Blog Sergi Tarrés i Sales

GUANYAR, GUANYAR I TORNAR A GUANYAR

Sergi Tarrés i Sales — Fri, 10 May 2019 19:49:00 +0200

Per primera vegada a la història l’independentisme va guanyar unes eleccions generals a Catalunya. Des dels alts estaments estatals porten anys dient que això és una febrada i pensaven que aplicant-nos l’electroxoc de la repressió ens baixaria la febre. Resulta que no, i resulta, també, que la major part del moviment independentista ja ha assumit que és una cursa de fons. Que no podem renunciar a ser presents a cap institució, que el país se’l defensa a tot arreu i que la nostra lluita no pot descarrilar per la pressa ni per les desavinences.

L’Estat sap que sense un acord amb Catalunya no pot governar-se -almenys no de manera ordenada- I el primer que ho sap és Sánchez. L’hi pot funcionar anar xutant la pilota endavant fins després de les municipals -ho ha estat fent durant 10 mesos- però més d’hora que tard haurà d’asseure’s a negociar de veritat. I això passa per treure del tauler la repressió i establir un diàleg franc i veritablement democràtic per trobar una solució que inclogui a tothom. Els resultats electorals de l’independentisme les passades generals ho avalen més que mai, no van guanyar els del 155 sinó que van guanyar els que aposten per el respecte a les institucions i la llibertat nacional des dels valors republicans i d’esquerres.

Ho hem dit mil vegades però qui més qui menys sap que, o es retorna a la política allò que mai n’hauria d’haver sortit o no hi haurà solució. I l’hi convé a tothom, La repressió ho intoxica tot i no només a nosaltres, també posa en joc davant dels ulls del món la pretesa naturalesa democràtica de l’Estat. Espanya ha d’assumir, també, els seus errors i reconèixer el biaix ideològic emmascarat d’una pretesa separació de poders que mai ha arribat a existir realment.

Si reduïm els últims tres-cents anys d’història de l’Estat espanyol a un sol dia veuríem que hi ha una amnistia a l’esmorzar, una a mig matí, una altra per dinar, per berenar i per sopar. Tot passa per això, per l’aixecament de les causes judicials relacionades amb el procés i l’inici d’un diàleg franc I honest amb disposició a negociar per part de tothom.

El proper 21 de maig veurem una imatge inèdita: presos preventius recollint l’acta de diputat i un dels senadors més votats d’Espanya prometent el càrrec amb permís del jutge que el manté tancat per uns delictes que ningú veu per enlloc. L’embolic jurídicoinstitucional en el que es va ficar l’Estat fa més d’un any és la prova palmària del fracàs de la política a tots els nivells. O es redreça, o es redreça, no hi ha més.
En aquesta campanya que ara comença els partits espanyols intentaran que es parli el menys possible de la repressió acarnissada sobre el Govern legítim de Catalunya, doncs saben que molta gent no entén perquè es manté tancada una gent que només va permetre votar. La intoxicació mediàtica de la caverna té una ascendència enorme però en l’època de la comunicació líquida de les xarxes és difícil tenir-ho tot controlat com abans. Si l’independentisme vol guanyar de veritat cal que abandoni definitivament la màgia, afronti la realitat i assumeixi que des d’ara fins la victòria final caldrà paciència però determinació i, sobretot, cintura.

Aquests dies que algú torna a invocar la via eslovena cal recordar que, com ells mateixos es cuiden de dir a tot arreu, allà hi havia un suport tancat del 90% de la població a la independència. No es tracta de que l’Estat ens ho posés més fàcil si aquí tinguéssim aquest nivell de suport popular, es tracta de qui li estaríem posant molt més difícil nosaltres a ell. Un percentatge alt a favor de la constitució d’una República independent implica, també, una cohesió social imprescindible pel que hagi de venir. És per això que necessitem que els municipis estiguin en mans de l’independentisme republicà el 26M, és per això que maximitzem el nombre d’eurodiputats independentistes. És per això que és imprescindible que l’independentisme d’esquerres, dels valors, governi a tot arreu, demostrem a tothom que som els bons i que la seva causa és la nostra, la del seu benestar i la de les seves necessitats. Sumem més i més persones al projecte. És l’única via per assegurar la victòria.

TOT ÉS MENTIDA

Sergi Tarrés i Sales — Thu, 07 Mar 2019 21:51:00 +0100

La sala del Tribunal Suprem ha esdevingut un sobreeixidor de fake news en relació als fets d’octubre del 2017. Vídeos manipulats, versions absolutament esbiaixades i exagerades que converteixen una paret d’un metre i mig en un cingle infranquejable, etc. Tot per instal·lar un relat que justifiqui una presó indecent i una repressió ben poc democràtica.

El cas és que a dins del moviment independentista també hem estat víctimes de les fake news. Sovint sorgeixen de silencis interpretables -aprofitats convenientment- o directament són calúmnies malintencionades filtrades amb nocturnitat i amplificades -tan pels “believers” com els que no ho són- a través de múltiples comptes de tuiter i diaris digitals. Ja no es tracta només de repetir missatges tipus “mantra” fins a la sacietat sinó també mentides explícites amb tota la intenció. Amb perspectiva, i després del que hem vist i escoltat als judicis, tot sembla més clar i, a la vegada, tan ridícul com pervers. Durant més d’un any, i a l’espera que anessin sortint les veritats, des de certs sectors s’ha volgut donar la imatge d’un Junqueras rendit, agenollat i entregat a l’Estat que ho pactava tot d’amagat. La qüestió és que s’havia intentat fixar aquest marc perquè, quan sortís la veritat, fos menys lesiva pels que se suposa que eren una mena de maulets heroics.

Primer se li atribuïen pactes i converses conspiranoiques amb la vicepresidenta espanyola Soraya Saenz per esdevenir el “líder autonomista” per entendre’s amb Madrid -i els “trolls” ho justificaven mostrant fotos de les vegades en les que havia assistit al consell de política fiscal i financera, reunions a les que hi anava com a Vicepresident econòmic- . Aquest suposat pacte va mutar amb el temps i ja no era per esdevenir cap líder sinó per evitar la presó o pactar una pena de presó molt petita. Un cop defenestrat Rajoy el nou invent de la caverna hiperventilada fou que Junqueras gaudia d’uns permisos especials per sortir de nit de la presó per negociar amb els pressupostos del PSOE. La veritat és que ni Junqueras va sortir de la presó, ni ERC va aprovar els pressupostos.

El que és curiós és que mentre hi havia aquest soroll tan i tan amplificat, i sense cap mena de base ni font amb qui contrastar-ne les afirmacions, es parava ben poca atenció amb coses molt importants que sí tenien diversos testimonis que les explicaven als mitjans. A l’octubre del 2017 el president Puigdemont intentava pactar la convocatòria d’eleccions autonòmiques per evitar que s’apliqués el 155. Tots els interlocutors així ho han confessat: Santi Vila, que va sobreviure a la purga del juliol al govern -curiosament-, Íñigo Urkullu, Miquel Iceta, l’empresari Joaquim Coello i el mateix Mariano Rajoy. Allò va passar en un moment en el que tot el país estava pendent de si es declarava o no la independència. En l’equació no hi havia lloc per les eleccions autonòmiques, almenys no des del punt de vista del carrer. En el sí del govern hi havia aquesta discussió tot i que el poble en fos aliè i el relat que s’intentà imposar a posteriori fou el de que el President era el més gran dels unilateralistes i que, en canvi, Junqueras, maniobrava d’amagat per trair-lo de bracet d’Espanya.

L’altra atzagaiada fake fou la investidura fallida de Puigdemont. Puigdemont, en plena campanya electoral digué en una entrevista a la ACN: “si els del 155 respecten el resultat, tornaré per ser investit al Parlament i entraré a Palau amb tot el Govern. No es pot investir President des de Brussel·les ni des de la presó”. Passades les eleccions JxCat i el mateix Puigdemont van jugar amb l’ambigüitat donant a entendre que tornaria -fins i tot penjant fotografies del passeig dels til·lers a l’Instagram el mateix dia de la data d’investidura-. Fins el dia 30 a primera hora no se sabia si el President seria o no present a l’hemicicle. ERC i JxCat havien pactat que la presidència de la Generalitat seria pels segons i la del Parlament pel primer. En el candidat que volguessin cadascun dels grups. Aquell mateix dia es filtra que hi ha un acord per fer investidura a distància -la interlocutòria del TC del 28G ho prohibia explícitament-. Un acord que MAI va existir. Mai es va pactar desobeir per fer una votació al Parlament. La cosa estava en fer “oblidar” ràpid l’incompliment flagrant de la promesa electoral de tornar per ser investit i canviar l’eix de la responsabilitat amb un nou “mantra”: “per tornar primer m’heu d’investir”. I a la vegada, donar a entendre tan que ERC s’havia acovardit com que havia trencat un pacte. La prova del nou és que Torrent no va suspendre el ple (tal com s’ha anat repetint a tort i a dret) sinó que el va ajornar -després d’explicar que el president no l’hi agafava el telèfon- i al cap d’uns dies el grup proponent va retirar el candidat i en va acabar designant a un altre -Turull i posteriorment Torra-. Si realment estaven tan convençuts de que era possible la investidura i que Torrent i ERC havien trencat un pacte, com és que van acabar designant un substitut? Com és que JxCat va fer un pacte de govern que encara dura amb un soci “tan deslleial”?

Doncs simplement, tot era mentida. Un mentida interessada per fixar un marc a través d’un relat que situava ERC en la traïció i fent “oblidar” la “negociació” autonomista de Puigdemont de l’octubre del 2017. Aprofitant la bona fe i la confusió i invocant valors democràtics com “ERC em roba el vot perquè impedeix que Puigdemont sigui president” quan TOTHOM sap que és la repressió de l’Estat qui ho evita i que no tenim la força coercitiva per imposar un paradigma alternatiu.
Si la nostra lluita va de valors i realment volem demostrar que som els bons, aquesta actitud és la pitjor possible i només ens fa petits, ens divideix i ens allunya de l’objectiu. Parlar d’unitat obsessivament mentre et dediques a debilitar al soci amb el que dius voler-te unir és una mica estrany i demostra intencions ben poc honestes.

La piconadora del procés

Sergi Tarrés i Sales — Wed, 20 Feb 2019 13:47:00 +0100

Recordo Junqueras, fa uns anys, dient en un acte públic que el Procés polític català és com una gran màquina apissonadora d’espais polítics. Tota la raó. En poc temps hem vist com el panorama ha canviat com un mitjó. En només 6 anys la paleta de colors al Parlament de Catalunya ha fet un canvi radical després de dècades pràcticament immòbil. La sentència de l’Estatut va provocar un terratrèmol que va tenir rèpliques que es van anar retroalimentant fins a on som ara. Com diuen allà: “de aquellos polvos, estos lodos”.

La pressió ciutadana va obligar a remoure el tauler de sigles. La primera en rebre amb contundència fou ICV que va passar a fer una coalició ben extravagant amb la nova formació de Pablo Iglesias per acabar-hi diluïda. La coalició hegemònica nacionalista CiU va acabar explotant i els dos partits de la federació, també. Un va desaparèixer, l’altre va mutar i finalment s’ha trencat en diàspora, un puzle que sembla que ni la seves pròpies peces saben com fer-s’ho per encaixar. El PSC ha passat a ser directament el PSOE (i a pactar amb els ex d’Unió, veure per creure).

Malgrat tot les velles hegemonies són resistents i tendeixen, encara que es canviïn de vestit, a voler mantenir-se. Així doncs, la vella ICV ha acabat dominant l’espai de “En Comú Podem/Catalunya en Comú”. Una força política que es presentava com la renovació i amb un ideari rupturista amb el règim del 78 fins que la realitat a Catalunya la va obligar a mullar-se i malgrat tot no va voler-ho fer. Resistir-se a posicionar-se, de facto, la posicionava al costat de la ignomínia. L’equidistància sempre acaba essent una fal·làcia i es posa de relleu en els moments més durs, el “ni DUI ni 155” fou letal. És per això que els espais que aglutinaven Albano Dante-Fachin i Àngels Martínez ja van veure’s forçats a sortir de la formació. Ara, amb el procés judicial obert, aquesta ferida s’eixampla -i no només aquí, el desmembrament de Podemos a tot l’Estat ressona ben fort- amb la marxa d’Elisenda Alamany del grup parlamentari i els dubtes de Nuet (als qui els seus “companys” de grup no han volgut pagar la defensa al judici) que seran dirimits en breu, segons Ell mateix. Alamany, en una breu compareixença de premsa, ho ha dit ben clar: "hem de començar a actuar ja per salvar un projecte davant d'un partit que està en fallida". I ho ha dit invocant valors als quals, segons la diputada, Catalunya en comú ha renunciat. Valors com la defensa d’un procés constituent amb lògica d’esquerres i justícia social i la República Catalana.

Les lluites intestines entre els diversos espais de l’antiga Convergència també posen de relleu la pugna entre l’status quo hegemònic històric autonomista i els nous accents. En aquest cas veurem com s’arriba a l’armistici perquè no dubto que s’hi arribarà. Al final, l’espai del centredreta, també necessita un referent.

Al centreesquerra independentista, ERC, s’ha mantingut granítica. No s’ha deixat fagocitar per les crides a la unitat de llistes instrumentals que, com veiem, només servien perquè no es veiés la desfeta de la diàspora postconvergent. Fer una llista única té sentit si tens un pla concret amb un termini curt i també concret per fer quelcom concret. Si no el tens, no té cap lògica, més que res, perquè hi ha un país per governar i no es governa igual des d’un partit que des d’un altre. La proposta de “desideologitzar” la política només serveix a les elits per amagar polítiques impopulars al servei dels seus interessos de forma, sovint, oculta.

L’apissonadora del procés no ha afectat a tots per igual, ha expulsat i trinxat els partits de règim i ha reforçat l’únic partit que pot presumir de 88 anys d’història per la lluita antirepressiva, republicana i sense ni un cas de corrupció.

PERQUÈ GUANYAREM

Sergi Tarrés i Sales — Thu, 17 Jan 2019 19:32:00 +0100

Resistir és guanyar. Això no és nou, és vell. El Procés tal i com l’enteníem es va acabar el 27 d’octubre del 2017. O almenys va mutar a una cosa nova. El Govern, les entitats, la societat civil, va decidir no implementar cap República més per saber-nos encara massa dèbils davant d’un Estat violent que no pas per falta de ganes. N’estic segur.

Ara ens enfrontem a un judici a la democràcia. I l’hem d’afrontar com a tal, un judici polític. La majoria dels escrits a la defensa ja apunten a que els acusats es dirigiran al món, a la ciutadania i no als jutges.

Són culpables, sí. Culpables de defensar els drets civils i el dret a vot. És per això que a qui li molesta que la gent s’expressi lliurement i decideixi per sobre dels interessos d’uns pocs que sempre han manat han decidit portar-nos a l’arena judicial en comptes de solucionar-ho amb la política. L’estament jurídic és un poder repressor, d’ordre, el que obliga a complir la llei i a castigar qui no la compleix. Han tergirversat fins a límits ridículs els fets, han generat “fake news”, han entortolligat els arguments i instrumentalitzat el sistema -que ells mateixos van crear i que ara han trobat “massa” laxe- per poder convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí.

Així és com funciona. La maquinària ja existia però a partir del 6 de setembre del 2017 va engegar-se al màxim nivell de rendiment. I hi continua.

En aquest judici no només es jutja uns determinats líders polítics o de la societat civil, se’ns jutja a tots i a totes.

La mort de Franco no va suposar la ruptura amb el feixisme sinó la seva legalització. L’única a tot Europa. L’únic lloc del món on el feixisme no fou derrotat sinó que va mutar i adaptar-se en una institucionalització pretesament democràtica. I ni les esquerres espanyoles que van comprar el nou marc, ni les elits catalanes pactistes que se’n van aprofitar durant tants anys, ni ETA, ni el terrorisme islàmic, ni la corrupció, ni les crisis econòmiques han fet trontollar ni posar la por al cos al règim en cap moment. Només un únic moviment ha aconseguit remoure-ho i fer-lo patir: l’independentisme i el republicanisme català. Cívic, pacífic i resilient. El camí continua essent aquest, cal recuperar la iniciativa asseient-nos en una taula de diàleg que aglutini tots els actors polítics i socials democràtics per travar una estratègia
conjunta a tots els nivells, això passa per intentar tenir la serenitat i la sang freda de tots i totes i sobretot assumir el principi de realitat. El primer que cal és assumir el moment, ser conscients que no som cap república i que ni tan sols hem estat capaços d’obtenir una majoria social indiscutible a favor de la independència en cap procés electoral convalidable a nivell internacional. I no, tampoc som sobirans i el que volem és ser-ho. Això encara és una cursa de fons i el camí que escollim per seguir endavant l’hem de fer de la manera més consensuada possible i sense fer-nos trampes.

Malgrat tot hi ha coses que han canviat, en d’altres èpoques molt menys connectades a nivell comunicatiu Mandela i Gandhi van guanyar batalles que semblaven impossibles, judicis injustos que també pretenien castigar la dissidència política. I tothom ho va saber. Ara la repercussió serà enorme i com més la vulguin mitigar més gran la farem nosaltres. Això no va d’independència, no va de banderes ni d’identitats, va de decència i drets humans. És cert allò que sovint diu Gabriel Rufián de que hem d’explicar a tothom que el “a por ellos” en realitat era un “a por todos”.-

LES BÈSTIES NEGRES

Sergi Tarrés i Sales — Tue, 08 Jan 2019 21:19:00 +0100

Després de la resposta de l’Estat l’octubre passat vàrem quedar tocats, despistats. A partir de l’acatament del 155 i que tots els partits -sí, també del President- decidissin presentar-se a les eleccions que havia convocat Rajoy només hem assistit a grans gesticulacions i retòriques emocionals més que racionals que només han fet que augmentar aquesta sensació general de desgavell. És lògic, és materialment impossible traslladar al “món real” la distòpia que alguns intenten fer creure que és una realitat tangible. Coses com que el “Parlament és sobirà”, “som República”, “obriu les presons”, etc. sonen bé, són èpiques però més que realitats són desitjos que tots, en més o menys mesura, sabem el que són. Per més que jo vagi dient i pensant molt fort que tinc un milió d’euros al banc si tinc el compte més sec que un bacallà quan vagi al caixer no me’n donaran ni cinc. Doncs això. Altra cosa és que puc treballar per aconseguir aquest milió d’euros en comptes d’estar tot el dia pensant que ja el tinc mentre em barallo amb qui em diu que és mentida i hi vaig perdent el temps. I resulta que a l’octubre del 2017 vàrem anar al caixer a veure què trèiem i ens vàrem endur una sorpresa.

La veritat és que aquest desgavell -fruit del xoc amb l’aparell de l’Estat i l’interès partidista i d’hegemonies- està degenerant el debat públic a tota velocitat i amb formes molt desiguals. Algú ha de ser el culpable de que no haguem aconseguit la República independent i cert electorat català vol “sang” i alguns treballen intensament perquè no sigui la seva sinó la d’un altre. La qüestió és que en comptes de ser honestos i deixar clar que la República no ha vingut -encara- perquè no hem rebut reconeixements internacionals i perquè l’Estat espanyol no és prou democràtic i que a més ens ha passat pel damunt perquè no tenim prou força -només cal veure la mobilització social del 21D o del 8N- preferim penjar “la culpa” -concepte cristià que és fosc i ningú vol- als nostres. Fins i tot d’aquells que hi han deixat la pell i pagaran amb anys d’exili o de presó.

N’hi ha que han decidit canviar l’enemic poderós de l’Estat per un de més assequible i proper. Un exercici de gran irresponsabilitat i mesquinesa. És per això que tots els que s’atreveixen a denunciar aquesta actitud són titllats de traïdors i es converteixen en bèsties negres. Fer grans proclames i insistir amb el “ho tenim a tocar” en comptes d’acceptar que potser cal fer d’altres coses a partir d’ara per poder guanyar i que això va per llarg l’únic que fa és enfonsar el moviment i abocar-lo a un guerracivilisme massa perillós.

El cas de Sergi Sol és un clar exemple. Un home que va ser dels primers a ser empresonat per insubmís a l’Estat i que sempre ha estat en la lluita des de la trinxera. Sol també va creure’s el “ho tenim a tocar” i va treballar ben activament perquè ho toquéssim ben aviat. Ara ha escrit un llibre sobre el president d’ERC on hi explica els moments més durs d’abans i després de l’1 d’octubre i la posterior repressió viscuda en primera persona. Diu coses incòmodes pels que encara resten instal·lats en el “ho tenim a tocar” i encara més per aquells a qui els hi interessa que molts hi restin instal·lats -sabent perfectament que ja no som en aquell moment-. Precisament per això Sol s’està convertint en una bèstia negra dels que no estan disposats a assumir ni gens ni mica la seva responsabilitat en res i el “marcatge a l’home” està esdevenint un esport bastant practicat en segons quins fòrums.

Opinadors “oficials” i Ínclits tuitaires dirigits comencen amb l’insult i tot un ramat que no sap res o quasi res de qui és ni què fa Sol l’hi vessen al damunt tota la ràbia i frustració com ho feren els sacerdots que demanaven cremar a la pira a Galileo Galilei per dir que la Terra orbitava al voltant del sol era en un moment en que tothom tenia claríssim que era al revés. I no dubten en mentir sense cap vergonya: que si és del CNI, que si va pactar amb Soraya, que si Junqueras és a la presó per culpa d’Ell, etc. En realitat, Sol, fa por a segons qui. I aquesta és la clau de volta. Es converteix en una bèstia negra i en un boc expiatori dels irredempts guardians del pot de les essències pàtries perquè sap veritats i segur que té informació incòmoda que potser podria demostrar el contrari i, malgrat tot, tampoc la fa servir contra ells. Ni contra ningú. Però el seu discurs i la seva proximitat amb Junqueras rebenta l’estratègia electoral i partidista dels que segueixen cavalgant la mentida i aprofitant-se de la frustració. Sense entrar a discutir expressions més o menys encertades o adequades en els seus articles l’important és el missatge de fons que vol transmetre. I aquest és el que s’intenta silenciar convertint-lo en bèstia negra.

Tot plegat fa bona la frase d’Orwell quan deia allò de que “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.Per això és esperable que tots els que no s’abracin incondicionalment a les tesis dels que inflamen el “ho tenim a tocar”, “investiu el President”, “desobeïu o dimitiu” es convertiran, de la nit al dia, en bèsties negres, encara que no les conegués ningú el dia abans.

LA 155 PROVA DE LABORATORI

Sergi Tarrés i Sales — Wed, 19 Dec 2018 11:12:00 +0100

L’octubre del 2017 fou un camp de proves ideal per aplicar el 155 pel que realment estava concebut aquest article: lligar curt als que s’atrevissin a posar en dubte la unitat d’Espanya, un dels molts cadenats que es guarda el règim del 78 contra les legítimes aspiracions de Catalunya i Euskadi. El somni humit dels mal anomenats constitucionalistes de deixar el principat sense institucions pròpies era possible per ordre ministerial i amb el consens del PSOE. I sense que s’encengués res.

De fet, l’aplicació fou limitada en el temps per part del Govern Rajoy -va convocar eleccions el mateix dia que aplicava la mesura- segurament per por a la reacció dels catalans i que se l’hi descontrolés massa el galliner. El 155 hagués durat escassos 60 dies si no hagués estat pel tacticisme curt emmascarat de patriotisme. La impossible investidura de Puigdemont -cosa que des del 28 de gener tots sabien i fins i tot Ell havia aventurat en campanya electoral malgrat anunciar un retorn que també sabia que no es produiria- s’hauria d’haver resolt molt abans. Va acabar durant 7 mesos. 206 dies. I “tot en ordre”.

De fet, s’entén bastant bé el que ha succeït l’últim any si partim de la base que alguns van seguir estirant una màgia segons la qual tot era possible i que, si no es feia, era per la covardia d’altres. Sense tenir en compte que tot l’aparell de l’Estat ja ens havia passat pel damunt i que l’únic que es podia fer era salvar els mobles, replegar-se, enfortir-se i esperar un temps per tornar-ho a provar. Aquesta tàctica ens va portar innecessàriament a multiplicar per quatre el temps en el que no teníem institucions representatives. Subvencions que no van arribar, desmantellament d’algunes polítiques de vertebració nacional, etc. Males conseqüències per un país que ja està suficientment castigat.

Cal lluitar amb les eines de les que disposem i no amb les que NO disposem. I treballar per aconseguir-ne més per tornar-ho a provar. Aquells set mesos de passejada militar van demostrar a Espanya que pot controlar la Generalitat sense que aquí no passi res. No en va -i en paraules de Gabriel Rufián- els tres genets de l’Apocalipsi fatxa, Rivera Casado i Abascal, es passen el dia dient que ja tarden en tornar aplicar el 155 des de Moncloa encara que ara no hi hagi hagut ni plens com el del 6 i 7 de setembre, ni 1 d’octubre ni CAP desobediència -per part de ningú, això sí, molta gesticulació-. I si ara ho tornen a fer serà complert, TV3 i l’escola al punt de mira.

El camp de proves de l’octubre del 2017 els van donar un resultat prou satisfactori. Al final, bombardejar els catalans surt gratis perquè es barallen entre ells per les sobres del pa i mentrestant estan distrets en comptes de dedicar-se a enfortir-se per combatre i poder guanyar algun dia. La doctrina del Shock a Catalunya, funciona. I tan si funciona. La cirereta serà posar-ho fàcil el 21D i donar-los l’excusa que porten buscant fa 6 anys. La profecia autocomplerta sobre la violència, cares encaputxades, etc. En tot cas, el que vulguin fer ho faran igualment, doncs tenen la força bruta i nosaltres no. No els ho tornem a posar fàcil, no els hi tornem a enviar el missatge que ens encanta fer el ridícul i fem allò que depengui de nosaltres pacíficament i amb civisme.

L’INSIGNE INDIGNE

Sergi Tarrés i Sales — Wed, 28 Nov 2018 22:29:00 +0100

Dos anys després de la desfeta del PSOE de Gonzalez i amb un PP d’Aznar envalentit, l’any 1998 Barrionuevo i Vera, dos exministres socialistes, van haver d’entrar a la presó per la ignomínia dels GAL. Una organització paramilitar i fora de la llei dedicada a extorquir i a perseguir i assassinar membres d’ETA, empresaris, etc. Fou un escàndol enorme que va tacar totes les portades de diaris durant mesos. Segons els jutges va quedar demostrat que la organització estava cuinada en despatxos oficials i, en bona part, des del Ministeri de l’Interior. Fou la primera gran evidencia d’allò que després n’hem dit “les clavegueres de l’Estat”.

Sigui com sigui, l’insigne Borrell ja hi era llavors. I no pas en un paper discret. Borrell havia estat escollit candidat del PSOE en unes primàries el mes d’abril d’aquell mateix any. Ell mateix, ja com a candidat, visità a la presó els seus excompanys de govern i amb el seu estil desvergonyit digué allò de: “defender a Barrionuevo y Vera forma parte de mi proyecto de futuro”. No calia afegir massa res. Al poc temps d’aquestes brillants declaracions de l’insigne candidat es va veure immers en una polèmica relacionada amb uns amics seus imputats en una investigació judicial per presumpte frau fiscal. Això el va obligar a dimitir.

L’Insigne es serví de les portes giratòriesdesprés d’haver passat per la presidència del parlament Europeu i fou conseller delegat d’Abengoa i n’acabà sent president del consell internacional. Curiosament, el 2015 i un dia abans que la companyia es desplomés a la borsa, es tragué de sobre totes les accions que ell tenia. La CNMV ja n’ha pres compte i l’ha multat a tal efecte.

L’insigne alliçonador assistí a les manifestacions de Societat Civil Catalana com si fos una mena de líder del món lliure que ens explicava que els que volíem votar érem uns supremacistes excloents i que calia desinfectar la nostra societat. Per a més inri es mofava de Junqueras empresonat.

L’insigne indigne dels “quatre indis” americans, essent Ministre d’afers Exteriors, ens tornava a mentir amb una escopinada que no fou tal.El seu excompany de files Rubalcaba digué després de l’11M: “Los españoles no se merecen un gobierno que les mienta”. Al final, com sempre, Rufián es va quedar curt.
Potser, doncs, ja va sent hora que Borrell marxi de l’esfera pública, per sempre. No tan per insigne i bastant més per indigne.

UN ESTAT QUE S’ASSEMBLA AL SEUS TRENS

Sergi Tarrés i Sales — Wed, 21 Nov 2018 22:29:00 +0100

A Vacarisses hi va haver un accident de tren. Un descarrilament que va provocar un mort i quatre ferits. Pel que es veu el personal responsable de la línia, els conductors, interventors havien avisat en diverses ocasions sobre el risc que suposava circular en les condicions de la via i les instal·lacions. A les poques hores de l’accident es filtrà un vídeo domèstic enregistrat setmanes abans per un dels maquinistes en la que es feia palesa el mal estat dels talussos, especialment en moments de forta pluja. I efectivament, va passar.

                Els incompliments històrics de l’Estat en matèria de finançaments d’infraestructura a Catalunya, doncs, ja han provocat una víctima mortal. Almenys una fins a dia d’avui, que sapiguem. I així anar fent. No és només aquesta línia la que és precària, totes les de rodalies de Catalunya tenen dèficits greus i notificats en moltíssimes ocasions a totes les instàncies competents.

La Generalitat te els trens però no té ni el pressupost ni les vies, un negoci pèssim que deixa un marge de maniobra pràcticament nul en unes línies amb milers d’usuaris diaris que posen la seva vida en perill per anar a la feina. Val a dir que és un miracle que, a dia d’avui, no hi hagi hagut més víctimes. Mentre Espanya ven a tot el món i a tort i a dret que és el primer país del món en línies d’Alta Velocitat -que utilitzen no els obrers, precisament- a la vegada té unes rodalies a Catalunya que són un polvorí molt perillós. La mare dels ous és la falta d’inversió, línies que tenen cent anys necessiten milers de milions per posar-se al dia.

                Tornant a l’accident, el President Torra va demanar que el Ministeri de Foment iniciés una investigació. Instància que el Ministre Ábalos va aprofitar de manera molt miserable per continuar fent xantatge amb l’aprovació dels pressupostos generals. El Ministre va tornar a fer el que porta fent l’Estat tota la vida que no és sinó demanar-nos un enèsim acte de fe, dir-nos que els hi fiem i que si d’això ja en parlarem. I aquest cop ho va fer amb el cadàver d’un pobre nano encara calent a sobre la taula. Miserable, simplement miserable.

                Per si tot això no fos prou el Ministre i Foment, si ho fan, encarregaran la investigació a la CIAF (Comisión de Investigación de Accidentes Ferroviarios) que depèn del seu departament. Una Comissió fortament amonestada per la Comissió Europea a través de la ERA (European Railway Agency) per la gestió de la investigació del desgraciat accident de l’Alvia de la corba d’Angrois. El 2013 un tren de la línia Ourense-Santiago que va descarrilar i va produir 80 morts i més de 100 ferits. Tots els estaments competents van determinar que la responsabilitat requeia exclusivament i única sobre el maquinista. Malgrat tot, la ERA, va emetre dos demolidors informes en els que afirmava categòricament que la investigació duta a terme per la CIAF havia estat parcial doncs els investigadors eren els mateixos que els investigats, contravenint tot precepte legal en matèria de seguretat ferroviària -i el sentit comú, tot sigui dit-. Doncs bé, a dia d’avui i malgrat aquests avisos la CIAF s’ha negat a reobrir la investigació. Un cas que acabarà als tribunals internacionals i, probablement, amb l’Estat condemnat.

                Un cop més, l’Estat espanyol, ens demostra que continua essent un mal negoci. Un cop més, l’Estat, ens demostra que tan és qui hi hagi al capdavant votat per la ciutadania. L’establishment sempre te els ressorts per escapar-se del control democràtic. Al final, doncs, sembla que les estructures ferroviàries espanyoles s’assemblen molt a la mateixa forma de ser de l’Estat. Algunes molt poc útils brillen per tapar les que realment fan falta i, a la vegada, són les pitjors.

LA UNITAT DE LA LLISTA UNITÀRIA

Sergi Tarrés i Sales — Wed, 14 Nov 2018 08:42:00 +0100

A ningú se li escapa que Junts Pel Sí no formava part de l’estratègia d’Esquerra. Com s’ha dit i escrit en múltiples ocasions aquell artefacte electoral fou forçat pel president Mas i amb la concurrència de la ANC de Sánchez, l’Òmnium de Casals i l’AMI de Vila d’Abadal.

Junqueras i ERC no van veure mai clar això de fer fronts electorals unitaris amb l’espai de Convergència -i així ho va expressar el president del partit republicà diverses vegades en públic-. De fet, el mateix Mas s’havia compromès, mesos abans, a convocar eleccions -després del cèlebre “President, posi les urnes” de Forcadell- amb llistes separades pel 27 de setembre del 2015. Ho va fer en una compareixença pública el MHP el 14 de gener al vespre.

Malgrat tot, de forma inesperada i sense cap motiu objectiu que ho justifiqués -doncs cap estudi demoscòpic havia donat millors resultats que el de llistes separades-, en una trobada a Palau el dilluns 13 de febrer d’aquell mateix any, Junqueras es trobà davant d’una ofensiva coordinada de les entitats i liderada per Mas que el posava en la disjuntiva següent: o es feia amb una llista d’ERC-CiU o, probablement, no hi hauria eleccions perquè el president no les convocaria i, a més, Junqueras quedaria com el responsable d’evitar que es pogués obtenir un mandat per la independència. Mas trencava així el seu Compromís públic d’un mes enrere. El president d’ERC, decidit a obtenir aquest mandat, va acabar acceptant-t’ho, doncs creia que era imprescindible obtenir-lo i no deixar perdre aquella oportunitat. El resultat d’aquells comicis ja el recordem tots: una CUP envalentida que va llençar el President a la paperera de la historia i 62 diputats de la “llista unitària”. Això sí, Mas havia evitat que, per primer cop a la història i després del desgast de les retallades i la corrupció, el seu partit s’hagués de presentar a pit descobert a unes eleccions. Una gran jugada mestra i astuta de Mas.

El 21D, i amb tota la maquinària repressiva al damunt, les llistes de ERC i JxCat per separat van aconseguir 66 diputats i la CUP, 4 demostrant, doncs, que per separat -i en les eleccions més participades de la història- els dos grans partits sumen més que junts, tal i com sempre havia indicat la demoscòpia.

La qüestió és que no es tracta de fer llistes úniques o unitàries per aconseguir un objectiu o dos o tres. De fet, val la pena recordar que l’1 d’octubre no es va fer sota el comandament d’una llista única, doncs n’hi va haver dues: JxSí i la CUP.

És sabut dels desentesos que cremaven en somort als despatxos durant la legislatura de JxSí i que van haver de desembocar en una crisi de govern el juliol del 2017 en la que 4 consellers del PDeCat van haver de marxar de l’executiu. Aquestes “jugadetes” de despatx eren deslleials i poc transparents, en definitiva, ben poc democràtiques. I probablement formaven part d’un “modus operandi” al que alguns estaven acostumats. Les llistes separades, a més de permetre pescar suports a més llocs, retraten a tothom i deixen en evidència les vergonyes, també, de tothom.

Sens dubte, de l’experiència de JxSí se n’hauria d’haver après molt. A fe de Déu que el partit de Junqueras en va aprendre i d’aquí que no la vulgui repetir. La Unitat ha de ser, bàsicament, estratègica. Ja no és temps de fer OPAs partidistes en públic -ja sigui en forma de conferències o d’entrevistes a la Ràdio Nacional-, cal una taula honesta i transparent on tothom posi les cartes damunt la taula i en la que es traci una estratègia amb tots els agents que vulguin avançar cap a l’assoliment de la República Catalana i la protecció de les llibertats i la democràcia.

EL CONILL DE LA REPÚBLICA

Sergi Tarrés i Sales — Thu, 11 Oct 2018 00:00:00 +0200

Ens vàrem conjurar per fer un 1 i un 3 d’octubre heroics, històrics. Ens vàrem conjurar com a poble per guanyar la nostra llibertat. Aquell capital que es tenia a l’octubre del 2017 provenia de la mobilització popular i el compromís dels dirigents per liderar el projecte de l’alliberament nacional. Aquell capital cristal·litzava en forma de credibilitat com a país -internacionalment però també internament-. La credibilitat, però, no és binària, la credibilitat és acumulativa i se’n pot tenir més o se’n pot tenir menys. A Romeva l’hi deien, a tot arreu, que anéssim de veres i que només així la comunitat internacional respondria.

La credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre. 10 d’octubre de 2017: 1000 mitjans acreditats i obrint tots els noticiaris del món mundial en “prime time”, tota la gent al carrer esperant fer qualsevol cosa que se’ls manés. Puigdemont fa saltar els ploms i fa una “no declaració suspesa”.

Aquell dia, i ho sap tothom, es va esfumar una part molt substancial del capital acumulat en forma de credibilitat i la prova és que, el 27 d’octubre, ja no hi havia ni la meitat de la meitat dels mitjans només feia 15 dies. Aquell era el dia de la desobediència -si bé, malgrat tot, ningú diu que hi hagués garanties de res el que és segur és que no fer-ho és garantia de no aconseguir-ho-.

Alguns intenten fer veure que ERC era còmplice d’aquesta falla -per diluir la cosa de forma partidista i interessada- , el cas és que el que la responsabilitat recau, sí o sí, a la primera autoritat del país i això no és eludible per més fum que alguns intentin vendre. Per altra banda el President és qui representa tot el país i és qui obria els noticiaris. En definitiva, aquell dia vàrem perdre el moment i el mateix responsable ha reconegut, honorablement, que es va equivocar.

En qualsevol cas, passada aquella oportunitat i perduda aquella credibilitat, només hem assistit a la desfeta progressiva del front independentista per falta d’objectius concrets a curt i mig termini i, sobretot, un excés de retòrica. Alguns que fan veure que desobeeixen -sense saber exactament què, ni amb quin objectiu i sobretot només fen-t’ho veure, és a dir, mentint-, d’altres que a més de fer veure que desobeeixen es dediquen a insultar i a titllar de covard qui no ho fa, d’altres que donen a entendre que en 10 dies s’aturarà el país i es farà allò que no es va ser capaç de fer el 10 d’octubre -però sense el tremp ni la credibilitat d’aquell moment i amb els líders dispersats o empresonats... potser sí-.

La qüestió és que alguns han donat a entendre que la República catalana és com un conill que en qualsevol moment pot sortir del barret que és el Parlament de Catalunya i que els mags són els polítics. El problema és que el truc, sempre és un truc i la República no és un conill.

Cal que deixem de veure els polítics com aquests mags i ens adonem que són persones que s’enfronten a una realitat erma, dura i complexa en la que els trucs de màgia tenen les potes molt curtes. Tothom parla de buscar una estratègia conjunta però el problema és que potser no és possible perquè no hi ha voluntat per a fer-ho. Si hi hagués aquesta voluntat no hi hauria líders polítics cavalcant la mentida de la desobediència que Ells fan veure que practiquen. Perquè, al final, els que més acusen de partidistes potser són els que en realitat ho són més.

UNITARIETAT. ELS INDEPENDENTS SÓN ELS PARES?

Sergi Tarrés i Sales — Tue, 17 Jul 2018 17:52:00 +0200

Portem sis anys en els que sistemàticament i sempre des del mateix espai -el centredreta nacionalista- s’intenta fixar el marc de les llistes electorals conjuntes a partir de repetir consignes simples però, en general, bastant buides en el fons. Han passat moltes coses des de la conferència de l’Artur Mas en la que de manera molt “humil” deia que Ell podia encapçalar o tancar la llista “unitària” -finalment ni una cosa ni l’altra, va anar de número 4- fins la flamant “Crida Nacional per la República” de Puigdemont -a la que ja han explicitat que no s’hi sumarà ni ERC ni la CUP ni Demòcrates i sí alguns suposats “independents”-.

El missatge fàcil de fer coses “junts” -obviant la unitat d’acció i invocant únicament la de les llistes- cada vegada cola menys, en especial a partir de l’octubre de l’any passat on va quedar pal·les que una certa fórmula per assolir una República Independent s’havia esgotat. En tots aquests mesos només un espai ha aconseguit fer un debat més o menys serè que ha posat un pla damunt la taula. Agradi més o menys la solució proposada la veritat és que només Esquerra s’ha atrevit a proposar-la. És un fet. La resta són crides a desobeir sense cap horitzó concret o a fer la “unitat per fer la República” sense cap pla per fer-la.

Per un cert votant més o menys polititzat pot arribar a semblar atractiva la idea d’això de “superar la lògica dels partits per a un objectiu concret” tan fet servir últimament des d’algunes tribunes però el cas és que cert sector -el que malda constantment per crear aquesta unitat forçada- en realitat no només no l’ha superada mai sinó, ben al contrari, n’és el màxim exponent a l’hora d’exercir-ne els seus vicis. Al darrera de la nova “Crida” hi ha insignes personatges que porten TOTA LA VIDA vivint de la política d’alguna o altra manera. Gent que han fet de la “lògica dels partits” la seva vida professional en la seva màxima expressió. Gent que estaven en les direccions de federacions, perdoneu-me l’expressió, tan “sèrbies” com l’antiga CiU on gairebé tot ho decidia només una persona.

La idea de “superar la lògica de partits” potser tindria algun sentit si provingués de gent no tacada per allò mateix que pretén superar. D’altra manera no sembla una fórmula gaire honesta per començar un nou projecte a partir de la lògica lampedusiana més vella que l’anar peu. No oblidem que, per exemple, Puigdemont és tan militant del PDeCat com ho és Marta Pascal, per exemple. I recordem que ha concorregut sota sis noms diferents en els processos electorals que han ocorregut en aquest país els últims 5 anys. Potser estaria bé que el comú dels mortals -també aquests que invoquen la unitat dogmàtica- es preguntessin el perquè.

Evidentment aquesta proposta dels Presidents -els dos són presidents a proposta de l’antiga convergència, no cal oblidar-ho- pot haver nascut molt coixa, sabent-ho, de ben segur que procuraran -els que hi entenen, els que hi maniobren i en són ben professionals- tenir algun recolzament pretesament “extern” que el legitimi. Aquí és on cal veure quin paper juga la ANC, ja sabem de les lluites fratricides internes al Secretariat per imposar el criteri des d’un cert espai -precisament el que porta tots aquests anys fent crides a la unitat de llistes més que a la d’acció-. No ens agradaria descobrir, després de tots aquests anys, que els “independents” no existeixen.

NI DE DRETES, NI D’ESQUERRES. O SIGUI, DE DRETES.

Sergi Tarrés i Sales — Tue, 03 Jul 2018 21:47:00 +0200

D’uns anys ençà un cert sector del catalanisme polític s’ha entestat en crear el marc mental de la necessitat d’una unitat pretesament “apartidista”. Dic pretesament perquè alguns, últimament, s’han tret la màscara. Quan el PDeCat diu que només impulsarà llistes úniques allà on no tingui l’alcaldia no els deixa en gaire bona posició i rebel.la el que la majoria sabíem i és que, per alguns, això de fer llistes úniques només serveix per refundar-se a costa dels altres.

El marc de la unitat dogmàtica, més enllà de tota ideologia i per un sol motiu, no necessita cap llista única i alguns ho hem dit desenes de vegades. Cal honestedat i unitat d’acció. Només. La resta són artefactes electorals que sempre acaben al servei del partidisme que precisament diuen denostar. Els que repeteixen com un mantra això de que “els partits són un fre a l’independentisme” sonen igual que els que diuen que “no són ni de dretes ni d’esquerres” i que sempre acaben essent més de dretes que l’aixeta de l’aigua freda.

Arribar a tot arreu i ocupar tots els espais possibles difícilment s’aconsegueix amb una llista única. Pels que la seva prioritat és només la independència (o la dependència) està clar que no importa quin color ho representi mentre ho porti al programa però hi ha electorat que té d’altres prioritats -i això encara es fa molt més palès en unes municipals- a més d’aquest punt. A Barcelona, per exemple, les necessitats de Nou Barris no són les mateixes de les de Sants. S’ha de parlar i fer política amb d’altres coses més enllà de dir que volem fer una República perquè, del contrari, quants vots aniran a qui els prometi una “superilla” o un barri més sostenible? I això és ideològic i no, no val pensar que TOTHOM té com a prioritat la independència, això no es pot saber ni s’hi pot jugar si no es vol perdre. Ho vàrem veure el 27s del 2015, no hi va haver una llista única de l’independentisme, hi va haver dues llistes -i una d’elles feta amb un cert xantatge- i el resultat fou que el vot es va dividir. Un desnonat de la PAH, per més independentista que sigui, dificilment votarà un representant de la banca i això ja ho hem vist.

Malgrat tots els malgrats una llista única -única de veritat i no només amb el PDeCat i l’espai que representa- seria útil si fos d’un gran consens, un front antirepressiu a favor del referèndum d’autodeterminació i contra la repressió d’un estat postfranquista podria ser una bona cosa i aglutinaria no només els independentistes sinó a molts més espais i deixaria despullats els cortesans. No és just titllar d’antidemocràtic a qui no creu que Catalunya hagi d’esdevenir un Estat independent i per tan tindrien cabuda en aquest front -recordem noms com Albano-Dante, Bea Talegón, Xavier Domènech, etc-.

La independència, simplement, és una opció política més. Això és precisament al que es referia Junqueras en la carta que va llegir Rufián a l’última conferència Nacional d’Esquerra: fugir de l’essencialisme. Aglutinar-nos al voltant de valors democràtics que sí generen consens és el millor per seguir guanyant, la resta, caurà pel seu propi pes. L’Estat Espanyol no passa la prova del cotó. No es tracta d’enganyar ningú, es tracta de que tothom vagi arribant a la seva velocitat. Però guanyar no és fàcil i, com s’ha anat veient, no és ràpid.

Si l’independentisme torna a ser bàsicament nacionalista perdrem, segur.

JUGADA MESTRA

Sergi Tarrés i Sales — Tue, 15 May 2018 21:07:00 +0200

Ara que finalment s’ha escollit per part del Parlament un president i el Rei n’ha signat el decret de nomenament –si, el mateix rei que ens va renyar el 3 d’octubre- potser és moment de fer un petit balanç dels últims cinc mesos de la política catalana. Uns 5 mesos que, bàsicament, han servit per intentar buscar un culpable clar de la situació actual. I no, no agrada a cap independentista que siguem on som. Pensàvem que, potser, després de l’heroic 1 d’octubre teníem una possibilitat d’esdevenir una República independent en qüestió de poc temps i tots volíem creure que els reconeixements internacionals vindrien en breu. La realitat és dura i obstinada i no, no ens agrada que hagi estat així.

Passades les eleccions del 21D en les que tot l’independentisme hi va concórrer més amb desconcert i ràbia que no pas entusiasme es va començar a gestar una maniobra mediàtica interessada per part d’alguns grups dins del moviment destinada, exclusivament, a assenyalar i intoxicar de manera fratricida el que és cridat a esdevenir el catch all party de la política catalana. Alguns exemples d’això han estat: la filtració d’algunes parts de la declaració de Marta Rovira davant del Suprem –que contrasta, sobretot, amb q no se’n publiqués cap del PDECat, per exemple-, insults constants incruents contra patriotes de pedra picada com Joan Tardà o la segona autoritat del País el MHP Roger Torrent, filtracions interessades d’acords inexistents per obligar a desmentir-los i a fer quedar ERC com el que aigualeix la festa, reptar i pressionar en públic a d’altres per una investidura que els mateixos no s’atrevien a proposar formalment per ser impossible, atacs coordinats a les xarxes amb missatges repetitius i lemes que han acabat essent de plastilina –Puigdemont o Puigdemont, Puigdemont o eleccions, i tal-, etc. I tot això per acabar fent un govern amb un President el nomenament del qual ha estat en mans del Rei. No obstant no agradar-nos, la majoria de l’independentisme sabia que era l’únic que podíem fer des del principi. Dic la majoria perquè estic segur que molts encara no ho saben però els que ho havien de saber, segur que sí. Fer que fos ERC qui carregués amb el mort del forçat canvi de rumb –la realitat és tossuda- en comptes de permetre un dol honest i ràpid és en el que s’han esmerçat els recursos per una gran part del moviment.

S’ha jugat amb l’escenificació i s’ha estirat com un xiclet una èpica declarativa que, ai las!, ha acabat destapant que no hi havia cap altra opció que fer el que deia, precisament, a qui li volien penjar el mort. I no, el 30 de gener no es podia investir Puigdemont i ho saben, en especial, els primers que disparen contra Torrent per dir que si no ho va fer és perquè no va voler. Fins i tot la CUP avui ja no parlava de fer efectiva la República del 27o sinó que acusava ja, “només”, al President Torra de voler parlar amb Rajoy en comptes de defensar el dret a l’autodeterminació.

En termes de la internacionalització és molt cert que la situació judicial del president Puigdemont i dels consellers a l’exili han tingut una gran repercussió però el cas és que no hi ha cap element mínimament objectiu que ens doni a entendre que això hagués estat diferent en cas d’haver designat un govern des del primer moment. No s’hagués detingut al MHP Puigdemont a Alemanya? El jutge l’hagués entregat abans? Doncs segurament no, hagués succeït el mateix. Com a molt admetem que la ONU –i no ho menyspreo- hagi admès a tràmit una resolució per visa a Espanya –com tants d’altres avisos que ja té l’Estat- que no es respectaven els drets dels diputats catalans.

Arribats aquí, cal que ara sí, i després d’haver perdut 5 mesos fem el debat nacional honest, que acabi de passar el dol qui encara no l’hagi passat i decidim, entre tots, perquè som aquí, cap on hem d’anar i amb quines forces comptem. Amb perspectiva, doncs, haver perdut aquest temps potser no ha estat cap jugada mestra.

UNILATERALS

Sergi Tarrés i Sales — Thu, 10 May 2018 18:41:00 +0200

Polèmica servida per la filtració de la ponència d’ERC que s’ha de discutir en la propera conferència nacional que ha convocat la formació. Se’n parla i se’n parlarà molt. Per això hi és. I, de fet, ningú més en el sí del moviment independentista ha fet cap més proposta concreta i amb un horitzó clar. Sigui com sigui és una ponència, com deia, per debatre, per esmenar, per parlar-ne i, en definitiva, per assolir un consens.

                Que cal replantejar el que hem de fer és una evidència a partir del moment que ni govern, ni entitats, ni partits ni ciutadania va saber què ni com fer res des del referèndum heroic de l’octubre. Els partits, això sí, tots van acceptar presentar-se a unes eleccions autonòmiques -malgrat haver votat una declaració d’independència al Parlament- convocades per Rajoy després d’haver cessat el Govern Puigdemont-Junqueras. Això són fets, no manipulacions ni interpretacions d’una o altra promesa electoral: els partits independentistes van acceptar el marc autonòmic i els electors, també. Encara que fos a desgrat però és així de cru. I ningú, NINGÚ, els hi va recriminar. I si és així és per algun motiu malgrat que en el pla racional ens costi d’acceptar i ens dolgui.

                Ara s’ha intentat instal·lar el marc mental que ERC renúncia a la “unilateralitat” i se’ls acusa de ser naïfs, que no es pot pactar res amb Espanya, que ja no hi ha cap possibilitat d’entendre’ns, de rendició, de reculada, etc. Ben curiós que molts dels que ara diuen això són els mateixos que anys enrere titllaven l’independentisme d’ERC de ser naïf, ingenu i -massa- radical precisament per tot el contrari però això és un tema per un altre dia.

                ERC mai ha defensat la unilateralitat, sempre ha estat una gran defensora del diàleg i del pacte. Amb tothom. Replantejar una estratègia i passar-la de curt a llarg per buscar maneres que aglutinin més gent -pot ser efectiu o no ser-ho, el temps ho dirà, però en tot cas és un pla, de moment l’únic que coneixem per part de totes les entitats sobiranistes..

Sempre ho ha fet així sense renunciar mai a la fermesa en la defensa de l’objectiu d’assolir la República Catalana de ple dret. No pas per casualitat té desenes d’afusellats i milers de càrrecs seus represaliats -d’ara i d’abans- i empresonats i cap ni un per corrupció. Qui ha actuat amb unilateralitat sempre han estat els repressors, els que han enviat porres i pilotes de goma per atonyinar gent que volia votar.

Que Esquerra, i concretament Junqueras, demanin més que mai escoltar-se tothom, estendre ponts i fer créixer els vasos comunicants entre les diferents sensibilitats que formen part del nostre país a ningú li hauria de semblar res estrany, més aviat al contrari. De fet, no se m’acut actitud menys republicana que la de condemnar-ho o menysprear-ho. El fer-ho respon, només, a seguir fent soroll i treure profit de l’embolic. És possible que Esquerra pagui electoralment a curt termini, com sempre que ha fet un pas audaç. Però, en paraules del mateix Junqueras: “No estem aquí per treure un diputat més o menys que ningú, estem aquí per a construir un país”.

Escoltem-nos tots doncs, posem les cartes damunt la taula i que tothom digui què vol i com pensa que s’ha de fer més enllà de criticar aquells que sí tenen un pla.

EL BLANQUEIG

Sergi Tarrés i Sales — Thu, 10 May 2018 18:36:00 +0200

És bastant coneguda la pràctica del blanqueig de capitals dels que tenen diners sense declarar. No és res més que això de fer legal allò que no ho és, en termes crematístics, convertir en diners o capital legalitzat aquell que, sovint, prové d’activitat poc lícita. L’esclat mediàtic de desenes de casos de corrupció urbanística o política els últims anys ens han familiaritzat tan el terme que, com sol passar, hem corregut el risc de normalitzar-lo.

                El fet és que el blanqueig pot ser de molts tipus però últimament estem assistint a un blanqueig de la imatge d’alguns líders per part dels mitjans. Darrera d’això només pot haver-hi la mà dels que han manat sempre i que consideren amortitzades les cares que fins ara, públicament, els hi havien fet la feina bruta. Les han de substituir per figures noves que sembli que canviaran les coses a favor dels electors però que, en realitat, només faran el mateix de sempre. Allò del “fer veure que tot canvia perquè tot quedi igual”.

                A Catalunya han intentat passar el pinzell a Santi Vila. Els mateixos mitjans que estaven contra la declaració d’independència i que, a la vegada, van acabar fent campanya per Puigdemont -és a dir, mitjans suposadament afins al “sobiranisme”- i d’altres van dedicar uns dies a la pintura de manera intensa. Les primeres capes les van aplicar aprofitant l’avinentesa de que el conseller dimitit -que no cessat- havia publicat un llibre on s’hi vessaven unes quantes declaracions extemporànies i mitges veritats -fins i tot d’excompanys de govern que estan pagant preus altíssims a la presó- tot aprofitant la seva posició de confés per el règim al que aquest ha perdonat o, fins i tot, lloat -recordem les fotos del mateix Vila rient en una trobada amb M.Rajoy o amb Soraya-. Qui sap, qui sap, si hi té a veure allò que es deia en una gravació furtiva d’un dinar del PDECAT. Recorden no-sé-què d’un candidat autonomista en cas que les coses no anessin bé amb això de la independència? Potser algun dia ja se sabrà, potser.

                A Espanya, els rius de pintura blanca corren per el líder taronja: L’Albert Rivera. Un tipus al que no li tremola el pols per manar als seus diputats que abandonin a correcuita l’hemicicle del Parlament quan es parla de l’anul·lació de judicis del franquisme, per exemple. Un senyor que no te cap problema en votar contra la pujada del salari mínim interprofessional o proposar el “contracte únic”, una de les mesures més reaccionaries que es recorden en matèria laboral, i tot això mentre es defineix com a socialdemòcrata. Un senyor, criat a La Garriga, que va començar el seu camí en això de la política fent campanya contra la immersió lingüística i alimentant el mite de que el castellà, un idioma amb 500 milions de parlants, està en perill a Catalunya per culpa d’una llengua parlada per 10 milions. Un senyor que afirma per activa i per passiva que no farà president a Rajoy, fins que ho fa. Un senyor que afirma que serà una oposició duríssima al PP i que no deixarà passar-ne ni una en matèria de corrupció però que, malgrat Bárcenas, els papers, la caixa B, les filtracions de les clavegueres de l’Estat, etc, manté el PP a la poltrona mentre acusa de colpistes als catalans que volen votar en referèndum.

Aquest home, el taronja, el que fins ara era la minyona, la crossa de l’Íbex35 ara apunta a nou líder messiànic, salvador de la pàtria. La premsa del règim, la caverna, porta setmanes cantant lloances a Rivera: que si la joventut, que si és monàrquic amb idees republicanes (¿?), que si creu que la constitució s’ha de canviar de tan i en tan i posar-la al dia -curiosament ha estat un dels més acèrrims defensors de l’immobilisme constitucional-, que si és el Macron espanyol, etc. Tota la premsa pàtria donant-lo com a flamant capdavanter dels sondejos electorals ens anticipen el que podria ser una gran maniobra de blanqueig destinada a entronitzar-lo. Ara només queda que la pòlissa d’assegurança de la supervivència del règim del 78, el PSOE, torni a estar apunt per activar-se i sigui la garantia de que Rivera és el president que piloti la segona transició. Rajoy i el PP han deixat la terra cremada però a la vegada abonada perquè la maniobra sigui un èxit.

El Rei? El Rei sempre és blanc i juga amb avantatge.