<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/</link>
	<title>Blog Albert Puig</title>
	<pubDate>Thu, 27 Nov 2014 07:45:00 +0100</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[La reivindicació del dret a decidir per evitar l'acte de decidir]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/12980/la-reivindicacio-del-dret-a-decidir-per-evitar-lacte-de-decidir</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/12980/la-reivindicacio-del-dret-a-decidir-per-evitar-lacte-de-decidir</comments>
		<pubDate>Thu, 27 Nov 2014 07:45:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/12980/la-reivindicacio-del-dret-a-decidir-per-evitar-lacte-de-decidir</guid>
		<description><![CDATA[En Johan Cruyff deia en el documental <em>"L&#39;últim partit"</em> que un dels defectes que tenim els catalans és que quan volem una cosa no som capaços d&#39;anar a totes per aconseguir-la, i ens sovint ens acabem quedant a mig camí. No deixa de ser l&#39;opinió d&#39;una persona que no deixa d&#39;estar exempt de dir bestieses, però en aquest punt personalment hi estic prou d&#39;acord. I ho va reblar tot dient al nostre president: <em>"si vols quelcom, fes-ho"</em>.<br /> Probablement la majoria dels catalans desitgen la independència com molts desitgen el seu amor platònic, des de la llunyania i sense atrevir-se a mostrar el seu desig. Probablement hi ha una minoria de catalans que a més de desitjar la independència, hi col·laboren amb diverses manifestacions socials sense cap altre criteri que fer-ne seguidisme acrític. Probablement hi ha encara una minoria més petita que fa veure que hi treballa i s&#39;implica per la independència, fent propostes que mai s&#39;acaben de concretar perquè hi barregen els seus objectius socials o interessos partidistes. El cert és que els esforços dels partits polítics han anat més encaminats a lluitar per aconseguir una consulta, enlloc de preocupar-se per crear espais d&#39;independència, ja sigui per covardia, per incredulitat o per menyspreu dels moviments al carrer. <br /> Tenim un govern que enlloc de governar, gestiona engrunes, i no fa res per invertir la tendència. Patim una absència absoluta de polítiques decididament encaminades a l&#39;autodeterminació. Ens sobren els debats estèrils i ens falta més política de fets consumats. Un d&#39;aquests debats és el del dret a decidir. <br /> Dies enrere llegia en El Punt Avui una entrevista a Eduard Sagarra, professor de dret internacional a la Universitat de Barcelona i a Esade, on afirmava que, contràriament al que pensa mig país, el dret a decidir no és un terme jurídic, sinó un més dels drets fonamentals que formen part de l&#39;essència d&#39;una societat.<br /> Les identitats nacionals no sorgeixen per decret o per cap altra mena de disposició legal, sinó que es creen i evolucionen de forma natural en un territori i es configuren amb una llengua, una cultura, un tarannà i una manera particular i única d&#39;entendre el món que l&#39;envolta.<br /> El dret a decidir d&#39;una nació no li ve atorgat per la gràcia de cap Déu i molt menys per la generositat de cap monarca, emperador o president. És innat, com el dret de pensament o el dret de manifestació.<br /> Per tant, el dret a decidir no pot ser bo ni dolent per naturalesa; el que el converteix en un problema o maldecap és quan una nació en fa ús i passar a exercir-lo. Òbviament, només es percep com a problema des de l&#39;Estat, que veu com una part del seu territori es vol independitzar. Mentre el conservadurisme espanyol, ranci i caspós, ens nega el dret a decidir (és a dir, ens nega l&#39;ànima) tot equiparant-nos a la categoria d&#39;esclaus o de bèsties de càrrega, el progressisme espanyol, mediàtic i somrient, ens diu hipòcritament: <em>"teniu el dret a decidir, mentre no decidiu exercir-lo"</em>, tot equiparant-nos a la categoria de presoners de tercer grau o d&#39;animals de zoològic, que sobreviuen sense gaires penúries, però segueixen sent presos. Es podria dir que el progressisme espanyol, sibil·lí, respecta la nostra ànima, però no hi dona forma ni cos, i per tant, ens condemna a ser ànimes en pena condemnades a vagar eternament demanant almoines entre ministeris i delegacions provincials.<br /> I a Catalunya? Aquí els catalans els fem el joc, més preocupats pel que diuen o pensen a Madrid i al món en general, que en pressionar als polítics perquè facin el que volem que facin. És vergonyós que el nostre president reconegui els problemes que tenim i plantegi com una solució vàlida l&#39;esgotament dels dos anys de legislatura .<br /> La trista realitat és que els catalans som i seguirem sent uns putxinel·lis mentre seguim reivindicant el dret a decidir, enlloc d&#39;actuar i preocupar-nos de les conseqüències de l&#39;acte de decidir.<br /> <div>  </div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L'aprofitament del menfotisme]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/12892/laprofitament-del-menfotisme</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/12892/laprofitament-del-menfotisme</comments>
		<pubDate>Fri, 14 Nov 2014 09:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/12892/laprofitament-del-menfotisme</guid>
		<description><![CDATA[<div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Des del diumenge, he estat sentint i llegint moltes opinions sobre les xifres i crec que hi ha un fet que tothom passa per alt, i que convindria tenir en compte a l&#39;hora de fer les anàlisis oportunes. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Walter Skinner afirmava que el 80% de la gent se sent millor dirigida que quan es troba amb la responsabilitat de prendre decisions. En altres paraules, la immensa majoria de la població té aversió a decidir, a prendre decisions, o fins i tot al fet d&#39;haver d&#39;escollir entre una opció o una altra. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Jo no sé que hauria passat si la "xarlotada" (com molts la qualifiquem) que es va fer diumenge, i en la qual jo en vaig formar part fent de president d&#39;una mesa, s&#39;hagués fer amb un cens a la mà. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> En canvi sí que sé que amb els cens a la mà, en les eleccions hi ha entre un 35% i un 45 % d&#39;abstencions, o dit d&#39;una altra manera, que a un 35% o 45% de la població li sua completament la polla si guanya en Mas, en Rajoy o la Carmen de Mairena. Són aquells que l&#39;Albert Pla definia en la seva cançò &#39;Insolació&#39;:</div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> <i><font size="1"><span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">No insultem ni lluitem</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">no ens revolucionem</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">no votem ni resem</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">no estudiem ni treballem</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">no ho creiem i és que estem</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">en contra però no protestem</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">tenim fitxats tots els fills de puta</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">però nosaltres, callem…</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">i doneu gràcies</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">que només estiguem...</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">... prenent el sol, </span></font></i></div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> <i><font size="1"><span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">prenent el sol</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">i què més que podríem fer</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">en aquest poble de mala mort,</span><br style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;" /> <span style="color: rgb(36, 38, 38); font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 17.6800003051758px;">quina cosa que no sigui prendre el sol?</span></font></i></div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Amb això vull dir que si aquesta "xarlotada" hagués estat feta en les condicions normals, no hi ha motius per no creure que un 45% de la gent s&#39;hagués quedat igualment a casa. De fet, en el referèndum del darrer "estatut de merda" només va votar un 49%.</div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Estic convençut que si hi hagués un partit del "menfotisme", guanyaria les eleccions.</div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Posem per cas que acceptem que el sostre de l&#39;independentisme estigués en el 30%, però d&#39;igual manera cal aleshores donar per bo que el sostre de l&#39;antiindependentisme es troba en un 25%, i tot recordant que entre aquests darrers d&#39;aquest hi ha una part que voldrien un estat federal.</div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Hi ha dues claus que determinaran l&#39;evolució del nostre país, una endògena i una exògena. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> A nivell extern, la capacitat de resposta de l&#39;estat espanyol. Fins ara ha estat patètica, car fomentar l&#39;enfrontament i l&#39;anticatalanisme i no aplicar la força quan toca, és fer el ridícul. De fet, històricament li ha anat més bé amb actituds menys bel·ligerants, ja que és ben sabut que els catalans ens estovem com el pa amb tomàquet cada cop que un líder espanyol ens diu quatre mots en català i mostra empatia.  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> A nivell intern, la clau no està en el sostre que tinguin, sinó en la capacitat que tindran els moviments independentista i l&#39;antiindependentista en portar el país al seu terreny, o dit d&#39;altra forma en la capacitat de fer que continuin sense pronunciar-se el 40-45% de la gent. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> I encara que estiguem sempre mirant-nos el melic, encara que ens importi més el que pensen a fora que el que pensem nosaltres, encara que estiguem dimitint de la nostra responsabilitat culpant a Madrid de tots els nostres mals, encara que ens importi una merda que Messi no sàpiga un borrall de la nostra llengua i salivem cada cop que diu "bona nit", encara que permetem el nostre empobriment a través de l&#39;espoli mentre presumim de caràcter solidari muntant cada any maratons a TV3 contra la pobresa o altres finalitats "guais", encara que siguem incapaços de pronunciar la nostra llengua sense fer barbarismes tot fardant de tenir la sort de ser bilingüistes, encara que tinguem tan poca autoestima que mostrem un orgasme en públic cada cop que des d&#39;Espanya algú mostra una mica d&#39;empatia cap a nosaltres, encara que el més seriós que puguem oferir al món quan ens manifestem siguin els castellers o el pa amb tomàquet, ... malgrat tot, incomprensiblement el moviment independentista va per davant. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Almenys, així ho veig jo, que de triomfalista en tinc poc, i conscient que estem perfectament qualificats per tornar a cagar-la en qualsevol moment. </div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La covardia de morir a Venècia]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/11530/la-covardia-de-morir-a-venecia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/11530/la-covardia-de-morir-a-venecia</comments>
		<pubDate>Thu, 13 Feb 2014 07:45:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/11530/la-covardia-de-morir-a-venecia</guid>
		<description><![CDATA[<span style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">"La mort a Venècia" és una excel·lent novel·la curta de Thomas Mann, recomanada a tots aquells que cerquin en la lectura quelcom més una simple història, i que es prenguin l&#39;exercici de l&#39;autocrítica com un requisit fonamental en el seu dia a dia. </span> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> Com aquestes dues qualitats no són abundants entre l&#39;espècie humana, i estan en greu perill d&#39;extinció a Catalunya, penso que aquesta novel·la acabarà podrint-se en les prestatgeries de l&#39;extensa (i cara) xarxa de biblioteques públiques del nostre país, on per cert, és més fàcil trobar-la traduïda a l&#39;espanyol que a la nostra llengua.</div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> A "La mort a Venècia", Thomas Mann ens presenta un escriptor alemany, Gustav von Aschenbach, que angoixat per la incapacitat de fer front a les seves relaciones personals i professionals, acaba fugint en busca d&#39;inspiració i tranquilitat, i s&#39;instal·la en un luxós hotel d&#39;una illa veneciana. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> L&#39;escriptor para atenció en un altre client, un jove polonès instal·lat amb la seva família, d&#39;aspecte androgin i d&#39;una gran bellesa, pel qual comença a sentir una atracció que acaba turbant-lo fins al punt d&#39;acabar platònicament enamorat, malgrat les contradiccions dels seus principis i les seves conviccions morals. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> La seva supèrbia i la por a un rebuig actuen com a castradors de la voluntat d&#39;en Gustav, que s&#39;autoimposa un distanciament, fins al punt que en tota la història ni tan sols arriba a establir contacte verbal. Aquesta castració duu a l&#39;escriptor a un trastorn obsessiu pel jove, a qui segueix a tot arreu des de la distància. És tan intens el seu sentiment que, assabentant-se abans que ningú d&#39;una epidèmia de còlera que les autoritats locals amaguen per por a espantar els turistes, no tan sols amaga la informació als clients de l&#39;hotel, sinó que desobeeix les recomanacions de fugir de Venècia, i acaba morint a la platja mentre contempla extasiat al jove polonès. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> Arribats a aquest punt, el lector d&#39;aquest article es deu estar preguntant: "què redimonis fa aquesta història enmig d&#39;un portal polític? Ras i curt: en Duran i Lleida em fa pensar en l&#39;escriptor de Mort a Venècia. Homosexual? No, bé, no ho sé, però se me&#39;n refot la seva condició i vida sexual. I agafo en Duran i Lleida com a símbol que representa un determinat perfil de gent de la nostra societat. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> No puc evitar pensar que en algun moment recent i contra la seva voluntat, enlloc d&#39;un jove polonès, ha estat la independència la que ha fet trempar en Duran; que les fortes conviccions morals i la seva autodisciplinada existència li impedeixen prendre contacte físic amb el sobiranisme; que el seu platònic amor per la independència és tan obsessiu que ejacula en la intimitat; que les institucions espanyoles estan tractant d&#39;inocular el còlera en la nostra societat i que aquestes aparicions d&#39;en Duran de cada deu o quinze dies als mitjans són els símptomes d&#39;una malaltia que mica en mica l&#39;està matant en la seva particular i espanyolitzada platja de Venècia. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> Mort a Venècia fou magistralment portada al cinema per Luchino Visconti, que acompanyà les imatges amb la força de la música de Gustav Mahler, en particular de l&#39;addagietto de la seva símfonia núm. 5. Algunes veus opinen, sense fonament, que Thomas Mann ens va inspirar en la vida del compositor, i d&#39;aquí la semblança del nom de l&#39;escriptor. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> Nascut en una família jueva de Bohèmia, de ben petit Mahler va començar a endinsar-se en el món de la música, i als 14 anys va anar a viure a Viena en ser admès al conservatori. Va dedicar-se professionalment a la direcció d&#39;orquestra, dedicació el va acabar esclavitzant fins al punt de causar-li insatisfacció, en no deixar-li prou marge per dedicar el seu temps a la composició. La seva condició de jueu provocava el rebuig a ocupar llocs de prestigi, i es va acabar convertint al catolicisme per poder accedir professionalment als millors llocs. No obstant, a major part de la seva obra no va ser reconeguda en vida per la crítica, i tot i la seva conversió, no va poder evitar ser objecte de les persecusions antisemites. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> Són comparables Gustav von Aschenbach / Duran i Lleida / Gustav Mahler ? Jutgeu vosaltres. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> En tot cas em sembla preocupant que hi hagi gent que prefereixi consumir emmalaltit la resta dels seus dies abans que fugir d&#39;aquella Venècia en que buscaven inspiració.</div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La platònica caverna per la llibertat]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/10341/la-platonica-caverna-per-la-llibertat</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/10341/la-platonica-caverna-per-la-llibertat</comments>
		<pubDate>Fri, 21 Jun 2013 19:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/10341/la-platonica-caverna-per-la-llibertat</guid>
		<description><![CDATA[<div> Escric per necessitat, sense més raó que la pura salut mental de posar ordre als pensaments, i aquest diari digital em permet la gentilesa de fer-los extensius a qui es prengui la molèstia de llegir-los. No fa pas gaire vaig llegir que la Mercè Rodoreda argumentava que les persones observàvem la vida a través d’un mirall trencat de manera que tots nosaltres veiem reflectida la vida a través del tros que més ens interessa, i aquest lúcida reflexió m’ha anat molt bé, d’una banda perquè resulta més punyentment correcta que violentar a l’interlocutor amb un possible sentiment de culpabilitat pel fet de no haver-me entès, i de l’altra perquè tenia assumit com un defecte propi la incapacitat de fer-me entendre tot i portar-ho amb la mateixa naturalitat que he portat el fet de tenir l’ull esquerrà gandul. </div> <div> Segurament el mirall de la Rodoreda devia estar força esberlat i el meu tros devia ser de mida molt minsa, perquè a rel del meu darrer escrit no han estat pocs els que m’han preguntat què redimonis tenia contra el Barça i el Concert per la Llibertat. En tot cas, aprofito la mateixa plataforma per esvair els dubtes als que no estan familiaritzats amb l’ús del sarcasme i dir que no tinc res contra el Barça ni el Concert per la Llibertat, sinó contra les manifestacions d’estupidesa que aquests generen. Els catalans romanem encara en la caverna de Plató on els mitjans de comunicació dirigeixen només aquells focus de llum que els interessa, com el Barça, la consulta o ara el Concert, i encara no ens hem preguntat d’on procedeix el llum ni que s’amaga en la foscor. </div> <div> Segueixo i m’agraden alguns dels músics que participaran en el Concert per la Llibertat, però em tira enrere el to de transcendència exagerat que traspua al darrera, i que no deixa de ser un dels trets propis de la societat catalana. Hi ha uns versos que ho expliquen: </div> <div> <em>“Amb una cançó no n&#39;hi ha prou per canviar el món però et pot encendre el cor</em></div> <div> <em>Amb una cançó vam aprendre a ser com som, sempre pendents d&#39;una il•lusió</em></div> <div> <em>Una cançó és suficient per parar el temps, una cançó d&#39;amor</em></div> <div> <em>Va ser una cançó que un dia ens va canviar la sort cap a un camí sense retorn ... “</em></div> <div> Buarppp!!! Perdoneu que no segueixi fins el final, però el meu estómac ja n’ha tingut prou. Aquest insult a la intel•ligència col•lectiva dels catalans el va perpetrar en Pep Sala amb la col•laboració d’en Gerard Quintana, i al meu criteri és la cançó més carrinclona que s’ha escrit al nostre país. La sola presència dels dos cantants en el concert justifica l’absència del concert només per evitar la possibilitat de que se’ls acudeixi cantar-la plegats un cop més. Tot i així, és un bon exemple que resumeix prou encertadament l’actitud de transcendència que molts artistes i no artistes volen transmetre a tot el que fan. La riquesa del nostre poble prové més de la terra que de la seva gent, i aquesta aspiració a entrar en una divina idolatria és la que els allunya més de la realitat de la terra on es cou tot el que fem. Cal tocar de peus a terra i cal humilitat; en Quico Pi de la Serra, que també hi serà en el concert, va dir un cop que si de debò servís per canviar les coses, prohibirien la música. </div> <div> Caldria començar a pensar en establir en un codi penal català el delicte de candidesa perillosa, que és la que pateixen aquells que creuen que amb actes ludicofestius barrejats amb reivindicacions aconseguiran modificar l’actitud bel•ligerant de les autoritats espanyoles i el caràcter escàpol de responsabilitats que caracteritza els dirigents que ens representen al Parlament. Rememorant un cop més en Quico Pi de la Serra, emplaço als assistents al Concert a recordar que, mentre ells gaudeixen en la platònica caverna que serà el Camp Nou, els fills de puta seguiran tapant el sol. </div> <div>  </div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Del concert econòmic al concert per la llibertat]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/10280/del-concert-economic-al-concert-per-la-llibertat</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/10280/del-concert-economic-al-concert-per-la-llibertat</comments>
		<pubDate>Mon, 10 Jun 2013 07:30:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/10280/del-concert-economic-al-concert-per-la-llibertat</guid>
		<description><![CDATA[<span style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">Molt descriptiva la frase d&#39;en Rajoy: "els països petits no pinten </span><span style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">res". </span> <div> <span style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">Defineix molt clarament el pensament dels espanyols, i d&#39;altra banda </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">el dels catalans, que en definitiva no demostrem altra cosa que ser voler </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">ser igual que els espanyols. I és que només des del complex d&#39;inferioritat </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">s&#39;entén que algú aspiri a "pintar quelcom", complex que senten els espanyols (no debades segueixen pensant "seremos de nuevo un imperio", i celebren cada triomf de la Roja, l&#39;Alonso o en R.Nadal com si fos una </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">batalla), i complex d&#39;inferioritat que sentim especialment els catalans, amb tan poca autoestima que esperem que els de fora ens reconeguin per començar a agradar-nos a sí mateixos.</span> <div class="im" style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;"> <br /> És cert que els països petits no pinten res, i no pinten res no perquè no siguin grans, sinó perquè els importa un rave el que li passi a la resta del món perquè saben que a la resta del món els importa un rave el seu propi país. Viuen sense esperar res del món, és a dir, són plenament<br /> independents.<br /> <br /> El problema d&#39;Espanya és que vol i dol. Gasta aires de superioritat i pretén tenir un pes específic en el món, sense parar-se a pensar si aquesta influència afecta gaire a països "petits" com Bèlgica, Suïssa o Eslovènia.</div> <br style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;" /> <span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">No sé si Espanya serà gran o petita, però sí sé que no és independent. Espanya ha </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">viscut sempre de l&#39;espoli i ara també del crèdit de la resta del món. </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">Respecte de l&#39;espoli, ja només li queden els catalans, però aquests no </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">l&#39;amoïnen excessivament. Però el que és nou és la dependència financera de </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">la resta, dels no dominats, principalment els europeus, i aquests sí </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">obliguen a Espanya a patir determinades humiliacions en forma de polítiques </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">d&#39;ajust indesitjables, o en forma de fer-los entendre que no poden tenir el </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">lloc en el G-20 que es pensaven que els corresponia.</span><br style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;" /> <br style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;" /> <span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">I mentre tot això passa, els esclaus catalans seguim pensant que som moralment superiors als nostres </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">amos espanyols, perquè tenim els mateixos deliris paranoics de grandesa que </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">aquests. </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">Fa poc en teníem prou amb el concert econòmic dels bascos. Ara no; ara ens </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">pensem que som capaços de guanyar, i malbaratem el temps en collonades </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">musicals i celebracions de lliga que provoquen vergonya aliena. </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">No passa res; ara vindrà en Neymar, que parlarà català, i seguirem guanyant </span><span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">moralment.</span><br style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;" /> <br style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;" /> <span style="color: rgb(80, 0, 80); font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.666668891906738px;">Quina pudor!!</span></div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Estructures de "Lavabo Propi"]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/9743/estructures-de-lavabo-propi</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/9743/estructures-de-lavabo-propi</comments>
		<pubDate>Mon, 04 Mar 2013 19:30:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/9743/estructures-de-lavabo-propi</guid>
		<description><![CDATA[Ahir al matí Cornellà de Llobregat va viure una d&#39;aquelles contradiccions que no solen sortir als mitjans: mentre a la Plaça de l&#39;Església es convocava una gran jornada reivindicativa de Sardanes per la Independència, amb presència de Carme Forcadell i Carles Castellanos al davant i amb en Quim Masferrer com a mestre de cerimònia, al darrera de la plaça hi havia el tradicional concurs de "<em>migas</em>" que una "<em>hermandad</em>" religiosa local organitza cada any per commemorar el Dia d&#39;Andalusia. Tan sols 40 metres i escaig i un edifici singular com l&#39;església separaven els dos actes. Dues cares del dau que representa la complexa realitat social de Catalunya, dues cares que mútuament s&#39;ignoren perquè no es volen entendre. No és un tema idiomàtic, ni de bon tros; hi ha una cara activista que no vol assumir que existeix una realitat que no vol problemes i hi ha una cara costumista que sap que existeix un moviment nacional amb que no vol implicar-se per tant se li en fot. Al davant de l&#39;església sonava a ritme de sardana el "no volem ser" i noves sardanes com la "tres cents anys i punt" , i al darrera de l&#39;església sonaven el "danza kuduro" i el "gangnam style". Dos conceptes antagònics en un espai de menys de 50 metres, i malgrat la proximitat, cap de les dues parts va fer res per acostar-se a l&#39;altra.  <div style="font-family: arial; font-size: small;"> <br /> Però no és d&#39;aquesta complexa realitat de que volia parlar, sinó d&#39;una altra més sinistra encara: la corrupció. que té a veure una cosa amb l&#39;altra? Doncs en faig referència perquè de la veu rogallosa d&#39;una ahir afònica Carme Forcadell, i amb una candidesa que fa feredat, va sortir l&#39;expressió "Catalunya no és corrupta, i els polítics catalans no són corruptes, com ens volen fer veure". Mira Carme, estàs en el teu dret d&#39;engegar a dida les temes cordes vocals per negar a crits una realitat que existeix, però jo et recomano que allunyis aquest sentiment tan "rousseaunià" de pensar que l&#39;home (en aquest cas català) és bo per naturalesa. Els catalans formem part de la més depredadora espècie animal del planeta, que és l&#39;espècie humana, i tenim tots els seus vicis i totes les seves virtuts. No es pot obviar que els catalans, en tant que éssers humans, també defequem a sobre de Catalunya. </div> <div style="font-family: arial; font-size: small;">  </div> <div style="font-family: arial; font-size: small;"> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> El problema de no netejar els lavabos és que la merda queda enganxada. Si neteges a diari, el bany fa bona olor; si has estat tres mesos sense netejar, la feinada esdevé feixuga i resulta impossible evitar que quedin taques de merda, que no se&#39;n van per més fort que facis servir el fregall. </div> <div> <div> <font face="arial, sans-serif">En tota la seva història, Espanya mai ha netejat a fons els seus femers. S&#39;ha limitat a posar-hi sorra perquè no es vegin i a tirar colònia perquè no es noti la ferum de podrit. I l&#39;onada de merda ha anat submergint mica a mica a Catalunya. Vivim enfront d&#39;un gran iceberg de purins, que tot ho empudega, i del qual només veiem una petita punta. I sota la superfície hi ha coses que no surten a la llum, que presumptament són legals però que no fan gaire bona olor, com per exemple el que hi ha darrera dels cinemes <a href="http://directa.cat/noticia/justicia-investiga-l%E2%80%99entramat-dempreses-que-construiran-ara-es-cine-pisa-cornella">PISA de Cornellà</a>. </font></div> <div>  </div> </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Tot sistema corrupte es base en dos principis: </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> - existència de personatges mancats d&#39;ideologia que engreixen el seu propi benefici a base de predicar el benestar comú  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> - manca de resposta del populatxo, ja sigui (1) per tractar-se un sistema autocràtic, (2) per la llei del silenci pagada a través de subvencions i altres prebendes a tota la cadena de mitjans de comunicació, judicatura, partits polítics i dirigents de forces de seguretat. La diferència és que en el primers hi ha data de caducitat (el sistema dura mentre es disposa de força per mantenir-lo) i en el segon la corrupció esdevé eterna. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;">  </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> Això no es pot reformar. Cal una revolució.</div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> I la lluita per construir un nou sistema, que eviti que sempre remenin les cireres els mateixos, és un bon argument per convèncer als espanyols que viuen a Catalunya a donar suport a un procés d&#39;independència en el que ideològicament no hi creuen. Perquè una cosa són els sentiments i l&#39;altra el pragmatisme. Els cubans del segle XIX ho van tenir molt clar: se sentien tan espanyols com el formatge manxego, però veien que aquella Espanya que tan estimaven no movia un sol dit per ells, i van dir prou. </div> <div style="font-family: arial, sans-serif; font-size: 13px;"> A Catalunya li cal construir estructures d&#39;un "Lavabo propi", un lavabo en que només haguem de netejar la nostra merda i la de ningú més. Li cal construir les estructures que permeti la neteja diària sense que la merda vessi pel fons o pels costats. Almenys ni que sigui per 20 o 25 anys, el temps que trigaran els nostres fills a tornar a deixar-lo emmerdat. I aleshores, si cal, que els nostres nets tornin a fer una altra revolució.</div> </div> <div style="font-family: arial; font-size: small;">  </div>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Fills de la gran Diputadíssima!]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/9715/fills-de-la-gran-diputadissima</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/9715/fills-de-la-gran-diputadissima</comments>
		<pubDate>Thu, 28 Feb 2013 07:30:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/9715/fills-de-la-gran-diputadissima</guid>
		<description><![CDATA[És ben sabut que els ciutadans d&#39;aquest país patim els efectes d&#39;una mena de morfina intel·lectual voluntàriament subministrada pels partits polítics que actualment remenen les cireres a les nostres institucions, amb la complaença o complicitat dels mitjans de comunicació afins que es dediquen a informar justament d&#39;allò que els partits polítics volen que sigui de domini públic. Aquesta substància dopant intangible ens deixa en un estat semi catatònic que, com en el mite de la caverna de Plató, ens impedeix veure més allà de la fosca caverna informativa on estem immersos.<br /> I és així com la premsa obvia del tot o passa totalment de puntetes sobre la publicació d&#39;edictes que sota el meu parer haurien de ser escandaloses notícies.  Recomano que el lector accedeixi a aquest <a href="https://bop.diba.cat/scripts/ftpisa.asp?fnew?bop2013&02/022013004334.pdf&1">link</a> .Es tracta de la publicació d&#39;un Decret de la Diputació de Barcelona publicat la setmana passada el el BOPB, sota el títol inconcret "<em>Determinació dels membres electes que exerciran el càrrec amb dedicació exclusiva d&#39;acord amb les retribucions aprovades pel Ple Corporatiu</em>". Aquest edicte comença definint els 31 càrrecs electes que exerciran el seu càrrec amb dedicació exclusiva, i si hom té la paciència de llegir-se la llista veurà que la major part de les 31 persones no poden treballar amb dedicació exclusiva en aquesta corporació, per la senzilla raó que exerceixen altres càrrecs en corporacions locals, i en bona part de casos exerceixen un càrrec pel qual se suposa que hauria d&#39;haver també una dedicació exclusiva com és el d&#39;alcaldia.<br /> Per què tenen la barra de mentir als ciutadans sense cap escrúpol atorgant-se una qualitat (exclusivitat) que no exerceixen? No us penseu que és un acte simplement d&#39;hipocresia, no. Ho fan perquè precisament aquest caràcter d&#39;exclusivitat és el que justifica el punt següent del decret: atorgar-se un retribució bruta per l&#39;exercici d&#39;aquest càrrec en exclusiva.<br /> I així, entre d&#39;altres, podem veure com pel seu treball en exclusiva a la Diputació, l&#39;alcalde convergent de Martorell <strong>Salvador Esteve cobra</strong> un sou mensual de<strong> 8.265,98 EUR</strong>.<br /> Resulta també interessant que l&#39;actual l&#39;alcalde populista de Badalona, en <strong>Xavier Garcia Albiol rebi un sou mensual de 6.921,17 EUR</strong>, per la seva dedicació exclusiva, ja que segons consta en l&#39;edicte del BOPB publicat el <a href="https://bop.diba.cat/scripts/ftpisa.asp?fnew?bop2011&10/022011024290.pdf&1">17/11/11</a> la dedicació exclusiva a les tasques pròpies del càrrec ja li suposava al 2011 una retribució anyal de 76.391,28 EUR.<br /> Ara bé, també cal destacar els <strong>sous de 6.921,17 EUR/mes</strong> que cobren per dedicació exclusiva a la Diputació l&#39;actual alcalde socialista de Granollers<strong> Josep Mayoral</strong>, l&#39;alcalde republicà de Manlleu <strong>Pere Prat</strong>, l&#39;alcalde democristià de Cercs <strong>Ferran Civil.  </strong> <br /> I pel que fa als ecosocialistes, podria parlar dels <strong>6.921,17 EUR/mes</strong> del cap de llista de Cornellà <strong>Arnau Funes</strong>, o dels<strong> 5.967,60 EUR/mes</strong> del regidor badaloní <strong>Alex Mañas</strong>, pero em crida més l&#39;atenció el pagament de <strong>3.795,85 EUR/mes</strong> a en <strong>Santi Cayuela</strong> tenint en compte que ha de compaginar-ho amb les seves funcions com a regidor i sisè tinent d&#39;alcalde de Cerdanyola del Vallés (entre d&#39;altres la de Contractació i compres) i les seves funcions com a l&#39;administrador de societats com CERDANYOLA PROMOCIONS MUNICIPALS SL.<br /> Si això sembla particularment escandalós, ara bé la traca final:  <strong>han aprovat auto retribuir-se 14 pagues mensuals</strong>. És a dir, es mantenen íntegrament la totalitat de les pagues mentre li en foten una a tot el personal assalariat de la diputació (el que penca de debó) en biblioteques o en organismes de gestió tributària.<br /> Prou de romanços! Aquest sous no es paguen en el món de l&#39;empresa privada si no es gestionen equips de treball amb nombrosos subordinats i no s&#39;assumeixen grans responsabilitats.<br /> Ni aquestes diputadíssimes persones ni els partits polítics que les han col·locat tenen la més mínima autoritat moral per exigir sacrificis a la ciutadania.<br /> Les diputacions són organismes antidemocràtics, perquè els seus membres no són escollits per la ciutadania, sinó per l&#39;oligarquia dels partits polítics. Però deixant de banda aquest extrem, hi ha una qüestió de fons realment important: avui les diputacions no "administren" res, sinó es dediquen a "donar servei", principalment a les corporacions locals. I si no administren res, no té cap sentit col·locar-hi al front càrrecs polítics; el que cal és suprimir la institució i que se&#39;n faci càrrec un bon Director General amb formació empresarial acreditada, que seria nomenat i/o destituït pel conseller de torn de la Generalitat de Catalunya. Però com en aquestes contrades no és freqüent la practica japonesa del "<em>seppuku</em>", cap polítics prendrà aquesta decisió.  ]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L'allargament d'una agonia]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8563/lallargament-duna-agonia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8563/lallargament-duna-agonia</comments>
		<pubDate>Thu, 13 Sep 2012 21:15:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8563/lallargament-duna-agonia</guid>
		<description><![CDATA[Començaré amb una història de ficció:<br /> La Tura era una dona maltractada que feia temps que barrinava en silenci l'opció de separar-se del seu marit, en Mariano. No volia precipitar-se i prendre lleugerament les decisions, ni que les seves decisions fossin una reacció en calent a conseqüència d'un episodi d'atonyinament per part d'un Mariano en condicions mentals afectades per la ingesta de substàncies eufòriques.<br /> Sabia que la seva decisió afectaria molt a en Mariano, perquè tot i que el sou que ella cobrava era cada cop més baix, era necessari per mantenir el frenètic ritme de vida que exigia en Mariano. Per això, desitjava que el procés de transició fins a la separació suposés el menor trauma possible al seu marit, a qui encara s'estimava. Havia dissenyat un pla i aprofitaria un moment d'abstinència per anar de cara: li diria que ja no volia seguir suportant maltractaments i que el volia deixar, però per reduir el seu patiment no se n'aniria de cop, sinó que seguiria convivint a canvi de quedar-se per a ella una part de la seva mensualitat, que li permetria en un termini de dos o tres anys reunir mobiliari, estris i tot allò necessari per anar-se'n a viure sola, i així ell podria reduir progressivament la dependència de la seva dona.<br /> Estava convençuda que era el pacte perfecte. <br /> <br /> Què, amics lectors? Una història surrealista, oi?<br /> <br /> No he pretès frivolitzar sobre un tema tan seriós com el de la violència masclista, però sembla clar que el més probable és que quan la Tura hagi acabat de buidar el pap, en Mariano l'agafarà pel coll i l'anirà escanyant mica en mica, i entre pipada i pipada, acabarà deixant-li la cara feta un mapa.<br /> <br /> Quan una dona maltractada pren la difícil decisió de deixar al seu marit, el que fa és fotre el camp ràpidament de casa o buscar l'auxili judicial per aconseguir una ordre d'allunyament immediata del seu marit. Després ja vindran les batusses al jutjat per al miserable repartiment del patrimoni en comú que ha de concloure amb els acords o pactes de divorci.<br /> Primer l'acte i després el pacte.<br /> <br /> Si Catalunya demana la independència, seguir plantejant el pacte fiscal és una pèrdua de temps, i com el temps juga en contra nostra, el pacte fiscal esdevé un suïcidi. Només un ingenu pot empassar-se la pastanaga de que el pacte fiscal és un pas en el camí de la transició nacional. Quines paraules més ben trobades! Fan patxoca: "Transició Nacional de Catalunya", és a dir, TNC. Li escau perquè no deixa de ser un teatre aquest procés que ens vol interpretar CIU; un teatre de putxinel·lis, destinat a un públic infantil que no reflexioni, que assumeixi el show sense que els conductes neuronals processin el contingut. No debades fou el propi Mas qui va dir que la societat no estava prou madura per assumir la independència. En canvi, sí creu que estem en el camí de la transició nacional, de manera que haig d'entendre que pel president Mas transició nacional no significa independència. De fet, abans de començar la transició, fora bo que tingués clar cap a on transitar i ho manifestés sense eufemismes. Jo no conec cap nació del món que celebri la Diada Nacional de la Transició Nacional.   <br /> <br /> La supervivència dels catalans constitueix, segons la laïcitat o no de cadascú, un autèntic misteri de la natura o un miracle diví, no tan sols pels atacs que hem rebut, sinó sobretot per les collonades amb les quals hem estat perdent imbècilment el temps per tractar de fer entendre al món d'una manera comuna i homogènia allò que som i el que volem ser. Però el temps és inexorable i juga en contra nostra. Hem d'aprofitar el moment oportú, i amb objectius equivocats no sols no aconseguirem sobreviure, sinó que seguirem patint l'agonia d'una convivència que fa segles que ens escanya.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Una llengua amenaçada]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8427/una-llengua-amenacada</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8427/una-llengua-amenacada</comments>
		<pubDate>Tue, 21 Aug 2012 18:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8427/una-llengua-amenacada</guid>
		<description><![CDATA[Avui tornaré a comentar en aquest blog un altre article publicat en The Economist, amb una temàtica totalment diferent.<br /> L'article fa referència a l'amenaça que pateix el <em>kannada</em> (el canarès), la llengua parlada a l'estat de Karnataka, del sud-oest de l'Índia. Podreu trobar l'original de l'article clicant <a href="http://www.economist.com/blogs/johnson/2012/08/language-india?fsrc=nlw|newe|8-20-2012|3169912|38771945|">aquí</a>.<br /> El cas és que enmig d'una altra polèmica en el nostre país al voltant de la llengua, en aquest cas referida a la possibilitat que els escriptors en llengua espanyola optin al premi nacional de cultura, he trobat molt interessant la lectura d'un article que parla de la situació d'una part del planeta molt allunyada de casa nostra, però amb una casuística cultural que ens resulta relativament propera.<br /> L'estat de Karnataka ocupa, si fa no fa, el territori de l'antic sultanat de Mahishàsura (conegut per Mysore) abans que quedés sota domini britànic.  Té una població d'aproximadament 56 milions d'habitants, i és un dels estats més industrialitzats de l'Índia, rica en l'extracció minera, producció tèxtil (seda) però també conegut pel gran desenvolupament que han tingut les empreses de tecnologies en el tractament de la informació, i per ser un dels focus més importants de la pròspera indústria audiovisual: cinema, televisió, música, etc, ...<br /> La seva capital és Bangalore, la tercera ciutat més poblada de la Índia, amb més de 4,5 milions d'habitants (cens 2004), molt lluny de Mysore, amb 850.000, que fou antigament la capital del regne, i avui és un focus de turisme i visita de les restes imperials de l'antic regnat.<br /> L'idioma oficial  és el <em>kannada</em> o canarès. Hi ha premsa, radio i canals de televisió en aquesta llengua, disposa d'una important producció literària, amb escriptors molt reconeguts. Disposa d'una comunitat de 50 milions de <em>kannada-parlants</em> (entre les 30 primeres llengües del món).<br /> Però malgrat tenir l'única oficialitat (sense ingerències del govern de l'estat) i ser parlada per més de 50 milions, la llengua està malalta i amenaçada de desaparició.<br /> On és el problema?<br /> Com sempre, el problema és demogràfic i polític.<br /> Els canvis produïts a Bangalore com a centre econòmic internacional han fet desenvolupar el creixement de l'anglès i l'hindú com llengües principals, i els immigrants que arriben es neguen a aprendre el kannada. Les escoles públiques ensenyen en kannada, però una part molt important porta els fills a escoles on els nens aprenen l'hindú i l'anglès. És una ciutat amb un gran component multicultural, on a més de l'hindú i l'anglès, hom pot escoltar també el tamil, el malai, l'urdú, el marathi, el telugu, el tzeltal o gujarati.<br /> En contrast amb el que passa als estats veïns de Tamil o Kerala amb els seus idiomes (el tamil i el malai), els governants no han estat prou contundents amb la defensa de la preeminència del kannada, fins al punt de substituir la grafia original (en kannada) de Bengalüru per la de Bangalore per millorar la projecció internacional (com el que s'ha fet amb Maó-Mahon, o com la pretensió de substituir el nom de Catalunya pel de Barcelona). I el problema de rentar-se les mans en qüestions lingüístiques és l'aparició de guettos i problemes de convivència, amb una capital cada cop més allunyada de la població de l'estat.<br /> Comparem el que passa a Karnataka amb el que passa a Catalunya. Es diu que existeix una comunitat de 10 milions de catalano parlants arreu dels països catalans, però només en un petit territori (Andorra) existeix l'oficialitat única. A la resta de territoris el català viu en règim de cooficialitat. I en aquest petit territori la llengua encara està més amenaçada que al propi Principat.<br /> A la Catalunya Nord i l'Alguer, la presència del català és testimonial.<br /> Al País València, a les Illes i a la Franja de Ponent, lluny de pretendre la seva protecció o promoció, el català és sistemàticament atacat pels governs respectius.<br /> A Catalunya tenim uns governants que públicament ens venen que fan una feina encomiable però que a efectes pràctics el que fan és rentar-se'n les mans, com els de Karnataka, en aquest cas sota l'excusa del compliment de les disposicions legals i les sentències judicials. <br /> I en rentar-se les mans, afavoreixen la fagocitació del peix petit per part del peix gran. Se'ns ven la bajanada de la riquesa cultural de tenir dues llengües pròpies, sense adonar-nos de la pobresa que patim amb la dificultat de llegir els textos catalans de fa 50 anys o més, on s'utilitzava un vocabulari ple d'expressions i paraules originàries del català que avui en dia han quedat en desús, perquè des dels mitjans oficials i des de la indústria cultural i audiovisual s'ha fomentat la utilització de paraules mes castellanitzades. Alhora d'un sentiment de curiositat, cada cop que recorro al diccionari sento un sentiment paral·lel de vergonya i tristesa en adonar-me que la deixadesa col·lectiva ha donat lloc a la pèrdua de bagatge cultural.<br /> La llengua catalana no està amenaçada per la imposició del castellà. Mikel Laboa deia : "una llengua no mor perquè no l'aprenguin els qui no la saben, sinó perquè els qui la saben no la volen parlar". I jo hi afegiria: "... i perquè els que governen no la volen conservar".<br /> <br /> <br /> <br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Les causes de la crisi de la zona euro]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8309/les-causes-de-la-crisi-de-leuro</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8309/les-causes-de-la-crisi-de-leuro</comments>
		<pubDate>Fri, 27 Jul 2012 17:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8309/les-causes-de-la-crisi-de-leuro</guid>
		<description><![CDATA[<p> En el món de la política econòmica hi ha dues visions oposades: els defensors de les polítiques fiscals i els defensors de les polítiques monetàries. Els primers defensen el paper clau dels governs (sistemes fiscals i despesa pública) i els segons defensen la no intervenció estatal en els mercats i el paper dels bancs centrals com a reguladors (emissió de moneda i control de la inflació i dels tipus d'interès).<br /> <br /> Dimecres passat apareixia un interessant article a <a href="http://www.economist.com/blogs/freeexchange/2012/07/euro-crisis-6?fsrc=nlw%7Cnewe%7C7-25-2012%7C2890091%7C38771945">The Economist </a>, en el que he trobat una de les millors i senzilles explicacions de la causa de la crisi de l'euro. En aquest article es reflexiona sobre el futur de l'euro des de dues teories sobre l'origen del diner:<br /> - una teoria M, (origen en Karl Menger) en que descriu que el diner té el seu origen en un pacte entre els agents econòmics que crearen les monedes per trobar un instrument d'intercanvi de mercaderies comunment acceptat, sense intervenció dels governs.<br /> - una teoria C, (origen en Charles Goodhart) en que especifica que l'estat té un paper actiu i clau en la conversió de les monedes en diner, i amb les taxes inherents.<br /> I què carai té a veure tot això en la crisi de l'euro?<br /> D'acord amb els postulats de la teoria C la clau de tot sistema monetari és que hi hagi una centralitat entre la sobirania politíca i fiscal d'una banda i la creació de diner i control (Banc Central) de l'altra. I ja l'any 1998, abans de la creació de l'euro, ja van pronosticar que el sistema neixia coix, ja que es creava un BCE sense que els estats cedissin la seva sobirania al parlament europeu.<br /> <br /> Fins ara tots els mitjans han parlat (interessadament) dels especuladors, de la poca rigidesa dels PIGS (els països del Sud), del sistema capitalista neolliberal, etc, ... El més interessant de la teoria C és la conclusió: la crisi de l'euro té causes endogàmiques, ja que és la pròpia creació de l'euro va significar el divorci absolut entre la política fiscal i la monetària, cavant la seva fosa des del seu naixement.</p> <p> No cal saber economia per trobar diversos paral·lelismes d'una lògica esclafant; és similar a les expressions "la principal causa dels divorcis és el casament" o "la principal causa de la mort és el naixement". Però més enllà de la simplicitat del determinisme (la teoria en que tot està previst), el que diuen els seguidors de la teoria C és que els pares de l'euro van ser massa innocents, en considerar que el mecanisme de control d'una política monetària única a través del BCE seria suficient.<br /> És propi de la supèrbia humana pensar que tot pot ser controlat.</p> <p> En aquest àmbit, la teoria C demana una major integració fiscal europea, i de fet, aquest objectiu està en l'agenda de tots els plans de futur.<br /> I què fem a Catalunya?<br /> Proposem un pacte fiscal; és a dir, remem contra corrent.<br /> I ens estimbarem, com sempre.<br /> Ara que s'han commemorat els 100 anys del naixement de Joan Sales, en el seu llibre "Incerta Glòria", el seu personatge Juli Soleràs, en temps de la guerra deia: "el futur és dels imbècils".<br /> El present li dona la raó.<br /> <br /> <span style="display: none"> </span></p>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Els efectes de la drogodependència]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8128/els-efectes-de-la-drogodependencia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8128/els-efectes-de-la-drogodependencia</comments>
		<pubDate>Thu, 21 Jun 2012 10:30:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/8128/els-efectes-de-la-drogodependencia</guid>
		<description><![CDATA[<p style="margin: 0px; "> Un drogadicte viu en un món semivirtual, a meitat entre el que sent quan toca de peus a terra i el que sent quan se n'evadeix. </p> <p style="margin: 0px; "> Com molt bé descriu el genial William S. Burroughs en el seu llibre "Junkie", escrit en base a la seva pròpia experiència en aquest sòrdid món, un drogoaddicte no té mai cap consciència de problema mentre disposi d'accés constant a les seves dosis; de fet, és troba extraordinàriament millor, fruit de l'excitació i l'eufòria que el dopatge causa en el seu organisme. </p> <p style="margin: 0px; "> El drogoaddicte comença a visualitzar problemes quan apareixen dificultats a l'accés a les substàncies additives. Aquestes dificultats poden venir per la impossibilitat de contactar amb els "camells" habituals o per sortir temporalment del cercle habitual de relacions socials, però en la majoria dels casos les dificultats venen representades per restriccions monetàries. </p> <p style="margin: 0px; "> És la dificultat en aconseguir el nivell de diners necessaris per mantenir el flux de la seva toxicitat el que porta al drogoaddicte a visualitzar els seus problemes. Allò que un inici no són més que entrebancs puntuals, acaben esdevenint problemes angoixants. En aquest contexte, és freqüent que la necessitat el porti a empassar-se la dignitat i recorri a l'almoina (demanant en préstec petites quantitats en forma d'avançaments a la feina o dins l'entorn familiar o cercles d'amistats), o empassar-se les conviccions ètiques i passi a exercir accions delictives. </p> <p style="margin: 0px; "> Aquest cercle viciós s'acaba trencant, davant la desesperació del malalt, que entra en un estat conegut habitualment com "tenir el mono", en el que el nivell de consciència queda desvirtuat pel domini que exerceix el de supervivència. </p> <p style="margin: 0px; "> L'estat espanyol pateix la malaltia de la drogoaddicció. Porta molts anys vivint un estat d'eufòria i d'excitació,  en una combinació de quixotisme i nacionalisme que faria riure si no fos perquè la realitat dona pas a uns patètics molins de vent en runes i un acudit dels "Spitting Image". Un estat d'eufòria al qual hi han contribuit d'una banda l'accés fàcil i econòmic a uns mercats de crèdit (l'almoina), i de l'altra l'espoli al que hem estat sotmesos els catalans (delicte) gràcies a la complicitats uns dirigents econòmics i polítics més preocupats pel seu propi estómac que pel benefici col·lectiu al que representen. </p> <p style="margin: 0px; "> Uns i altres hem aixecat la veu per dir prou, tímidament encara, però ja n'hi ha hagut prou per sentir unes airades i patètiques reaccions de dirigents espanyols que, retornant a l'inici de l'article, em recorden molt la cançò "Cold Turkey" d'en John Lennon. </p>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Pujol i la innocència dels catalans]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/7539/pujol-i-la-innocencia-dels-catalans</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/7539/pujol-i-la-innocencia-dels-catalans</comments>
		<pubDate>Fri, 09 Mar 2012 17:30:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/7539/pujol-i-la-innocencia-dels-catalans</guid>
		<description><![CDATA[Catalunya és un país de fatxendes, persones mancades d’autocrítica que presumeixen dels càrrecs que han ocupat, i que es posen  les medalles per l’assoliment de fites malgrat que la seva contribució real hagi estat menor que la que pretenen fet veure.<br /> I no hi ha res pitjor per a qualsevol organització que el fet que la governin uns fatxendes, perquè mai reconeixen les seves errades.<br /> I Catalunya ha estat gestionada des de la mort d’en Franco per una colla de fatxendes, per gent que s’ha pensat que la major part de la ciutadania era imbècil, perquè la major part de la ciutadania ha exercit d’imbècil quan ha confiat el control de la construcció de la seva nació en mans de la mediocritat dels seus governants o dels seus opositors. Els polítics, que no són precisament imbècils, han tret bon profit de la “vaga de neurones col·lectiva” dels seus votants per esplaiar-se en la seva fatxenderia i promoure el cretinisme. Davant uns votants majoritàriament acrítics, preval l’eslògan davant la idea, i el sectarisme enfront de la reflexió ideològica, amb campanyes on no calia esforçar-se en elaborar programes d’actuació perquè es tractava de vendre missatges curts del tipus “confia en mi” (sense explicar perquè redimonis havíem de fer-ho), o amb el predomini de “no els votis” enfront del “vota’m”.<br /> Per aquesta raó, sorprèn veure en una infame entrevista per un mitjà espanyol com una persona influent com l’ex-president Pujol reconeix que s’ha passat la vida lluitant per una causa equivocada. Pujol afirma haver fracassat per no haver encertat amb els plantejaments, afirmació que engrandeix encarà més la clarividència del recentment traspassat Heribert Barrera, a qui tant va criticar l’ex-president.<br /> En un país normal aquesta confessió el faria quedar com un beneit als ulls de tots els seus ciutadans. Però en Jordi Pujol no en té un pel, de beneit, i sap perfectament que amb aquest gest el poble l'admirarà,  perquè la gent no està acostumada que un polític parli des de la reflexió i l’anàlisi enlloc de fer-ho des del seu fonamentalisme ideològic.<br /> En Pujol sap perfectament que amb aquesta actitud es fa perdonar totes les seves hipòcrites renúncies i les seves covardes reaccions durant els anys en que va estar al càrrec de representar la dignitat dels catalans.<br /> En Pujol sap que la gent condemna els mentiders però no als ignorants, i Pujol es fa vendre com a un ignorant a qui han estat enganyant durant molts anys, com aquell que ha estat duent durant molts anys la llufa que es penja el dia dels innocents. I els catalans, com imbècils que som, hem picat l’ham, i ens han ficat una nova llufa més.<br /> Malgrat tot, honorable ex-president, potser perquè no deixo de ser un català imbècil, li agraeixo profundament les seves paraules i les seves reflexions, que tinguin l’objectiu que tinguin, serveixen per posar de manifest la malfiança que hem de tenir envers tots els aparells de l’Estat espanyol.  <br /> Deixem de ser innocents!<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La xenofòbia com a resposta a la catalanofòbia]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/6402/la-xenofobia-com-a-resposta-a-la-catalanofobia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/6402/la-xenofobia-com-a-resposta-a-la-catalanofobia</comments>
		<pubDate>Wed, 31 Aug 2011 08:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/6402/la-xenofobia-com-a-resposta-a-la-catalanofobia</guid>
		<description><![CDATA[Ja fa temps que al nostre país ha crescut un moviment al voltant d’un personatge osonenc, el nom del qual no vull recordar. Es tracta d’un partit polític amb un únic missatge i un programa tan curt com el seu coeficient intel·lectual: fora els immigrants. Basen el seu discurs en tot un conjunt d’acusacions plenes de tòpics xenòfobs, i amb la difusió de missatges per Internet que fomenten la por a la invasió musulmana. Jo mateix n’he rebut algun. El seu full de ruta es basa en criteris racials: com els sud-americans tenen l’avantatge de la religió i l’idioma, abans de tot cal expulsar als “moros”. I el més problemàtic és que els altres partits han adoptat part del missatge (PP a Badalona) o han adoptat mesures influïts pel seu missatge (Vic, Lleida o Salt serien uns exemples).  <br />  <br /> Caldria que algú els expliqués que l'Islam no és el pitjor enemic que tenim. És molt més perillós l'intent d'extermini de la identitat que es fa des de la subtilitat de les bones paraules, com el que es fa des d’Espanya amb els catalans. Un exemple l’hem tingut aquest passat cap de setmana: en Manuel Chaves, vicepresident del govern, advertia que si guanyava Rajoy podria arribar a escoltar les demandes dels catalans o encara pitjor, parlar en català a la intimitat. En Germà Capdevila ho va resumir molt clar el diumenge al Punt-Avui: si "escoltar" als catalans està mal considerat, “parlar-ne” equival a una condemna a l'infern.<br /> Ras i curt: els catalans estem pitjor considerats que els moros a Espanya. Als moros es conformen en expulsar-los, però a nosaltres ens volen aniquilar.<br />  <br /> Com cada estiu, he conegut gent de diversos llocs. Una dona de Burgos em deia que allà la seguretat social paga a tots els nens tenen l'ortodòncia; fins i tot les intervencions preventives per evitar les possibles desviacions dentals en un futur. I evidentment, no fan cues: truquen per demanar hora, i l'endemà ja poden anar al metge. A Guadalajara ens diuen que tenen el transport escolar i el menjador són de franc. A Galícia tot el material escolar, llibres nous cada any inclosos, són gratuïts. Quan els hi dius que no hi ha res que sigui de franc, i que nosaltres sabem molt bé qui ho paga, aleshores et giren l’esquena i es tapen les orelles.<br />  <br /> Cal un simple exercici de comparació. La reunificació alemanya, que se’ns ha venut com a un gran esforç de solidaritat, va suposar 600.000 milions d'euros entre 1990 i 1999, que repartits entre 61 milions de germànics occidentals, implica que cada alemany de l'oest va pagar de la seva butxaca 980 € per ajudar als seus veïns de l'est.<br /> Segons el CCN, els catalans contribuïm cada any a Espanya amb 22.000 milions d'euros, import que equival al dèficit fiscal de Catalunya. Si repartim aquest import entre 7,3 milions d'habitants, cada català aporta 3.013,70 euros l'any a la “solidaritat” (caldria dir espoli) envers les comunitats espanyoles. Si considerem que a Catalunya la mitjana és de 4 habitants per unitat familiar, això vol dir que cada família contribueix cada any amb 12.055 euros a la millora de les condicions de vida dels espanyols. És com si cada any cada família regalés un cotxe.<br />  <br /> I què fem a Catalunya?<br /> Fotem la culpa al moro!<br /> Perquè ens fa por enfrontar-nos amb qui ens hem d'enfrontar, i ho paguem amb els immigrants, a qui considerem dèbils.<br /> La xenofòbia és una resposta a la catalanofòbia.<br /> Perquè som un país de covards.<br /> Perquè ja vam ser derrotats.<br /> Perquè ens passem la vida culpant als altres de les nostres misèries.<br /> Perquè al cap i a la fi, tenim por a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos i descobrir que en realitat som nosaltres els dèbils.<br />  <br /> Si venen immigrants a treballar és perquè, a diferencia dels bascos, els governants catalans (en part per impossibilitat efectiva i en bona part per curtesa de mires) han permès que una part de la classe empresarial hagi construint durant molts anys un model de país basat en la construcció i un turisme de baixa qualitat, que competeix amb Turquia, el nord d’Àfrica, Grècia, ... S'ha permès que “tour operators” estrangers hagin venut el nostre país com el paradís de la disbauxa. Els turistes reconeixen que venen a emborratxar-se, i ho exigeixen perquè qui paga mana. I aquí ho permetem, sense cap dignitat, com la meuca que espera acabar el servei per poder cobrar.  Hem escollit una estratègia de competir amb preus, i aquest model implica tenir uns costos cada cop menors. En conseqüència, els empresaris catalans cada cop paguen menys salaris, i els únics que estan disposats a treballar venen de fora.<br /> I benvinguts!<br /> Enlloc de queixar-nos d’aquells empresaris merdosos (i no és una generalització, perquè per fortuna encara queden bons empresaris) i dels governants que no han tingut cap mena de visió de país i que han engegat a dida l'esperit emprenedor per fomentar la cultura de la subvenció, ens queixem dels treballadors que venen a fer unes feines que nosaltres ja no volem fer, o que obren negocis que nosaltres ja no volem obrir.<br />  <br /> Afortunadament, la debilitat de la gent no ha estat tan gran com per arrossegar la majoria pel fangar de la xenofòbia.<br /> <br /> Els moros, els sud-americans, els xinesos, ... tots els que han vingut a Catalunya s'han integrat, com els immigrants que van venir d'Espanya al segle passat, molts d'ells els nostres pares o avis, que ara ja són una minoria. També ha vingut púrria que delinqueix, o vividors que han vist que aquí podien treure profit del descontrol, però això no és culpa dels immigrants, sinó de la permissivitat de les autoritats. Tampoc oblidem que molta immigració ens ha estat encolomada per les autoritats espanyoles, que en té la potestat, i els governants catalans enlloc d'alçar la veu, s'han abaixat els pantalons i s'hi han ficat vaselina (i tot i així encara els ha fet mal).<br /> Bona part de la xenofòbia recularia si s’acabés amb la impunitat delictiva i amb la cultura de la subvenció i el descontrol. Estic d’acord en que a Catalunya no tenim mitjans legals per fer-ho, perquè no tenim potestat legislativa (codi penal) ni judicial (controlat des de Madrid), ni ens sobren els calés. Però la manca de mitjans se supleix amb imaginació i voluntat, i en aquest país manca voluntat, perquè hem perdut el sentit de l’esforç. Ens han venut que l’única forma de control és el repressiu, potestat de l’administració. Però si les lleis són injustes, no s’han d’acomplir; si les sentències no són justes s’han de combatre i denunciar, i sobretot no oblidem que la força de Catalunya és la seva societat civil, aquella que va fer que a l’edat mitjana Catalunya fos el primer país europeu on la corona s’havia de sotmetre a la voluntat del seu parlament (la Generalitat).  <br />  <br /> Al llarg de la seva mil·lenària història Catalunya ha estat una terra d'acollida, on la majoria de gent que ha vingut a treballar s'hi ha integrat, i no podem fotre fora a ningú que vulgui fer arrels. Tots hi hem de comptar per construir (o més aviat reconstruir) el nostre present i futur.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El 9J, o com els polítics han derrotat la ciutadania]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/6206/el-9j-o-com-els-politics-han-derrotat-la-ciutadania</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/6206/el-9j-o-com-els-politics-han-derrotat-la-ciutadania</comments>
		<pubDate>Mon, 11 Jul 2011 06:15:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/6206/el-9j-o-com-els-politics-han-derrotat-la-ciutadania</guid>
		<description><![CDATA[<p> Avui fa un any vaig formar part de la concentració de gent més gran que he vist en tota la meva vida. En aquell 10 de juliol els transports públics es col·lapsaren, la xafogor no féu estralls entre una multitut prou caldejada, i les autoritats es veieren sorpreses davant un allau de gent que superava amb escreix totes les previsions. Fou un bon termòmetre de copsar el grau d'indignació de la societat catalana. I prou! No fou més que un orgasme col·lectiu abans d'una nova castració.</p> Ahir, dia 9 de juliol, els que sí vam anar a la manifestació debíem ser, si fa no fa, uns 10.000. El nostre missatge no ha variat, però l'entorn sí. <p> D'entrada, aquest any no hi eleccions, de manera que la classe política no tenia la necessitat de fer-se visible. L'any passat els ciutadans estàvem inmersos en una onada de consultes populars, que van aconseguir que molts dels que estàvem adormits ens treiéssim la son de les orelles i treballéssim pel nostre futur. Aquella mobilització va generar força recel entre els partits polítics, que no van tenir més remei que cedir davant la pressió i es posaren al davant de la manifestació, tot intentant abaratir el seu missatge. </p> <p> Un any més tard, hom pot copsar que no només no s'ha recollit la demanda, sino que els polítics han aconseguit desmobilitzar als ciutadans. </p> <p> Estem pitjor que fa un any, perquè no tan sols no hem avançat ni mig grau en el nostre grau de sobirania, sinó que veiem com des de Madrid se'ns ridiculitza constament. </p> <p> De totes maneres, els polítics no han estat sols en el seu intent de reduir la mobilització; han tingut al costat els mitjans de comunicació, que han silenciat la convocatòria, i altres institucions civils. Gent com en Vicent Sanchís, per exemple, que no en té prou en no afegir-se a la mobilització per la independència, sinó que es permet el luxe de donar lliçons ètiques tot acusant als convocants de debilitar la força de l'independentisme. </p> <p> Se'm regira l'estomac cada cop que sento parlar de l'esperit del 10J, perquè parlar de l'esperit implica la incapacitat, o la mancança de voluntat, de mantenir la capacitat de mobilització. A l'hora del dinar m'han agafat ganes de vomitar mirant com en el telenotícies apareixia una imatge del nostre M.H. President, amb els cabells lleugerament humits, parlava de l'esperit del 10J, amb unes imatges al darrera que mostraven una bucòlica imatge d'una piscina. Tot un símbol de la decadència d'un país que ha deixat de ser emprenedor per esdevenir ociós. </p> <p> Som una societat on preferim viure de records passats que de treballar pel nostre futur. </p> <p> Fa uns dies en Jordi Basté deia a RAC1 que som un país de covards. Jo hi afegiria "i som incapaços de treballar si no en treiem profit".  </p> <p> Tenim un gran potencial, però el malbaratem en baralles banals.  </p> <p> Som una societat benestant i hipòcrita, on volem aconseguir la llibertat, però no movem un dit per fer-la factible, tot esperant que un dia caigui del cel. Què treballin els altres!</p> <p> Ens queixem dels nostres polítics, però al capdavall no deixen de ser els representants perfectes de la mediocritat general de la ciutadania.</p> <p> Malgrat tot, cal seguir picant pedra. No sé si el meu esforç servirà de res, però el que sí que sé és que no arribarem enlloc ni ens quedem quiets i queixant-nos. Més aviat que tard acabarem reeixint.</p>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Se'ns dona pa, però no dolços]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/5802/sens-dona-pa-pero-no-dolcos</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/5802/sens-dona-pa-pero-no-dolcos</comments>
		<pubDate>Thu, 05 May 2011 22:49:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Albert Puig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/picant-pedra/blog/5802/sens-dona-pa-pero-no-dolcos</guid>
		<description><![CDATA[Tinc un amic forner que m'explicava una història escandalosa que està passant el seu poble.<br /> Les classes dirigents van decidit que els pastissers havien de tancar els seus negocis i van aprovar una llei que impedís l'obertura i la realització d'aquests negocis.<br /> Segons sembla, els dirigents havien decidit que el poble no pot permetre's els pastissos, perque el poble el que necessita és pa. I ho feien de forma vehement, amb grans proclames, denunciant que fer pastissos era antidemocràtic sense especificar els motius pels quals els pastissos eren nocius.<br /> Seguint les ordenances vigents, els cossos policials havien acudit a la justícia per demanar la ilegalització dels pastissers-<br /> Els pastissers han presentat diversos recursos contra aquestes decisions, que no han estat estimats.<br /> De res han servit les al·legacions que havien fet els pastissers mostrant la voluntat de reconvertir-se en forners.<br /> Els tribunals, composats majoritàriament pels principals cacics, han determinat que els seus negocis havien de tancar perque no es podia assegurar que en el futur no volguessin fer pastissos.<br /> Un cop els pastissers van ser apartats dels seus negocis, els brioixers, xocolaters i treballadors de reposteria, van ser posats en el punt de mira.<br /> El meu amic forner, sensibilitzat i escandalitzat amb el precedent, va acollirlos creant una cadena d'establiments que conjuntament comercialitzaven pa, però també coques, brioixos, xocolata, croissants i altres productes.<br /> Però el meu amic no arribava a imaginar que els cossos policials també presentarien una denúncia contra ell i la seva cadena.<br /> El tribunal havia decidit, òbviament, que aquesta cadena era sospitosa de fer pastissos, i que per tant, havia de ser ilegalitzada.<br /> De res no serveix que el meu amic havia estat forner tota la vida, ni que hagi estat venent pa tota la vida, ni tan sols que el pa sigui el producte majoritari.<br /> El poble no pot tenir dret a menjar dolços, a endolcir-se la vida.<br /> El meu amic, i tots els seus companys i amics, es troben desemparats: no els ajuda ningú i no se'ls deixa acudir enlloc.<br /> No poden guanyar-se la vida legalment, perque les classes dirigents els estan instant a sobreviure per les vies no legals.<br /> Ah, el meu amic es diu Bildu.<br /> <br /> <br />]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
