Blog Josep Ginesta

Un nou país, un país actiu. Lluita contra el rellotge

Josep Ginesta — Sat, 07 Feb 2015 16:25:00 +0100

Després de l’acord assolit per a la revitalització del Procés català entre Mas y Junqueras, el President a la roda de premsa posterior es va – i ens va – imposar deures pels propers mesos. D’entre els que considero més rellevants hi ha el d’avançar amb les Estructures d’Estat imprescindibles per poder exercir com a país emancipat just l’endemà del dia D (o dia de la DUI, o el que digui el full de ruta). I dins d’aquestes, interessen especialment aquelles que apunten a la preservació de l’ Estat més social, és a dir, aquelles que garanteixen una distribució de riquesa, rendes i oportunitats entre la seva ciutadania.
Va citar el SOC, la Formació Professional i l’Agència Catalana de la Seguretat Social (o de la Protecció Social). De fet, les dues primeres, ja tenen sengles lleis en tramitació al Parlament de Catalunya, essent força avançades en la tramitació. No obstant, són dues lleis pensades amb lògica autonomista, i que ara, en el seu tràmit parlamentari posterior a l’acord per a la veritable transició, ha de quedar abastament superat si ens creiem que som en temps de construcció del nou país. I ha de quedar superat perquè hem de dotar-les de l’ambició pròpia que tindria un país. Un país que en termes de capacitat de construir el seu benestar i el seu mercat de treball no és tant petit com podria sembla a priori. Els independentistes sempre hem defensat que si a la Unió Europea mercats més petits que el català tenien competències i recursos propis, la lògica diferenciada que té el català respecte de l’espanyol justificava de sobres la necessitat de donar-li caràcter – i sobirania pròpia -.
Arribats al punt de construir el nostre mercat de treball, i de pensar com han de ser les nostres estructures, és raonable defensar que les persones tinguin garantit el dret subjectiu a l’ocupabilitat, i a tenir possibilitats d’accés al mercat de treball per dotar-se dels recursos – salaris o ingressos - per garantir-se una vida digna. Un dret subjectiu que no és aliè – com mai ha de ser en un estat de benestar – a una obligació inalienable també; a la ocupabilitat. Drets i deures propis de tota la ciutadania que fan sostenible qualsevol projecte d’estat social ambiciós. El dret al treball, a una feina digna, passa per remoure les desigualtats d’arrel. I les desigualtats en matèria de desocupació els darrers anys passen, per exemple, per lluitar aferrissadament en fer ocupables a milers de persones que mai més treballaran en allò que havien fet durant tota la seva vida. Ocupabilitat o garanties de poder transitar a un mercat de treball diferent.
La Llei del SOC, que hauria de ser del SSOC, haurà de dibuixar el Sistema d’Ocupació de Catalunya (el model, el pacte de tots per a una economia sostenible, les eines transversals per fer-ho possible, etc) i el Servei d’Ocupació de Catalunya (l’ens administratiu que ho preservi). El Servei d’Ocupació que haurà de garantir l’efectivitat de les polítiques, amb una cartera de serveis pels usuaris que els generà els drets propis del dret subjectiu i el deure a l’ús amb la finalitat primordial del Sistema. I quan pensem en aquesta veritable Estructura d’Estat, en termes de nou país i de transició nacional, no en podem menystenir que cal pensar com s’hi articularan les polítiques passives, és a dir, les prestacions, ajuts i subvencions per a la situació d’atur involuntari. Aquí cal enllaçar-hi l’Agència Catalana de la Seguretat Social i el seu catàleg de prestacions. L’atur i polítiques passives (catàleg de prestacions) depenen, de forma separada, en l’esquema espanyol, del Sistema de Seguretat Social. Sense definir com serà la nostra Seguretat Social - estructura i catàleg - i com afrontarem el dilema de reduir polítiques passives per engrandir les actives (com fan els països competitius), no es pot afrontar amb massa claredat com han de ser els nostres Sistema i Servei d’ocupació; els del nou país que apunta a la competitivitat i sostenibilitat econòmica i social.
I en aquest aspecte convé una reflexió. Les prestacions d’atur i subsidis, no són una bossa d’estalvi que hom ha generat individualment mentre treballava per si en un moment determinat ens plau poder deixar de treballar. L’atur, com tota prestació d’un sistema públic de pensions de repartiment, és un ajut per una situació extraordinària de necessitat, per una contingència real per algú. Com de fet esdevé en els milers i milers de persones que han perdut la feina i tant els costa recuperar-la. Les prestacions d’atur, per tant, haurien de ser considerades com prestacions transitòries per aquells que malauradament no poden treballar tot i que voldrien fer-ho. Aquesta reflexió és important per al disseny del nostre sistema d’ocupació i del servei. No és el mateix integrar el concepte de transitorietat de les prestacions com a eina per a ajudar a les persones a convertir-se en actives, junt amb el conjunt d’instruments i cartera de serveis de les oficines d’ocupació, que no fer-ho. No és mateix segregar l’estructura assistencial que protegeix els aturats que integrar-la d’arrel a tot el sistema i on el orientadors tinguin, entre la seva cartera, les prestacions i subsidis com a una eina més.
La necessària transició de la despesa pública de polítiques de subsidi cap a polítiques reals d’integració passa per reduir l’atur i la generació de llocs de treball, però també, per la integració en un sol servei ambdues polítiques. Transició que ha de comportar reduir la despesa general en prestacions d’atur millorant la inversió general en polítiques per a que les persones siguin ocupables i trobin feina més ràpidament. I això no entra en contradicció amb la millora de les prestacions i subsidis, que no són especialment generosos, si bé son millors que a d’altres països on les persones troben feina ràpidament. Parlem doncs de la lluita per invertir en la reducció del temps en que les persones són excloses del mercat de treball.
I deixo anar una màxima oberta a la discussió. La veritable lluita contra l’atur i la pobresa no és (només) la de la millora de les prestacions i subsidis. És la lluita contra rellotge del temps en què les persones son excloses del mercat de treball i de fer créixer la seva capacitat per fer-se ocupables. La lluita és contra rellotge perquè un axioma a l’actual mercat de treball és que a cada segon que passem sense feina augmenta un segon les dificultats de trobar-ne.

Cal preservar la necessària i enriquidora diversitat ideològica del Procés

Josep Ginesta — Fri, 17 Oct 2014 14:11:00 +0200

L’independentisme d’esquerres té un dilema. De fet, no el té ara, el té des del mateix moment que va decidir convertir-se en parlamentari. El sacrifici, tant per ERC al seu moment, com per la CUP fa menys temps, ha valgut la pena, doncs entre uns i altres han pogut contribuir a normalitzar l’independentisme, que venia de lògiques revolucionàries estèticament difícils de dirigir per una societat sui generis com la catalana. Cal afegir a aquest escenari els independentistes que conviuen en d’altres formacions polítiques d’esquerres com ICV o EUia, i d’altres organitzacions de nova gesta que resten a l’expectativa del que vagi succeint els propers dies, com Procés Constituent, MDT, així com organitzacions socials com la Intersindical, que treballen persistentment en aquest Procés.

I té un dilema prou important perquè s’ha instal·lat el fals debat de que una llista unitària i unívoca davant les eleccions que s'albiren és la solució a l’embat jurídic que l’Estat planteja davant del repte del Dret a Decidir, i en concret, del sobiranisme polític. És com si es veiés a la llista única l’apòsit infal·lible que convertirà les barreres en catifes, els problemes en solucions.

És cert que l’aterratge de CIU al sobiranisme (tant de CDC com de molts dels militants de UDC), ha permès trobar un nexe d’unió a l’arc polític català fins ara desconegut. Des del catalanisme conservador pactista fins l’independentisme rupturista – o antisistema si es vol -. I és evident que això s’ha traslladat clarament al suport sord però insistent de totes les opcions polítiques a les diferents campanyes organitzades per l’ ANC i Omnium. Fins al punt de que hem estat capaços d’esborrar tant el catalanisme clàssic com l’independentisme poc estètic que tantes barreres generaven. El gran pas endavant ha estat la capacitat de confluir en un mateix espai organitzat. La confluència d’energies per un suposat objectiu prou evident, com a mínim a ulls de la majoria de la ciutadania: la independència. Però a més, la confluència no es pot separar de la capacitat que s’ha tingut de donar-hi un toc amorosit, festiu, cívic, harmoniós amb el tarannà català, i que ha permès dibuixar un moviment pacíficament convençut arreu del món. I no es pot obviar que ha estat contrarestat carrinclonament per un Estat en caiguda lliure, extrem que no ha fet més que aglutinar i aglutinar indecisos cap al moviment sobiranista.

Però la Independència és un objectiu tant ambiciós com complex, tant complex com eteri en la seva execució. Tots els camins poden portar a Roma, però el temps en arribar-hi i les incerteses de les amenaces que hom trobarà pel camí són prou diverses. Els que fa anys que ens movem en el món independentista tal vegada més agosarats tiraríem pel dret. Els que han arribat fa menys temps els costa d’assumir el camí més rupturista. Tal vegada perquè no son independentistes, sinó perquè molts son catalanistes que no els ha quedat més remei que la independència davant la intransigència de l’Estat.

El desenllaç poc esperat per la majoria de catalans de la Consulta del 9N, i la proposta no consensuada pel Govern per tirar endavant una participació ciutadana, ha provocat reticències i resistències a la unitat política. El Pacte per la Llibertat ja és història. I malgrat sembli que la diversitat d’opinions és només dels partits polítics, és evident que s’ha instal·lat el debat, també, a l’ ANC, Omnium i a tota la societat sobre quina ha de ser la proposta a presentar davant l’opinió pública.

Molt generosa ha estat l’esquerra amb el Govern dels darrers mesos. Generosa i atenta. Tot esperant que l’idealisme necessari per avançar en un escomesa de tanta envergadura s’impregnés en els seus responsables polítics. I el punt de trobada que era el 9N ha esberlat les poques confiances que ja existien. Mal resultat final. El problema; l'objectiu mal consensuat o poc clar probablement.

El camí per avançar es trobarà. Tots estem obligats a entendre’ns. Estem condemnats a entendre'ns. Polítics i no polítics, l’Assemblea i Omnium, AMI i Ajuntaments diversos, etc. Perquè la independència és el Bé Comú imprescindible per la construcció del Nou País que tots anhelem. I sense el camí consensuat és impossible arribar-hi.

Més enllà de veure a la llista unitària i unívoca un instrument polític per a la nova Convergència, més enllà de malpensar que és una ensarronada monumental, és assumible que una part important de la ciutadania hi vegi en la llista unitària un miratge de solucions. De fet, és difícil posicionar-se en contra del concepte d’unitat. És positiu, il·lusionant, i molt més encara, inherent al moviment sobiranista i al Procés.

Però la unitat no ha de ser necessàriament unicitat i unitat de llistes. Som terra d’acollida i diversitat. Som terra de catalans i nous catalans. Som terra de pensament divers, ric, integrador. I els accents han de marcar la nostra política i el full de ruta del nostre Procés. Allò essencial és l’objectiu. Objectiu com a camí i com a destí: el reconeixement més ràpid possible de la República Catalana. Obeint el poble de Catalunya, que és al servei del qui ha de treballar la política.
Per això, perquè som diversos, perquè allò important és compartir l’objectiu, davant les propostes de llistes unitàries, unívoques i de país, el que més ens cal compartir és objectius clars i unívocs, que a la fi, és allò que ha fet descarrilar el consens del 9N; la falta d’objectius comuns.

Arribats a aquest punt, seria incongruent i forassenyat que es privés l’accent social al Procés apostant per una llista única. Que es privés la diversitat i riquesa ideològica amb una mena de llista que coartés aquell manament que ens havíem posat sobre la taula: que el nou país sigui fet per tots i per a tots. El Procés de Transició Nacional Català neix a la seva arrel dels moviments socials i civils. És un procés que vol la transformació del país, i li cal mantenir la diversitat ideològica al seu si, amb llistes separades a les eleccions que es plantegin, però això si, unitat d’objectius, prou clars i catalans. Els accents, expressats i debatuts, ens enriqueixen. Tapar el debat, segur que no.

L'espoli al treball. De l'IRPF a les indemnitzacions per acomiadament i l’ADN d’un Estat

Josep Ginesta — Tue, 01 Jul 2014 13:16:00 +0200

Començo per descriure l’ADN. Hi és que ho porten molt a dins això de desposseir a les persones d’allò que els és connatural per redistribuir-ho sota paràmetres d’una estranya equitat. De fet, tots els estats, en tant que una de les funcions que tenen conferida és la de distribuir oportunitats o riqueses per remoure les desigualtats pròpies dels diferents contextos, poden ser concebuts com espoliadors. L’Estat recapta, i aquest rol li atorga ja de per si un “ofici” de que no pot agradar pas a tothom. Al final, dependrà del gust del consumidor que estigui conforme amb una millor o pitjor distribució posterior dels recursos en benefici dels seus propis interessos (reals o morals).
                Dit això, els estats i la seva maquinària es mouen, com les organitzacions, institucions, grups socials, per tarannàs. Els estats teixeixen cultures fins al punt d’instal·lar un determinat ADN que impregna la seva mantera de fer, de ser, d’actuar davant les problemàtiques què intervenen
                L’independentisme (o sobiranisme) ha utilitzat tradicionalment la retòrica del dèficit fiscal o l’espoli econòmic per justificar el menysteniment reiterat envers Catalunya (i que podríem traslladar als Països Catalans en general). Retòrica no mancada de raó objectiva a partir dels números que se’ns presenten any a any per gent poc sospitosa com el savi Conseller Mas-Colell. Algú pot pensar que l’espoli és circumstancial, fruit d’un context determinat, fins i tot accidental (la crisi !), però quan hom observa que a la vista de les dades no es prenen solucions (ni el PSOE ni el PP han volgut resoldre-ho al llarg de la història), som davant d’un tarannà, d’una acció premeditadament dirigida a l’enriquiment injust per a una distribució discutible; d’un ADN informador de les dinàmiques d’un Estat que la història ha perpetuat (moveu-vos per la nova Llatinoamèrica).
I parlem ara d’espoli econòmic (o nacional) perquè aquest s’ha abraonat intensament en el benestar de les persones. Perquè l’Estat que ens espolia territorialment genera unes dinàmiques de distribució del botí saquejat en forma d’impostos amb una contradistribució (distribució ineficient) que empobreix més a les zones que havien de ser les seves millors màquines de generar recursos. Els indicadors de pobresa ens ho revelen; la crisi confegida al dèficit fiscal, fan créixer les bosses de pobresa a casa nostra. O dit d’altra forma, l’espoli fiscal que es deriva d’una interpretació maximalista del dèficit fiscal, esdevé un evident espoli social a les persones, que en definitiva veuen minvades les seves expectatives
                Primera entrada al concepte d’espoli social doncs, el que es deriva del greuge d’inversió i despesa territorial que impacta en el benestar de persones i el seu entorn, sigui amb menor inversió real o en afogament de les polítiques socials oferides des del territori. És evident també, que al territori, la distribució de les almoines que hi queden té connotacions ideològiques, i que aquestes es poden fer preservant en major o menor mesura el concepte de “distribució justa”.
                Però aquest tarannà de l’Estat espanyol té també l’entrada “no territorial”, la no nacional. A l’anterior eix nacional-social cal sumar-hi l’eix social-social de les retallades en drets a les persones en què s’ha especialitzat Espanya. Reforma laboral, retallades en pensions (i fer el pitjor sistema de revalorització de pensions d’Europa), retallades en polítiques actives, i seguiríem situant-nos en la derivada ideològica per explicar-les (l’ Estat decideix com a opció ideològica que a recursos escassos menys recursos pels més pobres).
Però quan om es situa en el terreny de la tributació, a l’Impost de la Renda per exemple, passem d’una opció ideològica o un altre estadi. I passem a un altre estadi perquè per un cantó som a la partida dels ingressos (no de la despesa o distribució de recursos), però també, perquè en funció del que succeeix, només es pot explicar sota el paraigües del tarannà.
Com s’explica sinó que un Estat que ha decidit retallar les indemnitzacions per acomiadament, que ha produït una devaluació interna de salaris (i en general de drets en el treball), que ha descompost la negociació col·lectiva, retallat les prestacions d’atur i subsidis a les persones que es queden sense feina, ara gosi posar la mà a l’assegurança de vida que tenen les persones quan perden la seva feina ? Com s’explica que aquest Estat hagi decidit ara que les indemnitzacions dels que perden la feina passin a estar subjectes a l’ IRPF ? Això no s’explica sinó és sota la lògica d’un Estat que té al seu ADN l’espoliació a qualsevol preu. Espoliació, lògicament, de persones. La reforma de l’IRPF imposa un espoli social a les persones consistent en fer tributar per aquella indemnització que es rep per la pèrdua no volguda de la feina.
Efectivament, malgrat sigui amb exempcions, som davant d’un atac sense precedents en la tributació de les rendes “assistencials”. Les indemnitzacions a Espanya eren altes en comparació amb altres estats d’Europa abans d’aquesta crisi (ara menys), però no com a fita de l’Estat del benestar, sinó al contrari. Eren justament el resultat del fracàs de les polítiques actives i de la dificultat en trobar feina un cop perduda – el 60 % dels aturats registrats a o no han treballat mai o fa més d’un any que no treballen.
La tributació d’una renda assistencial d’aquest tipus, és doncs, un atac al benestar, un retall als nostres drets, però sobretot, el resultat d’un tarannà determinat amb certes dosis d’immoralitat propi d'un Estat Espoliador. Les indemnitzacions que ara es rebrem seran més petites, perquè sinó ho havíem sigut prou de retallats, ara hem passat a ser també, espoliats en el treball.

Les penúries de la Seguretat Social espanyola van en contra de l'ocupació

Josep Ginesta — Thu, 16 Jan 2014 14:12:00 +0100

Espanya tenia fins fa uns anys un Sistema de Seguretat Social certament modèlic. De fet, en la vessant d’administració està considerat un model de referència. Potser per això fins a l’any 2012 va generar beneficis de forma que es varen poder fer dotacions al Fons de Reserva (l’anomenada “guardiola”), especialment per part dels catalans. Però com totes les eines, en mans d’un o altre subjecte, poden donar un rendiment diferent.
                Actualment Espanya és el quart estat de la Unió Europea amb preu de les cotitzacions a la Seguretat Social (en percentatge sobre PIB), i per tant, dels que podem considerar cars. Per això ningú ha pogut prescriure’ns, fins ara, un increment de les cotitzacions a la Seguretat Social, doncs resulta que som dels més cars. Però per altra banda, per la vessant de la despesa, Espanya està al lloc vintè en despesa en pensions (també en percentatge sobre PIB). És a dir, ingressa molt i gasta poc en relació a molts dels països del nostre entorn.
                Malgrat això, rebem missatges al voltant de la seva sostenibilitat i la seva pervivència per justificar-nos la necessitat de retallar pensions i manllevar-nos drets futurs, com una derivada més d’aquesta batalla contra el benestar que s’està lliurant. El problema de la Seguretat Social, però, com es pot comprovar, no és d’ingressos, sinó de despeses. Si està patint tensions de tresoreria, o bé, si està tenint números vermells, és per raó de la baixa ocupació i l’atur. Sense un nivell d’atur com l’actual no hi hauria cap problema de sostenibilitat del Sistema. Per tant, qualsevol argument de que cal reduir les pensions és una fal·làcia, doncs el que cal és imposar fórmules per millorar els ratis d’ocupació i treure gent de les llistes de l’atur.
                En contra d’això, aquest Nadal, de forma sibil·lina, sense consultar a ningú ni informar prèviament a agents socials, s’ha imposat un increment dels conceptes a cotitzar a la Seguretat Socials. És a dir, que alguns conceptes que fins ara eren exempts, han passat a ser cotitzables. A més conceptes cotitzables, majors quotes a la Seguretat Social. I especialment conceptes de caràcter assistencial que eren considerats millores a la protecció del Sistema de Seguretat Social (tiquets restaurant, xecs guarderia, plans de pensions, assegurances mèdiques, etc...).
                Aquest canvi en el guió que ha imposat el govern espanyol tindrà diversos efectes. El primer, és que significa un canvi en el full de ruta que havien escrit, i de forma deslleial. Si prescrivien la contenció salarial i moderació de costos com a gran fórmula per resoldre l’atur i millorar la competitivitat, o bé han canviat de rumb o excel·leixen en incoherència, ja que és evident que una part important del cost laboral (entre un 30 i 40 % aproximadament) està en la cotització a al seguretat social, i que ara, els prescriptors de l’austeritat en costos han esberlat. I òbviament, amb deslleialtat amb la resta, que han aplicat amb sacrificis importants rebaixes salarials a de tot tipus.
                Hi ha una vessant positiva, i és que això comportarà la millora de les bases de cotització dels qui tenen la sort de treballar, i per tant, millors drets en pensions o prestacions futures (que és clar, està per veure). Però és evident que el fet que qui pitjor en surt parat siguin les empreses, que veuen incrementats els costos laborals, de sobte, i en un moment en què ja tenen la majoria l’exercici pressupostat, tindrà efectes secundaris. Perquè és clar, ja sabem que quan les empreses tenen problemes de costos (i sinó us ho explico) qui acaba patint és el treball, com a concepte, però també, com allò que uneix a empresa i persones que hi treballen. Rebaixes salarials, desaparició d’aquests conceptes, i òbviament, menys contratació.
                Vaja que les penúries i urgències de la nefasta gestió i insostenibilitat del sistema de pensions espanyol actual, els ha fet prendre una mesura a curt termini de recaptació immediata i de l’ocell a la mà, en comptes de la mesura assenyada de moderar cotització i costos per afavorir a les empreses que creïn ocupació estable a mig i llarg termini.
                Les seves penúries, però sobretot, aquest despropòsit que els caracteritza, no ha de ser el nostre model per la Seguretat Social Catalana que hem de començar a gestar. I molt menys, aquesta deslleialtat institucional constant del Goven espanyol que deixa a peu de carretera els sacrificis que estan fent persones treballadores, sindicats, empreses per sostenible el treball, i que des de Nadal, podem dir que ho és menys.

Treball i Transició Nacional. Una oportunitat

Josep Ginesta — Thu, 14 Nov 2013 20:56:00 +0100

Treball i Transició Nacional. Una oportunitat

Just ahir al vespre vaig tenir le goig de poder presentar el meu treball titulat "Treball i Transició Nacional. Una oportunitat" a l'Auditori de la Seu de la UGT a Barcelona, amb l'aval de la Fundació Josep Irla.

L'escenari molt especial per a mi i per la filosofia que s'amaga darrera d'aquest llibre. Però no menys emotiva la presentació per les tres persones que m'hi varen acompanyar. En Joan Carles Gallego (CCOO), en Josep M Alvarez (UGT) líders sindicals del nostre país, i en Josep Huguet (President de la Fundació).

Els dos primers perquè li atorguen valor per si mateix a l'assaig presentat en forma d'Estudi. A l'ex-conseller Huguet, perquè en bona mesura, l'activisme polític d'un servidor, té raó de ser en que ell m'hi va apropar ja fa uns anys.

Trobareu el text complet editat en el següent enllaç: Treball i transició nacional. Una oportunitat .

Hi ha quatre idees fonamentals en aquest assaig al voltant del procés de transició nacional que vull avançar.

El procés de transició nacional té una component fonamentalment social, en el benentès que bona part del moviment neix del dret a decidir nacionalment, però fonamentalment, del dret a decidir un futur millor, més pròsper i en el que es recuperin les conquestes socials perdudes. El procés de transició és un viatge, un tren cap al futur, però només si som capaços d’explicar quina és l’estació d’arribada, i per tant, quin model d’Estat i de benestar hi tindrem, s’hi afegirà una bona part de la ciutadania. El treball, com a instrument fonamental per la distribució de la riquesa i la justícia a les societats modernes, s’utilitza per dibuixar una part del futur.

En aquest escenari, la concertació social, el diàleg social, i els agents socials esdevenen una eina fonamental. Especialment els sindicats, que si bé darrerament han vist perdre part de la seva legitimitat (com els partits polítics) segueixen sent un instrument essencial per garantir la cohesió socials a les societats modernes. Diferents dades il·lustren aquest extrem, com per exemple, que un increment del 10 % de l’afiliació sindical comporta la reducció del 2% dels índexs de pobresa. Per altra banda, el model d’afiliació sindical ha de ser revisat, per evitar la paradoxa del cas espanyol. En tot cas, la idea fonamental és que la recuperació del benestar necessita de l’acció dels sindicats, però alhora, són eina imprescindible en el procés del transició nacional.

El model de treball que hauria de tenir el nou país, és precisament, el pol oposat al que ens proposa ara per ara Espanya i Europa. Un model de producció de baix cost. Hi és així perquè al competència o competitivitat per preu, ja no és possible, però també, perquè no seria sostenible socialment. El model productiu s’ha d’enfocar cap a la producció d’alt valor afegit, de qualitat, aprofitant geoestratègies, basada en el coneixement. I per fer-ho ens cal inversió en capital social, o el que és el mateix, en infraestructures socials bàsiques per que es produeixi persones capaces d’emprendre el repte. Això és sustenta alhora en diverses dades comparades on es constata que ni som un país amb alts costos de producció ni tampoc invertim en polítiques socials o pensions més del que inverteixen els països que podríem considerar miralls. S'aporten en aquesta línia els cinc fonaments sobre els que hauría de pivotar el nou model productiu, així com les estructures d'estat necessàries.

Per últim, per mitjà d’una faula i la idea de l’ajuda mútua de Kropotkin, s’explica que en els moments d’incertesa, crisi i dificultats, només amb la col·laboració i cooperació de tothom, i la conjunció de sinèrgies, els reptes es converteixen en fites, i els somnis es fan realitat.

A aquells que em llegiu habitualment, o els que ho feu de tant en tant, amics, amigues, coneguts i saludats, en aquest llibre hi trobareu passatges o idees que segur que hem debatut o compartit conjuntament.

Per tot això, gràcies per compartir amb mi fins al resultat final d’aquest treball.

I qui no estigui d’acord amb mi de que el procés de transició nacional és una extraordinària oportunitat col·lectiva per subscriure un nou contracte social, que discrepi després de llegir el meu assaig.

L'absurda mesura laboral dels 41-5 és maquillatge a l'espanyola

Josep Ginesta — Fri, 30 Aug 2013 11:22:00 +0200

Ahir es va fer balanç del primer any de la Reforma Laboral al Congrés dels Diputats. Vagi per davant que els resultats esperats de la reforma, la reactivació de l’ocupació, la lluita contra l’atur i facilitar la contractació a les empreses, no s’ha assolit en cap dels seus extrems. Les empreses segueixen sense crear ocupació, fonamentalment, per falta de demanda, perquè no venen, perquè les polítiques d’austeritat coarten el consum intern, i perquè s’ha produït una involució econòmica de les classes populars vers les classes extractives que ha deixat l’economia que podríem dir de proximitat amb els calaixos massa eixuts. La involució s’explica precisament per una devaluació de salaris (per raó de la reforma laboral i les crisis empresarials) i els ingressos de les persones en general (per raó de les retallades al sector públic i en prestacions) que han provocat que les rendes familiars disponibles s’hagin escurçat. En canvi els costos de serveis essencials segueix a l’alça (i de fet el cost de la vida). En aquest context de decreixement de la capacitat de compra de les classes populars (més baixes i afegides també les mitjanes sobretot) en resulta un evident retrocés en el circulant econòmic i en l’ocupació que generava.
Malgrat aquesta diagnosi, i pensant més en l’economia especulativa que la productiva, es va endegar una reforma laboral l’any 2012 que apunta a un model laboral de baix cost (quan això ho tenim perdut de fa anys en relació als països de l’Est o asiàtics). I el balanç és l’empobriment dels salaris, de les condicions laborals, i en general, una major destrucció d’ocupació per haver estat facilitades les vies de sortida del mercat de treball més que les d’entrada. Recordem que a més de moderar-se les causes d’acomiadament i les indemnitzacions, es varen suprimir la majoria de bonificacions a la contractació.
I el dia que es fa balanç de la reforma laboral més dura de la història laboral a Espanya , s’anuncia una mesura que si bé sembla interessant en la línia del que demanen els organismes internacionals, té trampa, com la majoria de coses que ens regalen. I és que el que s’ha anunciat no és la reducció de les modalitats de contractació laboral, sinó els models de contractes, els formularis. El matís és important, doncs la única cosa que es farà és aglutinar en uns pocs impresos o formularis (i per tant, amb un desgavell de caselles a marcar-hi creuetes), les diferents modalitats de contractació existent. Així, per exemple, hi haurà un sol model de contracte que es farà servir tant si ens contracten per interinatge, com si es fa per obra, com si es fa per acumulació de feines. I en el cas del fix, doncs serà el mateix si és d’emprenedors, discapacitats o per majors de 52 anys. Només es canviarà el formulari amb el que complimentem els contractes de treball doncs. Per posar-hi un exemple il·lustratiu és com si quan anem a votar hi hagués una única papereta i haguéssim de marcar-hi la opció escollida a una casella. La pregunta és; això afavoriria la participació ? És evident que no.
Per tant, qui pugui pensar que s’ha afrontat el debat de la dualitat de contractació, que s’han reduït les opcions de contractació temporal i que, per tant, hi ha més opcions d’accedir a un contracte estable o indefinit, doncs va errat. Seguiran existint les 41 modalitats de contractació laboral com fins ara.
Aquesta mesura resulta absurda. Doncs a la pràctica cada modalitat de contractació té les seves peculiaritats i necessita de clàusules concretes, de forma que tindrem uns models de contractes que intentant ser pràctics, seran complexes, i que en res afavoriran a la contractació ni al mercat de treball. Si bé es podria estimar que una mesura així afavoriria la burocràcia empresarial, el resultat doncs serà el contrari.
Per altra banda, cal tenir en compte que les nefastes dades que planen sobre la reforma laboral i la creació d’ocupació també tenen la seva derivada en la qualitat de la contractació laboral. I el resultat és contundent, doncs les dades de contractació ens diuen que la contractació indefinida està estancada. Al mes de juliol per exemple, a l’Estat espanyol, el 93,60 % dels contractes formalitzats varen ser temporals, i als Països Catalans, dels 427.411 contractes formalitzats, ho varen ser el 92,77 %.
En definitiva, la reforma laboral no ha aportat llum a la crisi ni a la contractació laboral, i la mesura presentada ahir, lluny de ser una mesura per activar la contractació és un miratge en clau burocràtica malgrat ens vulguin fer veure que és una mesura important.
Paper cartró de baixa qualitat, maquillatge per amagar vergonyes, com tot allò que plana sobre les mesures endegades els darrers anys a Espanya per activar el mercat de treball. I considerem una darrera qüestió. Mentre que a nosaltres ens atribueixen que ens dediquem més a la transició nacional que a crear ocupació, no tenim ni els recursos ni les competències per fer-ho, i per tant, poca cosa tenim a dir-hi més enllà de construir consensos de país que ja donen els seus fruits. En canvi ells, tot i tenint les competències i els recursos, no han estat capaços de millorar en res les expectatives laborals per grans i especialment joves, ni moderar les extraordinàries dades d’atur. La nostra mesura per reactivar l’ocupació és sens dubte construir-nos el nostre propi mercat de treball.

Optimisme: L'independentisme, no és la causa de l'atur, i millorar l'autogovern, una solució (dades EPA 2012)

Josep Ginesta — Thu, 24 Jan 2013 13:31:00 +0100

Començo per dues coses ràpides. La primera, trobareu un recull de dades d'atur dels Països Catalans al hastag #aturPPCC o al meu compte de twitter @josepginesta. La segona, les dades, com ja podeu imaginar, no són bones.
Però dins de la retòrica depriment en que ens hem instal·lat quan parlem d'atur, deixeu-me que en faci una lectura positiva, des del punt de vista dels conceptes "necessitat d'autogovern" i del de "deriva independentista" en relació a l'estudi de les dades.
Les dades d'atur ingent que patim als Països Catalans ens el fan situar en 1.729.400 persones al 2012, amb un increment de 166.100 persones aturades més que al 2011. Per territoris, l'atur es situa a Catalunya en 885.100 persones, al País Valencià en 700.200 i a les Illes Balears en 144.100. El darrer trimestre ha estat especialment dur a les Illes Balears, si bé, tanca l'exercici 2012 amb dades positives, essent dels únics territoris de l' estat espanyol en aquesta tessitura (2.400 aturats menys). Si bé el País Valencià va iniciar l'any amb dades extremadament dolentes, en aquest darrer trimestre ha aconseguit dada positiva, de forma que ha aturat, en part només, la sagnia en ocupació. En taxa d'atur, els Països Catalans es situa en el 25,50 % per sota de l'estatal del 26,02%, com també per territoris Catalunya, amb el 23,94% (superant el màxim històric del 1-T-1985) i Illes Balears amb 24,30%. No és el cas del País Valencià que amb un 28,10% es situa en la franja alta en desocupació. Aquestes xifres podrien ser superiors, sinó fos que hi ha una davallada del nombre de persones actives (disposades a treballar), ha disminuït. I és simptomàtic que ho faci en dades importants (per sobre de la davallada d'habitants general), doncs de no ser així ens trobaríem, a Espanya per sobre dels 6 milions d'aturats, i en el nostre cas, al llindar dels 1,8 milions.
La primera lectura positiva de la que us parlava i que en podem extreure és que si fem una revisió ràpida de les taxes d'atur ens trobem que a Espanya hi conviuen territoris amb taxes d'atur oscil·lant entre el 38 % de Ceuta i el 16 % del País Basc. Des d'un punt de vista de mercat de treball, tant en polítiques actives com passives, però també de regulació, és absolutament irracional que hi hagi un marc normatiu únic. Com altres vegades s'ha explicat, el Marc català de relacions laborals, té raó de ser en la mateixa lògica que la UE té diferents mercats de treball per cada país membre, molts d'ells, inferiors en nombre al nostre o l' andalús. I l'atur és un dels resultats de la ineficient estructuració del mercat de treball. Dit d'altra forma, una noticia positiva dins de les misèries que ens toquen viure, és que l'atur justificaria des d'avui mateix i per si mateixa una descentralització immediata de la normativa bàsica i recursos en diferents marcs laborals territorials. No podem pensar en resoldre el nostre atur amb les mateixes eines i regulació que Andalusia (35,86%) o Extremadura (34,06%), per posar dos exemples. I això dona cos a la lògica de transició nacional que hem endegat, i que té com objectiu final, la lògica transició social i de cohesió (sense contracte social no hi ha transició nacional, però sense transició nacional no hi ha contracte social possible tampoc). Per tant, en aquest camp, el camí, és encertat.
La segona noticia que hem de prendre amb optimisme és que, en contra del que esbomben a tort i a dret els defensors de la suposada "justícia social" i que fan sinònim del seguir pertanyent a Espanya, de que la deriva independentista està ensorrant el país, no és certa. O dit d'altra forma, l' independentisme no és més crisi. Si premem dades d'atur del darrer trimestre del 2012, que son les que s'han fet públiques avui amb l' EPA de l' INE, ens trobem que, per una banda, la taxa d'atur a Catalunya, segueix essent inferior a la de l' Estat, però que a més, la destrucció d'ocupació a Madrid (2,7%), Navarra (3,2%), Múrcia (3,2%), Castella la Manxa (3,0%), Castella i Lleó (4,2%) ha estat superior que a Catalunya (2,5%). De forma que no es pot atribuir al procés de transició nacional obert al setembre un pitjor comportament en termes d'ocupació, d'atur, i en definitiva, crisi que a d'altres territoris.
No podem tirar coloms, doncs l'any que ens espera i els ajustos que ens imposa l'espoli fiscal el faran més social que mai. Però mirem amb optimisme i esperança que més que mai, el procés endegat justifica la fi per la que es va iniciar, doncs les competències per resoldre el problema de l'atur son a Madrid i ens calen, perquè ells no ho resoldran, i també, que l'argumentari els comença a flaquejar, especialment, a la Presidenta de Castella la Manxa, Maria Dolores de Cospedal, que amb una taxa del 30 % d'atur, ha destruït més ocupació que el que ells anomenen "deriva independentista catalana".

El compromís no acaba dipositant paperetes. La mobilització ha de continuar

Josep Ginesta — Sat, 22 Dec 2012 09:33:00 +0100

Hi ha qui diu que ara, un cop escatit l’escenari polític després de la mobilització #11S2012, i un cop passades les eleccions #25N, és l’hora de que la política faci la seva feina. Aquesta màxima serveix però en escenaris de certesa institucional. Serveix per situacions com les que hem viscut fins ara en les que en el terreny polític només s’hi jugava la partida de la racionalitat constitucional – en el nostre cas, com la partida de la resistència com a poble en el seu marc jurídic -. En un escenari on l’ únic que es juga és regular allò que et deixen, gestionar els recursos minsos que pidoles, és evident que no hi ha massa cosa més a fer.
Però l’escenari és diferent. Som a l’inici d’un trencament dels descosits de l’Estat espanyol. Som al principi del camí que ens ha de portar a ser un Estat lliure en el marc d’Europa – i a poder ser, dins de la UE -, i això comporta trencar moltes estructures actuals, construir nous mecanismes d’estat, confegir noves maneres de relacionar-nos. Però sobretot comporta trencar institucionalment amb un Estat que no ens ho posarà fàcil, i trencar amb les resistències dels que, des d’aquí, lluiten legítimament per la seva opció de seguir essent dependents. I en aquest escenari hi haurà moltes vicissituds que caldrà resoldre, doncs l’embat i el xoc d’interessos serà d’una envergadura excepcional.
En el full de ruta de l’ Acord de Govern signat per CIU i ERC hi figura la negociació amb l’ Estat espanyol. De fet, la nostra dinàmica fins avui ha estat la del joc democràtic, la de la revolució pacífica a la que es referia aquest estiu el sociòleg Manuel Castells. Però talment com hem vist en la campanya electoral i aquests primers dies, la seva dinàmica serà una altra de molt diferent. Serà la de la confrontació, la de la bel·ligerància. La dels tancs i el soroll de sabres. La de la constitució com a tòtem de l’immobilisme. La de fer-nos confrontar entres nosaltres, la de trencar-nos com a societat, trencar la cohesió del nostres país. I sobretot, serà la d’atenallar institucionalment el nostre govern i institucions.
Ho hem vist aquests dies amb la reiteració d’impagaments, l’intent de fagocitar l’impost sobre dipòsits bancaris – ara al constitucional -, al que continuarà, en un primer nivell, treure’ns la màxima liquiditat per provocar tensions internes. Una batalla jurídica per cada pas que puguem fer. I en últim nivell, ja amb la màxima bel·ligerància que la UE els permeti, qui sap si la suspensió de l’autogovern o el processament dels càrrecs públics que signin les ordres o decrets que puguin fer perillar la “unidad de la Patria”.
De fet, l’escenari més probable és el de l’avançament de tot plegat atesa la seva confrontació – que no la nostra -, fins al punt que haurem d’avançar en les estructures d’estat, ja no com a instrument per construir el #noupaís, sinó com a sistema organitzat de resistència per garantir-nos la subsistència. Haurem de tancar total o parcialment caixes en algun moment. Haurem de legislar, regular o organitzar-nos desobeint total o parcialment. Insisteixo, no com a mitjà revolucionari de confrontació, sinó com a instrument per evitar la nostra desaparició, doncs ells, ja hem vist que no entenen de diàleg, de democràcia, de diplomàcia, de transicions.
I contra això que podem fer ? Doncs no desinhibir-nos en el nostre dia a dia de la batalla ideològica. No despenjar les estelades dels nostres balcons. Fer costat al govern, partits, institucions, membres de govern que es posin al capdavant d’aquesta fita històrica. Mobilitzar-nos cada dia com a militants de l’equip -no exèrcit que això és del seu catàleg - dels que varen construir aquest nous país que volem per tothom. Ens haurem de manifestar, haurem de fer expressions de força cívica, democràtica, pacífica, davant els embats. Ens haurem d’expressar a dins i a fora. En definitiva, ens haurem de mullar tots per fer costat i ser al darrera d’aquest anomenat #pacteperlallibertat.
Ser-hi, que els que estan per aquesta ambiciosa fita sentin l’alè del “poble” al darrera, a més d’esperonar la presa de decisions, enaltirà els passos endavant quan pugui aparèixer el vertigen, ajudarà també de ben segur a que siguem essent un sol poble.

Els pactes que no fem entre nosaltres, els faran contra nosaltres

Josep Ginesta — Sun, 16 Dec 2012 12:23:00 +0100

Que l’agenda social i l’agenda nacional puguin avançar després del #25N és el repte més important del país es denota per l’amuntegament de gestos públics que uns i altres versen sobre el possible acord de governabilitat entre ERC i CIU – o CIU i ERC per no ferir susceptibilitats en moments tant crítics -.
De fet, la nostra crisi no és la seva crisi. La nostra aposta per sortir de la crisi es demostra dia a dia, dada a dada, i consens a consens, que passa per desprendre’ns de l’escanyament que comporta un mal encaix amb Espanya. Un mal encaix que és negoci per algunes elits i beneficiaris de certes concessions, però una condemna a l’empobriment per la gran majoria de ciutadans de Catalunya i dels Països Catalans en general. De fet, no només aquest encaix que coarta les finances públiques i la capacitat d’invertir en allò que ens pot fer sortir de la crisi, sinó que també per la nefasta gestió de la crisi que ha fet tant la dreta com l’esquerra espanyola. Vivim pitjor, doncs, tant pel text com pel context.
Treballar per sortir de la crisi i per trencar amb aquest progressiu empobriment i deteriorament passa per treballar en la connexió de l’agenda social i nacional a Catalunya construint un programa de governabilitat que, amb un clar gir en la política d’ingressos i en les partides de despesa, torni l’enfoc social a la política catalana, però alhora, camini de forma clara, inexorable, cap al referèndum que ens doni la legitimitat per construir jurídicament el nou estat; aquell nou país per tothom que la majoria anhela.
I si bé sembla que en la major, les visions son properes. En posar-hi data i en si això ha de passar més d’hora o més tard, sembla que no hi ha el consens oportú. Hi ha qui pensa que els resultats del #25N denoten que no existeix la majoria social. Malgrat això fos cert, el temps no és pas garantia de poder afegir persones a la majoria del “si”. En un context de crisi institucional i amb l’unionisme rearmat en quan a discurs i escons, el temps afavoreix per igual uns i altres. De fet, malgrat tinguem la raó, això no és sinònim de poder explicar-la, ni de que la demagògia fàcil no s’apoderi del sentiment dels molts dels nostres conciutadans. El que si que és segur és que el temps ens fa més pobres, més injustos amb nosaltres mateixos, amb els retalls, amb les derogacions de drets, amb la destralada a l’Estat del Benestar. El temps no essent garantia d’afegir persones al ‘si’ doncs, ho és de fer-les viure molt pitjor.
Si hem de triar en el risc a perdre la consulta o referèndum, o la seguretat a ser més pobres i injustos, i atès el context que ja tenim – estem llimant del moll de l’ os com ens ha dit el mateix govern reiteradament els darrers mesos -, doncs haurem d’arriscar. Arriscar per fixar una data, certa però oberta, concreta però flexible, en la que ens preguntem que volem ser de grans. Posar data és segellar el compromís per evitar marxes enrere un cop comencin les batusses de debò. Si no posem data, fent possible que a mig camí s’evapori el camí iniciat talment com les tempestes de sorra desdibuixen els camins al desert – que ningú no dubti que farem una travessa sense precedents pel desert -. I hem de triar en arriscar perquè la crisi institucional amb l’estat espanyol i l’unionisme ens intentarà coartar tant la capacitat d’acció i l’autogovern que tard o d’hora s’hauran de plantejar estratègies de desobediència civil i institucional – cas de la Llei Wert, finançament, etc -, per poder subsistir. Arriscar ara en avançar cap al referèndum, evita els riscos que parcialment s’hauran d’assumir en la desobediència civil organitzada.
I arribats al punt en el que som, i essent tant i tant a prop de fer el fet, també és quan sembla que hi siguem més lluny. Més lluny ja que és quan es posa a flor de pell el vertigen de tothom. El dels que volen, que hauran d’arriscar, i el dels que no volen, que pressionen per fer fugir d’estudi. Més lluny perquè les forces que ajuden que es gesti l’acord, xoquen més que mai amb les forces que contrauen qualsevol opció d’acord i d’unitat d’acció.
El que si que és segur és que si no som capaços de reflexar en un acord polític l’esperit de #11S2012, el del moviment social, polític i associatiu en favor de la construcció d’un nou estat lliure, estarem afavorint que, el gran acord que alguns anhelen per reobrir ponts amb Espanya, es faci realitat. Masses interessos econòmics hi ha al darrera – que condicionen el polític -. Masses privilegis, establishments, i modus vivendi hi ha al darrera. I mentre ens apropem a un acord per avançar, la silenciosa però efectiva força opaca que treballa per aturar la construcció nacional, està escrivint el gran acord amb el que ensorrar, una vegada més, sota la covardia i complexes, el nostres anhels. Tot allò que no fem, ho faran contra nosaltres.

El problema de les pensions espanyoles no és només el 3% ( #seguimtenintpressa )

Josep Ginesta — Tue, 27 Nov 2012 21:06:00 +0100

Avanço que aquesta blocada no parla de corrupcions ni comissions, malgrat el títol pot fer-hi pensar avui – mal dia per la política-. Parla una mica sobre despropòsits i incerteses al voltant de les pensions i dels errors del passat que nosaltres, quan ens hi posem, no podem reproduir.
Hem conegut avui els problemes de tresoreria que planen sobre les pensions espanyoles. El Secretari d’Estat ha anunciat una modificació extraordinària de la legislació que afecta al Fons de Reserva per poder afrontar els pagaments de la nòmina de pensions a desembre. Aquest fons de reserva, creat a l’any 2000, va arribar a setembre als 69.252 M€. Només en el període 2008-2012, i per tant, en període ja de crisi, es va incrementar en més de 12.000 M€. De fet, el darrer any, encara que sembli sorprenent, es va incrementar en 2.450 M€. I és que la salut financera del sistema s’ha mantingut parcialment inalterada fins que no ha aparegut la immensa factura de l’atur. L’increment sostingut en despesa de prestacions i subsidis d’atur que es va produir al 2011 s’ha vist molt superat aquest any, en que s’han produït increments de despesa interanual d’entre el 7 i 8 % (amb increment d’import de prestacions no superior al 2%).
Val a dir que aquesta situació és conjuntural, i que no es pot pensar en que es consolidarà, entre d’altres coses perquè malgrat la taxa d’atur arribés al voltant del 27% que ha pronosticat l’ OCDE, el conjunt d’aturats perden qualitat en les prestacions (imports més baixos), o passen a rebre subsidis molt menors, alhora que en deixen de rebre molts també. De fet en les estadístiques no paren d’incrementar-se el nombre de persones sense cap tipus d’ajut ja. No obstant, si la conjuntura es consolidés per massa temps, aviat es dilapidaria el Fons de Reserva. En aquests moments, segons dades del propi Ministeri de Treball (i per tant, fiabilitat justa), hi ha una necessitat prevista de 15.000 M€ (incrementables en 3.000 M€ més per la revalorització i l’efecte de l’ IPC si s’acaba pagant) al mes desembre i atesa la davallada de cotitzacions i cotitzants (en prop del 4%) es tem per la capacitat de poder fer front a la nòmina. Aquestes incerteses al voltant de la capacitat del sistema, i l’existència d’un crèdit extraordinari aquest mateix exercici del calaix previ del Fons de més de 3.000 M€ obliga a modificar la legislació del Fons de Reserva, perquè aquesta no permet la utilització de més d’un 3% de l’import del Fons en aquests casos.
Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si les ineficiències del Sistema de Seguretat Social rauen només en que les conjuntures afecten la seva sostenibilitat. I la resposta és que no. Malgrat determinades visions deterministes pronostiquen la fi al món dels sistemes de repartiment tal i com els coneixem, en benefici dels de capitalització es fa difícil que així sigui. En tot cas es canviaran els pesos de la seva raó de ser –equitat, solidaritat i contributivitat- ponderant pensions màximes i mínimes dignes, afegint sistemes de protecció alternatius per aquells disposats a fer un major estalvi (com ja passa en alguns països de la UE), però no el model.
I dic això perquè cada cop que s’ha de posar mà al calaix per mantenir els pagaments es qüestiona tot el que l’envolta, amb l’objectiu indestriable de retallar els drets de les persones. De fet, plana de nou en l’imaginari del PP una nova retallada en pensions amb aquesta excusa. Convindria recordar que en despesa en PIB en pensions Espanya no és dels països que més hi inverteixen, doncs el lloc 16è que ocupa, el fa ‘lluita’ amb Eslovènia i Malta en despesa, i remarco, en percentatge de PIB (no global).
I on son els errors que no hauríem de reproduir doncs si volem mantenir el sistema ? Doncs per una banda, millorar la nefasta previsió que ha portat a la situació actual, doncs s’han fet dotacions al fons, en moments, en què la prudència raonable no ho aconsellava. Però per altra banda, fer la segregació de fonts financeres del sistema que s’ha de fer en models altament contributius com el nostre (actius paguen a passius). La separació de fonts del sistema significa que els complements de les pensions fins arribar al mínim i les prestacions de caire assistencial que no tenen raó de ser en drets reconeguts, i que es sustenten en intentar garantir uns ingressos dignes a les persones, no es paguin amb les cotitzacions del propi sistema sinó dels Pressupostos de l’ Estat (contra els impostos). Així ho reconeix el mateix Pacte de Toledo i així s’havia d’haver portat (2001 compromís per la separació total al 2013). Aquesta separació de fonts de finançament permetria que la part assistencial i lligada a garantir ingressos dignes estigués lligada a la capacitat financera del país, i a cada moment. En aquests moments, l’ Estat tant sols transfereix per complements a mínims un 35 % del total del seu cost, el que comporta que el sistema tingui un sobrecàrrega d’uns 4.500 milions d’euros. I si afegim altres despeses que sufraga el sistema, com els costos de personal (que es paguen també de les cotitzacions), el sistema alliberaria prop de 7.000 milions d’euros cada any.
Així doncs, un incompliment manifest d’un acord, d’una norma que així ho preveia, d’aquells que tant s’omplen el pap amb la legalitat, farà que s’hagi de retocar aquest topall del 3% per tornar a posar la mà al calaix de les pensions. I clar, mentre ens menteixen dient que nosaltres no podríem pagar les pensions de casa nostra (vegeu les anteriors blocades sobre la qüestió), ells han de posar la mà a la caixa per no haver fet els deures, i alhora, ens auguren més retalls sobre les pensions que, recordeu altres blocaires més il·lustres que un servidor, nosaltres podríem incrementar en comptes de retallar.
En tot cas, eix social, no seria raonable una nova retallada en pensions quan les raons de tot plegat rauen en la incapacitat dels governants de Madrid (i en el fons, en una ideologia econòmica), però a més, i veient com gestionen les nostres pensions i el nostre Fons de Reserva – el 30 % és català -, i en clau d’eix nacional, quan abans marxem abans assegurarem les pensions de casa nostra, per això, com diu el títol #seguimtenintpressa

Què trenca realment la convivència als Països Catalans ?

Josep Ginesta — Wed, 21 Nov 2012 12:52:00 +0100

Interessant com mai la campanya electoral pel 25N. Actes (majoritàriament) plens fins a la bandera, debat polític, una part amb idees i una altra part de baixa alcúrnia. S’ha revifat el debat de les idees que semblava condemnat a l’ostracisme, i sobretot, la il·lusió per trobar sortida a una carretera que ens abocava a un precipici anomenat Espanya.
Ens bombardegen aquests dies – a més de sobrevolar-nos amb F18 -, amb la idea de que no és hora de parlar de sobiranisme, ni d’independència ni d’Estat propi, doncs el problema essencial de la ciutadania és la crisi, l’atur i les llars sense ingressos per afrontar el dia a dia. I certament, podem estar-hi d’acord en això. La crisi, però sobretot, l’atur galopant i les dificultats per afrontar les polítiques socials dels governs, ha trencat de soca-rel els instruments essencials de redistribució de la riquesa entre la ciutadania. S’ha dinamitat la corretja de transmissió, i cada cop és més complex l’arribar a ingressos dignes per una vida digna. Les xifres ho delaten; majors índex de pobresa, major nombre de llars sense ingressos, majors dificultats per gaudir de polítiques tant essencials com educació i sanitat, major nombre de persones treballadores amb treballs precaris i ingressos per sota del llindar de la pobresa, increments mitjans dels salaris inferiors a l’increment de l’ IPC, i tot un catàleg de penúries que ens aboquen a la pauperització extrema. I una crisi, o empobriment, que no només afecta a les classes populars tradicionals, sinó que afecta a les classes mitges – si és que ho eren de debò -, a emprenedors i a empresaris de tradició.
I arribats a comprar aquest argument, ens hem de preguntar si algú creu que des de Madrid, més preocupats en el catalanicidi i en les aspiracions d’autogovern dels catalans, ens resoldran el problema. Si Espanya - recordeu, amb un atur a l’alçada de Gaza i amb l’ atur més alt de l’espai OCDE – és un bon company de viatge per sortir de la crisi. Si el PP, però també, aquell fals PSOE que veu de la mateixa aigua, han donat algun pas en positiu per ajudar-nos a sortir de la crisi amb polítiques d’activació de l’economia catalana, tradicional motor de l’economia de l’estat. Confiem en que ens estendran la mà. La resposta de molts de nosaltres és que no, ja sigui per incompetència manifesta en tot el que son polítiques sociolaborals i pressupostàries, i per competència excelsa en l’escanyament dels territoris que ells qualifiquen com d’ocupats.
La conclusió que el sentit comú ens dicta és que si bé el problema essencial és aquesta crisi, atur, o el que us estigui collant, i que afecta al benestar i convivència dels catalans, gent que viu a Catalunya, gent que ha deixat de viure-hi perquè no hi troba les garrofes, doncs que la solució passa per trobar solucions pròpies i alienes als que no ens les busquen ni saben trobar-les. I això es diu competències i recursos. Competències per legislar instruments per dibuixar el nostre mercat de treball, per protegir la concertació social que sempre ha caracteritzat el nostre país. Competències per dibuixar unes polítiques actives que reciclin el nostre mercat. Competències per regular la reindustrialització del país. Competències per canviar la cara a la política d’ingressos públics. I òbviament ens calen recursos. Desprendre’ns de l’excés de solidaritat que ens empobreix fins a treure’ns competitivitat. Gestionar els nostres recursos per greixar la maquinària de la locomotora que sempre ha estat el nostre país.
Competències i recursos des d’aquí, i per aquí. Aquesta és la solució. Perquè si bé compartim el problema essencial que tenim ara mateix. El que no es creu ja ningú hores d’ara és que ells, la seva supèrbia i la seva visió centrípeta d’afrontar les coses – vaja, les receptes que ens han fet sempre - son un instrument útil per resoldre-ho.
La convivència doncs, la trenca un drama social, i veure com “els de sempre” no ens ho resoldran. En canvi, la cohesió al voltant de que amb un nou país en sortirem, guanya adeptes a cada revolt dels autobusos de campanya. Això si, el nou país ha de tenir com principal objectiu resoldre aquest problema de convivència.

Dret de vaga ? Una vergonya més del 'constitucionalisme' espanyol

Josep Ginesta — Tue, 13 Nov 2012 16:31:00 +0100

Aquesta mitjanit s’enceta una nova convocatòria de vaga, aquesta de caire internacional, que s’acumula a les reivindicacions de col·lectius diversos sobre les sacsejades a les que s’han sotmès els drets laborals en particular, però especialment, als drets socials en general. Som en temps de contracció del benestar – i als Països Catalans, contradistribució – i dels instruments de redistribució de riquesa, i això, ha de tenir les seves mostres de desacord. Soc dels que creu que si bé, les vagues, han esperonat la resolució de moltes injustícies, no ho fan per si mateixes, sinó per la legitimitat que les acompanyi. Del que segur que serveixen és per mostrar l’ interès general, aspecte fonamental per l’evolució de les societats modernes. És un bon moment però, per analitzar la vessant jurídica del dret de vaga, especialment ara que hi ha tants “constitucionalistes” que defensen el model espanyol de relació amb els territoris, però també, com un ordre omnipotent. Exercir la vaga és una acció que té per objectiu causar un dany tangible a les empreses i institucions amb l’objectiu de pressionar o situar en situació de pressió a qui té el poder en aquesta negociació. De fet, exercir-la vaja és l’ únic reducte que tenen sovint les persones treballadores davant de l’encallament injustificat de contextos de conflictes laborals o socials, com és el cas d’aquesta vaga. En tot cas, exercir la vaga diríem doncs que pot ser un acte reflex o connatural a la reclamació de classe, de classe obrera, enfront la patronal i els governs. N’hi ha de molts tipus, la de solidaritat, la política, la directa, la sindical, la novatòria, rotatòria, estratègica – com les que vàrem veure a França de fa un temps afectant a subministraments-, o la salvatge, com la que varem veure dels controladors aeris al 2012, n’hi ha de cel, n’hi ha de braços caiguts, n’hi ha de parcials. I també, n’hi ha de legals i d’il·legals. De fet, és així perquè essent un dret constitucional, i fonamental, exigeix uns drets i uns deures inherents al seu exercici per preservar altres drets també fonamentals. I en això, el Regne d’ Espanya, hi té una gran vergonya. Resulta que el Dret de Vaga és reconegut a l’article 28.2 de la Constitució Espanyola, però hores d’ara, i des de l’aprovació d’aquesta no s’ha elaborat cap llei que en reguli el Dret, el seu exercici, i es continua regulant pel RDL 17/1977 de Relacions de Treball. Atès el caràcter preconstitucional d’aquesta norma, la Sentència 11/1981 del Tribunal Constitucional – promoguda a instàncies d’un recurs presentat pel PSOE – és qui formalment regula l’exercici del Dret. Així, no podríem analitzar l’abast jurídic d’un conflicte sobre una vaga sense anar a rescatar aquesta Sentència, que formalment, exerceix de norma sobre la matèria. Que hores d’ara, 35 anys després, no s’hagi estat capaç de regular amb una llei com cal una matèria tant sensible, resulta molt vergonyant. A la pràctica l’anàlisi de les situacions que es produeixen esdevé molt complexa jurídicament. Si constitucionalisme fos un moviment tant consistent (i al sac hi caben tots els partits d’obediència directa o indirecta estatal), ha s’haurien0856 fet els deures per resoldre situacions irregulars com les que dels controladors aeris, o on es coarta l’exercici del dret impunement. Si a l’any 1931, ja es va introduir al dret espanyol la institució de la vaga, que havia estat prohibida fins aleshores, al ser considerat delicte de col·ligació, encara avui, 90 anys després, aquest Regne de les espanyes, quan li aixequem una mica la catifa, en surt la pols i els àcars, malgrat vulguin fatxendejar amb constitucionalismes d’alta volada. Avui per tant, recordem una raó més per dibuixar un nou país de l’endemà, en el que els drets més essencials tinguin una regulació i protecció adequada.

No és pot fer "Estat Propi" sense "Contracte Social"

Josep Ginesta — Mon, 22 Oct 2012 21:56:00 +0200

Quan parlem d’aquesta voluntat col·lectiva que envaeix la ciutadania catalana envers la construcció d’un estat propi, voluntària o involuntàriament, deixem de costat quin país voldríem l’endemà. Hi ha qui parla d’un full de ruta farcit de burocràcia, o més aviat, tecnocràcia, per construir estructures d’estat per fer el camí cap aquest estat propi. Caldria preguntar-nos de què ha servit l’autonomisme sinó per construir estructures, però vaja, si es fa algun forjat, ens haurem de preguntar, com les pensem construir, doncs es poden fer amb diferents lògiques, totes ideològiques, per descomptat.
D’entre els arguments per defensar un estat propi hi ha tot el reguitzell de dades macro i microeconòmiques que dibuixen un escenari de prosperitat. El que hem anomenat tradicionalment com d’independentisme pràctic, de butxaca, o senzillament econòmic. És evident que els punts de PIB que ens retornarien en un hipotètic model econòmic d’estat propi, o fins i tot, la capacitat i el dret a decidir que fer amb els nostres recursos, donarien un important impuls a la nostra economia, i caldria dibuixar el país que hom espera tenir l’endemà de l’efervescència. O és que algú pretén anar a la independència sense contracte social ?
Com es pretén construir una majoria social sense explicar que serà de la seva prosperitat i capacitat de crear riquesa individual i col·lectiva, sense un veritable contracte social adaptat als nous temps ?
Ja sigui doncs per fer el fet, o pel full de ruta progressiu, hem de triar quin tipus de país volem.
Un dels efectes de l’espoli fiscal és que s’ha convertit en espoli social pels efectes de la crisi i per allò que fa anys que diagnosticàvem alguns, certament una obvietat, de que la locomotora d’un tren una mica mandrós necessita més carbó que la resta de vagons per seguir fent de locomotora. Espoli que es significa en un major empobriment, un major atur, i una davallada generalitzada en els salaris i el poder adquisitiu de les persones treballadores.
Coneixíem fa uns dies que l’índex de pobresa a partir de l’Enquesta 2011 de “Condicions de Vida i Hàbits de Catalunya” on s’explica, com de fet, ja feien anteriors estadístiques, que Catalunya, que es situa amb una taxa del 29,5%, es situa per sobre la taxa de pobresa d’Espanya, que és del 26,7%, i òbviament, per sobre de la de la Unió Europea, que és del 21,6%.
Hi ha qui s’obstina en explicar que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. I convindria dir que si bé, aquestes dades, parlen per si mateixes, les dades històriques i comparades demostren que no és així. Ens han titllat de malversadors d’allò públic, d’estirar més el braç que la màniga, de viure per sobre de les nostres possibilitats. I d’això hem de parlar, perquè si bé hi ha algunes ineficiències, bàsicament de mercat de treball i model productiu, els receptadors d’austeritats – ja siguin Alemanys i eventualment francesos, o bé, el neoliberalisme recalcitrant -, no atenen a dades que son prou rellevants en tot aquest context.
Si analitzem dades comparades ens trobem que mentre que la mitjana europea d’inversió en polítiques socials en percentatge de PIB (dades EUROSTAT), es situava al 2009 en el 27 %, a Alemanya es situava en el 31 %, i a França en el 32 %. Els receptadors, els hegemònics, ens recepten una suposadament necessària austeritat quan a Espanya en aquell any es situava en el 21 % (en dades no homogènies de l’ IDESCAT, a Catalunya al 2007 podíem estar sobre el 18%). Això no podem titllar-ho d’excés en polítiques socials. Si ens centrem en despesa estricta en pensions, ens trobem que segons la mateixa font, el percentatge en PIB de despesa de Grècia, fou al 2009 del 13 %, mentre que a Alemanya ho fou del 13 % i a França del 15 %. Per contra, mentre sembla que ens recepten una reducció o retallada de pensions més enllà de la que ells tenen, a Espanya la despesa en pensions no va superar el 10 % del PIB, per sota dels nostres “socis”.
I lògicament, qui recapta el discurs de l’austeritat per aplicar retallades, no fa altra cosa que impulsar ideologies, no pas elements objectius d’inversió en polítiques socials.
Si centrem el debat dels retalls socials en el mercat de treball, ens recepten més productivitat i reducció de costos laborals. Doncs bé, pel que fa a productivitat, en dades 2009, Espanya amb 110, va estar per sobre de la mitjana UE en productivitat per persona ocupada, mentre que Alemanya, va estar per sota, amb una taxa del 105. Sobta que tinguem per sobre en productivitat unitària al mateix Japó també. Si que és cert que en producció per temps emprat (normalment per hora), tenim indicadors més modestos, però la raó és la no homogeneïtat del càlcul de jornades, i sens dubte, la cultura de les hores extraordinàries, que perverteixen qualsevol càlcul que es pugui fer per unitat horària. Pel que fa a costos laborals, motiu de les retallades que propugna la reforma laboral en part, en dades comparades tenim que mentre que Espanya, el cost laboral per hora treballada és en 20,60 euros a l’any 2010, la mitjana UE15 amb 23,10 i la UE27 amb 27,60 estaven molt per sobre, i molt lluny del cost d’ Alemanya de 30,10 i el de França amb 34,20 euros. Per tant, no podem dir que tinguem uns costos laborals alts comparats amb la resta.
Per contra, ens trobem que les receptes d’austeritat propicien reformes laborals que ataquen el poder adquisitiu de les persones treballadores, portant a l’aplanament salarials. Aquest aplanament de salaris s’explica amb dades com les de que al conjunt de l’ Estat espanyol, on s’observa que 1,7 milions de persones treballadores varen pactar increments de sous per sota de l’ 1% d’increment. L’ increment mitjà dels salaris pactat a convenis col·lectius fins a setembre per 4,4 milions de persones treballadores fou de 1,3 %, el que suposa una tercera part del que varen pujar els preus en aquell mateix mes, en que l’ IPC fou del 3,4 %. La forçada austeritat en els increments dels salaris no es veu corresposta per la reducció dels preus ni dels serveis bàsics (ni de l’ IPC), de forma que s’accentua aquesta pinça que no fa més que empetitir, no ja només el poder adquisitiu, sinó que ens arrossega a l’empobriment. De fet, alguns estudis diagnostiquen ja que un 35 % de les persones treballadores estan rebent el SMI, i un 40 % son en risc de pobresa en paràmetres de rendes de subsistència en clau internacional, de forma que la crisi i empitjorament de condicions de treball a Espanya, ha incrementat la seva diferència respecte a la UE en 4,3 punts. I aquesta situació, no és només de les persones que treballen per compte d’altri, sinó que en la clau que anteriorment es citava, un 22,5 % dels treballadors per compte pròpia, els emprenedors, la majoria treballadors autònoms dependents, estarien també en risc de pobresa per la reducció de les seves retribucions o honoraris, fet que situa a l’ Estat espanyol al capdavant de la llista europea, darrera de Romania.
El mateix ens trobaríem si analitzem dades d’inversió pública en mercat de treball i polítiques d’ocupació. Tant la vessant de serveis com polítiques actives, estem molt per sota de les mitjanes i de la inversió dels països “desenvolupats”. La única on som per sobre de la resta, i de molt, en despesa en polítiques passives, és a dir, en prestacions i subsidis d’atur. Però és clar, tenim un atur semblant al que va tenir EEUU en la gran depressió, i segurament, fruit de que la inversió en capital social no ha estat, ni de bon tros, per sobre de les nostres possibilitats.
I arribats a aquest punt, convé que pensem quin país volem ser l’endemà. Si hem de ser el país de primera que ens diuen, convé que els demanem si també seran capaços de construir les estructures d’estat per fer que la immensa riquesa que s’obrirà amb el nou país, es distribueixi justament entre les persones que hi viuen.
De fet, en el meu país de l’endemà, per exemple, el treball és un instrument essencial a l’abast de tothom per distribuir la riquesa entre les persones, i no pas per dividir entre rics, pobres i explotats. En el meu país de l’endemà, és un lloc no idíl·lic, sinó real com els països desenvolupats, on la inèrcia econòmica que propicia la efervescència de l’estat propi s’aprofita per fer un país de tots i no un negociat de pocs. El meu país de l’endemà és un nou país que atén a fulls de ruta, però també al contracte social que el fa un país de molts.
Quin és el vostre país de l’endemà ?

Per què estaran garantides les pensions catalanes l'endemà ?

Josep Ginesta — Fri, 05 Oct 2012 20:06:00 +0200

Molts son els dubtes al voltant de si el sistema de pensions, tal i com el coneixem actualment, seria viable en la futura República Catalana. De fet, és un element que ja s’ha valorat abastament per diferents estudis i informes, però que atès que s’ha qüestionat els darrers dies per diferents vies convé que recopilem algunes de les qüestions més essencials que hi afecten. En tot cas, l’afirmació més concloent és que el sistema català de pensions, és més viable que el sistema de pensions espanyol, i per tant, que en aquest àmbit una separació del sistema seria una fórmula per garantir el futur de les pensions.

Convé diferenciar tres elements essencials. Per una banda, la sostenibilitat d’un sistema de pensions català just l’endemà de la constitució com Estat. Per una altra, les garanties que tot pensionista, a títol individual, té pel fet de que les pensions tenen contingut contractual amb l’ Estat que ha rebut les cotitzacions. I per últim, la viabilitat transitòria en un context de crisi econòmica i de demografia desfavorable pels sistemes de pensions de repartiment (els que treballen paguen cotitzacions pels que no treballen).

Pel que fa al primer element, cal dir que diferents estudis avalen la viabilitat d’un sistema de pensions propi en el que com a norma general, les cotitzacions que aporten els que son actius (els que treballen amb independència del règim pel que ho fan), han de ser superiors al cost de la nòmina de les pensions i prestacions. Això ha estat tradicionalment així, i de fet, com succeeix amb el dèficit fiscal, Catalunya ha generat excedents i beneficis amb les seves pensions que han anat a parar, per una banda, al fons de reserva i contingències del sistema de seguretat social, i per l’altra, a eixugar el dèficit que si que tenen altres comunitats. Els beneficis del sistema han estat importants. Es calcula que només en el període 2002-2008, els beneficis anuals es situaven entre 2.400 i 3200 milions d’euros anuals (amb un acumulat de 19.452 milions d’euros, el 35 % del Fons de Reserva en aquell moment). Aquest superàvits es podrien haver utilitzat per incrementar parcialment les pensions i prestacions, més baixes en termes relatius per l’efecte del major cost de vida, a reduir les cotitzacions socials empresarials com estímul a la creació de llocs de treball, i per altra banda, a nodrir el fons de reserva de les pensions catalanes. És cert que la crisi actual ha afectat de forma considerable al sistema de pensions, de forma que des de l’any 2009 el sistema ja no genera superàvits. Això és degut a les prestacions d’atur, per l’elevat nombre de persones desocupades amb dret a prestacions i subsidis. Però també és cert que aquest tipus de prestacions son de caràcter temporal en el temps, a diferència de les jubilacions o viduïtats per exemple, i que l’atur és i ha de ser conjuntural, doncs no és sostenible una taxa d’atur d’aquest volum per una economia desenvolupada. Estabilitzada la taxa d’atur, el sistema retornaria a escenaris de superàvits sostinguts. Per altra banda, només l’ impacte positiu que en matèria d’ocupació generaria un eventual retorn del dèficit fiscal que pateix Catalunya, ja contrarestaria, a curt termini les dades deficitàries actuals. De fet, hi ha una relació directa entre gestionar recursos i sostenir o crear ocupació, com ho demostren País Basc i Navarra. L’ocupació necessita reindustrialització, i això comporta inversió en infraestructures i crear teixit industrial o productiu, i amb recursos provinents del dèficit que no tindríem, asseguraríem el context per crear ocupació, restar aturats en comptes de sumar i generar un context molt més favorable. Situació inversament proporcional a la que tindrien a Espanya.

Com a segon element a considerar està el fet que el deutor real de les pensions dels pensionistes catalans no és altra que l’ Estat Espanyol. El sistema de seguretat social es basa en la tècnica d’assegurament, i si bé és un sistema de relació jurídico-pública (perquè el sistema és públic), es basa en les normes d’assegurament de que per unes obligacions es generen uns drets de contingut contractual jurídico-privat. En l’àmbit internacional existeixen diferents convenis bilaterals i en el cas de la UE, directives, que regules les obligacions de pagament dels estats deutors de les prestacions i pensions degudes per cotitzacions aportades per les persones als seus sistemes públics. Per aquesta via, tant pensionistes actuals com pensionistes futurs, veurien garantides les seves pensions per l’obligació de l’ Estat espanyol a garantir les seves obligacions. No només això, sinó que en el context estrictament comunitari, i tot sembla apuntar que l’esperit d’un estat propi seria el d’encabir-ne el resultat en el context de la UE, la vigent directiva en matèria de pensions reformada a l’any 2004 preveu la supressió de les anomenades clàusules de residència, de forma que es garanteix les prestacions en metàl·lic de les persones encara que resideixin en Estats diferents de les entitats deutores (pel cas l’ Estat Espanyol). En aquest escenari caldrà que sigui acuradament revisat per l’ Estat espanyol en el supòsit d’una eventual constitució d’un sistema català, doncs seriem en un escenari on les pensions causades (els que cobren) les hauria d’abonar el sistema espanyol, les futures parcialment per raó de les cotitzacions rebudes, i en canvi, les cotitzacions de les empreses anirien de dret al sistema propi català, fent totalment inviable el sistema de pensions espanyol. No només això, sinó que aplicant el sistema de reconeixement de cotitzacions, els catalans que accedissin a pensions els propers anys, podrien optar eventualment per una pensió pagada parcialment pel Sistema espanyol i pel català per la part de la cotització generada en el nou sistema (és una opció del sol·licitant de la pensió al moment de demanar-la).

Com a últim element a considerar, convé tenir present la viabilitat transitòria del sistema de pensions en situacions de crisi com l’actual. Com ja s’ha dit, el sistema de pensions es va dotar d’un fons de reserva que actualment està dotat en 67.000 milions d’euros, del que prop del 35 % és derivat dels beneficis de les aportacions catalanes. Contraposant dades de població, ens adonem que mentre que a Catalunya hi ha el 16 % de la població de l’Estat Espanyol, aportem una part considerablement superior al fons de reserva (35 %). Aquest fons està en situació de risc financer, doncs tot i ser contrari a la normativa en matèria de pensions, s’ha invertit en la compra de deute públic espanyol (87,9 %), extrem que atesa l’actual crisi d’aquest fa perillar en gran mesura la materialització d’aquests actius - si alguns afirmen que tenen pressa, en matèria de pensions, hauríem de tenir-me molta doncs -. Més enllà del fet que el sistema de pensions espanyol al que som aportadors nets de recursos ens obligaria a exigir un sistema específic de pensions per evitar l’espoli en pensions de la mateixa forma que succeeix amb l’espoli fiscal en impostos, el risc imminent de que el fons de reserves es pugui evaporar ja ens posa sobre la pista de que un sistema propi seria, ara per ara, un model més segur per les pensions dels catalans. En una hipotètica consolidació d’un model propi, hauríem d’exigir la part alíquota d’aquest fons de reserves (si és que es pogués materialitzar), de forma que no menys d’uns 23.000 milions d’euros haurien de transferir-se al sistema públic de pensions català per iniciar amb garanties el model de prestacions públiques que asseguressin el benestar, de país avançat, pel que cotitzem. En escenaris on s'ha produït situacions similars a nivell internacional, en casos de consens, s'ha distribuit els fons a partir de criteris de població.

En resum, el sistema públic de pensions català serà sostenible en termes generals. Ocasionalment podria patir tensions de tresoreria per conjuntures desfavorables, com pateix qualsevol sistema de pensions de repartiment actualment arreu del món. Que en tot cas, el sistema de pensions espanyol seria menys viable sense les aportacions dels catalans, en ordre a que tenim saldo positiu constant al sistema en situacions normals. Per altra banda, en la separació del sistema català, caldria negociar el repartiment dels fons de reserva del sistema espanyol, i en tot cas, davant d’un escenari rupturista, les normes internacionals, inclosa la Constitució Espanyola i la normativa comunitària, protegirien els drets individuals dels pensionistes catalans actuals i futurs.

Moralina: qui hauria de patir més en un escenari rupturista, són, precisament, els que es vanten de tenir una clau, la de les pensions, que hores d'ara, no tenen, i no només això, en la que s'haurà de fer servir aquella màxima de "oi que no ens farem mal ?"

Manual col·laboratiu dels que vulgueu treballar el 12o o el 6d

Josep Ginesta — Fri, 14 Sep 2012 13:58:00 +0200

Vagi per davant que el dret a activar-se per les causes depèn dels límits que cadascú hi pugui o vulgui posar. Alguns arrisquen diners, feina, imatge, o tot un conjunt d’elements materials i immaterials en això de promoure les causes que creu justes, i els límits individuals, normalment, son inqüestionables. Els que considereu justa la causa de l’emancipació nacional, i la d’avançar cap un estat propi, alguns sereu també militants de les causes més iconogràfiques de l’embat entre Espanya i Catalunya. I la simbologia, òbviament, és també als dies festius. No en va, el 12 d’octubre, és el dia de la Festa Nacional a Espanya, com reconeix el propi l’ Estatut dels Treballadors, i el 6 de desembre, el de la Constitució Espanyola, precisament aquella en la que no ens hi volen tal com som i com ens sentim. No entraré en valorar si són adeqüades o no les dates, ni en puritats històriques. Com amb les banderes, senyeres i estelades, n’hi ha per a tots els gustos. Precisament per això, i perquè alguns piuladors m’han fet suggeriments de tot tipus, que cadascú decideixi quina opció i el per què. L’afany doncs, fer pedagogia col·laborativa i senzilla a tot el que hi vulgui participar.
Fa anys que els independentistes de cor i de cap exerceixen el dret a treballar els dies assenyalats al calendari de festes estatals, i ja s’han empescat fórmules de tot tipus per exercir l’activisme diguem-ne “laboral”. En tot cas, em permeto d’explicar, sense que sigui un llistat excloent ni limitat, un seguit d’elements que us pot ajudar a exercir aquest activisme. Els degans, molts silenciosos, feu-ho col·laboratiu si us ho voleu, amb comentaris i aportacions que ho enriqueixin.
Fa forces anys que m’activo per causes diverses, i com a treballòleg que soc, sempre he pensat que el dret a la conciliació moral amb la feina hauria de ser recollit a la legislació laboral formalment. Dic moral si bé alguns la veureu com ideològica en molts casos - i aquest en especial -, matís que es pot acceptar en general. Cert és que té moltes accepcions això, i que pot ser arriscat llençar-ho a l’arena d’aquesta forma. En el treball, com a qualsevol espai de la vida, hi cap la picaresca. Però en tot cas, els límits i condicions per l’exercici d’un dret, son qüestió a debatre just abans del seu reconeixement o instauració. Val a dir que he dit formalment reconegut, perquè hi ha exemples en els efectes col·laterals que té l’exercici d’un dret en principi il·legítim per part d’ algú a la feina, i la raó dels quals és un activisme concret; amb visió àmplia, podem parlar de vagues, activisme religiós, i d’altres.
Dit això, hi ha tres grans grups a considerar. Els dos primers, en els que la resolució és ben senzilla, atès que normativament no té massa complicació, i és més aviat un tema d’intendència personal, familiar o personal (o potser també, de mercat). Es tracta, per una banda, dels que sou autònoms, emprenedors o bé empresaris, que podeu optar per treballar, ja sigui a porta oberta o tancada, en funció del tipus d’activitat. Heu de tenir en compte però, que els que tingueu establiments oberts al públic haureu de complir la legislació sobre horaris comercials, si bé, aquesta no impedeix que pugueu fer tasques d’intendència o preparació al vostre establiment. Per l’altra banda, els que no treballeu per causes diverses. En aquest cas, l’activisme el podeu portar al terreny del fer proselitisme o activisme en els diferents moviments – socials, associatius, culturals i polítics – que es mouen en aquest terreny. Fins i tot, inventant etiquetes i piulades diverses, element que s’ha mostrat prou efectiu els darrers anys en els canvis polítics a diversos països.
El tercer grup és el de les persones treballadores i empresàries. Ho dic així perquè en aquests casos, la capacitat de fer l’activisme, i degut a la manca d’una regulació estrictu sensu, provindrà de la capacitat d’acordar una fórmula coherent entre interès econòmic i interès personal. Les festivitats al món del treball tenen raó de ser per una banda, amb el degut descans que han de tenir els treballadors i la necessitat de confegir un calendari laboral, i per l’altra, amb les tradicions històriques, culturals, i també, òbviament, polítiques. Quan hom parla de les festivitats, es tracta de dies que, essent no laborables no són recuperables i són retribuïts. Sense entrar en el factor dels que son substituïbles o no, res impedeix que per mutu acord es pugui modificar el calendari laboral entre les parts, a títol individual o col·lectiu. I si ja era així, la tant anunciada flexibilitat laboral que ens ha portat la darrera reforma laboral, encara ho consolida més. Dit això, i de fet, com succeeix moltes vegades per raó de la pròpia activitat ordinària a les empreses, es pot acordar treballar un dia festiu entre les parts a canvi de traslladar la festivitat un altre dia. Això succeeix ja així en sistemes de treball a torns, en establiments comercials, i en moltes activitats, o bé també, quan l’activitat ho exigeix.
L’acord de substitució del festiu es pot fixar al calendari laboral de que disposi l’empresa, si existeix, o bé, en un document on les parts concreten el dia de recuperació (i els més convençuts, el motiu).
Una especificitat es pot donar quan una empresa decideix prendre la iniciativa i no tots els treballadors hi son d’acord. Hi ha l’opció de portar-ho a la negociació col·lectiva amb el Comitè d’Empresa o els Delegats de Personal si existeixen, per bé que malgrat hi hagués un acord concret en aquest aspecte, la coherència amb el tarannà, i lògicament, amb la conciliació moral de la que us parlava, ha de fer que puguin també exercir el seu dret a celebrar la festivitat aquells que vulguin.
Aquestes notes, que no pretenen ser full de ruta de cap tipus, sinó que pretenen modestament donar orientacions breus, les enriquireu amb les vostres aportacions i experiències, ja sigui en aquest bloc o als microblogs on sovint ens llegim i enriquim entre tots. Per tant, fem que sigui col·laboratiu i positiu, que és l’esperit que un servidor va poder observar a la gran festa del #11set2012 d’enguany.