<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/</link>
	<title>Blog Pep Antoni Roig</title>
	<pubDate>Fri, 29 May 2009 16:50:20 +0200</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[Història d'una victòria a l'Olímpic de Roma (miracle IV)]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2070/historia-duna-victoria-a-lolimpic-de-roma-miracle-iv</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2070/historia-duna-victoria-a-lolimpic-de-roma-miracle-iv</comments>
		<pubDate>Fri, 29 May 2009 16:50:20 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2070/historia-duna-victoria-a-lolimpic-de-roma-miracle-iv</guid>
		<description><![CDATA["Roma és el nostre somni", deia el protagonista de Gladiator quan es podria de fàstic a les presons o fent d'esclau, i Roma ha estat, també, el nostre somni. Roma ha estat la tercera estació de tot plegat; de Londres a París i de París a Roma, és a dir, de capital en capital escrivint la història, guanyant els partits abans de començar-los i fins i tot després d'acabar-los. I malgrat no ser-hi, sé que Roma va ser una caldera, una olla a pressió, una <i>curva Sud</i> tenyida de blau i grana que va emmudir a vint-i-cinc mil anglesos que semblaven no tenir veu. I jo, aquí, escric aquest article calmat, dos dies després d'aquesta final que sembla llunyana de tan llarga que s'ha fet la vida d'ençà que som el millor Barça de tots els temps. I escric calmat perquè si hagués escrit en calent, la nit de dimecres, hauria plorat paraules, i el que ens cal ara és únicament regalar somriures; com el d'Eto'o després de calcar el gol de Belletti a París i enganxar-lo tres anys més tard a Roma; com el de Messi fent un petó a la seva bota blava després de mantenir-se a l'aire durant més segons que mai per rematar amb el cap a la porteria de Van der Sar. Somriures i llàgrimes. I un equip que si a Madrid va ser digne d'un Carles Riba i a València d'un Ausiàs March, dimecres, a Roma, ho va ser d'un Dante. <br /> <br /> El Barça va baixar als inferns dels diables rojos del Manchester United i en va sortir victoriós, i el nostre guia no va ser Virgili sinó nosaltres mateixos. <br /> <br /> Som un, però a Roma vam ser Molts.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Londres, París, Roma]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2053/londres-paris-roma</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2053/londres-paris-roma</comments>
		<pubDate>Mon, 25 May 2009 21:11:13 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2053/londres-paris-roma</guid>
		<description><![CDATA[Això, de moment, només és l'esborrany d'una il.lusió. <br /> <br /> <br /> Dimecres serà una realitat.<br /> <br /> <br /> <br /> Fins aleshores.<br /> Fins a la victòria.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Història d'una victòria a Mestalla (miracle III)]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2016/historia-duna-victoria-a-mestalla-miracle-iii</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2016/historia-duna-victoria-a-mestalla-miracle-iii</comments>
		<pubDate>Fri, 15 May 2009 14:18:01 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/2016/historia-duna-victoria-a-mestalla-miracle-iii</guid>
		<description><![CDATA[No hi havia a València un equip com nosaltres. Però comencem pel principi, explicant les veritats: ahir València va ser molt més que una preciosa ciutat. Va ser com una immensa catifa de colors on, sens dubte, el vermell i el blanc predominaven per totes bandes, ja que si estic orgullós d'alguna cosa d'ahir a la nit és d'haver cridat Athletic, Athletic! amb la resta de milers d'aficionats blaugranes que, malgrat saber que érem part d'aquesta Història que setmana rere setmana teixim, també vam saber que aquella afició era molt més que una afició. I així de clar ho dic: nosaltres som els campions d'una Copa i ell són els campions de la il.lusió. Per això dic que València va ser més que una ciutat. Molt més que això. València quedarà a la retina de tots els que vam ser-hi perquè la final d'ahir va anar molt més enllà d'onze contra onze durant noranta minuts; us demano que tanqueu els ulls i em proposo acompanyar-vos agafat de la mà pels minuts que ahir vaig viure, per poder-los tornar a tastar i per immortalitzar aquest 13 de maig a base de records vius. Caminem pel carrer dels Cavallers enmig de la multitud basca i ens fem fotografies amb ells al crit d'Alirón, ni Patxi ni Borbón!. I nosaltres cridem amb ells perquè tampoc som espanyols. Ens enfilem fins al capdamunt de la Torre de Quarts, despleguem una bufanda del Barça i el vent la oneja mentre l'infinit és una immensitat de campanars sense nom. Després baixem i assaborim el regust d'haver-nos sentit un guardià de la cort de Jaume I vigilant la ciutat, però no vivim a la Història escrita sinó a la que escrivim. Dinem una paella amb regust de marmitako i omplim la Plaça de la Catedral de València d'estelades i ikurriñes i ens pessiguem per adonar-nos que és real. Agafem el tramvia fins a la carpa blaugrana i bebem cervesa fins a rebentar de tant nerviosos com estem, anem fins a l'estadi i ens neguitejen les papallones dins l'estómac fins que entrem pel vomitorio 223 del Gol nord de Mestalla i volen lliurement deixant anar una alenada d'aire per la impressió d'un camp del tamany d'una caixa de llumins ple a rebossar d'aficionats amb ganes de Festa Major; és complicat explicar què es viu quan sona l'himne d'espanya i juntament amb 65.000 persones proposes silenciar-lo amb xiulets adreçats al Rei. És tan complicat que segurament només es pot dir que és orgàsmic. O gallineta de pell. Però el millor és que tot està per fer i tot és possible, per això cridar fins a deixar-nos la veu quatre gols en una final és un motiu més per haver nascut, ja que d'això es tracta quan escrivim la Història de la manera amb que ho estem fent, ja sigui amb gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi o amb l'agermanament entre dos aficions, dos clubs i dos sentiments que de ben segur serien dignes d'uns versos decasíl.labs d'Ausiàs March.<br /> No existeix el dubte: el futbol és més que futbol i ahir va ser amor. <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Història d'una victòria a Stamford Bridge (miracle II)]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1976/historia-duna-victoria-a-stamford-bridge-miracle-ii</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1976/historia-duna-victoria-a-stamford-bridge-miracle-ii</comments>
		<pubDate>Thu, 07 May 2009 00:45:28 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1976/historia-duna-victoria-a-stamford-bridge-miracle-ii</guid>
		<description><![CDATA[Tenies tres anys i, malgrat ser-hi, no recordes res, per això t'has fet un fart de veure vídeos on Bakero, vestit de taronja, rematava de cap a l'últim minut d'aquells quarts de final a Kaiserslauten. I corria banda avall amb tot l'equip al damunt. Exactament com avui, per això et tremolen les mans, perquè et sents dins la Història i et confons amb aquell nen de tres anys sense saber com, tenint la sensació que avui has estat a Kaiserslauten i que d'aquí un piló d'anys podràs explicar que en un mes de maig de l'any 2009, la font de Canaletes es va omplir de blaugranes cinc vegades en menys de trenta dies. Perquè te n'adones ara: tal i com deia Ferran Torrent, <i>som la pitjor generació dels temps, la que no ha viscut cap guerra però ha perdut totes les batalles</i>, però en tan sols un any estàs a punt de vèncer la batalla més antiga -tu i tots-: la de vèncer al pessimisme per adonar-se que la polaritat de la sort s'ha invertit. On abans queia creu ara cau cara. Per això saps que diumenge tornaràs a Canaletes per celebrar la Lliga, el dimecres per celebrar-hi la Copa i al cap de dues setmanes per celebrar-hi la Lliga de Campions. Tot tornarà a bullir i tornaràs a agafar la moto per anar fins a casa tocant el clàxon sense parar, a cada metre, a cada carrer, amb un braç aixecat onejant una bandera per totes les cantonades d'una Barcelona que és capaç de posar-se potes enlaire en menys de vint minuts per culpa d'un sol gol. En el fons, creies que els miracles ja no existien, però miraràs una vegada rere altre el gol d'Iniesta al minut 93 i seguiràs adonan-te que haver nascut val la pena per coses com aquestes: per poder cridar un gol durant gairebé un minut, oblidan-te de respirar, absent del món, patint per la teva integritat cardíaca i immers en una catàrsi orgàsmica -som al miracle II després del 2-6, en el canvi d'una nova era en clau blaugrana on el millor encara està per fer-. I tot per culpa d'un gol. Per l'èpica d'una victòria al temps afegit a Londres, a camp d'un Chelsea que en comptes d'un equip de futbol s'hauria de reconvertir en fortalesa militar amb forma de muralla i amb deu jugadors al camp; potser, en el fons, tenia raó Helenio Herrera quan deia que "con diez se juega mejor que con once". I potser demà et llevaràs amb la sensació que ara, per fi, entens el que va significar el gol de Bakero a Kaiserslauten.<br /> <br /> Ell segur que ja ho sabia, per això ens va enganyar a tots; Manuel Vázquez-Montalbán va escriure que el futbol és una religió en busca de Déu. Avui, per fi, n'ha esdevingut un: el Barça.<br /> <br /> Doncs glorifiquem el senyor.<br /> Amén.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Història d'una victòria al Bernabéu]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1958/del-bernabeu-a-un-pas-de-la-gloria</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1958/del-bernabeu-a-un-pas-de-la-gloria</comments>
		<pubDate>Sun, 03 May 2009 02:07:49 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1958/del-bernabeu-a-un-pas-de-la-gloria</guid>
		<description><![CDATA[Imagina't una nit de primavera a Madrid. Tanca els ulls, escolta'm: ara podem dir que hem viscut a la Història. Que hem estat partícips de la demostració que el futbol pot ser un art, observant com onze jugadors poden arribar a moure's i a jugar amb la mètrica d'un hexàmetre. Potser aquest futbol és digne d'un Carles Riba. O no. Potser és digne d'un huracà que ha estat capaç de tornar a tenyir la Castellana de dol, i ja se sap que veure plorar Madrid no té preu. Creu-me, no somies. El 0-5 del 74' o l'exhibició del Barça de Rijkaard amb aplaudiments a Ronaldinho queden petits al costat de la mita dotzena de gols que ha encaixat l'enemic blanc; gols amb la contundència d'una tempesta però amb l'elegància d'una brisa de mar. I el millor és que tot això s'ha aconseguit sense renunciar a una identitat futbolística, sense amagar el cap sota l'ala davant una premsa angoixant i, sobretot, sense deixar de banda una concepció filosòfica del futbol basada en el carpe diem: vèncer amb l'afany de qui aprofita cada minut per apropar-se a la victòria i morir,  si es que es mor, amb les botes posades. I així som on som. Respira-ho en el vent, agafa't a mi, aquí, a dalt de tot de l'olimp i mastegant el suau regust del que significa saber que a partir d'ara sempre recordarem el que fèiem quan vam guanyar 2-6 a Madrid. I tot el que això comporta: somiar desperts i adonar-nos que dos-cents un anys després de l'alçament del poble madrileny contra les tropes napoleòniques, el Barça ha esclafat les ànsies de victòria del Reial Madrid en un dos de maig, però aquesta vegada canviant les bales per clavells en forma de gol. O també, anar a dormir sabent que d'aquí cinquanta anys podrem recordar com una fita el dia en que el Bernabéu va callar durant noranta minuts davant un Barça que feia art del propi futbol. Sens dubte, segur que Goya dibuixaria a la perfecció el retrat d'un equip que en comptes de ser afusellat ha estat ovacionat per milers de seguidors a la tornada a casa.&#160;<br /> Deixa'm abraçar-te al costat de la Cibeles per dir-te que ja tornem a formar part de la Història: serem campions d'un país que no és el nostre. &#160;<br /> <br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Parlar quan no cal dir res]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1848/parlar-quan-no-cal-dir-res</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1848/parlar-quan-no-cal-dir-res</comments>
		<pubDate>Fri, 03 Apr 2009 15:10:29 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1848/parlar-quan-no-cal-dir-res</guid>
		<description><![CDATA[Feia dies o fins i tot setmanes que no escrivia cap article al bloc, però el cas és que ho he fet per un motiu: callar quan realment no cal dir res. Paral.lelament a l'aturada del campionat de Lliga per culpa dels partits internacionals i el <i>virus FIFA</i>, m'he aturat durant dues setmanes per mostrar el meu rebuig a la premsa esportiva que parla quan no cal dir res. M'explico: de l'últim partit de Lliga ja en fa gairebé quinze dies i, durant temps, els diaris esportius d'aquí i d'allà no han fet res més que frivolitzar, crear mentides, engreixar la màquina i iventar-se rumors que no existien. I tot això perquè? Perquè en el fons, com en el teatre de Chejov, durant aquests quinze dies no ha passat res. En el fons ja estem acostumats a comprar qualsevol rotatiu esportiu en ple juliol i trobar-nos una portada on la notícia més important és que Eto'o s'ha trencat l'ungla del dit petit del peu o que algun desconegut brasiler de disset anys jura que jugar al Barça és el somni de la seva vida. Interessantíssim, vaja. La solució és rebuscada, clar: donar vacances a la premsa esportiva fora del període de competicions? Editar només el diari el dilluns següent als partits disputats? Qui sap. L'única cosa que sé és que durant els darrers quinze dies l'actualitat blaugrana a la premsa, tant la escrita com la de radio-televisió, ha estat el <i>cas Valdés</i> i <i>l'obsessió Ribéry</i>. <br /> I davant això, faig dues reflexions: perquè dubtem de la qualitat d'un porter titular des de fa sis temporades i que ha estat capaç de guanyar dues Lligues, una Lliga de Campions, una Supercopa d'Espanya i un Trofeu Zamora? Realment algú pensa que és positiu pel Barça canviar a aquestes alçades el guardià de la porteria? I d'altra banda, algú s'ha plantejat seriosament què aportarà Frank Ribéry al joc de l'equip? Realment fa falta asseure un Henry ressucitat per fer entrar al seu lloc a un migcampista ofensiu que en cap cas és un davanter de banda? O encara diria més, és bo engreixar el mig del camp de l'equip amb un home com el francès que únicament podria jugar en cas de lesió d'Iniesta o Xavi?<br /> <br /> Ja sé que l'opinió de ningú com jo no importa, però sincerament penso que ens hauríem de deixar estar d'emmerdar l'entorn de l'equip i de fer enquestes sobre quin jugador ha de fitxar el Barça aquest estiu i adonar-nos que som a dos mesos de fer història i que si el Barça de Guardiola juga com els àngels amb un únic canvi respecte la temporada passada no és qüestió de casualitat sinó de causalitat. Ah, i de tots és sabut que quan les coses funcionen més val no tocar-les.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Camí de Roma]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1814/cami-de-roma</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1814/cami-de-roma</comments>
		<pubDate>Fri, 20 Mar 2009 16:14:22 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1814/cami-de-roma</guid>
		<description><![CDATA[El camí cap a Roma estarà ple de paranys. O això sembla. Jo, personalment, era dels qui preferia que el Barça s'emparellés a quarts de final de la Lliga de Campions amb el Porto, més que res, per superstició: en les darreres cinc finals disputades pel Barça -en totes cinc temporades-, un equip portuguès s'ha creuat pel camí dels blaugranes; l'any 1961 el Benfica a la mateixa final de Berna, el 1986 el Porto, l'any de la primera Copa d'Europa a Wembley altra cop el Benfica, l'any 1994, el de la final d'Atenes, el Porto a semifinals i el 2006, per tercera vegada, el Benfica. Aquesta vegada tornava a tocar el Porto, però no ha estat així.<br /> Viatjarem fins a la freda Baviera per batallar a camp d'un Bayern de Munic que va ser capaç d'endossar dotze gols en 120 minuts a l'Sporting de Lisboa -també portuguès, quina casualitat- a vuitens de final, però el pitjor no acaba aquí: suposant que els blaugranes superessin l'eliminatòria, s'enfrontarien al vencedor del Chelsea-Liverpool i, igual que amb l'emparellament de quarts, el partit de tornada seria a camp contrari.<br /> <br /> Tots els camins porten a Roma però a nosaltres sols ens serveix el del gol.<br /> <br /> <br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Naufragi a Liverpool i altres tempestes]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1786/naufragi-a-liverpool</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1786/naufragi-a-liverpool</comments>
		<pubDate>Thu, 12 Mar 2009 22:43:48 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1786/naufragi-a-liverpool</guid>
		<description><![CDATA[Han passat cinc segles, però dimarts passat la Armada Invencible va tornar a naufragar a Anglaterra. I veure com el <i>capità </i>Gerrard liderava a un Liverpool que n'hi marcava quatre a l'enemic blanc va ser com poder reviure aquell partit de finals dels 80' que tantes vegades m'havien explicat, el de la derrota per 5-0 del Reial Madrid a les semifinals de la Copa d'Europa davant el Milan. Dimarts no van marcar Rijkaard, Van Basten o Gullit, però Fernando Torres mai no havia demostrat de forma tant evident el seu cor <i>colchonero </i>com quan va celebrar el seu gol a Casillas. I el millor de tot plegat, òbviament, va ser veure que l'endemà, amb tan sols 45 minuts, el Barça era capaç de fer-li quatre gols a l'Olimpique de Lió i deixar encarrilat a la primera part el bitllet pels quarts de final de la Campions League; és curiós, fa un any i mig vaig comprar-me una samarreta del Barça on volia estampar-m'hi el 14 d'Henry, però encara no ho havia fet. Dilluns mateix vaig a posar-me el seu dorsal i el nom a la samarreta, ja que per fi ha tornat l'Henry que em va enamorar una vegada quan tenia 12 anys. Deixant de banda connotacions personals, m'agradaria afegir una cullerada a la jornada de vuitens de la Lliga de Campions, ja que sense trobar una forma més clara de dir-ho, el futbol anglès ens clama a crits d'evidència que té alguna cosa més que la resta del futbol europeu. Fa dues temporades que cap equip anglès no és eliminat per algun equip que no sigui anglès. A més, quatre de quatre en equips anglesos a quarts de final, zero de quatre en equips italians i zero de dos en equips espanyols; que els donen Benítez, Hiddink, Ferguson o Wenger perquè els seus jugadors no es cansin durant 90 minuts de lluitar la pilota o de córrer banda amunt banda avall? Veus jugar el Manchester United i tens la sensació d'estar veient una cursa entre l'Ave i un tren de rodalies.<br /> <br /> Amb tot, ahir al vespre vam tornar a creuar els Pirineus eliminant per primera vegada a un equip francès en eliminatòria directa a Europa. Ara a esperar què diuen les boletes del sorteig, però sigui quin sigui el rival en la batalla, cal mantenir l'esperança en el futbol de toc davant el futbol físic i de contenció.<br /> <br /> Potser per creure en la Ciutat Eterna sols ens queda això: defensar la bellesa davant la força.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[A València s'ha dit]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1766/a-valencia-sha-dit</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1766/a-valencia-sha-dit</comments>
		<pubDate>Fri, 06 Mar 2009 15:55:38 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1766/a-valencia-sha-dit</guid>
		<description><![CDATA[Fa dues setmanes vaig escriure un article aquí mateix on hi escrivia el meu desig que l'Athletic Club fos el rival del Barça a la final de la Copa, i ara que ja tinc el desig concedit ens trobem amb el gran mal de cap: la venta d'entrades. De fet, però, és gran des de fa menys d'una dècada, ja que fa deu anys, amb el mateix escenari i amb el nombre idèntic de localitats a l'estadi, no hi va haver cap mena de problema a l'hora d'aconseguir localitats per aquell Barça-Mallorca.<br /> Què ha passat, doncs? Els qui vam ser capaços de fer nit al carrer davant un RACC per tal d'aconseguir un miserable tiquet per anar a Saint-Denis ja tremolem davant el que se'ns pot venir al damunt en aquesta ocasió, però, i els aficionats culés que no son socis? El Barça ja ha anunciat que disposarà d'unes 18.000 localitats de cara a la final, a les quals únicament tindran accés els socis del club; el més comú és que més de 50.000 socis facin la petició d'entrades i un cop tancat el període de demanda, el club faci un sorteig davant notari per tal d'atorgar els tiquets als 18.000 afortunats.<br /> L'Athletic, per la seva banda, ha demanat que la final es disputi a un estadi amb més capacitat per tal d'acollir a més aficionats bascos, com per exemple el Santiago Bernabéu. Ho trobo totalment racional. De fet, opino que la RFEF no hauria de decidir on es disputarà la final fins el moment de saber els dos equips que la disputen, ja que no és el mateix un Barça-Athletic Club (amb un nombre molt elevat de socis per part dels dos clubs), que un Osasuna-Betis (amb un nombre molt més inferior de socis, i per tant, de demanda d'entrades).<br /> <br /> Però el problema no és sols aquest. Com aquella vegada a París, el problema és un altre: per quin motiu només arriben a cada club 18.000 entrades en un estadi amb capacitat per a 55.000 aficionats? 36.000 bitllets pels clubs, però, i les 19.000 localitats restants? De debò son necessàries gairebé 20.000 entrades per compromisos de la RFEF, aficionats del club local (el València C.F.) i patrocinadors? Algú troba ètic que milers d'aficionats bascos i catalans es quedin sense entrada per culpa de les localitats ocupades per les autoritats convidades com per exemple mitja família reial, polítics varis o el gerent de torn de la planta d'embotellament de qualsevol beguda patrocinadora de la competició? 19.000 cadires ocupades per aquesta <i>xusma</i>. Així de clar ho dic.<br /> <br /> Malgrat tot, aferrem-nos a l'esperança que viurem una de les millors finals de Copa possible, i amb caravana blaugrana o sense ella, el dia 13 de maig a València s'ha dit. Si es pot.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Tot està per fer]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1746/tot-esta-per-fer</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1746/tot-esta-per-fer</comments>
		<pubDate>Sun, 01 Mar 2009 21:16:04 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1746/tot-esta-per-fer</guid>
		<description><![CDATA[Sents l'alè de l'enemic darrere el clatell? Jo si, i no em sorprèn aquesta sensació. Som prou grandets per saber que les lligues mai no venen regalades, i que més enllà de jugar com els àngels, existeixen elements superficials com la sort, els arbitratges o el joc brut que determinen de forma contundent el futbol. I més encara l'espanyol. Fa vint-i-cinc anys el Barça va regalar una lliga que tenia guanyada perquè a falta de quinze jornades pel final va trobar-se de cara amb el segrest de Quini, el seu jugador estrella. I aquella lliga va volar cap a Sant Sebastià sense que la Real sabés ni com l'havia aconseguit. I sí, aquell Barça va perdre, igual com ho ha fet avui a camp de l'Atlético, ja que el futbol és això: guanyar i perdre partits, cosa que a Can Barça feia mesos que havíem oblidat. Realment crèiem que viuríem 38 jornades caminant sobre un camí de roses? Xutes des d'on faci falta, obres el camp per banda dreta, pivotes amb dos gossos de tura a Xavi i mossegues una, dues i tres-centes vegades si fa falta a Messi i ja tindràs al Barça ofegat. És així de senzill, pel que sembla. O si més no, la realitat ho verifica. Però precisament per aquest motiu confio en què ens en sortirem, ja que tinc una fe absoluta en aquest equip i el futbol, precisament, es va inventar per afrontar nous reptes. I els afrontarem. I tornarem a vèncer, perquè l'últim que podem perdre és la confiança en un cos tècnic que ha estat capaç d'enterrar als grans fantasmes del passat recent i repintar aquest equip amb tan sols dos o tres cares noves; és l'hora de tornar a treballar de nou i trobar la fòrmula de reiventar-se el futbol màgic que tanta baba ens ha fet caure durant la primera volta de la Lliga.<br /> <br /> Tu també sents l'alè de l'enemic darrere el clatell, però tranquil, aquesta vegada n'estic segur que Pep Guardiola obrirà el llibre de capçalera que reposa a la seva tauleta de nit i se n'adonarà que encara està tot per fer i, sobretot, que tot és possible.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Carnestoltes al Camp Nou]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1718/carnestoltes-al-camp-nou</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1718/carnestoltes-al-camp-nou</comments>
		<pubDate>Sun, 22 Feb 2009 20:31:08 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1718/carnestoltes-al-camp-nou</guid>
		<description><![CDATA[Mentre mig Catalunya celebrava ahir al vespre el Carnestoltes, al Camp Nou es va poder veure, com si d'una carrossa més de la llarga rua es tractés, un espectacle digne de màscara i antifaç. En menys de noranta minuts, damunt la gespa van desfilar personatges que crèiem ocults disfressats de qualsevol mena: el Carles Busquets de les nits més emblemàtiques amb la careta de Victor Valdés, Fabio Capello vestit i pentinat igual que Mauricio Pochettino o el propi Ronaldinho perfectament disfressat d'Iván de la Peña. Però sobretot, la presència més inesperada de la nit va ser l'aparició d'un espectre del passat: el de Brito Arceo disfressat de Delgado Ferreiro.<br /> <br /> I enmig de la festa, entrades a l'alçada del turmell, deconstrucció del joc per part de l'Espanyol i acolloniment d'un Barça que va decidir seguir-li el joc als pericos en comptes de dedicar-se a fer el seu propi joc; si l'Espanyol guanya 1-2 a falta de vint-i-cinc minuts pel final del partit no es pot treure del terreny de joc als dos davanters de l'equip per tal de posar al camp dos migcampistes físicament agressius com Gudjohnsen i Busquets. Senzillament, perquè amb un 1-2 al marcador hi ha molt poc a perdre i massa a guanyar. I el Barça no hauria d'haver caigut a la trampa de l'Espanyol i rebaixar-se al seu mateix nivell converint-ne del derbi una espècie de combat de lluita greco-romana. <br /> <br /> Precisament aquest, al final, va acabar sent el tema de la carrossa guanyadora: un partit amb joc dur, ofensivitat nula i targetes de tots colors per tirar a l'aire i fer-les volar com serpentines.<br /> <br /> <br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Aquella nit a Madrid]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1636/aquella-nit-a-madrid</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1636/aquella-nit-a-madrid</comments>
		<pubDate>Tue, 17 Feb 2009 14:33:13 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1636/aquella-nit-a-madrid</guid>
		<description><![CDATA[Escric aquest article per dir que no hi era. I també per explicar que, malgrat no haver nascut en aquell aleshores, tinc ganes de comentar el que representa emocionalment per mi escriure o parlar d'aquell partit. D'aquella nit a Madrid. Dels cinc gols que, com bales d'una metralleta, van disparar al rival més dèbil, que no era cap altre que aquell Madrid intocable, imatge promocional d'un règim totalitari als ulls d'Europa i del món. Tou, moribund i desordenat. Igual que aquell Franco que veia com Espanya se li girava potes enlaire al mateix temps que observava, assegut de bracet amb Bernabéu -que era més franquista que el propi Franco-, la victòria d'un Barça guiat per un àngel vingut d'Holanda. El mateix Barça que sumava catorze anys de travessa pel desert sense guanyar una sola Lligai el mateix que exhibia senyeres els dies de partit.&#160; Per fi, tants anys després, el rival debilitat havia canviat de bàndol, i aquells cinc gols no eren res més que això: un gir a les lleis que la força havia ordenat; un canvi de papers per deixar de ser els vençuts i passar a ser els vencedors en un Estadi Santiago Bernabéu que plorava, mut, la desfeta d'un partit, d'un equip i d'un país sencer. O d'una idea de país. Fos com fos, i com deien els de la Trinca, la Cibeles estava de dol. Cinc gols. A Madrid. Asensi dues vegades, Cruyff, Juan Carlos i Sotil. Cinc a zero al terreny de l'enemic i les imatges per televisió en blanc i negre d'uns jugadors que van desafiar catorze anys de malefici per posar els fonaments, allà, en aquell partit, del que finalment seria un dels títols de lliga més màgics de la història del Barça. Per això tenia ganes de parlar-vos d'aquell partit, perquè avui es compleixen, ni més ni menys, 35 anys d'aquella nit a Madrid.<br /> Primer el cinc a zero, després, ja ho va dir Sotil: Mamita, campeonamos!<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Déu jugava amb el deu]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1615/deu-jugava-amb-el-deu</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1615/deu-jugava-amb-el-deu</comments>
		<pubDate>Wed, 11 Feb 2009 13:31:42 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1615/deu-jugava-amb-el-deu</guid>
		<description><![CDATA[En els últims temps la ciutat de Nàpols ha tornat a estar a l'ordre del dia gràcies al <i>fenòmen Saviano</i> i el seu best-seller "Gomorra". I en el fons, penso que és interessant fer ressó d'una realitat per a molts ignorada: la d'una Itàlia pobra i bruta, allunyada de l'art medieval i les pizzeries amb estovalles de quadrets blancs i vermells. Nàpols, en part, és això: una ciutat on l'extraradi i el centre, per desgràcia, es confonen. I potser no sóc prou entès com per explicar perquè entre el nord i el sud d'Itàlia hi ha un desgavell de tal magnitud, però si que m'agradaria explicar el miracle que, amb una pilota com a mitjà, es va produir a la ciutat de la Comorra fa uns vint anys.<br /> <br /> Per posar-nos en context: dels vint equips que disputen la Serie A del Calcio italià, només quatre són clubs de Roma en avall. Contundent; fins i tot en el futbol és evident el contrast entre nord i sud. Però a mitjans dels vuitanta un jugador va recaure a Nàpols per canviar el color de la història. Es deia Diego Armando Maradona, i amb el dorsal 10 a l'esquena va aconseguir el que ningú havia aconseguit mai: liderar un equip per tal de convertir-lo de modest en llegenda.<br /> Va arribar a un club desfet que s'havia salvat per dos punts del descens a la Serie B i, en un lustre complet -del 1986 al 1991-, va aconseguir impulsar-lo cap a l'elit del futbol italià i europeu. Diumenge rere diumenge, l'estadi de San Paolo s'omplia fins a la bandera per tenyir de color una ciutat de cendra, i amb Maradona al capdavant, el Nàpols va aconseguir el doblet de Lliga i Copa l'any 1987, la Copa de la Uefa del 1989 i la Lliga, per segona vegada, l'any 1990. Dos <i>Scudettos</i>, una <i>Coppa</i> i una <i>Uefa</i> en un equip que, fins el moment, tenia a les seves vitrines únicament dos Copes d'Itàlia i dos campionats de 2a divisió; de sobte, el Nàpols deixava de ser res per passar a ser alguna cosa.<br /> <br /> Durant cinc anys, aquella Itàlia desafavorida i coixa d'orgull es permetia desafiar a les poderoses regions del Nord, i Maradona, amb el 10 a l'esquena, es convertia en pare, fill i esperit sant d'uns aficionats que van redescobrir el futbol entremig dels negocis, les bales i les traïcions de la màfia. Després d'allò, han calgut vint anys més i un escriptor valent -potser massa- per tornar a situar Nàpols en un mapa, això si, amb una diferència abismal: de Maradona en van fer un Déu i de Saviano en voldrien fer un gargot de Llucifer.<br /> <br /> Ara bé, deixant Itàlia i tornant aquí, sabeu què és el millor de tot? Que aquell Déu encara és viu, i ara, mentre llegiu aquest modest article, està a Marsella, entrenant l'<i>abiceleste</i> i ben a prop del seu deixeble, que es diu Lionel i també juga amb el dorsal 10.<br /> <br /> Glorifiquem al senyor.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Rei contra príncep]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1599/rei-contra-princep</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1599/rei-contra-princep</comments>
		<pubDate>Fri, 06 Feb 2009 13:31:26 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1599/rei-contra-princep</guid>
		<description><![CDATA[Era a València, una nit del 29 d'abril de fa onze anys. Concretament eren les onze passades quan Ruud Hesp aturava el novè penal de la tanda -el decisiu-, llençat per Eskurza. El porter que havia vingut per ser suplent de Baía s'acabava de convertir en l'heroi d'una final igualadíssima, i jo, a casa, amb 10 anys, rebentava un globus amb les meves pròpies mans al mateix temps en què el Puyal cridava allò de "<i>Hesp, campions, Hesp, campions...el Barça, rei de Copes!</i>".<i>&#160;</i><br /> <br /> Ahir el rival també era el Mallorca, com aquella vegada, i sense voler llençar el crit al cel, tinc ganes d'explicar-vos la meva estreta relació amb les semifinals de Copa d'ençà d'aquell globus ferit d'aire després de l'última final disputada pel Barça. El meu particular via crucis comença fa dues temporades, quan després de confondre Messi amb Maradona i el Camp Nou amb l'Estadio Azteca de Mèxic D.F., decideixo avançar-me al present i compro un bitllet d'anada i tornada a Madrid pel dia de la final de la Copa del Rei. Un cinc a dos a l'anada semblava més que suficient com per anar a Getafe, especular durant 90 minuts i salvar la temporada jugant la final al Bernabéu. Però sí, tots sabem què va passar. I més val no recordar-ho. Per primera vegada a la meva vida vaig prescindir del sopar després de veure el que per mi, personalment, es l'humiliació més gran de l'última dècada a Can Barça. El cas és que l'any passat, l'endemà de l'empat a u contra el València a l'anada de les semifinals, rebo un correu electrònic d'en Josep Pedrals, coordinador d'espectacles poètics del Cafè hOriginal, per convidar el nostre grup, AraÉsDemà, a fer un recital sobre Miquel Martí i Pol el dia 16 de març, és a dir, el dia en què s'havia de jugar la final de la Copa del Rei, també a Madrid. Jo, il.lús de mi, li vaig respondre que aquell dia no ens era possible anar-hi atès que possiblement estaria a Madrid amb la Penya Barcelonista del Pla gaudint de la final de Copa. Molt bé, recital suspès i a esperar la següent trucada per oferir-nos data. El problema és el que va venir després, o potser tampoc cal recordar la derrota a Mestalla en la tornada d'aquella eliminatòria, no? Aquell dia Rijkaard havia perdut el <i>xivato</i> a l'aeroport. I la dignitat també.<br /> <br /> Ha passat gairebé un any d'aquell segon desengany i, com que l'home és l'únic animal que recau a la mateixa pedra, escric aquest article per afirmar que a la tercera va la vençuda, que malgrat no estar d'acord amb el plantejament d'ahir de Guardiola (Messi i Eto'o han de jugar sempre; l'eliminatòria havia de quedar segellada al Camp Nou), tinc una fe cega en què Son Moix no serà un nou cementiri d'il.lusions i que d'aquí tres mesos serem a València, a la final, com fa onze anys. I el millor de tot: tant de bo sigui contra l'Athletic Club. Què més es pot demanar? 24 Copes a les vitrines culés davant les 23 dels <i>lleons</i>. Rei contra príncep.<br /> <br /> Fa dues setmanes en Josep Pedrals ens va tornar a trucar per anar a l'hOriginal. Després d'un any, dimecres que ve hi oferirem el nostre recital. Les coses sembla que es comencen a posar a lloc, i ja sols queda desitjar que Mestalla torni a ser blaugrana. <br /> I que poguem fer-nos un petó per celebrar, com diria Estellés, que no hi havia a València dos amants com nosaltres.<br type="_moz" />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[BarceLEOna]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1585/barceleona</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1585/barceleona</comments>
		<pubDate>Mon, 02 Feb 2009 13:57:15 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Pep Antoni Roig]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/pep-antoni-roig/blog/1585/barceleona</guid>
		<description><![CDATA[BarceLEOna és un estat anímic, l'espurna que encén el foc i converteix en brases les cendres o la moto que fent eslàlom aconsegueix avançar metres entre els cotxes en plena Plaça Lesseps un divendres a la tarda. També és un pinzell que en forma de pilota dibuixa un gran llenç damunt el terreny de joc, per què BarceLEOna és una màquina que crea art, desafia la sort i destrueix un segle i mig de tàctiques defensives en el món del futbol. BarceLEOna és l'èxtasi constant; el frenetisme d'un <i>solo</i> de rock dur executat amb la passió d'un compàs de tango. I com no, el denominador comú d'una columna vertebral feta a casa i pels de casa. Valdés-Puyol-Xavi-Messi.<br /> BarceLEOna és l'huracà que esta desolant la Lliga espanyola i part del futbol europeu, ja que ajuntar el Barça i la figura de Leo Messi comporta això: dosis de futbol per sobreviure a tres eternitats. O cinc. Com els cinc mil.lenis de gols que ahir es van completar gràcies a BarceLEOna. Cinc mil gols. I el més curiós de tot, que el primer de tots a la Lliga fos precisament al Sardinero, l'any 1929, escenari vuitanta anys més tard del gol cinc mil. El futbol ja les té aquestes coincidències, per això en el fons es converteix en un espiral on el futur i el passat es confonen; sigui amb pilotes de pell de xai o amb la Hi Vis Nike oficial de la Lliga BBVA, els gols es segueixen marcant igual que en aquell partit d'una primera Lliga que el Barça acabaria guanyant. Esperem que l'espiral es completi.<br /> D'allò ha passat molt temps. Primo de Rivera ja és mort -igual que els vint-i-dos titulars d'aquell <i>matx</i> al Sardinero-, però a Nova York la crisi econòmica és idèntica a la d'aquells dies i aquí, el Barça segueix igual que el primer dia: líder a la Lliga i enlluernant per allà on passa amb el seu futbol; de Samitier a Messi, en el fons, sols canvia el nom. Però no el concepte. De casa i pels de casa.<br /> <br /> Així doncs, que això no mori mai fins recobrar la Ítaca que Oleguer ens va anunciar.<br /> I que BarceLEOna sobrevisqui pels segles del segles.<br /> <br /> Amén.<br /> <br /> <br type="_moz" />]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
