En referència a les declaracions fetes en la última conferència política del seu partit, on manifesta el seu compromís per garantir per llei el dret a usar i aprendre el castellà a totes les etapes del sistema educatiu a tot l’estat Espanyol, i la necessitat també de garantir la capacitat de les Corts espanyoles per regular la política educativa i lingüística, li faig arribar mitjançant aquest ratlles el meu agraïment perquè de tant en tant, cal que algú ens tregui la son de les orelles.

 

- Any 1715 : “ que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina sea y la aprendran en castellano”.

- Article 10 del Decret de Visita de 1755 : “Mandamos a los religiosos catalanes que hablen castellano, sopena de pan y agua por cada vez que tuviesen conversación tirada en catalan”.

- Article VII de la Reial Cèlula de 1768 : “mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se hagan en lengua castellana...”.

- Reial Cèdula del rei Carles II de 1772 : ... que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor se previene que lleven sus libros en idioma castellano”.

- 1801 : “En ningún Teatro de Espanya se podran representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma castellano”.

- Ordre de 1828 : “Es preciso que en lo sucesivo, las partidas de Bautismo, Matrimonio y de Defunción se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno”.

- Article 25 de la llei del notariat de 1862 : Los instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana”.

- Circular nº 667 del governador civil de Lleida José Martos O’Neale, de 1900 : “ Que los maestros se abstengan de usar para la enseñanza idioma alguno que no sea castellano, haciendoles saber que la inobservancia de lo prevenido originarà la formación de expediente gubernativo”.

- Discurs de clausura de la conferència política del PP de Mariano Rajoy de l’any 2007 : “Es también necesario garantizar la capacidad de las Cortes para regular la política educativa y lingüística y el derecho a usar i aprender el castellano en Cataluña".

 

Vol dir estimat senyor que el castellà ja no ha estat prou garantit durant 300 anys ?

 

 

A partir d'aquest dilluns els hi tocarà a tota la direcció d’Esquerra, i dic a tota la direcció, gestionar el resultat de la conferència realitzada aquest passat dissabte. El missatge esdevingut es clar : La militància avala la direcció d'Esquerra, però l’adverteix sobre el pacte de govern.

Una primera lectura que es pot treure donat el resultat que s'ha produït, en algunes esmenes presentades pel EI i en menor mesura per RCAT, es el desencís de part de la seva militància, per la gradual i significativa pèrdua de credibilitat programàtica del partit, un cop signat l’Acord d’Entesa.

Hi han alguns punts basics, que no és van incloure en l’acord de govern fet juntament amb el Partit Socialista i amb Iniciativa al seu dia, i que molts militants d’Esquerra consideren prioritaris per continuar creixent i aglutinar una majoria social per aconseguir fites molt més ambicioses de les que s'han produït fins ara.

Tots recordaríem algunes icones proclamades pel esquerra, de no fa tant de temps ( Publicació de balances fiscals, redacció d’una nova Llei Catalana de Referèndums, llei de política lingüística, etc ).

Potser si Esquerra s’atrevís recuperar i reivindicar dins del govern d’Entesa, alguna de les promeses descrites anteriorment, explicades i demanades reiteradament durant molt de temps pels seus dirigents, recuperaria part del crèdit perdut, dins del seu electorat i per descomptat dins de la seva pròpia militància.

Continuarem tots plegat expectants del que pugui passar els propers dies o setmanes.

De ben segur que el debat dins d'Esquerra serà molt més viu a partir d’ara.

Adsort pel paissatge no m’en adono que s’atança un pages de la zona i em diu a cau d’orella. NOI QUIN ESTIU MÉS GALDOS QUE HEU TINGUT ELS DE BARCELONA.....

Sorpres per la pregunta li responc amb rapidesa, voleu dir que hem tingut un estiu galdos tant jo com vos no !!!!!. Encara sorpres per la meva resposta i sense deixar-le temps per res més li dic. Vos deveu parlar de la Catalunya que ha fet aigües per tot arreu aquest estiu no....,

Sóc dels qui penso que amb una Catalunya independent -i per posar uns exemples- faria anys que  els llibres de text serien gratuïts, el país tindria un pla de carreteres, els caos a rodalies serien historia i finalment no hauriem de pidolar constanment per rebre el serveis que ens mereixem com a pais.

La Catalunya autonòmica ha acabat el seu camí i hi ha gent que no ho vol veure. És el moment de fer parada i fonda. De reflexionar, de pensar i repensar, d’ alçar el cap i mirar més enllà, i convèncer-nos tots plegats de que hi pot haver un món, una realitat, una mica millor de la que estem vivint ara mateix.

Volem seguir sent una una autonomia, o bé, volem situar-nos als mapes com una República europea més.

 

Al poble dels meus avanpassats, per un hereu "gravat" s'entenia aquell que tenia la herència afectada per alguna càrrega o imposició, generalment com a conseqüència d'alguns capítols matrimonials. Doncs  aixì estem encara a Catalunya a dia d’avui. Gravada i compromesa per la dificil situació que ens ha deixat l’Estat Espanyol aquest darrers 300 anys.

 

Els nostres avantpassats han tingut el cap cot durant molts anys. Encara sento com si fos avui les histories de la meva padrina, que els seus pares li explicaven també a ella uns quants anys abans. El dringar de les espases entre Catalans i Espanyols encara son molt present en aquest relats. Hi us poc assegurar que els ulls de por, al explicar aquelles histories feien impressionar a qualsevol vailet que les sentis.

 

Avui dia no tenim soroll ni drigar d’espases, però els nostres politics tenen la mateixa por que tenia jo quan sentia aquelles histories a la vora del foc a casa dels padrins.

En el meu cas, tant la meva padrina, com el meu padrí han estat un arxivadors constants pràcticament dels últims cent anys.

He pogut trobar petits tresors, que per a mi porten molts i vells records, llibres d’estudi per exemple de la meva tieta quan estudiava magisteri, un ampli recull de diaris i revista de la república, i del franquisme, contes antics, factures de la venda del vi de conreat per la família en els darrers 200 anys, etc.

Però malgrat la quantitats de paper antics que he remenat durant hores i hores, durant molts anys, hi havia uns retalls de diaris que malgrat haver-los vist altres vegades, no els havia fullejat encara.

El meu padrí havia guardat una revista,on s’informava de la fundació d’Estat Català, per part de Francesc Macià. Aquest nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, naixia un 18 de juliol de l’any 1922.

Però el curiós no era aquest fet, sinó que la persona que havia guardat aquesta revista s’havia preocupat d’incloure dins de la revista d’un retall d’un diari de la mateixa data, però setze anys desprès, on s’informava d’uns incidents que havien passat, i que més tard els historiador van descriure com l’aixecament feixista que va donar pas a la guerra civil espanyola.

Aquest retalls m’han fet recordar, els fets ocorreguts avui fa 85 i 71 anys respectivament. Espero que les meves golfes tinguin preparades més troballes interessants per a fer durant tot aquest estiu.

 

Ens hem passat anys i anys reivindicant que l’estat Espanyol satisfaci, d’una vegada per totes, les nostres aspiracions politiques. L’últim i definitiu intent va ser la confecció i posterior aprovació d’un raquític Estatut de Catalunya. Hem tancat definitivament la única porta que quedava en l’ intenció de crear una Espanya asimètrica, federal, plurinacional. Però, quines aspiracions tenim?

I es aquí on em de parlar tots el catalans ben clar, tant de portes endins com de portes enfora. Si volem il·lusionar i motivar la ciutadania hem de plantejar i reivindicar objectius clars i concrets. Per tant, és necessari aixecar el sostre de les nostres aspiracions col·lectives i plantejar-se clarament l’horitzó de la independència.

 

La independència es un acte de sobirania plena. Si la sobirania recau en el poble, aquest és qui ha de dir que vol i com ho vol. És el poble qui ha de prendre aquesta decisió.

 

I sobretot, no ens podem deixar endur per la por de no poder assolir els nostres objectius com a país. Amb il·lusió, fermesa, tenacitat i convicció ho aconseguirem.

 

Fem entre tots que l’any 2014 sigui recordat no tan sols pel 300 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, si no per l’any de l’alliberament definitiu de la nació Catalana. Una Catalunya que finalment podrà ser políticament justa, socialment lliure i econòmicament prospera.

Fa 367 anys Barcelona visqué un fet històric i sagnant, el Corpus de Sang, que aconseguí infligir un càstig i una derrota a uns botiflers i a un govern de Madrid que volia subjugar Catalunya.

El Corpus de Sang va ser un avalot protagonitzat a Barcelona, el 7 de Juny de 1640, per un nombrós grup de segadors, amb la connivència d’una bona part de la població local. Un petit incident al carrer Ample entre un grup de segadors i alguns barcelonins, en el qual un segador quedà malferit, precipità la revolta.

Aquesta era la temporada en què, tradicionalment, arribaven a Barcelona els segadors, treballadors eventuals que hi afluïen de totes les contrades per llogar-se per a la sega. Fins i tot en temps ordinaris, els consellers municipals deixaven anar un sospir d’alleujament quan aquesta gent rude, foragitada, tornaven a abandonar les muralles de la ciutat. En aquella ocasió, amb Catalunya en l’estat d’excitació en què es trobava, llur arribada no podia fer altre que originar angoixa. Els consellers de Barcelona arribaren fins i tot a pensar a prohibir l’entrada als segadors, però tingueren por de la reacció del Consell de Cent.

Els aldarulls es reproduïren a Barcelona durant el dies següents. El balanç es clou amb un total d´entre 12 i 20 morts, majoritàriament funcionaris reials. La mort del virrei, el comte de Queralt, marcà però, un punt d’inflexió en el trencament entre Catalunya i Espanya i precipità l´inici de la "Guerra dels Segadors

L’any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l’exèrcit reial (entrats a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l’algutzir Montrodon per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l’algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes (3 de maig) i a Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos que, de les comarques gironines, s’estengué cap a l’Empordà, cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès.

El poble que no aprèn dels encerts i errors de la seva història, no la pot escriure. Per tant fem-nos nostres les sàvies paraules de Séneca, NO ÉS PERQUÈ LES COSES SIGUÍN DIFÍCILS QUE NO ENS ATREVIM, ÉS PERQUÈ NO ENS ATREVIM QUE SÓN DIFÍCILS.