Blog Oriol Junqueras

El plor de la revolta dels somriures

Oriol Junqueras — Sun, 14 Feb 2016 23:13:00 +0100

Article d'Oriol Junqueras i Marta Rovira

La vida pot arribar a ser extraordinària i apassionant. I alhora colpidora i tràgicament injusta. Sovint som immunes a la tragèdia perquè vivim envoltats de successos descoratjadors que obviem, tothora que atenem al nostre entorn més immediat mentre ens aferrem a les nostres vides i procurem pel benestar dels nostres, sobretot dels que ens són més a prop, començant per la família. Excepte quan et toca de prop l’infortuni i és aleshores que interioritzes la tragèdia. Només hi ha una cosa segura en les nostres vides, que ens iguala per dalt i per baix, a la dreta o l’esquerra, i és que el nostre recorregut vital té un inici i un final. Però quan aquest final arriba de cop, sense avisar, és quan ens impacta, quan ens deixa glaçats o abatuts.

Procurar-se la felicitat a un mateix o als nostres familiars i amics és normal, ordinari, tot i que no per això menys important i necessari. Però és quan procurem pel bé comú que fem quelcom d’extraordinari, en el sentit que posem la nostra determinació en favor d’una causa universal que transcendeix el nostre espai vital. Aquesta causa, en el cas de la Muriel Casals, és la de Catalunya, que també és la causa de la llibertat i la justícia, d’un futur més pròsper i de plenitud per a tots. La causa de la Muriel és també la meva causa i és això que ens agermanava més enllà de tradicions polítiques o els nostres particulars orígens, trajectòria o generació. La Muriel era part indissociable d’aquesta comunitat heterodoxa i transversal que és Junts pel Sí, una coalició que és extraordinària en si mateixa i que tenia en Muriel Casals una de les seves destacades integrants, dins una família de candidats que han arribat a conformar més de cent mil persones, que aviat és dit. Catalunya, que és una nació modesta en el conjunt de la humanitat, ha protagonitzat episodis gegantins a escala mundial, com aquesta candidatura multitudinària que era el fruit d’aquestes massives mobilitzacions que han brillat amb llum pròpia a Europa i al món sencer.

La Muriel era una dona amb una trajectòria de llarg recorregut que en aquests darrers anys s’havia significat per estar al capdavant d’Òmnium Cultural i haver esdevingut una de les icones d’aquesta revolta cívica dels somriures, somriures que avui s’han esvaït per un moment, només un instant. No ens podem permetre el luxe d’acomiadar una persona així abatuts, ni hostatges del desànim. Perquè ni ella ho voldria ni és l’homenatge que tots li volem fer. No seria just deixar només llàgrimes de comiat. El que ens cal, el que ella es mereix en definitiva, és un immens somriure, tendre, dolç i entusiasta alhora, ple d’esperança i joia, sabedors que ens ha acompanyat fins aquí, que hi hem compartit episodis i jornades memorables, que junts hem fet història. I que no ens aturarem, que res no ens aturarà, que seguirem endavant lleials a un mandat, que farem reeixir els anhels de tanta gent, també els seus, que són els nostres.

Aquesta petita comunitat tan plural que som els 62 diputats de Junts pel Sí avui estem de dol, del primer a l’últim, i per extensió els 72 diputats independentistes del Parlament i per ser justos, tots els amants de la llibertat i la justícia d’aquesta Cambra i del conjunt del país, tots els que creuen en la fraternitat i tota la gent de bona voluntat. És un dol serè que demà mateix transformarem en energia i un renovat impuls en el camí de la independència, que sens dubte és el millor tribut a la seva memòria.

Descansa en pau Muriel, una enorme abraçada a tota la família i a tot un país que sap que eres dels seus, dels nostres, i que amb el teu exemple militant has posat una mica més a prop de la llibertat. Cap dels esforços haurà estat en va, cap dels anhels menys tenaç. I com la llavor que ens acompanyarà sempre, el teu record perviurà entre tots nosaltres com un present i un estímul per quan dubtem o ens sentim més febles i per a les properes generacions. Viuràs amb nosaltres i entre tots culminarem la gran empresa de la que tu n’has estat protagonista destacada, coratjosa i entusiasta: la República Catalana!

Oriol Junqueras i Marta Rovira

Execució del president Companys(15-10-2007)

Oriol Junqueras — Thu, 15 Oct 2015 00:00:00 +0200

Article publicat el 15-10-2007

Intenteu imaginar la matinada del 15 d’octubre de 1940. Esteu presoners en una cel•la. Fa poca estona que heu redactat el vostre testament. A l’exterior del calabós, unes passes s’acosten pel passadís. S’aturen. Ara són els forrellats els que trenquen el silenci de la nit. S’obre la porta. Us venen a buscar. D’aquí una estona, us afusellaran. Sou el president Lluís Companys.

En sortir del Castell de Montjuïc, arrossega els peus a causa dels maltractaments soferts durant els interrogatoris a Madrid. El condueixen cap al fossar de Santa Eulàlia, on l’assassinaran. I, mentre avança pel camí de ronda exterior de la fortalesa, veu per darrera vegada la capital del seu país. El país que havia presidit i que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que arreu de l’Estat espanyol –des de les Canàries fins a Euskadi i des de Galícia fins a Melilla– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, passa a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación de Cataluña. Un exèrcit que, en haver entrat al primer poble del Principat, la Pobla de Massaluca, havia reunit els seus habitants a la Plaça de la Vila, i l’oficial que el comanava havia començat el seu discurs dient: “Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra”. Oficials com el general Solchaga, que –en veure Barcelona des de dalt del Tibidabo– havia exclamat: “¡Dios mío! ¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!”. Aquest era l’exèrcit que està a punt d’executar Lluís Companys. El president de Catalunya que, durant la guerra, havia salvat la vida d’alguns dels membres del tribunal, que ara l’havia condemnat a mort. El mateix home que tot just fa uns instants ha conclòs el seu testament polític amb aquestes darreres paraules: “A tots els qui m’han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor”. Uns minuts després, amb l’esquena contra la paret, mirant fit a fit els ulls de la mort, es descalça per trepitjar la Terra i respon a l’ordre de “Fuego!” dels seus botxins, tot cridant “Per Catalunya!”.

En aquell instant funest de l’alba del 15 d’octubre de 1940, quan gairebé tota Europa estava ocupada pels nazis i pels seus còmplices (incloent-hi en aquell moment Stalin), on era l’esperança de llibertat, de pau, de justícia i d’amor? La resposta és infinitament cruel: no hi havia esperança. I, sense esperança, una generació de catalans va viure –literalment desesperada– per fer viure els seus fills. I, així, fer-nos viure a tots nosaltres. Aquesta és la generació de Salvador Espriu, que en versos del poeta se’ns adreça en aquests termes: “(...) hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra”. I que ens demana que ens mantinguem “per sempre fidels al servei d’aquest poble”.

Nosaltres hem de saber recollir el testimoni dels que ens han precedit en la lluita. En cada un dels nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. En arribar a Barcelona l’1 de març de 1936, després d’un any i mig de presó, el president Companys ja ens va indicar el camí que hauríem de seguir: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però si un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!”. I, per tant, arengats per Joan Salvat Papasseit, nosaltres hem de formar “l’escamot del soldats de la llibertat, / dels qui mai no reculen, / i sols un bes els pot fer presoners; / l’escamot dels que trenquen les reixes, / i res els pot fer caure sinó un altre bes; / l’escamot dels soldats d’avantguarda, / perquè el primer bes se’ns doni als primers”.

Aquella remor llunyana

Oriol Junqueras — Thu, 04 Sep 2014 22:25:00 +0200

El reconegut hispanista John H. Elliot sosté que en la Monarquia hispànica del segle XVII hi ha dos tipus de rebel·lions: les de caràcter popular vinculades a les crisis de subsistència (les males collites, l’increment dels preus dels aliments bàsics i la fam) i les originades en el si d’una nació política.

A Catalunya, amb els virregnats del duc d’Alburquerque i del duc d’Alcalá (1611-1622), s’hi instal·len homes decidits a restablir l’ordre i a governar amb fermesa sense preocupar-los gaire els mitjans a emprar. Llur conducta despòtica els crea enemics influents i la violació sistemàtica de les llibertats tradicionals provoca el descontentament generalitzat. Just encetat el segle XVII doncs, Madrid inicia una política que sotmet els regnes no castellans a una creixent pressió fiscal i de recursos que és percebuda com una mostra d’agressivitat. La posició dominant de l’aristocràcia castellana en la Monarquia i l’arrogància amb què la referma –continua Elliot– provoca la por i el ressentiment d’aquestes comunitats. Els nobles castellans monopolitzen la figura del sobirà, acaparen els càrrecs i les feines més lucratives i es fan sospitosos de voler imposar les seves lleis, costums i institucions als regnes i províncies que tenen tant de dret comCastella a ser independents. Així, el nou monarca Felip IVenceta un regnat (1621) ple de recels i de desconfiança que un comte duc d’Olivares enèrgic, actiu i intervencionista no ajudarà pas gens a dissipar. La Monarquia es prepara per a una nova contesa amb França emmarcada dins de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que, amb la feblesa econòmica de la Corona, obliga el govern de Madrid a mobilitzar tots els recursos per a la guerra, l’explotació de les reserves de riquesa i de mà d’obra de tots i cadascun dels regnes i províncies, sense tenir en compte per a res llurs drets, lleis ni privilegis. A partir del 1625, se sospita que una de les principals intencions del valido –o privat– és establir “un rey, una ley, una moneda”. D’aquí doncs, la unànime oposició del Principat a la Unión de armas (1626), una contribució obligada de tot els territoris sota administració hispànica a l’ingent esforç militar de la Corona.

Durant el decenni del 1630 la pressió des de Madrid encara és més intensa. Els catalans i els portuguesos se senten ofesos per la implacable insistència del privat a obtenir com sigui tributs fixos i regulars, i les dificultats amb què topa Olivares per aconseguir-los només el refermen en aquesta determinació. Amb amenaces constants, demandes i persecucions, el govern de la Monarquia hispànica aconsegueix recaptar de Lisboa i de Barcelona importants quantitats de diners amb una exasperació com més va més gran. En aquesta conjuntura, no és pas d’estranyar que a Catalunya hi hagi viva resistència a participar en una campanya contra França projectada des del mateix Principat. Cada vegada doncs, “[...] és més evident que l’alienació de les nacions portuguesa i catalana respecte de Madrid és quasi total [...]”, conclou Elliot, alhora que reconeix que “[...] En les circumstàncies de l’època, uniformitat vol dir gairebé el mateix que conformitat: conformitat amb Castella [...] les mesures d’Olivares augmenten els recels innats al voltant de les intencions de la Monarquia i reforcen la voluntat de les classes dirigents de Catalunya i de Portugal de conservar la identitat independent de llurs comunitats [...]”. La rebel·lió catalana del 1640 és una mescla d’intervenció de l’elit i dels moviments populars que, de vegades, actuen coordinadament però que, la majoria de cops, ho fan en desacord. Amb tot, les classes dirigents catalanes i portugueses es mostren decidides a donar suport a una rebel·lió contra l’autoritat reial o a participar-hi, sent-ne les causes l’estructura de la mateixa Monarquia, amb la seva combinació de govern centralitzat i de reialesa absentista, així com la política seguida en els darrers vint anys. La revolta dels Segadors suposa per a la Monarquia hispànica un sotrac molt superior a qualsevol altre conegut a Portugal, a Nàpols o a Sicília, trobant l’equivalent més proper en el dels Països Baixos vuitanta anys abans. De fet, continua Elliot “[...] era difícil imaginar que a les acaballes de la dècada del 1630 un Portugal independent pogués anar pitjor que un Portugal amarrat i plomat per Castella [...]”.

La rebel·lió popular del juny doncs, sobrevé a causa de l’exèrcit del sobirà allotjat a les llars catalanes i consumint llurs queviures. El comportament de les hosts i les extorsions dels representants reials en l’intent desesperat d’assegurar prou avituallament per a les tropes és el que fa esclatar espontàniament la còlera del camperolat català. D’aquesta manera, el 1640, tant a Catalunya com a Portugal, el sentiment anticastellà és força notori en tots els estrats socials i, d’aquí que, en ambdós països, totes les classes socials es fonguin en un moviment comú de protesta contra l’amenaça dels agents de l’autoritat reial a la vida de la comunitat per una implacable pressió fiscal exercida per un govern aliè que va suportant derrotes per terra i mar (batalla de les Dunes, octubre 1639) que minen el prestigi del seu exèrcit. Una creixent debilitat també a l’estranger acompanyada d’una pressió cada cop més gran del govern central envers els regnes hispans, conseqüència del desesperat intent d’obtenir-hi més homes i diners.

Sis mesos després, la nació política portuguesa adopta la mateixa decisió amb major facilitat. Madrid no ha aconseguit de sufocar la rebel·lió catalana i en fracassar, desvetlla al món la seva feblesa. A Portugal no hi ha exèrcit reial. Olivares ha ordenat a la noblesa portuguesa que s’uneixi a la campanya militar contra els catalans, però el duc de Braganza assesta un cop d’estat.

Castella, tradicionalment, no negocia ni pacta, sinó que, d’entrada, imposa; en bona mesura perquè la negociació i el pacte es perceben com a senyals de feblesa. Històricament però, les nombroses excepcions a aquesta regla general s’han materialitzat en forma d’acords postbèl·lics.

Una mica de 'pietisme' alemany (publicat 9-6-2007)

Oriol Junqueras — Wed, 30 Jul 2014 00:00:00 +0200

El 23 de maig de 1618, els representants de l’emperador són llançats des d’una finestra del castell de Praga. Aquesta famosa defenestració provoca l’inici de la Guerra dels Trenta Anys. Poc després, amb la batalla de la Muntanya Blanca (1620), els Habsburg austríacs imposen el catolicisme i l’alemany als protestants txecs. L’ocupació de Bohèmia es perllongarà durant 300 anys. Exactament, fins a 1918.

Aquella Guerra dels Trenta Anys té -entre d’altres aspectes- una dimensió religiosa. I els alemanys n’aprenen que l’experiència individual de Déu no ha de ser motiu de confrontació social, política o militar. Com tants altres aspectes de la cultura i de la consciència, la religió tan sols ha de ser viscuda com un conflicte a l’interior de l’ànima.

Així, doncs, després d’aquella confrontació, els alemanys no disputaran mai més una guerra de religió. I, ben al contrari, es conjuren en una nova cultura de l’esforç i de la voluntat de superació personal, que neix d’una nova actitud religiosa anomenada “pietisme”. Una voluntat o compromís de superació a través de l’esforç, posat al servei de Déu i, per tant, de la comunitat. No d’una comunitat religiosa entesa com un jerarquia eclesiàstica; sinó d’una comunitat nacional, de persones que es relacionen de forma individual i directa amb Déu. En definitiva, no de tal església o tal altra; sinó d’una nació que estructura l’estat per posar-lo al servei del poble.

Bona mostra del batec de l’època és la novel·la alemanya més important del segle XVII, L’aventurer Simplicissimus (1669). Un superlatiu que cal entendre com a sinònim d’ingenu i que dóna nom al jove soldat protagonista d’aquesta obra picaresca, que denuncia la devastació i l’horror de la guerra.

Al segle posterior, la Il·lustració insistirà en la crítica contra la guerra en obres com Càndid. Una altra “novel·la” on la inguarible ingenuïtat del protagonista també contrasta amb la insuperable crueltat del món. En qualsevol cas, malgrat el seu pessimisme respecte a la natura humana, Voltaire també és l’autor d’alguna de les expressions de respecte i tolerància més boniques que mai hagin estat escrites: “Encara que estic totalment en contra del que dius, donaria la meva vida perquè ho poguessis dir”.

Una extraordinària declaració de principis que ha inspirat als veritables demòcrates de tots els temps. Inclòs el filòsof alemany Immanuel Kant, qui establirà el vincle entre pau i democràcia a l’obra Per a la pau perpètua (1795). Tot i així, malgrat la seva confiança en l’esperit de la Revolució francesa, no acabarà de veure acomplertes les seves esperances en els valors republicans com a garants de la pau.

Durant els segles XIX i XX, es reiteren les crítiques contra la guerra en obres tan significatives com La guerra i la pau de Tolstoi; El món d’ahir. Memòries d’un europeu d’Stefan Zweig; i Johnny va prendre el seu fusell de Danton Trumbo.

La Guerra dels Trenta Anys, doncs, va sacsejar Europa i la seva consciència. Per a la Monarquia hispànica, comporta la fi de la seva hegemonia mundial. El 1637, Bernat de Saxònia-Weimar pren Breisach i talla l’anomenada “ruta espanyola” entre Itàlia i els Països Baixos; el 1639, els “pidolaires del mar” holandesos destrueixen la flota hispànica a la batalla de les Dunes; el 1641, poc més de 5.000 catalans derroten més de 30.000 espanyols a Montjuïc; i, el 1643, els francesos assoleixen una victòria decisiva a Rocroi.

Tal com acabem d’insinuar, la Guerra dels Trenta Anys també va afectar Catalunya. El nostre país es va veure arrossegat novament per un conflicte internacional del qual en vam esdevenir víctima. Fins al punt que el Tractat dels Pirineus va suposar l’esquarterament del nostre territori. Nosaltres, però, no vam aprendre la lliçó del pietisme alemany. Les qüestions personals continuen dominant el nostre debat públic. Seguim utilitzant la consciència per tirar-nos-la pel cap els uns als altres. Seguim sense haver après el valor de la superació en l’esforç. Encara no sabem posar els nostres interessos personals al servei de la nostra comunitat nacional. Potser no és estrany que, a diferència dels alemanys, nosaltres encara no tinguem un estat. Ni un estat nacional ni un veritable estat del benestar.

Article publicat al diari Avui el 23 de maig de 2007

Guillem Agulló, in memoriam

Oriol Junqueras — Wed, 18 Jun 2014 08:14:00 +0200

Publicat 11-4-2008 al @directe

L’11 d’abril de 1963, Joan XXIII publica l’encíclica Pacem in Terris, en què adreça “a tots els homes de bona voluntat” una crida a la pau, basada “en la veritat, la justícia, l’amor solidari i la llibertat”. El règim nacionalcatòlic espanyol, però, la titlla de “subversiva”.

Uns anys després, l’antic règim encara cueja. En plena transició, el terror blanc (encapçalat per l’Alianza Apostólica Anticomunista) ataca els moviments democratitzadors. Així, per exemple, entre el 1975 i el 1980, grups espanyolistes actuen a Euskadi amb un balanç de 500 atemptats, 38 morts i 128 ferits.

Als Països Catalans el terror també hi és present. El 6 d’octubre del 1977 mor assassinat el jove alacantí Miquel Grau mentre penja cartells que convoquen a la Diada del País Valencià. De fet, el blaverisme neix vinculat a l’extrema dreta per combatre la recuperació nacional del País Valencià i la idea de Països Catalans. I els seus procediments són els mateixos que a Euskadi: bomba a l’estadi del Llevant abans de la Trobada dels Pobles del 1976, bomba a la casa de Sanchis Guarner i dues bombes a la casa de Joan Fuster (1978 i 1981).

La matinada de l’11 d’abril del 1993, a Montanejos (l’Alt Millars), Guillem Agulló és assassinat per joves d’extrema dreta. I, significativament, tots els partits polítics condemnen l’atac menys el PP i Unió Valenciana.

Des d’aleshores, poques coses han canviat. El record i l’esperança continuen sent les nostres millors armes. I, en aquest sentit, diversos grups de música han reivindicat la memòria de Guillem amb cançons com: “No tingues por” d’Obrint Pas, “Company Guillem” d’Opció k-95, “11 d'abril” de Greska, o “Soldats catalans” d’Orgull Roig.

No estem sols, no tinguem por. Sempre anirem obrint pas!

Publicat a l'Avui l'11 d'abril del 2008

Tolerància religiosa

Oriol Junqueras — Wed, 16 Apr 2014 18:00:00 +0200

Us proposo la lectura de l'article publicat per l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta el proppassat març.

Amb motiu de l’execució a la foguera de Miquel Servet, el teòleg i hel·lenista Sebastian Chateillon “Castellio” (1515-1563) va protagonitzar una agra polèmica amb Calví (1509-1564). De fet, en la seva De haerectis an sint persequendi, a més de denunciar l’assassinat de Servet, Castellio fa una crida en defensa de la llibertat de consciència i mostra el rebuig contra tota tirania ideològica. I, sens dubte, els dos subtítols amb que tradicionalment ha estat editada aquesta obra resulten ben significatius: Entorn a la foguera de Servet i Consciència contra violència.

Segons Castellio, la intolerància és anticristiana. I, per tant, qualsevol persecució o assassinat per pensar de manera diferent és injustificable. Especialment, si el promou una autoritat religiosa. A ningú no se li pot imposar de creure. I, a més, els cristians no poden jutjar-se els uns als altres, perquè la mateixa persona que els uns lloen com un bon creient, uns altres la condemnen com heretge: “he arribat a la conclusió que anomenem heretges els que no estan d’acord amb la nostra opinió. (...) Tan sols hi ha una cosa que pot salvar la humanitat de tanta barbàrie: la tolerància”. En definitiva, doncs, la consciència és lliure i la llibertat de pensament i d’expressió no poden ser mai un delicte.

Atès que l’obra s’havia escrit sota el pseudònim de Martinus Bellius, el “bellianisme” (o doctrina de la tolerància religiosa) va ser condemnat per Calví. I, en la seva resposta mai publicada, Contra libellum Calvini, Castellio prescindeix de les tesis religioses de Servet i centra tota la seva dialèctica en el drama humà de l’assassinat: “Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home. Quan els ginebrins van executar Servet no van defensar cap doctrina, van sacrificar un home. I no és fer professió de la pròpia fe cremar un altre home, sinó només deixar-se cremar un mateix per aquesta fe”.

Castellio contra Calví

Oriol Junqueras — Fri, 21 Mar 2014 08:00:00 +0100

Us reprodueixo l'article publicat a l'Associació Catalana de Premsa gratuïta el proppassat febrer.

El 1936, Stefan Zweig publica un llibre amb aquest mateix títol, en què descriu les figures d’aquests dos personatges del segle XVI, que constitueixen una mena de metàfora de l’Europa amenaçada pel nazisme. De fet, Calví hi apareix com un personatge fred, calculador, incapaç de gaudir de cap plaer terrenal i que sotmet la democràtica ciutat de Ginebra a una veritable dictadura teocràtica.I, en contraposició, Castellio és exactament l’altra cara de la moneda... un humanista i un teòleg, tan savi com humil.

Històricament, ambdós s’havien conegut a Estrasburg i Castellio havia acceptat l’oferta de Calví de ser rector del Col·legi de Ginebra. Tanmateix, les divergències entre el fanatisme i l’esperit de tolerància no triguen a aparèixer. En sentir-se amenaçat, Castellio fuig de la ciutat. I, finalment, després de l’execució de Miquel Servet, l’enfrontament esclata amb la publicació de De haerectis an sint persequendi, un veritable cant a la llibertat de consciència que també caracteritza els dos pròlegs de Castellio en la seva traducció de la Bíblia dedicats, respectivament, a Eduard VI d’Anglaterra i a Enric II de França.

Paradoxalment, la defensa de la llibertat de pensament i d’expressió desperta tant d’odi que, emparant-se en l’acusació d’heretgia, els calvinistes profanen les restes de Castellio i n’esventen les cendres. Sigui com sigui, el discurs que Zweig li atribueix resulta commovedor: “Per l’amor de Crist us demano que respecteu la meva llibertat (...). Deixeu que professi la meva fe sense coaccionar-me (…) ¿Considereu que la vostra interpretació és la correcta? Els altres pensen el mateix de la seva. Que els més savis es mostrin, per tant, com els més fraternals i que no permetin que el seu saber els faci arrogants “.

El príncep

Oriol Junqueras — Tue, 11 Mar 2014 15:15:00 +0100

Us faig a mans un article publicat a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta a les acaballes de 2013

Nascut a Florència el 1469 en una família noble d’escassa fortuna, Maquiavel s’havia dedicat a la carrera diplomàtica, condició que li havia permès de conèixer Francesc I de França, Maximilià d’Àustria o Cèsar Borja. Fruit de l’experiència d’aquestes coneixences, l’estiu de 1513 va escriure El príncep, considerada l’embrió de l’anomenat “estat modern”. El text va ser publicat per primer cop cinc anys després de la seva mort i constava de vint-i-sis capítols que expliquen –entre molts altres aspectes– què és un principat, la tipologia, com se’n pot adquirir un, què cal fer per intentar conservar-lo i per quines raons es pot perdre. Encara que, en realitat, Maquiavel centra la seva reflexió en els conceptes de la fortuna (el context social i polític en el que ens movem), de la virtut (les habilitats i els defectes individuals amb què hem d’aprendre a actuar) i de la necessitat (allò que cada individu necessita fer per adaptar-se a l’entorn en què es mou).

De fet, la reflexió de Maquiavel és el resultat de l’atenta observació de la realitat de l’època caracteritzada per constants disputes: a l’interior de cada estat italià, entre uns estats i els altres, i entre les diverses potències estrangeres per assolir l’hegemonia sobre el conjunt de la península itàlica. Potser una de les claus de l’èxit d’El príncep rau en el llenguatge sintètic, en el to vibrant i en l’acurada perfecció formal. Un altre dels grans mèrits és que estructura una teoria política (una mena de manual sobre el poder) a partir de les experiències quotidianes.

En contraposició a la proposta utòpica del seu coetani Thomas More, Maquiavel fa una anàlisi realista, fa servir per primer cop el mot “stato” per definir l’ordre social i polític forjat pel poder. De tal manera que, el 1623, Francis Bacon escriurà “[...] Estem molt agraïts a Maquiavel i als altres escriptors [...] que declaren o descriuen de forma franca i sincera allò que els homes fan, i no allò que haurien de fer”.

El príncep continua sent una “lectura obligada” per meditar sobre la política i sobre les relacions humanes.De fet, se la considera un clàssic sobre l’ètica (del poder). En aquest sentit, tan sols cal recordar que –tradicionalment– el substantiu “maquiavel·lisme” i l’adjectiu “maquiavèl·lic” han estat considerats sinònims de “diabòlic”, i que –en la actualitat– encara s’empren per referir-se a una conducta poc digna. La qüestió doncs, continua oberta: fins a quin punt i en quines circumstàncies “la fi justifica els mitjans”?

La sal de la vida

Oriol Junqueras — Thu, 20 Feb 2014 18:00:00 +0100

Us reprodueixo l'article publicat per l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta el proppassat mes de gener.

Al llarg de la història, la sal ha estat moneda de canvi, objecte de tributs i motiu de revoltes. Des d’antic, s’ha usat en diversos actes litúrgics; i, conjuntament amb el pa, és símbol d’hospitalitat. D’aquí expressions com ara “la sal de la vida” o “l’or blanc”; i mots com “salari”, que era la retribució percebuda (salarium argentum) per soldats i oficials romans.

El 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi i setanta-vuit persones més, emprenen La Marxa de la Sal des d’Ahmedabad, a l’oest de l’Índia, en direcció a la costanera ciutat de Dandi, a la Mar Aràbiga. Durant els aproximadament tres-cents vuitanta-vuit quilòmetres, s’hi van sumant fins a cent mil individus. Arribats a destí el següent 7 d’abril, Mahatma Gandhi pren un grapat de sal. El desplaçament a peu ha suposat la major contestació pacífica de la població índia a l’imperi Britànic per la seva negativa a reconsiderar l’impost de la sal, segons el qual, se li aplica un altíssim gravamen que equival a tres dies sencers de jornal d’un camperol indi. A banda, la disposició estipula el monopoli absolut de la metròpoli i n’il·legalitza la tinença del producte no comprat a la Gran Bretanya.

De la mateixa manera, entre el 1667 i el 1675, a la Catalunya Nord, molts catalans van protagonitzar un aixecament armat contra l’impost de la sal establert el 1661 per Lluís XIV. La disposició del monarca francès contravenia les constitucions catalanes, tot just dos anys després de la signatura del tractat dels Pirineus (1659). De fet, la mateixa incorporació dels comtats del Rosselló i la Cerdanya a la Corona francesa era anticonstitucional. Doncs, hauríem de tenir ben present que les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya estaven indissolublement unides a la resta del Principat des de mitjan segle XIV, quan les Corts havien avalat, a través d’una constitució, la reincorporació del Regne de Mallorca (amb les Illes i les comarques de la Catalunya Nord). I d’aquesta manera Pere el Cerimoniós corregia el testament de Jaume I, que algunes dècades abans havia dividit les terres catalanes entre dos dels seus fills.
I, precisament, des de la seva reincorporació al Principat de Catalunya a mitjan segle XIV, els catalans del nord havien passat a beneficiar-se de l’exempció de la gabella de la sal, de la que ja gaudien els catalans de la resta del Principat des de les Corts de 1283, en temps de Pere el Gran. En concret, per tal d’obtenir el suport dels seus súbdits per a la conquesta de Sicília, aquest sobirà els havia eximit de l’elevat pagament que representava l’impost sobre la sal. En definitiva, doncs, els catalans eren –molt probablement– els únics europeus que no pagaven aquest tribut. I, fins a la segona meitat del segle XVII i principis del segle XVIII, Catalunya va disposar de les estructures estatals que garantien aquest “privilegi”. En altres paraules, la catalanitat era –també– una qüestió legal i jurídica que, òbviament –entre molts altres aspectes– regulava qüestions econòmiques i socials. Ser català, doncs, implicava un seguit de drets polítics, econòmics i socials que van ser anihilats pels exèrcits francès i espanyol.

Mentre Catalunya no recuperi les estructures estatals, la catalanitat quedarà massa reduïda en l’estricte àmbit de la identitat. I, des del segle XIII ençà, els catalans sabem –o hauríem de saber– que la catalanitat no és una qüestió lingüística –o almenys exclusivament lingüística–, sinó un projecte de futur que paga la pena de ser viscut. I, potser, en aquest sentit, els sobiranistes som la sal de la nostra terra. I, parafrasejant Jesús de Natzaret, ens hauríem de preguntar què passaria si nosaltres perdéssim la nostra essència. Doncs, «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent (...)». (Mt 5, 13-16)

Egmont

Oriol Junqueras — Fri, 17 Jan 2014 08:00:00 +0100

Us reprodueixo l'article publicat el juliol del 2013 a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta

El 13 de juliol de 1558, el comte d’Egmont va obtenir una victòria decisiva a Gravelines; just un any abans, a Sant Quintí, també havia derrotat l’exèrcit francès. Dues batalles cabdals per als interessos de la Monarquia hispànica que li valdrien el nomenament d’estatúder de Flandes i d’Artois (1559). Cavaller del Toisó d’Or, cosí de part de mare de Felip II i des de sempre molt lleial al monarca, va ser un home de voluntat dialogant, que provava de solucionar els diversos entrebancs pacíficament. Tant és així que, tot i la seva condició de catòlic convençut, volia impedir la implantació de la Inquisició a Flandes i garantir, d’aquesta manera, la llibertat de culte. Aquest posicionament el va dur el 1565 a presentar-se a la cort espanyola on, des d’una tàctica premeditadament dilatòria, se’l va entretenir i se li va fer creure que les seves accions estaven ben encarrilades perquè Flandes esdevingués un lloc de tolerància i de llibertat religioses. En realitat, però, el monarca no estava gens disposat a concedir llibertat de culte als súbdits flamencs, de tal manera que Egmont se’n va distanciar.

Un any més tard, el comte s’oposava amb vehemència a la continuada destrucció d’imatges religioses que assolava el país per part dels calvinistes que consideraven excessiu el culte que els catòlics retien als seus sants i, tot i així, Felip II, a través del duc d’Alba, li va comunicar la pena de mort per alta traïció, malgrat totes les bones mostres d’adhesió i de lleialtat que el seu cosí li havia demostrat durant tota la vida.

El 5 de juny de 1568, Egmont va ser decapitat públicament a la Plaça Major de Brussel·les. Un esdeveniment que va commoure l’opinió pública europea del moment i que, dos segles més tard, va convertir el comte en el protagonista d’una tragèdia de Goethe.

La seva mort va alimentar i enfortir la voluntat de resistència dels enemics del rei d’Espanya. Si un familiar directe del rei, amic fidel, que l’havia ajudat a guanyar batalles, de profundes conviccions catòliques, acabava executat... Què en podien esperar la resta dels seus súbdits?

Potser, en més d’una ocasió, tots ells van recordar una famosa frase que Erasme de Rotterdam havia pronunciat unes dècades abans. En concret, en resposta a la invitació de visitar Castella que li havia fet l’emperador Carles V, Erasme va recordar la persecució de la Santa Inquisició contra la família del seu bon amic Lluís Vives i va concloure afirmant: “Non plaquet Hispania”.

La pacificació de Gant

Oriol Junqueras — Thu, 19 Dec 2013 08:00:00 +0100

Us faig a mans l'article aparegut a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta el proppassat mes de novembre.

La pau de Westfalia (1648) posa fi a la llarga guerra que havia dessagnat Europa durant trenta anys, així com també, a la guerra dels Vuitanta Anys entre la Monarquia hispànica i els rebels protestants dels Països Baixos (en bona mesura, les actuals Holanda i Bèlgica).

Felip II de Castella, el Prudent, destinava quantitats ingents de diners, recursos i tropes per mantenir l’hegemonia política i religiosa a les Disset Províncies, una part de l’herència imperial de Carles V, compreses per Luxemburg, Limburg, Brabant, el Franc Comtat, Holanda, Zelanda, Flandes, Artois, Namur, Hainaut, Anvers, Malines, Utrecht, Gelderland, Frísia, Overijsel i Groninga-Drenthe.

Després de desatendre veus sensates com les del seu cosí Egmont o les del príncep d’Èboli que li aconsellaven tolerància i respecte per l’opció protestant que havia guanyat força i presència en bona part dels Països Baixos, Felip II opta per l’alternativa més agressiva que li planteja el duc d’Alba. El noble arriba a Brussel·les a l’estiu del 1567 i una de les primeres disposicions és arrestar els comtes d’Egmont i d’Horn, acusats de traïció a la Corona i executats el juny de l’any següent. A més, Alba mana instaurar el Tribunal dels Tumults que reprimeix la diferència religiosa, però també i sobretot, la dissidència política. Es calcula que hi va haver un miler de víctimes. El març de 1569 implanta un nou impost, la desena (tiende penning), que grava les compravendes dels béns mobles, les transaccions comercials o les herències, amb la finalitat d’obtenir més ingressos per a finançar la contesa, de tal manera que si la recaptació fiscal del bienni 1566-1567 ascendia a 400.000 ducats, la del 1570-1571 suposa 4.400.000 ducats. El descontentament esdevé transversal. Alba, tot i que guanyarà a Mook, perd les places d’Holanda i de Zelanda (febrer 1574) enfront d’un recuperat i reforçat Guillem d’Orange-Nassau. Felip II el destitueix i nomena Lluís de Requesens, que inicia una política conciliatòria que contempla l’amnistia, l’abolició del Tribunal dels Tumults i la d’alguns impostos; uns gestos que arriben tard i sense repercussió; ben al contrari, són percebuts ja, com a senyals de feblesa.

El saqueig de la fins aleshores dinàmica i pròspera ciutat d’Anvers el 4 de novembre de 1576 per impagament salarial a les tropes des de fa més de 6 anys, comporta al voltant de 8.000 morts i la destrossa d’un miler de cases. És el detonant per a què quatre dies més tard, Guillem materialitzi la pacificació de Gant, per la qual aconsegueix unir les Disset Províncies –incloses les catòliques– contra el Prudent.

El 1581 els Països Baixos del nord deposen Felip II i nomenen Guillem I d’Orange-Nassau, però no seran reconeguts per la Monarquia hispànica fins al regnat de Felip IV pel tractat de Münster, un dels derivats del de Westfalia i pel qual s’estableix el reconeixement de les set Províncies Unides, de confessió protestant, conformades per Holanda, Zelanda, Utrecht, Gelderland, Frísia, Overijsel i Groninga-Drenthe, des d’aleshores, deslliurades del domini hispà.

Nou anys després de l’assalt, Anvers patirà un setge ferotge dissenyat per Alejandro Farnese que acabarà d’anorrear la possibilitat de recuperació d’una ciutat empobrida i extenuada que ha assistit impotent a l’èxode de comerciants de tota la seva àrea d’influència cap a Amsterdam, un sector determinant en la imminent hegemonia mundial comercial i naval holandesa de del darrer quart del segle XVI i durant bona part de la primera meitat del XVII.

La majoria social ha de ser política

Oriol Junqueras — Thu, 14 Nov 2013 23:59:00 +0100

Una àmplia majoria social no ha deixat de dir què vol i com ho vol. I això té un clar reflex polític al Parlament de Catalunya on també hi ha una àmplia majoria política a favor del dret a decidir.

No obstant, a l'hora de la veritat, aquesta àmplia majoria política no és ni tan sòlida ni tan clara com la majoria social que s'expressa al carrer i a totes les enquestes.
La majoria social exigeix votar per decidir el futur del país i exigeix fer-ho amb claredat, democràticament, sense trampes. En canvi, la majoria política no sempre és tan clara i tampoc sempre fa tot el que toca per posar el futur del país en mans dels ciutadans.

El motor del procés d'emancipació nacional és la societat catalana, amb la voluntat que expressa d'assumir les regnes del futur, com ha fet de forma massiva i exemplar a la Via Catalana per la Independència. La societat ha de ser conscient que és la veritable protagonista, la que empeny i l'única que pot contrarestar els dubtes i vacilacions que es deixin sentir al Parlament o entre algunes forces polítiques. Si volem respondre una pregunta clara -tal i com faran simultàniament els escocesos- i celebrar una consulta quan abans millor, els ciutadans han de fer sentir el seu desig i anhel cada dia, amb energia i determinació.

Si la societat -motor indiscutible del procés- no empeny i no fa sentir amb força la seva veu, correm el perill d'embarrancar. Ara, més que mai, és el moment que la ciutadania sigui exigent amb totes les forces polítiques que sobre el paper defensen el dret a decidir. Ara no pot afluixar ningú, és el moment de parlar alt i clar. El ritme del procés l'ha de marcar la majoria social i l'obligació de les formacions polítiques és donar resposta a l'anhel i exigència democràtica de la ciutadania posant data a la democràcia i amb una pregunta clara i diàfana.

No podem permetre que abarateixin el somni. Posem data a la consulta, votem i si el resultat és favorable a la independència posem rumb a Europa sense més dilació. Volem ser i serem, volem votar i votarem.

Oriol Junqueras
President d'ERC

Visca les Illes Balears!

Oriol Junqueras — Fri, 20 Sep 2013 23:24:00 +0200

La Via Catalana va ser un clam de la voluntat dels catalans de decidir el futur com a poble i una demostració de la vitalitat de la nostra societat i la seva cohesió i civisme.

Tenim un país que es mou com mai i de manera exemplar tal i com ens estan demostrant ara els compatriotes de les Illes Balears davant la pretensió del PP d'imposar un model educatiu i de liquidar l'ensenyament en català.

La resposta de la comunitat educativa, de les mares i pares d'alumnes, dels mateixos alumnes, de tanta i tanta bona gent de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera ens demostra fins a quin punt el país és viu i fins a quin punt està disposat a plantar cara davant els abusos i les malvestats d'aquells, com el Partit Popular, que estan obstinats a generar problemes on no n'hi ha, guiats per un nacionalisme espanyol que no tolera la pluralitat.

La mobilització a les Illes Balears és admirable, ens en podem sentir molt orgullosos tots aquells que estimem el país i la gent, tots aquells que estimem la llibertat. I necessàriament ens n'hem de sentir partícips i solidaris, per força hem d'estar al seu costat. Allò que avui està en joc a les Balears és el futur del país, amenaçat per aquells que detesten el diáleg, aquells que lluny de voler viure i conviure amb harmonia atien la confrontació.

Aquest és el diáleg que ens ofereix el Partit Popular i l'Estat espanyol, un diàleg de sords, un diàleg que per a més inri quan es produeix acaba en un monòleg del Tribunal Constitucional espanyol, presidit per un militant del PP que s'ha significat per les seves proclames anticatalanes.

El país es mou i ho fa perquè no es resigna, perquè vol un futur digne i perquè no està disposat a doblegar-se davant d'aquells que fan i desfan a conveniència d'uns interessos inconfessables.

Una càlida abraçada des de terra endins a tots els compatriotes mar enllà. Sou un exemple de coratge i dignitat.

Visca les Illes Balears!
Visca la llibertat!

Oriol Junqueras
President d'Esquerra Republicana

Les fronteres a la llibertat

Oriol Junqueras — Mon, 09 Sep 2013 23:59:00 +0200

Finalment –i ara no direm que és una sorpresa de tant com els coneixem- el Ministeri de l’Interior espanyol ha resolt que s’ha de prohibir als valencians, que lliurement volien fer-ho, donar continuïtat a la Via Catalana per la Independència d’Alcanar a Vinaròs. Parlem d’una mobilització cívica i festiva que té com a gran protagonista la societat civil. La resposta de l’Estat, a través de la Subdelegació del Govern a Castelló, s’ha fet esperar poc per esvair tot dubte. Ras i curt, prohibició total i absoluta, prohibició que han fet extensiva a un acte festiu que es volia celebrar a Guardamar, a l’extrem meridional de la nació.

Vivim en una Europa que ha fet possible la lliure circulació de persones, béns i mercaderies, que tracta de superar traves burocràtiques i fronteres. Sovint, a més, se’ns ha dit com a retret que els independentistes volem crear fronteres que separin a la gent. Doncs vet aquí qui separa!, vet aquí qui no admet que uns ciutadans d’una banda i l’altra del Sénia es puguin donar la mà. I és normal que sigui així, que catalans del nord i valencians ens vulguem trobar vull dir. Pocs corredors naturals hi ha tan clars com el del Mediterrani, amb una història, llengua i cultura comunes, tota vegada que aquelles persones que volen sumar-se a la Via Catalana des del sud són del sud i ho fan per convicció i per un estricte sentit de germanor.

El que ja no és gens normal són aquells que s’obstinen a alçar una frontera que té com a únic objectiu separar la gent i impedir la convivència. Ningú està obligat a sentir-se català al País Valencià, més aviat tot el contrari. I tot i així, no és que hi hagi centenars de milers de valencians que tenen el català com a llengua pròpia o que volen estudiar en català contra totes les adversitats que imposa l’administració espanyola sinó que molts d’aquests se senten de nació catalana. I en això els avala una història molt tossuda i, sobretot, la voluntat de ser.

Com no hi hauria d’haver valencians que volen ser a la Via Catalana si en el mateix Vinaròs tenim un regidor (Lluís Batalla) escollit per mandat popular en les llistes d’Esquerra Republicana? O a Alcanar el mateix alcalde, el company Alfons Montserrat. És així de senzill. Probablement per això, als intolerants, els costa tant d’entendre i acceptar. Perquè la llibertat no en té de fronteres, la llibertat el que demana són homes i dones lliures que puguin exercir tots els drets responsablement i regir-se com a país, amb la voluntat de viure i conviure junts i en harmonia amb tots els altres pobles del món.

Així entenem la llibertat els catalans.
Amics, companys, compatriotes del sud, l’abraçada més sincera i entusiasta!.
Visca el País Valencià!
Visca els Països Catalans!

Oriol Junqueras
President d'Esquerra Republicana

Cap Tribunal per damunt la voluntat democràtica dels ciutadans

Oriol Junqueras — Tue, 07 May 2013 23:59:00 +0200

Avui hem conegut una nova resolució del Tribunal Constitucional espanyol. Res de nou a l'horitzó. L'estat espanyol i les seves institucions segueixen fidels a una tradició vuitcentista, incapaç d'assumir la pluralitat i poruga davant la democràcia, temorosa de la voluntat de la ciutadania.

Aquest estat (l'espanyol) arrossega un dèficit democràtic històric i si bé ca'l admetre que amb la fi del franquisme es va produir una reforma substancial, aquesta no va ser capaç de trencar amb els fonaments de quatre dècades de dictadura, per no parlar dels precedents totalitaris que dissortadament tant han caracteritzat el sistema polític espanyol.

El TC és un òrgan polític i els seus membres són designats per PSOE i PP, actuant com a corretja de transmissió d'aquests. I aquest és un fet irrefutable com ens han demostrat un cop i un altre.

La democràcia, la voluntat democràtica dels ciutadans, mai, mai, mai podrà estar sotmesa als designis polítics d'un grup de persones que actuen el dictat dels dos grans partits espanyols, ambdós amarats d'una tradició secular que el nostre poble ha sofert repetidament.

Fa almenys tres segles que vivim sota el jou d'un estat hostil als interessos del nostre país. No és tant que els catalans no tinguem estat sinó que en patim un que actua tenaçment contra la nostra llengua, cultura i economia.

De nosaltres depèn seguir suportant aquest estat o bé posar data a la democràcia i decidir lliurement si volem tenir el nostre propi estat, un que senzillament protegeixi els nostres interessos i que actuï sempre al servei de la ciutadania.

Ferms i endavant! El Parlament ha de saber estar a l'alçada del moment i la ciutadania empenyent, que si algú dubta senti l'escalf de la nostra gent, l'anhel de llibertat i la voluntat de viure i conviure en harmonia en un nou estat més just, més pròsper i al servei de la ciutadania.

Oriol Junqueras
President d'Esquerra Repúblicana