En la reestructuració capitalista inherent al propi sistema, popularment anomenada crisi, s’aguditza l’explotació de la classe treballadora per poder revertir la tendència decreixent de la taxa de guanys, diversificar les formes d’acumulació de capital (a més de la plusvàlua) i facilitar la concentració del capital en un minoritari sector privilegiat de l’economia globalitzada. Una d’aquestes formes d’acumulació de capital és l’espoli de les nacions sense Estat, espoli que es sustenta en el transvasament d’actius des de les rendes de treball de dites nacions cap al capital oligàrquic que utilitza les estructures estatals com a eina de despossessió i acumulació.

Si estudiem el cas de l’Estat espanyol podem analitzar els diferents models econòmics que es relacionen de forma radial i parasitària. Si ens centrem en les relacions del model econòmic al País Valencià, Catalunya i les Illes, basat en relacions comercials i productives vertebrades per l’arc mediterrani, i el central “mesetari”, model “terciaritzat” i especulatiu subvencionat per la sostracció de rendes, veurem com és una relació centre-perifèria entre dos models econòmics molt diferents, relació d’opressió on l’economia especulativa afebleix l’economia productiva. Un model és inviable sense l’altre, el centre és inviable sense la perifèria, l’Estat necessita els nostres països per sobreviure, és impossible una reforma per poder fraternitzar els dos models,  l’espoli sols es pot aturar alliberant la colònia a espoliar (l’espoli fiscal anual supera actualment els 6.000 milions d’euros al País Valencià, 17.000 a Catalunya, 3.500 a les Illes). Aquest espoli detona la necessitat de l’endeutament per mantenir la inversió social, fet que suposa una intervenció més agressiva si cal dels comptes autonòmics per part de l’Estat, així el deute s’utilitza com una eina més de submissió econòmica i política en mans de l’Estat i el sector privat. Els diferents governs i partits d’àmbit estatal que defensen la unitat d’Espanya, tan a Madrid como a les diferents sucursals del regne,  són ben conscients que d’aquesta unitat depèn la subsistència de l’Estat, el “antes roja que rota” deixa ben clar quin és el tòtem inqüestionable i inamovible que s’ha de defensar per sobre de partidismes i/o ideologies.

Una part d’aquests partits sucursalistes han jugat a un doble joc. Per un costat han realitzat un vassallatge modern, la fidelitat a la corona els ha permès fer i desfer al feu autonòmic utilitzant pràctiques clientelistes i corruptes que han caracteritzat el funcionament de l’“Estado de las Autonomias” (Cas Palau, Gürtel i Nóos entre altres), per altra banda han reivindicat millores autonòmiques barrejades amb patrioterisme en períodes de crisi econòmica com a vàlvula de descompressió del malestar social i com a forma de deslocalitzar el problema i no trencar la relació de vassallatge com a solució del mateix.

Actualment tornem a veure un episodi de reivindicació del nacionalisme econòmic de la mà dels nostres governs autonòmics demanant conjuntament un finançament just i la millora d’infraestructures (corredor mediterrani, rodalies...). Aquestes exigències al govern central poden ser una avanç per fer aflorar les contradiccions d’aquest Estat radial i centralitzat o poden servir per validar i millorar el model autonòmic enfortint l’Estat, fent servir les reivindicacions com a maquillatge de l’espoli. En el primer cas, les reivindicacions han d’anar emmarcades en un full de ruta sobiranista compartit, aleshores no han de ser un fi en si mateix sinó una eina en la construcció de la sobirania nacional. En canvi, en el segon cas les reivindicacions autonòmiques són uns objectius regionalistes amb poc recorregut i limitada capacitat de millora però que poden anestesiar el malestar provocat per l’opressió nacional i crear una sensació “morfínica” de pau social. Que s’utilitzen d’espurna o de morfina depèn principalment de dos factors que es relacionen dialècticament, de la voluntat política dels diferents partits sobiranistes i de la mobilització social per reivindicar el dret a decidir el model econòmic nacional que volem construir.

Empíricament s’ha demostrat que l’Estat propi és una de les eines més potents per democratitzar l’economia i ficar-la a la disposició de la ciutadania, garantir drets socials i materials de la població. En canvi, també s’ha comprovat les possibles relacions de complicitat que pot tenir un Estat amb les grans multinacionals per aguditzar l’acumulació del capital en poques mans i transvasar actius per disminuir les rendes del treball i incrementar les del capital, socialitzant les pèrdues del sector privat, privatitzant els bens públics i retallant drets socials i laborals. En qualsevol cas queda demostrat el poder de l’Estat per influir i defensar l’economia nacional, regular o desregular els mercats, garantir o retallar drets socials, redistribuir la riquesa o incrementar les desigualtats.

Les reivindicacions del nacionalisme econòmic de les nacions sense Estat han d’anar emmarcades en un full de ruta que ens apropi al dret a decidir lliurement quin model econòmic hem d’aplicar a la nostra nació i com defensar-lo davant l’espoli i la despossessió dels recursos nacionals, la resta és un brindis al sol. Està a les nostres mans construir la República per defensar un model econòmic al servei de la nació, un model nacional-popular on les persones estiguen al centre de les polítiques econòmiques i es garanteixen els drets materials i socials de la població.      

Juanjo Giner, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir

La regidoria de Participació Ciutadana i la Plataforma pel Dret a Decidir han organitzat “Pensar el País Valencià” que se celebrarà a Bellreguard el matí del dissabte 8 d’abril. El seminari reflexionarà col·lectivament sobre el present i el futur a partir de tres eixos: el País Valencià com a subjecte polític, el dret a decidir i el full de ruta a seguir. Com apunta el regidor responsable, Àlex Ruiz, «cal posar totes les institucions al servici dels interessos populars per a transcendir la mera alternança partidària i crear les condicions per a posar en qüestió la situació de dependència del País».

El format del seminari constarà de dues parts: la primera, una mesa de diàleg a l’edifici multiusos en la qual s’introduirà el tema per a obrir el debat i recollir un resum de coincidències; la segona, al saló de plenaris, un debat obert al públic on s’exposaran les línies generals de la mesa de diàleg, les coincidències a les quals s’haja arribat i les línies de debat futures. El portaveu de la Plataforma, Antoni Infante, valora que «ens trobem en una de les millors conjuntures polítiques de les darreres dècades en emergir de l’interior suficients forces democràtiques per a consolidar el canvi produït» per la qual cosa assenyala que «tenim la possibilitat real d’avançar resoltament cap a la nostra confirmació com a subjecte polític i, amb això, poder decidir sobre els més diversos aspectes de la realitat social».

Per a la mesa de diàleg s’ha convocat delegacions de 2 o 3 persones de 30 entitats (partits, sindicats, associacions…), perquè participen tant a títol col·lectiu com particular, com també persones el perfil de les quals pot ser interessant per al seminari. En l’acte obert, serà una representació dels participants en la mesa de diàleg l’encarregada d’exposar en públic el resum del debat generat.

Parlant sobre la seua vida, nasqué probablement a Girona, pels volts de 1330, i ingressà de ben menut en l'orde franciscà, com era molt normal entre els fills de famílies acomodades (com era la seua) en aquella època. Seguí després un ampli periple d'estudis per diversos centres universitaris, tant de la Corona d'Aragó com d'Europa Occidental. D'entre ells, tenim molts indicis que el que més li influí va ser la Universitat d'Oxford, on els franciscans tenien llavors un brillant estudi, que donà figures com per exemple Robert Grosseteste, Ricard de Middletown, Adam Wodham, Robert Cowton o Joan de Gal·les, a banda de les dos màximes figures del pensament franciscà del s. XIV: el beat Joan Duns Escot  i  Guillem d'Ockham.


Els seus estudis culminaren amb l’obtenció del títol de mestre en Teologia (grau màxim universitari de l'època) en 1374 en la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Obtingut aquest títol, torna a Catalunya, i se tenen notícies d'ell a Barcelona, Vic i Girona.


En 1379 aproximadament, el rei Pere el Cerimoniós li encarregà la seua gran “obrada”, en paraules del mateix rei: Lo Crestià. Aquesta obra devia haver consistit en una Summa Theologica, com les que se feien llavors, en tretze volums, i ací ve la novetat, en llengua vulgar. D'aquests tretze volums sols s'arribaren a composar quatre, i amb materials destinats per a la resta, composà Eiximenis altres obres, de les quals parlarem després. El Primer del Crestià (376 capítols més 5 del pròleg a tot Lo Crestià), doncs, el primer d'aquests volums, fou conclòs a Barcelona vers 1381 i versa sobre una introducció general i apologètica del cristianisme.


Cap al 1382 es té constància ja de l'estada de Francesc Eiximenis a València. S'ha dit que la seua vinguda es degué al desig dels jurats de València d'atreure a la ciutat figures destacades dels ordes mendicants, que donaren gran lluentor intel·lectual a la ciutat. Ací conclogué Eiximenis la resta de llibres de Lo Crestià: El Segon (239 capítols), vers 1382, que tracta sobre la temptació; el Terç (1.060 capítols), vers 1384, que tracta sobre el mal en general i els diversos pecats en concret, i el Dotzè (907 capítols), amb una primera versió conclosa vers 1387 i la versió definitiva conclosa vers 1391, que és un veritable manual de governants, a l'estil dels nombrosos De regimine principum d'aquesta època, de contingut enciclopèdic, dedicat a Alfons d'Aragó, primer duc de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça i marquès de Villena.


Al poc d'arribar a València, a més, vers 1383, escrigué el Regiment de la Cosa Pública, una obreta de 39 capítols dedicada als jurats de València, on els dóna consells per al bon govern i exposa sintèticament l'ideari pactista medieval.


A València, l'activitat de Francesc Eiximenis fou incessant i podem destacar diverses fites. Així, fou un dels tres religiosos encarregats de pronunciar l'elogi fúnebre de Pere el Cerimoniós en 1387, i també del discurs per a celebrar la campanya siciliana de 1392. No debades, Eiximenis fou autor d'un Ars Praedicandi (Manual de Predicació) en llatí, on dóna consells i pautes per a elaborar sermons, a l'estil de manuals semblants que se feien en aquella època. També fou comissari apostòlic d'una croada valenciano-mallorquina contra els pirates del Nord d'Àfrica entre 1397 i 1399. També rebé l'encàrrec, que no reeixí, de part del Consell de la ciutat de València, d'encapçalar una comissió que pretenia unificar els diversos estudis de la ciutat en setembre de 1399. Col·laborà, en fi, en la fundació del convent franciscà de Sant Esperit de Morvedre, prop de Gilet, en 1404. En aquesta fundació tingué part important la reina Maria de Luna, muller de Martí I l'Humà (o l'Eclesiàstic). Aquesta reina podem dir que fou filla espiritual seua. A ella li dedicà un deliciós devocionari en valencià conegut com a Scala Dei a finals del s. XIV (o principis del XV), i l’assistí espiritualment poc abans de morir aquesta reina en desembre de 1406 a Vila-real.


Eiximenis no desatengué la seua dimensió d'home d'Església mentre estigué a València. Així, participà en 1392 en una comissió d'experts que revisà els llibres hebraics furtats durant el sagnant pogrom de 1391. També en 1391, en una època dura i perillosa per a la Ciutat i Regne de València, organitzà una espècia d'exèrcit espiritual que recorregué els monestirs de prop de València on demanà als religiosos “llurs oracions, per impetrar ajuda e remei”. En darrer terme, participà en 1397 i 1398 en una comissió de teòlegs de tota la Corona d'Aragó (entre els quals estava el dominic Antoni Canals), per a assessorar el rei Martí sobre el Cisma d'Occident. Així mateix, mantingué excel·lents relacions amb Hug de Llupià bisbe de València entre 1398 i 1427, a qui dedicà, possiblement en 1398 el Pastorale (Pastoral), de 167 capítols en llatí. És un complet manual de consells per a un bisbe, on se nota molt la influència de l'obra homònima de sant Gregori.


Després de la mort del rei Pere el Cerimoniós en 1387, principal impulsor de Lo Crestià, Eiximenis abandonà definitivament aquest projecte i se centrà més en temes espirituals, contemplatius i fins i tot místics que il·lustren la majoria de les seues obres posteriors. Tenim així el Llibre dels Àngels (201 capítols), conclòs en 1392, dedicat a Pere d'Artés, mestre racional, que és un veritable tractat d'angelologia i que tingué molt d'èxit, essent el llibre d'Eiximenis que fou més traduït (traduccions al llatí, francès, castellà i fins i tot el flamenc). Una de les versions incunables franceses fou el primer llibre imprès a Ginebra. Aquesta obra contribuí a més poderosament a difondre la devoció als àngels entre la població valenciana. Posteriorment, vers 1396, escrigué el Llibre de les Dones (396 capítols), dedicat a Sanxa Ximenes d'Arenós, comtessa de Prades, on al principi es donen algunes directrius bàsiques per a l'educació femenina segons els cànons de l'època, però després s'hi fa una completa exposició dels fonaments de la fe catòlica (i s'aprofiten molts materials destinats a llibres no escrits Lo Crestià).


Les seues dos últimes obres importants denoten ja l'enfocament preferentment espiritual i contemplatiu de què hem parlat. La darrera obra en valencià, la Vida de Jesucrist (691 capítols), dedicada també a Pere d'Artés, conclosa possiblement en 1403, és una obra que pretén, com diu el pròleg, escalfar els creients en l'amor a Crist i sa mare la Verge, la Gloriosa, com ell l'anomena. És un complet tractat, doncs, cristològic i mariològic, però amb contingut més ample i, com les obres més importants d'Eiximenis, gairebé enciclopèdic. D'aquesta obra es feren traduccions al francès i al castellà. L'incunable de la traducció castellana, feta per fray Hernando de Talavera, O.S.H., primer bisbe de Granada després de la Reconquesta, fou el primer llibre imprès en eixa ciutat. El Psalterium alias Laudatorium (Saltiri o Laudatori), compost a principis del s. XV, és un bell recull de 344 oracions en llatí que Eiximenis dedicà al papa d'Avinyó Benet XIII, estructurades en tres cicles: De laude Creatoris (sobre la lloança del Creador), De vita et excellentia Redemptoris (sobre la vida i excel·lència del Redemptor) i  De vita et ordinatione hominis viatoris (sobre la vida i ordenació de l'home viador).


Precisament aquest papa d'Avinyó, Benet XIII, l'aragonès Pero Martines de Luna, el convocà al concili de Perpinyà a finals de 1408 i el nomenà patriarca de Jerusalem  i bisbe d'Elna, antiga denominació de la diòcesi de Perpinyà. El 15 de maig de 1409 ja consta el nomenament del successor d'Eiximenis en la diòcesi de Perpinyà. I un mes abans, entre el 25 i el 26 d'abril de 1409, es féu un acurat inventari dels llibres que Francesc Eiximenis posseïa, que encara estaven a València, i no havia tingut temps encara d'endur-se a Perpinyà. Es pot suposar, per tant, que morí a Perpinyà poc abans d'eixa data. Francesc Eiximenis fou soterrat al convent franciscà d'eixa ciutat rossellonessa.

 
Lluís Brines, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

La PDaD dona suport a la iniciativa i anima a secundar aquesta aturada internacional feminista en les ocupacions, les cures i el consum des de les 12h fins a les 13h del dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Aquesta mobilització té, per primera vegada, característiques de vaga global i inclou una llarga llista de reivindicacions compartides en contra de determinats problemes: violència de gènere, bretxa laboral, treball no remunerat i a favor de la participació política i els drets sexuals i reproductius entre d’altres.
 

L’aturada tindrà multitud d’iniciatives, i en alguns països tindrà característiques de vaga general de 24 h, que segons les seues promotores, vol articular-se a través de “diferents i noves maneres de fer vaga, construint un instrument potent que permeta l’abstenció del treball productiu i reproductiu”. Es vol aconseguir, doncs, una aturada general, dins i fora dels llocs de treball, “per a les precàries, les ocupades en el món del treball, les aturades o les pensionistes; per a les dones sense salari i per a aquelles que reben un subsidi o les que no; per a les dones migrants amb papers o sense; per a les dones autònomes i les estudiants; a les cases, als carrers, a les escoles, als mercats, als hospitals, als barris…”.
 

La PDaD dona també suport explícit a les reivindicacions i convocatòries del moviment sindical del País Valencià i convoca a les manifestacions que tindran lloc a Alacant, Castelló, Elx i València el dia 8:
 

• Alacant, a les 19.30 h des de la plaça dels Estels.
• Castelló, a les 19.00 h des de la plaça Maria Agustina.
• Elx, a les 20,30 h des de la plaça de l’Aparadora
• València, a les 19.30 h des dels Jardins del Parterre.

Així mateix dona suport a la resta d’activitats que el moviment feminista i sindical va concretant, com la concentració el 8 de març, des de  les 00.00 fins a les 01.00 de la matinada, a la vigília amb espelmes prevista a València i Xàtiva i a l’aturada convocada de 12 a 13 h a l’ esplanada de la Facultat de Ciències Socials de València amb el lema #treballsocialtambeensaturem.

De totes aquestes lluites locals i globals a la vegada, crec que és important destacar els èxits conquerits, tot i que inconclusos, per la revolució mundial de 1968. Una revolució que va ser molt més que el maig francès –va durar més de tres anys i afectà països tan diferents com EUA, França, Txecoslovàquia o Mèxic-  i va suposar un salt qualitatiu en la lluita pels drets i les llibertats de les dones en amples regions mundials,   i un canvi ideològic-cultural que ens ha deixat uns paradigmes que encara condicionen positivament el nostre present.


Tanmateix, hem de ser conscients que tota lluita té els seus daltabaixos, amb moments on milions de dones sortim al carrer, i altres de baixada on hem de fer esforços per no recular en allò aconseguit i mantenir l’espurna de la lluita fins a la següent onada exitosa. És en aquests moments de cert replegament on es posen en qüestió les experiències i els sabers col·lectius i on entren els dubtes sobre allò que fem i com fer-ho. Per això, crec que és bo aprofitar la commemoració del 8 de març -diada mundial de les dones treballadores- per a tornar a palesar els eixos centrals del feminisme compromès amb les dones treballadores i amb la lluita de classes. 


Vivim i patim una societat patriarcal que és el resultat històric d’uns processos socials que van acabar amb la meitat de la població –les dones- sotmeses per raons de gènere. Paral·lelament a la dominació de gènere van anar apareixent altres dominacions com les de classe i les dominacions d’uns pobles per altres, que també ens afectaven en tant que formàvem part del poble socialment dominat i dels pobles políticament sotmesos a imperis exteriors. Aquesta dominació patriarcal ha sigut mantinguda a traves de la història sent subsumida pels diferents sistemes de dominació que han anat succeint-se. Així, el patriarcat ha anat adaptant-se com a part del sistema de dominació a les societats basades en l’esclavatge, les tributàries, les feudals..., fins arribar al capitalisme en les seues diferents fases -mercantilista i d’acumulació primitiva, capitalisme industrial, imperialisme i l’actual etapa de neoliberalisme-. En totes aquestes successions de sistemes de dominació, el patriarcat ha sigut i és imprescindible per als sectors socials beneficiats i que es troben en la cúpula de la piràmide social.


Convé recordar que tot sistema de dominació necessita del poder i del consens per a poder mantenir-se. Si el poder, com és sabut, es basa en la utilització dels aparells coercitius –judicial, policial, militar-,  el consens necessita de la complicitat de sectors socials als quals se’ls atorga una part dels guanys de la dominació. En el cas del patriarcat, els beneficiats parcials són els homes que, malgrat patir històricament l’esclavatge, la servitud o l’explotació laboral, sempre s’han mantingut –gràcies al consens amb la cúpula del sistema- un esglaó per damunt de les dones acceptant el doble paper de víctima social i botxí de gènere.


Només comprenent en tota la seva dimensió social i contradictòria l’actual fusió estratègica del capitalisme neoliberal amb el patriarcat, podrem dotar-nos d’eines i programes que poden posar-lo en qüestió més enllà de la simple voluntarietat o de les lluites sense estratègia definida.


Aterrant a l’actualitat hem pogut comprovar com les reivindicacions i lluites per la igualtat de drets laborals de les darreres dècades s’han anat en orris amb l’embranzida del capitalisme i l’excusa  de la crisi del 2008. Salaris un 26% més baixos que els homes, feminització i sectorialització de la pobresa, altíssimes taxes d’atur, precarietat estructural, manteniment dels sostres de vidre, minorització en llocs directius i un llarg etc. negatiu.


En la dècada dels 90, amb les lluites socials esmorteïdes i amb l’emergència i visualització de la violència de gènere i els feminicidis, el moviment feminista es va bolcar per aconseguir una llei integral contra la violència. Algunes persones i entitats, tot i participar de la reivindicació, ja vam alertar que tal llei era necessària però que seria insuficient. Dissortadament, la llei orgànica 1/2004 que va ser rebuda amb innumerables mostres d’alegria pel moviment feminista en general, va mostrar ràpidament les seues limitacions i insuficiències. Tot i haver avançat en instruments de prevenció i lluita contra la violència i en certs aspectes de suports a les víctimes, la violència i els feminicidis són una nafra sagnant que travessa tota la societat.


Hui, bona part del feminisme és un clam reivindicant un pacte d’estat contra la violència. Cal un acord de les més amples dimensions que siga assumit per tota la comunitat política, que incorpore elements preventius, educatius, comunicatius, legislatius i de suport a les supervivents. Però atenent a les raons expressades a la primera part d’aquest article, no serà suficient perquè eixe acord difícilment incorporarà una superació del sistema de dominació en el qual vivim/patim, és a dir, la superació del que representa la suma del patriarcat i del capitalisme neoliberal, sumant a més al País Valencià, la manca de possibilitats legislatives i econòmiques, per l’infrafinançament i l’espoli estructural que limita molt el marge competencial de les institucions autonòmiques.


La reflexió que propose no és deixar les reivindicacions parcials i concretes de l’agenda feminista i de les dones treballadores, ni tampoc dedicar-nos a esperar sine die  la idíl·lica i futura revolució total i global, entre d’altres coses perquè mentrestant ens va la vida en el tema. Caldria però que inserirem totes les lluites en un projecte vital i estratègic que sàpiga combatre i reconèixer que el nostre enemic actualment és un monstre de dos caps –patriarcat i capitalisme neoliberal- i múltiples braços que mantenen, reprodueixen, divulguen, assassinen i s’aprofiten en grau divers d’aquest sistema. El “buenisme” que oblida o amaga els interessos estratègics del sistema, i les propostes d’apoderament de la dona sense tindre en compte la confrontació d’interessos, és en el millor dels casos, insuficient.


Encarna Canet Benavent @EncarnaCanet, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV@DaDPV i responsable de Polítiques d’Igualtat SETPV-IV València @STEPV_Iv

Al seu torn, Vicent Pitarch, ha volgut remarcar que el dret a decidir és un dret per l'alliberament nacional dels pobles sense estat i que es contraposa, precisament, al “justo derecho de conquista”, en refeència a la possible realització d'un referèndum i quin és el subjecte de votació, és a dir, el poble de Catalunya.
 

Ambdós ponents han incidit en què el dret d'autodeterminació, malgrat no estar recollit a la Constitució Espanyola, és un dret reconegut internacionalment i està contemplat en la majoria de constitucions dels estats europeus. Igualment, han coincidit en què expressar l'opinió política mitjançant les urnes és el dret democràtic bàsic.
 

A l'acte han assistit més de 30 persones de diversos col·lectius on totes ens hem possicionat a favor de la democràcia i el dret a decidir.
 

2 de març del 2017

Castelló de la Plana (la Plana)

Per  a  evitar  que  l’acte  s’eternitzara, en  aquesta  ocasió,  els  partits  polítics  presents, els sindicats, els  grups  LGTBI  i  els  altres  moviments  socials  de  diversa  índole  (entre  els  quals  estava  la  Plataforma  pel  Dret  a  Decidir  del  País  Valencià)  no  han  participat  amb  el  tradicional  discurs  d’intencions  envers  els  drets  LGTBI. Aquesta  vegada  el  format  de  l’acte  ha  consistit  en  diversos  discursos  dels  diferents  responsables  de  coordinació  que  ha  tingut  l’organització  en  aquests  trenta  anys  d’existència: Fernando  Lumbreras, Miguel  Ángel  Fernández, Rubén  Sancho, Ximo  Cádiz, Antonio  Poveda, Luisa  Notario, José  Fco.  de  Lamo, Mar  Ortega  i  Fani  Boronat, reelegida  de  nou   en  aquest  congrés  com  a  coordinadora  general. Els  parlaments  han  girat  al  voltant  de  la  faena  feta  durant  aquestes  tres  décades  per  part  del  Col·lectiu  i  del  treball  que  en  la  societat  realitzen  les  entitats  allí  presents  en  relació  als  drets  LGTBI  en  coordinació  amb  el  Lambda. No  han  faltat  tampoc  els  homenatges  a  personalitats  històriques  del  Col·lectiu  com  ara Ana  Cano (Melu), que  malauradament  no  ha  pogut  gaudir  de  l’aprovació  de  la  nova  Llei  integral  del  reconeixement  del  dret  a  la  identitat  i  a  l’expressió  de  gènere.


L’espai  institucional  va  ser  cobert  per  l’alcalde  de  la  ciutat  de  València, Joan  Ribó;  la  diputada  d’Igualtat,  Isabel  García,  i  la  vicepresidenta  de  la  Generalitat  Valenciana,  Mónica  Oltra. Els  tres  representants  polítics  van  agrair  el  treball  del  Lambda  durant  aquests  trenta  anys  a  la  vegada  que  animaren  a  continuar  treballant  per  a  aconseguir  la  igualtat  real  en  tots  els  àmbits  de  la  vida  de  les  persones.
 

“Mujeres  y  Punto”, una  agrupació  de  dones  que  es  reuneixen  setmanalment  des  de  l’any  2012  per  a  teixir  i  compartir  experiències,  s’encarregaren  en  l’escenari  d’il·lustrar  el  lema  de  l’esdeveniment, filant  diverses  banderes  del  col·lectiu  LGTBI. Per  altra  banda, la  periodista  Amàlia  Garrigós  es  va  encarregar  de  la  presentació  de  les  persones  que  participaren  amb  els  seus  discursos. María  Rosa  Riquelme  va  tancar  l’acte  oferint-nos  un  parell  de  cançons  “unint  forces, connectant  lluites, teixint  amb  tu  un  món  millor, un  món  divers…” segons  una  de  les  estrofes  musicades, a  la  vegada  que,  per  tot  l’auditori,  anaven  volant  cabdells  multicolors  que  feien  que  els  assistents  ens  alçarem  per  a  cantar  junts  entre  una  xarxa  que  tots  anàvem  filant.


L’acte  inaugural  va  ser  un  èxit  en  la  forma  i  en  el  fons. En  ell  es  va  evidenciar  la  confluència  de  moltes  organitzacions  que  volen  “unir  forces, connectar  lluites…”, tal  com  es  va  cantar. Perquè  aquells  que  ens  volen  separar  no  ho  aconseguiran  si  nosaltres  no  ho  volem. Els  interessos  d’aquests  “aquells”  es  podrien  resumir  en  “per  a  mi  sí… però  per  a  tu  no”. En  aquest  sentit  la  vicepresidenta  del  govern,  Oltra,  argumentava  que  ella  es  rebel·lava  contra  qui  no  acceptava  avanços  socials  que  atorgaven  drets  a  diferents  col·lectius  però  que  no  obligaven ningú.


Efectivament  podríem  imaginar  que  aquelles  persones  que  actualment  neguen  els  drets  de  les  altres, podrien  ser  les  que  no  admetien (o  no  admeten  encara)  el  sufragi  de  les  dones, el  sufragi  universal, el  divorci, l’avortament, el  matrimoni  entre   persones  del  mateix  sexe  o,  en  definitiva,  les  identitats  forçadament  perifèriques  en  el passat  o  en  l’actualitat. Aquesta  mena  de  psicopatia  social  ve  donada  pel  seu  marcat  comportament  antisocial  i  falta  d’empatia  amb  les  persones. Però,  curiosament, una  vegada  s’han  assolit  reivindicacions  com  les  anteriors, no  dubten  a  usar  eixos  drets  en  el  seu   benefici  després  d’haver  fet  el  que  és  possible  perquè  fracassaren  en  la  seua  implantació  en  la  societat. Són  aquelles  persones  indiferents  amb  els  desapareguts  i  represaliats  pel  franquisme  o  amb  el  drama  dels  refugiats. Aquelles  que  donen  suport  a  la  persecució  de  treballadors, actors, intel·lectuals  o  cantants, com  el  cas  més  recent  del  raper  mallorquí  Valtònyc. Cas  que  crida  l’atenció, especialment  perquè  el  raper  ha  sigut  condemnat  per  l’Audiència  Nacional  aquest  febrer  a  tres  anys  i  mig  de  presó, quan  ha  eixit  també  la  sentència  del  cas  Noos  i  la  societat  ha  vist  com  se’n  riuen  a  la  nostra  cara. Són  aquelles  persones  que demanen  “llibertat  i  respecte”  a  l’associació  “Hazteoir”  del  grup  internacional  ultra  CitizenGo  i  que  treballen  per  a  desvirtuar  la  Llei  de  la  Transsexualitat  que  es  vol  implantar  en  el  País  Valencià  o  per  a  perpetuar  amb  les  seues consignes  la  violència  de  gènere. Només  cal  fixar-se  en  el  missatge  de  l’autobús  de  l’odi  que  aquests  dies  ha  causat  tanta  polèmica. Són  les  persones  que  neguen  el  dret  dels  pobles  a  l’autodeterminació  com  en  el  cas  de  Catalunya, on  la  majoria  de  la  població  vol  fer  un  referèndum. I  el  llistat  pot  fer-se  més  llarg  encara. Aquestes  persones  s’atrevirien  a  justificar  els  camps  d’extermini  nazis, l’apartheid  de  Sud-àfrica  o  l’esclavitud  si  així  ho  manara  la  llei?  Perquè  tot  i  que  les  lleis  estan  per  a  ser  complides, també  és  cert  que  aquestes  són  per  a  tothom  i  que  estan  per  a  garantir  la convivència  social  i  adaptar-se  a  la  mateixa  societat  i  ser  modificades  en  cas  de  ser  necessari. Perquè  la  llei  i  el  fet  legítim   no  sempre  coincideixen.


Per  tot  això, des  de  la  Plataforma  pel  Dret  a  Decidir del  País Valencià  ens  hem  marcat  com  a objectiu  treballar  per  a  defensar no  únicament  els  drets  dels  valencians  per  aconseguir  ser  un  objecte  polític  que  decidisca  el  seu  futur sinó  també  aquells  drets  individuals  i  col·lectius  de  les  persones. Drets  que  ens  poden  ajudar  a  aconseguir  una  societat  més  justa  i  igualitària.  

En aquells dies el poder polític estatal del PP, va ordenar a través de la delegada del Govern Paula Sánchez de León, exercir amb tota la força la repressió contra el jovent primer i el poble que va respondre solidariament, i el seu braç executor, el cap de la policia a València, Antonio Moreno, el qual va qualificar el poble «d'enemic» i va actuar amb un nivell totalment desproporcionat de repressió, identificacions, retencions, detencions, ferits i ferides... tot açò sense cap reacció del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, ni de l'alcaldessa de València, Rita Barberà, també del PP. Un veritable exercici de corrupció política, obviant que el seu poder era, en tot cas, un poder delegat pel poble que estava sent reprimit davant la seva total complicitat.
 

Com a reacció a tot açò es va constituir l'Assemblea per les Llibertats i contra la Repressió (Assemblea el Micalet) que agrupava la pràctica totalitat de forces democràtiques politiques, sindicals i socials i que fins l'actualitat ha afrontat, amb un balanç general satisfactori, l'activitat social antirepressiva i els casos judicials i de sancions. Quasi tots els judicis han estat guanyats i les sancions recorregudes ,anul·lades.


De tot açò podem extraure dues lliçons: la primera és que el poble podem posar en escac un poder contrari als interessos de les classes populars, i la segona, que els organismes oficials, oblidant que la seva funció és la de defensar els interessos generals, saben que cal aturar aquestes mobilitzacions «el carrer no pot ser de la ciutadania». Per això ens van imposar la Llei Mordassa, una limitació de les ja minses llibertats aconseguides en aquesta democràcia de tant baix perfil.
 

Ara al País Valencià el panorama polític ha canviat i a l'estat Espanyol el suport al PP ha disminuït, però la política d'Estat continua sent majoritàriament contrària als interessos generals. Per això ara també mostrem la nostra denúncia i exigim la derogació completa d'aquesta llei antisocial, la demanda de les llibertats necessàries i del dret a decidir de tot un poble sobre qualsevol aspecte social, polític i sobre el dret de manifestació quan i de la manera que es considere oportú.
 

L´acte unitari del dia 16 va estar organitzat per l´Assemblea per les Llibertats i contra la Repressió-València sense mordassa i comptava amb el suport les següents organitzacions: Acontracorrent, BEA, SEPC, FEU, COS, Intersindical Valenciana, CGT, València en Comú, Poble Lliure, Obrim Fronteres, PCPV, Estrela Roja de Benimaclet, Plataforma per un nou model energètic (Px1NME), Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià, 15M.MASSANASSA, 15M València en peu-Global Nuit, Entre Pobles, ATTAC-PV , Iaios flautas, Pah València, EUPV, Escola Valenciana, ERPV, JERPV, Ecologistes en Acció, Compromís, Assemblea per les Llibertats i contra la Repressió-València sense Mordassa.

 

Encarna Canet: Membre De La Plataforma Pel Dret A Decidir Del País Valencià 

En teoria el poder resideix en el poble: en totes i cadascuna de les persones d´un àmbit determinat. En la pràctica veiem com el poder, la major part de les vegades, es presenta llunyà i opac i el veritable poder es troba, en mans de les persones o partits que haurien de ser només la delegació o la representació de la majoria social. Els representants del poble per a exercir el poder (quan no directament els usurpadors) han passat a comportar-se com a autèntics propietaris, produint-se un canvi entre la representació i la propietat. A poc a poc les persones ens hem anat acostumant a eixa realitat i sembla que, llevat de moments concrets, ens aconformem. No obstant açò i en un procés històric, hem aconseguit recuperar una part de la nostra potestat i podem votar periòdicament qui ens representarà, condicionant de manera important la gestió que es fa des de les esferes del poder. D´aquesta manera amb la delegació del poder en unes minories elegides periòdicament aquestes s´han anat consolidant en una sèrie d´institucions: ajuntaments, parlaments, governs, etc.
 

Amb el pas del temps les institucions creades com a representació del poble i l'espai per a la gestió pública han esdevingut permanents, mentre les persones elegides per a governar-les van canviant temporalment. Açò ha provocat un segon canvi de rol o inversió que consisteix en que les persones elegides per a governar es dediquen només a la mera gestió administrativa mentre qui acaba dirigint és la dinàmica consolidada de les institucions. El resultat de tals canvis ha estat perniciós perquè per a corregir el fet que una minoria detente el poder contra la majoria ens hem dotat de processos electorals que ens permeten elegir la representació de la majoria, i el resultat és que les institucions des de les quals s´hauria de tornar la potestat o poder al poble, s´han convertit en les garants de mantindre´l segrestat per les minories. 
 

El País Valencià és un clar exemple d´aquesta inversió de papers o canvis de rols que tant ens està perjudicant. Durant molts anys el poder i la gestió ha estat detentada directament contra el nostre País i la nostra gent. Ara, i gràcies a poder votar, hem acabat fent fora de la majoria d´ajuntaments, de les Corts i del Govern de la Generalitat a aquells que, com el PP, governaven només a favor d´unes minories molt concretes i consolidaven el poder de les institucions mitjançant normes i dinàmiques injustes. Després d´any i mig dels nous governs del canvi, estem comprovant com no només no estan canviant el sentit de les institucions sinó que, a més, les persones que havíem elegit per a fer aquest canvi s´han tornat -en molts casos i segurament en contra de la seva voluntat o de forma inconscient- en les gestores del seu manteniment.
 

Revertir aquesta situació ens sembla cabdal i urgent. Tot i tindre consciència de les enormes dificultats per a fer-ho sabem que si no ho fem no sols haurem esgotat les possibilitats del canvi que prometíem sinó que estarem traint la voluntat de milers de persones que han confiat en nosaltres. Per això ens proposem començar a fer-ho (o seguir fent-ho) allà on estem, als municipis i des dels municipis, per dues raons: la primera perquè en eixe joc pervers entre la relació del poble i les (seues?) institucions, els ajuntaments són les institucions més properes al poble i per tant les més permeables, almenys en potència. La segona, perquè als municipis hi han encara espais des d´on ajudar a empoderar la gent en un procés d´enriquiment mutu entre el poble i la seua representació que permeten pegar-li la volta a la relació actual entre la institució i la delegació del poder popular. Tals processos acabaran impregnant tot el País.
 

Ara mateix no està totalment al nostre abast poder definir com fer-ho amb tot de detalls, més enllà de mostrar la ferma voluntat i unes línies generals de per on començar. De fet, aquest article el publiquem cercant la possible complicitat i col·laboració de moltes altres persones que poden estar pensant en termes semblants i és una invitació a (re)trobar-nos en el camí que ens ha portat on som, però que vam iniciar per a canviar les coses i no solament per a gestionar-les millor. Podríem començar assumint que el municipalisme és una veritable escola de formació política (de com gestionar la vida) al servei del poble. Aquesta formació ens ha de servir col·lectivament i no sols com una mera etapa per a impulsar biografies individuals.
 

El coneixement dels límits jurídics, econòmics i competencials municipals ens hauria de portar a la creació d´un front municipalista per a reivindicar i aconseguir un canvi de les competències i en conseqüència en el repartiment del finançament públic entre les diverses institucions/administracions. Amb les competències actuals i futures hem de fer créixer els espais de democràcia directa i participativa, potenciant tant com pugam en cada circumstància l´autoorganització popular i el dret a decidir. Hauríem de potenciar que els nostres pobles i ciutats siguen realment sistemes dinàmics d´integració social potenciant una gestió econòmica, social i territorial veritablement sostenible en el temps sempre pensant en les generacions venidores. És a dir, que siguen igualitaris cap a dins i activament solidaris cap a fora.
 

Totes aquestes línies d´intervenció que només exposem a grans traços, poden i han de generar unes sinèrgies polítiques més enllà de cada municipi per véncer totes les resistències que trobarem a dojo per recuperar el País. Sabem que tot això que proposem hem de fer-ho en un país que no ha revertit les polítiques alienadores que ens van imposar, amb un finançament deficitari (pensat des d´Espanya com a mera redistribució de la gestió administrativa) i, a més a més, patint un espoli sagnant que ens empobreix com a persones i com a País (que ni tant sols és denunciat des de les nostres institucions). Sí, som conscients que necessitem un projecte de (re)construcció del País Valencià i ens proposem fer-lo principalment recolzant-lo en el municipalisme en clau de País.
 

Tan de bo el nostre municipalisme trobe complicitat i ressò en altres espais ocupats ja per voluntats semblants a les nostres. El camí seria més ràpid i fàcil. Nosaltres continuarem caminant fent País Valencià al costat de tots i totes les que viatgen en la mateixa direcció, això sí, desterrant del nostre vocabulari el desànim, el pessimisme i els càlculs de poca volada. Ja està bé del ara no toca: Si no és ara quan? Si no som nosaltres qui?
 

Signen també Carles Casanova, regidor de Benlloch; Jan Manel Conejero, regidor i tercer tinent d´alcalde de Banyeres de Mariola; Alexandre Ruiz, regidor i primer tinent d´alcalde de Bellreguard.