Porto tota la tarda amb el rei al cos i em sento grandiós, invencible. Fins i tot si em volguessin destronar —llegiu-hi inhabilitar— tindria immunitat, perquè no hi hauria cap diferència entre estar habilitat o inhabilitat. Total, el rei que m’he empassat és una figureta de nyigui-nyogui. Ningú no ho notaria. L’única diferència entre ser president de la Generalitat i deixar de ser-ho és el crit al cel que posarien els del llacet groc, justament perquè no hi veuen la diferència. No copsen la nul·la diferència entre un president titella que governa els aplecs i les fires de ratafia, i un president d’un país inhabilitat. I és natural que no ho copsin. Quan no hi ha cap voluntat de poder, el poder importa un rave perquè el que realment importa és la mera defensa del guru de la tribu. Al guru de la tribu se’l defensa a ultrança, no se li exigeixen responsabilitats perquè és el guru de la tribu, perquè la missió del guru principal de la tribu catalana és ser el guru de la tribu, i qualsevol acció de poder que exercís el guru de la tribu seria benvinguda, no tant per la seva oportunitat o inoportunitat, sinó pel fet de ser endegada pel guru de la tribu. I el poble defensa també el guru de la tribu perquè se sent important formant part de la tribu i defensant una causa justa, diuen, una gran causa, la causa de defensar el guru de la tribu i tots els subgurus de la tribu que calguin, empresonats o per empresonar. I la defensa dels Nostres proporciona un plaer infinit i inenarrable de la raó, de la bondat pròpia, de la civilitat i de la exemplaritat. No importa que el guru sigui un titella en matèria de poder, no importen les seves accions governamentals perquè aquestes només poden ser inexistents en tant que rei titella, i ni tan sols importa la vàlua personal del guru de la tribu, que no pot ser altra cosa que nul·la en tant que es tracta d’algú que s’avé a ser president titella. Per això avui em sento poderós amb el rei al cos. Avui, dia de Reis, sóc un rei titella. Faci el que faci estarà bé, m’idolatraran perquè sóc el rei titella en el país dels titelles papanates. Ho tinc tot a favor. No he de fer res, no hi ha cap possibilitat que decebi el poble, perquè sóc el rei titella d’un poble titella, immensament titella. Si no faig res, m’adoren perquè sóc el seu rei titella i actuo amb total competència com a titella, i si m’inhabiliten les perverses forces del mal estrangeres, aquí em tornen a votar perquè sóc el rei titella injustament inhabilitat per uns enemics que no comprenen que el nostre rei titella no pot haver fet res condemnable, bàsicament perquè no fa res en tant que titella, i una titella és bona i innocent, no té cap poder ni responsabilitat, només pot ser una pobra víctima a qui santificar.

Avui tinc un rei al cos i em sento grandiós, ja dic. El rei perfecte per als catalans. Una figura amorfa, absurda, ridícula, sense sentit, tot fent veure que tinc sentit. El meu sentit consisteix a ser el titella del poble català titella. No en tinc cap altre. Aquest sentit ho és tot. Tot. Hi ha, això sí, un sistema que deriva del mateix sentit que em converteix en monarca titella dels catalans. Parlo de la cort.

La cort.

La cort catalana està molt ocupada a mirar de destronar-me, es passa el dia dient que és independentista i que cal defensar les institucions, de les quals jo sóc el president, el màxim representant. En veritat, la meva cort m’ignora i em vol destronar. Només em venera el poble, que em vota a mi, però també a aquells que em volen destronar. Però el poble que vota a aquells que em volen destronar no sap que els que vota em volen destronar i per això els voten, perquè creuen que tots “anem en el mateix vaixell”. La metàfora insignificant però repetida causa estralls en les ments titelles catalanes.

Partits independentistes, en diuen. I és així com el mot perd el seu significat, i amb el significat anul·lat, l’acció efectiva que el justifica. Per poder continuar sent partits autonomistes i viure de l’autonomisme espanyol, la cort catalana es fa dir “independentista”, i la cort de mitjans catalans, amb l’inestimable ajut dels mitjans espanyols, com que al capdavall són exactament el mateix, fan d’altaveu del mot independentista, referit a la cort autonomista catalana. Res més eficaç per espanyolitzar els catalans que fer-los creure que l’autonomisme és independentisme, i mes encara tenint en compte que els importa un rave la independència, encara que no ho sàpiguen. Jugada mestra, en dirien els del llacet groc, si se n’adonessin. La cort i els mitjans repeteixen a tort i a dret que són partits independentistes, de manera que a còpia de repetir-ho no hi ha dubte que són independentistes perquè així queda gravat en el cervell del poble titella que m’adora a mi, el seu rei titella, i ai, de qui posi en dubte que són partits independentistes. Fins a dia d’avui, cap ni mitja acció dels partits autonomistes de la cort anomenats independentistes ha demostrat que siguin independentistes, i tanmateix són partits anomenats independentistes, i punt final, malgrat no hi hagi punt final al fet que aquests partits independentistes deixin d’escalfar seient en el Congrés del país independent veí, un per un. Els uns diuen que investiran el seu president només si s’asseu a la taula a parlar amb ells sobre... l’alleujament del conflicte polític —o sigui l’obtenció de competències autonòmiques; els altres diuen que no investiran cap president espanyol, però que prefereixen el partit de la dita esquerra veïna, sempre comprensiva, abans que la dolentota dreta veïna... —o sigui l’obtenció de competències autonòmiques; i els altres diuen que no, no i no, molt ferms, molt rebels revolucionaris, a la governabilitat del país veí... mentre el legitimen asseient-se als seus seients del seu Congrés —o sigui l’obtenció de competències autonòmiques. Partits independentistes.

L’estratègia independentista de la meva cort és invencible, com jo mateix, el rei titella. Els partits tenen l’estratègia de barallar-se entre ells per ser els partits autonomistes catalans, o sigui  espanyols a Catalunya, més votats. Pur patriotisme, sí. Coses de l’ànsia de fer la independència. I mentrestant, els membres de la cort a l’estranger estan la mar de contents perquè Europa els ha donat la raó validant la seva acta d’eurodiputats. I la tribu salta d’alegria amb la victòria, diuen. Deuen trobar que és un pas important cap a la independència. Coses de la superioritat moral del loser. Diputats europeus catalans dits independentistes però sense estat català, al capdavall en representació de l’estat espanyol, del qual han fugit per no ser empresonats. Gran victòria. Però tant se val. Ja dic que la cosa no tracta d’independència, no tracta de la consecució del poder ni ho ha tractat mai, sinó de mer tribalisme, d’alimentar-se de la derrota a canvi del gaudi victimista comunitari. Són els Nostres. La putrefacció galopant catalana fins a l'estúpida derrota final paga la pena si és en defensa dels Nostres.

I jo, sóc el seu rei. Perquè avui el porto al cos. Fins que el cagui. N’hi ha que no el caguen mai. Potser perquè no abandonen la cadira ni a trets, i el sedentarisme no és saludable. Per això fan sempre cara de restrenyits. No s’alliberen. Misèria.

Prosseguim. Tal com he repetit durant lustres, i com el lector pot comprovar a través dels meus articles, inclosos els escrits des de molt abans de l’aparició de l’inefable processisme, Catalunya no és ni serà mai un país independent a causa de l’oligofrènia profunda d’aquest poble, expressada en la manca de voluntat de la inefable ciutadania, que fa poc deia ser independentista i que ara diu ser demòcrata. “Això va de democràcia”, diuen, o més aviat els diuen que diguin. Això, per als despistats, i en traducció entenedora, significa “això no va d’independència”, perquè si anés d’independència dirien “això va d’independència” i no pas de democràcia, com és natural i comprensible per a un nen de tres anys, malgrat que el que no pot entendre el nen de tres anys és a quina democràcia es refereixen els reis del “tu ja m’entens” catalans. Però tranquils, jo els ho explico —als nens, car naturalment no espero que ho entenguin els adults. La democràcia a què es refereixen els adults catalans és l’espanyola, no endebades se sotmeten, acaten sempre la seva llei pronunciant, això sí, èpiques i líriques frases de determinació de gosset petaner patriota, xerrameca vergonyant, i esperen, com ha estat per exemple el cas recentment, la sentència de la justícia espanyola per posar el crit al cel i sortir als carrers a tallar carreteres i aeroports.

Surten al carrer, curiosament, i per cert que és allò que no van fer fa dos anys, sortir al carrer i exigir als seus polítics el compliment del resultat a les urnes arran de votar i guanyar un botifarrèndum un tal 1-O, que ells mateixos van qualificar així, no pas jo, en no exigir-ne el resultat als seus polítics sortint al carrer el 28-O i, no tenint-ne prou, tornant-los a votar, i en eleccions autonòmiques, ergo espanyoles, el 21-D, dos mesos després del botifarrèndum que, recordo, era per la independència catalana i havien promès que n’implementarien el resultat en un màxim de 48 hores. Sensacional, oi? El que no van dir és que s’entregarien a les autoritats espanyoles els uns i tocarien el dos a l’exili els altres en un màxim de 48... segons. Res preparat. Cap intenció en cap moment de fer la independència. Engany. Jugada estúpida de farol a un estat, “jugàvem al pòquer, anàvem de farol” (Clara Ponsatí dixit), i més com l’espanyol, per obtenir competències. I ara, frustració, ràbia, rebequeria, aldarulls amb conseqüències imprevisibles, probablement greus, i segur que cap de bona. I és estrany, perquè el processisme sempre parla de fer “les coses ben fetes”. Tremolo, doncs, només de pensar com seria si les fessin mal fetes.

Ara mateix hi ha qui té esperances que aquests talls de carreteres i bloqueig de l’aeroport desemboquin en... no sé què, i ningú tampoc sap dir on. Però tant se val, no calen concrecions aixafa-guitarres, que ja he dit que els catalans viuen de fantasies, o pensament màgic, o wishful thinking per als esnobs. Repeteixo, i ja ho avanço: els aldarulls no només no serviran de res, atès que no hi ha un suport institucional, governamental, polític al darrere, i sent des del parlament on es declara una independència, sinó que resultarà altament perjudicial i perillós. El cinisme del desgovern català els fa animar la gent a trencar-se la cara davant la policia amb ridícules proclames èpiques, mentre que és el mateix desgovern qui envia la policia a trencar-los la cara. I la imbecil·litat de la gent consisteix a anar-hi per a menys que res, i després tornar-los a votar. Amb un poble així de burro, jo de gran vull ser polític processista. Amb una mica de sort, però, Espanya aplicarà el 155 i els fotrà al carrer. Creuo els dits.

Els abrandats catalans han esperat la sentència espanyola per sortir al carrer a posar el crit al cel, deia. Estan pendents del que els permet i no permet Espanya. Són grans independentistes espanyols. Els aldarulls no són per la independència catalana, sinó que protesten per la duresa, diuen, de les sentències contra els presos polítics. Per això surten al carrer ara i no ho han fet abans. Estan pendents, se sotmeten a la llei espanyola, l’acaten, la reconeixen com a seva, i simplement la troben injusta. Per això han esperat la sentència, per veure si l’amo els tractava amb magnanimitat, en una nova mostra de desconeixement de la naturalesa de l’amo o de funcionament de qualsevol estat. Accepten que l’amo els pegui, però que els pegui menys. Què hauria passat si les sentències haguessin estat toves? Haurien estat agraïts. Què hauria passat si haguessin absolt els acusats? Ho haurien celebrat. Haurien celebrat, doncs, la magnanimitat espanyola, i a sobre s’haurien sentit victoriosos. Imbècils. Esclaus.

Els catalans no han sortit al carrer a reclamar la independència, han sortit a indignar-se per la injustícia de la seva llei espanyola. No han sortit al carrer a carregar contra els seus polítics catalans cínics, ineptes, estafadors i paràsits autonomistes. No. Han sortit al carrer per legitimar la justícia espanyola, reconeixent-la com a pròpia, en exigir-li clemència fent barricades perquè troben dures les sentències que els han aplicat. No troben justa la seva justícia espanyola.

Els catalans són hispanoaddictes, però també addictes als Nostres, o sigui la tribu i els gurus de la tribu. Una tribu catalana hispanoaddicta. De frenopàtic. I si Espanya aplica el 155 arran dels aldarulls, no hi ha dubte que encara hi haurà més aldarulls per defensar el govern d’estafadors catalans suspès. Tant se val que no defensin la gent, tant se val que els enviïn la policia a atonyinar-los, tant se val perquè “són els Nostres, i els votem perquè són els Nostres”. Perquè el catalanisme processista és això: resistencialisme, defensa comunitarista, facin el que facin els Nostres, compleixin les promeses o no, perquè son els Nostres. El catalanisme processista, ara rabiós per la frustració, és gaudi del victimisme i la superioritat moral, és donar lliçons a Espanya de democràcia, “això va de democràcia”, de bondat, de civisme, d’espelmes, de flors, de somriures revolucionaris, de llacets grocs, de no llençar papers a terra, de ser compresos i estimats, de tenir raó —“el món ens mira”. Psicopatia de l’acomplexament. El catalanisme és tribalisme, i consisteix a perdre sempre, a gaudir de la derrota col·locant tots els jugadors —els Nostres— sota la porteria per no rebre cap gol. “Fem pinya, unitat...”, us sona? La dissidència és per tant l’enemic: “fas mal al procés”, “poses pals a les rodes...”, us sona? Pur autoritarisme. De gent molt demòcrata i bondadosa, això sí, sort d’això. Per als catalans, la derrota és la victòria, perquè la victòria real, guanyar, implicaria haver d’assumir responsabilitats, resultar antipàtic prenent decisions de poder i, sobretot, deixar de gaudir del victimisme i avorrir-se sense diumenges d’arrossades grogues i tota la infinita i imaginativa gamma d’entranyables performances. L’al·lèrgia catalana al poder no té cura.

Els catalans primer se sotmeten a la llei espanyola acceptant falses declaracions d’independència, després voten de nou els artífexs de l’estafa, i a continuació es rebel·len contra la justícia espanyola quan obra en conseqüència. No es pot ser més idiota.

Els aldarulls actuals no donaran cap fruit. Ni mig. Al contrari. Sense suport polític darrere o directament en contra, com és de fet el cas, la gent actua com pot. Gallines decapitades. Tot s’ha fet i s’està fent de la pitjor manera imaginable. Els aldarulls seran el pretext servit en safata per a l’augment de la repressió espanyola als catalans, i per postres generaran la idea estúpida que la independència no es fa ocupant aeroports i tallant carreteres, perquè ja s’haurà provat, i sense resultat.

Les raons de les sentències judicials espanyoles als presos trilers m’han semblat naturalment justes segons la seva llei, a la qual, repeteixo, el processisme es va sotmetre sense oposició en no fer la independència, i els anys imposats m’han semblat previsibles. Jo tenia la remota il·lusió i el xampany preparat a la nevera perquè la sentència fos de tres dígits contra els inútils polítics i els palmeros de la societat civil que, amb la seva mentida conscient i continuada, han arruïnat la independència i, així, com a mínim dues generacions de catalans. Com que és absurd creure que els gurus presos processistes mai seran jutjats pels tanoques catalans en una Catalunya independent, almenys està bé que ho hagi fet Espanya, per lamentable i humiliant que sigui.

Sí, ja falta menys per a l’assimilació total. Que sigui aviat, si us plau, d’una vegada.

Si aquest article us ha semblat escandalós o pecador, pregueu per la redempció de la meva ànima. Jo estic tranquil, perquè sé que el vostre Mossèn de Lledoners és tot Amor i m’absoldrà. Amén.

La ceguesa gregària processista li fa creure que allò que demostra que la seva classe política compleix amb les seves promeses són les inhabilitacions, les multes i les amenaces de presó espanyoles rebudes. Res més lluny de la veritat, però. D’entrada, l’obvietat contrària: que el govern català no compleix les seves promeses ho demostra el fet que l’inhabiliten, el sancionen... Si l’inhabiliten i sancionen és perquè no està en disposició de complir les seves promeses, i per tant mentia Mas quan parlava de fer la independència si sortia majoria en escons el 27-S de 2015; es va demostrar mentida quan s’assegurava fer la independència en divuit mesos, i menteix des de fa mesos Puigdemont assegurant que hi haurà referèndum vinculant. Des del ventre de la llei espanyola no es pot fer la independència, i ell ho sap. I si no ho sap, si realment no havia previst la reacció espanyola en curs, és un inepte. Com a president nacional, no conèixer l’enemic és ser un inepte. Tenint Espanya davant, és només elaborant i exercint una llei catalana amb la legitimitat democràtica dels seus 72 diputats suposadament independentistes actuals, que es pot fer la independència. Aplicar el poder legislatiu i l’executiu. Se’n diu independència unilateral (DUI). La resta, com s’està veient, és enganyar el personal amb les conseqüències greus de fer el pinxo a la boca del llop espanyol. Per tant, allò que causa perjudicis és la xerrameca processista i jugar de farol amb Espanya, amb el processisme imbuït pel goig del victimisme i la superioritat moral, cosa que el porta justament a no complir amb els seus compromisos que l’alliberarien de les escomeses greus i humiliants que ara pateix. I espera’t el que vindrà.