Blog Núria Cadenes

Els 3 diputats

Núria Cadenes — Mon, 01 Aug 2011 17:30:00 +0200

Ja fa temps que em demanava tanda aquest article. Per naps o per cols, però, l'ha anat ajornant. I avui, que sóc qui sap on i tot somriu de vacances, ja no me n'he pogut estar. I m'adono que escric a raig, de goig, de ganes d'escriure. Decidit, per tant: abans de tallar la connexió deixo fet l'article i pitjo enviar. Al capdavall, també ve de gust que aquest darrer apunt del curs sigui d'agraïment. I d'alegria, també.

Ells diran que per quins set sous, que és la seva feina, que passem a un altre tema. I està bé que ho diguin. Però el cas és que aquests 3 diputats ens han mostrat, en els vuit mesos que fa que són al Parlament, que la política institucional no ha de ser, per força, la mena de dansa de cort decadent en què ens l'havien convertida.

I d'aquí l'agraïment. Perquè els 3 diputats (López Tena, Strubell, Bertran, encara no ho havia dit?) han aconseguit posar en evidència la penosa mímica autonomista (i treure-la de polleguera, també, i ja tocava). Perquè reclamen transparència en les retribucions dels parlamentaris i també per això incomoden l'stablishment immobilista. Perquè topen una vegada i un altra contra el mur de silenci que aquest mateix stablishment pretén bastir al seu voltant. I perquè, malgrat aquest ignominiós pacte de silenci, continuen picant pedra. Perquè no s'han deixat abduir per l'orpell ni la pandereta: són al Parlament no pas per ser-hi, no pas per anar tirant, fer amiguets i canviar cromos, sinó amb l'encàrrec concretíssim de mostrar les vergonyes de l'autonomisme, de treballar per sumar cada vegada més possibilitats a favor de la independència.

I ho fan. I és un gust veure'ls actuar. Sense complexos ni pèls a la llengua. Amb una bella combinació de sapiència i sentit de l'humor. Amb dignitat, també. Amb dignitat, per fi.

La casta política de l'autonomia prova de defensar-se d'aquests tres intrusos. I són un poema les cares que fan, els de la casta, quan els senten parlar. I trenen conxorxes de saló per esgratinyar-los minuts, per aturar-los propostes, perquè no se sàpiga, per etcètera. Tant és. Com fa l'adagi i deia Joan Fuster, en el pecat portaran la penitència. I la història avança.

Es pot fer. Ells, els 3 diputats, ens ho han demostrat. De vegades, per trencar el malefici resulta que només cal posar-s'hi. El rei va nuu.

L'any 2 dA.

Núria Cadenes — Mon, 28 Jun 2010 05:00:00 +0200

És un tòpic (tan tòpic, de fet, que ja té l'inevitable grup de facebook): el temps passa volant i, a mesura que acumules anys, més encara.

El cas és que arribem a final d'etapa, que aquest és el darrer article de la temporada i que (tornem-hi amb els tòpics) sembla que era ahir quan era ahir encara. No escriuré de nostàlgies, ara, ni d'aquest íntim rosec quan no trobes tema encara o si el que tens no t'acaba de fer el pes o no l'ordenes o t'hi falten arguments o un titular (ai, els titulars...!) o quantes coses poden passar, déus del cel i dels abismes, que et malmenin una idea...! No escriuré de nostàlgies, no, però el fet és que us trobaré a faltar. Queda dit.

I ara, al tall: un balanç del curs que tanquem és potser pretensió agosarada per a la mida i l'abast d'aquest article, i avançar les pautes que ens poden regir el curs vinent, un exercici endevinatori de resultat incert. Hi aventuraré un parell de punts, només. Dos entre tants però que, al meu entendre, són clau: les consultes i les ILP.

Perquè aquest curs ha estat, ben mirat i sense punt de comparació, el curs de les consultes. Sí, Millet i final de legislatura i Gürtel i etcètera: res de tot això, per anguniós i important que ens sigui ara, no acabarà de passar a la història. Les consultes, probablement, sí. Són centenars de milers de persones que han decidit mostrar, públicament i organitzadament i seriosament i amb una alegria i una emoció que fan esborronar i expliquen moltes coses, la seva voluntat d'independència. Qui ho hauria dit, ara fa exactament un any? Aquest curs ha encetat un camí esperançat que té moltes possibilitats de reeixir. Moltes. Segurament no pas demà, ni demà-passat (qui és capaç de posar-hi dates?), però, com diuen al trinquet, “cavallers (i dames, també: i dames), va de bo”.

Sí, ja ho veurem, com avancen les coses aquest proper any 2 dA (dos després d'Arenys), però pinten intenses. Perquè serà el curs de les ILP: la que ha dut 651.650 persones (semblava impossible i una altra vegada aquest país nostre ha mostrat que batega amb una força a prova d'incrèduls i desesperançats) a signar a favor de la recepció de TV3 a tot l'àmbit lingüístic (més de 250.000 de les quals, del País Valencià: que n'aprenguin!); i la IP que durà al Parlament principatí la possibilitat de fer un referèndum autodeterminista.

No és que vulgui ara saltar-me les vacances, que falta ens fan i alegren la vida. Nomésque, ben mirat, ja fa ganes d'encetar-lo, aquest any 2 dA. Probablement no serà encara el de la independència. Però ens hi acostarà. Bon estiu!

Tot esperant la rectificació

Núria Cadenes — Mon, 21 Jun 2010 05:00:00 +0200

Tant de bo que, només de publicar-ho, tingués desmentiment. Ara mateix escriuré cadascuna de les lletres i les paraules i les frases que conformaran el següent paràgraf amb l'esperança de ser retopada, de trobar de seguida un comentari que aclareixi que no, que ha estat un malentès, que no hi ha monstres sota el llit, on vas a parar, mira les dades, aquí les tens, i ara, mai de la vida, això sí que no, fixa-t'hi, fixa-t'hi, ho veus?

Toco ferro i teclejo, per tant: que diu que ha desaparegut el pressupost de la Generalitat principatina per al programa d'intercanvi entre escoles dels Països Catalans, que si hi va haver èxit, si es van despertar expectatives, ara tot se'n va en orris perquè ha passat a la pila dels afers no gens prioritaris, que potser no s'acabarà d'eliminar del tot per evitar soroll -o potser sí: hi ha escàndols assumibles si tenen sordina mediàtica- però que queda sense cobertura i que campi qui pugui i com pugui, que el món s'acaba.

D'acord que no és la pitjor de les coses que ens poden passar. Però és simptomàtica d'una debilitat que ens encarcara, que ens tenalla i ens redueix les perspectives. Sense suport, amb pocs mitjans i menys pressupost, les escoles ho tindran difícil per mantenir els intercanvis amb la resta del país (i descobrir València o Palma, posem per cas). Difícil per propiciar coneixences i teixir relacions (tan necessàries de cara a contrarestar els silencis imposats). Difícil també per no optar per l'altre viatge, l'intercanvi que sí que té programa i propaganda i pressupost i que, sota l'epígraf despreocupat ('escuelas viajeras', en diuen, iuhu), ofereix la possibilitat de trenar llaços amb Salamanca, Sevilla o Madrid (també posem per cas).

Si es confirma la mala nova, tindrem davant dels nassos un altre exemple d'aquest dramàtic menfotisme que amenaça de fer-se'ns estructural: mentre els uns aparquen el país a la primera que senten que van mal dades, que diu que han de retallar o que els acusen d'intervencionistes (això sí que fa riure, per cert; tant de bo que intervinguessin sense manies: els ho dirien igual però, almenys, la llengua que compartim a banda i banda del Sénia tindria una mica més d'aire per respirar), els altres continuen da-li que da-li, forçant la màquina, estiregonyant la realitat i mirant d'estrafer-la a la seva espanyolíssima conveniència.

En fi. Que res no em faria més feliç que la rectificació. L'espero amb candeletes.

Camps, l'antivalencià

Núria Cadenes — Mon, 14 Jun 2010 05:00:00 +0200

Ho sap tot el món mundial i tot l'univers universal, que és innocent, que allò dels vestits són bagatel·les sense mala intenció, que els milions de pressupost públic volatilitzats en la visita del papa són propaganda desestabilitzadora, que la seva és una gestió impecable i que tothom (tot el món mundial i tot l'univers universal, sí) és feliç, a la comunitat de veïns que tan divinament governa. Cada matí, s'estreny el cilici que li ha de mantenir a ratlla les baixes passions, visita la farmàcia de la muller i arriba al despatx amb el somriure enganxat a la cara, aquests llavis estiregonyats en rictus que se li han fet gest característic (i anguniós) d'un temps ençà.

Que aquest home no fa bona pinta ha esdevingut, a hores d'ara, pràcticament unànime asseveració. No és, però, de les seves dents crispades, que avui volia parlar (algun psiquiatre, psicòleg, antropòleg o practicant de qualsevol altre altre ofici adequat podrà, de segur, aportar més dades que no pas jo mateixa sobre el rostre forçat que cada vegada fa més basca de veure). Deixo la preocupació per la seva salut emocional als estudiosos dels casos paradigmàtics i als amiguets de l'ànima, que algun li'n deu quedar. Si comento tot això és només per emmarcar succintament l'estrafolària declaració que l'actual ocupant de la Generalitat del sud va fer tan bon punt es van saber els detalls de l'abducció de Bancaixa per Caja Madrid: “avui és un gran dia” i “Bancaixa és més forta que ahir” en pot ser la síntesi en dues frases. L'home es declara feliç i avall que fa baixada.

Per aquesta gestió de nou ric que, a cop de maons i 'grans esdeveniments', tenia l'entitat en miserable situació; per la seva debilitat política, atenallada per la instrucció gürteliana (si abans pintava poc, ara és una engruna per als manaires del seu mesetari partit); per l'estructural servilisme ofrenador de glòries al projecte espanyol; pel seu també estructural odi a qualsevol cosa que, remotament, li pugui recordar la identitat de la terra que malgoverna, aquest personatge sinistre ha desmantellat el sistema financer valencià. Sense alterar la ganyota.

No en té prou, però. Abduïdes les dues grans caixes (CAM i Bancaixa han esdevingut, ai, una precisa mostra del predicat 'poder valensiano'), ara amenaça d'esborrar (literalment) del mapa desenes de pobles: addueix que hi ha crisi, que no són sostenibles, que on vas a parar, tan petits i insignificants i amb noms tan poc 'americascup' com ara, jo què sé, Benimantell, Terrateig, Guadalest o Alfafara (per citar només quatre de la vuitantena de municipis que, per poc cens, ara diu aquesta gent que sobren). Acaben d'aprovar una llei que autoritza el govern gürtelià a suprimir d'ofici els municipis que, afirmen, són “antieconòmics” (sic!) i, sí, avall que fa baixada.

L'home de rictus s'ha acostumat a brandar la senyera (tenyideta de blau tota ella) cada vegada que alguna veu li ha recordat que va nuu ('vostè agafa el codi penal, jo m'embolcalle amb la senyera', li va dir, aproximadament i en traducció improvisada, ara no fa gaire, a un diputat que li recordava això del processament). Qüestionar-lo és, pretén, atacar València sencera, sant Vicent, la 'maedéu' i tres o quatre essències més.

A força de sentir-ho repetir, n'hi ha encara molts que ho donen per bo. I esperen que els defensarà de qui sap quina intempèrie. Mentrestant, continuem exposats a la trinxadora de Camps, l'antivalencià.

Israel, Palestina i nosaltres

Núria Cadenes — Mon, 07 Jun 2010 05:00:00 +0200

Tinc dos amics que ara no es parlen. Independentistes com són tots dos, l'un tira cap a l'esquerra amb un ben nostrat punt d'heterodòxia (hi ha dies que anarquisteja, dies que recita Lenin de memòria i dies que reclama que no pensem en elefants) i l'altre diguem que se situa en un conservadorisme liberal d'estil anglosaxó.

Han treballat junts en uns quants projectes d'allò que podríem anomenar 'interès nacional', són d'aquelles persones que, sumades, multipliquen, i sempre m'havia agradat sentir-los discutir. Com que són gent raonada, intel·ligent i apassionada, els seus debats, tot i que també podien acabar a crits (i després res, eh? Ja ho he dit, que eren amics), solien fornir l'audiència (servidora, per exemple) d'un bell grapat d'arguments dels que fan de bon tenir en compte, de trampes dialèctiques interessants de desemmascarar, d'interrogants que esperonen el pesquis, d'acudits útils per a la descompressió (un somriure, fins i tot una rialla, a temps pot tornar les coses a lloc si és que algú, en una discussió entre persones que es respecten, s'ha embalat massa).

L'altre dia, però, tan bon punt van treure el tema, vaig notar que alguna cosa no rutllava, que s'encenien de manera inusitada, que no s'escoltaven els arguments ni se'ls responien ni res: cadascú es limitava a exposar les seves frases a la intempèrie, aviam qui crida més, qui la diu més grossa, qui ofèn, quin desastre.

I ara no es parlen.

Jo, sincerament, no ho entenc. Per què poden enraonar de tot, discrepar i argumentar d'absolutament tot menys del conflicte (punyent, prou que ho sabem, i sagnant també, com tants n'hi ha en aquest nostre món atribolat) que sotraga la terra i la gent d'Israel i Palestina? Per què aquest afer ha allunyat tan dràsticament dues persones que, d'altra banda, coincideixen en allò que és clau i, fins ara, havien sabut exposar amb autèntic 'fair play' les seves discrepàncies?

No dic que no en parlem, és clar, que no puguem tenir opinió, preferències, sentiments sobre aquest afer. Només que, quan el debat s'estableix entre aquest “nosaltres” que ens reclama el temps que ens toca viure, hauríem de ser capaços d'estalviar-nos els insults, d'escoltar-nos i argumentar sense desqualificacions ni sectarismes, de tractar-nos amb mirament (cosa que no vol dir donar-nos acríticament la raó) i de no retirar-nos, ai, la paraula.

M'agradaria saber si som l'únic poble del món que, encarat a la necessitat d'acumular forces per resoldre el seu futur, es permet el luxe de la baralla (i tan visceral que fa basarda) per una qüestió que res té a veure amb les urgències pròpies. O si és que això passa a tot arreu, que és humana condició i ves què hi farem.

Jo, posats a triar, preferiria la primera opció: no ens deixa gaire bé de cara a la posteritat però com a mínim, si no ho duem als gens és que encara té remei.

Matas, Gürtel i Pretòria

Núria Cadenes — Mon, 31 May 2010 05:00:00 +0200

S'ha acabat el miratge: potser per primera vegada, som davant l'espill sense màscara. Tant de predicar la “mediterraneïtat” (quina paraula impronunciable, redéu!) i en tenim a casa, arrepapat, instal·lat i còmode, un trist tret diferencial.

Tant de bo que tot plegat pugui servir, com a mínim, per aclarir la confusió en què havia viscut, durant tant de temps, aquest nostre Principat. Es creia nord lliure i desvetllat, es predicava tan distant (i distint) de les altres ribes, les populistes, les festeres i corruptibles, que no trobava estranya, ai quines coses, la penosa telenovel·la gürteliana: són afers del sud, 'berlusconipower', ja se sap com funcionen, allà, això d'aquí és diferent i narinant.

Hi ha tòpics, però, que no suporten l'acarament amb la realitat.

Ara, per tant, a cop de Pretòria, s'ha fet miques la ficció. Ni les maneres, no hi queden, al nord, tampoc (tot allò del 'te quiero un huevo' s'assembla tant, ai, als insults de les gravacions pretorianes...!).

No és l'únic cas, aquest, és clar. Tampoc el Gürtel no és excepció. Ni aquell episodi del pot de Cola-Cao, etcètera. Són, possiblement, els més espectaculars casos dels darrers anys, que ja és ser. I ens mostren que, tampoc en aquests afers (en fi) no som tan lluny els uns dels altres. Ni dels nostres cosins italians. Trista perspectiva, val a dir.

De tota manera, potser tot plegat ens podria servir per fer dissabte: el primer pas per canviar la realitat és conèixer-la, diuen. Ja tenim la roba (bruta) estesa al sol. En comptes d'intentar negar les taques, fem bugada. En comptes d'intentar negar les coses que passen i viure una ficció, potser podríem aprofitar la crisi per mirar de canviar de model. Al capdavall, igual com passa en d'altres addiccions, reconèixer que tens un problema és pas imprescindible per posar-hi solució. La nostra addicció a la totxana (i a la filereta de corrupteles requalificatòries que s'hi associa) no és fàcil de curar. Però tampoc no hauria de ser una condemna eterna. Igual com aprofitarem la crisi de l'estat espanyol per escapolir-nos-en, caldrà aprofitar aquesta pujada de febre corrupta per anar fent net a casa, també.

No serem pas un tros de món immaculat, quan siguem independents. Però més presentables que alguns veïns sí que ens volem, no? També això depèn de nosaltres.

Elogi d'en Laporta

Núria Cadenes — Mon, 24 May 2010 05:00:00 +0200

Ara de seguida hi haurà eleccions. A can Barça, vull dir, que les altres encara tenen marge al calendari (si no és que, de la banda del sud, el marit de la farmacèutica, l’home del somriure congelat, els vestits a mida i la polsereta mística –Camps, vull dir–, no té abans un rampell que faci anar tothom en doina).

El cas és que, en cosa de quinze dies, qui ho pugui fer tindrà l’oportunitat de votar. S’ha tancat temporada futbolística i, amb ella, es clou el cicle Laporta. Les travesses, ara, apunten als successors (el futur és escrit? Hi haurà sorpreses? Facin joc, senyores i senyors!). També, és clar, pel particular tarannà i per les més o menys clares insinuacions del virtual expresident, hi ha intriga quant al seu avenir, quant a l’entrada (o no) en política institucional.

Però ja en parlarem, de tot això, si s’escau, més endavant. Avui pensava només a propiciar el balanç de la seva actuació com a president d’una entitat clau del país (ni l’única ni la principal, però clau, ara per ara). Perquè ja hi ha qui l’espella talment acte de guerra preventiva (encara no s’ha presentat formalment a res però, per si de cas, l’espellen). Perquè som un país donat al canibalisme (potser és condició humana i a tot arreu passa igual, però no tinc clar que això sigui consol) i massa sovint capolem amb inconsciència peces importants del nostre trencaclosques encara que no ens ho puguem permetre. I perquè el senzill exercici de sospesar pros i contres del seu paper com a president del Barça ens pot donar, probablement, un dibuix més acurat de la realitat que no pas la imatge fixa que ens n’ofereixin els darrers corrents publicitaris.

És per això que recomano l’exercici: es poden escriure aquests pros i contres (tal com va fer el senyor Darwin, home metòdic per excel·lència, per decidir si es casava o continuava sol com un mussol: si mai podeu fer un cop d’ull a la llista no us la perdeu!) o provar-ho de memòria. Després només cal comparar els ítems que hauran quedat a cada banda, que això, precisament, significa fer balanç. Jo ja ho he provat. Segur que m’hi he deixat alguna cosa, però, en tot cas, em surt positiu. Hi ha un plus de normalització de l’entitat, d’imbricació amb el país (i de resultats esportius: si no tens això, la resta no suma) que difícilment tindrà marxa enrere. L’època fosca del nuñigasparisme és història. I això és important. Molt. Per què no li hauríem de reconèixer, a Joan Laporta, aquests mèrits?

Sí, primer ministre!

Núria Cadenes — Mon, 17 May 2010 05:00:00 +0200

És plena de frases genials, de descripcions genials, de situacions genials: tant la primera part, que comença amb un James Hacker anguniosament pendent del telèfon (ai, aquella trucada que es fa esperar sàdicament i que et podria donar reconeixement i sou, tòpic d’actors en decadència o de polítics amb gana de càrrec!), com la segona, que ens el mostra de sorprès inquilí del famós 10 de Downing Street, la sèrie de la BBC ens ofereix un divertidíssim i crític i lúcid retrat de la classe política. De la britànica, sobretot, per bé que molts dels dards que s’hi llancen són lliçons que fan blanc, també, en d’altres latituds. Passen els anys, i la vigència d’aquell “Sí, ministre” (inoblidable sir Humphrey) és extraordinària. De tant en tant encara la remiro. Potser, a més de riure, n’hauríem de prendre apunts.

Ho pensava, tot plegat, en llegir les cròniques postelectorals d’aquells verals. Perquè és alliçonador veure com, cinc dies després de trobar-se sense una majoria que els aclarís la via, han arribat (negociació amunt, negociació avall, teatre i pacte) a un acord per formar govern (un acord de conveniència, és clar i no s’estan pas de dir-ho: això és la política; no es tracta pas que siguin amiguets, sinó que facin el fet). Però, sobretot, ho pensava per l’estil. Acostumats a la cridòria grollera i la mala educació, trobar certa sang freda i fins i tot sentit de l’humor en les posades en escena és, com a mínim, reconfortant.

Per acabar d’arrodonir el quadre, han entrat a escena aquests dos Miliband que es disputen la vacant que deixa Brown al camp laborista: se la disputen i de segur que s’hi aferrissaran, però són germans i, guanyi qui guanyi, ho continuaran essent, expliquen, és clar. I (tornem-hi amb l’humor, que desinfecta) diuen que tant de bo la seva mare es mantingui neutral.

És divertit, aquests dies, seguir les peripècies de la vella democràcia. No amagaré, però, que se m’hi escapa un pic d’enveja. Ells porten molts anys de pràctica i això bé s’ha de notar, és clar. I nosaltres, que havíem començat també, segles ha, el propi camí parlamentari, el vam veure dràsticament esquinçat. I esborrat amb sang i crueltat, després. Prou que ho sabem, tot això. Només que, de vegades, fa la impressió que, tant de temps sota la llosa mesetària, ens n’encomanem certes formes, que cada vegada som més berlusconians i menys cameroncleggians.

Cal saber cap on mirem, amb qui ens volem alinear. Perquè, sovint, les formes també mostren el fons.

Allò que la màgia de Guardiola no ha pogut canviar

Núria Cadenes — Mon, 10 May 2010 05:00:00 +0200

És, probablement, el paradigma de barcelonista més barcelonista de tots els barcelonistes que es fan i es desfan: no conec ningú que visqui tan intensament els colors (en direm “blaugranitat”, d'això?) com aquest meu amic, que va plorar com una criatura a París, que va quedar afònic a Roma, que perd el món de vista quan s'acosta qualsevol cita d'aquestes que anualment ens acaren amb la història, que guarda com un tresor les fotos del dia que va trepitjar la gespa i va simular un partit i va tocar la banqueta on seu Guardiola, t'ho imagines? On seu Guardiola!

No pretenc pas fer-ne cap crítica, de tot això, ni de bon tros. Cadascú té les seves dèries i, si no fan mal a ningú, avall que fa baixada. A més a més, servidora de vostès, que dissabte feia voltes al menjador de casa, amb en Puyal a tot drap, els dits encreuats i inventant conjurs perquè el temps acabés de passar d'una vegada amb el marcador intacte, servidora de vostès, deia, no és precisament exemple de racionalitat i temperància en això del Barça, què hi farem.

Tot plegat ve a tomb per la frase lapidària que em va deixar anar l'altre dia l'amic: a dos partits de la victòria (aleshores), anant com anem (aquesta primera persona del plural, per cert, és digna d'estudi, també, en fi...) primers, jugant com juguem, i amb la temporada que hem viscut (partits perduts inclosos, sí: és un joc, això, al capdavall, i els jocs ja les tenen, aquestes coses), va posar cara de resignació infinita i va sentenciar: “Acabarem la temporada en blanc”.

Com pot ser? D'on el treu, aquest pessimisme estructural? L'equip va primer, diantre! Juga bé, té alegria, dignitat, i s'hi aferrissa. Són els altres, que l'han de perseguir! I, malgrat tot i contra tota lògica, aquest meu amic troba que ho tenim tot perdut.

On s'és vist? Vaig provar de picar-li l'amor propi bo i mostrant-li la ridícula fanfàrria que llueixen els segons, experts com són, amb aquella seva estufera mesetària, a dir blat quan encara no tenen sac. La resposta em va deixar de pedra: “Estan educats en la victòria”.

És això, per tant? És que ells han crescut a base d'Isabelyfernandos, de repetir-se que són l'enveja del món, quinientosmillones i aviam qui la diu més grossa, i que nosaltres, en canvi, ens hem educat en un bany maria de nen, no et fiquis en problemes, no parlis en català que molestes, manen ells i tu trampeges?

No voldria pas que se'ns encomanés la grotesca bufamenta, és clar. Només dic que, potser, podríem afegir al nostre plat un pic d'autoestima. Per provar els resultats d'una dieta equilibrada.

Preparen una altra batalla de València?

Núria Cadenes — Mon, 03 May 2010 05:00:00 +0200

En van dir 'batalla', però no ho era: la transició cap a la segona restauració borbònica va tenir, a València (al sud en general, però sobretot a València i rodalia), una expressió sagnant, que no va ser batalla sinó persecució. De cap manera no podien permetre que la balança acabés optant pel cantó quadribarrat i la caverna abrilmartorelliana (de la maneta de l’altra, l’alfonsoguerriana, val a dir: quan parlen d’espanya sempre es posen d’acord) va treure, gens metafòricament, els tancs al carrer. Diaris dedicats a la crispació més exagerada, bombes contra els intel·lectuals (l’heu vista, la imatge de Joan Fuster, alçant les celles, a casa, entre llibres i papers destrossats?), cops pel carrer, alcaldes sacsejats, intimidació, aquella barreja letal de xiscles i silencis, impunitat. I assassinats: Miquel Grau s’ha fet cançó, però el cas és que allà a Alacant, vilment, el mataren.

L’altre dia van llançar un còctel molotov contra el Casal Jaume I d’Oliva, a la Safor. No he vist enlloc grans titulars de diaris. Ni grans ni petits, de fet. El mateix que fa esgargamellar locutors i treure fum dels teclats quan passa al País Basc, es transforma en afer negligible quan s’esdevé al País Valencià.

La setmana passada van pintar amb amenaces la seu de la centenària Societat Coral El Micalet, a València. Hi fan classes de música. I teatre. Intolerable. Els van trencar els panys. I els vidres. Feia uns dies que havien atacat La Masia, també, una escola (una escola!). Amb idèntica signatura.

Entitats culturals, seus de sindicats, de partits polítics, la universitat, llibreries... Els atacs contra qualsevol expressió de desinhibició lingüística, cultural i/o nacional, contra qualsevol mena d’oposició al projecte que tenyeix de blau espanya el nostre sud atribolat han estat penosament constants, des que van crear el fantasma de la 'batalla'. Penosament constants, interessadament graduats i amb impunitat garantida.

D’un temps ençà, però, torna a haver-hi una perillosa intensitat. Que coincideix, ves quines coses, amb el groller comportament (és digne d’estudi, de veritat) del diari que, ja a l’esmentada 'transisión' (i també després), va jugar un dels papers més bruts de l’auca: Las Provincias ha recuperat els vells atacs a tota plana contra la Universitat de València i ha fet sentir, a molts, un inquietant dejà vu. I tot plegat coincideix també, val a dir, amb la desenfrenada escalada de verb i acte a què s’han abocat els dirigents del PP valencià des que viuen encarats a les trifulgues gürtelianes: 'Els professors que diuen ‘aleshores’ i gairebé’ són uns ‘gilipolles’', deixava anar l’actual president de la Diputació de València, i reblava després l’animalada amb una de més grossa que no traduiré: 'Hay que rematarlos'.

Si els dirigents es permeten aquestes expressions, què no han de fer els altres?

Atenció al 12 de maig, per tant: si finalment fan asseure Camps a la banqueta, per ràbia i per dissimulació i etcètera es poden acabar de desfermar.

Justo Molinero i la independentista porno

Núria Cadenes — Mon, 26 Apr 2010 05:00:00 +0200

Dues dones dalt d’un autobús, a Barcelona. Van parlant d’això i d’allò. De seguida se centren en les xacres de l’edat. N’hi ha una que no va cara a l’aire. De fet, pels detalls que va desgranant, té la salut en procés delicat. L’altra, ben seriosa, li forneix consell: “Pues pídete la ley de la independencia”.

L’amiga que em va regalar l’anècdota diu que a punt va estar d’alçar-se i abraçar aquelles dues fantàstiques desconegudes. No ho va fer, tot s’ha de dir, per timidesa i convenció, i ara se’n penedeix. El cas és que li va quedar un somriure enganxat a la cara durant tot el dia; per la convicció amb què parlava la consellera de l’autobús i també per poder constatar, des d’una història de tan poca aparença, fins a quin punt s’ha normalitzat un terme, “independència”, que, no fa pas tants anys enrere, semblava consigna d’iniciats. S’ha normalitzat i s’ha estès tant, que ja s’empra en divertides confusions.

I, ben mirat, no és tan sols que s’hagi escampat el mot, sinó que se’n parla. Del seu significat, vull dir; i dels perquès i dels coms i dels etcèteres. I del fet de declarar-se’n a favor. Amb tanta desimboltura, se’n parla, amb tant de deseiximent trobem coneguts que van sortint de l’armari nacional, que, qui sap, potser no trigarà a arribar el dia en què l’adjectiu ja no descrigui cap singularitat, i aleshores la sorpresa ens vindrà de la banda contrària, de saber que algú, ves quines coses, resulta que diu que vol ser dependent.

Sempre n’hi ha hagut, de personalitats conegudes, que més o menys declaraven o deixaven entendre el seu sentiment independentista. D’un temps ençà, però, la declaració ha deixat la mitja veu i s’ha fet explícita. I cada vegada més àmplia. Potser va ser en Joel Joan, qui va marcar el punt d’inflexió. El creixement, val a dir, ha estat exponencial. I inclou, cosa més important encara, referents per a tots els gustos: d’en Rubert de Ventós a Joan Laporta, d’en Justo Molinero a Maria Lapiedra, l’actriu porno que va votar sí a la consulta de Mollerussa.

Ja ho va dir algú, que la independència no la proclamaria pas un independentista dels, diguem-ne, de tota la vida. Ha passat en d’altres bandes i tampoc en això no serem pas una excepció. Bé. El que compta és la proclamació. I, de camí, la sorpresa i l’alegria de cada sortida pública de l’armari.

En veurem de més xocants. Segur. S’admeten apostes.

Justícia espanyola

Núria Cadenes — Mon, 19 Apr 2010 05:00:00 +0200

L’oxímoron, explicita el diccionari, és la figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots de sentit contrari: docta ignorància, hi posen com a exemple; instant etern, recordo d’alguna altra banda; i música militar (és del Woody Allen, aquest?), ombra radiant, silenci eixordador... Darrerament, alguns fets mediàticament intensos han tornat a recordar-nos la fila que fa l’oxímoron per excel·lència (i de conseqüències un dia galdoses i l’altre, sagnants): justícia espanyola.

Hi ha aquests cops de pit de la progressia veïna tot defensant l’individu que va perpetrar la ràzzia olímpica i que conscientment va tancar els ulls i les orelles davant de les denúncies de tortura (paladí de què, aquest Garzón? De la bossa al cap, dels cops que desfiguren un rostre fins l’inimaginable?). El Tribunal d’Estrasburg ja va desemmascarar el personatge quan el va assenyalar per no haver volgut investigar aquelles explícites i documentades i esfereïdores denúncies de tortura. Que ara uns falangistes el facin seure a la banqueta de la inhabilitació no és sinó un capítol més del sainet que s’interpreta en aquelles sales ràncies de toga, crucifix i caspa que van transitar de dictadura a segona restauració borbònica sense haver-se de despentinar (un canvi de rètol, plop!, el TOP franquista es fa “Audiencia Nacional” i continua bregant per preservar idèntiques “unidades de destino”). Ells solets es retraten: ja s’ho faran.

Hi ha l’escàndol d’Egunkaria, amb més tortures, i persecucions i un diari tancat i la mena de coses que fan esgarrifar qualsevol persona o ens amb sentit democràtic (menys les persones o ens –jo no sabria pas dir què són– que configuren la progressia veïna, la dels cops de pit garzonians: ja s’ho faran, aquests, també).

Hi ha tota la potineria que tapa corrupteles perquè sí, perquè tu ho vals i això nostre és molt bonic, t’estimo un ou, amiguet de l’ànima. En fi. Més enllà del grau de maduresa que puguin mostrar les converses intervingudes a Francisco Camps, el cas és que el jutge que ho havia d’investigar s’havia declarat, poc abans, “més que amic” del sospitós i que, ves quines coses, de seguida va trobar que allò dels vestits i dels regals i els milions de despesa pública no justificada no tenia res a veure amb l’altre Teletubbie, és clar que no: una abraçada!

Hi ha, en fi, aquest brillant monument a la separació de poders que els veïns de ponent han alçat en forma de tribunal de les essències constitucionals.

La llista no pot ser ni de bon tros exhaustiva. Recent, tot just. Una mostra d’aquest seu mal estructural. D’aquest nostre perdre el temps si és que ens deixem tornar a enfangar en la reforma d’un edifici que té ànima de corc. Justícia espanyola és un oxímoron. Ja és hora de treure’ns de sobre aquest pes mort.

Godzrita i el Cabanyal

Núria Cadenes — Mon, 12 Apr 2010 05:00:00 +0200

No sé pas qui li va inventar el malnom, però ho va encertar de ple: de fet, l’actual –i no per sempre– alcaldessa de València cada vegada s’hi va assemblant més, a aquell monstre de sèrie B especialista a trinxar tot el que troba davant del musell. Ara Godzila duu vara de manaire municipal i la utilitza per a estossinar els ciutadans. Perquè sí, perquè ella ho diu, perquè si li porten la contrària s’enfurisma i –grrrooaaaarghhhh...!– tomba una casa.

El Cabanyal és un antic poble mariner de bellesa modernista que avui viu esfereït. De porres i excavadores i brutalitat. Godzrita veia com el Gürtel li queia a sobre (a sobre d’ella i del seu partit i del seu protegit, que ara fa de president de la Generalitat de baix i a qui els amics de –presumptes, oi?– corrupteles anomenaven –amb estima, oi?– el curita) i va trobar la manera de fer-se passar l’atac de ràbia: el mateix dia que es feia públic el sumari, ella enviava els tancs al Cabanyal.

El que ha passat aquesta setmana a València incita reflexions a moltes bandes. Hi ha la brutalitat de Godzrita i el seu partit. No per coneguda l’hem de deixar de denunciar. Però també podríem trobar en aquesta desmesura una mostra d’impotència. El cas és que la macroavinguda que pretén enderrocar 1.600 cases fa anys que roman aturada, que cada vegada sembla més difícil que pugui tirar endavant (les empreses privades ja fa temps que han tocat el dos del consorci que els va oferir l’ajuntament, no hi ha diners ni suport legal ni res) i que, més enllà de fer eliminar un grapat de cases que ja tenia comprades, per provar d’intimidar i crear la ficció que continua fent el que li surt dels nassos, la realitat és que Godzrita és en un carreró sense sortida. D’aquí la seva ràbia: de pura impotència.

Però els fets del Cabanyal, amb les brutals càrregues policíaques contra veïns i representants públics, han mostrat una altra impotència encara: la de la presumpta oposició política, que ha fet llufa d’una manera tristament significativa. Tot i que el PSOE té –també presumptament– el control de la policia estatal, no la va enviar a fer complir l’ordre ministerial dictada pel seu mateix partit i que protegia les cases, sinó a apallissar els veïns que les abraçaven. En el pecat, com deia aquell, portaran la penitència.

Al capdavall, en aquesta ciutat atrotinada i necessària, ja fa temps que l’única oposició real al despropòsit totalitari del Pp ve del moviment ciutadà. Cal tenir-ho present quan veus interessades pretenguin fer-nos creure que València és un desert: hi ha una base social que ha permès, per exemple, mantenir viu durant dotze anys un moviment cívic que ha aturat la macroavinguda, que ha plantat cara i ha aconseguit contra pronòstic centrar l’atenció política (també l’estatal). Si després fan figa les propostes electorals que ens haurien de deslliurar de la capoladora, que no en culpin la gent ni els fats: és pel seu paper de trista figura.

Els únics que no tenen por de Godzrita són gent com les iaies fermes de Salvem el Cabanyal. Han vist de prop el monstre i li coneixen les febleses. I la seva fona, com al poema, és la de David.

Censura a IB3 Ràdio

Núria Cadenes — Mon, 05 Apr 2010 05:00:00 +0200

“Dimarts ja no faràs el programa”. Ras i curt i trist i definitori. Amb aquestes paraules el director d'IB3 Ràdio sepultava la decència i la consciència i el respecte per la llibertat d'expressió que haurien de ser tret característic de qualsevol mitjà de comunicació públic. Hi havia previst d'entrevistar Cris Juanico, aquesta setmana, i un historiador eivissenc i etcètera. No res. S'ha acabat. “Quatre illes”, el programa que, de dilluns a dijous, dibuixava i analitzava l'actualitat cultural i política de les Illes Balears, del país i del món, ha estat expeditivament esborrat del mapa.

Diu que un parlamentari del PP treia foc pels queixals, que l'havien fet esperar abans d'obrir-li micròfon i que, a sobre, el periodista, en comptes d'acotar la testa davant dels seus improperis per antena, va provar de defensar la professionalitat qüestionada. Imperdonable. Intolerable. Inadmissible. Ja ens imaginem aquella reina de l'Alícia tota bufada d'indignació i bruelant la condemna: “Que li taaaaallin el cap!”

El problema, com sol passar, no és tant l'estirabot de la reina autoritària (què se'n podria esperar, d'ella?), sinó que algú li faci cas. De vegades és per por: quan la reina de les cartes mana sobre la vida i la mort dels súbdits, desobeir-la pot comportar una heroïcitat que no se li pot demanar a tothom. Però de vegades és per pena, per mísera “obediència deguda”, que no significa sinó excusa de mal pagador: aquesta trista tendència humana a acatar ordres i prou ha propiciat les més grosses barrabassades i ha mantingut, a sobre, neta la consciència dels executors.

El cas “Quatre illes”, tanmateix, no sembla que s'hagi d'explicar ni per por ni per pena: el PP no hi mana (perdó: governa), ara, a les Illes, oi que no? I doncs, quina torta visió del periodisme i de la vida en general pot fer que els xiscles partidistes comportin aquest instantani enviar el programa a la foguera?

El periòdic retorn del censor als nostres mitjans té un doble efecte: d'una banda, la brutalitat de privar-nos de les veus que aporten esperit crític; de l'altra (i aquí cal comptar també amb campanyes com allò de la “crosta”), l'acció gens subtil sobre els qui mantenen programa, que ja queden avisats dels camins que tenen per sempre prohibits. Explica Santi Capellera, el periodista que fins ara dirigia “Quatre illes”, que el director de la ràdio li va ben definir la filosofia imperant en una frase tan breu com esfereïdora: “Hauries d'haver callat i demanat disculpes”.

Vet aquí la mare dels ous: silenci i reverència.

Prou que ens consta que no és la primera vegada que la somiada independència dels mitjans públics de comunicació (somiada i necessària: no ens ho prenguem com una utopia irrealitzable) cau fulminada: el cas de “L'orquestra” que encapçalava el mestre Barnils en continua essent exemple paradigmàtic. Que el fet es repeteixi, tanmateix, amb uns manaires o amb uns altres, no ha de significar que ens hi acostumem. Ni que ho acceptem com a inevitable. No és pas aquest el país que volem.

Eleccions principatines

Núria Cadenes — Mon, 29 Mar 2010 05:00:00 +0200

Si algú m'hagués dit, fa quinze, deu anys, que avui podria escriure un article com aquest, probablement li hagués respost que sí, que clar, que demà m'afaitaràs.

El futur, però (i per sort, espero, en aquest cas), mai no és com ens l'imaginem. I si fa quinze, deu anys, algú m'hagués aventurat que, el 2010, les eleccions principatines s'encararien amb la independència com a eix clau (i no pas eteri, a més, sinó en forma de fita possible i propera), què li hauria dit? Il·lús? Somia-truites? Com a mínim.

És significatiu, aquest pas de l'eix nacional al primer terme. És, de fet, la conseqüència en forma electoral del batec del carrer, de l'empenta i l'exigència i el cansament i l'alegria i el tot barrejat que, ja fa temps, ens alimenta i impulsa. I no hem d'oblidar que és en aquest batec on hi ha la clau de determinats deseiximents de (també determinats) polítics institucionals. No hem d'oblidar-ho ni tan sols en any electoral, quan a tots ens agafa aquesta dèria dels escons i els formatgets i les forquilles i els globus de colors, quan hi ha gent que es tira les enquestes pel cap i sembla que no hi hagi d'haver res de més important a la vida que una declaració amb prou impacte per aconseguir un titular.

No vull dir que no siguin importants, aquestes properes autonòmiques: són importants, és clar, però no pas per definició, sinó perquè el context les fa importants. El context d'exigència independentista. Que és el que tiba la corda. Dels uns i dels altres. Ho dic, sobretot, perquè des d'aquesta perspectiva són encara més indesitjables determinades tírries viscerals que, ja fa un temps, es tornen a sentir en el nostre camp de batalla polític (o, en fi, per si de cas mai no haguessin parat, se senten encara més fortes).

És possible que siguem així i que la cosa no tingui remei (hi ha aquella dita famosa que ens ho resumeix: tres catalans, cinc pensars), però no cal pas prendre-s'ho a la valenta. Si haguéssim de dibuixar sobre el paper el nostre camí cap a la independència potser ens seria més fàcil imaginar-hi unidireccionalitat i unanimitat, però és probable que també en aquest cas la realitat ens desmenteixi el disseny de sobretaula i que resulti que ens surti cànon en comptes de monodia. A efectes de l'exigència que dèiem, de l'exigència independentista, no passa res. Perquè, a l'hora de la votada que comptarà, no ens la jugarem a un sol partit. Perquè, fins i tot, caldrà sumar-hi diputats que facin el gest decisiu malgrat el seu partit. Perquè, al capdavall, és només qüestió de veure com, a l'hora de la veritat, afinem la manera de dir que sí. A tantes veus com calgui, però SÍ.