial. Estem preparats per ser preguntats, per donar resposta a través del vot, i per acceptar i aplicar el resultat que sorgeixi de la sobirania del poble. Posats a retenir alguna frase per a la Història, jo prefereixo la del president Puigdemont: “O referèndum, o referèndum”.

Toni Postius
Diputat del PDeCAT al Congrés i President del Grup Municipal PDeCAT i Unió a la Paeria de Lleida

Les víctimes de l’Operació Catalunya

Toni Postius — Wed, 26 Apr 2017 22:38:00 +0200

Si no fos perquè ho vaig escoltar en primera persona des de la sala del Congrés on es feien les compareixences de l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i de l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, em costaria de creure que algú fos capaç de fer un exercici d’hipocresia tant desvergonyit. L’un i l’altre van ser citats per haver conspirat contra representants polítics. Les gravacions fetes públiques l’estiu passat en que s’escoltaven tots dos personatges mirant d’empastifar l’honorabilitat de representants de l’independentisme català eren prou clares com perquè s’haguessin de presentar amb el cap cot i amb el prestigi per terra. En lloc d’això, van treure pit, van negar-ho tot i encara van intentar girar la truita fent-se passar per víctimes d’un enregistrament il·legal, sense entrar en el fons del contingut.

De Alfonso, primer, i Fernández Díaz, després, van intentar fer un exercici de prestidigitació per confondre el personal sobre el tema que realment havia inspirat la seva citació. El delicte no era haver espiat polítics, haver intentat enfonsar-los creant proves falses, haver ordenat a la fiscalia que afinés les proves. No. El delicte, i vet aquí per què es feien tan els ofesos i els ultratjats, era que aquelles converses conspiratòries havien transcendit a l’opinió pública sense que fossin conscients que els estaven enregistrant.

Al final, per tant, van intentar portar l’aigua cap al seu molí, mirant de desviar l’atenció del fet principal, la conspiració i la persecució política, per fixar-la en els mecanismes que havien permès descobrir la conxorxa. Vaja, com si un veí que sentís crits i cops al pis del costat de casa seva fos denunciat pel fet d’haver-los escoltat en lloc d’investigar-se els actes violents que es podien desprendre d’aquells sorolls. Tot molt normal.

I l’altre intent de fugir d’estudi va ser la pretesa falta de respecte en els interrogatoris per part d’algun dels diputats que els van posar contra les cordes. El gran problema per a alguns va ser si era admissible que en seu parlamentària s’utilitzessin expressions com “mamporrero” o “gàngster”, en lloc d’entrar al fons de la qüestió i comprovar si efectivament les actuacions de De Alfonso i Fernández Díaz s’esqueien a aquestes expressions. Això sí, en aquella sala hi va haver un altre tipus d’excessos verbals que, com a mínim a la majoria del PP es veu que no els van semblar impropis de la cortesia parlamentària encara que només fos perquè els proferien ells. Jo ho vaig sentir. Insults, sorolls picant a les taules, gestos insinuant que algun diputat anava borratxo per dir el que deia... Un espectacle absolutament indigne.

Sigui com sigui, i independentment de l’èxit que tingui una comissió d’investigació que es veurà limitada per les complicitats entre populars, socialistes i Ciutadans, el que ha quedat clar per a l’opinió pública catalana és que les clavegueres de l’Estat han funcionat, funcionen i funcionaran a tot ritme per intentar evitar l’èxit del desafiament democràtic més gran que ha fet Catalunya al regne d’Espanya en tres-cents anys. Des de l’unionisme que encarnen els partits contraris a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, tots els mètodes són legítims en la defensa patriòtica de la indivisibilitat d’Espanya. Cap sorpresa per als qui denunciem aquestes actuacions barroeres des de fa temps. Des que van acusar el president Mas de tenir diners en paradisos fiscals en plena campanya electoral, passant per una mentida equivalent amb Xavier Trias a Barcelona, fins a tot el que han anat inventant i filtrant per mirar de fer baixar el suflé.
A nosaltres no ens sorprèn res de tot això. Si de cas, el que es sorprenent és com en són de sapastres. Amb les males arts d’un Estat demofòbic ja hi podíem comptar però, sincerament, se’n podia esperar una mica més de finezza a l’hora d’executar els seus plans. Davant de la seva mal anomenada Operación Cataluña, la nostra resposta no pot ser una altra que l’Operació Democràcia, que es tradueix en la unitat i la cohesió per a l’organització, convocatòria i celebració d’un referèndum vinculant que ens permeti decidir lliurement el que volem ser sense por als seus estrafolaris mètodes i a les seves amenaces.

Toni Postius
Diputat del PDeCAT al Congrés i President del Grup Municipal PDeCAT i Unió a la Paeria de Lleida

Diàleg? Quin diàleg?

Toni Postius — Tue, 21 Mar 2017 20:51:00 +0100

L’inici de l’actual legislatura espanyola, després de mesos d’inacció legislativa per les eternes negociacions per assolir la investidura de Mariano Rajoy, va venir presidit per un mantra que s’ha demostrat fal·laç. El diàleg. La vicepresidenta plenipotenciària Soraya Sáenz de Sanatamaría obria despatx a Barcelona i es nomenava Enric Millo, una cara amable comparat amb la seva antecessora, com a nou delegat del Govern a Catalunya. El govern del PP, per primera vegada, semblava que mirava de contraposar alguna cosa al relat de les forces independentistes, que representem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya i que tenim l’encàrrec democràtic d’avançar en el procés fins a culminar-lo.

Però ben aviat s’ha vist que dins d’aquell bonic embolcall no hi havia res. La capsa del diàleg està buida. No hi ha cap intenció real de parlar. Només era un eslògan, una marca que pretenia agafar la bandera de les bones maneres, del tarannà democràtic, de la mà estesa... Però quan es tracta de passar del titular al contingut, resulta que no hi ha res de res i que si la intenció és parlar de referèndum, doncs ja no cal que parlem de res perquè aquest tema no es pot ni plantejar.

Això sí, l’Operació Diàleg va acompanyada de l’Operació Inhabilitació, que es veu que deu ser la forma com consideren que tindrem l’oportunitat de parlar: davant d’un jutge, acusats de desobediència, prevaricació i el que convingui, i convenientment condemnats perquè serveixi d’escarment als que pretenguin fer una passa més a partir d’ara. Així dona gust dialogar! Tot plegat és un error de grans dimensions per part de l’Estat, en la línia dels que porten cometent des que el poble de Catalunya ha posat en marxa el procés. No s’adonen que a cada gest repressiu, la resposta és una major determinació per culminar amb èxit el camí que hem dibuixat. I tampoc no veuen que els països del nostre entorn comencen a qüestionar en veu alta el que està fent l’estat espanyol.

Però si el tema era el diàleg, podem repetir tantes vegades com convingui que aquesta ha estat, és i serà l’oferta permanent des del primer dia de les forces sobiranistes. Parlem-ne. Seiem. Dialoguem. Acordem les condicions, la data, la pregunta. Votem com va poder fer la gent d’Escòcia d’acord amb el govern del Regne Unit i respectem la decisió que prengui lliurement el poble de Catalunya pel que respecta al seu futur polític. Ho voldríem poder fer així. El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras ho han tornat a oferir, per escrit, en un article a quatre mans al diari El País.

Doncs, oh sorpresa, l’executiu de Mariano Rajoy no ha trigat pas gaire a rebutjar el contingut d’aquest nou oferiment. Un plantejament que, malgrat tot, es manté viu per si s’hi repensen i algun dia decideixen que val la pena actuar com ho fan les democràcies madures. Mentrestant, el compromís sorgit de les urnes del 27 de setembre de 2016 continua endavant i culminarà amb un referèndum amb acord amb l’estat o sense, al setembre, o abans, segons com es desenvolupin els esdeveniments.

En resum, ens proposen un diàleg que pretén ser el seu monòleg i que nega que es pugui parlar del que l’altra part desitja. Deien que en absència de violència, es podia parlar de tot, però aquí, on mai no hi ha hagut ni l’ombra d’un mal comportament, resulta que tampoc no es permet posar sobre la taula no ja la idea de la independència, sinó la simple possibilitat de preguntar a la gent si la vol o no. Tant és. La democràcia és invencible i s’obrirà camí. El moment decisiu és a punt d’arribar i possiblement les dificultats que haurem de superar seran molt grans. Però amb convenciment, fermesa, mobilització popular, civisme i amb l’exercici de la democràcia davant qualsevol intent de reprimir-la, ens en sortirem. I potser l’endemà d’haver votat, aleshores sí, entendran que el diàleg és el camí.

Toni Postius
President del Grup Municipal PDeCAT i Unió a la Paeria de Lleida i diputat al Congrés

LA BROMA DEL DIÀLEG

Toni Postius — Wed, 21 Dec 2016 00:00:00 +0100

Avui fa una setmana que el Govern espanyol tenia una excel·lent ocasió per passar de la retòrica als fets, acceptant la creació d’una comissió per abordar el referèndum que vam proposar el Partit Demòcrata al Congrés de Diputats.

No per fer-lo, sinó -atenció!- només per parlar de tirar-lo endavant. Tanmateix, el PP, C’s i PSOE van votar en contra d’impulsar el diàleg polític com a instrument per donar resposta al conflicte de legitimitats iniciat amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut.

On és la voluntat de diàleg anunciada als quatre vents per Rajoy? La seva afirmació “dir que a Espanya hi ha un problema de llibertat d’expressió és una broma” sí que fa riure.

Una vegada més, el no a la comissió per parlar - només parlar- del referèndum és una nova mostra de la qualitat democràtica d’un estat ancorat en allò de Más vale honra sin barcos que barcos sin honra.

Es veu que l’Operació Diàleg volia dir continuar amb la judicialització de la política i la politització de la justícia, com bé ho prova la darrera decisió del TC de suspendre cautelarment els plans del Parlament de posar urnes a la tardor. Res de nou sota el sol.

Està vist i comprovat que l’únic projecte que tenen a Espanya és la consigna de resistir. Perquè quan diuen que volen dialogar el que ens estan dient en realitat és: rendiu-vos. La seva proposta de diàleg està buida, es tracta d’una gran operació de màrqueting perquè no hi ha una veritable voluntat de fer front al que fem a Catalunya.

De fet, i a diferència del que fan les veritables democràcies del segle XXI, com el Regne Unit o Canadà, l’única lògica que ha seguit l’Estat espanyol per abordar la qüestió catalana ha estat la de perseguir els adversaris polítics enviant-los als tribunals perquè siguin inhabilitats.

Per tant, insistim en què la voluntat de diàleg només serà autèntica quan es deixi de perseguir la democràcia enarborant la bandera de l’hostilitat permanent. La coherència i la crida al diàleg és com el moviment: es demostra avançant, no amb reunions amb els líders catalans unionistes ni amb frases grandiloqüents.

I mentre ells no rectifiquen i segueixen perseguint a aquells qui demanen posar les urnes, nosaltres també seguim i seguirem ferms apostant per la política ja que això avui va de democràcia i de respecte a la ciutadania. A cada intent de dissuasió, els catalans ens defensarem i actuarem.

Tenim clar que les urnes no són el problema, són la solució. Què diferent seria si l’Estat espanyol fes seves les paraules de Machado: per dialogar, pregunteu primer; després, escolteu. I diàleg vol dir parlar de tot. Fins i tot de referèndum.

Toni Postius
Diputat del Partit Demòcrata per Lleida al Congrés dels Diputats