https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/ Thu, 07 Feb 2008 11:33:17 +0100 ca https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/630/aigua https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/630/aigua Thu, 07 Feb 2008 11:33:17 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/630/aigua
Tinc més de 30 anys, i sempre, absolutament sempre, he sentit dir que "falta aigua". De menut, sentia com la gent s'alegrava de que plogués. Quan coneixia Catalunya de la mà del meu pare i família, sempre paràvem als pantans i, si estaven més o menys plens, notava un complanet somriure a les seves cares. L'aigua sempre ha estat un problema.

Creixes, ets independent, entens més o menys les coses i notes com alguns "problemes" desapareixen, d'altres afloren i alguns, com els de l'aigua, segueixen permanents. Hem viscut l'era de les piscines privades, dels camps de golf i de les indústries que usen l'aigua a tort i a dret. Encara recordo quan vem abandonar al pis de Granollers els dipòsits del terrat per tenir aigua corrent, un luxe que només semblava possible a la ciutat de Barcelona. Però sempre ha faltat aigua.

Els meus pares s'enfadaven quan deixava l'aixeta oberta quan em rentava les dents i, quan era més petit, tardava massa temps fent-ho perquè no era pas molt destre. Recordo que tirar la cadena era com una espècie de "luxe" a vegades. Sempre a faltat aigua.

I aleshores em pregunto: si sempre ha faltat aigua, com és que no s'hi ha fet res? Com és que encara és un problema? Com és que ara m'amenacen amb multes en el cas que decideixi banyar-me en comptes de dutxar-me? Em podré dutxar? Si ni tan sols puc ja beure aigua de l'aixeta sense esgarrifances!

Evidentment, està clar que le problema de l'aigua, tot i ser-hi, demana un projecte a molt llarg plaç. Un projecte que sembla ser que ningú té ganes d'abordar... no deu donar suficients vots. O, pitjor encara, tothom espera que sigui problema de l'altre. No s'han fet coses interessants. Es demana que no es reguin els jardins de casa ni somplin les piscines, però tampoc ens han donat alternatives. Es podria aprofitar l'aigua de pluja, però no ha interessat. O dividir les cloaques per aprofitar-ne les no contaminants. HI ha tantes idees, tans possibles projectes i tantes poques ganes de solucionar-ho... ui no, hi ha una manera: A MULTAR-NOS!!!!! O a portar aigua en vaixells... au vinga. Salut]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/521/del-caos-de-rodalies-al-caos-politic-catala https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/521/del-caos-de-rodalies-al-caos-politic-catala Sun, 02 Dec 2007 11:44:19 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/521/del-caos-de-rodalies-al-caos-politic-catala
El tripartit s'enfronta, com vem viure, a la redacció d'un Estatut que en surt del Parlament amb molta força i valentia. Però les successives jugades estratègiques polítiques en fan d'ell un paper mullat (i les que falten!). S'aprova, amb mínims, i enceta la caixa dels trons al govern: ERC, encara amb certa dignitat, no hi vota a favor. Unes noves eleccions, amb Maragall a la banqueta, que provoquen que el President del nostre país sigui un personatge peculiar, en Montilla. És necessari de nou el tripartit, i les seves accions en només 1 any fan que molts (o això crec) dels votants d'ERC se sentin tremendament estafats. De nou, les divergències polítiques van apareixent dia sí, dia també. La última, aquest cap de setmana amb la presència de totes les forces polítiques del nostre país, que inclouen ERC i els ecosocialistes, deixant present l'absència anunciada del PSC (fruit del seu fort lligam amb el govern socialista d'Espanya). Evidentment, les dues absències del PP i de Ciutadans no les tinc en compte per aberració i, en certa manera, coherència.

Les consignes de la manifestació son vàries, però molts mitjans coincideixen que el crit més sentit és "In-de-pen-dèn-ci-a". Molts. Les estelades, per sort, guanyen terreny als glòbuls taronjes dels convergents (que copien l'estratègia dels socialistes de la passada diada de Sant Jordi, que també els hi val). Els butaneros, tot i que vistosos, criden però també reben. Passen les hores, i penses: ara què haig de fer?

S'acosten les generals i, des del meu punt de vista, l'objectiu és evitar que el Partir Popular entri a la Moncloa. És una jugada estratègica, més aviat. Si algú m'ha de donar pel cul, que no siguin els peperus. Per què clar, està més que demostrat que tan el PP com el PSOE ens la tenen jugada, per molt de dretes o d'esquerres que vulguin ser. Catalunya a Espanya no els interessa, només per batallar (i cobrar). Vista amb aquesta perspectiva, l'elecció, tot i que variada, és múltiple, i no serà ara (tampoc val la pena) el moment de desentrellar-ne la solució.

Però més aviat o més tard, tornarà a tocar elegir el nostre Parlament. Aleshores sí que les coses es posen difícils. I ho vull fer ara que, aparentment, tot sembla llunyà. A en Montilla, que s'ho estudia tot, ara sap que pot dir el què vulgui i fer el què vulgui... encara li queden anys (o pot ser mesos, ja veurem què passa amb les generals) per fer alguna nova jugada i mantenir-nos a tots enganyats. Però ara és un bon moment perquè veiem el tripartit funcionant amb tremenda naturalitat, una naturalitat que, sincerament em pregunto, a algú li agrada? Deixant de banda als ecosocialistes, peperus i a Ciutadans, les opcions bàsiques i fàcils es queden en tres: els socialistes-espanyols del PSC, els convergents amb fortes remicències espanyolistes de CiU i els venuts i difuminats d'ERC. Després, una àmplia amalgama, molt més interessant però tremendament inefectiva, de partits minoritaris que crec, sincerament, que a nivell de país (català) poca força de decisió tindran (però que, pot ser, sí haurien de tenir). Què fem?

Evidentment, el vot socialista està totalment descartat. El partit, tot i portar una C de Catalunya es desmarca sempre que pot del concepte nació per parlar d'autonomia (espanyola). Necessiten Madrid, volen Madrid i només els interessa Madrid. Ja tenen dos individus dels seus als ministeris... Governen amb un caràcter molt diferent que els 23 anys de CiU, però tenen la clara mania de fer-nos culpables de tots els problemes (som nosaltres els responsables de la contaminació de Barcelona, som nosaltres els que estem deixant sense aigua el país, som nosaltres els que ens matem... però ells tenen la solució) i actuen amb una actitut paternalista que, a mi, em fa realment fàstig.

El GRAN problema de CiU no és pas el 3%, sino Unió. Els rumors diuen que tan sols representen el 10% de la colació, però un 70% del capital econòmic de la mateixa. Gran raó que li permet al Sr. Duran dir les tonteries que diu amb una impunitat absoluta. Ni Mas ni O. Pujol poden dir-li res, fan cas total de la dita: qui paga, mana. Si es separen d'Unió, estic convençut que Convergència tindria no només més llibertat de moviments, sino un vot més favorable, però cada cop està més clara aquesta dependència irrenunciable. Mal vot doncs, si més no ara.

ERC? Han demostrat ser un partit d'esquerra. Actuen amb el mateix paternalisme que els socialistes. "La culpa no és teva", diuen, "sino de tots". Gran frase mítica. Han demostrat ser republicans, ben fàcil que és. Però sembla que comparteixen la mateixa C de Catalunya que els socialistes. Les seves ànsies de govern els han fet canviar i molt. Jo m'he sentit venut, traït. No son una alternativa, perquè la seva presència al govern sembla més anecdòtica (per allò de que poden dir que han estat uns quants anys tornant a governar el seu país) que no pas pràctica. Què han fet? Son lògics? Quina és la seva direcció? La seva actuació fa que, ara per ara, no mantinguin units aquells que busquem la independència del nostre país (sigui per la via que sigui, sigui per la raó que sigui). No pas per un motiu d'orgull i de bandera, ara fins i tot pel desgavell social i econòmic que això comporta. Va més enllà... però no fan res (o, donem-los una oportunitat: sembla ser que no fan res). Em dóna la sensació que els socialistes els criden per temes menors: "Ei, nois d'ERC, decidiu vosaltres on posar la senyera: a la dreta o a l'esquerra de la bandera nacional espanyola?". I ells decideixen, es senten orgullosos, i tornen al seu despatx. Obvi, perquè amb d'altres temes no poden fer res: ni demanar un nou estatut (un status quo del setembre de l'any passat seria un bon inici), fer dimitir la Ministra de Foment, ni demanar responsabilitats polítiques per altre banda necessàries i justes. Haurien de ser el talp al govern del moviment independentista i catalanista... però ni això.

És un dubte que encara no tinc resolt, però que molt crec que no resoldré fins a l'últim moment. I ho hauré de fer recordant dies com avui, quan la sensació que em queda després d'un clam com el d'ahir 1 de desembre xoca frontalment amb la gestió i què fer del Govern que ara tenim (i dels polítics que hi ha al Parlament). Hi ha un nou caos polític... i aquest sí que no és culpa de la Ministra de Foment.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/486/aixi-som https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/486/aixi-som Wed, 14 Nov 2007 23:52:04 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/486/aixi-som
Els explicava que havia exercit el meu dret de votar (voluntari, cosa que als argentins els sorprenia) per un partit que, aleshores (casi farà sis anys) entenia com independentista, català i d'esquerres. Un partit petit (en vots) que, junt amb un altre amb qui no comparteixo casi cap ideologia, formava un govern amb un altre socialista de caràcter estatal, aquest últim amb més vots. Algú em va preguntar si aquest últim havia aconseguit la majoria de vots, i quan els deia que no, no entenien que el President no fos el més votat. Democràcia, deia jo. Doncs quina democràcia, deien ells. Els deia que m'havia sentit trait no una, sino dues vegades per aquell partit independentista, català i d'esquerres. Ho sentia perquè havia estat jugant amb aquell tripartit fent coses extranyes que, des d'un punt de vista lògic no tindrien raó de ser. Com quines?, em preguntaven. L'Estatut. Unes lleis que podien haver fet Catalunya més gran que al final van arribar a Madrid distorsionades per un cuart partit (el més votat, però ara a l'oposició). I que ara estava en mans d'un tribunal i que, segurament, ens el tombarien. I fa cuatre dies que en Carod aplaudia efusivament a en Montilla... fins i tot vaig pensar que era un error d'algun dels diaris que aleshores llegia.

Els explicava que portem anys pagant 10 a Madrid i recuperant-ne molts menys. Però ho deia a la vegada que m'adonava que, com que ja fa anys que ho fem, casi ho trobava normal. I seguiu pagant? És clar!, cridava. Doncs no ho veien tan clar, uns. Uns em recordaven la catàstrofe del Carmel. Ui sí... feia memòria. Quants van dimitir?, s'interesava algú. Ningú, que jo recordi. I aquest estiu després de la gran apagada? Tampoc, no pas, sentenciava. I quan arribava a parlar del tema del TAV i de Rodalies, del fet que un parell de centenars de persones perdessin el tren, el metro i una línia de tren autonòmica, ja ni gosaven preguntar-me si algú havia dimitit, si algú s'havia queixat ni res de res. I ara diuen que, durant un temps, aquelles línies seran gratuites (és a dir, jo t'hauré de pagar el tren a tu... com que em sobren).

Em va fer pensar. Oi tant. Som uns perdedors. Uns acostumats. Un grup de gent que, tot i que ens agrada xerrar, ho fem per la boca petita. Com si toqués fer-ho, perquè toca, però poc més. Fins i tot aquest any seguirem pagant més del què rebem. I en comptes de plantar-nos, TOTS, res... seguirem fent el què sabem fer: pagar i callar.

Tenim unes infraestructures nefastes. No cal ser un expert. Ens quedem sense trens, omplim les vies de circulació de cues i cues de cotxes parats, però l'endemà i tornem. I no fem res quan ens segueixen prenent el pèl. Omplin (jo el primer), desenes de blocs i de pàgines web reivindicant la nostra independència i clamant el nostre respecte. I des d'on sigui s'en riuen, perquè tot i saber que pot ser tenim raó, callarem. No farem res.

Vindran les pròximes eleccions i ERC tindrà vots. I ERC no haurà canviat les seves inicials per qualsevol d'altres que realment la defineixin. Fins i tot ens encantarà saber que en Montilla, aquell xarnego que patalejava el català omplint les estanteries del Mercadona, ara defensa Catalunya, a mesos de les generals i que, després d'un preciós oblit, hi tornarà a mesos de les autonòmiques. Per què som això: una autonomia depenent d'un estat que es diu Espanya. I que dóna la sensació que tenim ganes de seguir com estem. Som incapaços de reaccionar i de voler cap canvi. Com si els canvis ens fessin por. Oi tant que ens fan por. Com aquell que es diu com es diu aquí i a la Xina, que ven segur seguirà capitulant als caps socialistes sempre i quan preservi la seva butaca. Li fa por canviar. I nosaltres ens quedarem sense trens, sense Sagrada Família, amb banderes espanyoles penjades als balcons dels ajuntaments... simplement perquè no tenim collons d'actuar. Fins i tot aconseguiran (ja ho proven) que parlem en castellà a favor de la integritat multiètnica.

I encara em preguntaven perquè no fem res... doncs no ho sé.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/428/lamic-boadella https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/428/lamic-boadella Fri, 19 Oct 2007 01:48:56 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/428/lamic-boadella
El petit homenet acaba de presentar la seva última obra “Divorcio a la catalana” (o l’assaig que ell anomena “Adiós, Cataluña. Crónica de amor y de guerra”), que ha escenificat, molt apropiadament, a uns metres del port de Barcelona, mar enllà, dins d’una “golondrina” per escenificar la seva decisió de no actuar mai més a Catalunya. Què esperava? Diu que es divorcia definitivament de Catalunya fruit del desencant que li produeix no tan sols la política catalana (i espanyola) sino la reacció de la gent. Què esperava? Ho ha explicat amb un castellà que té aquell accent que fa impossible no reconèixer l’origen català. El nostre petit i bufó joglar ha estudiat molt bé la seva posta en escena.

El pobre noiet escupeix i despotrica d’allò mateix que alhora, llest ell, no abandona. Diu que està fart, que no en vol saber res, però que seguirà vivint i treballant a Catalunya (diu: "seremos como las empresas de calcetines que tiene las fábricas en Taiwán y los venden a todo el mundo menos a los taiwaneses"). I per fotre’ns (o això es creu ell, l’ingenu) afirma que mai més actuarà (Els Joglars) en terres catalanes. Però no s’en va. Oi tant que no...

Però de fet tonto no ho és. Sap perfectament que serà qui és sempre i quan no s’envagi de Catalunya. Va començar una estúpida croada contra els seus, aquells que l’han preat i estimat durant temps. Però se li va girar la bola fins afirmar que li importa tan Catalunya “com Birmània”. Qui series tu a l’altra banda de l’Ebre? Qui faria cas de les teves divertides comedietes sino som nosaltres mateixos, que tenim bon sentit de l’humor? Clar que sí, amiguet. Fas molt bé. Ho dius ben clar. Això de Catalunya és una merda, però oi que s’hi viu bé? Oi que encara et fem cas?

Ja saps aquella dita: “qui escup al cel, s’escup a la cara”. I ara et queixes que t’ignorem, que no et fem cas i que no t’entenem. Obra la finestra i deixa de dir ximpleries. No esperis que et respectem just quan tu no respectes. Afirmes d’èxit “espectacular” els 100.000 vots de C’s durant les eleccions del parlament. Ves seguint obviant la resta.

Però en qualsevol cas, bona sort tingui, petit Boadella. Perquè t’en farà falta.

Bon dia.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/412/lleis-la-via-facil https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/412/lleis-la-via-facil Sun, 14 Oct 2007 22:22:48 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/412/lleis-la-via-facil
Hi ha infinitat de lleis, una de les quals t'informa que no tenir-ne el coneixent no implica poder-se-la saltar. Les lleis creixen, es posen al dia... però, des de fa temps, fins i tot s'exageren. El cas és que sembla que, de cop i volta, tot allò que no estigui legislat no serveix per res encara que sigui raonable (per exemple, els ditxosos papers de Salamanca); o que sense una llei és impossible "educar" al poble.

Un parell d'exemples només d'aquesta setmana. El famós Gobernador de Califòrnia, en Terminator, aprobarà una llei que sancionarà a aquelles persones que fumin dins d'un cotxe on hi hagi un nen. A Itàlia estudiaran quin ha de ser el pes màxim de les motxilles dels escolars per acabar de perfilar una nova llei (la mitjana diuen que està sobre els 11 kg, quan els experts recomanen un màxim de 3 kg). Fins aquí s'ha d'arribar? És la llei l'única alternativa possible?

El problema no està en aquestes lleis en concret, sino en qui les fa i com es fan. Els polítics de torn necessiten "guanyar-se" l'electorat i ho fan amb una infinitat de mesures populistes, que els assegurin la seva poltrona quan més temps millor. Saben que quan més facin a favor dels "seus", millor els aniran les coses, ja que els "seus" solen ser aquella massa gris i fosca a qui molts anomenen "Vicente" (ja sabeu: "¿dónde va la gente?"). És fàcil caure en l'error i apostar per la via ràpida (i fàcil) que suposa la creació d'una nova llei. En pocs mesos està llesta i s'ha d'aplicar, encara que la majoria de vegades es fa sense tenir en compte les conseqüències. Mirem el cas de la famosa limitació ecològica dels 80 km/h.

El govern català de torn (que espero duri poc, si més no en aquesta ilògica forma de tripartit) està decidit a cumplir no sé quina norma de caràcter europea que avisa que a Barcelona hi ha més contaminació de l'adecuada. Un dels motius son els vehicles: contaminen massa. La solució fàcil, ràpida i, segons els experts, gens efectiva: limitar la velocitat a 80 km/h a tot l'entorn metropolità de Barcelona. Una mesura que, de nou (com moltes d'altres) culpa a inocents i els converteix en víctimes. Se suposa que tot aquell que enganxin, per exemple, a 120 km/h a una via d'aquestes que ha vist reduït el seu límit a 80 km/h, serà denunciat per "excés de velocitat" i se li aplicaran les mateixes sancions que si anés a 180 km/h en la mateixa autopista un temps abans. La limitació a 80 km/h nova és motivada per un afer ecològic, no pas per la seguretat de la via. De fet, si abans era possible anar a 120 km/h, s'entén que la via estaba dissenyada per anar-hi a aquella velocitat de manera segura. L'individu en qüestió pot acabar pagant milers d'euros en multes, patir la retirada de carnet, etc., perque, clar, la nova llei no inclou una mesura d'actuacions sancionadores per aquests casos, sino que utilitza unes sancions dissenyades per a comportaments extrems.

També es dinamita l'interés de molta gent (a mi mateix, per exemple, si es dóna el cas) en els cotxes híbrids. Son més cars, però contaminen menys. Existeixen com alternativa ecològica en un mercat on no hi ha gaire opció. Per què clar, necessites el cotxe i et compres el què pots, sense poder arribar a les xifres exultants dels pocs models híbrids que hi ha al mercat. Aleshores, perquè comprar un cotxe d'aquests?

Evidentment, la opció lògica (segons el meu criteri, és clar) és radicalment diferent a la realitzada. Em preguntaria perquè la gent agafa el cotxe en comptes del transport públic i, estic convençut, que m'adonaria que tinc una xarxa de transport públic deficitària (acabo de descobrir la mare dels ous, oi?). Idearia, per tant, un nou sistema que facilités a la gent anar i venir en transport públic. Com a país petit que sóc, segurament no tindria la força necessària per obligar a les empreses d'automoció dissenyar en el menor temps possible una cuantitat exemplar de vehicles híbrids... però sí podria subvencionar els pocs que hi ha per renovar de mica en mica el parc (hi ha països que ho fan). Fins i tot, pactaria amb les patronals per tal d'aconseguir nous horaris d'entrada i de sortida laboral, per aconseguir un flux de gent més esglaonada (i de pas conciliar la vida familiar i laboral, un tema que deixo pendent per un altre moment). Només son idees... qui sap.

Lleis que van venint, però que no s'en van. És curiós. Però estic convençut que en molt poc temps haurem d'anar per casa nostra (ja no dic al carrer) amb un llibre sota el braç, no sigui que agafem malament les estisores, que bullim massa l'arròs o que haguem parlat massa alt per telèfon.

Bona nit.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/382/mocadors-del-cap-als-ulls https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/382/mocadors-del-cap-als-ulls Thu, 04 Oct 2007 01:57:19 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/382/mocadors-del-cap-als-ulls
Però qui trobo decepcionant és el Departament d'Esenyament de la Generalitat, que segurament no ha pensat el què deia, tot i que deia el què pensava. Sí, és veritat que no hi ha una llei (que tampoc cal!, tanta mania que tenen a legislar...) que reguli l'ús del mocador als centres (per això hi ha els codis interns o de conducta), però acaba d'obrir l'oportunitat perquè s'en vagin a fer punyetes tots els codis que reforcen la nostra convivència social. Ara ningú podrà queixar-se si veu entrar nens a les escoles amb gorres, piercings, disfressats, despullats o fent la vertical. Clar que sí, doncs el què importa ara no és com s'eduquen, sino que aprenguin. La Generalitat ens acaba d'ensenyar que els codis de conducta i ètica no son res més que paper mullat. I tot per un mocador, oi?

Bona nit.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/369/doncs-a-mi-si-que-em-serveix https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/369/doncs-a-mi-si-que-em-serveix Thu, 27 Sep 2007 09:25:20 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/369/doncs-a-mi-si-que-em-serveix
Està molt bé demanar, fins i tot exigir, que es respectin els nostres drets, però també hem d'entendre que, fins que no es canvii, obtenir uns drets exigeix acatar uns deures. I moltes vegades el què fem és lluitar justament per que aquests deures no incloguin res que vagin contra els nostres drets. Vull poder parlar (només) en català en el meu entorn social (dret), però també tinc l'obligació (per altra banda, lògica) d'entendre el castellà (deure). Això que sembla tan banal xoca quan no podem realitzar coses més habituals: vull tenir el meu vehicle en regla, però no vull fer "propaganda" d'un estat al que no em sento lligat (l'E d'Espanya a la matrícula). Ja que tinc el deure de pagar impostos per mantenir una corona, vull tenir el dret de protestar-hi en contra i no tenir represàlies. Vull que quan tinc una averia a la conexió d'Internet, pugui parlar en català sense que l'interlocutor m'exigeixi el castellà a canvi de seguir amb l'incidència. I vist que l'entorn polític no entén aquestes (petites) demandes, l'única oportunitat que queda és o bé esperar el xantatge polític o que la pressió social dongui el seu fruit. Algú ja ho ha dit: què passaria si, de cop i volta, 100.000 persones cremen una fotografia del rei? Què passaria si, després de molt protestar, un jutge diu que el CAT és tan identificatiu com la E i, per tant, ja no hi veu del·licte? Si creus en aquests petits drets, comença a lluitar per resoldre els deures.

A mi sí que em serveixen tots els petits gestos. Oi tant. Sumats fan molt. El meu avi ni tan sols es plantejava rotular la seva botiga en català, i ara no només és possible, sino que fins i tot és il·legal no fer-ho (però no llegeixo cap editorial de cap diari exigint el compliment d'aquesta llei). Els impostos els segueixo pagant, però com a mínim ho puc fer utilitzant formularis i programari en català (és un pas). A vegades no som conscients que gota a gota també s'omplen els gots. D'acord que no sempre a la velocitat que un espera. Molts volem l'independència del nostre país. I per mi és tan vàlid aquell qui lluita des de les més altes esferes polítiques (aquí, a Espanya o a Europa), com aquell ciutadà que, a peu de carrer, va omplint el vas de l'independència amb aquestes petites accions que, mireu si no a la prensa, com a mínim fan parlar.

Bon dia]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/350/jo-no-puc-pagar-te https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/350/jo-no-puc-pagar-te Fri, 21 Sep 2007 09:19:51 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/350/jo-no-puc-pagar-te
No sé perquè, pero sovint m'enrecordo quan la Lola Flores, quan el seu problema amb hisenda, demanava al poble que si li deixaven tots una sola pesseta podia fer front, fàcilment, als seus deutes. 1 pesseta. El què ella no va entendre és que, al final, no només paguem 1 pela, sino un bon feix d'euros. Al cap llarg, ens debem passar un trimestre de l'any treballant només per pagar impostos: els d'aquí i els d'allà.

Uns diners que, a mi (com a la inmensa majoria) em costen molt de guanyar. Uns diners que, desgraciadament, aconsegueixo treballant, no em cauen del cel. Uns diners que he de repartir entre les obligacions d'hisenda, les locals i les autonòmiques; entre la hipoteca mensual i els gastos de casa. Cada cop perdent més capacitat d'estalvi (i, per tant, reduint el benefici a segons quins col·lectius). Tot i que encara no estic preocupat, ningú em pot dir que més tard o més d'hora arribi a una situació de pànic econòmic personal i familiar.

Pot ser per això, cada cop que algun Govern anuncia noves ajudes a sectors molt concrets de la societat i exposa xifres milionàries, m'esgarrifa pensar que hauré de donar diners per una causa a la que jo no vaig poder-ne gaudir. Per que jo (com molts de vostès, n'estic convençut) he pogut comprar un pis, a desenes d'anys vista, estic tirant endavant un fill (que, casi per imposició, va a una escola bressol privada); i no tinc cap deute amb l'estat ni la Generalitat. I moltes d'altres coses més.

Segurament des d'un punt de vista egoista, em sento com una mini-ONG, molt petita. Però que cedeix part del seu esforç perquè d'altres no s'hi esforcin. I no crec pas que la culpa la tinguin aquells que demanen el què necessiten i es troben amb un Govern que, a vegades ridículament (com ara amb la Chacón), els fan cas. Qui no plora, no mama. Però sí veig en mals ulls aquells que, amb cert poder entre mans, es deixen influir per aquell fer populista i publicista de cara a les eleccions, i en comptes de treballar amb consciència, agafen la via fàcil i efectiva només a curt termini. Per això, crec que aquests 20 euros anuals dels meus impostos que estaran invertits directament en aquestes inútils ajudes al jovent que vol llogar un pis, no haurien de ser un impost, sino una inversió frontal i directe a l'estratègia de marketing del PSOE. I això no ho vull.

Bon dia.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/336/i-perque-vull-el-tav-tgv https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/336/i-perque-vull-el-tav-tgv Mon, 17 Sep 2007 21:40:39 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/336/i-perque-vull-el-tav-tgv vivendes habitatges que presenten seriosos indicis d'esfondrament. Sense oblidar el parany anti-estètic (no diré anti-natural) que suposa traçar una línia física entre Barcelona i Madrid. Una més, vaja. Però quan tot això té lloc, sempre hi ha algú que diu "paciència, que aviat tindrem el TAV" (de fet, normalment, diuen AVE). I a mi què? És que el TAV obrirà els ulls a tota Catalunya? Val la pena tanta inversió, destrossa i mals de cap? Parlen-me.

Tot i que sóc gens usuari dels transports públics, sí és veritat que, per raons laborals, cada dos per tres haig d'agafar el pont aeri. Em sol costar, si planifico bé l'agenda, poc més de 100 euros, anada i tornada, als que haig de sumar-hi els 30, si malament no recordo, del pàrking de l'aeroport i el desgast i consum del vehicle. Una ganga, si ni tan sols arriba als 150 euros. Molts, quan els hi formulo si realment m'importa el TAV, em diuen que sí: "ja veuràs com l'agafaràs sempre"... i jo ho dubto. Ho dubto perquè em costarà més (temps) entrar a Barcelona en hores punta amb cotxe i aparcar-lo a Sants o a La Sagrera que no pas seguir com ara. I el transport públic? Sóc dels que agafa l'avió a primeríssima hora i torna a casa ben entrada la nit. I tampoc em fa gràcia anar amunt i avall, a vegades amb maletes, enllaunat en un vagó tortuós de la RENFE. Problema meu, és clar. Una generalització precipitada? Pot ser. Però parlen de que el bitllet de TAV entre Barcelona i Madrid rondarà els 200-300 euros (el més econòmic entre Tarragona i Madrid només suposa 63 euros amb temps).

"No hauràs de fer cues d'embarcament". De fet, ara casi totes les companyies et permeten facturar a casa, algunes fins i tot et permeten escollir seient. T'informen que amb 40 minuts n'hi ha prou, i si saps com moure't per l'aeroport de BCN, pots passar els controls de seguretat (i antihumanitat) en poc més de 10 minuts. Temps fins i tot per fer un cafè i entrar a l'hora dins de l'avió. 55 minuts i ja ets a Madrid, un taxi i cap a l'oficina (que, tot s'ha de dir, no la tinc a Madrid, sinó a Torrelodones, a uns quants km del centre). En menys de 45 minuts faig el trajecte entre Barajas i Torrelodones sense problemes; no així si iniciés la ruta a la desgraciadament famosa estació d'Atocha. El recorregut invers, fins i tot més lleuger. En total, tardo al voltant de 5 h entre que surto de casa i arribo a destí (l'oficina) i viceversa. Més o menys els que tardaria amb el TAV.

"Clar, si vas a Torrelodones, no et cal el TAV". Segurament que sí. O no. De fet, fent càlculs ràpids, aquells que viuen a Barcelona i han de visitar el centre de Madrid sí que ho tenen bé. Es podran estalviar temps (diners ja veiem que casi que no). Però segueix sent un cas concret, ja que molt del pols empresarial no està ben bé al centre de les dues ciutats. No tant com per justificar-ne la construcció (crec jo). M'agradaria saber quan s'amortitzarà el cost d'aquestes vies, xifrat, més o menys, en 7 milions d'euros el metre de ferro. Les xifres espanten.

El TAV té ventatges avantatges. Algunes Alguns. Segur que els de Lleida estaran contents, tan abandonats a les seves terres de ponent... Pots fer servir el mòvil d'inici a fi, o l'ordinador. Diuen que és còmode i, de fet, mica en mica els avions semblen més transport de bestiar que humà. Hi estic d'acord. Però 7 milions d'euros per km de via per aquesta curiosa comoditat?

Necessito doncs saber perquè em servirà el TAV. Vull que algú em convenci de que tot el què ha passat, passa i passarà té alguna justificació. Vull saber que l'enorme cantitat de diners invertits mereixen la pena. Perquè de moment no ho tinc gens clar. I que si només sóc un cas aïllat, aquella excepció que confirma la regla, doncs saber-ho igual. O descobrir aquelles coses que se m'escapen: s'aprofitaran les línies per enviar mercaderies? Una altra bona pregunta. Total, perquè vull el TAV?

Bona nit]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/330/tdt-i-alta-definicio https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/330/tdt-i-alta-definicio Fri, 14 Sep 2007 17:54:15 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/330/tdt-i-alta-definicio
No parlo, ni vull parlar, dels continguts. És un altre tema. Però sí d'una presa de pèl curiosa. Aquest salt de l'analògic al digital s'ha produit amb tanta demora, entre d'altres, pel fet que es va voler oferir un estàndar únic per a tot Europa, cosa que permetria, per exemple, als fabricants reduir costos i oferir el mateix producte per França, Alemanya o Catalunya (ara convivien el PAL, el SECAM i l'NTSC als Estat Units i altres paísos). Aquesta nova norma va rebre el nom genèric de DVB (Digital Video Broadcasting o teledifusió digital de vídeo). Per sort o per desgràcia, dins de l'estàndar s'hi inclouen una llarga llista de possibilitats, intentant avançar-se al futur alhora que permet no tancar les portes a ningú. Una àmplia varietat que, ja abans de la famosa apagada analògica, ha causat els seus efectes.

Els qui hem probat la TDT sabem que les millores, en molts casos, son enormes. La qualitat d'imatge, tot i no ser tan superior com esperàbem, sí que comparativament millora la recepció analògica; i per al gran públic, s'agraeix (o no) la inclusió de nous canals no disponibles via analògica. Una de les millores notables que l'estàndar DVB-T (la T significa Terrestrial, difusió via terrestre, és a dir, per antena) ofereix és la possibilitat d'augmentar la ressolució de la senyal de vídeo i, fins i tot, oferir-la en 16:9 natiu (panoràmic). TV3 ja ho fa en les emissions de la Fórmula 1. Aquest fet és molt interessant per tots aquells que tenen una televisió mal anomenada plana d'LCD o plasma, degut a que la seva ressolució nativa supera amb escreix les escasses 400 línies efectives de l'emissió PAL analògica. Però faltava el salt a l'alta definició que, ademés, ens posaria a l'òrbita de la resta de paísos europeus. L'alta definició és un espectacle visual per als nostres ulls, que només s'entén quan la disfrutes de veritat.

TV3 ja ha començat les seves emissions en alta definició via TDT en fase de probes. Un canal avorrit, però que dóna el punt de sortida a les possibles i futures emissions en alta definició. Però hi ha un problema, per mi, bastant greu: s'està emetent en MPEG-4 (costa als voltants de 5.499 euros). I això què significa?

El iTV defineixen tots aquells televisors que, ademés (o no) del ja habitual sintonitzador analògic inclou un altre de digital, compatible amb (part) de la norma DVB-T. Actualment, la majoria de televisors de gran diagonal (algú dirà "televisions planes", com si les de tub anteriors fossin rodones) inclouen un sintonitzador TDT. Però, de moment, només 1 model ho és, ademés, compatible amb les emissions MPEG-4. Això significa que si al final s'escull l'MPEG-4 (per altre part lògic) com a estàndar per l'emissió de vídeo en alta definició vía DVB-T, haurem de comprar un nou descodificador compatible, per tant, afegir un nou aparell al nostre equip i pagar, de nou, per una cosa que, de fet, ja hauriem de tenir.

De qui és la culpa? La veritat és que no ho sé. Però puc trobar culpables. Primer crec que les empreses de teledifusió d'aquest país (posin, si volen, les espanyoles) haurien de posar-se d'acord amb l'estàndar a aplicar. Això ja hauria d'estar fet, més si TV3 està demostrant la viabilitat del format. Punt seguit, el Ministeri corresponent hauria d'obligar als fabricants a incloure el sistema de descodificació a tots els iTV i descodificadors independents que s'estiguin venent en l'actualitat. Però no està passant ni una ni l'altre cosa. Ben bé al contrari. Ningú ha avisat d'aquesta possibilitat i la gent, els usuaris, estan comprant iTV (que solen costar entre 1.000 i 4.000 euros) sense ser conscients que part de la inversió serà inútil si al final s'escull l'MPEG-4. Què fer? No ho sé. No en tinc ni idea. Només em queda aquest dubte... que acabo d'exposar.

Bona tarda.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/325/sobre-la-musica-catalana https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/325/sobre-la-musica-catalana Thu, 13 Sep 2007 00:10:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/325/sobre-la-musica-catalana
Però ara comencem amb les divergències. En Pau Donés (Jarabo de Palo) ben català que se sent (tot i el seu origen "maño"), però jo mai l'he sentit cantar en català. Posem en Manolo Garcia aquí dins? O és que en Quimi Portet només va començar a fer "música catalana" just després d'extingir l'Último de la Fila? Hem de dividir la composició de la lletra? Pot existir un "composició catalana" però que no arribi a ser "música catalana"? L'Antonio Orozco (sempre ha viscut a Barcelona, però la seva família és emigrant d'Osuma, Sevilla) poc diríem que fa música catalana... o sí? I en Sergio Dalma? Kiko Veneno? Los Mojinos? Cada cop és més complexe, o això em sembla.

Després hi ha els qui casi bé no poden cantar "música catalana" per l'estil musical que han escollit. No son compositors, només cantants, actors musicals, per dir-ho d'una manera. Parles de la Montserrat Caballé i et ve al cap Catalunya, però la seva portentosa veu poques vegades haurà cantat música catalana. La Caballé es pot considerar una icona operística, un clar representant de l'escena musical catalana (que no de l'escena musical en català).

I tot això, a què ve? 11 de setembre passat, Parc de la Ciutadella. Prop de 30 minuts per "celebrar" l'11. Deixant de banda la Cobla Sant Jordi i l'orquestra i cor de l'ESMUC, el plat fort musical es centra amb dues actuacions. La soprano Rosa Mas interpretava "Festeig i Cançó de grumet" d'Eduard Tolrà i després venia l'altre plat, la parella formada per la Maria del Mar Bonet i en Miguel Poveda. No discutiexo l'actuació de la Rosa Mas, ni molt menys. Però en Poveda? Qui és en Poveda?

En Miguel Poveda neix a Badalona el 1973. La seva familia, curiosament, no és d'origen andalús, però tampoc catalana. Aquest comentari és més aviat curiós, ja que en Poveda s'ha convertit en un notable "cantaor" de flamenc. De flamenc. Crec que absolutament ningú pot arribar a dir que el flamenc té cap origen català (que no crec que haguem de confondre amb el fet que existeixi a Catalunya una sèria vocació flamenca, com pot existir una escola assentada de "geishes"). Un Poveda que fa temps ja desitjava comprar-se una casa a Jerez i passar-hi llargues temporades o que, tot i afirmar que és bilingüe, només parla amb aquella llengua que li dóna la gana.

La Maria del Mar Bonet i en Poveda van treballar junts amb "Els treballs i els dies", un recital que fusionava gèneres tradicionalment distanciats, com la música popular mallorquina i el flamenc. Un èxit inesperat segons paraules del propi Poveda, que ja els va portar a ambdós a principis del mes de maig a omplir de gom a gom el Museu d'Art Contemporani de Nova York. No dubto que l'experiència fos, com a mínim des d'un punt de vista musical, fantàstica, fins i tot genial, a cavall de l'originalitat i l'atreviment. De fet ja fa temps que això de les fusions està de moda. L'expresident del Govern de la Generalitat (en Pasqual) destacava l'entusiasme d'un tema en concret, "Qué bonita es mi niña", de clara arrel flamenca. Aquest concert s'enmarcava dins dels actes que l'Institut Ramon Llull va programar a la ciutat americana per acompañar l'exposició "Barcelona i la modernitat: de Gaudí a Dalí". Un espectacle que també van repetir al Grec, amb formidables crítiques.

Però la pregunta final és: què hi feien la Maria del Mar Bonet i en Poveda cantant un tema que fusionava tradició mallorquina i flamenc formant part casi central d'un acte que tenia lloc un 11 de setembre? És que pot ser hi ha una crisi de música catalana (ja ni tan sols dic música en català) que només se'ls pot ocórrer aquesta actuació? No critico, ni tan sols em passa pel cap, el fet que dos artistes hagin aconseguit amb major o menor gràcia la fusió de dos estils musicals distants... sino el fet que formin part del què van formar part (per segona vegada). I tampoc em poso amb la més que criticable representació artística que van realitzar, micròfons amb cable inclosos... però això és un altre tema.

La opció fàcil és dir que és una altra jugada socialista. La intenció d'unir Espanya amb Catalunya utilitzant la música (o cultura, com volgueu). Però no ho crec. No ho vull creure. No veig en Montilla demanant expressament tenir en Poveda dalt de l'escenari, tot i que segurament tenia (l'ha de tenir, vaja) el poder de modificar allò que no cregui correcte (coi, és president). Crec més aviat amb l'intent d'originalitat d'algun funcionari novell que amb ganes de sorprendre al seu cap de protocol proposa amb èxit aquesta atrevida actuació. I fins i tot aplaudeixo aquell que va dir "sí", o bé inconscient de la seva jugada o més llest del què esperava vist el casi nul ressò que ha comportat.

La música catalana (que no la música en català, només) forma part d'aquest entramat que anomenem Catalunya, però hi ha coses que no hi tenen cabuda, encara que algú s'hi entossudeixi. Està molt bé el què Poveda i Maria del Mar han aconseguit, però ja anirem a veure'ls on sigui. No habia de ser, ni molt menys, un dels plats de l'11. Per cert, segons TV(E)3, tot i haver-hi alguns xiulets quan en Poveda va començar a cantar en castellà, aquests van ser "apagats" pels aplaudiments de la resta...

Bon dia.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/321/l11-vist-per-montilla https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/321/l11-vist-per-montilla Tue, 11 Sep 2007 12:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/321/l11-vist-per-montilla
Clar que abans de parlar del què va dir, bé val la pena recordar com es mou l'individu aquest davant de la càmara. No en sap. Gens. Si a en Pasqual se li recordava sempre aquella iniciativa pròpia per la beguda, en Montilla anit semblava un dels anònims... balancejava el cos de dreta a esquerra a vegades temorosament, com si no fos capaç d'estar-se d'empeus. Pot ser li feia por que la senyera col·locada darrera seu li restés protagonisme i anava tapant-la amb tot el seu cos, ara sí, ara també. Algú li va dir que les mans podien jugar un paper fonamental i expressiu i es va passat llarga estona intentant fer coincidir cadascun dels cinc dits d'una mà amb l'altre, utilitzant alguns gestos sovint de manera poc adecuada. És d'aquells a qui els "trajes" no els senta bé. Això, amb el seu pobre vocabulari (es notava que habia après noves paraules i que volia fer-les servir, sigui com sigui, fins i tot amb una entonació massa forçada), feia que sovint em donés la sensació que utilitzava les mans per enfatitzar no pas parts del discurs, sino més aviat el seu èxit personal quan aconseguia dir alguna paraula en català que fins alehsores desconeixia totalment.

Però el missatge d'en Montilla va ser molt clar: "hem de ser realistes", llàstima que, per això, ell entenia que a tomar pel cul la via sobiranista (tampoc no sé pas què esperava). Ens volia fer entendre que era millor estar com estem, lligats al govern espanyol i esperant que es compleixin les paraules d'un equip mentider, que no pas lluitar i cambiar les coses en benefici propi. Quan afirma que "la Catalunya de demà serà més forta", afirma de fet que la Catalunya d'avui és un desastre. Coi, doncs és la Catalunya que els seus han anat gestionant durant aquests últims anys. Torna a fer entendre que ell no comparteix gens el treball del seu successor, en Maragall. I ja no parlo de quan va demanar "paciència"... una medalla ens haurien de donar!

El "realisme" que ahir en Montilla formulava no és el mateix realisme que molts, o això crec, veiem. Sí, estem fotuts. Tenim moltíssims problemes. Masses (i, si no, ja els buscariem). Portem molts anys més o menys així, i no per això ara trobaràs la sol·lució. No n'hi ha. És com quan cansat de treballar de sol a sol per un sou minse, al final aconsegueixes que el cap et pagui més... però poc tardarà el cap a dir-te "ja que et pago més, treballa encara més". El realisme d'en Montilla passa per o bé treballar més (la via fàcil) o bé renunciar a la pujada de sou (tot dependria del què digués la seva dona, de nom PSOE) i tornar a l'status quo original. No, es pot plegar, cambiar les normes i tornar a començar. Perquè tornar a començar és possible i fins i tot desitjable.

Les teves paraules confirmen el què molts sabiem: no saps què significa ser President (amb majúscules). De fet només presideixes (en minúscules). Espero que, quan hi hagi eleccions, surtis escamat de la Generalitat. Sigui com sigui. T'hi tregui qui t'hi tregui. Més igual. Vull que surtis, i que desapareguis dels anals de la història. Que passis sense pena ni glòria... que siguis el primer ex-president (en minúscules) de l'era moderna a qui ningú demanarà la Creu de Sant Jordi (però clar, si en Maragall l'aconsegueix, tu tampoc tindries perquè no). M'agradarà veure't el 2014, quan el referèndum dongui pas a un nou punt d'inflexió. A un nou realisme. I estic convençut que marxaràs. Que fugiràs. Que et sentiràs poc acollit aquí a Catalunya. Faràs bolos per les teves terres natals intentant-he convertir en un màrtir de la causa espanyola. No hauràs entès res, perquè prefereixes mirar-te el melic, que és més aprop de la "realitat". Això et passa per ser baixet... i no pas d'altura.]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/318/una-de-bona https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/318/una-de-bona Mon, 10 Sep 2007 17:51:17 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-sendra/blog/318/una-de-bona
És dels pocs anuncis on no es recrimina absolutament res, on no hi ha amenaces. I ho fa incloent escenes “perilloses”. N’hi ha una on es veu la nena serrant l’aixeta d’una pica del lavabo. Haurà vist a algun dels seus pares arreglant alguna cosa i l’ha volgut imitar. Tinc un nen petit, de poc més de dos anys i mig. Ara ho repeteix tot: paraules, fets, accions. S’ha d’anar amb compte, però sempre hi ha risc per alguna cosa. L’he vist fent-me (o fent-se) el cafè a primera hora del matí o jugant amb les tisores. Aixecant-se a una cadira per agafar ves tú a saber el què o intentant endollar quelcom en aquells perillosos forats. A l’anunci surt una escena d’aquestes i en cap moment es parla de risc ni es recrimina al pare (o a la mare) que hagi deixat veure al seu fill tal perillosa acció. Al contrari, el missatge és obert: depèn de tu que el teu fill llegeixi (però si no ho fa, no passa res).

Estic acostumat a l’amenaça. Desde fa un temps, ens atemoritzen dia rera dia, de manera directa i indirecta, a fer les coses com ells creuen que s’han de fer. Recordo que això abans no passava. Ara cada cop més. I per això em sorprèn veure que, molt de tant en tant (un cop, només), aparegui un missatge com el què comento. Ben fet. Bona tarda.]]>