Blog Ramon Vilageliu

Minut 31

Ramon Vilageliu — Mon, 22 Feb 2010 08:49:00 +0100

Resulta aclaparador escoltar, a qualsevol conversa (al bar prenent un cafè, o la cua de la peixeteria), la frase “tota la vida ha estat així”. Les aplicacions d’aquest lloc comú de “tota la vida…” són inacabables i, així, acaba sent un recurs lingüístic per justificar qualsevol acció o inacció: quan algú diu que “tota la vida” ha fet o ha vist fer això o allò, està intentant convèncer l’interlocutor que “això” o “allò” són ben normals. Quotidianament comprobables. I per això, per donar-hi versemblança, l’emissor inclou com a clau d’entrada el “tota la vida”, que ens anticipa còmodament que, el que ve al darrera, forma part del que és sabut i no caldrà que el receptor faci esforços de comprensió.

Doncs bé: els Ajuntaments, “tota la vida” havien comptat amb l’augment de valor dels terrenys que requalificaven per a noves construccions. Tota la vida (és a dir, des de fa deu o quinze anys!) havia estat així. I, anant bé, amb aquest excedent constant, es podien quadrar els pressupostos i oferir serveis. Anant malament, amb aquest excedent se n’ha fet de tot.

Ara, després de veure, amb curiositat mòrbida, el reportatge de “30 minuts” sobre les economies municipals es fa evident que hi ha alguna mena de contradicció entre aquesta pràctica de “tota la vida” i la subsistència dels ajuntaments com a l’administració més pròxima i que més serveis ofereix a la gent. Així, hi ha tot un trajecte entre la política i l’economia que es pot esquematitzar dient la política conté més ideologia que l’economia (tot i que l’economia en té més, per exemple, que la botànica), justament perquè la política té més grau de complexitat que l’economia (i que la botànica!).
Per això, quan un polític fa d’economista s’ha dit, tota la vida, que és gris i quan un economista fa de polític es diu, com a mínim, que és un impostor.
Però aquest mateix espai d’incertesa entre una i l’altra és el que les uneix indestriablement: com un continu, el concepte mateix de política com a pràctica que pretén aplicar una ideologia a les relacions dels individus d’un mateix col·lectiu, exigeix un punt de partida raonablement lligat a la capacitat de finançar les accions que se’n desprenen.

El reportatge “S’ha acabat la festa”, emès pel 30 minuts de TV3, augura un futur poc engrescador per a unes certes administracions locals. En tots els casos, l’accés als recursos financers (si se’n tenen) és a canvi d’hipoteques espectaculars en forma d’aportacions atípiques: clots d’escombraries o plans d’urbanització aparentment són la taula de salvació per fer escoles bressol o auditoris i que, finalment, esdevenen el fracàs de l’educació o de l’espectacle locals.

Que quedi clar, doncs: als ajuntaments, ara, ja no hi poden anar ni persones que se’n vulguin aprofitar, ni especuladors de baixa estopa. No en treuran res. És l’hora de la gent compromesa i generosa pels nostres ajuntaments.

Hi ha qui diu que “tota la vida ha estat així”.

La geografia de l’espai inexistent

Ramon Vilageliu — Fri, 30 May 2008 11:09:52 +0200

Atabalats com hem estat amb el “problema de l’aigua”, aquest any ens hem ben oblidat de la grip aviària. Recordem-la, així, per sobre. La grip aviària és una malaltia contagiosa en animals causada per virus que normalment afecten aus i, menys habitualment, porcs. A nosaltres, humans de tota talla, color i tendència, sembla que també ens pot afectar i, per això, aquest virus de nom ben galdós (virus H5N1) va estar a les portades de tots els diaris i noticiaris de televisió, radio i mitjans digitals diversos durant mesos. Anys.
Sense negar la potencialitat del perill de pandèmia mundial (que, és clar, el poble ras com jo desconeix i, per tant, només diu “ai” quan la realitat informativa apreta), a hores d’ara la realitat de la grip aviària és la següent: de l’any 2003 fins a l’actualitat, a tot el món, hi ha hagut 382 casos d’infecció humana de virus H5N1, amb el resultat, lamentable, de 241 morts.
També és ben real, i lamentable, que a l’any 1997 Donald Rumsfield (polític dels EUA, Secretari de Defensa del govern de Gerald Ford de 1975 a 1977, i de George W. Bush entre 2001 i 2006) fos nomenat president l’empresa de biotecnologia Gilead Sciences. Aquesta empresa havia registrat la patent de Tamiflu, que ha estat reconegut com efectiu contra les infeccions humanes del virus H5N1, i està sent emmagatzemat per diversos països per al seu ús, si calgués. Així, al juliol de 2005, el Pentàgon va comprar dosis de Tamiflu per valor de 58 milions de dòlars i el Departament de Salut i Serveis Personals dels EUA va anunciar que encarregaria 1.000 milions de dòlars més d’aquest fàrmac miraculós. Per cert, quan se li va demanar a en Rumsfeld que triés entre els seus interessos empresarials i la seva evident vocació de servei públic com a Secretari de Defensa americà, senzillament s’hi va negar. Darrera de la compra dels EUA, és clar, la resta d’estats “lliures” van fer el mateix i el Ministerio de Sanidad espanyol va comprar-ne fins a 10 milions de dosis i els va guardar a pany i forrellat en el Centro Militar de Farmacia, que depèn de Defensa. Entratant, i durant el temps que Donald Rumsfield va fer de polític al servei de poble americà, les accions de Gilead Sciencies van augmentar un 807%. Per cert, la Generalitat, amatent a l’alarma generada per la grip aviària, “disposa de 1.300.000 tractaments per a la població; aquesta quantitat permetrà atendre, a més, el personal de risc, com ara sanitaris, cossos de seguretat, persones exposades al primer focus d'infecció, i l'entorn dels possibles afectats per tal de controlar-ne al màxim l'expansió i donar el temps necessari a la producció de vacunes”, segons afirma el Departament de Salut. Ja està: alarma solucionada.
Generar un estat de xoc és el millor motiu per poder aplicar una teràpia de xoc. Tot s’aprofita. Per això, quan aquesta setmana se’ns informava que la principal causa de preocupació de la població catalana era la manca d’aigua de boca, m’he esborronat. Ai.

La opulència i la por

Ramon Vilageliu — Mon, 26 May 2008 08:18:49 +0200

Josepa Vilaret, àlies la negreta, va llevar-se i, d’esma, va sortir de casa a buscar el menjar. Ja feia temps, potser massa temps i tot, que aconseguir pa era incert perquè els preus pujaven sense aturador i la precarietat, a la Barcelona de l’any 1789, era indiscutible: es menjava poc i malament. I el pa era la base d’aquesta alimentació poc nutritiva, escadussera. De fet, el dia abans, un fred 27 de febrer, ja havia corregut la brama que l’augment per la compra del dia següent havia de ser significatiu i Josepa va caminar cap a la fleca municipal trepitjant fort. Escaldada de no poder ni portar quatre engrunes de pa a casa, ja no li quedava cap altre recurs que fer el cor fort: tota la por que havia de tenir pel que havien de menjar els seus dos fills ja l’havia gastada en alguna de les darreres pujades de l’aliment. Si ja no podia comprar pa només els quedava morir-se a poc a poc, com ja havia vist en d’altres famílies amb menys vigor que la seva.
Així que va arribar a la fleca va saber que, efectivament, l’encariment que s’anunciava per l’endemà encara seria superior i que, sense solució, la seva canalla es quedaria definitivament sense pa. Una ràbia seca li va pujar coll amunt i, juntament amb d’altres dones que tampoc podien portar teca a casa van començar a cridar. La multitud, primer expectant, va anar encomenant-se d’aquell furor deseperat.

Hores després el foc havia consumit el que quedava de la fleca tot i l’oposició de les forces que havia enviat Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto. La multitud havia assaltat i saquejat el que havia estat un edifici municipal i que, des del 1767, la privatització d’aquests establiments havia deixat en mans de l’especulació alimentària privada. Josepa Vilaret, a més, havia arengat amb eloqüència la mutiltud, que la va reconèixer com una de la instigadora necessària dels fets. Delatada i empresonada, a l’endamà una massa enardida de persones exigia al Pla de Palau que no s’encarís més el pa i que la Josepa i cinc empresonats més fossin alliberats. El compromís dels governants es va trencar perquè, contravenint els acords, la mateixa tarda de l’1 de març altres persones sense nom i sense por havien començat a exigir que no s’apuges més ni l’oli, ni la carn ni el vi. Els rebomboris s’havien estès i ja hi havia altres homes condemnats a mort a Vic.

La reacció va ser immediata; la Josepa Vilaret i els cinc homes van ser immediatament executats perquè la por perduda per la gent, que no tenia res a perdre, es va convertir en pànic entre regidors i governants. La repressió va ser implacable i, a banda dels morts, la població va patir com mai. Com sempre, vaja.

Cinc mesos després a París esclatava una altra revolució que, 45.000 decapitacions després, significava la fi de l’absolutisme i l’antic règim. Naixia la “liberté, égalité, fraternité, ou la mort!” que va guiar l’adveniment del nostre món occidental. Per una engruna de pa.

D’aigua a les aixetes, els nostres rebesavis no en tenien, és clar. Ni de trens ni avions, ni electricitat, tampoc. De dignitat, sí.

Be water, my friend

Ramon Vilageliu — Mon, 12 May 2008 12:13:48 +0200

“La natura/ diligent ens procura/ una bèstia/ per a cada molèstia. Si a les fosques/ ja no piquen les mosques,/ hi ha els mosquits,/ que treballen de nits”, deia el gran poeta vallesà Pere Quart (Joan Oliver) en el seu “Bestiari” (1937). I sí, efectivament, resulta del tot educatiu comprovar que l’adaptació és una capacitat que esdevé constant en tota mena de fauna. A cada situació hi trobem qui en treu petroli, per poc favorables que siguin, aparentment, les circumstàncies. És per això que cal concloure que el món, les circumstàncies, no s’adapten a nosaltres i som nosaltres que tenim el deure moral d’adaptar-nos-hi. Sense matisos.

Això sempre ve a tomb, però ara, en circumstàncies procongressuals, aquesta capacitat d’adaptar-nos encara té més vigència. Hi ha qui diu que (sic.) “el país està trist”, o “desmoralizat”, que aquest o aquell partit "ha perdut el nord", etc. Efectivament, els humans tenim tendència a barrejar les nostres apreciacions amb la realitat i, creieu-me, la realitat no està ni trista, ni contenta. La realitat és, en present.

Així, capaços com som de projectar els nostres estats d’ànim i dir, planament, que “fa un dia trist” (donant a entendre que la poca lluminositat diürna ens provoca sentiments de tancament), també ens resulta ben poc complicat de dir que “si el país això o allò”. Com si el dia fos, realment, trist. Com si el país, la realitat, s’adonés de les nostres misèries. És clar, per molt compartides que puguin ser aquestes misèries, ens cal dir que són nostres, personals. I que, desgraciadament, només nosaltres podem capgirar-les i convertir-les en altres sensacions contraposades.

Només assumint aquesta falsa humanització de les coses, d’entendre la realitat, podem ser capaços d’actuar, de comunicar. Assumint que “a les fosques ja no piquen les mosques”, podem preveure que, tot i això, “hi ha els mosquits, que treballen de nits”. I posar una malla a la finestra prou fina, I que no puguin entrar a casa nostra per despertar-nos a mitjanit amb el seu brunzir fiblant, agut i feridor. Només assumint, si és el cas, que ens entristeix “no sé què” podem ser capaços de sobreposar-nos-hi.

Entendre i comunicar són valors de gran trascendència en el desenvolupament humà. I tots dos impulsos tenen un rang d’aplicació divers. Aquestes dues fases del coneixement humà ens fan servei, justament, a l’hora d’actuar sobre diferents estrats de la realitat: com més complex és el que cal entendre o menys intel·ligible per la resta d’humans és el que volem comunicar, serà superior el grau de sofisticació de la forma de coneixement que utilitzem. Vull dir que la ciència ens permet, amb un sentit comú més o menys bàsic, entendre i comunicar fets com la caiguda d’un llamp o la composició d’una mol·lècula.
D’altra banda, entendre i comunicar un estat d’ànim, l’alegria un enamorament o la incertesa d’un procés de canvi, no s’engalza en cap fòrmula que puguem entendre o comunicar per analogia amb altres experiències que tinguem (o que hagin tingut altres humans), perquè els factors que hi intervenen són inintel·ligibles per qualsevol humà. I en canvi, l’alegria o la incertesa són realitats ben clares per qui les pateix (o gaudeix!), encara que són difícils d’entendre per l’altra gent, i poc més que incomunicables per qui n’és protagonista.

Diguem que, si això fos així, la ciència seria una forma de coneixement que serveix per copsar i, si és el cas, intervenir sobre fets d’una complexitat limitada, que es poden entendre aplicant uns coneixements previs pautats, avaluables i repetibles. De l’universal cap al que és individual. L’art, en canvi, seria la forma de coneixement que permet d’entendre i comunicar realitats poc o gens intel·ligibles. Del que és individual cap al que pot (vol?) esdevenir universal.

Així doncs, potser només entenent la política com a art, ens podem adaptar a la realitat.

Enaiguats, decandits

Ramon Vilageliu — Mon, 05 May 2008 07:59:05 +0200

No fa pas gaire, en els nostres pobles, hi havia qui esmolva la dalla amb aquell so rítmic que produïen les mans expertes del pagès fregant la pedra d’esmeril a la fulla corvada i maliciosa de l’eina. Era un so que presagiava l’olor d’herba tallada, del baf que aviat ompliria l’entorn d’aquell home entossudit a fer menjar pels conills o a arranar marges. Eren temps en què el teixons feien maleses, de nit, amb els pèsols de l’hort i que els carros encara tenien preferència. De quan la llet es comprava a petricons i el terreny es comptava en quarteres.

La petjada rural, intensa, havia generat durant segles alguns criteris, ben clars: els termenals eren sagrats i les hores de regar (al regadiu) motiu justificat de cops de magalla. Reclosos en aquest món moribund, que s’havia generat durant decennis de sedimentació de maneres de fer i formes de pensar, hi va néixer una generació que només reconeixia d’esquitllada aquella realitat. Feia poc que les iaies havien anat abandonant l’aigua d’herbes, l’ungüent de la serp i els pegats de sor Virgínia. La modernor havia tret el nas i, avergonyides, havien començat a donar Tetraciclina als néts que, amb el temps, havien de quedar tots amb les dents acolorides d’un gris terrós, de color de gos com fuig. Una mica avergonyits de ser el que eren, miraven amb rancúnia (i des de sota) la nova “aristocràcia” que suplantava l’amo del tros, sempre tan allunyat de la masoveria. Era una nova “aristocràcia” que formiguejava el terreny i que mostrava noves formes de relació, nous gestos, noves maneres d’entendre el territori. Una aristocràcia sobrevinguda que indicava, també, un canvi irreversible en la ruralitat, minoritzada per desig propi: com l’indi de l’amazones que porta uns pantalons del Barça com a única indumentària per moure’s per la selva. Perduda la dignitat rural per desídia, només quedava el llarg trajecte cap a la practicitat de ciutat. Llençar al femer l’escon de la cuina (“banc llarg i de respatller alt, com el que sol haver-hi a les cuines de pagès” que diu el diccionari català-valencià-balear) i posar-hi, en el seu lloc, un sofà de pell plastificada (d’escai) com a mostra d’adaptació als nous temps. Mirar de reüll i indolència la torrentada que venia, dir-ne pestes i assumir amb avidesa la nova manera d’entendre el món, un camí sense retorn: ser depredadors.

Ara, dues generacions després, la gent dels nostres pobles, desmemoriats, vagaregen entre la incontinència i la lassitud. Parlem de gestió del territori com si la terra només fos nostra i no deixada en herència i usdefruit, com a dret a gaudir-ne amb l’obligació de conservar-les pels nostres néts i nétes. Som rics, anem de vacances a l’altra punta de món, circulem amb cotxe i ens dutxem cada dia. Però hem oblidat el nom de les herbes dels nostres boscos i, enaiguats, no podrem explicar a la nostra canalla altres contes que les facècies de les pel·licules de Disney. Decandits, de tant nedar contra corrent.