Davant d’una situació d’aquest tipus, el grup dirigent d’Iniciativa el primer que fa és atacar frontalment l’esquerra independentista, res d’estranyar d’uns que han anat del bracet durant aquests últims 30 anys de l’esquerra borbònica representada pel PSOE-PSC.

El nivell dels nous dirigents és alt, profund, subtil…“Som l’única tradició política que mai ni per acció ni per omissió ha fet president algú de dretes, d’un partit corrupte com CDC, no passarà mai.” Deixant a part per un moment que en política el concepte de mai no existeix, però això seria de difícil compressió per un grup dirigent d’aquestes característiques, les declaracions són un tip de riure políticament parlant, perquè Iniciativa feia part dels dos governs tripartits de Catalunya, els quals van ser aquells que van iniciar ha realitzat les retallades imposades per l’estat espanyol, i cal no oblidar mai que la gestió directe d’Iniciativa al capdavant de la Conselleria d’Interior ha estat una de les més de dretes i obscurantistes que es podien fer. En aquests moments de la història venir a explicar-nos que el PSC és d’esquerres i no corrupte, mentre Convergència és de dretes i corrupte, només es pot fer des de la mala fe o l’analfabetisme polític.

Després de carregar contra la CUP, continuen certament amb tot el procés independentista i ens diuen que volen “un govern de la gent, no un govern del seu procés, el procés de refundació de CDC”, està clar senyors! Els milions de persones al carrer, el vot majoritari a Junts pel Si i CUP, segons aquests intel·lectuals del no-res, s’han fet per refundar Convergència.

Anem per parts, això del govern de la “gent”, és com l’antiga cançoneta del govern del “poble”, voldrà dir que ells són la “gent” i la resta són “infrahumans”? Quin concepte polític és la “gent”? A quin grup social assimilem el concepte “gent”, la gent seria aquella gent que es reuneix el 12 d’octubre per celebrar l’espanyolitat de Catalunya i el genocidi americà? Perquè aquells també són “gent”, un altre “gent”, però gent al cap i la fi...

L'any 1963, Turquia va signar l'Acord d'Ankara, també conegut com a "Acord per Crear una Associació entre la República de Turquia i la Comunitat Econòmica Europea", en el qual es contemplava de forma explícita la plena adhesió de Turquia en un futur (Article 28).

La formalització de la Unió Duanera el 1996 va reforçar la interdependència econòmica de Turquia amb la UE, mentre que el reconeixement de la seva condició com a país candidat el 1999 va suposar l'inici d'un procés de reformes sense precedents a l'estat turc,.

Les negociacions formals d'adhesió van iniciar-se l'any 2005, després del reconeixement unànime per part de la UE del compliment dels requisits democràtics, polítics i econòmics d'adhesió, coneguts com els Criteris de Copenhaguen, per part de Turquia. Inici de negociacions coincident el mateix dia en què Croàcia va iniciar les seves negociacions d'adhesió.

Malgrat no pertànyer a la UE, Turquia forma part d'estructures occidentals com el Consell d'Europa (1949), el primer vincle institucional amb Europa després de la Segona Guerra Mundial, així com l'Organització del Tractat Atlàntic Nord (1952).

Turquia també és membre de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, 1961), l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE, 1973).

Una republica laica, nacionalista, europeitzant i totalitaria

Tradicionalment, la política exterior turca s'ha regit per l'interès a mantenir relacions amb el món occidental amb l'objectiu primordial de ser reconeguda per Occident.

Ankara considera l'adhesió a la UE com el resultat natural de segles de relacions amb Europa. Mustafa Kemal Atatürk, fundador de la República de Turquia i el seu primer president, va ser l'instigador de les majors reformes d'inspiració occidental -l'abolició de la xaria, la substitució de l'alfabet àrab pel llatí, la proclamació de la laïcitat de l'estat i la concessió del dret de vot a les dones, entre d'altres- amb el fi de modernitzar el país a principis del segle passat.

La europeïtzació de Kemal ha deixat una Turquia d'identitat dividida: europeïtzada però no prou europea segons els europeus, dins el món islàmic però diferent del món islàmic. El llegat d'Atatürk sobreviu també a les forces armades turques, que es veuen a si mateixes com a guardianes de la independència, el laïcisme i el nacionalisme. Van ser oficials kemalistes els que van donar els cops d'estat de 1960 i 1980, en "defensa" del que interpretaven com els principis d'Atatürk contra els polítics corruptes, i encara avui el govern islàmic d'Erdogan ha evitat en la mesura del possible no ofendre els sentiments kemalistes dels militars.

El nacionalisme turc, nascut de fet després de la primera guerra mundial i de la destrucció de l'imperi otomà, tenia una inspiració laica i republicana inspirada sense dubte a la revolució francesa, els sis principis vertebradors: republicanisme, nacionalisme, populisme, estatisme, secularisme i revolucionarisme, van obtenir en el seu moment el reconeixement de la III internacional.

La impossibilitat d’acord amb la Turquia d’Erdogan

Amb totes les premisses que us he donat, seria probable arribar a un acord per incorporar Turquia a la Unió Europea? hauria de respondre que si, perquè la tradició totalitària Turca no és així allunyada d’aquella espanyola, portuguesa, alemanya, grega o italiana, aquesta és la veritat històrica.

El problema amb la Turquia d’Erdogan no és el totalitarisme històric, de genocides realitzats durant el segle XX i XIX els europeus en tenim experiència sobrada, el problema és absolutament de projecte polític actual...

Gràcies a la intercessió directa del rei Joan Carles I “el campexano” o també conegut com el “comissionista”, un conglomerat de 12 empreses espanyoles i dues saudites, anomenat Al Shoula, es va endur el 2007 aquesta obra per un valor 6.763 milions d’euros, el contracte més important que mai havien aconseguit unes empreses espanyoles.

Segurament els saudites quan van plantejar-se de construir una línia de tren d’alta velocitat per unir Medina i La Meca coneixien el problema, sembla que l’alta tecnologia espanyola va guanyar el “concurs” internacional però va passar per alt o va subestimar la qüestió. El tram a cobrir entre les ciutats de Medina i La Meca, és de 451 km i travessa un desert que sembla estar obsessionat a cobrir les vies, i podeu imaginar que un tren AVE en aquestes condicions no pot viatjar....

En una entrevista al diari “El Confidencial” fa un repàs a les seves activitats, i cerca també les dificultats que té per implantar-se internacionalment la Marca España, l'entrevista ofereix diferents perles que ens donen mesura del nivell d'aquest alt comissionat del govern espanyol, sense dubte aquella que ens agrada més és aquesta, la tesi de l'imbècil català:

"Però al final, hem vist que es trencava l'avió del Rei i ... Marca España. Si hi havia un accident a Galícia, doncs un imbècil català, malgrat els morts, deia que Marca Espanya."

Doncs si, si teniu algun dubte, ara ja ho tindreu clar, la Marca Espanya no funciona perquè hi ha sempre un “imbècil català” que se'n fot de la Marca, ...

Pot semblar una provocació? Doncs si, és una provocació, aquesta era la finalitat, de fet és el segon article que realitzo amb el mateix títol. No és que tingui una antipatia a Otegi i als bascos en general, al contrari, sempre he sentit un gran respecte per aquest poble, que resistint mil vicissituds de la seva llarga historia arriba fins als nostres dies. No és antipatia, és simplement que tinc més respecte pel meu poble i els seus anhels de llibertat.

La veritat em sorprèn tota aquesta devoció pel dirigent basc, tinc la desagradable sensació, que estem tornant a un atac de basquitis aguda que no ens aporta res. M’explico, al meu entendre una part de l’esquerra independentista pensa que amb la sortida d’Otegi de la presó, hi ha la possibilitat que al País Basc s’obri un segon front per les llibertats nacionals a l’estat espanyol. Que un senador republicà declari “Otegi és un actiu imprescindible per a Catalunya” em sembla equivocat i banal...

Espanya és el segon estat del món en nombre de “desapareguts” després de Cambodja, amb 114.226 homes i dones que romanen en fosses comunes, algunes amb més de mil persones dins, sense haver estat identificats i enterrats dignament per les seves famílies.

L’Estat espanyol ha ratificat totes les resolucions i convencions sobre la desaparició forçada que s’han plantejat en l’Assemblea de l’ONU, així com les convencions dirigides a l’eradicació dels desapareguts. En la transició van existir comissions al Congrés i al Senat sobre els desapareguts espanyols a Xile i l’Argentina, però les víctimes de la dictadura franquista, una de les més sanguinàries del món, segueixen a l’espera d’algú que trenqui el pacte de ferro de la transició, on el nou règim borbònic va garantir la impunitat als criminals franquistes. Durant la transició es va voler escombrar sota la catifa de la història els crims dels franquistes.

Les víctimes de la dictadura del general Franco viuen a més un maltractament humiliant per part de l’Estat que manté carrers i monuments enaltint a responsables de la repressió de la dictadura, que renoven títols nobiliaris concedits pel dictador a criminals de guerra com Mola, Queipo de Llano, … 

Em direu que sóc injust, que d’en Pablo Iglesias està tot per veure, de fet no ha fet res a part de fer unes quantes intervencions al Parlament Europeu i arribar tard o no arribar a les votacions transcendentals. Direu que li tinc una mania especial, i he de dir que mania especial no, però no puc tenir simpatia per una persona que s’omple la boca de tantes belles paraules i treballa per la TV internacional hispana de l’Iran, un estat que és un règim teocràtic i criminal, on qualsevol dret democràtic és pura fantasia.

L’Iglesias sortint de la reunió amb Rajoy és un espectacle polític, pica l’ullet especialment a aquells catalans que votaren la CUP i que ara es poden trobar orfes a les eleccions espanyoles, Catalunya és una nació, amb ell tindrem un referèndum, però com que és tan fantàstic una seva victòria electoral farà que tots els catalans vulguem quedar-nos a l’Espanya que ell construirà. Llastima que tots els indicadors previs donen per fet, que l'Espanya eterna representada per PP, PSOE i Ciudadanos bloquejaran qualsevol transformació, confirmant allò que ja sabem l’estat espanyol és irreformable nacionalment i amb dèficit de democràcia perpetuo vist l’enquistament de tot el neofranquisme militant. La proposta de referèndum per Catalunya de Pablo Iglesias, és el seu particular “OTAN d’entrada no” de Felipe Gonzalez...

Per llegir tot l'article aneu a Geopolitica.cat

A finals del primer trimestre de 2015, els bancs custodiaven a Catalunya dipòsits i fons per valor de 194.470 milions d'euros, gairebé el 16% del total de tot l'estat, segons les dades del Banc d'Espanya. El volum de crèdit concedit pels bancs a Catalunya és encara més voluminós: 276.106.000 d'euros, gairebé el 20% de tot el saldo viu del conjunt de l'estat. Famílies i empreses catalanes concentren el gruix dels préstecs, 259.314.000 d'euros, el 19,5% del total estatal. Les administracions públiques sumen un finançament total de 16.792.000 d'euros, el 17,7% del que s'ha concedit al sector públic espanyol. No totes les entitats estan igualment implicades a Catalunya de fet BBVA, La Caixa, Banc Sabadell i Banco Santander controlen el 91% del mercat català.

El comunicat apocalíptic de l'altre dia, al qual sumem les declaracions del Governador del Banc d'Espanya, en Linde diu que tindrem un "corralito", i de fet es declara el pare del comunicat de les banques, ha declarat que la “independència crea inseguretats i incertesa i que el comunicat, no el va vigilar però que el va conèixer abans que es publiqués, diu coses molt raonables, sensates". Clar home! si l'has escrit segurament tu o un teu secretari. Quina subtilesa política en Luis María Linde.

Així que els bancs han de marxar de la part de l'estat que produeix el 26% del seu PIB i representa el 16% de la seva població? Deixar de fer negocis amb el lloc més pròsper i productiu per raons polítiques? Segur? Però realment que fan els bancs?...

 Per llegit tot l'article aneu a Geopolitica.cat

Hongria ha completat i tancat la muralla dels 176 km feta de xarxes i filferro de pues a la frontera amb Sèrbia, tancant així la porta a centenars de refugiats i també d’emigrant sirians, pakistanesos i afganesos que estan arribant i que s’amunteguen a Horgosm, l’últim poble de Sèrbia...


  Per llegit tot l'article aneu a Geopolitica.cat

"el màxim èxit internacional de la candidatura de Junts pel Sí és el suport de l'1,1% dels congressistes estatunidencs.”

El menyspreu, l'arrogància i la prepotència no hauria de sorprendre, vist que durant el mateix esmorzar ha fet unes declaracions contra el primer ministre britànic, que són inqualificables des del punt de vista diplomàtic,

"el govern britànic ha comès dos errors importants, permetre el referèndum d'Escòcia i obrir la porta a una sortida de l'UE amb un altre referèndum. No estic segur que el govern de Cameron pugui guanyar aquest referèndum i quedar-se a Europa, ha assegurat. Davant aquesta situació, ha apostat perquè Europa acceleri la seva construcció i avanci per convergir encara més."

Per continuar amb un deliri quan es proposa alternatiu al Regne Unit en les relacions dels Estats Units a Europa,

"si el Regne Unit abandona Europa, Espanya podria ser un soci privilegiat dels EUA i un interlocutor de primer ordre a l'altre costat de l'Atlàntic."

Margallo  no ha compres res de política dels Estats Units, no canviaran mai el Regne Unit per Espanya en la seva política d'aliances a nivell general, els britànics i els nord-americans han fet dues Guerres Mundials junts, les han guanyades totes dues, i malgrat picabaralles familiars continuaran mantenint aquesta unitat estratègica.

A hores d'ara no sabria dir si el ministre no en sap més o simplement intenta donar ànims a la seva parròquia, que veu com el Govern català es passeja pel món explicant quines són les aspiracions nacionals dels catalans.
L'aparell diplomàtic espanyol és potent numèricament parlant i també amb el moviment de recursos econòmics, normalment malgastats en piscines i coberteries d'argent pels ambaixadors i les seves parelles, però l'opulència dels palaus i palauets de les ambaixades d'Espanya, no amaga la nul·la influencia i la manca de credibilitat d'un estat del qual no et pots fiar com a soci...

Tot sembla indicar que Rússia anunciarà la seva entrada en guerra contra l’ISIS, a petició de la Síria, abans que acabi el mes de setembre. Però és poc probable que la força aèria russa pugui coordinar les seves accions amb les de la coalició internacional que encapçala els Estats Units. Segurament veurem una repartició dels papers: els avions russos bombardejarien a tots els grups jihadistes presents en territori sirià -sense intervenir en el conflicte entre el govern sirià i els grups armats sirians d’oposició- mentre que Washington i els seus aliats concentrarien les seves incursions únicament contra l’ISIS(també anomenat Daesh) en territori iraquià. No és que Rússia estimi al final del trajecte especialment Assad, però ara potser és el mal menor.

Durant tot un any, la coalició anti–ISIS creada pels Estats Units s’ha limitat a impedir que els jihadistes guanyessin terreny, però sense tractar d’acabar amb ells. Per contra, nombrosos testimonis mostren que avions de la coalició van llançar repetidament en paracaigudes carregaments d’armes que acabaven a les mans dels gihadistes. Des del mes de juliol, la coalició sembla haver canviat d’estratègia, canvi que l’ha portat a bombardejar el territori del Califat Islàmic, contribuint de fet a la defensa de Hassake per part de l’Exèrcit Àrab Sirià amb la liquidació d’uns 3 000 gihadistes...

Per llegit tot l'article aneu a Geopolitica.cat

Friedman: "Ho sento pels senyors generals, però el títol del més gran espònsor de l'Islam radical no és dels iranians (...) sinó que és del nostre aliat putatiu, Aràbia Saudita". Friedman preveu les possibles crítiques, que el poden acusar de tolerar el règim iranià, i recorda com ell mateix ha seguit com a corresponsal l'atac a l'ambaixada dels Estats Units a Beirut l'any  1983, atribuït indirectament a l'Iran, a través d'Hezbollah. No obstant això, "els que creuen que l'Iran representa el primer factor de desestabilització a l'Orient Mitjà segurament s'han perdut els atacs de l'11 de setembre a càrrec de 19 segrestadors, 15 dels quals eren de nacionalitat saudita."

"Res, diu Friedman, -" ha estat més perjudicial per a l'estabilitat i la modernització en el món àrab i el món islàmic en general, dels milers de milions de dòlars invertits pels saudites des dels anys setanta per suprimir la pluralitat dins l'Islam (...)

]]> https://indirecte.larepublica.cat/nos-que-sem-mes/blog/14443/trobat-el-jaciment-de-gas-mes-important-de-tot-el-mediterrani-al-mar-degipte https://indirecte.larepublica.cat/nos-que-sem-mes/blog/14443/trobat-el-jaciment-de-gas-mes-important-de-tot-el-mediterrani-al-mar-degipte Tue, 01 Sep 2015 19:37:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/nos-que-sem-mes/blog/14443/trobat-el-jaciment-de-gas-mes-important-de-tot-el-mediterrani-al-mar-degipte L’empresa petrolífera italiana Eni ha fet un descobriment de gas d’importància mundial a les aigües territorials d’Egipte, dins el projecte d’exploració anomenada Zohr. Ho diu un comunicat de la companyia. El Pou Zohr 1X, a través del qual s’ha fet el descobriment, es troba a 1.450 metres de profunditat de l’aigua en el bloc Shorouk, signat el gener de 2014 amb el Ministeri del Petroli d’Egipte i la companyia Egyptian Natural Gas Holding Company (Egas) després d’una licitació internacional competitiva.

De la informació geològica i geofísica disponible, i de les dades obtingudes directament en el pou, el camp “supergiant” té un potencial de recursos de fins a 850 bilions de metres cúbics de gas i una extensió d’uns 100 quilòmetres quadrats. Zohr és el major descobriment de gas mai s’ha fet a Egipte i al Mar Mediterrani, pot convertir-se en un dels majors jaciments de gas al món. Aquest èxit exploratori proporcionarà una contribució fonamental per cobrir les necessitats de gas natural d’Egipte durant dècades....