Sé que l'hem ajudat, però no em sento així. Sento que l'estic abandonant tot i que no és el meu gos. No puc evitar sentir-me malament tot i que hem fet un esforç a casa amb 4 gossos grans (un de 14 anys).

Escric això no per sentir-me millor (ja que no ho faré), sinó per fer entendre que els animals no són objectes, són vides. Pateixen, troben a faltar, senten fred, tenen ansietat... són vius. D'una forma tan complexa com nosaltres...”- Amb aquestes paraules vull descriure la crueltat d'abandonar un ésser viu i alhora explicar l'estat de les persones que recullen aquests animals, que normalment estem al límit. Sempre amb un alt nombre de membres peluts, buscant famílies, preocupats, pensant... podem ajudar més?

No és just. I ho sabem. També sabem que no podrem deixar de lluitar fins canviar la nostra realitat i més ara que estem pensant el futur del nostre país. Ara és el moment de perfilar i descriure com volem que sigui la nostra relació amb els altres animals que existeixen. Distanciar-nos de les tortures, de les crueltats i deixar escrites les bases per un nou futur més digne, més just, més igualitari, més respectuós, més reactiu al maltractament, de tolerància zero a les injustícies i de protecció als més febles.

En Llano ha estat una parada més a la nostra família. Ell ara empendrà un viatge nou amb una nova família. Un viatge que volem que sigui ben llarg. I nosaltres intentem pensar que hem fet de casa d'acollida. Per intentar sentir menys dolor i deixar pas a noves parades. Però com sempre cada vegada que marxa un, amb ell marxa un petit tros de nosaltres. Molta sort bon gos d'ulls tristos que aviat deixaran de ser-ho.

Vilanna, 30 de desembre de 2016

Laia Terol, membre d'Iniciativa Animalista

A punt d’acabar el 2016 hem tingut dos bones noticies pel que fa als drets dels animals.

Per una banda el Partit Animalista Portuguès (PAN) ha aconseguit que a Portugal s’aprove una modificació del Codi Civil per a crear una nova figura jurídica segons la qual els animals passen a ser considerats com a éssers sensibles i amb drets.

Arran d'aquest desgraciat esdeveniment, van sorgir tot tipus de manifestacions sense trellat. I el que és més preocupant, sense dir la realitat. Perquè aquí no és qüestió de la veritat o les mentides.

El món animalista va esclatar en contra de les corregudes de bous. Perquè el torero va morir a una correguda de bous. I el món taurí va esclatar contra aquesta manifestació animalista.

Jo només voldria aclarir al respecte d'aquesta qüestió.

Van haver certes persones que s'alegraven, públicament, de la mort. Lligades al món animalista. Suposadament.  Aquestes persones eren unes inconscients.

Puc dir amb tota tranquil·litat que porte més de 20 anys a la lluita animalista. Mai he desitjat la mort de cap persona. Ni que siga torero ni que no ho siga. Perquè el moviment animalista defensa, sense ambages, la vida. Tot tipus de vida. Mai, i de cap de les maneres, el moviment animalista pot recolzar cap tipus de signe vital negatiu. Tant tortures com a morts. És per això que davant d'aquesta notícia, el món animalista només pot fer una cosa, lamentar la mort i donar el condol a la vídua i la seua família. Cap altra consideració és inadmissible al respecte.

Dit això, vull també aclarir una altra afirmació que he sentit sobre això. I no és una altra que aquella que deia que ha estat la tauromàquia la que ha matat el torero.

Doncs tampoc. La tauromàquia no pot matar ningú perquè la tauromàquia no existeix, és un concepte inventat per l'humà, en concret pels taurins.

Al torero el va matar un bou, no una altra cosa. Però el va matar conforme al risc que ell va assumir, no d'una altra forma. Per això, els animalistes podem estar ben tranquils i tranquil·les. Perquè en aquesta suposada confrontació, que no és tal, perquè el bou ix a l'albero en una pugna injusta, amb una defensa no justa, el torero va morir. Ha estat la seua responsabilitat.

Nosaltres, els que defensem els drets dels animals volem evitar la tortura i la mort, siga de la mena que siga. I sí que és cert que en el cas de l'abolició de la tauromàquia, acabaríem amb aquesta mena de tortures i morts. I a ben segur que aquesta persona, aquest torero, no haguera mort. Això ho hem de saber totes i tots, taurins i no taurins.

Aquesta mort era evitable. Així com la mort dels centenars de bous que moren cada anys amb la bandera de la tradició. Un altre concepte que no existeix. Una invenció perillosa.

La tauromàquia és una desraó, l'agafem per on l'agafem.

  Aquest dissabte passat, 28 de maig, i a les 18.30, i a la plaça de l'Ajuntament de València, just abans de l'ínclita final de Champions, vam tindre una meravellosa manifestació on la Dignitat Animal es va barallar amb la resta de Dignitats Humanes. Va ser una experiència d'allò més encisadora.

  La marea animalista va ser prou nombrosa dins del total de la marxa. La qual cosa ens diu que és una lluita important i necessària.

  Després d'un any de suposat canvi, ens trobem gairebé al mateix lloc. En la lluita animalista. Encara que sí és cert que molts municipis han fet avanços importants en els drets dels animals. Això és ben cert. Però també és cert que es podia haver fet molt més. Fins i tot s'ha presentat una PNL al congrés dels diputats espanyol per acabar amb les tortures d'animals a suposades festes. Aquí hi ha valentia.

  València ha de ser el símbol de la lluita animalista al País Valencià, n'és la capital. Les expectatives eren moltes. Perquè des de fa un any tenim una regidoria de Benestar Animal. Que la PCP té en alta consideració i afecte. Però també és ben cert que la PCP ha de ser la punta de batalla que faça que els canvis arriben. Sincerament, esperàvem més de la nostra capital. On veiem intrigues amb els bous al carrer, tardança amb el protocol a les colònies felines, ínfims diners per a la recollida d'animals, i un Bioparc que ens diuen té més de 40 anys de contracte. Però València té també una Plaça de Bous, un Aviari, i un Oceanogràfic. I festes de tir i arrossegament. Coloms que esperen el pinso esterilitzant. Els animals no poden esperar. Perquè estant patint.

  Són moltes batalles encara per resoldre. I no volem excuses. Sí. No volem cap excusa, cap ni una. Volem valentia. La PCP sempre estarà al costat de la Valentia. Crec que és possible, sincerament, plantejar totes aquestes lluites i donar-los una eixida. Però... per això, fa falta voluntat. Voluntat política.

  O potser, Dignitat.

Manuel Sáez. Membre d'Iniciativa Animalista.

  Aquest dissabte passat, 28 de maig, i a les 18.30, i a la plaça de l'Ajuntament de València, just abans de l'ínclita final de Champions, vam tindre una meravellosa manifestació on la Dignitat Animal es va barallar amb la resta de Dignitats Humanes. Va ser una experiència d'allò més encisadora.

  La marea animalista va ser prou nombrosa dins del total de la marxa. La qual cosa ens diu que és una lluita important i necessària.

  Després d'un any de suposat canvi, ens trobem gairebé al mateix lloc. En la lluita animalista. Encara que sí és cert que molts municipis han fet avanços importants en els drets dels animals. Això és ben cert. Però també és cert que es podia haver fet molt més. Fins i tot s'ha presentat una PNL al congrés dels diputats espanyol per acabar amb les tortures d'animals a suposades festes. Aquí hi ha valentia.

  València ha de ser el símbol de la lluita animalista al País Valencià, n'és la capital. Les expectatives eren moltes. Perquè des de fa un any tenim una regidoria de Benestar Animal. Que la PCP té en alta consideració i afecte. Però també és ben cert que la PCP ha de ser la punta de batalla que faça que els canvis arriben. Sincerament, esperàvem més de la nostra capital. On veiem intrigues amb els bous al carrer, tardança amb el protocol a les colònies felines, ínfims diners per a la recollida d'animals, i un Bioparc que ens diuen té més de 40 anys de contracte. Però València té també una Plaça de Bous, un Aviari, i un Oceanogràfic. I festes de tir i arrossegament. Coloms que esperen el pinso esterilitzant. Els animals no poden esperar. Perquè estant patint.

  Són moltes batalles encara per resoldre. I no volem excuses. Sí. No volem cap excusa, cap ni una. Volem valentia. La PCP sempre estarà al costat de la Valentia. Crec que és possible, sincerament, plantejar totes aquestes lluites i donar-los una eixida. Però... per això, fa falta voluntat. Voluntat política.

  O potser, Dignitat.

Manuel Sáez. Membre d'Iniciativa Animalista.

  Fa només unes poques setmanes, vam tindre una molt encisadora xerrada a València, el seu títol era “Ecovegetarianisme i Protecció Animal”. Els ponents de la mateixa eren Jesús Frare de Folgança Algemesí, Alberto Terrer del Santuari Compassió Animal, i un servidor.

  A la xerrada vam contar coses molt interessants, no només per als animals no humans, sinó també per als humans (les persones). Jesús, per exemple, va demostrar el que deia Asimov a les seues cartes visionàries. Sí, la revolució francesa va ser un clar producte de la idiotesa dels dirigents inconscients d'aquell temps. Perquè abans d'aquesta fita (la revolució) a França es va viure una etapa de certa fam, molta fam. També a la resta d'Europa. A França, els nobles tot poderosos i intel·ligents van fer una tria, a Prússia una altra. A Prússia, després d'uns quants anys, la població va duplicar-se, a França van sorgir els talls de caps i el gir al govern de la nació.

  A la sala va haver gran expectació.

  Però, sens dubte, la protagonista d'aquesta xerrada, i de les jornades EcoVegetarianes on estava inscrita, va ser Muriel. Alberto ens va contar la seua història. Molts i moltes vam haver de fer un esforç titànic per no plorar.

  També a la sala, i per sort, hi havia dues persones, molt maques, estudiants (doctorands), amb àmplia experiència en granges industrials, que van qüestionar el que déiem els tres. I el que déiem els tres no era massa difícil d'entendre, no. Nosaltres defeníem un món millor, un món més just, un món sense patiment ni cuites. Per a totes i per a tots. On totes i tots puguen viure en pau. I si pot ser, feliços.

  Les granges industrials són l'arma més gran i destructora del planeta. Sí, amigues i amics, així és. Maten milions de vides al dia. Produeixen el major patiment mai conegut. Contaminen més que tot el transport de l'ecumene junt. I fins i tot moltes veus científiques alerten de les mutacions de virus que ocorren al seu si. El dolor d'aquesta activitat no pot ser ni qualificat ni mesurat. És imponderable.

  Ja no existeixen granges tradicionals, no arriben ni a l'u per cent del total.

  El benestar animal a aquests tètrics llocs és mentida. L'expressió “benestar animal” és un mer terme tècnic. Perquè els animals no són feliços, no estan bé. Viuen tancats. Contra la seua voluntat (torturats?). I finalment són morts per a l'innecessari consum humà.

  Muriel va ser explotada a una d'aquestes granges, durant anys. La feien parir i parir, per obtindre els seus nadons, que després li robaven. Conta Gary Yourofsky (activista nord-americà detingut no sé quantes vegades i que ha comprovat tot: granges, experiments, matances, tortures) que el pitjor dolor que ha vist mai a un animal és quan a una mare li arrabassen el seu fill o la seua filla. Els crits de dolor no tenen igual. A Muriel li van robar-ne molts. Però a més a més, la van tindre a un lloc on no podia girar-se. Els seus músculs van dir prou i va caure, no podia aguantar el seu pes. Aleshores el seu destí era la mort. Però... una ànima... (plors?) la va salvar i la va enviar al Santuari Compassió Animal. Allí l'estimen de veritat, i confien a que el destí li done una vida feliç fins al final.

  Tenim ànima els humans? Tenim cor?

  A la França pre-revolució, no. Van decidir criar porcs per donar de menjar a la gent. Fracàs. A Prússia van triar patates i dacsa.

  Sé que la xerrada ha canviat la vida d'algun d'aquests doctorands. Per què no la nostra? No hi ha cap excusa. ¡Abolició a la tortura animal!

  Sempre en el nostre cor, Muriel...

Manuel Sáez. Membre d'Iniciativa Animalista.

Aquesta paradoxa fa que la gènesi de les persones siga així, una contínua contra-proposició. Amb la qualitat afegida de la inconsciència dels nostres actes. Actuem com tots els animals, per instints, en la majoria de casos, tot i haver llaurada la supremacia del planeta a base de moviments lògics, gens instintius.

Però... la nostra essència ens traeix. I no només a nosaltres, no, també a la resta d'animals.

Al llibre Menjar Animals de Jonathan Safran Foer, es diu sobre el radicalisme que si més del vuitanta per cent de la gent està a favor de que els animals no patisquen, i la millor forma de que això ocòrrega és no menjar-los, i la gent és d'acord amb això, aleshores, ¿per què són considerats els vegans uns radicals? Una altra paradoxa.

La vida humana està farcida d'aquest tipus de situacions, la qual cosa no ajuda massa a que la realitat impere sobre la mentida. Sense anar més lluny, ahir, el meu oncle Raül, escrivia al diari El Mundo que els Rescats (neoliberals) eren falsos. Els papers de Panamà havien demostrat que quan hi ha un desastre, els Rescats no ajuden, simplement afonen més. Però això ja ho va denunciar fa anys la canadenca Naomi Klein a La Doctrina del Shock. No entenc per què ara aquesta sorpresa. O sí, sí que ho entenc. La paradoxa.

Abans de falles van tindre lloc a l'UPV unes encisadores jornades Eco-Vegetarianes. Dimarts passat, també a l'UPV, una inauguració emblemàtica, a càrrec del primer astronauta espanyol, Pedro Duque. L'atenció tant de la universitat com de les persones al primer event va ser temorega, mentre que al segon, un ple a vessar. I aquí em torne a fer la pregunta de sempre: per què? Si al primer event preteníem salvar el món i al segon, no.

Paradoxa.

Davant aquesta sorprenent paradoxa, només em resta dir una cosa al respecte: sentiu aquesta fenomenal cançó dels Canned Heat. I espereu al meu proper article: La Fuga de Muriel.

Manuel Sáez. Vegetarià per convicció. Iniciativa Animalista

El que jo afegiria a més a més sobre aquestes lluites de les que parlen els companys,  és la necessitat d’assumir un “nou”  paradigma antiespecista i pels drets de tots els animals, ja que baix el meu punt de vista a més dels valors ètics que aporta, molts propers al feminisme, està totalment vinculada amb la lluita ecologista, pel territori, per la sobirania alimentaria, vinculada amb l’economia de proximitat i sostenible...i tantes altres que ells assenyalen.
 

Si hi ha una lluita directa i global contra el capital eixa és precisament la lluita que es planteja i es fa des del veganisme, donat que a més de les facetes de treballadors/es i ciutadania unim les de consumidores i consumidors, i com a tals, no només podem participar de la lluita de classes directa i per una societat més democràtica, horitzontal i participativa sinó que també podem optar per formes d’adquirir productes més ètiques envers la resta d’essers vius, més saludables per a nosaltres mateixa, menys contaminants que la producció de carn industrial, menys agressives amb l’economia local. És a dir que el veganisme ens possibilita poder combatre al capital en tots els fronts: producció, circulació, distribució i consum.
 

Aquesta lluita global anticapitalista pels drets de tots els animals ha estat molt de temps ignorada per desconeixement i prejudicis per banda de la població en general, i fortament desqualificada pels interessos econòmics del propi sistema capitalista, patriarcal i especista. No cal que repetisca les tonteries més primàries que escolte a diari sobre si “els encissams també pateixen quan me’ls menge”,  o si “de petites vam vore massa “Bambi”, o si tant se val perquè “d’alguna cosa hem de morir”. Ni les més elaborades bassades en un supremacisme cultural que té molt poc d’ètic. Cal recordar que el mateix va passar amb la lluita feminista al principi  i encara avui en dia: ignorància sobre les vindicacions i desqualificació sobre les feministes, donat que trenquen molts esquemes del sistema i el posen en perill. Esquemes que per altra banda hem assumit en tot o en part i tendim a reproduir aquelles persones i organitzacions que en altres aspectes impugnem el sistema i subsistemes de dominació.
 

Aquesta ignorància és deguda a la manca interessada d’informació sobre aquest tema, es cert, però moltes vegades és ignorància voluntària, donat que totes tenim clar –al menys al nostre entorn més pròxim-  que els transgènics, els agroquímics i la contaminació atmosfèrica són perjudicials per a la nostra salut i per al futur de la vida. D’igual forma també sabem que el consum elevat de productes animals son els causants de moltes malalties per a les persones; que  la producció industrial de carn és responsable a més de la contaminació directa del sol i els aqüífers, dels gasos hivernacle en major grau que tots els sistemes de transport junts; de la desforestació d’extensíssimes àrees per a la producció directa de farratge per a l’industria càrnia de les potencies capitalistes. I tot plegat amb el desplaçament de milions de famílies camperoles cap els suburbis urbans i industrials  i de la fam i/o subalimentació de gran part de la població mundial.
 

També tenim clar, per molt que ho amaguen, que els animals pateixen un veritable i etern Treblinka[1] a les granges tant en la miserable vida que els donem com en la seua mort; que son torturats als laboratoris on la industria experimenta amb ells; sabem, qui vol saber-ho, que pateixen a les festes i tradicions on els utilitzem com a objectes; que es troben privats de llibertat als zoològics, bioparcs, oceanogràfics...
 

Parle d’ignorància interessada perquè prendre part activa en aquesta lluita suposa ser conscient del nostre propi antropocentrisme, no sols el del sistema capitalista contra el qual lluitem. I aquesta presa de consciència suposa prendre una actitud proactiva que per a moltes persones –incloses les revolucionàries d’esquerra, les independentistes, les antipatriarcals i fins i tot les ecologistes- és molt dura,  ja que, en prendre consciència, has de canviar el teu estil de vida, els teus costums, la teua manera de consumir i la de la teua família, la teua alimentació tradicional. Moltes persones veuen l’antiespecisme com “deixar de” en volta de “començar a”, “prendre noves actituds”...i eixa és la gran errada.
 

Davant aquesta “feina feixuga” moltes persones opten per la comoditat de romandre per sempre en la ignorància, i així, com que no tenen consciència no han de prendre cap actitud. Altres passen a la desqualificació directa d’aquest moviment de lluita antiespecista, com passa amb molts moviments que suposen un canvi actiu de posició.
 

Però avui en dia el moviment pels drets dels animals, pels drets sindicals dels i les treballadores de l’industria càrnia, per l’ecologia, pel territori, per l’alimentació, per la salut, pel consum sostenible... forma part també de la lluita de classes perquè ens hem adonat que tenim el dret a decidir quina alimentació volem i quin planeta i amb quina càrrega ètica. I és per això que els moviments que pretenen ser revolucionaris com la CUP hem d’incorporar també aquesta lluita contra l’opressió com a part del nostre ideari.
 

Cal dir que moltes persones de la CUP ja som veganes de fa temps, hem canviat el nostre plantejament de vida i ens declarem obertament antiespecistes. Altres han donat el pas al vegetarianisme en un procés en el que cada persona ha de portar el seu ritme. També hem rebut indiferència i fins i tot desqualificacions per banda d’algunes persones que prefereixen viure en la ignorància voluntària, però eixe no és el nostre problema.
 

Moltes persones i també moviments socials i polítics com ara l’ecofeminisme o l’independentisme han segut capaços fins ara d’anar sumant més i més lluites a un ideari que necessàriament ha de romandre obert a noves incorporacions. La CUP també ha de donar el pas al canvi de paradigma antiespecista, esperem que més prompte que tard.
 

PER ENCARNA CANET BENAVENT, MILITANT DE LA CUP D’ALMÀSSERA I PRESIDENTA D’INICIATIVA ANIMALISTA