Blog Per a bons patricis

Que no et confonguin: tres idees optimistes sobre el darrer #CEO

Per a bons patricis — Sat, 19 Nov 2016 12:10:00 +0100

Disculpeu que aquest apunt excedirà una mica les dimensions habituals, però crec que s'ho val. El darrer baròmetre del CEO, la tercera onada de 2016, ha servit perquè la majoria dels mitjans, també els nostres, s'apuntessin a pressionar el país en el sentit del desànim. Resulta realment decebedor comprovar com, tret d'algun cas comptat, com el de Roger Tugas al NacióDigital, gairebé cap periodista s'ha entretingut a analitzar a fons l'enquesta, i tots ells s'han limitat a repetir les consignes més evidents (sovint falses) i les més desfavorables a l'independentisme. No cal dir-ho, encapçalats per la portada d'Enric Hernández ("Empat infinit", deia a tot drap) a "El Periódico" del dependentista Grupo Planeta. Per als qui heu sucumbit a la pressió ambiental us ofereixo tres consideracions optimistes que crec que us poden ajudar a mirar-vos aquesta enquesta amb uns altres ulls:

Primera. L'enquesta NO pregunta sobre què es votaria en un referèndum sobre la independència. Aquesta consideració tan òbvia cal fer-la perquè molts mitjans, començant pels butlletins de la nostra ràdio nacional, començaven divendres afirmant que el no guanyaria en un referèndum sobre la independència, en base al resultat de l'enquesta. I no, això no se'n pot deduir en cap cas. L'enquesta qüestiona als preguntats si volen que Catalunya sigui o no un estat independent. Una cosa és què vols i una altra que votaries demà, davant les alternatives reals existents darrera el sí i el no, en cas d'un referèndum d'independència. Igual que l'enquesta pregunta successivament de quin partit et sents més proper i després que votaries si demà hi hagués eleccions (amb resultats discordants), també hauria de preguntar si vols la independència i què votaries demà en un referèndum en dues preguntes diferents. El motiu pel qual el CEO no formula la segona pregunta se m'escapa completament. I crec que no és per raons científiques: no sé si es tracta de desanimar els nostres o de despistar els adversaris. L'enquesta de l'ICPS de la UAB, publicada la setmana passada, en canvi, sí preguntava pel vot en un referèndum, atorgant al sí un avantatge de 13 punts. És lògic, molts federalistes en un món ideal aterrarien en cas de referèndum per votar l'única opció possible de respecte a la sobirania del país: el sí.

Segona. La majoria dels mitjans han optat per comparar aquesta 3a onada del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) del CEO amb la 2a d'aquest mateix 2016. La veritat és que, analitzades unes quantes preguntes sòcio-demogràfiques de base, de seguida es percep que les diferències en la mostra són prou substancials com per pensar que els canvis en els resultats (situats, a més, en els marges d'error de l'enquesta) són més deguts al canvi operat en la mostra que no a una hipotètica transformació de l'opinió dels catalans. Aquesta 3a onada té probablement la mostra més adversa per a l'independentisme de la història dels baròmetres del CEO (si més no, als darrers anys). Vegem-ho. El nombre de persones que desitgen contestar-la en català cau un 5,3% respecte a l'anterior; el d'enquestats nascuts a Catalunya 1 punt; amb pare nascut a Catalunya, 1,5; que consideren el català com a llengua pròpia, un 5%; que el van tenir com a primera llengua d'aprenentatge, un 3,4%. En aquestes condicions, que els qui diuen voler la independència passin del 47,7 al 44,9% és absolutament normal. Només faltaria. Si volem comparar realment pomes amb pomes hauríem d'anar a buscar la 2a onada del BOP de 2015, fa poc més d'un any, amb valors a la mostra prou semblants a aquesta darrera de 2016, I aquí, oh sorpresa, sabeu de quant guanyaven els contraris a la independència: d'un 7,1%, amb el 50% dels vots clavat (ara 45,1%). En altres paraules, que amb mostres realment comparables, en poc més d'un any, el sí a la independència ha crescut de 6,9 punts i el no n'ha perdut 4,9.

Tercera. Per acabar, una tercera constatació molt important, que també crida a l'optimisme: sembla que l'independentisme comença a créixer amb relativa força més enllà dels partits independentistes. Si comparem l'actual amb la que li és homòloga per mostra, és a dir, la 2a onada de 2015 (feta dos mesos abans del 27-S) comprovarem que la suma de la intenció directa de vot als partits independentistes és pràcticament idèntica: 34,2% aleshores i 34,8% ara (i que en el primer cas va subestimar lleugerament el vot independentista, que finalment el 27-S fou del 36,8% sobre el cens). Si creuem les dades anteriors, doncs, comprovarem que en poc més d'un any els qui volen la independència han pujat 6,9% sense que els partits independentistes hagin crescut significativament en intenció de vot. De fet, la 3a onada del CEO expressa que un 27,1% dels votants dels futurs Comuns vol fins i tot així, en abstracte, la independència de Catalunya: la xifra més alta fins ara.

Conclusió: si comparem adequadament amb enquestes anteriors de mostra anàloga, en contra de totes les interpretacions fetes aquests dos dies als mitjans, aquesta darrera enquesta del CEO podria fins i tot mostrar que l'empat dels darrers tres anys entre partidaris i contraris a la independència està començant a trencar-se en favor dels primers i que ho fa a base de penetrar en l'espai electoral d'opcions no obertament independentistes. Si us plau, aneu i expliqueu-ho.

El Sí clarament situat per sobre del 55%

Per a bons patricis — Wed, 27 Jul 2016 00:00:00 +0200

Més enllà de l'estimat "Temps de Sedició" m'hi torno al bloc, avui, després d'un llarg període de sequera (ja em disculpareu) per incidir una mica més en les meravelloses dades del darrer CEO, en particular, pel que fa al suport creixent dels catalans a la independència. Guanyem. Hi ha molta feina a fer encara, però guanyem. Nítidament. Totes les operacions, del tercerviisme a l'espanyacanvisme, i tots els altres ismes del dependentisme s'estavellen contra la solidesa de la decisió presa, sobretot del 2010 ençà, per una majoria dels catalans. Mireu que és casualitat, perquè si comptem només a aquells que van voler expressar la seva voluntat sobre la independència a les eleccions plebiscitàries del passat 27-S el Sí va obtenir una nítida victòria amb deu punts d'avantatge sobre el no, 55 a 45%. I ara, la darrera onada del baròmetre del CEO, la segona de 2016, torna a situar els partidaris de la independència clarament per sobre d'aquest percentatge. El 47,7% que manifesta la seva intenció directa de votar sí és netament superior al 42,4% que es decanta pel no i aquests dos valors, traslladats a un resultat final de referèndum ens situarien en un 53 a 47. Pam. Però encara hi ha més.

Si bé és cert que la mostra de la darrera onada recupera un petit biaix favorable a l'independentisme envers les anteriors del període (2014-2016), també ho és que un parell d'elements descriuen bé la solidesa actual de la majoria favorable al naixement de la República Catalana: a) d'una banda, la suma dels qui responen l'enquesta del CEO amb un Sí o un No a la independència totalitza un 90,1% del total dels interpel·lats; atès que en un referèndum real la participació difícilment s'enfilaria per sobre del 80% i que l'independentisme té els electors més mobilitzats, més formats i més participatius en comicis, sembla clar que aquesta reculada de les preferències manifestades en abstracte al vot real aniria en favor de la majoria independentista; i b) lligada a la reflexió anterior, el fet que la pregunta sigui sobre una preferència abstracta, voluntat o desig i no en termes de votació imminent (com es feia abans de 2014 i en les altres preguntes sobre decisió electoral), fa pensar encara que la impossibilitat d'alternativa real reforçaria també el vot independentista. Elements per a l'optimisme: tenim un país preparat per a desconnectar i validar la desconnexió amb una victòria clara en un referèndum sobre la independència.

Prou d’enganyar/-nos amb el referèndum

Per a bons patricis — Wed, 06 Apr 2016 00:00:00 +0200

Tinc la impressió que aquest apunt ja l’he escrit unes quantes vegades, però com que ells mai no s’aturen a l’hora d’intoxicar amb la possibilitat d’una realitat paral·lela, crec que nosaltres tenim l’obligació de bufar sobre el núvol tòxic tant com sigui possible. Tant de bo que Podemos i els nostres Comuns donin suport a un Govern espanyol (per desgràcia, no passarà) i així serà més fàcil acabar amb aquesta entelèquia unicornista del referèndum fals, que tots (ells i nosaltres) sabem que no hi serà mai, però que, tot i així, n’hi ha tanta gent a les dues ribes entestada a parlar-ne dia i nit, com si d’una opció real es tractés. La primera raó per la qual mai no votarem això és perquè aniria contra l’essència de l’Espanya construïda històricament a base de la imposició de Castella sobre totes les altres comunitats polítiques peninsulars (i insulars): Castella, amb la seva hegemonia demogràfica, ha ocupat i desballestat políticament tot el seu entorn durant cinc segles i ara no farà marxa enrere. La sobirania indivisible del conjunt d’un poble espanyol afaiçonat per Castella en les seves dues terceres parts, n’assegura el bloqueig absolut.

El segon motiu, perdoneu-me, és de calaix: com el marit abusador, Espanya només pot esgrimir com a argumentari contra la independència totes les represàlies que hi podria prendre. Tot el mal que ens podria fer. Els costos que ens suposaria marxar de casa. Per tant, si el Govern espanyol acceptés un referèndum acordat ensorraria en aquell mateix moment tots els seus arguments contra el sí a la independència. Monopoli de la sobirania i costos, doncs, els dos arguments definitius. Alguns dels nostres hi oposen la celebració unilateral d’un referèndum: si ara tenim un 55% de sí obtingut el 27-S, reforçat amb una majoria absoluta al Parlament i un Govern independentista, no hi ha cap motiu per organitzar un referèndum trampa on la participació no superarà el 50% del cens (uns 2,7 milions de votants) i farem que el no s’apropiï de tots els abstencionistes, tal i com ja li hem deixat fer el 27-S amb els qui no van voler acceptar les eleccions com a un plebiscit. Així que, si us plau, prou d’enganyar/-nos amb el referèndum que no farem mai. La independència només serà unilateral: parlem de com minimitzar-hi els costos i de quina majoria considerem suficient per a implementar-la. La resta, el sexe dels àngels.

La via canadenca cap a l’atac de riure (Just for laughs)

Per a bons patricis — Wed, 30 Mar 2016 00:00:00 +0200

Hi ha els qui enganyen. Els qui juguen a embolicar la troca. A diferir, a posar-hi tants pals a les rodes com sigui possible, amb l'esperança que soni la flauta. Que el temps faci escampar la boira. Que baixi el suflé. A aquests no caldria fer-los gaire cas: són radicalment contraris a la independència de Catalunya, però els dol al fetge (és comprensible) haver de compartir i argumentar la seva oposició frontal de la mà de la dreta franquista. Ja se sap que la dreta catalana i l’espanyola són el mateix, però resulta que una demana acollir immediatament refugiats sirians i l'altra planta ganivetes a Melilla. Després hi ha els qui honestament creuen encara, encara que sembli impossible, que Espanya és reformable. Que no han tingut prou amb els 253 escons sobre 350 del darrer “Congreso de los diputados” en contra de permetre als catalans decidir democràticament el seu futur. Que no tenen prou a comprovar, CIS rere CIS, que dos terços dels espanyols o ja els està bé el que hi ha o preferirien una recentralització.

Som doncs, a l’espera que el col·lapse de la governavilitat espanyola se solucioni, amb el miratge del referèndum a tot gas. Després que la Carme Chacón posés dels nervis Ciudadanos mentant la bitxa, ara, Miquel Iceta ha fet saltar Inés Arrimadas tornant a posar damunt la taula la conveniència d’apel·lar a la via canadenca, si és que els catalans rebutgen en referèndum la reforma constitucional que impulsa el PSOE. És un veritable acudit que cal inscriure en la primera tipologia que us descrivia al principi d’aquest apunt. El líder socialista català sap perfectament que la possibilitat d’una reforma constitucional profunda en l’àmbit territorial (bàsicament, perquè una majoria clara dels espanyols no vol canvis) té zero possibilitats de reeixir. Suposaria posar d’acord la Gran Coalició i, per tant, portar a votació a Catalunya una proposta de la mà de Ciudadanos i el PP, per a confrontar-la a l’oposició de Podemos (sucant-hi pa de la submissió socialista a la dreta) i de tot l’independentisme. Així que quan parlen de la via canadenca em penso que es refereixen a aquell programa de preses de pèl amb càmera oculta, “Just for laughs”.

Un referèndum com a excusa per substituir el PSOE

Per a bons patricis — Wed, 23 Dec 2015 13:59:00 +0100

Podemos ha assumit la defensa de la celebració d'un referèndum (sobre la independència, sí, segur?) a Catalunya. Aquest fet li ha permès remuntar a base d'escombrar el nacionalisme d'esquerres arreu de la "perifèria" (per emprar el terme tan estimat pels de Pablo Iglesias). De fet, quan aquests dies es jutja el resultat d'Esquerra Republicana severament (com és tan habitual en els opinadors de l'entorn convergent) cal tenir en compte aquesta dada: ERC ha triplicat els seus resultats mentre Podemos feia miques totes, absolutament totes les opcions homòlogues arreu de l'Estat. Des de l'independentisme cal reconèixer el pas fet pels d'Iglesias i Errejón. Ara bé, també és precís fer notar que una conversió tan sobtada, en el seu pitjor moment demoscòpic, fa de mal creure. En concret, fa pensar que ens utilitzen, com és tan habitual en la política espanyola castellano-cèntrica, com un mocador que llançaran a la brossa quan els convingui.

El que sembla molt (digueu-me agosarat) és que els podemites han trobat en el referèndum no només una eina per redreçar el rumb, guanyar a Catalunya i Euskadi i escombrar el nacionalisme "perifèric" d'esquerres, sinó sobretot una excusa per no haver de plantejar de veritat una alternativa de govern de la mà del PSOE. Amb el referèndum com a bandera, com a condició innegociable, s'assegura el fracàs de qualsevol negociació amb el socialisme espanyolista. Reforçat, a més, amb l'exigència d'una retirada del retoc constitucional forçat pel "diktat" d'Obama i Merkel a Zapatero. L'objectiu és evident: llançar Pedro Sánchez a col·laborar per activa o per passiva amb l'estabilitat d'un Govern de l'establishment i aparèixer davant l'opinió pública espanyola com a l'única alternativa davant d'unes eleccions avançades (o quan siguin), moment en el qual es deixarà caure oportunament la promesa de referèndum. L'estafa es va gestant i el temps posarà tothom a lloc.

El darrer autoengany (crec)

Per a bons patricis — Mon, 21 Dec 2015 11:37:00 +0100

Malauradament, el referumdisme ha guanyat les eleccions a Catalunya. El Dia de la Marmota sense final. Les voltes a la mateixa sínia. El cop de cap contra la paret. Però tinc la confiança que sigui el darrer autoengany. Els catalans som així. Cada generació necessita oferir una altra oportunitat, una més, després de tantes mossegades, a la reformulació de l'Estat espanyol de matriu castellana en un lloc amable per a les altres nacions. Som-hi, doncs. A veure durant quant de temps s'aconsegueix estirar la nova pastanaga de l'unicornisme federal. Hi ha esperança, però, que aquest sigui el darrer autoengany. Cada intent dels catalans per fer-se una Espanya a mida acaba amb els seus proposants (decebuts i humiliats) una mica més a prop de la reclamació de la plena sobirania per Catalunya. En Comú Podem recorda ara a aquells adolescents que necessiten que se'ls tanqui la porta als morros a ells en persona, que no tenen prou amb l'experiència de tots els qui han rebut la mateixa resposta abans. Cal que se'ls rebentin els grans de la pubertat. Molt bé, ens tocarà esperar-los.

Però hauríem de fer-ho fent feina, sense aturar-nos. Perquè el país continua canviant de manera espectacular. Fa només set anys, en 2008, l'unionisme bipartidista espanyol (encara amb adherències catalanistes) obtenia a Catalunya 2.300.384 vots i el 61,39% dels sufragis. En 2011, el bloc espanyolista format pel PSC-PSOE, el PP, Plataforma per Catalunya i UPyD reculava fins als 1.735.425 i un 50,21%. Ahir, amb l'aparició de Ciutadans, la suma d'aquest segment de l'electorat català s'ha quedat en 1.504.198 vots i un 40,09% dels sufragis. A cada bugada, en les seves eleccions més propícies, l'unionisme perd més i més pes al nostre país. En el mateix període, el gruix del sobiranisme s'ha transformat en nítidament independentista i l'evolució del volum de vots des de la suma CiU+ERC de 2011 fins a la d'ERC+DL de 2015 ha estat la següent: 1.070.957 (28,76%), 1.258.508 (36,41%) i 1.164.790 (31,06%). Això, amb una part de l'independentisme fent campanya (encara que poc reeixida) a favor de l'abstenció. I amb un altre 26,47% dels votants (En Comú Podem i Unió) donant suport a l'unicornisme referumdari. En cinc anys el canvi de paradigma a Catalunya ha estat descomunal, històric.

Què fer ara. Doncs atendre als mandats democràtics rebuts a les urnes en els darrers mesos. A fer cas a la gent. I en tenim dos, de mandats, i ben frescos. Un per a aplicar a Barcelona: el passat 27 de setembre dos milions de catalans van votar a favor d'iniciar el procés de creació d'un nou estat, de preparar el país en 18 mesos per a avalar (o no) via referèndum unilateral i vinculant la Constitució d'una nova República Catalana. Des d'ahir en tenim un altre, de mandat, per a aplicar també a Madrid: donar suport a un procés constituent espanyol al qual li faltem 165 diputats per prosperar, que ha de passar per sobre de la majoria absoluta del Partit Popular al Senat i ha de començar per demanar per quinzena vegada el referèndum acordat amb les institucions espanyoles que ja demanem des d'aquí d'ençà del 2012. Fem els dos camins alhora, per nosaltres que no quedi: en tenim un any i mig. Però està clar que només un dels dos és practicable i que sotmetre el nostre a les conveniències de Podemos sería una ensarronada potser encara pitjor que la que ens va portar a la Constitució monàrquica del 1978. I el país ja no és el mateix.

Per què i què aniré a votar

Per a bons patricis — Sat, 19 Dec 2015 11:53:00 +0100

Des del 27-S hem comès tants i tants errors que han aplanat el camí als nostres adversaris. En síntesi, hem demostrat que el país ja ha assolit una majoria de diputats independentistes, de fet, fins i tot més de 72 (si sumem alguns dels QWERTY), però encara falta aconseguir 68 diputats per als quals la independència sigui, de veritat, sense excuses, la primera prioritat. Pensàvem que ser independentista suposava prioritzar la independència, però no. Ha quedat clar. Hi ha encara molts independentistes per als quals un lideratge o una posició ideològica és més important que l'assoliment de l'Estat propi. Si uns i altres no canvien d'actitud en els propers mesos, simplement, l'independentisme haurà d'esperar el temps suficient per arribar a una nova majoria d'independentistes per als quals la independència sigui el primer. Ateses les circumstàncies, doncs, a manca d'aquesta majoria, la primera fase de la desconnexió està blocada. La Via Claver ha esdevingut impossible: no podem renunciar a l'espai que ens ofereixen les institucions espanyoles (per fer nosa) simplement perquè hem demostrat que no tenim encara una majoria de diputats que vulguin fer passes irreversibles en la creació d'un Estat propi.

Embarrancada la desconnexió i sense acord per a una abstenció electoral conjunta de tot l'independentisme (l'opció adequada si tinguéssim Govern i s'estigués aplicant la Declaració del passat 9-N), hi ha una pila de motius per acudir a les urnes. més enllà d'evitar la victòria del neolerrouxisme a Catalunya o d'assegurar, aixecant el llistó de la participació, la jubilació política del gran client del Palace. Per a mi, però, el principal, és que l'independentisme de base ha de protestar i exigir l'aplicació del resultat del 27-S. Des de l'establishment català, des de l'unicornisme federalista i des d'una part de l'independentisme que aquests dies ha pres el relleu del processisme en el seu afany per allargar la partida sense avançar en el procés constituent de la nova República, es fa un esforç enorme per esborrar la gran victòria de l'independentisme del passat 27-S (55% de Sí entre els 2/3 de ciutadans que es van voler definir en termes plebiscitaris). El motiu més important per anar demà a votar, doncs, és lluitar contra la Gran Estafa de la qual som víctimes des de fa dos mesos.

I a qui votar? Naturalment, mai, als qui estan protagonitzant l'operació de desmuntatge del 27-S, a base de renovar el clàssic miratge de les promeses impossibles de complir: sembla increïble, després del 78 i de l'"Apoyaré", però encara hi ha dels nostres que hi volen caure. Aquests dos mesos hem viscut la cursa contrària a la que calia practicar: per comptes de córrer cadascú a cedir per assegurar la viabilitat del procés i l'aplicació del mandat democràtic rebut, hem patit amb vergonya una cursa per portar la negociació fins al darrer dia a base de pressing, regat curt i intent de mantenir al preu que sigui les posicions pròpies. A qui votar, doncs, demà? Poques vegades, de fa temps, ho havia tingut més clar que avui: a aquells que han estat més generosos, als qui més han cedit com a partit en tot plegat: en la negociació i en la conformació de la candidatura. És tan clar que no fa falta que us digui res més. I apa, que toca tornar a guanyar en defensa del 27-S... i això no es fa des del sofà de casa.

La gran estafa

Per a bons patricis — Wed, 02 Dec 2015 00:00:00 +0100

Com que fa tants dies, avui m’hauré d’estendre per força. El matí del 28 de setembre de 2015, “La Vanguardia”, buc insígnia de l’establishment i far del dependentisme català, sortia al carrer amb un titular inequívoc: “El sí s’imposa”. Hores abans, però, Antonio Baños havia començat a obrir l’escletxa afirmant que el 48% dels vots obtinguts per les formacions independentistes no habilitaven a fer una DUI imminent. Al llarg de dos mesos els nostres adversaris han desenvolupat sense contemplacions la seva estratègia d’aniquilació del resultat electoral del 27-S, mentre els nostres representants, de manera incomprensible, deixaven el poble inerme davant l’agressió. Es tractava de revertir als despatxos allò que els catalans vàrem decidir aquell diumenge de fa dos mesos i a hores d’ara ja es pot afirmar que ho han assolit. Sí, objectiu aconseguit.

La gran estafa va començar amb una ofensiva violentíssima dels dos grans mitjans de l’statu quo, “La Vanguardia” i “El Periódico” contra la Declaració d’inici del procés aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9-N. Amb el pas de les setmanes i la consolidació del desacord hem pogut constatar quin poc sentit tenia llançar-la, però per al dependentisme allò va ser una declaració de guerra des del minut u contra la qual no van deixar de carregar dia i nit, amb una violència brutal. El que no era imaginable (en la meva ingenuïtat, direu) és que tants sòlids referents de l’entorn opinatiu de l’independentisme, de Roger Palà a Salvador Cardús, s’afegirien a comprar amb tantes ganes la lectura dels nostres adversaris sobre el 27-S. Fins i tot, a tornar al 2012 proposant una altra vegada l’exercici d’un dret a decidir via referèndum que tothom sap que mai serà possible exercir dins la legalitat espanyola.

48%, 48%, 48%. Nosaltres mateixos no parem de repetir-ho. I no, no, no. Cada vegada que ho fem el dependentisme ens marca un gol per l’escaire. Que cal eixamplar la nostra majoria? I tant! Però no a costa de presentar com una derrota la clara victòria del 27-S. Anem a pams. Traiem la calculadora. Total cens: 5.510.853 ciutadans. Una part notable no se sent interpel·lada pel plebiscit i no vota (1.380.657 catalans) o ho fa nul (15.952) o en blanc (21.895), en total: 1.418.504 (un 25,74% del cens). Encara un altra part dels ciutadans tampoc se sent interpel·lada a decidir sobre la independència i no es defineix o demana explícitament no ser comptada ni a favor ni en contra: són els votants de CSQEP, Unió, el PACMA, Recortes Cero-Els Verds, Ganemos i Pirata.cat: sumen 517.001 vots (un 9,38% del cens). La suma dels qui, per activa i per passiva, no van voler participar del plebiscit sobre la independència s’eleva a 1.897.658 vots i un 35,12% del cens.

L’altre 64,88% del cens (en concret 3.575.348 electors, gairebé el doble dels qui no van participar o van voler opinar sobre altres coses) sí va voler opinar explícitament sobre la independència. És un percentatge de participació molt notable. De fet, superior al de la major part de les eleccions que s’han celebrat a Catalunya des de la recuperació de l’autonomia. D’entre aquests electors efectivament plebiscitats, 1.966.508 van votar Sí a la independència (JxSí o CUP) i 1.608.840 (Ciudadanos, PSC i PP) ho van fer per expressar el seu No. En conclusió, sobre els pràcticament dos terços de catalans que van voler opinar sobre la independència, el sí va obtenir un 55,00% dels vots i el No un 45,00%. Percentatges clavats. El sí a la independència va guanyar el plebiscit, per tant, amb un sòlid avantatge de deu punts. A l’escocesa, vaja, però just a l’inrevès.

I tot i així, des de gairebé la mateixa nit electoral no parem de demostrar exactament el contrari. Ara, a través de la gran estafa, per comptes d’aplicar d’una vegada el mandat democràtic rebut a les urnes del 27-S i superar les diferències ideològiques per a executar la desconnexió promesa en divuit mesos, es va difonent la idea que cal recular de la victòria independentista del 27-S i recuperar la demanda d’un referèndum d’autodeterminació, una proposta que a les urnes va obtenir exactament els 367.613 vots i 8,94% dels vots dels QWERTY. Ni un més. Que els de sempre ens vulguin prendre la il·lusió ja s’entén, però que siguem nosaltres mateixos qui malbaratem el somni costa molt més d’entendre.

Cap a la “Rectificació” autonomista

Per a bons patricis — Mon, 16 Nov 2015 07:00:00 +0100

Fa uns dies, el “gran” (és un dir, perquè ja només ven 36.000 exemplars) diari de l’establishment, tremolós davant l’inici del primer pas cap a la creació d’un estat sobirà que podia tenir caràcter irreversible, va titular un editorial furibund contra el sobiranisme tot exigint una “Rectificació”. És el títol d’un llibre col·lectiu de fa alguns anys d'opinadors del dependentisme com ara l’Antoni Puigverd, en Lluís Bassets o l'Enric Juliana i en essència (ara parlo de memòria) el d’un mític article de l’historiador Ferran Valls i Taberner al mateix mitjà després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Cinc mil vots a la província de Barcelona o la tupinada del vot exterior, com vulgueu, han generat des del 27-S aquest 62 a 63 de Junts pel Sí contra tots els altres (absent la CUP) que ho ha complicat tot extraordinàriament. Massa. És hora ja potser de dir que, després d’haver-ho intentat molt aquests dies, tots plegats no ens en sortim. L’article d’ahir d’Andreu Mas-Collell, que evidencia les reticències al procés manifestades per un sector del Govern vigent des del primer dia, posen damunt la taula el convenciment d’un dels protagonistes que és millor anar a noves eleccions. Una decisió, a la vista del desacord existent, que comença a semblar irreversible.

En Santi Vila ja escalfa la banda. L’únic acord al qual semblen haver arribat la majoria dels protagonistes és justament aquest. Convergència guanyarà temps per refundar-se mentre la CUP manté la seva puresa ideològica al marge de qualsevol transformació real. Però, sobretot, enmig del desastre, tots dos podran culpabilitzar l’adversari de la situació i mirar de sortir-ne reforçats. L’establishment veurà, finalment, després de tants intents, blocat el procés i premiarà la “Rectificació”. El resultat, un escenari en el qual, després de noves eleccions al març, es combinarà la impotència del carrer i de la societat civil organitzada davant la tria feta pels seus líders polítics, un Govern de la Generalitat autonomista de configuració encara més impossible i una ofensiva sense procedents de l’Estat espanyol, comandat pel Partido Popular i Ciudadanos, contra les restes inerts d’allò que va ser l’autonomia de Catalunya. Perque el cert és que, per més voltes que hi vulguem donar, per a la majoria dels independentistes, la independència en si mateixa no ha estat la primera prioritat. N’hi havia d’altres, abans, de tipus personal, partidista i ideològic. Així que seran ja els nostres fills els qui hauran de protagonitzar el següent embat històric contra l’Espanya que ara ja es frega les mans. Confiem que almenys, siguin a temps d’extreure d’això que ens ha passat, les lliçons oportunes.

20-D: dos bons motius per anar-hi

Per a bons patricis — Mon, 19 Oct 2015 20:00:00 +0200

De fa mesos que em feia convençut de la conveniència de la #ViaClaver. Vaja, de no votar el 20-D, de no participar més en els afers d'Espanya. Hem de començar la desconnexió, així que, després de la gran victòria del 27-S (per més voltes que hi donin per ensarronar-nos, espectacular, 48 a 39%!), poques ganes ens poden quedar de tornar a prendre part en unes eleccions generals espanyoles. Darrerament, però, sí, reconec que, incoherent, començo a tenir dubtes seriosos al respecte. Del que he llegit a les xarxes socials i de la reflexió pròpia, creixen cada cop més dos arguments de pes. El primer, la possibilitat d'actuar com a força de bloqueig a Madrid: les enquestes apunten a la possibilitat certa que ni tan sols dos dels quatre grups principals del proper "Congreso de los diputados" arribin als 176 escons de la majoria absoluta. Renunciar als 20-25 diputats que una llista independentista podria assolir, significa repartir-los entre ells i, per tant, facilitar la formació de majories que puguin aixafar-nos més fàcilment. Al contrari, amb un bon grup parlamentari independentista a Madrid existeix la possibilitat de complicar-los molt la vida.

L'acord, tan difícil, entre Junts pel Sí i la CUP, podria quedar com un autèntic joc de nens comparat amb segons quin tripartit a l'espanyola, sobretot si tenim en compte la seva nul·la cultura de governs de coalició. Però hi ha un segon argument, potser, encara més potent que el del bloqueig. És possible que el vot del 20-D sigui de les poques vies d'expressió democràtica que ens quedin d'aquí algunes setmanes. I és que, si tothom compleix, d'aquí ben poc ens trobarem en guerra oberta sense retorn. Si a primers de novembre el Parlament aprova la Declaració d'inici del procés de constitució d'un nou estat, el govern espanyol la portarà immediatament al Tribunal Constitucional i aquest la suspendrà d'immediat. Quan el Parlament no acati la suspensió s'obrirà, automàticament, la nova via de les inhabilitacions exprés i, fins i tot (tal i com avui ha recordat el ministre espanyol de justícia) la possibilitat de la suspensió de l'autonomia o de l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional. La cita electoral del 20-D, en aquest context, prendria un caire completament diferent: potser serà l'única vàlvula d'escapament de la nostra expressió democràtica en una temporada. Caldria no desaprofitar-la, si més no, mentre esperem els propers esdeveniments.

Perquè demà votaré Junts pel Sí

Per a bons patricis — Sat, 26 Sep 2015 12:10:00 +0200

Avui, dia de reflexió, encara que tard, us trasllado la meva. Amb el vot, demà, vull premiar sobretot la responsabilitat d’alguns sobiranistes, els qui em considero més propers. Els més pacients lectors d’aquest bloc ja sabeu ben bé el que penso de com ha anat tot plegat. Vaig defensar que calia portar el 9-N fins a les darreres conseqüències o, si es desistia per manca d’acord, convocar eleccions plebiscitàries en aquella data o molt poc després. Tot el que ha vingut després m’ha semblat, com a tothom, força lamentable. Sobretot, per la manca de diàleg i de confiança que havia propiciat i embarrancat un clima irrespirable al si de l’independentisme. Afortunadament, al juliol tots plegats vàrem aconseguir redreçar la nau, amb un acord definitiu per a les eleccions plebiscitàries que hauríem d’haver fet deu mesos abans. De raons per votar Junts pel Sí n’hi ha unes quantes que em motiven: la força del missatge al món i la fi dels debats interminables a cada revolt del camí, potser en són les principals, però no les que em decideixen a fer el pas.

La CUP-Crida Constituent, a canvi, té l’atractiu indubtable de l’equilibri entre passat net i proposta d’un futur més just, entre alliberament nacional i social, tot d’una peça, amb lideratges col·lectius exemplars. El meu entorn, fins i tot molts dels votants tradicionals d’Esquerra ha decidit, ras i curt, premiar la coherència ideològica dels anticapitalistes. Votar pur és agradós. Un servidor, però, he determinat que votaré Junts pel Sí precisament per a que ells, demà, puguin votar ben satisfets la CUP. Perquè sense els qui s’han embrutat les mans no seríem on som. Sense el sacrifici dels qui han acceptat enfangar-se no existiria el 27-S. Al contrari, hauríem entrat en una guerra intestina, total, al si del sobiranisme que hauria enviat en orris, probablement, l’esforç de tota una generació. Hi ha qui ha nascut per lluir, a d'altres, com sempre, els correspon fer de camàlics de la història. Sense ells, però, la nit de demà uns i altres no podríem abraçar-nos amb els ulls plorosos d’emoció per una victòria històrica. Pensa-hi.

Aposteu fort per la tercera via: voteu independència

Per a bons patricis — Mon, 14 Sep 2015 00:00:00 +0200

Encara que sembli impossible encara hi ha qui creu que existeix alguna remota possibilitat que Espanya canviï i ens ofereixi algun dia una solució a l’escocesa. Aquests unicornistes es neguen, doncs, a acceptar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions que han estat convocades com a segona volta del 9-N que no va poder ser: cal, diuen, armats d’infinita paciència, donar encara una nova oportunitat a l’Estat espanyol. Unió i Catalunya Sí Que Es Pot, des de segments oposats del quadrilàter ideològic plantegen, amb pocs matisos, el mateix escenari. Els demòcrata-cristians estan disposats a perllongar-lo indefinidament mentre ens trinxen; el candidat d’Iniciativa i de la franquícia de Pablo Iglesias a Catalunya ha estat una mica explícit: caldran dues generacions per convèncer els espanyols de la necessitat d’una sortida democràtica.

En realitat, si algú vol demostrar que no es tracta de simple “postureo” a favor del dret a decidir (atès que se sotmet al vistiplau impossible de l’Estat espanyol), caldria que ens faci una aposta forta i honesta. Cal explicar als partidaris infatigables del diàleg metròpoli-colònia, als qui estan tan falsament convençuts que hi haurà oferta que, si és que (com és fàcil de témer) no ho diuen per guanyar temps, aquest 27-S només els queda una alternativa de joc: votar sí, impulsar Junts pel Sí i la CUP fins a donar-los la majoria absoluta, perquè només aleshores hi haurà l’oferta espanyola en la qual ells creuen amb una fe descomunal. Perquè si els seus, UDC i CSQEP, assoleixen que el sí no sumi, és a dir, si fan guanyar el no, “finito”, “game over”, s’haurà acabat tot. Victòria de l’estat i cap cessió fins a esborrar-nos del mapa.

De 18 mesos a 18 dies

Per a bons patricis — Wed, 02 Sep 2015 00:00:00 +0200

Un dels aspectes, al meu parer, menys clars de l’itinerari posterior al 27-S és el termini de 18 mesos fixat per fer efectiva la desconnexió d’Espanya. A mi sempre m’ha semblat clar que el devessall de mesures repressives que anirà desencadenant la metròpoli farà del tot insostenible la situació. Una vegada desencadenat el procés caldrà començar a desobeir sistemàticament i això requerirà d'immediat una declaració d’independència amb la seva llei de transitorietat jurídica i les seves disposicions d'urgència per assegurar el control del territori per part del nou estat naixent. La decisió exprés del Partit Popular de modificar a mata-degolla la llei del Tribunal Constitucional a fi de multar i/o inhabilitar els càrrecs i funcionaris que ignorin les seves prohibicions fa més clara encara la situació que ens trobarem després de la gran victòria independentista de d’aquí menys d’un mes. Així, doncs, sempre amatents a desemboirar el camí, els espanyols ens empenyen una vegada més a cremar les naus. Allò que, des dels acords de full de ruta del març entre Convergència i Esquerra, es volia fer durar 18 mesos, en realitat, només podrà durar 18 dies.

L'objectiu: un SNP a la catalana

Per a bons patricis — Mon, 17 Aug 2015 00:00:00 +0200

Camí d’un SNP. Sense voler m’ha quedat un rodolí. Avui em ve de gust anar més enllà del 27-S. Encara que, ho reconec, us distrec, que el que tenim per davant de l’11-S al dia del plebiscit és infinitament més important. Tot ve d’unes declaracions de la nova portaveu de Convergència, la Marta Pascal, sobre la possibilitat que la marca Junts pel Sí es presenti també a les eleccions generals espanyoles que s’esdevindran d’aquí uns mesos. Evidentment, és encara massa aviat per saber-ho. En primer lloc perquè gairebé tot, això també, dependrà del grau de contundència del resultat del 27-S. De si podem emprendre el vol d’una vegada o si, pel contrari (una alternativa autènticament catastròfica), cal continuar amb l’autonomisme agonitzant encara per més temps. Com sabeu, des de QWERTY continuen amb el seu monòleg dolent contra les llistes indepedentistes: sou Mas, sou Mas i sou Mas; o us abraceu a Mas, us abraceu a Mas i us abraceu a Mas. Però, més enllà de fílies i fòbies, el fet cert és que l’actual president ha afirmat que (en cas de repetir) només ho serà per divuit mesos.

En efecte, si la llista Junts pel Sí, amb el recolzament de la Crida Constituent, pot encetar la desconnexió, iniciar el procés constituent, en realitat, és fàcil que ho faci sense Mas, si és que vol disposar dels suports més amplis possibles. Però encara que el president pugui continuar divuit mesos, el cert és que la seva trajectòria política s’haurà acabat d’aquí no res. És també per això que la insistència dels QWERTY en el seu paper és demagògica i absurda. Quin ha estat, doncs, l’objectiu de Mas forçant la llista transversal? Més enllà dels efectes directes en el camí cap a la independència, crec que l’objectiu està lligat a la creació d’una gran força política de centre-esquerra a Catalunya nascuda de la confluència entre una CDC alliberada del llast d’Unió i una Esquerra forçada a l’entesa per tal d’evitar la castanya electoral. Mas no pensa, doncs, a salvar-se ell, sinó a mantenir surant les restes de la seva herència en el marc d’un SNP a la catalana. Si Esquerra es deixarà i si, en cas de reeixir, l’estratègia permetrà reflectir la transversalitat d’un moviment tant plural com l’independentisme és una altra cosa. Perquè, a Escòcia, els units promotors del referèndum el van perdre.

Els interventors, element clau el 27-S

Per a bons patricis — Thu, 13 Aug 2015 00:00:00 +0200

En el moment que escric aquestes línies, prop de 45 mil persones s’han inscrit com a candidats al web de la llista Junts pel Sí i prop de 33 mil han completat tot el procés per ser comptabilitzats com a tals. L’objectiu a hores d’ara, quan no s’ha completat una setmana des de l’inici de la campanya, és el de superar els 40.930 voluntaris que es varen inscriure per assegurar l’èxit del 9-N. Accions com aquesta són d’una importància extrema, determinant. No només per visualitzar, com pretenen els seus impulsors, el caràcter extraordinari i civil de la llista d’unitat impulsada i/o integrada des de CDC, ERC, MES, Demòcrates de Catalunya, Avancem, Reagrupament o Catalunya, Socialisme i Llibertat i les grans entitats sobiranistes de la societat civil. No és només una eina per visualitzar una altra manera de fer. Una confluència des de baix. Té també un element pràctic de primer ordre, que confiem que l’altra gran llista independentista, la de la CUP-Crida Constituent, sàpiga també capir.

Si passegeu pel web de la iniciativa veureu com, a hores d’ara, la campanya de Junts pel Sí ha fet arribar la seva presència a més de 800 municipis. Aquest fet pot ser absolutament determinant per asseguirar un gran resultat per a l’independentisme el 27-S. Aquell dia ser presents a cada col·legi electoral del país serà clau. No només perquè, com ja va passar en 2012, el Partido Popular i Ciudadanos fletaran autocars per traslladar els seus partidaris des d’Espanya per fer-los actuar com a interventors arreu de Catalunya. Sinó també, sobretot, perquè el fet d’optar per una marca nova, farà que milers d’electors poc polititzats o d’edat busquin les velles llistes de CiU i ERC que no trobaran als seus punts de votació. Ser-hi a lloc per orientar-los honestament i/o evitar que els interventors dependentistes els confonguin, doncs, serà absolutament fonamental per no perdre un nombre apeciable de sufragis. Que pot ser la diferència entre l’escac i mat o la simple victòria.