https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/ Fri, 07 May 2010 11:46:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3572/ofensiva-sense-treva-del-capitalisme https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3572/ofensiva-sense-treva-del-capitalisme Fri, 07 May 2010 11:46:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3572/ofensiva-sense-treva-del-capitalisme
Altres països esperen l'atac dels "mercats financers". La plena dimensió d'aquests atacs només es comprèn quan es recorda que els propis agents del mercat financer que creen "desconfiança" rebaixant la qualificació del deute, són els que després especulen sobre la possible fallida que ells mateixos provoquen. Imatge d'impotència que els "mitjans de comunicació" transmeten i difonen a tot arreu. No es pot fer res, ens diuen, davant el dictamen dels mercats, com si l'actuació dels mercats respongués a lleis naturals i no a les correlacions de força polítiques d'una societat de classes. El cost de la victòria del capitalisme neoliberal és enorme: una regressió social sense límits, l'apropiació dels serveis públics pel sector privat, una explotació de la força de treball sense límits en el temps (jubilacions cada vegada més tardanes) ni en la intensitat (sous cada vegada més baixos i precaris davant un increment cada vegada major de la productivitat del treball social).

La guerra del capitalisme contra els comuns (el poble) és una guerra no declarada, però no per això menys despietada. Es tracta d'imposar per tots els mitjans, però sobretot pels financers, l'extracció de renda, la sostracció de riquesa en favor dels qui controlen el capital, la privatització del comú. L'era del capitalisme productiu ha arribat a la seva fi. Per a això el capitalisme es necessita d'altres mitjans adaptats a la nova configuració del treballador: un sistema d'extracció de riquesa social àgil i discret, un sistema que pugui robar directament la riquesa socialment produïda i, alhora, dissimular el robatori. Aquest sistema d'extracció de riquesa i expropiació dels comuns són els mercats financers.

Ara ja és massa tard per defensar el capital productiu: ambdós termes són avui contradictoris. L'únic que ens queda és, com a Grècia, defensar-nos del capital en general, ja que aquesta és l'única manera d'alliberar espai per al poble. Només així podran tenir algun sentit la democràcia i la llibertat. 

  ]]> https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3431/urbanisme-a-garrotades-al-cabanyal https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3431/urbanisme-a-garrotades-al-cabanyal Fri, 16 Apr 2010 22:23:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3431/urbanisme-a-garrotades-al-cabanyal
Algunes novetats presagien en aquest cas el final d'aquesta era de caciquisme urbanitzador, al fallar la docilitat de la població i el context institucional que li eren favorables. L'associació de veïns Salvem El Cabanyal-Canyamelar va sol•licitar ja el 1999 al Ministeri de Cultura que confirmés que el pla especial promogut per l'alcaldia de València contribuïa a destruir un barri declarat Bé d'Interès Cultural al 1993. Després de deu anys de litigis, la Justícia i el Ministeri de Cultura van acabar donant la raó als demandants i exigint la suspensió i/o reorientació del pla cap a una veritable rehabilitació del barri d’acord amb la voluntat dels seus habitants. Tanmateix, l'Alcaldia i la Generalitat de València han prosseguit la inèrcia comú a aquest tipus d'operacions: van fer cas omís no ja de l'opinió de la població, sinó de la legalitat estatal, continuant les demolicions i reprimint amb desmesurada violència la protesta veïnal. 

Dins d'aquesta inèrcia, resulta veritablement indignant veure que mentre el discurs estatal defensa avui la rehabilitació i la participació ciutadana, la Policia Nacional Espanyola ha defensat les demolicions i ha reprimit la participació ciutadana. Però el més surrealista de la insistència de portar endavant l'operació és que els solars amb runes segueixin sent durant molt de temps el testimoni mut del seu fracàs, donat l'actual excés d'habitatges en venda. Només interessos mesquins i inconfessables poden explicar semblant irracionalisme.
 
 ]]> https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3430/ara-mes-que-mai-no-a-la-mat-1 https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3430/ara-mes-que-mai-no-a-la-mat-1 Tue, 16 Mar 2010 15:46:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3430/ara-mes-que-mai-no-a-la-mat-1
Ja fa molt temps que l'electricitat al nostre país va deixar de ser pública. Amb treball, els nostres precedents, a pic i pala, amb sous miserables, van construir la xarxa elèctrica, que ha acabat finalment privatitzada amb l'excusa que així serien més eficients. Ni tan sols ens queda el consol de demanar el traspàs de competències, ja que les empreses no traspassen, només negocien.

L'últim episodi del qual hem estat víctimes les comarques gironines ens ha de fer pensar en una alternativa. Les comarques o vegueries, els pobles o comunitats, hem de deixar d'omplir fulls de reclamacions. No ens hem de conformar amb les engrunes de les indemnitzacions. Treballem per una energia d'elaboració pròpia, no siguem tan dependents. Tenim rius, sol i vent, tenim massa forestal i tenim coneixement.
Si deixem passar la MAT, no només perdem el nostre paisatge, sinó que en pagarem tota la vida el consum i manteniment.  ]]> https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3429/increment-de-violencia-neoliberal https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3429/increment-de-violencia-neoliberal Wed, 03 Mar 2010 21:56:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/oriolromero/blog/3429/increment-de-violencia-neoliberal
És el cas del dissenyador gallec Adolfo Domínguez, que en una conferència pronunciada a principis de febrer al Fòrum Europa demanava públicament mesures com l'acomiadament lliure o el retard de l'edat de jubilació. Segons Domínguez, la possibilitat d'acomiadar sense traves administratives ni judicials faria que la gent "es guanyés el seu lloc de treball cada dia" i permetria als empresaris adaptar la seva producció a la demanda. Sense cap dubte, el modista és tot un nostàlgic, dels que pensa que qualsevol temps passat va ser millor, i que enyora el treball intensiu, clandestí i mal pagat que caracteritzava el sector tèxtil gallec fa pocs anys. Tant troba a faltar aquells temps no gaire llunyans que la seva firma subcontracta una part cada cop més gran de la seva producció a països com Bangladesh, Xina o Marroc,abandonant als proveïdors de l'Estat espanyol que es veuen forçats a tancar. I és que els tallers espanyols difícilment poden oferir els mateixos preus que les fàbriques bengalís, on les treballadores de la confecció cobren aproximadament 26 euros mensuals.

Amb la deslocalització i la subcontractació, a més de retallar costos, evita "problemes" com la representació sindical de les treballadores, amb els que ja va haver de lluitar en territori espanyol. Comissions Obreres recordava a inicis d'aquesta setmana que la firma Adolfo Domínguez ha rebut nombroses denúncies a Inspecció de Treball per contractes irregulars o per impedir la sindicalització de les treballadores. Contractant a factories xineses o marroquines, aquests inconvenients de les "rígides" legislacions laborals europees desapareixen. La conclusió de Domínguez i de gran part del món empresarial és clara: ells seguiran lluitant pel model que més els convé, el de la precarietat laboral, el de l'explotació i el de la competitivitat entre treballadores i treballadors que viuen en situació de misèria i que només poden optar entre la fam o el treball en condicions infrahumanes.

Després d'aquesta declaració de principis tampoc es va estar d'afirmar amb contundència que, donada la situació financera del sistema de seguretat social, retardar l'edat de jubilació és una mesura totalment "lògica". Però el lúcid anàlisi del senyor Domínguez topa directament amb la tossuda realitat del món empresarial i de les seves preferències a l'hora de contractar. Si els joves són el col·lectiu més afectat per l'atur, els majors de 50 anys són el grup amb més dificultats per reincorporar-se a l'activitat laboral en cas de perdre la feina. A Catalunya, per exemple, les persones que es jubilen anticipadament o per tancament de la seva empresa superen el 25% i les que ho fan estant en actiu no arriben al 50%.

Així doncs, quina és l'opció dels empresaris com Adolfo Domínguez? Incrementar el nombre de persones grans aturades enlloc de comptar-les com a jubilades? Augmentar el risc de pobresa de un col·lectiu ja prou castigat per la precarietat? ]]>