Blog Roc Casagran

Pobre Garzón

Roc Casagran — Wed, 18 Jan 2012 12:50:00 +0100

Molt bé, d'acord. Jutjaran el jutge Baltasar Garzón. Però no ho faran pas per la ràtzia contra l'independentisme català de l'any 1992. Una llàstima. El Tribunal Europeu dels Drets Humans ja va condemnar l'estat espanyol per les tortures a disset independentistes. I Garzón hi era al darrere. No ens n'oblidéssim.

Dedicat a ell, aquest poema del llibre Després de Sarajevo que vaig publicar l'any 2005. Una mena de modest homenatge als que van lluitar (i patir) aleshores i als que ho fan avui, encara. I dedicat, també, als periodistes i als mitjans que no tenen por de dir les veritats.

k.

Parlaria de Guàrdies Civils
ficats de matinada als nostres pisos,
torturant sota un paraigua amb forats
dit democràcia. De la pell bruna
de plàtan de la pell de brau amb banyes
contra els mateixos de sempre. Clavades.
Però callo. És més segur dedicar-se
a fer les cròniques de societat
i gratar poc. Per pagar una hipoteca
és millor ser periodista mig mut.

Exdictat a favor de la immersió lingüística

Roc Casagran — Mon, 26 Sep 2011 21:58:00 +0200

Avui, dilluns 26 de setembre del 2011, la gent d'Esquerra Republicana de Sabadell ha organitzat un dictat per defensar la immersió lingüística a les escoles catalanes.

Em van demanar que n'escrigués el text, els vaig fer cas i avui l'he dictat a una cinquantena de persones. Un cop fet això, he pensat que podria penjar-lo aquí, també. Com que no pot ser un dictat (perquè ja el teniu escrit, i bla bla bla), us proposo un joc. L'exdictat en qüestió és ple de fragments dels poemes de Pere Quart... què us sembla si intenteu trobar-los? Sort!

CONTRA ELS ROBADORS DE PARLARS I ENXANETES

Joan Oliver no era rabassut ni un xerraire putxinel·li sinó tot el contrari. A més a més, era un home que volia, ei, si podia ser, un poc de molt i un xic de tot, un somiador que ens va enganyar fent-nos creure que havia canviat de barri només per passar-s’ho bé, per distreure’s, potser per contemplar el país des d’aquella distància meravellosa de qui ja ve de tornada de tot.

S’amaga —és un secret, no ho expliqueu a ningú— dins dels llibres i les converses de mercat, i si parem bé l’orella podem sentir-li dir que la democràcia, a casa nostra, no reïx perquè a l’Espanya retardada encara lleven fruit caciquismes, tupinades, capellanies i feus, rebrots d’antigues usances.

Quan els de l’oest vinguin a prendre’ns el parlar i les enxanetes, quan vulguin punxar-nos els pneumàtics i treure’ns els bastons del ball, penseu en el gran Pere Quart, deixeu de pentinar-vos les calbes, alceu-vos del sofà, i disfresseu-vos de vaca de la mala llet. Perquè no som tigres captius i no ens han de ratllar la pell ni les fuetades ni l’ombra de la reixa.

I el matí aquell en què ja no ens creixin molses estranyes pertot arreu podrem cantar plegats que tenim tres turons que fan una serra, quatre pins que formen un bosc espès, i cinc quarteres que no són massa terra... perquè com el Vallès no hi ha res!

Monolingüisme o cap on hem d'empènyer

Roc Casagran — Mon, 27 Jun 2011 05:00:00 +0200

Empenyeu / Empujar. I obrim la porta i continuem amb les nostres vides de cada dia, oi? Doncs la derrota de la nostra llengua comença aquí. I m'és igual que la primera de les dues paraules sigui la catalana, se me'n fot, que temps enrere sols hi hagués hagut la versió espanyola, avui passo del discurs políticament correcte: el bilingüisme és una sentència de mort dita amb un somriure. Però sentència de mort, fet i fet.

Motiu u. Jugar a utilitzar les dues llengües és una manera com una altra de reconèixer que la llengua pròpia d'aquí no és la catalana sinó que en són dues. Això és fals. Que hi hagi una bona part dels catalans que tinguin per llengua materna el castellà no implica que la llengua del país sigui aquesta, com tampoc ho és el guaraní, per molts parlants d'aquest idioma amerindi que hi hagi per aquestes contrades.

Motiu dos. Si allò que és dit (o escrit) en català també ho trobem en castellà, quina necessitat hi ha de saber l'altra llengua? Cap. Ocupem més espai (temporal o físic), però no incentivem a ningú a aprendre l'altre idioma. I les llengües sobreviuen si són necessàries, si ens calen per treballar, per estudiar, per seguir la premsa o per lligar.

Motiu tres. El bilingüisme només se'l creuen (majoritàriament) els catalanoparlants. Són aquests els capaços de desenvolupar-se en (com a mínim) un parell d'idiomes. El bilingüisme és el mecanisme que tenen per no sentir-se exclosos aquells que es neguen a practicar la llengua d'aquí. Perquè segur que tothom coneix algú castellanoparlant monolingüe, no? No posaré noms, ni diré Tamudo o Messi, déu me'n guardi.

Vist això, doncs, estem fent el passarell. I el fem perquè estem cagats que se'ns acusi d'excloents, de nazis, de xenòfobs o de totalitaris, i ens avenim a una solució bonista: que visqui el bilingüisme. Estem més pendents del que diran que del que cal fer per aconseguir que el català perduri. De veritat us empasseu que la Sánchez Camacho o l'Albert Rivera mouran mai un dit per evitar que el català desaparegui?

Per això, jo, que sóc excloent, nazi, xenòfob i totalitari, m'atreveixo a demanar que les administracions públiques enviïn les seves notificacions només en català, que calgui saber aquesta llengua per treballar, que teletrès i els altres mitjans de comunicació públics sols emprin el català (i, si apareix una altra llengua, que la subtitulin), que aquest sigui l'únic idioma dels Mossos d'Esquadra... i bé, podem anar allargant la llista de peticions, si us ve de gust.

Si no ens quadrem, si no tirem pel dret, potser quan ens decidim a empènyer/empujar la porta, a l'altra banda només hi haurà un abisme... o la secció de llengües mortes d'una biblioteca qualsevol. Ja sabeu, grec clàssic, llatí, català...

PD (o un aclariment): El bilingüisme individual em sembla molt bé. El plurilingüisme individual el trobo perfecte. Una altra cosa, però, és el bilingüisme com a societat... molt més complicat. Però avui estic guerriller i deixo els matisos per un altre dia, o per les vostres consideracions als comentaris. Sé que em sabreu perdonar, però de vegades també està bé que siguem nosaltres qui tensa la corda.

Les marionetes s'indignen

Roc Casagran — Mon, 13 Jun 2011 05:00:00 +0200

És ben trist, un país en silenci. I ja sabeu que nosaltres en venim d'un d'antic i molt llarg, que deia aquell valencià de la guitarra. En venim, i encara hi som, malauradament.

És aquest mutisme que tan bé va als que mouen les marionetes. Les marionetes som nosaltres; i els titellaires? Qui són els titellaires? Uns diran que són els polítics, però no, no ens enganyem, els polítics potser sí que mouen fils, però n'hi ha uns altres encara més amunt, a qui costa molt de reconèixer, poders fàctics, que actuen de titellaires majors. Són ells qui fan moure els polítics, i després són els polítics qui ens mouen a nosaltres. En resum, que uns manen, uns altres són la veu del seu amo (per bona fe, per inoperància, perquè estan lligats de mans, per servilisme, cada cas és un món), i després arribem els pobres desgraciadets. Quin putada, oi?, ser al final de tot d'aquest embolic de fils?

El tema és que de cop i volta, una part d'aquestes marionetes va decidir d'indignar-se i un servidor encara no hi havia dit la seva (ho sé, tampoc estàveu patint ni res de tot això), segurament perquè no acabo de tenir una opinió formada sinó més aviat algunes idees contraposades. Però va, les exposo perquè si no rebento i així em quedo tranquil (gràcies d'avançada per fer-me de psicòlegs).

Com a concepte, em sembla bé. De fet, em sembla perfecte. Que hi hagi qui s'adoni que estem entortolligats i vulgui lluitar per canviar la situació és, crec, una notícia que tothom (totes les marionetes, entenguem-nos) hauria de celebrar. No hi ha pitjor pres que el que es creu lliure i s'estiragassa a la seva cel·la de dos per dos (que són quatre) amb cara de satisfacció.

Que s'hagi fet seguidisme d'una cosa nascuda a Espanya ja m'agrada menys. És una manera subtil de reconèixer que som dins d'un mateix país, i no em barrufa. Els simbolismes cal cuidar-los.

De la mateixa manera, tot i així, em produeix urticària aquella cançoneta perdonavides que sentencia des del sofà que els indignats són uns somniatruites, que és una rebequeria de criatures mimades, que tal dia farà un any i tot continuarà igual... Molt bé, d'acord, potser no giraran el món com un mitjó, però ja està bé que les marionetes haguem après a fer-nos sentir, no?

Que calguin tants debats per reconèixer el dret d'autodeterminació m'emprenya. O m'indigna. Em costa donar suport a la lluita social sense la lluita nacional. Però prenguem-nos-ho com una oportunitat per argumentar sòlidament les nostres idees i per arrossegar cap al nostre terreny a qui s'hi avingui. I per retratar els que més que a una democràcia real aspiren, encara avui, a allò de l'una-grande-y-libre.

Sigui com sigui, ha estat un bon punt de partida i, sobretot, un bon punt de trobada. Les marionetes han decidit unir-se en les diferències i posar-se a treballar. S'han conegut, han parlat i han buscat estratègies per aconseguir, si més no, tenir uns fils més llargs amb l'objectiu d'acabar-los tallant. Els titellaries que tenim just a sobre potser en prendran nota i qui sap si fins i tot els titellaires majors es posaran a tremolar.

A partir d'aquí, somiem que s'estigui acabant el silenci antic i molt llarg i no oblidem que hi ha una bona feinada per fer.

Un poble de ressaca

Roc Casagran — Mon, 30 May 2011 05:00:00 +0200

Dilluns 23 de maig era dia de ressaca electoral. Una ressaca d’aquelles de cor agre, d’aquelles en què has acabat dormint on mai no hauries volgut acabar planxant l’orella.

A can Pepero estaven la mar de contents. Havien obtingut el govern de les Balears i del País Valencià, havien pujat a moltes viles del Principat, eren decisius a algunes capitals, i un gegant de Badalona havia guanyat les eleccions a la vella Beatulo.

Per si no fos prou, el partit d’un senyor que en qualsevol país normal seria a la presó, Josep Anglada, havia aconseguit 67 regidors. Va, us el presento per si n’heu oblidat alguna dada. Comencem pels partits que ha rondat i d’on sovint ha sortit ple de merda: Fuerza Nueva, Frente Nacional, Alianza Popular... fins arribar a Plataforma per Catalunya. I continuem per un parell de detalls: ha reconegut que porta l’àguila franquista al cor, ha estat condemnat per diverses agressions, i no s’amaga d’acusar els immigrants de tot el mal de la societat. Un perles, vaja.

Les desgràcies en són més (a part de l’ascens de la CUP i de Compromís, poqueta cosa ens pot consolar), però avui ens centraríem en aquests dos fenòmens, si us va bé: Anglada i Albiol, Albiol i Anglada. Podria ser un duo humorístic (la Doble A, proposo per nom) si no fos que són massa reals i que durant quatre anyets els pagarem el sou.

Un i altre han basat la seva força en la mentida. Han mentit sense embuts, i han aconseguit que les mentides anessin quallant a base de repetir-les i repetir-les, fins al punt que ara ja no els cal ni dir-les a ells. Molts se les han empassat i les escampen a la carnisseria o al DIR, i Ràdio Macuto és tan perillosa... Que si els immigrants ens prenen la feina, que si els immigrants s’aprofiten de la Seguretat Social, que si els immigrants s’enduen totes les ajudes, que si els immigrants es mengen les criatures...

Després arriben els grans defensors de la democràcia vestits d’opinadors i tertulians, i en lloc de dedicar-se a explicar detalladament que tot plegat és fals, que són injúries, que és xenofòbia i racisme, només murmuren un “ves, si la gent els vota, què hi podem fer? La democràcia és això!”

Hem arribat al cap del carrer: la democràcia, vista d’aquesta manera, és aprofitar-se de la incultura, del no ser crític, de l’analfabetisme funcional, del gregarisme! La democràcia és un tot s’hi val. Val dir falsedats... i també deu valdre comprar el vot... i controlar els mitjans de comunicació... i fins i tot prometre allò que saps que no compliràs, oi?

Som on som, i ara ens hem de posar a treballar. En quina direcció? Cal portar als jutjats els responsables polítics que vomitin mentides. Que afirmen que els immigrants escampen malalties ja eradicades? O ho demostren, o han de ser condemnats. Que sentencien que els immigrants (així en genèric) roben? Cap als jutjats, per xenòfobs! I etcètera.

Més enllà d’aquesta tasca, n’hi ha una altra que encara pinta més peluda: l’educació. I no, no només a l’escola, eh! També els mitjans de comunicació hi han de tenir un paper cabdal! Posem fil a l’agulla, doncs, i construïm una nova generació realment culta? Ai, el que he dit! Ai que llavors no hi haurà qui s’empassi les mentides! Ni les dels racistes ni les de tots els altres! Potser per això no els interessa! Potser per això ja els va bé marejar la perdiu, fer plans d’educació sense solta ni volta, promoure (o no combatre) la tele-escombraries, repartir cops de porra contra qui posa en dubte el seu sistema, tenir-nos dòcils, amants del sofà i la manteta, assidus al lleure desconcienciat! Personetes vivint en una ressaca sense fi, amb els ulls entelats i el cap emboirat.

Aquest és el seu somni. Ei, i se n’estan sortint...

Anem a votar, que és en va desesperar-nos

Roc Casagran — Mon, 16 May 2011 05:00:00 +0200

Diumenge que ve tenim una cita. No caldrà que portem una rosa al pit per identificar-nos, ja us aviso. Es tracta, simplement, d’acostar-nos al col·legi electoral que ens hagin assignat i introduir una butlleta. Sé que hi ha altres cites més emocionants, més luxurioses i més eròticofestives, però estem com estem, i això és el que hi ha.

En resum, que la cita, la tenim. Malgrat tot, la tenim. Malgrat el tacticisme repugnant dels partits polítics, estaria bé que no llancéssim la tovallola i que ara que ens toca escollir qui ens governarà la vila (o la comunitat autònoma), hi diguem la nostra. Perquè algú o altre manarà, oi? Sí, ells, els partits polítics, fan molt pocs punts perquè ens sentim atrets per la cita. Juguen al “i tu més”, i “tu encara més”, i “doncs mira que tu”... Juguen a marejar la perdiu, a fer demagògia i a aprofitar-se que els pobres ciutadans no en sabem ni de la missa la meitat, i vinga, a repartir-se escons i càrrecs i poltrones.

I sí, podríem engegar-ho tot a rodar, dir-los “aneu-vos-en a la merda!”, i quedar-nos a casa mirant una bona sèrie de la tele o repassant els capítols de Dues dones divines, a veure si finalment hi trobem alguna gràcia.

Però votarem. Votarem amb consciència (moment sarcàstic de l’article). Intentarem analitzar què han fet fins ara, quines propostes plantegen de cara al futur, quina credibilitat tenen (en general, entre poca i gens). I després esperarem els pactes, i ens diran que són pel nostre bé, pensant en el poble, no pas per agafar una porció del pastís governamental. I ens ho creurem. O no. I tal dia farà un any.

I aleshores, un cop haguem assistit a la festa de la democràcia (sóc molt fan dels tòpics, ja ho veieu), aleshores què? Doncs llavors serà el moment de treballar més que mai, que anar a votar s’ha de fer, però si ens quedem només amb això, malament rai. Caldrà fer feina des de la base, fer oposició (perquè alguns sempre hi som, a l’oposició), i marcar nosaltres el camí. Percentualment, som molts més els que som fora dels partits polítics que no pas els que hi militen. I encara més, molts dels qui hi militen, no toquen poder i ho fan per defensar amb bona fe els seus ideals. O sigui que som majoria. Majoria absolutíssima (moment eufòric de l’article).

Per tant, un cop superat el 22 de maig, tothom a empènyer i a fer pedagogia pertot arreu. Perquè com diu la Dolors Miquel treta totalment de context: és en va desesperar-nos*.

Fins que els polítics ens vinguin al darrere. Que ens hi vindran.

*El vers robat a la Dolors Miquel, descontextualitzat, pertany al poema “Museu a l’hora de tancar”, dins del llibre Mos de gat.

Segle XXI. Segur?

Roc Casagran — Mon, 02 May 2011 05:00:00 +0200

Aquest ordinador que estàs fent servir és producte de la teva imaginació. La bombeta que il·lumina la sala que t’acull és de ciència-ficció. Realment, és una trista espelma o, a tot estirar, un canelobre ben ornamentat. La nevera d’on creus que trauràs una cervesa Art fresqueta és un holograma. Ni se’t passi pel cap d’engegar l’aire condicionat, perquè no existeix, i si tens calor, et fots. Si et ve de gust escoltar els Bítels o l’Ovidi Montllor, et tocarà esperar-te una mica, que encara falten molts segles perquè les seves mares els pareixin i la seva inspiració els faci compondre cap tonada.

Si et vaga, això sí, pots anar a la plaça del poble, i si tens sort et trobaràs un joglar o un arlequí que et faci passar les hores, que la vida és tan dura i el terra tan avall... Uns dies més tard, veuràs un botxí dalt del cadafal executant un desgraciat mentre el poble crida eufòric que més, que més, que el vol veure patir fins a la mort! També podràs envejar els nobles i dir en veu baixa que ai, si tu tinguessis dret a cuixa... I si l’àvia s’ha posat malalta, resaràs a Déu, parlaràs amb el capellà, t’encomanaràs vés a saber a quin Sant, i com a darrera carta, cercaràs una bruixa que la curi amb un remei secret. Tindràs por d’acabar a la foguera i no confessaràs mai a ningú aquest pas desesperat.

Però la festa grossa de veritat serà quan el príncep se’ns casi. Aleshores et vestiràs amb les millors gales i sortiràs a desitjar-los molta sort. Aquell dia l’hauran declarat festa a tot el reialme i t’estalviaràs d’anar a l’hort del senyor a collir el que sigui de sol a sol. Al carrer tothom estarà feliç de la vida, i llançarà flors als nuvis, i desitjos de futur pròsper, i comentarà amb certa enveja que guapa que està ella, i que ben plantat que és ell, tan alt, tan elegant... Déu és savi i per alguna cosa els ha escollit per dur les regnes dels habitants de la contrada.

I fins aquí la tonteria.

Sí, tens un ordinador i fins i tot internet; sí, l’electricitat existeix, i tenim neveres i calefaccions, i podem escoltar música a l’ipod, i pujar en un avió i volar fins a Austràlia. Sí, som al segle XXI, sembla que fos ahir, però sí. La Marilyn Monroe és morta, i el Jaume I, i el Joan Brossa, i el Manuel Fraga... Bé, no, aquest no.

I entre tanta modernitat en aquest nostre món civilitzat on tots som iguals davant la llei, model per a la resta d’altres mons, exemple per als salvatges del sud, encara existeixen les monarquies.

Segle XXI. Segur?

Es busca cavaller heroic

Roc Casagran — Mon, 18 Apr 2011 05:00:00 +0200

Sant Jordi és un drac, una princesa, un cavaller, un cadàver d’un animal mitològic, una rosa i un final feliç. Una llegenda.

Sant Jordi són els Jocs Florals a les escoles, els poemes amb rimes fàcils, els contes en què al final tot era un somni, que sempre és una manera d’acabar una història que s’allarga massa, encara que això, a la vida real, ja és més difícil.

Sant Jordi és un adolescent regalant la seva primera rosa, mort de vergonya, tímid, indefens i ple de grans, i una noieta altiva rebent-la i pensant què carai li ha de dir a aquell xitxarel·lo, i al final murmurant un gràcies, i anant-se’n amb el grup d’amiguetes amb l’ego crescut. Ha estat l’escollida, totes l’envegen.

Sant Jordi són parelles d’avis molt carnerians, molt d’Els fruits saborosos, que no falten al ritual, són matrimonis ensopits que es fan els obsequis pertinents com per costum, enamorats que passegen orgullosos el seu amor, i tot és rosa i la vida és bonica.

És un dia amb paraules lletges, nyu, i amb paraules guapes, lapislàtzuli (i totes les podreu trobar en els llibres), perquè també hi ha dies lletjos, Sant Valentí, i dies guapos, Sant Jordi. Tenim els nous discos d’Antònia Font, de Manel, de Brams, d’Obrint Pas... Sant Jordi és la música, també, doncs?

Sant Jordi, sobretot, són llibres amunt i avall, autors que signen molt i escriptors que res de res, el so i l’olor del girar les pàgines.

Sant Jordi són les guerres de xifres, qui ha venut més, qui surt a la tele, qui és recomanat als diaris, qui és un bluf, qui és aquest senyor de les ulleres que seu darrere el taulell i atén tietes que volen una dedicatòria molt especial. Amb afecte, per exemple. O espero que t’agradi, si voleu.

Sant Jordi són les parades dels joves que esperen fer cèntims per marxar de viatge de fi de curs, i són també les roses molt més cares que normalment, les de colors inversemblants, les embolicades enfarfegades. És fer l’agost en ple mes d’abril. Abril, cerral.

Sant Jordi són senyeres als balcons, l’orgull de ser catalanets, els tòpics de som un país amb festes plenes de cultura, som un país de llibres, oh, que bé! Sí, molt bé, però també som un país que no s’ho creu, un país de fireta, que parla molt i fa ben poc, de blocaires (ehem) que escriuen però no sabrien anar a la batalla, una nació que es revolta però no gaire, no fos cas, que no agafa el toro per les banyes, que es deixa trepitjar, que sí, que sí, que d’acord, que ens queden les paraules, però o bé fotem tota la carn a la graella o d’aquí quatre dies ni això. Només ens quedaran els mots d’ells.

Perquè Sant Jordi pot ser una data per reivindicar-nos, un punt de partença, amb amor i amb cultura (que això sempre ven, que als llibres d’història quedarà la mar de bonic), per posar fil a l’agulla. Ara ja ens hem consultat, d’acord. Doncs ara què? Ara què?

Ara li hem de dir el drac que foti el camp, que nosaltres solets ja ens espavilarem. Però el drac continuarà aquí, vigilant-nos, robant-nos, menjant-nos... i qui serà el cavaller que li clavarà el definitiu cop de llança?

(Algunes de les idees d’aquest article han sortit de can Twitter. Moltes gràcies a tothom qui hi va col·laborar).

Tenim un president que no ens el mereixem

Roc Casagran — Mon, 04 Apr 2011 05:00:00 +0200

Tenim un President que no ens el mereixem, llegeix el diari Avui, porta barretina, puja al Pedraforca tot xiulant La Santa Espina, de dia és president, de dia és honorable; de nit, quan no hi ha gent...

Sí, de nit, quan no hi ha gent, segons cantaven els Brams fa anys i panys, al President, al Jordi, al Pujol, a l’enano-habla-castellano, se li creuaven els cables i feia uns festivals eròticofestius d’upa, que ni la Maria Lapiedra, el Conrad Son i el Nacho Vidal en una mansió del Berlusconi.

Fou el president amb qui vam créixer tota una generació que ens negàvem a acceptar l’estat de les coses, que no ens conformàvem, que volíem més i ho volíem ja, fou l’ase dels cops, la diana on calia apuntar per renegar del seny català, per blasfemar dels qui venien l’ànima del país al diable per quatre miserables engrunes.

Per sort, som una nació estranya i no tot està perdut: tenim una ànima bífida. Una continua movent-se en el servilisme, l’altra, tira pel dret. Les institucions dels país insisteixen a fer grans festes a les molles d’un rosegó de pa sec que ens llencen des de l’oest: són els servils, els servents, els esclaus. I en canvi, una part important de la societat civil decideix organitzar-se, apostar per una democràcia de debò, dir amb veu alta i clara que hem de poder decidir: som el poble que tira pel dret.

Aquell president xirucaire sempre havia estat dels primers, dels que acotaven el cap i deien "sí senyor, i bones tardes". I ara, de mica en mica, va canviant de bàndol, s’ha espolsat les pors de sobre, i ha expressat sense embuts que ha votat anticipadament a la consulta sobre la independència que es celebrarà a Barcelona el 10 d’abril; i a més a més, que ha votat que sí perquè l’alternativa és l’esborrament de la catalanitat.

Quan passen aquestes coses, alguns ens quedem descol·locats. Ens posem a navegar per can Gúguel per comprovar que no hi ha hagut cap confusió, fem memòria de tots els llençols perduts en tantes bugades... i no ens en sabem avenir. Però collons, de vegades és bo tenir notícies positives, i aquesta ho és.

Ho és perquè mai no és tard per canviar (tot i que el Pujol gairebé fot salat!). Ho és perquè que els convergents a poc a poc vagin sortint de l’armari és senyal de normalitat, i és de les poques maneres que tenim per ser una majoria important. Ho és perquè l’expresident té un altaveu de gama alta, i els mitjans li fan cas (si això ho diu el meu avi, per exemple, no aconseguiria ni un maleït teletip d’agència). I ho és perquè encara hi ha moltes tietes d’aquesta nostra terreta que el veuen com un far, i el que ell diu va a missa. A missa no cal, però a l’urna sí, per favor.

El dia 10 d’abril, si esteu empadronats a Can Fanga, tu, tu, tu, tothom a votar.

Què és poesia? I tu m’ho preguntes? Poesia és EBO

Roc Casagran — Mon, 28 Mar 2011 20:07:00 +0200

Savis, intel·lectuals i tertulians de totes les contrades fa segles que proven d’explicar-nos què (carai) és la poesia, però la prova més evident que encara no se n’han sortit és que continuen havent-hi altres savis, altres intel·lectuals i altres tertulians que insisteixen a trobar-ne una definició vàlida i que no falli mai.

Deu ser per això, i mentre ningú no ens sorprengui amb una solució irrefutable, que ens podem permetre el luxe de trobar poesia allà on ens plagui. La poesia de reflexió social, per exemple, pot ser constatar que aquell racó de la ciutat que antigament fou una llibreria va passar a ser ocupat per una immobiliària, i que ara és un basar regentat per xinesos. De la mateixa manera, no és cap bajanada dir que és poesia molt màriusserrana un senyal d’STOP, que llegit al revés diu POTS, i si podem (passar, s’entén) aleshores ens atropellen. Vet aquí, la poesia mata, sentenciarem (per ser una mica tràgics i melodramàtics). O, finalment, també podem ensopegar amb un bon poema sobre la incomunicació humana si ens fixem en l’interior d’un autobús: cada passatger refugiat en el seu ipod, en el seu telèfon mòbil, en les seves ungles, en les seves dèries, i ningú parlant amb ningú.

Tots aquests casos, però, són poesia sense creador. La casualitat ens l’ha plantat davant dels morros i, si tenim ganes de poesia, només hem de posar les antenes de lectors i llestos.

Hi ha una altra poesia, de totes maneres, que sí que en té, de creador. I no, no parlo ni de Xècspir, ni d’Ovidi (ni el valencià ni el romà), ni tan sols de l’Espriu o del Josmar. Parlo de l’EBO. L’EBO? Què és l’EBO?

L’EBO són les sigles de l’Escamot Beu i Oblida, nascut del ventre opac de l’Associació Cultural la Sèpia Verda de Sabadell, i gestionat, per dir-ho d’alguna manera, de forma anàrquica.

Fa molts anys, quan la gent encara feia servir els ràdiocassets i ignorava què era el bulling i el wikileaks, l’EBO va omplir la nostra bonica vila d’adhesius ben curiosos. Eren adhesius que apareixien per art de màgia en els llocs més inversemblants, i tant te’ls podies trobar en un fanal, en un contenidor, en una paret d’algun bar de mala mort, com deixats de la mà de déu en algun carreró cèntric.

De vegades políticament incorrectes, de vegades molt propers a Trabal o Oliver, de vegades simplement absurds, algun cop amb certa crítica político-social emmascarada en el sarcasme. Vam poder llegir joies de la lírica com ara “Sardana sí, conga també”, “Volem mapes 1:1”, “El Diari Sabadell perjudica la salut”, “Ratafia o mort”, “Democràcia és una marca de vaselina”, “Jo també he robat xuxes al Gumins”, “Fidels de la mare de Déu inflable”, o “Erosiona l’estructura, pixa’t a l’ajuntament”.

Aquest fenomen poètic va tenir els seus alts i baixos, però durant una bona colla d’anys, entre els noranta del segle passat i els primers d’aquest segle, Sabadell va bullir d’aquesta poesia urbana directa i concisa, una poesia que mai no va aparèixer a les antologies ni va ser matèria per als estudiosos. Deu ser allò que ningú no és profeta a casa seva, o allò altre que els artistes més grans no són mai reconeguts en vida.

Però, com l’all, tot torna. Les noves tecnologies han fet reviscolar fenòmens que semblaven morts. Sense anar més lluny, el Fèisbuc ha estat el culpable de molts retrobaments, i el Twitter, en aquest cas, ha possibilitat que l’EBO torni a piular, aquesta vegada amb la denominació @EBOdospuntzero. I per als que els agrada la poesia, i per als que els agrada el sabadellenquisme, i per als que els agrada l’humor àcid, i per als que els agrada enfotre’s del mort i del qui el vetlla, això és motiu d’alegria.

Celebrem-ho amb algunes perles: “El Cant de la Sabrina. Patrimoni Universal!”, “El rugbi és guai, tothom USAP”, “L’estabilitat és un porró ben ple”, “Ei, guapa, ens aburgesem una estona?”, “Em repeteixo més que el 3/24”, “SEMPRE m’etivoco”, “Era tan carlista que feia patates al carliu”... Només és una petita mostra. Si en voleu més, ja sabeu: entreu a can Twitter i seguiu-los. Amb humor, el món és més bonic. Fins i tot Sabadell.

(Article publicat al número de febrer del 2011 de la revista Quadern de Sabadell).

I les veïnes?

Roc Casagran — Mon, 21 Mar 2011 05:00:00 +0100

L’altre dia anava jo pel carrer i vaig veure un cartell amb el missatge següent: “Gran festa d’inauguració! Totes les veïnes hi seran benvingudes!”. Com que ja tenim la primavera aquí i la sang una mica alterada, vaig pensar que no estaria malament de deixar-m’hi caure, si era cert que a la festa en qüestió hi havia d’haver tantes mestresses; l’únic que em preocupava era si a mi, com a veí mascle, m’hi deixarien entrar. Un cop hi vaig ser, cap problema, passi, passi, que veurà el piset. Però, ai las, de noies n’hi havia poques, i en canvi, de nois, molts. Però si només les veïnes hi eren benvingudes! Què havia passat?

Després de rumiar-hi una estona, vaig descobrir que aquell cartell el que volia era convidar totes les “persones veïnes”, i per això havien utilitzat el femení plural. La intenció d’aquell text era, òbviament, convertir el llenguatge en una eina de reivindicació, plantejament amb el qual combrego al cent per cent. Però una cosa és creure en la força del llenguatge, i l’altre destrossar una llengua, ni que sigui, com és en aquest cas i en molts altres, des de la més absoluta bona fe.

Hi ha una altra versió d’aquest fet encara més estesa, producte d’aquests temps de fans del políticament correcte. Ens fem farts de sentir allò de “benvinguts i benvingudes”, “professors i professores”, i en canvi ens exclamaríem si sentíssim un “animals i elefants” o “persones i negres”, oi? I per escrit, qui no s’ha trobat amb un “tots/es”, “contents/es”? Quan són expressions així de curtes fa una mica de mal als ulls, però quan la cosa s’allarga es pot convertir en un autèntic embarbussament del tot il·legible.

El fet és que els catalans tenim una llengua que per fer els plurals i incloure mascles i femelles utilitza el plural masculí; així doncs, quan diem “nois” ja englobem nois i noies, i no cal complicar-se tant la vida. Algú pot al·legar, en aquest cas, que ho fem així pel masclisme inherent a la nostra societat (que n’hi ha, i molt!). Però aleshores, ¿per què en altres llengües de societats igual o més masclistes el plural que inclou masculí i femení el fan en femení, o fins i tot tenen una forma neutra?

Una de les explicacions a aquesta problemàtica la trobem en l’origen d’aquest plantejament. I no, l’embrió de tot plegat no rau pas en el feminisme (com alguns creuen) sinó en la lingüística nord-americana. L'anglès és una llengua no marcada, i per tant, quan fan servir el masculí és només referit al masculí, i això els obliga a incloure les dues formes. El català, en canvi, és una llengua marcada; així doncs, si utilitzem masculí i femení ens estem redundant. En resum, que quan prenem la decisió de convidar amics i amigues (per no semblar sexistes) el que de veritat estem fent és copiar una solució que ha adoptat la llengua anglesa però que no li cal, en absolut, al català.

La invisibilitat de les dones cal combatre-la. I fort. Molt fort. Cal fer el que convingui perquè tothom tingui les mateixes oportunitat i perquè ningú no sigui discriminat per qüestió de gènere. Però no pas a costa de carregar-nos la llengua ni de fer-la artificial. I qui en vulgui saber més, que llegeixi la lingüista Carme Junyent, a qui no podríem pas acusar de masclista.

Sí que ens interessa la política

Roc Casagran — Mon, 07 Mar 2011 05:00:00 +0100

Quan s’estava acabant el segle XX, a molts ens interessava la política. Però érem uns joves amb poca fortuna, fills del desencant del maig del 68 i de la transició cap a més del mateix. Joves amb poca fortuna perquè no teníem (gairebé) cap referent que no fossin els partits polítics. Era complicat trobar associacions i/o iniciatives sorgides des de la base que lluitessin per canviar el món, i les que hi havia eren molt minoritàries o residuals, segurament massa desconnectades de la Societat (així en majúscules), i massa lligades a un submón marginal i endogàmic.

Amb el canvi de mil·lenni a molts ens continuava cridant l’atenció la política, i cada vegada menys els partits polítics. La paraula “desafecció” encara no era a l’ordre del dia, però s’anava coent un malestar, un distanciament, fruit potser de l’excés de tacticisme, de personalismes o d’unes altres causes que no aconsegueixo d’identificar: qui sap si les corbates?, o els cotxes oficials?, o les comissions il·legals?, o els favors a amics i parents?, o, o, o.

En aquest context poc afalagador van començar a aparèixer associacions amb vocació reivindicativa nascudes de les inquietuds d’aquests joves que sense ficar-se en el partits polítics creien que sí que hi havia molta feina per fer. Feina de mobilització, de conscienciació, d’anar fent córrer la veu que un altre món era possible sense que la maquinària dels partits polítics els obligués a combregar amb rodes de molí o a perdre llençols a cada bugada.

Una d’aquestes iniciatives va ser el Casal Independentista Can Capablanca de Sabadell, que va començar a caminar l’any 2001. Un inici de grupuscle, un local lúgubre, una visualització precària, uns entrebancs institucionals inflats de burocràcia... Però poc a poc es van anar posant pedres, i moltes pedres, ja se sap, fan paret. Una paret que s'enfila per veure-hi per damunt de certs murs.

I enguany, compleixen deu anys, aquests de Can Capablanca, amb un local magnífic, unes forces que no defalleixen i una història que els avala, i això ben bé que es mereix un article. Un article per dir-los que gràcies i que per molts anys. Un article per demanar-los que continuïn teixint vincles, obrint-se, acollint entitats que també treballen per altres causes justes (la defensa del medi ambient, el feminisme, en contra de la precarietat laboral...). Un article perquè ens cal una societat plena de persones conscienciades, formades, amb ganes de posar un granet d’arena al desert de la democràcia.

Segurament és cert que necessitem els partits polítics, i és molt lloable voler-los canviar des de dins. Res a dir-hi. Però és igualment important que malgrat les desil·lusions i la desesperança, continuï havent-hi gent entossudida a fer política des de la base i la transversalitat. I després, en tot cas, ja serà la classe política qui hi anirà al darrere. De fet, què estan sent les consultes sobre la independència de la nació catalana sinó això?

Ara que ja som al 2011, a molts ens interessa la política, i som afortunats de tenir col·lectius i iniciatives que ens ajuden a vehicular aquestes inquietuds. Alegrem-nos-en, no?

Muda mrefu kuishi bure Catalonia!

Roc Casagran — Mon, 21 Feb 2011 05:00:00 +0100

Els catalans no tenim estat, no tenim seleccions esportives pròpies, no tenim dret a decidir, no tenim exèrcit, no tenim el Manolo del Bombo ni hem inventat la guillotina. Els catalans, però, tenim una llengua que ens fa sentir orgullosos. Una llengua llarga, llarguíssima.

Una llengua, per exemple, que és menystinguda quan un entrenador de futbol nascut a Mequinensa la vol fer servir en una roda de premsa per parlar amb periodistes que li pregunten en català. L’home, quan li exigeixen que canviï d’idioma, agafa i se’n va. Com faria qualsevol persona normal. La llàstima és que això sigui notícia. Per insòlit.

Tenim una llengua per rodar una pel·lícula magnífica sense autoodi lingüístic que aconsegueix endur-se una bona colla de premis en el certamen cinematogràfic de referència a l’estat espanyol, i que assoleix l’objectiu gens fàcil de ser projectada al cinema principal de Perpinyà. Tot en absoluta normalitat (si obviem, és clar, els comentaris rancis a certes xarxes socials... No us preocupeu: de gent amb la intel·ligència despistada sempre n’hi haurà).

Tenim un Twitter que finalment es deixarà traduir al català, com abans ja ho han fet a can Fèisbuc o a can Gemeil. Que les empreses privades ens deixin fer servir la nostra llengua és ÚNICAMENT normal. Sí, està bé, només això. Normalitat.

No hauríem de passar, per alt, però, que també tenim uns corbs amb un pla molt ben ordit per carregar-se la normalitat. Uns corbs carronyaires que ens sobrevolen incansables per menjar-nos. Abans, és clar, com a bons carronyaires, hauran d’esperar que siguem morts. I mentre fan temps envien altres aus de bec llòbrec amb una missió evident: afeblir-nos fins que estirem la pota.

Una d’aquestes aus, que diuen que és un diari però sols són les tres primeres lletres de l’abecedari (no en saben més?), va difondre una notícia esgarrifosa. Un infant immaculat de cinc anyets havia estat penalitzat a l’informe escolar perquè al pati utilitzava l’espanyol. A l’Albert Rivera li va faltar temps per exclamar-se’n. Com tothom sap, al pati de les escoles catalanes totes les criatures fan servir sempre, sempre, sempre el català. I si no, els castiguen a recitar el Tirant lo blanc de memòria. I si s’equivoquen, els tanquen eternament en una cel·la amb la bruixa de les Tres Bessones.

L’altra au de bec espinós viu al sud de les nostres contrades i ha decidit impedir que la teletrès es pugui veure més avall de l’Ebre. Divideix i venceràs. Aconsegueix que el poc imaginari col·lectiu que encara ens queda se’n vagi a n’orris, i feina feta. Potencia la diglòssia perquè al País Valencià ja ningú pugui llegir Ausiàs March o Jaume Fuster o Vicent Andrés Estellés, perquè ja ningú no sigui capaç d’entendre les lletres de les cançons d’Obrint Pas o del Feliu Ventura o el Raimon, i avall que fa baixada. I des del nord, la classe política s’ho mira amb aquella tebior del que creu que això no va amb ell.

Als carronyaires, de totes maneres, els tocarà agafar-s’ho amb paciència. Que busquin una cadira i s’hi posin còmodes. I que vigilin, perquè amb tantes aus tocant-nos els ous (i la llengua), cada cop som més els que tenim clar que volem un país lliure. I perquè ens entenguin bé els ho podem dir en molts idiomes, fins i tot en suahili. Doncs això: Muda mrefu kuishi bure Catalonia!

Un país que va d’Alcanar a Portbou? I un ou!

Roc Casagran — Mon, 07 Feb 2011 05:00:00 +0100

Un país són moltes coses, però sobretot és un imaginari col·lectiu que es construeix amb anys i panys. Per alguns, aquesta feinada els és molt fàcil, perquè al darrere tenen la força d’un estat, o d’un exèrcit, o d’un lobbie ben potent. N’hi ha d’altres, de països, que ho tenen més pelut, perquè els manquen tancs, influències i representació (com déu mana) internacional. I nosaltres som d’aquests darrers.

Amb unes adversitats així assumides, què ens queda? Què tenim? Tenim una tasca complicada, però som amics dels reptes (o això m'agradaria pensar), som Davids contra Goliats, som la fulla d’un arbre dèbil (però milenari) contra les envestides d’un vent ferotge que arriba de totes bandes. I per això és important que siguem orgullosos i valents, i que alcem aquest imaginari col·lectiu des de la base, dia a dia, incansables. Nosaltres només ens tenim a nosaltres.

Alguns ja ho fan sense ni ser-ne conscients (i està bé). Escolten el Raimon, llegeixen el Joan-Lluís Lluís, es banyen nus a les platges de Formentera, canten havaneres a Calella o mengen calçots a Valls. Això és fer país. Massa cops, però, en silenci, com si fes por de dir-ho. Com si temessin trencar un ordre establert (per estats, lobbies i bales, insisteixo).

Últimament una marca estrella de cervesa de la qual no diré el nom per no fer-los propaganda (ai, merda, crec que he donat massa pistes!) està fent un anunci que és tot bonic i ben fet, amb els Amics de les Arts com a protagonistes. Hi ha un problema, però. No ens parlen d’un país, sinó d’una comunitat autònoma d’Espanya. I sí, per una banda procuren apujar-nos l’autoestima explicant-nos com n’és de precios i viu, aquest territori, però per l’altra... Per l’altra (conscientment o no) construeixen un imaginari col·lectiu que no hauríem de compartir. Ho sento, però no.

Alguns em diran que això són bajanades, que no fan cap mal. Humilment, jo sóc dels que crec que es tracta d’una gota malaia maquiavèl·lica que ens debilita més del que sembla. Deixar fora del país una part importantíssima del territori és d'imbècils, és tirar-nos pedres contra la nostra teulada, és baixar del burro, acceptar que no és que siguem un país petit sinó, només, una regió folklòrica domesticada camí de la desaparició.

Si voleu podem debatre el nom del nostre país, podem creure que cada zona necessita un ritme propi, podem repensar com cal organitzar-nos, però res no ens ha d’impedir sentir-nos d’un lloc que no s’acaba quan travessem l’Ebre ni quan creuem els Pirineus. I això ho hem de cridar sovint, no ens ha de vèncer la mandra. El mapa del temps de la teletrès no hauria de ser la nostra última trinxera. Si és així, anem arreglats!

Que què tenim? Un país que va d’Alcanar a Portbou? I un ou!

(El Vicent Partal se’m va avançar -i és un orgull. Jo volia fer poesia i teoritzar poc. Però com que aquesta feina ja l’ha fet ell, llegiu-vos-el. Val molt la pena!)

Tinc un amic però no us en puc dir el nom

Roc Casagran — Mon, 24 Jan 2011 05:00:00 +0100

Tinc un amic però no us en puc dir el nom. Tinc un amic que treballa moltes hores cada dia, que comparteix pis, que somia en un futur millor, que espera una princesa blava, que té por d’algunes coses, que troba a faltar la mare.

Tinc un amic que li agrada molt el futbol, i de vegades mirem el Barça junts, i ens ho passem bé i la felicitat se li escapa per sota el nas, perquè per uns instants el més important és que la piloteta entri i no hi ha res més que el preocupi. Però no us puc dir com es diu, el meu amic.

Tinc un amic que té la pell negra com el carbó, que va néixer a Gàmbia, i que un bon dia va pujar a una barcassa per anar-se a guanyar la vida a Europa, perquè amb el poc que li pagaven no en tenia prou per mantenir la família, i encara que sabia que s’hi jugava la vida, va decidir apostar-ho tot a una carta. Però no us puc dir el nom d’aquest amic.

Tinc un amic que va anar a petar a Tenerife després d’haver sobreviscut més d’una setmana a les batzegades de l’Atlàntic, que va ser detingut per la Guàrdia Civil, que va passar quaranta dies en un Centre d’Internament per a Immigrants, sense ni un cèntim per trucar i explicar als seus que era viu, que s’havia salvat de les urpes de l’oceà. Però no us puc dir com es diu.

Tinc un amic que després d’aquests quaranta dies de presó va ser enviat a la Península Ibèrica, i que per coses de l’atzar va acabar a la capital del món, també coneguda com Sabadell, dormint on podia, en pisos de mala mort, al carrer, en places deixades de la mà de déu, menjant el que arreplegava dels contenidors. Però, d’aquest amic, no us en puc dir el nom.

Tinc un amic que va tenir molta sort, i va conèixer bona gent que el va ajudar, que va trobar una feina i va saber mantenir-la amb l’esforç i la constància, que finalment va poder trucar a casa per anunciar que estava sa i estalvi, que ni el mar ni la Terra havien pogut tombar-lo. Però no us puc dir com es diu.

Tinc un amic que ja porta més de tres anys aquí, que té molta gent que se l’estima i el valora, que vol fer arrels entre nosaltres, i que ha aconseguit que l’empresa per la qual treballa li ofereixi un contracte gràcies al qual, esperava, li donessin el permís de residència i de treball, i per fi ser un més i no un ésser il·legal. Però no us en puc dir el nom, d’aquest amic.

No us puc dir el seu nom perquè malgrat el contracte, malgrat tenir entorn social, malgrat que no hagi fet mai mal a ningú, li han denegat el permís per motius sense cap ni peus, i li han dit que abans de quinze dies ha d’abandonar el territori “nacional”. I el meu amic té por. Molta por que algú sàpiga el seu nom i el puguin descobrir. Molta por que tots els seus esforços hagin estat en va. Molta por que li clavin una puntada de peu al cul i el retornin a Gàmbia. Molta por que aquest nostre primer món tan immaculat sigui capaç de tancar les comportes i enviar al fons del mar allò que alguns creuen que en sobra.

Tinc un amic però no us en puc dir el nom. Malauradament.