Blog Rita Marzoa i Font

La grandesa de la paraula

Rita Marzoa i Font — Fri, 18 Jun 2010 05:00:00 +0200

Jaume Cabré és el darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga l'Òmnium Cultural. Jaume Cabré és una ment brillant, viva, pròxima, real i realista, immensa i necessària, que dilluns passat em va reconciliar amb la força dels qui pensen.

Mestre honest, escriptor del seu temps, intel·lectual pròxim, reivindicant la paraula com a arma transformadora, va reconciliar l’auditori amb aquell sentiment orfe de lideratges que molts tenim.

La lloa a l’art, a la paraula, a la dignitat i a la identitat van ser eixos del seu discurs. I, en paraules seves, va enrampar l’auditori.

Les obres d’art són soledats infinites, sols l’amor pot copsar-les. Citant Rilke, Cabré ens deia que l’art reclama silenci, honor i honestedat. I la seva immensitat artística subratlla totes tres coses. La seva matèria de l’esperit han estat llibres, guions de televisió i cinema. I ens els ha brindat exquisits.
I ho ha fet en i amb la seva llengua, que assegura que és la seva pàtria, com la meva. No està sol en aquest anhel.

I algú tan sensible amb la creació, tan exquisit amb la tria de la seva matèria primera, ens va fer aplaudir interrompent el discurs quan decideix parlar d’independència, de consultes independentistes, en un escenari com el de dilluns. I perquè no? I perquè no es poden estimar profundament, des de l’ésser culte, moltes altres cultures, com l’espanyola, l’alemanya, la francesa o l’anglesa, des del respecte i reivindicació a la identitat pròpia?

Diu Cabré que no es pot crear des de l’arrogància. I coneixent la seva obra ho subscric. I també, i tant Valèry, va dir que una obra no s’acaba, s’abandona. I aquesta va ser una altra de les sentències subtils i brillants que va enriquir el discurs.

Com quan va parlar de l’absència dels pares en un moment com aquest, com quan va qualificar els seus fills i les seves famílies que va qualificar del seu orgull, o com quan va alçar la copa per la Margarida, la causa de l’acte d’amor que li suposa escriure. La sensibilitat del personatge, i en una declamación brillant, va fer que aquest fos el moment –i penso que els qui hi eren coincidireu- més emotiu de la intervenció.

I en un discurs d’amor a l’art, a la literatura, al comprimís i compromès, el final va ser la cirereta que va fer entregar-se sense complexos l’auditori: 'La literatura potser ens pot salvar perquè, per sort, l’escriuen persones lliures.'

I potser podríem afegir, així ho esperem!

Valentes

Rita Marzoa i Font — Fri, 04 Jun 2010 05:00:00 +0200

Sóc a casa, pensant a veure com m’ho puc fer per parlar de dues dones valentes, a qui tinc la fortuna de tenir com a amigues, que aquesta setmana m’han donat motius per creure que hi ha accions i gestions que sí valen la pena, i no defrauden els qui hem dipositat alguna mena de confiança en les seves actuacions. I conscient que una no té res a veure amb l’altra, vagi avui aquest escrit a lloar la valentia, l’acció rigorosa i la feina que mai decep a les meves amigues Laura Arau i Mònica Terribas.

La primera perquè, ara que torna de viure i reviure segurament un dels episodis més tràgics de la seva vida, torna per dir que el que ha viscut no pot quedar en un recull d’hemeroteca més en la llarga història d’ignomínia escrita per l’exèrcit hebreu les darreres dècades. L’acció de l’estat d’Israel contra la flota humanitària que pretenia trencar el setge a Gaza no té cap altra qualificatiu que criminal, i la Laura (amb en David i en Manu, i centenars d’altres cooperants i membres d’associacions defensors de la no violència activa) serà aquesta tarda a Catalunya per explicar-ho, però sobretot per denunciar allò que no pot quedar impune, i mantenir el compromís humanitària amb els milers de ciutadans palestins que viuen en condicions inhumanes a Gaza, però també a Camps de refugiats libanesos, sirians, a Cisjordània, a Jerusalem en un règim d’apartheid…

La segona, perquè plantejar un reportatge com l’Adéu, Espanya? d’ahir a la nit, periodísticament impecable –com defensava i ensenyava a la universitat ella mateixa- i amb un pòsit per a la reflexió inqüestionable; el mateix dia en que després s’emet per primer cop a la televisió pública del país una de les festes declarades d’interès universal per la UNESCO com és la Patum de Berga; la mateixa setmana en que hem pogut veure en directe la final de la lliga francesa de Rugby on un equip del país s’hi jugava el títol; i en que ens han alegrat la nit de dimarts amb un programa com el Casal Rock … em sento una privilegiada de tenir tan a prop dones tal valentes i necessàries, penso, per a l’autoestima del país. Gràcies.

País complet

Rita Marzoa i Font — Fri, 30 Apr 2010 05:00:00 +0200

Alguns mitjans ho han qualificat d’històric, i tots els adjectius que hi volgueu posar si és per qualificar el fet de transcendent, els compro. Ahir va entrar al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular Televisió Sense Fronteres. Va entrar per rebre la signatura de prepresentants de la majoria de partits de la cambra. Unes signatures que s’afegien a la dels 500 mil ciutadans dels Països Catalans que han dit que volen una llei que reguli i permeti que TV3 es vegi al País Vaencià, però també que la reciprocitat sigui efectiva. Perquè no hem d’oblidar que els mallorquins, els menorquins, i la resta de balears no poden veure TV3 a la televisió com voldrien.

Sí poden veure el canal internacional de TV de Catalunya, però no poden veure, com els principatins, el Barça-Inter, per exemple. I això no és banal, això vol dir que no tenim mitjans reals que permetin crear de manera efectiva un univers català, allò que hem volgut anomenar un espai comunicacional propi. Perquè per crear consciència nacional segur que necessitem aquesta reciprocitat i a la vegada voluntat de fer-ho, mostrant el país real. Ahir al costat de l’Eliseu Climent (ACPV) i la Muriel Casals (ÒC) a l’entrada de les signatures al Parlament hi havia Felip Puig (CiU), Anna Simó (ERC), Miquel Iceta ( PSC) i Dolors Camats ( ICV-EUiA). Una mostra real d’unitat al Principat a qui penso que honestament podem demanar que aquesta voluntat no sigui nomès una foto, sinó que cal que la seva responsabilitat en la defensa de la identitat catalana apreti per permetre com abans que els valencians recuperin el dret de veure TV3, i insisteixo, que els balears també recuperin la normalitat. Un dret que en aquest cas els seus representants polítics, i l’inestimable suport de les autoritats estatals, han ajudat a trepitjar.

La foto és esperançadora, arriba tard, però, i esperem que no es converteixi en paper mullat.

I si hi posem una miqueta de seny?

Rita Marzoa i Font — Fri, 23 Apr 2010 05:00:00 +0200

Perplexa per com els mitjans generalistes, en la seva gran majoria, han passat de puntetes no només pel passat franquista del recentment traspassat Juan Antonio Samaranch, deixeu-me plantejar en unes quantes frases algunes reflexions.

El passat franquista i falangista del senyor Samaranch el fa mereixedor de rebre el comiat dels ciutadans d’aquest país al Palau de al Generalitat?

La manca de memòria fa que l’embolica que fa fort ens ha de fer llegir barbaritats com la proposta del president del PP a l’Ajuntament de Barcelona que es canviï el nom a l’estadi Lluís Companys pel del de Juan Antonio Samaranch com una cosa normal?

Algun diari del nostre país ha reproduït alguns dels titulats de la premsa internacional, en saber-se la notícia, com ara:

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO. L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis. BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO. Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco. The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic. La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange. Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme. Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes. New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant. Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe.

Calia que el president Montilla el comparés amb Tarradellas o Pau Casals (perdona’ls Mestre, perquè no saben el que es diuen)?

Com deia ahir Vilaweb, Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme. I jo no puc menys que sentir certa tristesa per la manca de sensibilitat i una miqueta més de vergonya pels qui no han tingut el valor de dir que no és això, companys.

I mentrestant hem d’acceptar que les autoritats espanyoles no anul·lin el judici contra el president màrtir. Ara, més que mai, cal un exercici de memòria responsable. Vetlles com la d’ahir mostren com n’és d’imprescindible. No tot s’hi val.

Egunkaria

Rita Marzoa i Font — Fri, 16 Apr 2010 05:00:00 +0200

Avui vull escriure d’Egunkaria, tot i que segur que aquests darrers dies n’haureu llegit de tots colors. 7 anys de procés, un diari tancat, centenars de milers d’euros perduts, desenes de treballadors penjant d’un fil, desenes de milers de ciutadans orfes d’un diari en la seva llengua, una cultura amenaçada per voler ser, 5 homes honestos processats i torturats ahir, i una absolució total avui.

Falsedats i irregularitats que una sentència absolutòria deixa de moment en punt mort. I dic de moment perquè segur que els acusadors insistiran al Suprem en la mentida, voldran recòrrer, i dependrà de les noves majories parlamentàries el fet que una nova falsa acusació avanci o retrocedeixi. Com a ciutadana mostro la meva perplexitat per com un procès que ha durat tants anys, ha humiliat uns professionals, als seus directius els ha pretès robar l’honor, els ha causat tortures que la mateixa sentència absolutòria d’alguna manera recull, i ha mantingut 7 anys les mentides denunciades per uns quants –en ocasions puntuals força- amb el conseqüent perjudici de tots els implicats. Qui els tornarà l’honor? Qui els restaurarà, emocionalment i material, la dignitat personal i professional?

Com a periodista no puc acceptar que aquesta alegria temporal tanqui 7 anys d’injustícia. Jo no en tinc prou. Penso que s’han vulnerat essències democràtiques, com també recull el text judicial; s’ha malmès la dignitat personal i professional d’homes íntegres, s’ha privat una nació d’un mitjà de comunicació necessari per la promoció d’una llengua i una cultura minoritzades, drets fonamentals no només posats en entredit, i que no tothom que hauria hagut de fer-ho va voler defensar de manera clara. Avui em congratulo de la sentència –que d’altra banda no podia ser altra, i que arriba molt tard-, lamento alguns silencis, i espero que el temps permeti que els responsables del rotatiu puguin viure la restitució de part d’allò que els ha estat robat en un estat on la democràcia tot sovint es mostra massa dèbil.

Messiànic?

Rita Marzoa i Font — Fri, 09 Apr 2010 05:00:00 +0200

L’èpica que envolta aquests dies el joc blaugrana (o el joc Messiànic), el rebombori mediàtic que evoca i provoca, el rum-rum social i sociològic, m’ha portat a somniar, físicament no pas desperta, en què passaria en aquest país si finalment els astres es conjuren per provocar l’èxtasi un 22 de maig (dia de Santa Rita) de 2010 a Madrid.

Imagino un Joan Laporta treballant aquests dies en l’organització d’un acte magne per després del matx (sempre en el cas que el FC Barcelona arribi a la final). Un acte festiu amb èpica nacional, amb tenores, senyeres, catarsi nacionalista, amb un horitzó polític de precampanya calentet, si és que ja coneixem el resultat de la reflexió-decisió dels magistrats del Constitucional.

Imaginin l’escenari calentet d’un estatut retallat; un final de cicle polític pre-estiuenc on tots s’hagin de definir; una situació econòmica incomodíssima i on l’únic que dóna alegries als mortals són un grup d’homes vestits de blaugrana, dirigits per algú a qui es venera pel seu tarannà efectiu i tranquil, i capitanejats per la rauxa del president que es deixa estimar, que encara no sap pas què farà, i que apassiona o enutja, per com es mostra públicament. Un Joan Laporta que no acaba de destapar la jugada, perquè un nou hat trick pugui garantir-li el pòquer.

Imaginin l’escenari del discurs esportivo-polític del 22 de maig a la nit, després d’una possible victòria al Benabeu, i escalfats per la crisi, l’estatut i la desafecció. Pot provocar aquells escons necessaris perquè el tripartit no sumi? Qui sabrà canalitzar aquesta energia? Quines aproximacions o relacions estranyes haurem encara de veure? L’escenari és inquietant i alhora interessant. Fruit de la importància i rellevància que socialment hem donat a les coses. I així ens anirà.

Un element més (a afegir als populistes reconeguts els darrers mesos) que pot convertir-se en actor necessari, o no. Els resultats d’un equip de futbol, i de les cames de qui cobra 600.000 euros al mes, en èpoques on d’altres en cobren 600 quan treballen, o menys si cobren l’atur o ni tant sols en tenen, de prestació, poden tenir finalment la resposta. La resposta a aquesta possibilitat, eh? Tampoc no s’espantin.

Conferència de donants

Rita Marzoa i Font — Fri, 02 Apr 2010 05:00:00 +0200

Diuen que aquests darrers dies s’ha trobat a Nova York la Comunitat Internacional per aprovar la donació de 5.300 milions de dòlars a la reconstrucció d’Haití. L’Estat Espanyol és qui, dels estats donants de la UE, més aporta al fons. Una ajuda superlativa que arriba quan encara Espanya no ha condonat el deute del país devastat, com d’altra banda sí han fet alguns altres dels estats membres de la Unió. I Espanya ha volgut subratllar en el seu gest, que amb la reconstrucció cal ajudar Haití a construir un estat realment democràtic. I a mi em costa saber ara quins són els mínims que s’han plantejat els donants per considerar Haití un estat plenament democràtic. Si als seus paràmetres per considerar aliats hi caben règims com el xinès, el rus, el marroquí, l’egipci, l’israelià –certament a aquest últim la diplomàcia nordamericana està començant a collar- o molts d’altres amb qui surt molt a compte tenir-hi tractes. Què exigiran, doncs, ara als haitians perquè demostrin casta democràtica? Malgrat que en aquests estats amb qui sí es tenen tractes, es vulneren drets fonamentals com la llibertat d’expressió, d’associació, la mateixa democràcia n’és absent, el dret a no ser discriminat per raons de religió, sexe, pensament… ara què caram volen demanar als caribenys, que moren de gangrena desprès que les moltes ONGs que han treballat durament, no disposin d’eines per mantenir mínimament dignes post-operatoris? O que moren de fam, encara? O vagaregen pels carrers centenars d’homes, dones i nens amb necessitats d’atenció psicològica que ni de lluny se’ls pot donar?

Certament cal que els donants siguin generosos amb Haití, i amb la inversió vulguin afavorir canvis en l’estructura d’un estat que no s’ha mostrat resolutiu o eficaç a l’hora de treure el país de la misèria; però també és veritat que en honor al que estava fent abans del terratrèmol el nou govern haitià mereix una valoració més justa. Algunes coses estaven canviant. S’estaven democratitzant les institucions, s’estava mirant de fer arribar drets com la sanitat o l’educació a molta més població, i en millors condicions. I ara, fins que una catàstrofe suposadament natural no ha arrasat el país, els ajuts a un país, i sense condicions, no han passat de ser escassos, insuficients, i indignes. Avui parlo d’una comunitat internacional amb massa exigències d’entrada, quan no ha estat capaç d’actuar quan havia de fer-ho. On molts estats encara ni s’han plantejat condonar el deute “etern” de nacions amb tantes necessitats bàsiques com l’haitiana. A mi em fa vergonya que el primer que es faci a l’hora d’allargar la mà amb dòlars a Haití, sigui dir a qui no té pa, i mentre s’accepten tants xantatges a règims miserables però necessaris, s’exigeixi d’afavorir una democràcia no sé ben bé de quina mena.

I quin és el secret, es preguntava tothom?

Rita Marzoa i Font — Fri, 26 Mar 2010 13:14:00 +0100

És l’eslògan que ha triat, plagiant amb molta gràcia l’espot televisiu, la gent de Valls Decideix per fer la campanya de la seva consulta. Però no volia parlar d’això.

Aquesta és també la sensació amb que em vaig quedar desprès d’assistir ahir a la nit a la festa dels 10s premis de ràdio que atorga Ràdio Associació de Catalunya.

Van ser a l’Auditori Axa de Barcelona, i es van mostrar com un exemple de moltes coses.

Un exemple de professionalitat coherent amb el país. I és que des de l’emissora local de Bonmatí que rebia el premi per dedicar un espai de la seva programació de servei públic a respondre a les necessitats dels aturats; fins a la presència del gran protagonista de la nit, un jove periodista esportiu que ha fet créixer, a l’estol de mestres a qui reconeixia en directe, una forma sòlida, jove i potent de fer retransmissions esportives (parlo de Joan Maria Pou); també passant per la solvència contrastada i constantment posada al dia amb success que dirien els anglesos de Miquel Calzada i els seus Afers Exteriors, la persistència necessària de l’Acció Cultural del País Valencià en la TV Sense Fronteres, o la necessitat social tan bén resolta d’Educar les Criatures de l’equip que dirigeix en Carles Capdevila; i és que el país mostra un batec potentíssim de saber fer audiovisual envejable.

Un exemple també de modernitat i agilitat en una cerimònia gens carrinclona i molt nostrada; moderna i amb memòria; jove i vella/bella.

I finalment amb intervencions potents, que tant et posaven de peus a terra, per la constatació que en 10 anys la feina feta sobretot en ràdio en aquest país potser no s’ha valorat encara amb prou fermesa; com et feien volar, a l’hora de plantejar reptes de país a través d’aquesta demostració de força.

I ja em permetreu doncs que en aquests dies en que el periodisme sembla que trontolli, en que els poders i contrapoders pretenen fer posar vermell de manera indigna a aquells qui fan la seva feina ben feta, mentre permeten pallassades convenientment orquestrades, reivindiqui La Ràdio. Una ràdio en català al nostre país, pública i privada, en el sentit més transversal de la paraula, que emet i compromet, que treballa amb rigor, que creix i es consolida. Un mitjà que sempre ha donat la talla, una ràdio en català que ha reeixit sempre amb èxit i s’ha fet còmplice real de la societat civil. I que potser no ha estat sempre prou valorada i defensada pels qui en tenen responsabilitats administratives.

Vergonya

Rita Marzoa i Font — Fri, 19 Mar 2010 05:00:00 +0100

Avui en parlava amb un amic, i em deia que ell també tenia ganes d’escriure, versió 2.0, un article sobre el tema. Sobre com els mitjans digitals han conduit, i jo afegiria de com els qui treballem fonamentalment en els anomenats mitjans tradicionals, hem catgut de quatre grapes en el parany de desviar l’atenció.

Parlo de la impresentable reacció d’una part del socialisme d’aquest país a l’entrevista de la meva col·lega i amiga Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, al president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla. Una entrevista necessària en un moment en què diverses crisis, la de la nevada, la de l’incendi d’Horta de Sant Joan i l’anomenada crisi econòmica, feien imprescindible una declaració pública al mitjà públic massiu per excel·lència com és TV3.

Vergonya perquè em sembla impresentable com s’ha atiat l‘insult (i això el meu amic els ho explicaria molt millor que no pas jo) a la professional, a través de twitters, facebooks, blogs i fins i tot a la mateixa pàgina web del PSC que aconsellava com a 'molt interesant' el blog d’una de les seves dirigent mirant de desacreditar la professionalitat de Terribas (jo els ho desaconsello, per ineficaç).

Darrera d’una suposada capacitat intel·lectual de reflexions legítimes (al PSC hi ha a qui no agrada la Terribas, o n’hi ha d’altres que es declaren terribistes) sobre si l’estil de la Mònica és més o menys adequat, hi ha cervellets molt més justets i incapaços de donar la talla, que haurien de ser clarament desacreditats.

I finalment autocrítica. Com des de la professió hem caigut en el parany de donar més importància a les formes i els insults, que a la buidor d’altres paraules. Potser aquest era finalment l’objectiu. Però és que avui volia respondre els insults, que no són ni més ni tampoc menys que el reflex de la manca d’intel·ligència.

Sort dels ajuntaments

Rita Marzoa i Font — Fri, 12 Mar 2010 05:00:00 +0100

Aquests dies hem hagut d’assistir perplexes a una nova edició del “jo no he estat!”. És tan malauradament típic dels nostres responsables polítics a nivell nacional, tots i en diverses ocasions, davant l’embat dels certament imprevisibles –o com a mínim la seva duresa- fenòmens meteorològics, fer el ridícul, que sort en tenim del que anomenen, i amb raó, l’administració més pròxima.

Sort n’hem tingut a l’Alt i Baix Empordà, al Gironès, la Selva, l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Llobregat Osona, l’Alta Ribagorça, les Garrigues, o d’altres comarques afectades aquesta setmana per les nevades, dels ciutadans que s’han posat a conduir els seus tractors per ajudar als pocs mitjans municipals, treure la neu; sort de la previsió d’alguns alcaldes de tenir generadors elèctrics a la llar d’avis, quan al CAP que gestiona l’ICS no n’hi havia; sort de les petites empreses locals que han fet més hores de les que té el dia per deixar els carrers practicables; sort d’uns municipis i els seus representants de ser competents, quan ningú els ha demanat què necessitaven, i quan la indecent FECSA–Endesa, que es lucra del monopoli del subministrament d’un bé fonamental, ha evidenciat el seu incompliment a l’hora de tenir les instal·lacions en condicions. Perquè el caos elèctric d’aquests dies a Catalunya respon a un mal estructural i no pas puntual. I algú, algun dia, hauria de poder ser prou valent per prendre decisions que beneficiïn la societat , i no pas els interessos particulars d’una empresa.

Els alcaldes exigeixen que la companyia pagui pel mal servei, i que els poders públics recuperin el poder de poder castigar com correspon aquesta burla a la ciutadania. I tenen raó.

També lamenten la manca d’informació de què han disposat per respondre les preguntes dels seus ciutadans; i a vegades, només mostrant interès i informant, calmem tant els esperits dels qui actuen…

Potser va sent hora que escoltem més els ajuntaments, els ajudem, descentralitzem poder, i el dotem de fons per exercir-lo, perquè al cap i a la fi, són els qui han demostrat reaccionar per resoldre efectivament les pròpies crisis. I potser no cal que ens esgargamellem cridant, com els infants a l’escola, que “la culpa és d’aquell altre”.

Catalunya al món

Rita Marzoa i Font — Fri, 05 Mar 2010 05:00:00 +0100

Esdeveniments com el viscut aquesta setmana a Barcelona, de repercussió internacional, situen el nostre país al planeta. El Tribunal Russell sobre Palestina, un tribunal sense valor jurídic però amb un pes moral importantíssim, s’ha trobat a casa nostra per jutjar la responsabilitat de la Unió Europea i els seus estats membres en la situació de manca de drets humans de la població civil palestina a Israel i els territoris ocupats, a Gaza i Cisjordània.

El Tribunal ha celebrat la seva primera sessió a Barcelona –en farà 3 més a Londres a l’octubre, Nova York i una ciutat sutafricana abans del 2012-. El jurat l’integraven entre d’altres una premi Nobel de la pau nord-irlandesa, un redactor de la declaració universal dels drets humans i participant a la resistència francesa –aquella que va participar també en la lluita contra el nazisme-, un exministre sudafricà, estret col·laborador de Nelson Mandela i dirigent anti-apartheid, un magistrat del Tribunal Suprem espanyol… I entre els testimonis de la immoralitat militars britànics, israelians regidors d’ajuntament o advocats d’organitzacions defensores dels drets humans en aquell país, intel·lectuals palestins, advocats de la UE, experts en dret internacional, i sanitaris víctimes de les bombes a Gaza, que desobeïnt les convencions internacionals també van ser bombardejats mentre atenien a civils indefensos.

Les conclusions van ser clares, comprovades i constatades també en un informe encarregat per les Nacions Unides, i redactat per un home d’origen jueu, … Goldstone: Israel incompleix les resolucions internacionals amb la construcció del mur a Cisjordània, va incomplir convencions com la de Ginebra i va utilitzar armes prohibides a Gaza contra població civil, practica l’apartheid contra la població palestina en el seu propi territori, i la Unió Europea cedeix al xantatge comercial i polític no obligant al compliment dels seus propis acords comercials, important productes d’explotacions de colons que ocupen terres palestines de manera il·legal, i comerciant amb armes amb un estat ocupant i en conflicte.

El TRP no pot imposar cap mena de càstig a l’infractor, però sí sacsejar consciències mostrant evidències. I mirar a una altra banda i desenterrar altres fantasmes que pretenen tapar una veritat incòmoda no només és irresponsable.

Holanda no és exemple?

Rita Marzoa i Font — Fri, 26 Feb 2010 05:00:00 +0100

Els Països Baixos estan sense govern de fa poc més d’una setmana, a causa del trencament del pacte el seu executiu. Un executiu integrat per socialdemòcrates i democratacristians, i que governava fins el cap de setmana passat el país de la UE on la crisi havia fet menys estralls en la seva economia social: menys destrucció d’ocupació, i en conseqüència menys retallades en la despesa social.

Diuen que la gota que ha fet vessar el got ha estat la decisió de mantenir o no les tropes neerlandeses a l’Afganistan (d’altra banda, les responsables del darrer despropòsit a la zona, amb un bombardeig que ha fet 33 civils innocents morts en una acció qualificada pel govern afganès d’inacceptable).

Dic tot això perquè m’agradaria expressar que sento el govern holandès com a normal, natural, lògic en una societat que accepta que es pot pensar divers i governar amb un projecte. I contraposant això al que passa a Espanya, on el bipartidisme escandalós, groller, no aporta ni construeix massa coses en positiu.

I dic això perquè de fa temps em molesta sobremanera la manca de cultura del pacte que tenim a casa nostra, amb un excés de soroll polític i mediàtic que no es justifiquen si no és per la manca de responsabilitat de mitjans i responsables polítics. Holanda ha pogut viure mesos (amb aquest govern) i anys (amb d’altres) on partits polítics tan diferents com una Unió Democràtica i un PSC locals han garantit un sistema de valors socioeconòmics, que poden trontollar, i fins i tot fer trencar governs, però que la societat accepta pel bé comú. Em molesta la incapacitat de la nostra societat, dels nostres mitjans de comunicació molts cops fins i tot arribant a la irresponsabilitat, i els nostres representants polítics en entendre que qualsevol pacte és possible i lícit, sempre que es tinguin clars els objectius. Avui lamento la manca de cultura de diàleg i pacte que fan impossibles períodes plàcids per construir amb les majories, sempre lícites siguin les que sigui, creades per avançar. I m’agradaria que entre tots fóssim més responsables, des dels mitjans que en parlem molts cops amagats rere interessos no professionals, i als polítics que la practiquen, miops incapaços de veure més enllà dels seus propis interessos, molts cops tan curtets com el que els permet veure la vista al seu despatx, això sí, amb la porta tancada.

Desafectats sense remei

Rita Marzoa i Font — Thu, 18 Feb 2010 20:00:00 +0100

Em violenta moltíssim la confrontació agressiva. No puc seguir, perquè em desactiva, una discussió on s'imposen les veus altes o les desacreditacions gratuïtes. Sóc tan lluny del 'tot s’hi val' com del 'tolerància zero'. Perquè entenc que de les poques coses que enriqueixen un discurs és escoltar i contrastar –lògicament partint d’uns mínims de fonament per encarar una conversa que pot portar a la disparitat de concepcions de qualsevol noció de les coses.

Aquest serà l’esperit amb que miraré d’encarar aquesta secció setmanal al directe!cat. Perquè no entenc la meva aportació de cap altra manera; perquè no m’interessa de cap altra manera.

Dit això, la reflexió que avui vull encarar, ara per ara, per a mi té un nom: irresponsabilitat. No volem regalar massa més temps a la seducció d’uns representants –o representables- polítics que desactiven qualsevol il·lusió posada damunt la taula per la societat civil, que s’entossudeix a plantejar consultes populars, mobilitzacions anti-crisi, a mostrar-se eficient en la gestió de la diversitat… mentre a l'altra banda qualsevol excusa és bona per no només llençar-se els plats pel cap, sinó a més ser absolutament incapaços de plantejar sortides.

I la darrera ha estat imperdonable: la incapacitat de posar-se d’acord en una llei electoral que ens tregui de la mancança democràtica més evident del nostre sistema suposadament ansiós de més sobirania. I no parlem només de representació territorial o personal. Els ciutadans volem més, volem poder triar els nostres representants en llistes obertes, volem saber que un vot en blanc també serveix, que els nostres veïns que fa anys que viuen, treballen i paguen impostos a Catalunya, tot i haver vingut de fora de la zona Schengen, tenen drets ciutadans mínims en un sistema que es digui democràtic. Es lamenten de la desafecció, de l’aparició de plataformes i col·lectius que, en lloa del populisme, ens duen pel pedregar de la demagògia més perillosa: la que qüestiona drets socials fonamentals i mínims. Sóc independentista, vull avançar sense renúncies, sense abaratir el somni. I si se’m permet, reclamo grandesa de mires als qui al Parlament tenen responsabilitat –si són conscients del què implica aquest terme- per fer possible un primer pas necessari per revertir allò que entre tots hem permès: una societat de desafectes.