Blog Montserrat Terrones

Deixeu-nos seure!

Montserrat Terrones — Mon, 23 Feb 2015 09:00:00 +0100

Qualsevol dona embarassada sap que existeixen moltíssimes publicacions que li donaran tota mena de consells i advertències sobre el procés d'embaràs. És més, alguns d'aquests llibres li faran maleir l'hora en què va decidir de quedar-se embarassada, ja que semblen pensats per una ment sàdica que a base d'advertir de tots els perills que ha d'encarar el fetus, augmenta la necessitat de la mare de prendre ansiolítics just en un període de la vida en el qual gairebé no pot prendre ni paracetamol. D'altres publicacions, per contra, són més ensucrades que els núvols que podíem comprar a les fires, quan ningú es preocupava per l'obesitat infantil. Està clar que sobre l'embaràs i la maternitat és molt difícil trobar una font que et digui la veritat, és a dir, que no sigui tendenciosa.

Jo no seré tendenciosa. Nenes, si us penseu que un cop estigueu embarassades el món us comprendrà i les persones que l'habiten i interactuen amb vosaltres us voldran fer aquests nou mesos una mica més fàcils, us equivoqueu. Els que us estimen, potser sí, però feu-vos a la idea que, per exemple, en el transport públic la major part de les vegades anireu dretes perquè ningú, i dic ningú, s'aixecarà per deixar-vos seure, llevat que vosaltres ho demaneu amb vehemència. I no, no és que no sigui evident que la teva panxa arriba als llocs uns segons abans que tu, no, és que ni les dones, la majoria de les quals ja ha passat pel mateix tràngol, ni els homes grans que representen que van ser educats en el respecte i l'educació, s'aixequen. Ni les mares amb nens petits els agafen i se'ls posen a la falda per a què puguis seure.

Després ens omplim la boca amb proclames a favor dels drets de la dona, que no t'acomiadin quan et quedes embarassada, la conciliació familiar, el famós sostre de vidre, etc., però la manifestació pública de la gran solidaritat i empatia que emana de les mateixes dones i que percebo dues vegades com a mínim cada dia laborable, em fa pensar que tenim el que ens mereixem.

Llibres i rul·los

Montserrat Terrones — Sat, 22 Jun 2013 09:00:00 +0200

Sí, és veritat, no paren de tancar llibreries. No sé amb detall què està succeint en altres indrets, però a Barcelona, des de fa ja uns quants anys, és un no parar. En poc més de deu anys han tancat moltes de les llibreries que conformaven el paisatge sentimental dels lectors de la ciutat. La Llibreria Francesa (al Passeig de Gràcia), la Cinc d'Oros i l'Áncora y Delfín (ambdues a l'avinguda Diagonal), l'Ona (a la Gran Via de les Corts Catalanes) i aquest 2013 ha sonat l'alarma arran del tancament de la llibreria Proa, la llibreria Catalònia i el canvi d'ubicació de la llibreria Jaimes. Fa pocs dies d'ha anunciat també el tancament de la llibreria Canuda, en la qual sembla ser que s'inspirà Ruiz Zafón per la seva novel·la L'ombra del vent. Segur que han tancat més llibreries, però el seu tancament no ha tingut el ressò mediàtic que ha tingut el de les que he esmentat, perquè potser no es trobaven en llocs tan emblemàtics de la ciutat o perquè no eren tan antigues, o perquè el seu local no serà ocupat per un McDonalds.

No vull fer un discurs apocalíptic. És cert que les vendes de llibres, per moltes raons i no totes relacionades amb la crisi, han baixat i que el lloguer dels locals s'havia disparat durant els darrers anys. Crec simplement que moltes d'aquestes llibreries representaven la classe mitjana de les llibreries, és a dir, allò que es troba entre una FNAC o Casa del Libro i una petita llibreria militant com, per exemple, la Taifa (carrer Verdi). Ja sabem que la situació està conduint a la polarització: per sobreviure has de ser una gran corporació o dedicar-te a la guerrilla i estar molt especialitzat. El que es troba enmig, el que equilibrava l'ecosistema, s'he n'ha anat en orris (tot i que existeixin encara bons exemples de classe mitjana). Repeteixo, per moltes raons i no totes degudes a la crisi econòmica.

Aquesta petita introducció ve a tomb d'un descobriment que he fet avui. Davant del tancament de llibreries històriques no para de sorprendre'm l'obertura d'altres. Microllibreries. Guerrilla pura. Molt especialitzades. Madrid n'és un clar exemple d'aquest fenomen. Hi ha carrers en els quals pots trobar, a pocs metres les unes de les altres, tres o quatre d'aquestes microllibreries. Generalment regentades per gent jove. Molt sovint un híbrid entre llibreria i cafeteria. Però el que avui he descobert és la pera: la llibreria / perruqueria. I parlo molt seriosament. M'encanta la idea. Es diu Los Oficios Terrestres i es troba a Palma. Si algun dia estic per allà, aprofitaré per passar-m'hi i tallar-me les puntes.

Los oficios terrestres és, a més, el títol d'un llibre de Rodolfo Walsh.

Dolor i humor: I és així com la perds

Montserrat Terrones — Fri, 07 Jun 2013 11:01:00 +0200

I és així com la perds és la traducció al català del darrer llibre de Junot Díaz, publicat per Edicions 62. Guanyador del Premi Pulitzer 2008 i el National Book Critics Circle Award per La maravillosa vida breve de Oscar Wao, la seva primera i fins ara única novel·la, Junot Díaz és un autor relativament jove amb una trajectòria que ja no és prometedora, sinó una realitat evident.

Aquest conjunt de relats té com a protagonista a en Yunior, una mena d'alter ego de l'autor. Pot llegir-se com una novel·la, ja que els personatges són recurrents, tant en presència com en absència. Tanmateix, tots i cadascun dels contes té la seva pròpia entitat. Se sostenen perfectament.

Yunior és un jove solitari, un emigrant dominicà a New Jersey. Arriba amb la mare i el germà quan tan sols era un nen per reunir-se amb el pare. Té relacions més que complicades amb les dones perquè té serioses dificultats per mantenir l'ocellet dins la gàbia i arriba el dia en què li trenquen el cor. I és que allò que li fem a les nostres parelles, tard o d'hora irremeïablement ens ho faran a nosaltres. Però un cor pot trencar-se de moltes maneres, no només per desamor. Les absències i l'efecte que aquestes deixen sobre els éssers que estimem i que podem percebre, observant-les a una distància respectuosa i silenciosa, també poden arribar a trencar un cor.

Descriure la depressió provocada pel desamor com un avió que xoca contra la seva ànima o l'hivern a Boston com una mena de terrorisme, són exemples de l'estil descarnat i a la vegada hilarant, que caracteritza la prosa de Díaz. Una prosa àgil, divertida, brutal, aguda i intel·ligent. Té una capacitat més que notable per a generar metàfores que estomaquen amb més força que un bon cop de puny. Díaz conjuga a la perfecció el dolor amb l'humor.

Ploramiques

Montserrat Terrones — Fri, 04 Jan 2013 21:07:00 +0100

"La meva generació ho ha tingut tot, tot i que molt poc a esperar. Ha crescut amb més benestar i ofertes d’informació i mobilitat que totes les altres generacions que la van precedir. És una generació amb una joventut daurada, les perspectives de futur de la qual, a curt i llarg termini, són qualsevol cosa menys brillants."

Aquesta és l’anàlisi encertada de la joventut actual, aquells nascuts a la dècada dels vuitanta, que realitza la jove Meredith Haaf a Dejad de lloriquear. Sobre una generación y sus problemas superfluos. Aquest és un assaig sociològic ben documentat i també un text polític. Haaf analitza la situació actual de la joventut a Alemanya, malgrat que en molts aspectes -però no en tots- podria ser extrapolable a la catalana i espanyola, i constata la desesperança i immaduresa d'una generació que just a l'inici de la seva vida adulta ja sap que està condemnada a sospirar lamentant-se tot dient "qualsevol temps passat fou millor". Una generació que sap que a diferència dels seus pares i avis, no viuen en una època de progrés, que les seves vides no seran una línia ascendent, sinó que el millor ja ha passat, l’època daurada ha estat la infantesa i davant seu, tant en el present immediat com en el futur, no hi ha altra cosa que l’abisme de la precarietat i la involució.

"(...) el discurs sobre els requisits vitals característic de principis del segle XXI està orientat a transformar les persones en éssers nerviosos i desanimats."

Tanmateix, aquest no és un llibre victimista. És realista en l’anàlisi de la situació actual i dels efectes que tenen en l’estat anímic i en la frustració dels projectes de vida dels joves, però a la vegada és molt crític amb aquests, ja que els retreu l’infantilisme, la immaduresa, l’individualisme obstinat, la insolidaritat i la manca de compromís polític. Tots els aspectes de la vida són analitzats amb agudesa i amargor. Ni l’autora se’n salva de l’autocrítica.

Dejad de lloriquear és justament això, una crida a què els joves deixin de lamentar-se i surtin d’aquesta zona de confort profundament immadura en la qual es refugien davant la desesperança i la manca d’il·lusió, aquest escepticisme i distanciament hedonista i nihilista alhora, i prenguin individualment i col·lectiva les regnes de la vida comprometent-se per canviar activament l’herència del seu present i del seu futur, la qual no ha de ser necessàriament ineluctable.

Litus

Montserrat Terrones — Sun, 23 Sep 2012 10:00:00 +0200

Que la mort deixa fets pols als qui es queden, és a dir, que és més dura per al supervivent que per qui mor, és una veritat que sap qualsevol persona que hagi perdut un ésser estimat. Qui mor torna a la dimensió del no ésser, mentre que qui es queda en l'ésser, és qui té el problema justament per això, per ésser.

Ara pensem que l'ésser estimat que ha desaparegut, és el teu germà, el teu amic o la teva exparella i que no sols tenia 31 anys, sinó que a més s'ha suïcidat. Com sobreviure a aquest sentiment de pèrdua viscut com una amputació? Com acceptar els fets? Com no turmentar-se amb múltiples i variades possibilitats de culpa? Com poder sobreviure assumint que mai no arribaràs a entendre per què? Aquest és el plantejament de Litus, de la dramaturga Marta Buchaca, que fins a finals de setembre s'estarà representant a l'Espai Lliure. Els amics de Litus es reuneixen tres mesos després de la mort d'aquest en un accident de trànsit per recordar-lo.

Hi ha morts que provoquen un desassossec tal en qui es queda que poden resultar més dramàtiques que la mort mateixa. És com si aquesta fos un braç executor ebri de poder que no en té prou amb una sola víctima i actués amb un sadisme psicològic refinat i pervers sobre tots aquells als quals no ha pogut carregar-se materialment.

El programa de l'obra diu que a la vida et passen coses bones i dolentes. Litus és un personatge que no volia créixer. No volia convertir-se en un veritable adult. No l'hi interessava. La seva renúncia a la maduresa, completament legítima, implica la condemna brutal dels seus amics a aquesta mateixa. Amb la seva mort ells també han mort una mica. Cap d'ells tornarà a ser la mateixa persona.

Encara que la temàtica és dura, Litus combina magistralment les llàgrimes i els somriures. Hi ha moments altament còmics que reflecteixen a la perfecció a tots aquells que hem encetat la trentena: en gran mesura, també com en Litus, nens que no volem créixer però als que no ens quedarà altre remei que fer-ho. Perquè així és la vida. T'empeny i et devora i sovint, no ets tu qui la viu, sinó que ella et viu a tu.

Resignació estoica

Montserrat Terrones — Mon, 10 Sep 2012 09:00:00 +0200

Stoner, de John Williams, és una novel·la que tenia tots els números per passar completament desapercebuda. Publicada originalment en anglès el 1965, sembla haver tingut una nova vida en ser rescatada per la prestigiosa editorial New York Review Books Classics el 2006. La seva publicació per primera vegada aquest any en català i en castellà, possiblement no hagués estat possible si no hagués estat recuperada en el seu país i llengua d'origen.

Stoner ens explica la vida relativament insignificant de William Stoner. I dic relativament insignificant perquè totes les vides tenen algun valor i perquè totes, d'una o altra manera, són exemplaritzants. William Stoner és un jove que viu a la granja dels seus pares ajudant-los en les tasques agrícoles a principis del segle XX. Els seus progenitors decideixen enviar-lo a la universitat perquè estudiï una mena d'enginyeria agrícola i contribueixi així a la millora de l'explotació agrícola familiar. No cal dir que tot això suposa una gran inversió i un gran sacrifici per la seva família, gent callada i endurida per l'herència de generacions consagrades a la feina dura i a l'adversitat. A la universitat, per aquestes casualitats que succeeixen en totes les vides, viu una epifania literària que li fa abandonar els estudis tècnics i consagrar-se a l'estudi de la literatura. La seva carrera acadèmica es regeix pel rigor i la devoció pel seu objecte d'estudi. No obstant això, la seva vida, tant en l'àmbit acadèmic, però sobretot en el personal, pot llegir-se com un gran fracàs, en el qual ell hi ha jugat part, però no ha tingut totes les cartes. Potser li va mancar el coratge necessari no només per ser un supervivent, i per sobreviure es necessita coratge i estoïcisme, sinó el necessari per no resignar-se a tots aquells desenganys, traves i de vegades fins i tot travetes que ens imposa la vida a través d'algunes de les persones que es creuen en el nostre camí. La resignació estoica és el tema d'aquesta novel·la. Tant de bo William Stoner hagués estat més rebel i hagués tingut més coratge. Potser a la majoria de nosaltres ens sobra resignació i estoïcisme.

Stoner és una novel·la sensible i amarga. Una novel·la que parla d'un gran home que no passarà a la posteritat. D'una vida digna però fins a cert punt malmesa. Una vida tan continguda com el to de l'autor en narrar-la. Amb episodis veritablement dramàtics, sobretot pel que fa a l'amor, el veritable, i els múltiples adéus que es narren en l'obra, narrats des d'una sinceritat brutal però defugint completament el melodramatisme. És més que probable que John Williams tingués com autors de capçalera a Txèkhov, Gogol i Balzac. No debades aquest darrer va escriure una novel·la titulada Les il·lusions perdudes.

La Mafalda i jo

Montserrat Terrones — Tue, 10 Jul 2012 17:28:00 +0200

En Felipe, de Quino, és un dels personatges de ficció més aconseguits per representar el trastorn obsessivocompulsiu i el pessimisme. És l'angoixat permanent, que somnia, com no podia ser d'una altra manera, amb ser el Llanero Solitario. Una ironia cruel d'un autor el qual, tanmateix, sovint es deixa entendrir pels seus personatges.

Mafalda, des de ben petita, sempre ha estat una de les meves obres preferides. El meu primer llibre de Mafalda, el número tres, me'l va regalar la meva germana un matí de diumenge. Havia vingut a Granollers a veure'ns amb el seu xicot. Jo tindria vers sis o vuit anys. Estàvem a l'antic bar del Casino, on ens havíem refugiat de la pluja. Aquell dia va ploure a bots i barrals i les clavegueres es van inundar. La meva germana el duia a sobre, a la bossa, perquè suposo que pensava llegir-lo a l'autobús, tot i que si venia acompanyada del xicot, no crec que llegís gaire durant el trajecte. Llavors venia a Granollers en autobús, no en tren. En aquella època els trens per venir a Granollers sortien de l'Estació de França. D'això fa més de vint-i-cinc anys. No sé per què, al final me'l va donar i jo me'l vaig quedar. Suposo que a ma germana la Mafalda no li agradava gaire.

Amb aquest volum vaig començar la meva col·lecció i llarga relació amb la Mafalda. Com a molts altres nens, em va agradar. Mafalda té molts nivells de lectura. Evidentment, no podia entendre moltes de les tires. De fet, quan em vaig tornar una veritable lectora de la Mafalda fou a l'estiu del 94, quan anava a l'institut. Llavors em vaig comprar tots els volums que s'havien publicat. A l'òmnibus de Lumen encara li mancaven anys per sortir a la venda. Crec que ni llavors entenia la totalitat de les tires ni podia valorar justament l'agudesa de moltes d'elles. La vinyeta que reprodueixo a continuació només pot ser profundament compresa quan hom ja disposa d'un cert rodatge en això de circular per la vida i ha sofert uns quants desencisos i desenganys. Les pàgines de Mafalda destil·len molta veritat.

Els personatges de Mafalda,arquetípics, estan paradoxalment tan ben definits i resulten tan memorables, que avui, molts anys després, encara els recordo amb gran nitidesa. A ells el món no els ha canviat. La Mafalda, en Guille, la Susanita, en Felipe, en Manolito, la Libertad... En Felipe i en Manolito eren els meus preferits. De petita, potser la meva predilecció residia en el personatge d'en Manolito, pel que tenia de còmic per la seva brutalitat i visceralitat. En créixer, em vaig decantar per en Felipe, perquè el seu patetisme i malenconia m'entendrien i encara avui em segueixen semblant entranyables.

Em sembla estrany com el món del còmic, si més no el nacional, mira amb cert recel aquesta sèrie. Potser perquè no n'aconsegueixen entendre l'èxit o perquè en tenen enveja. Mafalda és una de les millors obres que he llegit al llarg de la meva vida. I ara, uns vint-i-cinc anys després de la nostra primera trobada, em demano per què en Quino va triar una nena i no un nen per protagonitzar aquesta obra tan memorable.

Putes

Montserrat Terrones — Tue, 20 Dec 2011 09:00:00 +0100

Que Chester Brown és un paio curiós fa temps que ho sabem. Només cal llegir Ed, el payaso feliz per adonar-se que estem davant d'un autor poc convencional. Però és que amb Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero, s'ha superat. Crec que cal ser molt sincer i valent per admetre públicament que hom és un client habitual de la prostitució. No tothom s'atreviria a fer-ho. I ho és perquè són moltes les raons per les quals hom pot recórrer als serveis d'una prostituta, però Chester Brown reconeix públicament la qual potser sigui la raó principal de l'existència d'aquest ofici i que no tots els homes estarien disposats a reconèixer (per allò de ser un HOME de debò), és a dir, que té dificultats serioses per lligar. Tots som molt moderns però després resulta que reprovem les conductes dels altres per semblar-nos vergonyants i indignes, i ens incomoda que els altres assumeixin com a pròpies debilitats que nosaltres no ens perdonaríem reconèixer públicament. A Chester Brown, però, no li causa cap pudor.

En Pagando por ello ens explica com desencantat de l'amor romàntic després de trencar amb la seva darrera parella sentimental, decideix no tornar a tenir nòvia mai més i és aquí on se li planteja un conflicte que ha de solucionar: com seguir mantenint relacions sexuals quan no es posseeixen les habilitats socials suficients per aconseguir tenir relacions d'una sola nit. I la solució és el sexe de pagament. A partir d'aquí Chester Brown ens presenta un diari gràfic del temps que va estar relacionant-se amb prostitutes i ens explica com van ser aquestes trobades, les expectatives, les alegries, les decepcions, els dubtes i les pors. Però el més interessant del llibre i el que en definitiva li aporta valor i el fa únic, és la seva reflexió sobre l'amor romàntic, nefast i perniciós al seu parer, perquè es tracta d'una creació cultural basada en la possessió de l'altre i sempre acaba provocant patiment, i el seu al · legat a favor de la normalització, no només descriminalització, de la prostitució, defensant la llibertat de l'individu per fer amb el seu cos allò que vulgui, sempre que s'estiguin respectant els drets i llibertats de l'altre. Tot aquest discurs molt ben argumentat i discutit amb la resta de personatges que apareixen en el llibre, dues ex nòvies, un germà, els amics i també dibuixants Joe Matt i Seth ... i àmpliament raonat en les notes finals que acompanyen el llibre, una cinquantena de pàgines d'argumentació i demostració a través d'un bon treball bibliogràfic.

Es pot o no estar d'acord amb les tesis de Chester Brown. Jo mateixa comparteixo algunes de les seves opinions i altres no. Potser a vegades em sembla una mica radical, però qui sap quines experiències li han tocat viure que jo no he viscut i viceversa.

El que està fora de dubte és que aquesta és una obra interessantíssima, peculiar i personal, que no deixarà indiferent a qui la llegeixi i que fa pensar.

Aquesta delicadesa que em fa venir tanta peresa

Montserrat Terrones — Thu, 01 Dec 2011 09:00:00 +0100

Segur que ha tingut molt d'èxit, pel que fa a les vendes, i és cert que ha rebut molts premis a França, com el premi dels Lectors de Télégramme, el premi An Avel o el premi 7ème Art i ha estat finalista dels premis Goncourt, Renaudot, Médicis, Fémina, Interallié ... El que no deixa de preocupar-me, perquè jo tenia França per un país molt més culte, literari i, en general, amb molt més bon gust que l'estat espanyol, però ja veig que no.

La delicadesa, de David Foenkinos, publicada per La Magrana, és una novel·la amb trampa. Una novel·la amb més sucre que substància. En fi, una mena d'enganyabadocs especialment dissenyat perquè tots aquells incauts i, sobretot, incautes, caiguin al parany. No m'afalaga que quan pensin en mi, com a lectora, ho facin d'aquesta manera. Em recorda una mica a Coelho, encara que ni literàriament, ni temàticament tinguin molt a veure, però sí en les intencions i en l'efecte que produeixen.

Novel·la de lectura amable, amb picades d'ullet constants als lectors de cultura mitjana però amb ínfules de cultura superior, treballada amb l'estómac i no amb el cervell (el cervell en la literatura, no en com vendre més), narrada de forma fragmentària innecessàriament i gratuïta, amb un missatge que, en el fons, és el que tots volem sentir ... No aporta res. Només passar una estona agradable. Això sí, si ets dels que esperen de la literatura que sigui un gran núvol de sucre, mastegadet, que després et permeti anar al llit ben content, sentint-te una mica millor, encara que el món segueixi sent la mateixa merda.

Confesso que m'ha agradat

Montserrat Terrones — Sun, 20 Nov 2011 13:45:00 +0100

Confesso que m'ha agradat, encara que ja sabia que ho faria.
Confesso que em vaig comprar el llibre el mateix dia que va sortir a la venda. I com a bona militant, en una petita llibreria de barri, al Poblenou, encara que tingués l'FNAC més a prop.
Confesso que no he llegit cap ressenya fins que no he acabat el llibre.
Confesso que estic d'acord amb l'afirmació que Jaume Cabré és un dels millors escriptors actuals en llengua catalana i potser el més ambiciós.
Confesso que crec que és molt probable que guanyi el proper Premi Nacional de Narrativa, a més de tots els premis catalans possibles a una obra ja publicada.
Confesso que me n'alegro moltíssim del seu èxit internacional, sobretot a Alemanya.

S'ha dit que Jo confesso és una novel·la sobre el mal i és cert que el mal circula de forma manifesta en les moltes pàgines que contenen aquesta novel·la. Aquesta afirmació convertiria Jo confesso en una novel·la de tesi, entroncant amb una tradició a la qual no crec que pertanyi. El mateix Cabré afirma que el mal és un concepte abstracte que no té una existència per se, sinó que per a existir, el mal necessita una persona que el faci. Independentment de les disquisicions filosòfiques que pot provocar la lectura d'un llibre com aquest, m'alegro que la literatura catalana hagi aportat al panorama tant nacional com internacional una obra tan ambiciosa com aquesta, la qual sí que crec que entronca amb una tradició existent en la literatura europea, en sentit ampli, que no està donant molts fruits des de fa ja un cert temps.

S'ha dit que Jo confesso té molt a veure amb Thomas Mann, en concret amb La muntanya màgica. Sí, és cert, encara que no és el mateix. La relació està en l'ambició i en cert calat filosòfic, encara que Thomas Mann era alemany i, vulguis que no, encara que aquesta pugui semblar una afirmació barata, marca.

S'ha dit que Jo confesso té ressonàncies faulknerianes. Sí, també, si ho afirmem a partir de la composició de l'obra de Cabré, que lliga discursos i veus diferents sense solucions de continuïtat aparent, com també feia William Faulkner en algunes de les seves obres.

Però no hem d'oblidar que l'obra de Cabré entronca amb la pròpia tradició de la narrativa catalana. Estic pensant en Narcís Oller i, sobretot, en Joan Sales i que Jo confesso és la continuació natural de la pròpia obra de Jaume Cabré. Novel·les tan ambicioses només es poden emprendre si es té ja una llarga trajectòria, és a dir, molt d'ofici, o si s'és un superdotat.

Jo confesso ha estat publicada en català per Proa

Llibreters que saben i parlen

Montserrat Terrones — Mon, 31 Oct 2011 00:01:00 +0100

Dissabte em va succeir una cosa que feia molt de temps que no em passava i que hauria de ser més habitual. M'he trobat amb un llibreter que sabia què tenia a la botiga. I sense necessitat de recórrer a l'ordinador. És més, sabia de què parlava. Vaig visitar la llibreria Documenta sense haver-ho previst i em vaig comprar Isla: todos los cuentos, d'Alistair MacLeod, perquè en veure'l em va venir al cap una ressenya que havia llegit al blog del Babelia. Una compra casual i quasi a cegues, ja que no he llegit res d'aquest autor, però m'agraden els descobriments. La meva sorpresa va ser que en anar a pagar, el llibreter, en Josep, em va començar a parlar del llibre, demostrant que l'havia llegit i, a més a més, em va donar la seva opinió sincera, sense tenir present com aquesta podia influir en la meva anterior decisió de comprar el llibre. Tradueixo: no estava provant de vendre a qualsevol preu. El comentari va ser positiu, però tot i que no hagués estat així, m'hagués comprat el llibre igualment, perquè que un llibre t'agradi o no, depèn de molts motius, alguns dels quals completament aliens a l'obra en qüestió. A més, jo sóc rareta.

No és la primera vegada que em trobo amb un llibreter que fa bé la seva feina; em succeeix porques vegades, però m'ha passat cada cop que he anat a la Documenta. Estic segura que hi ha més llibreries així. Tanmateix, aquesta és la que jo conec. En Josep no sols em va demanar si coneixia l'obra de l'autor, sinó que també com em vaig interessar per aquest (si me l'havien recomanat, si havia estat una elecció per atzar...) i em va demanar que li digués que m'ha semblat un cop l'hagi llegit. No crec que es tracti d'una estratègia per guanyar clients, sinó d'una sincera afició per la lectura i, sobretot, d'amor per la literatura. Si la lectura és un plaer i pot convertir-se en una activitat addictiva i, de vegades, quasi malaltissa, per què no compartir-la entre els iniciats?

Quins són per volsaltres els millors llibreters i llibreteres?

Un escriptor a seguir

Montserrat Terrones — Mon, 16 May 2011 00:01:00 +0200

Colm Tóibín és un escriptor a seguir. El vaig descobrir amb Un llarg hivern publicat per La Campana. Novel·la ambientada en la dura Catalunya alpina de fa ja molts anys, dedicada a la lluita per la subsistència i no al turisme com en l’actualitat, sorprenia per la delicadesa i a la vegada intensitat amb què narrava la dramàtica peripècia que patien els seus personatges. Brooklyn (Amsterdam Llibres) comparteix aquest fons dramàtic tot i que potser el drama no es manifesta d’una manera tan evident com a Un llarg hivern.

Brooklyn i Un llarg hivern comparteixen la delicadesa amb què se’ns explica com l'Eilis Lacey, una jove irlandesa, emigra cap als EUA després de la Segona Guerra Mundial a la recerca d’un futur que no sembla poder trobar al seu país d’origen i també en la forma subtil, tot i que perfectament conduïda, que té Tóibín de mostrar-nos les paradoxes emocionals a les quals es veu sotmès l’emigrant. Com ja s’ha dit moltes vegades, potser més aviat parlant de l’exili, un emigrant acaba per convertir-se en una mena d’apàtrida, ja que no pertany al lloc al qual emigra, però tampoc, en tornar, al lloc del qual ha emigrat.

Eilis és una jove que en arribar als EUA no sols descobreix el país, quan té temps de fer-ho, sinó que sobretot descobreix la vida, en el sentit de convertir-se en la propietària del seu destí; i l’amor o allò que ella creu que és amor. Però Brooklyn és també un llibre sobre pressions i renúncies. Un llibre sobre allò que s’anhela i allò que s’ha de fer, sobre la por i la necessitat de no estar sol.

Brooklyn ha guanyat el Premi Costa de novel·la. Colm Tóibín és, i ho torno a repetir, un escriptor a seguir i a publicar al nostre país ja que bona part de la seva obra segueix inèdita.

Els defectes del llibre imprès

Montserrat Terrones — Tue, 04 Jan 2011 20:00:00 +0100

Tinc tants llibres a casa que no em puc ni moure. Els llibres en paper generen molta incomoditat. Si partim de la premissa que la major part dels llibres es llegeixen una sola vegada (sí, la relectura està molt bé, però només es duu a terme amb una petita part dels llibres que alguna vegada passen per les nostres mans), quin sentit té acumular i acumular llibres i més llibres, dipòsit ideal per la pols i els seus amics els àcars?

Potser, quan els llibres electrònics desplacin definitivament el llibre en paper, i succeirà, solucionem el problema de l'espai. El llibre és un objecte magnífic, però té alguns defectes. En primer lloc, ocupa un espai preciós en aquests micropisos en els qual vivim una bona part dels joves d'avui dia. A més, com ja he dit, són una bomba per totes aquelles persones no gaire netes al·lèrgiques als àcars. I pitjor encara, els llibres pesen i si en teniu cap dubte, demaneu-l'hi a qualsevol persona que hagi hagut de fer un trasllat (i llegeixi, és clar).

El llibre electrònic és una solució a tots aquests inconvenients del llibre com a objecte en la versió paper. Tanmateix, si més no de moment, no soluciona un altre gran problema: el preu. Els llibres electrònics són molt cars, em continua compensant fer la inversió en el paper. És clar que hi ha altres coses molt més cares de les quals la gent no sembla adonar-se. En el darrer Saló del Manga al qual vaig assistir, els joves es queixaven del preu, segons el seu parer, abusiu dels llibres i no veien que les llaminadures que compraven a la paradeta corresponent de la mateixa fira, sí que eren abusivament molt més cares. Però ja se sap, sense dades empíriques a mà, el preu just de les coses depèn dels ulls de qui mira i de l'ansietat amb què compra.

En resum, malgrat tots els inconvenients pràctics, de moment em quedo amb el paper. No sols per romanticisme, sinó també per pragmatisme econòmic. Bé, ho admeto, i també per romanticisme (i molt!). M'agrada deixar llibres als meus amics. Com puc deixar-los un llibre electrònic sense passar per la pirateria? Evidentment, no puc deixar-los-hi el dispositiu de lectura, perquè llavors jo ja no llegeixo. Però la raó principal és que m'agraden els llibres amb taques de cafè, de xocolata, amb anotacions i dedicatòries que d'una manera immediata i irremeïable et condueixen cap a la persona que te'l va regalar; a la persona que va pensar en tu quan el va veure i que es va prendre uns instants per pensar la dedicatòria que incloïa en un llibre que passava a ser teu. M'agrada aquell llibre de la col·lecció "Tria la teva aventura" amb una taca de sang perquè tot just m'acabava de caure una dent de llet quan me l'estava llegint, o aquell altre al qual li falta un tros de pàgina perquè se la va menjar un pastor alemany al qual m'estimava molt i que ja no és amb mi o un infame diccionari d'anglès que em va regalar el meu pare quan jo tenia set anys pensant que així, aprenent paraula per paraula, jo, tan llesta, acabaria parlant anglès com si hagués nascut a Londres.

M'agrada la materialitat d'allò intangible, i aquí no m'estic referint a la literatura, de la mateixa manera que m'agrada parlar amb la gent en persona i no per telèfon. Allò inaprensible té un constant risc de desaparèixer i jo sóc una apologeta de la permanència.

Recomanacions per Sant Jordi #3

Montserrat Terrones — Tue, 21 Apr 2009 20:20:51 +0200

Quines són les raons que poden conduir a una dona a abandonar el seu fill de set anys a una estació de tren? Aquesta és la pregunta a la qual vol donar resposta Julia Franck a la novel·la La dona del migdia. Aquesta és una novel·la terapèutica ja que el pare de l'autora va viure aquesta experiència.

Al principi de la novel·la, la protagonista, Helene, abandona el seu fill poc després de la presa de Stettin per part de l'exèrcit roig al final de la Segona Guerra Mundial. A partir d'aquest fet es produiex un salt enrere en el temps per tal d'explicar les causes d'aquesta decisió. Així, coneixem la infantesa d'Helene i de la seva germana, marcada per la minusvalia del seu pare arran de la seva participació en la Primera Guerra Mundial i pel precari estat de la salut mental de la mare, qui no deixa d'estar mal considerada socialment dins del petit poble on resideixen, no sols per les seves excentricitats (entre d'altres pateix la síndrome de Diògenes) sinó que també per la seva condició de jueva. L'adolescència i joventut la passa a Berlín en companyia de la seva germana a casa d'una tieta rica, que es va empobrint a mesura que la crisi econòmica dels anys trenta va adquirint major intensitat. Aquests tampoc no van ser uns anys feliços per l'Helene, ja que mai es va sentir del tot estimada en aquella casa. Al Berlín dels cabarets coneix a qui serà l'amor de la seva vida, però la relació no tindrà un final feliç i acabarà casant-se amb un altre home qui acabarà rebutjant-la pel seu origen jueu. En definitiva, Helene se sent superada per les seves vivències personals i per l'entorn que l'envolta, no sols pel perill que pateix sent jueva en l'alemanya nazi i les calamitats i situacions límit que ha de veure cada dia a l'hospital on fa d'infermera, sinó que també pel mateix perill que significa ser dona en una ciutat vençuda on els soldats russos violaven sistemàticament les dones.

Narrat en un to dramàticament contingut, els lectors acabem compadint-nos tant de la mare com del fill i ens demanem com és possible que en aquest món hagin pogut succeir coses així, a la vegada que tenim un accés de primera mà al patiment del propi poble alemany durant aquest període tan negre de la seva història.

Recomanacions per Sant Jordi #2

Montserrat Terrones — Thu, 16 Apr 2009 12:08:27 +0200

Per Sant Jordi també es poden regalar còmics i per això avui us en suggereixo un.

Trágame entera de Nate Powell és la història de dos germanastres que comparteixen un secret: ambòs pateixen malalties mentals i la resta de la seva família no se n'ha adonat. Aquesta és una història d'amor conduïda per una boira ondulant, per una malaltia terminal, al·lucinacions, apofènia, exèrcits d'insectes, secrets, una fe immensa i una recerca inacabable d'una clau que permeti desfer l'embolic de la nostra pròpia ment. Nate Powell explora en aquesta obra els racons més foscos de l'adolescència -no els tòpics atacs melodràmatics de rebelia, sinó tots aquells nombrosos petits moments de bogeria, el petit alleugement que s'aconsegueix gràcies a la medicació i els avantages i desavantatges dels llaços familiars.

A mesura que la història avança, dos germanatres naveguen junts a través de l'esquizofrènia, el transtorn obsessiu compulsiu, la descomposició familiar, la telepatia animal, l'amor fallit i la lleu esperança de quà algun dia tot adquirexi algun sentit... Amb un tempo deliberadament pausat i delicadamanet dibuixada, Trágame entera és una història suburbial de fantasmes que seguirà en la vostra ment un cop hagueu deixat enrere la seva última pàgina.