LA FI DE L’AUTONOMIA

Quim Pastor — Thu, 30 Aug 2012 16:13:00 +0200

Em sorprèn que avui els mitjans de comunicació públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio) passin per alt un dels fets més transcendentals de la història recent del nostre país: la fi, de fet, de l’autonomia política de Catalunya des del seu restabliment amb l’Estatut del 1979.
Podem recórrer a la màgia de les paraules i utilitzar els eufemismes que vulguem per ensucrar la realitat, però la petició al Fons de Liquiditat Autonòmic de 5.023 milions d’euros milions d’euros feta ahir pel Consell de Govern de la Generalitat a l’Estat, significa la pèrdua definitiva de la poca autonomia política de Catalunya. A partir d’ara, el projecte de pacte fiscal ja és paper mullat i les condicions imposades per rebre l’auxili econòmic, com l’ajust en el dèficit, la presentació trimestral dels comptes i l’espasa de Dàmocles de la intervenció estatal, suposen una greu regressió del nostre autogovern.Som una autonomia de “iure” però, de “facto”, ens hem convertit en un departament territorial administratiu del govern espanyol.
Resulta grotesc i humiliant, però, que l'Estat financi a Catalunya a càrrec dels diners pagats amb els nostres impostos (el 40% de tot el que tributem no torna a Catalunya). Tanmateix, la responsabilitat de la situació actual correspon a tots els partits polítics catalans que, des de l’anomenada etapa de la Transició fins ara, no han fet cap pas per aconseguir un sistema fiscal més just per a Catalunya. Des dels qui consideraven durant la Transició i consideren encara el concert econòmic basc com un anacronisme medieval no adequat als signes dels temps moderns, als qui durant dues dècades han practicat el peix al cove i no han fet cap pas en ferm per consolidar una hisenda pròpia.
El concert econòmic, possiblement, no és la solució definitiva però en la conjuntura actual de crisi econòmica que vivim i patim, ens hagués garantit que el deute català es situés en uns nivells més acceptables i no haver de pidolar a l’Estat espanyol per cobrir els venciments de tardor, que s'eleven fins als 5.075 milions.
La tesitura en la què es troba ara el govern català és molt complicada i, com deia en el meu article anterior (Ara és l’hora del lideratge), el president de la Generalitat té el compromís i el deure de liderar la sortida de la crisi i conduir la transició cap a l’Estat propi.
El rescat ha posat fi a la l’autonomia política de Catalunya. Només ens queden dues sortides: continuem com un departament territorial administratiu d’Espanya o ens constituim en un nou Estat d’Europa? Aquesta és la qüestió. Ens hi juguem el ser o no ser.
No perdem més el temps i les energies en retrets, deixem de banda els interessos de partit i prioritzem els interessos dels ciutadants i del país.
La veu majoritària del poble català tornarà a fer-se sentir el proper 11 de setembre, com ho va fer en la gran manifestació del 1977. La societat civil s'ha mobilitzat per l'interès general, ara falta que els partits polítics deixin enrere els seus particularismes i estiguin a l'alçada del moment històric.

ARA ÉS L’HORA DEL LIDERATGE

Quim Pastor — Mon, 27 Aug 2012 11:31:00 +0200

El president Mas, tan avesat a les metàfores marines hauria de saber que la màxima responsabilitat del patró d’una nau és saber on porta el seu vaixell i la seva gent.
La crisi estructural que vivim i patim ens situa en el símil d’una tempesta en alta mar que necessita una gran dosi de lideratge. En aquests moments de dificultat i angoixa, doncs, s’espera que el capità del vaixell i la seva tripulació estiguin a l’alçada, que n’assumeixin les responsabilitats, que actuïn amb determinació, que facin el que pensen fer i, sobretot, que ho facin des de la coherència i el rigor.
No hi ha res pitjor que generar el desconcert entre la tripulació i el passatge. La desorientació ens condueix a la debilitat i a la deriva. Sense rumb mai arribarem a port. Ens cal fermesa, compromís i convicció entre allò que diem i fem. Aquesta és una de les claus per entendre la crisi de lideratge i descrèdit de la nostra casta política. Els polítics no serveixen al ciutadà, se’n serveixen i només obeeixen la seva lògica tacticista electoral. Han perdut el valor més preuat en política: l’ètica del compromís entre governants i governats. Quan la democràcia es desvia d’aquest axioma, el poder no s’orienta a la realizació de la justicia, com deia Aristòtil, sinó al propi profit.

L'excel·lència d'un líder es mesura per la capacitat de transformar els problemes en oportunitats. Mai en la història del nostre país hem tingut una oportunitat com l’actual per dirigir el vaixell cap a bon port, cap a la nostra Ítaca.
En un moment crucial com l'actual, el talent i el lideratge marquen la diferència com ho van fer Franklin Roosevelt, Winston Churchill o Mahatma Gandhi, líders polítics que van ser capaços d'encapçalar el canvi, van liderar la transformació del seu país i varen saber convèncer, des de la seva gran capacitat comunicativa i carísmàtica, els seus compatriotes que les decisions preses eren les més adequades en cada moment.

Líder, doncs, és la persona que fa que es facin coses, que es canviïn, que millorin. El proper 11 de setembre el nostre poble sortirà al carrer amb una veu unànim: “independència”, però i l’endemà què?.
President de la Generalitat, lidereu i sapigueu fer-vos dignes del país que governeu.

Blog Quim Pastor

LA FI DE L’AUTONOMIA

ARA ÉS L’HORA DEL LIDERATGE