https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/ Fri, 29 May 2009 16:50:20 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2070/historia-duna-victoria-a-lolimpic-de-roma-miracle-iv https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2070/historia-duna-victoria-a-lolimpic-de-roma-miracle-iv Fri, 29 May 2009 16:50:20 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2070/historia-duna-victoria-a-lolimpic-de-roma-miracle-iv curva Sud tenyida de blau i grana que va emmudir a vint-i-cinc mil anglesos que semblaven no tenir veu. I jo, aquí, escric aquest article calmat, dos dies després d'aquesta final que sembla llunyana de tan llarga que s'ha fet la vida d'ençà que som el millor Barça de tots els temps. I escric calmat perquè si hagués escrit en calent, la nit de dimecres, hauria plorat paraules, i el que ens cal ara és únicament regalar somriures; com el d'Eto'o després de calcar el gol de Belletti a París i enganxar-lo tres anys més tard a Roma; com el de Messi fent un petó a la seva bota blava després de mantenir-se a l'aire durant més segons que mai per rematar amb el cap a la porteria de Van der Sar. Somriures i llàgrimes. I un equip que si a Madrid va ser digne d'un Carles Riba i a València d'un Ausiàs March, dimecres, a Roma, ho va ser d'un Dante.

El Barça va baixar als inferns dels diables rojos del Manchester United i en va sortir victoriós, i el nostre guia no va ser Virgili sinó nosaltres mateixos.

Som un, però a Roma vam ser Molts.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2053/londres-paris-roma https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2053/londres-paris-roma Mon, 25 May 2009 21:11:13 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2053/londres-paris-roma

Dimecres serà una realitat.



Fins aleshores.
Fins a la victòria.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2016/historia-duna-victoria-a-mestalla-miracle-iii https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2016/historia-duna-victoria-a-mestalla-miracle-iii Fri, 15 May 2009 14:18:01 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2016/historia-duna-victoria-a-mestalla-miracle-iii No existeix el dubte: el futbol és més que futbol i ahir va ser amor.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1976/historia-duna-victoria-a-stamford-bridge-miracle-ii https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1976/historia-duna-victoria-a-stamford-bridge-miracle-ii Thu, 07 May 2009 00:45:28 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1976/historia-duna-victoria-a-stamford-bridge-miracle-ii som la pitjor generació dels temps, la que no ha viscut cap guerra però ha perdut totes les batalles, però en tan sols un any estàs a punt de vèncer la batalla més antiga -tu i tots-: la de vèncer al pessimisme per adonar-se que la polaritat de la sort s'ha invertit. On abans queia creu ara cau cara. Per això saps que diumenge tornaràs a Canaletes per celebrar la Lliga, el dimecres per celebrar-hi la Copa i al cap de dues setmanes per celebrar-hi la Lliga de Campions. Tot tornarà a bullir i tornaràs a agafar la moto per anar fins a casa tocant el clàxon sense parar, a cada metre, a cada carrer, amb un braç aixecat onejant una bandera per totes les cantonades d'una Barcelona que és capaç de posar-se potes enlaire en menys de vint minuts per culpa d'un sol gol. En el fons, creies que els miracles ja no existien, però miraràs una vegada rere altre el gol d'Iniesta al minut 93 i seguiràs adonan-te que haver nascut val la pena per coses com aquestes: per poder cridar un gol durant gairebé un minut, oblidan-te de respirar, absent del món, patint per la teva integritat cardíaca i immers en una catàrsi orgàsmica -som al miracle II després del 2-6, en el canvi d'una nova era en clau blaugrana on el millor encara està per fer-. I tot per culpa d'un gol. Per l'èpica d'una victòria al temps afegit a Londres, a camp d'un Chelsea que en comptes d'un equip de futbol s'hauria de reconvertir en fortalesa militar amb forma de muralla i amb deu jugadors al camp; potser, en el fons, tenia raó Helenio Herrera quan deia que "con diez se juega mejor que con once". I potser demà et llevaràs amb la sensació que ara, per fi, entens el que va significar el gol de Bakero a Kaiserslauten.

Ell segur que ja ho sabia, per això ens va enganyar a tots; Manuel Vázquez-Montalbán va escriure que el futbol és una religió en busca de Déu. Avui, per fi, n'ha esdevingut un: el Barça.

Doncs glorifiquem el senyor.
Amén.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1958/del-bernabeu-a-un-pas-de-la-gloria https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1958/del-bernabeu-a-un-pas-de-la-gloria Sun, 03 May 2009 02:07:49 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1958/del-bernabeu-a-un-pas-de-la-gloria Deixa'm abraçar-te al costat de la Cibeles per dir-te que ja tornem a formar part de la Història: serem campions d'un país que no és el nostre.  


]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1848/parlar-quan-no-cal-dir-res https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1848/parlar-quan-no-cal-dir-res Fri, 03 Apr 2009 15:10:29 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1848/parlar-quan-no-cal-dir-res virus FIFA, m'he aturat durant dues setmanes per mostrar el meu rebuig a la premsa esportiva que parla quan no cal dir res. M'explico: de l'últim partit de Lliga ja en fa gairebé quinze dies i, durant temps, els diaris esportius d'aquí i d'allà no han fet res més que frivolitzar, crear mentides, engreixar la màquina i iventar-se rumors que no existien. I tot això perquè? Perquè en el fons, com en el teatre de Chejov, durant aquests quinze dies no ha passat res. En el fons ja estem acostumats a comprar qualsevol rotatiu esportiu en ple juliol i trobar-nos una portada on la notícia més important és que Eto'o s'ha trencat l'ungla del dit petit del peu o que algun desconegut brasiler de disset anys jura que jugar al Barça és el somni de la seva vida. Interessantíssim, vaja. La solució és rebuscada, clar: donar vacances a la premsa esportiva fora del període de competicions? Editar només el diari el dilluns següent als partits disputats? Qui sap. L'única cosa que sé és que durant els darrers quinze dies l'actualitat blaugrana a la premsa, tant la escrita com la de radio-televisió, ha estat el cas Valdés i l'obsessió Ribéry.
I davant això, faig dues reflexions: perquè dubtem de la qualitat d'un porter titular des de fa sis temporades i que ha estat capaç de guanyar dues Lligues, una Lliga de Campions, una Supercopa d'Espanya i un Trofeu Zamora? Realment algú pensa que és positiu pel Barça canviar a aquestes alçades el guardià de la porteria? I d'altra banda, algú s'ha plantejat seriosament què aportarà Frank Ribéry al joc de l'equip? Realment fa falta asseure un Henry ressucitat per fer entrar al seu lloc a un migcampista ofensiu que en cap cas és un davanter de banda? O encara diria més, és bo engreixar el mig del camp de l'equip amb un home com el francès que únicament podria jugar en cas de lesió d'Iniesta o Xavi?

Ja sé que l'opinió de ningú com jo no importa, però sincerament penso que ens hauríem de deixar estar d'emmerdar l'entorn de l'equip i de fer enquestes sobre quin jugador ha de fitxar el Barça aquest estiu i adonar-nos que som a dos mesos de fer història i que si el Barça de Guardiola juga com els àngels amb un únic canvi respecte la temporada passada no és qüestió de casualitat sinó de causalitat. Ah, i de tots és sabut que quan les coses funcionen més val no tocar-les.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1814/cami-de-roma https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1814/cami-de-roma Fri, 20 Mar 2009 16:14:22 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1814/cami-de-roma Viatjarem fins a la freda Baviera per batallar a camp d'un Bayern de Munic que va ser capaç d'endossar dotze gols en 120 minuts a l'Sporting de Lisboa -també portuguès, quina casualitat- a vuitens de final, però el pitjor no acaba aquí: suposant que els blaugranes superessin l'eliminatòria, s'enfrontarien al vencedor del Chelsea-Liverpool i, igual que amb l'emparellament de quarts, el partit de tornada seria a camp contrari.

Tots els camins porten a Roma però a nosaltres sols ens serveix el del gol.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1786/naufragi-a-liverpool https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1786/naufragi-a-liverpool Thu, 12 Mar 2009 22:43:48 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1786/naufragi-a-liverpool capità Gerrard liderava a un Liverpool que n'hi marcava quatre a l'enemic blanc va ser com poder reviure aquell partit de finals dels 80' que tantes vegades m'havien explicat, el de la derrota per 5-0 del Reial Madrid a les semifinals de la Copa d'Europa davant el Milan. Dimarts no van marcar Rijkaard, Van Basten o Gullit, però Fernando Torres mai no havia demostrat de forma tant evident el seu cor colchonero com quan va celebrar el seu gol a Casillas. I el millor de tot plegat, òbviament, va ser veure que l'endemà, amb tan sols 45 minuts, el Barça era capaç de fer-li quatre gols a l'Olimpique de Lió i deixar encarrilat a la primera part el bitllet pels quarts de final de la Campions League; és curiós, fa un any i mig vaig comprar-me una samarreta del Barça on volia estampar-m'hi el 14 d'Henry, però encara no ho havia fet. Dilluns mateix vaig a posar-me el seu dorsal i el nom a la samarreta, ja que per fi ha tornat l'Henry que em va enamorar una vegada quan tenia 12 anys. Deixant de banda connotacions personals, m'agradaria afegir una cullerada a la jornada de vuitens de la Lliga de Campions, ja que sense trobar una forma més clara de dir-ho, el futbol anglès ens clama a crits d'evidència que té alguna cosa més que la resta del futbol europeu. Fa dues temporades que cap equip anglès no és eliminat per algun equip que no sigui anglès. A més, quatre de quatre en equips anglesos a quarts de final, zero de quatre en equips italians i zero de dos en equips espanyols; que els donen Benítez, Hiddink, Ferguson o Wenger perquè els seus jugadors no es cansin durant 90 minuts de lluitar la pilota o de córrer banda amunt banda avall? Veus jugar el Manchester United i tens la sensació d'estar veient una cursa entre l'Ave i un tren de rodalies.

Amb tot, ahir al vespre vam tornar a creuar els Pirineus eliminant per primera vegada a un equip francès en eliminatòria directa a Europa. Ara a esperar què diuen les boletes del sorteig, però sigui quin sigui el rival en la batalla, cal mantenir l'esperança en el futbol de toc davant el futbol físic i de contenció.

Potser per creure en la Ciutat Eterna sols ens queda això: defensar la bellesa davant la força.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1766/a-valencia-sha-dit https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1766/a-valencia-sha-dit Fri, 06 Mar 2009 15:55:38 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1766/a-valencia-sha-dit Què ha passat, doncs? Els qui vam ser capaços de fer nit al carrer davant un RACC per tal d'aconseguir un miserable tiquet per anar a Saint-Denis ja tremolem davant el que se'ns pot venir al damunt en aquesta ocasió, però, i els aficionats culés que no son socis? El Barça ja ha anunciat que disposarà d'unes 18.000 localitats de cara a la final, a les quals únicament tindran accés els socis del club; el més comú és que més de 50.000 socis facin la petició d'entrades i un cop tancat el període de demanda, el club faci un sorteig davant notari per tal d'atorgar els tiquets als 18.000 afortunats.
L'Athletic, per la seva banda, ha demanat que la final es disputi a un estadi amb més capacitat per tal d'acollir a més aficionats bascos, com per exemple el Santiago Bernabéu. Ho trobo totalment racional. De fet, opino que la RFEF no hauria de decidir on es disputarà la final fins el moment de saber els dos equips que la disputen, ja que no és el mateix un Barça-Athletic Club (amb un nombre molt elevat de socis per part dels dos clubs), que un Osasuna-Betis (amb un nombre molt més inferior de socis, i per tant, de demanda d'entrades).

Però el problema no és sols aquest. Com aquella vegada a París, el problema és un altre: per quin motiu només arriben a cada club 18.000 entrades en un estadi amb capacitat per a 55.000 aficionats? 36.000 bitllets pels clubs, però, i les 19.000 localitats restants? De debò son necessàries gairebé 20.000 entrades per compromisos de la RFEF, aficionats del club local (el València C.F.) i patrocinadors? Algú troba ètic que milers d'aficionats bascos i catalans es quedin sense entrada per culpa de les localitats ocupades per les autoritats convidades com per exemple mitja família reial, polítics varis o el gerent de torn de la planta d'embotellament de qualsevol beguda patrocinadora de la competició? 19.000 cadires ocupades per aquesta xusma. Així de clar ho dic.

Malgrat tot, aferrem-nos a l'esperança que viurem una de les millors finals de Copa possible, i amb caravana blaugrana o sense ella, el dia 13 de maig a València s'ha dit. Si es pot.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1746/tot-esta-per-fer https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1746/tot-esta-per-fer Sun, 01 Mar 2009 21:16:04 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1746/tot-esta-per-fer
Tu també sents l'alè de l'enemic darrere el clatell, però tranquil, aquesta vegada n'estic segur que Pep Guardiola obrirà el llibre de capçalera que reposa a la seva tauleta de nit i se n'adonarà que encara està tot per fer i, sobretot, que tot és possible.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1718/carnestoltes-al-camp-nou https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1718/carnestoltes-al-camp-nou Sun, 22 Feb 2009 20:31:08 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1718/carnestoltes-al-camp-nou
I enmig de la festa, entrades a l'alçada del turmell, deconstrucció del joc per part de l'Espanyol i acolloniment d'un Barça que va decidir seguir-li el joc als pericos en comptes de dedicar-se a fer el seu propi joc; si l'Espanyol guanya 1-2 a falta de vint-i-cinc minuts pel final del partit no es pot treure del terreny de joc als dos davanters de l'equip per tal de posar al camp dos migcampistes físicament agressius com Gudjohnsen i Busquets. Senzillament, perquè amb un 1-2 al marcador hi ha molt poc a perdre i massa a guanyar. I el Barça no hauria d'haver caigut a la trampa de l'Espanyol i rebaixar-se al seu mateix nivell converint-ne del derbi una espècie de combat de lluita greco-romana.

Precisament aquest, al final, va acabar sent el tema de la carrossa guanyadora: un partit amb joc dur, ofensivitat nula i targetes de tots colors per tirar a l'aire i fer-les volar com serpentines.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1636/aquella-nit-a-madrid https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1636/aquella-nit-a-madrid Tue, 17 Feb 2009 14:33:13 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1636/aquella-nit-a-madrid Primer el cinc a zero, després, ja ho va dir Sotil: Mamita, campeonamos!
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1615/deu-jugava-amb-el-deu https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1615/deu-jugava-amb-el-deu Wed, 11 Feb 2009 13:31:42 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1615/deu-jugava-amb-el-deu fenòmen Saviano i el seu best-seller "Gomorra". I en el fons, penso que és interessant fer ressó d'una realitat per a molts ignorada: la d'una Itàlia pobra i bruta, allunyada de l'art medieval i les pizzeries amb estovalles de quadrets blancs i vermells. Nàpols, en part, és això: una ciutat on l'extraradi i el centre, per desgràcia, es confonen. I potser no sóc prou entès com per explicar perquè entre el nord i el sud d'Itàlia hi ha un desgavell de tal magnitud, però si que m'agradaria explicar el miracle que, amb una pilota com a mitjà, es va produir a la ciutat de la Comorra fa uns vint anys.

Per posar-nos en context: dels vint equips que disputen la Serie A del Calcio italià, només quatre són clubs de Roma en avall. Contundent; fins i tot en el futbol és evident el contrast entre nord i sud. Però a mitjans dels vuitanta un jugador va recaure a Nàpols per canviar el color de la història. Es deia Diego Armando Maradona, i amb el dorsal 10 a l'esquena va aconseguir el que ningú havia aconseguit mai: liderar un equip per tal de convertir-lo de modest en llegenda.
Va arribar a un club desfet que s'havia salvat per dos punts del descens a la Serie B i, en un lustre complet -del 1986 al 1991-, va aconseguir impulsar-lo cap a l'elit del futbol italià i europeu. Diumenge rere diumenge, l'estadi de San Paolo s'omplia fins a la bandera per tenyir de color una ciutat de cendra, i amb Maradona al capdavant, el Nàpols va aconseguir el doblet de Lliga i Copa l'any 1987, la Copa de la Uefa del 1989 i la Lliga, per segona vegada, l'any 1990. Dos Scudettos, una Coppa i una Uefa en un equip que, fins el moment, tenia a les seves vitrines únicament dos Copes d'Itàlia i dos campionats de 2a divisió; de sobte, el Nàpols deixava de ser res per passar a ser alguna cosa.

Durant cinc anys, aquella Itàlia desafavorida i coixa d'orgull es permetia desafiar a les poderoses regions del Nord, i Maradona, amb el 10 a l'esquena, es convertia en pare, fill i esperit sant d'uns aficionats que van redescobrir el futbol entremig dels negocis, les bales i les traïcions de la màfia. Després d'allò, han calgut vint anys més i un escriptor valent -potser massa- per tornar a situar Nàpols en un mapa, això si, amb una diferència abismal: de Maradona en van fer un Déu i de Saviano en voldrien fer un gargot de Llucifer.

Ara bé, deixant Itàlia i tornant aquí, sabeu què és el millor de tot? Que aquell Déu encara és viu, i ara, mentre llegiu aquest modest article, està a Marsella, entrenant l'abiceleste i ben a prop del seu deixeble, que es diu Lionel i també juga amb el dorsal 10.

Glorifiquem al senyor.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1599/rei-contra-princep https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1599/rei-contra-princep Fri, 06 Feb 2009 13:31:26 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1599/rei-contra-princep Hesp, campions, Hesp, campions...el Barça, rei de Copes!". 

Ahir el rival també era el Mallorca, com aquella vegada, i sense voler llençar el crit al cel, tinc ganes d'explicar-vos la meva estreta relació amb les semifinals de Copa d'ençà d'aquell globus ferit d'aire després de l'última final disputada pel Barça. El meu particular via crucis comença fa dues temporades, quan després de confondre Messi amb Maradona i el Camp Nou amb l'Estadio Azteca de Mèxic D.F., decideixo avançar-me al present i compro un bitllet d'anada i tornada a Madrid pel dia de la final de la Copa del Rei. Un cinc a dos a l'anada semblava més que suficient com per anar a Getafe, especular durant 90 minuts i salvar la temporada jugant la final al Bernabéu. Però sí, tots sabem què va passar. I més val no recordar-ho. Per primera vegada a la meva vida vaig prescindir del sopar després de veure el que per mi, personalment, es l'humiliació més gran de l'última dècada a Can Barça. El cas és que l'any passat, l'endemà de l'empat a u contra el València a l'anada de les semifinals, rebo un correu electrònic d'en Josep Pedrals, coordinador d'espectacles poètics del Cafè hOriginal, per convidar el nostre grup, AraÉsDemà, a fer un recital sobre Miquel Martí i Pol el dia 16 de març, és a dir, el dia en què s'havia de jugar la final de la Copa del Rei, també a Madrid. Jo, il.lús de mi, li vaig respondre que aquell dia no ens era possible anar-hi atès que possiblement estaria a Madrid amb la Penya Barcelonista del Pla gaudint de la final de Copa. Molt bé, recital suspès i a esperar la següent trucada per oferir-nos data. El problema és el que va venir després, o potser tampoc cal recordar la derrota a Mestalla en la tornada d'aquella eliminatòria, no? Aquell dia Rijkaard havia perdut el xivato a l'aeroport. I la dignitat també.

Ha passat gairebé un any d'aquell segon desengany i, com que l'home és l'únic animal que recau a la mateixa pedra, escric aquest article per afirmar que a la tercera va la vençuda, que malgrat no estar d'acord amb el plantejament d'ahir de Guardiola (Messi i Eto'o han de jugar sempre; l'eliminatòria havia de quedar segellada al Camp Nou), tinc una fe cega en què Son Moix no serà un nou cementiri d'il.lusions i que d'aquí tres mesos serem a València, a la final, com fa onze anys. I el millor de tot: tant de bo sigui contra l'Athletic Club. Què més es pot demanar? 24 Copes a les vitrines culés davant les 23 dels lleons. Rei contra príncep.

Fa dues setmanes en Josep Pedrals ens va tornar a trucar per anar a l'hOriginal. Després d'un any, dimecres que ve hi oferirem el nostre recital. Les coses sembla que es comencen a posar a lloc, i ja sols queda desitjar que Mestalla torni a ser blaugrana.
I que poguem fer-nos un petó per celebrar, com diria Estellés, que no hi havia a València dos amants com nosaltres.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1585/barceleona https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1585/barceleona Mon, 02 Feb 2009 13:57:15 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1585/barceleona solo de rock dur executat amb la passió d'un compàs de tango. I com no, el denominador comú d'una columna vertebral feta a casa i pels de casa. Valdés-Puyol-Xavi-Messi.
BarceLEOna és l'huracà que esta desolant la Lliga espanyola i part del futbol europeu, ja que ajuntar el Barça i la figura de Leo Messi comporta això: dosis de futbol per sobreviure a tres eternitats. O cinc. Com els cinc mil.lenis de gols que ahir es van completar gràcies a BarceLEOna. Cinc mil gols. I el més curiós de tot, que el primer de tots a la Lliga fos precisament al Sardinero, l'any 1929, escenari vuitanta anys més tard del gol cinc mil. El futbol ja les té aquestes coincidències, per això en el fons es converteix en un espiral on el futur i el passat es confonen; sigui amb pilotes de pell de xai o amb la Hi Vis Nike oficial de la Lliga BBVA, els gols es segueixen marcant igual que en aquell partit d'una primera Lliga que el Barça acabaria guanyant. Esperem que l'espiral es completi.
D'allò ha passat molt temps. Primo de Rivera ja és mort -igual que els vint-i-dos titulars d'aquell matx al Sardinero-, però a Nova York la crisi econòmica és idèntica a la d'aquells dies i aquí, el Barça segueix igual que el primer dia: líder a la Lliga i enlluernant per allà on passa amb el seu futbol; de Samitier a Messi, en el fons, sols canvia el nom. Però no el concepte. De casa i pels de casa.

Així doncs, que això no mori mai fins recobrar la Ítaca que Oleguer ens va anunciar.
I que BarceLEOna sobrevisqui pels segles del segles.

Amén.


]]>