Blog Ramon Alturo i Lloan

MONTORO I LA SEVA DESLLEIALTAT

Ramon Alturo i Lloan — Thu, 07 Apr 2016 23:26:00 +0200

Quan al senyor Montoro no li quadren els comptes, acostuma a culpabilitzar algú, en aquest cas Catalunya, i d’una manera barroera, sense arguments, amb una deslleialtat total i impròpia d’un ministre d’un Estat que vol ser modern i europeu, encara que estigui en funcions.

Crec que és molt important posar a l’abast de tothom algunes dades per tal que es puguin visualitzar, d’una banda, les exigències que fa el ministre a les comunitats autònomes que no responen a les directrius d’Europa, i d’altra banda, els seus flagrants incompliments.

D’entrada, cal dir que el que fa el ministre Montoro és centrifugar el dèficit i recentralitzar els ingressos. Serveixin com a exemples els objectius de dèficit per l’exercici 2015, del qual acabem de conèixer les dades: 4,2% del PIB per al conjunt de les administracions públiques, del qual el 3,5% seria per a l’Administració central i la Seguretat Social (2,9 i 0,6 respectivament) i només el 0,7% per a les comunitats autònomes. Què vol dir això? Vol dir que l’Estat s’atorga un gran marge del dèficit, que pràcticament no li cal fer retallades i que exigeix un dèficit impossible de complir al conjunt de les comunitats autònomes i de manera especial a Catalunya. Tot i així, enlloc del 4,2 %, passem al 5,16%, fet que suposa un desviament dels comptes de prop de 10.000M€ i el fracàs de la política fiscal del senyor Montoro i el PP.

Mirem-ho des d’una altra vessant, la de la despesa. Les comunitats autònomes representen un terç de la despesa pública total. Doncs semblaria lògic que l’objectiu del dèficit fos un terç del total, és a dir, l’1,4% del PIB i no el 0,7% que exigeix Montoro a les comunitats autònomes.

D’altra banda, les comunitats són les administracions que més recursos destinen a polítiques socials com educació, sanitat, protecció social i habitatge, que representen el 75% de la seva despesa. En canvi, l’Estat és l’administració que menys destina a despesa social, només un 19% (66% si hi sumem la Seguretat Social). Per tant, molt lluny de la despesa que fan els governs autonòmics en polítiques socials.

Si analitzem tota la legislatura passada, des del punt de vista del dèficit, es pot constatar que mentre l’Estat, conjuntament amb la Seguretat Social, redueix el seu dèficit un 24%, mentre que el conjunt de les autonomies ho fan en un 51%, més del doble. Aquestes xifres evidencien que qui més despesa social té és qui fa més esforç en la reducció del dèficit.

Durant la darrera part de legislatura, el ministre Montoro es dedica a fer política electoralista, baixant determinats impostos i ara, quan els ingressos no són els previstos i els números no li quadren, diu disbarats. Doncs ja no enganya ningú en el seu intent d’amagar la seva incapacitat d’ordenar els comptes.

En conclusió, malgrat el pèssim sistema de finançament de les comunitats autònomes i els constants incompliments del senyor Montoro amb Catalunya, l’esforç de contenció del dèficit de Catalunya és molt superior, amb un 40%, que el de l’Estat. Que no ens vingui a donar lliçons de res.

Per tant, aquesta és una raó més per la qual volem un Estat propi, que ens permeti recaptar tots els nostres impostos, fer la nostra política fiscal i atendre amb molta més qualitat i dignitat els nostres serveis socials, que en definitiva vol dir millor i més benestar per als nostres ciutadans.

Per tant menys supèrbia, més humilitat, molta menys demagògia i més donar explicacions en seu parlamentària, cosa que no fa, ni ell ni Rajoy ni cap ministre del PP, fet que suposa una deslleialtat amb els ciutadans.

EL RESCAT FINANCER TINDRÀ COST A LES BUTXAQUES DELS CONTRIBUENTS?

Ramon Alturo i Lloan — Thu, 18 Feb 2016 22:23:00 +0100

L'última decisió de Bankia de tornar els diners a tots els petits inversors que van comprar accions a la sortida a borsa de l'entitat pot tenir conseqüències per als contribuents, tenint en compte que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) segueix sent el màxim accionista de Bankia amb el 64% dels títols.

Aquesta informació m'ha recordat una de les darreres intervencions a la sessió de control al Senat, que vaig fer al ministre Montoro en relació al rescat bancari i que avui val la pena analitzar.

Segons informe del propi Banc d'Espanya, primers de maig de l'any passat, dels 61.495 M€ d'ajuts financers que s'han destinat a recapitalitzar les entitats financeres, solament s'han recuperat 2.666M€, el que suposa menys del 5%.
Aquí hauríem de sumar els 9.215 M€ dels EPA (Esquemes de Protecció als Actius) o els 2.192 M€ del FROB al SAREB (Banc dolent).

Si d'altra banda tenim en compte l'escàndol de les preferents, en que milers de famílies, per la seva fidelitat a l'entitat financera varen perdre tots els seus estalvis i em refereixo a petits estalviadors, que no inversors, comprant preferents i que no han pogut accedir a l'arbitratge.

O que moltes famílies, per causes sobrevingudes, no han pogut fer front a l'hipoteca del seu habitatge i s'han vist desnonades i amb deutes, doncs la llei de segona oportunitat no és com volíem que fos, ni de lluny!!!

I no s'estan de presumir dels seus beneficis, doncs a finals d'abril de l'any passat, solament les deu primeres entitats i en un trimestre havien obtingut uns guanys propers als 5.000 M€

Tot plegat molts recursos públics destinats a la recapitalització de les entitats financeres i cap recurs a rescatar ciutadans, famílies, empreses, autònoms, pimes...

Tot plegat i tornant al principi, el fet de tornar la inversió dels petits accionistes amb interessos és la constatació que les coses no s'han fet bé a Bankia.

El problema és que aquesta solució arriba tard, quan saben que han perdut la batalla als tribunals i quan han arrossegat a la ruïna a moltes famílies i el gran dubte que ens queda és si tots aquests recursos públics invertits en aquestes entitats financeres seran retornats per les pròpies entitats o al final es repercutirà d'alguna manera a la butxaca dels contribuents, que pot ser el més probable.

Catalunya lidera les exportacions

Ramon Alturo i Lloan — Thu, 18 Jun 2015 23:57:00 +0200

Amb les últimes dades, les exportacions catalanes tanquen l’any amb un creixement del 3,1% sobre l’exercici anterior i assoleixen la xifra de 60.194,5 milions d’euros, mentre que el 2009 el valor de les exportacions va ser de 41.461 milions d’euros. Amb això, Catalunya supera per cinquè any consecutiu el seu propi rècord d’exportacionsicontinua liderant les exportacions de l’economia espanyola, ja que suposen el 25,1% del total.

Catalunya demostra que la clau de l’èxit és l’aposta per l’economia productiva, per l’augment de la competitivitat, la diversificació de la seva economia, la capacitat d’adaptació als canvis i l’adopció d’un model econòmic basat en la petita i mitjana empresaespecialitzada en béns i serveis de mig-alt i alt valor afegit; béns que per la seva naturalesa no tenen tanta demanda en el mercat espanyol.

Així doncs, portem cinc anys batent rècord d’exportacions, i la internacionalització s’ha consolidant com el principal motor de creixement de Catalunya. La sortida als mercats exteriors és, per tant, un actiu cabdal del l’economia catalana que cal impulsar ara més que mai.

Per a què una empresa pugui internacionalitzar-se cal que sigui competitiva. El Govern de l’Estat ha basat la competitivitat a la moderació salarial i aquesta competitivitat ha de venir prioritàriament per la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació (R+D+i) entre d’altres factors.

Davant tot això cal preguntar-se: l’Estat espanyol està fent els deures en aquesta matèria? Clarament No!

Quatre indicadors:

- Si parlemde (R+D+I) la inversió ha anat caient aquests últims anys situant-nos a l'1,24% del PIB, quan la mitjana europea se situa al 2%. Estem a la cua d'Europa! Això suposa fugida de cervells i, en definitiva, de talent.

- Si parlem de política energètica, podem dir que no tenim una estratègia energètica. Els impostos que paguem en aquest àmbit fan del preu de l’energia un dels més alts dels països de la Unió Europea, restant competitivitat al nostre teixit productiu.

- Si parlem de política fiscal, els impostos que el Sr. Montoro està aplicant, sense cap discriminació positiva, ofeguen cada vegada més les pimes. Com per exemple l’IVA cultural del 21%, que està ofegant tota la industria cultural.

- I si parlem de política financera, el crèdit per a les pimes és pràcticament inexistent, malgrat les milionàries injeccions de diner públic que ha rebut el sistema bancari que, per cert, encara no ha retornat ni el 5%, malgrat els guanys de què fan gala.

Per tant Catalunya esdevé un motor econòmic importantíssim, liderant les exportacions i la internacionalització. Aquest motor hauria de tenir la benzina suficient i l’Estat lluny d’ajudar-lo el frena tant com pot. Així no podem anar bé de cap manera!

A qui volen enganyar?

Ramon Alturo i Lloan — Wed, 01 Apr 2015 20:57:00 +0200

Aquests darrers dies estem observant com el to que està utilitzant el PP en les seves intervencions és més suau, més moderat, menys agressiu. En definitiva, les formes són més cuidades tot i que el fons -no ens enganyem- és el mateix. Un dels senadors que acostuma a ser més groller i més agressiu en les seves intervencions ha aparcat les males paraules i en el darrer ple va optar per expressions com: “desde la humildad” o “sin ánimo de prepotencia”. És clar, ens vàrem quedar perplexos, doncs tant sols feia dos dies repartia llenya a tort i a dret amb el seu despotisme desmesurat, com gairebé ha fet durant tota la legislatura.

Què ha succeït? Què ha canviat? A les urnes es troba la resposta. Hem tingut ja la primera comtessa electoral a Andalusia i el PP ha perdut més de 500.000 vots d’un total d’un milió i mig i 17 escons. Quina desfeta!!! I els populars s'ensumen que les coses poden no arreglar-se en breu. Tenim unes eleccions municipals i les previsions per al PP són nefastes. A més a més, estem arribant a finals de legislatura i això no s’encara bé.

No s'ha d'oblidar que rodet i prepotència són alguns dels termes més emprats en aquesta legislatura pels partits de l’oposició. Han exercit la seva majoria absoluta sense contemplacions i amb una estratègia clarament definida: recentralitzar, buidar de competències l’estat autonòmic i ofegar Catalunya política i econòmicament.

El joc brut ha imperat. Les clavegueres de l’Estat han anat plenes, els informes de la UDEF prefabricats i orientats que fan que ara no ens puguem creure les paraules amables dels populars.

Han fet i fan tot el possible per anul·lar la voluntat d’un poble no deixant que decideixi el seu futur a les urnes, que és com es resolen sempre els conflictes en democràcia; votant. Han confós la majoria absoluta amb la raó absoluta! La seva prepotència els ha cegat!

Ara ens diuen que la crisi s’ha acabat i que ja es crea ocupació. Ja! Que ho preguntin a moltes famílies que viuen com poden, que ho preguntin als autònoms i pimes que estan farts de pagar impostos sense contemplacions, que ho preguntin als comerciants, als hotelers, als joves d’aquest país. Per desgràcia no pensen el mateix que Rajoy! A qui volen enganyar?

HEM SUPERAT LA CRISI?

Ramon Alturo i Lloan — Thu, 15 Jan 2015 14:19:00 +0100

En aquests darrers dies de l’any, hem vist com des del Govern de l’Estat espanyol se’ns planteja un magnífic escenari de recuperació econòmica, que de ben segur no coincideix amb la percepció que els ciutadans tenen en el seu dia a dia.

El ministre d’economia, en una recent compareixença al Senat, ens deia que l’economia espanyola contrasta amb l’actual debilitat de la zona euro, sent Espanya el país que més creixerà, un 1,3% del PIB el 2014 i entorn el 2% el 2015, a més de guanyar competitivitat, recuperació dels fluxos de crèdit, com a conseqüència de les reformes estructurals al sistema financer, augment de les exportacions...

Reconec que hi ha alguns indicadors positius, però d’aquí a afirmar que la crisi ja és història, com digué el president Rajoy, hi ha un abisme. És un insult a la intel·ligència de les persones. Espanya és líder europeu en atur -amb una taxa del 24%-, i en atur juvenil, amb un 50%. Aquestes declaracions resulten imprudents quan el nivell de pobresa ha augmentat de manera molt significativa en aquests darrers anys, quan la classe mitja pràcticament ha desaparegut, quan moltes famílies en situació vulnerable es veuen desnonades del seu habitatge habitual i quan la política fiscal està asfixiant el sistema productiu sense contemplacions amb les famílies i els ciutadans.

És probable que els grans números macroeconòmics millorin. Es veuran afavorits de manera especial per la caiguda del preu del petroli (més d’un 40% des del juny), i pel creixement de les exportacions (al voltant del 4% en termes interanuals); sense oblidar els esforços de les empreses en internacionalitzar-se per ser més competitives. El turisme també haurà tingut un paper rellevant.

Rescat financer

Tot i aquests bons auguris, s’ha de recordar que hem rescatat el sistema financer amb 61.459 milions d’euros dels contribuents, més 40.000 de Fons Europeus i que en cap moment no hem rescatat empreses, ni autònoms, ni emprenedors, ni famílies, ni ciutadans amb problemes.

Només a Catalunya i des del 2007 hem perdut 65.000 empreses, 80.000 autònoms i més de 350.000 llocs de treball. Es tracta d’una mortalitat proporcional a la viscuda a la resta d’Espanya.

D'altra banda, els impostos, que aplica el Govern de l’Estat sense pietat, les asfixia cada dia més. No hi ha cap discriminació positiva, cap ni una, només impera la voluntat de recaptar. Així ens oblidem que només les empreses, els autònoms i els emprenedors són els únics que poden crear riquesa i llocs de treball.

Estem a la cua d'Europa en crèdit segons el Banc Central Europeu: el 81% de les pime espanyoles ha patit augments de tipus d'interès i el 55% ha hagut d’aportar més garanties (davant la mitjana europea del 52% i 29%, respectivament).

El Governador del Banc d’Espanya anunciava l'1 d'octubre que les xifres de crèdit segueixen en fase de contracció. I els diners que puguin arribar a les PIME és a les que no ho necessiten, doncs el nivell d'exigència és tan alt que podríem dir que deixen el paraigües a qui ja porta un impermeable. En definitiva el finançament ni hi és ni se l’espera, en aquests moments.

Més desnonaments

Els desnonaments segueixen creixent, ja que el total de llançaments practicats en els tres primers trimestres (13.341) fou un 7,3% superior al del mateix període del 2013.
Per tant es constata en aquest àmbit que la llei de deutors hipotecaris, feta exclusivament amb els vots del PP, ha estat un maquillatge i que les famílies vulnerables continuen sent víctimes dels desnonaments.

Pressupostos

La inversió estatal territorialitzada a Catalunya ha esdevingut la pitjor d’aquests darrers anys. Els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) destinen a Catalunya el 9,48%, que representa la meitat del PIB que Catalunya aporta a l’Estat, i que representa menys d’1.100 milions d’euros, mentre que en el 2011 la inversió es situà entorn del 15,2%. Això suposa una inversió per habitant a Catalunya de 105 euros, quan la mitjana per càpita es situa en 240 euros.

L’executiu inverteix a Catalunya menys de 1.100 milions d’euros, incomplint la disposició addicional tercera de l’Estatut, mentre que a través d’un procediment exprés ha indemnitzat amb 1.300 milions d’euros l’empresa del projecte Castor.

En conseqüència, aquest escenari, que des de Madrid ens volen fer veure, no el podem compartir. Si hi ha cap raó per a l’optimisme, que hi és, de cap manera pot pressuposar-se que hem superat la crisi.

LA IMPOSICIÓ BRUTAL DEL PP

Ramon Alturo i Lloan — Thu, 23 Oct 2014 17:35:00 +0200

El Partit Popular, en aquesta legislatura, s’ha convertit en l’executor del Govern espanyol amb la imposició brutal del corró parlamentari com a conseqüència de la seva majoria absoluta. Tot i aquesta actitud, el PP confon tenir majoria absoluta amb tenir la raó absoluta. I així es dedica a menystenir tots els ciutadans que representem els partits polítics de l’arc parlamentari.

Les urnes atorguen el poder. És un fet indiscutible i democràtic. Ningú no ho qüestiona, però el diàleg parlamentari, el respecte i la negociació són part indissociable d’una democràcia participativa, perquè si no es fa així hi ha el risc de caure en situacions que esdevenen tot el contrari. És aleshores quan es pot definir aquesta manera de fer les coses com un abús en tota regla.

Hi ha diversos exemples que posen clarament de manifest aquesta pulsió, aquesta necessitat del PP per a demostrar la seva dissociació amb el consens. En aquest sentit, els Pressupostos Generals de l’Estat tornaran a tirar endavant sense cap esmena dels grups de l’oposició i amb un evident maltractament contra Catalunya que aporta un 19% al PIB de l’Estat i rep en inversions només un 9,5%.

Un altre exemple de com funcionen ha estat la tramitació de la Llei Òmnibus de Mesures Urgents per al Creixement, la Competitivitat i l'Eficiència. La norma va superar el rebuig de l’oposició i el PP no va admetre, un cop més, ni una sola de les 556 esmenes presentades.

Hi ha més casos com el de la LOMCE o la llei d’unitat de Mercat. En tots ha quedat ben clar que el PP es dedica en aquesta legislatura a realitzar una reforma de la Constitució per la porta del darrera, recentralitzant i laminant competències de les Comunitats Autònomes.

L’IMPULS DE LA INDÚSTRIA CATALANA

Ramon Alturo i Lloan — Fri, 25 Jul 2014 00:00:00 +0200

La conjuntura econòmica ha suposat un greu problema per a tothom. Famílies i empreses s’han vist afectats per una crisi sense precedents difícil de sotmetre. Ara bé, en els darrers anys d’aquest període iniciat al 2007 ha quedat palesa la força del teixit industrial català. El sector ha estat clau perquè, malgrat la crisi actual, s’hagin superat les xifres absolutes d’exportacions els darrers tres anys. L'any 2013 les exportacions de les empreses catalanes van situar-se en xifres màximes per tercer any consecutiu (58.359 milions d'euros).

A més, l'activitat industrial a Catalunya va augmentar l'any 2013 després de dos anys de caigudes. La indústria ha tingut un paper rellevant en el canvi de tendència de l'economia catalana. Així ho demostra l'augment de l'1% del PIB industrial, després de dos anys amb variacions negatives. Aquest augment contrasta amb la caiguda de l'indicador a l'Estat espanyol (-1,3%) i a la zona euro (-0,7%).

Per sectors, destaca l'augment de producció industrial de les indústries extractives (4,2%) així com del material de transport (4,1%) i de l'energia elèctrica i gas (4,0%).

El darrer exercici ha posat de manifest la recuperació de la confiança de les empreses catalanes. L'Indicador de Clima Industrial (ICI), que mesura la confiança empresarial, va augmentar quatre punts percentuals i mig el 2013. L'evolució va ser gradual al llarg de l'any, i la dada del mes de desembre és la més alta des del màxim assolit en el repunt del 2011 (Gràfic 3 de la nota).
Un altre indicador a tenir molt en compte és la inversió industrial a Catalunya, que després de la caiguda del 2012 (-2,1%) va tornar a augmentar un 1,4% l'any passat. L'automoció va ser el sector que va empènyer el conjunt de la indústria catalana cap a una taxa positiva durant el 2013, amb un increment del 17%. Aquest sector suma tres anys consecutius amb taxes de creixement de dos dígits i amb una posició capdavantera a la indústria.

Catalunya és un país industrial de petites i mitjanes empreses, divers en sectors d’activitat i amb una economia oberta i exportadora. Els països amb una economia més sòlida mantenen aquesta decidida aposta per la indústria. Aquest àmbit suposa un dels eixos fonamentals de la política econòmica del Govern de la Generalitat.

Hem estat capaços de mantenir-nos perquè som un país atractiu per a la indústria, per la capacitació dels nostres professionals, pel nivell competitiu i de coneixement del teixit de les nostres empreses, per la nostra vocació de ser un país connectat al món, enfocant sempre els desafiaments amb una mentalitat oberta. Catalunya té una forta capacitat d’atracció d’empreses estrangeres i un creixent nombre de multinacionals industrials catalanes. A més, la imatge de marca i qualitat de vida de la nostra capital i d’altres ciutats, genera una forta capacitat d’atracció.
Des del Govern de la Generalitat s’ha mantingut el compromís amb l’R+D+I, que ha donat lloc a un sistema de ciència i tecnologia amb reconeixement internacional i amb capacitat de produir, atraure i retenir talent.

La indústria ha estat, és i serà un actiu principal en la transformació econòmica i social del país, que ens permetrà enfrontar-nos de cara, sense por, amb seny i amb coneixement al futur.

Ramon Alturo, senador per Lleida i portaveu de CiU a les comissions d’Indústria i Economia del Senat.

Eleccions europees: cinc missatges

Ramon Alturo i Lloan — Fri, 30 May 2014 00:00:00 +0200

Podríem dir que aquestes eleccions són molt polièdriques si tenim en compte els diferents angles de visió que el configuren, ja que ens donen diferents perspectives i per tant diferents conclusions. Podem situar l’angle de visió a Europa, als diferents països que integren la Unió Europea, a Espanya, a cada comunitat autònoma, a Catalunya, a cada província, en l’àmbit comarcal o a les diferents capitals de comarca, ciutats, pobles...

És evident, doncs, que l’anàlisi no és pas gens senzilla, i cada angle ens aporta òptiques tremendament interessants, però en aquest article, jo vull centrar l’angle de visió prioritàriament a Catalunya. Les grans incògnites, abans del procés electoral, eren si el nivell de participació seria superior o no als comicis del 2009, si els partits polítics clarament definits pro consulta tindrien el suport o no, i si CiU, partit que governa, en sortiria ben parada.

Doncs bé, un increment del 10% en la participació, situant-nos dos punts pel damunt d’Espanya i 4,5 sobre la mitjana europea, clarament està dient que Europa és una oportunitat per a Catalunya, però que Catalunya també és una oportunitat per a Europa.

Segon missatge: Europa no és la responsable dels problemes que estem patint, sinó la solució a molts dels problemes que tenim plantejats.

Tercer missatge: Els partits proconsulta guanyen clarament i que el moviment democràtic majoritari del poble català en surt enfortit. Per tant s’està consolidant una voluntat sobirana i un mapa polític diferent.

Quart missatge: L’eix nacional i l’eix social són les dues cares de la mateixa moneda. Alguns han volgut fer veure que el Govern de la Generalitat només es preocupa de l’eix nacional, i és que l’atenció a l’eix nacional és justament per aconseguir un millor benestar per a les persones i una major qualitat de vida des de tots els punts de vista. Per tant una cosa no es pot deslligar de l’altra.

Cinquè missatge: CiU, malgrat governar en solitari, en uns moments d’extrema dificultat, amb turbulències molt fortes en tots els fronts i de prendre mesures impopulars, augmenta en cent mil vots i guanya a Lleida. Per tant aguanta molt bé.

Per tant Catalunya ha enviat un missatge clar i contundent a Espanya i també a Europa. Una majoria inqüestionable del poble de Catalunya vol votar el 9 de novembre i decidir el seu futur polític. A veure què diu el govern de l’Estat espanyol!

L’ENRAMPADA DEL REBUT ELÈCTRIC

Ramon Alturo i Lloan — Thu, 03 Apr 2014 00:00:00 +0200

AC-DC, el grup de rock dur australià, va treure un tema que portava per títol “Highway to Hell” (Carretera a l’Infern). I és que el nou rebut elèctric s’ha convertit en la ruta més directa al regne del maligne. Només llegint el nom del nou sistema tarifari, ja es veu que tenim un problema: Preu Voluntari per al Petit Consumidor (PVCP). Voluntari? De què? És que el client pot decidir una altra cosa? És clar, potser vol dir que pot escollir una tarifa plana anual pactada amb el subministrador.

En qualsevol cas, quan el propi ministre d’Indústria, José Manuel Soria, reconeix que aquest sistema serà més barat, però també molt més complex, vol dir que tenim un problema. Hem d’interpretar i inferir de les seves explicacions que no entendrem què paguem i que de barat res de res. Cada cop que el rebut de la llum arribi a casa nostra patirem una enrampada

Fixin-s’hi bé: tal i com estableix el Govern espanyol, el consumidor, si té un comptador intel·ligent, podrà pagar diferents preus per hores i adaptar el consum a aquest preu. Com sap el client quin preu costa el kWh a les nou del matí o a les set de la tarda, per adaptar el consum a l’hora més barata? Diuen que cal consultar el Web de REE (Red Elèctrica Espanyola). Això és viable? Sincerament, crec que no és possible!

Vuit reformes legislatives

El ministre no se’n surt. Tenim un dèficit de tarifa que fa por (diferència entre els drets de cobrament reconeguts a les empreses elèctriques i els ingressos a través de les tarifes elèctriques), d’uns 30.000 milions d’euros.

Soria ha portat a terme vuit reformes legislatives sense que hagi aconseguit resoldre el problema. L’objectiu de dèficit pressupostari que marca Europa pesa més que res (Montoro l’ha guanyat). El cost energètic que el Ministre s’havia compromès a assumir ha quedat en res. Això ha provocat que les elèctriques s’emprenyin, perquè els trasllada la seva part, i els consumidors i el teixit productiu encara més, perquè paguem el rebut més car d’Europa i això ens arruïna.

En resum, no hi ha política energètica. No se sap la cistella d’energies primàries que es vol potenciar i la legislació energètica no garanteix ni seguretat jurídica ni costos competitius. És un tema estratègic que es tracta, lamentablement, amb poca serietat.

Ramon Alturo i Lloan
Senador de CiU