No cal saber economia per trobar diversos paral·lelismes d'una lògica esclafant; és similar a les expressions "la principal causa dels divorcis és el casament" o "la principal causa de la mort és el naixement". Però més enllà de la simplicitat del determinisme (la teoria en que tot està previst), el que diuen els seguidors de la teoria C és que els pares de l'euro van ser massa innocents, en considerar que el mecanisme de control d'una política monetària única a través del BCE seria suficient.
És propi de la supèrbia humana pensar que tot pot ser controlat.

En aquest àmbit, la teoria C demana una major integració fiscal europea, i de fet, aquest objectiu està en l'agenda de tots els plans de futur.
I què fem a Catalunya?
Proposem un pacte fiscal; és a dir, remem contra corrent.
I ens estimbarem, com sempre.
Ara que s'han commemorat els 100 anys del naixement de Joan Sales, en el seu llibre "Incerta Glòria", el seu personatge Juli Soleràs, en temps de la guerra deia: "el futur és dels imbècils".
El present li dona la raó.

 

Com molt bé descriu el genial William S. Burroughs en el seu llibre "Junkie", escrit en base a la seva pròpia experiència en aquest sòrdid món, un drogoaddicte no té mai cap consciència de problema mentre disposi d'accés constant a les seves dosis; de fet, és troba extraordinàriament millor, fruit de l'excitació i l'eufòria que el dopatge causa en el seu organisme. 

El drogoaddicte comença a visualitzar problemes quan apareixen dificultats a l'accés a les substàncies additives. Aquestes dificultats poden venir per la impossibilitat de contactar amb els "camells" habituals o per sortir temporalment del cercle habitual de relacions socials, però en la majoria dels casos les dificultats venen representades per restriccions monetàries. 

És la dificultat en aconseguir el nivell de diners necessaris per mantenir el flux de la seva toxicitat el que porta al drogoaddicte a visualitzar els seus problemes. Allò que un inici no són més que entrebancs puntuals, acaben esdevenint problemes angoixants. En aquest contexte, és freqüent que la necessitat el porti a empassar-se la dignitat i recorri a l'almoina (demanant en préstec petites quantitats en forma d'avançaments a la feina o dins l'entorn familiar o cercles d'amistats), o empassar-se les conviccions ètiques i passi a exercir accions delictives. 

Aquest cercle viciós s'acaba trencant, davant la desesperació del malalt, que entra en un estat conegut habitualment com "tenir el mono", en el que el nivell de consciència queda desvirtuat pel domini que exerceix el de supervivència. 

L'estat espanyol pateix la malaltia de la drogoaddicció. Porta molts anys vivint un estat d'eufòria i d'excitació,  en una combinació de quixotisme i nacionalisme que faria riure si no fos perquè la realitat dona pas a uns patètics molins de vent en runes i un acudit dels "Spitting Image". Un estat d'eufòria al qual hi han contribuit d'una banda l'accés fàcil i econòmic a uns mercats de crèdit (l'almoina), i de l'altra l'espoli al que hem estat sotmesos els catalans (delicte) gràcies a la complicitats uns dirigents econòmics i polítics més preocupats pel seu propi estómac que pel benefici col·lectiu al que representen. 

Uns i altres hem aixecat la veu per dir prou, tímidament encara, però ja n'hi ha hagut prou per sentir unes airades i patètiques reaccions de dirigents espanyols que, retornant a l'inici de l'article, em recorden molt la cançò "Cold Turkey" d'en John Lennon. 

D'entrada, aquest any no hi eleccions, de manera que la classe política no tenia la necessitat de fer-se visible. L'any passat els ciutadans estàvem inmersos en una onada de consultes populars, que van aconseguir que molts dels que estàvem adormits ens treiéssim la son de les orelles i treballéssim pel nostre futur. Aquella mobilització va generar força recel entre els partits polítics, que no van tenir més remei que cedir davant la pressió i es posaren al davant de la manifestació, tot intentant abaratir el seu missatge. 

Un any més tard, hom pot copsar que no només no s'ha recollit la demanda, sino que els polítics han aconseguit desmobilitzar als ciutadans. 

Estem pitjor que fa un any, perquè no tan sols no hem avançat ni mig grau en el nostre grau de sobirania, sinó que veiem com des de Madrid se'ns ridiculitza constament. 

De totes maneres, els polítics no han estat sols en el seu intent de reduir la mobilització; han tingut al costat els mitjans de comunicació, que han silenciat la convocatòria, i altres institucions civils. Gent com en Vicent Sanchís, per exemple, que no en té prou en no afegir-se a la mobilització per la independència, sinó que es permet el luxe de donar lliçons ètiques tot acusant als convocants de debilitar la força de l'independentisme. 

Se'm regira l'estomac cada cop que sento parlar de l'esperit del 10J, perquè parlar de l'esperit implica la incapacitat, o la mancança de voluntat, de mantenir la capacitat de mobilització. A l'hora del dinar m'han agafat ganes de vomitar mirant com en el telenotícies apareixia una imatge del nostre M.H. President, amb els cabells lleugerament humits, parlava de l'esperit del 10J, amb unes imatges al darrera que mostraven una bucòlica imatge d'una piscina. Tot un símbol de la decadència d'un país que ha deixat de ser emprenedor per esdevenir ociós. 

Som una societat on preferim viure de records passats que de treballar pel nostre futur. 

Fa uns dies en Jordi Basté deia a RAC1 que som un país de covards. Jo hi afegiria "i som incapaços de treballar si no en treiem profit".  

Tenim un gran potencial, però el malbaratem en baralles banals.  

Som una societat benestant i hipòcrita, on volem aconseguir la llibertat, però no movem un dit per fer-la factible, tot esperant que un dia caigui del cel. Què treballin els altres!

Ens queixem dels nostres polítics, però al capdavall no deixen de ser els representants perfectes de la mediocritat general de la ciutadania.

Malgrat tot, cal seguir picant pedra. No sé si el meu esforç servirà de res, però el que sí que sé és que no arribarem enlloc ni ens quedem quiets i queixant-nos. Més aviat que tard acabarem reeixint.