Blog Rosa Calafat

Trilingüisme als Països Catalans? Qui fa tres ase és

Rosa Calafat — Mon, 27 Jun 2011 05:00:00 +0200

Per a un català sigui de València o de Palma o de Barcelona és difícil imaginar com seria viure sense barreres lingüístiques. Ara com ara només pertany al nivell del somni. Ara com ara -i ara més que mai- només ens queda tornar a fer memòria històrica i pensar que la nostra és una història de resistència i de permanència.
Avui he sentit per Catalunya Ràdio que al president espanyol del govern -i no importa quin nom tengui, tendrà o hagi tengut- no li agrada Bildu. Sembla que és perquè aquesta coalició política treu el quadre del rei d'Espanya i fa mangarrufes amb la bandera comuna espanyola. Aquest fet m'ha recordat que poques coses tenim en comú aquest home i jo mateixa: no pertanyem al mateix sexe, no parlam la mateixa llengua..., i sobretot no ens posaríem gens d'acord amb la meva existència com a catalana al món. Ara que hi pens, un president de govern espanyol i jo no tenim cap gest cultural que ens agermani, ara com ara. I més encara, crec que fa tres cents anys que ens és difícil coincidir en alguna cosa.

El dia de sant Joan per la Barceloneta: Bon ambient, caliu multicultural, llengües europees i diverses entre crits d'alegria i de festa. Música anglosaxona, d'aquelles que ens recorden la globalitat... I quan tot això, tan sols alçant la vista, veig que tanta multiculturalitat només m'ha servit per tornar a veure el que els supervivents de la massacre de 1714 veieren: dues no, tres banderes d'aquelles que deuen agradar al senyor president espanyol del govern.

I què hi fan tres banderes, sempre de l'espanyol govern, grans i lluents en ple passeig marítim de la capital d'una nació amb llengua pròpia? Vés que hi han de fer, recordar a tot el que s'hi passeja véngui del racó de món que véngui que la capital catalana té amo. És un amo que de moment no deixa que les pel·lícules en anglès siguin subtitulades en català arreu del país. Deu ser això el trilingüisme? Ara ja veig que tant d’amor per l'anglès és perquè els catalans no tornem a reclamar mai més de la vida cinema subtitulat en català. Serem trilingües amb dues llengües de comunicació, una de les quals amb prestigi global de llengua baixa, però moderna i música latina; i l'altra amb categoria de llengua alta, i multiculturalment global. I entre aquest sandvitx que cobreix totes les esferes de la comunicació, què hi fa el català? Volen que hi faci nosa, un altre cop. I sinó, per què a les escoles dels ninets de Salamanca o de Madrid no fan plans trilingües d’ensenyament? Encara no han arribat ni a fer-ne de bilingües!

Mentrestant la que signa seguirà creient amb fermesa que la seva és l’única llengua del món per la qual paga la pena asseure’s davant el teclat! Mentrestant la que signa sap que la seva llengua no fa tres. Per a ella i per a milions de persones més el català és la primera de les aproximadament sis mil llengües que hi ha al món. És la llengua amb la qual ella celebrà sant Joan a Barcelona (Principat) i amb la que celebrarà Sant Pere a Esporles (Mallorca): Ella i milions de persones més.

Indignada, jo? El burca i el català

Rosa Calafat — Mon, 13 Jun 2011 05:00:00 +0200

Una indignació és un sentiment viu que et revolta el coro el fetge o qualsevol altra víscera segons predisposició gregària i lingüística.
Un indignat -barra indignada- és algú que s'alça contra l'autoritat establerta amb un sentiment viu de patir una injustícia. I el mot 'injustícia' ha estat usat fins i tot per personatges de còmic.
A mi encara em persegueix la imatge del poll Calimero sempre incomprès i marginat. Aquella creació animada del germans Pagot, que duia mitja closca per barret, es caracteritzava per la seva santa innocència. Calimero vivia constantment incomprès i marginat. Ho expressava amb frases com 'no és just' o 'és una injustícia'.
Els que rondau els quaranta de ben segur que el teniu ben present. En Calimero era un indignat. Vet ací les coses que apreníem mirant la televisió espanyola i oficial!

Però per mi la indignació queda ben curta a l'hora de posar nom al sentiment que em produeixen coses com ara veure de ben a prop algú, imprescindible que sigui dona, que camina amb un burca. Això és, un tros rigorós de tela amb el qual dones musulmanes es cobreixen tot el cos per no caminar bé i no veure-hi gens; i fonamentalment per satisfer l'autoritat vigent.
Un dia del 2008 vaig veure un burca de prop. Era a l'Illa Diagonal de Barcelona. Em va fer por. Era una cosa negra que caminava amb ajut d'un jove, el qual ajudava allò a moure's. Allò portava també uns guants ben negres.
Quan vaig pensar que allà dins hi havia una persona que sentia, que pensava, que fins i tot potser flastomava... Quan vaig tenir present que aquesta persona devia ser una dona, les llàgrimes em varen recórrer tot el cos. No ho vaig trobar cap injustícia o manca de justícia, simplement hi vaig veure tota negació de dret humà. Aquell burca era ras i curt un acte de barbàrie.
No em vaig indignar, senzillament em vaig fer mala sang. Em vaig irritar molt, i un fort sentiment de repulsió em va pujar fins a la cresta.

Hi ha coses en aquest segle vint-i-u que senzillament són repulsives.
Que un senyor anomenat Font de Mora faci un decret amb la finalitat d'eliminar la línia d'ensenyament en català.
Que s'usi l'anglès com a excusa per 'inutilitzar' el català. Atès que a partir d’ara els fillets aprendran dues llengües de comunicació i majoritàries i que totes dues sumaran un 66,6% de l'espai d'aprenentatge escolar o trilingüe, serà molt més senzill fer-los entendre la poca 'utilitat' d'una llengua com el català, que a més a més és 'regional'; i resta poc clar que hi hagi gent normal que la parli.
Que en parlar de català i de Catalunya poques vegades s'hi acompanyi el mapa que m'identifica com a parlant d'una comunitat lingüística que va més enllà d'autonomies espanyoles i fragments francesos.
Que el mot 'cercar' sigui qualificat d'ús inadequat per la direcció lingüística de TV3, i que el mot 'escurar' no sigui present a un portal de la categoria de l'esadir.cat o portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Que el Diario de Mallorca faci una enquesta així de neutra: Crees que el catalán debe seguir siendo un requisito? Que és com demanar voler tornar a can Franco, quan el català no era cap requisit.
Per tot això i més: Jo no estic indignada. A mi, em bull la sang de veure com em xuclen la sang, per catalana.

PS. Si ho trobau, anau a l'enquesta. Votau-hi en conseqüència.
Un correu electrònic m’hi anima amb aquesta frase: 'Au, idò, fora son que tornam a la resistència!'

Qui té por al català?

Rosa Calafat — Mon, 30 May 2011 05:00:00 +0200

Aquest mes de maig hi ha hagut unes eleccions municipals al Principat de Catalunya, i unes d’autonòmiques i municipals al País Valencià i a les Illes Balears. No parlaré ni de les eleccions ni dels resultats. Tampoc de l’esdevenidor en relació a aquests resultats: Ja ho veurem, va dir aquell!

Parlaré del fet que ser català surt caríssim, amb eleccions o sense.
En temps del Generalísimo, que era una dictadura, ser català estava prohibit. No hi havia confusió. Prohibir vol dir ‘imposar a algú de no fer’. Clar i net. Clar i llampant: sense cap malentès.
Ara i en democràcia el català no està prohibit, està penat. La pena que hom pateix pel fet de ser català en aquest món globalitzat i multiculturalitzat varia de cas en cas, i ocupa un ampli ventall de possibilitats: des de la pressió psicològica constant a l’espoli domèstic. Això sí, sempre amb seguiment individualitzat i amb atenció personalitzada.
Ciutadà català, no patesquis d’una manera o altra et faran pagar! Si passat Pasqua no t’han fet gratar la butxaca amb declaracions de renda i altres verbes semblants, no cal patir-hi: de cap a cap d’any tendràs moltes oportunitats per contribuir a millorar alguna autopista buida i gratuïta per devers Castella o terres semblants.

Maneres que tenen de fer-te gratar la butxaca amb tracta personalitzat. Els exemples que ara llegireu són tots d’aquest mes:
El 3 de maig multen en Marc per portar l’adhesiu CAT i per parlar en català a la frontera entre Andorra i Espanya. El 26 d’aquest mateix mes la Guàrdia Urbana sanciona amb 200 euros un diputat. Es veu que al cotxe portava també el CAT.
Sols per un instant imaginau-vos un estol d’alemanys parlant en alemany a aquests mateixos agents de frontera que multaren en Marc. I ara imaginau-vos aquests ciutadans europeus multats per parlar la llengua de Günter Grass, Nobel de Literatura i Premi Príncep d'Astúries de les lletres. Us ho imaginau?
Ser català surt psicològicament caríssim perquè fas per manera de pensar que la situació imaginada podria ser possible, però no te’n surts. És quan la sang et puja tota a la cresta. És quan la indignació comença a no tenir nom. I quan et penses que el diccionari ha quedat curt a l’hora de trobar l’adjectiu a tanta flastomia, llegeixes que Acció Cultural del País Valencià dia 13 de maig va pagar 70.000 euros de la MULTA. En duen 200.000 de pagats i la cosa ha d’anar sumant fins als 800.000 euros. I tot per emetre imatges i mots catalans. Segons quines transgressions perilloses per a la salut pública de ben segur que surten legalment més econòmiques!
El 17 de maig llegim que ‘Un conductor d’autobús no deixa baixar una àvia perquè parlava català’. Idò si diuen que parlar català és de mala educació, que deu ser no deixar-lo parlar?
El 26 de maig de 2011 es fa saber que ‘El suprem ordena de nou que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles’. Mentrestant el nou president del Govern Balear explica que els pares han de tenir la llibertat de triar el centre i la llengua d’estudi dels fills.

I ara és quan cal treure el gat del sac. Quan el senyor José Ramon Bauzá parla de llibertat es refereix a la llibertat que tenen els nostres fills per poder veure la darrera estrena de Disney en català? Es refereix a la llibertat que tenen els nostres infants de triar entre vint-i-cinc canals de televisió en català? Potser el president Bauzá fa esment a la llibertat de rebre el darrer curs de Salvament i Socorrisme en català o a la llibertat de rebre l’entrenament de bàsquet en català...

Qui té tanta por al català que en època de lleis democràtiques sols es dedica a punir-lo?

Si el 22 de maig votau, compte amb els forats negres!

Rosa Calafat — Mon, 16 May 2011 05:00:00 +0200

Cinc raons per creure en l’existència de la irracionalitat dogmàtica

Primera raó: Campanya electoral 2011 municipals i autonòmiques. El candidat del PSC a la batllia de Barcelona surt retratat en un cartell.L’he vist al metro. És un cartell que té cara i lletres escrites només en castellà. Evidentment una mostra pràctica i eficaç de ‘què no és el multilingüisme’. Diuen que a Catalunya –llegiu-hi comunitat autònoma-, s’hi parlen dues-centes cinquanta llengües. N’hi ha una que fa de llengua d’acollida perquè és la pròpia. A cal PSC en mostren només una, de totes les llengües no pròpies.

Segona raó: La tria lingüística va de bracet sovint –per no dir sempre, que és cosa massa dogmàtica- d’una manera de fer i de pensar i d’actuar. L’11 de maig d’enguany ‘Vilaweb’ titulava: ‘Els vint-i-cinc del PSC, contra la resta de diputats catalans’.
La feta darrera ha estat que talment com mosqueters per la solidaritat amb los pueblos de España, sia dit de passada encara ara cerc la caixa negra d’aquest sintagma, el PSC ha votat en format ‘solidaritat espanyola’ i per tant en contra del cobrament del fons de competitivitat per Catalunya: 1.450 milions que la comunitat autònoma de Catalunya ara com ara no ensumarà. La cosa implica pel cap baix un grapat de fetges malalts en llista d’espera.
Tot tenint en compte que el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya no demanarà la llengua en què s’ha expressat tota la vida el fetge malalt, hem d’entendre que un grapat de fetges que parlen espanyol o alguna de les dues-centes quaranta nou llengües restants de la immigració que hi ha a Catalunya es veuran també afectats d’aquesta mesura restrictiva o coactiva.
Tal volta un dirigent governamental d’aquests que ens fa fer el fetge per la boca o pels ulls, una hora o altra tendrà la idea d’establir com a requisit per fer via en la llista d’espera demanar un certificat com mentre aquell fetge mai no ha parlat català. Pensau que de més verdes, n’han madurades!

Tercera raó: Andalusia convocarà places de professors de secundària, mentre que Catalunya s’haurà de conformar amb un ‘ja ho veurem’, que en bon català de Mallorca sol voler dir, ‘ja t’ho pots confitar’. Ho llegíem a ‘Vilaweb’: ‘Si Catalunya apliqués els criteris que s'han permès a Andalusia a l'hora de convocar les places de professors de secundària, hauria pogut convocar 2.580 places’ (13-05-2011).

Quarta raó: Aquesta setmana en un Telenotícies de TV3 sortia parlant espanyol el candidat autonòmic –i no autònom, que vol dir que no depèn de cap patró- del PP Balear. Aquest polític llueix versió trilingüe al seu blog.
Aquesta expressió manifesta de multilingüisme no violenta cap ideari dels seus, és clar; atès el fet que la versió escrita en espanyol és l’única que ens ofereix la informació completa del candidat i les seves fetes, tal com pertoca. La versió anglesa és un resum de l’ideari polític de campanya, i prou. La versió en ‘mallorqui’(sic) conté titulars en castellà. No hauríem de fer riure, fent creure que el mallorquí té categoria de valor en tant que varietat autònoma!
Pel que fa a aquesta darrera versió absteniu-vos d’entendre-hi res els de Xativa, els de Reus, els de Ciutadella, els de Sant Josep d’Eivissa o fins i tot els de Manacor. Tots plegats convé que consulteu directament la versió completa escrita en l’idioma de Cervantes, és clar.
I amb aquesta irracionalitat dogmàtica a la versió en ‘mallorqui’ (sic) llegim que el candidat autonòmic ha estat a un poble anomenat ‘Villafranca de Bonany’(sic). Si aconseguim trobar-lo al mapa caldria saber si l’hem de llegir tot en castellà, i talment com en temps del Generalísimo intentar anar a un lloc anomenat Villafranca de Bonaní, o bé en un atac de modernitat llegir aquest topònim en format fifty-fifty.
Deu ser això el bilingüisme?

Cinquena raó,la irracionalitat produeix estats procel·losos altament rendibles per a alguns. Ho diu la saviesa popular: ‘any de malalts, guany de metges’, que en versió francesa fa: l’eau trouble, est le gain du pêcheur, i en versió italiana: a fiume torbido, guadagno di pescatore. Els espanyols hi apliquen el mateix punt de vista que els italians: a rio revuelto, ganancia de pescadores.
El llenguatge és fonamentalment universal. És el matís cultural allò que el fa diferent. Un català sigui d’Alcoi o de Mollerussa o de Manacor en haver-hi mala maror, hi veu malalts i metges. La resta de llengües esmentades hi veuen aigua i pescadors.
Deu ser per aquest motiu que retallen la nostra sanitat? Deu ser per la nostra singularitat en l’observació? Deu ser perquè amb aquesta singularitat els catalans som exponents de la diversitat cultural en el món i per tant patrimoni de la llibertat humana?

No hem de discutir mai amb la irracionalitat, el millor és fugir-ne. El problema d’ara és com fugir-ne, perquè la irracionalitat és com un forat negre que t’absorbeix en forma de vot majoritari o col·lapse gravitacional.
Si el 22 de maig votau, compte amb els forats negres!

Arribar a la Independència abans que l'ase sigui mort de rialles

Rosa Calafat — Mon, 02 May 2011 05:00:00 +0200

Hem acabat aquest mes d’abril de 2011 i hem quedat a pler. Pel cap baix hem celebrat dos dies simbòlics. Un altre cop sant Jordi ens ha repetit a cau d’orella que una mica d’il·lusió i molta d’empenta fan la combinació perfecta per estabornir i matar el drac. I així el 30 d’abril més de deu mil persones amb lletra i paraula històriques han celebrat a Palma la diada final de ‘Mallorca m’agrada’, i m’agrada en català.
Hem celebrat la Mare de Déu de Montserrat, ‘dels catalans sempre sereu princesa’. Ella ens recorda l’energia de l’amor en femení. Ella sempre encén la flama amb els mots del Virolai.
Ara bé, potser el que ens ha deixat satisfacció de sentits i d’ànima és haver vist com en 30 dies el símbol, sempre quiet i insistent, generava moviment de reacció.
Una mica per voluntat pròpia i bastant més per necessitat, el poble català ha parlat amb veu ferma: ha renegat, flastomat i denunciat el despropòsit. S’ha alçat contra les fetes mancades de raó que hem de viure cada dia sols pel fet de dir-nos i sentir-nos catalans.
Un despropòsit ho és també perquè implica una acció venuda com a bona: ‘Els boigs prenen per realitats els despropòsits de llur enteniment’, escriu Ruyra.

Aquest mes d’abril de 2011 ha vist com el poble català denunciava accions feixugues i pesants com ase mort. Aquest poble –ho vull recordar perquè n’hi ha que els fa figa l’enteniment en aquesta matèria- inclou no tan sols tots els nouvinguts i vells que no parlen gota de català però que viuen a la comunitat autònoma espanyola que s’anomena Catalunya, sinó que comprèn aquelles persones que vivim al País Valencià o a les Illes i sentim córrer dins el cervell mots enfilats amb ce trencada, amb vocal neutra, amb ela velar o amb ela geminada.
El poble català fa mil anys que abraça parlants que tenen per costum a la branca major d’un arbre dir-li ‘mare mestra’. El poble català inclou també tota persona que vol arribar a un lloc abans que l’ase sigui mort de rialles... Potser a un lloc anomenat ‘Independència’. I això ho dic precisament per a aquells catalans que us sentiu de Barcelona o a tot estirar del Principat i que heu decidit que la resta de catalanoparlants sobretot els d’’ultramar’ i els del sud som una mena d’empelt bord: i que no ens mereixem dir-nos catalans perquè a casa nostra hi ha secessionisme o ànima de colònia, i no veieu la busca gruixuda que portau vosaltres, escriptors o polítics o pensadors o opinadors, a tots dos ulls.
Potser a aquest poble nostre li manca molta catequesi, és a dir, molta instrucció oral. Ho recordava l’abat de Montserrat el 26 d’aquest mes: ‘Cal fer molta catequesi perquè es respectin els drets dels pobles’. Hi afegiria, cal fer molta catequesi perquè els pobles es respectin a si mateixos.

De ben segur que el que en aquest poble nostre no li falta és la capacitat per denunciar el despropòsit.
Despropòsit primer: La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, una tal Salgado, ‘nega els diners que deu a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears’ (‘Vilaweb’, 28 d’abril).
Reacció una: ‘Lluís Llach, Joel Joan i Àlex Casanovas signen un manifest de suport a la Conferència Nacional per l'estat propi’ (Vilaweb, 27 d’abril).
Reacció dues: ‘La televisió nord-americana CNN va comparar ahir el Barça amb 'la lluita de Catalunya per la independència' contra el 'règim nacionalista' de Madrid’ (Vilaweb, 28 d’abril).
Despropòsit segon: L’estadi de futbol del Reial Madrid nega, ara sí i ara també amb xiulades, l’ús per megafonia del català. El mateix 27 d’abril titulars del ‘Directe.cat’ denuncien: ‘El Madrid veta l’ús del català al Bernabeu. És l’únic estadi de la Champions que no s’avé a utilitzar la llengua a les indicacions i la megafonia a petició del Barça’. Despropòsit segon bis: La Feria de Abril que se celebra als Països Catalans rep subvencions ‘autonòmiques’ privilegiades. I aquests dies el metro de Barcelona per megafonia insisteix que m’hi duu sense passar pena. Mai el metro de Barcelona m’ha duit a l’11 de setembre. Qüestió de distància en referència al centre de la ciutat? No ho vull negar, però també qüestió de difusió mediàtica. Ha sonat més el nom Feria de Abril aquest dies, que no altres denominacions pròpies i genuïnes i úniques de la cultura catalana en tot un any.
Reacció una: El polític Jordi Portabella fa saber que aquesta Feria ‘està al marge de la llei en termes econòmics, perquè rep subvencions privilegiades i se li cedeix l'espai i alguns serveis gratuïtament mentre que el seu organitzador cobra després l'establiment de les casetes i alguns d'aquests serveis’ (‘Directe.cat, 27d’abril).
Reacció dues: El periodista Pep Verger escriu al ‘Diari de Balears’ el 15 d’abril: ‘Ja fa 22 anys que s’organitza la Feriade Abril però mai no serà una festa nostra. En aquest temps, quan els nostres costums estan en perill d’extinció (...), celebrar la Feriade Abril em sembla una espècie de sacrilegi’.
Reacció tres: L’historiador Francesc Cabana escriu el 24 d’abril al diari ‘Avui’: ‘Espanya se'ns ha fet petita!”, deia fa uns dies el president Artur Mas. Fa molts anys que econòmicament se'ns va fer petita, hi afegiria jo’.
I jo diria que Espanya se’ns ha fet estreta perquè ens causa ofegor, que és una sensació ben lletja i poc saludable. L’ofegor és encomanadissa i malaltissa. Amb l’avés de l’asfíxia hom pot arribar a esborrar els límits ecolingüístics dels Països Catalans, i afirmar que Catalunya i el límit del poble català és allò que Espanya va deixar escrit i delimitat des d’aquell novembre de 1833.
Despropòsit tercer: Ràdios i mitjans en general de prèdica estatal asseguren que el català és un dialecte.
Reacció en majúscules: Aquest 2011s’ha publicat el llibre ‘Escola valenciana, 25 anys de Trobades’, el qual explica com s’ha fet veritat l’ensenyament del català a les escoles del País Valencià. Pàgines que conten l’esforç d’un col·lectiu de mestres i de professionals i de pares. Tot de persones amants de la lliure plenitud dels pobles del món, i per això practicants de l’exercici del dret a l’ensenyament del poble català. Fotografies que amb les quatre barres ensenyen la plenitud del mot ‘llibertat’: ‘Muixeranguers, jocs de mans i roselles de paper en la Trobada de València. Barri d’Aiora, abril 2008’. Grans frases que complementen imatges exquisides.

Els científics diuen que la reacció de Weber és la prova que permet posar en evidència la presència de sang a la femta. Cosa que de bon principi no sembla que faci gaire il·lusió a ningú patir.
Per deslliurar-nos de femtes tacades -i tacades de sang- el 30 d’abril ‘Les persones presents, plenament conscients de pertànyer a la nació catalana, i plenament compromeses amb el present i el futur polític, econòmic i social, lingüístic i cultura d’aquesta nació ens hem reunit en assemblea...’ Així comença la ‘Declaració de la Conferència Nacional per l’estat propi’, feta el mateix dia que a Palma es reunien multitudinàriament per celebrar l’exercici del dret en català i per expressar: ‘El suport i la solidaritat a Acció Cultural del País Valencià, per la persecució que pateix per part del govern de Francisco Camps’ (Vilaweb, 1 de maig de 2011).
El metro de Barcelona, usat ara en sentit translatiu, evidentment no en va dir res.

Vegeu (vídeo) la intervenció del cantautor Lluís Llach a la cloenda de la Conferència Nacional per l'Estat propi d'aquest dissabte.

Un diputat socialista errat d’osques i de crostes

Rosa Calafat — Mon, 11 Apr 2011 05:00:00 +0200

Carta oberta a Oriol Pujol i als ‘nois del pinyol’(sic)

Us recordau d’aquell personatge polític que el 2007 afirmava que calia arrencar ‘la crosta nacionalista de TV3 i de Catalunya Ràdio’? Denunciava, com aquell qui denuncia bruixes portal sí portal també, que la paraula ‘Espanya’ era exclosa i substituïda sempre pel terme ‘Estat’ o ‘qualsevol eufemisme o el·lipsi’ en els mitjans de comunicació públics catalans.
Ara l’home parlamentari –i que sia dit de passada no és cap eminència en l’art de l’oratòria, i que a més té el cuiro prim en qüestions de mots i termes-, amb ganes de celebrar a la seva la consulta del 10 d’abril ‘Barcelona decideix’; ha incorporat un nou mot al seu vocabulari. A la crosta catalanista s’hi ha d’afegir el ‘pinyol’. I des de la posició centrada que dóna no ser ni de la crosta ni del pinyol recomana als ‘nois del pinyol (Oriol Pujol, Homs, Felip Puig...) i també a Artur Mas que escoltin la centrada veu de Duran’ (directe.cat, 7-02-2011).

A Aquest diputat del Principat de Catalunya que ensuma bubotes catalanistes constantment, li aconsellaria dues coses que pens que l’acabaran de centrar:
Primera, fer un grup al facebook –ara amb això d’Internet la cosa és bufar i fer ampolles- amb col·legues seus de València o de Palma. El grup es podria anomenar, ‘per als que ensumam esperits malignes que parlen i pensen en català’. I així tots plegats que se centrassin i es concentrassin a no pixar fora de test. Adesiara al diputat i als col·legues d’aquest possible grup, els diria que som al segle XXI. Que el món sencer parla de diversitat, d’ecologia lingüística, de respecte, de construir des del local per ser globals... I que per tant ells no haurien d’anar a pas de bou. Els diria que cal ajustar-se a la nova època: nacions velles que a poc a poc conformen el nou mapa Europeu. Parlam d’Estònia i d’altres. Parlam de Catalunya, dels Països Catalans.
Segona, fer urgentment un curset. Si fem cas a la nostàlgia, aconsellaria un manual d’aquells cursos memorables del ‘Digui-Digui’, amb què tantíssimes persones varen aprendre allò que el Generalísimo i d’altres havien negat al poble i al món: com enfilar mots en so català.
I per què un curset? Perquè així en haver d’usar la metàfora o la ironia no escopirien fora de la trona i no compixarien el missatge.
I per què ho dic? Perquè un usuari de la llengua sap que en català els mots ‘noi’, ‘xic’, ‘nin’ designen les persones que encara no són casadores o fins i tot que encara no han arribat a fadrins. Ara bé el diccionari especifica que hom pot també referir-se així als propis fills, tenguin l’edat que tenguin; i als amics. Em tem, però, que cap d’aquestes accepcions no fan el pes al diputat. Si no vaig errada de comptes, em tem que el diputat en qüestió ha fet ús del mot ‘noi’, per reflectir no precisament el fet que els al·ludits passen dels quaranta, sinó per deixar clara la seva superioritat envers persones que tenen vel·leïtats independentistes. Tothom sap que les vel·leïtatssón cosa incompleta i passatgera que no arriben a una decisió ferma.

Però no donem més importància a la corda que al bou i tornem als mots i a la necessitat de fer cursos o cursets. Per quines raons convé fer-los. Quines coses ens aclariran:
Primer, del mot ‘crosta’. Era el que esperàvem tots que ens sortís després de fer-nos aquelles ferides memorables als genolls o als colzes –els camins no tenien asfalt- en caure de la bicicleta costa per avall fets una fua. Quan la ferida feia crosta havies tocat mare, tot anava bé. Ho diu la saviesa popular i el diccionari: ‘Capa seca que es forma damunt una ferida que està en camí de guarir-se’. Per tant, i des que som petita, em declar una fanàtica de la crosta, d’anar amb bicicleta costa per avall i de les ferides que es guareixen bé; tot i que hagin durat quaranta anys o tres segles. Diuen que des del segle XVIII hi ha ferida, i una per a cada capital dels Països Catalans.
Segon, del mot ‘pinyol’. Diu el diccionari que és la part interior llenyosa d’un fruit que conté la llavor. I de la llavor, en surt la vida, la creació, la renovació, l’esperança. I no en parlem si el pinyol s’agombola dins un compost sintagmàtic: llavors tenim un ‘pinyol vermell’, que és per dir que una cosa és extremadament bona.

Per concloure aquesta carta oberta: Senyor diputat, les vostres preteses desqualificacions no van ni amb rodes. Jo de vós no les duria a estampar a Lluc. Més aviat em matricularia a algun curset d’aquests d’aprendre idiomes, si pot ser un que inclogui ‘aprendre català’. És un bon consell per no mostrar els peus, que és una cosa que fa lleig.
I als ‘nois del pinyol’ (sic), Oriol Pujol, Francesc Homs, Felip Puig... us anim a lloar la crosta i a servar el pinyol.

El 10 d’abril, Barcelona decideix

Rosa Calafat — Mon, 28 Mar 2011 05:00:00 +0200

Aquests dies hem pogut veure un anunci que ens esperona a dir-hi la nostra, sobre la llibertat d’un poble que malda per sobreviure i que té una capital anomenada Barcelona. Fa estona que aquestes consultes caminen amb l’esforç de tot un poble. I a mi em recorden el cal·ligrama del gran Salvat-Papasseit: ‘Camí de sol/per les rutes amigues/unes formigues’; les quals fent camí deixen la traça ben marcada.
El vídeo, anunci, surt al mercat tot just s’acaba de celebrar a Fraga la jornada ‘Llengua i emoció’, organitzada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca sota el guiatge del psicòleg Quim Gibert. I amb un lema: ‘Propostes pràctiques i concretes per viure en català’. M’interessa especialment ressenyar-hi el terme emoció, perquè la majoria de productes enunciats als mitjans de comunicació en format ‘ho venc, compra-ho’, apel·len a aquest registre humà nostre, dens i extens.
‘No votis’ ens diuen des de ‘Barcelona Decideix’, fent ús d’aquella estratègia de mercat del ‘no pensis en un elefant blau’. És el que ens passa a tots, en tant que humans envoltats d’una capa densa d’emoció social; en dir-nos ‘no parlis en català’, t’agafa una xerrera d'aquesta llengua que és gros. El ‘no ho facis’ esperona mil vegades més que el ‘fes-ho, però a mitges’, talment com el català al senat que serà usat sempre i quan els senadors continuïn preguntant als membres del govern espanyol en castellà.
El vídeo es basa a desmitificar tots els tòpics que des que tenim autonomia i més enrere recordam: 'Votar per Catalunya és trencar la cohesió social, és il·legal, és perillós, és antidemocràtic’, etc. És el vell tòpic: els catalans en tant que parlants no fem altra cosa més que ‘molestar’. Tant bé com aniria la cosa si desapareguéssim en un atac de comprensió i bondat infinites! El poble espanyol se sentiria alliberat d’aquesta nosa: ‘la nosa catalana’.
La fòbia als catalans és presentada com un fet que té solidesa històrica, per tant un fet normal, i amb contingut europeu. I de percepció culte. N'hi ha que citen autors de 'prestigi històric' per acabar-ho d'argumentar: Desde ‘l'avara povertá di Catalogne’ de que habla Dante a los brutales juicios de Quevedo, el tópico del carácter avaricioso de los catalanes -que comparten con escoceses y judíos- tiene hondas raíces. Recordava un dels seus intel·lectuals al diari 'El País’ (5-01-06).
El president Mas del POLÒNIA usa també aquesta estratègia de capbussar-se en el tòpic per fer-hi la volta: 'Catalans, ara ens toca ser més catalans que mai' . Avesats a fer feina per altri i per nosaltres, el poble català ha après a nedar i guardar la roba. En tot cas la nostra llengua catalana deixa escrit dins la memòria històrica aquest comportament grupal. Sabem que val més ‘estirar els correigs’, reduir despeses, que no ‘estirar més el braç que la màniga’ o ‘estirar més els peus que el llençol’. D’aquesta actitud catalana, els de cultura espanyol en diuen ser avaricioso. I ens acusen de ser estrets o garrepes, i de fer nosa amb la tortura del català. Dos prejudicis que han estès a tort i a dret des que tenen poder.
Atès que nosaltres com a catalans no som socialment res de bo, tenen dret sobre nosaltres a esmenar-nos. I ho fan exercint el prejudici tòpic de recordar-nos que cal deixar de fer de catalans, que és una cosa molt dolenta i molt antinatural.
Així ho va fer, fa una setmana, una al·loteta jove a Caldes de Malavella. Va venir a la taula a servir-nos. Va fer una mica tard, perquè ja ens havien demanat què volíem. Ella va fer el gest d’apuntar la comanda. Jo vaig tenir una fracció de segon per dir-li : -‘ja..’ I no em va deixar seguir. Com un llamp em va dir: -Háblame en castellano. Vatua l’ase, si era deixondida l’al·loteta de faccions hispanoamericanes a l’hora de reconèixer la fonètica catalana!
Vaig fer que no la sentia. I vaig decidir seguir amb el que feia. Aquell gest meu de fer que no la veia, va anar cap dret a la seva emoció. Va girar cua més encesa que un misto. I particularment vaig haver de fer l’esforç perquè aquella topada social marxàs de la meva emoció i s’ubicàs només en la ment, per tal de fer-ne l’anàlisi en termes psicolingüístics. Ras i curt, de domini de llengües.
En haver de pagar vaig anar a caixa. Hi havia l’encarregada, a la qual li vaig dir que en aquell local funcionaven com en temps de Franco, atès que el client català havia de parlar la llengua de l’imperi. Tot d’una em va dir que la noia feia molt poquet que era a Girona. Calia ser considerats. A tal resposta, li vaig demanar si als clients anglòfons, que hi havia també asseguts al local, els feia parlar en castellà. Em va respondre que, això no. On s’hauria vist mai! Al cap i a la fi el client sempre té raó. Tret és clar, que sigui català i que faci la comanda a Caldes de Malavella, al Passeig de Gracia de Barcelona, al Passeig Marítim de Palma...
És el prejudici. És el tòpic, útil perquè va directament a l’emoció. La dificultat de capgirar un prejudici no rau en el fet que la seva efectivitat compti amb una tradició oral i escrita llarga, llarguíssima. La dificultat rau en el fet que no hi ha dificultat. N'hi ha prou que algú l'encerti amb l'encanteri de desfer la paraula que ens fa mal com a catalans; i la situació canvia. N’hi ha prou a fer ús de la mimesi simbòlica. Vet ací l’encert de les jornades organitzes a Fraga. Vet ací l’encert del vídeo del 10 d’abril.
Imaginau-vos en Colin Firth, l’actor guanyador aquest 2011 d’una de les estàtues que reparteix Hollywood, rebent el premi i saludant el públic en català. Vet ací la importància del fet que persones simbòliques com Joel Joan, Sílvia Bel, Toni Albà..., agafin el prejudici i amb les tècniques de ‘fer comprar’ el capgirin: -‘Voleu dir que és antidemocràtic?’ Diu el vídeo. I a partir d’aquí apel·len al dret individual i col·lectiu d’exercir l’emoció del vot per Barcelona, per Catalunya, per una llibertat diferent: per La llibertat dels qui superen el rossegall decimonònic i podrit del ‘fer nosa’.
Per Catalunya: Barcelona, decideix!

Fa més qui vol que no qui pot?

Rosa Calafat — Mon, 14 Mar 2011 05:00:00 +0100

Aquell any de 1963 un profètic Martin Luther King diu, I have a dream. El 2008 un senador demòcrata americà, actual president, Barack Obama, conjura els elements sagrats de la paraula. Ho fa amb un mot gran o lema de tres dimensions. Yes, We can es converteix en una afirmació inclusiva altament gregària. Un potent ‘nosaltres’ fa de l’individu un col·lectiu. I un verb de connotació poderosa en llengua anglesa -can significa decisió- invoca el poder en majúscules. El 2011 un poble exclama: ‘Volem TV3’, perquè voler és poder. En francès un vouloir és en ell mateix la détermination mène à la réussite. Un mot que en totes dues llengües romàniques implica el somni humà dins el col·lectiu.
I és que la paraula excel·leix el corpori. Els mots són metzines de l’ànima a mercè del millor bruixot. I l’encanteri comença.
Tot just enfilàvem el 2011 i un periodista del Financial Times fa saber al món que el poble català és un ‘llast’, un mort, una càrrega. Feia un any que Europa Press havia informat de la ‘injustícia’ que suposava l’ús del català al cinema.
I és que en qüestions de bruixeria la realitat no és el més important. El bruixot força amb la paraula els esdeveniments. És el poder del llenguatge.
Per la força mediàtica de l’esport, faig memòria d’aquests titulars: ‘El president del Sevilla critica el "catalanisme tancat" de Laporta i aquest li catalanitza el nom’ (24-XII-09); ‘Increpen l’entrenador del Girona FC per parlar en català, i aquest abandona la roda de Premsa’ (11-03-2011).
Per la força mediàtica de la ironia i de l’humor hàbilment fets presents a través de la paraula heretada, faig referència al programa de TVC, ‘Polònia’, en què els mots, fonèticament perfectes adesiara, són mostres d’història col·lectiva.
El President Mas del Polònia no s’oblida de difondre amb exactitud la vocal neutra; i a més a més la fa moderna en aplicar-la al mot nou truncat: ‘El logo de CIU està depre’ (03-03-2011), explica el president a Mas-Colell. Ho fa deixant anar aquesta àtona oriental dels mots de tota la vida: 'mare', 'pobre'...
En Francisco Camps del Polònia, en llengua col·loquial, ens envia a tots ‘a fer la mà’ (24-02-2011). Na Pilar Rahola de ficció renya els metges que operen un Josep Cuní imbatible: ‘I ara li heu de fer les celles?’( 10-03-2011).
Al cap i a la fi els mots són empremtes individuals de comportament col·lectiu i de saviesa heretada, capaços de construir cada dia el ‘nosaltres’. Per això mateix cal vetllar per la segona oralitat, aquell oral que simula espontaneïtat a partir d’una tria de mots ben preparats.
Un Xavier Tries, deixeble, practica amb l’expresident Pujol bona dicció. Ha d’aprendre a pronunciar un so concret. El mestre de la paraula, l’expresident de Catalunya, li aplica el mètode de tota la vida: la tècnica dels embarbussaments. En Tries s’afanya a repetir la fórmula màgica: ‘Un carro carregat de rocs’. I talment com bon encanteri, el resultat del conjur el porta a pronunciar amb destresa carrers i barriades, noms i partits. El bocí de ficció acaba, però, deixant enlaire la validesa del bon llenguatge en un auditori convuls.
En qüestió de fats, hom viu amb l'ai al cor. Un bon fat a vegades va de bracet d’un mal fat. La veu no corpòria del programa diu: -‘Sóc la veu en off de l’Albert, se siente’.
Imaginau-vos que a la ‘nostra’ televisió cada espanyolisme fos substituït per un mot màgic -llegiu-hi cultural- d’alguna contrada dels Països Catalans. Imaginau-vos que els mal anomenats dialectalismes es convertissin per art d’encanteri –llegiu-hi força mediàtica-, en llenguatge col·loquial català. Imaginau-vos que el mot opac ‘xulu’ desapareix. Imaginau-vos que el mot gran ‘poll reviscolat’ o ‘poll entrat en costura’ se sent en pantalla. Imaginau-vos que fem descansar el verb ‘atonyinar’, i en Basses de ficció també és capaç de recórrer al geosinònim ‘etzibar cebaiols’.
És la màgia. És el somni. És la força de la paraula.

En parlar de mi, no ric (Avui han tancat TV3, diré demà)

Rosa Calafat — Mon, 28 Feb 2011 05:00:00 +0100

Avui matí he sintonitzat Catalunya Ràdio. Aquesta temporadeta que pas per Barcelona em permet triar entre més d’una ràdio en català. Ho aprofit tant com puc perquè sé que en tornar cap a Mallorca tindré problemes seriosos per seguir la informació d’emissores que parlen en català, i que ho fan des del Principat de Catalunya; tot i que sovint aquestes mateixes emissores ignoren el fet que tenen oients més enllà de Barcelona, més enllà d’una autonomia i més enllà d’un trosset de mar; més enllà d’un Estat. Sovint ignoren que parlen per a un país i que són escoltades arreu dels Països Catalans. Sovint ignoren, no sempre, que no ens cal el permís de cap estat per agafar un micròfon i parlar a la nostra audiència en català i per als Països Catalans.

Avui me’n faig creus en veure com les sondes còsmiques, aquests ginys espacials no tripulats, es passegen falagueres per tot el sistema solar i emeten regularment els senyals a la Terra, mentre que emissores com RAC1 o Catalunya Ràdio no arriben tan falagueres a Alaior (Menorca) o a Esporles (Mallorca). I això que no sé qui diu que som un país petit. Ara imaginau-vos-el més gran!

Avui han tancat TV3 al País Valencià. Cada dia des de fa una setmana així ho record en llevar-me. Cal no oblidar les fetes, ni les bones ni les dolentes. Avui han tancat TV3, diré demà. Un poble ha de tenir memòria. La cosa feia anys que covava. Anava covant talment malaltia sorda: ‘Història d’una obsessió’, titulava Vilaweb (18-02-2011). Amb aquest tancament ELLS han retut homenatge a aquell Colp del 23 de febrer de 1981, que diuen que va fer un tal Tejero. Un colp que situava un altre cop els mots amb la cultura que els produeix: un pronunciamiento té síl·labes i semàntica espanyoles. Té entrada al Diccionari de la RAE. Resta definit amb el mot gran: ‘Alzamiento militar’.

Avui matí a la ràdio deien que a Reus una nina de cinc anys havia arribat a escola i havia informat del fet que sa mare era morta. Sembla que la dona havia estat assassinada a ganivetades per son pare. Ho contava així el diari ‘Ara.cat’ (23-02-2011): ‘El principal sospitós del crim és un home d'origen sud-americà de 34 anys que ja tenia una condemna per maltractament a la víctima el 2006’.

Ahir llegia (‘Crònica.cat’, 22-02-2011) que un historiador es planyia que el nin Francesc Colomar, guanyador d’un Goya per la pel·lícula ‘Pa negre’, no s’expressàs correctament en espanyol. L’home, Fernando García Cortázar, trobava que aquesta feta era una agressió a l’idioma comú.

Sobre el mot pronunciamiento no m’hi pronunciaré, entre d’altres coses perquè el meu diccionari normatiu i el seu entren en un petit conflicte d’interessos semàntics pel que fa en aquest mot. Sobre el terme ‘idioma comú’, sobre aquest sí que m’hi pronunciaré.

El DIEC-2 diu sobre comú: ‘compartit per dos o més a la vegada’. El diccionari no assenyala l’obligatorietat de per vida d’aquest compartir, ni tampoc que la cosa compartida sempre hagi de ser la mateixa.

Un idioma comú pot ser-ho per comunicació en un espai, context i temps ben determinats. Així els humans en tant que parlants podem tenir diversos idiomes comuns segons les nostres interaccions i capacitats multilingües. És idioma comú a molts professors de física de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives, l’anglès: idioma comú en publicacions, en congressos i en fòrums internacionals per un bon grapat de professors que exerceixen als Països Catalans. Conec alguns col·legues físics que tenen un domini comunicatiu de l’anglès força elevat i un domini expressiu i identificatiu del català de Mallorca, genial. L’espanyol el reserven bàsicament per la paperassa administrativa que se’n va a Madrid, i per algun congrés si convé; i per converses d’aquelles que adesiara un té. Potser el seu espanyol parlat és un espanyol de comunicació, talment com el de l’actor Francesc Colomar. De ben segur que ni els professors de física –per anomenar una especialitat-, ni l’al·lot Francesc Colomar, ni nosaltres no tenim gaire problema amb un idioma comú o fins i tot en dos idiomes comuns o tres.

Em direu que no l’he entès bé, al senyor Fernando, que en realitat ell en dir allò d’idioma comú es referia a ‘lloc comú’, anomenat també ‘comuna’? Compte perquè en qüestions d’anar del cos –o de ventre- convé no badar!

La confluència amb un idioma comú en un àmbit d’ús concret no s’ha d’identificar de ple amb realitats com ‘llengua pròpia’ i ‘llengua territorial’. Quan barrejam conceptes –i ho fem expressament- cream confusió. Mesclam ous amb caragols, una menja pudenta per al paladar, tan pudenta com un lloc comú que no té amo.

Per desfer l’olla de caragols que alguns lletruts creen convé tenir ben present el fet que una llengua pròpia és aquella que ens performa la ment i el pensament, i que una llengua territorial és aquella amb què els mots s’hi han identificat. Com a catalana de Mallorca tinc una llengua pròpia que coincideix territorialment amb els Països Catalans. Com a catalana de Mallorca si pas un temps a Berlín o a Londres seré propietària d’una llengua pròpia que compartiré, o no; i faré ús de la seva llengua territorial que de ben segur coincidirà sovint o adesiara amb l’idioma comú. I cadascú a casa seva que hi falta gent.

Una pregunta. Si us plau, responeu a aquesta pregunta: a TV3, AVUI, l’han prohibida, tancada o morta a ganivetades per autonòmica o per comunament territorial? Potser, senyor Duran, que ho revisi quan diu que “És un error polític parlar de 'Països Catalans'” (Crònica.cat, 26-02-2011). Tanmateix, tant si en parlam com si no, els Països Catalans hi són. Hi són en història i hi són en l’imaginari d’ELLS.

Compte, perquè la dona assassinada a ganivetades potser també triava les paraules que dirigia a ELL! I tanmateix la dona assassinada no farà Nadal d’enguany amb sa filla.

Un prec. Perquè TV3 pugui fer molts de nadals i molts de sant esteves a les llars dels Països Catalans!

Puja aquí, hi veuràs Portopí

Rosa Calafat — Mon, 14 Feb 2011 05:00:00 +0100

Abans que sant Valentí fes feredat entre els enamorats globals amb ajut de les marques publicitàries corresponents, abans que les marques publicitàries decidissin escarbotar realitats històriques i posar messions per fer calaix, la partícula gramatical ‘aquí’ per socialització primària era un adverbi de lloc en referència als Països Catalans.

Ara però i gràcies al món de la publicitat, també, ‘aquí’ s’ha convertit en un enigma, en un misteri semàntic. Hom no sap mai exactament què pot voler dir tal peça gramatical, la qual sembla adesiara posseïda per l’esperit del Maligne.
Per a una marca de pasta farcida que es correspon amb un dels personatges de la nit de matines, ‘aquí’ vol dir el territori espanyol. Diuen que la carn de Galícia i la sobrassada de Mallorca són totes dues d’un lloc anomenat ‘aquí’, que deu voler dir d’un mateix lloc estatal amb una extensió de 504.645 quilòmetres quadrats.
Per a una marca de cervesa que fa anuncis ben emotius i mediterranis, ‘aquí’ es correspon només als 580 quilòmetres de costa de la comunitat autònoma espanyola on es balla la sardana. Així per tant, segons aquest darrer anunci ‘el parc Güell és fet per un senyor d’aquí’ i bona part dels jugadors del barça actuals són ‘fets aquí’.
Tots dos anuncis parlen en català. Tots dos anuncis amb un mateix adverbi marquen referències espacials ben diferents. El problema és pensar que perquè parlen en català aquest ‘aquí’ també ens inclou, al cap i a la fi la sobrassada de Mallorca parla en català. Les matances, també. I el porc, no en parlem! Ja ho diuen, de porcs i de senyors n’han de venir de casta. I ja ho diuen que, del moixet magre, en feren unes sobrassades, i sabeu qui se les ha menjades? Idò en aquest cas, els de la cervesa, que han decidit que en aquest ‘aquí’ no hi entraven ni les sobrassades ni l’aigua de València. I us assegur que totes dues coses són boníssimes, i parlen català.
Hem de tenir l’esperança, virtut de cort celestial gens practicada per la cort del Maligne, que aquests anuncis -amb el benentès que ho són de marques- passin de moda i restin obsolets: com l’anunci d’un sabó o d’una colònia més o menys pudenta. I que aleshores aquestes interpretacions confuses de l’adverbi ‘aquí’ siguin com brams d’ase, que no pugen al cel, i si hi pugen, no hi posen arrel!
Una cosa és ben certa, cap de tots dos anuncis no fa referència a la realitat espacial anunciada, difosa, estudiada, viscuda i sentida per la Universitat Catalana d’Estiu, per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, per la paraula clara del gran Brossa: ‘Mentre el meu amor/vigila les cantonades/pinto amb un esprai/vermell en una paret/VISQUEN ELS PAÏSOS CATALANS’, ...
La marca Països Catalans no surt gaire als mitjans de comunicació, tot i que aquesta marca és ben present en el món del joc, en el món de la cançó, en el món de la universitat, en el món de la paraula i del gest. Quan alçar el dit del mig de la mà tot amagant els altres no significava només enviar algú a filar, allà on no hi plou -ara en diuen a ‘prendre pel sac’/ a tomar por saco-, sinó que més aviat volia dir que allò parlat, pactat, demanat o exposat ja t’ho podies confitar; el gest anava acompanyat de la paraula. Mentre el dit pujava reverencialment cap al cel, la paraula construïa la dita simbòlica següent: ‘Puja aquí, hi veuràs Portopí’. Així el llenguatge del gest i de la dita s’unien en sagrat misteri. A Portopí un mes de setembre de 1229 el rei En Jaume s’enfronta al valí de Mallorca, tot fent cap victoriosament cap a les portes de la ciutat. A Portopí moren en batalla en Ramon Montcada i el seu oncle Guillem.
Quan els llibres d’història parlaven d’uns reis catòlics, les rondalles i els jocs ho feien dels germans Montcada i de Portopí i del rei En Jaume i de València: ‘Una taronja va caure/en Joan la va collir/ arri Catalineta, anirem a Portopí/ de Portopí a València de València cap aquí’.
Aquest ‘aquí’ d’un infant nat a la Serra de Tramuntana és un ‘aquí’ dels Països Catalans. Aquest ‘aquí’ de la cervesa no passa de ser un bram de ruc o d’ase.
Cal crear i recrear aquest espai mediàtic on la paraula viva del joc, de la història, de la cultura catalana i popular tengui el recorregut de València cap aquí, passant per Portopí. Per un ús mediàtic del mot popular. Per la paraula pensada en català i difosa al món a través dels mitjans de comunicació. Per la segona oralitat, això és, pels anuncis pensats i dits en lletra històrica catalana.

Decàleg de fer creure que la Mare de Déu nom Joana

Rosa Calafat — Mon, 31 Jan 2011 05:00:00 +0100

Dedic aquest petit decàleg a en Ramon Barnils i a en Miquel Bauçà.

‘Què deu ser un superhome?’ Es demana Miquel Bauçà: ‘Un que coneix l’absurditat i sap que és un somni.
Primer: Em sembla particularment absurd no poder anar al cinema sense patir l’angúnia d’haver-ho de fer multiculturalment sense el català.
Segon: Em sembla particularment absurd que per demanar una cafè amb accent català em diguin que no m’entenen.
Tercer: Em sembla particularment absurd que la meva llengua catalana, que ha fet créixer i medrar la mediterrània, sigui una amenaça per a una llengua global anomenada espanyol o castellà.
Quart: Em sembla particularment absurd que perquè som catalana tingui l’obligació moral –i no el deure intel·lectual- d’aprendre més d’una llengua de comunicació (espanyol, anglès, xinès....).
Cinquè: Em sembla particularment absurd no poder exercir plenitud de funcions socials amb la meva llengua catalana.
Sisè: Em sembla particularment absurd parlar de multiculturalitat a Catalunya quan aquest fet implica necessàriament -talment com en temps del franquisme- passar prèviament per la bilingüització forçada dels catalans.
Setè: Em sembla particularment absurd que un alemany o un japonès immigrat a Catalunya em digui que la meva fonètica catalana és difícil; i em faci creure que la seva observació és nova, quan és més vella que el pastar perquè és espanyola.
Vuitè: Em sembla particularment absurd parlar de civisme sense que aquest civisme passi també per mostrar als nostres fills el mapa dels Països Catalans.
Novè: Em sembla particularment absurd haver de tenir la paciència legal de patir la descodificació del meu català de València.
Desè: Em sembla particularment absurd que a hores d’ara parlar en registre col·loquial sigui considerat dialectal i no patrimoni global de la comunitat de parla catalana.
I més enllà d’aquest absurd hi ha el somni.
Per a tu lector, que penses i construeixes la realitat catalana cada dia.
Per a les persones que fan possible les Consultes i caminen cap a fer vera el somni.
Per al ‘punt cat’.
Per a totes les persones –vells catalans o nous de trinca- que fem/feu possible la comunicació, l’expressió i la plena identificació del català al món.
I especialment per als periodistes que trien decididament i fermament fer normal el punt de vista català, perquè contribueixen a fer el món més ric, plural, divers, propi i lliure. Acaba Barnils: ‘La dictadura és l’anul·lació dels referents propis per uns d’externs’.

Tenir bo

Rosa Calafat — Mon, 17 Jan 2011 05:00:00 +0100

Sembla que tenir bo cada dia és més complicat, almenys en català. De tota la vida l'explicació havia estat evident: quan algú hi sortia guanyant sense motiu lògic, tothom quedava conhortat per saviesa popular. La locució hi donava l'explicació més òbvia: 'El meu pare té bo amb l'alcalde' i no en parlem pus.

Els que som de poble ho sabem prou atès que les mides de la col·lectivitat permet posar nom i llinatges al fet de tenir bo. Se m'acut pel cap baix un llinatge que de totes, totes va tenir bo a l'hora de triar la ubicació familiar en el nou cementeri municipal.

La llengua és un codi privat en tant que regeix unes pautes culturals: la llengua té història. Els mots són empremtes de comportament col·lectiu i de saviesa heretada. Tal com diu la parèmia, 'el dimoni sap més per vell que per dimoni', la transcendència dels mots es mesura per la seva vellesa -llegiu-hi història social- més que pel fet de ser mots.

Potser aquesta teoria no fa modern però és una de les raons en què es fonamenta la necessitat de preservar les llengües que els humans amb atzar i esforç hem produït al llarg de la nostra existència a la Terra. És la llengua del territori que ens dóna els consells útils i necessaris per interpretar el món més immediat. En català ja ho sabem: en haver-hi una desavinença hi ha dues possibilitats per cloure l'assumpte. Ho podem fer amb un 'no en parlem pus', la qual cosa pot voler dir que s'ha arribat a un acord més o menys efectiu; i amb un 'tal diu farà un any' on la desavinença amenaça de ser de per vida. Aquesta segona opció manifesta la impossibilitat de resoldre el conflicte, i per tant el deixa resolt.

Parlam d'expressions psicolingüístiques extremadament útils i necessàries per entendre el comportament de la col·lectivitat que ens envolta. L'expressió 'tenir bo' és més que un mot gran és vell com el dimoni i està capacitat per descodificar comportaments socials. Quan vaig llegir el desembre proppassat que el Tribunal Constitucional espanyol donava la raó a un parell -en sentit mallorquí del terme- de pares que denunciaven que els seus fills no podien fer classes en espanyol a Catalunya, i que el Tribunal Suprem espanyol havia emès tres sentències en què obligava la Generalitat de Catalunya a fer servir l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles; només em va caldre recórrer a l'esmentada locució per comprendre-ho tot. Aquells pares havien tingut bo amb la cort, això és 'tenir amistat i influència entre gent revestida d'autoritat' (DCVB).

El monolingüisme espanyol té bo, la qual cosa evidentment pesa més que el lògic i democràtic i universal dret de la col·lectivitat catalana a exercir la diversitat lingüística tot fent ús del català, llengua territorial i pròpia; i símbol per a la preservació de la diversitat al món.

Els pares que proclamen el dret individual d'uns fillets per sobre del dret a la diversitat lingüística, ho fan contra tota lògica col·lectiva per als catalans; però ho fan perquè tenen bo. Quan algú té bo pot prescindir d'empegueir-se fins i tot en cas de fer greus errors històrics com per exemple dir sense quedar més vermell que una tomàtiga de ramellet aquella frase de Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sinó de encuentro...

Queda ben clar que nosaltres els catalans no tenim bo amb la cort, potser és per això que tampoc tenim bo als mitjans de comunicació? Per què els llibres d'estil de mitjans de prestigi reconegut recullen en qualitat de 'paraules específiques del llenguatge col·loquial, admeses en espais informals, habituals sobretot en diàlegs o declaracions', el mot opac 'enxufe' i no recullen el mot carregat de significat cultural i idiomàtic 'tenir bo'?

Que no tinguem bo amb la cort ara com ara no té nom, però direm que té explicació històrica des d'aquells decrets de Nova Planta. Que no tinguem bo als nostres mitjans de comunicació, això no té consol.

Quan l'evidència pot més que les lleis

Rosa Calafat — Mon, 03 Jan 2011 05:00:00 +0100

De Caldes de Malavella a Menorca, i de Mallorca cap aquí
Quan l'evidència pot més que les lleis

Amics, supòs que en llegir aquestes lletres haurem inaugurat el Nou Any. Aquest cop i segons el calendari julià ens toca una xifra visualment atractiva, 2011. Vagi per dit: Bon Any i vida nova! Encara no sé ben bé com va anar la cosa, emperò el dia de la segona festa de Nadal -i es diu així perquè és quan toca anar a dinar a casa de la família materna, ordre establert en el costum català abans que vinguessin altres històries- em vaig trobar asseguda en un banc de l'església de Caldes de Malavella disposada a sentir-hi el concert de Sant Esteve. I vet ací l'evidència: El programa començava amb 'Nadal' una cançó popular menorquina, harmonitzada per Baltasar Bibiloni, director de l'Escolania dels Blauets de Lluc i autor de la cantata Transatlàntida (2001), encarregada i estrenada pel secretariat de Corals Infantils de Catalunya. El repertori cloïa amb la intervenció de la Coral Infantil de Caldes de Malavella i el tema 'Feu Guarnir totes les Cases' del 'Club Super3', segons informava el programa. Aquesta darrera cançó és l’adaptació catalana d’una nadala tradicional anglesa. És precisament aquest el sentit de la multiculturalitat, la capacitat d’una llengua per adaptar tradicions i mites, tot posant-hi un pessic de la particularitat cultural pròpia. Al cap i a la fi les llengües que no adapten particularment són llengües que a poc a poc veuen sant Pere de prop. Aquest no és el cas de la llengua catalana, llengua pròpia d’una comunitat lingüística mitjana de l’Europa del segle XXI.

En un tres i no res aquell programa que bonament repartia un voluntari i que comptava amb una portada ben original, el gall de matines o el gall de la tia Pepa -n'hi darem un tall?-, feia evident l'evidència: un poble, el català, que amb la seva normalitat de llengua estàndard i transversal i històrica - més enllà de les fronteres autonòmiques i bilingües- es disposa cada any a cantar amb llengua servada i útil per als mitjans audiovisuals, i per als infants. El Club super3, ha servit -serveix- perquè els nostres fills creixin una mica més en català. I el Club Super3 recull i arreplega –ho ha de fer amb destresa i responsabilitat- la feina dels nostres mestres, i l'expandeix.

I ara diuen que l'espanyol ha de ser llengua vehicular a la nostra escola, com si tornàssim a la Reial Cèdula de Carles III de 1768: un d'aquells edictes que es carregaven l'ús del català, en aquella època borbònica passada (?).

I per què ara aquest atac a l'escola? Perquè comencen a córrer pels nostres pobles i ciutats massa al·lotets negres, blancs, tant és; del sud del nord, no és rellevant..., els quals ho fan en nombre no gens menyspreable amb una llengua d'acollida, el català; i tot gràcies a la feina també dels nostres mestres. Vet ací, una altra evidència.

Ara, amb aquesta promulgació hispànica -gens nova-, ens cal més que mai tenir cura de la llengua, ens cal més que mai que els nostres mitjans audiovisuals prenguin consciència del seu paper fonamental i modern per transmetre una llengua falaguera, autònoma -i no autonòmica-, rica, estàndard i juganera i dimoniona escuada entre la tensió de la varietat estàndard i l'amplitud dels registres col·loquials i dialectals. Ara han tornat a destralejar contra el català. I tot perquè comptam amb escoles responsables d’ ètica catalana i multicultural, que vol dir que entre la multitud de cultures n’hi ha una, la catalana, que cal tenir en compte i fer-la caminar cap al segle XXII amb plenitud.

Un prec per a la vida nova del 2011: A tots els polítics que teniu pàgina web pública no us permeteu fer errors gramaticals, cal ser mestres i fer un voluntariat per la llengua. A vosaltres periodistes que presentau els telenotícies no digau pus mai bajanades com 'si t'arribes fins a la catedral', quan el que voleu dir és que si hom és a la Seu de Barcelona la nit de Nadal tindrà el gaudi de sentir-hi la Sibil·la (frase dita el 24 de desembre al TN vespre, la primera). Ja estau aquí no m'havia enterat, no vull més, et pot sentar malament, quin desperdici... Alguns nostres periodistes diuen aquestes coses a través de la nostra televisió. A cada destralada contra el català i el seu àmbit d’ús, afillem un mot i una construcció ecolingüísticament catalanes. Si els mestres han fet i fan una feina, què esperau, vosaltres, periodistes a donar-hi suport? Teniu una gran responsabilitat i no s’hi val a badar. Molts d’anys, i vida nova!

Tenir la seu plena d'ous, però no amb el català fàcil!

Rosa Calafat — Mon, 20 Dec 2010 05:00:00 +0100

Què és Catalunya? Ni més ni pus que un poble. Un poble més del món, que s’ubica dins un dels continents, anomenat Europa. Un poble que té una llengua a disposició de qui vulgui aprendre-la.

És senzill: Massa per ser allà on som fa segles! Ara ve l’embolica que fa fort per fer-ho fàcil, que no vol dir altra cosa que a fer punyetes una part de la creació humana. Primera qüestió en format pregunta, tan inútil com pertinent –hauria de dir-ne (im)pertinent?-, Catalunya va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o queda restringida a la comunitat autònoma espanyola i constitucional que porta el seu nom? Catalunya és un país o una comunitat autònoma o una regió d’Espanya, o ho és d’Europa o d’Europa i d’Espanya?
Segona qüestió per fer el català gens senzill però sí fàcil: cal que comencem a practicar amb el lema ‘Obre’t al català’ / ábrete al catalán. Fins ara teníem l’opció d’obrir-nos les venes però d’obrir-nos a les venes encara no hi era, dins el català senzill. Avui, una entitat que fa una feinada en l’ús social del català m’ha proposat aquesta nova modalitat d’obertura, per dir-ho ras i curt. I és que el català fàcil cada cop té manifestacions més sorprenents; és clar que des que es va entestar fort i no et moguis a ‘donar de menjar’ i no a ‘donar menjar’, cada dia guanya un amic - barra- amiga, aquesta presència anomenada ‘català fàcil’. Des de la ràdio, un bon matí de cap de setmana ens proposaven de ‘disfrutar un mogollón’ / disfrutar un mogollón: Ara ve l’aclariment en format breu instrucció o manual per a l’usuari nou; la primera opció s’ha de llegir en català, la segona –i en cursiva- en castellà. I tanmateix els de la ràdio pretenien una cosa tant senzilla i lloable com fer-nos xalar de valent, o vés a saber! Em resulta extremadament complicat haver d’anar fent la traducció simultània del català fàcil al català senzill, del ‘disfrutar’ al ‘xalar’.

Altres curiositats del català fàcil, la intenció de fer-nos parlants amb tendència a curtejar o a anar justs, justs de matèria lingüística, en el ben entès que tot és per la justa causa de l’estalvi. Ves que no sigui una tudadissa de recursos i esforços haver de recordar dins la nostra memòria el fet que una persona que es pensa que ho ha aconseguit tot o una bona part del tot, i a més en braveja i n’està satisfeta, provoqui en un determinat observador l’estat irònic de posar-ho en dubte tot exclamant frases com ‘en Pep es pensa que té la seu plena d’ous’.
Massa surrealista -la frase, vull dir-; massa universal perquè és particular, el pensament que reprodueix la parèmia; massa lliure, la imatge; i fonamentalment poc útil per a un parlant d’italià o d’espanyol, bàsicament!
Fins a una altra pensada en català senzill. I Bones Festes, que no és el mateix que ‘Feliç Nadal’ / Feliz Navidad; i que tampoc no és el mateix que ‘El Nadal està per menjar-se’l’, com estic obligada a veure/llegir cada cop que vaig a comprar al supermercat de davant casa nostra. El Nadal no està, sinó que és. D’altra banda, no puc ni imaginar-me tot un any ‘estant de Nadal’, que deu ser com ‘Fent Nadal’... Déu me’n guard d’aquesta creu amb anuncis publicitaris inclosos. I és que en català senzill ja ho diem: ‘Festes passades, coques menjades’.
Bon profit, amics lectors, i un altre cop: Bones Festes!

Els periodistes i els mitjans sofronys

Rosa Calafat — Mon, 22 Nov 2010 05:00:00 +0100

De periodistes sofronys déu me’n guard com de caure!, atès el fet que en entrar en el seu àmbit informatiu,‘lo sol perd sa claredat/mostrant-se fosc i entelat’, com diu bé la Sibil·la.

Si us animau a seguir llegint aquestes lletres, sabreu per què cada vespre invoc tota quanta maneta divina pugui circular a la terra i territori perifèric, per tal que la llum del seny ens preservi de tot sofrony. Segons el diccionari Alcover-Moll, el DCVB, un sofrony és una ‘persona inútil, remugadora i molesta’. Evidentment, segons el diccionari; però també segons el català més viu i transhistòric.

I què és un inútil? Algú o alguna cosa que no té cap utilitat. Vet ací la necessitat d’ajut terrenal i extra terrenal per fer net de sofronys aquest país que parla en català. Us heu demanat algun cop –o més de dos- quin servei fa un mitjà de comunicació que vol informar del que té a prop, però no ho fa?

Dia 17 de novembre de 2010, el programa d’un periodista anomenat Fuentes, senyor Manel Fuentes, em donava bones notícies: La Unesco havia declarat Patrimoni Immaterial els castells i altres manifestacions que ens toquen de prop, matisaven cofois; entre les quals la dieta mediterrània, el cant mallorquí de la Sibil·la i el flamenc.

El mateix dia i en impressió digital, o sia consultable per tot habitant del planeta, el diari El Periodico.cat directament decidia al titular fer el bot més gran i anar-se’n de Barcelona a posem-hi per cas Sevilla: ‘Els castells i el flamenc, universals’. Calia llegir dins el text de la notícia per saber que el cant de la Sibil·la també n’era afectada, de tal honor: ‘La declaració com a patrimoni immaterial de la humanitat dels castells, el flamenc, el cant mallorquí de la Sibil·la, la dieta mediterrània i la falconeria va mostrar ahir al món la diversitat cultural d'Espanya.’.

Tanmateix tots dos mitjans i tots dos periodistes havien decidit ensofronyar calmosament, és a dir, estojar, amagar el fet que el cant de la Sibil·la és de Mallorca pel fet que el cant de la Sibil·la és una ‘expressió cultural’ – sintagma modern- catalana.

És senzill, un simple clic amb una cerca a la multitud de diccionaris en línia, enciclopèdies i viquipèdies que hi ha a disposició de qualsevol lector; i qualsevol periodista, estudiant de periodista, nin de batxillerat, vell, jove, negre, blanc, home, dona, nouvingut o vellvingut, resident o habitant del planeta terra que visqui o treballi onsevulla del món..., pot saber sense esforç el següent: primera, que el cant de la Sibil·la representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem; segona, que comença almenys al segle X a Ripoll i s’escampa arreu de Catalunya on perdura fins al segle XVI; tercera, que actualment es representa a les esglésies de Mallorca, a l’Alguer i a Xeraco, al País Valencià, a Santa Maria del Mar des del 1948 i a la Seu de Barcelona des del 2009. Tot això si diu vera la GEC i la Viquipèdia, és clar!

Als que ensofronyen informació per no admetre l’evidència d’un país amb accent oriental i occidental, amb un nom Països Catalans; i amb una cultural mil·lenària... En aquests, els dedic més cant de la Sibil·la Eritrea: ‘Anau, maleïts, en el turment!/ Anau-vos-ne en el foc etern!’

Sofrony i ensofronyar no són paraules properes al castellà com ‘mosquejar-se’, ‘rallar’ i mil cent una més; però, com heu comprovat, són paraules utilíssimes: us anim a fer-ne ús!

Pel mot rendible, ecològic i català. Bon dia, i bona sort a tothom!