Quan es va preparar l'estratègia política de CiU de cara a les eleccions catalanes de novembre de 2010, penso si van cometre errors greus, de concepte i de no voler acceptar, en certa forma per arrogància, una situació que era ja clara i que malgrat tenir idees i informacions que la situació del País podia ser greu, no si va fer amb les precaucions que en aquests casos són més necessàries. Des del partit si va actuar amb un objectiu clar. Artur Mas havia de ser president ja, per no haver de repetir les paraules dites de les dues anteriors conteses, guanyades en nombre de vots però no amb la realitat de govern. Està clar que davant la situació del moment, moltes veus dins el partit si van referir al fet de la gravetat de molts temes, de molts aspectes i que hom podia observar o havia patit en primera persona. Per una banda aquestes formes de fer i per altres, alguns membres que es podien sentir desplaçats per altres, van iniciar una campanya personal per tal de sortir a la premsa de forma constant i perquè la ciutadania en tingués coneixement més enllà de les seves fronteres o poble gran on si havien instal·lat.

Però així ho van decidir els que sempre han decidit i a qualsevol proposta, sempre hi havia resposta preparada. No tens prou informació i ara no puc explicar-la. Això sí, a uns quants se'ns havia atorgat el càrrec de conseller nacional del que fins a data d'avui no tinc encara clar ni què era ni que volia dir ni ser.

Tornant al tema de les eleccions anticipades dit per en Homs, penso que serà el camí que en breu haurà de prendre aquest govern. I ho haurà de fer per una trist però gran raó. La manca de diners no els permet fer res del que caldria fer i no val perdre de vista que el govern espanyol els té ben lligats – ens té ben lligats- de mans i peus i també d'idees. Qualsevol pas que hagin de donar serà sempre amb el vist i plau de Madrid i sota la supervisió del PP català. Fins i tot quan hagin de pagar nòmines i els diners no arribin, segons paraules d'algun diputat al Congrés de Madrid, ja els hi aportaran i això, al menys al meu parer, és una forma d'estar intervingut. I molt mes quan des del PPC ara els camins són més planers i sembla ser hi ha més bona predisposició a participar en el govern. Dins el mapa de la pell de brau, Catalunya encara és un punt que cal reduir i adaptar a les noves formes.

Però que ningú es fregui les mans. Que hi hagi eleccions anticipades suposa una gran oportunitat pels partits que realment defensen la sortida de l'estat espanyol. Els que volen la independència com a via que pot salvar aquesta terra i posar-la de nou on li correspon. I llavors serà el moment en el que es podran veure certament les idees i intencions de CiU. Faran cas al que en Jordi Pujol està dient des de fa bastant temps? O potser a l'avi l'arraconaran i tant sols el faran servir per omplir pavellons? Potser sí però el faran estar callat o li donaran escrit el que haurà de dir. Com darrerament que si va penedir de la famosa frase del peix al cova. Ja s'ho poden anar traient del cap els seus seguidors, simpatitzants, votants i militants. Ni pacte ni concert fiscal. I per tant res de mencionar la paraula maleïda. I aquí em pregunto. Els i les joves promeses del partit, la JNC, desenterraran la pancarta famosa Catalonia is not Spain o continuarà dins el forat on l'han deixada per prohibida?. S'ha de saber anar a missa i repicar les campanes, però mai per un càrrec i un sou. Si les coses es fan bé no caldrà fer el mesell i es podrà anar per arreu amb el cap ben alt i orgullosos de viure i tenir un País com cal.

Potser estic equivocat però penso que als voltants del proper estiu estarem enredats amb noves eleccions i el més divertit serà escoltar propostes electorals, allò tant conegut del si rebo la vostra confiança faré...

(Foto procedent de ElPuntAvui). 

De totes formes, a partir d'ara totes les bones paraules del portaveu Quico Homs quedaran en no res. Ja no podrà sortir a dir que els del PP ens maltracten. Ja no podrà tornar a parlar dels 759 MEUR, ni del pacte fiscal. I no ho podrà fer perquè el govern espanyol, amb aquesta actuació d'avui els ha fet tancar la boca per molt temps.

Molt en temo que els gripaus desapareixeran de la terra. Recordo a l'actual president Mas, quan en la campanya i després ja en el govern, comentava que a la tauleta de nit tenia un munt de gripaus i cada dia, el primer que feia al llevar-se, era prendre'n un. Ara, fins i tot, es podrà per una escudella. O al forn o estofats amb patates. I potser serà l'àpat típic de CiU. Un àpat vinculat amb un partit polític.

De totes formes, els militants de base, els simpatitzants i els votants, seguiran pensant el mateix?. Vaig assistir a alguns actes de campanya quan les eleccions catalanes i en molts casos, les bases demanaven si es farien pactes amb el PP. La resposta va ser, en tots el casos que no. I ho vaig escoltar a diferents líders del partit, ara consellers o diputats. Però està clar que en va haver un i com no, ha arribat el segon. Un Majestic i ara un Conde Duque.

També hi ha un altra tema important i que en aquest cas afecta als Ajuntaments. Ja no podran plorar més acusant al govern espanyol de la manca de diners i molt menys els governats per CiU. A Madrid tenen els socis i als socis, com va dir en Nuñez, no se'ls pot enganyar. I molt menys emprenyar ni reclamar. Davant qualsevol paraula més alta, la resposta serà sempre la mateixa. Somos o no somos. I està clar que ara ho són.

I fent memòria, potser els més contents de tots deuen ser els notaris. Aquest cop no van haver de preparar cap document per avalar les paraules d'un candidat pels pactes amb el PP. Ara caldria portar-los tots a la deixalleria com va succeir l'altra cop.

Més dignitat, més cura pel país, més valentia, més seny, més rigor i menys política de ciència ficció. Menys paraules i menys viatges a Anglaterra a explicar com el govern espanyol ens fot els calers. I més realitats. I sinó hi ha capacitat per resoldre-ho, es renuncia i es dóna pas als que vulguin o sàpiguen del cert com resoldre aquest gravíssim problema.    

Però està clar que en la forma habitual d'actuar dels polítics en aquest estat, sempre hi cap la possibilitat de no fer-se responsables de res i per tant argumentant que no s'esperaven rebre el que han rebut, tenen prou per dictar els que els vingui en ganes i fer el que els hi plau. Se'm dirà que per això se'ls va votar. Just, però se'ls va votar, qui ho fes, per intentar solucionar un greu problema que entre ells i elles van generar i no per traspassar-ho a la ciutadania. Per això no calia haver gastat quasi 500 MEUR per organitzar unes eleccions, ni anomenar tants ministres i càrrecs de confiança, ni mudances a La Moncloa. El que han fet ho pot fer, fins i tot, el que no sap dibuixar rodones amb una plantilla.

I el mal encara no ha arribat. Pel que sembla, aquest dijous es presentaran noves mesures, econòmiques, perquè sembla ser que el dèficit que l'anterior govern havia xifrat por sota del 4%, en la realitat, és de molt més del doble, al voltant del 8%, segons el ministre que comenti aquest afer.

El cert és que la situació és molt més greu del que fins ara ens ha estat explicat. I penso tenim dret a saber de quin mal hem de morir. Fins ara ens han estat enredant, tant des de Madrid com des de la Plaça Sant Jaume. Anem rebent notícies amb un comptagotes, de forma que no ens ennueguem.

I avui, també, des d'aquesta Plaça de Sant Jaume, l'actual president Mas, ens intimida al dir que tot el que ha fet el seu govern ha estat per evitar que l'estat espanyol pugui intervenir Catalunya. Però el president pot estar tranquil. La confiança que han demostrat els catalans i catalanes amb el seu equip és d'agrair. El consideren prou adequat i preparat per fer-nos sortir del forat. Malgrat tot, no sé si saber que el 48% dels seus votants accepten les mesures d'en Rajoy i que el 40% de catalans i catalanes consideren al nou govern espanyol com el més adequat per trobar solucions. Dues xifres que haurà de tenir en compte quan vulgui posar-se el barret independentista i anar a Madrid a reclamar el concert econòmic, perdó, el pacte fiscal. I sobre l'intervencionisme de l'estat espanyol, potser convindria tenir clar que segons les balances fiscals, aquest intervencionisme, disfressat de forma diferent, ja existeix i és permanent. Unes balances fiscals que hom sap existeixen però que ningú ha vist. El mateix cas de las meigas gallegas o el dels bitllets de 500€. Dos casos paranormals dels quals se'n parla sense proves fefaents. De totes formes, acostumats a les activitats d'en Artur Mas, no fora gens estrany que qualsevol dia ens despertem amb ell a Madrid, negociant a la baixa una mena de pacte fiscal, al millor estil de l'Estatut. Un pacte que ens pot portar a empitjorar la situació ja que de ben segur algunes transferències hagin de ser retornades per manca de finançament. Una de les idees de l'entorn més proper a l'actual president espanyol, ja que han vist com està aplicant mesures que lliguen molt més amb un govern progressista, d'esquerres, que no de de la dreta més rancia. Malgrat tot això, a Madrid, al Congrés dels Diputats no tenim cap força que pressioni al govern amb un to de rebel·lia. Ara per ara, la representació catalana no té cap força, ans al contrari, hi ha un cert ferum a amistat i per això tant sols queda fer tasca des d'aquí. Però amb perseveració i seny. No podrem quedar exempts de rebre i pagar el que ens demanin però cal denunciar el que patim i el que ens fan. I tampoc podem quedar de braços creuats, donant cops de cap assentint, perquè l'immobilisme genera obesitat. I molt menys podem posar-nos paranys diversos per justificar aquestes accions i actuacions. Penso hi ha altres solucions. Tant sols cal ser creatiu i sobretot valent.   

Vull suposar que alguns partits d'esquerres deuen estar contents per l'increment dels trams de l'IRPF perquè els rics pagaran molt més del que fins ara pagaven. Però no comptem que el que paguin de més ho repercutiran a la resta de mortals apujant els preus del seus productes o serveis. A la fi, pagarem la festa. Dit de forma col·loquial, som cornuts i paguem el beure.

I quan m'he referit als polítics ho he fet pensant en tots i totes. I amb les seves mentides i fraus. Durant les campanyes electorals mai ens avisen dels abusos de poder que aplicaran. Tot són flors i violes però quan prenen les regnes del poder, llavors s'excusen i amaguen darrera de la frase més indigna: No sabíem que això estigués així. Una excusa de mal pagador i que tant sols mostra la seva incapacitat, ignorància, ineptitud i la manca de dignitat.

I em torno a preguntar: Hem de pagar les nefastes gestions portades a terme durant molt anys fetes tant sols per promeses electorals per tal d'aconseguir vots i instal·lar-se en el poder per manegar el sac de les cireres de la forma que ho fan?. Penso que no. Avui he escoltat a un dels tertulians de RAC1 que argumentava el fet que som còmplices de tot això perquè hem exigit escoles, centres sanitaris i altres equipaments al costat de casa i això ha provocat el problema que ara tenim. Llàstima no haver pogut estar allà per respondre que les seves paraules tant sols són demagògia barata, excuses de mal pagador i mentides. Cap ciutadà ha exigit res que no se li hagi promès abans. I les promeses les han fet els polítics. I ja no cal dir ni recordar algunes obres faraòniques fetes, amb una despesa quasi pornogràfica, que no han servit per a res. Bé, per buidar més una caixa que ja era buida. Suposo que tothom té en el cap alguns aeroports, traçats de vies del tren d'alta velocitat, pavellons esportius, teatres i auditoris, i així fins a la sacietat.

Estem davant una situació que es farà insostenible per moltes raons. I segons avança el temps, la negror, la foscor del futur més proper es palesa. Però si observem, en cap cas s'han pres decisions reals per tal d'estalviar. Aquelles promeses d'aprimar les administracions van caure en un sac sense fons. Aquelles promeses de regular la despesa de les administracions i empreses públiques també. Aquelles promeses d'estrènyer la cintura de sous i bonus de directius de les entitats bancàries i caixes, també. I tantes altres promeses. Però està clar que ara han de fer marxa enrere. Si van llançar de forma excessiva en promeses que no eren pas assolibles, que representaven una aportació econòmica important i que representava una buidada important de la caixa comuna, i ara, davant la manca de recursos es veuen obligats a suprimir-les. Tant sols una darrera reflexió. En una empresa privada, portar a terme uns fets com aquests seria l'acomiadament immediat sense cap mena d'indemnització i amb possibles demandes judicials. En aquest cas no es fa. Ans al contrari, se'ls paga uns sous, se'ls col·loca en altres llocs on poden seguir rebent uns ingressos importants i no se'ls exigeix cap mena de responsabilitat.

Certament som zombies. I no em valen els discursos ni arengues solidaries. No em valen les al·lusions patriòtiques. Tant sols sé que hem de ser patidors permanents. I consti que l'estructura de la política actual la van muntar i organitzar uns polítics per garantir la seva seguretat i estabilitat de per vida. I per això han muntat aquests clans anomenats partits polítics on tant sols uns quants escollits tenen dret a viure d'aquesta forma i uns quants dels seus partidaris que saben molt bé com portar cafès.

También, si me permite, deseo felicitarle por su gran saber hacer. Su discreción en muchos temas o en casi todos respecto de lo que será, a mi entender, dice mucho en su favor. Su discreción, opino, desvela que usted va a ser una persona con aciertos y desaciertos, pero que no actúa ni actuará a la ligera, con sobresaltos constantes, ja que por lo que hasta ahora he observado, su forma de actuar es sesuda, estudiada y determinada, aunque de forma secreta, quizás mejor, discreta. No se desestabilice para nada aunque algunas voces le reclamen que salga al lavadero político a lavar y enjuagar sus prendas. Recuerde que esos lugares suelen ser mentideros interesados y no recomendables. Finalice sus tareas con tranquilidad y el día de la investidura, sorpréndanos a todos con su proyecto. Le deseo suerte, ya que si usted la tiene, por correspondencia la tendré yo. Y no vea en este comentario ningún interés egoísta y personal. Podemos salir todos y todas bien apañados y observando el mañana con otra cara, quizás, incluso con una sonrisa. La faz de muchos ciudadanos y ciudadanas cambiara y ya no observaremos la tristeza en sus ojos, ya no les veremos andando de forma alicaída, encorvados y encorvadas con la pesadumbre sobre sus espaldas. Veremos como la alegría inunda sus caras y parecerá que vivamos en una primavera constante.

De todas formas si me gustaría hacerle llegar una petición que puede ser interesante y sobre un tema que quizás no ha observado pero que tiene una vital importancia para el progreso de las personas. Debería dirigirse a sus compañeros de partido, quizás no a todos ni a todas, y a las personas y asociaciones que le son fieles, para advertirles que usted no va a revivir ningunos momentos ya pasados. Que el hecho de que sea usted gallego no tiene vínculos con otros gallegos ya fallecidos y que ahora estamos inmersos en un sistema político denominado democracia. Consideraría interesante incluso un cursillo, no demasiado acelerado para facilitar su entendimiento, que podía ser transmitido por TVE, para explicar que estamos en pleno siglo XXI, que la libertad de fe religiosa es una opción personal y no de gobierno ni de estado; que la libertad de escoger una opción sexual forma parte de los momentos en los que vivimos; que siempre que no se agreda de forma física a nadie se puede convivir en paz entre las personas; que esas mismas personas tienen derecho sobre su propio cuerpo, que es de cada uno, personal e intransferible. Que hay niños y niñas que por circunstancias diversas quedan huérfanos y pueden ser adoptados por personas que les den un hogar y un amor paternal y maternal, independientemente de la orientación sexual que tengan. Que la homosexualidad no es una enfermedad ni una infección que se propaga a través del agua de los grifos; que reconocer y entender a esas personas, con su dignidad, valúa y capacidad es un éxito y no un fracaso. Que no se debe segregar a los niños y niñas en las escuelas ni por sexo, ni por religión, ni por la lengua que usen o con la que estudien. Hágales entender que los prejuicios y fantasmas de los adultos no se deben verter en los pequeños y pequeñas, ya que en cierta forma es una forma de maltrato infantil. Los fantasmas y hombres del saco los llevan en la cabeza los adultos que no han logrado ser ni llegar a ser adultos. Que sus vergüenzas y obsesiones sí pueden ser enfermedades. Que la diversidad de razas, colores, lenguas y formas de ser forman parte de la riqueza de la humanidad y que ir en contra, representa un desprecio, que supone entrar en el bajo mundo del integrismo racial, en el oscurantismo de los vicios ocultos. También convendría que esas familias entendieran que la educación sexual la deben facilitar en sus hogares y explicar de forma correcta a sus hijos e hijas que es y que supone. Y quizás así evitaríamos tener esos altos índices de embarazos no deseados en menores de edad, por cierto de los más altos en los últimos años, ni tener que comentar en voz baja que las infecciones por SIDA han crecido en este estado español entre las personas más jóvenes, adolescentes. Recuérdeles que aquella campaña que decía pontelo, ponselo no era irreverente contra ningún Dios y mucho menos para ese Dios del Amor que comentan. Supongo que ese Dios no pretende ver sufrir a los seres de su Obra y mucho menos verlos morir y menos cuando son adolescente y jóvenes en la flor de su vida.

Nada más, gracias por leer esta carta, si lo hace. De todas formas, a medida que observe algunos detalles, le seguiré escribiendo. Tengo una ventaja y es que no la recibiré devuelta con aquella anotación que suele decir destinatario desconocido. Y también me permite colaborar con su próxima obra de gobierno para evitar que los intereses ocultos de algunos la desmerezcan.    

De totes formes hi ha unes dades que em sobten i precisament són aquestes:

ERC ha retrocedit en nombre de vots, un 0,11% menys que el 2008 i això tant sols és el reflex de que menys ciutadans i ciutadanes han confiat en el partit, o en la nova direcció o en el candidat. Algun d'aquests conceptes han tingut molt a veure amb els resultats i no sé si en el Consell Nacional han analitzat això. I si ho han fet ha quedat en aquell punt de confidencialitat o secretisme que tots els partits usen en els seus consells nacionals.

Però està clar que la meva sorpresa encara és major quan observant les xarxes socials en les que hi sóc, aquesta opció, la d'ERC era una de les més preuada, la que semblava ser havia de tenir uns millors resultats. Els comentaris vers la independència no deixaven de fer-se sentir, o millor dit, d'escriure i difondre de forma que hom podia pensar tot el contrari al que ha sortit. Fins i tot, aquells comentaris sobre enquestes fetes en les que es consultava la opció independentista han quedat en fals. Ja no existeix aquell quasi 50% de població que estava decidida a donar el pas. O les dades eren falses o els que van respondre eren els falsos. Fins i tot els i les que han estat a Twitter i Facebook fent difusió de missatges en aquest sentit, el dia 20 van decidir canviar d'opció i van triar una papereta diferent, o la de CiU o la del PP.

Per més que hi reflexiono no veig cap explicació més. Ens movem en fals? No som sincers o tot el sincers que caldria o deuria ser?. Ahir ja vaig fer esment a aquest tema quan a Twitter vaig escriure:

miquel quintana

miquelquintana

Com quasi sempre, la força es perd en les paraules. Què tal si escrivim menys i actuem més? Així es veu qui vol i qui no vol. #fb

hace 17 horas Favorito Responder Borrar

I ho vaig fer amb previsió que avui escriuria aquest article. Penso que en moltes ocasions la força, les ganes, les idees ens marxen per unes certes ganes de protagonisme dins de les xarxes però res més. No sé si és que som un xic complicats i ens costa adherir-nos a una causa o a una idea, però en aquest cas, els resultats ho poden confirmar. Qualsevol podria preguntar on eren diumenge totes aquelles persones que de forma quasi esgotadora, exposaven les seves idees i empenyien en aquest sentit?. Costa entendre a les persones i costa entendre en moltes ocasiones les reaccions que poden tenir. Això confirma la teoria que som uns ens tancats i mai, o quasi mai, som com volem mostrar-nos.

Ara queden uns quants anys per tornar a escriure i fer gal·la de les idees independentistes perquè per més que es digui i es torni a dir, res serà igual. Les minories són les que són i les dificultats encara són més grans. Penso que cal deixar en els arxius dels impossibles aquelles frases, hastags, que s'han anat escrivint de forma continuada. Mentrestant cal reaccionar, cal racionalitzar i cal que ens fem adults i deixem de jugar amb sentiments de moltes persones.

Potser també cal que ens fem grans i entenguem que el que s'escriu queda i no és com les paraules, que habitualment se les endú el vent i ja no tornen mai més. I potser cal deixar d'escriure grans frases, grans idees, com si fóssim grans gurus de la nul·litat per donar idea de que hi som, però que alhora de la veritat no hi som.  

Ja no hi ha tingut prou amb les mesures exposades pel president Mas, que provoquen un encariment del cost de vida dels ciutadans que encara tenen treball i encara poden portar una certa vida digna, que avui tot s'ha desfermat encara molt més amb noves mesures que porten a la destrucció i desaparició del que en aquests anys, de pobre democràcia, s'havia arribat a assolir. Ja s'estan venent el que hi ha, encara en vendran molt més i al final ens quedarem com diu la frase amb una ma al davant i l'altra al darrere.

I si encara no n'hi ha prou, les retallades que estan arribant a tothom, han entrat a Can TV3 i sembla vulguin desmuntar-ho tot. Ens anuncien que suprimeixen dos canals i que el pressupost quedarà reduït en més del 13% pel proper 2012. I tot això fa preveure que al final, gran part de la CCMA quedarà en mans del Grup Godó, grup d'amics i coneguts i uns quants saludats. De moment les màquines expertes estan preparant el camp de treball pel que ens pot arribar. I sense que ens adonem, La Nostra, ho deixarà de ser i passarà a mans privades i serà la d'ells. Allò pel que es va lluitar i sempre hem defensat i recordat, quedarà dipositat en el baül dels records.

Vendre patrimoni mai ha estat una bona solució perquè a la llarga, qui ho fa, perd possibilitats i perd bou i esquelles. Vendre edificis per quedar-s'hi de lloguer no sé pas si és una bona opció. Ho he comentat amb persones que tracten aquests afers i han afirmat les meves idees. Al principi, un es pot arribar a sentir poderós al veure la quantitat de diners assolits, però ha de pensar que ja no viu a casa seva, sinó on el deixen viure sempre i quan pagui el que correspon. Aquesta és la solució del desesperat i del que no té idees. Hi ha altres solucions.

De totes formes, després de 35 anys construint, ara ha arribat el moment de l'enderrocament del País, del patrimoni, dels serveis i deixar-ho en mans de privats, lobbies, grups de capital, amics, coneguts i als que, possiblement, se'ls deuen favors. Però també cal pensar i saber si l'actual govern té la capacitat com per fer el que està fent. A la fi, passa com quan si refereixen a la seva Catalunya, no pas a la de tothom o la de tots i totes. És seva i potser sí que poden fer amb ella el que volen. Moralment segur, ja que amb aquestes accions demostren que els hi manca. I en obrir l'aixeta liquidadora, darrera poden anar la resta d'administracions públiques, fins arribar als Ajuntaments amb el qual ens podem arribar a trobar que s'hagi de pagar peatges per circular pel carrer on vivim.

Però senyores i senyors, qui és o són els responsables de tots aquests desgavells?. No em val l'excusa del deute de l'anterior govern tripartit. Quan va arribar, més gran o més petita ja hi havia un deute important i potser sí que l'han fet créixer, però ja n'hi havia. I si observem els Ajuntaments, tots, però tots, ja estaven endeutats i amb forats, però la construcció els aportava el que els mancava i la irresponsabilitat dels governs ho varen acceptar. Recordo el meu pare que sempre comentava allò de i tu?, jo rai!!!. I aquest rai és el que ha anat fent. La crisi no ha arribat de sobte i els problemes de les administracions tampoc. Ja existien i alguns ben grossos però els hi mancava un granet de sorra, un trist i pobre granet de sorra, per fer caure un gran penya-segat. I ara no hi ha ni per escombres per fer net de runa.

No sé ben bé què ens quedarà de País i patrimoni. Haurem d'esperar però ja seria ben trist que al final Catalunya hagi de pagar lloguer per ser on és del mapa mundial. Potser sí que hem estat de prestat fins ara i potser ens faran fora. Llavors no sé si fora millor començar a fer paquets i maletes per marxar a trobar el nostre lloc, el nostre espai, la nostra terra. I per això caldria advertir que s'abstinguin il·luminats i visionaris. Ja n'hem tingut prou amb els que fins ara ens han desfet, enderrocat el País i han provocat que ens desnonin. 

I com he dit al principi, l'instigador ha estat Maquiavel, segur, quasi apostaria un pèsol, ja que sinó ha estat ell, hauré de creure que encara els hi ha que poden donar lliçons a l'estratega.

Certament, les mesures han provocat un doble resultat, com allò de les curses de braus, en les que es deia que hi havia divisió d'opinions. Per part de la patronal, gran patronal, aplaudeixen fins i tot amb les mans que no tenen, totes les mesures perquè no van amb ells. Per part de la ciutadania, pel que he observat, la divisió d'opinions torna i els hi ha que amb fe cega i el compromís d'un carnet o no, també aplaudeixen però amb les dents serrades, per evitar que els gemecs es puguin escoltar. I els que observen que tant sols castiguen als de sempre, que se'ls redueix encara més el poder adquisitiu i que de seguir així ja no podran pagar res, per més visites d'en Maquiavel que rebin.

Puc entendre als experts i tertulians, també experts, que han lloat i afegit valor a les tècniques i mesures del president, però dissortadament i casualment, tant sols han sigut els d'una emissora de ràdio que pertany a un grup privat i que se sap ha rebut un encàrrec per valor de quasi 2 milions d'€ per inserir en les pàgines del seu diari, publicitat institucional de la Generalitat, sense tenir en compte l'important número de subscripcions que han fet i que de forma ordenada lliuren a diari a les nombroses oficines de l'administració pública catalana i també a nombrosos Ajuntaments del mateix color polític, passant per les Diputacions i altres ens en els que hi són. I no seré pas jo qui apunti o vulgui insinuar res de res. Valguem la Mare de Deu de Montserrat, Patrona de la nostra i estimada Catalunya.

Està clar que, potser sí, cal fer i prendre aquestes mesures, però recordo i molt bé, que en una de les famoses DocSessions que el llavors candidat va fer com a preludi de la campanya electoral, va prometre l'aprimament de les administracions. Paraules que va repetir en el decurs de la campanya i, si mal no recordo, en l'entrevista feta a TV3. Doncs bé, potser les píndoles per aprimar administracions deuen formar part del gruix de medicaments pels quals cal fer aportacions econòmiques puntuals perquè fins ara res de res. Va prometre que els càrrecs eventuals, els de confiança, es veurien reduïts en un elevat percentatge, però tothom sap que aquests càlculs són complicats i el resultat que va obtenir no és o hauria de ser el més adequat, perquè el gruix final no ha quedat segons previsions. En casos és allò dels 0, zero, que segons on són no valen o sí. I allò de la simplificació dels decimals que sempre depèn si és major o inferior a 5.

Avui escoltava a uns d'aquests tertulians i un d'ells, que sembla ser un xic més rebel, comentava el tema dels funcionaris del Ministeri de Cultura. Segons ell, deuen estar tot el dia gratant núvols ja que les competències d'aquest ministeri estan totalment traspassades a totes les CCAA. Bé, doncs en el cas dels que m'he referit que també estan en diferents llocs de la Generalitat, hi ha uns quants, un bon grup, que fins ara no se sap ben bé que fan, ja que no apareixen en lloc però mantenen uns càrrecs amb uns noms molt ben farcits. I ja no parlo dels adjunt o adjunta a que al final sí van ser nomenats malgrat les declaracions d'algun conseller, en les que criticava al seu antecessor. Però clar està que està clar i que aquí no es pot retallar ni suprimir res de res. Molts i moltes, abans de fer aquest salt, amb perdó, tenien un altra lloc de treball en altres administracions, que en el seu moment van quedar buides i ves a saber si encara hi són. Allò del desvestir un sant per... i altres procedien de la nòmina de les oficines del carrer Còrsega, que ara, casualment, s'estalvien.

Com tothom pot observar, estalvis en llocs neuràlgics i càrregues econòmiques en altres, neuràlgiques també. I per acabar, espero que ningú em comenti que tot això ho dic per ressentiment. Ho dic perquè hi ha moltes raons per observar com la frase prometer y prometer hasta haber metido y después, nada de lo prometido és molt certa, encara sembli grollera, que no ho és. Però no serè jo qui la qüestioni com tantes frases fetes de totes les llengües. Al final, el pal de paller que ens han venut, està ben pelat i quasi no té res de res.        

La situació es fa cada cop més irrespirable i per suposat no hi venen ganes de viure d'aquesta forma. Totes les argumentacions que ens havien donat, a la vista està que van ser falses. Ni Lehman Brothers, ni actius tòxics, ni res. Tot està avalat per la gran incompetència d'una colla de polítics que han volgut jugar a una mena de Monopoly irreal. Han fet el que es semblava que era el correcte, però ara queda demostrat que estaven equivocats en tot i més. I el mal és que van rebre la confiança dels ciutadans als que ara sacrifiquen com en anys passats sacrificaven un anyell, un vedella o qualsevol altra animal per fer fora uns maleficis o esperits malignes. I ara a més, demostrant que no tenen capacitat suficient per resoldre tot el que fins ara han malmès.

El deute dels estats membres és insostenible i per posar-hi remei caldria que tothom destinés els seus ingressos per anar pagant i tapant els forats, sense atendre cap necessitat pròpia, durant molts i molts anys. Com emplenar la mar a cop de galleda. I ja no es tracta de fer de Robin Hood, ara el que fan és el paper contrari, el negatiu. Intenten de qualsevol forma espoliar a tothom en benefici de no se sap qui. Una greu situació que no té cap llum que pugui ser solucionada ni a mig ni a llarg termini. La disbauxa dels diners a arribat a la fi però ara, els disbauxadors i disbauxadores viuen una mena de mal somni que no els provoca deixar de dormir. Marxen o els retiren i queden sense cap mena de responsabilitat i els substitueixen per la via ràpida, obviant qualsevol petita idea del que és una democràcia, marxant a casa plens de gales i honors. Amb un missatge encara més fosc tiren pel dret i fan el que volen. I a sobre, la ciutadania europea surt al carrer, als mitjans, a les xarxes a celebrar-ho. Han fet fora un cap de govern, al que no vaig votar. Quina gran pobresa d'esperit, quina pusil·lanimitat, quina feblesa més forta que tenim tots i totes plegats. La rauxa de les victòries contra els batejats com especuladors no ens deixa observar que ens prenen el pel i, a sobre, pagant.

No sé cap a on anem, no tinc ni la més mínima idea, no sóc cap especialista en la guerra dels capitals, dels financers, dels especuladors, però el nas em diu que anem a patir molt més del que van patir els nostres avantpassats després de sortir d'unes guerres europees absurdes. Això sí, encara hem d'agrair a alguns aprofitats que escriuen llibres en un parell de dies per donar missatges i consells que ni els autors creuen. I els comprem, els ubiquem al capçal del llit com a llibre guia de les nostres vides. Ara, de sobte, tothom s'ha tornat d'una esquerra radical que vol actuar en contra d'uns capitalistes neoliberals que malmeten les nostres vides, però sense deixar de pensar en el pont de quatre dies o més que tenim a tocar el proper mes de desembre. O estem pendents de la darrera novetat tecnològica que presentarà una determinada companyia i fem llargues cues per adquirir l'aparell, sigui al cost que sigui. O el darrer model de cotxe d'una marca determinada o de les previsions de nevades per engegar la temporada, això sí, amb el nou modelatge de roba i estris.

Estem perdent de vista tots els punts cardinals de la rosa dels vents. Fins i tot els vents. I mentrestant, els ineptes, inútils, gaudint d'aquella confiança que un dia se'ls va donar, segueixen rebent uns emoluments importants i generant una despesa cada cop més elevada i sense que ningú els aturi. I ara arriben unes eleccions i les discussions sobre les identitats marquen el pols del dia. I a la fi, l'endemà del 20N i tot un seguit de mesos i anys més, tot seguirà més o menys igual, o pitjor. Això sí, per les xarxes, alguns i algunes es trauran els ulls i s'arrancaran cabells per la defensa d'una qüestió, que ara per ara, no pot anar endavant malgrat els missatges que ens fan arribar per atiar el foc que tant sols escalfarà a uns quants i que habitualment són pocs. 

En aquest cas em referiré al candidat de CiU, Josep Antoni Duran. Hi ha molts moments en els que la gent del seu equip de campanya es deuen estirar els cabells davant les afirmacions i comentaris que fa. Vull suposar que a més, poder controlar les seves arengues deu ser molt difícil perquè el seu estil acostuma a ser creixent, dels que s'embranque pels arbres fins arribar a la branca més alta.

No sé si l'objectiu de la campanya és el de la por, el mateix que van fer servir els socialistes fa uns anys, quan si referien al PP amb aquella frase Si tu no vas, ells tornen amb aquelles ombres que sorgien de les tenebres, perquè en molts moments sí la fa servir, amb alguns afegits per referir-se al pacte fiscal. I això, els que seguim la política des de fa anys i en cert grau els coneixem bé, sabem que tant sols és una formula per captar el vot i poder disposar de llibertat suficient al Congrés dels Diputats per maniobrar al seu gust. La por d'en Duran i de CiU resideix en no obtenir un resultat important i quedar en tercera posició a Catalunya, però potser caldria recordés que les seves aliances i pactes amb el Partit Popular han sigut, són i seran habituals. Potser li caldria fer un tomb per la premsa més recent i llegir on és la federació que ell encapçala. Avui, sense anar més lluny, el seu company i alcalde de la ciutat de Barcelona, Xavier Trias, ha tret endavant els pressupostos amb els vots de les tenebres. No fas pas massa temps, en el Parlament, CiU i PP van tirar endavant la supressió de la sisena hora a les escoles. I si anem un xic més enrere, trobarem com la suma CiU i PP van suprimir l'impost de successions.

Aquests són tant sols uns exemples de com es pot demostrar que en tantes i tantes ocasions, els llops tant sols són xais amb disfresses. El tractament de l'estratègia de campanya s'ha de mesurar bé per evitar que pugui succeir això a no ser que el candidat o candidata vulgui tenir aquesta mena de protagonisme, que el destaca però sense cap sentit de ser. De totes formes, seguint amb els espectacles del senyor Duran, cal recordar algunes paraules seves quan si va referir al tema del matrimoni entre homosexuals. Fins i tot va afirmar que si afegiria al PP per tal de suprimir la llei.

A la vista de tot, tant sols és pot pensar que la campanya fa aigües per molts costats o que la campanya es fa dia a dia i segons l'estat d'ànims del candidat. Un estat d'ànims que fins i tot el porta a fer exhibicions de bateria davant les joventuts de CiU . Però el mes sorprenent d'aquesta darrera història és que Artur Mas, si va referir a Duran fent un símil amb el Timbaler del Bruc i el que no sé si cap dels dos sap que fa anys, fins i tot el meu pare ja ho deia, hi havia una frase que comentava els fets del famós timbaler i s'hi afegia: si en lloc de repicar el tambor, s'hagués repicat els ous, ara els catalans seriem francesos i no hauríem de suportar els espanyols. Dispenseu per l'expressió però l'he escrit tal i com es deia de forma normal.

Està clar que el timbaler no ho va fer i aquí ens varem quedar i seguim, però el nou timbaler, ara en Duran de CiU, també repica damunt el tambor i per tant seguirem on som però sota l'atenta mirada del PP, que també es mirarà de reüll el tema del pacte fiscal.

De totes formes és possible que algun dia les campanes toquin de nou a sometent, sempre i quan algun urbanites no les hagi fet callar perquè li trenquen el son a ell o als seus.   

Penso que avui no hi haurà pas cap guanyador, ni cap perdedor. Cap dels dos sortirà reforçat de res. La situació és prou complexa com per fer una travessa i arribar a conclusions que ens donin idea de qui podrà ser el llaoner, fuster, paleta, electricista que pugui donar un tomb al desastre. Apart que un debat en el que hi participen tant sols dos dels molts candidats em sembla un despropòsit i una mostra més de les formes d'actuar dels partits polítics, sobre tot dels dos partits espanyols que van pel camí de la bipolaritat, de resumir la política entre ells dos, com si no hi hagués res més. Puc entendre que el proper president del govern espanyol hagi de sortir d'entre aquests dos candidats però també es podria donar el fet que les sumes no li donin a cap d'ells sense haver de comptar amb diferents pactes, si és que hi arriben a assolir-los. 

Segur que hi ha qui pensa diferent, però en la diversitat sempre pot estar amagada la realitat i és aquí on tots els opinadors, experts, periodistes especialitzats en política haurien d'aportar la seva veu. La democràcia ben entesa ha de donar veu a totes les opcions i no menysprear-les. La seva veu s'ha de poder escoltar i la ciutadania té dret a saber i conèixer totes les propostes possibles. I no ho dic per les paraules del senyor Duran. Ho dic perquè des de sempre he cregut en la democràcia real, la que funciona i no la que ens volen imposar.

De totes formes, els que hi hagin estat o estiguin immersos en aquests afers, saben que el rerefons d'aquests debats estan pactats, dissenyats, dibuixats. I per tant tenen la importància que cadascú els hi vulgui donar. Fins i tot les qüestions s'han definit i així es disposa de les respostes. Tant sols cal observar com en altres debats, els oponents porten retalls de premsa, gràfics, notes relatives als temes que es tracten. I dubto que en els equips de campanya disposin de boles de vidre ni de bruixots que amb unes tirades de cartes puguin endevinar res. Per tant, el valor real, al meu parer, és nul. La capacitat dels polítics no es detecta dels debats, es veu de forma clara quan arriben al càrrec. Tampoc s'observa el seu nivell per la corbata o no, per la jaqueta, el vestit, els complements. Tot això són com els llums de nadal que els ajuntaments instal·len als carrers de les ciutats i pobles. No volen dir res. Els llums no solucionen els problemes de les famílies que no poden celebrar-ho. 

El problema real de tot és que malgrat la capacitat, preparació, disponibilitat, adaptació dels candidats i candidates, tant sols un serà l'escollit i podrà ser cap de govern per quatre anys. Sense cap prova de coneixements ni res. Tant sols pel fet de disposar d'un nombre determinat de ciutadans que hi confien a canvi de res. La única prova a superar rau en les urnes. 

De totes formes serà molt interessant escoltar ja avui mateix les opinions dels grans experts i gurus de la política d'aquest estat fent travesses guanyadores sense tenir en compte que una gran part de la premsa escrita viu gràcies a ells i segons qui guanyi els pot anar millor o pitjor, a no ser que renovin la façana de la casa adaptant-la als colors que calgui per tal de seguir fent bullir l'olla. 

 De totes formes, la paraula definitiva la tindrem cap a la mitja nit del 20 i a partir de llavors, els articles en premsa podran ser d'un estil o altra. El nombre de subscripcions en les diferents oficines de les administracions de l'estat faran miracles.     

Però pel que es veu a ells i elles no els importa gens. Els importa ben poc que hi hagi més de 5 milions d'aturats en tot l'estat, el importa ben poc que hi hagi nombroses famílies desnonades per no poder acomplir amb les seves obligacions, els importa ben poc que cada dia tanquin més empreses, autònoms que es vegin obligats a deixar la seva feina, que hi hagi més d'un milió i mig de famílies on tots els membres estiguin sense feina i amb greus problemes per poder comprar i viure una vida digna com assenyalen els drets fonamentals de les persones.

La grolleria de la campanya tant sols és un espectacle orquestrat i pactat entre tots i totes de cara a donar una imatge de que senten el que fan, però el mal és que no tenen memòria i aquest és un dels primers símptomes dels mentiders i estafadors. No recorden els bons moments que acostumen a passar després dels plens. No recorden els pactes fets sense cap mena de justificació, però que justifiquen amb paraules i frases grandiloqüents.

Penso que la finalitat de la seva campanya i de tot el que ara fan i diuen és tant sols una. Mantenir el seu estatuts econòmic i social i els beneficis que els aporta. El primer de tots és l'import que reben de la caixa comuna que va segons els vots rebuts i els escons assolits. I després el sou. I també, com he dit abans, el poder col·locar als seus en llocs estratègics com a càrrecs de confiança i amb altres títols.

Observar les seves intervencions, rodes de premsa i discursos és molt patètic. Tant sols es limiten a desqualificar-se mútuament, a fer promeses que mai podran acomplir i demanar el vot sota l'amenaça de la por. Un sistema que ja va ser utilitzat i que pel que sembla dóna rèdits.

No tinc clar que hauré de votar el proper dia 20. I no entenc que les enquestes fetes donin els resultats que ens han indicat. Tinc la sensació que la ciutadania, en major part, viu d'esquenes a la realitat i els agrada viure enganyats. Per experiència sé que omplir pavellons, teatres o altres indrets no és tasca complicada i per tant no em deixa bocabadat les xifres que donen en els mitjans de comunicació o en els portals dels diferents partits. Però també penso què deuen pensar els que hi van a aquests actes. No voldria suposar que tota aquesta gent està conforme amb el que està succeint. De totes formes en aquests casos la ficció supera la realitat.

No sé quins seran els resultats d'aquestes eleccions però sí tinc segur, molt segur, que tot quedarà igual. Si arriben nous al govern, l'excusa fàcil serà atacar als anteriors i per tant, sota aquesta premissa, deixaran de fer tot allò que havien dit farien i nosaltres, tots i totes, encara els plorarem. I ens ho agrairan perquè saben que tenen quatre anys per seguir representant el seu paper en aquesta gran obra teatral. Una representació absurda portada als extrems.

Abans he dit que encara no sé què votaré encara que estudiaré la possibilitat de que el meu vot es consideri nul, perquè igual la papereta que hi poso dins el sobre sigui una còpia de l'imatge que il·lustra aquest article. 

Però el que no tenen pas en compte és que cada trobada d'aquestes, un cap de setmana amb els amics, ens costa una fortuna que s'acumula al deute que els estats ja tenen. Una forma de vida que sembla ser tant sols és per uns quants escollits, ja que no van sols, sinó tota una colla d'assessors, ajudants, segones files i altres membres d'acompanyament. Apart de les despeses de viatge i altres conceptes que són habituals.

En aquest afer hi ha un tema que de fa molt em té preocupat. Pel que diuen i es comenta, existeixen unes tecnologies que permeten poder fer reunions virtuals, les videoconferències, que amb un cost menor permet es puguin veure i comentar el que calgui. Potser és una de les tantes fal·làcies que es diuen i això no és pas possible de fer. Potser les capacitats de les línies telefòniques d'alguns estats no tenen prou capacitat per donar aquest servei. Potser la realitat no supera la ciència ficció, ja que en moltes pel·lícules si es fan aquestes connexions, fins i tot amb submarins que són al mig d'un oceà. Potser prefereixen anar a les reunions de dues hores de durada i aprofitar la resta de la jornada per altres activitats. Però el cert és que no les fan. I no sabem els motius reals.

El més cruel de tot però, són les decisions que prenen. I pel que sembla són les que na Merkel i en Sarkozy proposen, quasi com a obligatòries, i la resta d'aquells líders accepten sense més. Penso ja va sent hora de començar a repensar l'UE i tot el que l'envolta. Si realment tenen capacitat per ajuntar la xifra abans indicada, no entenc com no poden resoldre els problemes dels estats respectius. I no entenc com mentre estan preocupats per la banca, giren el cap per no observar com cada dia hi ha empreses que tanquen, fan suspensió de pagaments i engreixen les xifres d'aturats. Suposo deu ser perquè han espremut molt a la banca per diferents qüestions i el favors s'han de pagar, s'han de retornar. Però el preocupant és la seva ceguesa. No veuen res més. Potser volen tenir la banca contenta per seguir munyint?. La situació de la banca és la que ens diuen per haver pagat el que no havien d'haver pagat?. Potser els actius tòxics siguin una part del problema però penso que no tot el problema. Tants tòxics hi havia?. Qui ha estat jugant a intoxicar?

Tampoc observen que la globalització empresarial aprofita el moment per posar noves condicions com no fa pas massa, la CEOE va proposar. Rebaixar el cost dels acomiadaments. Una nova proposta que afecta als de sempre i que beneficia a uns pocs. Una forma de deixar més gent al carrer a un cost mínim i sense esforç. Tot plegat sembla un mal son. I el mal és que al despertar el mal son continua però real. I pel que sembla no hi ha pas solucions ni a curt ni a mig termini. No tenen idees ni formes de trobar remeis.

Quan al cas de les videoconferències recordo la meva estada a l'Ajuntament de Sant Cugat, quan pel caprici d'una persona es va contractar una empresa per instal·lar aquest servei i amb un alt, molt alt, cost. I tant sols per un mes però amb el greuge que només es va fer servir un dia i amb greus dificultats perquè no va funcionar prou bé i per tant es van seguir fent viatges a Madrid i Brussel·les amb una factura elevada. Una forma més de gastar els diners de contribuents sense tenir cap mesura ni cap cura. Però el fet quedava com a d'alt nivell i que es va fer per donar una imatge de modernitat que va quedar frustrada al no funcionar. La despesa però sí es va pagar, igual que els viatges amb limusines enlloc de fer-se amb altres mitjans.

Una anècdota que reflexa les formes i maneres dels que tenen el poder i observen els problemes de la ciutadania des de les seves posicions. Des de lluny.

(Imatge procedent de El País)