El setmanari alerta que, “després de Catalunya, totes les democràcies d’Europa podrien disgregar-se en una multitud de democràcies més petites”. I afegeix que aquesta dinàmica podria estendre’s dins la mateixa Catalunya. “Qui sap si, d’aquí a 20 o 30 anys, una part de Catalunya no reclamarà ella també la seva independència, volent tallar els ponts amb el poder central de Barcelona?”, planteja l’editorial. I “després de les regions de Catalunya, podrien ser les ciutats que reclamen la seva independència, tornant als...

(Continua a la pàgina www.irreverent.cat)
 

Vegem el contingut del seu missatge:
 

1. Sempre hem estat un espai sobiranista que defensa i treballa activament perquè Catalunya pugui decidir la seva relació amb l’estat a través d’un referèndum efectiu, amb garanties.

O sigui, Colau & co. treballarien "activament" per un referèndum acordat amb l'estat espanyol? Ara bé, potser ella no se n'ha adonat perquè estava ocupada difamant els adversaris polítics, però això ja s'ha intentat i ja s'ha comprovat que és impossible.

A més, encara es parla de "relació amb l'estat"? Per als que reclamen el referèndum, tota relació ja fa temps que s'ha acabat. Ara, el que s'ha de decidir és si trencar-la o no, aquesta relació malaltissa. I qui simplement vol canviar-la, sense trencar-la, que vagi a votar i voti "no".

I pel que fa a la demanda de garanties avançada per una persona que s'autoproclama revolucionària, millor sobrevolar la contradicció...
 

2. El nostre consens intern és la defensa del referèndum, en canvi som un espai plural sobre les possibles respostes: tenim independentistes, federalistes, confederalistes... i per nosaltres aquesta pluralitat és una de les principals fortaleses del nostre espai, perquè ens apropa a la realitat plural del país. Cuidar aquesta pluralitat és per nosaltres un objectiu polític prioritari.

Si és veritat que dintre els comuns hi ha de tot, per què no donar ple suport al referèndum, sigui com sigui, vagi com vagi? I que cadascú expressi les seves "possibles respostes". Massa fàcil presumir de pluralitat i després imposar una posició segons les exigències electorals dels seus dirigents. Sovint, l'intent de no descontentar ningú... >>> continua llegint

 

I les rialles de les cupaires? Decideixen que bloquegen una nació sencera i ho anuncien tan felices que, si esternuden, els surten confeti! Encara avui, la playmobil Anna Gabriel no podia amagar la seva satisfacció als micròfons de Catalunya Ràdio mentre recriminava als de Junts pel Sí d’haver provocat el rebuig dels il·luminats per "com s’ha gestat la negociació", és a dir, per haver entrat a registre els pressupostos sense el seu beneplàcit. La Gabriel ha lamentat que, per a la coalició de govern, l’augment de la despesa social només seria una concessió a la CUP i no una necessitat de la societat, fent cas omís del fet que cada augment de la despesa hauria d’acompanyar-se a un augment (potser ara impossible) de les entrades. Economia domèstica, madame!

I ara, amb permís, em sembla que hauré de córrer al bany. La CUP, últimament, fa aquest efecte…

Segons sembla, però, Pablo Iglesias ja no convenç ningú. Gràcies a les reaccions que no aconsegueix retenir al davant de les seves ambicions frustrades, per fi els ciutadans s’estan adonant de quina pasta està fet. La imatge d’ell que avança exactament en el bell mig del seguici que l’acompanya, amb els companys que sempre es queden uns passos enrere, és icònica del seu autoritarisme. Però d’això ja en vam parlar, una i més vegades. Ara, només cal subratllar, perquè els seus electors ho sàpiguen, que el fet d’haver votat un personatge tan condicionat per la seva mania de protagonisme serà el motiu pel qual els ciutadans hauran de gastar altres 130 milions d’euros provinents de les arques públiques i doncs de les butxaques de tothom.

Segons explica detalladament l’agència de premsa Europa Press, a més dels diners necessaris per al funcionament de la maquinària electoral, la llei preveu que cada partit que es presenta a les eleccions cobri una subvenció pública atorgada per fer front a les despeses electorals, segons el nombre de vots i els escons obtinguts en ocasió de les últimes eleccions, subvenció que podria arribar a la xifra de 13,5 milions d’euros. No els farà una mica de vergonya als votants de Podemos el fet d’haver expressat el seu vot en favor d’un personatge tan maquiavèl·lic, disposat a llençar 130 milions com si fossin confeti només per satisfer la seva ànsia de poder?

Al final, tot i la xerrameca contra la casta tan de moda entre els populistes d’esquerra, s’està confirmant el que, en realitat, per als qui ho volien veure, estava clar ja des del principi, és a dir, la demostració pràctica i real de l’exactitud de l’assumpte del llibre satíric “La rebel·lió dels animals” de George Orwell. Com va recordar també la bloguera Agustina Piedrabuena en el seu article “Anguilas en un barreño”, un cop asseguts a la mateixa taula, ja no hi ha diferència entre home i porc.

Concretament, Pedro Sánchez ha anunciat l’obertura d’un diàleg a tres bandes entre PSOE, C’s i Podemos mentre que Pablo Iglesias, per la seva banda, ha baixat la cueta acceptant la presència del tercer membre de la tríada, ha renunciat a les seves pretensions sobre la meitat de les poltrones de l’executiu espanyol, i també ha deixat entendre molt clarament que, ara, tant li fa si Catalunya obtindrà o no la celebració d’un referèndum. És més, ha demanat a Sánchez que la qüestió catalana sigui negociada entre (fixeu-vos-hi bé!) Miquel Iceta i Xavier Domènech! Gràcies a Iglesias, PSC i En Comú Podem, dos partits no independentistes, hauran de negociar el futur de Catalunya! Però, sincerament, algú havia cregut de debò que Podemos reclamés un referèndum sobre la independència de Catalunya? Us havíeu deixat entabanar pel coletas? Mireu que la seva posició sempre ha estat molt clara: monàrquic i unionista. O ja us n’heu oblidat, de quan, per exemple, va desertar una marxa en favor de la tercera república per poder presenciar a la visita del rei al Parlament europeu? O creieu que no ho sàpiga, Pablo Iglesias, que Pedro Sánchez governarà Espanya en nom dels poders fàctics que li estan donant suport perquè assoleixi la investidura?
 

Us anuncio que, amb Sánchez al govern, Espanya haurà d’enfrontar-se a unes polítiques d’austeritat pitjors que les dutes a terme fins ara pel govern Rajoy. I Pablo Iglesias, ja no crida contra l’austeritat ara que l’han inclòs com a peó dins el joc dels poderosos? El líder del PSOE ja sap molt bé què haurà de fer perquè ja fa mesos que va rebre les directrius dels alts representants del món bancari i financer mundial. I també des de la Unió Europea –Consell Europeu i Troika (Comissió Europea, BCE i FMI)– ja posen les bases perquè compleixi el seu "mandat", preveient per endavant les retallades declarades "necessàries" i pronosticant una crisi que servirà d’excusa per desmantellar l’estat del benestar, imposant canvis perjudicials de les lleis laborals, esborrant drets dels treballadors ja adquirits des de fa temps, baixant la cobertura sanitària i la seguretat social, etc. I què farà Iglesias aleshores? Efectivament, el manifest inicial de Podemos –lluita a les polítiques d’austeritat, recuperació de la sobirania nacional, etc.– no estava malament i les coses haurien pogut anar d’una altra manera si el partit no hagués estat encapçalat per un aspirant dictador víctima de la seva mateixa vanitat, que actua amb prepotència amb els seus companys però acota el cap servilment al davant de la casta, que sigui un rei o una família de bancaris. Al capdavall, Iglesias és l’aliat perfecte per al PSOE: una figura feble moguda per l’ànsia de protagonisme i pel desig de poder personal. Per tant, vagi com vagi, a Espanya serà un fracàs.