https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/ Blog Ramon Freixes Wed, 22 Oct 2008 13:56:54 +0200 ca <![CDATA[L'exemple de PALESTRA]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1296/lexemple-de-palestra https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1296/lexemple-de-palestra Wed, 22 Oct 2008 13:56:54 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1296/lexemple-de-palestra A final dels anys 20 del segle passat, el catalanisme va viure una profunda crisi de confiança en les seves possibilitats, una situació en certa manera similar a la que estem vivint actualment. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, havia encapçalat el cop d’estat militar que instauraria una dictadura que es perllongaria fins al 28 de gener de 1930. Ni el catalanisme d’ordre ni el catalanisme insurreccional havien sabut donar una resposta adequada al règim que tenia com a un dels seus objectius principals l’anorreament de la cultura i la nació catalanes. Per sortir de l’atzucac calia entendre en què s’havia fallat. Diversos intel•lectuals i activistes de primera línia del catalanisme polític i cultural, encapçalats per Batista i Roca, van encetar un debat de gran nivell en què participaren personatges de la talla de J.V. Foix, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Alexandre Galí, Pau Vila o Carles Pi i Sunyer: s’havien de diagnosticar les causes i procurar establir una estratègia per superar la crisi.

Una bona síntesi del problema que el catalanisme vivia en aquell moment ens la dóna el mateix Batista i Roca que escrivia, l’any 1929: L’educació falsa que havia rebut el nostre poble abans de 1923, portà fatalment a les vergonyes de la dictadura. Cal que escarmentem. Cal preparar el futur amb l’experiència del passat. Un mot enclou tota la nostra posició espiritual d’abans de 1923: el cofoisme. Tots cofois proclamàvem constantment les excel•lències de l’ésser català, érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseïem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi Britànic. Posàvem les banderes a tots els balcons, cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places (...). L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra.

Pompeu Fabra denunciava l’excessiva ampulositat del nostre moviment nacional al costat de la manca d’un sòlid fonament en les conviccions patriòtiques (...) la desproporció entre les nostres il•lusions excessives i les nostres reduïdes possibilitats de realització.

El cofoisme, el mesellisme, l’individualisme, la disgregació d’objectius, la desorganització eren alguns dels mals col•lectius detectats, indicis evidents de la decadència d’un poble i pas previ de la seva desaparició. Per Batista i Roca la solució era ben clara: qui vulgui fer pobles ha de començar a fer homes (...) capaços de complir els seus deures en tots els moments i totes les circumstàncies, va escriure.

La conclusió que s’anava dibuixant era evident: si es volia reeixir en la tasca d’alliberament de la nació era imprescindible comptar amb una generació de catalans amb una sòlida consciència nacional, retrobant camins que ja havia iniciat la Mancomunitat abans de ser liquidada per la dictadura. Per assolir aquest objectiu, l’eina indispensable era la formació, sobretot la de les generacions joves.

Durant el debat, les opinions s’havien dividit en dues posicions contraposades: la d’aquells que postulaven la prevalença de la intel•ligència i la d’aquells altres que es decantaven per la primacia del caràcter. Els qui van argumentar a favor d’aquesta segona opció van convenir en la necessitat de crear una organització que donés resposta a la formació integral del jovent fent èmfasi en les habilitats i la fortalesa necessàries per a l’actuació en tots els àmbits de la societat. Combinarien, doncs, l’adquisició de coneixements amb la pràctica del debat, l’oratòria, l’esport, l’organització d’importants actes col•lectius i la pràctica del propi compromís cívic i moral. S’havien adonat que Catalunya havia format molt bons professionals i científics acadèmicament brillants, però poc preparats per a la defensa activa dels interessos del país. Havia passat el mateix amb el conjunt de la classe política catalana, que havia sucumbit davant l’espanyola per no haver –creien- tingut el coratge, l’actitud i les habilitats pròpies dels representants d’un país amb voluntat de plenitud.

El punt d’arrencada de la nova organització va produir-se el març de 1930 amb la publicació a la premsa del manifest Als joves de Catalunya.


Començava dient:

Fa temps que hom pregunta a la joventut on va i que aquesta contesta diversament amb paraules. Creiem, però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostri pràcticament amb fets cap a on va.


Pel que fa als objectius:

La nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana amb tota l’activitat i l’empenta de la gent jove, per al propi millorament en tots els aspectes, moral, intel•lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.


Pel que fa a la seva independència respecte els partits polítics:

La nostra actuació volem que sigui amplament patriòtica i educadora i que es desenvolupi al marge de les de caràcter polític.


I una reflexió final:

Creiem urgent atendre la tasca de fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions .


El signaven 50 joves –i no tant joves- de noms il•lustres. Entre aquests hi havia Joan Coromines, Josep M. Casasses, Ferran Soldevila, J. M. Girona, E. Pérez Iborra, Josep Sunyol i Garriga, Ricard Carbonell, Joaquim Ventalló, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Cuito, J. B. Roca i Caball, Joan Anton Maragall, Antoni Fisas, Xavier Regàs, Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Domènec de Bellmunt, Tomàs Iduarte, etc. El redactor del manifest va ser el poeta i periodista J.V. Foix. Tot ells provenien de diverses de les sensibilitats polítiques del catalanisme (pròxims a la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català i d’altres estrictament fidels les entitats de caràcter civil), cosa que donava a l’entitat, des del seu inici, una clara transversalitat.

Amb la constitució oficial de l'organització amb el nom de Palestra, Pompeu Fabra, gramàtic i lexicògraf, seny ordenador de la llengua catalana i considerat tot un “sportsman”, ja que era un notable practicant del muntanyisme i el tennis, n’esdevenia el president. L’etnòleg Josep Maria Batista i Roca, principal introductor de l’escoltisme a Catalunya, en passava a ser el secretari i l’ànima organitzativa.

La simbologia que l’entitat començà a usar no fou fruit de l’atzar. El nom de Palestra feia referència tant a l’estructura central del gimnàs del món clàssic grec com a la mateixa idea de lluita. El logotip triat va ser la figura del David de Miquel Àngel, com a símbol de la lluita contra el gegant Goliat. Finalment, la bandera a utilitzar, a més de la quadribarrada, fou la de Sant Jordi, símbol tradicional vinculat a l’època medieval catalana: a la Generalitat i els almogàvers.

Des d’aquella primavera de 1930 –i progressivament- Palestra, amb una primera seu al carrer Casp, començà a dur a terme activitats: cursos de llengua i cultura, conferències amb els millors especialistes (en economia, geografia, història, dret...), concursos crítics de lectura, cercles de debat entre socis, accions d’obra social..., però també activitats esportives com excursionisme, atletisme, navegació (el club Mare Nostrum) i aviació. En aquesta última especialitat, el pilot M. Foyé organitzà un grup cada vegada més nombrós de joves practicants del vol sense motor (els Falziots), com a pas previ a què amb posterioritat poguessin seguir la carrera de pilot a motor (recordem que no havia estat fins a l’any 1927 que C. Lindbergh havia realitzat el primer vol transatlàntic).

Al mateix temps, es van anar obrint les primeres desenes de locals de seccions territorials de Palestra. I, precisament, el mateix dia que, al matí, Pompeu Fabra havia inaugurat la seu local de l’Hospitalet de Llobregat, es feia l’acte solemne de presentació en societat de Palestra. Era el 30 de novembre de 1930. El lloc: el Palau de la Música Catalana. El Mestre Fabra dirigia un emotiu discurs al públic jove que omplia el Palau.


Començava dient:

Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilista més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sortit reforçat. Hem estat incorruptes, però no invulnerats.


I seguia poc després:

Cal evitar la disgregació i atenuar els estralls de l’individualisme. Tenim el desig de fer de Palestra una organització nacional de la joventut catalana al servei dels grans ideals de Pàtria, Llibertat i millorament propi, apte per a l’acció. El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d’evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col∙laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.


L’àmbit d’actuació volgut quedava clar:

Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.


I mesurava la situació en què es trobava l’entitat:

Avui, al cap de vuit mesos d’iniciada, Palestra té dos mil socis, amb una trentena de delegacions per tot Catalunya, a Mallorca i a València, i amb d’altres en vies d’organització a Amèrica. En aquest acte inaugural parlem, doncs, en nom d’una realitat viva i tangible: fa vuit mesos hauríem parlat d’una iniciativa i d’una esperança.


Acabava dient:

Per últim: l’obra de Palestra ha d’ésser lenta i constant, encara que no sigui brillant en aparença. La fe que tenim en els destins de Catalunya ens fa persistir en la nostra actuació. Trobant-nos en període de preparació i de lluita, Palestra no ha pres per símbol el David triomfant, sinó el David que es prepara per encararse amb el gegant Goliat. La tasca de Palestra és formar els futurs lluitadors que —esperem-ho— seran els vencedors.


En un article aparegut 5 dies després al diari La Publicitat, Fabra completava:

Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats. Cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de respondre, de fora estant, tots els nostres problemes. Només l’esforç constant mena a la llibertat.


L’any 1933, Palestra, que ja havia arribat a més de 5000 socis en més de 400 seccions locals, organitzaria les seves més grans activitats col•lectives coincidint amb la celebració dels 100 anys de l’inici de la Renaixença catalana. Una fou la de l’anomenada “Crida del Foc”, per la qual una bona part dels socis de l’entitat varen encendre fogueres a centenars de cims de tota la geografia catalana (Montserrat, Matagalls, les Agudes, el Tibidabo, la Mola; a les Guilleries, al Collsacabra, al Montnegre; però també a cims del Baix Ebre, el Bages, el Pallars Jussà i Sobirà, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Camp, l’Urgell, l’Anoia, etc.). L’altra fou l’Aplec de Ripoll, com a acte d’afirmació nacional i de joventut que inclogué parlaments i actes d’homenatge així com activitats atlètiques i gimnàstiques.

Palestra no restà al marge de les greus alteracions polítiques i militars de l’època. L’octubre de 1934 fou clausurada, però, així i tot, sobrevisqué amb el nom de Club David. Al febrer de 1936 recuperà el nom i algunes de les activitats principals. Però la guerra i la marxa al front de molts dels seus socis féu que s’hagués de dedicar principalment a l’obra social necessària a la reraguarda. L’última notícia coneguda de l’entitat és de l’agost de 1938. Palestra comunicava la seva assistència als actes de l’11 de setembre d’aquell any.

Concloent, doncs, podem dir que la joventut que va integrar Palestra entre 1930 i 1938 va saber guiar-se per la màxima de la necessitat de superació de l’individualisme i la decisió d'optar per fer prevaldre la pràctica de  coordinar esforços per tal d'assolir finalitats comunes. Aquestes eren l’alliberament nacional i la plena democràcia a Catalunya i al món, únicament possibles mitjançant el millorament personal i el compromís cívic.

En darrer terme, llegint els textos de l'època no sembla que l'individualisme sigui cosa exclusiva dels nostres temps. Per tant, em resta una pregunta: la joventut  d'inici de segle XXI fem tot el que podem per a l'assoliment de les nostres finalitats comunes?



Per a més informació disposeu del magnífic treball sobre Palestra:

Lluís Duran. "Intel•ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)". Barcelona-Catarroja: Afers, 2007.


En aquest bloc s’informa d’un acte sobre Palestra amb la presentació del llibre anterior a càrrec del propi autor.


* He d'agrair a Armand Sanmamed la seva ajuda en el plantejament de l'article.
]]> <![CDATA[La Mercè: de Barcelona a Tucumán]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1213/la-merce-de-barcelona-a-tucuman https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1213/la-merce-de-barcelona-a-tucuman Mon, 22 Sep 2008 23:19:15 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1213/la-merce-de-barcelona-a-tucuman La Mare de Déu de la Mercè és patrona oficial de Barcelona des de 1868. És des de llavors que cada 24 de setembre se celebra en honor seu la festa principal de la ciutat. La Mercè substitueix Santa Eulàlia en aquestes funcions, tot i que aquesta última rep la consideració de copatrona. Més enllà de la polèmica que de tant en tant es reobre sobre si Santa Eulàlia hauria de recuperar la rellevància perduda, penso que és bo conèixer algunes qüestions sobre la història del culte a la Mare de Déu de la Mercè.

L’origen de l’advocació mariana de la Mercè és plenament català i, més concretament, barceloní. Les fonts de les quals disposem conten que l’any 1218 la Mare de Déu féu un suposat acte de presència davant el mercader Pere Nolasc a la ciutat de Barcelona. Dies després ho faria davant l’eclesiàstic, jurista i conseller reial Ramon de Penyafort i davant el propi rei Jaume I. Legitimant-se en aquest relat, aquests insignes personatges promogueren la creació d’un orde –primer militar i després clerical- destinat al rescat de cristians captius en terres musulmanes. El rei en Jaume li concedí la insígnia reial per al seu emblema i el papa Gregori IX l'oficialitzà l’any 1235. Pocs anys després, els barcelonins dedicaren un primer temple a aquesta nova advocació. Cal saber que la basílica actual que la ciutat li té dedicada és del segle XVIII i la imatge que s’hi venera és una talla gòtica del segle XIV, si bé la figura del nen Jesús és un segle o dos més tardana.

Els mercedaris pronunciaven quatre vots: els tres habituals (pobresa, castedat i obediència), més un quart pel qual s’obligaven a lliurar-se personalment com a ostatges –o a lliurar la seva vida en cas necessari- per aquells captius que es considerés que estaven a punt de perdre la seva creença en la fe catòlica. Per a tal fi recollien almoines i organitzaven expedicions, principalment vers les terres musulmanes.

Protegits pel rei conqueridor, creixeren en nombre i s’instal•laren arreu de Catalunya; des de Perpinyà (1228) fins a Tortosa (1230). Amb l’expansió territorial de la Corona també prengueren lloc a València (1238), Palma (1240) i Xàtiva (1251), entre d’altres indrets.

Al llarg del segle XIV l’orde s’anà estenent per Occitània, Castella, Portugal i el País Basc i s’organitzà en divisions territorials anomenades províncies (en l’actualitat es manté la divisió entre la d’Aragó i la de Castella dins la Península Ibèrica).

A final del segle XV la devoció començà a penetrar al continent Americà. L’any 1495 un primer temple dedicat a la Mercè fou alçat a l’illa de Santo Domingo i l’any 1535 un grup de religiosos mercedaris fundà la primera església de Lima sota aquesta advocació. El paper de l’orde havia anat canviant respecte el que havia dut a terme en origen.

Un cas ben singular és el de la relació de la Mare de Déu de la Mercè amb l’Argentina. El fet és que la Mercè hi prengué gran popularitat a partir de l’any 1812, sense que això tregui que abans no se li tingués ja devoció. Per exemple, al nord-est de l’actual República Argentina, a la ciutat de San Miguel de Tucumán, s’hi tenia la Mercè per patrona des del segle XVII. I precisament fou als afores d’aquesta ciutat que el 24 de setembre de 1812 tingué lloc una batalla decisiva dins la Guerra de la Independència argentina.

Una part de l’exèrcit revolucionari sorgit de la Revolución de Mayo de 1810 que havia expulsat l’administració espanyola de Buenos Aires s’enfrontà a un exèrcit espanyol major en nombre. Era un moment clau en la lluita entre el govern revolucionari i les forces que els espanyols havien aplegat per recuperar el domini del territori. Però a Tucumán els independentistes eren comandats pel general Belgrano, personatge intrèpid que en aquella ocasió s’atreví a enfrontar-se als espanyols tot i tenir ordres d’evitar el combat.

El cas és que sabem que aquests fets es produïen, precisament, el 24 de setembre de 1812, dia de la patrona de Tucumán, i que Belgrano va passar-se el matí resant davant l’altar de l’esmentada Mare de Déu de la Mercè, a l’església de nom San Pedro Nolasco. La realitat va ser que només unes hores més tard l’exèrcit argentí havia guanyat la batalla de forma esclatant i Belgrano podia trametre les següents paraules al govern revolucionari: "La patria puede gloriarse de la completa victoria que han tenido sus armas el día 24 del corriente, día de Nuestra Señora de las Mercedes bajo cuya protección nos pusimos".

Aquella victòria a Tucumán comportà la captura per part argentina de prop de set-cents soldats i oficials espanyols i de material bèl•lic decisiu. Fou també el prolegomen de l’adéu definitiu a l’administració espanyola. Per això, en aquell país es diu que la ciutat de Tucumán és "cuna de la libertad y sepulcro de la tiranía".

Com és lògic, doncs, cada dia 24 de setembre a Tucumán és festa; s’hi fan actes religiosos, polítics i militars. I a nivell nacional argentí, a partir de l’amor que Belgrano professà des de llavors a la Mare de Déu de la Mercè, l’exèrcit d’aquell país la considera Generala de la pàtria i li té especialment dedicada una oració: A ti recurrimos, oh Virgen Generala de nuestros Ejércitos, para implorar tu maternal protección sobre esta Patria Argentina...

A Barcelona eren els jugadors del Barça els qui durant molts anys van fer ofrena dels trofeus que guanyaven a la Mare de Déu de la Mercè. I si us en recordeu, hi havia un directiu, en Casaus, que sempre plorava.  Sembla clar que Tucumán queda lluny de Catalunya i que de Mercès n'hi ha més d'una.]]> <![CDATA[L'endemà de l'11]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1167/lendema-de-l11 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1167/lendema-de-l11 Tue, 09 Sep 2008 00:38:15 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1167/lendema-de-l11 “Han alçat les espases i no les embeinaran fins que llurs privilegis estiguin assegurats, disposats a morir defensant-los. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonorablement i han de deixar darrera una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció”.

Consideració del Cas dels Catalans, Londres: 1714.


Les paraules d’aquest anònim anglès eren certes. A Barcelona, com a Cardona i als darrers punts de resistència, banderes negres voleiaven esquinçades, tacades de sang, amb les inscripcions: “viurem lliures o morirem” i “mort o els nostres Privilegis conservats”. Al setge de Barcelona hi perderen la vida 7000 resistents, molts foren enterrats a l’anomenat Fossar de les Moreres on la tradició diu que no s’hi volgué cap traïdor. Abans d’aquest final, milers de catalans i catalanes havien mort durant l’avançada de les tropes de Felip V fins a la capital; coneixem les massacres que els soldats atacants feren a moltes viles.

En caure Barcelona, l’11 de setembre de 1714, l’exèrcit borbònic i la nova administració castellana darrera seu iniciaven la destrucció definitiva de l’Estat català, un sistema constitucional pactista de vuit segles de durada. Els municipis, la Diputació del General, les Corts; tot desapareixia a canvi de càrrecs i pragmàtiques castellanes sense cap compensació o control per part dels estaments de la terra. A un país desfet se li incautaren les rendes de les seves principals institucions i se li exigí un nou impost inassumible en aquella situació: el cadastre. Aquell 11 de setembre significava, també, l’inici de la introducció forçada al país de l’idioma castellà i el tancament de les principals institucions culturals i científiques, és a dir, de totes les universitats existents.

Però la repressió anava més enllà, els comandaments militars de Barcelona eren arrestats, entre ells, el general Antoni de Villarroel, artífex de l’exitosa estratègia defensiva que va estar a punt de fer canviar el curs de la guerra. Tot l’estament eclesiàstic passà a ser considerat sospitós: molts capellans, canonges i bisbes van ser foragitats de llurs càrrecs. El càlcul de persones exiliades, algunes després que la seva casa i les seves propietats els fossin arranades, puja fins a les 25000. Al març de l’any següent, moriria executat el general Moragues, el cap del qual romangué durant anys engabiat al Portal de Mar de Barcelona. Era un càstig exemplar, però en realitat fou un més de les entre 6000 i 7000 persones assassinades per la repressió borbònica. Semblava tot perdut. I a fe de Déu, i en contra d’allò que pugui dir-se, que l’endemà de l’11 ningú que no fos un botifler ajudat pels ocupants no pogué obrir el seu negoci.

Per aquells dies difícils, Joan Barceló, dit Carrasquet o Carrasclet, car era fill de pagesos i llenyataires d’alzina (també anomenada carrasca), tornà al seu Priorat natal per a viure a cavall dels pobles de Capçanes i Marçà. El seu pare havia estat capità de fusellers de l’exèrcit austriacista. Pocs anys després Joan Barceló va lluitar en les llargues campanyes del general Nebot per aixecar les comarques ocupades i així provar de mermar la reraguarda borbònica mentre Barcelona encara resistia.

Aquell mateix 1714, amb el país vençut, Joan Barceló s’enfrontà a un oficial borbònic a qui per poc no matà. Fou empresonat dues vegades i dues vegades s’escapà. A la fi, organitzà diverses partides guerrilleres que es feren senyores de les muntanyes de Prades i el Priorat. Fins alguns clergues donaren suport als revoltats des de les seves esglésies. L’endemà de l’11 de Joan Barceló fou el de convertir-se en Carrasclet, en tot un mite per a liderar la Catalunya irredempta. A partir d’aquell dia fou un malson pels borbònics. Poc a poc es féu seu el sud del Principat reduint a les ciutats el control dels ocupants. I Carrasclet, com la Catalunya resistent, esperaren el seu moment. I aquest semblà arribar.

La quàdruple aliança que uní els interessos de França i Anglaterra deixà Felip V en molt mala posició. Soldats francesos i anglesos ocuparen una franja del nord del Principat l’any 1719. Carrasclet rebé armes i homes. Comandant-ne 8000 lluità al Priorat, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i la Terra Alta, ocupà efímerament la ciutat de Reus i posà setge sense èxit a la vila de Valls. A les terres de Lleida trobà l’ajuda d’altres guerrillers la vida dels quals no ha estat encara avui estudiada.

Però el context internacional tornà a girar-se en contra i Carrasclet es veié obligat a abandonar el país l’any 1720, sense que per això s’extingissin les partides guerrilleres de l’interior del país. Carrasclet arribà a Viena, havent embarcat a Cotlliure i passat per Maó i Gènova. Allí esdevingué coronel de l’exèrcit austríac i hi formà una companyia de catalans per combatre a Nàpols (1734), on fou empresonat fins a 1740. Poc després va formar un batalló de catalans per lluitar contra els bavaresos en la Guerra de Successió a la Corona austríaca i, finalment, va morir en un darrer combat prop d’un poble de la Selva Negra. Era l’any 1743. La seva defunció hi està documentada però no s’hi ha pogut trobar la seva tomba.

Joan Barceló “Carrasclet” mantingué viva la flama irredemptista l’endemà de la derrota. Això ens diu que quan ha estat fàcil el derrotisme més absolut, quan ha semblat que el país desapareixeria per sempre, Catalunya ha tingut homes i dones que s’han conjurat per la seva supervivència i han cregut en la victòria. Per això em pregunto: està justificat el pessimisme que es respira l’any 2008? Què representa aquest derrotisme que ens impedeix avançar? És evident que els catalans i catalanes d’avui tenim més opcions per actuar que Carrasclet! També tenim, encara que no ens ho creguem, més possibilitats de victòria. El dubte és si confiarem en les nostres forces i sabrem ser valents i valentes. Segur que, des del seu exili definitiu, Carrasclet confia que l’ànima d’aquest poble no hagi mort.

]]> <![CDATA[La UCE ens enforteix!]]> https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1140/la-uce-ens-enforteix https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1140/la-uce-ens-enforteix Wed, 27 Aug 2008 15:28:22 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/ramon-freixes/blog/1140/la-uce-ens-enforteix La Universitat Catalana d’Estiu va cloure la seva quarantena edició el diumenge passat. Pels qui no la coneixeu, la UCE la fan gran la gent i l’indret on té lloc. El resultat: Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, es converteix, cada agost, en un autèntic territori alliberat.

A la UCE s’hi reuneixen diverses generacions de valencians, illencs, ponentins, sud i nord catalans, algueresos (sí, també!) i catalanòfils d’arreu del món. S’hi troben, doncs, l'accent i el vocabulari propis de cada indret dels Països Catalans, al mateix temps que s’hi viu l’alegria de congeniar en tarannàs i inquietuds. A més, els dies de convivència fan néixer projectes i relacions que, amb un xic de sort, arriben a tenir anys de vida per endavant.

Les classes dels matins i els tallers de les tardes permeten la possibilitat de fer un tast prou intens a diversos àmbits del coneixement (història, dansa, llengua, art, astronomia, dibuix, medicina, ciències de la natura, economia, arquitectura, i un llarg etcètera; enguany, fins i tot japonès!).

Són també un signe distintiu de la UCE les conferències i els debats, veritable termòmetre del batec del país. Tothom té la possibilitat de dialogar de tu a tu amb personatges rellevants del món polític, literari, artístic, filosòfic…, sovint sense cap límit estricte de temps per a fer preguntes o contrastar opinions.

Al seu torn, els excursionistes poden visitar molts indrets del Conflent i, d’entre aquests, els més intrèpids tenen reservada per a ells la imatge del sol ixent des del cim del Canigó.

Finalment, la música i el teatre omplen les vetllades formidablement. Tenen cabuda en espais reservats al recinte de la UCE, al poliesportiu de Prada o al bell mig del poble, en una plaça molt bonica; indret on qui més qui menys encara pot imaginar-s’hi Pompeu Fabra i Pau Casals passejant-hi en els seus anys d’exili.

El cert és que el Liceu Renouvier, el recinte que acull els alumnes i les classes de la UCE, ha millorat molt respecte els darrers anys. S’han acabat les obres d’un nou edifici, cosa que permet disposar d’aules acollidores per a les classes i d’un amfiteatre per a concerts. Per altra banda, el gimnàs segueix acollint els grans actes i les exposicions. Pel que fa a l’espai principal de trobada, el tendal, que aixopluga taules i cadires, està molt més ben ubicat, i el bar de la UCE té millors condicions per a funcionar, ja que queda resguardat a un gran espai cobert adjacent al tendal. Aquest espai que el nou edifici habilita s’usa per a fer-hi conferències i presentacions; fins i tot una part d’ell s’ha convertit en un nou espai anomenat “zona underground”, on enguany les veus d’Alfons López Tena i Joel Joan congregaren un públic nombrosíssim.

La XL edició va tenir un punt àlgid pel que fa als grans actes: l’homenatge al periodista Joaquim M. Puyal. Aquest esdeveniment va reunir, a més del propi homenatjat, entre d’altres, Antoni Bassas i Sebastià Serrano a la taula de convidats. Cal destacar que Antoni Bassas va fer un discurs emotiu; contundent i elegant. L’autèntica crosta del periodisme, va dir, és la de la poca exigència i la de la dependència als poders polítics. Es va guanyar grans aplaudiments. Per la seva banda, Puyal va ser elogiat i va elogiar. Se’l veia tens però satisfet. Va fer un discurs llarg en el qual reclamava un periodisme amb majors dosis de professionalitat respecte a allò a què aboquen les grans empreses de comunicació. Era un premi merescut.

Arribats a aquest punt, què us vull dir realment amb això que explico? Que penso que, en el si de la UCE de Prada de Conflent, la gent dels nostres països tenim un espai on viure la catalanitat de forma plena, un lloc d’on tothom surt amb més força per exercir la necessària militància de tot l’any. A la UCE coneixereu gent interessada a construir un país lliure. Aprendreu a teixir xarxa d’amistats i a programar projectes per al curs entrant (fer créixer associacions, organitzar actes arreu de la nació, compartir experiències o estendre el missatge de la dignitat nacional i de l’eixamplament de l’independentisme; són només alguns exemples del que la UCE ajuda a anar fent).

En definitiva crec que la Universitat Catalana d’Estiu fa créixer l’esperança d’esdevenir, properament, ciutadans d’un país normal. No us esteu de provar aquest remei, us enfortirà!]]>