Tamara Carrasco, membre dels CDR, detinguda per la Guàrdia Civil i acusada de terrorisme

Tamara, avui he anat a la teva ciutat, Viladecans. Ha sigut una experiència estranya veure tanta aparença de normalitat pels carrers per on tantes i tantes vegades has caminat. M’ha semblat irreal veure a persones anar pels carrers tot parlant dels seus problemes, observar infants sortint esperitats de l’escola aliens a tanta immundícia. Per un moment m’he aturat i he mirat cap al cel, blau a partir de mig mati (no vegis com ha plogut a primera hora), i he vist allà al ben damunt de la muntanya del Montbaig, l’ermita de Sant Ramon, il·luminada per un Sol ben radiant.

Just en aquell moment he tornat a sentir l’estranya sensació tinguda fa uns anys quan vaig veure la pel·licula “Brazil” de Terry Gilliam. No se si l’has vist i si ni tan sols t’agradaria. Ara, deixa’m que et digui de que va: és un relat descarnat que explica com una persona “normal”, un funcionari,  comença a sentir a les seves pròpies carns tota la tirania d’un Estat despòtic en el moment en que surt dels marges establerts dins de la normalitat construïda des del monopoli del relat, aquell que s’imposa a tothom i és acceptat acríticament per la majoria d’una població (preocupada més per tenir una existència banal) que assumeix la idea de que són terroristes totes les persones que es revolten contra l’estat de les coses tal i com estan, i que per tant aspiren, dins de les seves humils possibilitats, a tenir existència diferent a la de la majoria. El protagonista al final és víctima, davant de la indiferència generalitzada i la complicitat dels amics, de la repressió física d’aquest Estat tirànic i despòtic, i dic repressió física, perquè en allò que és essencial de les persones, en l’esperit i la força de la voluntat, l’Estat no el pot doblegar: des del moment en que ell se sent un ésser plenament lliure res ni ningú el pot tornar a sotmetre.       

Et vull confessar que la teva detenció, i saber que ets víctima d’una arbitrarietat, una injustícia manifesta, m’ha remogut profundament des de la plena consciència de que no som poques les que ens podem trobar en la mateixa situació que ara estàs patint. Som moltes les persones, com tu, que hem participat activament en talls de carretera, i no només això, hem anima’t a més gent a fer-ho fent crides públiques a la desobediència, a la superació d’un marc legal que ens nega drets, a subvertir un ordre constitucional cada dia més tirànic i menys democràtic, i per descomptat a alterar la pau social, perquè de quina pau social estem parlant? D’aquella que alguns volen que sigui com la pau del cementiri? Doncs per descomptat que hem fet tot això! I ho hem fet perquè, com molt ben dius, la nostra és una lluita per la dignitat i els drets. I no, per descomptat que no per tot això ens convertim en terroristes com alguns miserables volen fer creure.

La seva detenció és la seva derrota, ja que sí es pensen que amb això ens atemoriran estan molt equivocats. Tot el contrari, no es donen compte que només ens deixen una opció: restar dempeus, i avançar, sense por, amb fermesa, en l’assoliment de la plena llibertat com a societat. Retrocedir, buscar dreceres o pactes impossibles només ens abocarà ens mans d’uns cínics que ens denigren, que ens insulten, que ens menystenen, que nomes ens volen per sotmetre’ns com a societat. Res més podem fer que continuar tossudament alçats, activant la desobediència a aquest ordre tirànic mitjançant la resistència pacífica i no violenta: serem ingovernables Tamara. Per la teva llibertat i per la de totes les preses polítiques no podem defallir, no podem retrocedir, i et ben asseguro que no ho farem: restarem dempeus fins a guanyar.

Hugo Alvira
Historiador

Preàmbul de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides
 

No tindran prou presons per tanta gent ni per tanta dignitat. Senyors de la Fiscalia, del Tribunal Suprem, dels partits constitucionalistes i del consens de la misèria, quan abans se’n facin a la idea de que la voluntat d’un poble no es doblega a base de repressió ni d’amenaces (que només serveixen per demostrar la seva indecència moral i intel·lectual) abans podran començar a prendre la justa mesura de les coses i mirar de fer propostes polítiques per mirar de trobar la solució d’un conflicte polític.

Que pretenen vostès que ens neguen els drets polítics, econòmics i socials? Que mamem permanentment la cultura de la derrota? Que assumim una vida de frustració i submissió? Que renunciem a ser poble? Si aquests són els seus propòsits han de saber que estan fracassant, perquè la nostra rebel·lia i insurrecció contra vostès és l’essència de la lluita per la nostra llibertat, la que s’articula en una expressió sense complexes, sense imposicions, ingovernables com som.

I sí, de forma clara, per a que no caiguin en confusions, parlarem de rebel·lió, d’insurrecció, de no sotmetiment al seu ordre de misèria no com un element retòric, visual, sinó com un exercici de dignitat i de sentit vital. I algunes fem una crida desfermada a aquest fi i efecte: la nostra insurrecció i rebel·lió la farem des de la desobediència a la seva autoritat mitjançant la resistència pacifica i activa, sempre de forma no violenta, perquè el monopoli de la violència, de les agressions, de buidar els ulls, d’arrasar els carrers en càrregues policials és el seu monopoli, el seu llenguatge. Tota per vostès. Seva és la violència, ja sigui en forma de cops de porra a les veïnes de Múrcia que s’oposen a la construcció del mur de l’AVE, o les violències que pateixen les joves d’Altsasu i les activistes repressaliades per rodejar el Congreso, per no parlar de la violència que provoquen els desnonaments, el rescat als bancs, les pensions que no donen per una vida digna, l’atur estructural, i aquesta societat patriarcal i masclista. Si volen parlar de violència fem-ho, però no ens vinguin amb mandangues sobre com de violent és cremar un container o pintar un aparador.  

No siguin il·lusos i pretenguin que acceptarem sense més el seu ordre que ens condemna a una existència de misèria i precarietat. No pretenguin obtenir la nostra adscripció i lleialtat cap el seu Estat espanyol. Algunes ja no aguantem més el seu odi, ni el seu menyspreu perpetu, ni la seva incomprensió. No volem justificar-nos més, haver-nos d’explicar en tot moment ni creure en romanços de duro. Entenguin d’una vegada que som ingovernables perquè no assumim la imposició de pertinença al seu Estat espanyol ni a cap altre Estat que ens negui l’essència de la nostra llibertat.

Sí el seu problema és que no poden comprendre que no vulguem ser espanyols i això els genera un odi inconfessable, un odi vers la diferència, el que hauran de fer és treballar-s’ho i mirar de superar-ho, ja vindria sent hora. Però molt em temo que això no serà així i de nou afilaran les seves citacions i interlocutòries de merda. Endavant, facin-ho,  perquè seran moltes, milers les persones que hauran d’investigar, imputar, perseguir, empresonar i intentar silenciar. Som moltes més de les que poden assumir per continuar fent passar per democràcia i “Estat de dret” el seu mer formalisme democràtic. Davant de la tirania i la manca de garanties democràtiques a l’Estat l’espanyol no ens queda més opcions que rebel·lar-nos.

La democràcia, i el seu exercici efectiu, va molt més enllà del simple fet de votar, va molt més enllà de l’existència del multipartidisme. Són molts els indicadors a tenir en consideració a l’hora de valorar si un sistema polític és democràtic o no. Alguns d’aquests indicadors són el tractament del dret a la dissidència, la llibertat d’expressió, la separació de poders, la independència judicial, per citar nomes alguns. I en aquest sentit a dia d’avui a l’Estat espanyol aquests indicadors estan en suspens perquè preval la pervivència del propi Estat per damunt de garantir els drets de totes les persones.

Quan la llei (i en aquest cas es fa referència a la Constitució espanyola) és un element que serveix per denegar drets i llibertats, com està passant actualment a Catalunya, la rebel·lió  és el darrer recurs per superar aquesta opressió. Per aquest motiu, senyors de la Fiscalia, som moltes les que fem una crida a la rebel·lió en tota regla. No tenim por que ens vinguin a buscar, si ho fan aquí els esperarem. Sí, això és un elogi a la rebel·lió, una crida a la mobilització massiva, constant i permanent, a la resistència activa i pacífica com a forma de superació d’aquest estat de les coses, d’aquest marc legal que ens nega la plena llibertat i els nostres drets polítics, socials i econòmics. Només trencant la seva normalitat podrem construir la nostra normalitat, aquella que passa per posar la vida al centre de la vida.   

Podríem identificar la gènesi de l’actual cicle polític en la data del Referèndum del 1-d’Octubre i les declaracions fallides d’independència del 10 i el 27 d’octubre. En aquell moment, tot el capital polític acumulat en la fase anterior del procés havia de permetre la declaració d’independència i fer efectiva la República. Però així no va passar mai, ans el contrari: les renuncies de la classe dirigent processista, i la posterior onada repressiva desplegada per l’Estat van avortar la possibilitat de culminar el procés amb èxit.
 
Les eleccions del 21D, convocades per l’Estat en virtut d’una interpretació sui generis de l’article 155 de la Constitució espanyola,  havien de servir per generar la pista d’aterratge d’aquells sectors independentistes que tot claudicant a qualsevol aspiració republicana, assumien com a propi el retorn a la “pax autonòmica” com a sortida endavant al atzucac provocat per ells mateixos.
 
Aquest ajornament “sine die” de la implementació de la República en pro de la recuperació de l’autogovern i la democràcia, i l’eixamplament de les bases socials republicanes, funciona com un vehicle màgic on abocar les aspiracions al retorn a la normalitat prèvia del govern de fireta autonòmic que repartia subvencions a cortals i cortalets (sota el lema “Anem fent país”) i va alimentant les aspiracions d’aquells que arribat el moment clau no fan més que arronsar-se sota el pretext que ho poden tolerar tot menys perdre la casa de l’Empordanet (Jordi Baiget dixit). Però aquest “tout serà comme avant” ja no és més que una ficció que la realitat no aguanta ni un segon: l’Estat ha decidit liquidar tot el sistema de les autonomies i fer una ofensiva recentralitzadora per articular una identitat nacional espanyola inconclusa fins el moment.  
 
La disputa entre JxCat, PDeCat i ERC per la supervivència i el control del camp independentista es mou en el relat de l’embat de curt termini que planteja l’Estat i la perspectiva de la recuperació autonòmica sota la creença que des d’Espanya s’acceptarà una rendició. Aquesta idea força és una insensatesa que pot abocar al país a perdre bous i esquelles, ja que per l’altra banda no hi ha marge de maniobra: la disputa pel control de l’Estat que s’ha desfermat entre les elits extractives i les oligarquies financeres que s’agrupen al voltant del C’s i PP ha fet del tema català un element clau per assaltar la bossa de votants dels altres i mantenir les pròpies. Així, mentre es distrau l’atenció al voltant del desmantellament de l’eixut Estat del benestar i es tapa la corrupció es fa front al “desafío catalán” amb “mas España i menos Cataluña”.
 
 D’altra banda s’ha de posar damunt la taula la necessitat de superar els lideratges personals i institucionals que ens han portat a l’actual situació i que aspiren a un retorn al marc autonomista amb el programa de govern a desplegar sota l’axioma “Legalitat autonòmica i obediència republicana” o traslladant la construcció de la República a l’exili més a forma de fugida endavant en forma de processisme republicà que no pas com una acció que permeti fer-la efectiva. Hem de dir prou, no podem acceptar cap mena de xantatge en relació a la implementació de la República. És en aquest sentit que l'escenari d'eleccions serà provocat per aquells que volen normalitzar l’autonomisme, no pas per aquells que no cedeixen a l’enèsim xantatge en clau processista.
 
Se’ns fa del tot necessari refer el camp republicà amb una aposta clara i contundent al voltant d’una estratègia i una tàctica que permeti implementar la República en base a la unilateralitat i la superació del marc legal espanyol amb l’exercici efectiu de la desobediència, articulant noves majories i aliances que permetin superar l’hegemonia neoautonomista que exerceix ERC, PDeCat i JxCat en el camp independentista. L’independentisme s’ha de reinventar construint nous artefactes polítics i àmplies aliances, desenvolupant estructures de contrapoder, així com denunciant la sistemàtica repressió estatal i el desmantellament de drets democràtics i civils bàsics que pretén liquidar també drets socials i econòmics. Els nostres drets els defensarem des del carrer i les institucions no han de fer cap cosa més que situar-se al servei de les persones i no voler imposar les renuncies d’unes elits porugues sobre totes aquelles persones que van fer possible el Referèndum l’1 d’Octubre en defensa de la seva dignitat i llibertat. Per això ens cal un nou horitzó republicà.    

El procés és una furgoneta espatllada,que resta  estavellada al fons d’un barranc, esparracada i desfeta. Lluny, caiguts a l’oblit, resten els jorns de joia i glòria quan a tota màquina la furgoneta avançava inexorablement pels camins del país.  Ara, de tot allò només resta un paisatge desolat, un fons de calaix on resten plens de pols els somnis pactistes d’aquells dirigents que senten la indiferència d’un  país que es desvetlla. 

Al fons del barranc, allà estavellats amb la furgoneta, esclafats contra la realitat, resten inerts els somnis del consens constitucional i emergeixen de forma grollera les urpes d’un Estat irreformable. Però no tot és destrucció, ja que en el mateix moment que fineixen les despulles del procés, neix la superació de bat a bat de tota mena de dinàmica dialectal processista, dels usos dels llenguatges eufemístics per guanyar temps i marcar els tempos del país, fent el miracle de convertir tot aquest temps en prosa i carn viva, en sentiments punyents i  tremolosos.  

I amb el procés s’estavella una part de la classe política catalana, aquella que el volia allargar eternament. I  s’estavellen els vells constitucionalistes que treien rèdit de “lo nostre” a la Villa y Corte. I s’estavella l’Estat, que de sobte es dona compte “que no,  que todo esto no era un farol”. I a uns i altres, propis i estranys, els entra la suor freda, i les preses, i perden els papers, i ordenen “todo al mundo al suelo”, ai no, això, ja no, que som una democràcia. I acudeixen al seu rescat la judicatura i tot aquell que estigui al servei d’imposar-nos la realitat, perquè España és la única realitat plausible i probable. I es decreta per Real Decreto Ley que no es pot imprimir, ni votar, ni somiar, ni estimar ni res de res que impliqui viure la vida fora del seu gris decadència. Ens volen presoneres dins de l’Estat del qual no es pot sortir ni per desig ni voluntat, ja que el desig i la voluntat  també han estat declarats inconstitucionals.

I amb el procés també s’estavella la política, aquella que permet la resolució dels conflictes de la vida de forma coherent i racional. I reneix el “muera la intel·ligència” que tràgicament ha impregnat la pell de brau del passat ibèric. S’imposa l’antipolitica i la incapacitat d’arribar a nous consensos que permetin a uns i altres construir el futur separats però junts, allunyats però aprop. S’instaura la demència i la bogeria, que esdevé normativa, segons publica el BOE.

El procés s’ha estavellat empès pel poble, que l’ha abocat al precipici constitucional per fer possible el futur que vindrà. Aquell que pren forma de República i ens anuncia que mai més les coses seran com han estat, perquè hem après a fer les coses com mai, perquè volem assolir fites desconegudes.

I el motor, les persones, esdevenen noves protagonistes d’aquesta història, encarant el moment amb valor, sense por, conscients de l’embat i la cita amb la història, sabedores que cada moment és un renaixement, un començament de quelcom nou, sentint-se hereves del fil roig de la història que les lliga a la digna memòria de les que tot ho van donar, perquè res tenien a perdre i tot ho tenien per guanyar.

Sí, la furgoneta era el procés, i les persones, som el motor, aquest motor que ens permetrà fer possible el  somni en forma d’una República independent, socialment i ecològicament justa. Empenyem, que arriba l’hora del mambo i ens tocarà lluitar, ballar, riure i viure! 
 

A les portes de l’aprovació de les lleis que han de suposar un abans i un després en el conflicte entre l’Estat espanyol i la majoria del poble català i les seves institucions, encara alguns (digueu-nos malfiats si voleu) no tenim del tot clar com ens ho farem, sobretot si tenim en consideració alguns elements que a hores d’ara ja haurien de ser de domini públic, com per exemple: a quins col·legis electorals podrem anar a votar les persones cridades a participar a aquest Referèndum, com s’enviaran les targetes censals, si existirà la possibilitat de votar per correu o com podran votar les persones que viuen a l’estranger. En definitiva són tot un conjunt d’elements que permeten entreveure si és del tot cert que es podrà votar “com sempre” tal i com se’ns ha anat repetint per activa i per passiva. I pel què sembla, tot i que la cosa anirà segons el territori, ben bé “com sempre” no votarem, ja sigui perquè es possible que no hi hagi vot per correu, “com sempre”, o que els col·legis electorals no siguin els mateixos a on es va a votar quan es vota “com sempre”.

Es podria dir que aquesta impossibilitat de reproduir al “com sempre” en bona part es deu als entrebancs que ha posat l’Estat espanyol a l’hora de realitzar aquest Referèndum (com era de preveure), ja que “com sempre” s’ha negat a ell mateix la possibilitat de resoldre els conflictes que apareixen quan hi ha la necessitat de repensar-se de forma democràtica. Un cop més, l’Estat no ha estat disposat a arribar a cap mena de pacte que contemples l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. Però també cal destacar que tot plegat no només ha estat cosa de l’Estat, també una part de la classe política catalana, ja sigui per voler tornar a l’estadi de l’autonomisme anterior, però millorat,  o per no deixar d’anar mai, “com sempre”, la calculadora, fent càlculs dels guanyis i les pèrdues en funció de la conjuntura, ha provocat que apareguin alguns dubtes innecessaris.

Tampoc es tracta de ser injust i no reconèixer que en tot aquest embat de l’Estat, que es previsible que es produeixi un cop s’aprovin les lleis del Referèndum i la de Transitorietat, hi ha persones que s’exposen a la repressió de l’Estat. I és per aquest motiu que ens cal superar el relat del “com sempre”, perquè el que anem a fer no és una altra cosa que fer un Referèndum, guanyar-lo i acte seguit proclamar la independència i fer-la efectiva. Per aquest motiu se’ns fa necessari superar el “com sempre”, ja que si tot acaba “com sempre” el terrabastall és del tot previsible: només cal revisar la història moderna i contemporània de Catalunya per veure “com sempre” han acabat els desafiaments i els intents de replantejar el nostre encaix dins de l’Estat.

Arribats a aquest punt, el que ens caldrà és fer les coses de forma diferent, com no les hem fet mai, ja que aspirem a obtenir uns resultats substancialment diferents als que hem obtingut quan hem fet les coses “com sempre”. Caldrà, doncs no escoltar els cants de sirena d’aquells que ens volen fer creure que “un altre Estat espanyol és possible”, quan sabem del tot cert que és irreformable i que en cas de reforma només ho serà en les formes però no en el fons, en l’element subjacent. L’acte que previsiblement tindrà lloc al Parlament en els propers dies, amb l’aprovació de les dues lleis que posaran les bases del nostre dret a autodeterminar-nos com a poble i del nostre exercici efectiu de la sobirania plena, serà un acte democràtic i democratitzador que ens ha de permetre deixar enrere els “com sempre” per fer el país que  hem volgut i somiat i mai ens han deixat o no hem sabut fer realitat.

Ja són molts els jorns que porta invertits l’Estat i tota la seva maquinària mediàtica per reproduir el relat que ens parla de com el poble català és captiu d’un petit grupuscle, amant de la marginalitat, contrari al decorum i la normalitat que ens imposa l’estat natural de les coses. Sí, estem parlant de la gent de la CUP i els seus adlàters d’Arran-Endavant.

Tota aquesta gent, que defensa la criança compartida de les criatures (posant en entredit les formes clàssiques de família), que vol que les dones emprin la copa menstrual quan tenen la regla (per ser més respectuoses amb el seu cos i amb el medi ambient), que posa enganxines a la porta de la seu del PP (una de les majors organitzacions mafioses de l’Estat), que dues de les seves militants es petonegen amb passió davant de la Moreneta el dia de la visibilitat lèsbica (per denunciar la lesbofòbia de l’Església), i que darrerament s’han dedicat a punxar rodes de bicicletes destinades al seu lloguer per part de turistes (que ocupen la totalitat dels pàrquings de bicicletes), a pintar busos turístics, a llençar confetti al mig dels restaurants de les classes acomodades i a fer pintades i posar pancartes que denuncien les condicions de les persones que treballen al sector turístic. En definitiva, tota aquesta gent són una seria amenaça per la bona convivència i el manteniment de l’estat de les coses com han estat i han de continuar estant: que uns pocs es beneficien dels esforços de molts i que de la vida i de l’espai públic s’ha de poder continuar fent negoci.

Tant perillosos són aquesta gent, que fins i tot ferms defensors dels valors patris, com és el cas de l’ABC ha sortit a demanar la il·legalització de les organitzacions de l’Esquerra independentista, mentre que la qüestió (juntament amb Veneçuela) ha centrat la trobada entre el cap d’Estat del Regne d’Espanya i el seu president de govern. Es veu que el pobre Mariano Rajoy no pot dormir a les feixugues nits d’estiu pensant en els bolivarians d’allà i els d’aquí.

El gran estadista compostel·là ha mostrat una gran preocupació per acabar amb la incidència que tenen els radicals de la CUP dins del panorama polític català ja que aquests han alterat el seny i l’esperit pactista de la classe política catalana,  convertint als convergents més peixcovistes en éssers arrauxats sense cap senderi més que les pulsions independentistes. Per fer-ho compta amb algunes eines que l’Estat posa al seu abast, com la llei de partits, i tota una maquinària mediàtica per inventar-se les noticies que facin falta per criminalitzar si cal a qualsevol coral, esplai o agrupament escolta, sempre i quan estigui integrada per radicals antisistemes.

Si no fos perquè ja sabem com se les gasta l’Estat, només cal recordar les detencions d’independentistes catalans en el marc de l’operació Garzon  o el cas Egunkaria, per posar només uns exemples, ens prendríem totes aquestes afirmacions i noticies en broma, més pròpies de persones dements. Però no podem fer-ho, ja que més aviat són un símptoma preocupant del que pot acabar esdevenint a mesura que l’evidència del referèndum i la seva gestió política posterior sigui inevitable.

I és en aquest escenari, el que condueix al referèndum i el que obliga posteriorment a que les coses es moguin, on la CUP sembla ser el gran escull per generar una pista d’aterratge que permeti tornar les aigües al seu curs i eviti l’inevitable independència si continua la inèrcia del fer segons els compromisos i el que espera la gent vers el respondre segons l’ordenament jurídic vigent i no voler donar una resposta política a un problema polític.

En aquest context, veient la campanya de criminalització que està patint l’Esquerra independentista, i vistos els temptejos llençats des de Madrid per calcular els possibles efectes d’una il·legalització de la CUP, que alguns silencis estan resultant del tot escandalosament escandalosos.

Són els silencis d’aquells que pensen que l’amenaça no es real, que no anirà enlloc, motiu pel qual s’ha de callar. Son els mateixos que pensen que parlar és sinòmin de donar ales a la gent de l’Esquerra independentista, els quals els fan sentir incomodes pel seu qüestionament del model de família, de com viure la sexualitat, del model econòmic o de la seva negativa a que l’espai públic sigui conceptualitzat com un immens espai amb el que fer negoci. No els agrada que l’Esquerra independentista sigui una impugnació d’arrel de masses i masses coses, un element distorsionador en el procés de construcció d’un relat que normalitza tantes injustícies i relativitza d’altres.

En definitiva, alguns dels que callen,  són els mateixos que pensen i diuen, en la intimitat això sí, que sense la CUP hauria estat  més fàcil i que ara, si aquesta desapareix per art de màgia (o per efecte de la llei de partits), tot tornarà a ser més fàcil. Com quan a l’època de l’equidistància o dels de “esquerres i ecologistes de debò”. Com en els vells temps que no tornaran. Els temps que es detenia a independentistes i se’ls torturava en mig de silencis còmplices, de dubtosos silencis.

El 14 d’abril de 1931 com a resultat d’unes eleccions municipals es proclamava la República a Espanya. El que va provocar la caiguda del règim establert no va ser un referèndum acordat i organitzat amb plenes garanties per preguntar al poble sobre per quin marc institucional es decantava: monarquia o república? No, el que va portar a abdicar al rei Alfons XIII va ser la certesa de que el suport a la monarquia i la seva figura era molt feble tant socialment com entre bona part de la classe política i els estaments militars. El nivell de degradació i degeneració del règim havien minvat els suports i les adhesions al mateix, provocant que un lleu sotrac, com unes eleccions municipals, acceleressin la caiguda de la corcada estructura del règim monàrquic.

El 19 de juliol de 1936 a Barcelona bona part de les tropes de l’exèrcit estacionades a la plaça es revoltaven contra el govern de la República, sumant-se així a l’aixecament armat que havia arrencat dos dies abans al nord d’Africa i s’havia anat estenent pel conjunt de l’Estat. Aquell dia, la ciutat s’aixecà amb el soroll agut dels xiulets de les fabriques i dels vaixells. Era la senyal convinguda per part de les milícies anarcosindicalistes per avisar als milicians i militants llibertaris que l’aixecament de l’Exèrcit era un fet i que calia passar a l’acció.

El notable gruix de les milícies que es van enfrontar aquell dia a les tropes revoltades estava integrat per militants llibertaris i anarcosindicalistes, fet que masses vegades s’obvia. Aquests van defensar la legalitat d’un règim, el republicà, en el qual no creien, ja que el mateix, com en temps pretèrits, també els havia represaliat en la seva lluita per l’assoliment de la plena justícia social i el comunisme llibertari. Tot i això, i arribat el moment de donar resposta a la reacció, els llibertaris i els anarcosindicalistes es van posar al capdavant de la lluita per primer de tot aturar el cop i després, un cop vençut aquest, implementar un nou ordre social de caire revolucionari que permetés avançar en la conquestes socials que  fessin possible posar fi a l’explotació dels éssers humans pels propis éssers humans.

L’experiència revolucionària, que va generar una certa violència descontrolada i va intentar canalitzar totes les energies en el comitè de milícies antifeixistes que organitzés la resposta militar, la col·lectivització dels mitjans de producció i la creació d’una nova institucionalitat d’acord amb el nou temps, es va poder desenvolupar quan els esdeveniments es van anar succeint i precipitant en part per la reacció feixista, que fan provocar el col·lapse de l’Estat republicà, la desaparició dels frens socials i el desencadenament de les energies revolucionàries ben presents al nostre país des de mitjans del segle XIX. L’esclat revolucionari no es va desenvolupar a partir d’una dinàmica insurreccional generada pel moviment obrer, no, va ser el col·lapse provocat per una part del propi sistema revoltant-se contra ell mateix el que va generar aquella oportunitat que els llibertaris i els anarcosindicalistes van intentar aprofitar.

El context geopolític i de Guerra civil va jugar en contra del procés encetat el 19 de juliol. Així les pressions de britànics i francesos per la restitució de l’ordre de caire liberal-burgès propi del règim republicà d’una banda, i la pressió dels soviètics per aturar el procés revolucionari i acabar amb l’hegemonia que exercien els anarcosindicalistes a Catalunya van provocar que al cap d’un any tota l’experiència revolucionària es considerés liquidada. El que va quedar després va ser la guerra, la desfeta, la derrota, l’exili, la repressió i la llarga dictadura.

Passat un temps ençà de la fi de la dictadura i arribat el moment de restituir la memòria i amb ella totes les mostres de dignitat i valor que van protagonitzar els nostres avantpassats, cal recordar i recuperar el fil que connecta la proclamació republicana i la lluita per la revolució social no com un element de mera nostàlgia, sinó com aquell element de continuïtat que ens permet comprendre el que avui som en funció del que vam ser ahir i abans d’ahir. I és precisament a partir d’aquest fet que comprenem que mai ningú es va aturar cap segon a demanar garanties ni altres elements condicionants a l’hora de fer caure el corcat règim monàrquic l’any 1931 o aturar la reacció feixista i acte seguit protagonitzar un procés revolucionari d’arrels llibertàries únic en tot el món. Si haguessin fet com avui en dia volen fer i expressen els seus hereus, ni el 14 d’abril de 1931 s’hagués proclamant cap República, ni el 19 de juliol no s’hagués aturat cap cop. I això és així perquè tant ahir, com avui, no hi ha millor garantia que la d’un poble conscient, mobilitzat i compromès en la defensa de la seva dignitat i llibertat.
   
 

En ocasió dels quaranta anys de la celebració de les primeres eleccions de la segona restauració borbònica, Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y de Grecia, conegut com a Felip VI,  es va adreçar a les Corts espanyoles. El seu va ser un discurs amb la típica prosa barroca que tant agrada en els cercles monàrquics i del poder, on es va centrar en  parlar d’allò humà i possible. Com pràcticament sempre les paraules de sa graciosa majestat van necessitar de traducció simultània (ai las de nosaltres!) per poder comprendre les reflexions i inquietuds del Rei Catòlic. Sort que alguns abnegats periodistes ens fan arribar en llengua vulgar el verb d’aquell què des de la perspectiva divina pròpia de tals responsabilitats, dignitats i títols observa la mundana i plebea realitat.

El temple de la sacrosanta Constitució, i la condició de Felip VI de summun pontifex de la fe constituent, fou l’escenari ideal per les prèdiques adreçades a refermar la fe en els pilars fonamentals i els valors que sustenten l’Estat espanyol. I des d’aquest punt de vista el discurs del rei no va defraudar. Ara bé, el rei podria haver fet un discurs que anés a l’origen de tot plegat, al moment fundacional de la institució que sustenta la seva condició i la pròpia lògica i raó per la qual es vertebra l’Estat: la monarquia espanyola. Ho podria haver fet amb la ferma voluntat de renovar el pacte fundacional, i canviar,  per un cop en la vida, el paper que han jugat els de la seva nissaga quan han governat pensant en la part (les famílies integrants de l’oligarquia espanyola) en nom del tot (el conjunt de la població). Podria haver aplicat l’heterodòxia per salvar l’ortodòxia que representa la seva institució i la seva figura. Podria haver dit que els esdeveniments són l’evidència que ens indica la necessitat de superar marcs i repensar-ho tot amb la voluntat de renovar els mots. Però no ho va fer, i les seves paraules com sempre, van escatir en contingut i van patir de la buidor que sovint acompanya la solemnitat. Ell, format a les millors universitats i centres d’ensenyament, podria haver aprofitat l’ocasió per fer un discurs clarivident, i emplaçar als presents a evitar la desfeta. El pes mort de la història vers la indiferència a allò que vol i desitja una part important de la societat catalana, i la borbònica herència rebuda, sembla que condemnen al Rei a una permanent posició reaccionaria, a aquella que nega els signes dels temps i l’evolució, i que només dona espai i recorregut al discurs de la por sustentat en la màxima reflexiva del “après nous, le déluge”: pels súbdits poc lleials que queden fora del marc constitucional el desert, pels qui decideixin romandre dins del paraigües constitucionalista la resignació i l’almoina i misericòrdia dels poderosos.

Aquesta incapacitat per part dels monarques espanyols de reconduir determinades situacions actuant amb sentit comú i pragmatisme, aquesta supèrbia amb la que han actuat i actuen els Borbons davant els conflictes, pensant amb certesa que la seva figura està tocada per la gràcia divina, aquesta manca de perspectiva per reconfigurar tantes vegades com faci falta consensos fundacionals donant pas i pes a la cultura del pacte i no a la del “ordeno y mando”, aquest continu parlar pel Sol, conceptualitzant a la gent d’esquena a ella, és el que ha portat, des de fa segles, a la decadència progressiva de la monarquia espanyola, arrastrant amb ella a l’Estat i als pobles que han conviscut dins del mateix. I no ens enganyem, qui ha pogut marxar, ha marxat, i qui no ho ha pogut fer, per formar part fundacional del invent, s’ha intentat treure del damunt a la monarquia des de la ferma consciència que acabar amb el règim suposava posar fi a una forma de fer, decidir i comprendre aquest món.

Bona part de la població catalana fa temps que no donem credibilitat a la versió lírica i idíl·lica que construeixen aquells, què tancats dins del búnquer monàrquic, neguen les tossudes realitats, amb l’esperança que les voluntats pròpies acabin esdevenint, com en temps pretèrits, el rodet que imposi el curs de la seva versió de la història. Per aquesta simple voluntat impugnadora molts volem la independència: una eina alliberadora que ens permeti no refer el pacte al voltant del consens monàrquic, sinó com un punt de ruptura al servei de la construcció d’una República que ens interpel·li per articular un nou compromís col·lectiu com a país i pel país. 

Per aquest motiu avui més que mai s’omple de significat i contingut  un altre discurs del Rei dels espanyols, més concretament aquell que va pronunciar el 20 d’abril de 1990 al Parlament de Catalunya i que Felip de Borbó va cloure amb les següents paraules que va pronunciar en llengua catalana: “...Catalunya és la què els catalans volen que sigui. Això és el que fonamentalment us vull dir, des de la meva condició i sempre al vostre costat. No oblidem mai que hi ha veritats bàsiques, que hi ha allò que ens diu el nostre cor, que hi ha la profunda saviesa de l’home que camina pel carrer, que hi ha la clara bandera de la llibertat. Catalans, tot això és nostre. Agafem-ho i caminem”.