Blog Miquel Estruch

Jo no sóc com tu. (Carta a l'Oriol Junqueras)

Miquel Estruch — Tue, 16 Jan 2018 22:15:00 +0100

L'endemà de Reis em vaig decidir, finalment, a enviar una carta al meu amic Oriol Junqueras. Confesso que m'hi havia resistit molt, ben segur que massa, convençut com volia estar de que la cosa (cosa! Quin eufemisme més idiota! Volia dir la tremenda injustícia que suposa l'empresonament d'un bon noi) no duraria gaire. La carta, doncs, no deixa de ser per a mi una mena de cop de puny que m'haguessin clavat al ventre, que em talla l'alè i encara m'ofega. Maleïts siguin per sempre!

He dubtat en fer-la pública, no pas per cap mena d'estranya por, sinó per un cert pudor i sentit d'intimitat que me'n privava. Tanmateix, he constatat que els meus sentiments són compartits per moltes persones que em són properes i que, potser, es puguin sentir una mica més acompanyats i, qui sap si en certa manera també una mica més acomfortats.

Si serveix per això, haurà servit per a molt. Així, doncs, aquesta és la meva carta a l'Oriol.

Estimat Oriol,

Avui és el dia de Reis. T’escric ara perquè per fi arribo a la conclusió de que això anirà més per llarg del què em pensava. Certament t’hauria pogut escriure abans i, de fet, la Montse se n’estranyava i m’ho retreia de tant en tant.

- No ho entenc. A tu, que t’agrada tant escriure, com és que encara no has escrit a l’Oriol?

La Montse et té sempre present, Oriol. De fet, tots els de casa et tenim present sempre. Sopem i dinem amb tu, i amb tu ens n’anem a dormir cada dia. I quan dic els de casa, vull dir tots els de la llarguíssima família meva, un clan de badalonins, que s’allarga ja a més de seixanta membres. Un bloc compacte que no falla mai a les seves lleialtats.

I sí, la Montse tenia raó quan em retreia que no t’hagués escrit fins ara. Saps què passa, Oriol, que malgrat el meu escepticisme natural, tot aquest temps he servat sempre una petita llum, una remota sensació de que et retindrien no gaire temps. Potser és aquell sentiment que, des del cristianisme, en dieu esperança i que a mi em costa d’identificar i, sobretot, de posar-li nom. Sí, ho confesso, en el fons, estava convençut que no hi podia haver tanta maldat en els cors d’aquells que han de prendre determinades decisions. En el fons pensava que aviat us deixarien en llibertat. Des d’aquest remot convenciment, escriure’t, em suposava fer-ne renúncia i és per això que no ho he fet abans. No me’n facis retret, sisplau.

Però avui és el dia de Reis i anit va ser la gran nit de les il·lusions infantils. Aquella nit tan màgica en què brillen més que mai els ulls de la canalla. Jo, que sóc criaturer de mena, que vinc d’una llarga família de molts germans, que he tingut molts fills i que ja em començo a carregar de néts, és precisament en aquesta nit tan especial, quan baixo més les defenses emocionals i esdevinc més vulnerable que mai.

Des d’aquesta vulnerabilitat, he hagut de fer front a una decepció terrible que m’ha situat de nou amb els peus a terra de mala manera: La meva carta al Reis ha estat desatesa prematurament i de forma cruel i despietada. No han tingut cap mirament amb tu ni amb els teus. Em reservo els qualificatius que em mereix aquesta decisió que han pres i, encara més, allò que penso d’aquells qui l’han pres. Ni ho oblidaré ni ho perdonaré.

No em puc treure del cap en Lluc i la Joana, mentre em miro els menuts de casa i una ràbia fonda, fonda s’apodera de mi, m’omple i em vessa pels ulls. Jo no sóc com tu, Oriol. La meva tradició familiar ha estat força més laica que la teva i la meva formació també. És cert que he crescut, com la majoria de nosaltres, enmig d’unes tradicions catòliques però, en el meu cas, no han quallat gaire més endins de la pell. La Fe, per exemple, és una virtut que ni tan sols concebo. Un vell company, mestre i amic republicà que vaig tenir, em deia sempre que això de la Fe eren falòrnies que servien per domar els esperits de les persones. Que sempre resultava més fàcil creure que pensar. No, jo no en tinc, de Fe, però tinc tenacitat i perseverança. Tampoc tinc Esperança, sinó que tinc convenciments i tinc determinació. Sóc d’allò que en diuen del morro fort i de serrar dents, I amb això ja faig. Al menys, he fet fins ara.

Jo no sóc com tu, Oriol, que ets persona de pau. No vull dir pas amb això, que sigui un brètol absolut, ni molt menys. Sempre miro de fugir de la violència, sempre que puc. I en fujo perquè la reconec en mi i la temo. La sento dins, formant part essencial de la meva ancestral càrrega genètica humana i la noto com bull per dins, com em crema les entranyes i malda per sortir, esgarrapant-me els budells, ennuvolant-me el seny. No, no sóc dels que paren dos cops la galta, ni sóc dels que reben els cops amb els braços enlaire. De petit, petit, que em van penjar la llufa de busca bregues i sempre ho he trobat injust perquè no és cert que les busqui, sinó que les trobo, que no és el mateix. Millor dit i perquè ens entenguem, de mi es podria dir que qui em busca, em troba.

És per això que, per a les persones com jo, les persones com tu esdeveniu imprescindibles. Perquè el vostre guiatge i el vostre exemple ens són el bàlsam que necessitem per amorosir les males ànsies que podrien arribar a dominar-nos i fer aflorar el pitjor de nosaltres. Necessito sentir-te, necessito llegir-te per saber que tu, que ets molt millor persona que jo, malgrat el que estàs patint a nivell personal, ets capaç, encara, de practicar l’empatia autèntica amb els altres, amb els que pensen diferent de nosaltres i fins i tot, amb aquells que obertament et fan tant de mal. Jo no en sóc capaç i, si no vaig a més, és perquè et tinc per referent i perquè sé que si fes altrament, segons la meva natura em crida, molt probablement podria contribuir a fer que la teva situació esdevingués encara més difícil. I això no m’ho podria perdonar mai.

Aquesta gent, Oriol, una de dues: O no tenen ni la més remota idea de fins a quin punt d’injust és el tractament que et donen en relació al teu comportament i al teu tarannà, o bé són simplement persones que actuen des d’una malícia inqualificable i des del convenciment de la seva plena impunitat. En qualsevol dels dos casos, als ulls dels justos, es tracta de gent desqualificada ètica, política i moralment per exercir la seva funció, una vergonya absoluta.

Jo no sóc com tu, Oriol, ni em sento capaç de suportar estoicament tanta humiliació. Els pensaments que em passen pel cap no són compartibles. L’ànsia de voler fer i no poder m’estan fent trontollar els fonaments ideològics de dalt a baix. Sort que són d’una solidesa d’aquelles fetes a base de segles, que es perden enllà dels horitzons de la Història. Sé qui sóc i sé d’on vinc. He resseguit les meves arrels fins molt endins de la terra i n’he tastat el regust amargant de les seves sabes. D’aquestes sabes, Oriol, n’han nascut moltes branques de les que n’han fet llenya, però centenars de llavors han escampat arreu i n’han fet un bosc dens, esponerós, esplèndid. Com dius tu, som el fruit de moltes derrotes però també la llavor de totes les victòries.

Sé d’on vinc, Oriol, però sobretot, sé on vull anar. I no vull anar pel pedregar, ni sota el fuet de ningú. Ni jo ni els nostres, la nostra gent, la nostra Pàtria, la pàtria de les persones. Vénen, com sempre han vingut, amb tota la seva supèrbia i amb tota la seva fúria. Són els abanderats de l’odi, de la humiliació i de la venjança. Nosaltres aguantarem els cops amb la mirada posada en la nostra cohesió. La cohesió d’un sol poble, la d’aquell bosc esplèndid del que et parlava abans, fet de milers de llavors distintes, que es projecta enllà, que s’alimenta de les seves rels, dels raigs del sol i de les tempestes, per créixer divers i magnífic, complet i lliure.

Resistirem l’embat, com hem fet sempre. Persistirem en els nostres propòsits, com hem fet sempre. Tornem a lluitar, tornem a sofrir i tornarem a vèncer. No te’n càpiga dubte, Oriol, ens en sortirem i tu sortiràs del teu captiveri per celebrar amb els teus noves i meravelloses nits de Reis que vindran. Transformarem els plors en rialles i ens podrem dedicar a construir per als nostres una societat millor, on els malvats no ens marquin la llei i on les lleis estiguin sotmeses a la voluntat del comú i no serveixin per limitar les llibertats dels molts i preservar els privilegis dels pocs. És per això que la bona gent com tu, i els no tan bona gent com jo, ens vam posar en política. Només era per això.

Jo no sóc com tu, Oriol, però faré cas al teu exemple perquè el reconec per encertat i per valuós. Però no sóc com tu i et faré cas mentre pugui i m’esforçaré en poder més enllà del possible. Però jo no sóc com tu, Oriol, i no sóc garantia de res, més enllà de les meves lleialtats i les meves condicionants humanes.

No tinc ni Fe ni Esperança, però tinc la meva voluntat, la meva determinació i el meu tremp. Tot això, que potser no és gaire i segur que insuficient, és tot el què tinc i tot el que puc aportar a l’esforç comú. Aquí estic, Oriol, aquí estic amb tot el meu clan al voltant, amb els peus clavats a la terra i els braços oberts per a l’abraçada, però també disposats, si cal, al cop de puny.

Donec perficiam!

Miquel Estruch

Badalona

La Pàtria del meu avi

Miquel Estruch — Wed, 06 Sep 2017 00:10:00 +0200

Avui ha fet exactament 100 anys de la mort del meu avi Francesc Estruch Almirall. Havia nascut a Sant Esteve Sesrovires l’any 1882 i moria a Badalona, tal dia com avui de l’any disset del segle passat. Deixava una vídua jove i tres fills, el més petit dels quals, el pare, encara no havia complert els cinc anys.

Era d’una extracció social molt i molt humil. El segon començant per la cua dels nou fills d’un pobre pagès parcer que s’havia arruïnat a causa de la fil·loxera.
Fugint de la fam i la misèria, va arribar tot sol a Badalona quan només tenia catorze anys. En morir però, i malgrat la seva joventut, ja s’havia convertit en tot un prohom badaloní. Soci copropietari, juntament amb els germans Frederic i Manel Xifré, de la societat Xifré Masferrer i Companyia (popularment coneguda com El Pèl), també era el president honorari del gremi de patrons barbers de Badalona, president i ànima viva de l’UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) a la nostra ciutat i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament, sota la presidència de l’Alcalde Josep Casas.

La seva mort prematura va ser diagnosticada com a peritonitis aguda (aleshores en deien còlic miserere) però va ser precipitada a causa de la seva actitud heroica en la participació activa que va tenir, malgrat estar greument malalt, en la defensa dels treballadors amotinats de Badalona durant les vagues de l’agost d’aquell any, de manera que en va poder evitar la massacre a la que es veien abocats per causa d’un parany que els havien parat les forces d’ordre púbic.

Diuen les cròniques que a Badalona no s’hi havia vist mai fins aleshores un enterrament amb tants assistents i tan sentit. A la seva làpida, pagada per donacions populars de només 1 cèntim per persona, s’hi llegeix “A Francisco Estruch Almirall, penyora d’etern record del fervor popular i amical”.

Reprodueixo íntegre el número especial de la revista “Acció”, del 15 de setembre, dedicat a la seva memòria, on hi ha molt emotius escrits dels seus amics, alguns dels quals com Francesc Layret, Pere Corominas o Albert Bastardas, eren personalitats referents de l’esquerra catalanista i republicana del seu temps.

Viu és en els seus descendents el seu llegat ètic i polític. Viu en nosaltres aquell esperit de servitud pública i d’amor al comú, a la pàtria. I ja que hi som, no em direu que no és cosa curiosa, aquesta de la pàtria.

Les darreres paraules de l’avi, adreçades a la seva muller, van ser per demanar-li perdó per morir-se abans d’hora, tot i que ho va reblar amb un epítet, un cert punt enigmàtic, que deixa material per pensar-hi:

“...tanmateix, Mercè, qui mor per la pàtria, és ben mort, oi?”

El fet curiós és que l’avi no va morir embolcallat de cap bandera, ni per la defensa d’un patriotisme diguem-ne clàssic com el que hom voldria entendre normalment. L’avi va morir per defensar els seus amics, la seva gent, els treballadors d’origen humil com el seu, aquells amb qui se sentia unit per vincles de patiments i d’esperances comuns.

“...qui mor per la pàtria...”

Queda clar doncs, quina era la pàtria de mon avi. La seva pàtria no era altra que la seva gent, el bé de la seva gent. Aquesta és l’autèntica pàtria per la que tot val la pena, fins la mort. Totes les altres pàtries, si no són farcides d’aquests valors, no són més que fanfàrries i draps que voleien al vent. És per això que volem edificar un nou país, una nova república que preservi per damunt de tot i tothom allò més preuat que tenim: uns valors basats en el bé comú.

Deia Pere Corominas en el seu sentit escrit de comiat pel seu amic

“Ara cada any els amics i els de casa et portaran flors i renovaran les llàgrimes que ploren per tu. Però els homes són aixís. Cada any hi hauran més poques flors. Fins que un dia duran quietament a jeure amb tu als últims que t’hauran plorat. Mentres que l’àmima nostra, tant com cremi en la fosca despulla del nostre cos, guardarà el solc de la teva amistat, com el fill en la falda de la mare, i fins que tots nosaltres no haurem mort, tu que ens has esta amic, no moriràs.”

Ningú no queda ja dels que van conèixer l’avi en vida. Tots els qui van plorar la seva mort ja jeuen quietament al seu costat. Les lletres en relleu del marbre de la seva làpida ja es difuminen, però el seu llegat de valors perdura i no ha pas mort.

És per aquest llegat, és per aquests valors que hem rebut, que nosaltres, la seva sang, cent anys després de la seva mort, persistim en voler ser no només record, sinó esperit viu i tenaçment compromès. Per ell i pels seus, per nosaltres i els nostres, per tots els que som i hem de ser iguals en drets, lliures per natura i solidaris per justícia, ens mantenim dempeus i amb tota la voluntat viva i plenament responsable de prendre les regnes del nostre present i del nostre futur.

És per això, perquè som lliures i perquè volem, perquè som iguals que qualsevol altre i no ens volem diferents, perquè som solidaris i no pas mendicants ni caritatius. Perquè no hi ha cap por que arronsi els nostres drets ni cap llei que els conculqui. És per tot això que volem votar i votarem, per donar-nos una nova oportunitat de bastir una pàtria de debò, que no sigui una enganyifa per a carallots feta només d’himnes i banderes. Perquè volem bastir una pàtria digna dels més dignes, una autèntica pàtria del bé comú, la pàtria del meu avi.

L'extinció dels Dons

Miquel Estruch — Wed, 15 Mar 2017 20:48:00 +0100

Tinc un record esborrat de Don Blas, del seu aspecte vull dir, no pas de la seva figura i de la seva imponent influència en la societat colomenca del tardo-franquisme. Jo vaig entrar a treballar a la Caixa de Sabadell l’any 1977. En aquella època, aquesta entitat tenia l’oficina principal de Santa Coloma a la Rambla de Sant Sebastià i era una de les agències financeres més antigues de la ciutat i, per tant, una de les que operaven més negoci, sobretot en l’àmbit hipotecari. Era l’època boja de creixement urbà i de construcció d’habitatges a tot drap i sense cap planificació urbanística seriosa i amb absència de controls de qualitat i, com no, d’escrúpols. Tot s’hi valia a l’hora de vendre terrenys i d’edificar pisos i més pisos per donar cabuda a l’explosió demogràfica derivada de la immigració provinent, sobretot, del sud d’Espanya.

Don Blas era en aquella època, l’alcalde de Santa Coloma. El darrer alcalde que va, per dir-ho d’alguna manera, gestionar la acaballes del municipalisme franquista fins a les primeres eleccions del 1979, en les que encara va obtenir l’únic escó colomenc de la UCD d’Adolfo Suárez. Fins aleshores, la influència d’aquest falangista murcià a Santa Coloma de Gramenet havia estat gairebé absoluta, incontestable. Home afecte al règim i desafecte a tota ètica política i econòmica, va saber utilitzar les seves influències per fer i desfer tot allò que va voler i poder en benefici propi. Des d’una posició inicial de micro empresari, va anar evolucionant cap a altres activitats molt més lucratives. Actuava com a intermediari, prescriptor i comissionista entre els venedors de terrenys, els constructors, els promotors, els bancs i caixes que feien les hipoteques, els notaris, els responsables de l’administració local i, finalment, els desgraciats i necessitats compradors de pisos. De tots ells en treia suc. Un suc que reinvertia en activitats de prestamista usurer que encara augmentaven més la bola del seu lucre. Feia i desfeia al seu antull i campava per Santa Coloma amb aires de prohom. Recordo que despatxava una hora al dia, per torns, a les principals oficines bancàries per “mediar” entre els humils compradors de pisos i els directors d’aquelles oficines, els quals el tractaven amb una deferència llagotera que feia angúnia.

Aquest és el Don Blas que jo recordo. D’ell mateix, del seu físic, només em resta la imatge borrosa d’un embalum sinistre que es movia sota un abric posat a la capa, cofat amb un barret. La resta se m’ha esvaït. Jo només era un xaval que acabava d’entrar a treballar a Caixa de Sabadell i que estava inclòs en allò que anomenàvem “Equip volant” que servia per donar suport a les oficines que tenien excés de feina. L’oficina de la Rambla de Sant Sebastià n’era una que en necessitava sovint pel seu elevat volum de negoci. Per això m’havia tocat d’anar-hi alguna vegada i, per això vaig saber qui era el personatge. Per això i, també, perquè en aquella època jo ja tenia prou motivació política com per interessar-me per les coses que esdevenien en el meu entorn i per fer preguntes. I qui pregunta massa, sovint rep respostes que generen més preguntes i, de vegades, es necessita temps i que la vida faci una mica més de recorregut per arribar a entendre segons quines respostes. Avui però, quan la meva vida ja ha fet força curs, algunes respostes se’m fan evidents fins i tot abans de que es formuli la pregunta.

Ja sabem que les maneres de fer dels pares, es fixen sovint, en forma de substrat educatiu i cultural, en la manera d’entendre les complexitats vitals que tenen els fills i les conductes que se’n deriven. Un substrat que pot quedar anul·lat o, si més no, aletargat, en funció de la pròpia personalitat dels fills, de la seva formació, de les seves relacions i de molts altres factors. Però el pòsit sempre hi és, ni que sigui en estat latent. Tanmateix, de vegades, aquests pòsits acaben florint i determinen de forma evident la conducta d’algunes persones. Avui, després de sentir els talls de veu del fill de Don Blas, Don Bartu, se m’ha fet evident la florida d’un pòsit d’aquells que fan una fetor insuportable.

El llenguatge i el to no poden ser més miserables ni més barroers..., però la intenció, el fons, l’expressió de la personalitat que es desprenen d’aquests talls de veu tan breus com clars, no permeten cap joc al matís, a l’intent de comprensió o de possibles justificacions, no! Això és l’expressió més genuïna de la corrupció més greu de totes: la corrupció dels principis ètics, la manca total d’escrúpols, i un definitiu menyspreu a la societat.

Tots tenim el nostre pòsit. Sentint Don Bartu, avui m’ha vingut al cap el pensament del meu avi, un republicà de principis del segle XX, que va expressar en una conferència feta a Badalona l’any 1917, sobre ètica política: “La mera evidència d’una conducta indigna en un polític, l’incapacita del tot per a l’exercici de cap càrrec en l’àmbit públic. No calen judicis per inhabilitar els indignes, és la dignitat del poble qui ho fa.”

Quan feia aquesta conferència, mon avi tenia només trenta-cinc anys, tot i que, malauradament, moriria tres mesos més tard. Amb el temps, he après que mon pobre avi tenia un punt d’il·lús, potser propi de la seva edat encara jove. Si avui veiés com “la dignitat del poble” suporta i, de vegades, justifica les conductes indignes d’alguns polítics, estic segur que se’n faria creus i no entendria res de res. És potser per això i per raó dels meus propis pòsits, que a mi també em costa tant d’entendre-ho. Que no m’entra per raó ni em cap al cap que la “dignitat del poble” no hagi reaccionat encara de forma fulminant i hagi inhabilitat amb el seu vot la caterva d’indignes que avui infecten la política fins a provocar una autèntica gangrena social.

Probablement l’explicació la trobaríem en el pòsit col·lectiu sobre el que vàrem bastir l’actual règim. Vàrem edificar un Estat damunt les brases i els calius encara encesos, no pas cendres, d’un règim il·legal, feixista, sanguinari i profundament corrupte, mitjançant un procés que vàrem anomenar eufemísticament “Reforma”. I doncs? Què n’esperàvem que en sortís? Els pòsits són els pòsits i, més tard o més d’hora, afloren. Damunt dels purins no hi floreixen les gardènies. Més aviat és el lloc idoni perquè s’hi rabegin els Dons.

És per això que ens cal fer net. Res no es pot edificar que valgui la pena sobre el fang de la ignomínia. Necessitem un nou règim que es basi en la voluntat i la dignitat del poble i que no permeti que ni fangs, ni llots ni pòsits infectin la noblesa d’una política que tingui per principi la defensa del bé comú. Perquè, al capdavall, és el bé comú l’única pàtria per la que val la pena donar-ho tot i l’única que ens pot fer realment dignes i autènticament lliures. Si fóssim capaços de bastir un règim fonamentat en aquesta convicció, no seria possible que la societat, que el poble, tolerés l’existència de segons quines xacres, i la vida dels Dons es faria insostenible i es veurien abocats a la seva extinció.

Fem-ho!

Esperances mortes

Miquel Estruch — Sun, 12 Feb 2017 20:09:00 +0100

Avui fa una mica de maror. El llevant, matiner com sempre, ja fa hores que dura i, en el trencant , hi aixeca cabelleres d’escuma que, desfent-se, fan rodolar per la sorra legions de petits còdols de colors i closques de petxina. Remuga el mar a ran de platja i el vent, que va creixent, ha començat a fer xiular els obencs dels patins que s’esperen en terra. Avui no sortirem. No és un temporal. Només és una mar una mica remugaire i inquieta. Tampoc n’hi ha per a tant, però si mires endins, enllà dels blancalls, el color del mar i del cel fan una mica de basarda. No! No sortirem pas avui.

Sento el mar intensament, com un espai íntim. Aquesta mar nostra tan manyaga, tan propera, tan de casa, és molt més que un horitzó blau sempre present. És l’alè de tantes vides viscudes per fer possible la meva, l’olor de tantes llars habitades per donar-me llar a mi, el pòsit de tantes esperances somniades perquè jo no perdés les meves, que no hi ha lloc al món on em pugui sentir més a casa que ran de mar. El mar, aquest mar nostre, que fou sovint el camp de treball dels meus passats, ha estat per a mi, en canvi, un lloc d’esplai i d’esbarjo. L’he nedat, l’he submergit, l’he contemplat, l’he olorat i l’he navegat, sempre arranet i sense perdre el terra de vista. Sóc de mar, sí, però no se’m pot dir mariner.

Cada cap de setmana, des de fa cinc anys, que surto els matins de dissabte i diumenge amb una petita llanxa a muntar un circuit de tres boies perquè els meus amics patinaires puguin fer la seva regata en aigües de Badalona. Abans, mentre vaig poder, jo també les feia. Ara els faig d’oficial i jutge de regata. És una feina, sí, però una de les millors feines del món perquè em permet estar en harmonia amb el medi i treballant pels meus amics. Què més puc demanar d’una feina que em fa feliç?

Avui, però, no sortirem perquè el llevant remuga i ens fa més mandra que no pas por. Em miro el mar, com tantes vegades, i l’ensumo profundament, com tantes altres. Flairo el vent de cara i me n’omplo els narius. Fa olor de salat, com a mi m’agrada. La ràfega que puja tres o quatre nusos de repent, m’esbulla els cabells, com em feia la iaia quan era petit. Potser és ella, penso. Tanco els ulls i viatjo enllà de l’ample camí de vida que és el mar. Escolto.
I, de cop i volta, sento els crits i veig el bategar inútil de braços i cames contra unes ones que ara s’alcen com muntanyes negres i blanques per damunt de centenars, de milers d’ulls esbatanats per l’horror. Veig els cossos enfonsant-se, arrossegats per la fúria inclement d’un mar furiós, impietós. És el mateix mar manyac que jo m’estimo qui ara, enfurismat, es cobra a preu de milers de vides el seu tribut ancestral que li paguem a canvi de les nostres il·lusions i les nostres esperances.

I les vides que es cobra no ens són alienes. Són les nostres pròpies vides les que s’endú al fons. Perquè la gent és sempre la mateixa gent. No importa de quina riba siguin, ni de quina pell ni de quina esperança. Som nosaltres, tots nosaltres, els que paguem el tribut al mar. Uns els paguen amb la vida cercant esperances mortes. Nosaltres hi perdem l’ànima matant-los l’esperança.

Espantat torno a obrir els ulls i veig el mar enterbolit. La salabror que em ve ara als llavis ja no me la duu el vent, sinó que em ve de les miques de mar que em llisquen dels ulls, galtes avall, cap als llavis. Ara el mar és un mirall entelat que em retorna un rostre deformat de mi mateix, bracejant inútil mentre m’ofego enmig d’una bacanal d’onades.

Avui, nosaltres, no sortirem a navegar pel nostre mar d’esbarjo perquè el llevant ens fa mandra. A l’altre riba, però, uns altres hauran de sortir, amb els ulls plens de por i l’ànima encongida, a pagar el seu, i nostre, tribut per les esperances mortes.

Fins quan?

Els caçadors de Pokémons

Miquel Estruch — Sat, 16 Jul 2016 19:29:00 +0200

La darrera tendència de l’independentisme hiperventilat és allò que anomenen el RUI (Referèndum Unilateral per la Independència). Fins i tot n’han tret un magnífic manifest (com ens agraden els manifestos!) que ja ha recollit, encara no sortit del forn, una munió de firmes i adhesions per part del més variat bestiar de la fauna nostrada.

Vinga va! Som-hi tots! A firmar paperets que el món s’acaba! IN!...INDE!... IN-DE-PENDÈN-CI-A!!

Les xarxes socials borbollen de lincs, de laics, de tuitades, feisbucades, instagramades i tota l’enderga xarxària de milèniars avorrits, puretes modernets i iaio-gralles motivats. Els blocs dels opinaires de mitja tinta (o directament sense tinta, com jo mateix), o els dels més saberuts amb ulleres de pasta i fins i tot dels més beneits i de pa sucat amb oli, van ficant cullerada a dues mans. A la taula i al llit, al primer crit!

Passarem l’estiu suportant la calor i mirant de sufocar els fogots dels més calents, que ens diuen, enmig de la rebequeria nacional, que el més calent és a l’aigüera i que farem salat si tirem la sal amb l’esquerra, que ja se sap que tot ho esguerra. Quin país, mare meva! Ara ho tirarem tot per la finestra perquè se’ns ha acabat de cop el bròquil. Segons alguns, hem de llençar el barret al foc perquè el noi de l’angelet de la guarda xerra pels descosits i escampa pels quatre vents les conxorxes del seu despatx. Però, que no ho sabíeu que qui té pa, fa sopes!? Ara sembla que alguns han descobert que la sopa d’all fa pudir l’alè.

I, per si no en teníem prou, després de la calor ens caurà al damunt, un altre cop, la folclorada de cada any en forma de crides a la mobilització estètica per batre un altre rècord Guiness que demostri, per enèsima vegada, que som el poble més beneit del món. Què farem aquest any? Un saltar-i-parar massiu i gegantí des de Canejan fins a Alcanar? Jugarem a déna en una corrua que vagi des de Portbou a la Sènia? O ens dedicarem a la més gran i magnífica cacera de Pokémons que mai s’hagi vist al món?

Perquè...ai si! De caçar Pokémons sí que en devem saber els catalans! Segur que sí! Com , si no, podria no ser-ne el més gran especialista, un poble com el nostre que, com cap altre al món, ha sabut sobreviure a les seves calamitats nacionals només a base d’empaitar papallones? Perquè d’això es tracta oi? D’empaitar papallones, caçar Pokémos o convocar nouenes o ruis que, pel què fa al cas, és el mateix. Però, és clar, de deixar treballar en pau els que estan intentant fer una feina seriosa que no vol pausa ni soroll, ...d’això res, oi? No fos cas que se’n sortissin! Quina por!

Potser si se’n sortissin, sin ens en sortíssim, en comptes de jugar a saltar i parar o a déna, tots aquests caçadors de Pokémons, segurament al primer “Todo-el-mundo-al-suelo” que se senti (i no dubteu que se sentirà) el més segur és que es posin de seguida a jugar a fet, bé sigui al de córrer o al d’amagar. Un, dos, tres, qui no està amagat para!

Sabeu què? A mi que no em busquin més per anar a fer el mec, ni per la foto del Guiness. Deixeu de tocar allò que no sona i deixeu-nos treballar, que hi ha molta feina per fer abans no ens caigui la casa al damunt. Si podem i ens deixeu fer-la sense emprenyar-nos gaire amb papallonades, no trigarà el dia en que ho tinguem tot enllestit i a punt i ja ens arribarà l’hora en que serem cridats tots per defensar la nostra voluntat a la turca. Sí, sí, a la turca!

Ja veurem llavors si tots aquests valents que ara piulen tant tenen, a l’hora de la veritat, pebrots per defensar les llibertats o s’estimen més seguir caçant Pokémons.

Oh! L'Al·là!...Oh là là!

Miquel Estruch — Mon, 16 Nov 2015 22:40:00 +0100

No és que no em trasbalsin totes aquestes morts, aquests atacs brutals contra persones indiscriminades que probablement no tinguin cap relació directa amb les causes que encenen els ànims dels seus botxins. No, no es tracta d’això. És clar que em commou la tragèdia, les tragèdies que cadascuna d’aquestes morts haurà dut a les seves famílies, a les seves amistats, a la societat sencera. Està clar que sí. Però no em commouen més, ni menys, que totes aquelles altres morts ignorades que cada dia s’esdevenen al món, cada dia, per centenars, per milers, per desenes de milers. Morts per les moltes guerres, per les moltes fams, per les moltes misèries, per les moltes injustícies, pels molts abusos..., per tota la immensa capacitat de l’ésser humà de destruir, de fer mal.

Puc arribar a entendre la postura personal d’aquelles persones que se senten cridades a mostrar la seva solidaritat o la seva emoció mitjançant la iconografia “trend” enclastada al seu perfil de les xarxes socials. Puc entendre, també, el recurs a l’eslògan de torn i el voler compartir, ni que sigui perquè “toca”, les adhesions als “Je suis Paris”, els “Tots som Charlie Hebdo” o els “Tots som el què sigui”. Tot això ho entenc perquè no sóc aliè a com funcionem tots plegats, jo també, en les nostres relacions i convencions socials.

Però em costa molt d’empassar-me la hipocresia social del nostre privilegiat món ric. Una hipocresia que té més de social que de personal, que ningú se m’ofengui, sisplau. Entenc qui s’emociona davant la notícia del diari, la veu de la ràdio o les imatges de la televisió, totes elles cada cop més impactants, mentre es pren un cafè amb llet i un croissant (en castís “relaxing cup of café con leche”) en el seu bar o cafeteria habitual. També ho puc entendre això. Però no entenc que aquesta emoció no li cali endins, que no cali endins de la nostra societat, davant les altres notícies, les de cada dia, les que parlen dels milions de desesperats del nostre món. Dels que no són París, sinó unes simples estadístiques sense noms propis.

De tant en tant també llegirem, sentirem o veurem alguna notícia sobre les corrues immenses de persones que fan cua a les nostres fronteres demanant-nos ajut, solidaritat, asil, fugint de les seves llars per por a la guerra, a la desesperació, a l’horror, a la misèria i a la mort, al seu particular París de cada dia. Llegirem, sentirem i veurem notícies sobre els milers i milers de desesperats que es juguen la pell, i sovint la perden, mirant de travessar mars i rius que ja no són camins de vida sinó fronteres de la mort.

En aquesta cursa desesperada cap a l’esperança incerta, els pocs d’entre molts desesperats són els que ho intenten. Els pocs d’entre molts dels que ho intenten ho aconsegueixen i el pocs d’entre molts que ho aconsegueixen se n’acaben sortint. La majoria assumeixen la desesperança fins a la fi, una minoria immensa s’hi deixa la pell en l’intent i uns quants, només uns quants, arriben a la terra promesa i aconsegueixen malviure entre la nostra societat furgant entre les nostres deixalles i sota l’estigma de la discriminació o, com a molt amb l’imperdonable menyspreu de la indiferència o potser de la caritat.

La gran, la immensa majoria dels desesperats del nostre món viuen en l’oblit permanent mentre són objecte de l’explotació constant al servei de la producció primària del nostre consum. Els interessos dels grans Estats del món ric i, sobretot, els de les gran corporacions empresarials i els poderosos clústers del crim organitzat, tots ells amb interessos creuats, mouen els fils invisibles de l’immens i vergonyós desequilibri mundial.

Què volem que facin els desesperats? Què esperem que facin? Si ens ho mirem bé, només poden fer tres coses. La primera, la que la nostra societat aplaudeix, és que es resignin i acceptin la seva situació fins a la mort. La segona, la que la nostra societat rebutja i mira d’impedir amb tots els seus mitjans, és que vinguin a remenar les nostres escombraries. La tercera, ai la tercera! La tercera és que facin de la seva desesperació l’arma perfecta. Quina desesperació més profunda hi ha d’haver en el fanatisme boig capaç d’actuar de la manera que ho fa!

No veig en els acomodats perfils de les xarxes socials les banderetes de Síria, de Palestina, de Bangladesh, d’Afganistan, d’Irak, de Colòmbia, de Nigèria, del Txad, del Iemen, de Somàlia, del Sudan... i de tants i tants indrets on la gent no es podrà prendre el seu cafè amb llet i un croissant potser mai en tota la seva vida. Ni hi són ni se les espera, perquè als nostres ulls, als nostres acomodats i privilegiats ulls del món ric, aquesta realitat és una realitat que encara ens sembla llunyana, aliena, alienígena gairebé diria. Perquè només ens toca la pell de l’ànima de tant en tant, quan la imatge d’un nen ofegat, estès damunt la sorra d’una de les nostres platges, ens interromp sobtadament el segon plat. Però només ens esgarrapa amb força quan la ràbia folla dels desesperats ens clava un directe a la mandíbula, a Nova York, a Madrid, a Londres o a París, i en sentim el tremolor als vidres de casa.

Fa pupa, oi? És clar que fa mal, al menys a mi molt. Això és el què busquen els que són capaços d’immolar-se en l’intent de fer-nos sentir el seu crit, de fer-nos tastar un mos de la seva por, del seu dolor, perquè sapiguem quin pa s’hi dóna en el món dels desesperats. Ja ho sé, ja ho sé! Darrera els immolats hi ha els fanàtics que fan servir els déus com a excusa i als desesperats com armes humanes amb la voluntat de substituir els privilegis dels altres pels seus propis. Ja ho sé tot això. Però també sé que encara darrera d’ells hi ha tota la maldat, tota la perversitat i tota la ignomínia d’un món del qual en formem part i, ens agradi o no, en som en part responsables perquè, en definitiva, en som beneficiaris.

És per això que m’indigna la immensa hipocresia del nostre privilegiat món. És per això que m’indigna la llagrimeta artificial dels nostres dirigents quan fan veure que s’emocionen per la mort d’un compatriota- o d’uns quants- però no estan disposats a bellugar ni un sol d’aquells fils invisibles que mouen els interessos del món. Perquè els únics fils que mouran són els que serveixen per teixir els filats de ganivets que tanquin les nostres fronteres als remenadors d’escombraries que ens volen encomanar el seu dolor, qui sap si fer-lo esclatar enmig de nosaltres.

Mentrestant nosaltres seguirem sucant el croissant, potser amb una mica de consternació, potser amb una mica més d’indignació, segur que amb un força més de por, però passarem pàgina del diari buscant l’excusa per pensar en una altra cosa perquè, en el fons, ja ens va bé poder-nos indignar i fins i tot emocionar-nos davant del dolor i de les injustícies, sobretot si podem creure que la culpa és dels nostres perversos dirigents i dels déus dels altres.

Oh! L’Al·là!

I sí, potser sí que plorarem alguna llàgrima sincera, perquè només plorem quan el dolor és nostre i quan la sang ens esquitxa la cara al costat de casa, al carrer de casa, al bar aquell de la cantonada on ens prenen el cafè amb llet i el croissant cada dia. Llavors sí, llavors tots som París i tots pengem la icona que toca al nostre perfil per mostrar la nostra solidaritat, per compartir la nostra por i, també, per què no dir-ho, per espolsar-nos del damunt la mica d’ombra d’una culpa compartida, com qui s’espolsa les engrunes del croissant que li han caigut damunt la camisa.

Oh là là!

El valor de la militància

Miquel Estruch — Wed, 24 Jun 2015 11:21:00 +0200

Darrerament s’està imposant una nova moda política que tendeix a enaltir la independència partidària dels actors polítics. Sembla ser que aquesta moda dels anomenats independents ha vingut per marcar una nova època i es presenta com a la solució més idònia per oferir una alternativa a allò que hom anomena la vella política.

Un concepte, aquest de la vella política, que associat a un altre concepte de moda com és “la casta”, serveix com una mena de calaix de sastre o, millor dit, de bagul dels mals endreços, on és molt fàcil i recorrent abocar-hi tot allò que faci olor de partit. Sobretot si es tracta de partits que hagin tingut una certa rellevància en un passat recent.

I no hi ha sedàs, només un forat fosc i profund per on hi passen per igual bous i bèsties grosses, sense cap mena de matís ni de distinció qualitativa ni quantitativa. Avall va! La militància en un partit, no importa quin, és associada immediatament a una activitat, com a mínim, sospitosa, tèrbola. Ser “independent”, en canvi, és gairebé sinònim de fiabilitat i coherència.

Ja em perdonareu (o no) però tal com jo ho veig és just a la inversa. Acceptant tots els matisos i un ampli ventall de diferències, no ja ideològiques, sinó de conducta personal i de “cultura de partit”, a mi m’inspira d’entrada més fiabilitat la solidesa ideològica d’algú que mostra obertament el seu color i està disposat a comprometre’s a la llum de tothom amb la seva activitat partidària, que algú altre que vol i dol mentre es protegeix a l’empara del color d’un gos quan fuig. Almenys, aquell que milita exposa i s’exposa i admet el risc que comporta tot compromís públic. L’altre també ho pot fer, és clar que sí, però sempre amb aquella cautela calculada del saber nedar i guardar la roba per un si de cas.

Els partits, més enllà de la seva ideologia, serveixen, o haurien de servir, entre moltes altres coses, per posar en comú les idees complexes, per elaborar discursos compartits, per aprofitar les capacitats i els recursos personals i transformar-los en eines d’equip i per dissenyar propostes útils per a la societat treballades col·lectivament des d’un mateix punt de vista ideològic. Però també, per sedassar el gra de la palla, amb els filtres del coneixement i les relacions dels i entre els militants, a l’hora de confegir llistes electorals i de triar lideratges politics i orgànics. I, encara més, també serveixen, o haurien de servir, per controlar i limitar els excessos d’ambició personals que, amb massa freqüència, afloren en qualsevol organització. Tota una altra cosa és si els controls de qualitat democràtica interns funcionen adequadament o no en el si de cada organització per tal que es garanteixi l’eficàcia de les seves funcions. Però aquest és un problema que afecta molt distintament a cadascuna d’elles de forma singular i molt diversa. Compte amb això, perquè sovint s’oblida o s’obvia a l’hora de fer la crítica general.

És en aquest sentit, doncs, que a mi em sembla excessivament còmoda aquesta posició de l’independent. Còmoda i, també, poc fiable, perquè, precisament s’escapa de tots aquests filtres. Això desqualifica tots els independents? Naturalment que no, és clar. Però per la mateixa raó, resulta encara més inacceptable admetre la desqualificació genèrica dels que militem activa i compromesament amb alguna formació política.

En uns moments en que farcir les llistes electorals dels partits de persones no afiliades sembla que sigui la tendència que marca la moda política ( el “trend” per als modernets) jo penso que cal posar en valor justament tot el contrari i goso demanar obertament i sense embuts dues coses: Als militants els demano que s’activin i es reivindiquin en les seves estructures, mentre mantinguin en permanent alerta tots els mecanismes de control de qualitat interns. I als independents que se senten cridats a fer el pas a la política, que ho facin amb totes les conseqüències, que no es vulguin situar en un pla de pretesa superioritat ni ètica ni estètica i que assumeixen solidàriament tots els riscos que la militància comporta.

Els pilars dels valors republicans són la no dominància (tots som iguals i ningú està per damunt dels altres) i la virtut pública (ens comprometem amb el comú i som transparents en els afers públics). Això, traduït a la simplicitat del meu llenguatge vulgar i aplicat al nostre quefer, vol dir que no ens ajupim davant ningú, que ens mullem de cap a peus i que no ens amaguem del què som.

A partir d’aquí, qui ens vulgui donar lliçons de vàlua, que ho faci pels seus mèrits públics i qui vulgui ocupar els espais polítics pels quals ens vindiquem, que accepti, com a mínim, els mateixos compromisos i riscos que els que militem fa anys tenim assumits de sempre.

La delicada ratlla fina

Miquel Estruch — Sun, 07 Jun 2015 23:42:00 +0200

Des de la mateixa nit del 24 de maig que ressona la cançó de l’enfadós que reciten incessantment l’electe Xavier Garcia Albiol i el seu particular entorn mediàtic. Una mena d’exèrcit comandat per un estat major d’opinaires a sou de la FAES i de tertulians mercenaris, que disposa de tot un estol de gavines piulaires que xisclen per les xarxes fins al mal de cap i d’un ramat d’apòstols de bar que, entre barreja i got de vi, eleven l’estirabot i el disbarat a la categoria de teoria política.

El soroll que fan tots plegats atabala la pau dels justos i el mantra repetit diu “Hemos ganado las elecciones y solo nosotros tenemos derecho a gobernar”. I vinga! Que si “pacto de perdedores”, que si “fraude democràtico”, que si “estafa a la voluntad popular” i a veure qui la diu més grossa! Ningú no els treu d’aquest posicionament.

Fins i tot han gosat convocar les “masses”. De fet, aquesta setmana mateix hi ha hagut una concentració en suport al seu cap de files, que els ha congregat a toc de xiulet, i ha aconseguit aplegar uns cinc-cents incondicionals per que li fessin el gara-gara.

També han organitzat una “consulta popular” entre els seus creients per validar la tesi de la rebequeria. Sembla ser que el resultat d’unes eleccions no els és suficient, convençuts com estan que la democràcia només val si els resultat els serveix per als seus interessos. I és d’aquí d’on plora la criatura. De no voler acceptar, precisament, el joc de la democràcia.

No cauré en justificacions paternalistes i no diré allò de que no entenen què és la democràcia. I tant que ho entenen! Simplement no l’accepten perquè, en el fons i en la pell, no en són de demòcrates. Són el què són i vénen de la tradició que vénen. És quan la democràcia els pica quan es rasquen i és quan es rasquen quan se’ls veuen les males puces.

Democràcia ve dels mots grecs demos (poble) i kratos (govern), és a dir, el govern del poble. El poble de Badalona ha parlat i ha donat un resultat que es concreta en diverses minories incapaces per si soles de formar una majoria sense el concurs de les altres. Aquesta és la realitat. Per tant, la voluntat del poble ens diu que parlem, que dialoguem, que ens posem d’acord en allò en què siguem capaços. El poble ens diu que és divers i que la seva voluntat també ho és. El diàleg, doncs, és obligat per conformar una majoria que sigui plural però que, al mateix temps, pugui compartir un projecte comú.

Des de la responsabilitat que toca als que sí que acceptem la submissió a la voluntat popular, farem allò que toca fer per construir per a Badalona un govern del poble que respecti la pluralitat i atengui a la voluntat de la majoria, amb respecte a la de les minories. I quina és aquesta majoria? Els números són clars i diuen que la majoria de ciutadans i ciutadanes de Badalona voten per l’esquerra. És l’esquerra, doncs, l´única majoria capaç de formar govern i és només per l’esquerra que es pot configurar un govern que legitimi la voluntat popular expressada a les urnes.

És moment de recordar el pensament d’un polític israelià d’esquerres, guardonat amb el premi Nobel de la Pau quan deia:

"La Democràcia implica una divisió, una col·lecció de desacords. No és un lloc de gent similar sinó de gent diferent. El seu principi no és la igualtat de tots, sinó la igualtat de drets per a tots aquells que són diferents i que, malgrat les seves diferències i punts de vista diversos, sigui possible conviure junts i sense violència. La democràcia és la història de la pluralitat i la tolerància, no de la victòria i de la imposició. És per això que, en democràcia no hi ha victòries, hi ha pau. I la pau és l’autèntica victòria en la vida política dels pobles."

Però és clar, Shimon Peres era, a més de socialista, un jueu d’origen polonès. Probablement no siguin les millors credencials per que algú que no accepta la democràcia se l’escolti amb gaire atenció. Aquests són els que voldrien imposar el govern d’una minoria uniforme, per més que sigui la minoria més votada, per damunt la majoria diversa i plural que comparteix uns valors que els altres pretenen menystenir.

D’això es tracta, doncs, de valors, de pluralitat, de compartir, de defensar el dret a la diferència i a la discrepància des del diàleg i no des de la imposició. Es tracta de respectar la voluntat popular de la majoria i no pas d’imposar la llei d’una minoria per damunt de tots els altres.

Senyors del PP, d’això se’n diu democràcia i té unes regles que es basen en el joc de les majories i les minories, del diàleg, del respecte i dels acords possibles entre els que es reconeixen diferents entre si però iguals en els drets. D’allò seu se’n pot dir de moltes altres maneres i té unes altres regles de joc que es basen en les victòries i en les imposicions, que no accepten als diferents i que per això els voldrien limitats en els seus drets.

Aquesta és la gran diferència entre els que no són capaços de trobar acords amb ningú més que ells mateixos i els que ens sentim complaguts en la cerca d’acords amb els qui discrepem.

Aquesta és la delicada ratlla fina que separa els demòcrates dels que no ho són. Aquesta és la delicada, però precisa ratlla fina que els separa a vostès de la resta.

Només ens cal votar

Miquel Estruch — Wed, 07 Jan 2015 19:49:00 +0100

Des que el president Mas va trencar el consens de forma unilateral i va decidir carregar-se la consulta per convocar el procés consultiu que es va treure de la màniga, que la poderosa i eficient maquinària mediàtica de l’entorn de CiU, amplificada per la claca fanàtica convergent i filoconvergent que actua a les xarxes, no ha parat d’intoxicar l’ambient de forma sostinguda i intensa.

I ja fa gairebé dos mesos.

Dos mesos d’insults, desqualificacions, tergiversacions, falses veritats, mentides, anàlisis esbiaixades..., l’entamarata! Tot plegat amb un mateix fil conductor i amb una intenció ben clara i definida i, ara ja no en tinc cap dubte, ben planificada.

Doncs ja n’hi ha prou d’aquest color!

El fil conductor del relat és que ERC està posant bastons a les rodes al “procés” perquè s’ha enrocat en una postura partidària. La intenció no és altra que la de trencar la creixent influència d’ERC en l’ànim dels votants i revertir les tendències de vot que indicaven totes les enquestes abans del començament d’aquesta immensa campanya de desprestigi.

Jo estic convençut que encara hi ha una altra raó molt més perversa al darrera però, de moment, em reservo aquesta opinió perquè parlar-ne públicament en aquest moment només serviria per fer el joc a l’adversari. Sí, a l’adversari, ja sé el què em dic.

Per no entrar, no entraré ni tan sols a defensar o a rebatre amb cap argument les virtuts o els defectes dels diferents tipus de llista, ni de si les eleccions han de ser plebiscitàries, autonòmiques, constituents o de fireta. Això, tal com jo ho veig, és superflu, accessori.

Per fer la independència, només necessitem un mandat democràtic inqüestionable. D’això, en democràcia, se’n diu el 50% del vots, més un! Ras i curt. I això només es pot saber mitjançant unes votacions amb garanties, sigui en un referèndum o sigui en unes eleccions.

Esgotades totes les vies referendàries i consultives, el President Mas té a la seva mà, convocar unes eleccions immediates. Ell i només ell pot convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Ningú més té aquesta potestat. Doncs a ell i només a ell li correspon assumir les responsabilitats que es derivin tant de fer-ho, com de no fer-ho. Tota la resta només serveix per a aliment dels mèdia i de carnassa per les xarxes.

I, ara, la meva autocrítica amb les responsabilitats d’ERC i als que, en nom seu, estan gestionant aquest afer tan delicat.

I començo per negar la major. En la meva modesta opinió, mai hauríem hagut de permetre que es parlés de “negociacions” entre CiU i ERC en aquest tema. Nosaltres, ERC, no som ningú per “negociar” res amb el president en un tema que només li correspon a ell: la convocatòria d’unes eleccions. Si de cas, nosaltres les hi podem demanar, exigir o, fins i tot, mirar de forçar la seva decisió a través de l’acció parlamentària, però en cap cas ens correspon negociar-les. Nosaltres les desitgem i les creiem necessàries, ja ho hem dit i ratificat manta vegades. A ell i només a ell li correspon convocar-les o no. Punt. S’ha acabat la discussió.

En el seu dia, ERC ja va presentar el seu full de ruta cap a la independència, una setmana abans que el president fes la seva proposta en aquella mena de cerimònia holywoodiana tan bufona que ens va oferir. En aquest context, la conferència posterior d’en Junqueras a mi em va semblar del tot sobrera perquè ni va aportar res de nou a la proposta que ja havíem fet, ni va contribuir a situar les coses al seu lloc, ans al contrari. Només va servir per situar-nos en un terreny de joc en el que no hi hauríem hagut d’entrar mai perquè es tractava, en realitat, d’un camp de mines.

Qui s’ha cregut que és el president, ni ningú altre és clar, per exigir a ERC que s’incorpori a la seva llista o a la de cap altre? Què coi representa això? Si el president vol una llista de país, que la faci! Qui s’hi senti cridat, ja hi anirà i qui no, ja farà la seva. Però a nosaltres, que deixin d’atabalar-nos d’una vegada, sisplau!

Quina agonia, per favor!

El president que convoqui, que faci la seva llista amb qui se li vulgui ajuntar i que tiri endavant amb el seu projecte. Si guanyen, fantàstic! I si no, també. L’unic que és realment important és que la suma dels vots i dels escons partidaris de la independència sumim aquell 50% més un vot que necessitem i... ja ho tenim! I, si no, doncs voldrà dir que la majoria del país NO vol la independència. I si és així, què hi farem! Doncs a seguir com fins ara i a continuar treballant per fer créixer aquesta majoria. No hi ha més. Alguns portem unes quantes generacions fent-ho i no ens vindrà de seguir-ho fent. Com diu la consigna dels Miquelets: Donec Perficiam!

Ara bé, no deixem que ens passin bou per bèstia grossa. ERC porta la proposta d’independència de Catalunya a la seva Declaració Ideològica i a tots els seus programes electorals des de fa més de vint anys i integra al seu si corrents independentistes des de la seva fundació, l’any 1931. Algú pot dubtar que, amb el 50% més 1 vot, ERC tindria cap dubte en fer la independència? OI que no? Doncs ja som al cap del carrer! No caiguem en la trampa de deixar-nos entabanar amb debats enverinats i votem! Votem d’una vegada!

Ara bé, que ho tinguem tots clar eh! Si el president no vol convocar eleccions i la cosa se’n va en orris, ell sabrà per què ho fa!. Després, que s’ocupi també ell d’explicar-ho als seus votants! A mi, no caldrà que m’expliqui res, que ja ho hauré entès tot la mar de bé.

La majoria silenciosa

Miquel Estruch — Sat, 11 Oct 2014 19:23:00 +0200

Cada cop que s'apropa el 12 d’octubre tornem a sentir per tot arreu l’enutjosa cançó de l’enfadós de la Catalunya silenciosa.

Cansa. De debò que cansa la pesada cantarella.

Diu la tornada que hi ha una Catalunya majoritària que calla i que no va a les grans manifestacions del país. Una Catalunya que no es fa visible però que, segons l’argument dels “tonadilleros” de torn, és una Catalunya majoritària que se sent espanyola i que no està per la trista quimera de la llibertat.

La falsedat de l’argument és de tal evident magnitud que costa de fer veure. És la paradoxa de voler fer evident la pròpia evidència.

La senyora Alícia Sánchez és la gran impulsora d’aquesta fal·làcia que pretén fer-nos empassar no una, sinó dues mentides en un sol concepte: Que la majoria silenciosa es correspon a la Catalunya espanyola i que la Catalunya espanyola és silenciosa.

Doncs no, senyora! Ni una cosa, ni l’altra.

En primer lloc, hauríem de veure quina és aquesta majoria anomenada “silenciosa”, que no surt a les grans crides i manifestacions a les que és citada tota la població. Si apliquem la lògica, hauria de ser la diferència entre el total de la població i la suma de les persones que es manifesten en les crides de les diferents opcions. És a dir, i per posar un cas entenedor, podria ser la suma dels que vam anar a la “V” a Barcelona més els que van anar a Tarragona.
Per donar una mica de peixet, posem que sigui la més baixa de les xifres calculada per la “V” i la més alta dels de Tarragona, és a dir, un milió + deu mil. Ergo, la majoria silenciosa seria el resultat de restar dels set milions i mig d’habitants, un milió deu mil manifestants, o sigui, sis milions quatre-cents noranta mil.

Doncs bé, el què fa la senyora Sànchez és afegir aquesta xifra sencera a la dels manifestants de la seva corda i s’adjudica un total de sis milions i mig de persones com aquell qui res.

Però, de quines persones parlem? Que potser parlem de la meva mare, la Marta, que té noranta-cinc anys i no està per anar a grans manifestacions, però que té l’estelada penjada al balcó des de fa qui sap lo? Que potser parlem de la Montserrat, la mare de la meva amiga Esther, o de la Rossita, antiga militant d'ERC que també han passat dels noranta i els passa igual que a ma mare? O potser parlem d’en Marc, l’Hèctor o en Miquel, tres mossos d’esquadra bons amics meus que no van a les manis perquè estan de servei, però que pertanyen a la sectorial Mossos per la Independència? Que potser parlem de l’Isidre, la Teresa o en Juan Manuel, treballadors dels transports públics, independentistes de pedra picada, que no lliuren el dia que toca? Podríem parlar també de la Mercedes, ingressada a can Ruti amb una malaltia greu que la té lligada al llit i es delia per anar a la “V”. O tal vegada em parleu de la Sònia, aquella veïna meva de tota la vida que pateix greus incapacitats de mobilitat i visió i té una paradeta de l’ONCE on s’hi guanya la vida, però que no pot anar a les grans mobilitzacions per raons òbvies?

És precisament la Sònia qui, indignada fins a no poder més, em reclama que protesti en el seu nom davant el cinisme barroer de la Sànchez Camacho quan la inclou en un concepte i la suma en una xifra que no toquen.

Quina immensa barra s’ha de tenir per fer un salt en el buit com aquest i adjudicar-se al seu bàndol a totes les Martes, Montserrats, Rossites, Marcs, Hèctors, Miquels, Isidres, Tereses, Juan Manuels, Mercedes i Sònies del país i dir que són part de la gran majoria silenciosa que vol seguir vivint en un país sotmès a un altre.

El gran cinisme, però, allò que resulta del tot intolerable, el súmmum de tots els súmmums, és que, no tenint-ne prou en adjudicar-se majories que no toquen, els qui ho fan són precisament aquells que tenen tota la seva energia i capacitat concentrades en evitar de totes, totes, l’única forma empírica i democràtica de saber quines són les majories reals: el vot.

Efectivament, allò que seria definitivament aclaridor seria, sense cap dubte, el resultat d’una consulta directa a la població. Precisament allò que els que diuen tenir aquesta sòlida majoria silenciosa al seu favor volen impedir costi el què costi. Quines penques!

La segona gran mentida és l’assimilació de la minoria explícitament pertanyent a la Catalunya espanyola i manifestament minoritària, amb una minoria (o majoria, pel cas és igual) silenciosa. Resulta novament evident que si per alguna cosa es destaca aquesta minoria és precisament per la seva estridència i agressivitat.

Només cal engegar qualsevol ràdio, qualsevol televisor i sincronitzar qualsevol dels vials, d’aquí i d’allà. N’hi ha prou en llegir qualsevol diari, d’aquí i d’allà. Serà suficient navegar per les webs dels opinadors i xafardejar per les xarxes socials. Arreu se us farà evident a quina banda hi els arguments i a quina altra els crits, els estirabots i les amenaces.

Aquest diumenge en seran deu mil, menjant pernil, a sota una figuera. Però tan hi fa, perquè ens seguiran dient que els quatre gats són majoria i bruelaran als quatre vents, fins a rebentar-nos els timpans, que la seva majoria és silenciosa.

No cal dir que, d’entre tots aquests “majoristes silenciosos” que defensen la castissa espanyolitat de Catalunya, la campiona indiscutible de tots és, precisament la més estrident, la més provocadora, la més cridanera, la més prepotent, la més malcarada i la més xulesca de totes les criatures polítiques que s’esgargamellen al Parlament.

En veure-la escarrassar-se des de la tribuna com la mona Xita davant d’un plàtan fora del seu abast, no puc deixar de pensar en el plaer que sentiré el dia que la majoria de debò li passi pel damunt a força de vots i la deixi, a ella i a tots els altres cridaners, definitivament silenciosos i silenciats per sempre més.

Ja falta poc. Frisso.

Urnes o canons

Miquel Estruch — Wed, 24 Sep 2014 20:29:00 +0200

Avui ha estat un gran dia per a la nostra ciutat, la tercera més poblada de Catalunya. De fet, un gran dia per la democràcia del nostre país.

El Ple de Badalona ha aprovat la moció favorable a la consulta del 9N amb els vots favorables dels grups municipals del PSC, CiU i ICV-EUA. Una sòlida majoria de 16 regidors dels 27 que composen el consistori que tenia, a més, el suport i l'aval d'ERC i la CUP.

Avui hem vist com la línia que divideix els demòcrates dels altres quedava clarament remarcada al ple de l'Ajuntament. La gran majoria a un costat i, a l'altre, un sol partit.

L’alcalde del PP de la nostra ciutat, amb la seva típica actitud de pinxo de taverna, ja ens va amenaçar no fa gaire, dient-nos que estaria al peu del canó per evitar que el dia 9N els badalonins i les badalonines poguéssim votar. Bé, de fet, va dir que seria al peu del canó per defensar la legalitat (la seva única i inqüestionable legalitat, és clar) per garantir que el 9N pogués transcórrer amb “normalitat”.

Entesos!

Queda clar, doncs, que per tan lamentable personatge, el fet de votar NO és un fet normal sinó que és una anormalitat il·legal. És més, es tracta d’una acció subversiva per la qual és necessari posar-se al peu del canó per tal d’evitar-la.

Per a ells, no hi ha cap altra democràcia que la que imposa l'imperi d'una llei que va ser forjada sota els condicionants de la por i va ser votada per menys d'una quarta part de les persones que avui tenen dret de vot en el país. Una llei que atempta directament contra la nostra sobirania i la legítima aspiració al dret a decidir del poble català.

Els seus arguments es basen en el reconeixement d'una sola legalitat. Una legalitat espanyola que constreny i limita la catalana. Una legalitat que pretén imposar-se per damunt de la legalitat i la legitimitat que emanen de la voluntat popular dels catalans i catalanes expressada de forma clara i contundent, tant a les urnes com al carrer.

Una voluntat que és un clam: Volem votar!

Diuen que no hi ha democràcia sense respecte a la Llei. L'Estat de dret, diuen, se sustenta sobre els sòlids pilars de les lleis. És cert que les lleis són i han de ser les estructures sobre les que es fonamenti qualsevol societat complexa, però mai cap llei es pot situar per damunt de la voluntat popular. És aquesta voluntat l'autèntica base de qualsevol societat lliure. D'això en diem democràcia (govern del poble). L'altra cosa seria, simplement, burocràcia, despotisme legislat o, fins i tot dictadura.

Avui, però,a Badalona ens hem de felicitar perquè ha estat la democràcia qui ha guanyat la partida, per més que alguns ens vulguin fer entendre altres raons.

Doncs ara, enteneu-me bé vosaltres (els altres) a mi:

Si, com desitjo, espero i confio, el govern posa les urnes el 9N, tingueu tots per segur que, per més que en sigueu els que us poseu al peu del canó, aquest qui escriu es plantarà a l'altra banda, a boca de canó, per tapar-la-li amb el seu vot.

I ja veurem llavors, si d’entre els que esteu a l’altra banda de l’enginy n’hi ha cap, per més pinxo que sigui, que tingui allò que cal tenir per encendre la metxa en l'intent d'evitar que dipositi el meu vot per la ranura.

Ho veurem el 9N: Uns ja ens heu deixat ben clar que sereu al peu del canó, qui sap si amb un llumí a prop de la metxa. Nosaltres, en canvi...serem, com sempre, a peu d’urna i amb una papereta a la mà, disposats a exercir d'homes i dones lliures.

Veurem llavors on és la força de debò, si als vostres canons o a les nostres urnes.

Vagin-se'n a la merda!

Miquel Estruch — Mon, 28 Jul 2014 14:07:00 +0200

No en volia parlar, de debò que no. Però al final no me n’he pogut estar.

Jo no sóc ni he estat mai convergent però sí que és cert que en el meu entorn social, i fins i tot familiar, aquesta mena de religió no hi és aliena. Tinc molts amics i alguns parents que la professen, alguns amb devoció militant.

Per respecte a ells i a la seva candidesa no vull fer llenya del seu Déu caigut. Poca broma quan mor un déu! Sobretot si cau dels altars per la pitjor i més cruel de les ignomínies: la hipocresia.

Deien d’en Pujol que era el Déu del peix al cove. Recoi si el tenia de farcit el seu, de cove! Però tant hi fa això. Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui. Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos negocis del seu pare i dels seus propis. I què, eh?

Tot això forma part del seu àmbit privat i ens pot semblar més o menys reprovable o més o menys tolerable, però pertany a la seva realitat personal i allà cadascú amb les seves misèries, que tots en tenim.

Però cadascú les seves i només les seves.

I aquí arribo on vull anar. Si una cosa m’indigna i m’esparvera en aquesta vida és que em facin partícip de culpes alienes. Jo ja en tinc prou amb les meves o sigui que, sisplau, no m’emprenyin amb les dels altres. Mai no ho he tolerat ni ho penso fer.

El meu tarannà essencialment advers a les injustícies em va dur a manifestar-me molt precoçment rebel. Res em feia enrabiar més que sentir-me ferit per la més lleu de les injustícies. La primera paraula que vaig aprendre a dir va ser “merda”. No en sé la raó, segurament un simple fruit de l’atzar. Però el cas és que al meus germans grans els deuria fer gràcia la primera vegada i em deurien animar. Al menys fins que es va convertir en un problema de convenció social: “Com et dius maco?” deia la senyora Angeleta aturant la mare que em duia de la mà. “Merda!” era la resposta que jo donava invariablement a totes les senyores angeletes, davant la desesperació de la mare. Naturalment, em renyava. “Aquestes coses no es diuen, lleig, més que lleig!” La meva reacció era furibunda: “Merda, merda i MERDA”. Només faltaria!

Al llarg de la meva vida, aquesta tan excelsa paraula de la nostra llengua ha estat sempre present en el meu lèxic més habitual. Malparlat com sóc, és com una mena d’additiu o espècie lingüística que faig servir per adobar-ho gairebé tot.

Ja sé que divago, ja ho sé! Però deixeu-me anar una mica.

Deia que m’emprenya molt que em carreguin els neulers dels altres. I aquest és el pitjor dels retrets que li he fet tota la vida al president Pujol. Des d’aquells ja llunyans anys vuitanta en que li recordo un discurs abrandat, si no vaig errat, des del balcó del Parlament, adreçant-se a una concentració de devots i de mitjans de comunicació, en el que donava resposta a la demanda que el PSOE de Felipe González li havia interposat pel cas Banca Catalana. Jo el vaig veure per la tele. En un moment del discurs va deixar anar una frase que em va fer saltar d’un bot de la cadira. Va dir, referint-se al demandants: “Ens volen prendre l’honorabilitat”.

Aquest “ENS” de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona: “ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.

Aquesta insistent cantarella tan pujoliana que es va convertir en un dels dogmes convergents d’assimilar la cosa pròpia com a la característica més genuïna i defindora de la catalanitat és la base de la meva aversió al pujolisme i a les seves sigles.

El cas és que aquest dogma va fer fortuna i va quallar molt bé no només entre la població catalana, sinó especialment entre les classes dirigents, polítiques i els mitjans de comunicació espanyols en una primera fase i, després, a una majoria de la seva població. La fatal seqüència deia: Catalunya és Convergència i Convergència és Pujol, ergo, Pujol és Catalunya. Bé, seré una mica més condescendent: Catalunya és Convergència + el Barça + la Caixa. La Santíssima Trinitat dels catalans d’ordre i barretina. Si tens els dos carnets i la llibreta, ja tens guanyat un setial a la dreta del pare.

Ara, davant l’hecatombe divina i prenent aquest dogma com si fos plausible, les forces vives de la caverna espanyola , tot fregant-se les mans i bavejant, afirmen eufòrics: Ja els tenim! I afegeixen: Caigut el Déunostrosenyor Pujol, amb la mare Caixa revertida en puta barata i l’esperit culé convertit en mercenari apàtrida, què els queda als catalans?

La resposta és tan fàcil que ni se’ls acut, obcecats com estan en el seu fanatisme nacionalista: Als catalans, senyors meus, ens queda Catalunya. I amb això en tenim prou i de sobres. Tan prou i de sobres que fins i tot ens podem permetre l’espaterrant luxe de prescindir dels nostres Déus i l’immens plaer de prescindir d’Espanya.

Deixem ara al devots convergents uns dies de dol per enterrat el seu Déu caigut i respectem-los el dolor.

Aprofitem aquests dies de dol per escoltar els brams d’ase que ens canten les absoltes i els insults dels imbècils integrals que comparen el nostre desig de llibertat amb pegar a les dones. Escoltem-los per refermar-nos encara més, si això és possible, en la nostra determinació.

S’ha acabat l’era dels Déus i ara comença l’era dels homes i les dones lliures.

Deixem, doncs, que les campanes gemeguin a morts perquè d’aquí a pocs dies ens cridaran a tots al sometent del vots.

Votarem per treure’ns del damunt una pàtria falsa i per refer un nou país sense falsos déus. Deien els vells anarquistes: Ni Pàtria ni Déu! No anaven del tot desencaminats. De fet, l’única pàtria i l’únic Déu que necessitem de debò els catalans és que no ens toquin més el collons o la figa.

I pel que respecta a mi, per tot això de voler-me encolomar gripaus que no són de la meva bassa, pels molts insults rebuts injustament, per les incomptables faltes de respecte, pels innombrables abusos als que ens han sotmès, per la seva prepotència i la seva arrogància, per la seva absurda vanitat d’espantalls, pels tres-cents anys d’ignomínia, pels meus morts, pels meus vius i pels meus encara no nats, saben què els dic?

Els dic allò que el meu admirat i enyorat poeta aragonès ja els va dir des de la tribuna (quina enveja!) i jo els repeteixo ara de la més primària i essencial de les meves expressions, honor que faig als meus orígens com a ésser humà i des del fons de l’ànima (si és que en tinc):

“Vagin-se'n a la merda!”

L'onada

Miquel Estruch — Sat, 19 Jul 2014 16:35:00 +0200

Només fa un parell de dies que s’ha presentat la campanya de l’ANC i ÒC, “Ara és l’hora”. Una presentació certament esperada i que no ha decebut, ni en la seva proposta ni en la seva ambició, les millors expectatives dels que l’estàvem esperant amb una certa ànsia.

La tremenda força d’aquest moviment tranversal que ho embolcalla tot i que anomenem “El Procés” em sembla francament admirable i depassa de molt allò que hauria estat capaç d’imaginar fa només l’eternitat d’uns pocs anys.

Uns pocs anys que, en la mesura humana semblen passar massa lents, però que en la mesura política o històrica, són d’una celeritat de vertigen. Una velocitat que desconeixíem i que fa que el propi ambient i el propi escenari siguin líquids, gasosos gairebé.

Jo, com tants altres, en sóc partícip i miro de ser-ne agent actiu però he de reconèixer que res no em val. Cap referent anterior, cap pauta, cap vell criteri en termes d’activisme polític em serveix ara per ajudar-me a trobar la millor manera de fer, d’ajudar, de sentir-me plenament útil.

I estiro. Estiro i empenyo. Parlo, proposo, organitzo, participo, faig, escolto, vaig i vinc... i hi torno a anar. Mai com ara havia dedicat tant del meu temps a la causa política... i mai com ara havia sentit que feia tan poc.

Sóc tan poca cosa, tan insignificant que ni em reconec a mi mateix. En canvi però, mai com ara m’havia sentit tan fort, tan segur, tan poderós, tan imbatible.
Com una gota de la gran onada, sóc la mateixa onada que s’alça. Sóc l’escuma i el llavi de l’onada que es revincla i gruny. Sóc el reflex del sol a la cresta, que brilla i enlluerna. Sóc la remor i el bram que creix i s’estén arreu de la costa. I sóc només una simple gota.

El proper Onze de Setembre assenyalarem amb els dits urbans fets de milions de gotes aplegades, la “V” de la victòria que tenim a l’abast, a l’abast d’aquests mateixos dits.

El proper Nou de Novembre trencarà l’onada contra la costa de la intransigència i esbandirà de les nostres platges tota la immundícia que els pòsits de la història hi ha anat estratificant al llarg de generacions. Una immensa onada feta de milions de gotes en forma de vot que no podran aturar. Perquè les onades com aquesta no s’aturen, perquè el seu embat duu una empenta que ve de molt lluny i la seva immensa força és la suma dels minúsculs esforços de tots i cadascun de nosaltres.

El proper Nou de Novembre sortirem a votar perquè ara és l’hora de fer-ho. Simplement perquè és l’hora que hem triat nosaltres i ara ens dóna la gana de fer-ho! Quan haguem votat, haurem guanyat el dret de començar de nou i ens hi haurem de posar de valent per refer les nostre platges, les nostres vides i el nostre futur.

I si el proper Nou de Novembre, algú gosa voler impedir el nostre dret de vot, s’haurà d’enfrontar a una onada gegant que l’arrossegarà més enllà de tota platja. Una onada feta de voluntat i de coratge, de dignitat i de força. Una gegantina onada de democràcia contra la qual no ha dics d’intransigència que s’hi puguin oposar.

Una simple gota ens sembla insignificant. Un simple vot, també. Però és una gota allò que volem i és un vot allò que necessitem. Només un! Només un més que els altres i... haurem guanyat.

Fem que creixi, doncs, l’onada. Ara és l’hora!

Hissem veles!

Miquel Estruch — Tue, 01 Apr 2014 20:25:00 +0200

Queda lluny el juny de 2007, quan vaig publicar aquesta entrada al meu bloc; molt lluny. Acabàvem de fer eleccions municipals i ja se sentia de fons la remor dels timbals de guerra del PP avisant de la seva imminent ofensiva. El PSC començava a mostrar els primers símptomes, encara incipients, del seu declivi. Per la seva banda, CiU vivia una llarga i feixuga travessia del desert, mentre que ERC intentava surar enmig del naufragi provocat per les tempestes internes i el temporal mediàtic del tripartit. El desencant i la preocupació estaven al carrer i prenien cos en forma de manifest ciutadà. Tal era aquell estiu del 2007 que ara ens sembla remot, gairebé prehistòric, en termes polítics.

A aquell estiu em remunto per posar en valor l’ inici d’un diàleg entre l’Oriol Lladó i jo mateix que, partint del meu desafiament, la seva resposta i el meu repicó, es va anar fent, de mica en mica, més fluït i més harmònic.

A l’octubre del 2009 vaig accedir a la presidència local d’ERC amb el projecte d’obrir el partit i oferir-lo com a eina d’acció política a totes aquelles persones amb qui compartíem segment ideològic. Persones com l’Oriol, entre tants d’altres.

Un breu i lamentable parèntesi, que el març del 2010 em posava davant d’un mirall, per trencar-se en mil bocins aquell mateix juliol, va estroncar bruscament aquell projecte i va deixar la nostra organització en una situació molt delicada internament i desacreditada a nivell d’imatge externa a poc menys d’un any de les noves eleccions. A més, en l’àmbit nacional, el partit acabava de sofrir noves escissions, les batusses eren a l’aire lliure i vèiem com el suport del nostre electorat entrava en caiguda lliure. Van ser moments realment difícils.

És en aquest context advers, complicat i poc falaguer que vaig tornar a posar damunt la taula el meu compromís d’obertura del partit. I va ser en aquell context advers, complicat i poc falaguer, que vaig trobar la resposta de compromís de l’Oriol Lladó i d’un grup gent que van decidir fer una valenta passa endavant. Entre tots plegats, vam donar cos a aquell meu desafiament: “Com sortirem d’aquesta ensopida calma blanca? Ni que sigui per remar amb les mans, jo m’hi apunto”; i a la seva resposta “Fas bé, Miquel, d'exigir-nos més compromís i crec que farem bé de tenir al cap el teu consell”

Amb molta il·lusió, vam ser capaços de teixir una oferta electoral ambiciosa, que es projectava molt més enllà d’aquelles eleccions que ja teníem a tocar i que va ser, en aquells moments potser massa prematura. Al menys, els fets així semblen demostrar-ho. La nostra oferta no era prou madura i la vam servir encara massa verda. Els resultats van ser demolidors. No havíem sabut preveure la magnitud d’aquella desfeta i ens va caure al damunt com una gerra d’aigua freda.

Certament, i més enllà del seu valor polític, allò va tenir uns costos personals molt grans per a molts de nosaltres. Especialment per a mi, però també per a l’Oriol. No va ser gens fàcil assimilar el fracàs ni la desagradable sensació de rebuig que encara avui em cou. Però tal com diu la saviesa popular: no hi ha mal que bé no vingui ni malura que cent anys duri.

Passat el dol d’aquell estiu, vaig concentrar totes les meves energies en dos àmbits d’actuació: La recomposició del partit a nivell nacional, que bona falta feia, i la recuperació del projecte polític d’obertura del partit a nivell local.

Del primer àmbit en va sortir el congrés de Girona de la tardor del 2011, amb els resultats que de tothom són coneguts i que incorporava com a una de les principals estratègies del nostre partit, allò que nosaltres havíem avançat tan prematurament.

Del segon àmbit en va sortir, finalment, l’entrada al partit d’un bon nombre de persones que aportaven aire fresc i noves energies, així com la incorporació a ERC de l’Oriol Lladó i diversos dels seus col·laboradors més directes. De tot plegat n’ha nascut la renovada expressió d’un projecte polític ambiciós que ja no en té prou amb recuperar determinades parcel·les de representació, sinó que es defineix amb la voluntat de guanyar la majoria política a mig termini.

Aquest projecte, que és la continuació i perfecció del que vam iniciar el 2011, s’expressa en tres àmbits d’actuació: El municipal, el parlamentari i l’àmbit intern.

Volem que el nostre partit esdevingui la proposta política majoritària de la ciutadania badalonina a mig termini. A les properes eleccions del 2015 recuperarem reforçats el nostre lloc al consistori, però apuntem a l’alcaldia del 2023. Potser abans i tot. Per això construïm un projecte municipal al capdavant del qual hi hem situat una persona prou experta i prou jove a la vegada, que li pugui aportar solidesa i rigor i, a la vegada profunditat i continuïtat.

Volem que la nostra ciutat tingui una major representativitat al Parlament i, per això, hem tornat a posar en marxa l’oficina parlamentària de Badalona i volem garantir la recuperació d’ almenys una acta de diputat per a la secció local de la nostra ciutat.

Volem que el pes de la secció local de Badalona reflecteixi la importància de la tercera ciutat del país, dins les estructures internes del partit. Per aquest motiu, diversos dels nostres militants estan activament compromesos amb l’exercici de responsabilitats orgàniques, tan sectorials com territorials. I n’hi haurà més.

Ja no ens conformem en ser el soci minoritari d’altres formacions, ni volem ser tampoc l’oposició residual. Ara aspirem a ser la resposta política que la majoria dels ciutadans esculli per gestionar el comú.

És per això que treballem i és per això que hem triat qui ens sembla la persona idònia per encapçalar el nostre projecte municipal ara i d’aquí a deu anys.

Queda lluny aquella mar blanca i ensopida de l’estiu del 2007. Vam passar pel tràngol del 2010 i vam sobreviure a la maltempsada del 2011. Els dos darrers anys hem estat cenyint per mig de mars barrejades i amb vents força durs, però hem fet bones singladures, malgrat tot. I tant que sí!

Ara fa la sensació que som a l’ull de l’ huracà i una aparent calma ens envolta. Allà al davant, però, tornem a tenir l’embat d’una mar desfeta. Aquesta vegada, en canvi, tindrem el vent d’esquena i tenim drap de sobres per atènyer qualsevol horitzó. Estic segur que amb les noves incorporacions a la tripulació, tant al pont, com a l’arjau, com a les escotes, treballant colze a colze amb la vella i experta marineria, sabrem tensar bé el velam i ajustar adequadament el rumb que ens ha de dur de dret cap a l’objectiu que ens hem marcat.

Tenim la llibertat a la vista, la República ens espera i a la nostra ciutat hi ha molta, molta, molta feina per fer.

Ara dons, cadascú al seu lloc i a punt..., que hissem veles!

Brams d'ase no arriben al cel.

Miquel Estruch — Sat, 15 Feb 2014 21:26:00 +0100

Algú es pot arribar a imaginar a una família catalano parlant desplaçada a viure, posem per cas, a Guadalajara, ni tan sols plantejar-se demanar al sistema públic d’ensenyament una escolarització personalitzada per als seus fills en català? Només imaginar-s’ho ja es fa difícil, oi? Però si fem aquests esforç excepcional d’imaginació, el resultat és fa més clar que la llum d’un dia de juliol. L’evidència és tan absoluta que el simple plantejament sona grotesc. Grotesc i patètic, perquè fins i tot una gran majoria de catalans pensaria que és una absurditat.

Aleshores, jo em demano: si això és tan absurd, com és que no ens ho sembla quan és a la inversa? Com és que la constitució reconeix i protegeix els drets dels castellano parlants, no només als seus territoris propis, sinó a tot el territori de l’Estat espanyol i no fa el mateix amb els dels parlants d’altres llengües pròpies dels seus territoris respectius, ni tan sols dins dels seus territoris?

Amb la constitució a la mà, llegida com es vulgui llegir, un catalano parlant com jo, té, per la simple desgràcia de ser ciutadà de l’Estat espanyol, menys drets que qualsevol castellano parlant, fins i tot, sense sortir de casa seva. Agradarà més o agradarà menys, però aquesta és la crua realitat que ningú pot contradir. Aquesta és una de les tres crues realitats per les quals vaig votar NO a aquella constitució filla del franquisme i de la por. La negació de la realitat nacional catalana, per una banda, i la imposició d’un sistema polític medieval basat en drets de sang i semen, foren les altres dues raons del meu convençudíssim i militant NO.

Ara, tants anys després d’aquell NO contundent, em reconec expectant i il·lusionat davant la possibilitat d’emetre, a la fi, un contundent doble SÍ per recuperar el país i per guanyar el futur.

Però no ens enganyem. Malgrat tota la il·lusió i càrrega d’optimisme que el procés genera, deixeu-m’ho dir: Hi veig un alt grau d’ingenuïtat en tot plegat. Un no voler veure la crua realitat d’un Estat hostil treballant a la contra de la nostra nació i dels nostres ciutadans. Un Estat que sempre ha defensat, defensa i defensarà, amb tot allò de què disposi, els interessos d’unes oligarquies privilegiades i corruptes, acostumades a fer servir les nacions i les pàtries com a foc d’encenalls per encendre i atiar totes les passions i tots els odis dels quals s’alimenten.

Observeu la realitat. Analitzeu amb cura els fets. Intenteu anar més enllà d’aquests fets per mirar de copsar-ne la intenció. Busqueu la mà que remena les brases i darrera la mà hi veureu els ulls envermellits de la bèstia que la mou. No en tingueu cap dubte: Ho faran tot! No renunciaran a res. Furgaran per tots els voravius, trepitjaran tots els ulls de poll, tocaran totes les penjarolles. No gastaran manies, ni escrúpols, ni recursos de cap mena en la malèvola i calculada intenció d’atiar el foc per fer que prenguin les flames.

Avui és la llengua, ahir va ser el ventre de les dones, demà serà el cervell i demà passat el cos sencer. Però no en tindran prou amb això, perquè allò que volen, allò que cobegen amb delit, allò que sempre han volgut dominar, tenir sota control, engabiat i reclòs, és el nostre esperit i les nostres voluntats.

No tinc por d’ells, però tinc por de nosaltres. Tinc por que tornem a caure un altre cop en el parany. El parany de fer-los el joc i seguir el ritme que ells ens marquin. Ho veig i ho noto en mi mateix, en el soroll que em fan els budells cada cop que se’m regiren a causa d’una nova llei, d’un nou decret, d’una nova sentència, d’una nova provocació social. Sento les nàusees de l’ira i el bullir de la sang que m’enterboleix el seny. Tot això ho reconec en mi i ho veig i ho sento en molta gent. Per això tinc por de mi mateix, de nosaltres mateixos, perquè som carn humana feta de passions.

Cada dia compto fins a cent, cent vegades, mil, deu mil. Cada dia em dic a mi mateix que no. Que aquesta vegada no caurem en el vell parany de les males bèsties. No hem de perdre gaire el temps en respondre les seves provocacions. No hem de perdre gaire el temps en combatre les seves agressions o mirant d’apagar els focs que ells atien. Hem d’esforçar-nos en fer el nostre camí. Hem de fer el que hem de fer i hem de fer-ho al nostre ritme i per la nostra via.

Tenim la llibertat a tocar de dits, per obrir-nos les portes del futur. Tenim la voluntat d’obrir-les i tenim, per fi, la majoria per poder-ho fer. Som-hi, doncs! Nosaltres, a la nostra i, si la bèstia vol bramar, que brami! Que ja se sap que els brams d’ase no arriben al cel.