Blog Pere Macias i Arau

PRESIDENT, PER QUÈ NO "LES REPUBLICAINS"?

Pere Macias i Arau — Wed, 10 Jun 2015 23:59:00 +0200

No tingueu el mes mínim dubte que el president Mas convocarà eleccions amb caràcter plebiscitari el dia 27 de setembre. Ho escric perquè cada dia són moltes les persones que, a Catalunya o a Madrid, m'ho demanen. N'estic ben segur. Les convocarà, en primer lloc, perquè és un home de paraula que fa mans i mànigues per complir allò a què s'ha compromès. També ho farà per coherència amb tot un procés que ha conduït amb prudència, sagacitat i amb mà ferma, malgrat tota mena d'exòtics companys de viatge. Però sobretot ho farà perquè està convençut que les eleccions plebiscitàries constitueixen, ara i aquí, l’única possibilitat que tenim els catalans de manifestar-nos clarament sobre el nostre futur polític.

Com que això el president ho té clar, em permeto realitzar alguns suggeriments de cara a aquestes eleccions tant decisives pel futur del país. Unes eleccions que poden modificar l'estatus de Catalunya, o bé que poden constituir una batalleta més pel trist poder que li resta a una comunitat autònoma exhausta i empobrida per la triple combinació del mal govern del tripartit, de l'espoli fiscal i de la severa crisi.

Cal posar en valor una proposta de futur no pas en clau messiànica, reproduint el greu error de la campanya presidencialista del 2012, sinó en termes de donar resposta a les demandes de la societat actual. Una societat que és complexa, que és exigent, que no accepta cap mena de paternalisme i que vol gent honesta i preparada al davant de les institucions. Tot plegat, elements que podrien respondre de ple a allò que hom coneix com a valors republicans. La llibertat, és clar. Però també la igualtat. I la fraternitat.

Traduïm-ho, si voleu, en termes actuals. La llibertat que vol la gent es pot traduir en l'exercici del dret a decidir. A decidir, tant el seu futur estat, com a decidir si hem o no de fer el quart cinturó. La igualtat que reclama una aposta decidida per la majoria de la gent, tot abandonant qualsevol servilisme als interessos particulars i posant l’economia al servei dels qui la treballen: les petites i mitjanes empreses i els treballadors, en comptes dels valedors de l'economia especulativa que tant mal ens han fet a tots. I la fraternitat, que avui és solidaritat i una visió cooperativa de la societat.

Artur Mas pot articular un amplíssim moviment a l'entorn d'aquests valors republicans. Ho ha de fer deixant anar llasts i volant alt. Cal defensar amb fermesa una sortida de la crisi fonamentada en una economia social de mercat real, que significa, entre altres conceptes, reivindicar la recuperació del poder adquisitiu de les classes mitjana i treballadora, tant afectades per la mateixa. També assumir una concepció moderna i sostenible de l’economia, preocupant-se més de la salut de la gent que no pas dels dividends de les companyies. I, finalment assumint el lideratge de la societat civil catalana, amb complicitats que menin els objectius compartits cap a la construcció més que no pas cap a l'odi i la revenja.

Tot analitzant aquests tres vectors estic ben convençut que Mas, i ningú mes que Mas, pot protagonitzar aquesta etapa. D'altres poden ajudar, cooperar o contribuir, però si el president assumeix uns valors republicans com els esmentats, la resposta pot ser ben positiva. Els ha de liderar i assumir, ha de transcendir les foteses de la política petita i ha de voltar-se de persones que responguin i exemplifiquin aquests valors. Si ho fa, guanyarà!

Pere Macias i Arau

PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ANDALUZ

Pere Macias i Arau — Thu, 19 Mar 2015 22:04:00 +0100

Amb un enorme olfacte polític, la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, va dissoldre anticipadament el Parlament regional tot convocant eleccions anticipades. El seu objectiu era clar: recuperar la majoria -relativa, això sí- a la Cambra sevillana abans que Podemos fos capaç de constituir-se plenament a l'àmbit de la gran autonomia del sud peninsular i amenaçar el control socialista a la regió.

En la darrera cita electoral, el PP va malbaratar l’única oportunitat d'arrabassar-li el poder amb un candidat, Javier Arenas, viva imatge del "señorito andaluz". Ara, es troba enfonsat amb un nou candidat, un "Sorayo" de baixa experiència en la brega política i menys capacitat de remuntar la imatge d'un partit cada vegada més desprestigiat pel cas Bárcenas i que no capitalitza cap mena d'acció de govern en un dels territoris més castigats per l'atur.

No crec que m'equivoqui gaire tot predient una notable victòria del socialisme andalús. I un nou govern monocolor en una cambra més fragmentada, però sense coalició alternativa possible.

Aquesta fotografia pletòrica per un partit que encara segueix en hores baixes, i que a les properes municipals patirà molt per a recuperar posicions a pràcticament tots els altres ens territorials, reflecteix molt bé un fet prou substantiu, al meu entendre. El PSOE ha esdevingut una mena de partit nacionalista andalús. Per als habitants d'aquesta poblada regió, els socialistes constitueixen una mena de "partit de casa".

Davant de les comunitats més dinàmiques que els transfereixen finançament de forma contínua i solidàriament més que generosa, el partit socialista apareix com aquell que garanteix la continuïtat de les polítiques de subsidi, tant per part de les institucions europees com del propi Estat Espanyol. Mai els ha fallat, ni a les etapes González i Zapatero, ni quan els populars han conquerit el govern de l’Estat. Malgrat totes les facècies i presumptes malifetes dels dirigents del socialisme andalús, la gent se’n refia molt més que no pas d'un PP que ha estat capaç d'assumir el control dels grans ajuntaments, però no pas d'entrar en el complex món d'un territori colonitzat per l'eficient xarxa clientelar socialista.

Susana Díaz, tot i una previsible lleu pèrdua d'escons, veurà reforçat el seu lideratge no només a Sevilla, sinó al conjunt del socialisme espanyol. Caldrà esperar al mes de maig per veure si aquest lideratge li atorga el poder absolut al PSOE. Si la fragmentació de vot a Madrid, al País Valencià i a d'altres regions no permet un sensible avanç de les posicions socialistes, la presidenta andalusa estarà en condicions de dictar el futur. Des del seu feu, amb un sòlid suport contemplarà el hamletià dilema de Pedro Sánchez, triant entre aliar-se amb Podemos o reproduint la gran coalició alemanya, amb el PP. Qualsevol hipòtesi té uns costos molt alts pel secretari general del PSOE i augmenta el risc d'emboscada.

Ser la gran dama del sud té aquests avantatges...

Pere Macias i Arau
Portaveu adjunt de CiU al Congrés de Diputats

El PP CONTRA TOTHOM

Pere Macias i Arau — Thu, 18 Dec 2014 16:01:00 +0100

Escric aquest article al tren d'alta velocitat camí de Madrid. Hi ha sessió plenària del Congrés de diputats per substanciar el darrer tràmit del Pressupostos Generals de l'Estat pel 2015. Com en tota la seva tramitació, el PP es quedarà sol. Cap altre partit, llevat del diputat de la UPN, marca blanca dels conservadors a la Comunitat Foral de Navarra, hi donarà suport. És la certificació de la creixent soledat amb que Rajoy afronta el darrer any del seu mandat. De fet, cada dia l'escenari és més semblant al d'aquells darrers mesos de l'Aznar encimbellat des de la trobada de les Azores a un hiperlideratge mundial, però incomprès pels soferts súbdits del regne de les Espanyes.

Pels populars no cal comptar amb ningú. Tots som vistos com a enemics del seu projecte cada vegada més dretà i excloent. Som enemics els catalans, per la nostra manifesta desafecció; és enemic un PSOE que intenta sobreviure a la crisi del socialisme europeu amb un nou lideratge tan mediàtic com farcit d'incògnites; és també enemic el partit emergent Podemos, a qui la caverna mediàtica a sou de la Moncloa dedica les seves viperines inventives. I, més enllà de les forces polítiques son enemics els ciutadans, que cal controlar, a qui cal restringir les llibertats i sotmetre a un estat cada vegada més intervencionista.

L'argument per l'any electoral està clar: o el PP o el caos. O ens sotmetem a aquest estat autoritari i excloent, o haurem de sobreviure en l'oceà de la ingovernabilitat!

Però, tornem als PGE. En la meva primera intervenció, el mes d'octubre, els vaig qualificar de profundament antisocials i els pitjors per a Catalunya, en molts anys. Ara, ja es pot certificar cadascuna d'aquestes afirmacions.

Antisocials perquè ofeguen financerament les Comunitats Autònomes, que dediquen més del 70% dels seus recursos a les polítiques d'educació, sanitat i serveis socials. I lesius pel nostre país perquè contenen el menor percentatge d'inversió pública dels darrers 17 anys. Problemes endèmics com el pèssim funcionament del ferrocarril de Rodalies no podran ser resolts amb la minsa quantitat que s'hi preveu.

Els ciutadans necessitem un estat com a garantia de la justícia social. Hi tenim un contracte: li cedim part de les nostres llibertats a canvi d'unes prestacions que facin possible la convivència i l’equitat. Si l'Estat no compleix, la indignació és comprensible i les respostes cíviques i polítiques apareixen... A Catalunya en forma de legítima aspiració a substituir aquest Estat per un de propi, a Espanya en forma de noves formulacions polítiques. En aquest ja tan proper 2015 haurem de triar!

Pere Macias i Arau
Portaveu adjunt de CIU al Congrés de Diputats

Espanya continua essent diferent

Pere Macias i Arau — Sun, 18 May 2014 00:00:00 +0200

El darrer informe anual del MIT (Massachusetts Institute of Technology) situa els drons com un dels deu sectors emergents en el camp de les tecnologies aplicades. Com tantes màquines, el seu desenvolupament ha sorgit de l'ús militar. Sortosament, ara, han esdevingut unes eines aplicables a un munt de camps en el món civil: la realització de cartografia, l'agricultura intel·ligent, la inspecció de línies d'alta tensió i de vies de tren, el reconeixement d'àrees afectades per catàstrofes naturals, el seguiment d'esdeveniments lúdics i esportius, la filmació de pel·lícules o amb fins periodístics i el lleure.

El gran avantatge dels drons és la seva economia davant dels mitjans aeris tripulats. És, per tant, un sector amb una gran capacitat de creixement. La Comissió Europea avalua el volum de negoci potencial en uns 15.000 milions d'euros a l'any. Per això la majoria d'estats europeus s'han afanyat a regular aquesta activitat per a compatibilitzar el desenvolupament d'un sector tecnològic punter, amb la seguretat de les persones i dels béns. A Àustria, Dinamarca, la República Txeca, França, Alemanya, Irlanda, Itàlia, Suècia i el Regne Unit han aprovat lleis per ordenar-ne el seu ús comercial i professional.

Espanya, una vegada més, és diferent. No tant sols no ha enllestit encara cap mena de normativa en la matèria, sinó que el proppassat dia 7 d'abril, l'Agencia Española de Seguridad Aérea va emetre una instrucció que prohibia totalment l'ús dels drons als cels espanyols. El document és una autèntica joia de l'estultícia burocràtica dels fillols de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Si no fos perquè es tracta d'una tecnologia de darrera generació, hom podria pensar que ens trobem davant d'un document de la més obscura època inquisitorial.

Les empreses, sobretot catalanes, que havien començat a desenvolupar activitats d'ús comercial de drons a l'Estat espanyol es veuen abocades a la fallida. La mentalitat tant retrograda i antiproductiva del govern de Rajoy es posa de manifest una vegada més. Amb sis milions d'aturats no se’ls acudeix que només a partir de la innovació podrem recuperar l’economia del país. Prima més aquella trista mentalitat messetària prohibicionista i controladora que no pas la necessitat de redreçar el país. Ja s'ho faran...

Pere Macias i Arau - Portaveu adjunt de CIU al Congres de Diputats

L'ESTAT HA PERDUT LA CARTA DE NAVEGAR

Pere Macias i Arau — Thu, 27 Feb 2014 00:00:00 +0100

El debat de política general, que aquesta setmana hem celebrat al Congrés dels Diputats, ha servit un cop més per visualitzar l'enrocament en el que, els dos principals partits d'Espanya, cadascun des de la seva responsabilitat, tenen amb el procés català i amb Catalunya i a l'hora, la seva incapacitat per a resoldre els problemes dels ciutadans de l'estat espanyol.

Durant la seva exposició sobre la situació de l'Estat, Mariano Rajoy, no va passar de puntetes sobre el tema català, ben al contrari va atacar a fons la proposta majoritària del Parlament de Catalunya. Les seves reflexions es van centrar en l'habitual cantarella: la Constitució és la mare dels ous i ell no és qui per tocar-la. Una vegada més s'ha escudat en no cometre cap il·legalitat, però no s'ha dignat a pensar que la política ha de tenir mecanismes per enfocar i per resoldre els problemes.

Aquest era el darrer debat de política general abans de la data a la qual els catalans estem cridats a les urnes per decidir el nostre futur com a nació. Un bon moment, doncs, perquè Rajoy hagués intentat entendre el poble de Catalunya i li hagués ofert dialogar fins arribar a un consens, que permetés exercir el dret a decidir. Si és trista la posició del PP, encara em resulta més incomprensible la del socialisme - espanyol i català - cada vegada més plegat a les exigències nacionals de la dreta més rància.

Més enllà de la qüestió catalana, el debat ha mostrat també que el govern i la principal força de l'oposició estan sense idees i sense un veritable projecte de futur que engresqui els ciutadans i que els doni respostes en el duríssim dia a dia d'una societat afectada per la crisi. No hi ha noves receptes econòmiques, no hi ha voluntat de lluitar aferrissadament per a defensar l'estat del benestar, no hi ha compromís per a recuperar la credibilitat davant la ciutadania... Al triomfalisme popular, els socialistes responen amb una cridòria vàcua i inconseqüent amb la seva responsabilitat de govern en els primers anys de la crisi. A vegades l'hemicicle de les Corts Espanyoles sembla més el plató d'una tertúlia, que no pas la seu dels representants del poble. Té nassos que, tot i l'actual procés de recuperació de la sobirania nacional catalana, hàgim estat els diputats de CiU, qui més propostes hem formulat tant en la vessant econòmica com en la social.

Al capdavall, la sensació que tinc es la d'un estat espanyol que navega sense rumb, sense capità i amb la tripulació entretinguda en jocs malabars. Això si, hi ha una estricte vigilància perquè ningú no abandoni el vaixell...

Pere Macias i Arau

Portaveu Adjunt de CiU al Congrés