Blog Nit Art

Teatre Jove

Nit Art — Fri, 11 Jun 2010 19:04:00 +0200

Les picabaralles a les aules són habituals des que es va posar un grapat de nens i nenes en una mateixa habitació. Però quan les burles van més enllà i s'arriba a les mans la cosa es complica i, si a més, intervenen els professors, aleshores cal replantejar-s'ho tot plegat.

El terme "bulling" ja fa uns anys que es va encunyar per definir aquesta marginació als companys d'escola, però des de fa un temps el bulling també afecta als professors. Cada cop són més els mestres que han d'agafar baixes per depressió i que veuen frustrada la seva vocació de docents perquè no aconsegueixen "domar les feres".

Aquest és el context que fa servir l'autor alemany Lutz Hübner, un referent de l'anomenat "teatre jove" per a escriure la seva obra Reacció. Aquest teatre és una modalitat que la Sala Beckett fa temps que reivindica. L'any passat Hübner va ser un dels dramaturgs convidats als cursos d'estiu de l'Obrador i enguany la Beckett ha volgut programa una obra seva.

Reacció està protagonitzada per en Chris, un jove amb greus problemes de comportament, i la seva mestre, la senyoreta Stöhr, una dona amb gran vocació per a l'ensenyança. El cas és que Chris després d'haver molestat a les seves classes durant tot el curs li demana un cinc per aconseguir el graduat escolar. La professora s'hi nega i li diu que si vol aprovar l'assignatura s'ho haurà de guanyar com la resta de l'alumnat. Davant la negativa de la senyoreta Stöhr en Chris té una reacció desmesurada però la professora en lloc de denunciar-ho, escull una altra opció...molt més valenta.

El Teatre Jove de Hübner vol fer pensar, debatre i reaccionar al seu públic portant a escena els problemes dels joves amb textos que són també per adults. Tot i l'etiqueta "jove", no hem de pensar que el discurs de Hübner és adolescent, naïve o poc argumentat, al contrari, la reflexió està a cadascuna de les frases que diuen els seus personatges.

En aquest cas, l'obra la dirigeix Òscar Molina i l'interpreten Lídia Linuesa i Eduard Bartoll que, curiosament, quan Linuesa es dedicava a l'ensenyança, van ser mestre i alumne.

L'obra es podrà veure a la Sala Beckett fins el dia 20. Després arribarà el nou muntatge de Julio Manrique, Coses que dèiem avui en el marc del Festival del Grec.

Andrea Albert

Reacció
Sala Beckett
Fins el 20 de juny

Simplement brillant

Nit Art — Tue, 18 May 2010 18:14:00 +0200

Inventar històries o crear personatges i que resultin atractius i reals, sovint passa per recrear històries i reinventar personatges coneguts per l’autor. En molta literatura hi ha biografia, i el teatre no és una excepció. Autors que escriuen personatges que són ells mateixos i que tenen discursos que comparteixen. Una mena d’eina per expressar a l’escenari el que realment pensen.

Sembla que és precisament això el que passa amb el gran home de teatre que és Pep Tosar. (Us recomano aquesta entrevista que els col·legues de TeatreBCN li van fer a propòsit de la reposició de Molts records per Ivanov i on Tosar s’identifica amb el seu personatge i amb la seva concepció de l’art i de la civilització )

Molts records per Ivanov és d’entrada, una obra mestra. El text, inspirat en l’Invaov de Txèkhov, parla de la vida, de la mort, de l’amor i de l’art. Grans temes que han preocupat i preocuparan la humanitat de sempre i per sempre. Però malgrat aquestes temàtiques grandiloqüents el text de Tosar i Albert Tola i ho és tot menys ostentós. Tosar i els seus proposen una petita gran història explicada en dos temps i amb tres personatges que en diferents moments de les seves vides proposen, sense voler-ho, una reflexió a l’espectador i el commouen.

L’espectacle juga amb diferents ítems que formen part activa de la representació. A més del directe dels actors, el vídeo i la música són elements imprescindibles i molt ben triats. De fet, un dels moment més genials de l’obra és l’última vegada que dos dels actors toquen amb volí i guitarra un Wish you were here de Pink Floyd que posa els pèls de punta.

Molts records és un espectacle rodó per moltes raons però crec que la delicadesa amb que s’ha tractat i escenificat el text és la clau de tot plegat. Fa anys que vaig al teatre i malgrat he vist grans obres, sempre em costa deixar de pensar que sóc en un recinte i que aquella gent dalt de l’escenari estan re-presentant alguna cosa. Al Círcol Maldà vaig recordar què era perdre el món de vista.

Si llegiu l’entrevista citada més amunt, veureu que aquest espai i les seves propostes corren perill. La causa, la de sempre…la manca de diners. Amb els beneficis de la venda de 80 butaques, per molt que omplis, no n'hi ha prou si no tens cap altra ajuda. I és una veritable llàstima perquè es poden comptar amb els dits els artistes que proposen teatre de veritat, teatre amb compromís social i no purament d'entreteniment. I la veritat, poder veure aquest tipus de muntatges en sales tan íntimes com el Círcol Maldà, és una meravella.

Molts records per Ivanov és en definitiva, una obra imprescindible pels amants del bon teatre

Andrea Albert

Entre cignes

Nit Art — Mon, 03 May 2010 18:58:00 +0200

Ja és habitual la presència de la companyia del Ballet de Moscou a Barcelona. I quina sort en tenim. Si l’any passat van venir amb El llac dels cignes i Giselle, enguany repeteixen amb el primer i canvien el segon per La bella dorment.

El llac dels cignes és una de les icones del ballet de tots els temps. És el primer dels tres ballets que va escriure Tchaikovsky i un dels més representats. En aquesta ocasió, els ballarins de la companyia dirigits per l’ex ballarí i ara coreògraf Timur Fayziev, fan un excel·lent treball. Més de dues hores ballant i interpretant aquesta peça i arribant a commoure la platea en més d’una ocasió.

En aquest muntatge cal destacar molt positivament el paper solista de la ballarina Natalia Kungurtseva delicada i perfecte en tots els seus moviments. I en general les coreografies conjuntes dels cignes que són realment brillants. En definitiva, una cita ineludible pels amants de la dansa clàssica.

El llac dels cignes restarà a l’escenari del Coliseum fins el 9 de maig i a partir dels 12 i fins el 16 representaran La bella dorment que estic convençuda que valdrà la pena igual.

Andrea Albert

Esperàvem més

Nit Art — Tue, 27 Apr 2010 19:02:00 +0200

Després de l’increïble èxit que va aconseguir amb l’espectacle Germanes i la notable acollida de Boulevard, la directora Carol López presenta Tres dones i un Llop a la Sala Villarroel, de la que n’és directora artística. En aquesta ocasió, però, no dirigeix un text propi sinó del seu antecessor en la direcció de la sala, l’argentí Javier Daulte.

Tres dones i un llop és una revisió del tradicional conte de la caputxeta vermella que, la veritat, queda molt lluny de la versió que tots coneixem. En aquesta ocasió Daulte construeix personatges molt potents i força desenvolupats psicològicament. Carrega de matisos les relacions entre les tres dones i construeix un llop peculiar que només comparteix amb el de “veritat”, la seva obsessió per a noia. La relació de més odi que amor entre mare-filla i la relació totalment odiosa entre àvia i mare donen els moments de més càrrega emocional. Pel que fa al llop…convertir-lo en un mentalista que domina la noia i es fica al cos de l’àvia és un recurs que, segons el meu punt de vista, no dóna massa bon resultat.

La posada en escena és força López, música moderna, coreografies de les protagonistes, jocs de llums i vestuaris estrambòtics. Tot plegat no són més que floritures per donar una mica més de vestit a un cos, en sí, pobre. El to de burla i pressa de pèl que fa servir la directora no acaba de resultar tot i el riure fàcil que aconsegueix en alguns moments. I és una llàstima perquè els quatre actors fan una bona feina dalt de l’escenari. Carme Pla exercint de mare alcohòlica i d’enfant terrible potser resulta forçada en alguna ocasió, però en general resulta odiosa, per tant, creïble. Pel que fa a l’àvia, Amparo Moreno, és, sense dubte, un dels puntals de l’obra. Roger Coma construeix un llop en moments seductor i en moments patètic, en el sentit estricte de la paraula, i en general, destaca positivament. I pel que fa a la caputxeta, Mireia Aixelà, protagonitza una de les millors escenes de l’obra, la discussió amb la mare que malgrat ser una escena breu, és formidable.

En definitiva, un muntatge que resta molt lluny del millor de Carol López, potser quan la directora s’engresqui a dirigir un altre text seu recuperarem la qualitat. De moment, Tres dones i un llop és, si més, no, entretinguda

Andrea Albert

Tres dones i un llop
Sala La Villarroel
Fins el 6 de juny

All about Spain

Nit Art — Wed, 21 Apr 2010 22:55:00 +0200

La història recent d’Espanya explicada a través de quatre peces teatrals, quatre flashos que componen un tot, un total de trenta anys escenificats dalt de l’escenari i que són un reflex del què van suposar la dictadura, la transició i la democràcia espanyoles.

Sota aquest mateix títol els sis directors han triat anècdotes i històries que els són properes (cadascuna s’ambienta en els seus anys de naixement) per tal que l’espectador es barregi amb els aires que es respiraven en aquelles èpoques. I vaja si s’hi barreja…el públic assisteix a quatre ambients diferents, a quatre espais, un tour escènic pel Teatre Lliure, una proposta sense dubte peculiar…

La primera història dirigida per Xavier Albertí i Lluïssa Cunillé és un fragment de realitat quotidiana, un retall de 20 minuts d’un dia qualsevol a una casa d'hostes de l’any 1962. Tots els personatges tòpics de l’època mirant la televisió i deixant entreveure totes les seves "ferides de guerra".

La segona peça, de Roger Bernat, té un gran valor documental perquè recupera l’enregistrament sonor del concert de Raimon a la Universitat de Madrid l’any 1968 i el presenta al públic que seu (literalment) al terra de la facultat. Envoltat de pancartes i seguint el concert, el públic és partícip durant mitja hora del maig del 68.

Les dues últimes peces són les més aconseguides. Pel que fa a la tercera proposta, està ambientada a un plató de Televisió Espanyola, als estudis de Miramar. Jordi Casanovas tria la primera emissió de la cadena des de Catalunya per explicar com l’any 1978 en plena transició, encara quedava molt camí per recórrer per aconseguir la plena llibertat d’expressió.

I per últim, el duet Nao Albet i Marcel Borràs situen la seva història al País Basc, l’any 1989 i ells mateixos interpreten una parella homosexual víctimes de la repressió de la policia per les seves inquietuds polítiques. Quin parell aquests dos…amb només 20 anys s’estan convertint en promeses de la interpretació i la direcció aportant la seva particular visió de tot plegat. El tàndem que ja van protagonitzar al cicle Radicals Lliure, els funciona, vaja si els funciona…són el millor de l’espectacle.

Andrea Albert

Dictadura – Transició - Democràcia
Teatre Lliure
Fins el 2 de maig

Una bona recuperació

Nit Art — Mon, 19 Apr 2010 17:37:00 +0200

La primera vegada que es va representar “¿De cuándo acá nos vino?” sembla que va ser l’any 1615 a la Casa de Comedias de Toledo. Força anys després, la Companyia Nacional de Teatro Clásico dirigida per Eduardo Vasco recupera el text.

És el primer dels dos muntatge que presentaran els madrilenys al Teatre Victòria de Barcelona. Dos textos clàssics de dos autors de referència del teatre espanyol. Inauguren el cicle amb un Lope de Vega instal.lat a l’escenari català fins el 9 de maig. Després, a partir del dia 14 del mateix mes la companyia representarà “El pintor de su deshonra”, un text de Calderón de la Barca.

Pel que fa a l’espectacle que podem veure des del dia 9, “¿De cuándo acá nos vino?”, és una comèdia divertida i un antecedent del vodevil al país. L’argument, ben simple, una mare que fa mans i mànigues per casar-se amb el noi que sedueix la seva filla. Però com passa sovint, aquí què succeeix és el de menys. En aquest cas l’important és com s’escenifica tot plegat. En aquest sentit, grans interpretacions dalt de l’escenari del Victòria. Textos en vers ben dits i acompanyats de caracteritzacions ben trobades tot i que amb una escenografia una mica pobra, potser massa arriscada tractant-se d'un text tan clàssic i tan classicament posat en escena.

Una bona recuperació d'un gran autor teatral. Restem a l’espera de la pròxima proposta de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, un Calderón de la Barca, també, al Victòria.

Andrea Albert

¿De cuándo acá nos vino?
Teatre Victòria
Fins el 9 de maig

Molt recomanable

Nit Art — Fri, 26 Mar 2010 12:54:00 +0100

El tòpic diu que les comparacions són odioses…però quan un s’apropa al Teatre Goya a veure el Déu Salvatge de Tamzin Townsend és inevitable pensar en la representació del mateix text que es va fer al Tívoli no fa gaire, en castellà i dirigida per la mateixa directora. Si el text és el mateix i la directora també l’únic que varia, en principi, són els intèprets. Sembla poca cosa, però el cert és que l’espectacle canvia de dalt a baix, a millor. La directora va aprendre dels petits errors d’aquell Dios Salvage encapçalat pel tàndem femení Maribel Verdú – Aitana Sánchez Gijón.

Dic petits errors perquè en aquella ocasió l’espectacle el vaig trobar divertit, ben dirigit i força ben interpretat tot i que una mica irregular quant a la càrrega dramàtica. En aquesta ocasió em va semblar gairebé brillant. També cal dir que la comèdia en sí, el text, tot i no ser el millor de Yasmina Reza (recordem l’extraordinari Arte) s’aguanta per sí sol. Si a més li afegim les interpretacions de Jordi Boixaderes i Ramon Madaula (que difícilment a aquestes alçades decebran ningú), l’èxit està pràcticament assegurat.

L’argument és ben senzill, dues parelles que es troben a casa d’una d’elles per arreglar les diferències dels seus nanos que s’han pegat a l’escola. De la diplomàcia a la pèrdua de papers total. Una comèdia intel·ligent, ben dirigida i interpretada. Teatre per a tots els públics, per aquells que hi van sovint i entenen del tema i per aquells que només volen anar a passar una estona agradable. Al Goya, ho faran, segur.

Un Déu Salvatge
Teatre Goya Andrea Albert

L'Auca de Portaceli

Nit Art — Tue, 23 Feb 2010 11:22:00 +0100

Un text teatral és del seu autor i un muntatge de l’obra, del director.

Al Teatre Nacional de Catalunya, l’auca del senyor Esteve deixa de ser de Santiago Rusiñol i passa a ser de Carme Portaceli, autoria compartida amb Pablo Ley. I és que aquesta Auca porta la marca de la directora impresa en cadascuna de les escenes. I no importa que hi hagi hagut una translació en el temps, no importa que aquests Esteves visquin i sobrevisquin la guerra civil. No importa perquè l’essència dels personatges és la mateixa. I de fet, crec que apropant en el temps la història, els conflictes dels personatge guanyen matisos que l’Auca tradicional no ens havia desvetllat.

El debat és el de sempre, fins a quin punt es poden adaptar els clàssics. Bé, això, com tot, és qüestió de gustos. Personalment crec que les actualitzacions que tenen un sentit, com aquesta, sempre són benvingudes perquè significa que els textos estan vius i que se’ls poden donar moltes més interpretacions que les que l’autor va voler transmetre. Al cap i a la fi, el teatre i les seves històries són universals. Ara, tot plegat ha d’estar justificat. No s’hi val tot.

Portaceli construeix un espectacle amb ritme (propiciat en part per l’actuació de músics en directe) i que flueix bé. Els actors estan ben dirigits sobretot el protagonista, David Bagés que fa una molt bona interpretació de l’Estevet en diverses etapes de la seva vida. L’inclusió de manifestos polítics, segons com, es fa una mica pesada, però queda compensada per escenes magistrals com el cara a cara entre l’Esteve ja pare i el seu fill, darrer descendent de la família, en Ramonet.

En definitiva, una revisió d’un clàssic feta amb estil, amb l’estil propi d’una directora que cada cop es consolida més.

Andrea Albert

L'auca del seyor Esteve
Teatre Nacional de Catalunya
Fins el 21 de març

L'art de fer riure

Nit Art — Fri, 29 Jan 2010 19:50:20 +0100

Natale in casa cupiello
Biblioteca Nacional de Catalunya
Fins el 14 de març

Ah, la comèdia! Que n’és de difícil fer riure...A la Biblioteca de Catalunya s’hi representa una obra que té tots els ingredients per fer-ho, però mal barrejats. Anem per parts. El text és força entretingut, la clàssica comèdia d’embolics en la qual no passa res, on l’important són els personatges de per sí, còmics.

L’argument és ben simple: la família Cupiello es prepara pel Nadal. Menjar, beure, fills que van i vénen i fins i tot un pessebre que es converteix en protagonista. Ja s’ho poden imaginar. El fill ganàpia i mandrós que s’escridassa cada dues frases amb el tiet que viu de gorra, el pare entranyable que només vol que la gent es miri el pessebre i la mare abnegada i dedicada a la casa. També hi tenim la filla casada per conveniència i enamorada de l’amant que per més inri és amic del germà i com no podria ser d’una altra manera, apareix la nit de Nadal.

El somriure (que no la rialla) és permanent durant les dues hores i escaig que dura l’espectacle, els dos primers actes són més potents que no pas el darrer, que es fa llarg. I sembla mentida, però el més divertit són els entreactes on els actors interactuen amb el públic. Això deu voler dir que alguna cosa no funciona en l’adaptació escènica del text. Potser calia aprofundir en els personatges i situacions i no anar a buscar la rialla perquè com els explico, l’efecte no resulta.

No tot és negatiu, l’escenografia està força ben aconseguida i les interpretacions són bastant encertades, sobretot la de Pep Cruz (millor en els dos primers actes que en el darrer) i la de Marisa Josa que fa de la seva dona. Pel que fa a Bruno Oro, crec que li calia un paper com aquest amb el que pogués demostrar que pot anar més enllà de la paròdia televisiva.

És estrany sortir d’un espectacle d’Oriol Broggi amb una certa indiferència, esperem que en el seu proper Di Filippo, Questi Fantasmi la sensació canviï i recuperem el bon gust que ens deixen les obres de La Perla 29.

Andrea Albert

Bravo Manrique

Nit Art — Fri, 22 Jan 2010 16:49:00 +0100

American Buffalo
Teatre Lliure
Fins el 14 de febrer

Julio Manrique fa temps que es va consagrar com un dels actors més rellevants de l’escena catalana. L’any passat va rebre el Premi de la Crítica a la Millor Interpretació Masculina pel Hamlet d’Oriol Broggi, un guardó que no fa més que reafirmar el seu estatus in crescendo com a intèrpret.

Des de fa un temps Manrique també dirigeix. Podem comptar fins a tres peces estrenades en les que figura com a director, la més destacada de les quals segurament sigui La forma de les coses, Premi Butaca al Millor Espectacle de petit format i Millor Direcció. Amb aquestes obres ja s’intuïa que l’home hi tenia fusta en això de dirigir, però amb la darrera estrena tot plegat es confirma.

American Buffalo és un text de David Mamet que defineix molt bé la jungla on sobreviuen les víctimes del capitalisme nordamericà. És una d’aquelles peces que aparentment no diuen res però que ho diuen tot. L’argument és ben simple, dos homes planegen el robatori d’una moneda que, suposen, els traurà de la misèria més immediata. En ella dipositen les seves esperances però la cosa es torça quan s’adonen que tot plegat ha estat només un miratge i que la moneda no arribarà mai a les seves mans. És una peça que parla de les frustracions més humanes amb un to tragicòmic que la fa excel•lent.

Pel que fa al muntatge del Lliure, donarà que parlar. El més destacat de l’obra és sense dubte la direcció d’actors, d’això Manrique en sap una estona i així ho demostra. Ivan Benet està formidable com el bo d’en Don que vol fer les coses bé i ajudar el pobre Bobby (Pol López) un ex yonki a qui pretén redreçar. Tot es complica quan entra en escena el mestre, en Teach (Marc Rodríguez) que el convenç per deixar de banda el noi i li desperta ambicions terribles que no creia tenir.

Tots tres estan increïbles però és inevitable destacar per damunt dels altres a Marc Rodríguez, quina meravella d’interpretació! En alguns moment pot resultar una mica estrident, però té moments tan brillants que de seguida es fa l’amo de l’escena. Pel que fa a Pol López, atenció, que el noi promet.

L’escenografia i la música arrodoneixen la peça i creen un ambient carregat i a punt d’esclatar, un complement perfecte per a un muntatge on la tensió també va en augment i acaba ratllant la perfecció.

Bravo Manrique

Andrea Albert

El domini del cos

Nit Art — Fri, 22 Jan 2010 13:40:33 +0100

BRODAS BROS
Teatre Victoria
Fins el 14 de febrer.

Fa temps que els límits de la dansa es van dissoldre. Una bona mostra la trobem des de dilluns a l’escenari del Teatre Victoria. Allà deu ballarins de Hip Hop es proposen demostrar que no tenen res que envejar als ballarins clàssics. Dominen els seus cossos i fan el que volen amb ells. Expressen, emocionen i commouen.

El director artístic de l’espectacle Brodas Bros és el jove català Lluc Fruitós i amb ell ballen el seu germà Pol i vuit ballarins més entre els quals es troben les germanes, la Clara i la Berta Pons. A l’espectacle tots ells compaginen la dansa contemporània amb totes les disciplines que existeixen dins la cultura hip hop com el break dance o el beat box (fer música amb la boca), per exemple.

Les impressionats coreografies d’aquests ballarins sonen a ritmes diversos, des de James Brown o els Beatles passant per les mescles de Dj Kapi (que punxa en directe) i les peces de percussió de Jean Philipe Barrios.

Darrere l’espectacle es troba un conegut nom de l’escena catalana Joan Gràcia (El Tricicle) que va quedar parat quan els va veure per primera vegada i va decidir donar-los una oportunitat.

Després de molts workshops, d’espectacles al carrer i de molts anys de disciplina a les aules ara pugen dalt de l’escenari per demostrar el que saben fer. I ho fan bé, molt bé.

Andrea Albert

Un gran ball

Nit Art — Wed, 25 Nov 2009 16:05:13 +0100

El ball
Teatre Nacional de Catalunya
Fins el 3 de gener

Sergi Belbel ha trobat en el combat de boxa una metàfora eficient pel seu darrer muntatge. El ball és un text original de Irène Némirovsky on hi ha un vertader lluita entre mare i filla. En aquest cas, a banda i banda del ring hi ha dos pesos pesats: una espectacular Anna Lizaran en la interpretació, i una genial Sol Picó en la dansa. Dos elements, paraula i moviment, que es reuneixen de forma més que efectiva en aquest deliciós espectacle que s’ha estrenat recentment a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

La història és la d’una dona de classe humil que amb una certa edat es converteix en burgesa, allò que sempre ha desitjat. També és la història d’Antoinette, la seva filla adolescent maltractada per una mare desgraciada que ara veu la seva oportunitat de ser algú i no permetrà que la seva filla li impedeixi gaudir d’aquest privilegi. D’aquesta manera, Madamme Kampf prohibeix a la seva filla d’assistir al primer ball que ella i el seu marit oferiran per mostrar-se en societat. La petita Antoinette somia dia i nit amb anar a un d'aquests balls i la prohibició de sa mare la portarà a la pitjor de les revenges.

Anna Lizaran com dèiem està espectacular en tots els registres i a Sol Picó se li han de reconèixer tots els mèrits. Com a ballarina i coreògrafa a hores d’ara ningú pot negar la seva qualitat, però aquí s’atreveix amb la interpretació, i se’n surt prou bé. El tercer element, entre totes dues a l’escenari i també al ring és Francesca Piñon que es desdobla en diversos personatges i resulta un contrapunt perfecte entre aquests dos pesos pesats.

Per acabar d’arrodonir aquest exquisit muntatge, Belbel ha comptat amb una escenografia elegant, original i molt efectiva de Max Glaenzel que, muntada per desaparèixer, evoca l’essència d’aquest text: la vida sempre et recorda d’on vens.

Andrea Albert

Foto: David Ruano

Prova superada

Nit Art — Thu, 19 Nov 2009 11:33:52 +0100

Boulevard
La Villarroel
Fins el 21 de febrer.

Hi ha fórmules per l’èxit, està clar. I Carol López les ha trobat. Després de la bona acceptació de públic i de crítica que va tenir Germanes, la directora reapareix amb un nou text de dramatúrgia pròpia que va camí de tornar a ser record de taquilla.

Es tracta de Boulevard, una comèdia metateatral on els personatges són actors que preparen un muntatge inspirat en el film Històries de Filadèlfia. Hi són presents tots els tòpics propis de la faràndula: la productora histèrica, el director perfeccionista i seductor que s’acaba embolicant amb l’actriu principal, la diva entradeta en edat que no accepta el pas dels anys i el pobre-noi excessivament preocupat per la tècnica.

És cert que Germanes era un tros d’obra difícil d’igualar, però la directora se’n ha sortit prou bé. És gairebé impossible no pensar, però, en aquest primer muntatge al veure Boulevard. I és que Carol López ha trobat un estil, una marca. Molts detalls d’aquest exitàs de la temporada passada es veuen aquí: les introduccions musicals als crèdits de l’obra, els muts on la música torna a ser la protagonista, i, sobretot, el sentit de l’humor i l’agilitat tant narrativa com escènica. Aquestes darreres característiques semblen la clau de l’èxit que li ha valgut a López la direcció artística de La Villarroel.

Quant als actors, estan tots genial. Des d’Amparo Fernandez que novament agafa el micro per cantar en directe, fins a Marta Pérez i Agatha Roca (T de Teatre), l’una en el paper de productora que acaba fent d’actriu, i l’altra com protagonista enamorada del director. També està divertidíssim Paul Berrondo que construeix un fantàstic protagonista masculí. Potser el personatge més hilarant és el del director, interpretat per Ernesto Collado, que amb les seves bronques als assajos aconsegueix ridiculitzar el món de la faràndula que en aquesta obra, se’n riu de sí mateix.

Bravo.

Andrea Albert

Molt soroll...per no res

Nit Art — Mon, 09 Nov 2009 15:33:41 +0100

Un marit ideal
Teatre Goya
Fins el 31 de gener

Oscar Wilde és un dels dramaturgs més interessants del segle XIX. La seva subtilesa, el seu sentit de l’humor i la seva refinada i constant burla a la societat burgesa de l’època fan de la seva obra un dels referents del teatre universal.

La darrera proposta que podem veure a Barcelona d’aquest autor és la posada en escena del seu text Un marit ideal dirigit en aquesta ocasió per Josep Maria Mestres que ja va presentar en el seu moment una altra obra de Wilde, El ventall de lady Windermere, al Teatre Nacional de Catalunya.

El nou espectacle l’acull l’escenari del Teatre Goya. L’obra entra pels ulls amb el cartell. Un repartiment ple d’actors mediàtics encapçalats per Abel Folk i Joel Joan. Llàstima que tot plegat és quedi aquí.

L’essència del text es perd en el moment que el director decideix transportar el text als nostres dies. És cert que el tema és de rabiosa actualitat, la corrupció política avui més que mai està a l’ordre del dia, però que Joel Joan aparegui de bon principi parlant pel mòbil...no cal. Pel que fa als personatges, el gran actor que és Abel Folk no veu en el seu personatge protagonista la seva millor interpretació. Tampoc Sílvia Bel que no aconsegueix encarnar la subtilesa i sensualitat de la senyoreta Laura Cheveley. Suposo que el seu posat de femme fatale incentivat per uns creuaments de cames més en consonància amb la Sharon Stone d’Instint bàsic que no pas amb el personatge de Wilde, no ajuden. Només per dir que el més entretingut de tota l’obra és el personatge de Joel Joan això sí, amb els mateixos tics als que ens té acostumats.

L’obra és entretinguda, però és una llàstima que un text i un autor d’aquesta potència siguin relegats a quatre rialles mal contades.

Andrea Albert

(FOTO: David Ruano)

Dolça manipulació

Nit Art — Fri, 06 Nov 2009 20:11:04 +0100

La forma de les coses
Club Capitol
Fins el 6 de desembre

Noi tímid coneix noia extrovertida davant escultura clàssica. Així comença la historia d’amor de la parella protagonista de La forma de les coses. Ell és un pobre-noi, ella tota una dona. Quan ell va, ella torna. Malgrat les grans diferències de caràcter sorgeix un amor. Bé, de fet un parell.

Per l’Adam haver trobat la l’Evelyn li ha fet descobrir quelcom que per ell mai havia existit, l’amor propi. El simple fet que una noia com ella s’hi hagi fixat ja fa que divisi en la llunyania un petit esboç d’autoestima que s’intensifica quan la resta del seu entorn el comença a trobar diferent, més atractiu, més interessant, més segur de sí mateix. A tot això hi contribueix l’amor de l’Evelyn però sobretot les propostes que aquesta li fa per tal de millorar el seu aspecte i la seva forma de ser. Canvi de look, de roba, de forma de parlar i fins i tot una operació de nas converteixen l’Adam en un noi d’aquells que fa que una es giri quan va per carrer. De fet, gràcies a les aportacions de l’Evelyn, inclús aconsegueix que la noia que sempre li havia agradat el trobi irresistible. El joc es comença a tornar sospitós quan ella li demana que canviï d’aires, d’amics. La manipulació psicològica es percebia de molt abans, però aquí la cosa es confirma.

Aquest és el plantejament de l’obra de Neil Labute que Julio Manrique presenta al Capitol. És sense dubte de les millors obres que han pujat als escenaris barcelonins aquest any. Marc Rodríguez està genial en el paper d’un Adam maldestre al principi i força sexy al final. Cristina Genebat també està molt bé en el seu paper de femme fatale manipuladora i els dos amics de la parella, Xavier Ricart i Mireia Aixelà, amb papers menors, estan igualment a l’alçada dels seus companys en aquesta obra que parla, sobretot, del fals tòpic “la bellesa es troba a l’interior”.

L’espectacle ja es va representar al Teatre Lliure en dues temporades i va guanyar el Premi Butaca 2008 al Millor Muntatge de petit format i a la millor direcció.

Andrea Albert