Blog Pol Cruz-Corominas

Vuit anys aprenent a aprendre

Pol Cruz-Corominas — Wed, 19 Dec 2012 21:55:00 +0100

L’any 2004 Salvador Cardús publicava a l’Avui u n article titulat “Aprendre a aprendre”, en el qual criticava l’enfocament que començava a rebre l’educació universitària d’ençà el procés de convergència amb Europa. Feia referència als vents contemporanis que apostaven –i aposten– per fer gravitar l’educació cap a un conglomerat de procediments, actituds, valors i normes més que no pas de continguts conceptuals. Cardús sentenciava: “ja em perdonaran si no sóc progressista segons els cànons, però només em veig capaç de formar persones crítiques si tenen criteri, i només es pot tenir criteri si se sap alguna cosa, si aconsegueixo vincular-los a alguna tradició de coneixement. La qüestió no és limitar-se a aprendre a aprendre, que això només és el mètode, sinó aprendre alguna cosa valuosa.”

Vuit anys després d’aquell article hem tingut ja l’oportunitat de veure una mica més a què feia referència aquella afortunada consigna: en efecte, les universitats han reduït el nombre de classes magistrals i han donat més èmfasi a la responsabilitat de l’estudiant fora de l’aula, individualment i en grup. Sens dubte, també, globalment l’estudiant adquireix menys coneixements, perquè els que es posen en exercici a les sessions pràctiques giren i no excedeixen d’allò explicat a les classes magistrals, i aquestes en són menys.

L’”aprendre a aprendre" pretenia respondre a la necessitat de defugir el model educatiu que recitava els dotze apòstols d'una tirada. En la línia del que criticava Cardús, és cert que l’objectiu de l’educació no pot acabar reduint-se a un coaching que simplement ens emmotlli a les exigències del món laboral. Però també ho és que, i més ara que l’atur juvenil fa estralls, la funció social de la universitat no pot desentendre’s de la necessitat de guanyar-se la vida sense haver d’anar a servir cafès a Londres.

El que hi ha en joc

Pol Cruz-Corominas — Sat, 24 Nov 2012 14:20:00 +0100

Que aquestes són unes eleccions excepcionals, que el moment és transcendental, s’ha dit ja moltes vegades des que va començar la campanya. No ho ha repetit tothom per igual perquè l’hegemonia d’aquest marc mental és l’antesala de la derrota dels qui no voldrien que ho fossin. Si les eleccions són excepcionals, les propostes convencionals estan fora de joc. Sumant-hi, a més, que en temps de crisi l’excepció cotitza alta, es podria dir que no haver pogut evitar aquesta consciència d’excepcionalitat ja posa el sobiranisme en posició d'avantatge.

Fins ara la relació entre Catalunya i Espanya estava basada en un pacte de renúncia i amenaça mútues. Per una banda, la principal administradora del nacionalisme català, CiU, feia de dic de contenció de l’independentisme i buscava evitar una frustració del catalanisme dins d’Espanya. A canvi, el nacionalisme espanyol tolerava uns espais d’esbarjo dins l’estat. La solució era bona perquè les dues parts eren adverses al risc: l’una, escarmentada perquè per primer cop en molts anys hi tenia alguna cosa a perdre; l’altra, perquè tot brot nacionalista li havia acabat malament.

Ara aquest pacte s’ha trencat. Les parts s’acusen mútuament de ser-ne les responsables però ningú no posa en dubte que el compromís s’ha perdut. El nacionalisme català entén que l’espanyol n’és el responsable per haver esmicolat els àmbits de dissonància que fins ara s’havien permès. L’espanyol acusa Mas de portar el país cap a la independència i ja no té incentius per seguir donant aire a Catalunya.

Això últim és el que fa realment transcendentals aquestes eleccions. El que ens toca decidir ara no és de si desviar-nos o no d’un camí ja traçat i conegut, sinó de triar entre la independència o una autonomia que aniran eixugant progressivament. Havent posat totes les cartes sobre la taula, si Catalunya perd, l’amenaça de dur el país cap a la independència serà un cartutx esgotat i a Espanya ja no li quedarà res que la contingui.

Cal votar tenint-ho present. Que, ben pensat, no són només uns els qui poden reclamar l’excepcionalitat. El projecte que amaguen els altres no és en cap cas continuista.

Mahoma del dret i del revés

Pol Cruz-Corominas — Thu, 11 Oct 2012 10:34:00 +0200

Com l’aposta per l’energia nuclear o l’autoritat dels mestres a l’escola, sembla que la polèmica sobre caricatures de profetes, reis i prínceps és un tema que va i torna amb certa freqüència i que situa al centre del debat públic els límits de la llibertat d’expressió.

Més enllà de la histèria que generen aquest tipus de publicacions al món musulmà, i del neguit de retorn que aquí provoca veure que no comparteixen els nostres jiji-jaja’s, potser sí que ens hauríem de preguntar si és necessari practicar l’esport de risc per tal de posar a prova fins on arriba la nostra tolerància amb la llibertat d’expressió.

Ja ningú posa en dubte que, com totes, aquesta és una llibertat que s’ha d’exercir amb límits i que resta subjecte al dret a l’honor inherent a tota persona o col·lectiu. Perquè, si no concebem l’insult com a part indestriable de la llibertat d’expressió i assumim que sovint una imatge val més que mil paraules, potser també una caricatura pot valer una bona quantitat d’ofenses, si més no cap a un col·lectiu de sensibilitat aguda -i selectiva-.

Sense intenció de generalitzar i posant la darrera portada d’El Jueves com a exemple de sàtira saludable: és necessari fer vinyetes de Mahoma més pròpies d’un llibre de kamasutra que d’una publicació satírica? Assumint que això fereix un col·lectiu concret, més enllà que no ho compartim i que ens costi d’entendre, podem fer conyeta sense recórrer a la provocació fàcil i, perquè no dir-ho, de força mal gust? Ni que sigui per pragmatisme. I sent conscients en tot moment, es clar, que la sàtira és una cosa i la política n’és una altra de ben diferent, i que això no implica fer cap concessió a una gent que mentre s’indigna per les nostres vinyetes estripa banderes i crema ninots de paper.

Crítics fora de joc

Pol Cruz-Corominas — Sun, 27 May 2012 13:16:00 +0200

Una de les coses que potser defineix la nostra història política recent és la necessitat de fer sempre oposició a alguna cosa. Potser perquè no només contra Franco, sinó també contra tot el que ha vingut després –i abans–, vivíem millor, i és un tresor tant còmode que no estem disposats a deixar escapar.

A la recerca de l’enèsima batalla de la nostra política consuetudinària, i com si no n’hi haguessin prou, hi ha aparegut La Marató contra la pobresa de TV3. Està sent una oportunitat d’or per identificar botxins, fer girar teories conspiratives i, potser el millor, assenyalar gent que fins ara havia quedat fora de l’apuntador.

La desgraciada Marató no ha passat els filtres del puritanisme ideològic i ja ha estat objecte de crítiques i vídeos per tot arreu. Diuen que és hipòcrita, que no resol la pobresa i que no pensen participar-hi. Ho plantegen, fins i tot, com si hagués estat orquestrada per gent que, fixa’t, l’utilitzarà per evitar l’eradicació de la pobresa. Probablement, fa uns anys, que la televisió pública del país tirés endavant una iniciativa semblant hauria estat una reivindicació només a l’abast de les elits pensants; quan deixa de ser oposició a alguna cosa, però, ja és arma de l’enemic. O amb mi o contra meu.

No em semblen honestes les crítiques a La Marató. Els testimonis que hi passaran al llarg del dia demostraran que les crítiques amaguen un punt de cinisme i, sens dubte, que els qui les llancen no són precisament els qui necessiten d’iniciatives com aquestes. Els crítics haurien de mesurar molt com plantegen les seves reivindicacions perquè fàcilment podríem entendre que davant la disjuntiva del respecte a la seva integritat ideològica o l’ajuda a persones en situació límit, donen prioritat a la primera opció.

El voluntarisme no substitueix la política, i és injust denunciar que aquest és el plantejament de La Marató. Que la lluita contra la pobresa vagi, de forma exclusiva, a càrrec dels pressupostos públics és una reivindicació privilegiada. Per què la pobresa ha de rebutjar l’altruisme i en canvi la investigació per malalties no? La prova que les crítiques responen a l’instint és que, d’entendre-ho així, la salut i la lluita contra els seus mals haurien quedat defenestrades de la reivindicació social.

Potser comprensiblement però irracional, La Marató ha estat blanc d’una indignació que s’ha convertit en un monumental cabreig, i que necessita passar comptes amb certa rapidesa. Però rebutjar la iniciativa revela que, per alguns, la redistribució de la riquesa només val la pena si va acompanyada del morbo de la imposició, i el voluntarisme escapa d'aquest assot. És que la caritat no és redistribució de la riquesa? No és hora de filar tant prim.

El boicot som nosaltres

Pol Cruz-Corominas — Thu, 17 Nov 2011 19:31:00 +0100

La Júlia Otero va dir ahir, via Twitter, que li sabria greu que retiressin La Noria de la pantalla. Si bé, al si de l’emissora, el programa de Jordi González és la nena estudiosa de la família, crec que seria una gran notícia demostrar que dónde las dan las toman. M’explico.

Si s’acabés produint, la història del tancament de La Noria seria de manual. Recordo l’entrevista que fa un parell d’anys en Basté va fer a Jordi González a El Món a RAC1, en la qual el presentador de La Noria carregava contra el CAC i feia una abrandada defensa de la ‘llibertat d’emissió’ en tant que es corresponia sempre amb la voluntat de la gent. En aquesta última part tenia raó: les audiències reflecteixen el que la gent vol veure. Avui, però, la vida ens fa un regal i la lliçó rebota al mateix González com una arma de doble fil. En efecte, les empreses que deixen d’anunciar-se també reflecteixen el que la gent vol veure. És el reflex d’un mateix com a via de redempció.

La Responsabilitat Social Corporativa, que és la manera tècnica d’anomenar les bones pràctiques del teixit empresarial, és precisament això: una potent eina de publicitat que acaba reportant beneficis a les companyies que les practiquen. Perquè aquest assoliment, el que fa que La Noria es vegi obligada a plegar veles, no es deu al fet que els membres dels Consells d’Administració dels anunciants estiguin manifestament enutjats per l’entrevista a la mama d’’El Cuco’, sinó que respon únicament i exclusiva al fet que la seva retirada, Jordi, també és el que la gent vol veure. Altrament no haurien decidit deixar-se d’anunciar.

La Pilar Rahola, al seu article a La Vanguardia, ha sortit avui en defensa de La Noria. Ha dit que "el concepte de boicot em sembla, en general, una forma de feixisme" i que "què serà el següent, la caça de bruixes?". Sincerament, no crec que la Pilar ho pensi, això. És suficientment intel·ligent com per no fer-ho. Segurament respon al fet que algú, després de tants dies, li hagi preguntat que què ho fa que segueixi callada precisament quan la tempesta no sembla que tingui intenció d’amainar.

És inacceptable la definició de boicot que fa al seu article. El boicot ni és feixisme ni cap caça de bruixes, sinó la suma agregada de gent que voluntàriament deixa de comprar un producte per una causa comuna. Li tornem la pregunta: què serà el següent, Pilar? Obligar-nos a comprar determinats productes? Què ho fa que algú que sempre s’ha mostrat en contra dels règims de tot tipus, també dels més intervencionistes, ara qualifiqui de ‘feixisme’ el boicot? El boicot és una de les formes de decisió lliure que tenim els ciutadans, com el vot. Hauríem d’estar obligats a votar un determinat partit per haver-ho fet anteriorment?

Dues conclusions, doncs: la primera és que l’exemple de la Noria demostra que, contràriament al que se’ns vol fer creure recentment, els ciutadans tenim encara poder de decisió sobre el tipus de societat en la que volem viure; el boicot som nosaltres. La segona és que… Aneu a votar.

Guitarras para todos

Pol Cruz-Corominas — Sun, 30 Oct 2011 11:41:00 +0100

L’Enric Juliana alertava, fa poc, a 8TV, de l’actitud irresponsable que determinats governs autonòmics estan tenint a l’hora de controlar el seu dèficit i d’incomplir, per la part que els toca, dels límits d’endeutament que procura el conjunt de l’Estat. “Mentre Catalunya fa la seva part dels deures –deia Juliana- d’altres segueixen tocant la guitarra”. Una expressió que més enllà de fer al·lusió al casament de l’any resulta idònia per començar a pensar en l’adaptació espanyola de Titanic; amb totes les distàncies que separen la guitarra del violí.

Pit enfora, Andalusia acaba de presentar els pressupostos per l’any vinent i n’anuncia un increment de l’1,2% respecte l’any passat. Mentre sobre Europa plana el fantasma d’una economia al ralentí, la Junta presenta els seus pressupostos sobre una previsió de creixement del 2,5%; tot això poc temps després que l’FMI hagi rebaixat, al seu últim informe, les previsions de creixement de l’economia espanyola un 0,5% i l’hagi deixat a l’1,1%. Si els auguris de la Junta i de l’FMI acaben sent alhora certs, Andalusia passarà a ser el nou i flamant motor econòmic d’Espanya.

La importància de l’actitud d’Andalusia va més enllà del vici endogàmic en el que sovint s’ha vist temptada Catalunya i que redunda en comparar quina de totes s’endú la primera tassa de cafè. L’actitud d’Andalusia ens importa perquè els seus –mals- resultats ens afecten a tots. El compromís de dèficit màxim de l’Estat, dins del qual hi participa el de les comunitats autònomes, és el que de cares enfora compromet també la credibilitat de Catalunya.

Més explícitament: els aspectes beneficiosos de la irresponsabilitat d’una part redunden només en ella mateixa; per contra, els perjudicials ens afecten a tots. És a dir, que Andalusia decideixi gastar més que l’any passat té una part que reporta benefici exclusiu als ciutadans andalusos: cal preveure que els serveis que rebran seran millors; en canvi, la part negativa, que és la credibilitat que això dóna de cares enfora, ens afecta a tots. Perquè es clar, quan Catalunya va a l’estranger a demanar crèdit no n’hi ha prou en passar-los el discurs de Pau Casals a l’ONU i explicar-los que el coffee for everybody fa temps que no ens deixa dormir; i que, mirin, som diferents. El cert és que Catalunya i Andalusia beuen de la mateixa font, la caixa comuna, i que el que compta, per tant, és quin grau de solvència tindrà l’Estat a finals d’any per poder alimentar les seves filles entremaliades. És la metàfora de les pomes podrides altra vegada.

Quan a Catalunya parlem d'espoli fiscal hauríem de sumar-hi, també, el cost addicional que el nostre deute té per culpa d’irresponsabilitats alienes. Perquè, si bé les perspectives catalanes de no complir amb l’1,3% del dèficit demostren que la voluntat i les actituds no sempre són suficients, sí que sense elles el fracàs està assegurat. Tant assegurat com que Andalusia ha elaborat uns pressupostos sobre una base de creixement fal·laç. I així resulta que quanta menys credibilitat tingui l’Estat en el seu conjunt, més alts seran també els interessos que haurà de pagar la Generalitat per obtenir crèdit.

Compte, doncs, que més enllà del dèficit fiscal també el rasgueo de les guitarres erosionen el nostre present. Vam començar comparant-nos amb Suècia i hem acabat envejant Portugal.

No em cridis

Pol Cruz-Corominas — Wed, 20 Apr 2011 02:12:00 +0200

Llegeixo que la Federació Espanyola de Futbol ha ordenat que demà, a l’Estadi de Mestalla, l’himne d’Espanya soni a cent vint decibels per tal de silenciar els més que probables xiulets dels blaugranes presents al Camp. La FEF vol evitar reviure l’estrident ridícul de la Copa del Rei de 2009 en la qual les aficions catalana i basca van posar de manifest el seu amor incondicional als símbols de la pàtria.

Sensacional metàfora del que és Espanya. Espanya és justament això: cridar més. Bramar, imposar-se, el ‘por mis cojones’ i el ‘qué pone en tu DNI’. Maneres molt primàries. Espanya sempre s’ha resumit en cridar més perquè sap que si entra al terreny del raonament és fulminantment derrotada. Ben bé com el nen que es tapa les orelles i crida perquè no vol haver d'escoltar el que li diuen.

Cridar és l'antònim de dialogar. Ja quan Catalunya es regia pel pactisme a l’edat mitjana –fet diferencial que avui dia ha degenerat fins a tal punt que Duran i Lleida és el polític més ben valorat del país- a Castella vivien sota la màxima de “Ley es lo que diga el Rey”, i tant amples. Tot el que ve, ja prou conegut, són també cent vint decibels que en alguns casos representen la rebequeria del qui es va quedant sol: Mèxic, Filipines, Cuba, el Marroc, el Sàhara... I l’eixordador espectacle de l’illot del Perejil, sens dubte.

Cent anys després de l’”Escolta Espanya” tot el que pot oferir-nos la cortesa interpel·lada és una pujada de volum. I calli, que diria aquell. No hi ha hagut mai escolta perquè l’himne, aquest sí que atronador, sempre s’ha sobreposat a la nostra veu. En qualsevol país civilitzat, que l’afició del millor club de la lliga xiuli l’himne nacional seria una qüestió de primer ordre i ningú s’aixecaria de la taula fins que el tema fos resolt. Espanya és poc llesta per fer una reflexió per altra banda tant evident. La seva resposta és exactament la mateixa que la que ha tingut pel fet que 257.000 barcelonins dediquessin un diumenge a anar a votar una consulta no vinculant. L’Espanya tronada crida perquè no sap parlar: missatge rebut.

"Revolució sí, intervenció no"

Pol Cruz-Corominas — Sun, 03 Apr 2011 11:15:00 +0200

És curiós veure com la intervenció militar avalada per l’ONU sobre Líbia es suma a la llista de fets que alteren la categorització dogmàtica de les coses, l’adscripció política de cadascú.

L’Organització de les Nacions Unides, fundada el 1945 com a successora de la fracassada Societat de Nacions, va sorgir de la necessitat d’establir un ordre global després del desastre de la segona guerra mundial que ajudés –o si més no ens ho fes creure- a fer que una tragèdia de tals magnituds fos més difícil de repetir. Va ser necessari un drama humà ulterior al de la Gran Guerra per entendre que calia acabar amb aquella mena d’anarquia global que suposava que la sobirania dels Estats fos l’últim element de control del boig governant de torn.

Tradicionalment, s’ha adscrit sempre a la dreta la defensa de la sobirania com a valor absolut al si de l’esfera internacional i en contraposició a un ordre legal comú que la fiscalitzés i oportunament la limités no només per protegir la resta d'Estats sinó també els ciutadans del país en qüestió. De fet, fixant-nos en Europa, aquesta correlació no deixa de complir-se en gaires ocasions: l’UKIP britànic, el Front Nacional francès, el Jobbik hongarès o el Libertas d’origen irlandès, són exemples de partits de tendència conservadora reticents a cedir espais de sobirania a la Unió.

Representen sectors polítics propers a la concepció del principi de sobirania anterior a la que al llarg de les darreres dècades ha anat consagrant la comunitat internacional en general i Nacions Unides en particular. Aquesta última es caracteritza per entendre que la sobirania dels Estats no és només la potestat dels mateixos de decidir lliurement i exclusiva sobre tot allò que concerneixi la seva vida interna sinó que té, com a últim fonament, la protecció i la satisfacció de les necessitats de la pròpia població. És a dir, que el principi de no intervenció als afers interns d’un Estat per part de la resta, el qual deriva directament del respecte a la seva sobirania, queda limitat per les obligacions que un mateix Estat té amb la seva població. Per això, en certs casos en els quals el poder governamental ha tingut una funció més inquisidora que altra cosa, el Consell de Seguretat de l’ONU ha avalat la intervenció en qüestions internes d’un Estat.

L’esquerra, en consonància amb els valors de l’internacionalisme i de la prevalença de la dignitat de la persona per sobre de l’estricta sobirania dels Estats, havia estat sempre la principal defensora de poder limitar ‘els excessos del poder’ des d’ordes supraestatals. Sorprenentment, tal com deia al principi, la intervenció militar sobre Líbia ha sacsejat de nou encasellaments sistemàtics com aquest. Un sector a l’esquerra de l’esquerra, el que sempre se n’atribueix l’etiqueta de forma exclusiva, torna a defensar, de facto, que un Estat tingui poder il·limitat per fer amb el seu propi poble el que li vingui de gust. “Revolució sí però intervenció no”, diuen; consigna que, tenint en compte la declaració d’intencions de Gadafi i els seus fills tronats, duta a la pràctica hauria suposat fer altra vegada d’espectadors condescendents d’una matança amb precedents. Aquesta vegada, però, amb agreujant de reincidència.

Twitter

Pol Cruz-Corominas — Thu, 06 Jan 2011 13:59:00 +0100

Ara que és hora de balanços i propòsits crec que devem una estona a reconèixer els mèrits de l’eina revelació d’aquest 2010. Twitter és un sistema que recopila i publica missatges de mòbil (tweets, en vocabulari 2.0) enviats pels usuaris, de forma que aquests poden interactuar en viu sobre temes concrets.

A Twitter les converses de bar per arreglar el món amb els amics ja no són de bar; ni amb els amics: el ventall amb el que comparteixes messianisme inclou gent tan desconeguda com interessant. Amb Twitter he après que els polítics fan menys faltes de les que creia... Alguns.
Twitter és un ‘Tinc una pregunta per a vostè’ permanent. Normalment l’interpel•lat contesta, a tu, directament.

Twitter és l’antítesi de l’intervencionisme extrem; i el repel·leix: quan veus la quantitat de coses extraordinàries que poden sorgir de l’individu quan se li brinda la oportunitat de fer-ho, valores encara més la llibertat d’expressió.

Twitter és com tenir un secretari de premsa: et recopila tots els titulars de forma que pots destriar les notícies que t’interessen de les que no amb un sol clic. A Twitter he descobert que Xavier Rius és un gra al cul de la classe política actual, que Gerard Piqué menysprea la llengua catalana com ho fan poques personalitats del país i que Quim Nadal twitteja amb un tic poètic que ara té més temps d’explotar. Amb Twitter he confirmat que Jordi Cañas és un quillo dels noranta, ara institucionalitzat, i que el Singular Digital va perdre un gran actiu quan va deixar escapar Maria Vila.

Per cert, per aquest 2011 he demanat que els blocaires del Directe tinguem la mateixa visualització en portada que teníem abans de les reformes... No sé si serà molt demanar!

Cosetes per l'Albert Rivera

Pol Cruz-Corominas — Fri, 02 Jul 2010 01:36:00 +0200

Crec que l'espectacle del líder de Ciudadanos al debat de l'Àgora d'aquest vespre mereix una detenció especial. Cal dir que Rivera ha respectat l'horari infantil i que, a part de no haver dit res de nou, tampoc no ha fet cap altre streaptease electoral. I, malgrat que ja ens tingui acostumats a l'encadenament sistemàtic de mentides, l'ús de la manifestació per grandiloqüentejar el seu populisme ha estat certament excepcional.

Davant el seu cúmul de despropòsits a la resta de forces polítiques se'ls ha plantejat un dilema: destinar una intervenció sencera del debat a desgranar la seva demagògia peça per peça, o bé evitar donar-li aquest immerescut protagonisme. Al capdavall no seria apropiat que algú que representa a tants pocs ciutadans acabés monopolitzant un debat a sis bandes. Rivera s'aprofita del fet que la gent més desinformada pot acabar caient fàcilment al seu discurs enverinat. Algunes de les coses que crec que se li haurien hagut de dir són:

1. Sobre la suposada obsessió dels partits catalans amb l'Estatut, "una qüestió identitària que no soluciona els problemes reals de la gent": si no estàs d'acord amb les normes bàsiques d'un ordenament jurídic per la funció que tenen per se, si no hi estàs d'acord perquè creus que "no tenen res a veure" amb l'atur, els serveis socials, la immigració, etc.; si creus que les normes fonamentals d'un ordenament jurídic no tenen res a veure amb totes aquestes qüestions i per això hi estàs en contra... Demana també la derogació de la Constitució espanyola. Demana la derogació de la Constitució espanyola, nassos. Si dius que l'Estatut és una cosa totalment deslligada "dels problemes reals de la gent" i no és res més que la bandera catalana en forma de llibre, aleshores la Constitució, que també és una norma bàsica d'un ordenament jurídic, que també és una norma que estableix els paràmetres bàsics dins els quals s'haurà de desenvolupar la resta de la legislació, també és una bandera (la seva) en forma de llibre. Però de la Constitució, en canvi, no en diu res, l'Albert. És curiós. Ell ja ho sap, que l'Estatut estableix el marc bàsic dins el qual s'hi defineixen els grans temes, i que això es fa, precisament, per evitar que totes aquestes qüestions puguin ser reformades a l'estil d'una llei ordinària. Per protegir-les. Si s'haguessin regulat "al marge d'un nou Estatut" -com també deia la Dolors Montserrat, del PP-, totes aquestes qüestions serien sempre modificades al gust del govern de torn. Tot això ell ja ho sap, però si cola, cola.

2. Sobre la dedicació als "debats identitaris": Qui ha destinat més minuts a parlar de "debats identitaris" al llarg de tota aquesta legislatura ha estat precisament Ciudadanos, i de forma contínua. Fa dos anys es va presentar al Parlament amb la samarreta de la selecció espanyola per reclamar que les institucions catalanes "no la boicotegin". Ja se sap que la selecció espanyola és un dels "problemes reals de la gent". És una llàstima que no respongués quan la Dolors Camats li ha preguntat que, si tant cert és que només es preocupa pels "drets dels treballadors", com és que no era a la manifestació contra la reforma laboral que es va fer a Barcelona fa uns dies; i no ha respòs perquè li hauria hagut de dir que es trobava a Gironella enfundat com el choped amb la samarreta de la selecció espanyola i defensant la Roja "allí donde es más difícil no ser nacionalista [català, s'entén]". Sí, estava en un acte de suport a la selecció espanyola a Gironella. O potser estava fent les instàncies a l'Ajuntament de Barcelona per poder seguir la selección a través de pantalles gegants als carrers de la ciutat. Tothom sap que fer quatre tapes a un bar mentre mires un partit de futbol o muntar pantalles per la Roja als carrers de Barcelona és una manera de treballar rigorosament "pels problemes reals de la gent".

3. Sobre les hores que dura una manifestació: Anar a una manifestació pot ocupar-te unes hores, concretament les hores d'una tarda de dissabte, no més. Una manifestació no et manté ocupat 365 dies l'any sinó tan sols una tarda. Per tant, dir que "no els preocupa l'atur perquè només estan capficats en anar a una manifestació" no només és fer populisme barat perquè, com ja sabem, l'Estatut és una llei marc que fa referència a tot això, sinó també perquè manifestar-te una tarda no t'impedeix fer res més la resta de l'any. En cas contrari hauríem de dir que, com que Ciudadanos va participar a la manifestació per "el bilingüismo", Rivera no s'estava preocupant pels "problemes reals de la gent" sinó tan sols per manifestar-se. Oh!, es clar, què es pensava?! Tots en sabem, d'escupir! O és que l'argument només val per segons quins tipus de manifestacions?

Zapatero destronat

Pol Cruz-Corominas — Wed, 26 May 2010 19:09:00 +0200

Crec que ja ningú no dubta que la política econòmica del govern de Zapatero ha estat un autèntic vodevil. Mirant enrere constatem fins a quin punt l’historial polític del President és una acumulació sistemàtica de desencerts i errors de tempo. Així ho demostra el fet que allargués la negació d’una crisi que la resta de governs ja feia temps que mastegaven per acabar, finalment, amb un estirabot de tisora in extremis.

El President s’ha argumentat i contra argumentat a si mateix una vegada rere una altra. Allà on fa uns mesos hi havia despesa ‘per sortir de la crisi’ ara hi ha necessitat de contenció de la mateixa ‘per responsabilitat’. Zapatero ha encapçalat un govern bipolar que ha canviat de guió a bandades a mesura que corrien les setmanes –o els dies–. Talment com si d’un assaig teatral es tractés, el President ha anat replicant els seus propis discursos de forma successiva. Tot plegat cultiu d’incertesa pels mercats i les famílies.

La lectura del pla d’austeritat no pot ser altra que la de la rectificació absoluta i d’esmena a la totalitat al que s’havia fet fins ara. Si no fos pel maquillatge que confereix el màrqueting polític podríem pensar que només faltava suplicar perdó obertament i, de cares el 2012, clemència.

Que ara, inequívocament, no hi hagi camí alternatiu al de la contenció de la despesa fa pensar que els assessors polítics del President ja devien tenir en cap –o no–, durant els mesos finals del Plan E, que potser s’havien excedit i que en un futur pròxim caldria fer un gir de 180 graus. Un cop de timó, una entonació pública del mea culpa, que només hauria de fer-se en cas que no hi hagués volta de full, ja que suposaria una autèntica hecatombe a les enquestes. I així ha estat. Com que resultaria evident que es tracta d’un reconeixement públic de l’error, calia evitar-ho costés el que costés. I el preu ha estat una trucada del President Obama.

Dóna la sensació que el govern pretenia aguantar estoicament fins l’estiu i esperar així que el turisme airegés mínimament l’economia de l’Estat, reduís l’índex d’atur –encara que temporalment- i confirmés els minsos creixements positius que es preveien de cares a finals d’any. Per altra banda, devien pensar, rectificar i contenir la despesa hauria suposat sacrificar aquests nombres lleugerament superiors a zero i la vergonya del qui no s’ha portat bé. Com que la resta de països europeus han començat a veure –ells sí- brots verds, com que França i Alemanya ja fa tres trimestres consecutius que tenen creixements positius, calia mantenir-se ferm fins l’estiu perquè l’increment del turisme respecte l’any anterior permetés fer-li aguantar mínimament les formes; i qui dia passa any empeny. Aguantar fins que la locomotora europea arranqués i ens arrossegués cap a la recuperació.

Es diu que ningú no sap què passa exactament pel cap del president espanyol, però la única explicació que hi trobo és que aquesta fos la seva aposta. Després de mesos discursejant sobre la necessitat de la despesa pública per tal de sortir de la crisi i no escapçar així les polítiques socials, la única solució que quedava era no mirar als costats, inflar pit i caminar endavant. Creuar els dits i esperar l’arribada de l’estiu per si sona la flauta. I és que l’alternativa a no fer-ho i rectificar com de la nit al dia suposava passar de la glòria al fracàs. Del líder socialdemòcrata europeu per excel•lència al paradigma d’un model fracassat. D’erigir-se com a líder de l’esquerra del segle XXI a la claudicació reconeguda. D’anar per les universitats europees explicant que va mantenir-se ferm en la defensa dels més necessitats a les verdes i a les madures... O no.

Amb tot, pobre, potser la seva única sort és que encara li queden dos anys de marge.

L'Adrià Targa

Pol Cruz-Corominas — Sat, 01 May 2010 03:36:00 +0200

Vaig conèixer l’Adrià Targa un setembre de fa pocs anys, quan el destí em va portar a Barcelona per estudiar Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Tanmateix, no va ser l’economia –ell n’està tan lluny com jo de la poesia- sinó el Col·legi Major Ramon Llull el que ens va unir. D’entrada, però, la casualitat no va voler que converséssim gaire.

Vaig adonar-me que l’Adrià em cauria simpàtic quan, un dia als sofàs del hall, van coincidir les respectives voluntats de fullejar l’Avui, i no pas cap altre dels diaris presents, tots ells amb línies editorials discordants. Això i la seva debilitat per Girona van propiciar que comencéssim a fer-nos cada vegada més amics fins que compartíssim habitació el darrer any de Col·legi Major. Amb l’inestimable Jordi Vinyals, per cert.

Entrebancs amorosos van fer que l’Adrià no comencés massa bé aquell curs. Almenys així ho creia ell aleshores. Vist en perspectiva, però, –i especialment avui- penso que potser va ser una excel·lent manera de començar l’any. Li ho preguntaré quan el vegi. Aquells moments durs van convertir-lo en un creador de poemes d’alt rendiment. Potser aquest sigui el profit dels bons poetes: la tristesa no ve sola sinó acompanyada de la sensibilitat suficient com per plasmar-la en paper. I talment va ser així que, pocs mesos després i només amb vint anys, l’Adrià es trobava presentant el seu primer llibre de poemes (L’exili de Constança. Tarragona: La Gent del Llamp/Cossetània, 2008) a la Llibreria de la Rambla de Tarragona.

Avui ha estat un gran dia per l’Adrià. Amb només vint-i-dos anys ja és guardonat amb un dels premis més importants en poesia del país. L’Adrià ha guanyat el Premi de poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater pel seu segon llibre Boques en calma, el qual serà publicat per l’editorial Empúries novembre vinent. Desconec si els darrers temps no han estat del tot bons per la poesia catalana. Qui sap si el segle XXI ja tingui les espatlles cobertes.

L'enhorabona, Adrià!