https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/ Wed, 03 Aug 2011 17:49:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/6289/top-twitter-de-mitjans-i-periodistes https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/6289/top-twitter-de-mitjans-i-periodistes Wed, 03 Aug 2011 17:49:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/6289/top-twitter-de-mitjans-i-periodistes Els diaris esportius lideren el rànquing de mitjans de comunicació de Catalunya amb més followers a Twitter. Aquest és un rànquing dels comptes principals dels diaris impresos i digitals, les emissores de ràdio i televisió, les publicacions periòdiques i les agències de notícies de Catalunya. El diari generalista amb més seguidors és l'Ara, mentre que la primera emissora de ràdio és RAC1 i, lògicament, TV3 regna entre les televisions. El portal 3cat24 encapçala el top dels mitjans digitals, ACN destaca entre les agències i Enderrock entre les revistes en català. 

Posició	Mitjà	Tipus	Followers	Variació
1	Mundo Deportivo	Diari esportiu	313.830	-
2	Sport	Diari esportiu	64.069	-
3	Ara	Diari	36.961	-
4	TV3	Televisió	25.435	-
5	La Vanguardia	Diari	25.435	-
6	3cat24	Digital	20.770	-
7	RAC1	Ràdio	19.612	-
8	Catalunya Ràdio	Ràdio	12.469	-
9	Vilaweb	Digital	10.073	-
10	El Punt Avui	Diari	9.494	-
11	El Periódico de Catalunya	Diari	8.873	-
12	ACN	Agència	8.521	-
13	BTV	Televisió	6.302	-
14	Enderrock	Revista	5.479	-
15	Racó Català	Digital	4.097	-
16	Directe	Digital	3.262	-
17	Catalunya Informació	Ràdio	2.882	-
18	El 9 Esportiu	Diari esportiu	2.728	-
19	La Malla	Digital	2.397	-
20	RAC105	Ràdio	2.018	-
21	El Debat	Digital	1.760	-
22	COMRàdio	Ràdio	1.341	-
23	e-notícies	Digital	1.242	-
24	El Singular	Digital	1.170	-
25	L'Avenç	Revista	672	-
26	Nació Digital	Digital	524	-
27	CNA	Agència	458	-
28	Radio Barcelona	Ràdio	353	-
29	Europa Press	Agència	111	-
30				-

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

Els periodistes Antoni Bassas (TV3), Júlia Otero (Onda Cero) i Jordi Basté (RAC1), amb més de 30.000 followers, encapçalen el rànquing dels periodistes catalans a Twitter. Els mediàtics ocupen les primeres posicions d'un llistat de cinquanta periodistes amb més de 1.000 seguidors. Destaquen directors de mitjans com Carles Capdevila (Ara), Vicent Partal (Vilaweb) i Enric Hernàndez (El Periódico de Catalunya). Diversos professionals freelance que col·laboren en més d'un mitjà estan situats entre els més seguits a Twitter. 

Posició	Periodista	Mitjà	Followers	Variació
1	Antoni Bassas	TV3	33.929	-
2	Júlia Otero	Onda Cero	33.827	-
3	Jordi Basté	RAC1	31.612	-
4	Quim Monzó	La Vanguardia	30.536	-
5	Toni Soler	Minoria Absoluta	25.154	-
6	Àngels Barceló	SER	21.457	-
7	Mònica Planas	Freelance	19.594	-
8	Carles Capdevila	Ara	16.206	-
9	Carles Fité	-	10.616	-
10	Quim Morales	RAC1	10.072	-
11	Ramon Besa	El País	8.587	-
12	Bibiana Ballbè	TV3	8.133	-
13	Vicent Partal	Vilaweb	8.035	-
14	Xavi Coral	TV3	6.758	-
15	Iu Forn	Freelance	6.516	-
16	Bernat Soler	TV3	6.335	-
17	Saül Gordillo	Freelance	5.745	-
18	Toni Cruanyes	TV3	5.530	-
19	Silvia Cobo	Freelance	5.395	-
20	Xavier Graset	Catalunya Ràdio	5.069	-
21	Lluís Foix	La Vanguardia	4.969	-
22	Albert Cuesta	Freelance	4.402	-
23	Toni Aira	Professor	4.209	-
24	Francesc-Marc Álvaro	La Vanguardia	4.179	-
25	Xantal Llavina	Freelance	3.695	-
26	Cristina Puig	TVE	3.728	-
27	Lluís Bassets	El País	3.501	-
28	Toni Padilla	Ara	3.482	-
29	Antoni Maria Piqué	Freelance	3.067	-
30	Miquel Pellicer	FC Barcelona	2.270	-
31	Roger Palà	Enderrock	2.224	-
32	Eva Piquer	Freelance	2.209	-
33	Enric Hernàndez	El Periódico	2.179	-
34	Francesc Canosa	Professor	1.899	-
35	Ramon Pellicer	TV3	1.874	-
36	Àlex Gutiérrez	Ara	1.825	-
37	Albert Sáez	El Periódico	1.718	-
38	Agnès Marquès	TV3	1.607	-
39	Salvador Cot	Nació Digital	1.592	-
40	Pep Vilar	TVE	1.537	-
41	Ferran Casas	Ara	1.370	-
42	Rosa Cullell	El Periódico	1.168	-
43	Josep Capella	TV3	1.152	-
44	Jofre Llombart	Catalunya Ràdio	1.135	-
45	Lluís Pellicer	El País	1.132	-
46	Rafel Lujan	BTV	1.127	-
47	Enric Xicoy	Professor	1.099	-
48	Bel Zaballa	Vilaweb	1.079	-
49	Rita Marzoa	Catalunya Ràdio	1.069	-
50	Sònia Bagudanch	ACN	982	-

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

(*) Aquest rànquing ha estat fet els dies 2 (mitjans) i 3 d'agost (periodistes) a partir d'un repàs manual. L'única dada utilitzada (que pot variar a cada minut) és la de seguidors de comptes actius, la qual cosa no aporta informació sobre rellevància ni activitat de cada usuari. Els comptes dels mitjans de comunicació corresponen als principals de les seves marques, no pas a programes ni protagonistes (ràdio i televisió) o seccions concretes (mitjans escrits). Els comptes dels periodistes són el personals o corporatiu, en funció del que acumuli més seguidors. A partir del setembre aniré actualitzant el rànquing. Com que segur que hi manquen mitjans i periodistes, feu-me arribar un missatge i l'actualitzaré en la propera entrega. Podeu deixar un comentari en aquest mateix apunt o enviar-me un correu@saul.cat

Publicat a Saul.cat]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/6099/i-les-linies-vermelles-de-la-nacio https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/6099/i-les-linies-vermelles-de-la-nacio Mon, 20 Jun 2011 01:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/6099/i-les-linies-vermelles-de-la-nacio Assisteixo amb certa perplexitat i preocupació a l'idil·li entre Convergència i Unió i el Partit Popular a Catalunya. La mateixa setmana que s'ha escenificat el pacte de la pepevergència per aprovar els pressupostos de la Generalitat, la dirigent del PP Alícia Sánchez Camacho, bona negociadora, s'ha alineat amb Francisco Caja i la seva Convivencia Cívica Catalana per llençar un altre torpede al model d'immersió lingüística a l'escola catalana. Un cop aconseguida l'alcaldia de Badalona per al xenòfob Xavier Garcia-Albiol i d'obtenir notables quotes de poder a la Diputació de Barcelona amb Alberto Fernández Díaz com a vicepresident primer de la mà de CiU, Sánchez Camacho no només no condemna que Francisco Camps mantingui el setge a Televisió de Catalunya al País Valencià o que acabi de declarar la guerra a Escola Valenciana, tampoc no lamenta que José Ramón Bauzá dinamiti el català a l'ensenyament de les Balears amb l'excusa del bilingüisme o el trilingüisme, sinó que s'afegeix a l'eterna campanya contra el català com a llengua vehicular de l'escola al Principat.

Aquest desacomplexament fa preveure el pitjor, un cop Mariano Rajoy assoleixi el bastió de La Moncloa. Sánchez-Camacho no se n'amaga, i demana gest rere gest que es tanquin les ambaixades de Catalunya i que s'aprimin mitjans de comunicació públics en català. El discurs liberal i la necessitat d'ajustar comptes i reduir dèficit és la gran coartada en una operació de gran magnitud soterrada amb la crisi econòmica: la desarticulació de bona part de les estructures d'estat (propi) construïdes amb sang, suor i llàgrimes, i pagades amb els impostos dels catalans, des dels governs de Jordi Pujol i fins avui. Mitjans públics sense senyal, ambaixades vilipendiades per la premsa madrilenya, atacs sistemàtics al català, desarticulació de qualsevol reminiscència que tingui a veure amb Països Catalans, ja sigui un espai català de comunicació amb visió àmplia o un Institut Ramon Llull participat per Andorra, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, per no parlar del recurs contra l'Estatut o la catalanofòbia fomentada a la resta de l'Estat espanyol.

Als independentistes que governaven amb Pasqual Maragall i José Montilla els van titllar de botiflers, pel cap baix. Als nacionalistes que pacten amb Sánchez-Camacho i Garcia-Albiol, després de les manifestacions sobiranistes i les consultes independentistes, no se'ls hi pot demanar més visió de país, més dignitat i ambició nacionals? Conec molta i molt bona gent de CiU que són independentistes de pedra picada. Han treballat pel país i ho han fet des del govern i al carrer. Han fet la travessa del desert dels set anys anteriors, i ara que CiU ostenta totes les quotes de poder imaginables, ara que tot els va de cara per enfortir estructures d'estat, per muscular la nació a les portes del repte que representarà el dret a decidir sobre el concert econòmic (perdó, pacte fiscal) i de l'eventual majoria absoluta del PP a Espanya, on us amagueu?

L'excusa de la crisi i de les retallades no és acceptable per deixar de banda l'eix nacional (fora vegueries i fora llei de consultes, tan exigides en l'anterior legislatura) i posar només l'accent sobre l'eix dreta-esquerra, optant per desmantellar eines públiques imprescindibles per a una nació que diu no renunciar a l'estat propi. La CiU més sobiranista, amb alcaldes independentistes que han votat a les consultes i n'han fet campanya, permet que el Govern d'Artur Mas basculi exclusivament sobre un PP que va de cara i trepitja fort. És l'orgasme ideològic de Josep Antoni Duran Lleida. És la desesperació de Josep Maria Vila d'Abadal, dels pocs que aixeca la veu per intentar despertar les cèl·lules dorments dels sobiranistes de CiU. Segur que és el que hi ha? On sou? Desperteu!

Publicat a saul.cat]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5553/cent-dies-a-lera-dinternet https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5553/cent-dies-a-lera-dinternet Wed, 30 Mar 2011 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5553/cent-dies-a-lera-dinternet Govern de Catalunya. No estem davant d'un govern de cent dies, sinó dels cent dies de gràcia que tradicionalment se li concedeixen a tots els executius. Aquesta concessió de poc més de tres mesos arriba tradicionalment per part de l'oposició, que dedica aquest temps a aixecar el peu de l'accelerador de la crítica i deixar respirar els governants acabats d'aterrar. Els cent dies de gràcia tenen més sentit quan s'ha produït un canvi dels partits al govern, és a dir, quan l'oposició (una part o tota) passa a governar i quan els governants se'n van de dret a l'oposició (total o parcial, dura o estovada pels pactes).

Els cent dies de gràcia formen part d'una cortesia condemnada a l'anacronisme. No pas per falta d'elegància política o d'exquisidesa institucional. No pas perquè els polítics no s'entenguin entre ells a l'hora de repartir-se certs papers. Els cent dies de gràcia a l'era d'Internet són una eternitat, són avui com el primer any d'un govern de fa un parell de dècades. Cent dies de mitjans digitals, de xarxes socials, de blocs, d'informació 24 hores en ràdio i televisió i d'una competència ferotge en el suport tradicional del paper donen per molt. En cent dies poden passar moltes coses, especialment en un context complicat com l'actual.

La clau de volta, però, no és allò que succeeix, perquè fa vint o trenta anys també passaven coses, sinó el vertigen mediàtic i l'estrès comunicatiu provocat per la irrupció de les eines 2.0 i d'Internet en el seu conjunt. El tema no és allò que succeeix, sinó allò que s'explica que està succeint o succeirà. És a dir, que la versió 2.0 dels famosos cent dies de gràcia seria un període d'un mes, i encara gràcies. Tot va massa ràpid, tothom hi diu la seva (començant pels mateixos actors que intervenen directament en el relat a les plataformes socials com els blocs, el Facebook o el Twitter). La capacitat que té Saturn de devorar els seus propis fills és excepcional amb l'explosió d'Internet. I les regles d'Internet no són les mateixes que les del món analògic. Tot va massa ràpid, i hi va diferent.]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5450/barnils https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5450/barnils Wed, 16 Mar 2011 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5450/barnils el desè aniversari de la mort del periodista de referència que va ser Ramon Barnils. Els mitjans tradicionals del nostre país haurien de prendre nota d'això, i saber interpretar què esperen i desitgen els ciutadans/lectors/consumidors. Els dies previs al 14 de març l'activitat al fil #Barnils a Twitter i a la pàgina de Facebook era notable, i es veia venir que hi havia una comunitat internauta sensibilitzada amb la figura d'aquest professor i professional estimat. Les eines 2.0 són una bona pista per interpretar què pot interessar als compradors/consumidors dels suports tradicionals, però el periodisme i els mitjans d'avui encara insisteixen a tapar-se els ulls i mirar cap a una altra banda. Que Barnils interessava era evident, fent un cop d'ull a TW i FB i llegint blocs els dies i les hores prèvies a l'efemèride.

No obstant això, només El Punt, l'Avui i l'Ara com a mitjans de paper van publicar informació al respecte, segons aquest recull de Media.cat. Els hereus de Barnils deuen ser legió, però influeixen poc en els suports tradicionals. Només sabem de l'excepció radiofònica de L'oracle de Catalunya Ràdio, en el programa d'aquest dimarts, i de la televisiva de la consorciada Comunicàlia. Les ràdios i televisions nacionals, a les quals tant va oferir Barnils en programes i tertúlies memorables, han passat de puntetes. La xarxa, i quan dic xarxa vull dir els mitjans digitals pròpiament dits i les eines socials que fa servir la gent, ha donat el to en el reconeixement públic a un bon periodista i patriota compromès. L'oblit dels grans mitjans, polític (només un n'ha parlat) i institucional (només s'ha mogut el Grup de Periodistes Ramon Barnils) és esfereïdor. Sort en tenim de la Internet catalana, Barnils!

(Dilluns, coincidint amb el desè aniversari vaig escriure al meu bloc Ramon Barnils i l'agència nacional.)]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5359/de-tv3-a-la-vanguardia https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5359/de-tv3-a-la-vanguardia Wed, 02 Mar 2011 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5359/de-tv3-a-la-vanguardia TV3 al País Valencià. Quan diem repetidors de TV3 volem dir els repetidors d'Acció Cultural del País Valencià, que des de la més pura militància han maldat per l'espai televisiu sense fronteres dins dels territoris de parla catalana. La solució, mal que ens pesi, no passa per cap voluntat política de Barcelona ni tan sols de València ni de l'eix Barcelona-València que últimament s'està reconduint, sinó pel poder de Madrid. La reacció del país ha estat positiva, la resposta a les xarxes socials ha tibat perquè els mitjans tradicionals acabessin de donar-li la cobertura informativa que tal desgràcia es mereixia, i en termes institucionals tothom ha fet el paper que havia de fer. Ja veurem com s'arregla, si és que això es pot arreglar. De moment, el Govern de Catalunya ha situat aquest punt entre les prioritats negociadores amb el seu homòleg valencià.

Una passa endavant és la sortida en català de La Vanguardia. N'hi ha que hi veuen un munt de contradiccions en la decisió empresarial del Grupo Godó. N'hi ha que lamenten que el mateix diari que durant 130 anys s'ha fet en espanyol des de Catalunya, pensat i concebut d'una determinada manera, ara aparegui també en versió catalana. N'hi ha que fins i tot el dia que hi ha un anunci històric s'obsessionen en tirar aigua al vi. A aquestes persones cal recordar-los que no serà obligatori comprar el diari, si tant poc els hi agrada. És un èxit del catalanisme que l'oferta al quiosc en llengua catalana sigui creixent i plural. Ara que cada cop el món analògic -ho dic pel quiosc de paper- s'assembla més al món digital -on la normalització del català és innegable- n'hi ha que hi segueixen veient problemes. En termes de país, la notícia és rotundament positiva.

Una de freda i una de calenta en l'espai català de comunicació. I una conclusió. Amb militància, activisme i voluntarisme no anirem enlloc. Només. La televisió pública catalana arribava al País Valencià amb malabarismes de bona fe que evitaven legalitats criticables però contundents. Fracàs, de moment. En canvi, si Javier Godó va publicar diumenge aquest article va ser molt allunyat de la militància, l'activisme i el voluntarisme. Interès empresarial (l'èxit de RAC1, la compra de l'Avui per part d'El Punt i, especialment, la sortida del diari Ara hi han influït molt) en un context de fortíssima competència i una certa visió de conveniència pel moment que viu el país i els canvis polítics. Sobretot, vendes i resultats.]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5271/autogol-al-parlament https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5271/autogol-al-parlament Tue, 15 Feb 2011 13:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5271/autogol-al-parlament la llei de declaració d'independència presentada per Solidaritat Catalana. És molt probable que es voti abans de l'estiu, un cop la mesa del Parlament aprovés la tramitació amb els vots de CiU i el rebuig del PSC i el PP. Els quatre diputats de Solidaritat pretenen deixar en evidència CiU i comprometre ERC, des de la seva lògica d'independentisme exprés coherent amb la campanya i el programa electorals. Molt probablement la llei per la independència obtindrà 14 suports d'entre els 135 escons de la cambra. Els 4 de SI i els 10 d'ERC. Caldrà veure què faran els diputats independentistes que hi pugui haver en la resta de grups parlamentaris, però tot indica que els 62 de CiU no hi donaran suport. CiU ha afavorit que el debat arribés a la cambra, i ha evitat allò que anteriors meses havien fet, que era posar els serveis jurídics per davant dels criteris més estrictament polítics. Vist en clau interna catalana, el debat servirà per marcar les posicions de cada força política en aquest àmbit.

A mi, però, el que em preocupa és el missatge que estarà donant el Parlament de Catalunya de cara enfora. Li convé al país que la seva cambra sobirana tombi la independència per escandalosa majoria? Un autogol d'aquestes característiques és el més oportú en el context actual? És intel·ligent posar damunt de la taula propostes que l'únic que aconseguiran és afeblir políticament la visualització del sobiranisme i aprofundir en les diferències de les estratègies d'uns grups i d'altres? Aquests dies m'ho pregunto. Fins a quin punt és bo que el Parlament es marqui un autogol d'aquestes característiques. Sobretot amb el que està caient.]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5173/en-defensa-de-jordi-pujol https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5173/en-defensa-de-jordi-pujol Wed, 02 Feb 2011 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/5173/en-defensa-de-jordi-pujol declaracions de Jordi Pujol han provocat un reguitzell de reaccions airades d'un ventall ideològic amplíssim. Des de la dreta més cavernícola fins a sectors del catalanisme, passant, lògicament, per l'independentisme pur. Tots han coincidit a posar el crit al cel per les afirmacions del president Pujol. Uns li retreuen "desvaris" i d'altres, que "fa nosa". La idea que els expresidents es fan grans i molesten és massa extesa, i aquí hi ha l'ombra espanyola amb les últimes actuacions d'Aznar, i en menor mesura de González. Aquella història del gerro xinès que no saps on col·locar.

Amb l'últim posicionament de Jordi Pujol hi ha una barreja de ràbia per l'evolució ideològica (als dos extrems: espanyolisme i independentisme) i incomoditat pel protagonisme de l'històric dirigent nacionalista ara que la seva força política ha recuperat el Govern. No han entès res. Els que li retreuen "incoherència" entre el que diu ara i el que feia com a president en exercici haurien de tenir la generositat de valorar el canvi de context històric i la progressió del desacomplexament i major valentia. Els que li retreuen "inoportunitat" tàctica haurien d'interpretar que el Pujol enretirat manté encara intacta la seva capacitat de connectar amb el país. Catalunya és encara pujolista, primer perquè la petjada de 23 anys és massa forta, però segon perquè la nova era d'Artur Mas tot just acaba de començar. Qui compara Pujol amb Aznar s'equivoca de mig a mig, bàsicament perquè Rajoy (encara) no és president.  Mas ja és president de la Generalitat, i mentre articula l'arrencada del seu mandat no hauria de patir per l'ombra mediàtica que li pugui provocar Pujol, si és que li fa.

El plantejament del "caixa o faixa" que fa Jordi Pujol (del "Rendits o independents", de Manuel Cuyàs) és un cop de mà, i en cap cas una molèstia a la CiU que arriba a la Generalitat. Els desmemoriats haurien de recordar que Pujol va triomfar el 1980 amb un article que citava Albert Sáez a El Periódico, "Sant Pancraç, salut i feina". En temps d'incertesa i de crisi econòmica com els actuals, que connecten amb els finals dels setanta o principis dels vuitanta, la salut i la feina són puntals que qualsevol governant voldria oferir a la seva ciutadania. El Pujol del 1980 va saber connectar amb el país a través de Sant Pancraç i d'aquell article seu a La Vanguardia. Trenta anys després, Pujol sap que l'oferta de salut i feina (agenda social) està cada cop més lligada a l'oferta d'ambició nacional (agenda sobiranista) i que avui el país no té la por a determinats debats com sí la podia tenir fa trenta anys. Sant Pancraç, salut, feina i llibertat.]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/4662/delegar-el-vot-en-un-web https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/4662/delegar-el-vot-en-un-web Wed, 24 Nov 2010 06:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/4662/delegar-el-vot-en-un-web electoràlia. Avui ho faig d'elecciones.es. M'ha arribat a través d'un parell de persones que no són del meu entorn professional ni del món de la política. Són persones més aviat allunyades de l'endogàmia politico-periodística. Circulen correus electrònics en què els amics o coneguts s'envien l'enllaç a elecciones.es. T'ho envien com un joc, un divertimento. Entra-hi, respon les preguntes i et diran a qui "has" de votar. El subtítol del portal, "el vot conscient", és una declaració de principis, de seriositat. Però la gent hi entra per entretenir-se uns minuts, pocs. Respons una vintena de preguntes i la pàgina et proporciona el resultat. Les teves opcions polítiques són: a, b, c i d. Així de senzill. M'ha semblat brillant aquesta iniciativa basada en el rigor d'un qüestionari vinculat als programes electorals dels partits, o com a mínim als seus fonaments ideològics, perquè una altra cosa seria adaptar a cada moment les preguntes en funció de les anades i vingudes dels polítics en campanya. Seria una bogeria. Avui diuen blanc, demà gris i demà passat negre. La gràcia del web, a part de la seva presentació elegant però austera, és que planteja preguntes molt directes i ofereix un resultat del "teu vot" de fins a quatre opcions. Els que m'ho van comentar ho deien en els següents termes: "Em diu que haig de votar X, i com a segona opció Z. La clava."

En temps de confusió, desafecció i proliferació d'indecisos (fins a un 35% de l'electorat en els comicis al Parlament d'aquest diumenge) webs com elecciones.es (llàstima que sigui .es i no eleccions.cat, tot i que és en castellà i català) l'hipotètic ús majoritari entre els internautes d'una eina com aquesta hauria d'inquietar els partits. És concebuda com una pàgina neutra, es propaga viralment a partir de contactes aliens a la política dels partits, i va al moll de l'ós de la qüestió, que és la clarificació programàtica i la coherència de les organitzacions polítiques. Si un partit no es posiciona clarament, segurament perd possibilitats d'aparèixer com a primera opció de vot a elecciones.es. En canvi, el partit que manté posicions de major radicalitat (en el sentit no pejoratiu de la paraula) en sortirà afavorit. És un instrument que premia els partits que, essent molt transparents en el seu lloc en els eixos nacional i esquerra-dreta, tenen una gran bossa d'indecisos. Ull viu amb elecciones.es, que, suposo, tindrà continuïtat de cara a properes cites electorals, especialment les espanyoles.

(Tafanejant he vist que hi ha periodistes al darrere, i que un d'ells és en Marc Vidal. Felicitats!)
]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/4567/entre-els-blocs-electorals-i-les-xarxes-socials https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/4567/entre-els-blocs-electorals-i-les-xarxes-socials Wed, 10 Nov 2010 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/4567/entre-els-blocs-electorals-i-les-xarxes-socials
Encara no s'ha passat pàgina a l'era dels blocs electorals -un dèficit per la manca de llei electoral pròpia i de maduresa democràtica-  i ja ens trobem de ple en l'era de les xarxes socials, més exitades que mai a l'entorn d'uns comicis en què les candidatures hi han prestat especial atenció i hi han posat recursos significatius. Encara no s'ha fet prou per difondre les prevencions i riscos d'aquesta conversa que pot esdevenir disbauxa 2.0 i en què alguns se senten víctimes per "Twitter, mar i aire". L'entrepà és difícil de digerir.

En aquest context, doncs, els mitjans de comunicació públics i privats amb un cert prestigi hi tenen un paper a la xarxa. Digitals seriosos i suports tradicionals són el digestiu ideal per als que s'han de cruspir l'entrepà. Després hi ha eines noves que apleguen continguts de les xarxes socials com el recentment estrenat Electoràlia, que esdevé una font d'informació intensiva per als més enganxants a la rabiosa actualitat sobre la campanya electoral 2.0. Electoràlia és una eina per als més avançats i acostumats a digestions fàcils d'entrepans difícils.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3899/eleccions https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3899/eleccions Wed, 30 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3899/eleccions
S'esgota una legislatura marcada pel debat sobiranista. Si el Tribunal Constitucional no hagués consumat aquest atemptat a l'autogovern català i a la voluntat expressada en referèndum pels ciutadans d'aquest país, la campanya i les eleccions haurien tingut un terreny de joc molt diferent al que ara s'acaba d'imposar des de Madrid. Els magistrats no només han tombat l'Estatut, sinó que han marcat, potser sense voler-ho, les regles del joc de la campanya electoral i la possible configuració posterior d'un govern que haurà de fer front a dues grans crisis: l'econòmica i la institucional. Els partits que tinguessin la pretensió d'imposar només l'agenda econòmica i minimitzar la institucional possiblement hauran de canviar de plans. Hi ha, insistentment, el doble eix: sortida econòmica de la crisi (esquerra-dreta) i sortida nacional (sobiranisme-autonomisme).

La magnitud de la tisorada estatutària ha marcat clarament un punt d'inflexió. Alguns intentaran que això s'oblidi en la manifestació del 10 de juliol, un cop desfogades les penes. Però, essent necessària una manifestació brutalment massiva, caldrà veure si l'exigència ciutadana amb les forces polítiques catalanes arriba fins al dia de les eleccions. Aquest debat, a Espanya ni interessa. A la comunitat internacional, sembla que tampoc no gaire. Per tant, com sempre, Catalunya només té els catalans per defensar-la. Estaran els partits a l'alçada de les circumstàncies?       
]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3856/ara-no-toca https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3856/ara-no-toca Wed, 23 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3856/ara-no-toca Jordi Pujol, protagonista l'altre dia de l'homenatge dels 80 anys a TV3. Miquel Calçada entrevista Pujol i li pregunta sobre la independència. Anys enrere Pujol hagués despatxat Calçada amb algun estirabot, perquè la independència no era debat seriós en aquest país. Possiblement Calçada tampoc no hauria tingut tribuna a TV3 per preguntar-li. Anys enrere l'independentisme era sinònim de marginalitat política, associat a radicalitat en el pitjor sentit de la paraula. Ara Pujol i Calçada parlen d'independència en prime time amb tota naturalitat. És l'alegria de tenir una televisió nacional i pública. Últimament Pujol ha virat, abraçant la possibilitat de la independència com una sortida real, possible, justificable fins i tot. Una altra cosa és que no se'n declari, d'independentista. Però l'evolució, provocada per l'atzucac espanyol, és notòria en el cas de Pujol. Hi ha un sobiranisme creixent a la societat catalana que toca les cúpules dels partits, fins i tot expresidents com Pujol.

Artur Mas sembla pujolejar quan diu que la independència ara tampoc no toca. Mas ve a dir que primer és l'economia, superar aquesta crisi. També diu que abans d'anar al referèndum d'independència -que, segons ell, es perdria- cal reclamar el concert econòmic. La proximitat electoral obliga CiU a modular molt bé el seu missatge en l'eix sobiranista. No toca mostrar una CiU massa sobiranista perquè això deixaria l'espai dit "de centre" en mans de PP o PSC. El càlcul fa que l'independentisme del partit favorit a totes les enquestes es matisi, relativitzi i caigui en una mena d'"ara no toca" pujolià. La prudència electoral ho aconsella.

El tacticisme, en precampanya, és legítim. Per totes les bandes. Però el que em preocupa és com s'ho farà el país per evitar que la frustració o el desconcert s'apoderi dels catalans engrescats amb les consultes populars. Prioritzar les eleccions és important, però com es preserva ara el capital polític acumulat els últims mesos amb els referèndums populars?
]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3819/anoiadiari-i-penedesfera https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3819/anoiadiari-i-penedesfera Wed, 16 Jun 2010 04:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3819/anoiadiari-i-penedesfera vaig participar a Vilanova i la Geltrú d'un acte que era l'embrió de la presentació de la Penedesfera, una iniciativa de Daniel García Peris. El setembre del mateix any vaig presentar en un acte a Igualada Anoiadiari, una iniciativa de Jordi Balsells. Un parell d'anys després, la Penedesfera acaba de celebrar les seves terceres jornades, mentre que Anoiadiari acumula 46.000 lectors i recull èxits ben recents. La Penedesfera ha esdevingut clau al Penedès, que és aquest territori que reclama vegueria pròpia però que a la xarxa disposa d'un dels agregadors territorials de blocs i altres eines 2.0 més potents del país. A diferència de la distribució administrativa oficial, en el mapa 2.0 el Penedès és fort, dinàmic i ben definit i visible. Felicitats al Daniel, i a tota la gent (blocaires, feisbuqueros, tuitaires i altres espècies de la web social i participativa) que durant aquests dos anys ha dinamitzat l'agregador. El cas d'Anoiadiari és semblant, però aplicat a un mitjà digital. L'Anoia és una comarca desarticulada a nivell comunicatiu, i l'aparició del diari electrònic cobria un buit i avançava la solució que altres territoris del país adoptarien més tard: aprofitar Internet per fer allò que les estructures empresarials comunicatives analògiques no saben o poden fer.

Agraeixo la referència que en Bernat Ferrer fa en aquest apunt, arran de la publicació en exclusiva a l'Anoiadiari de la retirada política de Marina Llansana. En Bernat aprofita per reflexionar sobre com els mitjans tradicionals amb seu a Barcelona demostren certa lentitud de reflexes a l'hora de recollir determinades informacions de comarques o dels digitals de comarques. Hi ha centralisme, certament. Hi ha recel de la professionalitat dels digitals, també. Hi ha una mirada massa analògica encara, massa allunyada, instal·lada en la superioritat professional dels antics respecte dels nous. Però la realitat és molt tossuda. I per tossuts, els Daniels Garcies i els Jordis Balsells, que han fet d'unes comarques de la Catalunya Central un territori virtual de referència. Han sabut, ells i tota la gent que els acompanya, crear una comunitat conscienciada de la seva identitat digital, de les potencialitats d'un agregador o d'un diari electrònic.

Dos anys després d'aquells actes a Vilanova i la Geltrú i a Igualada em sento padrí virtual de la Penedesfera i d'Anoiadiari, amb permís dels pares reals de les criatures. Dos anys després de la posada en marxa d'aquests projectes he volgut recordar l'obstinació d'aquests promotors, i aprofitar per felicitar-los per la gran feina que estan fent. Perquè després diguin que a Internet tot és especulació, friquisme o manca de seriositat.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3773/independencia-1 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3773/independencia-1 Wed, 09 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3773/independencia-1 Adéu, Espanya? i l'audiència premia la valentia de la televisió pública i de la seva directora, Mònica Terribas, la mateixa a qui alguns van criticar per l'entrevista al president de la Generalitat. Un de cada quatre catalans que aquella nit eren davant de la televisió van veure el documental sobre els processos independentistes, incloent Catalunya és clar. Uns 728.000 espectadors, perquè després diguin que la independència no interessa i que la gent té altres preocupacions. Èxit televisiu, bon servei públic i una aposta que serveix per reconèixer dues coses: que el país ha canviat molt els últims anys i que des de la creació de TV3 mai no s'havien enfrontat a l'autoodi i l'acomplexament nacionals. Alguns diputats han sortit corrents a demanar un altre reportatge, sense esperar a veure quin faran demà passat, dijous, que és la segona part de l'Adéu, Espanya?. Els socialistes no toleren que la crosta nacionalista esdevingui crosta independentista. Cap crosta que no sigui la seva, i si la seva és la federalista que ho proclamin obertament per combatre els que hi veuen una crosta senzillament espanyolista. Cal clarificació.

Dies després, és a dir, ahir mateix, el Parlament de Catalunya que presideix Ernest Benach admet a tràmit en la Mesa la Iniciativa Popular (IP) per a la celebració d'un referèndum oficial d'independència. Res de consultes populars, un referèndum de debò aprovat prèviament pel Parlament. La IP arrenca amb el vist-i-plau de CiU, ERC i ICV-EUiA, però amb l'oposició frontal de PSC i PP. Molt clarificador, això. Els socialistes i els conservadors van plegats per intentar barrar el pas a una iniciativa que ha d'acumular fins a 220.000 signatures, és a dir, el 3% de la població principatina. Frenar-ho és poc elegant i afavoreix la idea de "manca de democràcia".

I aquest pas històric, que es produeix gràcies a la llei de consultes aprovada pel Govern de Catalunya, s'escenifica amb una foto d'Alfons López Tena i Uriel Bertran, que són com els enfants terribles de CDC i d'ERC, i que coincideixen a criticar el rebuig del PSC i el PP. Mentre el Parlament tira endavant la iniciativa popular (tot just engegant un procés que serà de mesos), els funcionaris catalans surten al carrer contra les retallades del govern espanyol davant de la crisi. Aquesta coincidència, una vaga de funcionaris que augura una vaga general i el tret de sortida per al referèndum, diu moltes coses de les convulsions que ens ha tocat viure a Catalunya.

La sortida catalana de la crisi pot tenir a veure amb el procés sobiranista. Per primera vegada, no som davant d'una revifalla independentista per raó identitària, sinó perquè són temps de vaques magres i els abusos econòmics respecte Catalunya esdevenen injustificables i insostenibles. El documental de TV3 posava molt l'accent en l'economia. Sobre el marc jurídic, ara no s'hi val a buscar excuses en relació a la solidesa de la iniciativa popular i possiblement parlamentària, perquè l'Adéu, Espanya? ja començava recordant que la Constitució Espanyola és l'única d'Europa i del món democràtic que posa l'exèrcit militar com a garant de la "unitat indivisible" de l'Estat. Contra això, només hi ha una arma poderosa: l'urna.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3724/xavier-trias https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3724/xavier-trias Wed, 02 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3724/xavier-trias Xavier Trias al Cercle Financer de "la Caixa", en una sala d'actes plena de gom a gom. L'acte s'havia de celebrar just el dia de la gran nevada que va col·lapsar Catalunya, i es va suspendre. Aquell boicot meteorològic al candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona li ha anat a favor. Entre la nevada i l'acte de dilluns a l'edifici de la Diagonal de l'entitat d'estalvis catalana han passat algunes coses importants en la cursa electoral de Barcelona. Una és la crisi declarada, reconeguda i explosionada, amb el paquet de mesures econòmiques. L'altra és la consulta de la Diagonal, la gran avinguda on dilluns Xavier Trias va entrar com a candidat i va sortir "investit" alcalde in pectore per part de Miquel Roca, un altre aspirant nacionalista al bastió socialista barceloní, però de diferent sort que Trias. La consulta de la Diagonal ha fet fracassar l'alcalde Jordi Hereu, per un cúmul de despropòsits, un d'ells l'intent d'engany a l'hora de votar. La Diagonal, el projecte de millora fallit, el plebiscit que Hereu intentava aprofitar com a trampolí i que se li ha girat en contra, ha suposat un punt d'inflexió.

Hi ha un abans (Jocs Olímpics d'hivern, més Barcelona contra la crisi, lideratge de l'alcalde, campanya mediàtica...) i un després (l'enquesta de diumenge de La Vanguardia). El rotatiu del Grupo Godó va publicar diumenge una enquesta que li concedeix a Trias sis regidors més que Hereu, una foto demoscòpica impensable anys enrere. CiU guanyaria el PSC per golejada a Barcelona, increïble. L'enquesta està feta la setmana després del fracàs consultiu de la Diagonal, és a dir, en un moment molt crític per als socialistes. Trias va treure triomfalisme a l'ambient convergent, dilluns a la Caixa, presentat per Isidre Fainé, que el va acollir amb gran amabilitat en un context d'enorme de poderío. A primera fila, hi era el mateix conde de Godó, que tindrà un paper en favor de la candidatura del doctor Trias. L'alcaldable va recordar que la culpa que ell acabi sent alcalde serà de Felip Puig, que el va enviar a la trinxera municipal en una època en què competir contra Joan Clos era estar condemnat a la derrota. Doncs el llistó de Clos, l'hereu de Pasqual Maragall, ha anat a la baixa fins al punt que La Vanguardia li atorga només 11 edils, exactament la meitat dels que havia aconseguit l'alcalde Clos.I aquesta davallada socialista, fruït en part de 30 anys de poder a l'Ajuntament de Barcelona, arriba quan Trias està aguantant la sempre difícil bandera de CiU a la ciutat.

A diferència de Clos, el doctor Trias no és anestesista sinó pediatre. Com va dir Miquel Roca, la ciutat està anestesiada i ara necessita d'algú que la faci renéixer, i qui millor que un pediatre com el doctor Trias per fer-ho. Queda un any per a les properes eleccions municipals, però ull, perquè abans hi ha uns comicis al Parlament de Catalunya i vés a saber si Zapatero fa coincidir les espanyoles amb les municipals. Els alcaldes socialistes creuen els dits perquè no sigui així. I sempre hi ha el dubte sobre si un Artur Mas president pot tenir un efecte compensatori contra un Xavier Trias alcalde. Per allò de l'equilibri a la plaça Sant Jaume...
]]> https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3674/ajuntaments https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3674/ajuntaments Wed, 26 May 2010 09:37:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/saul-gordillo/blog/3674/ajuntaments
La irona de tot plegat és que el mateix Zapatero que pretén frenar el crèdit als ajuntaments, en nom de la reducció del dèficit públic, és aquell que mesos enrere va fer una pluja d'ajuts en obres del tot prescindibles a tots els municipis de l'Estat. Havien de ser obres no previstes, és a dir, no prioritàries per a la majoria d'ajuntaments, que es van haver d'inventar projectes a corre-cuita per entrar dins dels requisits del fons dit Zapatero. Voreres aixecades a per tot per generar ocupació (o postposar l'agonia del sector de la construcció). La segona tongada de la pluja d'ajuts va anar orientada a obres més innovadores, més rotllo Obama. I vinga posar plaques solars... Un munt de milions d'euros que invertits d'una altra manera millor haurien anat per al conjunt. Però calia posar l'Estat ple de rètols amb el logo del Gobierno de España... Si abans d'haver provocat la pluja inversora dispersa, torrencial i desaprofitada, Zapatero hagués pensat les mesures que adoptaria després millor hauríem anat. Però demanar a Zapatero que pensi què farà després de fer una passa és demanar massa. Ara toca pluja de retallades. També per als ajuntaments.
]]>