Blog Antoni Marzal i Morata

#NoTancarAusiasMarch

Antoni Marzal i Morata — Sat, 25 Feb 2017 13:48:00 +0100

Actuació vergonyosa del Consorci d’Educació de Barcelona envers l'Escola d’Infantil i Primària Ausiàs March de Les Corts

Tothom a Les Corts sap que l'Ausiàs March, l'escola pública més antiga del barri (125 anys) és tractada d’empestada. La immensa majoria d'immigrants del barri hi són enviats perquè així ha estat d'ençà que els amics i companys de fora s'han anat establint al barri. Si repassem la història, també passà amb els immigrants de la resta d'Espanya i també els pobres, i els nens dels pares que no podien aconseguir que llurs infants obtinguessin plaça a algun altre Centre.

Ara, la situació és que la ràtio d'alumnes nouvinguts és desproporcionadament més gran a l'Ausiàs March que a qualsevol altra Escola del Districte. Per aquells que ho dubtin, els pares i mares representats a l'AMPA estan totalment a favor que cap alumne sigui discriminat per raça, religió, parla materna o lloc de procedència. De fet, són tots amics i companys, tant al Centre, com fora d'ell.

El que és indignant, és que l'Ausiàs March hagi esdevingut una escola que, ara com ara, no cobreix totes les places (!), car els pares i mares no hi volen inscriure llurs fills perquè el Districte de Les Corts, l'Ajuntament de Barcelona, la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, i els directors i directores d'altres centres permeten que s'obrin línies noves (la qual cosa, com a tal, és excel·lent) a altres Escoles, mentre l'Ausiàs March es panseix, puix les Entitats abans citades, entre d'altres (no ens oblidem dels Inspectors) permeten, consenten i manipulen perquè la situació continuï com fins ara, convertint els infants nouvinguts i més desafavorits en alumnes de segona. (Això es deuen creure: l'equip docent de l'Ausiàs March és excel·lent).

Fa poc, tots i totes vam anar a la gran manifestació Volem Acollir. A Les Corts, sembla que aquesta acollida està altament predestinada, pel que fa als infants que ingressen a l'escola pública d’Infantil i Primària a Les Corts, a la 'nena lletja' del districte: l'Escola Ausiàs March.

La situació ha arribat a tal nivell, que les autoritats han hagut de trobar una solució. Fer que les ràtios siguin convergents a tots els Centres del Districte i, per extensió, de Barcelona? Ajudar, entre tots, a eliminar l'estigma del Centre? No, una d'esperpèntica i desproporcionada, per tal d'esborrar del mapa la "taca" de la que són totalment responsables: tancar l’Escola.

Així, no s'acolliran alumnes nous d'una forma escglaonada, tot començant pel nivell P3 al curs vinent, i progressivament buidar les aules fins que no quedi ningú per donar testimoni de llur funesta política amb l'Ausiàs March al llarg dels anys: "morta la cuca, mort el verí".

La pregunta és: On aniran els nous infants que s'hagin d'incorporar a partir d'ara, si falta una escola al barri? A una de nova? Això és el que diuen... el problema és que aquesta "nova" Escola (Anglesola, li diran) no existeix pas, és el solar que se situa a la cantonada Llobregat-Mar de Numància / Anglesola, i que ara és en part, pàrquing de bicicletes, i en part, edificacions... que encara s'han d'expropiar!

Per acabar-ho d'adobar, l'actual recinte de l'Ausiàs March es vol dedicar a un centre de Secundària que, certament, és urgent pel barri. I la pregunta és ben senzilla: perquè no fer l'Institut a Numància / Anglesola i deixar on és l'Ausiàs March? La resposta ja la sabeu, per tapar les vergonyes d'anys i panys.

I mentre la nova escola no es fa, què faran? Aquí, la resposta del Consorci en les seves pròpies paraules: "Les escoles Eixample II, Anglesola, Gràcia i Flor de Maig obriran portes amb dues línies cadascuna. L'Escola Cartagena, d'altra banda, en tindrà tres. Els centres educatius de Gràcia, l'Eixample i Sant Martí iniciaran el curs en mòduls, mentre que l'escola Anglesola ho farà a les instal·lacions de la biblioteca Can Rosés, una antiga masia del barri, que actualment és seu d'una biblioteca municipal." (sic.)

En una biblioteca... i si l'Escola Anglesola no està enllestida aviat? (El Pla fa constar l’hipotètic inici d’activitat de la nova escola pel curs 2020-21) Quants nens i nenes es poden encabir en una biblioteca? Quants cursos? Quantes línies per curs? Veurem barracons i instal·lacions sense el nivell que la nostra mainada es mereix? Tot plegat, impossible d'assumir per les famílies afectades per aquest, i ho dic de nou, esperpèntic Pla.

Per si faltés alguna irregularitat, tot ell es va fer d'esquena i sense comunicar-ho a l'AMPA de l'Escola, que es va assabentar dels fets d'una forma fortuïta i per sorpresa, quan un membre de l'AMPA de l'Ausiàs March, que era present al Ple del Districte, va escoltar, a preguntes de l'AMPA de l'Escola Ítaca al Regidor del Districte, Agustí Colom (Barcelona en Comú, nova política, en diuen) el fet de la futura Escola Anglesola i que els nens haurien de compartir el sorral amb els alumnes procedents de l'Àusias March (que tancava) mentre estiguessin a Can Rosés.

Per acabar, un últim apunt, potser el més greu: Què faran els pares que tenen llurs fills i filles inscrits a l'Ausiàs March amb els vailets més petits quan hagin d'anar a P3, P4,... els anys que vénen? Tenir cada nen a un centre diferent? Què no s'adonen que estan separant germans i germanes i creant un immens malson d'organització per les famílies i els infants mateixos?

És per això que prego la màxima difusió d'aquest escrit, per tal que les autoritats aturin un Pla sense cap ni peus, i facin de l'Ausiàs March una Escola tan bona com qualsevol altra per als fills i filles dels cortsencs i cortsenques, i que pugui celebrar, amb orgull, uns altres 125 anys de vida.

#NoTancarAusiasMarch

#ElsCinquantaMilDeLaTresQuaranta

Antoni Marzal i Morata — Sat, 23 Apr 2016 02:09:00 +0200

Parlem molt del dèficit d'infraestructures què pateix Catalunya. Sense anar més lluny (a uns 20 km. de Barcelona), hi ha prop de 50.000 habitants que, tant sí com no, han d'anar en transport privat a la capital si ho volen fer en poc temps: els pobles de l'eix de la N-340 de Molins de Rei a Vilafranca: La Palma, Corbera de Llobregat, Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Santa Pau d'Ordal, Avinyonet (Avinyó Nou, Cantallops) i Sant Pere Molanta (Olèrdola). Si no fos poc el greuge de l'eterna "variant" de Cervelló/Vallirana (per posar un exemple), si parlem del tren... ni s'hi acosta.

El servei d'autobusos és car (bitllet de dues zones), ineficient (a moltes urbanitzacions i nuclis no urbans no hi ha servei de bus local i, a d’altres, només passa dos cops al dia) i clarament insuficient. A més, no hi ha cap tipus d'integració tarifària un cop arribats a Barcelona amb el viatge de metro i/o autobús. Així doncs, l'opció del transport públic en una zona tan propera a Barcelona esdevé, paradoxalment, un acte d'heroïcitat.

El més assenyat fóra, segons el meu criteri, fer un ramal des de la línia d'FGC S4/ S8/ R5/ R6 a Quatre Camins fins a Vilafranca i connectar amb la R4.

Al vell projecte de la Línia Orbital Ferroviària també s'exclou aquesta zona altament poblada i, com deia, els greuges d'aquest racó a cavall del Baix Llobregat i l' Alt Penedès són històrics. Esperem que, en aquest camí endegat cap a la independència del nostre país, es puguin resoldre satisfactòriament.

Salut i República!

El dia que vaig convèncer un company per canviar el vot

Antoni Marzal i Morata — Tue, 22 Sep 2015 00:48:00 +0200

A la feina, últimament hi parlo molt, de política. Amb un company, simpatitzant de Podemos i votant d’Ada Colau a les últimes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, particularment. He de dir que, com no podria ser pas de cap altra manera, aquestes converses són ben cordials, bo i coincidint en la immensa majoria de plantejaments.

Un dia vaig fer un comentari que li va xocar molt: “No entenc com una persona que visqui a Catalunya i tingui fills no es plantegi votar partits independentistes”. Sé que la frase pot sonar forta, més si es treu de context o no es coneix l’arrel des d’on sorgeix.
Perquè no sorgeix pas de l’odi, ni de l’etnicisme, ni de l’exclusió de l’altre. Sorgeix de la necessitat imperiosa d’intentar deixar un país millor a la nostra canalla.
No sorgeix pas de l’odi perquè la meva família no és d’arrels catalanes, ergo no puc odiar allò que estimo. No sorgeix pas de l’etnicisme perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja no hi ha ètnies. Sortosament, tots som el resultat de segles de melting pot i, avui més que mai, tots som el mateix. Ni de l’exclusió, tot insistint en l’origen de la meva família (fill d’andalusa i besnét de valencians), que varen venir a Catalunya buscant un futur millor per, justament, els seus fills i néts. Per tant, mà estesa i braços oberts a tothom. I dic tothom.
Un cop explicat això, el meu company em va donar la raó. Ell és pare d’un nen petit i, tot veient la realitat espanyola (ha treballat a molts llocs de l’Estat) sap bé de què va tot plegat. Així doncs, des d’allò que ens unia, les xerrades sempre pivotaven sobre quina era la millor sortida a la situació i les nostres postures divergents a l’hora de votar el 27S.

Tots dos, com la majoria de tots els que espero que llegiu aquestes línies, som de classe mitjana-baixa, i no ens agrada la dreta com a concepte d’economia lliberal que colla el treballador (i aquí incloc també els petits i mitjans empresaris i els autònoms) i posa catifa vermella i tot tipus de facilitats a l’oligarquia. I menys, aquells que posen la mà a la caixa.
Evidentment, i com tots estareu pensant, l’escull es deia Artur Mas i el 3%. He de confessar que no és sant de la meva devoció, i mai no he votat Convergència. Però, i aquí rau la clau de volta de tot plegat, l’he fet entendre que Junts pel Si no és pas l’Artur Mas, és una gran part de la societat catalana que, farta de menyspreus, amenaces i tot el que hi vulgueu afegir, ha dit prou.
Certament, el president Mas va intentar cavalcar l’onada en solitari, però hem estat nosaltres, els catalans, els que hem tibat d’ell per representar-nos, juntament amb molts d’altres (i aquí està l’èxit) i intentar dur-nos a la independència. A més, hi ha un as a la màniga, les CUP. Sí, amics, anem en el mateix vaixell. Si trobeu algú obstinat en no votar una llista que inclogui Convergència, heu d’intentar fer-li entendre que la resposta són les CUP, amb qui compartim objectiu, i no pas CSQEP, que en una versió low cost de ‘El dia de la Marmota’, pretén tornar a demanar a una hipotètica majoria alternativa a Madrid de fer un referèndum pactat, quan ja ens han deixat ben clar tots els actors polítics espanyols (excepte IU… ja em diràs), que de referèndum, nanai.

I també he fet servir l’argument de la moneda. Què quin és? Mireu: el que pretén (suposadament) CSQEP, és millorar els serveis socials (sanitat i educació pública i de qualitat), protegir les persones en risc d’exclusió social, fer realment pagar més a qui més té… però, en l’àmbit nacional, no vol que res canviï. I jo em pregunto: Com pretenen fer-ho, en les condicions de finançament que actualment pateix Catalunya?
I és aquí on l’argument es desfà com un terròs de sucre en un cafè ben calent: No poden. A no ser, evidentment, que ens vulguin igualar per baix; és a dir, repartir la pobresa. Només tenen una cara de la moneda.
Perquè, Junts pel Sí, i les CUP, també les volen, totes aquestes millores però, el que és més important, volen les eines per fer-ho possible. I la clau anglesa universal per fer-ho es diu Estat propi. La moneda sencera, amb les dues cares. Un estat que, per moltes voltes que hi donin, o vulguin com vulguin explicar-nos-ho, CSQEP no vol.

Els costos de la independència també han sorgit però, sabeu què? Aquesta és molt fàcil; doneu-li la volta: Quins han estat, són, i seguiran sent, els costos de quedar-nos?
I encara una altra: I si no surt bé? Repasseu la història de la Humanitat, així, a ‘lo bèstia’… els imperis han sorgit i s’han enfonsat, tal com fan els estats-nació; és l’ordre natural de les coses. Les fronteres són un ens artificial. L'important són els pobles i, abans o després, els pobles s’acaben governant. I, què collons! Si ens governem malament, serà perquè no hi sabem més; no ho farà pas ningú a 600 km, a qui no l’interessa la nostra història, la nostra cultura ni el nostre benestar. Som el joker que fan servir sempre per guanyar vots Ebre enllà. I una font gairebé inesgotable d’ingressos per tenir contentes les seves xarxes clintelars.

I així és com he convençut al meu company de feina que voti una opció independentista. En resum: futur i dignitat. I sabeu? Votarà Junts pel Si.

dilluns, ninots

Antoni Marzal i Morata — Tue, 12 Nov 2013 01:03:00 +0100

Us presento el "SandroRey" de l'Estat, l'augur del mal auguri, el "moderadet" forasenyat...

Avui, capítol III: El bocamoll

Ara sí, que toca. Ara, independència!

Antoni Marzal i Morata — Thu, 07 Nov 2013 00:12:00 +0100

Encara recordo, com si fos ara, la sagnia política i el desgast social que, durant mesos i mesos, va suposar aprovar l'Estatut. Després d'unes últimes hores esperpèntiques, de corredisses i reunions d'últim minut, el 30 setembre de 2005, finalment s'aconseguia, a còpia de perdre bous i esquelles, la gran majoria autoexigida pel propi Parlament (tothom menys el PP: 120 a 15), per allò del si anem tots a una, ens respectaran...

I recordo encara millor com, en un dels moments que he de reconèixer que em van fer sentir orgullós del meu país, la gran majoria del poble català, representada per Artur Mas, en nom de CiU, la Manuela de Madre, en nom del PSC, i en Josep-Lluís Carod-Rovira, en nom d'ERC, entraven junts al Congreso de los Diputados el 2 de novembre, per defensar unitàriament aquell text imperfecte, però que representava la voluntat majoritària d'un poble.

A partir d'aquí, un cop darrere un altre deixaven grogi aquell seny català, aquella gran majoria, aquella il·lusió col·lectiva que tant havia desgastat la política catalana i, per extensió, els ciutadans de Catalunya. Primer, i ja en el citat debat al Congreso, sonores bufetades a tort i a dret, provinents de dreta i esquerra (l'esquerra del "apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya"). I foren aquestes, les de l'esquerra espanyola, les més difícils de pair, la plasmació d'una traïció en tota regla.

Del PP i d'altres grups de "centre espanyol", res no esperat, entrava al guió. El mateix dia, després d'una vergonyosa campanya de recollida de signatures a nivell estatal en contra de l'Estatut, i abans i tot del procés en seu parlamentària, presentava un recurs d'inconstitucionalitat a la gairebé totalitat del text. En paral·lel, la màquina desbrossadora del nacionalisme espanyol, on s'hi senten còmodes monàrquics, franquistes, falangistes, jacobins i, fins i tot, pijo-progres, va baixar-nos, de cop, a la dura realitat, a base d'esmenes, retrets i bufonades. Què ens havíem pensat, els catalans? Com gosàvem anar a la capital de l'imperi a "marcar paquet"?

Aviat els recursos es multiplicaven i, de nou, procedents d'arreu: del Defensor del Pueblo (el militant del PSOE Enrique Múgica) i de Governs de Comunitats Autònomes (Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears), per diferents i variats motius.

El tràmit parlamentari fóu demolidor i, en paraules del molt socialista i moderat President de la Comissió Parlamentària sobre l'Estatut , Alfonso Guerra, "Le hemos pasao bien el cepillo. Ya no lo reconocerá ni la madre que lo parió". Així, s'aprovava (el març de 2006 al Congrés, i el maig al Senat) un Estatut mutilat i ferit de mort que, en molts aspectes, ens feia retrocedir respecte a l'Estatut del 79, amb la complicitat i (deixeu-m'ho dir) de la prèvia i molt vergonyosa baixada de pantalons d'Artur Mas, que pactava en secret, un ominós dissabte 21 de gener de 2006, amb el mentider major del Regne, l'aleshores president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, els termes de la rendició .

Però el púgil espanyol encara tenia cops per acabar de destrossar el sac de boxa en què s'havia convertit l'Estatut i, per extensió, la dignitat del poble català que, a contracor, l'aprovava en referèndum el juny de 2006. Faltava el crochet definitiu, el coup de grâce, la demostració del poder del nacionalisme castellanoespanyol: la declaració d'inconstitucionalitat dels punts més sensibles i importants per Catalunya, que deixava en ridícul a tots els seus ciutadans, i els seus anhels i desitjos.

I, per acabar de reblar el clau, del poc que es va salvar del naufragi de l'Estatut (addicional tercera), ni un euro. És a dir, paper mullat (i no pas d'aigua, sinó del pixum superb de l'Estat Espanyol, que per enèsima vegada se'ns pixava a la boca i ens feia creure que plovia).

I el temps ha passat, i les posicions de l'Estat, en mans de nou d'un PP (ara amb majoria absoluta), envers Catalunya no han fet més que aprofundir en el menyspreu, el maltracte econòmic i l'atac per terra, mar i aire contra els símbols nacionals de Catalunya (la història, la llengua, la cultura, les lleis pròpies...) en una croada que sembla destinada a anorrear el què Catalunya significa, i ofegar-la fins que no sigui més que un record d'aquella terra rica, treballadora i solidària; en favor d'un forat negre anomenat Madrid, des d'on tot ha de néixer, i on tot ha d'anar a petar.

Sabeu què, però? No ha passat tant de temps com per oblidar-ho, i els ciutadans ja hem vist el pa que s'hi dóna, ja no ens deixem enredar, ni per uns, ni pels altres. Aquest cop, com diuen els amics del País Valencià, "va de veres". Per això ja no traguem amb moderats, terceres vies, federalismes a l'infinit...

Parem a pensar-hi un moment, potser els moderats no ens volen mal... Us imagineu, en el panorama de la política espanyola (actual... i futur! -Movimiento Ciudadano. UPyD...-) com i quan es podria fer una reforma de la Constitució Espanyola que permetés a Catalunya ser independent per federar-se voluntàriament amb la resta de l'Estat? Que no veieu que és una fal·làcia? Això no passarà MAI. La resposta és a les NOSTRES mans! Què volem, trenta anys més de submissió? Que ens escanyin del tot, i haver de marxar de casa nostra, exiliats?

L'oligarquia catalano-espanyola, les Caixes, els Sabadells, els Abertis, els Planetes, els Foments, els Godós, i tants d'altres; aquells qui són destí indefectible de l'exministre o exconseller de torn, com a pagament vergonyós dels serveis prestats, ja no poden assegurar el timó. Perquè el seu vaixell s'enfronta al tsunami més gran de la Història de Catalunya: la majoritària voluntat d'esdevenir un Estat Independent a tots els efectes, i decidir així, el nostre propi futur.

Ara ja som grans, i les hòsties (amb perdó del terme) rebudes ens han ensenyat a veure-hi més clar, a definir-nos, a ajuntar-nos i a defensar-nos. Perquè ara ja no són els independentistes de saló, l'alta burgesia egoista... ara som el poble, de forma transversal: treballadors, empresaris, autònoms, aturats, estudiants i jubilats; homes i dones; urbanites i gent del camp... En les nostres mans està que això no es converteixi en el segon "coitus interruptus" de l'Estatut del 2006... i està en mans del poble, no dels polítics.

Per cert, un missatge als polítics catalans (de passada): Ja no combreguem amb rodes de molí, ja no ens deixem prendre el pèl, ara no hi ha marxa enrere. Ja no és temps d'avantposar l'interès partidista per damunt del de Catalunya... perquè aquest tsunami també se us endurà, si jugueu amb els nostres sentiments. Ara les bales ja no són de fogueig; el foc és real.

Perquè ara, la frustració seria tan gran, que les conseqüències són difícils d'imaginar.

Ara sí, que toca. Ara, independència!

dilluns, ninots...

Antoni Marzal i Morata — Mon, 04 Nov 2013 23:52:00 +0100

Cada dilluns, un ninot...

Avui no podia passar per alt el 15è aniversari del TBO del "Baldrick" particular de Lord Black Rajoy: Paco Marhuenda. Avui, i per celebrar tan magne aniversari, la foto del neixement de tant insigne pamflet.

Avui, capítol II: La veu de l'amo

Envers la veritable unió...

Antoni Marzal i Morata — Thu, 31 Oct 2013 22:58:00 +0100

Potser és massa demanar, digueu-me il·lús...

De tots és sabut que la dreta monolítica a Espanya deixa de banda ses diferències per arribar al poder i manegar-ho tot al seu gust. (de fet, és paradigmàtic que l'únic país d'Europa sense un partit d'ultradreta amb possibilitats d'entrar al joc parlamentari és Espanya...). Lamentablement, també ho és, de sabut, que els catalanistes, i sobre tot d'esquerres, són ben coneguts per tot el contrari...

Avui, estem al llindar d'una nova realitat, d'un futur ple d'esperança pel poble català... però sembla que, encara ara, és el poble qui s'ho creu de veritat, mentre alguns partits catalanistes es veuen arrossegats per aquesta marea, quan no descol·locats. I, per reblar el clau, el problema es magnifica encara més quan del què es tracta és de "capitalitzar" aquest sentiment.

Senyors i senyores de les entitats, associacions i partits dits catalanistes: el poble us necessita ARA, i ara més que mai.

El primer objectiu és, sens dubte, poder expressar-nos democràticament, sobre què volem ésser com a poble. I en aquest objectiu HEM de SER-HI tots. Si algú baixa del tren (ara que estan tan de moda les vies) abans de sortir cap a aquesta primera estació, ja sabem que amb aquest no hi podrem comptar. I llestos. Ara, la resta... a la una, si us plau. Mireu, si em surten (sense pensar-hi gaire) de noms:

- L'Assemblea Nacional Catalana
- Òmnium Cultural
- Convergència Democràtica, amb reserves (d'Unió, si em permeteu, em refio menys que d'una pedregada)
- Esquerra Republicana
- les Candidatures d'Unitat Popular
- Iniciativa per Catalunya/Verds (és un desig, no una certesa)
- els bons catalanistes del PSC (que encara hi són)
- el Centre Català de Negocis
- els col·lectius Wilson i EMMA
- Procés Constituent
- Solidaritat Catalana
- Reagrupament
- Nova Esquerra Catalana
- Comissió Obrera de Catalunya, UGT, CNT, Unió de Pagesos i altres sindicats
- Fundacions, Ateneus i Esplais d'arreu de Catalunya
- Els professionals de mitjans catalanistes com l'Ara, Vilaweb, directe.cat, el Singular, Nació digital...

... i em deixo un munt!

Bé doncs, per arribar a aquesta primera parada (la consulta) hem d'anar, repeteixo, tots a la una... junts!

I un cop assolida la Independència (que s'assolirà), ja ens barallarem (en el bon sentit) per fer el millor marc legal de la nova Catalunya Estat; després ja discutirem democràticament en els eixos esquerra-dreta, conservador-progressista... com a qualsevol país normal. Però, d'entrada, UNITAT per aconseguir decidir-ho!

El poble de Catalunya no perdonarà ni oblidarà aquell que, per por, racança o ganes de protagonisme, faci perillar el procés.

dilluns, ninots...

Antoni Marzal i Morata — Tue, 29 Oct 2013 00:00:00 +0100

Cada dilluns, un ninot...

Ja em perdonareu, no en sé, de dibuixar... però amb el disseny gràfic no sóc del tot nefast. Així, m'he proposat fer un "ninot" cada setmana amb "personatges" cavernaris, d'aquests que ens fan tant la guitza darrerament i que, de vegades, de les bestieses que diuen no saps si enfotre-te'n o plorar, emprenyar-te o compadir-los...

Avui, capítol I: El perdonavides.

Carta a un amigo español...

Antoni Marzal i Morata — Thu, 24 Oct 2013 20:41:00 +0200

...que siempre me dice que Cataluña vive del dinero que le deja el Gobierno de España

A ver como te lo explico para que me entiendas bien... Fíjate, cada año en Cataluña se recaudan 32.000 millones de €. Hasta aquí me sigues, ¿no?... vale. De esos, vuelven menos de la mitad... fácil. Y resulta que, con lo que queda, Cataluña no puede pagar los servicios sociales que querría. Y no estamos hablando de colegios de los de ir de uniforme, ni hospitales a lo Berverly Hills... simplemente equipamientos equiparables (perdón por la cacofonía) a los que se ofrecen en Madrid, Navarra o el País Vasco, a las que llamamos "comunidades ricas" (como a Catalunya, ciertamente); pero también como, por ejemplo, en Extremadura que, aportando mucho menos al Estado (y hablo per cápita), recibe mucho más (también por persona). Y aquí me permitirás, amigo, un inciso... ¿pero no éramos iguales?

Eso es lo que se viene a denominar déficit fiscal. Como el Gobierno español no DEVUELVE parte de lo que Cataluña HA RECAUDADO y NECESITA, España deja a Cataluña dinero ¡A CRÉDITO! (y aquí, una nota aclaratoria que se me antoja más que importante: yo no tengo nada contra España; mi madre, de hecho, es andaluza - nacida en Almería - y la familia de mi padre, a partir de sus abuelos, son de Aragón y Valencia... vamos, que soy un charnego por los cuatro costados o, como le gusta decir a mi amiga Eulàlia Benítez, andulán, o cataluz, tanto da...)

Pero volvamos al "meollo" del asunto, porque lo que me importa es que lo entiendas bien: Imagínate que tu escalera de vecinos necesita dinero para obras, porque hay rincones donde falta una mano de pintura, luces nuevas... en fin, lo normal. Se presenta en tu casa el Presidente y te pide un esfuerzo "extra": que si tu piso es más grande, que si es un ático dúplex a tutiplén, que si el coeficiente, que si el bien común de la vecindad... en fin, te toca pagar una derrama de 1.000 euros cada mes. Pero te dice: No te preocupes, a medida que los demás vecinos mejoren sus pisos y éstos se revaloricen, irás pagando menos... piensa que es un esfuerzo puntual, y que te lo agradezco muchísimo.

Empiezan las obras y el dinero va a lo más importante: goteras, pisos sin luz, humedades, ascensor... pero al dichoso ático NUNCA llegan las obras. Un día te das un garbeo por la escalera y ves que todo está muy bonito: luces nuevas, estucado veneciano, pasamanos de madera noble... pero al ático no llega el ascensor, las luces se han fundido, hay goteras del tejado... en fin, un desastre. Y tú, en tu derecho (o eso entiendes), vas y reclamas al Presidente que haga algo en tu piso, que ya no puedes aguantar más, que se te ha inundado el recibidor varias veces, que de noche tienes que encender el mechero para ver la cerradura de la puerta, que sigues pagando los 1.000€... y va y te dice: Como no hay otro vecino en tu rellano, hemos acordado que te lo tendrás que pagar tú. Sin embargo, y para que veas que te trato con justicia, te puedo hacer un préstamo del fondo de la Comunidad. Eso sí, como tal, tendrá que ser con intereses...

Y, al final, no te queda otra opción que irte del edificio.

Resumiendo: España PRESTA a Catalunya una pequeña parte del dinero que le DEBE... ¿Repetimos? parte del dinero que le DEBE... Y, por si crees que soy un "puto polaco independentista" (me han llamado cosas peores), debes saber que el Déficit Fiscal de Catalunya está publicado en concepto de BALANZAS FISCALES en el BOE, y reconocido por el propio Estado Español (bien, lo hicieron una vez y, al ver que la verdad se mostraba obstinada y cristalina, no lo han vuelto a hacer, aunque por Ley (¿te suena la palabra?), debería hacerse anualmente.

Y por todo ello, cuando quieras saber quién DEBE a quién, quién PAGA a quién y quien le TOMA EL PELO a quién, debes ir a las fuentes oficiales, a los números fríos y despiadados (pero certeros), y no dejarte engañar por aquellos que quieren que tú y yo dejemos de ser amigos porque, aunque un día tú sigas siendo español y yo ya no, seguiremos siendo amigos. Por mi parte, yo encantado... ¿y tú?

PD: Si nos vamos del Edificio las deudas con los Bancos están a nombre de la Comunidad de propietarios. Quizá te sirva de acicate para dejarnos ir en paz si no quieres comerte la parte alícuota del ático.