Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre) en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions, sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.

La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares, consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.

Si aquesta reforma constitucional, impulsada i imposada des d’altes esferes, fóra acatada pel govern d’Argentina, en favor d’una doctrina de xoc econòmica, absolutament indispensable per al desenvolupament nacional i la competivitat en els mercats de bla-bla-bla (sé que a efectes pràctics no va suposar una reforma constitucional, però ens val com a escenari metafòric); PP i PSOE aplaudirien fervorosament des de les seues confortables bancades en el Congrés dels Diputats. I si cap a l’any 2001, s’armara la de Dios-es-Cristo amb el Corralito i la gent isquera al carrer amb les cassoles sota el braç, estic ben segur (posaria la mà en el foc!) que ells (i els altres) mirarien cap a una altra banda i xiularien alguna melodia de distracció: semblarien de sobte el Parlament d’Estocolm, de tan suecs com voldrien fer-se passar…

Li diuen democràcia.

Tothom compra, ven i bescanvia a la Plaça Redona.

Allà vaig aconseguir els tres cromos que em faltaven per a completar l’àlbum de la Lliga Espanyola de Futbol de la temporada 1991-1992: estem parlant dels irrepetibles Luboslav Pènev i Hristo Stòitxkov, jugadors búlgars del València CF i del Barça, respectivament; i del bosnià (aleshores encara amb passaport de la República Federal Socialista de Iugoslàvia) Meho Kodro, davanter de la Reial Societat, que, per alguna raó, durant aquell curs era sense dubte el cromo més difícil de trobar (ben pocs companys de la meua classe el tenien!).

Viatgem en el temps fins al mes d’agost de 2011. Jorge Bellver (PP), regidor d’Urbanisme en l’Ajuntament de València, acaba d’anunciar, amb bombo i platerets, que a partir de l’u de setembre d’enguany començarà la remodelació d’aquesta plaça.

Amb l’habitual llenguatge triomfalista i sense contingut que acostumen a utilitzar els membres de l’equip de govern de Rita Barberà en les seues declaracions, ha qualificat el projecte de “espectacular, ambiciós i respectuós amb el seu entorn”. I ha manifestat que aquestes obres “suposaran la reurbanització de l’espai interior de la plaça i dels accessos, l’eliminació de barreres arquitectòniques, la restauració de la font, la instal·lació de noves parades de venda i una nova coberta, fruit d’un complet estudi que ha unit innovació, funcionalitat i disseny”.

La pregunta òbvia que em formule, abans que cap altra, és com dimonis (per no utilitzar una paraula més malsonant encara) es pretén compaginar el “respecte a l’entorn” arquitectònic propi de la València de 1840 amb “el disseny i la innovació”.

Digueu-me escèptic, però no ho veig gens clar.

Només cal pegar-li una ullada a les reproduccions virtuals que acompanyen la nota de premsa: quan les obres estiguen acabades, aquesta plaça tan entranyable (entranyable per a mi i per a molts valencians i valencianes) s’assemblarà més al rebedor fosterià d’un moderníssim aeroport o sala de congressos, que al paisatge on molta gent ens vam deixar la infantesa.

El model urbanístic de Bellver (i dels seus predecessors en el càrrec) és el d’una ciutat de postal, de cartró-pedra. D’un centre històric de cara a la galeria, de souvenir. Acomodat entre bous, palmitos i vestits de faralaes. D’uns carrers impol·luts, sense màcula, com una figureta de Lladró. Amb la façana lluenta de les Torres de Serrans com a exemple, més blanca que el dia que la inauguraren, ja fa uns quants segles. Sense músics ni mims per les voreres del Carme, no siga cosa que espanten el turisme de qualitat que ha vingut gràcies a la Copa Amèrica i la Fórmula1: visitants que es passegen amb les butxaques plenes de bitllets i inverteixen els seus estalvis en bosses de mà Louis Vuitton, ulleres de sol Rayban i fulards d’Hermès, adquirits directament en els top-manta, amb una semblança increïble als productes originals.

Si des de la regidoria d’Urbanisme pogueren provocar artificialment un terratrèmol que assolara sencer el districte de La Séu i el reduïra a enderrocs, ho farien tranquil·lament, i tornarien a alçar-lo des de zero: evidentment, telefonarien a Santiago Calatrava per encomanar-li l’encàrrec. Ja sabeu: formigó blanc i trencadís, marca de la casa.

Millor serà que no els donem idees.