Blog Miqui Mel

Cebrián i Altres Malalties Democràtiques

Miqui Mel — Sat, 25 Feb 2017 11:16:00 +0100

L’entrevista de Juan Luis Cebrián al diari El Mundo és força reveladora. Una peça que explica la fonda degradació de l’estat, l’esquerra espanyola i el mateix diari El País.

Les memòries en general les escriu un autor que vol aconseguir que la resta del món compri un particular relat d’un mateix. Així aquesta entrevista comença amb una post-veritat o mentida de Cebrián frenat a temps per l’entrevistadora. De El País ‘tuvo la suerte de que el franquismo lo prohibió’ a ‘la licencia se firmó en el último consejo de ministros de Franco’. Bon preludi.

És significatiu també el que es desprèn del paper que Jordi Pujol va jugar des de el punt de vista de l’establishment espanyol, i que reforça la seva utilitat per alhora apaivagar qualsevol iniciativa independentista, i arreplegar el suport de la burgesia catalana al projecte post-franquista espanyol. Per això fa riure que encara ara l’independentisme hagi de carregar amb el mort i els pecats d’un del principals culpables de mantenir-lo fora de l’agenda política durant tant de temps. Un relat que sorprenentment continua tenint molts adeptes.

Això també explica que l’hereu de les aspiracions pujolianes, l’Artur Mas, sigui encara el blanc de les obsessions de l’opinió publicada a Espanya. És inexplicable que no entenguin que mort el gos no s’acaba l’independentisme. El seu desconsol serà encara més gran el dia que descobreixin que una part significativa de les grans fortunes del país són avui indepes.

Tot plegat traspua també un cert menyspreu de les realitats no castellanes de l’estat. Probablement derivat d’aquell desconeixement que es projecta sobre tot allò que no es comparteix sinó que es posseeix.

En quan a la deriva de El País potser coincideix i es fa notable quan la raó d’estat substitueix la raó periodística, i es fa extensiva avui a pràcticament la totalitat dels grans mitjans amb seu a Madrid. Com a Fuente Ovejuna.

A la Catalunya que cerca un aclaparador consens pro-referèndum tot això no l’hauria d’estranyar. En termes democràtics, la supeditació de la premsa i altres estaments a una idea legítima però prèvia a la raó, com ho és la unitat d’Espanya, es mou entre el nacionalisme banal i el pensament únic.

Malauradament per tothom, no és només un encostipat el que afecta la malalta democràcia espanyola.

Sobiranisme Atomitzat

Miqui Mel — Mon, 06 Jul 2015 20:45:00 +0200

Si fem cas a la darrera enquesta del CEO, al voltant d’un 24% dels potencials votants de Podemos es declara favorable a la independència. En el cas d’ICV-EUA el percentatge puja a un 39%.

Estem parlant de xifres prou importants que podrien decantar balances el 27S. Si aquesta tendència es consolida, la conseqüència podria ser que, tot i haver-hi una probable majoria de votants independentistes, la dispersió d'aquests en candidatures al marge de les indubtablement sobiranistes, molt probablement faria aturar el Procés en sec.

Enquestes a banda, sobta que hi pugui haver votants sobiranistes passant per alt el repte més gran del país des de la dictadura.

No es tracta d’un tema menor. Amb una interpretació ràpida podríem identificar almenys tres corrents d’opinió entre aquests potencials votants: Un primer grup seria el de partícips de la idea que el 27S no té caire plebiscitari; un altre podria identificar aquells pels quals ni ERC ni la CUP mereixen prou confiança; i finalment un tercer (n’hi deu haver més però) qui estarien filant molt prim en el mètode per assolir la independència.

Anem a pams. Modestament, a hores d’ara tant és el nom de la cosa. Si tècnicament no es tracta ni es pot tractar d’un plebiscit des del mateix moment que no es planteja una pregunta concreta sinó el repartiment d’escons del Parlament, és molt evident, i s’ha fet prou explicit, que s’han convocat amb caràcter avançat perquè així sigui. I no tindrien sentit ara si no fos així.

Més enllà de les voluntats d’uns i altres, la relació amb l’estat serà modificada, per bé o per mal. Es produiran conseqüències ‘plebiscitàries’ peti qui peti. Sí, per altra banda, es pretén negar el caire plebiscitari per exclusivament centrar-les en pretesos ‘temes socials’ estaríem caient en el mateix parany. El 27S es decideix tot, tot alhora, sense més pròrrogues ni dilacions malintencionades. L’actuació conjunta del govern de l’estat i els diferents tribunals durant molts anys ha demostrat a bastament com sense autogovern qualsevol iniciativa inequívocament ’social’ que emani de la Generalitat és paper mullat. Crec que això és bastant indiscutible.

Pel que fa a la qüestió de la confiança en ERC i la CUP, costa de creure que malgrat cobrir el mateix espectre ideològic que va teòricament des de l’esquerra moderada (ERC i ICV-EUA) fins a la radical (CUP-Podemos) s’hi puguin establir diferències insalvables. ERC ha estat un tradicional soci de govern a diferents institucions amb Iniciativa, i en les qüestions fonamentals acostumen a anar plegats. Pel que fa a la CUP, si d’alguna cosa se la pot acusar és probablement de ser la formació que més estreta a fet la relació entre allò que es diu que es vol fer i allò que finalment es fa en els àmbits on hi existeixen responsabilitats. A més, ambdues formacions tenen com a eix central la ‘qüestió social’.

I el com. Aquest terreny és potser el més fonedís. Sense voler entrar ara en qüestions massa tècniques que dubto preocupin els votants dels qui parlem, l’únic que es podria intuir com un tema decisivament divergent entre les diferents famílies sobiranistes és la qüestió de la DUI (declaració unilateral d’independència).

Però fins i tot aquest tema ha quedat prou resolt i limitat a últim recurs si el govern espanyol i les institucions de l’estat es neguen finalment a desoir el mandat dels catalans per negociar les condicions de la desconnexió. I com que seria il·lògic que cap independentista hagi de deixar de ser-ho, o s’hagi d’amagar simplement perquè l’estat es negui a pactar amb ell, cal concloure que semblaria irresponsable i injustificable deixar una decisió tan cabdal pels ciutadans de Catalunya en mans de formacions volgudament ambigües en aquest tema, o pitjor encara, realitzar, en el moment més crucial, un monumental acte de fe confiant, per enèsima vegada, en la magnanimitat de l’estat.

No hi donem més voltes. El 28S no hi haurà matisos. Per una banda es contaran els escons a llistes per la independència (l’unionisme ara també vol comptar vots), i per altra es contaran com un sol grup unionistes i partidaris de fórmules impracticables. Que no s’enganyi ningú.

Aturar el Cop

Miqui Mel — Sun, 05 Jul 2015 11:18:00 +0200

La darrera gran notícia pels sobiranistes es va produir probablement amb la signatura del full de ruta per part de CDC, ERC i les principals entitats cíviques del país el 30 de març.

Aleshores, la sensació de fer tard i arribar desgastats era prou perceptible. I com que hem après que tant important o més que la realitat és la percepció d'aquesta, s'ajusti o no a ella, hem de deduir que la 'realitat demoscòpica’ ha confirmat la sensació que després del 9N els sobiranistes van desaprofitar una oportunitat històrica per a precipitar els fets envers unes eleccions plebiscitàries avançades que, insisteixo, segons les percepcions, havien de portar a un irreversible procés constituent.

Perdut el momentum la dinàmica s'ha anat invertint. Les eleccions municipals inevitablement van accentuar la sensació de divisió dins l'espectre independentista, i la irrupció de Podemos ha atomitzat encara més el vot sobiranista d'esquerres.

La impossibilitat de determinar com hem d'interpretar el triomf de Guanyem Barcelona a la capital del país, i finalment, l'històric trencament de la federació de CiU ha fet estendre el desconcert dins les files sobiranistes.

Així crec que s'ha d'entendre el vall de propostes i contrapropostes de la majoria dels actors del procés. Fruït, al meu entendre, tant de les enquestes publicades, com de les que fa setmanes elaboren internament uns i altres i que han mostrat les orelles del llop unionista.

Del que decideixen tant Òmnium com l'ANC respecte a les propostes del President Mas, Oriol Junqueras i La CUP aquest cap de setmana, i del que els partits independentistes assumeixen d’aquestes decisions dependrà en bona mesura si s'atura la dinàmica disgregadora o no. Pas previ i indispensable per a recuperar l'esperit del 9N i afrontar el 27S amb possibilitats d’èxit pel Procés.

Socialistes, inducció al desànim i Lincoln

Miqui Mel — Sat, 07 Dec 2013 13:47:00 +0100

Ja fa temps que la propaganda populista i eufemística s’escampa a ritme 4G. La colla millor formada de la història resulta però impermeable al plugim de l’èlit caciquil menys il·lustrada dels darrers trenta anys. Així, mentre els armaris s’estan buidant d’independentistes, l’ampli espai restant amb prou feines es va mig omplint d’unionistes porucs, qui de les tertúlies han fet les seves particulars casernes d’hivern.

A les converses dels mitjans madrilenys prenen un posat folklòric, a les de Catalunya, en canvi, es disfressen amb tela de fiscal catalanista. I malauradament continuen furtant-nos de la batalla ideològica. No troben arguments sòlids? Això si, amb matussera subtilesa miren d’induir desànim. Dins els guarda-robes treuen lluentor a carnets de minoria silenciosa amb foto moderada. No hi ha tertúlia benintencionada que no tingui el seu caganer apuntant a miratges de diàleg improbable per incompareixença de l’autoritat espanyola (in)competent.

En el camí implacable cap a la pregunta final, el PSC ha acabat llençat la tovallola també. Se li feia massa complicat dissimular per més temps la tossuda defensa d’un estocolmià dret a demanar permís, quan de fet, l’aparell del partit es troba just a l’antípoda del meridià autodeterminació. Suresnes, oh Suresnes!

Des d’aleshores la desesperació unionista intensifica l’activitat. S’hi afegeixen a velocitat cameàmica Duranians i subsidiats del BOE. Cada retard es celebrat com una victòria pels enemics del procés. A manca d’arguments l’argúcia dilatòria esdevé la seva principal tàctica. Un cop activat el programari anti-virus les alarmes es disparen, en vermell apareixen els mots ‘frustració’ i ‘moderació’. Hackers fans de Walt Disney, sens dubte. Candidesa i criogènia que ha encomanat cert nerviosisme a la majoria sorollosa que exigeix el referèndum, almenys pel que fa a l’opinió publicada.

Però tornem al carrer Nicaragua. Com que la segona dècada d’aquest segle en va plena d’involucions devien pensar els de Manàgua que la seva passaria desapercebuda. La hiper-esmentada realitat s’els ha girat en contra i el president Lincoln els ha des-configurat el disc dur: ‘Gairebé tots podem suportar l’adversitat, però si voleu provar el caràcter del (PSC), doneu-li poder’. Calia que ocupessin l’ajuntament del cap i casal, les principals ciutats i caps de comarca, els consells comarcals, les diputacions, el Parlament, el congrés i el senat. Tot alhora. El que havia de venir després era de previsible desenllaç, una qüestió de temps i de supèrbia.
La distància que hi ha des del Manzanares i el Guadalquivir ha impedit contemplar la radical sofisticació de la societat catalana, com les identitats s’entrellaçaven amb resultats tant complexos com imparables. La gran gestoria socialista aixecada amb peces de dominó orgànic ha col·lapsat per aluminosi post-porciolenca. Les persones no es poden gestionar per bluetooth. No es tracta de cap determinisme, ho podrien haver evitat si les intencions haguessin estat honestes, si no haguessin fet de la indefinició la ideologia hegemònica, si l’aparell s’hagués escotat les bases, si el seu catalanisme no fos retòric.

L’espectacle d’ara no és res més que una desagradable batalleta per les sigles. Els hereus dels grups fundacionals s’enfronten al majoritari Guerrisme del Llobregat. Contràriament al mantra que repeteixen molts nostàlgics dels pantalons de campana, el PSC ja no és necessari. L’encadellat social és tal i tant impertinentment català que la maquinària de fer-ne de nous funciona ara amb el pilot automàtic. Gràcies a tots el que van col•laborar en posar-la en marxa i fins sempre.

I qui millor que el mateix Abraham per rescatar-nos: ‘Cap home és suficientment bo com per governar a un altre sense el consentiment d’aquest’.

Primavera Catalana?

Miqui Mel — Wed, 07 Mar 2012 20:00:00 +0100

Si alguna virtut té la crisi és la d'accelerar un procés que el desesperant gradualisme catalanista estava eternitzant. La sotragada de l'amputació estatutària, amb la visualització dels límits de l'estat autonòmic, va posar fi a una etapa caracteritzada per la manca d'horitzó nacional i pels grotescs jocs tàctics de sota taula. Si fa o no fa s'ha generalitzat un cert consens per evitar repetir antics errors. I malgrat els intents de sectors chaconistes i del desacomplexat espanyolisme local de narcotitzar la previsible reacció, podem dir que els catalans 'de les frustracions en fem pans'.

La situació límit en la qual ens trobem està intensificant diferents iniciatives decidides a encarar el nou paradigma:

El front polític avança files aquest dies. Els efectes autodestructius de la 'pepevergència' han agitat el pinyol convergent. S'augura un imminent canvi de rumb del Govern que s'inclina a avançar les negociacions del pacte fiscal amb l'exigència irrenunciable de sortir de la LOFCA. En aquesta línia es plantegen diferents escenaris, des d'un acord de mínims amb el PP, fins a un rebuig total dels populars que podria desembocar en una convocatòria per a l'estat propi. En qualsevol cas sembla inevitable la convocatòria anticipada d'eleccions el 2013.

Mirant a l'esquerra, el republicanisme responsable de l'etapa encetada per Junqueras està consolidant un diàleg 'discret' amb el President. La creixent proximitat d'ambdós líders permet afirmar sense ser agosarats que el gruix del contingut de la conferència de Junqueras al Cercle d'Economia podria ser avalat per Mas sense grans escarafalls. I encara l'estelar intervenció de Jordi Pujol a Salvados, tot tancant el cercle de la seva trajectòria política afirmant que votaria 'sí' a la independència. Amb ell molts altres tancaran el seu cercle particular, de ben segur.

Si Mas ha sovintejat els contactes amb la premsa i els ambients financers europeus, i Junqueras picava l'ull a l'elit dels negocis local recentment, la conferència de l'ex-President aquest dijous a ESADE es presenta com la cirereta del pastís econòmic. El títol no pot ser més revelador: 'Reflexió en el tombant d'un camí. 1714-2014'.

Després de conèixer les intencions del govern espanyol d'ignorar l'objectiu de dèficit fixat per la UE i alhora de voler mantenir-ne inflexible el de les CCAA, no és d'estranyar que els sectors econòmics també puguin contemplar superar les tradicionals aliances amb Madrid. La balança de la confiança i les expectatives de futur s'inclina tossudament cap a la banda sobiranista.

La societat civil també plantejarà ben aviat una nova via per trencar el mur de l'estat unitari. L'Assemblea Nacional Catalana s'enfronta aquest dissabte al repte d'omplir el Sant Jordi en la seva posta de llarg després de mesos d'intensa preparació des de les diferents sectorials. L'aportació del món local, a través de l'Assemblea de Municipis per la Independència, i els 214 municipis que de moment han aprovat mocions de suport, vesteixen des de la base un moviment aliè al tactisme partidista. El repte, ampliar la participació i la implicació de capes socials fins ara no seduïdes per la construcció nacional. Paral·lelament Òmnium Cultural no s'espanta davant les escomeses del PP i continua preparant els termes de la desobediència fiscal, si calgués. El suport públic de la 'Patum de Santpedor' deu haver fet créixer la seva massa social encara més.

I com no podia ser d'una altra manera s'han multiplicat exponencialment tota mena de protestes al carrer: estudiants, policies, sindicats, funcionaris, personal sanitari, treballadors de tota mena mostren el descontent amb una cadència tant creixent com preocupant. Si bé algú podria tenir la temptació d'interpretar-les com a reaccions corporatives, analitzades en el seu conjunt fan ben palès la gravetat del moment.

El mur amb el qual vam topar el 28 de juny del 2010 no només no permet avançar sinó que tampoc no aixopluga.

I per últim les enquestes. El suport a la independència és majoritari i s'ha consolidat a l'alça. L'última fita ha estat la de superar per primera vegada l'opció autonomista en el Baròmetre quadrimestral del CEO. Està amés apunt d'enxampar l'opció federalista. La divisió social va desapareixent de l'horitzó d'una hipotètica plena sobirania, com tant oportunament ens recorda el pastor Fundador.

Tot plegat potser no és suficient encara com per parlar d'una 'Primavera Catalana', però certament és març i s'acaba l'hivern.

Londres, 06.03.12.

Catalunya en Estat d'Emergència

Miqui Mel — Sun, 19 Feb 2012 11:00:00 +0100

Estem en situació d'emergència. Ho afirmava l'altre dia l'alcalde de Barcelona. A hores d'ara, entrant en recessió, amb el teixit social al límit i uns pressupostos que s'hauran de refer al cap de dos dies de ser aprovats, no és tracta de veure si l'ampolla es mig plena o mig buida, perquè de fet ens han pispat la que teníem i n'hem d'aconseguir una de nova.

Per sobreposar-se a la sensació de desfeta i a la frustració cal prendré mesures urgentment. La reculada generalitzada amenaça de deixar l'estat del benestar i l'autogovern massa lleugers de roba, just quan més fred fa a fora. Amb l'afegit que, plantats a la intempèrie en roba interior, les vergonyes del pacte pressupostari del Govern amb el PP són encara més visibles.

L'actitud serena i constructiva del President és del tot insuficient en aquests moments. El sobiranisme retòric -abans de botifarrada i ara d'entrevista en paper de diari europeu- no traurà la ciutadania del pou. Deixant de banda aspectes nacionals, la geometria monogàmica dominant presenta tota la litúrgia d'una immolació. I no és que faci mal als ulls, és que amb el país immers en el repte més desafiant des de l'última guerra, desconcerta haver de contemplar un 'lliurament progressiu de les armes'. Quan més urgent és dotar-se de les eines imprescindibles per encarar les crisis (econòmica i nacional) per la via que sigui, quan no es pot demorar més el rearmar-se, el Govern decideix apropar-se encara més a l'abisme. A que ve donar una altra passa enrere? És absurd reforçar el paper dels qui entenen Catalunya com una simple mamella, un apèndix administratiu de l'Estat. Per què rescatar-los de la perifèria de la política en el pitjor moment?

Catalunya és un país minvant. S'empetiteix a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut. El Parlament tampoc no genera missatges que despertin l'optimisme avui. ERC potser no té encara el pes necessari per poder ser crossa del Govern, tot i que els seus 10 diputats i Laporta haurien estat suficients per a superar el tràngol dels pressuposts. El solc ideològic amb ICV-EUA sembla per ara insuperable. La incertesa més gran en aquest sentit continua sent el PSC però. Haurem de veure l'actitud amb la que els seus 28 representants entomaran la segona part de la legislatura en ple procés de de-construcció. En aquestes circumstàncies el tacticisme és del tot letal.

És innegable que Mas té un tarannà que inspira generalment confiança, això però no el converteix en cap salva-vides. Fins ara tampoc no ha exercit el lideratge que tant dins com fora de CiU s'implora. Ho rebla perfectament el mestre Capdevila 'qui fa una cosa que no ha decidit perquè no té cap més remei no lidera res'. I encara un altre exemple. En la comparació amb Escòcia, la disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP. Amb les majoritàries xifres de suport social per la independència del Principat, el PM escocès no col·locaria l'horitzó del referèndum al 2014. Mas va a remolc i la societat civil amenaça d'avançar-lo.

No és d'estranyar que s'estigui instal·lant l'adoració al 'Majestic'. Ens trobem en un estadi clarament inferior al 'peix al cove'. Sense contrapartides i re-negociant qüestions ja pactades o establertes per llei, la situació és tant dramàticament regressiva que les parts implicades no tenen intenció de batejar aquesta 'cosa' d'ara que tant els avergonyeix. I com que l'aritmètica parlamentària a Madrid no canviarà d'ara al 2015, la sospita que la prioritat de les dretes peninsulars és l'agenda neó-liberal creix. S'equivoquen les prioritats, el Govern no pot continuar mirant cap un altra banda.

Aquesta Catalunya és inviable i el President ho sap. I no és l'únic problema que n'haurà d'encarar. Quan més dilati la qüestió del 'pacte fiscal' més coll amunt se li farà plantejar-ho. El PP va consolidant el seu incontestable regnat i pel camí la tensió social a Catalunya acabarà d'erosionar el suport i la imatge de fermesa que el manté al Govern només per majoria simple. En aquesta tempesta el capità del vaixell català es trobarà cada cop més sol. És hora de canviar el rumb i la responsabilitat és de tots.

N'hi ha alternatives. Per una banda deixar de la mà el PP i començar a demostrar actituds més polièdriques. Cal cercar el més ample consens país endins, que significa establir lleialtats a prova de foc en els grans temes -les línies vermelles nacionals- amb ERC i SI (i ICV en allò que vagi més enllà del que és estrictament ideològic) a l'espera de que el PSC re-defineixi el seu paper. Per altra, no defugir la inevitable confrontació amb Madrid per més temps. S'han d'accelerar els temes que poden obrir noves vies d'autogovern i, per tant, la possibilitat d'assolir la gestió de polítiques imprescindibles per combatre la crisi econòmica. S'ha de lluitar per l'agència tributària, per una finestra única pròpia, pel foment de l'emprenedoria, la llei de referèndums, multiplicar les potencialitats de l'exportació i del sector turístic, cal re-orientar la mirada als mercats en expansió amb noves delegacions, ser agosarats en la guerra per la gestió dels aeroports i un llarg etc.

Les situacions d'emergència requereixen d'actituds radicals. Sense polítiques de creixement ni aquest ni cap altre país podrà sortir ben parat de la crisi. Sense gestionar tots els (ara disminuïts) recursos propis aquestes polítiques no són possibles. El rellotge no s'atura capità.

Londres, 18 de Febrer 2012.

'Rayos i Centelles!'

Miqui Mel — Tue, 01 Dec 2009 12:15:00 +0100

El llegat d'Agustí Centelles serà espoliat si res no ho impedeix a última hora. La col·lecció de fotografies del Robert Capa català sembla haver iniciat el camí cap a Salamanca. Irònicament la mateixa ciutat on van anar a parar els documents i obres d'art saquejades als catalans durant la Guerra Civil i el franquisme, que encara reclamem. La ruta serà la següent: Fills de Centelles-Agent intermediari-Ministerio de Cutura-Salamanca.

S'ha dit que els fills de l'il·lustre fotògraf estan ofesos perquè des de la restauració de la Generalitat el govern català no ha fet prou per recuperar el seu llegat. Això no inclouria els esforços més recents, des que el Conseller Tresserras és al cap de la institució de cultura, però fonts properes a la família senyalen que el ressentiment és molt gran. Costa de creure, per un tema de proporcions, que es pugui estar més ressentit amb les institucions pròpies, per molt poc destres que hagin estat en el passat, que amb amb al govern de l'estat que va censurar l'obra de Centelles. És pot criticar la poca inclinació cultural dels governs de Jordi Pujol (recomano l'excel·lent llibre de Patrícia Gabancho 'El preu de ser catalans' al respecte) però no es pot oblidar que un país amb el recursos tant limitats per la sagnia financera crònica al que el submet Espanya té molt poc marge de maniobra pressupostària. Quina mena d'opinió pública s'hauria generat si la prioritat de la Generalitat hagués estat la cultura?

És d'imaginar que Centelles no hauria aprovat aquest desgavell, ni el regateig de 100mil euros amunt o avall. Els fills estan tacant la imatge del fidel militant del PSUC.

Però és més greu que això. Si tossudament ens volen fer creure que som espanyols, per què l'Estat destina part dels nostres diners a desposseir-nos de l'obra d'un dels nostres mes destacats artistes? És que no podia dipositar el llegat en algun museu del Principat? La deslleialtat, tant en la negociació com en la ubicació final de la col·lecció, és enorme. Una mostra més de que a efectes pràctics tampoc som espanyols. Tornen els temps de Roberto Alcázar y Pedrín, 'rayos y Centelles!', amb jocs bruts i lleis mal·leables al gust espanyol.

Laporta i les senyeres d'embolicar

Miqui Mel — Tue, 03 Nov 2009 17:22:00 +0100

Joan Laporta és sens dubte el president més mediàtic de la història del F.C.Barcelona. Les seves aparicions a diari a la premsa no estrictament esportiva ho corrobora. No costa d'imaginar però que la imatge que desprèn aquesta presència als mitjans no és exactament la que el president voldria. Se sent còmode, o ho sembla si més no, sota la dita que diu que és millor que parlin molt de tu, encara que sigui malament. Malgrat això, sent honestos, s'hauria de reconèixer que massa sovint les crítiques no són gens fundades. La transcendència del club blaugrana magnifica tot allò que en forma part o l'envolta. En tot cas hi te molt a veure també la impopularitat que pateixen entre els mitjans de l'estatus quo les persones que explícitament mostren compromís amb la llibertat del poble català.

Laporta a hores d'ara és un president en funcions. L'etapa al Barça ha arribat a la fi, i ho ha fet de manera brillant. Peti qui peti tindrà l'honor de compartir amb Gamper el títol honorífic de millor dirigent de la història. I com el fundador, també comparteix el patriotisme. El 'morenisme sociològic' efectivament, s'esvera. És absurd que se'l critiqui per flirtejar amb la política quan ja té peu i mig fora de l'entitat. Qui ha limitat sinó el mandat dels presidents?

Incomoda que ho faci tant explícit, amb paraules i amb fets. Representa un nou independentisme que barreja les qüestions històriques i identitàries amb el pragmatisme de l'era global. Els crítics cauen en el patetisme marejats en la transversalitat Laportiana. Es troba com Gemma Mengual a l'aigua tant entre la gent de Reagrupament, com entre la de CiU o d'ERC. El rebran amb els braços oberts si s'escau. I és que demostrada la inoperància dels darrers tres anys de l'eix esquerra-dreta, l'articulació nacional ocuparà la centralitat del debat a les properes eleccions. Davant d'aquest fet, l'unionisme tremola i veu amb recel la vessant populista i compromesa del personatge. No els falten motius.

Cerquen en Guardiola un antagonisme; qui va parir l'agosarada aposta que va encarregar al Pep la direcció de l'equip? Guardiola l'assenyat, i Laporta l'arrauxat, un tàndem gens incompatible que a Second Life revelaria l'aguaitat messies i el profeta del catalanisme pel preu d'un.

'Autories de seguretat'? Les que calgui. El Barça gestiona anualment un pressupost que ja voldrien alguns estats; les seves actuacions aconsegueixen modificar l'estat d'ànim de tot el país, és una marca mundial que va camí de fer ombra a la Creu Roja, és el principal ambaixador de Catalunya arreu, posseeix l'estadi més gran del món, el seu líder pateix agressions, robatoris i amenaces de mort...insisteixo, autories de seguretat totes les que calgui. El Barça no pot permetre's ni un Millet (ex-membre), ni un Montilla. El soci roman tranquil, res d'això no el sorprèn.

Jan és perillós per l'establishment unionista polític i mediàtic. De la Brunete, a la molesta crosta de l'agut Joan Ferran, fa temps que se la tenen jurada. Potser des que va gosar cridar Visca la terra lliure! Ja els agradaria que el Barça es dediqués al que fa l'Albacete i la rojigualda onegés entre els aficionats amb la naturalitat que ho fa a Montjuïc. Han begut oli.

Oportunament el 'periodisme d'investigació destapa' l'espionatge dins del club. Enhorabona. A que es es dedicaven els aprenents de Pedro J. quan li van robar el portàtil a Laporta? o durant l'episodi dels micròfons a la sala de juntes? 'Tiraran de la manta' algun dia per ventilar els foscos interessos que s'amagaven darrera l'absurda moció de censura? Cap a on miraven el watergateboys quan es va destapar la trama delictiva que involucrava alts càrrecs de la Guàrdia Civil i Boixos Nois.
Guàrdies Civils també van ser els que el van vacil·lar a l'aeroport per representar el que representa, i va esclatar: Va pensar, o plegues veles (versió botiflera), o ets el rei del correfoc (versió neoindepe) i va treure espurnes pels queixals. Van haver d'enviar uns pobres catalano-argentins a l'hospital abans no ens van dir que uns fatxes que s'han confós de samarreta escanyen a tort i a dret en lliguetes de futbol amateur. És vergonyós que es doni credibilitat a un bocamoll a qui li regalen una columna al Marca. Ajudin a desemmascarar d'una vegada qui està darrera de les amenaces de mort al president i deixin de conspirar per esborrar el sobiranisme sociològic del club. Laporta és vehement i un xic milhomes. Victimista? Repassin la història d'aquest club.

I si, el Barça és política des de bon començament, des que Gamper va abraçar el catalanisme catalanitzant-se el nom i les subsegüents directives han flirtejat amb la Lliga, ERC o CiU. El club amés s'afegí a la campanya per l'autonomia ja el 1918. Uns fets gens sorprenents mentre aquest país no sigui com els altres que seuen a Nacions Unides. El Barcelona té més seguidors repartits per tot el món que a Espanya. Si a Extremadura algun culer s'esvera que es faci de la Fiorentina, hi ha milers darrera esperant per fer-se soci.

S'ha anat covant una llegenda negra amb tota mena de qüestions absurdes de les quals rarament s'aporta probes, sovint ventilades per periodistes de carrera. L'unionisme mediàtic és força previsible, quan algú se'ls posa a tir se l'acusa d'embolicar-se amb la senyera si tracta de defensar-se. Quan sento allò de que algú a Catalunya s'embolica amb la senyera per fer-se la víctima normalment em solidaritzo amb la persona suposadament embolcallada. Sobretot des que constato que el catalanisme no es tant estúpid com per embolicar-se en una armilla que no atura les bales. Millet és llest i no ho ha fet. La senyera no protegeix de res, en tot cas estigmatitza, i malauradament et converteix en diana, sobretot si és estelada. O fa que les caixes es plantegin canviar-se el nom.

Impossible era la lluna

Miqui Mel — Tue, 30 Jun 2009 19:32:39 +0200

Des que l'unionisme ha exhaurit el seus migrats miratges argumentals contra la independència de Catalunya, naveguen per l'agitat estany nacional dues embarcacions que, malgrat van partir de ribes diferents amb la intenció d'arribar a ports oposats, comparteixen estranyament una ruta erràtica que els allunya de tocar terra.
El crupier del vaixell-casino espanyolista -qui una vegada esgotat el repertori de trampes al solitari, repeteix el tantra de que la independència és impossible- i la inconfessable por a navegar dels capitans estelats -qui ens havien de portar a la terra promesa- han acabat per unir-se (a priori incompatibles companys de viatge) en una deriva que dibuixa cercles mentre la tripulació es fa creus.

El mareig que provoca a l'independentisme retòric (germà bessó del nacionalisme autonomista) endinsar-se en l'única ruta que resta per explorar, està aconseguint que individus d'inqüestionable compromís nacional abandonin el vaixell en petits bots cap aquesta Ítaca que s'ensuma.

Recentment convergents i republicans refusaven al Parlament la ILP que posava fil a l'agulla per la independència, i si fem cas dels arguments expressats (també per l'aspirant a President Artur Mas) el motiu ha estat que aquesta entrava en contradicció tant amb la Constitució com l'Estatut. Deixant de banda si la ILP era o no l'instrument adient per encetar la via secessionista, potser és hora que aquests polítics ens aclareixin com pensen assolir la plena sobirania sinó és superant el marc legal vigent. Certament ens prenen per estúpids.

Fa temps que sotsobrem. En aquest vaixell indecís el menú pels viatgers és composa de diferents varietats de truita. El dubitatiu cuiner es mira els ous i la batedora que reposen sobre el marbre. Es nega a fer les truites perquè diu que li fa por trencar els ous. Tem per la closca. El comandament en comptes d'assenyalar que no ha de patir per la closca, que l'important, el que es menja, és el de dins, vol fer creure als afamats tripulants que cal conservar-la, que és bàsic conservar l'embolcall de fora. Mentrestant, continua remenant els ous a la cistella ignorant el motí que se li ve a sobre.

Si malgrat tot ens hem de congratular és pel fet que, a voltes de navegar sempre pel mateix reduït espai d'aigua dolça, hem identificat alguns dels escenaris impossibles de totes totes: una Espanya respectuosa dels catalans, l'estat federal o que l'economia i la butxaca dels catalans suporti indefinidament l'espoli fiscal espanyol. Per exemple.

El catalanisme, transversalment entès, ha d'interioritzar que l'objectiu és el de ser capaços tots plegats de consensuar la manera d'esmicolar l'encotilladora closca legal de l'Estat per crear-ne un de propi. Un 68% dels catalans manifesta constantment que vol arribar al port d'un major autogovern. Un 56% vol la platja de l'estat propi (35% federal i 21%independent) Cal un missatge més clar? Es miri com es miri el que avui és minoritari és el continuisme i l'unionisme. No actuar en conseqüència suposa deixar-se anar cap el remolí de la desafecció i el col·lapse nacional.

El 1968 els astronautes de l'Apollo XI ens van obrir els ulls i la lluna va deixar aleshores de ser un impossible. Farà 41 anys aquest juliol! L'estat propi és indubtablement una fita molt menys ambiciosa. Capità, la tripulació s'impacienta, posi rumb cap a bon port.

Miqui Mel.

Barcelona i Madrid a la Lliga de Campions dels mots

Miqui Mel — Wed, 10 Jun 2009 09:34:00 +0200

El convenciment de que viure en democràcia vacuna contra la possibilitat de patir abusos per part de l'estat és bastant estès. Una ingenuïtat que abunda sobretot en democràcies joves i que en canvi escasseja en països on les llibertats es troben tradicionalment arrelades. Als països del primer món, en tot cas, quan s'experimenta un abús de poder, aquest, necessàriament, es produeix subtilment i 'civilitzada'. Es podria dir que les irregularitats i extralimitacions són tant diverses com la mateixa naturalesa dels ciutadans d'aquests països. Per esmentar breument algunes de les que ens afecten de manera col·lectiva senyalaríem la deslleialtat legislativa o invasió de competències, que impossibilita la descentralització política i administrativa; la imposició de símbols i imatgeria oficial, amb voluntat uniformadora tant ideològica com religiosa; i m'aturaré en la dictadura semàntica o del llenguatge, que sovint actua com a Cavall de Troia dels anteriors i d'altra mena d'atacs.

A l'Estat Espanyol en concret són conseqüència d'aquest darrer eficaç artefacte polític les aberrants distincions entre partits 'constitucionalistes' i nacionalistes, la que parla de solidaritat en comptes d'espoli fiscal o la que confon provincianisme i cosmopolitisme. Per exemplaritzar-ho: des que Madrid ha volgut deixar de ser només la capital administrativa de l'Estat ha estat necessària la introducció d'un relat que, tot i fals, s'ha anat estenent fins fer possible l'efecte desitjat, el transvàs de poder industrial, econòmic i financer des de Barcelona cap a la capital espanyola. Un relat que no dubta en difondre la idea d'una Catalunya insolidària i provinciana cada vegada que el poder central vol doblegar la lògica resistència catalana a continuar bastint el projecte neo-imperial espanyol que té l'epicentre a la megalòpolis madrilenya. Relat que per altra banda requereix indispensablement de la col·laboració de periodistes i creadors d'opinió que actuïn com a servils portaveus i implacables megàfons de les consignes que emanen del poder hegemònic de l'Estat. La reiteració en l'ús d'aquesta terminologia fa que fins i tot aquells professionals que en són conscients caiguin en el parany a vegades. És el que repeteix aquests dies l'incombustible i desmemoriat Vidal Quadras: 'el llenguatge no és neutral'.

Hem arribat a sentir tota mena de disbarats, com quan després de l'èxit a Fira de Barcelona d'aquell invent de Jaume Llauradó anomenat Planet Futbol, les autoritats espanyoles van insistir que calia ser solidari i van aconseguir que la fira fos itinerant. Tota una reedició del Cas di Stéfano però amb el General Moscardó criant malves. El Barça és un club espanyol o estranger segons convingui cada setmana. I encara ressonen els excessos lingüístics de la reacció a l'OPA de Gas Natural sobre Endesa. Tot s'hi val per assegurar la victòria en la lluita desigual entre les capitals de dues nacions amb interessos contraposats. El llenguatge ha estat i continua sent una de les armes que s'utilitzen per sotmetre els catalans.

L'ambiciós i mastodòntic projecte per convertir Madrid en la capital del sud d'Europa és absolutament legítim. L'extensió de la xarxa de metro a zones on encara no hi ha a penes població, l'ampliació de Barajas molt per sobre del creixement de la demanda (menor que la d'El Prat pel que fa a percentatge), les inversions en rodalies RENFE i l'extensió radial del TGV, la multiplicació de salons i fires que redunden sobre les ja existents a Barcelona, les re-qualificacions de terrenys i la creació de rondes i autovies gratuïtes a zones ben allunyades dels límits autonòmics, la multimilionària aposta olímpica... tot, repeteixo, seria legítim sinó fos perquè es paga amb diner públic i perquè en cap cas aquesta inversió ha tingut en compte el principal nucli productiu de l'Estat, l'àrea de Barcelona. Tot plegat es possible mercès a l'espoli dels Països Catalans (l'11% del PIB en el cas del Principat) i a la injecció suplementària que suposen els fons europeus que financen prioritàriament els projectes madrilenys. Una competència deslleial que pretén relegar Catalunya a un paper secundari i, arribat el moment, prescindible.

I és que la Lliga de Campions de les grans ciutats europees és una competició despietada. Fa uns dies sense anar més lluny, l'ex-alcalde londinenc prenia part en la ferotge lluita que enfronta la capital anglesa amb París: Sarkozy 'ha declarat la guerra a Londres' deia. El president francès planeja unificar la regió parissina sota un únic comandament municipal que permeti prendre decisions estratègiques, com la d'aixecar el vet a la construcció d'edificis de gran alçada, amb la intenció d'atreure inversions que cada cop tenen més dificultat per establir-se vora el Tàmesis. Projecta invertir-hi €35 bilions! Ken Livingston no s'està de recordar que la rivalitat Londres-París neix amb Napoleó, i es congratula de competir de tu a tu amb Nova York. Nacionalisme? Provincianisme? Deu ni do a les portes d'unes eleccions europees! Tothom defensa legítimament els seus interessos dins l'aldea global. I a Catalunya encara sospirem amb aquella idea nascuda fa més de vint anys d'unir París i Barcelona amb el TGV!

Londres, París, Barcelona, Madrid... es disputen el lideratge en molts àmbits: la injecció de capitals, l'organització de fires i congressos, l'atracció del turisme, la logística, els estudis de grau i postgrau, les seus d'organismes comunitaris i un llarg etcètera. Cap d'aquestes capitals excepte Barcelona pateixen però la discriminació sistemàtica del govern que en teoria ha de vetllar pel seu interès i progrés. Victimisme, insolidaritat, meliquisme...es pot parlar de neutralitat semàntica? De cap manera. Observem atònits l'estratègia sistemàtica, premeditada i destructiva del poder estatal espanyol per reduir Catalunya a una simple autonomia i Barcelona a una capital de província. Es tracta d'eliminar el seu principal rival (des d'abans de Napoleó) des del despatx.

Les grans ciutats són la nineta dels ulls dels estats. L'aparador del seu poder i pol d'atracció econòmic. L'antiga Barcino en sortiria beneficiada si la retòrica esbiaixada dissenyada pels seus botxins desaparegués del mitjans de comunicació d'una vegada. Barcelona és capital i no pot permetre's per més temps continuar orfe d'un estat.

Miqui Mel

Londres, 4 de juny 2009.

La nena està prenyada

Miqui Mel — Fri, 22 May 2009 22:01:16 +0200

La nena està prenyada. La família no en parla. Ha estat evitant el tema des del primer moment. I ho continua fent malgrat l'avançat estat de gràcia d'ella. Un dia va arribar a casa i durant el sopar va anunciar la notícia als pares. Com que no se li coneixia parella estable, els pares ni van molestar-se en aixecar el cap de la taula. 'Estic prenyada i penso tenir-lo' va insistir-hi. L'autoritari pare va contestar impertèrrit: 'no pensis que tens dret a trencar l'harmonia d'aquesta família portant al món un nen bord'. Ella vol tenir el fill però, res no sembla evitar el seu enorme desig de fer-ho. Per una vegada ha mantingut en secret la seva relació i per primera vegada també s'estima la seva parella i vol arribar fins el final amb la criatura, peti qui peti. Els pares, estan carregats de prejudicis no contemplen permetre-ho. Mai no han perdonat que ella rebutges el noi de família bona qui desitjaven per ella. Un noi que, de fet, la maltractava i l'humiliava sempre que en tenia ocasió. Els seus progenitors no semblen entendre que els temps han canviat. Volen que avorti discretament i que tot continuï aparentment com sempre, sota una esmorteïdora i hipòcrita calma.

Aquest recorrent argument de vodevil descriu bastant aproximadament el moment social a Catalunya. S'ha arribat al final d'un camí que s'insistia com únic. L'Estat plurinacional i el federal s'han confirmat com una cortina de fum de l'esquerra espanyola i un mer projecte inacceptable per a una dreta 'customitzada' de moderna però encara reaccionària. El catalanisme autonomista i federalista ha esgotat el discurs i ha malbaratat les forces amb la seva insistència a continuar explorant una via que a hores d'ara saben morta.

Els sectors productius estan patint no només els efectes de la crisi, sinó també les conseqüències d'estar limitats per unes infraestructures que no arriben, una inversió que els esquiva i un secular boicot a la resta de l'Estat. Amés l'atur no para d'augmentar i el país, mancat de poder de decisió i espoliat fiscalment, mira incrèdul la boleta i els gots del triler de Zapatero.

El món universitari viu de manera més trasbalsada que la resta del continent la transició al model Bolonya. Insuficientment dotat i feblement motivat veu com des de la política espanyola de beques, al creixent elitisme que s'està introduint, fan créixer la tensió (no només entre els estudiants) i la desconfiança en l'ensenyament superior públic.

La classe política més mediocre del darrers cent anys va a remolc de les circumstàncies i, sense voler-ho, paral·lelament a l'eufemisme 'desafectuós', està covant una esperançadora societat civil escopint personatges de la vàlua de Carretero i un reguitzell d'organitzacions de tot caire desacomplexadament sobiranistes.

I els creadors d'opinió? La classe periodista sembla cada cop més orientada a acceptar la via secessionista. Encara, però, és víctima de narcotitzadores rutines i les seves fidelitats a mitjans amb interessos econòmics a l'altra banda del riu. Per quan de temps més haurem de sentir el tantra 'no hi ha un model de país'? I quin model hi proposen els benpensants caps del gremi? No hi busquin més, no hi més model que el que no hem tastat des del 1714: Independència o mort.

Al melodrama la nena creix, madura i marxarà de casa dels pares per iniciar el camí a la felicitat. Renunciarà al que calgui perquè sap de totes totes que el contrari seria un suïcidi, una gradual mort en un món que, malgrat tot, encara paga la pena.

Miqui Mel.

Castells, l'últim federalista

Miqui Mel — Tue, 17 Mar 2009 00:27:05 +0100

Les persones ens enfrontem als reptes que se'ns plantegen de maneres diferents: des de baix, agenollats, quan aquests ens superen i restem a mercè de les circumstàncies; dempeus, mesurant i apamant el cas des del pragmatisme i sense ambicions; i finalment des de dalt, crescuts davant l'adversitat, disposats a presentar batalla i ha donar la vida si cal. Traslladat a la política parlaríem de governs i polítics o bé fracassats, o bé grisos i mediocres, o bé, contràriament, audaços i amb èpica. No és cap secret que els representants del tercer grup, els líders, són una espècie tant preuada com escassa, en això també ens hem globalitzat.
El Govern català no n'és cap excepció, abunden els qui tenen els genolls pelats, hi ha un petit grup d'acadèmics del pragmatisme i algun meritori palplantat líder. Aquest últim és el cas d'Antoni Castells. Castells, equivocat o no, és una persona amb credibilitat, de conviccions fortes, obstinat i conseqüent. Molt probablement sap millor que ningú altre que la interminable i desigual negociació del finançament no pot acabar bé, per la senzilla raó que si Zapatero tingués intenció de complir l'Estatut a hores d'ara ja faria mesos que l'acord s'hauria tancat.

Malgrat el fort temporal que bufa des de l'altiplà cavalca incansable cap a Madrid. A llom d'una llei orgànica a penes avança mentre Sanxo PSOE-C es cruspeix un sant tiberi còmodament assegut a l'hostal sense entendre com pot un company de partit ser tant fidel al manual de cavalleria i muntar un rumiant quan ja hi ha l'AVE.

Castells aguanta el tipus perquè és una persona de principis i perquè ERC l'ha lligat amb nus mariner a la cadira de muntar. Sanxo el contempla tapant-se la boca dissimulant el riure i ordenant una emissió d'obligacions a la City londinenca per valor de 5mil milions. Però ell no es treurà pas l'armadura fins que sigui el PSOE o el TC qui l'enterri i segelli simbòlicament la tomba de l'Espanya federal.
Els estirabots dels membres del govern espanyol no l'espanten, com no l'impressiona Malambrú ZP. Sap que Chacón no és Dulcinea i que els covards i silenciosos 25 no valen ni el 0'7% de l'acer de la seva espasa. No són bons companys de viatge sinó més aviat molins d'aspes afilades.

El Conseller d'Economia, com a bon argonauta, quan vol ser prudent l'espifia. Com a exemple la seva conferència a Londres -per presentar la realitat catalana sortint al pas del pamflet de Michael Reid a l'Economist- on va ometre incomprensiblement els dos fets capdals que marquen l'economia catalana amb ferro roent: el finançament i el dèficit fiscal. Poc després a l'auditori IEC del Toboso va retrobar la seva èpica prosa cavalleresca.

Diu Bilbeny que el Quixot és fill d'un compatriota, com també ho és en Tirant, i per molt que la veritat es barregi sovint amb la ficció cap país -ni el del conte, ni el dels 7'5 milions- pot demorar tant una decisió en temps de crisi. Si t'enganyen dos cops...
El federalisme morirà amb Castells, el miratge d'aquest 'isme' el mantindran viu tant de temps com la llegenda del cos incorrupte de Walt Disney, però defallirà aviat. És un bell i romàntic anacronisme. Castells és el Quixot i la Tuone Udaina alhora: l'últim cavaller, l'últim parlant del dàlmata, l'últim federalista.

Miqui Mel.

Predisposicions que ofeguen

Miqui Mel — Thu, 26 Feb 2009 22:11:15 +0100

Curiós punt de vista el de Carme Figueras, la portaveu adjunt del Grup Socialistes-CpC. En referència als 4.666 + 140 milions d'Euros per a infraestructures aprovat pel govern espanyol diu que es demostra 'el compromís del Govern central per superar els dèficits històrics de Catalunya'. Aquesta si que és bona. Ara que tallant pernil els socialistes ja fa estona que estan tocant l'os figura que el que és un estricte compliment de la llei s'ha de vendre com alguna mena d'estranya predisposició a les legítimes demandes catalanes. Els famosos 4.806 milions són el resultat de l'aplicació de l'Estatut (Disposició Addicional Tercera) que obliga l'Estat a invertir el 18'72% (aportació de Catalunya al PIB) del pressupost d'infraestructures. Els 4.666 del càlcul anual (el pla ferroviari s'ha reduït en vora dos mil milions i deixarà desateses zones allunyades de Barcelona) més 140 d'obres no executades (2006) i que incomprensiblement cada any s'han quedat a la caixa forta de l'Estat. Aquesta xifra no inclou encara el que correspon a l'any passat (2008) i el dèficit històric malauradament serà molt més difícil d'eliminar perquè parlem de quantitats que l'Estat no es previsible que vulgui afrontar.

És desconcertant que Figueras digui que CiU va reduir la inversió en infraestructures. En tot cas hauria de dir que va ficar peixos més petits al cove. Costa d'imaginar cap partit polític català, fins i tot C's, tractant de 'reduir' el propi pressupost. No te preu amés quan es destapa com a monologuista a la tarima de la Paramount Comedy ficant forçadament el candidat Tremosa en l'acudit. Figueras demostra que en això d'Europa els socialistes continuen sense trobar el to i Anna Terrón desentona.

S'ha d'agrair que gaire bé excepcionalment el govern central compleixi la llei en un tema referent a Catalunya? Es pot parlar de predisposició quan després de dos anys i set mesos, la mare dels ous, el finançament de Catalunya, resta en suspens i es torna a prorrogar unilateralment fins després de les eleccions a Euskadi i Galícia? És predisposició el tema del 0'7% i la desterritorialització dels diners per a les ONGs? O potser els 15 mesos de retard en el trepàs de les rodalies a la Generalitat? O que han de dir de la predisposició per a no transferir els aeroports de Girona i Reus? I el català al Congrés i a Europa? I les beques? I els diners per a fer front a les despeses de la Llei de dependència? I la tercera hora de castellà? I els diners per a les rendes bàsiques d'emancipació per a joves que no arriben? I què pot dir del nyap de la llei de ladesmemòria?

Amb tanta predisposició ens ennuegarem. I amb aquest desplegament de propaganda de botiga d'un Euro no és estrany que la xenòfoba Aguirre trobi arguments delirants per atacar el pobre contribuent net català. On posem la creueta, ara es demanen, com també es demanen a que es dediquen els 25 diputats socialistes a Madrid i si aquests han decidit potser comunicar-se a través de senyes i és per això que fa tant de temps que no els sentim la veu.

Miqui Mel.

El cadàver de la Barcelona post-olímpica

Miqui Mel — Thu, 12 Feb 2009 00:22:44 +0100

La setmana passada l’Alcalde de Barcelona donava una conferencia a la London School of Economics. Durant una llarga estona Jordi Hereu va estar dissertant sobre l’èxit del model Barcelona. Amb un cert to condescendent, fruït en part del privilegi de parlar des d'una tribuna a la ciutat que ha d'allotjar els propers Jocs Olímpics, l'alcalde va cantar les glòries de la ciutat post-olímpica. Durant una bona estona va voler participar de les seves fites tractant de convèncer els assistents de que l'esperit d'aquella Barcelona materialitzada pels seus predecessors es encara viu.

No cal redundar en l’èxit que aquell 92 va portar a la ciutat i en el molt que la ciutat ha millorat en tots els aspectes des d’aleshores. Primer Narcís Serra i després Pasqual Maragall van tenir la visió necessàriament arriscada que cal per superar els moments de mediocritat. Barcelona però ja no és la mateixa que es va posar maca i generava adhesions incondicionals. El model es va esgotar amb el canvi de mil·lenni però el seu cadàver encara el passegen. Hereu va persistir en voler mostrar una Barcelona paradisíaca, irrealment sense defectes, simplificant, la de Woody Allen. Per uns moments va semblar que en aquell assentament romà de la riba nord-oest de la Mediterrània s'havia materialitzat fidelment el somni utòpic de Cerdà.

Com ve sent habitual absència total d'idees sobre el rol que, vulgui o no, li toca representar com a capital de la nació catalana fronteres enllà, i també Catalunya endins. Unes hores abans però inaugurava un dels consolats barcelonins demostrant denou que Barcelona avui és més aviat una anti-capital. La seu de la Unió de la Mediterrània va tocar sostre potser l'any 1999 quan el prestigiós RIBA (Royal Institut of British Architects) concedia per primer cop en la seva història la medalla d'or no pas a un edifici sinó a tota una ciutat, Barcelona.

Un cop obert el torn de preguntes no vaig resistir la temptació de recordar-li la Barcelona menys maca i com els processos de consulta veïnal (dels quals tantauto-bombo havia repartit) s'han convertit en una façana tant de cartró pedra com els avets nadalencs a pedals. L'exemple que en va venir al cap va ser el de la plaça Lesseps, i vet-ho aquí que malgrat la cortina de fum que vaig rebre com a resposta, aquest mateix matí ens despertàvem amb la notícia d'aquest desafortunat racó de ciutat patint seriosos desperfectes just abans del que ha de ser la seva re-inauguració. Tindrà la culpa els 25 anys de govern pujolista, o potser Porcioles?

El fet diferencial barceloní és en bona part el haver estat pensada fins fa poc (períodes dictatorials al marge) per i pels barcelonins. Així és com, generació rera generació, estil a estil, barri a barri, ha desfermat l'admiració a tot el món. Dit d'una altra manera, no ha estat pensada per atreure turistes o gent de pas, i és exactament això el que arrossega el turisme mundial i la fa atractiva. Una capital fidel a si mateixa i sabedora de crear estil propi a la vegada que roman permanentment oberta al món.
La Barcelona post-Maragall és tot el contrari, s'ha convertit en un pol generador de conflictes entre els seus ciutadans i és re-dissenya en contra dels que l'habitaven ja durant els Jocs. El que venim observant des d'aleshores és un galopant procés de substitució humana, si m'ho permeten, una neteja ètnica light per motiu d'estatus econòmic. La Barcelona del disseny avança paral·lelament a la desaparició tant de la bohèmia com de la 'gent del barri'. Criminalitat, pobresa, inseguretat...Barcelona s'assembla cada cop més a les grans metròpolis mundials, també en el seu paisatge comercial on les 'global brands ' se'n beneficien del creixent corrent especulatiu amb el vistiplau del consistori. En un determinat moment de la conversa a Hereu el va trair el seu subconscient quant parlant de les millores en determinats barris de la ciutat feia el típic gest de fregar-se les gemmes dels dits mentre es felicitava d'haver-los revalorat. Ni un comentari sobre aquells qui com a conseqüència han hagut de marxar lluny de la ciutat.
Barcelona més que mai necessita aire nou i Catalunya una capital a la seva alçada.

Miqui Mel.

De-meritocràcia marca 'Chacón'

Miqui Mel — Tue, 13 Jan 2009 01:10:20 +0100

Si cerquen entre aquestes línies temes de safareig ja s'ho poden estalviar. Malgrat les virtuts polítiques de la ministra de defensa són un atribut encara per descobrir, aquesta peça va de política, o millor dit d'antí-política. Chacón és una professional de la política en el sentit pejoratiu del terme. Forma part de l'última fornada de dirigents que del món laboral a penes han conegut res més que les entranyes del aparells dels partits als quals devotament serveixen i del quals reben els sous. En conseqüència dominen els despatxos però el seu dogmatisme i instint de supervivència els fa poc aptes per a sortir de la mediocritat general que domina, malauradament, l'escena política d'avui. Chacón és una autèntica màquina expenedora de consignes, i és tant previsible que, presa seriosament ruboritza. No se surt mai del guió, però ni així ha aconseguit acumular cap actiu polític al seu currículum a banda dels càrrecs. Un CV, això sí, amb abundants mèrits acadèmics. És una llàstima que hagi decidit no aplicar els seus coneixements sobre federalisme canadenc.

Sorgida de la pedrera del Baix Llobregat, Zapatero va premiar la seva obediència cega donant-li la cartera del recent creat ministeri d'habitatge el 2007. La seva tasca ningú no la recorda, bàsicament perquè a banda de gastar la seva partida pressupostària encara ha d'arribar la revolució del totxo social que auguraven les seves intencions. Però vet aquí que la incompetència en política es cobra doble, i a Catalunya recull, com a cap de llista per Barcelona, una quantitat inusitada de vots, la propietat dels quals encara se la disputen Rajoy, ZP i la tele. És aleshores quan el departament d'imatge socialista té la idea brillant de vestir-la de camuflatge i jubilar a la cabra de la Legió. Sort en tenim dels informes de Justícia i Pau perquè sinó podria semblar que la tasca de la d'Esplugues al davant del gabinet de defensa -amb desfilades 'fashion week' incloses- està sent un èxit. Sent curosos però, a banda d'acumular en poc temps gaire bé tantes milles aèries com Joan Pau II, Chacón té el mèrit d'haver aconseguit que la despesa militar enguany sigui de 18.609 milions fent escapol dels efectes de la crisi amb una ínfima reducció del 1,61% respecte el 2008 i gràcies en part a la enginyeria pressupostària. L'Estat Espanyol també ostenta el vuitè lloc mundial en venda d'armes a països en conflicte malgrat el que diu la Llei de Comerç d'Armes aprovada el 2007. I tant dolorós com tot això és el fet que Chacón mai hagi utilitzat el suport record dels electors catalans per defensar els interessos del País a Madrid. Encara és hora que públicament defensi (també Corbacho) el model de finançament per a Catalunya que dibuixa l'Estatut. En privat, en canvi, va tenir la barra de criticar durament els sincers i esgotadors esforços dels seu company i Conseller de Finances. Antoni Castells sol davant el perill mentre ella i els altres 24 diputats del PSC fan la viu-viu al Congrés. Inacceptable.

En resum, si Walt Disney fos viu la fitxaria per a protagonitzar un llargmetratge d'animació. Seriosament, Chacón és un producte del marxandatge polític de la factoria Ferraz qui creix impulsada pels impagables atacs del món reaccionari al voltant del PP. Unes envestides que són utilitzades pel PSOE per a avortar qualsevol aproximació seriosa a l'efecte Chacón i per a desviar l'atenció de la nefasta gestió de la segona legislatura de Zapatero. No haurien d'impedir però que els analistes escampéssim la boira fashion i somnolent que amaga l'estafa política i el paradigma de la de-meritocràcia que és Carme Chacón.

Miqui Mel.