Blog Pol Serrano

#CATALUNYAusurpada Les institucions

Pol Serrano — Sun, 12 Nov 2017 14:42:00 +0100

Com es fa la independència d’un país? En molts casos, amb una guerra, en altres casos, amb la força dels contactes internacionals. En la majoria de casos, hi ha una combinació dels dos factors. La guerra, com a tal, pot ser d’alta o baixa intensitat. En el cas català, la guerra ha estat l’1 d’Octubre, on hi va haver violència per evitar la votació de referèndum d’autodeterminació. Però aquesta batalla la vam guanyar els catalans. De totes les classes socials, de totes les parts del territori. L’1 d’Octubre ens ha fet guanyadors i ens ha reafirmat com a nació. Des d’aquestes línies m’agradaria proposar que la nova diada, des d’aquest any ha de ser l’1 d’Octubre. Perquè és una victòria, i perquè actualitza el conflicte amb Espanya. El clarifica i posa la victòria en el terreny Occidental. És a dir que aquesta nova diada toca l’autodeterminació dels pobles, i ens posa als catalans al cantó bo de la batalla.

Quina traducció ha de tenir l’1 d’Octubre? La traducció ha de ser la independència, està clar. Però com es fa aquesta independència? Pot semblar paradoxal, però es fa des de l’autonomia. L’autonomia i les institucions que hi queden representades. Ara mateix, l’estratègia espanyola és encertada. Havent tingut una derrota factual i mediàtica l’1O, no podia deixar que els independentistes es quedessin l’eina que els permetrà tirar la independència endavant. És a dir, el pas lògic després de l’1 d’Octubre, no és un altre que resistir a les institucions autonòmiques per anar-les convertint en estatals, i utilitzar la Conselleria d’Exteriors per mantenir contactes diplomàtics i poder així gestionar els reconeixements.

L’oportunitat per recuperar la institució autonòmica és el 21 de Desembre. Són unes eleccions clau per poder recuperar aquestes institucions i veure en quin punt estan els nostres polítics. És a dir, si els nostres polítics recuperen les institucions i les utilitzen per fer la independència, o per gestionar l’autonomia. Tanmateix, podem caure en el punt mig, que és l’art de la política català. El punt mig. Què pot fer l’independentisme a les institucions recuperades? La independència, d’acord. Però pot optar per dues vies. Anar-hi de cara, i que ens parlin d’independència cada dia, amb l’afegitó de saltar-se alguna llei espanyola, i que l’Estat torni a aplicar el 155. Un 155, per cert, que com afecta a l’economia tot reduint la despesa, és beneit per Europa. Seguint aquest camí, en cas que el Govern en bloc decidís desobeir i dur la gent als carrers per pressionar, recuperaríem el fil de l’1O, i llavors sí que podríem anar de cara a la independència, tot i que penso que aquest cas és altament improbable.

L’altre opció per fer la independència és parlar-ne poc, i preparar les institucions per fer-les. Tanmateix, quan un polític escolta les paraules “preparar institucions,” ja comença a fer salivera i a pensar en la inauguració de grans edificis, amb noms que sonen a el que tenen els Estats Sobirans. Bé, preparar-se per la independència no és exactament això. És més ben dit tot el contrari. Preparar-se per la independència és preparar a la gent, no els edificis. Catalunya té un gran potencial a nivell universitari, i a nivell internacional. És a dir que ens hauríem de passar 10 anys enviant 20 joves a l’any a estudiar a l’estranger i deixar-los que treballin en organismes de caire estatal. I alerta, dic estatal, perquè són els que són més a prop de la realitat estatal. Les organitzacions internacionals com per exemple la EU, sense uns serveis d’intel·ligència, sense un exèrcit o quasi cap mena de poder dur. Les institucions internacionals tendeixen a ser una liofilització dels estats: poden avançar tan lluny com els estats ho permetin.

Si volem tenir la independència, hem de preparar les institucions, i preparar les institucions, vol dir preparar a la gent.

Sobre la Declaració d’Independència

Pol Serrano — Fri, 20 Oct 2017 00:14:00 +0200

L’estat de la qüestió

El Govern de la Generalitat es troba en una situació complexa de gestionar, però ho té millor que molts altres països que també s’han independitzat: no té els canals oficials que tenen els Estats Sobirans per poder-se comunicar amb altres estats, però té una xarxa de delegacions amb delegats molt potents al capdavant; no té la capacitat de dominar el seu territori amb l’eficàcia que pot tenir un exèrcit, però té el poble, els mossos d’esquadra i les entitats civils. En definitiva, el Govern d’aquest país no ho té fàcil, però si sumem els actius i passius del moment, en tenim suficient per ser un país lliure.

Internacional

Declarar la independència al Parlament és una gran oportunitat pel diàleg i la negociació, perquè eleva el debat amb Espanya a les institucions internacionals i a la política d’estats. Demanar diàleg per negociar el resultat inequívocament independentista del referèndum, estant dins d’Espanya és, tristament, una quimera. A més, posa en evidència que Madrid no vol reconèixer que té un problema amb Catalunya. I pitjor encara, converteix en legals totes les detencions, perquè amb la DI suspesa, seguim dins la legalitat espanyola, entortolligats en la teranyina.

Amb una Declaració d’Independència, en canvi, s’eleva el plet a nivell internacional i llavors la discussió amb Espanya és sobre el com i el quan de la independència. No es qüestiona la legalitat del referèndum; adéu a l’injust Tribunal de Comptes que exigeix €5,2M a l’expresident Mas. Adéu a l’ambigüitat dels Comuns. I benvinguts Jordis.

L’aturador

Un dels arguments per no fer la DI, rau en l’assumpció que “abans de fer la DI, necessitem tenir pactats els reconeixements.” Tanmateix, la independència no serà reconeguda per ningú sense una Declaració d’Independència. Un peix que es mossega la cua; una dinàmica de la que només s’hi pot sortir donant un pas endavant. I perquè ens entenguem, l’actor que vol ser independent és Catalunya, per tant la tasca és dels catalans. Que Catalunya esdevingui un Estat Sobirà no és feina dels estats europeus. La Unió Europea no es posicionarà a favor de la permanència de Catalunya dins de la Unió, i les Nacions Unides no ens convidaran a ser un estat; mai abans de fer la Declaració d’Independència.

Estratègies

L’èxit d’una estratègia es pondera un cop s’acaba la partida. Pel moment, sembla que l’estratègia que segueix la Generalitat és el ja proverbial “carregar-se de raons.” És una bona estratègia, i no és frívola. Per ser independents hem de guanyar un referèndum, però no només. Perquè essent un referèndum no pactat, cal tenir més motius que guanyar el referèndum. Per tant, els greuges democràtics i humanitaris també compten.

Tanmateix, la força cinètica de la independència no serà sempre el carregar-se de raons. Per anar cap al moment del trencament, haurem de nodrir-nos de les nostres pròpies forces: els metges, els mestres, la societat civil, el poble, i sobretot els nostres polítics. Arribarà un punt en el qual no ens podrem nodrir de l’agressió espanyola per caminar.

El pitjor dels dos mons i una virtut

Clarament, la Moncloa no ha rebut la suspensió de la DI com una mostra de diàleg, ho han rebut com una oportunitat per debilitar el minso poder català i afeblir-nos perquè ens presentem a la batalla de l’aixecament de la suspensió més dèbils que mai.

Per altre banda, Plaça Sant Jaume no es pot defensar perquè no s’ha declarat com a subjecte polític, per tant no pot cercar finançament al mercat de capitals internacional. Tampoc pot aprovar lleis que l’ajudin a defensar-se de la deslocalització d’empreses, així com crear les condicions per atraure capital estranger (FDI); o començar a esclarir la situació internacional de Catalunya. Bàsicament, ens situa en els llimbs on Espanya pot fer i desfer, tot abusant de la nostra voluntat de dialogar. El pitjor de la DI, i el pitjor d’estar dins d’Espanya.

Tanmateix, hi ha una virtut estratègica evident: la voluntat negociadora. Compensa el fet d’haver fet un referèndum no acordat. Haver suspès la DI converteix al nostre Govern en més madur que abans del l’1 d’Octubre a ulls del món internacional i amb més capacitat de dirimir els tempos.

El debat

Aquest procés d’independència corre un risc elevat de dissipació del debat, i de substituir la causa concreta pel valor abstracte. Se senten massa veus afirmant que això “ja no va d’independència, va de democràcia.” Com si en el cas català, es pogués destriar una cosa de l’altre. Es diu que no es poden acceptar presos polítics, “siguem independents o no.” Com si els Jordis estiguessin a la presó per haver fet uns grafitis, o haguessin convocat una vaga general il·legal. Centrem el debat, no caiguem en el parany dels Comuns. Si hi ha una vulneració democràtica a Espanya, és perquè els catalans hem exercit el Dret a l’Autodeterminació. No ens desviem del camí, això va d’independència, i d’un dret d’autodeterminació que s’ha coartat de manera violenta. I per això exigim que s’accepti el resultat, amb recolzament democràtic i amb l’empara de la protecció dels Drets Humans.

Amb tots els pros i contres, la suspensió de la DI ha estat un encert; i amb tots els pros i contres, l’aixecament de la suspensió serà un encert.

Independència o Sadomasoquisme?

Pol Serrano — Mon, 09 Oct 2017 23:53:00 +0200

L’1 d’Octubre, es va donar a Catalunya el que podria ser en un futur, el dia de la independència de Catalunya. La nova diada.

L’estratègia policial era nítida, i com més temps passa més clar es veu. La violència havia de ser molt intensa, molt concentrada i descarnada. L'independentista perspicaç es pregunta si les autoritats espanyoles són poc intel·ligents, per permetre que la policia deixés anar aquest torrent de violència quan a dia d’avui hi ha internet i telèfons mòbils per enregistrar-ho tot. Però no, les autoritats no són estúpides. Les autoritats espanyoles van voler que es veiés tot, i que es veiessin unes imatges de violència quasi pornogràfica per aconseguir que, amb la difusió massiva, els catalans marxessin dels col·legis electorals esporuguits com camperols davant del senyor feudal. Cal tenir en compte que, com va dir Clausewitz, la violència [guerra] és “política,” però per altres mitjans. Els espanyols van demanar verbalment, i legalment que no féssim el referèndum, finalment ho van demanar d’una altre manera.

Tanmateix, quan van veure que no només els catalans no marxaven dels col·legis, sinó que més persones hi acudien per votar i defensar els punts de votació, l’estratègia se’n va a norris. S’abandonen les carregues policials durant la tarda, perquè només haurien aconseguit més ràbia i més resistència. I sí, més vídeos descarnats, que han aconseguit l’efecte oposat al desitjat. S’ha de dir que Espanya ha desenvolupat una estratègia atrevida, molt efectiva o desastrosa. Ha estat desastrosa.

Ara es poden donar dues dinàmiques socials a Catalunya. Per això, com a tots els parts, hi ha tanta tensió. Pot néixer la nova Catalunya, la que es defensa, tot i que es defensi deixant-se colpejar, la Catalunya viril, i per tant la que vol ser independent.

O pot haver-hi un avortament, i que entrem en l’enèsima fase de sadomasoquisme entre l’Estat i Catalunya. M’explico. Des que la violència ha desaparegut de l’Estat espanyol, els polítics han traficat amb el dolor català. És a dir que Espanya és la gran agressora, i aquesta agressió és, per se, rendible electoralment. Proposar solucions a la agressió no es planteja, només s’explota l’última agressió espanyola perquè els partits nacionalistes tinguin majoria al Parlament.
Depenent del que passi avui, pot néixer una Catalunya més maquiavèl·lica, més Occidental i per tant més lluitadora. Si se segueix la llei, i es fa una Declaració d’Independència al Parlament, la política catalana haurà canviat i buscarà la solució real, enlloc d’explotar la relació d’agressor i de víctima. Per això, depenent del que es faci al Parlament, d’aquí uns anys veurem l’1O com el dia de la independència, en el qual els catalans trenquen amb la seva història i decideixen lluitar.

Però examinem en termes d’estratègia política si interessa que hi hagi una Declaració d’Independència. Ho examinem en :

1.- Si es fa la DI, i es decideix executar-la de manera inequívoca, no donem temps a que el Govern Espanyol pressioni a més empreses perquè marxin de Catalunya. A més a més, al ser una interpel·lació a la comunitat internacional, força que aquesta es posicioni. Finalment, si hi ha algun reconeixement, aquest servirà per buscar finançament.

2.- Si es fa, però es deixa temps per dialogar, les paraules del diàleg seran buides. S’utilitzarà el temps del diàleg per aconseguir que més empreses marxin de Catalunya i Madrid aconseguirà més capital negociador. Per altre banda, el Govern Espanyol tindrà temps per intentar dividir les fileres independentistes, o pitjor encara, desplegar l’article 155 o la LSN, i tancar el Parlament durant un temps. També pot ser que Espanya dialogui. Però vistes les declaracions de líders populars, no crec que s’accepti massa diàleg. És més, s’utilitzarà aquest temps de treva per fer la guerra.

Només contemplo aquestes dues opcions.

Avui a les 1800h veurem al parlament.

Sobre Defensa (2 Països militaritzats i desmilitaritzats)

Pol Serrano — Wed, 13 Sep 2017 21:17:00 +0200

De 193 estats que hi ha al món, 27 no posseeixen un exèrcit permanent, tanmateix, aquests representen un 0,7% de la població mundial. Tot i que hi ha excepcions de les quals parlarem més endavant, aquests països comparteixen algunes característiques. Tenen una superfície molt reduïda, essent sovint considerats microestats; són d’un pes demogràfic molt modest (molts d’ells no sobrepassen el mig milió i això fa més difícil mantenir un exèrcit); les precàries condicions econòmiques fa que no se’l puguin permetre; són illes remotes amb escassa importància geopolítica; la incompetència política els ha portat a l’abolició de les forces de defensa.

Hi ha, però, països que no comparteixen totes les característiques mencionades anteriorment, i que tampoc tenen exèrcit. Per exemple Islàndia, país de bastes dimensions. No té exèrcit perquè és un estat molt jove, tradicionalment tancat, mai ha percebut cap perill militar imminent i per la seva escassa població (vegeu Bjarnason, 1972). Tanmateix, en l’actualitat l’OTAN protegeix el seu espai aeri per no quedar-se a la mercè de cap país geogràficament proper com per exemple Rússia, que ha violat l’espai aeri Islandès repetides vegades.

Per altre banda, Costa Rica i Panamà tenen la mida, la població i (en certa manera) la riquesa per poder mantenir un exèrcit, però no en tenen. En el cas de Costa Rica, José Figueres Ferrer va decidir abolir l’exèrcit després d’una breu guerra civil per garantir l’estabilitat política del país. Per bé s’ha aconseguit aquest objectiu, el país ha fallat en allò que és útil l’exèrcit: dissuadir a altres països de la temptació invasora. Així, l’any 2010 Nicaragua va envair la illa Calero de Costa Rica. A més a més, els Estats Units despleguen Marines pel país de manera regular per poder lluitar contra el tràfic de drogues, representant això una gran pèrdua de sobirania; és més, l’any 2010, hi va haver un desembarcament de 7000 Marines a Costa Rica, per lluitar contra el tràfic de drogues. I tot i que aquest autor no és anti-americà, la presencia de tropes estrangeres sempre es tradueix en menys marge de decisió política per part del país ocupat, i una conseqüent pèrdua de sobirania, així com una notable pèrdua d’influència alhora de decidir polítiques de defensa.

En el cas de Panamà, el país té una infraestructura crítica de la qual en depèn gran part del comerç internacional. El Canal de Panamà fa que el país centre-americà estigui, de facto, protegit pel país que controla les línies marítimes de la regió, els Estats Units (cal tenir en compte que Panamà no té un exercit permanent, però sí unes forces frontereres).

Fins ara veiem que Catalunya no és semblant a cap dels països esmentats. Ni pel que fa a mida, història política, riquesa, població, ni característiques sui generis que la facin un actiu a defensar per altres països. Però llavors, en quins països es pot emmirallar Catalunya? Per la següent entrega.

Sobre Defensa (1 Interès Nacional)

Pol Serrano — Tue, 05 Sep 2017 10:36:00 +0200

When you’re asking Americans to die, you have to be able to explain it in terms of the national interest.
Henry Kissinger

Quan parlem d’Interès Nacional, ens referim als objectius que té un estat, i que transcendeixen qualsevol llei o directriu de partit que hi hagi en el govern. En aquest sentit, són interessos perennes. No són guanyar les olimpíades. Són interessos com la integritat territorial o el comerç amb altres nacions. Tanmateix, no cal ser un estat per tenir aquest interès. L’Interès Nacional pot ser, també, una consciència col·lectiva, com per exemple la dels jueus durant la diàspora.

L’Interès Nacional dels catalans durant aquests darrers 300 anys ha estat el de maximitzar l’autogovern de la Generalitat de Catalunya per poder influir o decidir en les polítiques que s’aplicaven al principat. Així com la creació d’estructures administratives pròpies d’un estat, però amb la responsabilitat d’autonomia (vegis el desenvolupament dels Mossos d’Esquadra o el sistema sanitari català). En aquest sentit, els partits Catalans han jugat a l’aritmètica parlamentària al congrés dels diputats, per poder alçar el seu sostre administratiu a canvi d’oferir estabilitat parlamentària. A més a més, recentment, hi ha hagut una estratègia política, fallida, per ampliar la sobirania (entenent que Catalunya no és un estat sobirà) del país, mitjançant l’adopció d’una nova planta per Catalunya, això és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Vist que l’estat ha delimitat amb molta claredat, i a vegades amb poca elegància, els límits de gestió i decisió que Catalunya pot aspirar, hem comprovat com l’interès nacional dels catalans ha virat per aspirar a una fita més ambiciosa: la creació d’un estat independent. Seguint la teoria que hem exposat, els partits que tinguin un concepte nacional de Catalunya, hauran de centrar els seus esforços en la prioritat de l’interès nacional: la independència.

Llavors, la pregunta pertinent que ens hem de fer, és si aquesta Catalunya independent haurà de tenir o no, un exèrcit per fer creïble la defensa d’aquest, tant anomenat, Interès Nacional. O si, per altre banda, les nacions que conformen l’arena internacional ja respectaran els nostres designis.

Guerra Freda, Redux

Pol Serrano — Mon, 07 Aug 2017 21:40:00 +0200

En una sessió a la Cambra dels Lords, l’any 1962, el Mariscal de Camp Bernard Montgomery va explicar que hi ha dues lleis fonamentals que regeixen la estratègia de la guerra:

Primer: Mai capturis Moscou
Segon: Mai entris en conflicte terrestre a la Xina

Montgomery esmentava Moscou perquè ha estat el cementiri de molts exèrcits que han intentat capturar la bèstia russa. Pel que fa a la segona regla, Montgomery parlava de la Xina, però és una afirmació que val per Àsia. És un continent massa bast, massa poblat, geogràficament molt complex, i políticament desestructurat. Precisament les característiques que el fan difícil de conquerir han estat les mateixes que han evitat que el continent Asiàtic s’organitzés de manera estratègica i pogués articular-se en un poder concret.

Les coses estan canviant. I precisament gràcies a les estructures creades per Occident, l’Àsia s’està interconnectant més que mai. Els mercats Europeus i Nord-americans, internet, i els avenços tecnològics han ajudat a la Xina a sortir de la pobresa i a ser un país exportador; fins hi tot a crear el seu propi matrix a la xarxa d’internet: tenen les seves pròpies xarxes socials. Fins ara, la Xina ha pogut agafar el positiu d’Occident sense pagar-ne el preu. És més, volen suplantar als Estats Units com a poder preeminent: a Llatinoamèrica, l’Àsia, Àfrica... i Europa.

La Xina, amb la inestimable ajuda de Rússia vol afavorir una integració Euroasiàtica, que a priori s’està venent com a un acord de col·laboració energètica, utilitzant Rússia com a punta de llança. En aquest sentit, hi ha un agitat debat sobre la construcció de la gran canonada de gas anomenada Nord Stream II. Els Estats Units i Polònia no volen que es construeixi; Àustria i Alemanya sí. Com a resposta, Polònia ja ha rebut el primer vaixell de gas liquat provinent dels Estats Units.

Aquí els fonamentalistes del lliure mercat diran que no hi ha problema alhora de fer acords comercials. Però les ciències socials, entre elles l’economia, no són deterministes. Per tant, tenir a Rússia subministrant gas a la meitat oriental d’Europa es traduiria en un control polític, i en una gran influència en el procés de decisió polític. Els polonesos ho saben, els escandinaus ho saben. Els alemanys i els austríacs també, però és possible que no vegin amb mals ulls una futura aliança russa. Aquesta tensió entre els Estats Units i Rússia + Xina, està forçant a les nacions europees a posicionar-se.

Europa s’està dividint entre l’Atlàntic i l’Àsia. La península escandinava s’està militaritzant en prevenció de l’amenaça russa; el Regne Unit marxa de la Unió Europea, i com a conseqüència la Unió Europea perdrà pes com a receptora de capitals; Polònia es torna més conservadora i menys depenent de Rússia a nivell energètic, tot allunyant-se de la doctrina de Brussel·les; i finalment, els Estats Units estan en plena batalla monetària amb l’Euro, i les sancions amb Rússia augmenten d’intensitat.

Per altra banda, Alemanya (el gran poder Europeu) encara arrossega una crisi de confiança en la indústria automobilística, per l’escàndol dels dièsel de VolksWagen, fruit d’una investigació que sorgeix als Estats Units. A més a més, Alemanya, junt amb Àustria, demana públicament contramesures per aturar les sancions Nordamericanes.

El problema d’Occident rau en poder d’influència que avui dia té Rússia a l’Orient Mitjà. Entre ells Síria i l’Iran, grans exportadors d’energia. En aquest context, l’estratègia de Kerry alhora de pactar amb Iran tenia molt de sentit, perquè aconseguia desbloquejar el dipòsit de gas que Qatar comparteix amb l’Iran, i així s’aconseguia una alternativa creïble al gas natural rus, la seva influència política quedava curtcircuitada.

L’altre problema d’Occident, és que Rússia no es pot envair, i la Xina tampoc; països massa bastos, massa poblats, massa complicats. La màxima de Clausewitz, “la guerra no deixa de ser “política” per altres mitjans,” no es podrà aplicar. Caldrà llegir a Sun Tzu i les seves dues màximes:

· L’art suprem de la guerra rau en compel·lir l’enemic sense l’ús de la força
· L’art de la guerra rau en saber quan lluitar i quan no lluitar

Bàsicament, caldrà prendre l’ús de la intel·ligència, en el sentit ampli del terme.

Dos factors a tenir en compte:

[1] En política, i sobretot en política internacional, el cinisme hi té un gran protagonisme, això vol dir que tot pot canviar segons els esdeveniments polítics.
[2] De ser aquest el rumb del cos polític internacional, Catalunya també n’haurà de prendre partit i declarar, mitjançant la insinuació i la gestualitat política, quin és el seu tarannà: Atlàntic? O Euroasiàtic?

Qui va ser Joan Pujol?

Pol Serrano — Mon, 24 Jul 2017 20:12:00 +0200

En Joan Pujol va ser el millor doble agent que ha tingut el Govern Britànic. D’ell, en vaig sentir a parlar per primer cop en una conversa amb en Roger, que me’l va descobrir. Després ho vaig comentar a en Víctor i en Joan, i em van dir que “era un dels grans.” A vegades, només necessites que certa gent et confirmi la vàlua d’una persona perquè t’hi llencis a buscar informació.

La història de Joan Pujol és la d’un català notable i singular, un dels pocs catalans que s’ha dedicat a la intel·ligència, i potser l’únic que no s’ha dedicat a la intel·ligència espanyola; molt segurament, l’únic català amb un perfil al web de l’MI5. Una avinguda principal a Barcelona hauria de portar el seu nom. De fet, dubto que gaires catalans sàpiguen qui és; i no estic segur que sigui massa conegut per la classe política catalana. S’hauria d’explicar als col·legis del nostre país, qui va ser en Joan Pujol García.

Joan Pujol és l’únic personatge del món que ha obtingut, al mateix temps, la Creu de Ferro i la medalla de l’Excel·lentíssima Ordre de l’Imperi Britànic; ambdues distincions, en temps de la Segona Guerra Mundial. Com pot ser? Bé, Joan Pujol era un agent doble. Operava sota l’àlies de “Garbo” pels Britànics, i “Alaric Arabel” pels Nazis, però la seva lleialtat era envers els aliats a través de la seva col·laboració amb l’MI6.

Pujol va néixer a l’Eixample Barceloní, en una família de classe mitjana, de gustos polítics democràtics. Durant la Guerra Civil va desenvolupar una profunda repulsa pel franquisme i el nazisme. Va ser en aquell ambient, que es va proposar combatre el totalitarisme, “pel bé de la humanitat.” Però el camí no va ser fàcil. L’any 1941 va contactar l’ambaixada Britànica a Madrid en 3 ocasions per oferir-se a espiar pels britànics. Però en els 3 intents van refusar la seva ajuda.

Pujol no es rendia fàcilment. Va decidir anar a l’ambaixada d’Alemanya a Madrid i els va oferir els seus serveis per anar a espiar al Regne Unit. En concret, va assegurar als alemanys que era un oficial franquista amb una “fervent simpatia” pels Nazis. A l’ambaixada se’l van creure, i li van finançar el viatge. Però enlloc de marxar al Regne Unit, Pujol va decidir marxar a Portugal, i fer creure als alemanys que era a Anglaterra. Els va enganyar amb imaginació, l’ajut de guies de viatge i horaris de tren; tot des de Lisboa. Allà, va teixir una xarxa d’espies ficticis destinats a Anglaterra, i va començar a filtrar informació falsa als Alemanys. A Lisboa, va entrar en contacte amb Edward Roussoeau, un Attaché Naval a l’ambaixada Nord-americana. I gràcies a Roussoeau, Garbo va guanyar credibilitat al davant dels britànics.

Va ser llavors, quan els britànics van entendre la vàlua de Pujol. Amb el temps, els anglesos el van destinar al Regne Unit, amb la cobertura de traductor de la BBC. Des d’allà, enviava informació dels moviments militars dels aliats: prou acurada com per passar per vertadera, prou vague com per què els alemanys no arribessin a temps per causar baixes als aliats.

Va anar de molt poc que la seva operació queda al descobert. La seva dona del moment, desesperada per la pressió que la feina del seu marit implicava, va amenaçar les autoritats britàniques amb delatar Pujol a l’ambaixada espanyola, acabar amb l’operació i per tant amb el patiment que comportava. Delatar Garbo al davant del govern espanyol, volia dir descobrir-lo als nazis.

La tasca més important, però, la va desenvolupar a l’Operació Fortitude. Aquesta operació, duta a terme pels Aliats, implicava l’ús de l’engany i la contra intel·ligència, per amagar el punt d’invasió de les tropes aliades al desembarcament de Normandia. Així, Garbo enviava missatges de ràdio a l’ambaixada alemanya de Madrid, que després s’enviarien a Berlin, indicant que el desembarcament de les tropes aliades seria a Pas de Calais, enlloc de Normandia. Tot i l’exitós desembarcament, Garbo va seguir mantenint que el Dia-D era en realitat una operació de distracció, i que el desembarcament real es donaria a Pas de Calais. Els comandaments Nazis s’ho van creure, sobretot perquè Hitler, neuròtic com era, estava convençut que els aliats atacarien per Pas de Calais. Va ser tal, la credibilitat de Pujol, que el Règim Nazi el va guardonar amb la més alta condecoració de l’estat Alemany: la Creu de Ferro.

La història de Joan Pujol ens mostra que els catalans podem tenir la mateixa voluntat de poder que qualsevol altre nació Occidental. Seria una excel·lent idea restaurar la seva memòria a nivell institucional, just quan el nostre país està duent a terme un procés d’independència, a pocs dies de convocar un referèndum. Aniria bé per entendre que les grans empreses polítiques, sigui guanyar una guerra, sigui guanyar la independència, no es poden fer sense un nivell de diplomàcia no oficial. La història de Pujol ens recorda que no seran altres països els que ens vindran a rescatar. Com Garbo, haurem de donar els nostres passos, i ser capaços d’oferir guanys estratègics als aliats.

Pel moment, una Medalla D’Or de la Generalitat a títol pòstum no aniria malament. Seria un bon missatge a un parell o tres de nacions poderoses.

Síria, una altre lectura

Pol Serrano — Mon, 17 Jul 2017 19:42:00 +0200

Què hi passa a Síria? En articles anteriors ja hem explicat com la crisi de Qatar, tenia reminiscències a Síria, i com l’enfrontament energètic entre Occident i el bloc Euroasiàtic s’ha resumit en un conflicte bèl·lic a Síria. Un conflicte regat amb l’extremisme islàmic.

Però al darrere del conflicte hi ha projectes que es desenvolupen al marge dels mitjans de comunicació. Projectes que en certa manera són una amenaça a l’hegemonia Occidental a la regió. I desenganyem-nos, la pèrdua d’hegemonia Occidental es traduirà, tard o d’hora en una pèrdua de benestar pels Occidentals. No podem oblidar que el poder, com a tal, és el principal conductor de les relacions internacionals. Poder en termes de força militar, o poder en termes de força econòmica. A Síria, el braç armat d’Euràsia ha estat Rússia, ho hem pogut veure amb la intervenció militar que ha liderat per lluitar contra l’Estat Islàmic, que ha aprofitat per tenir més presència a la regió. La acció política mai té un sol significat. La política és un art en el que una acció pot tenir moltes conseqüències. Per això Rússia combat Estat Islàmic, i alhora defensa que al-Àssad es mantingui en el poder, i alhora hi té més bases militars. La política, i sobretot la internacional, es basa en les triangulacions.

Però i la Xina? Quin paper hi té la Xina en tot plegat? Si Rússia ha estat el braç armat a Síria, la Xina és el braç econòmic. Recentment hem pogut veure com el govern sirià ha organitzat el “Dia de Síria” a Beijing, on uns 1000 representants xinesos d’empreses del sector de les inversions i la reconstrucció hi han estat presents. És més, la Xina planeja invertir 2 bilionsen un parc industrial a Síria, aportant 150 empreses d’origen xinès. Això va amb sintonia amb la política de integració Euroasiàtica, One Belt One Road, que pretén incrementar el comerç via terrestre enlloc del comerç marítim. Així, controlar Síria voldria dir controlar la sortida d’una ruta de mercaderies (i energia) que va, aproximadament, des de Yiwu fins Palmira. Recorden l’antiga Ruta de la Seda? Doncs això.

No és d’estranyar, doncs, que l’ambaixador sirià a la Xina hagi afirmat que la Xina, Rússia i l’Iran tindran prioritat per engegar la reconstrucció de Síria un cop la guerra acabi. En altres paraules, l’eix Xinès, Rus i Iranià seran els encarregats de controlar la zona amb tot el que això significa: reconstrucció, infraestructures, banca, defensa, energia, agricultura. I connectar Síria, l’Iraq i l’Iran.

Tanmateix, aquests plans poden tardar, i es preveu una més que segura, i segurament positiva, balcanització de la regió, cosa que serà un obstacle per la integració que proposa Beijing. Ja se sap, a vegades, la integració no és necessàriament favorable a la democràcia.

Aquesta balcanització anirà, més o menys de la següent manera: Els Alts del Golan representaran una buffer zone, o zona desmilitaritzadaamb la tutela d’Israel. Aquest guany per Israel, també ho és pels Estats Units, que són un aliat estratègic de Jerusalem; a canvi d’aquest guany, és possible que veiem reconeguda l’annexió de Crimea perquè Rússia ho vegi amb bons ulls. Els Kurds, molt segurament buscaran tenir un estat independent, amb un cert compromís Occidental de respectar el Dret a l’Autodeterminació, i per lluitar en contra dels Kurds, Turquia enviarà més tropes a Síria per controlar els Kurds, alhora que Ankara guanya territoris.

Sigui dit de passada, a Plaça Sant Jaume, hauran de tenir els ulls ben oberts i analitzar aquests desenvolupaments de creació i ampliació d’estats; el joc està obert.

Finalment, entrepanada en les negociacions Washington – Moscou – Beijing, una Europa enfangada en el Brèxit i amb una nul·la política exterior.

Barcelona i el turisme: una aproximació

Pol Serrano — Mon, 10 Jul 2017 23:27:00 +0200

Normalment, tant les virtuts que ens beneeixen com els problemes que ens afecten sorgeixen com a resultat de moltes variables. Tant l’avantatge com la maledicció són la fruita d’un arbre d’arrels llargues. Tant llargues que cal anar en compte. Mai se sap si el fruit és verinós o saludable, indiferentment de la dolçor que el caracteritzi.

Per això molts veuen el turisme a Barcelona com un gran avantatge per la ciutat i d’altres ho veuen com un inconvenient, quasi com un símptoma de decadència. Jo m’inclino a pensar que són les dues coses, i que la retòrica del bé i el mal no serveixen per analitzar el fet.

Primer cal saber la naturalesa de l’objecte. El turisme massiu és un símptoma de la globalització i de la facilitat amb la que capitals i persones poden traslladar-se d’un país a un altre amb cada cop menys entrebancs. I ja no es tracta de viatjar ‘d’un país a un altre.’ Hauríem de parlar de viatjar ‘d’un sistema a un altre.’ Així, fa 40 anys no hi havia massa diferència (pel que fa als requisits) entre viatjar a Àustria, o l’Argentina. La burocràcia era la mateixa, només canviaven les milles nàutiques.

Tanmateix, avui el sistema Unió Europea i el sistema OTAN ens permeten viatjar amb molta més facilitat entre els països que formen part d’aquestes arquitectures.

Primer, perquè aquests estats són més rics, segon, perquè són més segurs, tercer, són més liberals i no tenen tants problemes amb els estrangers. A més a més, el gran canvi que hi ha hagut fruit de la creació d’aquests sistemes supranacionals és que la gent ja no viatja a països, viatja a ciutats. Concloem que com més fàcil ha estat viatjar, l’increment del turista ociós a les ciutats Occidentals ha estat notable. De fet, sortir de les fronteres nacionals és un símbol de benestar. Roba nova, sortir a sopar i a prendre una copa, anar a la platja, anar a esquiar, i el proverbial ‘viatget a l’any’. Després no es poden pagar les hipoteques.

Arribem a Barcelona. Quin atractiu té Barcelona? Bé, diversos atractius. Barcelona sembla una capital d’Estat, però sense ser-ho; té una història profunda, una arquitectura important, bones infraestructures, bona connectivitat, museus interessants però també oferta de discoteques, té platja i muntanya, té un clima mediterrani però una sofisticació més centre Europea, és prou gran com per no acabar-la en quinze dies, i suficientment petita com tenir-ho tot a un màxim de 20 minuts en metro. I pels que s’hi interessen una mica més, Barcelona és la capital d’una ciutat que es diu Catalunya, tot està a menys de una hora i tres quarts en cotxe a la Catalunya Ciutat. Això converteix Barcelona en una ciutat perfecte per anar-hi a viure. Una mena de San Diego del Mediterrani, amb més profunditat i a Europa. Si ajuntem aquests trets característics, amb el context d’afavoriment de la mobilitat, és normal que la ciutat s’inundi de turistes. Això converteix Barcelona en una ciutat de caràcter global. Tanmateix, aquesta globalitat es basa més en la bellesa que no pas en la importància. Per què ens entenguem, Zuric, o Davos, són ciutats notablement més petites que Barcelona, més avorrides que Barcelona, sense platja, i amb una vida més aviat rural. Però les institucions que hostatgen són de primer nivell, i d’abast global.

I aquí arribem al quid de la qüestió. És la naturalesa de la Globalitat el que inquieta als Barcelonins. Molts veuen els turistes com un problema. Per què embruten, perquè no ens deixen circular pel carrer amb normalitat, pels aldarulls nocturns etc. Però el que més molesta al barceloní és el fet econòmic: l’augment de preus de. Si hi ha una queixa sobre el preu dels habitatges és principalment perquè els pisos de Barcelona no tenen compradors de, diguem, Mollerussa, o Vilafranca; no tenen compradors de Madrid, o València; no només. Tenen compradors d’arreu del món. Barcelona és una ciutat amb compradors globals. Per altre banda, els barcelonins no tenen sous globals, tenen els sous que es paguen al Sud d’Europa. Aquí, penso, hi ha la gran disparitat del turisme a Barcelona; el nus gordià. On els locals, els Barcelonins, no participen del divertimento turístic, a no ser que es lliguin a alguna turista, lloguin el seu pis, o tinguin una botiga a la rambla.

En aquest sentit, l’alcaldessa Colau només denúncia el problema però no l’esmena. I l’oposició del consistori no vol ni reconèixer el problema: el turisme és bo i punt. Colau s’ha limitat a desenvolupar una estratègia de tensió per excitar el sentiment anti-turístic i de classe. Tanmateix, es queda a mig camí perquè no parla de com fer de Barcelona una ciutat més competitiva, que rubriqui en una millora dels salaris pels Barcelonins. Aquesta és la direcció que assenyala la l'International Talent Monitor (ITM), on comenta que cal millorar el nivell d’anglès els salaris i la fiscalitat.

Tanmateix, només promovent el turisme no se solucionen els problemes esmentats, com alguns diuen. Aprofundir en el turisme pot significar aprofundir en sous més baixos i més precaris. Aprofundir en excés amb el turisme també pot causar la mort d’èxit de la ciutat: cap turista vol visitar una ciutat on només hi ha turistes i hotels.

Posem per exemple, un hotel. Quins llocs de treball dona un hotel? Són intensius en feines poc qualificades i mal pagades: netejar habitacions, servir cafès, cuinar, etc. Però a més a més, és una indústria que no es tradueix en un poder pel país. No com una petroliera, o un banc, una app, etc. El turisme doncs, tot i ser un complement per a l’economia, porta poc valor afegit. Hi ha poques patents, poques exportacions, etc.

Però ens hauríem de preguntar perquè hi ha un debat tan encès amb el turisme. Que no en té de turisme, París, o Roma, o Londres? Sí, i molt. Però són ciutats amb un poder Estatal al darrere, i per tant amb empreses de caràcter multinacional. D’aquelles empreses que sense la cooperació amb l’Estat, no se’n sortirien. Llavors, com dèiem abans, el barceloní veu com no té feines ben remunerades i a més a més la vida a Barcelona és més i més cara. Qualsevol diria, que la independència és una part de la solució: el corredor mediterrani seria una infraestructura que aportaria valor afegit en el camp de la manufactura i podria aportar sous que s’apropessin més a la mitjana Europea.

Té cap benefici, llavors, el turisme? Primer, a nivell particular, el barceloní espavilat pot llogar el seu pis, o alguna habitació a turistes o estudiants d’Erasmus. Cosa que a més a més, ve a ser una exportació neta: diners de fora que van a parar a butxaques catalanes. Després, la revitalització de barris: on no hi arriba el consistori, hi arriben les promotores, renovant pisos antics i sanejant barris. Això, per suposat, té el cantó negatiu de la gentrificació i de desplaçaments de inquilins que no tenen el pis de propietat i no els renoven el contracte. Però també cal dir que durant molts anys, moltes famílies tenien l’opció de tenir un pis de propietat, però no el van tenir perquè els lloguers eren de renda antiga o simplement, el lloguer era barat. La candidesa barcelonina, i per tant catalana, pagant el preu de la comoditat. Aquesta relocalització, però, farà que moltes famílies eixamplenques marxin a altres zones de Barcelona menys poblades, més barates, i no tan chic, però amb tant o més valor afegit. Cal dir que zones com Horta, encara han de ser descobertes pel barceloní, i Barcelona serà més europea en el sentit que es valorarà molt més estar a prop de la natura, ja sigui de mar o muntanya. El paradigma Sarrià-Sant Gervasi anirà de cap a caiguda, i els barris agafaran dinàmiques fortes molt més marcades.

Barcelona l’han feta els barcelonins. No em mal interpretin, no em refereixo a la retòrica barata, de ‘Barcelona s’ha aixecat amb la suor dels treballadors,’ que també. Em refereixo a que Barcelona l’han feta els industrials, els escriptors, els arquitectes, els músics; i el més important, les classes mitjanes que estiuegen o hivernen al territori, i enllacen el país amb la ciutat.

Els que segueixen teixint el relat barceloní segueixen sent tots els anteriors, tot i que caldria sumar-hi els hipsters i en certa manera els okupes; tots ells en la seva justa mesura, i amb tot el que comporten. La pregunta és si els turistes haurien de formar part d’aquest relat. Jo penso que sí. A les sèries de TV3, s’hi haurien d’incloure turistes, en forma de parella sentimental o amic, o el que sigui.

És el turisme dolent? Si la ciutat només està dominada pel turisme, sí, és dolent. Com a ingredient més, dins d’altres sectors econòmics, el turisme és un torrent renovador, essencial per dinamitzar diferents barris. Per tant, la resposta envers el turisme ha de ser mesurada. S’ha d’acceptar perquè té coses bones, però no podem sotmetre als ciutadans a la dictadura del foraster.

La Tasca de Déu (no és un article sobre religió)

Pol Serrano — Wed, 05 Jul 2017 23:32:00 +0200

En una entrevistaal London's Sunday Times, Lloyd Blankfein va apuntar que els bancs, gràcies a l’ajut que proporcionen a les empreses a rebre finançament, poden crear benestar. Així, es creen llocs de treball que a la mateixa vegada crea més creixement i més benestar. “Tenim un propòsit social,” deia Lloyd. “Fem la tasca de Déu.”

Siguem creients o no, en certa manera els bancs poden arribar a dur a terme aquesta tasca. Però no tant pel que diu el senyor Blankfein, que també. Perquè ens entenguem, els bancs desenvolupen una gran tasca social, perquè si els diners són el resultat de l’esforç, sigui propi o d’altri, els bancs ens permeten obtenir diners sense haver realitzat cap esforç; ni propi ni aliè. El fet que els bancs puguin donar benestar futur, és el que els fa tant poderosos, tenen a les seves mans el benestar de milions; en això, sembla que realitzin la tasca de Déu a la terra.

La contrapartida de no haver fet cap esforç, és el tipus d’interès, o valor del diner. Bé, en el cas del sistema actual, que és la Banca de reserva fraccionada, els bancs poden donar diners només conservant una part –minsa- de les reserves, així que els bancs no tenen, per exemple, or, per justificar els seus crèdits; això era quan hi havia el patró or, sacrificat a Bretton Woods per bé, suposo.

Però aquest no és un article no vol ser crític amb el sistema financer. Ho és sobre la Índia, i el que està passant amb els diners en metàl·lic. El novembre passat, el Primer Ministre Narendra Modi, va impulsar una llei per treure de circulacióels bitllets de 500 i 1000 rupies. Algú pot pensar que és bona idea, així com a la Unió Europea va treure de circulacióel bitllet de €500 per coartar el flux de diner negre. Tanmateix, si parem atenció veurem que no és el mateix. Perquè el govern de Modi acaba de prohibir uns bitllets que representen el 85% de les transaccionsdel país.

Perquè ho ha fet? El motiu oficial és acabar amb la corrupció. És clar, no podia ser d’una altre manera. Els indis desconfien dels bancs, i no els agrada tenir els diners en un compte corrent. A més a més, molts pagaments i regals es fan en forma de metalls preciosos com l’or. El malson dels banquers.

Però la corrupció rarament és el motiu pel qual es digitalitza la divisa. Perquè la complerta digitalització de la divisa faria la corrupció més institucional. Només per a gent amb llicencia governamental, corrupció del coll blanc, amb contactes en els nivells més alts del govern.

Pel ciutadà comú, el que no té accés a les altes esferes, el practicant de la corrupció underground, tindrà altres maneres de trampejar. És més, si la índia digitalitza la seva economia, el més provable és que la corrupció de baixa intensitat s’expandeixi. Perquè el diner és fàcil de rastrejar, però les drogues ja no tant, menys encara si es cultiven a casa. Com més eteri es torni el diner, com més digital sigui, el ciutadà comú crearà les seves economies i la seva pròpia moneda. La Índia amb la divisa digital, corre el risc de tenir dues economies en un sol estat. La de les grans transaccions, l’economia urbana i financera, l’economia que es comunica amb l’exterior. I per altre banda, l’economia rural, i en certa manera la de les petites ciutats i pobles. El risc que el poble es giri d’esquena al govern és força gran. Perquè? Principalment perquè la població índia té poc accés a Internet. En concret, un minso 34%de la població índia hi té accés. I si comptem amb que només a l’any 2014 un prim 47%de la població índia tenia compte corrent, tenim una població molt acostumada a viure de manera paral·lela a les institucions lligades als poders financers i governamentals. El que importa és que la memòria familiar de viure sense bancs ni internet és molt recent. Per tant, és molt senzill que les famílies girin l’esquena al govern si es tiba massa la corda de la integració institucional, és possible que la població opti per altres maneres de viure.

I llavors, quin és el motiu principal per convertir el paper moneda en algoritmes i números en una pantalla? Sobretot controlar la població. Si el model de Banc Central és un model centralitzat de l’oferta de moneda, encara dona la opció al ciutadà de guardar els diners al matalàs o sota una rajola. La digitalització de la moneda és la centralització de l’oferta de moneda par excellence. No deixa de ser la tasca de Déu, perquè és l’absolut control monetari per part d’uns pocs. Però com hem dit abans, això es pot girar en contra del govern indi.

Caldria explicar a la població índia que el poder té una naturalesa piramidal, i que l’acumulació de capital per part d’entitats financeres és una eina essencial per apalancar poder. Però potser per fer-ho entendre s’hauria, primer, d’expandir l’ús del paper moneda i l’ús de l’Internet. Ja se sap, per realitzar la tasca de Déu, cal evangelitzar a la població.

Un venedor de seda i un explorador entren en un bar...

Pol Serrano — Wed, 28 Jun 2017 12:49:00 +0200

Els últims desenvolupaments a Síria ens diuen molt de com està el continent asiàtic. La situació a Síria és més calenta que l’estiu barceloní. Tot va començar el 2015, quan Turquia va abatreun avió de combat rus. Després Turquia va patir un cop d’Estat del qual encara n’hem de saber els detalls més profunds. Després els Estats Units han abatut un avió de guerra Sirià, i més recentment la US Airforce ha abatut un Drone de fabricació Iraniana. I no podem oblidar que tot i ser els Estats Units i Rússia els actors més visibles, la Xina també hi juga un rol. Més o menys passiu però un rol, però un rol destacat. Així, Bashar al-Assad ha afirmat en una entrevistaque les relacions del seu país amb la Xina estan creixent. L’últim desenvolupament, un caça bombarder de l’OTAN ha volat arran de l’avió que transportava el ministre de defensa rus; en aquest cas, al mar Bàltic, tanmateix, respon a la mateixa conflictivitat que hi ha a Síria.

El conflicte a Síria ens ensenya que el teló d’acer mai va caure. En tot cas, s’ha mogut cap a l’Est. Perquè Rússia segueix exercint influència a la seva àrea geopolítica, i Occident segueix exercint la seva influència democràtica al veïnat rus.

L’arquitectura és la següent: la guerra de Síria té les ramificacions a una batalla més gran, més amplia i d’abast continental. És la guerra per controlar Euràsia. No en tinguin cap dubte, la crisi d’Ucraïna també entra en l’equació. Rússia, per se, no és un problema. El que preocupa és la potència que podrien agafar la Xina i Rússia si entressin en una aliança que vagi més enllà de l’àmbit polític o econòmic. Un país té el que li falta a l’altre. Rússa és una potència militar, i té una economia fortament basada en els recursos naturals. I és precisament per això, el que converteix l’economia Russa en dèbil. Per tant el punt fort rus és l’estratègic, i la localització estratègica de tropes. La Federació Russa gastaun 5% del PIB en defensa. No cal dir res més oi?

Per altre banda, la Xina és una potència econòmica. Però encara està molt lluny d’esdeveniruna potència militar. Per què ens entenguem, desenvolupar forces de defensa, no requereix només gastar-hi diners. També requereix una tradició, una experiència, haver lluitat en guerres. Un Know-How, uns intangibles que la Xina no té. Tanmateix, l’amenaça xinesa se centra en l’economia. La iniciativa xinesa per expandir el seu poder, es basa en l’economia. Aquest poder es tradueix en la One Belt and One Road.Aquest és un projecte molt idealista, per bé que pot costar de dur a terme. Es basa en la connectivitat de territoris. La falla més gran del projecte rau en creure que el talent es pot substituir amb diners. Principalment perquè posa un èmfasi exagerat en les màquines i no en les persones. Creure que fent trens hi haurà un desenvolupament enorme i oblidar que en aquests trens també s’hi poden transportar terroristes amb una gran facilitat, denota un gran desconeixement de la naturalesa humana. Pel que fa als territoris euroasiàtics, el One Belt and One Road, no es dissenya tant per desenvolupar regions com per extreure recursos i drenar capital humà, tot per alimentar a Beijing. Sembla que la Xina s’inspira en Madrid. Un cas el tenim a Myanmar, on la Xina hi ha construït un oleoducte, però si llegim la lletra petita, veiem que la refineria, que aporta treballs de valor afegit, està a la Xina i no a Myanmar. L’operació de Myanmar és interessant perquè servirà per diversificar les fonts d’energia Xineses, però no aportarà massa al país d’origen, més enllà de l’entrada de divises.

Finalment hi trobem els Estats Units, que a priori tenen els dos ingredients dels quals la Xina i Rússia n’estan mancats. Amèrica és un poder nuclear, militar i econòmic. No només això, pel que fa al soft power, tot i les crítiques a la Guerra de l’Iraq, tot Occident utilitza Facebook, consumeix pel·lícules fetes a Hollywood, té Whatsapp o utilitza un aparell Apple. L’hegemonia cultural liderada pels Estats Units segueix sent considerable. El seu projecte Euroasiàtic rau, sobretot, en el poder marítim, tant militar com econòmic. I sobretot en la confiança dipositada en la Índia per fer de poder estabilitzador de la regió. Si bé és veritat que els Estats Units no dipositen tant de capital en l’aposta Euroasiàtica, la americana és una aposta més segura que no pas la Xinesa. Segurament perquè Occident ha de confiar en la bona voluntat dels pobles Asiàtics, i la Xina fa camins que apunten a Beijing.

Llavors, amb Síria veiem que si la influència acaba sent russa, la Xina hi guanya perquè pot incloure al país de Baixar al-Àssad a la llista euroasiàtica, amb el benefici que això suposa per l’Iran.

Aquí hi veiem dues cosmovisions enfrontades. La Xina és personificada per un venedor de seda, obsessionat pels diners i pel negoci, segurament fent èmfasi en la pau, sempre que la bossa soni. Per altre banda, tenim als Estats Units, personificat per la figura de l’explorador. Una mena de Teddy Roosevelt. En aquest sentit, a mesura que es descobreixen nous territoris, s’hi obren noves rutes comercials, però sempre intentarà promoure valors que pivoten sobre els valors cristians secularitzats. De fet, aquesta és la tragèdia i la grandesa d’Occident, intentar comerciar i alhora millorar les societats.

Si ho mirem des d’una perspectiva històrica, Síria representa el frontispici d’un llibre on s’hi explicarà la gran guerra per dominar Euràsia. A la portada hi diu: “Un venedor de seda i un explorador entren en un bar...”

Brexit com a símptoma

Pol Serrano — Sun, 18 Jun 2017 00:00:00 +0200

Normalment, els mitjans de comunicació simplifiquen la realitat perquè pugui ser mastegada pel consumidor. Són els nuggets de la informació.

La realitat tendeix a ser massa complexa i per analitzar-la es necessiten jornades laborals invertides en lectura. Per altre banda, la realitat és reprovable i normalment no té sentit. La ficció sempre té sentit, un principi un nus i un desenllaç, precisament perquè és un constructe humà; és el constructe mediàtic.

Això ho podem veure en el cas del Brexit, i els debats estèrils que hi graviten. El més comú, sobre si la banca resident a la City of London deixarà les illes britàniques. Només cal tenir línia d’internet i informar-se, per arribar a la conclusió de que les institucions financeres de Londres es quedaran a Londres. Perquè enlloc més s’hi poden reproduir les mateixes condicions legals, financeres, o la política exterior. Bé, sí; hi ha un altre lloc, però no és a Frankfurt, no és a Madrid, ni Paris ni Barcelona. És a Nova York. Essencialment, perquè el poder de la City, no es troba a Europa o com a mínim no n’és la font principal.

En el poder també hi ha friccions, unes friccions que es veuen poc a la superfície. Ja se sap, quan els taurons devoren una víctima en les profunditats, les aigües segueixen tranquil·les. En aquest sentit, estem vivint un canvi de model a escala global, i això sempre comporta friccions. L’eix angloamericà s’està separant del bloc Europeu, i viceversa. El Brexit n’és el símptoma, o la culminació de moltes desavinences entre el Regne Unit, els Estats Units i l’Europa continental.

Per exemple, el bloqueig, per part de la Unió Europea, de la fusió entre la Deutsche Börse i la London Stock Exchange. Els mitjans afirmen que la UE ha bloquejat la operació per perill d’acumulació de poder i el conseqüent monopoli financer. Però la raó de fons és que el conglomerat financer hauria estat a Londres, fora de la Unió Europea, quan Frankfurt hauria tingut el 54% de les accions del grup.

Dins del marc de separació de blocs, també cal tenir en compte les bones relacions que comença a haver entre Macron i Putin. Durant la visita, els dos mandataris van inaugurar una exposició a Versalles. L’exposició, patrocinada en conjunt amb l’Hermitage de Sant Petersburg, celebra el 300 aniversari (link “300 aniversari”) de la visita de Pere el Gran a França. Putin va rebre una rebuda reial, tot i les queixes de Macron sobre Sputnik i les desavinences sobre Síria. I ja se sap que en diplomàcia, la comunicació no verbal pesa més que mil paraules.

Per altre banda, cal tenir en compte que mentre el Senat Nordamericà aprova més sancions contra Rússia, Alemanya i Àustria les critiquen públicament. Principalment perquè els països germànics són socis comercials importants de Rússia; sobretot socis gasistics.

El Regne Unit i els Estats Units, podrien estar buscant la creació d’un espai econòmic, defensiu i cultural anglòfil. En aquest sentit, crida l’atenció que la Royal Common Wealth Society estigui planejant l’obertura d’oficines a Amèrica, per intentar incloure als Estats Units com a membre associat a la Common Wealth. Michael Lake, director de la Common Wealth Society, va escriure una carta a Donald Trump per convidar-lo a formar part de la Mancomunitat. La carta la va donar, en mà, Nigel Farage.

Aquí val la pena fer un punt i a part i veure qui és Nigel Farage. Perquè la seva trajectòria explica molt bé el tipus de gent que hi ha darrere del Brexit. Farage va néixer a Kent, el “jardí d’Anglaterra”, un dels comptats més conservadors i rics del Regne Unit, i on s’hi troba l’església mare de l’anglicanisme, a Canterbury.

Farage ha estat trader al mercat de metalls de la City of London Corporation. Al 1993 va fundar el UKIP i comença la seva carrera política. Tant el lloc d’on prové com la trajectòria professional quadren amb les seves accions. I més ara, recentment, que ha fet de pont entre els Estats Units i el Regne Unit. En la campanya del Brexit hi ha tingut un paper molt destacat, però en les eleccions de Trump també. Ambdós processos electorals, representen la història de com el big data i les xarxes socials seran, a partir d’ara, essencials pels que vulguin guanyar eleccions.

La política emana del poder, no del poble. La política serveix al poble. Així, tot i que la PM Theresa May no hagi tingut sort amb les eleccions, el Brexit segueix el seu curs, i ella governarà. De fet, la única certesa és que el Brexit tirarà endavant. Fixeu-vos que un 70% de la població Britànica creu que el govern té el deure de tirar endavant el trencament amb la Unió Europea. Això ens indica que marxar de la Unió ja no és cosa de grupuscles Conservadors euroescèptics; el Brexit és política d’estat.

Qatar: no és el terrorisme; o no només.

Pol Serrano — Thu, 08 Jun 2017 22:40:00 +0200

Tot el que ens expliquen són cortines de fum, on la dialèctica entre el bé i el mal cobra un protagonisme desmesurat. I en relacions internacionals, el poder és el principal factor a tenir en compte alhora d’analitzar el paisatge. Hi ha una constant en les relacions internacionals: és un camp despietat i perillós. I el més probable és que segueixi sent així.

L’última mostra la tenim al Golf Pèrsic, on Qatar està immers en aquesta tragèdia. Qatar està finançant a l’Estat Islàmic. I Aràbia Saudita, a través del Gulf Cooperation Council està liderant el bloqueig diplomàtic i econòmic a Qatar per obligar que aturi el finançament. Teheran ja ha comunicat que enfront del bloqueig, pot proveir menjar amb vaixells, però l’Aràbia Saudita ja ha ordenat un bloqueig naval.

Sempre hi ha més del que els mitjans ens diuen. Fem un exercici i oblidem-nos dels terroristes, i fem entrar dues variables, el gas natural i les aliances geopolítiques.

Gas Natural
Qatar aporta el 30% de l’oferta global de gas natural liquat, això fa que tingui les mans lliures per fer la seva pròpia política exterior, perquè no depèn del preu del petroli que li vingui imposat per part de l’Aràbia Saudita.

Per altre banda, a l’Orient mitjà hi ha dos projectes gasístics en competició. Ambdós tenen origen a les costes de Qatar i a les aigües de l’Iran. Es tracta del jaciment de gas condensat més gran del món, Qatar l’anomena “North Dome” i l’Iran “South Pars.” La idea és canalitzar el gas, una energia neta, cap al mercat Europeu, que és el més rendible del món. Tanmateix hi ha dos propostes per explotar el jaciment. La dels Estats Units i la de Rússia. Depenent de qui l’exploti, l’escaquer geopolític pot canviar.

Si Rússia no domina aquest dipòsit, perdrà part del seu avantatge energètic quan negociï amb Europa; si Occident no el domina, la força de Rússia serà desproporcionada.

Geopolítica
En tot això, Síria hi juga un paper molt important com a territori de pas. Els dos projectes de gasoducte que han de sortir de golf pèrsic passen per Síria. El projecte rus va directe al port de Tartús i d’allà en vaixell es transporta a Europa. Per altre banda, el projecte Nord Americà hauria de travessar Síria i Turquia, tot connectant el gasoducte amb el projecte de gasoducte anomenat Nabucco. Evidentment al-Ásad va escollir donar suport al projecte rus, que deixava de banda Turquia i donava poder a Síria. Deduiran que aquest és un dels motius pels quals Washington i Brussel·les volen veure a al-Ásad fora. Per Europa és vital que aquest gasoducte sigui controlat per Occident. Perquè de ser el contrari Rússia obtindria un poder d’influència desmesurat en el procés polític de presa de decisions Europeu.

El conflicte geopolític, però, està molt estancat. Cap dels dos blocs enfunden les pistoles. I si a tot això hi afegim l’emergència de l’Estat Islàmic i el seu pes, la complexitat i delicadesa de la situació és destacable. Però les prioritats d’estat sempre van pel davant de l’ambient internacional i Qatar ha volgut procurar pel seu interès nacional.

Qatar
En veure que Rússia seguiria sent un actor internacional de pes a Síria i que Putin no en cediria ni un centímetre, les opcions de Doha per impulsar un gasoducte a través d’Arabia Saudita es feien cada cop més primes. I aquí entrem en el quid de la qüestió. Qatar va començar a invertir en l’economia Russa per seduir al Kremlin. Així, el Sovereign Wealth Fund (S.W.F.), mitjançant el Qatar Investment Authority (Q.I.A.) ha invertit en la compra d’actius de l’economia russa, que pateix les sancions d’Occident.

Però fem-ne un repàs:

·         2013, Q.I.A. compra $500M d’accions de VTB, un banc rus afectat per les sancions d’Occident
·         2017, Q.I.A. inverteix fins a tenir el 25% de la propietat de l’aeroport de Pulkovo, a Sant Petersburg
·         2017, Q.I.A. realitza la major inversió fins al moment, invertint $11.3B l’empresa energètica Rosneft

Doha sap que la geografia no l’acompanya. I com a país és que una península amb una potent cadena de televisió, un gran jaciment de gas i una família reial; poc més. Per això utilitza el Q.I.A. Vol assegurar-se posicions en l’aliança formada per Síria, Rússia i l’Iran; i així tenir poder de negociació amb Occident. Tanmateix, la recerca d’aquest poder es tradueix en imprudència.

No estic segur de que sigui la millor idea ajudar a Rússia quan Qatar té la base militar Nord-Americana més gran de l’Orient Mitjà, i seu del CENTCOM. Tampoc ha ajudat massa que la primera cambra de compensació pel Yuan al Golf Pèrsic s’hagi obert precisament a Doha.

Al Golf hi ha nervis, el tresor de l’Aràbia Saudita pateix pels preus baixos del petroli, per una població de 33M a mantenir i una guerra al Yemen. No cal dir que annexionar Qatar, seria un bon botí per Aràbia Saudita. Però dubto que els poders Europeus i Nord Americans vulguin a la ja tot poderosa casa Saudí amb aquest avantatge estratègic.

Veurem el que tarda Doha en rendir-se, o veurem què tarda en canviar de règim.

Gibraltar: no és la democràcia, amics!

Pol Serrano — Sat, 03 Jun 2017 00:00:00 +0200

Als catalans ens agrada omplir-nos la boca de lèxic tan benintencionat com grandiloqüent: “Desbordament democràtic,” “revolució dels somriures,” “president, posi les urnes,” “o referèndum o referèndum,” “el viatge a Ítaca.” I ja està bé, el problema el veig quan els nostres polítics entren en apriorismes, i només fan referència a l’aspecte moral de la independència. Com si ser a la Unió Europea sigui una condició sine qua non per ser independents. O creure que només votant, els països es fan independents. No em mal interpretin, posar el dret a l’autodeterminació al centre del debat ha estat el moviment més intel·ligent de l’independentisme català des de l’inici del procés. Però ara cal que el referèndum agafi tracció i es doti de poder. Això només es pot fer en l’arena internacional, més enllà de la Jonquera. Per veure com els referèndums es doten de poder, Gibraltar és un exemple excel·lent.

Gibraltar

Sempre que parlem de Gibraltar ho fem en termes romàntics i estètics. Tenim una sensació de plaer i orgull quan veiem al Regne Unit defensar la sobirania de la roca. I ens mirem amb superioritat Espanya, que corneja sense tocar carn. Tanmateix, el que protegeix a Gibraltar de l’embat espanyol no és la democràcia, hi ajuda, però no ho és tot ni de bon tros. Perquè si fossin només les urnes i els gibraltarenys, Londres no necessitaria tenir males relacions amb Espanya, i enfocaria els vots a favor de la integració amb Espanya. El que fa de Gibraltar intocable és el poder. La democràcia és el resultat d’aquest poder.

En certa manera, la democràcia és un embellidor del poder. Ajuda a que els estats no s’organitzin de manera que s’acabin menjant al propi país; és a dir, que l’estat es converteixi en una dictadura descarnada del més fort, o del més ric. Per això les democràcies més dèbils es troben en països més desiguals i pobres.

Poder

Són dos factors principals els que ajuden a Gibraltar a seguir lluint la Union Jack. Primer ser un enclavament estratègic. Situat a l’extrem sud de l’Europa continental, un cop obert el Canal de Suez esdevé un chokepoint pel comerç mundial. Però sent Espanya i el Regne Unit membres de l’OTAN, el valor geopolític de Gibraltar perd pes. Més que un enclavament estratègic, Gibraltar és un enclavament financer. Gibraltar és un paradís fiscal. Encara que la Unió Europea no inclogui a la roca a la llista de paradisos fiscals, hi ha experts en la matèria que el consideren com a tal. I vaja, cal recordar que Mossack Fonseca hi tenia botiga. El que és important és que aquest paradís fiscal alimenta a complexos financers de primera importància, dels quals en parlarem en un altre article.

Finalment, el xantatge que la UE i Espanya fan al Regne Unit amb Gibraltar i el Brexit, pot ser una estratègia de palla. Si Gibraltar queda dins de la UE, pot acabar sent un domini capaç de navegar en diferents aigües legals i així seguir captant capitals de tot origen polític.

El Regne Unit fora, i amb Gibraltar dins de la UE com a estat sobirà depenent de la Corona Britànica; el formalisme ja es trobarà. Com he dit anteriorment en aquesta columna, normalment la gent no és tan estúpida com sembla, i dubto que l’equip que porta el Brexit hagi oblidat Gibraltar per accident.

Democràcia

I perquè Espanya no atrau als Gibraltarenys en referèndum? Per allò que deia el meu avi, “més mosques s'agafen amb una gota de mel que amb una bóta de fel.” També perquè la tragèdia espanyola rau en preferir el party-politics que no pas l’interès nacional. I tibar la corda de l’estatus colonial de Gibralar per distreure casos de corrupció, va bé. Buscar el vot patriòtic que encarna el PP fent campanyes publicitàries per recuperar la roca, va molt bé. En essència, fer de Gibraltar l’ase dels cops: per què ho sigui, cal que no sigui espanyol. El Regne Unit també se n’aprofita, i anima el vot conservador quan recorda que aniran fins on calgui per defensar la roca. Però no caldrà arribar a aquest punt, perquè dubto que Madrid s’hagi pres mai seriosament recuperar Gibraltar.

Què passaria si Espanya prometés en campanya electoral que respectarà l’status de paradís fiscal a Gibraltar en cas que votin incorporar-se al Regne d’Espanya? Bé, que parlaríem de poder real i de canviar les coses de debò. Però molt em temo que si els polítics espanyols no en parlen massa és perquè també hi deu haver empreses espanyoles domiciliades a Gibraltar, caramba!

Finalment, tenir la panxa plena també és un bon argument perquè tot segueixi igual: la roca té un atur d’un 1%, i a l’altre banda de la frontera, a Línea de la Concepción, l’atur és d’un 34%.

Els gibraltarenys tenen un PIB per càpita dels més alts del món. Per tant, Londres aconsegueix promocionar el patriotisme i l’economia (els sentiments i el menjar) i a més a més els deixa votar per autodeterminar-se. Perquè de poc serveix que em diguis maco si no em deixes votar ni tinc diners per agafar el cotxe i anar de vacances. Ja ho diu Dido, no Love without freedom.

Catalunya
De Gibraltar, els catalans en podem extreure una lliçó molt valuosa. I és que tot i que els catalans volem “un país normal,” de països normals ja n’hi ha. I cal contemplar la possibilitat que la nostre llibertat impliqui ser un país sui generis. Els catalans hem d’enfrontar la independència amb la ment oberta, i entendre que la independència és tenir un Estat que es relaciona amb altres estats i té capacitat per defensar-se. A partir d’aquí, cal centrar-se en quines aliances donen més poder a Catalunya i per tant fan la seva democràcia més forta. La resta són afegitons.

Finalment, ens hem de preguntar, perquè una roca com Gibraltar, amb 33.000 habitants i Londres a més de 1000Km, segueix sent independent i Catalunya, amb 7.5M d’habitants pel moment no s’ha independitzat d’Espanya?

La resposta, amics, rau en el poder.

Les arrels de Macron

Pol Serrano — Tue, 16 May 2017 21:30:00 +0200

Els esdeveniments electorals de l’exterior reflecteixen les inseguretats i fascinacions catalanes. Es comencen a dibuixar paral·lelismes i s’intenta emular la formula guanyadora. Passa sobretot amb França. No amb Alemanya, no amb Regne Unit, no amb Suïssa; curiós, sent els dos últims més propers a Catalunya. És França. Ja va passar amb Sarkozy, el centre dreta català n’estava fascinat. I ara ha passat amb Macron. “El model Macron,” en diuen. Tanmateix, dubto que sigui un model exportable. Però aquest no és un article sobre Catalunya. Sinó sobre Macron i el que representa.

Macron té un recorregut tan inusual com meteòric. I s’emmarca més enllà dels conceptes “centrisme,” “dreta” o “esquerra.” És una fitxa relativament important de la partida d’escacs mundial. De que hi ha a Occident, és l’enfrontament entre globalisme i nacionalisme. O el conflicte entre Rússia i Occident; O més aviat entre la Xina i els Estats Units. També entre l’OTAN i la integració Euroasiàtica. Tomàquet, tomata; el mateix amb diferents noms. Aquesta és la tensió que ha aterrat a França. Amb una Lepen aliada amb Rússia i un Macron amic dels poders financers de la City de Londres i els Estats Units.

M’aventuro a predir que tota campanya de Macron per atraure bancs de la City de Londres a Paris serà teatre. Principalment perquè la City l’ha fet ric, i molt provablement ha pres diners del complex financer Britànic per pagar-se part de la campanya .

Últimament he sentit a gent dir que Macron “es va fer milionari per poder fer política amb independència i tenir les mans lliures.” Però és exactament al contrari, Macron serà lliure en totes les esferes de la vida excepte en la política. Per què qui et fa ric, després exigeix obediència. I bé, durant el seu pas per Banca Rothschild, Macron va conduir l’adquisició d’una divisió de Pfizer per part de Nestlé, i va guanyar €2.9M. I si parlem de Rothschild França o Regne Unit, més o menys parlem del mateix. D’aquí que no sigui massa agressiu amb la localització geogràfica de la banca, que avui dia, per definició, és transnacional.

L’enllaç amb els Nord-americans queda plasmat a finals de 2015. Macron, com a ministre, va autoritzar la venda de la divisió energètica d’Alstom a la Nord Americana General Electric, amb un “inesperat” tancament de la planta de producció inclosa. Molts es van posar les mans al cap, perquè el tot poderós Estat Francès no era capaç de bloquejar l’adquisició. L’amistat americana també queda plasmada amb la designació de Macron com a “Young Leader,” a la French American Foundation. Tot el soft power que puguin imaginar pel nou Pompidou.

Fem un exercici llavors, i analitzem la trajectòria de Macron:

·         École National D’administration
·         Inspector general de finances
·         Banca Rothschild
·         Ministre d’Economia (2014)
·         President de la República

A vegades els catalans parlem com si aquests quatre punts es poguessin improvisar, com si tot això fos casualitat. L’operació Macron, referendada per les urnes i per les elits franceses, té molt d’artesania. Artesania del poder. És a dir, les ascensions meteòriques no són mai casualitat. Com tampoc no és casualitat que els candidats de partits tradicionals hagin estat escombrats per escàndols de dubtosa gravetat i que s’hagi forçat als francesos a votar entre un candidat amb poca història i una candidata invotable. A Macron l’han fet president poders que van més enllà de l’estat nació, d’aquells poders que afirmaven fer “God’s work.” Això també vol dir que el nou President haurà de tenir respecte per allò local.

Tanmateix, és Macron una bona notícia per França? Sí, principalment perquè a Lepen no se la pot votar ni amb una pinça al nas i sumiria a França en una guerra civil burocràtica. I perquè l’Estat Francès necessita una bona sacsejada. És una bona notícia per Occident perquè reforça l’estructura de poder establerta, i ens prepara per possibles conflictes amb Rússia, que poden tenir lloc a Síria.

Cal ser prudents, però. Si Macron decep, podem tenir a Lepen a les properes eleccions.