De la llunyania i la distància neixen els ponts i evoluciona la comunicació; de la privació l'enginy fa brotar les més belles flors de lis; l'amor s'enforteix i obté nous matisos amb la manca.

Com del silenci la musica en brolla o del dolor l'empatia sorgeix, l'absència és aquell res relatiu que ens obliga a teixir amb agulla de poeta el present amb el condicional: seríem feliços. Un horitzó no és res més que allò que vulguem que sigui.

Oscar Wilde creia, amb raó, que no hi havia pitjor pecat de l'ànima que la carència d'imaginació. I es que la manca d'aquesta impedeix a l'individu comprendre l'absència en la seva complexitat; no es tracta d'entendre sinó de ser capaç d'imaginar, concebre és el primer pas cap a la comprensió: d'un, dels demés i del món mateix.

La major i més important creació humana és, en essència, absència. Déu, aquella perfecta metàfora sobre la necessitat d'emplenar els buits de la comprensió humana, representa l'omnipresència per l'absència absoluta d'aquesta. La proximitat a Déu és, a la fi, separar-se de la creació..

Els fonaments actuals, basats en la possessió, han pertorbat la comprensió de l'absència. Dels fragments badívols del present en fem sorgir pena i amargura, en un intent exasperant de farcir la vacuïtat amb misèria. El desconsol prossegueix la manca i acompanya a l'ànima fins al repòs de l'anestèsia emocional. L'absència és absoluta, com una nit eterna que s'infiltra tal fang putrefacte per cada solc que la vida ha deixat en l'ànima poruga.

Hem oblidat que el dolor només pot sorgir del gaudi. Que tan sols enyorem allò que estimem i de la seva manca en copsem l'abast; la immensitat de la nostra vida només la contemplem en la seva totalitat un cop tots els moments han mort sots l'espasa del temps. Comprenem la vida un cop hem mirat als ulls a la mort, concebem l'amor quan sagnem sense ferida, abracem la felicitat després de lluitar nus en l'obscuritat.

Som, a la fi, incertesa del que esdevindrem i absència del que vam ser.

Quan la tradició, aquell nexe que unia l'espiritualitat amb l'autoritat, va caure; el món trontollà. El sentit de les coses es va esfumar, el judici dels homes minvà; els costums com a únic nexe, ni llei ni justícia tingueren significat a partir d'aquell moment.

La societat moderna es va construir sobre la creença que els déus havien mort, que la potencialitat humana era capaç de doblegar a aquell malnat anomenat “destí” o “astúcia de la raó”; a la fi, la incertesa. L'atzar, menys virtuós que els seus predecessors, podia ser vençut per als que realment “s'han esforçat”. L'home per sobre dels elements.

En aquesta societat, que ha crescut sobre el “res absolut”, el viure comença amb els altres. L'individu crea un tot i, només és realment, amb la societat. El principi socràtic en què un només pot arribar a conviure amb els demès quan aprèn a conviure amb un mateix s'inverteix; l'home és social, per tant la societat és la meta.

La dualitat de l'home (el constat diàleg entre jo i jo mateix) que ens portava a entendre que estàvem connectats amb la pluralitat (del món humà) es perd. El meu Jo ja no condiciona la pluralitat, sinó que la societat modifica qui sóc. No “som” sinó “semblem”; les prioritats es modifiquen: la unió voluntària passa a ser adscripció incondicional.

La solitud es transfigura, perd la raó de ser; la consciència humana comença a degenerar.

L'autoritat com la voluntat social, i aquesta com un monstre de mil cares. L'espiritualitat com la creença vanitosa en l'home, un “tot” desposseït del “jo”. La tradició com la perdició de la humanitat, la incapacitat d'unir en la singularitat.

Diuen els qui en saben que, tot i que la neu de primavera és aquella que més ràpid pereix, els seus efectes són els que més perduren; les flors que s'impregnen de la pura aigua del desglaç brillen més que cap altre.

La neu de primavera és com aquell amor que tenyeix la joventut de la vida. Una neu que impregna les entranyes, que rega els conductes i els vasos de l'ésser i nodreix les esperances de l'ànima.

Perseguir l'amor primaveral és com intentar posseir la puresa del blanc que s'extingeix sots l'aclaparador sol. La puresa, en l'amor i en la vida, se'ns escapa de les mans; conservar allò que transmuta és fútil.

Però com les històries sorgides d'una nevada en ple mes d'abril, el record d'aquell amor que sacsejà les nostres vides quedarà gravat per sempre; en un petit racó del cor la neu perdura.

A vegades observo les muntanyes llunyanes quan núvols rogencs les banyen, i no puc més que rememorar els seus pics nevats. I és que quan la neu persisteix i el vent transmuta, neix la gebra; cristalls glaçats que nien en els cors latents.

En aquells temps passats els flocs queien graciosos com pètals de cirerer i dibuixaven somriures en l'aire; el vent tot s'ho endugué, ara esbufega rialles la tramuntana.

Sé que, segurament, mai més nevarà en aquesta primavera que es consumeix ràpidament; mes el sol fet d'imaginar la neu acariciar-me la pell fa que el cor mori de goig.

Que nevi avui, demà o més enllà....però que nevi.

“Les coses que veiem- va dir Pistorius amb veu apagada- són les mateixes coses que portem en nosaltres. No hi ha més realitat que la que tenim dintre. Per això la majoria dels éssers humans viuen tan irrealment; perquè creuen que les imatges exteriors són la realitat i no permeten al seu propi món interior manifestar-se. Es pot ser feliç així, per descomptat. Però quan es coneix l'altre, ja no es pot seguir el camí de la majoria. Sinclaire, el camí de la majoria és fàcil, el nostre difícil. Caminem.”

Demian, Herman Hesse

Fa uns dies, en la presentació del llibre “Un moment fundacional”, Marius Carol definia a en Santi Vila com un moderat radical. Aquesta definició, si bé no prové del millor dels padrins, defineix a la perfecció aquest polític forjat a si mateix. Vila, un empordanès que conjuga a la perfecció l'ànima del somniador esperonat per la tramuntana amb el seny de qui es sent lligat als turons i a les valls, fa seu el tarannà moderat del catalanisme clàssic. Ho fa en uns temps en què el terme “moderat” ha adquirit unes connotacions perversament pejoratives. La radicalitat imperant, comprensible a la vegada que preocupant, ha apartat de la centralitat a certes maneres de fer que havien caracteritzat el nostre caràcter com a comunitat.

Vila és un d'aquells moderats que defuig els excessos, que no traspassa mai el que és convenient o suportable per a l'esperit i per a la col·lectivitat. La moderació, com a brúixola que guia els nostres passos, és allò que ens fa reduir en la seva justa mesura la violència, els sentiments i les accions excessives.

Un moderat radical és aquell que retorna a l'arrel del mot i, davant dels conflictes, prefereix la ploma que l'espasa.

En Santi Vila és, segurament, un dels polítics més castigats per aquests temps de passions desfermades i d'actituds populistes. Vila, un polític poc donat als mitjans i a les xarxes socials, però molt bolcat a trepitjar carrer i a recórrer tot el territori d'aquesta la nostra pàtria, mai s'ha preocupat en excés d'allò que digués la turba; sap que la finalitat d'un polític és la consecució (a pas de formiga, pacte que pactaràs) del benestar comú.

Aquesta ha sigut la seva marca com a conseller de territori i sostenibilitat, on ha actuat diligentment sense necessitat de generar grans titulars. Un exemple n'és el desdoblament de la NII: desencallar una situació inadmissible a partir del pacte i el diàleg (encara que a banda i banda no agradi aquesta forma de fer en mig del procés) amb el resultat de reduir la mortalitat de forma espectacular (de més de 30 persones el 2010 a 1 el 2013); el polític com a servidor públic.

A Vila se l'ha titllat molts cops de botifler o de poc patriota, res més allunyat de la realitat. Qui vulgui fer l'esforç de llegir algun dels seus llibres (l'últim, una petita joia, es diu “Un moment fundacional”) descobrirà en ell a un enamorat del territori i la seva gent. Un patriota que entén que la nació és un “plebiscit diari (...) el desig clarament expressat de continuar la vida en comú”. Per a Vila la pàtria s'encarna “en la sang, els ossos i el nervi, en les pors i en les esperances dels meus conciutadans, rics i pobres, de ciutat i de pagès, blancs i de color...units, al final, davant l'aventura i l'atreviment de viure amb plenitud!”. Aquesta és la concepció purament catalana de la pàtria i la nació, aquesta concepció que ens ha permès constituir-nos i sobreviure com a poble sense caure mai en la vilesa i la foscor dels nacionalismes excloent; el fet d'acceptar que vivim en comunitat sense importar qui o com siguem, amb l'únic lligam de la voluntat de ser i viure plenament com a conciutadans units per vincles com l'esforç, el seny i la rauxa o l'empatia del comerciant que tots portem dins.

Envoltat de lideratges messiànics construïts sobre els fonaments fangosos del circ mediàtic, Vila s'erigeix com un polític atípic però més necessari que mai. L'exalcalde de Figueres destaca sobre la resta degut a que es perfila com un dels pocs servidors públics que guanya en les distàncies curtes. Com molt bé diuen els qui el coneixen, si Vila dediqués un any de la seva vida a conversar una estona amb tots els ciutadans de Catalunya, guanyaria les eleccions amb majoria absolutíssima.

I és que per televisió, tableta o en paper es perden els seus matisos, no es pot copsar la seva intel·ligència desbordant ni aquella humanitat que emanen tots els que han servit com a alcaldes compromesos.

El Partit Demòcrata Català (antiga CDC) elegirà aquest pròxim 23 de juliol el seu Consell Nacional. Santi Vila s'ha presentat per a encapçalar-lo amb voluntat de consens per a construir un partit progressista i modern. PDC té una oportunitat d'or per a apostar per un dels perfils amb més potencial de la política catalana; no només un polític brillant sinó també un home ferm, culte i de fèrries conviccions.

Davant de la cruïlla històrica en la qual es troba el projecte del catalanisme central, Vila representa l'oportunitat de construir, de nou, un partit que es vulgui i es cregui pal de paller; de retornar a l'essència que va fer gran a aquest país amb un ull posat en el futur, aquell que ens emplaça a construir un nou estat més lliure, més pròsper i, si es vol, més just.

PDC pot apostar pel curtterminisme processista o per un projecte de futur.

Si ets associat de PDC amb dret a vot, si us plau, vota per un PDC que no sigui només instrument per a la independència sinó també catalitzador d'una nova centralitat del catalanisme polític.

El meu nas escruta l'estança, all per aquí i per allà. D'on vens aroma que cou el meu fossar de sensacions? D'on prové la teva essència que perfuma els meus records?

All, conqueridor de narius, des de lluny ja somrius!

Identifico la teua flaire peculiar, barreja de nostàlgica frescor i picant realitat. Per què t'oloro jo que no estic pas escapçant la teva cabeça? Per què t'ensumo jagut en la meva butaca ben lluny dels fogons?

All, vens a recordar-me la bellesa d'aquell temps que d'aleshores ençà fa feresa?

Eructes prop meu i no sóc més que un nen, de nou infant flairant la teva veu. T'escolto de prop, m'atanso a la teva aroma que em parla com al seu hereu. Què dius? No et comprenc! Només em queda ja el teu alè rogenc.

All, recordança del meu bon jai.

Assegut en aquell pupitre que tant era tro com presó del jo, restava impacient a què finalitzes l'etern recorregut de les agulles del rellotge. Una sensació d'amarga exasperació l'engolia cada cop que el foc rogent de la seva ment, juvenil i desperta, esclatava de passió i reclamava d'aliment que sacies la seva curiositat i, tristament, no es trobava davant de res més que estandarditzat coneixement produït en massa dirigit, a la fi, a quadrar aquell intel·lecte que desbordava la imposada motllura.

En sonar l'estrident rugit que anunciava la fi de les classes els alumnes sortien, ansiosos, i s'encaminaven cap a aquella vàcua llibertat que creien gaudir. Envoltat d'ànimes grises, llises de tant ésser polides com els engranatges rugosos d'una gran maquinària deshumanitzada, es veia pres per un sentiment d'estrany aïllament i tristor que l'empenyia a fugir buscant la dolça carícia d'aquell sol de maig que gaudia en privada soledat.

Jagut sobre els rocosos penyals de la Costa Brava, aquells que havien estat esquinçats per la passional mar, escoltava les branques repicar en ser sacsejades per aquell vent que incansablement insuflava vida a l'estampa. L'experiència de sentir-se indubtablement viu sots el cel radiant de primavera i en plena comunió amb la naturalesa excitava els seus sentits i estimulava la seva ment com no ho aconseguia cap lliçó. Quin sense sentit li semblava perdre els seus dies d'apreciada joventut marcint-se sots llums de fluorescents! Quina barbàrie representava per a ell malgastar el seu fulgor adolescent i la seva curiositat innata repetint normes i regles de tan impostada gravetat i transcendència! Què importava tot aquell coneixement mort quan la vida s'alçava davant dels seus ulls fora dels murs de l'escola on deformaven el seu ser?

Sota la roda es trobava, sobreviuria al pes?

PD: El títol fa referència al llibre de Herman Hess, que us convido a llegir.

“Poden anar entrant” va dir una veu seca i punyent, i les portes de la sala s'obriren complint la seva voluntat. Els violins començaren a bramar quan les ànimes s'endinsaren on ploren pels que s'han consumit com els ciris de l'altar. Allà restava el taüt on les despulles d'aquell que l'havia criat descansaven, al final d'un passadís que mai hauria d'esser reconegut es trobava, majestuós, el fèretre que recordava que mai més la seva cara guaitaria entre els rostres desconeguts allà en la llunyania del desconeixement. La seva mà acaricià la fusta tractant de palpar els records d'aquella faç que havia vist solcada per l'arada del temps i l'experiència, ses ulls s'inundaren de les primeres llàgrimes en evocar totes aquelles converses que mai més tindria, tots aquells moments d'íntima quotidianitat que en la seva intranscendència residia la bellesa de la realitat.

El capellà va fer acta de presència i, en un acte d'humilitat, cedí el seu protagonisme a l'afligit. “Podria parlar-vos del meu avi, podria dir-vos que va ser la més meravellosa de les persones que mai he conegut, podria explicar-vos que la maldat no existia en el seu cor, que sempre estava allà quan se'l necessitava; que era un avi, un marit, un pare, un germà i un amic inigualable; podria dir-vos que mai més coneixeré a ningú com a ell. Podria dir-vos tot això, però no cal degut a que qualsevol que l'hagi conegut això ja ho sap” les paraules brollaven dels seus llavis tremolosos mentre l'ànima es replegava en un petit racó de la seva foscor. El discurs va prosseguir fins que hagué dit tot el que sentia en aquell moment.

Acabats els parlaments una cançó va començar a sonar, una veu cantava “adéu” de forma melodiosa i les llàgrimes dels presents caigueren sincronitzades en el dolor que genera l'assumpció de la pèrdua irreparable. El món s'esfondrava lentament i la música no deixava d'avançar, una música que mai més deixaria de sonar en la ment malmesa de forma irreversible pel vil enyor. El fred punyal de la realitat s'endinsava en el cor mentre els mortals s'erigien i emprenien el seu retorn cap a la llum. Amb els ulls colgats sota la negror del plor observà per últim cop el fèretre i caminà deixant en el passat tota una vida, fugí amb gambades pesades cap a un món que ja mai tornaria a esser el mateix.

El seu cos va deixar físicament el tanatori en marxar, però la seva ànima es quedà allà. A dia d'avui encara recorre els passadissos revivint en un bucle de dolor inútil tot el succeït, s'aferra a la idea que no es tractava de res més que una escenificació perfectament assajada. El seu cos, com una closca buida, deambula pel món sumit en una obscuritat permanent, perdut sense una ànima que el guií per la ferotge realitat s'enfonsa cada cop més en les grises i infectes aigües del sense-sentit.

“S'acabarà aquest malson i en tornar a la llar et tornaré a trobar?” exclama al no-res en un atac de desesperació. “Obre la porta i escapa, sigues feliç” murmura el vent.

 “Sofre a la cort del cec bosc nu.

De tants records la faç hirsuta.

Amb ulls de neu la nit m'escruta

i jo i el cel negre som u”

Pere Gimferrer

El veiem caminar per una camí boscós, d'esquenes avança sense immutar-se. Sota els seus peus descansen fulles mortes per una tardor incipient, la verdor pereix davant l'impecable avenç del temps i l'ocre rogenc tenyeix el fullatge.

En un moment donat s'atura davant d'una bifurcació, el camí es parteix en dos i res mai més podrà esser igual, dubtes neixen en la seva ment. "Els dos camins pareixen iguals" mussita, però sap que no és així.

Tanca els ulls i espera.

El camí dret evoca sensacions gèlides: La blavor del cel crema la seva pell, l'acer dels astres es clava en ses pupil·les, la fredor humida d'un sospir remot l'abraça en la seva pena.

El camí esquerre rugeix impacient: L'horitzó s'encén en focs dansaires que maten la muda negror, la roja passió consumeix l'oxigen de l'aire, les flames l'envolten i son cos guspires desprèn.

Dos camins, tan sols dos camins.

S'anima es parteix en dos: el seu Jo enfila cap al camí dret, la seva ombra s'encamina per l'esquerra; mai més tornaran a trobar-se, però units estaran per sempre.

Les passes fan vida, com traços sobre un full en blanc escriuen la història d'aquell que va decidir caminar. No mira enredera en cap moment perquè entén la futilitat de tal acció, la pedra del present s'ensorra amb la pluja del temps que passa.

Al final del camí veu un Tell.

Un Tell al final del camí.

Sota l'arbre decideix asseure's i reposar, les seves parpelles claudiquen i la negror l'envolta. Unes imatges comencen a generar-se: la seva ombra segueix caminant, avança eternament pel camí del que podria haver estat.

Mai més tornarà a obrir els ulls.

“I shall be telling this with a sigh

Somewhere ages and ages hence:

Two roads diverged in a wood, and I—

I took the one less traveled by,

And that has made all the difference.”

Robert Frost

La corda, fixada per la incomprensió, es tiba en el seu salt al buit de la desesperació i el coll es trenca segant la vida d'aquell qui albergava el gran dolor. Uns riures ressonen en la foscor de l'estança, els dits assenyalen i observen el cos nu que es balanceja en la dansa de l'adéu.

Els pètals ja han caigut, no queda més que una flor despullada flotant en un mar d'agres llàgrimes que no van fer soroll en caure. Fred, els corbs volen en cercles mentre el cor s'apaga sobtadament, la fredor de la mort s'apoderà del cos i l'ànima escapa, fugaç, fins a un lloc millor.

La brutícia de la vida corromp aquelles ànimes més pures, aquells esser que farts de tanta repulsió parteixen cap al repòs etern.
Un cos que no era seu, una vida mai demanada, una societat brutal i cruel.

Colpejen, la realitat colpeja el bell rostre de les criatures de Déu; Criden, les bèsties podrides pels pecats mortals criden presses de la incomprensió i la ignorància; Escupen, les llengües viperines aboquen el seu verí sobre una societat que tolera el dolor infligit; Assetgen, les ànimes dèbils de ment i mancades de cor esmicolen en petits bocins les esperances de felicitat dels qui ploren en la intimitat; Moren, aquells que corcats pel vil insecte de la depressió se seguen la vida i cauen als braços, còmplices en no alçar-se davant de la injustícia, de tots nosaltres.

Adéu Alan.

“A Death blow is a Life blow to Some

Who till they died, did no alive become-

Who had they lived, had died but when

They died, Vitality begun.”

Emily Dickinson


Per si no en saben res del cas, aquí el trobaran: http://www.ara.cat/societat/ultim-Nadal-lAlan-transsexual-anys_0_1493250781.html

Confós s'observa les mans i no les reconeix: les línies de la vida, la riquesa i l'amor del seu palmell dansen i s'entrellacen en l'orgia del destí. Els records colpegen la ment i cau derrotat al terra presoner de tremolors nervioses que s'autoproclamen senyals de la imminent caiguda a la foscor. Extremitats vaporoses emergeixen de les profunditats i comencen a posseir son cos, la blavor de les gasoses falanges penetren tots els seus forats i corrompen l'ànima que s'amaga en un petit i humit racó de la seva buidor.

Llampecs que sonen com laments llunyans conquereixen l'escenari celeste, carbonosos núvols, tals presons d'ànimes errants, tenyeixen l'estampa. Llàgrimes de pena es desprenen de la foscor alçada per diables i calen en l'àrida terra que es torna, sucumbint en la insistència, en un negre fang asfixiant.

El seu cos, estirat per la voluntat de penoses criatures sense rostre ni cor, s'enfonsa progressivament en la putrefacte terra humida de la desgràcia.

Intenta cridar però el fang tapona la seva gola i bloqueja tots els moviments. I ho veu, veu clar que per a ell s'ha acabat, es sent derrotat davant les inclemències d'aquesta realitat que devora tota la llum dels seus ulls. Es rendeix i torna a la terra a la qual pertany, aquella en què les fulles dansen mogudes pels vents de l'esperança. Somriu mentre la misèria l'absorbeix perquè sap que no hi ha res més que pugui fer, somriu i el seu cos es difumina en la foscor.

Una estrella brilla al cel.

Ton cor, flama de puresa, serà el far

que guiarà aquells que plorem el teu adéu,

Il·lumina'ns, guareix-nos de la pena, car

la foscor ens absorbeix. I digué “no perdeu

el somriure, jamai us deixaré d'estimar”

El cel s'enterboleix, els núvols carbonosos conquisten l'escenari celeste, les ànimes atrapades en les seves entranyes gemeguen i ses llàgrimes calen en els cors dels pobres mortals.
 

Sonen els violins d'Strauss i la teva flama es consumeix per sempre, s'extingeix i quelcom mor dins de cada un de nosaltres mentre l'obscuritat es filtra per les escletxes de la nostre pena. Els teus ulls es tanquen per últim cop, observes per darrera vegada la realitat que t'ha vist créixer i perir; un llampec s'escapa de la teva última glopada i els nostres cors s'estremeixen enmig de somnis de mal auguri.

El cel s'obre per tu i la teva ànima abandona les cadenes de la mortalitat, ascendeixes cap a la llum redemptora del repòs infinit i conquereixes el tron d'aquells que amb les seves virtuts han il·luminat la vida dels pobres mundans. Sonen les campanes del darrer adéu i els nostres plors ressonen fins a les profunditats de l'avern.

Des de la volta celeste observes les desgràcies d'aquells a qui tant has estimat i et remous en el teu tron per l'angoixa del dolor que la teva partida ha generat. Renegues i blasfemes i el cel esclata en llampecs de ràbia i impotència, brilla la densa foscor de la nit amb cada un dels teus intents d'escapar del més enllà i regues la terra que acull el teu cos mortal amb plors de la més infinita dissort. “Com pot esser el final promès l'haver de contemplar la pena i la desgràcia d'aquells a qui sempre has estimat? Com pot dir-se descans etern el convertir-se en espectador de la misèria d'un abrupte adéu?” et lamentes a crit viu.

Esgotat i derrotat decideixes esmicolar la teva ànima en mil bocins, brillants orenetes descendeixen des del cel i nien en els nostres cors, fonent-nos, per fi, en un de sol. Els records s'inunden d'una càlida claror, els somriures reneixen en els nostres rostres i els fanals del solitari carrer que és el nostre cor s'encenen de nou en sentir la teva presència.
 

En comprendre que mai ens has abandonat, que el buit de la teva partida s'ha omplert amb aquell bocí d'ànima immortal que has deixat d'herència a cadascun de nosaltres; en entendre tot això ens sentim més forts i complets que mai, ens sentim valents per encarar el futur sabent-nos guarits per la teva pura aura d'amor protector. Sabent-nos hereus de la teva infinita bondat i del teu immens cor avancem amb la voluntat d'honorar la teva memòria, de fer-te sentir orgullós mentre ens observes des de l'interior del nostre ser.

Ara més que mai hem de ser dignes del teu cognom i la sang que banya les nostres entranyes, ara més que mai hem de ser feliços en saber que sempre més algú ens estimarà i ens guarirà des d'allà on sigui. Mai més estarem sols en aquest putrefacte món, la llum de la teva ànima il·luminarà els més foscos passatges de la nostra existència.

No fa ni un dia que m'has deixat, avi, i ja t'enyoro. Però et prometo que gastaré llàgrimes contades per a desfogar la pena, juro per l'amor que he sentit cap a tu que seré feliç per molt que el meu cor s'encongeixi en recordar-te. No hi haurà dia en que no em lleví pensant en tu. Seràs l'estel que guiarà les meves passes, el far que il·luminarà el meu camí evitant que m'enfonsi en les trampes del diable.

T'estimo, Avi Vicenç, t'estimo.

Mai un adéu tant dolor havia comportat.

Mai les llàgrimes tan fons havien calat.

Més tu ets la nostra llum i ara t'has apagat.

Més la mort no et llevarà del nostre costat.

Mai més deixarem d'estimar-te, fins aviat.

A hores d'ara la sanció ascendeix a 4.800 euros i a un infern personal que l'hi ha comportat l'embargament del compte corrent i el vehicle. Estem acostumats, en aquest pais de servents i perdedors, als abusos del poder. Però ha arribat un moment en què hem de dir prou: prou de ser trepitjats per defensar la nostra identitat, prou de suportar les humiliacions d'aquells que no ens volen entendre, prou d'acceptar les vexants sancions d'un estat opressor i tirà. Ara és el moment d'aixecar-nos i demostrar que, traspassades les línies vermelles que suposa ensorrar la vida d'un indefens ciutadà, els catalans responguem com un poble digne. Els cossos policials, els jutjats i el ministeri d'interior han d'estar al servei de la ciutadania, han de garantir l'estabilitat i la seguretat dels espais comuns. Mai, repeteixo, mai poden ser instruments ideologitzats al servei d'objectius partidistes i identitaris. Trencats aquests murs de carrega, l'estat de dret s'ensorra i d'ell sen'erigeix la tirania de l'estat autoritari i arbitrari.

L'afectat, en Joan Guirado, ha obert una pàgina web www.prouabusos.cat on podreu trobar el seu cas entre d'altres. En ella es troba un número de compte en què es pot mostrar el suport amb un ingrés que l'ajudi a afrontar la sanció de 4.800 euros i els costos legals.

Actuem com un poble solidari i ajudem a en Joan a lluitar contra l'Estat. Cada cop que s'ataca la llibertat i la dignitat d'un ciutadà s'ataca la de tots i cada un de nosaltres. El pròxim pots ser tu, aixeca't i lluita.

“La Justícia es un habit de l'ànima, que observant en l'interès comú atorga a cadascú la seva dignitat.”

Ciceró

Justícia. La justícia clama, implora neutralitat a tots aquells exaltats que s'atreveixen a defensar la dignitat de la seva voluntat col·lectiva. La justícia no pot esser qüestionada, no pot esser atacada, no pot esser coaccionada per tal banalitat com la llibertat d'expressió. La justícia, a la fi, no està en mans dels ciutadans, els quals han d'acatar sense possibilitat d'objectar. Tot emana de la justícia i només podem actuar, pensar i existir com aquesta ens permeti.

Justícia. Hi ha un corrent de pensament que no compren, o no vol comprendre, el que la justícia realment és. Aquest corrent de pensament, dominat per juristes, creu que allò dictat per llei és justícia. Creuen, doncs, que la justícia no és més que una altra branca burocratitzada de l'Estat. Aquests no entenen que primer existeix la justícia, després el dret, després les lleis concretes i per acabar els tribunals i els jutges.
El dret pot atacar a la justícia, pot esser un simple instrument de l'Estat per a reprimir i controlar a la població que es troba dins de les seves fronteres competencials.
La justícia és un dels conceptes que més llargament s'ha debatut durant la història del pensament, un concepte que abraça des de la concepció de Plató com a “harmonia social” passant per la “igualtat proporcional” d'Aristòtil que buscaria “donar a cada un el que és seu o li correspon” fins a “l'equitat” de John Rawls basada en els principis “d'igual llibertat, justa igualtat d'oportunitats i diferencia”.

Justícia. Al final les lleis només són simples paraules escrites per persones amb intencions concretes i condicionades per contexts canviants. Però la justícia, la justícia és el que està bé i el que no ho està. La justícia és la mateixa consciència humana. I no pot existir civilització sense una consciència pròpia. I què és, doncs, la consciència d'un home sinó una part de la consciència de tots els homes que hem viscut? Com defensaria Tomàs d'Aquino, com toquen els homes a Déu si no és a través de la seva consciència? No és la justícia la norma que regeix el regne de Déu, a la fi el model a seguir?

Justícia. La Comissió Permanent de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya té raó en un punt: “Com a garant de la Justícia. Valor fundacional de l'Estat Constitucional, la seva acció requereix la confiança de la societat, d'on rau la seva legitimitat”.

Justícia. La legitimitat de les institucions (entre elles els tribunals) emana dels ciutadans. Tots els poders d'un Estat, d'entre ells la capacitat legislativa, el dret i la capacitat repressiva no són més que simples concessions de cada un dels individus lliures que cedeixen part de la seva llibertat per a organitzar-se com a comunitat. El problema, però, neix quan les institucions deixen de representar als seus ciutadans. Quan el contracte preexistent entre els ciutadans es trenca i una part vol constituir-se com a subjecte diferenciat, les lleis comunes ja no tenen validesa al perdre la legitimitat que una vegada havien tingut. D'aquesta forma tota aquella llei que els ciutadans ja no consideren justa i, per tant, atempti a part de la seva consciència col·lectiva, quedarà sense efecte i podrà ser qüestionada, atacada i fins i tot desobeïda quan els individus lliures constituïts com a nou col·lectiu així ho decideixin. I els seus representants públics, els quals tenen legitimitat al ser els elegits per la col·lectivitat, tenen tot el dret a erigir-se com els defensors de la dignitat de tots i cada un dels ciutadans.

Justícia. Així doncs, i citant al President Mas, imputat per posar urnes: “amunt i crits”. Que aquest cop no ens callin, demostrem que les seves lleis ja no són les nostres.