Blog Raül Massanella

ICV i els full de ruta

Raül Massanella — Sat, 04 Apr 2015 17:30:00 +0200

Que a ICV no els surten els comptes, es nota des de fa temps. Primer els va passar amb les coalicions de cara a les municipals: que si amb Podemos, que si amb la CUP, que si amb Procés Constituent, que si amb les escissions del PSC; finalment, a cada població han fet el que han pogut en funció de les dinàmiques locals.
Ara els passa el mateix amb el full de ruta. Primer ens varen dir que no en volien saber res, de fulls de ruta cap a enlloc, i ara també s’hi apunten amb el seu propi full de ruta per al període electoral que s’inicia amb les municipals del 24 de maig i ha d’acabar en les eleccions generals de la tardor o l’hivern, passant pel mig pel 27-S. Però sembla que la seva aposta és més per aquestes darreres que per a les municipals o les plebiscitàries del 27-S. Ja els ho ha recordat Joan Tardà, que per a tenir un govern a Madrid favorable al referèndum hauria de guanyar Izquierda Unida i això ara per ara és “més que improbable”.
El segon punt que hi tracten és l’obertura d’un procés constituent que acabi amb les profundes desigualtats que hi ha a Catalunya. Es veu que no s’han llegit gaire el full de ruta de la CUP, que estableix ja per abans de les eleccions plebiscitàries del 27-S “impulsar la lluita contra els pressupostos que neguen les necessàries mesures d’urgència social”, com ara la priorització de la cobertura de les necessitats socials, l’impuls de la Renda Garantida Ciutadana i revertir les retallades i les privatitzacions dels darrers anys.
En el tercer punt, els ecosocialistes plantegen un pla de rescat social, que inclogui mesures com ara la creació d'ocupació a partir d'una "economia social verda", l'impuls d'una llei per "al treball digne", l'aprovació de la renda garantida de ciutadania, la lluita contra la pobresa energètica, el dret a "una segona oportunitat" en matèria d'habitatge, la promoció d'una educació pública "de qualitat", l'enfortiment del sistema públic sanitari, del de pensions, l'ajuda a la dependència i la plena igualtat entre homes i dones. La CUP, en el seu full de ruta, planteja per a les eleccions del 27-S i per a després, l’aplicació de mesures d’emergència social, tot impulsant la lluita i l’organització al carrer per recolzar-les.
Finalment, Herrera i companyia plantegen continuar la negociació amb l’Estat espanyol per convocar un referèndum pactat, possibilitat que també contempla el preacord d’ERC i CDC amb les entitats sobiranistes, i que ja fa uns mesos plantejaven els diversos informes elaborats pel CATN.
Arribats en aquest punt, som molts els que ens preguntem a què aspiren els ecosocialistes catalans; si tot el que plantegen en els seus documents, aprovats pel Consell Nacional, coincideix en gran mesura amb el contingut del preacord d’ERC i CDC amb les entitats, per una banda, i amb el full de ruta de la CUP, per una altra, a què esperen per fer el pas endavant d’incorporar-se a l’acord, com farà ben aviat la CUP i com els reclama el corrent sobiranista del partit, Compromís per la Independència? O és que no els ha ensenyat res la fuetejada de l’exeurodiputat Raül Romeva quan ha abandonat el partit per discrepàncies amb el model d’estat? O l’anunci de Jaume Bosch que no repetirà en el proper parlament i que ICV faria bé d’analitzar punt per punt el preacord per mirar d’incorporar-se a quants més millor?
Mentrestant, Herrera s’afanya a dir que no hi ha risc de trencadissa dins el partit; segurament és veritat, però sí que hi ha risc de fugida de l’electorat cap a altres opcions ara per ara molt més definides i cansat d’aquesta ambivalència ideològica d’un partit que havia estat l’abanderat de la lluita per la democràcia i els drets socials, i que ara esgrimeix arguments incomprensibles per mantenir Catalunya dins d’Espanya en un règim d’estat lliure associat, situació que només Puerto Rico pot explicar què li suposa.

La diferència entre guanyar i perdre

Raül Massanella — Thu, 12 Feb 2015 19:35:00 +0100

Les pròximes convocatòries electorals (municipals al maig, plebiscitàries el setembre i potser generals a finals d'any o abans d'un any) seran una prova de foc per a l'independentisme. En ambdós casos, caldrà plantar cara a diversos enemics i obstacles. El primer enemic és intern, del propi procés. Després de la picabaralla entre els dos líders, que va tenir en brega les seves respectives formacions, fins que finalment el president va decidir i anunciar que convocaria eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari per al 27 de setembre, l'independentisme no les ha tingudes totes. I encara no s'ha refet. El segon enemic és extern, des de les forces unionistes. Les mateixes que van criticar l'anunci de convocatòria per al 27-S, però que ja estan movent fitxa arreu per preparar candidatures i estratègies. El món local és el primer que s'ha revolucionat. De fet, passa cada quatre anys, però aquesta vegada els moviments són molt més atrevits. A molts pobles i ciutats apareixen anuncis de llistes que es van conformant d'aquells partits que ja han ostentat representació municipal o aspiren a aconseguir-la. És aquest segon cas el més preocupant; l'aparició de llistes fantasmes, algunes fins i tot de partits amb representació institucional de més pes, sovint targiversa l'estratègia i el treball realitzat per aquelles formacions que tenen regidors municipals, o d'aquelles altres formacions extramunicipals que durant la legislatura han estat fent feina sovint des de l'ostracisme dels mitjans de comunicació locals i, és clar, amb el rebuig dels partits còmodament instal.lats als ajuntaments. L'objectiu d'aquestes llistes fantasmes és evitar que als ajuntaments catalans hi hagi una majoria independentista encara molt més àmplia que col.labori amb el Parlament de Catalunya en una suposada declaració d'independència o amb la convocatòria d'un referèndum per la independència. El tercer enemic prové del muntatge que s'està produint al voltant de determinades formacions, a les quals se'ls està donant molta cobertura en televisions, ràdios i mitjans privats, en un nou intent de desestabilitzar i esquerdar la ja de per si fràgil unitat de l'independentisme. La presència constant dels líders de Podemos i Ciudadanos en alguns mitjans privats espanyols, però també catalans, només persegueix crear la sensació que la societat catalana està dividida i enfrontada en temes com la llengua, les retallades i, és clar, el procés cap a la independència. A nivell espanyol, l'intent de desestabilització serà ràpidament contrarestat amb un pacte d'estat a l'estil de la reforma exprés de la Constitució o la llei contra el terrorisme jihadista, entre d'altres, a què ja ens té acostumats el bipartidisme vigent a Espanya des de fa 40 anys. A més, els últims moviments a l'interior del PSOE per apartar el seu emblanquinat líder i apostar per la presidenta andalusa, que s'ha afanyat a convocar eleccions abans que ningú, indica que aquests moviments s'estan produint per protegir un determinat stablishment burocràtic i subvencionariat. Per contrarestar tots aquests enemics, l'independentisme ha de buscar els seus punts forts, el primer dels quals és la unitat. La mateixa unitat que hi va haver per a la convocatòria del procés participatiu del 9-N, malgrat l'enredada a què CiU va sotmetre a ERC. Però també cal que aquesta unitat la fomentin les entitats sobiranistes, especialment l'ANC, immersa en un debat intern pujat de to i preocupant. En aquest sentit, Òmnium Cultural està essent exemplificant, atès que si hi ha diferències internes, no només no s'han manifestat, sinó que hi ha una línia comuna que és confiar en el principal director del procés, que és el president Mas, sense obviar el també paper de lideratge de Junqueras. Però l'altre punt fort que té el procés és la força de les centenars d'entitats, associacions i grups organitzats arreu del territori que cada setmana organitzen centenars d'actes per explicar la viabilitat de l'Estat català. Aquí també cal incloure-hi assemblees locals de l'ANC i delegacions d'Òmnium. Tota aquesta activitat ha teixit i seguirà teixint una gran xarxa arreu del país que és el que acabarà conformant la diferència entre guanyar o perdre. Ningú no pot menysprear el treball ingent dels milers de voluntaris que cada setmana organitzen, preparen, tuitegen, pengen, escriuen i fan xerrades, presentacions de llibres, concerts i taules informatives a favor que Catalunya esdevingui ben aviat un nou estat d'Europa. I farien bé de tenir-ho en compte tant els partits que hi estan a favor, com també aquells que hi estan en contra, perquè la seva força es canalitza cap a un objectiu tan suprem que res ni ningú evitarà que s'aconsegueixi.

Pau i treva, de moment

Raül Massanella — Sun, 25 Jan 2015 12:47:00 +0100

L’anunci de l’acord entre Mas i Junqueras ha portat una mica de tranquil.litat a les bases sobiranistes, les més populars. Durant aquests darrers dos mesos, moltes persones se m’acostaven per demanar-me què estava passant, mentre intentava tranquil.litzar-los que tot anava bé i que ben aviat ens sorprendrien amb l’acord. I així ha estat. Ara, la il.lusió ha tornat als seus rostres, no sense un bri de contenció: aconseguiran arribar fins al final, és a dir, fins al 27 de setembre? Perquè més enllà d’aquesta data, de moment, encara no en sabem res. Es parla d’un full de ruta que s’està redactant amb la col.laboració de les entitats sobiranistes, al qual volen que s’hi afegeixin altres formacions (és a dir, la CUP, perquè ICV ja se n’ha despenjat definitivament), però al mateix temps se’n filtren continguts sobre un acord al qual encara no s’ha arribat.
I mentre anem esperant per saber-ne els detalls, amb la il.lusió recuperada i de nou les bases mobilitzades, ara comencen els moviments per a les municipals. I aleshores apareix el gran acord de l’esquerra alternativa, amb una ICV delerosa d’ocupar l’Ajuntament de Barcelona, encara que sigui a costa de donar-li tot el protagonisme a l’Ada Colau i de carregar-se eminents independentistes pel camí (entengui’s Jaume Bosch i Ricard Gomà).
Mentrestant, la CUP s’ha mantingut fidel al seu camí, mentre es van configurant la munió de llistes municipals de l’esquerra independentista a través de processos participatius modèlics arreu del país. És la seva gran oportunitat, teixir arreu del país una teranyina d’assemblees populars que, sense massa fressa, treballin des de les bases per enfortir projectes de renovació a les poblacions catalanes. I quan aquesta presència no s’ha traduït amb representants als consistoris municipals, continuar treballant des de fora de les institucions per enfortir la unitat popular. Bona feina.
D’altres, en canvi, aprofiten qualsevol oportunitat per escolar-se i aprofitar-se’n. Fan la sensació de la fura, aquell animaló al qual no pots deixar-li ni un sol forat prop del galliner perquè l’aprofita per entrar-hi i acabar amb totes les gallines, encara que no pugui endur-se’n cap. La qüestió és fer mal. I si no aconsegueixen colar-se dins l’ajuntament, pleguen veles fins a esperar una nova oportunitat, que pot venir d’ajuntar-se amb els nouvinguts, acabats d’aterrar en l’escena política, però empesos per la força de la feina ben feta (cas Ada Colau) o de l’element mediàtic que aterra com amb un planejador disposat a escombrar-ho tot per fer cau i net (cas Pablo Iglesias); aleshores, esgrimeixen el discurs de la renovació, la regeneració i les polítiques socials per amagar el fracàs dels compromisos adquirits amb els ciutadans i, és clar, amb alguns dels seus votants, aquells que hi van confiar quan defensaren el dret a decidir el futur dels catalans a través de les urnes i que ara assisteixen a una nova traïció cap a les bases més populars.
De moment, però, les aigües a can Mas i can Junqueras estan força tranquil.les, mentre es va fent feina per acabar d’escatir què es farà des d’ara i fins al 27 de setembre, i més enllà. La feinada de la construcció de les estructures d’estat, la hisenda pròpia, la seguretat social, o l’emergència de disposar d’una llei electoral pròpia, entre d’altres, han d’acabar de fornir l’argumentari necessari per aconseguir l’èxit que molts esperem obtenir el proper 27 de setembre. Alguns, de tot això, en diuen una campanya electoral de nou mesos; d’altres pensem que és la construcció de les bases per al nou país, imprescindibles perquè es produeixi la tan necessària desconnexió amb l’Estat espanyol.
Més avall, però, també en deuen estar preparant alguna, o és que algú dubta que no tindrem notícies dels nostres veïns en forma de querelles, denúncies i altres facècies encarregades al Tribunal Constitucional de torn? D’això ja ens ha avisat l’Aznar, reapareixent a la convenció del PP, ben acompanyat dels fills il.lustres de SCC, a qui ja se’ls ha vist ara el llautó, després de festejar amb C’s; mentrestant, Rajoy i companyia passen de puntetes per la corrupció i l’atac foribund que PSOE i Podemos els dediquen dia si i dia també, mentre treuen pit d'una suposada recuperació econòmica que només arriba a aquells que encara no els ha ni arribat la crisi.

Després de Mas i Junqueras, ara toca prendre decisions

Raül Massanella — Sun, 28 Dec 2014 19:18:00 +0100

Després de les conferències de Mas i Junqueras, Herrera i Iceta també van voler contribuir amb les seves propostes (agenda social i diàleg). Des d'aleshores, el debat sobre els propers passos del procés català cap a la independència ha entrat en una espera continguda. Només a la xarxa continua la intensitat amb opinadors que mantenen el caliu sobre la millor manera de concórrer a unes possibles eleccions anticipades per al Parlament de Catalunya. Però la darrera setmana, la irrupció de Podemos i del seu carismàtic líder Pablo Iglesias a partir del seu discurs a Barcelona ha animat el debat amb opinions creuades entre els diversos líders dels partits catalans i amb aportacions també creuades dels opinadors de la xarxa.
Què és el que fa tanta por de Podemos al sobiranisme? Que sigui capaç d'arreplegar una bona colla de vots independentistes dels que han arribat en l'última fornada? O potser són els partits unionistes els que han de tenir por? Ciutadans i Iniciativa, a més d'UPyD, poden veure's compromesos als parlaments espanyol i català?
Les anàlisis de les diverses enquestes sobre intenció de vot a Espanya i Catalunya indiquen que no és precisament l'independentisme qui ha de patir, ja que ni la CUP ni CiU veurien perillar els seus resultats; sociològicament, els votants de Podemos no tenen massa res a veure amb els convergents i amb l'esquerra independentista. Potser només ERC tem que, en una convocatòria d'eleccions amb candidatura única, li saltin uns quants milers de vots que acabarien en mans de la formació de Pablo Iglesias. En canvi, aquells que sí que veuen perillar els seus resultats són aquelles formacions que defensen mesures semblants a les de Podemos, potser no tant reaccionàries, però de contingut semblant, com ara la regeneració política, l'agenda social abans que la nacional o la unitat d'Espanya. D'aquí vénen els intents d'ICV d'acostar-se a moviments com l'Avancem d'Ada Colau, la conformació de candidatures sota el paraigua de Podem per a les municipals amb representants d'ICV o els intents fallits de Rivera d'unir-se a Rosa Díez.
Això no vol pas dir que l'independentisme ja pugui dormir tranquil. Aquesta situació pot ser momentània, depenent del calendari electoral que es produeixi. Si al març hi ha eleccions a Catalunya, amb municipals al maig i generals a la tardor, molts podran dormir tranquils, perquè el plat fort al qual aspira Pablo Iglesias són les eleccions espanyoles, on les enquestes els situen com a segona força, amb creixements constants que podrien situar-los com a primera i amb necessitat de trobar aliances en l'esquerra espanyola (IU), tret del PSOE, per governar, o potser amb una ERC reforçada decidida a pactar a canvi d'un referèndum. Mentrestant, aquí, després d'unes eleccions anticipades amb una o tres candidatures independentistes, ja ho veurem, estaríem duent a terme el nostre propi procés constituent i la construcció de les tan necessàries estructures d'estat, com ara la hisenda pròpia. En canvi, si Mas decidís allargar la legislatura fins al 2016, es trobaria amb un govern espanyol reforçat, disposat a plantar encara més cara al procés i amb Podemos preparada per fer l'assalt al Parlament català, acabant-se definitivament la possibilitat d'aconseguir un acord de celebrar un referèndum consensuat amb l'Estat espanyol, per si algú encara pensa en aquesta via (llegeixi's Duran) i reduint-se les possibilitats d'aconseguir prou suport popular per plantejar unes eleccions amb caràcter plebiscitari, això sense tenir en compte els resultats de les municipals, que podrien haver debilitat tant a CiU com a ERC.
Davant d'aquests escenaris, cal que els tres polítics més carismàtics que ha donat la política catalana des del restabliment de la democràcia (Mas, Junqueras i Fernández) trobin ben aviat la fórmula que els permeti convocar les tan necessàries eleccions al Parlament de Catalunya durant el primer trimestre del proper any. Perquè, tal i com diu Junqueras en el seu article d'avui a l'Ara, "cerquem punts de trobada, deixem-nos d'atiar polèmiques que en res beneficien la causa de la llibertat i que sembren la discòrdia entre la nostra gent. Oblidem els frontismes i implementem ja un gran acord per construir ja un nou país que neixi amb un suport ciutadà amplíssim i transversal". Doncs ara és l'hora de trobar aquests punts de trobada que també es van trobar per a la data i la pregunta en benefici d'un objectiu comú i únic. Només d'aquesta manera evitarem escenaris que en res ens beneficiaran com a col.lectiu.

Els perills de la tercera anella

Raül Massanella — Tue, 09 Dec 2014 17:15:00 +0100

Després de les corresponents conferències del president Mas i del cap de l’oposició Junqueras. ara pertoca parlar-ne per arribar a una entesa. Des d’aleshores, però, les opinions i valoracions sobre ambdues propostes han omplert línies i més línies. Enmig, la demoscòpia ha continuat oferint dades sobre les intencions de vot dels catalans en unes eleccions anticipades i, tenint en compte que la cuina dels mitjans treballa a dojo, hi ha alguns aspectes que val la pena de comentar.
Per començar, l’enquesta encarregada per La Vanguardia anuncia que CiU i ERC no sumen majoria absoluta al Parlament ni amb llista única ni per separat i que necessitarien del concurs de la CUP per aconseguir 75 diputats, prou majoria com per seguir endavant amb el procés. Això és una mala notícia per a l’independentisme, que des de mitjans del 2012 i fins a principis del 2013 va tenir un ascens molt fort, però des d’aleshores s’ha estabilitzat, en la part alta, però no ha crescut més. Això significa que l’independentisme ha tocat sostre? De cap de les maneres, perquè existeixen bosses de possibles independentistes en amplis sectors de la societat catalana, sobretot entre la gent gran i els nouvinguts. Cap aquests grups d’indecisos caldrà dirigir els esforços d’explicar els beneficis del procés.
Hi ha també amplis sectors polititzats de la societat catalana que poden esdevenir votants de la independència. I en aquí apareix un segon problema, a parer meu. La irrupció de Podemos, que la mateixa enquesta de La Vanguardia li otorga 14 diputats, afectaria de forma considerable formacions com PSC i ICV. Jordi Muñoz, en una magnífica entrevista de Roger Palà a elcritic.cat, parla de tres anelles: els independentistes convençuts, els els nacionalistes que s’han convençuts i els indecisos. Per a ell, el perfil d’aquesta tercera anella és “gent relativament jove, en gran part castellanoparlant, amb nivells d’estudis mitjans o tirant a alts i majoritàriament d’esquerres, que estan molt desenganyats i a disgust amb l’Estat espanyol, però el projecte independentista no els convenç: la seva solució ideal seria, segurament, el federalisme”. En aquest sector és on l’independentisme hauria d’abocar esforços per convèncer votants d’aquestes formacions, enlluernats amb el discurs rupturista de la formació de Pablo Iglesias, per convèncer-los de les virtuts del procés cap a l’Estat propi. “Aquesta gent, davant de l’evidència que això (el federalisme) és impossible, pot plantejar-se donar suport a la independència”, i conclou Muñoz: “Per tant, hem de pensar que qui votarà Podem és gent que no pren part de l’entorn sobiranista o no situa la independència com una prioritat”.
De manera semblant, Francesc “Titot” Ribera explicava en un post del seu blog que la independència no és la prioritat de molts catalans, però sí que hi figura entre els elements importants. Per això, considera que “la possibilitat de definir la independència, d’acompanyar-la d’altres valors (sincerament, no com a estratègia de màrqueting), en canvi, sí que fa possible que moltes persones que a les enquestes sumen amb els independentistes, a les eleccions exerceixin com a tals, activament, a favor d’alguna de les llistes independentistes que es presentin”. Més que pel sentit d’una o tres llistes, el seu parer m’interessa pel que té d’important a l’hora de sumar més independentistes, aquells per als quals la prioritat és l’avortament, el medi ambient, l’atur o els drets socials, però que, atrets per un discurs interessant, efectiu, ple de valors sobre la independència, poden exercir l’opció de votar-la a través d’una o diverses llistes en unes properes eleccions catalanes.
Aquest discurs atractiu només serà possible si els partits polítics, però també la societat civil, treballa de forma coordinada un discurs plausible, creïble, realista, que expliqui no només que volem la independència, sinó també de quina independència es parla.

Aterratge forçós (o forçat)

Raül Massanella — Mon, 01 Dec 2014 00:43:00 +0100

L'aterratge forçós del president espanyol a Barcelona, Mariano Rajoy, aquest cap de setmana, acompanyat de la plana major del PP, ha despertat només interès entre els seus acòlits. Entre les seves paraules, algunes perles que val la pena reproduir a partir d’alguns dels tuits que es van publicar: "Conec Catalunya i sé que és molt plural. Ningú té dret a parlar en nom de tota Catalunya. Ningú"; “Quan la Generalitat no pot finançar-se, com hem solucionat el problema? Amb plebiscits? No, amb el Fons de Liquiditat"; "Hem fet a Catalunya el mateix que a altres comunitats espanyoles. Precisament per això, perquè és espanyola"; "El 9-N es va fer un simulacre de consulta amb el resultat que dos de cada tres catalans van decidir no participar"; "No arribem al nivell de sofisticació d'altres, però el desplegament de propaganda internacional preparat pel 9-N va ser un fracàs"; "I ara què? 18 mesos de viatge a enlloc. Mai un governant havia perdut tant el temps ni provocat tanta confusió i inestabilitat".
La veritat és que la visita de Rajoy i del PP no ha interessat massa a ningú; fins i tot la mateixa Carme(n) Chacón ha declarat que la culpa de la situació de Catalunya són els atacs del PP contra l’Estatut i la llengua catalana durant la recollida de signatures que es va fer per tot Espanya, i que Rajoy hauria d’haver vingut més a Catalunya. Llàstima que ni la Chacón ni Rajoy ni el PSOE ni el PP tenen res per oferir a Catalunya. Perquè, quin és el projecte que tenen per a Catalunya? N’hem tingut mostres les darreres setmanes: des de la suspensió del decret de pobresa energètica aprovat pel Parlament de Catalunya, acusant-lo d’insolidari amb la resta de l’Estat espanyol, a la minsa inversió prevista en el pressupostos espanyols en infraestructures per al 2015 (la penúltima autonomia en inversió, només superant Navarra, amb 1.072 milions d’euros, la inversió prevista més petita en els darrers 17 anys), a més de la querella presentada contra el nostre president i dues conselleres per desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació de funcions en el procés participatiu del 9N.
El Govern espanyol ja no té res a oferir a Catalunya; per això, molts catalans ja hem desconnectat, mentre esperem que es concreti cap a on anirà el procés fins a assolir la sobirania absoluta. Després de la conferència del president Mas, el posicionament de l’ANC i d’Òmnium aquest cap de setmana, dimarts li toca el torn a Oriol Junqueras i ERC explicar-nos la seva proposta. Mentrestant, les altres formacions polítiques aniran detallant les seves, mentre se succeiran les reunions i les trobades, més o menys formals, per debatre la fórmula que finalment serà l’escollida per concórrer a les properes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Perquè ja sabem el què, les eleccions anticipades, només ens falta saber el com i el quan.
Ara, el perill més gran és com s’ho farà l’Estat espanyol per dinamitar tot el procés. L’endemà de la conferència del president Mas, els mitjans de Madrid s’afanyaven a fer propostes sobre com calia fer-ho; de ben segur que el govern espanyol va repassar tots els editorials i les columnes per trobar-hi idees ben sucoses, però no s’hi val a badar. La hisenda pròpia i l’acció exterior segurament són a l’ull de l’huracà, ja que són dues de les estructures vitals per a la creació del nou estat: la recaptació tributària garantiria els recursos necessaris per mantenir l’estat del benestar dels ciutadans i la seguretat de l’èxit del procés, i l’acció exterior assegura el reconeixement internacional i la creixent internacionalització de l’economia catalana, que suposa ja el 25 % de les exportacions espanyoles.
Per això és tan important trobar la fórmula que garanteixi, en primer lloc, l’èxit del procés, i en segon lloc, que tots els vots independentistes tinguin cabuda en una o en diverses llistes, amb acords a priori o a posteriori de les eleccions, per als nous i per als vells independentistes, per als indecisos que encara no s’han convençut i per als que aviat es convenceran.

Ara és l’hora de posicionar-se

Raül Massanella — Thu, 27 Nov 2014 08:10:00 +0100

La conferència d’Artur Mas, com a president de la Generalitat, no ha deixat indiferent ningú. Ni als seus ni als altres. A uns perquè els ha compromès, com a partit del Govern i que aspira a seguir essent-ho, per als propers dos anys com a mínim; als altres, perquè els demana, no només que facin un pas cap al costat per fer espai a la societat civil, sinó perquè els demana que es posicionin clarament.
Les reaccions no es van fer esperar; alguns ja van marcar territori i no s’han sentit interpel.lats (Joan Herrera); altres, esperaven més contingut social i aspiren a configurar una llista unitària per transformar el país (la CUP); i d’altres, no se’n saben avenir i pensen que el president s’ha tornat boig (Duran). La reacció d’altres, caldrà anar-la madurant, perquè de veritat, les reaccions que compten són dues: les de CDC (amb part d’Unió, segurament) i, sobretot, les d’ERC.
L’atreviment del president d’explicar el com, el per què i fins i tot el quan (facin números i els sortirà el calendari), haurà descol.locat la majoria dels quadres dirigents tant de CDC com d’ERC; als primers, perquè ara ja saben que de moment no compten massa per al president, perquè si cal farà la llista sense ells, amb professionals, tècnics i personalitats de la societat civil; als segons, perquè ara els passa la patata calenta d’haver-se d’explicar clarament el proper 2 de desembre, quan coneixerem el full de ruta d’Oriol Junqueras, amb ERC. No sabem a hores d’ara si el president Mas hi anirà, per tornar-li la visita al líder republicà.
La tercera part en “discòrdia”, la societat civil, sembla, però, engrescada. Les primeres paraules de Carme Forcadell i Muriel Casals eren esperançadores; el pla del president els agrada. Per precaució, la primera va dir que n’havien de parlar en assemblea, però se li escapava el somriure per sota el nas. Casals, en canvi, irradiava esperança per tots els porus de la seva pell; la proposta de Mas l’entusiasme i suposo que també entusiasmarà l’entitat que representa.
Dels altres, d’aquells que no en volen sentir ni parlar dels plans marcians del president de la Generalitat, no en vull ni parlar. PSC (amb l’il.luminat Collboni proposant portar el Senat d’elefants a Barcelona), PSOE i PP continuen sense entendre res i utilitzant les pitjors eines per intentar entendre què els ha passat per damunt. I el que ha estat és un tsumani en forma de declaració d’intencions, perfectament diàfanes, del que farà el nostre president i les seves principals institucions de govern durant els propers dos anys, acompanyat de la majoria de la població catalana.
Això no vol pas dir que tot estigui dat i beneït, sinó que encara cal molta feina per acabar d’explicar el que s’hi guanyarà i el que no es perdrà amb una Catalunya estat. Per això també és tan important el temps que durarà tot el procés, per més que el president digui que el quan no serà problema. Cal acabar de configurar les estructures d’estat necessàries per explicar aquí i enllà que Catalunya està més que preparada per ser un nou estat d’Europa. I que, a més, ho farà a través d’un procés diàfan i transparent, consensuat i gens utòpic.
Ara només falta que els plans del president Mas aconsegueixin la complicitat necessària de tots aquells que l’han d’acompanyar fins a la declaració d’independència que s’hauria de produir, si tot va bé. a mitjans del 2016 i que hauria de ser refrendada en referèndum per part dels ciutadans el novembre del 2016, el mateix dia que triarem el nou parlament català, ara sí a través de llistes independents dels diferents partits del país, d’un nou país d’Europa. O, com a mínim, d’aquells que s’hi vulguin presentar, perquè, potser aleshores ja n’hi haurà que hauran abandonat el vaixell i el país per anar a fer les castelles. Tot i que de moment no els vagi gaire bé.

Raül Massanella

Les estructures d’estat pendents

Raül Massanella — Wed, 19 Nov 2014 00:57:00 +0100

Dissabte vaig tenir el plaer d’acompanyar durant la seva xerrada a Josep Bargalló, exconseller d’ensenyament i exconseller primer durant el segon tripartit, així com exdirector de la Fundació Ramon Llull. Durant la seva xerrada Model lingüístic i cultural de la Catalunya estat, Bargalló va fer una afirmació que m’ha fet rumiar: per a ell, educació, salut, seguretat i hisenda són les veritables estructures d’estat, i mentre les tres primeres ja les tenim, la quarta s’hauria d’estar fent a marxes forçades.
La consideració que l’educació és una estructura d’estat m’ha fet pensar que segurament Bargalló té raó. El nostre país s’ha destacat sempre per una decidida aposta pel sistema educatiu, ja sigui el públic o el privat. Des del moviment de l’Escola Nova, passant per l’escola de la República i els moviments de renovació pedagògica, l’ensenyament a Catalunya sempre s’ha caracteritzat per l’esperit renovador i compromès amb la realitat del país. Amb la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2009, es volien posar les bases de l’ensenyament del segle XXI, estroncades amb la LOMCE del ministre Wert, que pretén dinamitar tota la tasca duta a terme per dècades de mestres i professors. Ara, en el procés de construcció nacional que hem empès la majoria de la societat catalana, acompanyada per gran part de la classe política i de part de les elits dirigents del nostre país, caldrà reprendre el debat sobre quina educació ens cal per a les noves generacions.
Al costat d’aquest debat, n’haurem d’establir d’altres que són tant o més importants, com és ara el model lingüístic de què s’ha de dotar el nou estat català. El CATN dóna pistes de cap a on es pot anar quan diu que, d‘una banda, caldrà atorgar al català (i l’aranès) la plenitud de reconeixement i d‘ús en tots els àmbits; i d‘una altra, caldrà mantenir la continuïtat dels usos del castellà, atès que una gran part de la població catalana és monolingüe castellana. Bargalló conclou que la reflexió lingüística haurà de fer-se “sense estridències, escarafalls, imposicions ni renúncies”. Té tota la raó, ja que per aquí podríem perdre molts dels avenços aconseguits en convivència i cohesió social, no només durant els darrers trenta anys, sinó tot el que es va aconseguir abans del franquisme i també durant el segle XIX. Però també caldrà ser contundent a l’hora de reclamar per a la nostra llengua la plenitud que mereix després de segles de persecució, d’intents de liquidació i de discriminació. Sense imposicions, però sense renúncies, per acabar dotant el català de l’estatus que es mereix com a llengua d’un estat que haurà de vetllar perquè la resta de catalanoparlants puguin gaudir-ne també amb plenitud, com a mínim, des del punt de vista cultural, però també de representativitat davant la comunitat mundial.